Mataró 'chic'

La Big Band Jazz Maresme en plena actuació, aquesta nit a Can Ribot de Mataró. Foto: Diaridelamusica.com.

Alguns diuen [ahir mateix al meu mur del Facebook] que el Festival Shakespeare és un certamen per a quatre pijos, elitista, pensat per als conneisseurs teatrals de la ciutat, pels quatre de sempre. Aquestes mateixes veus critiquen durament la presència de l'Ajuntament de Mataró en aquesta cita anual que se celebra íntegrament a casa nostra enguany per primera vegada. Cert és que l'Ajuntament de Mataró gasta més diners amb el Shakespeare (enguany cent mil euros, per 123.000 l'any passat) que no pas amb el Cruïlla de Cultures, on van a parar uns 75.000 euros de les arques municipals. A més, l'any passat en total van ser 2.500 els visitants del Shakespeare (visitants, no pas persones; segurament molts eren repetits) i en canvi el Cruïlla de Cultures ha tingut 45.000 espectadors aquest 2009 (25.000 dels quals pagant de veritat). Per acabar-ho d'adobar podem recordar que les invitacions gratuïtes van córrer a cor què vols tan l'any passat com aquesta nit a la masia de Can Ribot de Mataró i que el ressò del Cruïlla és molt més gran que el del Shakespeare, que pràcticament ningú vincula encara amb la capital del Maresme. Vaja; de motius per carregar-se el Shakespeare, des d'una òptica de cultura pública i popular, n'hi ha i forces.

És evident que el Shakespeare s'ha mimat i molt des de l'Institut Municipal d'Acció Cultural i especialment per part del seu regidor Sergi Penedès, que pretén convertir la cita en una de les grans apostes del seu mandat. La desaparició de l'escenari, de forma sobtada, per part de l'Ajuntament de Santa Susanna -que ha vist com en mitja dotzena d'anys la criatura se'ls feia massa gran- ha fet recaure tot el pes de l'operació en les arques de l'Antiga Beneficència. Però que el llegir no ens faci perdre l'escriure: que es faci el Shakespeare a Mataró és bo. Rotundament. Projecta la ciutat, la converteix en referència, la singularitza, la fa brillar i tornar ambiciosa en el camp cultural... i està esdevenint en aquests mateixos moments un punt de trobada dels mataronins. Per més que algú vulgui vendre aquesta imatge (per què aquest odi contra els rics, contra els ben vestits, contra la classe alta?) aquest vespre a la primera sessió del Shakespeare -protagonitzada per la Big Band Jazz Maresme sobre peces de Duke Ellington inspirades en textos del dramaturg anglès- el que hi havia és gent de Mataró, gent de tota la vida i gent de barris, teatreros i gent no vinculada a aquest món... contemplant tots plegats com els versos de Shakespeare es poden traduir musicalment parlant i fer-ho per part d'excel·lents músics mataronins i maresmencs capitanejats per Ivò Oller (un espectacle per cert on també ha participat Clack Produccions com podeu llegir a Diaridelamusica.com).

Fora d'algun modern d'aquests que porten camisa blanca per fora dels pantalons i una corbata amb el coll desfet i més curta de l'habitual, tots els que hi érem, aquesta nit, a Can Ribot, ens coneixíem. Som els mateixos que hem anat a veure els Focs a Les Santes, a l'Anada a Ofici o a sentir el Pregó ja mític del "Calleu!" de Baron. Només que avui anàvem festits de Festa Major en el sentit clàssic, de vint-i-un botons, chic, que dirien els francesos. No en sabem massa, encara, a Mataró, de ser chic, amb glamour. Per això està bé que ho fem, que una vegada a l'any ens empolainem, ens posem guapos i vestits de les millors gales celebrem l'arribada de l'estiu amb la cultura i en aquest cas la música com a nexe cohesionador. Això també és fer ciutat. Potser no arriba a massa gent, però també cal fer-ho. Cultura per tothom; per tant Alta Cultura -si és que aquests etiquetes encara serveixen- també.

Després de Santes hi ha vida... Ara toca el Shakespeare

Imatge de l'espectacular escenari instal·lat a la Masia de Can Ribot, al nord de Mataró, durant la primera edició del festival que s'hi va fer l'any passat.

