dimarts, setembre 23, 2008

El Ramadà: recarregar piles *

Younes Harrak, fotografiat dilluns passat al barri de Cerdanyola. Foto: J. S.

Queden quaranta minuts per les deu del vespre i, com cada dia del sagrat mes del Ramadà, Younes Harrak, 31 anys, s’encamina cap a la mesquita del barri de Cerdanyola de Mataró. El temple –una fàbrica reconvertida- es troba en un polígon industrial de la capital del Maresme, a uns quinze minuts a peu de casa seva. A cap catòlic o cristià se li ocorreria haver de caminar aquesta distància i endinsar-se en una zona així per poder practicar la seva fe, però a casa nostra i en aquest moment Younes Harrak entén que és la millor opció. Ho justifica recordant que els musulmans –especialment en aquesta època- acudeixen cinc cops al dia al seu temple, a hores intempestives, cosa que podria molestar els teòrics habitants cristians. No ho critica, però si que fa notar l’efecte que això pot tenir en els nens i nenes musulmans, que se sentin marginats per la societat que diu haver-los acollit. De fet Younes Harrak alerta precisament que es pugui crear en aquesta nova generació de “magrebins catalans” una situació dicotòmica: de cara endins –en l’aspecte religiós també- com si fossin al Marroc i de portes enfora com uns joves catalans i/o espanyols més. “A vegades penso que ara vivim la calma abans de la tempesta”, comenta enigmàtic.
Ell és un immigrant atípic perquè de fet ha vingut a Catalunya a estudiar, a doctorar-se en Filologia Semítica a la Universitat de Barcelona. I tot i que en aquest espai s’ha sentit tractat com qualsevol altre estudiant, en els ambients populars com els del barri on viu admet que la realitat és una altra. Treballa al Consell Islàmic de Barcelona i aquests dies de Ramadà explica que els viu no pas amb dificultat sinó amb goig, i això que l’activitat comença a les quatre de la matinada amb el primer res i acaba -avui- a quarts d’onze de la nit: “Per a nosaltres el Ramadà suposa un canvi de ritme després d’onze mesos monòtons, un canvi en el cos i sobretot en la ment. És un moment per recarregar piles”. Un període, doncs, de neteja interior, de sacrificis, de renúncies, molt similar a la Quaresma cristiana. Tan lluny, i tan a prop.

* Publicat a 'Foc Nou' del mes de setembre.

dimecres, setembre 17, 2008

La maduresa dels valors*

Portada del número de Valors de setembre. Foto: Sergio Ruiz.

Estem en crisi econòmica. Hem passat en pocs mesos de créixer gairebé el quatre per cent del PIB a pràcticament no fer-ho. Una crisi que assenyala els nostres límits com a societat i com a persones, ens recorda l’existència de cicles, posa a prova també la nostra ma-duresa en terrenys com la solidaritat i desafia la nostra capacitat d’innovar. En l’actual escenari, la crisi alimentària global i la crisi econòmico-financera ens fan adonar que el nostre sistema econòmic està basat sobre valors econòmics poc sòlids. El boom del sector de la construcció, per exemple, tothom sabia que suposaria "pan para hoy y hambre para mañana". Però de totes formes, ben assumida, la crisi pot ser una eina molt positiva de reenfocar les nostres estratègies econòmiques i apostar per aquells sectors que més estabilitat poden donar a treballadors i empresaris, sabent sempre que el món d’avui gira a una velocitat extrema. Davant la crisi "renovar-se o morir". Però per renovar-se cal analitzar les causes de la crisi i assumir canvis, en el nostre grau de consumisme, en l'estil de vida, en l'estructura econòmica mundial... Mentre no superem la crisi, caldrà demostrar la maduresa dels compromisos que assolim quan les coses van bé. L'egoisme, la por, el nerviosisme, el descontrol, l'acaparament... no poden imposar-se. Cal tenir seny, optimisme, autocrítica i ser solidaris; la nostra super-vivència és important, però també la dels altres. Durant una crisi les víctimes del sistema econòmic augmenten, però aquells que ja eren pobres encara cauen més avall del pou. Cal, com molt bé apunta el professor Rovira Belloso, autodonació: viure amb els altres i pels altres. Sense aquest valor el ressorgir de tota crisi pot tenir regust a mala consciència.

*Editorial del número de setembre de la revista Valors.

