Manuel Guerrero, al Centre d'Art Santa Mònica

L'escriptor mataroní Manel Guerrero ha estat nomenat nou màxim responsable artístic del Centre d'Art Santa Mònica, instal·lat a la Rambla de Barcelona. Guerrero era fins ara coordinador del Centre de noves tendències KRTU, on ja tenia de màxim responsable a Vicenç Altaió, nomenat ara pel conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras nou director del Santa Mònica. Guerrero va protagonitzar ahir dimarts l'espai "L'entrevista" de l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio i es va referir a la cultura i l'art d'una manera àmplia, enllaçant el que es considera cultura de forma més clàssica amb mitjans de comunicació, investigació en l'àmbit psicològic, sociològic o antropològic així com en les formes en què es mostren les grans marques comercials. Una conversa suggerent amb un dels homes que porten la marca Mataró allà on van.

D'altra banda, dilluns al vespre l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio va oferir un cara a cara telefònic entre el president de l'associació de veïns de Cerdanyola, Julián Hernàndez, i el regidor de Participació, Carlos Fernàndez, poques hores després que el primer anunciés la voluntat de l'entitat veïnal de deixar de prestar tots els cursos que fins ara oferia per manca de suport econòmic de l'Ajuntament. Podeu recuperar la conversa clicant aquí.

Avui, a les vuit del vespre, els informatius de Mataró Ràdio emeten el resum de l'any 2008 des del punt de vista local.

Relat inacabat

Amb l’anunci que pateix el mal d’Alzheimer, el que ell en diu l’Eisenhower, Pasqual Maragall ha tornat a situar-se enmig de l’atenció mediàtica que havia abandonat breument després del final de la seva convulsa presidència al capdavant de la Generalitat, el 2006. Segurament ja no en sortirà, d’aquest focus, fins el dia que la malaltia li impedeixi fer la vida normal que tothom desitja. Abans que això passi es multipliquen els homenatges, les celebracions i també els llibres sobre la seva persona.

Justament abans que el mal avanci més del compte, Maragall –just un any després que ho fes el seu gran rival Jordi Pujol- ha volgut deixar per escrit allò que considera just i necessari en forma de memòries. És la Oda inacabada, tal com l’ha titulat ell jugant amb la tradició poètica de la família.

Seria erroni dir que el llibre és sobrer, que no aporta res de nou. La seva lectura és interessant i necessària per a tots els apassionats del personatge i els que els interessa la política en general. Maragall aprofundeix en algunes coses, com per exemple en conceptes com el de les ciutats, en si seran l’ocàs o la salvació del món (no cal dir que Maragall –el triple ex que deia l’altre dia Pau Riba en el seu Jises de Netzerit: l’exalcalde, l’expresident i l’exsocialista- aposta per la darrera opció). Reivindica també, repassant els preparatius de la cita olímpica, una visió d’esquerres liberal on els governants busquen la complicitat d’empresaris, artistes i sectors emergents per tirar endavant el país. També permet aprofundir en la dimensió humana del personatge: explica trobades i dormides amb veïns de la gran capital, anècdotes viscudes amb companys de viatge de la seva carrera política i no estalvia detalls en explicar com és la vida d’un malalt d’Alzheimer: en parla com si fos en tercera persona, sense embuts.

La Oda inacabada, sobretot, li serveix a Maragall sobretot per explicar-se, no per a explicar, com ja ha assenyalat algú. De passada i com aquell qui no vol la cosa, va rebatent una a una les crítiques que se li han efectuat: pel que fa a la seva suposada manca d’organització es vanta d’haver creat una estructura de comandament a l’Ajuntament de Barcelona de caràcter molt complex i que contradiria aquesta teoria.

Però el llibre, a banda que conté errades tipogràfiques i lingüístiques a dojo, no té el caràcter concloent que un esperaria d’un volum que està presentat com unes memòries. Són més aviat reflexions que van apareixent a mesura que avança la narració: no hi ha caràcter final, definitiu, que assenyali com ell mateix voldria ser recordat. No s’aprofundeix. Passava el mateix amb el primer volum I de memòries de Jordi Pujol (quina cosa, al final de tot coincidiran almenys en una cosa!): aturades, reculades, disgressions i tornades al curs que fan imaginar el propi autor parlant en veu alta. No hi ha novetats, no hi ha revel·lacions ni cap “ajustes de cuentas”. En el cas de Maragall s’apunten frases de converses amb Zapatero, amb el seu successor Montilla però per exemple no es parla de Miquel Iceta, que seria el diable en persona, segons l’entorn maragallista.

A donar cova a la visió d’aquest entorn, per tant parcial i esbiaxada, es dedica un altre volum, Pasqual Maragall. El hombre y la política, de recent aparició: un llibre absolutament hagiogràfic escrit per Esther Tusquets i Mercedes Vilanova i que ha acabat amb els protagonistes –incomprensiblement- enfrontats amb les autores. Tot el volum respira un aire de revenja d’aquest entorn de Maragall cap a tots aquells que no han comprès ni volgut comprendre’l al llarg de la seva vida. Les autores renuncien des de la primera pàgina a aportar la seva pròpia visió del personatge i cedeixen el control del relat als diferents protagonistes d’una forma simple i infantil. Per si fos poc, la narració està presentada d’una forma francament estranya: amb interrupcions del relat cada deu línies de destacats amb fons gris que contenen declaracions dels protagonistes.

Francament, una llàstima: quan més llibres s’editen sobre Pasqual Maragall més llueix La gota malaia de Lluís Uria i Luis Mauri, editat el 1998. Res del que s’ha publicat després mereix la mateixa consideració que aquell excel·lent volum. L’únic problema que té és que la narració s’acaba el dia que Maragall va pujar a la Torre de Collserola i va pronunciar la mítica frase: “Estic disposat, disponible, a encapçalar una alternativa de canvi a Catalunya”. Tot el que ve després encara no ha estat explicat amb deteniment per ningú. El relat de Pasqual Margall, està doncs, efectivament, inacabat.

Links relacionats

· Vídeo de l'entrevista a Pasqual Maragall de la revista Valors. Llegeix-ne un tros aquí.

Perspectives pel 2009: la clarificació necessària*

A l'hora de fer balanç de l'any, l’alcalde Joan Antoni Baron insisteix una i altra vegada en què el clima polític a la ciutat ha estat enrarit aquest 2008, en el sentit que hi ha hagut una agressivitat impensable anys enrere. Va fer també aquesta reflexió l'any passat, fent balanç del 2007. Potser si, tot i que Baron, que és una persona honesta, admet que ell és el primer a provocar aquest clima. Ho va reconèixer ell mateix en l'entrevista que va cloure el cicle de converses amb els principals líders polítics mataronins dimarts de la setmana passada, just abans de començar vacances. En aquesta entrevista Baron va criticar sense contemplacions a Joan Mora de CiU, Paulí Mojedano del PP i Xavier Safont de la CUP, acusant els dos primers de penjar-se medalles que no els toquen en relació a la universitat privada que podria anar al Tecnocampus i al projecte Mataró Marítim i al tercer d’ignorància per haver dit que les arques municipals depenen de l’arribada del Corte Inglés. (...)

