Què passarà amb la nostra Laietana?

El president Montilla amb l'actual director general de Caixa Laietana, Josep Ybern, en una reunió recent.

La història d'amor-odi entre Mataró i la Caixa Laietana és llarga i prolífica. Segurament és més d'amor que d'odi, però Déu n'hi do els rius -no de tinta sinó de salivera- que ha fet córrer l'entitat d'estalvis local a casa nostra: en el fons els mataronins trobem a Caixa Laietana les mateixes pegues que ens veiem a nosatres mateixos; manca d'empenta, de lideratge, d'originalitat...

Caldrà veure, però, quina és l'actitud dels mataronins ara que el futur de Caixa Laietana, com tot el sector de les caixes a Catalunya, està a l'aire. Des de fa mesos, els rumors sobre fusions o absorcions entre entitats són constants. En el cas que ens ocupa, a finals de l'any passat s'especulava amb tota claredat amb l'opció que fos Caja Madrid qui engolís l'entitat d'estalvis local, una caixa amb una salut financera correcta que serviria a la madrilenya per assentar un peu al territori català, tradicionalment hostil a tot allò que ve de la capital.

Les darreres setmanes, els rumors sobre fussions entre caixes catalanes s'han destapat i han copat els titulars dels mitjans de comunicació. S'apunta una unió, per un cantó, entre les caixes controlades per les diputacions de Barcelona, Girona i Tarragona (Caixa de Catalunya, Caixa de Girona i Caixa Tarragona) i una altra entre tres o quatre entitats privades de la Catalunya Central (Caixa de Sabadell, Caixa de Terrassa, Caixa Manlleu i potser Caixa de Manresa). En aquest supòsit, Caixa Laietana i Caixa Penedès quedarien soles i aïllades en el context català perquè no se sumarien a cap de les aliances (una aliança entre elles és descartable, Penedès va declarar la guerra a Laietana obrint un establiment al bell mig de La Riera ara fa mitja dotzena d'anys).

En les últimes hores, però, ha aparegut una altra possibilitat que cita La Vanguardia: si Caixa de Manresa es despenja de l'opció d'aquesta hipotètica Caixa de la Catalunya Central, Laietana podria intentar una unió a tres bandes amb Caixa de Girona, també en el cas que l'entitat fins ara dirigida per Arcadi Calzada no se sumi a la fusió de les caixes de les diputacions. Embolica que fa fort. De moment, Jaume Boter de Palau, president de l'entitat, ho ha desmentit a principis d'aquesta setmana en el marc de la presentació de la digitalització del fons documental de l'arxiu i de la biblioteca de Caixa Laietana. Boter de Palau ha negat a més a més que s'estigui en negociacions amb cap altra entitat d'estalvis. De moment, la direcció de l'entitat -ara capitanejada per Josep Ybern- s'ha curat en salut i fa un parell de setmanes va anunciar als treballadors que no podia garantir-los al cent per cent el seu lloc de feina en el futur.

Per sintetitzar el nínxol de mercat que podia seguir ocupant una entitat petita com Caixa Laietana, l'anterior director general Pere Anton de Dòria feia servir aquella metàfora de la pilota petita en una gran capsa de pilotes grans: sempre hi haurà forats petits per cobrir, venia a dir. Ara, aquesta manera de pensar -que tenia en el client de proximitat, de tota la vida, la seva màxima- podria haver passat a millor vida. En aquests moments, la pilota petita que representa Caixa Laietana ja no seria capaç de trobar el seu espai entre diverses pilotes grans sinó que de tant petita quedaria en el fons de la capsa. Així, la possible opció de buscar un punt d'encontre amb Caixa de Girona i Caixa de Manresa seria una bona manera de posicionar-se en el mapa català per a la nostra Laietana i anant més enllà -molt prematurament- podria obrir un espai de treball comú amb dues ciutats del mateix color polític que la capital del Maresme.

La TDT: les croquetes de l'àvia

Imatge del canal de notícies contínues 3/24, una de les grans apostes de Televisió de Catalunya en el marc de l'arribada de la Televisió Digital Terrestre.

En la conversa que fa uns tres anys vam mantenir amb Mònica Terribas per a la revista Valors, la llavors conductora de La Nit al Dia i actualment director de Televisió de Catalunya mostrava el seu escepticisme davant l'arribada de la Televisió Digital Terrestre en relació a la possibilitat que ajudessin a diversificar l'oferta de continguts: "Hi haurà més canals, especialitzats, on es faran productes com a xurros per rentabilitzar el màxim les estructures. Espero equivocar-me. No crec que hi hagi més oportunitats de feina, d’opcions creatives... una vegada més això serà una minoria. Potser si que hi haurà dos o tres canals que si... però en general serà allò que feien les àvies d’aprofitar: amb el caldo feien les croquetes, i amb això una altra cosa, i el que sobrava el trinxat... amb la TDT és això" [Mònica Terribas: "Es fa molta televisió al servei de la gent"]. Més clar l'aigua. Ara és a ella qui li toca defensar que l'aposta de TV3 en el marc de l'arribada de la TDT -el canal 300 de ficció, el totnotícies 324...- està a l'alçada de la televisió nacional.

Mònica Terribas no s'equivocava llavors: entre la quarantena llarga de canals que puc veure des de casa no hi ha canals sobre documentals, sobre història, sobre cultura... què és el que jo esperava poder veure de més gràcies a la TDT. No. Hi ha canals d'esports, de sèries, de pel·lícules... i canals d'informació (aquests si que suposen un autèntic revulsiu, un augment de la qualitat de la televisió com a estri; poder estar informat a tota hora, com Internet). Però vaja, tot i així l'oferta es queda curta. I una mica ens han venut gat per llebre: pràcticament veiem -els que tenim la sort de veure-ho, clar- el mateix.

El que em sembla autènticament novedós de la TDT no són els continguts sinó la qualitat de la recepció -si t'arriba, insisteixo, un vint per cent de la gent sembla que de moment no la pot veure, tot i que comença l'apagada analògica-: veure la tele amb un aparell de TDT suposa una millora qualitativa molt important, tan per com es veu com per la manera que se sent. És absolutament fantàstic. Una altra cosa és que trobi poc democràtic el fet que tots plegats haguem de substituir els aparells de televisió o almenys comprar-nos un decodificador. En nom de qui o de què algú decideix que he de fer una inversió amb els meus diners privats? Per la mateixa lògica de què és necessari fer el pas a la TDT potser també ho seria haver-se de canviar el cotxe per comprar-ne un d'híbrid i menys contaminant, no?

En fi, l'arribada de la TDT a casa nostra ha estat un procés complex del qual el més calent encara és a l'aigüera. Esperem que amb el temps els valors afegits que havia de comportar el canvi de sistema -capacitat d'interacció, més gran diversitat de continguts, més oferta de canals de proximitat...- vagi esdevenint una realitat.

