Imatge de la família d'Asmaa Aouata, en el seu domicili del barri de Rocafonda. Foto: capgros.com.
Segurament la història més desconeguda i que afecta a més gent de la capital del Maresme és la dels amazics. Amazics? Si, el poble originari del nord d'Àfrica que també s'anomena berber al qual pertanyen com a mínim tres quartes parts de la comunitat magrebina de Mataró. Un poble que no té res a veure amb la cultura àrab, per més que assegurar això avui respecte la zona del Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia i Egipte sembli una aberració. Que parla una llengua i té una cultura totalment diferents. Doncs els amazics celebren demà l'entrada a l'any 2953 amb una festa al Centre cívic de Rocafonda, per sisena vegada a la història a Mataró. L'acte l'organitza l'associació Taghrast-Espai Amazic i hi assistirà l'alcalde Joan Antoni Baron i el regidor de Presidència Carlos Fernàndez.
Fer adonar a la gent que no ho sap que la realitat magrebina de la ciutat conté una gran diversitat en el seu interior ajudarà, probablement, a desfer algun tòpic en relació als immigrants. Per exemple, el de que només parlen àrab. En el cas dels amazics, justament el que no saben parlar gaire és l'àrab, una llengua que han hagut d'aprendre per força a l'escola de petits al Marroc. De fet una de les grans incoherències del sistema educatiu és haver ofert classes d'àrab a alumnes provinents d'aquestes terres sense adonar-se -quina aberració!- que això seria com fer aprendre rus a un infant italià (la llengua dels amazic, el tamazight, i l'àrab no tenen res a veure). Per sort la Generalitat ha començat a introduir l'ensenyament de la llengua pròpia dels amazic com a extraescolar a algunes escoles del país.
El reportatge de Mariona Vivar per a Capgròs, de gener de 2005, dóna compte d'aquesta realitat desconeguda. I de la mateixa manera ho fa un excel·lent treball de la meva companya Anna Galdón emès aquest vespre a l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio. El podeu escoltar clicant aquí.
Després de l’època de vaques grasses en ve una de vaques magres. Tothom sap que és així -cites bíbliques a banda- des que el capitalisme existeix. Encara més: el capitalisme es caracteritza per l’existència de cicles; com la vida, si fa no fa. Quan tot va a l’alça, ens envaeix la satisfacció. Però quan tot comença a fer baixada, no és que ens entristim, és que ens angoixem fortament: no ho podem suportar.
En realitat som uns hipòcrites: les bases del creixement sobre les quals hem cavalcat durant més de deu anys eren de fang i sabíem que tard o d’hora vindria la temuda crisi. Però quan ha arribat, segurament per la llarga durada d’aquest període de benestar, ens hem esquinçat les vestidures i anem arreu queixant-nos de com de malament van les coses.
S’ha posat de moda aquesta estupidesa de “deixem que passi el 2009 perquè el 2010 tot anirà bé”. Doncs no. Si no aprofitem per canviar durant el 2009 el 2010 podria ser que anés bé, però quan torni a venir un nou període de crisi tornarem a patir. I a esquinçar-nos les vestidures. No podem pretendre evitar els cicles econòmics –seria anar contra la vida, com dèiem- però si que podem esforçar-nos per construir unes bases productives sòlides, competitives, noves, pensades a partir de les necessitats humanes reals.
Aquesta és, doncs, l’oportunitat per repensar-nos. Alguns sectors com el del tèxtil -que com fa broma el seu president gremial Josep Espígul fa 150 anys que estan en crisi- són una mena de far de per on haurien d’anar les coses. Un intel·ligent economista de la ciutat, Pere Lleonart, defensa que el procés de reinvenció que han dut a terme els empresaris del sector -que els ha permès sobreviure-, ha estat exemplar: ve a dir que malgrat la pèrdua notabilíssima de llocs de treball més que una catàstrofe el que ha passat és un miracle: mai les empreses tèxtils locals havien tingut un reconeixement i una capacitat de vendes tan gran.
Doncs això, tots a repensar-nos. Els periodistes els primers, evidentment. Com tota la resta ens hem de preguntar si fem bé la nostra feina i si la podríem fer diferent i millor. D’aquesta manera, mica en mica, emergirem de la crisi amb una mirada diferent.
Ahir ens n'anàvem a dormir amb la notícia que el Consell del Patrimoni Arquitectònic havia decidit deixar sobre la taula donar el vist-i-plau al projecte de desmuntatge i muntatge de la nau de Can Fàbregas. El descobriment d'unes noves restes al subsòl de la nau que ha tingut lloc durant els treballs d'estudi sobre com fer el desmuntatge de la mateixa posen de nou en interrogant la capacitat del govern municipal per aconseguir acomplir la decisió política presa en el seu dia: fer compatibles l'arribada del Corte Inglés i la preservació de Can Fàbregas, traslladant-la a l'altre costat del carrer. Tot i que les decisions del Consell del Patrimoni no són vinculants, els representants dels grups del govern van preferir no forçar una votació que hauria posat en evidència una gran divisió entre ells i els representants dels grups de l'oposició. Però justament que el govern no volgués efectuar la votació també obre l'interrogant de fins a quin punt el tripartit local i el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas les tenen totes sobre si, efectivament, han de mantenir -obligatòriament- aquest patrimoni. Torna a embarrancar-se l'afer de Can Fàbregas? Avui a la roda de premsa on Bassas i el gerent de PUMSA César Fernàndez han assegurat que tot va sobre rodes i que en cap cas les noves troballes impediran que a finals d'any el solar estigui buit i preparat per acollir definitivament al Corte Inglés. Veurem. (...)
· Llegeix l'article sencer al bloc d'anàlisi polític LaRiera48. · Escolta la crònica emesa aquest vespre per Mataró Ràdio.
'Els esports, amb Marc Mayola' Des d'avui, el cap d'esports des Informatiu Vespre Marc Mayola ha obert un bloc a Internet que es titular d'aquesta manera i que podeu trobar clicant aquí. Mayola està duent a terme un seguiment molt acurat de la crisi esportiva, social i econòmica que viu el Club Esportiu Mataró que ara podeu seguir també doncs a través de la xarxa. D'altra banda, l'associació cultural murciana Virgen de las Maravillas també ha obert nou bloc a Internet. Felicitats als dos.
Perramon fotografiada a l'entrada de El Lloc de la Dona, a l'Avinguda Drassanes. Foto: J. S.