* Publicat a LaRiera48.blogspot.com.

“Els Mossos em van preguntar: ‘Què hi pinta un capellà enmig de tants musulmans?’.”*

El capellà entrevistat en un bar del barri.

Després d’haver passat un tram important de la seva vida al Camerún, Salvador Torres, nascut a Vilafranca del Penedès ara fa gairebé 70 anys té des de fa tretze anys al barri del Besòs, al costa de la Mina, a cavall entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs, la possibilitat de posar en pràctica tot allò que va aprendre al continent africà. El barri, nascut als anys setanta del segle passat, ha sumat a la immigració espanyola d’aquells temps una nova onada immigratòria en la qual destaquen sobretot els paquistanesos.

-Com descriuria a algú que no conegués aquest barri la realitat que s’hi viu a octubre de 2008?Doncs li diria que estem a Barcelona, encara que no ho sembli. Hi ha poblacions de la perifèria de Barcelona que són benestants, com Sant Cugat, i en canvi hi ha poblacions, o zones, com aquesta, on viuen famílies amb rendes molt baixes, amb unes pensions mínimes. I sobretot gent que prové de l’emigració; gent d’origen català n’hi ha molt poca. Aquest, junt amb Bellvitge, va ser un dels darrers grans barris perifèrics que es va fer, acollint tota la gent que abans vivia al Somorostro, i de fet cal dir que, tot i no haver-hi cap tipus d’equipaments, si que és veritat que ja van tenir una mica més de seny i van fer més amples els carrers. (...)

Llegiu la resta de l'entrevista clicant aquí.

* Entrevista a Salvador Torres, rector de Sant Paulí de Nola i Sant Pere Ermengol, a cavall entre Barcelona i Sant Adrià del Besòs, PUBLICADA A Foc Nou del mes de desembre

DDM enregistrarà el concert de la Big Band Jazz Maresme

Diaridelamusica.com ha arribat a un acord amb Maresme Digital Televisió per enregistrar i retransmetre posteriorment el concert nadalenc que oferirà la Big Band Jazz Maresme el proper dissabte 27 de desembre al Teatre Monumental de Mataró.

L'actuació formarà part d'una edició especial del ddM titulada "Especial Nadal 2008 Big Band Jazz Maresme al Teatre Monumental de Mataró". L'enregistrament anirà a càrrec de l'equip de producció i realització de Clack Produccions, la productora executiva del programa.
Aquest programa s'estrenarà per televisió el diumenge 28 de desembre a les 19:30 del vespre. Està previst emetre'l a partir del dilluns 29 de desembre de forma rotatòria a la graella d'emissió de Maresme Digital Televisió.

Amb aquesta iniciativa ddM posa en marxa una nova branca del projecte: realitzar i enregistrar concerts musicals de forma íntegre i poder-los emetre per la gran audiència.

Escolta la notícia emesa aquest migdia per Mataró Ràdio.

Mira el vídeo del concert de Pau Riba, enregistrat per DDM a la sala Privat aquest divendres

Els millors Pastorets de Catalunya

Imatge dels Pastorets de Calaf. Perquè no sigui dit que només parlem dels de Mataró.

Aquest dia 26, com sempre, s'estrena a la Sala Cabañes de Mataró una nova edició, la número 92, de L'Estel de Natzaret, més coneguda com Els Pastorets. Enguany la principal novetat és la renovació del decorat de l'escena de la lluna, a càrrec de l'escenògraf Josep Ciudad. Un espectacle que m'estimo i m'emociona, francament. Els que em coneixen saben que durant l'any, tot l'any, repeteixo com un lloro essencialment fragments de tres coses: Indiana Jones y la ultima cruzada, Regreso el futuro (tota la trilogia, sense distinció) i L'Estel de Natzaret de Ramon Pàmies. Per exemple: si algú em ve amb una notícia que no s'acaba d'entendre, responc: "Amb què es menja, això? Amb cullera o bé amb forquilla?", com diuen Jonàs i Mataties en un moment de l'espectacle. De fet, hi ha qui es pensa que he sortit a l'espectacle: doncs no, només he cantat al cor durant tres o quatre anys, a principi de mil·lenni, i també he ostentat la direcció comercial de l'espectacle durant el període en què Xevi Ribas en va ser el director general.

Bé, tornant a la seriositat periodística. Aquest reportatge d'aquí sota està fet en el transcurs d'un any, de 2002 a 2003, i demostra com els nostres Pastorets, els mataronins mantenen la supremacia. El reportatge fa una radiografia de les millors representacions, a nivell de Catalunya: Calaf, L'Ametlla de Merola, El Vendrell i Mataró i confirma que els mataronins són els millors de Catalunya. Podeu llegir-ho en aquest reportatge del mensual Mataró Report.

Per cert que aquest dimecres es va emetre en el transcurs de l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio aquesta tertúlia on participaven Josep Maria Cusachs i Toni Grané, directors de l'espectacle a Mataró en els anys setanta-vuitana i finals dels noranta respectivament. Escolteu-la, crec que val la pena. També podeu sentir la notícia emesa per COMRàdio elaborada pels serveis informatius de Mataró Ràdio.

Com viuen el Nadal les altres religions?

Ahir dimarts al vespre, Mataró Ràdio va emetre la Missa del Gall que es feia a l'església de Sant Josep. Hi ha gent gran, sobretot, que ho ha demanat algunes vegades i la direcció de l'emissora ha cregut que era interessant cobrir aquesta demanda. Ahir mateix, els informatius de Mataró Ràdio completaven la voluntat de tenir en compte el fet religiós a la nostra societat amb un reportatge de la redactora dels informatius de Mataró Ràdio, Cristina Salad. El podeu sentir clicant aquí. Cal dir que, en aquesta línia de tenir present les diferents corrents religioses i espirituals que existeixen a la ciutat, l'espai que fins ara atenia aquests aspectes A cel obert s'ha substituït per un nou programa titulat Amb una mirada nova que té aquest enfocament interreligiós més d'acord amb la pluralitat de casa nostra, una pluralitat que ha d'estar representada en una emissora municipal.

Deu minuts de silenci per escoltar el Nadal. Presa 9.