Teresa Forcades: "La sexualitat és fonamental no només per reproduir-se sinó també per correlacionar-se"

El Sopar Debat 2009 organitzat per Valors en col·laboració amb Acció Catòlica Obrera, Cristianisme Segle XXI, Justícia i Pau del Maresme i Grup Tercer Món Mataró ha estat un èxit d'assistència, amb 125 persones congregades aquesta nit al Casal de la parròquia de Sant Josep de Mataró. L'encarregada d'impartir la conferència ha estat la religiosa benedictina Teresa Forcades, que ha ofert una visió suggerent i innovadora respecte el món del plaer. Forcades ha criticat la tradicional visió repressora del món del plaer per part de l'Església Catòlica: "El que és bo és de Déu, per tant el que és plaent és de Déu", ha dit. En un altre moment de la intervenció Forcades ha assegurat que la sexualitat és fonamental no només per reproduir-se sinó també per correlacionar-se i també per aprendre el desig de Déu".

· Recull de fotografies de l'acte per Marc de San Pedro clicant aquí.
· Article de Ramon Bassas, col·laborador de 'Valors', al seu bloc: "Una nit de plaer amb la Teresa", clicant aquí.

Toni Cruanyes: “El periodisme no pot regalar olles per augmentar el nombre de lectors” *

Toni Cruanyes (1974) és de Canet de Mar i maresmenc de sentiment. Llicenciat en Periodisme i Ciències Polítiques per la Universitat de Barcelona, ha participat en nombrosos mitjans de comunicació, com El Temps, el Punt, els Matins d’Ona Catalana. Ha sigut corresponsable de TV3 a Londres i actualment és director en funcions de l’Avui. Analista sòlid de la realitat nacional i internacional, ens recomana El món d’ahir, d’Steven Zweig per entendre “El món d’avui”, precisament el què ell intenta cada dia explicar.

Tot indica que no és una bona època pels mitjans de comunicació.
Doncs no. És una època complicada i es preveuen coses pitjors.

Què ha passat?
El mateix que ha passat amb moltes de les famílies o persones: hem caigut en les trampes de la bonança econòmica. La gent s’ha endeutat, també les grans empreses. S’han fet inversions sense valor, s’ha caigut en el frenesí de la despesa. Els mitjans de comunicació grans, els tradicionals, no hem entès que sovint no podem competir amb els diaris gratuïts. Per sort l’Avui se’n surt bé i se’n sortirà bé, però també hi ha hagut errors.

* Extracte de l'entrevista que el periodista de Valors Toni Rodón va fer dijous al vespre al director en funcions del diari Avui, Toni Cruanyes, després d'una conferència a Òmnium Cultural de Mataró. La podeu llegir en el proper número de la revista i de forma més extensa clicant aquí.

Novetats i retorns blocaires: Oriol Burgada i Francesc Ponsa
En pocs dies tenen lloc la reactivació del bloc de l'Oriol Burgada, bon amic i millor professional ara vinculat amb l'Agència Catalana de Notícies (ACN), i Francesc Ponsa, col·laborador de la revista Valors i que acaba de presentar un llibre sobre el seu admirat José Saramago. El darrer post de Burgada el podeu llegir aquí i el nou bloc de Ponsa (Amb un roc a la faixa) aquí. A la foto se'ls pot veure actuant en parella (Burgada a la dreta, Ponsa a l'esquerra) presentant el llibre De la ceguesa a la lucidesa: la literatura d'idees de José Saramago fa una setmana al Centre de Cultura Caixa Laietana. Felicitats als dos per tornar a la blocosfera i per la feina feta.

Honduras s'apropa de nou al caos

Imatge habitualíssima de la capital d'Honduras, Tegugicalpa. No és que sigui la zona pobra: el normal de veure és això.

"Diuen que quan Cristòfor Colom va arribar a Hondures, va batejar aquest país (o el que en va veure d’ell) amb aquest nom degut a la fondària del mar prop de la costa on va desembarcar. El novembre del 98, l’huracà Mitch hi va passar per sobre i es pot dir ben bé que el país va tocar fons. Les misèrrimes condicions de vida en aquest país, on 4 de cada 10 persones sobreviuen amb un dòlar al dia, van fer que una tempesta que a Europa hauria provocat uns danys lleus es convertís en una tragèdia de què el país trigarà molts anys a refer-se. El que també va ser sorprenent i es recordarà molt temps fou l’onada solidària que va recórrer Catalunya i tots els països occidentals, que es va abocar per atendre les necessitats més bàsiques dels damnificats".

Aquest és l'inici del primer reportatge que vaig publicar fora de Mataró, el novembre de l'any 2000, a la revista Foc Nou, concretament sobre la situació d'Hondures, en aquell moment greument afectada pels efectes del Mitch. Ara, el juny de 2009, són les circumstàncies polítiques -en aquest cas un estira-i-arronsa entre autoritats polítiques i el màxim líder de l'exèrcit- el que torna a posar d'actualitat aquest país. Podeu llegir la resta d'aquest primerenc article -més fet com un dietari que com un autèntic reportatge periodístic- clicant aquí. Em venen al cap el caos urbanístic del centre de la ciutat, les bandes de joves delinqüents de nom mares i sobretot la companyia de la Marga Fité que hi feia de cooperant en aquells moments així com de tota la seva família hondurenya, en Leonel Santos i en Walter Andino. Quants records!

Kirkuk, el polvorí iraquià

Mapa del Kurdistan iraquià. La discussió radica fins on arriba la regió autònoma. Els nacionalistes kurds reclamen que sigui tot aquest mapa.

Com acostuma a passar, en l'àmbit internacional es parla molt d'alguns temes i molt poc d'altres, per motius diferents (interès de l'audiència, manca de fonts informatives, dificultats de comprensió dels conflictes...). És el cas del Kurdistan, més encara en la seva part que es troba dins l'Iraq: si bé del país sorgit al voltant de la desembocadura del Tigris i l'Èufrates ha estat un dels grans episodis internacionals dels darrers anys, de la qüestió kurda se n'han fet moltes menys referències i encara en menor mesura a un conflicte larvat i latent com és el de l'estatus final de Kirkuk, la possible capital del Kurdistan iraquià. Ciutat de cruïlla, tradicionalment habitada per kurds, àrabs i turcmans, a banda de la seva compleixitat ètnica presenta un element molt sucós per a qualsevol tendència: té grans reserves de petroli. En el moment de constituir la nova estructura federal d'Iraq, com passa en multitud de processos històrics, no es va aclarir qui s'acabaria quedant els diners de l'extracció petrolífera, si l'administració regional kurda o el govern central iraquià, o en tot cas quin percentatge de participació tindria el govern de Bagdad. Tampoc es va resoldre la destinació final d'aquest territori: si seria o no la capital del Kurdistan iraquià. El cert és el que propi Saddam Hussein, després de la guerra amb els rebels kurds que va tenir lloc després de la primera Guerra del Golf, es va ocupar de repoblar la zona de ciutadans de cultura àrab, trencant l'equilibri entre comunitats. Ara, com explica aquesta notícia penjada a la web del Centre d'Informació i Recerca del Poble Kurd, el parlament regional del Kurdistan iraquià ha tirat pel dret declarant Kirkuk la capital del seu mini estat...

