La Sala... de la meva àvia

La meva àvia materna va viure bona part de la seva infantesa a les actuals instal·lacions del Centre Catòlic, a la Sala Cabañes. A la seva memòria perviuen referències als Pastorets de la Saleta, a la inauguració de la pròpia Sala Cabañes que bufa enguany 75 espelmes i al moment, just a l’inici de la Guerra Civil, en què va haver deixar el Centre amb la família. A casa –sobretot a casa l’àvia-, per tant, parlar de la Sala Cabañes, de Pastorets, d’en Malé, d’en Segura… era cosa ben natural. Un tema habitual de conversa.

A les sales on ella va aprendre a viure –en una època duríssima- jo estudiaria molts anys després –seixanta- piano, solfeig, harmonia i altres matèries musicals seguint els cursos de l’escola de música que el 1966 van fundar els mestres Josep Canals i Pere González. Va ser el meu primer contacte amb el Centre Catòlic. La Sala Cabañes en si, el principal col·lectiu que s’acull dins el Centre, la vaig conèixer uns quants anys abans, de molt petit, anant a veure-hi Els Pastorets en companyia de la família i de l’àvia, sobretot.

Ens hi portaven any rere any, a veure L’Estel de Natzaret: el llibre que s’obre, la veu de Josep Maria Malé, les nimfes, la lluna, el foc... Anar a aquella majestuosa Sala Cabañes, a aquella grandíssima Sala Cabañes... era tot un esdeveniment! Com a tots els nens, l’espectacle em fascinava alhora que se’m feia insuportablement llarg. Una contradicció interessant, vist amb ulls d’ara. Però tots ens fem grans i, malgrat sentir-lo com una cosa ben familiar (o precisament per això), hi va haver-hi un moment en què el meu cap va deixar-se de fixar en les paraules de Jonàs i Mataties, en els diàlegs entre l’Àngel i el Dimoni, en els cants dels pastors i en la llum que projectava l’estel...

Al cap d’uns quants anys, sortosament, tot va canviar. Veient Pastorets, curiosament. Els mateixos de sempre. Dalt l’escenari actuava Pep Plaza, fent de Jonàs o Mataties (no sóc capaç mai de recordar qui és qui). Ho feia tan bé, tenia tanta gràcia, que va aconseguir provocar-me un canvi en la percepció que jo tenia de l’espectacle. Els Pastorets de la Sala van ressuscitar en mi. Temps després, un escrit d’en Ramon Bassas em va ajudar a avançar en aquest procés de redescoberta de l’obra (i d’un mateix). Els Pastorets van passar de ser una obra “cutre” a una peça popular, amb el valor afegit de mantenir el caràcter artesanal. D’una història simplista de bons i dolents a una reflexió profunda sobre la psicologia humana, un magnífic punt de partida a partir del qual construir-se. I la Sala Cabañes, de ser aquell teatre vetust de tota la vida a un espai on la creació i la il·lusió s’erigien com a protagonistes. Els Pastorets i la Sala van esdevenir un baluard, un refugi, un lloc familiar, per a mi, sobretot en moments de tristesa o incertesa. Més encara a partir del moment en què vaig començar a participar-hi –al cor dirigit per Genís Mayola o a l’apartat de promoció comercial sota les ordres de Xevi Ribas-. La Sala Cabañes va esdevenir per a mi una mena de segona casa, tal com ho és pels de “la sala”.

Vuit o nou anys enrere, doncs, els Pastorets van deixar de ser un tediós record d’infantesa per esdevenir un clàssic de les trobades familiars del diumenge. Des de llavors, dinant a casa l’àvia, els hem cantat, recitat, escarnit i reversionat en centenars d’ocasions. I les converses sobre “la Sala” i els que la integren una manera de salvar la fractura entre joves i grans que sovint es posa de manifest a la taula. Fins ara que l’àvia ha caigut malalta, la salutació del seu germà quan arribava a casa seva els diumenges era de tots coneguda: “Salut i pau a tots!”, deia a la manera de Jonàs i Mataties en tornar a casa l’amo. I en marxar de casa l’àvia, el seu comiat era també esperat: “Pensa en ta mare, pensa en ta mare que prega des del cel...”, ironitzava recordant el reclam de l’Ángel a Naïm. Era la seva manera de demanar-me que pensés en ella durant els dies que no la veuria, durant la setmana.