Canvis a 'Valors'

Us arriba a les mans un Valors renovat de cap a peus. Fruit de la voluntat d'anar millorant el producte que arriba cada mes a les vostres mans, l'equip promotor d'aquesta publicació dóna un nou pas endavant a l'hora d'afinar en allò que pretén: reflexionar sobre el nostre món i reivindicar una vida viscuda amb plenitud i llibertat. A partir d'aquest número de setembre observarvareu diversos canvis, el més important dels quals és l'ampliació fins les quaranta pàgines. El segon, el canvi d'orientació del bloc inicial, que a partir d'ara passa a dir-se Valorant l'actualitat i que pretén reflexionar sobre el que hagi passat al mes anterior a la publicació de la revista: fer una lectura de l'actualitat des del punt de vista dels valors. La part final també pateix canvis: desapareixen les antigues dues grans seccions convertint-se amb un conjunt de pàgines temàtiques dedicades a la cultura, la solidaritat, la psicologia, la ciència i les noves tecnologies i els viatges. Amb aquests canvis afegim un estol de col·laboradors: Francesc Amat, Toni Rodón, Joan Safont i Ramon Radó, quatre amics de la revista que passen a engruixir el grup de col·laboradors que teníem fins ara. Esperem que tot plegat sigui del vostre interès.

dissabte, setembre 13, 2008

Una mirada global

Foto de Paollo Pellegrin, "La diàspora de l'Iraq".

L'agenda del mes de setembre porta des de fa anys una cita incorporada, que es manté d'any en any. És el festival Visa pour l'Image ("passatge per la imatge", traduït en català), que es fa a la capital nord-catalana, Perpinyà de finals d'agost a mitjans de setembre, i que permet repassar la situació del món a través de la mirada dels fotoperiodistes que hi exposen. La qualitat de la vintena de mostres presents a cada edició és extraordinària: es fa bona l'expressió de què una imatge val més que mil paraules perquè una instantània és capaç de traslladar-te en un indret i en un moment remot i explicar-te, amb tota la seva cruesa, la profunditat d'un conflicte o una situació d'aquelles que posen els pèls de punta. Com saben els que hi han anat o poden imaginar-se els que llegeixen aquestes línies les guerres i penúries són les protagonistes de la cita, que es fa en diversos espais reutilitzats de la ciutat (sobretot esglésies i convents dessacralitzats). L'Iraq, l'Afganistan, la re-gió dels Grans llacs o la violenta Centreamèrica són convidats fixes a la trobada els darrers anys (com els noranta ho eren els països de l'exIugoslàvia). El Visa pour l'Image, doncs, és una manera de repassar allò de més rellevant que ha passat arreu del planeta en els 365 dies anteriors -en aquesta ocasió Kenya, que ha viscut una situació molt conflictiva aquest 2008, s'endú la palma-.
La mentalitat dels fotoperiodistes, és a dir, dels fotògrafs que fan servir la imatge per comunicar una realitat, és la d'anar resseguint els indrets tenebrosos de la terra. No són allà on hi ha felicitat i diversió sinó, sobretot, en els punts calents del planeta. Aquesta forma de veure -i viure el món- els porta a voler retratar amb insistència la misèria, el malestar, la indignitat que s'escampen arreu. És tracta, per ells, d'una denúncia, d'una manera de cridar-nos l'atenció a tots aquells que tenim una existència una mica més plàcida.
Enguany, per exemple, una exposició versava sobre la regió de la Índia en què Gandhi va iniciar la revolta pacífica contra l'Imperi britànic, a principis del segle XX. Venia a dir que després de gairebé un segle pràcticament res havia canviat. I segurament és cert, vaja, que les condicions d'explotació de la metròpoli o una gran multinacional han tornat a fer viure aquelles terres en un cert esclavatge.
El que passa, però, és que després d'anar a veure el Visa pour l'image un pot experimentar una certa decepció i frustració. Vistes centenars de fotos de tragèdia, guerra, fam en poques hores, el visitant es queda amb la sensació que cada vegada tot va pitjor i les condicions de vida dels habitants del planeta van enrera. I això no és veritat (una altra cosa és si augmenta la desigualtat, que si que és cert). A la Índia, per exemple, per parlar del país a què fèiem referència, en pocs anys ha florit una pròspera classe mitjana, equiparable a la de casa nostra, que a hores d'ara ja integrarien entre tres-cents i quatre-cents milions de persones. L'avenç econòmic que ha protagonitzat la Xina en poc més de vint anys també contradiu aquesta teoria. O la del potencial que comencen a exhibir economies com la del Brasil, Mèxic, Sudàfrica o països tan poc sospitosos de ser rics com Ghana. "Una imatge val més que mil paraules" però "el llegir no ens ha de fer perdre l'escriure". Tot el que es veu al Visa pour l'Image és cert, però la realitat del planeta és molt més àmplia. Aquesta, però, és una feina de rercerca i aprofundiment que hem de fer durant la resta de l'any els visitants que anem cada setembre en processó cap a Perpinyà.