Un polvorí, en definitiva, que podria esclatar en qualsevol moment.

El Diaridelamusica.com comença el seguiment del Cruïlla de Cultures

Avui engega el cinquè Cruïlla: Manu Chao i The Wailers, cap de cartell

El festival Mataró, Cruïlla de Cultures obre aquest vespre les portes de la seva cinquena edició. Omplirà de música les nits mataronines del mes de juliol amb noms mítics i internacionals com Manu Chao o The Wailers i d’altres que marquen les pautes de la nova escena catalana com Manel o Roger Mas. A més a més, el Mataró, Cruïlla de Cultures estrena l’Espai l’Arquera on s’hi celebraran cinc concerts de gran format. Diaridelemusica.com ha parlat aquesta setmana amb Jordi Herreruela, director d’un festival de música de paratges diversos i cultures disperses que troben la seva cruïlla a la capital maresmenca. Un certamen que es podrà seguir atentament a través d'aquest projecte multimèdia de música del Maresme, via televisió, ràdio, web i el setmanari Tribuna Maresme.

Post relacionat: Superada la cruïlla.

Necessitem referents

Portada del número 36 de la revista Valors.

Després d'haver acomiadat fa poques setmanes Luis de Sebastián [Vídeo Valors: "La falta de moderació, de renúncia, és el que ens ha portat a aquesta crisi" i llegir entrevista], aquesta passada setmana ens ha deixat també una altra gran persona, segurament molt més coneguda, la qual també va intervenir a Valors ja fa força números, en aquest cas el març de 2007, en un número que anava dedicat a la dignitat. El seu article es titulava El camí per transformar la societat en dignitat i començava així: "L’Home té una raó de ser i un objectiu personal per complir. En aquest món no hi ha cap persona, cosa o esdeveniment que sigui inútil. Tot el que existeix forma part de l’Univers perquè la seva presència és necessària i imprescindible. A l’home el mou una força interna que el condueix cap un camí que doni sentit a la seva existència. Una ordre que fa que el seu cor es mogui cap endavant amb l’objectiu natural de ser millor persona, des de l’egoisme més profund fins a donar la vida per l’altre. Tots som partíceps d’una TRANSFORMACIÓ que ens porta a la perfecció, a la bona acció" [Podeu llegir l'article sencer clicant aquí]. Les reaccions per la pèrdua de Vicenç Ferrer han estat gairebé diria que espectaculars.

D'altra banda, aquest cap de setmana s'ha sabut que el mossèn mataroní Vicenç Mira, durant més d'una dècada rector de Sant Simó i Sant Pau, ha estat nomenat rector de la parròquia de Santa Maria de Badalona (a Mataró hi ve mossèn Josep Joan Badia, vicari de Sant Pacià de Barcelona). Poca estona després de fer-se públic el nomenament ja rebia una trucada preguntant-me pel tarannà del capellà. També aquests dies estem fent les inscripcions pel Sopar-Debat d'aquest dissabte que anirà a càrrec de la religiosa benedictina Teresa Forcades i que tractarà sobre el plaer. De moment ja s'hi han apuntat més de cent persones, una xifra rècord en aquest tipus de convocatòries. Forcades és sens dubte un nou referent de bona part dels cristians de casa nostra.

Tres exemples de la importància dels referents avui en dia: en un món ple d'incerteses són més necessàries que mai les persones que signifiquen una mena de guia, de fita... El líder humà, el líder religiós, el líder polític... En cada àmbit necessitem constantment referents, aquelles persones que ens donen aixopluc i ens generen un sentiment d'empatia, de tranquil·litat. D'aquí, també, la força d'Obama: l'important a la seva campanya no va ser que tingués un programa més intervencionista i esquerranós (excessiu per guanyar unes eleccions als EUA) ni tan sols la seva condició racial sinó que el nordamericà va tenir la capacitat de saber situar-se al capdavant del país. Va guanyar-se l'autoritat moral, de referent.

I alerta: és clar que el límit entre lideratge, que genera autoritat, i el messianisme, que genera autoritarisme, és molt prim. És molt fàcil passar del primer al segon, gairebé sense adonar-se'n. Els referents poden ser una arma de doble fil, perquè al cap i a la fi són humans, encara que ho oblidem, i això significa que també ens poden decebre.

No defalliu

Davant nostre, aquests dies, té lloc una revolució. Com les de tota la vida. Molta gent jove amb el crit i les pedres com a armes. Manifestacions constants. Escenes de violència de carrer. No és ben bé davant nostre però com apuntava l'altre dia gairebé, gràcies a les eines 2.0 [Facebook candidat opositor Musavi, Iran: el 2.0 us farà lliures, especial 3cat24]. Des de fa dies el verd i el negre són els colors que tinten aquesta onada revolucionària a l'Iran. L'Iran, el país de No sin mi hija, per molts. I de l'agònic imam Khomeini, desaparegut ara fa tot just vint anys.

I la revolució, des de dissabte, ja té un màrtir: un element del tot necessari per envigorir-se, per fer-se més forta. Es diu Neda i era una jove revolucionària, molt guapa. Perquè les revolucions no són gratuïtes. Aquests dies a l'Iran, a banda d'imatges que quedaran a les nostres retines per semrpe, hi està havent mort i sofriment. Pares que es quedaran sense fills i que els ploraran desconsoladament. Uns fills que lluiten per la llibertat. Uns fills que ens demostren que No sin mi hija era una pel·lícula, i dels vuitanta, i que els països evolucionen, es regeneren. Felicitats, nois. Des d'aquí tan sols us puc donar el meu suport. Espero que tingueu èxit. No defalliu.

Fumata blanca: el Bassat a la Nau Gaudí

Ja està. Ho havia insinuat el crític d'art Pere Pascual [El Bassat a la Nau Gaudí] el desembre de l'any passat: hi havia un pacte entre l'alcalde Baron i el publicista afincat a Llavaneres en el sentit de deixar al govern tripartit local un termini d'un anyet abans de fer marxa enrera en la decisió de dedicar un espai emblemàtic de la ciutat com és la Nau Gaudí del carrer Cooperativa. Passat aquest termini, Baron i Bassat anunciarien que, de moment, part de les peces del futur museu s'ubicarien en aquest genial edifici on l'arquitecte reusenc va usar els arcs parabòlics per primera vegada.