Llums i cants de nadales il·luminen i alegren els carrers. Ninots amb músiques repetitives anuncien que és temps de Nadal. Sembla que necessitem la música constant i els colors per adonar-nos que les festes són aquí. Ells ens marquen, cada vegada més aviat, que ja podem tornar a obrir el cor a l’escalfor del missatge de Nadal. Però la primera nit de Nadal va esdevenir en el silenci, a la fosca d’una humil establia. Jesús va néixer en el silenci d’una nit estelada però ara l’home busca refugi en el soroll, fugint de la nit. Quin contrast.
Delirosos pel posseir tots són presses i corredisses per comprar regals, per omplir els frigorífics i preparar una taula ben farcida. Vins i viandes que no faltin per fer el brindis i un bon menjar. En la primera nit de Nadal Josep i Maria van reposar l’infant en una humil menjadora. Quin contrast.
Targes postals, missatges pel mòbil i correus electrònics perquè estem en festes col·lapsen carters i línies telefòniques. Tots ens volem felicitar. Sentim com necessitat de fer-nos propers els uns dels altres. Amb la moderna tecnologia escurcem distàncies, però ens allunyen del veí. Els pastors de seguida van anar a veure què havia passat en aquella establia que estava a prop d’on ells es trobaven. Quin contrast.
Especialment durant les festes es desborden les necessitats de viure al màxim la vida, joves i no tan joves fan de la nit una oportunitat d’escapada. Buscant la llibertat alguns cauen en l’esclavitud del que anomenen marxa. El soroll, la música a tot volum, ens fa oblidar els problemes. Però desprès buidor i desencís i noves dependències de cap de setmana. Quin contrast amb aquell silenci de la primera nit de Nadal.
Però potser, si superem la por al silenci i per un instant mirem més enllà de les llums de colors, recuperarem l’esperit d’aquella primera nit de Nadal, dies de pau, de perdó i reconciliació, de compartir i de solidaritat, d’esperança i de justícia, d’amistat i d’amor.
En el silenci d’aquesta nit
!Bon Nadal!

* Text llegit aquest vespre a la plaça de Santa Anna durant els Deu minuts de silenci per escoltar el Nadal.

Baron a Mataró Ràdio: Tecnocampus, Mar i Comerç per sortir de la crisi

Un moment de l'entrevista que hem fet aquest vespre als estudis de Mataró Ràdio. Foto: H. N.

El Front Marítim, el projecte Tecnocampus i el comerç són per l’alcalde Joan Antoni Baron els tres punts clau que faran que Mataró sobrevisqui a la crisi econòmica. Així ho ha afirmat durant l’ultima entrevista que els Informatius d’aquesta casa han fet als líders polítics de la ciutat per fer un balanç d’aquest 2008. Però Baron també ha carregat durament contra els tres grups de l'oposició, CiU, el PP i la CUP. Al cap del grup municipal nacionalista, Joan Mora, l'ha acusat d’haver volgut capitalitzar la possible vinguda d’una universitat privada al Tecnocampus, la universitat europea de Madrid de la qual Lluís Bassat és patró. A Baron el va molestar especialment que Mora fes públic el nom de la universitat, perquè diu que ara "hem ensenyat les cartes sobre la taula". Però els retrets també van ser importants pel cap del grup popular, Paulí Mojedano, assegurant que els socialistes han estat els responsables de l’obertura de Mataró cap al mar. L'analogia amb Joan Mora era clara: Mojedano es posa medalles que no li corresponen. I finalment Baron va punxar de valent Xavier Safont-Tria, l'únic regidor de la CUP: va dir que era d'una gran ignorància pensar-se, com havia manifestat Safont el dia anterior, que les arques municipals depenien de l'arribada del Corte Inglés. Tres crítiques frontals que no ajudaran a baixar la crispació que segons el propi alcalde es viu a la ciutat; de fet ja va reconèixer que segurament ell també era un dels causants del clima. Veurem, doncs, qui és que baixa del burro.

Escolta l’entrevista clicant aquí i la notícia emesa l'endemà.

Alguna cosa s'està movent al Kurdistan

Jordi Tejel, director del Centre d'Informació i Recerca sobre el Poble Kurd (CIRK), publica a la pàgina web d'aquesta entitat, de la qual sóc promotor, un article titulat Alguna cosa s'està movent al Kurdistan. Podeu llegir-lo clicant aquí.

Ple extraordinari de pressupostos: l'autoparòdia*

Montse López, al visor dels companys de Televisió de Mataró aquest vespre.

El ple començava avui poc puntual, com un senyal que la limitació horària, en aquesta ocasió, ja vindria per darrera. I és que el ple extraordinari d’aprovació definitiva de pressupostos és l’únic, junt amb el d’aprovació inicial dels comptes municipals, que està pautat pel que fa a les intervencions dels grups municipals. La idea era que durés dues hores clavades, una de les quals és pel govern i l’altre per l’oposició. Una previsió que s’ha acomplert tot i que a l’inici s’ha esmerçat gairebé mitja hora a un altre punt de l’ordre del dia que parlava de l’acceptació dels ajuts del govern Zapatero destinats a combatre la situació de crisi en el sector de la construcció, uns ajuts dels quals es beneficiaran 350 persones a Mataró. Tots els grups hi han votat a favor excepte la CUP, que s’ha abstingut.

A l’hora d’entrar en matèria s’ha evidenciat que, en realitat, la mateixa existència d’aquest ple és absurda perquè s’han tornat a repetir els arguments gastats i repetits mil vegades per tots plegats. Des de les files del govern, l’eficient Montse López –que cada cop defensa el seu càrrec amb més ofici, ara ja sense quasi llegir- ha desgranat els arguments clàssics: uns pressupostos continguts però amb forta inversió, uns comptes austers però que han d’injectar la ciutat de progrés econòmic i confiança en l’esdevenidor; una mena de quadratura del cercle impossible secundat òbviament per ICV i ERC, les altres dues formacions que articulen (formalment) el govern municipal. (...)

* Llegeix la resta a LaRiera48.blogspot.com.

Missatge institucional de l’alcalde Baron


Des de l’any passat, l’alcalde Joan Antoni Baron ha pres el costum de felicitar el Nadal als mataronins a través d’un vídeo enregistrat per professionals de l’ofici, en aquesta ocasió de Maresme Digital Televisió. En el vídeo, d’un minut escàs, Baron té un record pels que passaran la festa sense alegria per les dificultats econòmiques de moment i incideix de nou en la idea de convertir Mataró en “la ciutat de les oportunitats". Segona menció en tres dies.

Baron oblida la ciutat "per viure i treballar" i parla de la "ciutat de les oportunitats"*

Joan Antoni Baron durant la compareixença d'aquest matí a la Nau Gaudí. Foto: R. Gallofré / capgros.com.