Ara fa dies que no cantem, recitem ni conversem, sobre Pastorets. Però encara aquest dimarts, des del llit de l’hospital, l’àvia em deia que –si Déu vol- aquest any que ve tornarem a la nostra estimada Sala Cabañes a veure aquesta “bella litúrgia d’arqueologia teatral”* que ens té el cor robats a ella i a tots els de casa. La Sala és per ella, la seva primera casa. Ho serà sempre. I per extensió, també la meva.

* Expressió usada per Josep Maria Clariana en un especial de Mataróescrit amb motiu dels 75 anys de L’Estel de Natzaret (desembre 1991).

(Text escrit per al bloc de 75 anys de la Sala Cabañes coordinat per Antoni Blanch. http://elblocdenotesdentoni.blogspot.com/)

Jordi Pujol reivindica els “valors sòlids” a la ‘I Jornada Valors i Compromís’

Primerament, Jordi Pujol en un moment de la seva intervenció, entre els codirectors de la revista 'Valors' Maria Coll i Joan Salicrú. En segon lloc, Francesc Torralba, Begoña Roman i Toni Comín durant la taula rodona. Fotos: Àngels Ribas/Valors

L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va reivindicar dissabte a Mataró en el transcurs de la ‘I Jornada Valors i Compromís’ els anomenats “valors sòlids” enfront dels “valors líquids” que al seu parer caracteritzen la nostra societat. Pujol va mostrar-se preocupat per la certesa del diagnòstic del filòsof Zygmunt Bauman el qual s’ha referit a la manca de compromís, de continuïtat i de responsabilitat en tots els terrenys de la vida com a “valors líquids”. En el terreny polític, Pujol va assegurar que la virtual nominació de Barack Obama com a candidat demòcrata als Estats Units simbolitza la recuperació dels valors sòlids per part del Partit Demòcrata, perduts en els darrers comicis presidencials segons la seva visió. L’expresident va recordar els valors sòlids que dominaven la política d’un dels inspiradors d’Obama, l’expresident nordamericà John F. Kennedy, del qual va citar les seves reflexions sobre la responsabilitat, el patriotisme i la noció de continuïtat respecte els avantpassats, entre d’altres.

En clau catalana, Pujol es va mostrar intranquil davant la falta de seriositat que, al seu parer, caracteritza el país a nivell col·lectiu els darrers temps i va cridar a la responsabilitat dels catalans així com a no caure en l’anomenada moral de la desvinculació. Pujol va mostar-se convençut que la falta de valors i especialment valors sòlids és més preocupant a Catalunya que no pas en el conjunt d’Europa. “Allò realment reaccionari és no tenir valors”, va reblar.

En referència a l’actualitat, l’expresident de la Generalitat també va criticar durament el no irlandès al tractat europeu de Lisboa i va mostrar la seva decepció perquè aquest país no retorni la generositat que ha rebut per part de la Unió Europea en els darrers anys, una ajuda que li ha estat clau per assolir la seva actual excel·lent situació econòmica.

Abans de Pujol van intervenir a la ‘I Jornada Valors i Compromís’ els filòsofs Francesc Torralba, Begoña Roman i Toni Comín. Francesc Torralba, professor de la Universitat Ramon Llull (URL), va referir-se a l’emergència de nous valors com la iniciativa o l’elasticitat però va reclamar no oblidar-se de valors més espirituals com el silenci o la meditació. Per la seva part, Begoña Roman, professora de la Universitat de Barcelona (UB), va parlar de la necessitat de recrear els valors moderns alliberant-los del rapte economicista i hedonista. Finalment, Toni Comín –professor de Ciències Socials a ESADE i diputat del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi al Parlament-, va pronosticar que la única manera d’actualitzar els valors moderns és a partir d’una certa espiritualitat o transcendència.

L’acte va tenir lloc a la Sala Cabañes de Mataró, hi van assistir unes 170 persones i el va presentar el periodista de Televisió de Catalunya Eduard Boet. A l’inici de la Jornada va intervenir el conta-contes mataroní Pep Duran i l’alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, que va agrair als promotors de la revista la projecció que han fet del nom de Mataró vinculant-lo al món de la reflexió: “Heu fet allò que no sempre els mataronins sabem fer, trencar les barreres i projectar-nos cap a la resta del país”. Durant l’acte, que es feia amb motiu de l’arribada de Valors al número cinquanta, també es va presentar la nova pàgina web de la revista, http://www.valors.org/.