Si la proposta de fer venir el Museu Bassat a Mataró s'hagués presentat abans i la crisi econòmica -en el fons- no hagués fet endarrerir els terminis del nou edifici a l'antiga farinera, segurament l'alcalde Baron hauria près la decisió de convertir la Nau Gaudí en una primera versió del Bassat. Però les coses no van anar així i després d'haver-se convertit -la Nau- en "l'Obra de la Seu" de la capital del Maresme, replantejar pocs mesos després de la inauguració (setembre 2007) el seu ús va ser vist pel propi govern com una rectificació excessiva, que podia donar la sensació d'una certa improvització. I per tant es va prendre la decisió de retardar la decisió tot un curs. Sigui com sigui aquesta és una gran notícia: avui Mataró fa un pas ferm per conquerir el futur.

Avui s'ha devetllat la notícia en una roda de premsa anterior a l'acte de commemoració dels 25 anys de la revista Capgròs, a l'Ateneu Caixa Laietana del carrer Bonaire. Una activitat pensada amb el glamour de les grans ocasions i que ha tingut en Bassat el seu protagonista, reflexionant sobre Mataró, la premsa gratuïta, els valors de l'esport o l'activitat com a publicista. Un acte amentitzat amb un quartet de jazz capitanejat per Marc Prat i rematat amb unes virgueries de xocolata obra de Ca l'Uñó. Capgròs va ser per a mi durant vuit anys la meva segona residència, de manera que és un plaer veure com l'aventura de la premsa gratuïta i digital continua a Mataró. Jo me n'enorgulleixo.

La petja de Godayol a Ayaviri

Un capellà de la confiança del nou bisbe d'Ayaviri amonesta un grup de feligresos per a dur a terme una proposta heterodoxa a pocs metres de l'entrada de la catedral de la prelatura.

La revista Foc Nou em publica aquest mes de juny un extens article [llegir clicant aquí] sobre la situació que es viu a la Prelatura d'Ayaviri després de la marxa del salesià mataroní Joan Godayol i que vaig estar treballant durant la visita que una delegació mataronina va fer-hi l'octubre passat. Un article que narra la lluita acarnissada que es viu des de fa una desena d'anys amb especial virulència entre els sectors conservadors i progressistes -maleïdes etiquetes- de l'Església peruana. Entre les moltes coses que he après en relació a aquesta qüestió, una d'elles és que el fundador de la Teologia de l'Alliberament no és altre que un peruà, el jesuïta Gustavo Gutiérrez, i que això explica que aquest xoc entre una i altra Església sigui tan profund a l'antic regne dels inques.

Per cert que resulta molt satisfactori veure com la visita d'una delegació mataronina, l'octubre passat, va servir per molt, almenys pel que fa al reconeixement de la feina que fa la contrapart dels Amics del Bisbe Godayol al Perú, l'associació Musuq Yllary. El vídeo que segueix testimonia la visita de l'alcalde de Juliaca, David Mamani, a la residència que Musuq Yllary té en aquesta ciutat. Durant la visita de l'octubre passat, els seus responsables es queixaven que les autoritats municipals "passaven" totalment d'ells i que no els havien tingut cap mena d'atenció mai. Ara, a jutjar pel vídeo i per la cessió d'un terreny per a construir una nova residència, sembla que les coses han canviat i ho han fet per a bé.

Deu dies pel Sopar-Debat sobre "El plaer", amb Teresa Forcades.

Queden tot just deu dies -serà el proper dissabte dia 27 a les nou del vespre al Casal de Sant Josep- pel Sopar-Debat 2009 que comptarà amb la presència de la monja benedictina Teresa Forcades, la qual hem convidat a parlar sobre el plaer el grup d'entitats que convoquem la cita: ACO, Cristianisme Segle XXI, Justícia i Pau del Maresme, Grup Tercer Món Mataró i Valors. Us hi podeu inscriure enviant un email a sopardebat @gmail.com o trucant al 646.474.452.

El que podeu veure sobre aquestes ratlles és el vídeo de l'entrevista al 33 que li ha fet Jaume Barberà en un interessantíssim programa de la casa que es diu Singulars. Teresa Forcades té 43 anys, és una monja benedictina del monestir de Sant Benet a la muntanya de Montserrat . És doctora en Salut Pública, especialista en Medicina Interna per la Universitat de Nova York; doctora en Teologia; Master of Divinity per la Universitat de Harvard; i autora dels llibres "Els crims de les grans companyies farmacèutiques", "La Trinitat, avui", i "La Teologia Feminista en la Història".

Iran: el 2.0 els farà lliures

Les protestes que tenen lloc aquests dies pels carrers de la capital iraniana es poden veure sense cap mena de problema, gairebé en temps real, a Internet, gràcies a les anomenades plataformes 2.0: Youtube, Facebook i Twitter [El País: "La censura iraní no puede impedir el poder de Twitter"]. Malgrat els intents -en els darrers anys i especialment els últims dies- de les autoritats iranianes d'impedir l'ús d'aquestes eines telemàtiques per part del moviment opositor, les escletxes que s'obren gràcies a la tecnologia són inaudites, de manera que estem podent veure una revolució -o un simulacre- gairebé en directe. Més sobretot tenint en compte que la premsa estrangera ha estat prohibida al país, de manera que els propis manifestant s'han convertit en els periodistes, en els comunicadors. És com aquella metàfora del dic holandès: per molt d'esforç d'intentar aguantar-lo al final l'aigua sempre acaba trobant un lloc per escolar-se i fer caure a terra l'opressora paret, en aquest cas, fabricada pel règim dels aiatol·làs.

Ara que fa vint anys dels tràgics esdeveniments de Tiananmen i veient el que passa als carrers de Teheran en el moment en què escric això, un no es pot estar de pensar en què hauria passat si en aquell moment ja haguessin existit aquestes eines modernes capaços de posar règims en entredit. I a l'exIugoslàvia? I a Rwanda? Hauria passat el mateix, si aquells que patien els abusos haguessin pogut plasmar-los a la gran xarxa? Hi ha una experiència reveladora, que té lloc just a finals dels noranta i que va protagonitzar la guerrilla independentista kosovar de l'UCK. En aquell moment els enginyosos membres de la formació político-militar van usar la seva pàgina web i els instruments 1.0 per posar-se a la butxaca la comunitat internacional i fer que aquesta acabés aterrant en aquesta minúscula regió declarant-la primer protectorat internacional i després atorgant-li la independència de facto.

Queda clar que les eines 2.0 plantegen, gràcies a Déu, un canvi en la dinàmica dels països que no gaudeixen de sistemes liberals i democràtics.