L'alcalde Joan Antoni Baron sembla haver entès que el lema de la ciutat per viure i per treballar no donava més de si i va llançar fa uns dies, en el seu mateix bloc, la idea de "Mataró com la ciutat de les oportunitats". Avui, en la tradicional cita amb els mitjans de comunicació locals d'abans de Nadal, Baron ha deixat anar de forma definitiva aquesta idea: just en un context de crisi posicionar la capital del Maresme com una ciutat on les oportunitats de viure, treballar i desenvolupar-se com a persona. A banda d'això, Baron ha admès que el 2008 ha estat un any molt complicat sobretot per la crisi econòmica que ha fet variar projectes i previsions però també per la crispació que, al seu entendre, es viu a l'àmbit polític local. I finalment, ha insistit en la idea de Mataró com el que dèiem fa un moment, com a ciutat líder, com a capital d'un territori que potser no és ben bé el Maresme però que s'hi assembla. La reorientació comarcal del Tecnocampus i la celebració del Festival Shakespeare en són dos exemples.

* Publicat a LaRiera48.

· Escolta també la crònica emesa a Mataró Ràdio.
· Notícia apareguda al diari digital capgros.com.

Entrevistes de resum de l'any a Mataró Ràdio
L'alcalde Baron tancarà, el proper dimarts dia 23 a les vuit del vespre, el cicle d'entrevistes que hem fet als informatius de Mataró Ràdio des de dilluns d'aquesta setmana. De moment aquestes són les entrevistes emeses.

· Joan Mora: "Les relacions entre l'alcalde i jo són glacials".
· Paulí Mojedano: "Vilanova i la Geltrú ens podria treure la capitalitat marítima".
· Quitèria Guirao: "Tan Sergi Morales com Jordi Merino serien bons candidats".
· Francesc Teixidó: "Oferirem als promotors privats que ens ofereixen pisos en estoc".
· Xavier Safont-Tria: "La crisi econòmica ens ha donat, malauradament, la raó".

El director de Càritas Jordi Roglà parla de la generositat per al proper número de 'Valors'

Això és el que em deia aquest matí Jordi Roglà, director de Càritas Diocesana de Barcelona, al voltant de la generositat, una temàtica molt lligada amb les dates en què ens trobem i que protagonitzar el número de gener de Valors. Això n'és, per tant, un tastet.


L'entrevista de Manuel Cusachs a Maresme Digital TV




I més vídeos, en aquest cas perquè pogueu fruir de l'entrevista que dilluns li vam anar a fer tres companys de Maresme Digital TV i un servidor a Manuel Cusachs a la seva casa d'Òrrius. Cusachs ha inaugurat aquest dimecres una mostra retrospectiva al Museu de Mataró i a Ca l'Arenas.


· Segona part de l'entrevista a Manuel Cusachs.
· Tercera part de l'entrevista a Manuel Cusachs.

Novena vegada, Deu minuts

Imatge dels Deu minuts de Silenci de 2004. Foto: J.S.

L'any que ve en farem deu, ja. Sembla impossible, però des d'aquell any 2000 que l'Ivan Pera -encara que ell no ho digui massa- va tenir la idea de l'acte, ens hem trobat ja vuit vegades el dia 24 de desembre amb l'objectiu de fer "Deu minuts de silenci per escoltar el Nadal". Alguns es pensen que les organitzadors (Valors i ACO) anem contra el consumisme, altres que no ens agrada el Nadal i algú més que volem posar el dit a la llaga pel gust de posar-la. Res d'això. La idea fundacional dels Deu minuts de Silenci és molt simple: es tracta de fer-nos un regal a nosaltres mateixos, un regal sense llaços ni envoltoris, que no es pot tocar ni menjar ni veure. És una mica de temps. Per a nosaltres mateixos. Perquè en fem el que vulguem. Perquè pensem un xic. En el que ens importa, en el que val la pena, en el que volem ser.

Us esperem a la plaça de Santa Anna el dia 24 a les 7 de la tarda.

Valors amunt i avall

INTERNET, AMB EL BE SOTA EL BRAÇ. Aquesta imatge està presa en un cibercafè de Cusco, al Perú. Amb total normalitat, una noia de la zona rural es connecta a Internet amb un be sota el braç.

Un número especial, el que arriba aquest desembre amb Valors. Per començar, en aquesta ocasió no tractem un valor en concret sinó com el procés de globalització influeix en la transmissió de valors arreu del planeta. Constatem com amb la globalització els valors del Nord s'imposen als països del Sud i els perills i les oportunitats que això comporta. Tres peces configuren el monogràfic després de la introducció del capellà i economista Jordi Cussó: una entrevista a l'escolapi Paco de Haro sobre Àfrica, una reflexió de Rafa Bueno de la Casa d'Àsia sobre aquest continent i un reportatge de nostre company Joan Salicrú al Perú per analitzar un país clàssic d'Amèrica Llatina. Completen el reportatge un apunt musical de Maria Salicrú-Maltas i un de cinematogràfic de Judith Vives.
Més enllà del monogràfic, destaca l'entrevista a Joan Hernàndez sobre el Congrés de les Religions que es fa aquest desembre a Europa i l'apunt sobre la xarxa Facebook que fa Marc de San Pedro. Una xarxa a la qual Valors acaba d'entrar, per cert. En el terreny presencial, de nou, el 24 de desembre a les set de la tarda i a la plaça Santa Anna de Mataró us convidem a participar dels 'Deu minuts de silenci per escoltar el Nadal', una activitat oberta a tothom on pretenem que cadascú, des de la seva intimitat, reflexioni sobre l'autèntic sentit del Nadal. Nosaltres només posem el silenci.

El millor de cada indret*

El procés de globalització provoca molts fenòmens. En l'àmbit dels valors, la conseqüència més evident és que facilita enormement la penetració de valors occidentals en d'altres societats: en la mesura en què aquestes participen del sistema de mercat es veuen obligades a "comprar" també els valors occidentals, sovint a costa d'eliminar aquells que els han estat propis durant segles, aquells que els diferencien com a pobles. La presència d'un telèfon mòbil a Nigèria, per exemple, s'ha demostrat econòmicament molt útil pels agricultors de la zona, però pot significar també que incentivem els africans a sumar-se a la cultura de la pressa. Com que el Sud vol viure materialment bé com nosaltres, els països en vies de desenvolupament creuen també necessari importar la nostra manera de viure. Així, els centres comercials, cadenes de menjar ràpid, emissores de televisió, estrenes cinematogràfiques... s'hi han estès ràpidament, amb el risc de fagocitar la cultura, les tradicions, els trets identitaris del país. Però a banda d'això, també cal assenyalar que alguns d'aquests valors occidentals són extremadament importants per construir societats sanes: la democràcia, la noció que l'estat ha de d'assegurar uns mínims de sanitat i educació, el reconeixement del paper de la dona, els drets dels treballadors... Els països del Sud tenen el repte -difícil- d'im-portar només aquells valors que els convinguin, que els ajudin a construir el futur. Els del nord, per la seva banda, haurien d'aprofitar la globalització per recuperar alguns valors que potser hem anar oblidant les darrers dècades: la paciència, l'autèntica solidaritat fraternal o l’esperit familiar. Tots plegats, nord i sud, hem de garbellar quins són els valors més apropiats per a construir societats sanes.

