Rèquiem de Santes

"Encara hi ha Festa Major?", sento que pregunta algú a mitja tarda del dia 29 a la Ronda Barceló. És dimarts i deu pensar que passat el cap de setmana la festa es deu haver acabat, obviant que aquests dies la capital del Maresme viu a partir dels números de la jornada, no pas del dia de la setmana en què ens trobem. Doncs no, cinc dies després de l’inici encara hi ha gent a la ciutat amb ganes de disbauxa. Fent el símil amb Astèrix uns irreductibles Santeros s’atrinxeren per unes hores al Parc Central per mantenir la flama de la festa encesa encara mig dia més, sense voler-se donar per vençuts, malgrat l’evidència.

L’ambient al Parc és una mica depriment, parlant amb franquesa. Hi ha ganes de festa però sobretot ambient de “no voler desprendre’s” de la festa, de no voler “morir” a la normalitat, fer que les aigües tornin al seu riu. És un contrasentit, perquè si la disbauxa no és puntual i es converteix en permanent perd la seva gràcia. En això de les contradiccions els humans en som els reis! Però la realitat s’imposa i les coses s’acaben. L’equip de so del Ball de Fi de Festa s’espatlla dues vegades i esdevé la metàfora perfecte: la Festa comença a defallir, comença a “fer figa”. És el síndrome del dia 29: el gelat que es desfà i regalima, el refresc que s'esbrava, el petard que fa llufa... Una baixada de tensió del circuit elèctric imperdonable de cara a l’Institut Municipal d’Acció Cultural (quan sortirà sol, dir aquest nom, en comptes de Patronat de Cultura?) si no fos que estem ja a les acaballes de la festa. La repetició de les cançons, per exemple el Boig per tu de Sau que toquen tan la Cimarrón com la Girasol, acaba de generar aquest gust a repetit, a passat, a peix podrit –si molt m’apures-, que fa el ball de fi de festa.

Més coses. Com que la violència també s’ha d’externalitzar a partir d’un moment determinat –no sabria dir-vos, les dues, les tres- les cadires que fins poca estona abans servien per seure-hi ara comencen a posar-se unes sobre les altres, de forma gairebé màgica i a crear un nou objecte –el cadiròdrom- que quedaria bé en un museu d’art contemporani o a Can Xalant mateix. L’incivisme –i la ràbia de la gent per la festa- es posen de manifest un cop més. Quina pena. Després a l’IMAC li faltaran cadires per les festes de barri...

En marxar, mentre la musica s'extingeix darrera les meves orelles veig un noi i una noia que s'estimen en moviment vertical, parelles que tracten de reconciliar-se got en ma en una zona buida de personal i nòvios sortits del forn que tornen cap a casa o baden en els bancs de la zona, acaramelats: s'han acabat les Santes 2008, però paradoxalment veiem que alguna cosa nova ha nascut. Comprovarem si arriba en vida a les Santes de 2009. Ja ha començat el compte enrera.

Els valors (amagats) d’en Robafaves

A casa nostra una tendència autodenominada progressista tendeix a ridiculitzar els elements festius populars d’una Festa Major. Es tracta d’un corrent cosmopolita que veu en els gegants, els nans, la Momerota, l’Àliga... –en el cas de Mataró- simples figures folklòriques que es treuen a passejar un dia a l’any com una mena de concessió a la tradició però que pertanyen precisament més al passat que al futur. És la mateixa línia de pensament que defensa l’absurda idea que els pessebres s’han de treure de les escoles perquè tenen connotacions religioses i cal substituir-los per insípids “paisatges d’hivern”, que homenatgen no se sap ben bé què.

Els elements populars d’una Festa Major, si ens hi fixem una mica, tenen vinculats una sèrie de valors que poden esdevenir molt positius per a la nostra societat (i la nostra ciutat, en concret). Unes idees força que ajuden a cohesionar-la, a fer-la més viva, més plena, més intensa; millor, en definitiva. Fixant la mirada en el gegant de gegants, en Robafaves, me’n venen al cap unes quantes, de virtuts. I és que un gegant no és tan sols una representació, una construcció artificial, és també un símbol. I els símbols, encara que el sector teòricament progressista a què fèiem referència no ho acabi d’entendre, són cada cop més importants, més necessaris, en una societat sovint desnortada com la què tenim.

Comencem. En Robafaves no parla. Això és una evidència (excepte en somnis de matinada que un pot tenir precisament per Les Santes). No enraona cap llengua, de manera que també es pot arribar a la conclusió que les coneix totes. Aquí està el joc: aquell qui l’admira li pot adjudicar la seva llengua. I així el poden sentir com a propi els nens saharauís que estan entre nosaltres durant l’estiu, els amazics i magrebins àrabs que viuen a casa nostra, els que parlen en castellà vinguts de Sudamèrica i també els que parlem en català i hem nascut aquí, òbviament. El gegant és de tots, no és més d’uns que d’altres. I no és gens fàcil localitzar en el nostre dia a dia símbols integradors tan potents com aquests. Símbols, alhora, que ajuden a integrar: per a molts, segurament, sentir el “No n’hi ha prou” davant l’Ajuntament és un dels primers contactes amb la llengua catalana, la llengua que volem esdevingui la de tots els ciutadans del nostre país.

Un altre valor. En Robafaves, el nostre gegant estimat, teòricament representa Jaume I al Conqueridor, però la veritat és que això no ho té massa ningú en compte i en canvi és una figura que provoca respecte, afecte i admiració. Una figura que representa l’autoritat, que es fa veure –i fa goig- allà on va (l’autoritat, també, per cert, un valor poc en voga actualment, confós sovint en autoritarisme). En Robafaves, doncs, figura que és un rei, però en realitat no és monàrquic. Tampoc té una ideologia ni religió concretes, almenys que se sàpiga. Un altre element que confereix a en Robafaves la capacitat d’integrar nens i nenes pertanyents a les molt diferents cultures que conviuen a Mataró.