Lourdes Perramon, nascuda a Manresa fa 42 anys, en fa quinze que treballa al Lloc de la Dona del Raval de Barcelona, un centre social impulsat per la Congregació de les Germanes Oblates del Santíssim Redemptor de la qual ella forma part des de 1990. Obert el 1996, el Lloc de la Dona –n’és la coordinadora- es troba a l’Avinguda Drassanes, molt a prop dels carrers on s’exerceix la prostitució a la ciutat comtal. Què pretén el centre? Doncs atendre, sobretot, les persones que formen part d’aquest sòrdid món i fer-ho d’una forma global, estant al seu costat: si les prostitutes ho volen així –perquè no tenen més remei, moltes són joves immigrants sense papers- se les ajuda a exercir l’ofici amb el màxim de dignitat i de condicions sanitàries i si en canvi poden deixar de “fer el carrer” es procura formar-les i donar-les-hi un seguit d’habilitats perquè puguin obrir-se camí. No hi ha condicions, per tant, a l’hora d’acudir al centre, i aquesta és la base del seu èxit. Al centre també s’atenen dones grans que han exercit la prostitució durant tota la vida i que ara se senten descol·locades respecte els seus coetanis.
Lourdes Perramon admet que, per la seva formació i valors, se li fa difícil d’entendre la decisió d’algú, per molt desesperat que estigui, de vendre el seu cos per diners: “Però per començar elles diuen que no venen el seu cos, sinó que fan serveis sexuals”, matisa. I en segon lloc planteja un debat interessantíssim: on està el límit entre els joves que cada cap de setmana s’emboliquen amb dues o tres persones diferents prostituint el seu cos i el que n’anomenem prostitutes? “La diferència és que unes cobren i les altres no? Potser hem de revisar la relació que tenim nosaltres mateixos amb el sexe abans d’estigmatitzar les persones que es dediquen a la prostitució”, reclama des del punt de vista d’aquell que palpa de prop la realitat d’aquest món. La lectura a nivell de fe de la seva feina al costat de les treballadores del sexe és evocadora: les situacions que arriben a viure les prostitutes són extremadament dures, “de manera que –afegeix- cada cada pas endavant i cada nova oportunitat que se'ls obre és un sí a la vida, és una rememoració de la Resurrecció de Jesús de Natzaret".
* Article per la revista Foc Nou del mes de gener.
Demà dia 27 de gener fa setanta anys de l'entrada dels nacionals a Mataró. En tal dia com demà, doncs, la guerra es va donar per acabada a casa nostra. Un dia històric, sens dubte, on alguns van plorar i altres es van alegrar que la guerra s'acabés, fos com fos. Aquest vídeo és la primera part de 27-G. Bandera blanca. L'entrada dels nacionals a Mataró, el documental que el 2003-2004 vam produir Maria Coll, Aina Fernàndez, Ramon Radó i un servidor per a l'empresa Capgròs. En el treball hi apareixen alguns testimonis que ja ens han deixat. A ells, i en general a les víctimes de qualsevol guerra, els dediquem el documental.
Escolta el reportatge d'Anna Galdón emès per Mataró Ràdio.
La crisi tornar a posar Can Fàbregas a l'actualitat* S'anuncia setmana moguda en l'afer de Can Fàbregas, una qüestió darrerament gairebé hivernada tot i que la web de la plataforma Salvem Can Fàbregas segueix activa. El cap del grup municipal de CiU, Joan Mora, ho explica en el seu bloc, últimament molt més actualitzat que de costum. Sembla que aquest dimarts hi ha convocades la comissió informativa de Serveis Territorials -on es parla dels temes d’urbanisme-, el consell de l'empresa municipal PUMSA -responsable del desmuntatge de Can Fàbregas- i també el Consell del Patrimoni Arquitectònic -on es vota i dóna comptes de les propostes urbanístiques que modifiquen el catàleg del Patrimoni-. Tres cites que, abans que res, plantegen problemes "pràctics" a formacions com la CUP, ja que l'urbanista Agàpit Borràs és el seu representant en els dos òrgans (convocades a la mateixa hora). Però més enllà d'això què s'hi ha de dir, en totes aquestes trobades? Doncs la data i la situació en què es durà a terme l'enderrocament de l'edifici principi de Can Fàbregas, una acció que hauria de tenir lloc màxim durant el primer semestre de 2009.
* Publicat al meu bloc d'anàlisi polític local, LaRiera48.
El món s'ha tornat una mica boig, a vegades, i nosaltres optem per formar part de la bogeria. Ma germana s'ha especialitzat en localitzar bitllets d'avió, de Ryanair, per més senyes, escandalosament barats. Així els meus pares van anar a Sevilla l'altre dia per 1,34 euros, mentre que jo i l'À. hem estat enviats per l'agència de viatges Salicrú a París per la irrisòria quantitat de quatre euros. Aquesta nova fórmula de turisme ultra fast implica també anar i tornar de la destinació el mateix dia, sense fer-hi nit, de manera que t'estalvies una despesa econòmica gran. Si ens veiessin els nostres avantpassats es pensarien que estem absolutament torrats, i probablement tinguin raó. De fet jo mateix he promogut, malgrat la despesa energètica i la irresponsabilitat que ecològicament representa, aquesta mena de viatges: per seixanta euros vam enviar el setembre passat l'O., l'À. i en Pol a Milà, també anant i tornant el mateix dia.
Evidentment, aquest nou concepte de viatge requereix, més que en cap altra ocasió, d'un funcionament òptim per part de tots els elements en joc: des que et funcioni el cotxe o mitjà de transport fins a l'aeroport de sortida a què vagin correctament i a l'hora tan el vol d'anada i tornada com el vehicle que et traslladi de l'aeroport de destí a la ciutat escollida (sempre són aeroports com el de Girona, allunyats de la seva ciutat de referència, aquí està la gràcia de l'invent, explotada per Ryanair). Doncs en aquest cas els déus no ens han sigut benignes: a l'hora d'enlairar-nos de Girona dissabte a la matinada l'avió va patir molt per poder aixecar-se degut a les fortíssimes ràfegues de vent que hi havia, de gairebé 150 quilòmetres/hora, segons fonts de la Generalitat. Però sobretot el problema, en aquesta ocasió, ha estat la tornada: l'avió que dissabte al vespre ens havia de tornar a casa després de la visita de vuit hores a París es va primer retrassar uns minuts i finalment cancel·lar fins aquest matí, a les 9. Entremig ens han portat a dormir -de moment pagant nosaltres- en un Formule1, un d'aquests hotels automàtics, gairebé sense personal, que funcionen sobretot a França. I allà ens havien de venir a buscar a 3/4 de 7 del matí i finalment s'han presentat a 2/4 de 8; tres quarts d'hora a la intempèrie que no sé com he resistit, tenint en compte que anava amb una jaqueta i una americana i allà no devíem passar dels zero graus (coses de pensar més en la imatge que volia donar a les fotos que no pas en el fred que faria. Que burro!). Horrorós. Però és clar, ja diuen que no es poden tenir duros a quatre pessetes.... mai més ben dit...