La innovació feta realitat

Passejada gairebé nocturna -deu de la nit- pel carrer Nou de Mataró. Passem per davant un establiment de venda d'embotits i productes d'alta qualitat que també funciona com a restaurant. És molt tard però es converteix en una bona manera -inesperada- de poder endur-se cap a casa menjar de primera divisió, a un preu equivalent, és clar. Els seus responsables, en base a cobrir tota la jornada laboral, de matí a gairebé la mitjanit, tenen en funcionen dos negocis simultanis: la botiga de productes i el restaurant on es poden degustar.

Una altra escena. Prop de la Torre Agbar, a Barcelona. Dinar amb un company de Mataró, per anar creant la Mataró connection a la capital. Entrem en el que sembla una parada de peix, però que en realitat és un restaurant on tu pots escollir exactament quin peix vols que et cuinin: el que et faci més gràcia. Després d'haver fet l'elecció, les peces són dipositades a unes paperines que tu mateix baixes a la cuina perquè te les coguin. Al cap de poca estona ja les estan degustant. Com si dinessis en un mercat, vaja, una experiència que a Mataró no es pot fer però a la capital si.

Aquests dies, en l'àmbit de la reflexió sobre el futur econòmic del país, tots plegats no parem de pensar en aquesta idea del canvi de model productiu que ens ha de permetre trobar noves maneres de guanyar-nos els diners i sortir així de la crisi econòmica: els dos exemples citats són mostres d'innovació en terrenys ben tradicionals i he confirmat que són iniciatives exitoses. Com deia Francesc Cabana en un sopar en què he assistit aquesta nit, "el model productiu espanyol si que ha de canviar, però el català no". Agafo les paraules de l'advocat, economista i historiador en el sentit de què la realitat econòmica tan diversa de l'economia catalana és ja un bon presagi de cara al futur econòmic. Més si tenim emprenedors -ajudats de molt per l'administració, és cert- que compren companyies aèries i les volen convertir en empreses d'èxit que ajudin a posicionar Barcelona i Catalunya cada cop més en el mapa de les rutes de l'aire. No estem tan malament com alguns ens volen fer creure.

El camí es fa caminant*

La història de la madrilenya Victòria Hernàndez és, si més no, curiosa. Poques persones han donat tantes voltes, han fet tants replantejaments com ella, de Madrid fins a Bolívia, passant per Saragossa, el País Valencià, Barcelona i Manresa, on resideix ara. Una manera de viure que l’ha fet renunciar a la idea de llar, de formar part d’algun lloc, permanentment. És un camí vital que tan sembla obeir a una monumental casualitat com a un pla perfectament traçat per un Altre. El que està clar és que aquesta dona d’aspecte fràgil nascuda fa 41 anys ha buscat i segueix buscant, d’una forma radical, sense concessions a la comoditat ni al sentimentalisme.

El seu viatge comença a la parròquia del seu barri de Moratalaz. Provinent d’una família catòlica practicant, als disset anys té una crisi de fe i decideix abandonar les activitats d’aquest àmbit, tot i seguir participant en un grup de pregària perquè segons explica ara també intuïa que “només amb l’home no n’hi ha prou”. No serà fins al cap d’un temps en què, durant un cap de setmana a la Sierra madrilenya, viu una experiència de comunió molt profunda, cosa que la fa recuperar la fe. A ella sempre li havia agradat ballar i a partir d’un determinat moment comença a usar el ball per expressar aquest fe reviscuda. “Es va convertir en la meva forma de pregar, sobretot d’amagat”, rememora. I de mica en mica va veure que allò que ella feia també podia ser vàlid per als altres. És així que va començar a ensenyar el seu art i se’n va convertir en professional.

Uns coneixements que al cap d’un temps va posar al servei dels interns de l’Hospital psiquiàtric dels Germans de Sant Joan de Déu a la província de Sucre, a Bolívia. “Com que allà no tenen diners per comprar medecines han de provar altres teràpies. Va ser l’època més feliç de la meva vida”, assegura. Tant feliç que s’hi volia a quedar a viure. La idea li va rondar pel cap durant molt temps i va decidir que la duria a terme quan hagués retornat a la societat tot el que ja havia rebut fins al moment. Va adonar-se’n que una manera de fer-ho era donant un pas més i fent que la gent participés de les seves danses, convertint-les en tallers de dansa contemplativa, com un instrument per anar cap a l’interior d’un mateix i connectar amb la transcendència. El possible retorn a terres llatinoamericanes no va prosperar i va anar a raure a la Cova de Manresa, on els jesuïtes la van animar a ella i un grup de persones amb qui s’havia anat coneixement a obrir un Casal adreçat als joves de la població i de la comarca.

I aquí és on estem. Ara fa tant tallers amb adolescents com amb adults jubilats, professors... sobretot a Manresa però també a Barcelona i altres punts de la geografia catalana. Admet el risc d’haver donat tantes voltes –“t’arribes a cansar, a marejar”- però diu que ha anat “sentint i acollint les crides de Déu”, explica per resumir la seva peripècia vital. El futur? No hi ha cap seguretat que la recerca acabi aquí, tot i que cada vegada té més ganes de sentir-se “a casa”. L’únic segur és que seguirà fent camí, un camí on hi ha hagut molts acompanyants, tot i que només ella l’hagi fet de dalt a baix. “Sempre hi ha hagut algú allà, ajudant-me, molts gent d’Església. Jo sempre dic que el que faig és gràcies a l’Església, no que he hagut de sortir-ne per poder-ho dur a terme, encara que sigui una cosa heterodoxa”.


* Publicat a Foc Nou el mes de juny.

Obrim la paradeta d'estiu

Tot i que la temperatura no és encara adient i m'acabaré enfundant la jaqueta negra d'en Xandri, fem la primera incursió del curs en un xiriguito de platja. De fet anem a certificar la salut de l'antic Lasal de Mataró ara traslladat a la platja d'Arenys de Mar [veure web de l'establiment, contribuidor del Diaridelamusica.com], tot i que de fet els seus responsables en realitat el que han fet és una diversificació i han obert un altre Lasal a la capital de la comarca, en aquest cas a la platja del varador -l'anterior era a Sant Simó-. El nou emplaçament del Lasal original, a Arenys, té de hàndicap que queda molt lluny de l'aigua, allò que els de Mataró anomenem sembla que de forma singular pet d'ones. El meu habitual Malibú amb pinya, que reforça el meu estereotip femení, és el primer combinat escollit per fer-la petar una bona estona a la sortida del cine. Per posar-nos al dia de les nostres xarxes socials -diguem-ho així- dels negocis en marxa -humans i empresarials- i sobretot recordar com de bé ens ho hem passat ara ja multitud de nits en aquests xiringuitos de platja amb què Lasal va ser pioner ara ja fa setze anys i que han anat germinant al llarg de la costa. Una oferta que fa uns anys no existia i que s'ha demostrat un èxit absolut. Aprofitant, sobretot, allò que tenim en aquestes contrades, la proximitat amb el mar. I el mar vol dir el so de les ones, i la lluna que des d'allà dalt ens regala càlides i plaents nits d'estiu.