I encara una darrera virtut amagada en en Robafaves: la pervivència. Malgrat canviar de forma, de vestit, de color, en Robafaves... sempre hi és. Cada 25 de juliol, cap a les vuit del vespre, arriba majestuós davant l’Ajuntament en companyia de la seva família. Al món, en aquell moment, hi poden haver guerres, crisis alimentàries, situacions humanament deplorables... i malgrat això en Robafaves no falla mai. També en el pla personal: estiguis content o estiguis trist, tinguis bona o mala temporada, el gegant de gegants és fidel sempre a la seva cita. En Robafaves, que teòricament és tan sols una figura és doncs una petita seguretat; un element sòlid, consistent, de llarga durada, enmig del món líquid, superflu, discontinu, faltat de referents en què vivim immersos.

Mataró és una ciutat molt més cohesionada en el marc de la seva diversitat gràcies a en Robafaves i família. No en tingueu cap dubte. La seva sola presència permet que els nouvinguts se sentin a casa seva, es “visquin” acollits, una operació que es du a terme mentre nosaltres no perdem tampoc les arrels: el difícil binomi sempre difícil de resoldre. En Robafaves, per tant, ens ajuda a fer la quadratura del cercle que tantes vegades sembla impossible en el nostre complex país. Encara queden moltes lliçons per aprendre del gegant de gegants.

* Publicat a "La Geganta" Santes 2008

Emigrar per necessitat*

A l'estiu, els privilegiats del Primer Món -no pas tots, encara- acostumem a anar de vacances. Tan lluny com es pugui. A fer turisme, a viatjar, segons els gustos. Perquè tenim ganes de canviar d'aires durant un temps. I quan, ja a l'estranger, ens topem amb una menja exòtica, una parla que no entenem, un camí que no podem transitar... l'emmarquem dins allò que podríem anomenar "les sorpreses del viatge". Ens fascina, tot el que no entenem, el que no trobem lògic. Forma part de la gràcia, de viatjar, d'emigrar per gust.
En el mateix moment que nosaltres som de vacances, potser fins i tot al mateix indret, altres persones es preparen per venir a viure a casa nostra. Buscant una vida millor, fugint d'una situació política, social o econòmica que els impedeix desenvolupar el seu projecte de vida. Aquests, quan arriben aquí, tampoc entenen la nostra llengua ni estan acostumats a menjar segons quins plats. A ells, però, això no els fa cap gràcia, perquè de saber-se fer comprendre i d'adaptar-se al país que els acull els va la vida. Són tècnicament emigrants, però per a nosaltres es tracta de persones immigrants, que "venen de fora", que sovint ens fan por, ens generen temors i dubtes. Cosa també ben lògica, d'altra banda, però que si més no posa de manifest la nostra falta de memòria: ara som nosaltres els que podem viatjar per gust, però històricament també hem estat nosaltres els que hem hagut de marxar de casa. La millor manera de comprendre els immigrants d'ara és, doncs, recordar quan nosaltres hem estat emigrants.

* Publicat a Valors (juliol-agost 2008).

L'equilibri és possible *

L'època en què les feines eren permanents, els horaris rígids i consistien en produir o manufacturar productes materials ha estat superada. Avui en dia, cada cop més, del que es tracta és de prestar serveis, de caràcter intangible, a qualsevol hora i en qualsevol circumstància, seguint l'estela d’Internet. És la societat del Coneixement, on el que importa no és haver interioritzat una gran quantitat d'ensenyaments teòrics sinó tenir la capacitat d'aprendre davant qualsevol repte, i sobretot respecte les dificultats. Un tipus de societat estimulant per a les ments creatives i passionals però alarmant per un altre tipus de persones atemorides davant la possibilitat de quedar "segrestades" per la feina i les seves servituds, que són moltes. Olga Pallàs, sòcia gerent de l'agència Procomunicació, pertany definitivament a la primera classificació. De 37 anys, entén que la seva feina al capdavant d'una empresa d'aquest tipus és un element clau dins la seva vida, que la fa glatir en el dia a dia, amb els diferents projectes que van apareixent. "No hi ha compartiments estancs. Ni visc per treballar ni treballo per viure", sintetitza. Assenyala amb naturalitat que allò que aprèn de la seva feina l’enriqueix en l’àmbit privat i que compartir els projectes a casa li serveix també en el dia a dia a l’eixerida agència que té al barri de la Bonanova de Barcelona. Com correspon al perfil de "dona executiva" treballa moltes hores, però per sorprenent que sembli això, justament, és el que assegura li permet arribar a casa amb ganes de donar-se amb cos i ànima a la seva família, on creu que és més important la qualitat que la quantitat. L'Olga admet que malgrat el ritme de vida que porta sovint necessita aturar-se per reflexionar i carregar piles, tenir un moment d'intimitat, de meditació o pregària. El secret per a fer possible aquest equilibri: entendre que no es pot ser una "superwoman" i que cal posar límits a la pròpia exigència. I, òbviament, tenir un motor ben potent que es diu fe i que és clau per encaixar i possibilitar que el trencaclosques de la vida postmoderna encaixi. Una última lliçó apresa: tot el que fas retorna. De manera que val la pena viure amb passió, alegria i desprenent energia positiva. "Voler és poder", conclou mentre se li dibuixa un somriure als llavis.

* Publicat a Foc Nou Agost/Setembre.