En parla també l'alcalde Joan Antoni Baron.

Cinquanta números de Valors

D'esquerra a dreta: Jordi Pujol, Francesc Torralba, Begoña Roman i Toni Comin.

Aquest proper dissabte 14 de juny, a les 10 del matí, a la sala Cabañes de Mataró, tindrà lloc la I Jornada Valors i Compromís organitzada per la revista Valors, que celebra d'aquesta manera l'arribada al número 50. Aquesta revista, la qual tinc el gust de codirigir amb la periodista i historiadora Maria Coll, va néixer el Nadal de l'any 2003 amb la voluntat d'obrir un espai de reflexió i diàleg entre tots aquells que volem viure la vida amb plenitud i sentit. En aquesta primera jornada hi prendran part l'expresident Jordi Pujol i els filòsofos Francesc Torralba, Toni Comín i Begoña Roman.
Podeu veure el pdf informatiu de la jornada clicant aquí. Aquí sota reprodueixo l'editorial del número 50 que sortirà a la venta aquesta setmana i es podrà comprar a l'acte de la Sala Cabañes.




I tant que n'hi ha de valors!

A l'equip que des de fa 49 números promou aquesta revista mai hem estat d'acord amb l'absurda idea de què actualment no n'hi ha, de valors. Aquella típica afirmació que fan algu-nes persones assegurant que "s'han perdut els valors". No hi hem estat d'acord perquè es tracta d'una generalització fruit de la incomprensió -i la falta d'acceptació- per part d'un tipus de gent de com ha evolucionat el món en les darreres dècades. I tant que n'hi ha de valors! Si justament ara n'hi ha més que mai, de valors! Alguns dels que veiem i palpem cada dia no ens agraden, en el nostre món i a dins nostre, però això no significa que no n'hi hagin. I tampoc que no n'hi hagin de positius, òbviament.

Les propostes de vida a l'entrada del segle XXI s'han multiplicat segurament com mai a la història i això, de bones a primeres, ens espanta una mica. Ens sorprèn que el gènere humà sigui capaç de generar tanta diversitat. Però aquesta és la realitat, que cal acceptar, abans que res. Després hem de disseccionar i reflexionar sobre quins models de vida ens interessen més a un sector de la població que aquesta revista aspira a representar i que vol viure la vida amb plenitud, amb sentit. És aquí on hem d'arribar. A fer un anàlisi certer i, si s'escau, provar de recuperar per a l'actualitat alguns valors que han anat quedant difuminats pel pas del temps o perquè s'han transmutat en altres. Ha estat la tasca dels primers 49 números d'aquesta revista i seguirà sent-ho en els propers cinquanta mesos. Comptem amb vosaltres per a dur el propòsit a bon port. Per nosaltres no quedarà.

'Els Ponts de Mostar' i Diaridelamusica.com

En les darreres setmanes i dies s'han presentat a la llum dos projectes amb els quals tinc algunes coses a veure. Un és el documental Els Ponts de Mostar, que podeu visualitzar per Internet en aquest bloc gràcies a aquesta meravella que es diu YouTube. El DVD s'ha editat amb el suport de l'Ajuntament de Mataró i l'Ajuntament de Barcelona així com de l'Escola Universitària Politècnica de Mataró. Un extracte d'aquest documental de 51 minuts que aborda el procés de la postguerra a Bòsnia i Hercegovina es va poder veure a la passada Nit de la Solidaritat organitzada des del Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació, però ben aviat -el 18 de juny- es farà una projecció pròpia d'aquest treball que han fet Jordi Aliberas, Ariadna Vázquez i un servidor. Espero que ens hi veurem.

D'altra banda, amb Clack Produccions ha vist la llum també Diaridelamusica.com. Es tracta d'un ja vell projecte promogut a mitges (bé, ell hi posa moltes més hores que jo) amb el meu company Eloi Aymerich. Diaridelamusica.com vol esdevenir la referència en el camp de la informació musical a casa nostra i anar incrementant el seu gruix de continguts així com l'àmbit de cobertura. De moment podeu llegir cròniques de text, visionar els vídeos que anem enregistrant i consultar l'agenda de futurs concerts. És només, però, l'inici modest d'un projecte que volem ambiciós. Hi podeu accedir clicant diaridelamusica.com.