Declarem, per tant, oberta la paradeta estival.

Valors per superar la crisi

S’acosta el final de curs, un cicle que ha estat marcat profundament per la crisi econòmica, com era de preveure. Sense proposar-nos-ho explícitament, la majoria dels darrers números de Valors han tractat directa o indirectament de la situació creada. Vam començar, al setembre, amb un primer número de diagnòstic [veure monogràfic], mentre el gener parlàvem de la generositat i com, per estrany que sembli, en temps de crisi es fa més present a la societat [veure monogràfic]. El març el malaguanyat Luis de Sebastián, mort quan enllestíem el número que teniu a les mans, reflexionava sobre com la falta de renúncia, de moderació havia portat a la situació actual [veure vídeo]. Ara tanquem aquest cicle amb un número propositiu on diverses persones ens proposen valors per superar la crisi: Joan Ramon Rovira, Joan Mora [bloc], Francesc Raventós i Joan Majó [Vídeo: Joan Majó apel·la a la responsabilitat individual i col·lectiva], que està tenint un èxit abassegador amb el seu No m’ho crec, recomanen responsabilitat, esforç, esperança i innovació per superar l’actual crisi en un número que pretén infondre esperança en el futur que ens espera.

D’altra banda, sabeu que Valors no és només una revista sinó que pretén ser un espai aglutinador de persones amb ganes de reflexionar, de viure la vida amb plenitud. Després de la II Jornada Valors i Compromís [vídeos de Laia de Ahumada, Lluís Duch, Gregorio Luri, Antoni Puigverd, Margarita Rivière] us convida el proper dissabte dia 27 al Casal de Sant Josep de Mataró a la darrera activitat prevista del curs més enllà de la revista: el tradicional Sopar-Debat que enguany tractarà sobre el plaer i que protagonitzarà la benedictina Teresa Forcades. Hi sou, com sempre, tots convidats.

· Editorial de la revista del mes de juny. "Superar la crisi". Llegir clicant aquí.
· Entrevista a Joan Majó. "La crisi farà conscienciar dels límits planetaris". Llegir clicant aquí. Veure vídeo resum clicant aquí.
· Article de Joan Mora. "Per sortir de la crisi: més i millor". Llegir clicant aquí.
· Article de Francesc Raventós. "La crisi és molt dura però hem de sortir-ne enfortits". Llegir clicant aquí.
· Article de Joan Ramon Rovira. "Crisis financeres: serà alguna vegada diferent?". Llegit clicant aquí.

ALTRES CONTINGUTS D'INTERÈS DEL NÚMERO
· "Crear la feina", de Joan Salicrú. Llegir clicant aquí.
· "L'home que ha guanyat", de Ramon Radó. Llegir clicant aquí.
· "Utilitzar la religió", de Francesc Grané. Llegir clicant aquí.
· "Europa com a solució", de Francesc Amat. Llegir clicant aquí.
· “Després de la dispersió”, de Ramon Bassas. Llegeix clicant aquí.
· “Tuitejar o no tuiejar?”. Article Marc de San Pedro. Llegeix clicant aquí.
· “El futbol”. Article de Joan Safont. Llegeix clicant aquí.
· “Menorca i les Pitiüses”. Article de Joaquim Amargant. Llegeix clicant aquí (Nou bloc amb les col·laboracions de viatge de Valors).

'Good': el nazisme com a seducció

La pel·lícula Good [web oficial] és un film psicològic, profund, inquietant de principi a fi. Amb una mirada nova, gens habitual: parla sobre el nazisme però no des del punt de vista dels nacionalsocialistes sinó del procés de seducció que van viure molts alemanys amb la imatge enlluernadora del moviment hitlerià i que s'hi van acabar sumant encara que fos de forma passiva, una mica incoscient. El film explica durant tot el metratge una sola idea però ho fa d'una forma ben convincent, que és un dels grans valors que pot tenir una pel·lícula; costa molt trobar-ne una que sigui capaç de fer-te arribar de forma autènticament natural, sense artificis, allà on ella pretén.

Good, en definitiva, subratlla com el no plantar-se davant una realitat que no ens agrada, fins i tot aliar-s'hi, sovint acaba tenint conseqüències tràgiques. Això és el que li passa al protagonista de la pel·lícula: John Halder un intel·lectual de l'Alemanya dels anys trenta (interpretat per Viggo Mortensen) que tot i tenir amics jueus i no simpatitzar en absolut amb el partit nazi, acaba sent membre de la formació i certificant amb la pròpia mirada l'existència d'un camp de concentració víctima de la seva debilitat humana, de la dificultat per dir no quan toca, per posicionar-se.

Good, del director Vicente Amorim, deu ser la pel·lícula més profunda que he vist sobre l'Holocaust (i n'he vist moltes), sense recórrer gairebé a les típiques imatges de deportacions i camps de concentració. Veure com el personatge es va enganyant, recargolant, doblegant a les ordres del pretès enemic... és una gran lliçó davant les postures fàcils que tots podem invocar assegurant que "nosaltres mai ho faríem".

Anarquistes, catòlics i amazics. La Setmana Tràgica a Mataró, cent anys després

Aquest 11 de juny comencen a Mataró un seguit d'actes organitzats amb motiu del centenari de la Setmana Tràgica [wiki]. El més sorprenent de tot plegat és que els actes, en senyal de reconciliació, els organitzen conjuntament un grup d'anarquistes de la ciutat, un grup de cristians catòlics i també membres de la comunitat amazic, la llengua que es parla a la terra on els soldats espanyols anaven a lluitar fa cents anys i que precisament va donar origen a la Setmana Tràgica. No em consta que hi hagi cap altra iniciativa en aquest sentit a Catalunya. El primer acte del cicle serà al Centre Cívic del Pla d'en Boet, el protagonitzarà l'historiador Casimir Martí i es titula Anticlericalisme i Setmana Tràgica. És interessantíssim comprovar la vitalitat de les entitats de la ciutat, molt especialment les de caràcter confessional, que mantenen una empenta sorprenent pels temps que corren.