* Editorial del Valors de desembre.

Manuel Cusachs obre les portes del seu estudi a Maresme Digital Televisió

Imatge de l'entrevista, feta a l'estudi de Cusachs a Òrrius aquesta mateixa tarda.

Els periodistes ens caracteritzem per ser uns tastaolletes. Un dia parlem del tancament d’una empresa de tints, l’altre reflexionem sobre les baralles internes en un partit i un tercer ens n’anem a entrevistar a un artista reconegut de casa nostra. Per unes hores –quan anem bé, a vegades tan sols són mitges hores!- ens submergim en una realitat concreta, més o menys coneguda, parlem amb algú que ens explica tota una sèrie de coses, n’enregistrem un material, tornem a la redacció per tractar-lo i posteriorment emetre’l, radiar-lo o publicar-lo. I ja està. “A otra cosa, mariposa”, resa el refrany. A vegades això espanta, com si fóssim una abella que xucla tot el que pot d’un cos i després se’l treu de sobre. Però, en el bon sentit, la veritat és que és fantàstic: tenim la possibilitat de conèixer i veure moltes més coses que la resta dels humans. Per això ens en fem, de periodistes, vaja.

Pensava en això després d’entrevistar, aquesta tarda, per encàrrec de Maresme Digital Televisió, a l’escultor Manuel Cusachs, que ha tingut l’amabilitat d’obrir-nos de bat a bat la seva casa d’Òrrius. Cusachs és un dels grans artistes que tenim a Mataró i a la comarca i aquest dimecres s’inaugura, amb motiu del seu 75è aniversari de l’artista, una mostra retrospectiva –que no antològica- al Museu de Mataró i a Ca l’Arenas. La conversa ha estat interessant, des de la política a la feina d’artista passant per com es veu la vida quan s’han complert tres quartes parts de segle. Hem disfrutat molt tots -Sergi Rodríguez, Dani Marina i Ferran Valls- i sospito que ell també (almenys això espero). Ha estat una tarda feliç, almenys aquelles tres horetes que ens hem passat a Can Cusachs, una mica més enllà d’aquest poble entranyable que és Òrrius. L’entrevista es podrà veure demà dimecres a les deu d ela nit a Maresme Digital Televisió i el dia 24 l’emetrem també en versió radiofònica a Mataró Ràdio.

Els Lax mantenen la frescor després de 20 anys de rock’n’roll*

Lax’n’busto va aconseguir reunir divendres a la nit al Clap fans de generacions ben diferents. Els del Vendrell fa més de 20 anys que estan dalt dels escenaris i mantenen encara seguidors fidels des dels primers dies, als que s’hi ha anat sumant noves generacions de joves. (...)

* Publicat al Diaridelamusica.com.

El Diaridelamusica.com, ara també al Tribuna Maresme
Per cert que, des de la setmana passada, Tribuna Maresme, setmanari de la comarca que compta amb una tirada de 34.000 exemplars, publica les cròniques que també es poden llegir en aquest Diaridelamusica.com gràcies a l'acord signat amb els seus promotors. D'aquesta manera, el projecte Diaridelamusica.com incorpora una quarta pota, la de la premsa de paper. Actualment, el projecte DDM compta amb un programa de televisió a Maresme Digital Televisió que s'emet cada dimecres 2/4 d'onze de la nit (repetició a 2/4 de tres de la matinada i els dijous a 2/4 de dues i a 2/4 de sis de la tarda, introduït per Marta Cabot), un espai a Mataró Ràdio (cada dijous a 2/4 de vuit del vespre, presentat per Laura Cera), la versió web i ara l'edició en paper a través de Tribuna Maresme.

Repàs de la política local, a Mataró Ràdio
Els informatius de Mataro Radio comencen avui un cicle d'entrevistes als caps de grup municipals que s'allargara fins el dia 23 i es faran cada dia a 2/4 de 8 del vespre, despres de l'Informatiu. El primer a intervenir sera l'unic regidor de la CUP Xavier Safont-Tria.

El Tecnocampus serà maresmenc o no serà*

Durant els 21 anys que Manuel Mas va ser alcalde de Mataró una de les seves constants polítiques va ser no exercir un lideratge clar de la comarca del Maresme, una decisió estratègica que històricament ha criticat sobretot Convergència i Unió. De fet aquest era el gran debat existent els anys vuitants i noranta entre el batlle socialista i l'etern aspirant convergent a l'alcaldia Ramon Camp: Mas deia allò de "Mataró anirà bé perquè està aprop de Barcelona" mentre que l'actual membre del Consell General del Poder Judicial, intentava, des de la presidència del Consell Comarcal del Maresme que ell va promoure, exercir de forma subterrània aquest lideratge. Aquest estira-i-arronsa feia, de retruc, que un i altre s'enroquessin encara més obsecadament en les seves posicions. És una de les grans històries de la política contemporània local, no descobrim res de nou. (...)
* Publicat a Lariera48.blogspot.com.

Un tastet amb regust estrany

Maria Rovira va convidar ahir els seus amics i els amants de la dansa de la ciutat, que cada cop són més, al Teatre Monumental per assistir a un primer tastet, el que se'n diu un work in progress, del seu nou treball, Désir, una reflexió al voltant dels desitjos. I va demostrar, abans que res, una gran capacitat de convocatòria, ja que la Platea del Monumental lluia de valent amb gairebé cinc-centes persones. L'espectacle en sí va començar després d'un vídeo excessivament llarg però de bona factura realitzat per Jordi Aliberas i va sorprendre per la seva estètica cabaretística, per bé que les coreografies respiraven l'aire habitual amb què se sol presentar Maria Rovira. El més sorprenent del muntatge, sense cap mena de dubte, va ser el final, quan l'escenari del Monumental es va convertir en una sala de concerts amb la pròpia directora de la companyia tocant els teclats i la resta dels membres de la companyia Trànsit interpretant el paper de banda de pop rock. Un final una mica kafkià rebut amb aplaudiments des de la platea, cosa que més aviat va trencar la màgia de la melodia composada per la pròpia Rovira. En resum: després de l'expectativa aixecada per haver rebut un Butaca al millor espectacle de dansa, la companyia Trànsit haurà de desenvolupar i tancar de forma més rodona una peça que ahir, almenys per a una part dels espectadors, va sembla poca cosa.

Désir, de la companyia Trànsit. Direcció: Maria Rovira. Teatre Monumental. 12 de desembre.

Perú: l'autoodi dels autòctons i la pressió nordamericana*

Fotograma de la pel·lícula Dioses, estrenada aquest novembre al Perú.

