Primer vídeo des del Perú: Eduard Carbonell ens obre les portes del país

Primer vídeo penjat de la feina encomanada per Maresme Digital i Mataró Ràdio al Perú i que hem fet conjuntament Dani Marina i Joan Salicrú. El protagonista és el canetenc Eduard Carbonell, que fa cinquanta anys que viu a Lima. Ell serveix de pretext per endinsar-nos en el país on també hi ha la Prelatura d'Ayaviri, on el salesià mataroní Joan Godayol va ser bisbe de 1992 a 2006.

Viatge al Perú

Demà al vespre marxo de viatge al Perú. L’entitat pública empresarial Mataró Audiovisual, editora de Mataró Ràdio, ha decidit aprofitar la visita d’una delegació municipal –encapçalada pel regidor de Cooperació Carlos Fernàndez i el president dels Amics del Bisbe Godayol- per a desplaçar-hi un equip que formarem un servidor i el company de Maresme Digital TV Dani Marina. Amb quina intenció? En primer lloc cobrir els actes que integren aquesta visita, que consta de la inauguració de dues cases d’acollida –a Juliaca i a Ollachea- la construcció de les quals ha estat sufragada -la primera- per un grup d’entitats de la ciutat i l’altra gairebé en la seva totalitat per l’Ajuntament de Mataró a partir dels diners dels contribuents de la capital del Maresme. Aquest –descobrir què s’ha fet dels diners de molts i molts mataronins- és el motiu principal del desplaçament, però òbviament n’hi ha un altre de més profund que és conèixer com realment aquests diners –en el cas que sigui així- contribueixen a la millora de la qualitat de vida dels habitants de la zona. Connectar, visualment, per tant, els peruans i els mataronins, que es coneixen més aviat poc (els periodistes recuperem també en aquest viatge un paper de mitjancers, per tant). I encara més coses: conèixer com el testimoni del salesià mataroní Joan Godayol ha deixat petjada aquestes terres, repassar la “història d’amor” entre Mataró i la prelatura d’Ayaviri que ja fa més de deu anys que dura, reflexionar sobre com es fan les polítiques de solidaritat i cooperació a casa nostra i oferir una mirada mataronina, podríem dir-ne, a la realitat actual del Perú, un indret del qual procedeix també un bon nombre de mataronins (indeterminat, però el padró de 2008 parla de 3.700 ciutadans provinents de Sudamèrica). Tots aquests plantejaments són els que han fet considerar a la direcció de Mataró Àudiovisual la conveniència de desplaçar un equip de dos persones al Perú. Un viatge que s’emmarca dins gairebé dues setmanes de programació especial titulada Girem els ulls al sud que han fet tan Mataró Ràdio com Maresme Digital TV.

Òbviament, però, -i dic òbviament perquè creure el contrari seria d’il·lusos-, ja hi ha qui ha intentat posar en dubte la voluntat real de Mataró Àudiovisual –que gestiona tan Mataró Ràdio i Maresme Digital TV- i ha reduït el desplaçament al Perú a una simple operació de màrqueting del regidor Carlos Fernàndez que, tenint en compte que és també el responsable de l’àrea de Comunicació, voldria treure rèdit polític a la visita. Es tracta d’un plantejament que posa en dubte la professionalitat tant dels professionals que ens desplaçarem fins al Perú com dels nostres companys i que jo personalment només puc lamentar. Perquè quan he seguit els Capgrossos de Mataró a Londres, l’arribada de la proposta de Nou Estatut a Madrid, quan he relatat l’experiència de mataronins que van anar a Cuba o de mataronins que van venir de Mostar o també de mataronins defensant el tèxtil local a la Comissió Europea a Brusel·les –i ho feia des d’un mitjà privat- mai he tingut la sensació que algú jutgés, a priori, la meva feina. Ara la diferència és clara: treballo en un mitjà públic. I com a tal entenc que fiscalitzat i controlat pel conjunt de la ciutadania a través dels representants polítics. Però també precisament per això més respectat que cap altre, perquè és públic, perquè ha de ser de tots. Ara públic, en canvi, significa “sota sospita”.