I París què? Doncs magnífic, majestuós, sublim, amb charme; com sempre vaja. El proper dia vindrem amb més calma...
D'Callaos festeja el novè aniversari del Clap
El Clap va iniciar divendres la celebració del seu novè aniversari amb D’Callaos, un grup que deu molt a la sala mataronina i que ara torna amb entrades venudes la confiança que els seus responsables van donar-los des d’un principi. La sala gran del Clap estava a rebentar, plena d’admiradors de tot el maresme que no van deixar de cantar i ballar en cap moment del concert. (Més informació a diaridelamusica.com).
La monja benedictina Teresa Forcades protagonitzarà el proper 27 de juny, dissabte, una nova edició del Sopar Debat que tradicionalment convoquen diverses entitats de la ciutat a finals de curs. En aquesta ocasió a la cita s'hi sumen l'associació cultural Valors, Justícia i Pau del Maresme, Acció Catòlica Obrera, Cristianisme Segle XXI i el Grup Tercer Món Mataró. Forcades parlarà d'una temàtica que ens ha semblat interessant -i molt poc habitual- de tractar en una trobada d'aquestes característiques: el plaer. Forcades, que participarà a l'acte molt pocs dies després de tornar d'una llarga estada a Alemanya, creu que aquest és un tema"excessivament reflexionat en certs àmbits", per exemple la literatura, i "excessivament poc reflexionat en altres", com la teologia o l'ètica. Forcades, a més, protagonitzarà el número de la revista Valors del mes de juliol i agost, dedicat a aquesta qüestió.
Si empreses sòlides com el Grupo Zeta -El Periódico- i Prisa -El País- estan acumulant periodistes de les seves plantilles, no cal conèixer gaire el sector per imaginar que també els mitjans de comunicació d'abast nacional, comarcal i local estan patint de valent amb la desacceleració de l'economia. Amb l'agreujant que, si hi ha crisi, els mitjans que viuen de la publicitat encara ho passen pitjor perquè els seus clients principals, els anunciants, no tenen líquid per a anunciar-se. Un peix que es mossega la cua. Avui n'hem parlat a l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio, en una tertúlia on han partipat l'editor de Capgròs, Mateu Ros, el director de El Viejo Topo (revista d'esquerres amb seu a Mataró), Miquel Riera, i la delegada de l'edició maresmenca del diari El Punt, Teresa Márquez. Els tres, ràpidament, han coincidit en el més important: davant la crisi cal redoblar l'esforç per ser present a la xarxa, on la producció de continguts és molt més barata que no pas en paper. En aquest sentit és paradigmàtic l'evolució que podria fer el diari El Punt, amb tretze anys de presència a la comarca del Maresme: després de tancar la seva delegació del Camí de la Geganta, Teresa Márquez ha anunciat que abans de la primavera s'estrenarà una pàgina web pròpia de El Punt on abocar una gran quantitat de continguts que no caben a la subedició maresmenca. A destacar també la predicció que feia Miquel Riera, de El Viejo Topo, en el mateix sentit, augurant una possible desaparició del format paper. I de síntesi la idea defensada per Mateu Ros: innovar, sempre, sobretot en temps de crisi, sobretot en temps de canvi.
Aquest divendres Mataró tornarà a acollir una mostra de Rosa Codina-Esteve després de molts anys -setze anys, gairebé- de silenci. El crític d'art Pere Pascual em confirma que la darrera vegada que Mataró va poder veure una mostra gran de Codina-Esteve va ser el desembre de 1992, en una exposició que es va fer a la planta baixa de l'Ajuntament. Des de llavors ha exposat peces soltes en algunes activitats, com alguna Col·lectiva de Sant Lluc, l'exposició que fa uns mesos va organitzar l'ONG Creamon a l'Ateneu Caixa Laietana o a la inauguració de la desapareguda galeria Espai 28 però mai més una mostra de grans formats. Aquest proper divendres, de nou, doncs, la complexa -com admet ella- pintura de Codina-Esteve torna a casa i ho fa en un nou espai expositiu com és la sala del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics, a la plaça de Can Xammar.
Dues de les participants al grup de tratre Catalinas Sur, al barri de la Boca de Buenos Aires. Foto: Àngels Ribas.
A diversos indrets d’Amèrica del Sud, el teatre ha estat històricament molt més que un espectacle d’entreteniment. Encara avui, en els barris més depauperats de les grans capitals com El de La Boca a Buenos Aires, el moviment del ‘teatro callejero’ segueix intentant transformar la realitat més propera a partir d’aquest art. Una visita al grup escènic Catalinas Sur, que treballa muntatges al voltant de la immigració, així ho confirma. Són peces teatrals que pretenen no perdre la memòria respecte l’origen multiètnic del barri i actuar d’antídot contra possibles brots xenòfobs.
Catalinas Sur, al barri de la Boca, Buenos Aires. Passen pocs minuts de les nou del vespre d’un càlid dimecres de novembre –aquí és primavera- i desenes de persones conversen animadament al vestíbul del teatre El Galpón, un espai acollidor i sense luxes. Per fer passar la gana –avui si sopen ho faran ben tard- els presents maten el cuc empassant-se unes quantes empanades casolanes mentre beuen algun refresc o cervesa. Tots són membres del grup de teatre del barri, que assaja i actua en aquesta sala de forma habitual. Mica en mica, van entrant a la sala on es fan les representacions i es posen en disposició per començar l’assaig. (...)
