Viure la solitud... ara que es pot*


Tot i que a la vida hi arribem i la deixem sols, la possibilitat de viure en solitari ha estat més aviat escadussera durant la història. La necessitat econòmica de les cultures primitives de viure col·lectivament feia molt difícil que algú pogués exercir aquesta solitud. Fins fa poc temps aquesta ha estat una opció a l'abast de poques persones, amb dues excepcions: els religiosos i els artistes, aquells als quals la societat concedia el privilegi de viure sols com un privilegi atorgat en funció de la tas-ca sagrada que desenvolupaven. Més modernament, el desenvo-lupament de les societats modernes va provocar per un costat que els fills deixessin de viure a la mateixa casa que els pares quan ja tenen una certa edat i, per altre cantó, la més alta longevitat dels humans va fer aparèixer els vidus i les vídues, que viuen sols per la mort del seu cònjugue o company. Actualment té lloc un altre fenomen: els joves -si poden, és clar- comencen a emancipar-se sense companyia. Avui, doncs, a diferència de gran part de la història, viure sol no és estrany. Sembla doncs que la societat va incorporant la solitud com una faceta més de la persona humana. Per molts la solitud encara és una situació angoixant perquè aboca a viure només en companyia d'un mateix, i sabut és que no sempre ens agradem quan ens mirem al mirall. De mica en mica, però, sembla que entenem la necessitat de conrear la solitud i cultivar aquesta faceta íntima a fi de conèixer-nos millor a nosaltres mateixos, que és en realitat l'única forma de saber conviure amb els altres.

* editorial de la revista Valors del mes d'octubre. Consulteu-lo aquí.

Comentaris

eloi ha dit…
L'heu clavat el tema, Joan. A mi em dóna molt que pensar el fenòmen "single". Conec un munt d'amics i amigues que, independitzats i amb bona feina, viuen sols/es en un racó de la gran casa comuna de l'àrea metropolitana. Així i tot, es tracta de viure "com si ja estés tot bé" quan, de fet, hi ha quelcom que no va. També hi ha un cost afectiu; es mantenen les amistats més temps, es fan més viatges i, de tant en tant, hi ha alguna concessió al "fregament" amb algun conegut/da... però manca un projecte. Potser tot això ja surt a la revista... mmm... l'hauré de fullejar doncs!
att
alberttorracabello ha dit…
*

Tens tota la raó, Joan.

Però no oblidem que un cop coneguts, interiorment, hem d'obrir-nos als demés i fer-los partíceps de la nostra vida.

De què serviria viure eternament en sol·litud?

Necessitem envoltar-nos de personetes a qui explicar els problemes, a qui estimar, amb qui passar bons i mals moments,... I tot això podem fer-ho succedàniament; per internet; amb les noves tecnologies,...

Però si establim aquests vincles "virtuals" amb els demés... serà perquè ens fan falta les relacions?
(tinguin la forma que tinguin..)

Tots aquests exemples que em dones són certs. El que passa és que la majoria d'ells obtenen aquesta sol·litud amb certa "resignació", per la seva part (segur que hi ha una altra paraula millor...); no com una forma voluntàriament adquirida (si no fos per factors que l'originen, afavoreixen i potencien).

Les persones grans, els artistes, els religiosos, els vidus,...

Són gent que amb anterioritat -precisament- o de manera indirecta, han estat relacionades amb altra gent (molta o poca), i aquest fet possiblement les ha conduït, per les pròpies (personals) causes -experiències- que sigui, a estar soles.
Silveri Garrell ha dit…
La solitud no es recomanable sobretot quan una persona és fa gran per si es presenten problemes de salut. Estem per viure en comunitat encara que tinguem casa propia però l'ideal es que algú ens pugui donar una ma.
Joan Salicru ha dit…
Gràcies a tots pels comentaris, de veritat.
joan

Entrades populars