Dioses ha estat aquest novembre la pel·lícula de moda al Perú. Dirigida per Josué Méndez, el film retrata la societat peruana des de l'òptica de les altes esferes, de la nova classe rica que es va configurant. Una classe rica que -i aquest és el missatge de fons de la pel·lícula- no sap què fer-ne, de tants diners; per qui la possessió de tanta plata, que diuen aquí, acaba esdevenint un laberint d'impossible sortida i un autèntic malson. Una classe alta que desconeix la resta del país, també. En molts sentits Dioses serveix per fer una aproximació a la realitat peruana actual posant èmfasi en la divisió cada cop més acusada entre les classes adinerades i les classes baixes, per bé que mica en mica creix també una classe mitjana "a l'europea", amb notable poder econòmic. Entrellaçat amb aquest procés, està tenint lloc també un fenomen de substitució dels valors propis de la identitat peruana per altres de més moderns, suposadament més avançats, en la mesura en què aquestes capes de la població cedeixen a un més gran benestar.

Un exemple. Nit de l'1 de novembre, plaza de Armas d'Arequipa, capital del sud peruà. Homes de mitjana edat devots de la Virgen de los Milagros esperen la sortida de la imatge de la catedral, mentre desenes de nens i joves disfressats amb vestits típics de Halloween, la festa nordamericana relacionada amb la Castanyada, papallonegen davant seu. A les llibreries s'hi fan festes típicament adreçades als infants i aquests es passegen pels establiments comercials demanant caramels, com és tradició uns quants mils de quilòmetres més enllà. La barreja, vista amb ulls occidentals, és kafkiana. Els portants de la imatge de Crist vestits de lila, amb actitud més o menys devota, i els altres habillats amb tons negre representant el Zorro però també Superman, una fada màgica, un animaló... Els pares dels menuts, per si no n'hi hagués prou, es mostren entusiasmats a l'hora de fotografiar els nens i nenes vestits per l'ocasió. No sembla pas que hi hagi una gran preocupació per aquest procés de substitució -com a màxim de convivència- entre elements culturals d'altres països. Els únics que alerten de la invasió cultural nordamericana són un grup de fonamentalistes catòlics que adverteix als fidels: "A Déu no li agrada Halloween!", asseguren. Déu n'hi do, també. Quines coses a dir, ves a saber què li agrada i què no a Déu!

Per llegir la resta clica aquí.

* Publicat al número 55 de Valors, desembre de 2008.

Mataró Ràdio desvel·la que els ascensors de Renfe encara no funcionen/Peret homenatjat

Sovint els periodistes ens deixem guiar per la cultura de les notes, els comunicats i les rodes de premsa. Avui, per exemple, els informatius de Mataró Ràdio donàvem la notícia que Renfe posava en funcionament uns nous ascensors a l'estació de tren de Mataró. Un equipament que ha de servir sobretot a les persones ambminusvalies, que sinó veuen impedit el seu dret a usar el transport públic. Aquesta tarda, la periodista Helena Novellas s'ha desplaçat fins a l'estació i allà ha comprovat com l'anunci de Renfe era fals i els ascensors no funcionaven. Diuen que potser demà o demà passat seran ja funcionals. El vell esperit del "vuelva usted mañana".

Els informatius de Mataró Ràdio han estat també avui en directe al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, en el marc de l'homenatge que el consistori barceloní li feia aquest vespre al mataroní segurament més universal que coneixem: Pere Pubill i Calaf, "Peret". La periodista Anna Galdón ha parlat amb l'alcalde de la ciutat comtal, Jordi Hereu, que s'ha desfet en elogis cap a la figura del músic mataroní. El rumbero mataroní és un gran artista però sobretot una persona excel·lent, profunda. Un dia Peret em va dir, en una entrevista pública: "Si vas a l'Argentina i preguntes qui és Peret ningú sabrà dir-t'ho, però si els hi cantes la primera estrofa de Es preferible segur que tots la coneixen". El gitano mataroní és massa modest; vaig fer la prova amb un taxista de Buenos Aires mentre em portava al barri de La Boca i coneixia Es preferible però també a Peret mateix.

Quan ens cansarem d'0bama?*

Espero francament equivocar-me, però predic que abans d'un any els índexs de popularitat del flamant president nordamericà, Barack Obama, hauran caigut en picat i la sensació de frescor i esperança que desprèn ara s'haurà esfumat. Voldria errar en la meva predicció i que a Obama li passés com a Lula al Brasil, on sis anys i mig després de l'accés de l'exsindicalista al poder, aquest ha arribat a una popularitat rècord del 64 per cent. Però no crec que sigui així i per això escric aquesta reflexió, curant-me en salut. I és que, al meu entendre, la societat líquida en què vivim mostra cada cop de forma més evident símptomes de comportar-se com a tal també en l'àmbit polític. Així, de la mateixa manera que les relacions amoroses es tornen fugaces, els compromisos vitals fugissers i el pensament volàtil, la nostra societat ha inventat la figura dels "polítics kleenex", d'un sol ús i curta durada: primer els descobreix i venera, en un tres i no res els encimbella al capdamunt de les enquestes, els situa a primera línia de comandament i després de la flamarada inicial, quan veu que o no respon als desitjos o no ho fa amb prou rapidesa... se'n cansa i els llença, igual que fem amb la resta de productes que consumim en el dia a dia.

S'ha pogut veure amb Sarkozy a França, recentment. L'arribada de l'exministre de l'interior a l'Elisi va ser percebuda pels francesos i també pels europeus com una autèntica revolució. Sarkozy, un polític liberal i reformista, estava cridat a sacsejar fortament el país gal després de dos septenats somorts de Jacques Chirac, una situació similar a la què viu ara Obama. Però sis mesos després ja no en quedava pràcticament res, d'aquella il·lusió. Sarkozy era notícia, essencial-ment, pels seus afers matrimonials. Malgrat la seva hiperactivitat i les promeses de canvi, s'ha demostrat que no és un superheroi i que li serà molt difícil capgirar les inèrcies que poblen encara l'envellida França.

Tornem a Obama. Tot i que encara no ha pres possessió del càrrec, de facto ja exerceix com a president de la hiperpotència. I ha començat a prendre decisions, que és el que li pertoca, de manera que han arribat també les primeres decep-cions. El canvi no és prou radical, diuen: Hillary Clinton com a secretària d'estat no representa el canvi de rumb pregonat. D'altra banda, comença un procés de deconstrucció del personatge: ara hi haurà, per exemple, qui s'adonarà que Obama també està a favor de la pena de mort. Que no ens havíem llegit les seves posicions sobre això? Serà un degoteig constant, però la decepció anirà en augment. De mica en mica quedarà clar que l'àmbit d'actuació d'Obama serà limitat i que no salvarà el món. Canviarà algunes coses, però ni la pau arribarà ràpidament a Palestina, l'Iraq o l'Afganistan ni la situació dels milions de persones que viuen en la pobresa als Estats Units millorarà d'un dia per l'altre. Potser tancarà ràpidament Guantánamo, però l'alt índex de violència en els barris marginals de les grans ciutats nordamericanes costarà molt de fer disminuir.