Més Argentina, a Mataró Ràdio Avui casualment, la secció 'Mataronins universals' de l'Informatiu Vespre dels dilluns a Mataró Ràdio, estrenada la setmana passada, la dedicàvem a Argentina. Concretament recordant un dels pares de la pàtria argentina, Domènec Mateu, que era mataroní (com l'autor de l'himne nacional d'aquest país, Blai Parera), i parlant també amb un mataroní que ara viu a Argentina, Manuel Cuyàs, dissenyador al diari Clarin. Per acabar-ho de rematar, el copilot mataroní Joan Rubí ens parlava també des d'Argentina després de la seva primera participació a un Dakar, enguany dut a terme en terres sudamericanes. Podeu seguir tot el paquet clicant aquí.
Aquest dissabte ha estat un d’aquells dies memorables. Era l’aniversari de l’Eloi Aymerich –en feia 27, feliciteu-lo- i casualment a la tarda tenia una trobada a casa seva per preparar un nou projecte que estem bastint amb la Georgina Altarriba i l’Ariadna Vázquez. Total, que al migdia, dinant a casa de la meva germana, he vist que tenia un cedé dels Manel i l’Anna m’ha explicat que un dels components és fill del seu cap a la secció de Muntatge Musical a TV3. Com que ara tenim l’ordinador encès arreu i a tota hora, ha mirat la web d’aquesta gent i m’ha dit: “Mira, si vols anar-los a veure toquen a Manlleu a les 11 al Teatre del CEIP Puig-Agut”. Evidentment ella ho deia en conya, perquè no pensava que hi anés. Dóna la casualitat que en Francesc, l’altre dia anant amb cotxe cap a Barcelona a dinar amb l’Albert Aixalà, va posar-me el cedé dels Manel i va deixar anar una frase d’aquelles seves: “Aquests tius són la bomba. Les lletres són molt bones i la música també. Seran la sensació els propers mesos” (ja ho va profetitzar amb el Facebook, i mira com està la cosa...). Total, que he pensat: cap a Manlleu falta gent. El dia que tingui fills o alguna obligació (volguda) més de les que tinc no ho podré fer, però de moment encara estic prou sonat com per viure –de vegades, tampoc no cal exagerar- d’aquesta manera.
He anat a la reunió i entre idea i idea i galeta i galeta hem anat vestint l’estrategema amb la Núria. Dit i fet. Sense entrades –per més inri-, passades les 7 hem agafat el cotxe i hem començat a pujar Catalunya endins. “Que anem a veure una peli al Mataró Parc? M’agradaria molt anar al cinema...”, ha comentat primer l’Eloi. Quan ha vist que saltàvem de comarca ha preguntat: “Que anem a sopar amb l’Anna Carbonell a Granollers?”. Tampoc. Quan hem agafat la C17 es pensava que el volíem despistar i ha dit: “Ah, això és que anem a Girona però fent la volta” (com que estem tots obsessionats amb la ciutat del riu podia ser que la sorpresa consistís en això). En acostar-nos a Vic ha preguntat el que també era obvi i quan ja ens deixava per impossibles li hem anunciat: “Mira, Manlleu. Anem aquí, Eloi”. “A Manlleu? I que hi ha a Manlleu?”, ens ha preguntat entre sorprès i estranyat. “Res, hem pensat que era un lloc que no coneixíem i que podíem passejar per aquí. No dius tu que l’important és el viatge, no la destinació?”, li hem respost amb la Núria.
Hem aconseguit mantenir la sorpresa molta estona més, sopant excel•lentment en un restaurant molt bufó de la plaça del poble fins que, remuntant les escales que hi condueixen ha vist un cartell que deia: “Manel. Aquest vespre en concert al teatre del CEIP Puig Agut”. “Ostres, no em portareu a veure aquests tius que són boníssims i que em feia tanta il•lusió de veure?”. El més graciós del cas és que no ho havíem comentat mai, l’existència d’aquest grup però amb la Núria teníem la intuïció que tindria una bona sorpresa. Així ha estat. El concert es feia en un teatre d’una escola, en un barri amb un percentatge altíssim d’immigrants magrebins (això de la Catalunya catalana, on es guarden les essències, gràcies a Déu es va acabar). I dalt l’escenari, passades les onze, han aparegut els quatre membres del grup. A cada cançó, amb el públic sorprenentment entregat, anàvem descobrint una influència musical: que si Roger Mas, que si Jaume Sisa, que si el Grup de Folk, Antònia Font, un polsim de Barcelona mestissa... els Manel es consolidaran els propers mesos com un grup clau de l’escena musical catalana. Ara sóc jo que ho profetitzo (també vaig assegurar que en Maragall es presentaria a la reelecció i no va ser així...). Espero no equivocar-me en aquest cas.
Dídac Rocher al Diaridelamusica.com
Doncs més música, avui, i en aquest cas interpretada no tant lluny.
"Prop d'un centenar de persones van acudir al Teatre del Centre Cívic el Gorg de Sant Vicenç de Montalt el passat divendres per gaudir del concert del cantautor arenyenc Dídac Rocher. El repertori del concert es va basar principalment en les cançons de "El Nus", el primer i nou disc del jove cantautor que ja està gravat i que sortirà a la primavera. (...)".
José Montilla parlant amb treballadores del Servei de Nova Ciutadania a la sala d'actes del Centre Cívic del Pla d'en Boet.
José Montilla ha visitat avui per segona vegada Mataró en el que va de mandat (si no comptem la visita llampec del 31 de desembre de 2006 per enregistrar a l'Hospital el Missatge institucional de Cap d'Any) i ho ha fet combinant de nou el seu doble paper de primer secretari del PSC i de president de la Generalitat. L'abril de 2007, quan va venir per primera vegada a la ciutat com a president, Montilla va visitar enmig d'una gran expectació les noves instal·lacions de l'escola Anxaneta, posteriorment va anar fins l'Ajuntament a signar al llibre d'honor i allà -ja amb el barret de primer secretari del PSC- va anar fins al Foment Mataroní on va protagonitzar el míting d'arrencada de la precampanya electoral de les municipals. Doncs avui Montilla ha fet el mateix... (Segueix a LaRiera48).
· Escolta la crònica emesa aquest migdia a Mataró Ràdio, de Cristina Salad.
Xavier Manté sosté una bossa de cafè de Comerç Just a La Peixateria de Mataró.