També en relació a aquests fetes, la revista d'història Sàpiens va publicar l'abril passat un reportatge escrit gràcies a les troballes fetes pel capellà mataroní Ramon Corts a l'Arxiu Secret del Vaticà [no està disponible a Internet, però si que se n'han fet unes conferències que Jordi López Camps recull aquí]. Uns documents que acrediten, per exemple, que el Vaticà pretenia oposar-se a la condemna a mort de Ferrer i Guàrdia, tot i que finalment els esdeveniments es precipitessin. Segur que l'Arxiu del Vaticà guarda molts altres secrets... que anirem descobrint amb el temps. Mentrestant, la recerca per Internet ofereix testimonis com aquest.

Dinar sol

He dinat sol, però he menjat molt bé. Ja hi som. Escric instintivament i em surt "A però B". Com si dinar sol, per definició, fos dolent, un error, una circumstància a evitar, a amagar. Si, he dinat sol i molt bé -ara millor!- en un restaurant popular del cèntric carrer Calella -els orígens em persegueixen, tot i que jo sigui d'una mica més a prop-.

Sol. Davant meu no hi havia ningú, durant tota l'estona que m'he quedat a l'establiment. Circumstància inhabitual, estranya, per a mi. Només una cadira, de fusta, vella, com correspon a l'establiment tan poc glamurós -però tan acollidor- on he dinat. L'únic punt d'atenció al meu davant era la fresquíssima esqueixada de bacallà que he près de primer i el gustós bistec amb patates fregides que he triat de segon. Tota la meva atenció -sabedor de què si intento llegir el diari mentre menjo em marejo- estava dedicada a fruir dels aliments que m'han plantat els amables cambrers de l'establiment (es nota que estan acostumats a servir una clientela fixa): La forquilla que surt de la meva boca, que apunta una part encara verge del suculent mos, l'encalça, se l'endú cap a la boca i sant tornem-hi. Mastegar bé, rumiar, pensar un post, pensar en mi. Tot en silenci. Quina pau.

Al restaurant hi havia altres persones dinant soles, la majoria. Era un restaurant-de-gent-que-dina-sola. El senyor que tenia a dues taules a l'esquerra, per exemple, m'ha impressionat. Estava sol i a més a més semblava trist, sense res a fer, tan apenat que fins s'adormia sobre el seu propi cos. Quina imatge. Sol, trist, desvalgut. Amb el consol de tenir alguna cosa per fer, en aquest cas: dinar. Tanta ciutat, tanta gent, i gent tan sola. Com s'entén? Contradiccions humanes. Ja ho diu Laia de Ahumada: "A la gran ciutat ja no és mor de pobresa, es mor de solitud".

Fa vergonya, dinar sol. Però si ho fas en un indret com aquest, on no et coneix ningú, gairebé esdevé un plaer, una petita estona de consol, de repòs. De trobada però amb un mateix. Una altra cosa és fer-ho a la meva ciutat. Però aquí sóc un anònim més. Dinar sol: una experiència.

La Fira que se'n va

Els darrers dia hem tingut convidats, a casa, al Camí de la Geganta. Uns veïns força sorollosos, que fins a altes hores muntaven sarau cada nit. No s'hi valia refugiar-se a l'altra punta de la casa, perquè el brogit se sentia igual, o més (quines coses té l'acústica!). Una solució per no viure directament l'ambient festiu era tancar les finestres, però òbviament, ara que comença la calor, la temperatura que es vivia a l'interior de l'immoble era d'escàndol, de manera que havies d'acabar obrint-les de bat a bat... Com a tot, però, un s'hi acostuma. Tampoc és tan horrorós. Fins i tot ajuda a no sentir-se sol, en cap moment, a sentir-se enmig de "la vida" sense sortir de casa, mai més ben dit.

La Fira d'atraccions, un spin-off -esqueix, en argot televisiu- de la Fira Comercial que s'ha acabat convertint en "la Fira", és una oda al cutrerio, a la diversió de baix cost, a la de tota la vida. La Fira seria un monument a l'antifashion, a la quotidianitat, al "qui dia passa, any empeny". Molts es pregunten per la vigència d'aquesta tradició, però el cert és que perdura, que segueix, perquè sembla ser que a la gent li agrada, seguir les tradicions, per més Port Aventura que hi hagi. També és veritat que "la Fira" garanteix oci, diversió, sense gastar massa calers i això, sobretot en temps de crisi, no és cap anècdota: moltes hores deixant relativament pocs diners. A banda també és una de les poques activitats lúdiques que es poden permetre els immigrants, que hi hagi o no crisi més aviat en tenen pocs, de diners, per gastar.

En fi. Demà al matí, les bombetes dels establiments s'hauran apagat, les sirenes i els clàxons restaran muts i les atraccions de nyigui-nyogui començaran a ser desmuntades. Però malgrat el que diuen els firaires, l'any que ve tornaran.

Aquest diumenge segueix el desenllaç de les eleccions europees a Mataró Ràdio

Teresa Carreras conduïnt a Créteil, ciutat agermanada amb Mataró, un especial del programa 'Mataró, Cruïlla d'Europa' el juny de 2008. Foto: J. S.

Una de les singularitats de l'emissora municipal Mataró Ràdio és l'existència d'un programa que porta per títol Mataró, cruïlla d'Europa i que dirigeixen els periodistes Teresa Carreras i Jordi Rovira. Des de la posada en marxa d'aquest projecte comunciatiu, el setembre de 2006, puntualment la vinculació entre les institucions europees i els municipis -òbviament focalitzats en la realitat mataronina- han estat una constant d'aquest programa que s'emet els dimarts de sis a set de la tarda i del qual s'han fet diverses emissions en directe des de Brusel·les i altres indrets de la geografia europea com Eslovènia. Aquest diumenge, com un intent més d'aproximar la realitat europea a casa nostra, els membres d'aquest programa en col·laboració amb els serveis informatius de Mataró Ràdio dirigits per Elisabet Solsona oferiran una nit electoral a partir de les vuit del vespre. Ho podreu seguir a través de la web de Mataró Ràdio.

Diaridelamusica.com seguirà amb un desplegament especial el Cruïlla de Cultures

Actuació de Névoa, cantant de fados en català, en el darrer Cruïlla. Vídeo disponible a www.youtube.com/cruilladecultures.

El Diaridelamusica.com, el projecte multimèdia de Clack Produccions que disposa d'un programa setmanal de mitja hora a Maresme Digital Televisió, un espai setmanal dins els informatius de Mataró Ràdio, una versió web renovada constantment i aparició periòdica al setmanari Tribuna Maresme, ha arribat a un acord amb VisualSonora per tal de proveir la web del festival de continguts en tots els formats a partir de la nit de Sant Joan, quan es dóna el tret de sortida al festival. Al llarg de tres setmanes, el Diaridelamusica.com amplia les seves emissions a Maresme Digital i Mataró Ràdio i oferirà una càpsula informativa especial de dijous a diumenge -a banda de l'espai dels dimarts- on s'oferirà una prèvia dels propers recitals i la crònica del concert del dia anterior.