Per això dic que està escrit que Obama decebrà. La decisió, en tot cas, és nostra. Tinguem paciència, donem-li temps, deixem que posi els fonaments d'una nou esquema de relacions internacions. Potser llavors si que no ens decebrà. Donem una oportunitat, de veritat, a Barck Obama.

* Publicat a Valors (desembre de 2008).

Joan Rangel a Mataró Ràdio

Avui dimarts, a 2/4 de 8 del vespre, l'espai L'Entrevista de l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio, el delegat del govern d'Espanya a Catalunya, el caldetenc Joan Rangel, el qual fa refencia a les ajudes anunciades pel govern Zapatero per ajudar els municipis a mitigar la baixada de l'obra pública. Rangel també parla de la necessitat de dir a cada cosa el nom que li toca i reclama deixa de fer servir subterfugis per no anomenar o fer referència a Espanya. El secretari de política institucional del PSC, finalment, assegura que el projecte de la tercera fase del Passeig Marítim de Mataró és al ministeri corresponent i que espera poder-lo tirar endavant en breu.

Rock'n'roll de Miquel Abras per combatre el fred*

Miquel Abras va visitar divendres Arenys de Munt per demostrar que és possible fer autèntic rock and roll en català. El músic de La Bisbal, acompanyat del seu grup, va omplir la sala Kalitja amb el so elèctric i punyent que el caracteritza, erigint-se com un exemple més dels fruits musicals que està donant en els darrers anys aquesta ciutat empordanesa, amb fills com Mazoni o Sanjosex. Llegeix la resta de la crònica de Rita Villà a Diaridelamusica.com.

L'alternativa que no arriba*

Joan Mora entrevistat als estudis de Mataró Ràdio a finals de 2007. Foto: J. S.

D'aquí a sis mesos farà dos anys de les eleccions municipals. Ha passat un any i mig, per tant, des que Joan Mora va recuperar a les municipals un regidor que havia perdut a benefici del PP Joaquim Esperalba el 2003. En aquest any i mig Mora ha conegut la ciutat, amb una certa profunditat i complexitat. Coneix molta gent i coneix "la gent", la que remou les cireres a Mataró. Ja sap de què pequem i en què brillem els mataronins. I ha fet molt bona feina d'oposició, de fiscalització del govern municipal. Feia anys i panys que no es veia un candidat de CiU tan esforçat a la cadira reservada pel cap de grup municipal nacionalista. Fins aquí molt bé. Ara el que falta és que segueixi la història i, igual que ell ha conegut Mataró, els mataronins sàpiguen què pensa, que proposa, que preocupa i que ocupa al candidat de CiU per l'alcaldia. Mora ens ha de dir si el que cal a Mataró és més iniciativa pública o menys, essencialment. I quin caràcter ha de tenir, en tot cas, aquesta iniciativa. Si hem d'apostar fermament pel Tecnocampus o hem d'obrir noves vies econòmiques a la ciutat. Si el Maresme, si l'històrica idea de Convergència i Unió de liderar el Maresme, ha de passar a ser el factor diferencial entre Joan Antoni Baron i ell (la idea de l'Agència pel Desenvolupament del Maresme és bona, en aquest sentit). Si hem d'apostar per la cultura i de quin estil. Perquè queda molt temps per les eleccions però en realitat tampoc queda tan temps. Fins ara ha fet la feina que li tocava, i n'ha fet molta, però si Joan Mora no canvia de xip en els propers sis mesos es trobarà que a l'hora de la veritat el seu discurs alternatiu no haura tingut temps de calar. És hora de proclamar als quatre vents quina és l'alternativa. A la primavera màxim hem de sortir de comptes.

* Post publicat a Lariera48.

Ple de desembre: escola de música municipal*

Foto: Instant del ple d'ahir dijous. LR48.

El popular Paulí Mojedano és políticament un liberal i, per tant, reaci a qualsevol cosa que tingui a veure amb la paraula "regulació". En el camp de la comunicació especialment. No era aquesta la primera vegada que defensava "la llibertat d'expressió" en relació a la COPE i Punto Ràdio arran d'una suposada discriminació en el repartiment de freqüències per part del CAC però l'aparició d'una moció en aquest sentit a l'inici del ple de desembre, ahir dijous, va provocar ja d'entrada el malestar del grup de la CUP, el regidor del qual va acusar el PP de mostrar la seva part més dura. Mojedano va defensar intel·ligentment la moció amb un editorial de El País molt crític amb el CAC, però acusar quasi de manipulador un personatge com Josep Maria Carbonell, el president de l'ens regulador, va semblar justament el contrari. Finalment, només el Partit Popular va donar suport a la moció; les altres dues formacions de l'oposicio i les tres del govern hi han votat en contra.

També es va quedar sol el PP respecte una proposta dels populars, inaudita, d'avançar les rebaixes per incentivar el consum. Una mesura que els principals beneficiats, els botiguers, ja han manifestat que no els plau gens per boca del sempre sensat Josep Filbà, secretari general de la Unió de Botiguers. Ferrando va intentar utilitzar les declaracions fetes per la botiguera Montse Sanchez a Mataró Ràdio en el sentit que aquests celebrarien la mesura, però la proposta va quedar finalment en res.

La coherència del PSC va centrar un llarg tercer punt de l'ordre del dia sobre el finançament local. Les clàssiques acusacions entre CiU i els socialistes van protagonitzar un debat recurrent que tan sols buscava fer enrojolir Ramon Bassas i l'alcalde Joan Antoni Baron. Un enfrontament interpartidista legítim però avorridot, amb algun moment ocorrent com quan Joan Mora va recordar un fragment de la Ona inacabada del president Maragall on deixa de volta i mitja a l'actual president Montilla pel paper del PSC després de l'acord del 30 de setembre de 2005.

Amb tot, el ple de desembre serà recordat -si és que un dia ho és, de recordat- exclusivament pel punt que va venir poc després: l'aprovació inicial del servei d'Escola de Música Municipal, una demanda històrica de la ciutadania tal com va reconèixer la regidora d'Educació Conxita Calvo. Una escola que no tindrà nova seu física -el Miquel Biada farà aquesta funció- ja que serà un sistema descentralitzat i que pretén possibilitar l'aprenentatge de persones a partir de quatre anys, oberta a tot tipus de músiques i interessos, on primi la pràctica i amb el grup com a eix pedagogic. S'espera que el primer curs aculli tres-cents alumnes. El punt flac de tot plegat és el malestar expressat en relació al tema per part de les escoles de música privades. Caldrà veure si Conxita Calvo té prou cintura política per sortir airosa de la possible polèmica.