Xavier Manté, 71 anys, és un home d’idees clares i concises. “Déu va crear el món, que és com un jardí i ens va encomanar que el cuidéssim”, explica. Ell va prendre aquesta lliçó al peu de la lletra i s’ha dedicat i es dedica a cultivar plantes d’aquest jardí immens, conscient que no les podrà arreglar totes però que en canvi cadascuna té un gran valor. La crida a treballar pels altres recorda que li va venir llegint un article d’Alfons Comín a El Ciervo que es titulava “I tu què pots fer?”. A partir d’aquí, quan tenia trenta anys, se’n va anar al Camerún, a l’Àfrica. Aviat, però, va veure que un enginyer com ell, en aquell indret, més aviat estorbava. I va tornar cap a casa, a Mataró. Es va preguntar en què podia ajudar i es va posar mans a l’obra. Que calien mitjans de comunicació que promoguessin el lliure pensament i el debat? Doncs amb un grup de persones impulsa el setmanari El Maresme. Que faltaven escoles progressistes i mixtes? Doncs amb un altre grup crea la primera escola laica i catalana de la ciutat, l’Anxaneta. Que s’ha de col·laborar en la Transició política? Doncs primer treballa amb Jordi Pujol a Cristians Catalans i després amb els socialistes en el PSC. Això pel que fa a cuidar les plantes de casa. El 1987, però, la seva acció social va donar un gir i junt amb un grup de persones preocupades per la desigualtat Nord-Sud va posar-se a organitzar la campanya de Mans Unides a nivell de l’Arxiprestat de Mataró. Aquest compromís amb el Tercer Món, de forma més estable, es va consolidar amb el naixement, el 1998, del Centre de Cooperació i Solidaritat La Peixateria, que formen un bar on es pot degustar cafè de la Cooperativa Unión de la Selva, de Mèxic, i una botiga solidària on es venen productes basats en la filosofia del Comerç Just, que paga uns preus més elevats que els habituals als productors del països en vies de desenvolupament.
En Xavier Manté, doncs, és un home de fets, més que de teoritzar. O millor dit: després d’estudiar bé la teoria passa a la pràctica, sense circumloquis. “Hem de treballar –reflexiona-. Al món hi arribem no sabem quan ni tampoc sabem quan en sortim, però mentre hi som l’hem de perfeccionar”. En Xavier, optimista i tenaç de mena, creu que tendim cap a la perfecció, malgrat les bestieses que admet que tenen lloc a diari. I contra el que pugui semblar, tot aquesta capacitat de fer no significa per a en Xavier una esclerosi del ser, al contrari: “En tot el que faig hi veig la presència de Déu, la transcendència dels fets”, conclou. Com tanca ell sempre les converses... Endavant!
La desapareguda Assumpció Clavell en una imatge del documental 'Teixint la ciutat'. A baix, Pilar Cuadrada, també traspassada a '27-G. Bandera blanca. L'entrada dels nacionals a Mataró'.
Ahir es va reemetre, per primera vegada, a Maresme Digital Televisió el documental Teixint la ciutat, produït per l'empresa de comunicació Capgròs, obra de Maria Coll, Aina Fernàndez i un servidor i que va tenir un ampli ressò després de la seva estrena, el març de 2007, com es pot veure en la notícia publicada per capgros.com o posts com els del portaveu Joaquim Fernàndez. L'any 2007 l'esforç fet tan per Capgròs com per la gent que el vam tirar endavant es va veure recompensat amb el guardó del segon premi Pedro Murillo convocat per la Fundación Textil Algodonera. En el documental hi ha testimonis ben interessants, com el de Pere Sans, fundador de la mítica fàbrica Abanderado o el de la ja traspassada Assumpció Clavell, la primera empresària de la ciutat durant el segle XX. El rodatge del documental va incloure una visita a Brusel·les per enregistrar les sessions d'un grup de treball sobre el tèxtil que funciona a nivell del Parlament Europeu. Allà vam poder contemplar amb els propis ulls com l'empresari local Xavier Bada, que des del primer dia va participar del projecte, pronunciava unes paraules recordant la capital del Maresme enmig de Brusel·les. Va ser una gran experiència des d'un punt de vista periodístic. És destacable el suport rebut per la Fundació Jaume Vilaseca durant tot el procés d'elaboració del treball, de cinquanta minuts de durada. Es pot consultar un extens dossier de l'operació clicant aquí.
Mira la segona part del documental clicant aquí. La tercera aquí. La quarta aquí. i la cinquena aquí (1) i (2).
Aquest va ser el segon documental produït en el marc de l'empresa Capgròs per mi mateix i treballat per el mateix equip del Teixint la ciutat. El primer, que també es reestrenarà aquest mes, a finals, és 27-G. Bandera blanca. L'entrada dels nacionals a Mataró, que vam enregistrar durant el 2003 (molts dels que hi apareixien, com Zacarias Estévez o Pilar Cuadrada, ja són morts). El 27 de gener del 2004 es complien els 65 anys d'aquella efemèride i per això vam dur a terme el projecte, que encara va generar més reaccions que el primer. Segurament perquè el missatge que s'hi donava era massa poc revolucionari, per segons qui (llegir reportatge de Maria Coll): el dia que van entrar els nacionals a Mataró la majoria de la gent que hi quedava va estar contenta. Volia que s'acabés la guerra i prou. Si fa no fa el que deuen pensar molts habitants de Gaza avui. Ara, la reestrena del documental coincidirà amb el setantè aniversari d'aquells fets. Podríem dedicar-lo ben bé als que avui també esperen que acabin les seves guerres...
Discretament, un equip de la revista Valors va preparant la II Jornada Valors i Compromís, que se celebrarà el proper 23 de maig a la Sala Cabañes de Mataró. De moment ja es pot confirmar la presència de tres persones de reconegut prestigi: Antoni Puigverd, Margarita Rivière i Laia de Ahumada. La jornada es planteja com una trobada de totes les persones interessadesn en l'àmbit dels valors i en aquesta ocasió es dedicarà a parlar del valor de la interioritat, de la necessitat de cultivar el nostre espai interior per a poder actuar externament d'una manera més profunda, més pensada. Apunteu-ho doncs a l'agenda (de 10 del matí a una del migdia), en seguirem parlant els propers mesos. L'any passat (podeu descarregar-vos part de l'àudio de l'acte aquí i vídeo clicant aquí) ens van acompanya Jordi Pujol, Francesc Torralba, Begoña Román i Toni Comín.