En tot cas, l’oportunitat de dur a terme aquest viatge i el sentit periodístic del mateix el podran avaluar tots els espectadors cada nit a partir de dimarts tan a Maresme Digital TV (a les 21 hores, dins l’espai informatiu Maresme Actual) com a l’edició del vespre dels informatius de Mataró Ràdio (a les 19h) així com en el programa especial que dimecres que ve farem, si tot va bé, des de Ràdio Juliaca. Ells seran els qui jutjaran, com cada dia, la nostra feina.

Plis-plas, acció-reacció

La cultura de l’esforç està en crisi, assegure els sociòlegs. Tot i que per sort encara hi ha persones que ho contradiuen, un retrat global de la societat ho corrobora: vivim en la llei del mínim esforç, som impacients i volem que les nostres accions tinguin resultats de forma im-mediata. Plis-plas, tota acció ha de tenir una reacció. Un títol universitari de ben segur que ens generarà un alt càrrec a una bona empresa, casar-nos comporta tenir una família feliç... Però la vida no és una cadena programada. Obtenim resultats quan prèviament hem treballat amb esforç. Els matrimonis duren quan tots dos membres de la parella s’esforcen per aconseguir que la unitat funcioni. Generalment s’assoleix una bona feina després d’un temps d’esforç i aprenentatge.
Si no apliquem la cultura de l’esforç a la nostra vida, acompanyada amb altres valors, com les necessàries dosis de paciència i sacrifici, no avancem. Sense un mínim d’esforç de seguida que no obtenim els resultats esperats llençaríem la tovallola. Ara bé: un cop assolida la nostra fita cal tenir en compte que aquesta no és la nostra recompensa, sinó allò que hem pogut aprendre al llarg del camí, durant tot el temps que ens hem esforçat per aconseguir-la. Si tenim en compte la ruta caminada potser no ens farà tan mal pensar en el dia que malgrat els esforços no obtinguem cap resultat. En aquest cas sempre haurem guanyat alguna cosa. Una idea si que hauríem de tenir clara: si els membres d’una societat no s’esforcen, aquesta no avança.

* Editorial de la revista Valors (Octubre 2008).

'Che, el argentino': Retrat necessari però insuficient

Els personatges històrics -com el bon vi- maduren, amb el temps. Es tornen més entranyables, més bons, menys criticables. El record engrandeix el seu encanteri i els converteix en alguns casos -Ernesto "Che" Guevara en seria l'exemple més clar- en autèntics mites. Sants, en aquest cas, d’una religió atea. Tan sols cal anar a Cuba, al Mausoleu de Santa Clara, per comprovar-ho: s'hi poden veure els objectes amb què el guerriller argentí va travessar mig món portant la "bona nova" revolucionària, que si la pipa, el seu quadern de viatge, un tros de roba...

Ara el personatge, que no ha deixat d’estar mai de moda, tornar a estar d’actualitat pel darrer llargmetratge -en realitat són dos-, que se li ha dedicat. Aquesta primera entrega -Che, el argentino- és d'aquelles que mereixen el qualificatiu de "necessària" per a tots els apassionats de la història. No és una hagiografia, encara que parteixi d'una innegable admiració cap a l'aureòla romàntica del Che. Ni el director Steven Soderbergh ni el protagonista Benicio del Toro han construït una exaltació del personatge sinó un retrat força profund. També mostra, per exemple, com la vida humana per a ell no era un fi en si mateixa i que en canvi per la Revolució si que es podia justificar gairebé tot, també l'afusellament de persones.

Justament, però, la novetat dins la ja extensa filmografia del Che seria anar una mica més enllà en la cara oculta del líder. A la pel·lícula hi ha diversos moments on es recorda el discurs que l'argentí va fer a l'ONU el 1964. Però s'hi troba a faltar una de les frases més punyents que va pronunciar-hi: "Afusellaments? Sí. Hem afusellat, afusellem i seguirem afusellant, mentre calgui", va dir, des de l'estrada. El 1967 l'argentí també lloaria "l’odi intransigent a l’enemic que impulsa més enllà de les limitacions de l’ésser humà i el converteix en una efectiva, selectiva, violenta i freda màquina de matar". Déu n'hi do. Va sent hora de revisar la totalitat de la figura del Che. També la cara oculta que el pas dels anys ha anat esborrant.