'Déja vu'
Avui he tornat a veure Josep-Lluís Carod-Rovira (sí, és amb guions en els dos casos) després del míting de l’Estatut que devia fer a principis de juny. M’ha sobtat la pausadíssima forma de parlar que ha exhibit avui. Irònic com sempre, evidentment, però especialment tranquil, potser contradint implícitament aquells que l'acusen de causar soroll, merder, allà on va. La imatge d'aquest Carod tan tranquil contrastava dins el meu cap amb el Carod apocalíptic i pràcticament histèric que vaig sentir el març de 2004, en aquell cas en un Foment ple de gom a gom. Eren els moments més durs del linxament al qual el va sotmetre la dreta espanyola i la seva caverna mediàtica, i després de la qual -només cal veure les fotos- el seu aspecte va envellir espectacularment. El Carod del Tinell de 2003 no s'assembla gens al de 2006, sembla que tingui deu anys més al damunt.
Però si la imatge de Carod ha variat molt en aquests tres anys el que no ho ha fet és la situació política que s'albira per després de les eleccions. Per mi en aquesta campanya tot té un cert aire de déja vu, de repetició. Perquè tots sabem una mica el què passarà: guanyarà CiU en escons, el PSC potser en vots i si sumen els tres partits d'esquerres... hi tornarà a haver un govern d'esquerres, molt probablement. Ara bé, també sabem que si això torna a succeir hi haurà -CiU, és clar- qui dirà que tot plegat es tracta d'una conspiració per fer fora del poder els legítims guanyadors de les eleccions (una mica en la línia del DVD de David Madí, el qual us recomano de mirar a tots, per cert). Vull dir que el panorama és en certa manera avorrit: es preveu un escenari i un probable desenllaç. Sembla com una segona part del 2003. Com el segon film d'una trilogia, que sempre és el pitjor (a Indiana Jones y el templo Maldito em remeto, per exemple). Carod en el míting d'avui jugava a repartir xarop d'estopa tan per PSC com per CiU però el cert és que ha carregat molt més durament contra els nacionalistes que contra els socialistes, cosa que no deixa de confirmar les meves sospites en la repetició de la seqüència de 2003.
Bé i on vull anar a parar? Doncs que seria bo que així com en aquesta campanya -i ho celebro molt- s'han començat a veure propostes socioeconòmiques molt diferenciades -la dreta proposa els xecs per a serveis i l'esquerra engruixir els serveis públics- també a partir d'aquest 2006 comencéssim a acceptar tots plegats les regles de la democràcia parlamentària i que, per tant, entenguéssim que és perfectament legítim un govern presidit pel segon partit en escons. I que s'acabi aquesta obsessió de demanar resultats clars en les eleccions, allò de que s'imposi un amb claredat sobre la resta. La gràcia del sistema, crec, és precisament que la gent voti el que li doni la gana i que després els partits usin aquests vots de la forma que consideren més convenient. El sistema parlamentari, és clar, que és el que jo desitjo pel meu país.
Però si la imatge de Carod ha variat molt en aquests tres anys el que no ho ha fet és la situació política que s'albira per després de les eleccions. Per mi en aquesta campanya tot té un cert aire de déja vu, de repetició. Perquè tots sabem una mica el què passarà: guanyarà CiU en escons, el PSC potser en vots i si sumen els tres partits d'esquerres... hi tornarà a haver un govern d'esquerres, molt probablement. Ara bé, també sabem que si això torna a succeir hi haurà -CiU, és clar- qui dirà que tot plegat es tracta d'una conspiració per fer fora del poder els legítims guanyadors de les eleccions (una mica en la línia del DVD de David Madí, el qual us recomano de mirar a tots, per cert). Vull dir que el panorama és en certa manera avorrit: es preveu un escenari i un probable desenllaç. Sembla com una segona part del 2003. Com el segon film d'una trilogia, que sempre és el pitjor (a Indiana Jones y el templo Maldito em remeto, per exemple). Carod en el míting d'avui jugava a repartir xarop d'estopa tan per PSC com per CiU però el cert és que ha carregat molt més durament contra els nacionalistes que contra els socialistes, cosa que no deixa de confirmar les meves sospites en la repetició de la seqüència de 2003.
Bé i on vull anar a parar? Doncs que seria bo que així com en aquesta campanya -i ho celebro molt- s'han començat a veure propostes socioeconòmiques molt diferenciades -la dreta proposa els xecs per a serveis i l'esquerra engruixir els serveis públics- també a partir d'aquest 2006 comencéssim a acceptar tots plegats les regles de la democràcia parlamentària i que, per tant, entenguéssim que és perfectament legítim un govern presidit pel segon partit en escons. I que s'acabi aquesta obsessió de demanar resultats clars en les eleccions, allò de que s'imposi un amb claredat sobre la resta. La gràcia del sistema, crec, és precisament que la gent voti el que li doni la gana i que després els partits usin aquests vots de la forma que consideren més convenient. El sistema parlamentari, és clar, que és el que jo desitjo pel meu país.
Comentaris
Déu t'escolti (si és que té orelles o antena per escoltar).
El panorama polític català el trobo incert, presentar un Montilla com a cap de llista socialista és un risc. La caverna nacionalista catalana, que també la tenim, i amb molt poder mediàtic, el considera un presidenciable indigne per la seva IMPURESA ORIGINAL (diuen que no té el nivell C; que jo sàpiga, tampoc el tenia en Pujol quan es va presentar per primera vegada, ni en Tarradelles, pobrissó...) Personalment, estic orgullós d'aquest risc que assumeix el PSC, però és un risc important.
Això de la trampa que comentes és molt propi de la dreta, es volen fer regles de joc a la mesura de les seves necessitats. ¿Per a quan una nova llei electoral que doni el mateix valor a cada vot sense les correccions territorials? Cap periodista a fet aquesta pregunta al candidat Mas, no ho entenc.