La travessia de l'artista, per Marc Llacuna Neogeometrisme, això és el que fa Marc Llacuna (Barcelona, 1973) i que es pot veure molt clarament en aquest quadre d'aquí a l'esquerra. Avui Marc Llacuna ha protagonitzar l'espai L'entrevista de l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio. Aquí podeu sentir la conversa. Llacuna no és exactament actualitat perquè les cites expositives que té previstes són de cara a d'aquí a uns mesos. Avui, però, ha narrat l'angoixa de l'artista per insistir en la voluntat d'exercir-ne malgrat les dificultats que té. Llacuna és un artista que m'agrada. Just a la casa on visc actualment un quadre seu presideix el menjador, just darrera meu. Segur que tot aquest neguit interior s'expressarà en obres encara més interessants.
Els informatius de Mataró Ràdio hem encetat avui una nova secció que s'emetrà cada dilluns. Es titula Mataronins Universals, i pretén vincular la capital del Maresme, a través d'alguns dels seus fills, amb altres punts del planeta. Parlant del passat i del present: en la primera part de la secció l'historiador local Ramon Reixach recorda la relació d'un mataroní il·lustre amb l'estranger -el primer episodi parla de la relació entre el músic Jaume Isern i França, ja que aquest va residir uns anys a Marsella-, mentre que en el segon tram de Mataronins Universals contacta amb un mataroní que actualment visqui en el país on s'acaba de fer referència -avui ha estat Mar Llinés la persona que ens ha explicat com és viure actualment a París, la capital francesa-. Aquesta serà la dinàmica habitual de la secció. A més a més avui, però, com que era el primer dia, hem completat aquesta nova iniciativa amb una connexió amb l'actualitat informativa pura i dura també a partir dels ulls d'un mataroní: Jordi Carrión, el més universals dels mataronins actualment, que es troba a Tel Aviv, la principal ciutat d'Israel en un viatge degut a la seva condició d'escriptor i professor universitari. Ell ens ha pogut explicar com es viu la guerra que té lloc en aquests moments a Gaza des de la perspectiva dels israelians del carrer. Tot plegat un intent més de la dèria que tenim alguns de connectar Mataró amb el món i el món amb Mataró. Ho podeu escoltar aquí.
'Valors' a 'Paraules de vida' I més ràdio, en aquest cas Catalunya Ràdio. Aquest diumenge Emili Pacheco, em va entrevistar per a Paraules de Vida, el programa religiós d'aquesta casa. A partir d'ara cada mes disposarem d'una secció per publicitar i explicar els continguts de cada edició. Ho podeu escoltar aquí.
Fernández de la Vega amb Vicenç Ferrer. Foto: Ministeri de la Presidència.
Aquesta passada setmana la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega va viatjar a Anantapur, en el marc d'un viatge a la Índia, per imposar la Gran Creu de l'Ordre del Mèrit Civil al calellenc Vicenç Ferrer, que porta més de mitja vida fent l'impossible per al gènere humà al continent asiàtic.
El març de 2007, el propi Ferrer va tenir la gentilesa de col·laborar en el número 36 de la revista Valors, que anava dedica a la dignitat. L'article es titulava El camí per transformar la societat en dignitat i començava així:
"L’Home té una raó de ser i un objectiu personal per complir. En aquest món no hi ha cap persona, cosa o esdeveniment que sigui inútil. Tot el que existeix forma part de l’Univers perquè la seva presència és necessària i imprescindible. A l’home el mou una força interna que el condueix cap un camí que doni sentit a la seva existència. Una ordre que fa que el seu cor es mogui cap endavant amb l’objectiu natural de ser millor persona, des de l’egoisme més profund fins a donar la vida per l’altre. Tots som partíceps d’una TRANSFORMACIÓ que ens porta a la perfecció, a la bona acció".
Nova entrega del Diaridelamusica.com: Cyan Bloddbane
La sala Revel’s de Calella de Mar va omplir-se dissabte d’amants del més pur heavy metal. El grup Cyan Bloodbane va ser el protagonista d’un concert fosc i intens, que va comptar amb un públic absolutament entregat. Llegeix la crònica a diaridelamusica.com.
Aquest és un vídeo enregistrat durant les meves vacances al Perú, a mitjans del mes de novembre, a la capital, Lima. Forma part del projecte Postals 2.0 08, on, juntament amb Àngels Ribas, reivindiquem les clàssiques postals com un format plenament vàlid i vigent d'explicar els viatges. Creiem, però, que cal actualitzar-ne tan l'ús, com el contingut i també el sentit. L'any passat, de viatge a Argentina, vam dur a terme la primera versió d'aquest projecte fabricant nosaltres mateixos les nostres postals a partir de fotografies que fèiem i revelàvem. Cada foto descrivia un element del país que enllaçàvem amb algun dels nostres amics. Un cop tornats a Mataró i rebudes les postals, vam fer que totes aquestes missives es retrobessin un dia a casa nostra i es llegissin una a una per part dels receptors [veure vídeo aquí]. Cadascú tenia la seva postal i prou, de manera que així tothom va poder conèixer el conjunt del viatge. Va ser una manera divertida d'explicar als nostres amics com havia anat el viatge.
Aquest any, gairebé sense proposar-nos, vam ampliar el repte utilitzant les possibilitats 2.0 de la xarxa: les 22 postals enviades enguany a amics nostres inclouen una adreça d'Internet que, si es clica a l'ordinador, porten fins a un vídeo enregistrat per nosaltres mateixos a diferents indrets del Perú. És un vídeo relacionat amb la foto de la postal, òbviament, una petita pel·lícula de vint o trenta segons que dóna vida a les postals en sí. Tots els vídeos es poden veure aquí. D'aquesta manera sumàvem a l'element clàssic (la postal) amb una aplicació pròpia exclusivament del segle XXI. Aquest divendres vam convocar els receptors de les Postals 2.0 08 a casa i vam veure tots els vídeos, repetint l'exercici de l'any passat.
Ara només ens queda pensar què inventarem de cara a l'any que ve...
Grup de veïns de Figuera Major que reclamaven avui al ple la construcció de menys habitatges protegits a la seva zona. Foto: J. S.