Així mateix el ddM és mitjà oficial del Cicle Petitsons de Caldes d'Estrac, un festival que porta les millors propostes dels nous autors de pop i folk català a l'escenari de la Fundació Palau i Fabre, com Le Petit Ramon, Mazoni, Sanjosex o Mishima. El Petitsons va arrencar el passat 30 de maig i clourà el 20 de juny. El Diaridelamusica.com ha col·laborat activament en la seva difusió a través de la cobertura d'alguns dels seus concerts i l'entrevista a artistes i programadors. Amb aquestes dues col·laboracions el Diaridelamusica.com continua posant de relleu el seu compromís amb la música del territori i la voluntat d'informar i explicar la creixent i qualitativa escena musical del Maresme.

Quina altra Europa és possible?

Les eleccions europees tenen lloc cada cinc anys i per tant les anteriors van ser el 2004. Just en aquell moment la revista Valors feia les seves primeres passes i vam decidir dedicar un número als valors inherents al concepte d'Europa. Vam demanar veure'ns amb el president Pujol i aquest ens va rebre calorosament al seu despatx del Passeig de Gràcia. D'aquella trobada -que va acabar sent un interrogatori d'ell a nosaltres- en va sortir l'entrevista que podeu llegir aquí. El mateix president Pujol es va mostrar disposat a venir el dia que nosaltres volguéssim a Mataró per aprofundir una mica més en la relació que ha tingut i té Catalunya amb Europa. Finalment vam convocar un dels primers actes de la revista al Foment Mataroní, el setembre d’aquell any, amb Pujol com a convidat. “Tenir l’Europa que tenim és veure gairebé acomplert el somni de moltes generacions que ens han precedit”, venia a dir Pujol. Les reflexions que va fer l’expresident en aquella cita i que estan resumides en el vídeo inserit sobre aquestes ratlles són ben pertinents poques hores abans d’anar a les urnes: ens queda molta feina a fer, però el camí seguit fins ara ha estat bo i convida a l’esperança.

El bon fer de Mònica Terribas

Terribas fotografiada a la redacció dels serveis informatius de Televisió de Catalunya. Foto: J.S./Valors

Quan Mònica Terribas finalitzava la seva quarta temporada al capdavant de La Nit al Dia, la periodista barcelonina va concedir-nos una entrevista a la revista Valors [Es fa molta televisió al servei de la gent]. En el transcurs d'aquesta conversa que vam mantenir en una sala contigua a la redacció de TV3, Terribas no va sorprendre'ns amb cap afirmació que se sortís del perfil que ella mateixa havia anat teixint -i va teixir encara moltes més nits- en el seu informatiu d'autor. Ara que Terribas acaba de rebre el premi Quim Regàs de periodisme, és francament gratificant poder certificar com el seu bon fer s'ha traslladat a la direcció de Televisió de Catalunya i que l'honestedat, la profunditat, la responsabilitat, l'equilibri però per sobre de tot un acusat sentit periodístic segueix presidint la seva forma de treballar, malgrat alguns li ho neguin. La programació de TV3 n'és una mostra: uns informatius que conjuguen profunditat i audiència, nous espais documentals com Sense Ficció, programes humorístics com Crackòvia i Polònia, espectaculars muntatges com El paisatge favorit de Catalunya... demostren la voluntat de consolidar un model d'èxit, una televisió nacional sense complexes però que s'esforça a arribar a Catalunya en tota la seva diversitat fent-ho gairebé en exclusiva en llengua catalana. Dirigir TV3 deu ser una de les coses més difícil que es poden fer a casa nostra en l'àmbit del periodisme i Terribas se n'està sortint amb nota.

Una nit plujosa a San Salvador

El nou president de El Salvador, el periodista Mauricio Funes, en un acte electoral de l'antic FMLN.

És ben veritat allò que l'escriptor-viatger Jordi Carrión va escriure un dia i que se'm va quedar gravat: deixes una mica del teu cor a cada lloc que visites, de manera que quan tens notícies de nou d'aquell indret, immediatament hi ha alguna cosa que se't remou al teu interior i et fa sentir d'una forma especial, íntima, evocadora. M'ha passat avui amb l'elecció de Mauricio Funes com a nou president de El Salvador, el primer de l'àmbit de les esquerres després de predomini de la dretana ARENA des que es va acabar la Guerra Civil, el 1992. En aquest cas pensant amb una persona molt en concret: Yuri Reyes, un exguerriller del Frente Farubundo Martí de Liberación Nacional (FMLN) que vaig conèixer fortuïtament en una plujosa nit, a El Salvador, l'agost de l'any 2000, de tornada d'un viatge entre Mèxic i Honduras. Com que havíem de dormir en algun lloc i no trobàvem on dormir ens va acabar acollint a l'oficina de l'ONG que regentava. Recordo perfectament la sensació de quedar-te glaçat escoltant el que aquell home ens deia... En el seu dia, cinc anys després dels fets, ho vaig relatar ja en aquest post [Yuri]. I avui, fent un Google, el retrobo fent la tasca que ja duia a terme quan el vaig conèixer. Però sense buscar-ho, senyal que ho havia de trobar, m'he gairebé entrebancat amb el quadern de viatge d'aquella petita epopeia centreamericana. Transcric a continuació l'anotació d'aquell dia:

"El sopar va ser una de les coses més frepants i instructives que hi ha hagut en tot el viatge. Amb una gran amabilitat i al compàs de les glopades de cervesa, ens va anar dibuixant el panorama de El Salvador. Durant segles els rics han estat els rics i els pobres pelats com una rata. L'any 80 va aparèixer l'FMLN, després d'anys de lluita pacífica contra els explotadors. 9.000 guerrillers (molts dels quals sorgits de comunitats cristianes de base) vam estar durant quasi dotze anys a 11 quilòmetres de la capital (estaven sota el volcà) atacant l'exèrcit i utilitzant el sistema d'acció i moviment (constants canvis de posició, de 5-6 quilòmetres després de fer una acció). Ell, que ho explica amb gran passió i gesticulant tota l'estona, era el cap d'agitació i propaganda i diu que només va estar un any i mig al volcà, perquè la resta del temps estava a la capital. (...) En Yuri reconeix que van arribar a fer moltes animalades, està content que "aquella mierda se haya acabado" i recorda com li tremolaven les mans cada vegada que tenia un fusell. Li venen al cap escenes de la guerra, detalls i moments que tenen gran valor per a ell. Es queixa del procés iniciat l'any 92, diu que no sap si van fer més "una transición o una transacción". (...) Li qüestiono l'ús de la violència: "Me pone enfermo pensar en esto", li dic i em respon: "Es la misma enfermedad que tuve yo durante estos años, pero es que estuvimos tantos años protestanto sin que sirviera de nada...".