La resposta de l'oposició va ser més suau del que s'esperava. "No sona malament", va començar dient Paulí Mojedano en la seva intervenció. El si de CiU també va ser condicionat i la CUP va exposar la seva satisfacció però també la sorpresa que no hi hagi un espai físic per acollir l'escola. Això va portar a un ball de noms sobre quin podria ser aquest espai, des de Can Fàbregas a l'alberg de Can Soleret fins la Nau Gaudí. Precisament, minuts més tard quedava sobre la taula una proposta del PP de situar-hi provisionalment el Museu Bassat. El govern té pensada ja una ubicació alternativa, de manera que la idea del PP estava ja desfassada. De totes maneres, la vaguetat de les respostes de l'edil de Cultura Sergi Penedès va embolicar la troca una estona.

La plaça de Cuba, encara

La plaça de Cuba, superat ja el tema de Can Fàbregas, sembla la cançó de l'enfadós que es repetix una i altra vegada en els plens, per disgut de la regidora Alícia Romero que voldria veure el tema encarrilat. Ahir els grups de l'oposició li preguntaven pel fet que el concurs del supermercat que ha d'anar a l'interior del mercat hagi quedat desert. Especialment dur va ser el nacionalista Marcel Martínez, que va burxar fort la regidora. Finalment Romero va admetre que alguna cosa es va fer malament respecte el concurs d'adjudicacio del supermercat a la placa de Cuba. Però finalment els va emplaçar a quan el tema estigui resolt: "Sempre els dic que el dia de la inauguració de la plaça ens trobarem allà, doncs ara els dic que ens veiem el dia que el concurs estigui adjudicat".

Altres propostes interessants com la possible instal.lació d'una universitat privada a Mataró -una possibilitat apadrinada pel nacionalista Joan Mora-, el retard en les obres de construcció del Joan Corominas o la instal·lació de contenidors soterrats al carrer Esteve Albert van ser temes d'una sessió plenària que es va allargar, tan sols, fins la una de la matinada (l'any passat aquest va ser el ple que es va allargar fins les quatre de la matinada). Com va dir l'alcalde Baron al final de tot, deu ser que els polítics locals "progressen adequadament".

A l'inici, per cert, hi va haver de nou divisió al voltant del darrer atemptat de la banda terrorista ETA. Tots els grups excepte la CUP van votar una proposta i els independentistes una altra respecte l'atemptat de dimecres, que condemnava també la violència. Això, però, ha deixat de ser notícia.

* Publicat a Lariera48.

'Kafka a la platja'

Després de gairebé un any i mig llegint-la, he aconseguit acabar la novel·la Kafka a la platja, de Haruki Murakami. Va ser un regal que em van fer en una tertúlia on vaig participar, al Racó del casal del carrer Bonaire, amb l'Albert Calls de partenaire, que de fet va ser qui va recomanar el regal. El cert és que, tot i haver-la llegit a trossos, a vegades passant molts dies entre una lectura i altra, la novel·la ha aconseguit emocionar-me per la qualitat de la descripció, tan interior dels personatges com exterior dels fets, i per la capacitat de l'autor de teixir una història complexíssima que acaba, però, portant a consideracions senzilles. També cal destacar la qualitat de la traducció al català del japonès, de manera que he pogut "llegir" el Japó però en paraules del meu idioma, cosa que és molt d'agrair. Crec que en 476 pàgines he localitzat tan sols un error tipogràfic.

Els ponts perduts de Mostar a 'El viejo topo'

La històrica revista El Viejo Topo ha tingut a bé de publicar-me la versió escrita del documental Els Ponts de Mostar, del qual he parlat diverses vegades al bloc. Com sempre, però, la versió escrita permet aprofundir d'una altra manera respecte el que expliques. No és que un documental televisiu ho permeti, al contrari, però segur que no queden al cap les mateixes coses després d'haver vist cinquanta minuts de televisió que quatre pàgines de revista. El Viejo Topo, emblema de l'esquerra antifranquista, edita 12.000 exemplars de cada número, mentre que la seva web té unes 200.000 visites mensuals. Té, encara que molta gent no ho sàpiga, la seu a Mataró, al carrer Sant Antoni. Gràcies Miquel Riera per la confiança.

Dibuixar el propi camí‏*

A vegades, quan el camí sembla cantat, dissenyat, abans fins i tot de començar a recórrer-lo envaeix als humans una sensació de dubte, de sospita. Una reacció que fa necessari posar en crisi tants cops com calgui aquest pla de vida per poder establir si, realment, és el vàlid, el propi, el correcte. És, en el fons, una necessitat primària de l'ésser humà: explorar a dreta i esquerra, buscar els límits, aturar-se quan el cos ho demana... fins a veure-hi clar, fins a tenir la petita o gran revelació -més o menys mística- que permet “pensar-nos” en plenitud, dotar-nos d'un sentit, donar un relat a la pròpia existència. Xavier Garí, casat, una filla, nascut a Barcelona fa 34 anys, llicenciat en Història i amb cara de no haver trencat mai un plat pertany a aquest tipus de persones. Així, abans de tornar a agafar l'autopista del cristianisme que havia begut a casa dels pares, va necessitar dur a terme un viatge a Itaca que el va conduir a l'antiga Iugoslàvia, Brasil i El Salvador. Indrets tempestuosos, marcats per la guerra i la violència, dels quals va extreure una filosofia, la cultura de la pau, com a antídot per articular un món just i en pau: “L’àmbit del pensament sempre m’ha estat proper perquè el meu pare és professor de filosofia i la cultura grega li apassiona; de petits vam anar a Grècia fins a quatre vegades!”, comenta. El viatge –extern i intern- de Xavier Garí va tenir en personatges com Pere Casaldàliga i sobretot Gandhi elements catalitzadors. L'admiració confessada d'aquest últim a Jesús va ser la drecera que li va permetre tornar, de forma natural, a la casa catòlica després d'uns anys d'allunyament: "Vaig arribar a fer el primer any de noviciat als jesuïtes, i tot i que l'experiència va ser molt enriquidora vaig veure que no era per mi”, recorda. Ara viu a Esplugues i imparteix Socials als jesuïtes de Sarrià. I des de la pista per la qual ha decidit transitar es dedica també a fer de pare, a col·laborar a la càtedra Ethos de la Ramon Llull, a la parròquia de la seva ciutat, a escriure sobre valors i cultura de la pau... un reguitzell d’activitats però totes amb un fil conductor que ha anat dibuixant, en base al dubte, durant molt temps.

* Publicat al Foc Nou del mes de desembre.

Dealan al Diaridelamusica.com

Dealan va convertir divendres a la nit el Clap en una autèntica festa irlandesa. Jugaven a casa, tocant dalt l’escenari que els havia vist néixer anys enrere i davant d’un públic proper que va saber reconèixer la seva trajectòria. Més informació a diaridelamusica.com.