Històricament, les reivindicacions en el ple municipal s'havien fet per sectors professionals o sectors territorials. És a dir, davant una problemàtica concreta, el col·lectiu dels mestres es manifestava o el barri de Cirera acudia al ple per una qüestió que implicava segurament només una part dels seus veïns. En els darrers anys, fruit de l'evolució i l'esmicolament cada cop més clar de la nostra societat, això ha canviat: assistim a un procés de fragmentació de les reivindicacions, de manera que venen a protestar directament aquells que se senten agreujats per una actuació de l'Ajuntament, no pas el conjunt de veïns del barri en qüestió.
Avui hem tingut una prova d'aquest fenomen al ple del mes de gener, el primer de l'any. Alguns veïns de Figuera Major, un barri benestant de la ciutat, han vingut a protestar no perquè el govern vulgui situar-hi una instal·lació sorollosa o perillosa per la seva salut sinó perquè el Pla de Millora Urbana de la zona preveu construir noranta nous habitatges a la zona, immobles que han de ser per a lloguer als joves de la ciutat als quals els costa trobar un indret on emancipar-se. Els veïns reclamen menys habitatges i menys equipaments; pensant estrictament en les seves necessitats i no pas en les d'aquells per les quals l'Ajuntament construirà els habitatges (això és el que els ha respost el regidor d'Habitatge, el prudent Francesc Teixidó). És la traslació a casa nostra del fenomen anomenat Nimby, per les sigles de la frase anglesa "No In My Backyard" (no al pati del darrera de casa). No importa si no hi ha sòl disponible i en canvi hi ha un dèficit terrible d'habitatge públic, primer ve "el que és nostre".
Josep Espígul, president de l'Associació d'Empreses de Gènere de Punt de Mataró i el Maresme.
Renovar-se o seguir morint. Ha quedat clar que aquesta és la disjuntiva a què s'enfronten les empreses del gènere de punt a casa nostra sobretot ara -des de l'1 de gener- que la Unió Europea ha suprimit definitivament les barreres aranzelàries que gravaven els productes tèxtils procedents de la Xina. A partir d'aquest moment, per tant, la Xina pot vendre lliurement tot el tèxtil que vulgui a casa nostra, a canvi de què els europeus puguem vendre altres productes al gegant asiàtic. Això és el que han comentat avui tres persones qualificades com són Josep Espígul, president del gremi de textilers, Albert Vidal, director del centre d'innovació CETEMMSA i Pere Lleonart, economista mataroní en aquesta tertúlia que ha conduït la periodista dels informatius de Mataró Ràdio Anna Galdón. Els tres contertulians han recordat la vigorositat que encara té el sector del tèxtil a casa nostra (empreses com Canada House, Punto Roma o la pròpia Textprint d'Espígul, que ha incrementat la plantilla en un 38 per cent), han assegurat que una gran part de les empreses de casa nostra han fet els deures millorant i modernitzarnt els seus processos productius, han cridat a deslocalitzar part del procés productiu per tal de mantenir el teixit empresarial vinculat al tèxtil de casa nostra i també han exigit que tan els països asiàtics com els propis Estats Units aixequin les seves traves a l'exportació, que es mantenen sigui de forma legal o encoberta. I sobretot han reclamat una visió optimista respecte aquest àmbit, sovint massa obsessionat a veure's com un cadàver en vida. Com recordava Espígul, l'exministre Solchaga sovint feia broma que el tèxtil fa 150 anys que està en crisi. Doncs això.
Imatge de Genís Roca, entrevistat aquest mes a Valors.
Genís Roca és soci director de RocaSalvatella, empresa de consultoria estratègica sobre els usos i les lògiques de les xarxes a les empreses i les organitzacions. Ha estat director general de Infonomia, la xarxa degana d’innovació amb més de 17.000 afiliats. Anteriorment va ser gerent de les iniciatives a Internet de la Universitat Oberta de Catalunya. És un autèntic crac de l'evolució d'Internet, de la creació de l'anomenada societat en xarxa i en general en tot allò que s'anomena la web 2.0.
Creu que en fem un gra massa sobre la influència d’Internet, les xarxes socials i els ordinadors a la nostra vida? Ben al contrari, crec que encara hi ha bosses (de gent, d’empreses...) que no han acabat d’en-tendre tot el que això suposarà. Hi ha qui encara ho veu com a tecnologia mentre que el realment rellevant és què suposa des d'un punt de vista social: parlem de persones, de com la gent es parla i es relaciona, com s’organitza, com apren i com ensenya, com es diverteix... estem davant un nou context socio-econòmic: molta més informació, moltes més fonts, lliure circulació d’idees i persones, ciutats més massificades, mercats globals, popularització de la tecnologia... el que està passant a Internet és només la punta de llança, el que realment ocorre és que la gent està trobant noves maneres de socialitzar-se. I això sempre ha estat interessant i desitjable. Ens fa més humans. No crec que n’estiguem fent un gra massa. Ben al contrari, em preocupa com molts dirigents estan dissenyant el mig i llarg termini sense haver entès encara el fenomen ni les conseqüències.
La història de Sant Martí és un dels relats més coneguts de generositat. El cavaller, en veure un pobre que passava fred, va partir amb l'espasa la seva pròpia capa i n'hi va cedir un tros. La generositat no és donar allò que ens sobra, com l'almoina que tirem a la gorra al pobre de la xavalla que portem a la butxaca. Tampoc és donar allò que fa lleig llençar. Per exemple, peces de roba, independentment del seu estat o utilitat. El valor de la generositat ens hauria de fer adonar que no estem sols i que en aquest món hi ha persones menys privilegiades que nosaltres. Per tant, tenim la responsabilitat de compartir amb els altres les nostres riqueses no només materials, també immaterials. En temps de crisi les donacions econòmiques a les ONG disminueixen, però tots comptem amb bens per oferir: temps, conversa, virtuts, coneixements, etc. La generositat ha de ser sincera, no és un gest per quedar bé. La generositat pot ser per amor -la generositat entre els membres d'una parella o família és bàsica-; per germanor, per voluntat de servei... Les raons poden ser diverses, però la generositat ha de sortir del cor, sense esperar recompenses. És evident que la generositat comporta satisfacció, però aquesta no ha hauria de ser la seva raó de original. Hauríem de practicar la generositat perquè volem millorar la convivència i l'existència d'altres persones. Un valor especialment a reivindicar en moments econòmicament difícils com els que ara estan vivint moltes persones.
* Editorial de la revista Valors corresponent al mes de gener.
