Girona sempre m'enamora

Quin dia ahir! Al matí tinc dos reunions, una de Valors, on preparem el proper número que parlarà sobre el silenci i cap a l'hora de dinar em trobo amb el dissenyador gràfic de Pastorets, Jordi Gasull, per comentar una mica com ho farem aquest any (una hora i quaranta minuts de xerrera sobre altres coses i cinc minuts de reunió de Pastorets; fantàstic. Per cert, gran professional i millor persona, mr. Gasull, amb qui comentem qüestions sobre identitat i ciutat com les que exposava al post de l'altra dia).
A la tarda, després de dinar, tinc bàsicament dues missions: no fer res -amb la quantitat de coses que això suposa- i escombrar la casa. La primera s'exterioritza fent una becaina de dues hores involuntària però agradable i la segona la rezolc amb vint minuts...
De fons, però, plana un dubte... què faré aquest vespre? Vaig a la Mostra de Cinema que fan una peli que promet o què? Al final, E.A. i N.C. em diuen que van a Girona a l'últim dia de les Fires d'aquesta meravellosa ciutat que tots els que em coneixen saben que m'entusiasma. De fons la pregunta que hi ha és: quin és el meu lloc aquest vespre? No n'estic massa entusiasmat però al final decideixo anar-hi (previ pas per Argentona)... i quina nit al final!
Girona està fantàstica, com sempre. Toquen els Antònia Font que em deixen bastant sorprès, gratament. Després, però, a més a més, resulta que toca Kepa Junkera, un músic basc realment molt bo que no havia sentit mai en directe. El tiu toca l'acordió i al seu cantó hi ha uns tius amb uns pals picant de forma coordinada al terra creant uns ritmes i una mica més al fons de l'escenari hi ha un altre parell de tius picant amb uns pals més curts sobre una taula de fusta... és al·lucinant, sobretot quan toquen de forma moderna -guitarra i baix-.
L'ambient és molt guapo -igual que les gironines, que jo crec emparantades amb les italianes- i l'únic que falta és, mentre ens fotem unes clares i unes castanyes, començar a trobar penya de Mataró. La primera és N.R., contentíssima per trobar-se un altre mataroní com jo, amb la qual riem i xerrem una bona estona. Resulta que el seu hermaníssimo -si, el dels dos blogs-, R.R., també ronda per allà. Ens trobem també amb mataronins exiliats a Girona, que és una espècie cada cop més visible -per què serà? hauríem d'inundar la Riera i fer com si fos l'Onyar?-. I gent de la facultat com M.V. ... Vaja, la qüestió, el meu lloc ahir estava a les Fires de Girona, sense cap mena de dubte!