El discurs de l'alcalde Baron a la Cavalcada
D'altra banda, podeu escoltar el discurs de Joan Antoni Baron pronunciat aquest vespre a l'Ajuntament i emès per Mataró Ràdio clicant aquí. Baron ha recordat la guerra que pateixen els ciutadans de Gaza aquests dies i també ha fet referència a com de malament s'ho estan passant algunes famílies a la ciutat.
Carrer central de la ciutat vella d'Hebron. L'escena descrita a l'article va passar exactament aquí.
Pot semblar un recurs literari tòpic, però em van venir al cap els versos de la Cançó sense nom de Lluís Llach: "On vas amb les banderes i avions i tot el cercle de canons, que apunten el meu poble". Això vaig pensar, en aquell moment: per què m'apuntes, nano? No veus quina cara que faig? Què vols que et faci? Abaixa l'arma home!Era un soldat israelià, jovenet, com tots. Segur que era bona persona i que en condicions normals s'hauria comportat sense cap problema i potser m'hauria dit hola i tot. Però allà, enmig de la palestina ciutat d'Hebron, jo era un subjecte perillós i ell un soldat israelià que havia d'impedir qualsevol atac al seu país.
L'escena va ocórrer al final d'un dels carrers principals d'aquesta ciutat santa tan per jueus com musulmans, ja que s'hi troba la tomba d'Abraham, el pare de les tres religions monoteïstes. De fet ens dirigíem justament cap a la mesquita on hi ha la tomba, la principal atracció turística de la ciutat, quan paulatinament el nombre de vilatans que s'hi passejaven va començar a disminuir i ens vam trobar finalment amb una patrulla de sis soldats de l'exèrcit. Dos apuntaven cap a un carrer lateral, dos més tenien les armes en direcció als dos cantons i les altres dos -eren noies- estaven al cantó d'una caseta de l'exèrcit.
Aquesta petita patrulla no estava allà perquè sí, sinó per protegir els 450 colons que viuen dins d'Hebron, en una de les imatges més esparverants que ens va procurar la setmana de viatge per Palestina. Viuen allà, tancats en una gàbia, atrinxerats, enmig d'una població de més de 100.000 habitants. La qüestió, però, és posar una bandera israeliana en el cor d'una ciutat palestina, per recordar qui mana a qui. "Darrera la valla hi ha els jueus", ens va explicar un noi palestí amb un intent de demostrar normalitat. Una normalitat que, evidentment, no existeix.
El coneixement que el teòleg Javier Velasco, nascut a Valladolid ara fa 52 anys, té de la Bíblia és enciclopèdic. Així ho demostra quan es posa a citar de memòria exemples de fragments de l’Antic o el Nou Testament. Diu que va començar a llegir el llibre sagrat dels cristians als quinze anys i que estrany és el dia, encara avui, que no en llegeixi un tros: “És una redescoberta constant. Per a mi és una mena de full de ruta que m’influeix tan en les coses senzilles com en les més profundes”, manté. Un costum que, a més a més, assegura haver traspassat als seus tres fills.
La Bíblia, al segle XXI? Javier Velasco en defensa la plena vigència: “Llegint el Gènesis te n’adones que hi ha un llenguatge ecològic, contrari a la violència contra la natura. I entre línies també es pot llegir una defensa aferrissada de la igualtat entre home i dona”. Admet, això si, que al text sagrat hi apareixen defenses d’elements tan poc cristians com la guerra, l’esclavatge o la lapidació de dones: “Però cal situar-nos: Jesús no demana l’abolició de l’esclavitud directament sinó que l’amo tracti el seu esclau com a germà, de manera que en mica en mica deixi de ser el seu esclau. Cal anar al significat profund, de les coses”.
Llegir la Bíblia exigeix doncs, per Javier Velasco, un exercici d’interpretació, de contextualització: “Hem de despullar-nos del nostre bagatge cultural, perquè sinó és impossible situar en el seu marc el que llegim. D’altra manera ens quedem amb l’anècdota”, apunta Velasco. Un esforç intel·lectual, aquest d’aprendre a llegit la Bíblia, que ell ajuda a cultivar des de diferents indrets: col·laborant al programa A peu de carrer de Ràdio Estel així com en nombrosos grups d’estudi bíblic d’arreu de Catalunya. Professionalment dóna classes a l’Institut Superior de Ciències Religioses i al Centre d’Estudis Pastorals, tot i que també és doctorant en Teologia després d’haver fet els estudis eclesiàstics clàssics.
En tot cas, l’estudi i interpretació de la Bíblia per part de laics és un fenomen molt modern, posterior al Concili Vaticà II dels anys seixanta, i com a tal susceptible de grans manipulacions, alerta Javier Velasco: “La Bíblia és una arma perillosa, també, hi ha lectures molt fonamentalistes, sobretot als Estats Units, hem d’anar molt en compte!”. L’Antic i el Nou Testament, queda clar, no són una obra de teatre. Gent com Javier Velasco són dels que ho tenen clar.
Un grup de joves magrebins, amb espelmes i cartells en àrab, manifestant-se aquest vespre davant l'Ajuntament. Foto: J. S.
Avui ha estat a Mataró una jornada històrica, des del punt de vista polític i social. Unes quatre-centes persones, la seva immensa majoria magrebins, s'han manifestat davant l’Ajuntament per reclamar l’aturada dels atacs israelians a la franja de Gaza. L’èxit de la convocatòria, feta en menys de 48 hores, ha sorprès els propis convocants, la plataforma Aturem la Guerra, que malgrat témer que l'acte es desbordés finalment s'han felicitat del civisme demostrat pel col·lectiu musulmà. En tot cas es tracta de la primera convocatòria d’aquest tipus protagonitzada per immigrants magrebins a la capital del Maresme. Tan sols hi havia un antecedent de presència pública de magrebins en un acte d'aquestes característiques, la manifestació contra la guerra a l'Iraq que es va fer el febrer de 2003, on van prendre part alguns líder d'aquesta comunitat. (...)
Resum de l'any a Mataró Ràdio El dia 31 es va emetre el resum de l'any des de l'òptica local en un especial coordinat per Anna Galdón i en què ha participat tota la redacció: Cristina Salad, Helena Novellas, Marc Mayola i Clara Sánchez. Podeu recuperar-lo aquí. A més a més, clicant aquí podeu escoltar també l'informatiu del dia 25.
Imatge de la família d'Asmaa Aouata, en el seu domicili del barri de Rocafonda. Foto: capgros.com.