Després d'un exitós Cruïlla de Cultures (xifra rècord d'espectadors, 45.000, 25.000 dels quals en actes de pagament) i d'unes Santes també amb rècord a la Nit Boja (vint mil assistents, com mai), ara és el torn del festival Shakespeare. Perquè la vida, des de fa un temps, ja no s'acaba a Mataró quan ho fa la seva Festa Major. Amb un dia de marge entre una cosa i un altre, la setena edició d'aquest certamen començarà el divendres dia 31 i s'allargarà fins al 9 d'agost, amb la majoria d'actes a la Masia de Can Ribot de Mataró (de fet la capital del Maresme assumeix tot l'event i Santa Sussana se'n desvincula definitivament).

En aquest desconegut espai de Can Ribot s'hi farà el primer espectacle, un concert de la Big Band Jazz Maresme interpretant una de les partitures més reconegudes de Duke Ellington, Such Sweet Thunder, creada el 1957 i on va voler relacionar el jazz amb l’obra de Shakespeare. Una producció on també participa Clack Produccions amb la projecció en directe de les imatges que es vagin capturant de l'actuació.

Entre els ítems a destacar d'aquesta setena edició: una revisió del Somni d’una nit d’estiu, signada per Irina Brook o la commemoració dels 400 anys de la publicació de Sonets que inspirarà una trobada dels seus traductors, una instal·lació al carrer i un espectacle de dansa de la companyia alemanya Moving Theatre. El festival combina teatre, dansa i música i com és habitual l'organització capitanejada per la mataronina Montse Vellvehi ha dissenyat un programa que, a banda de l’estricta oferta escènica, vol apropar Shakespeare a tothom amb un seguit d’activitats paral·leles inspirades en diferents disciplines. El Festival Shakespeare, nascut el 2003 per produir i exhibir espectacles inspirats per la figura de William Shakespeare, és l’únic certamen a Espanya dedicat al dramaturg anglès i des del seu naixement ha anat enfortint-se i ampliant les col·laboracions amb altres certàmens teatrals internacionals, esdevenint un festival de referència a nivell europeu.

En clau mataronina, el Shakespeare tanca com dèiem un cicle festiu cada cop més potent a la ciutat que comença amb Sant Jordi, segueix amb el gruix de les celebracions de barri, encadena amb el Cruïlla de Cultures i la Festa Major de Les Santes. I, sobretot, omple amb majestuositat i savoir faire, un buit que es creava després de l'Espetec Final de la Festa Major: després de Les Santes ara ja hi ha vida, a Mataró. Lluny queda aquell paisatge amb un punt apocalíptic descrit per Manuel Cuyàs en aquell genial article Post festum, pestum al Mataró Report de juliol-agost de 1999. La vida, després del 29 de juliol, segueix amb força a Mataró.

'La Banyeta' i 'La pipa d'en roc'

Portada d'un número de La Pipa d'en Roc, revista satírica que apareixia a finals dels setanta a Mataró.

Les Santes són singulars. Millor dit: hi ha elements que la singularitzen, com el Desvetllament Bellugós o la Missa de Glòria (i no les comparo). Amb el temps han anat apareixent elements propis de la festa, productes de Santes, com per exemple la Juliana que només es pot degustar el dia 28 al vespre, als Requisits de Festa Major. També hi ha productes comunicatius que només apareixen aquests dies, per exemple LesSantes.net, autèntics precursors de la presència de la Festa Major de Mataró i que aquest any s'ha agafat vacances [hi vaig col·laborar uns quants anys, i penjàvem els vídeos així, abans de Youtube].

El que s'ha convertit en un clàssic, a banda de la revista La Geganta de la Colla de Geganters, és el fanzine satíric La Banyeta, de la colla de la Momerota [us el podeu descarregar aquí]. És el producte estrella de "la colla de l'arròs" o del Mataró de les Trenta Famílies descrit per Manuel Cuyàs, format per membres de l'espècie Matarócentrix. La revista diu el que li dóna la realíssima gana -aprofitant la memorable frase de l'alcalde Baron a la Crida d'enguany- i deixa anar tot allò que no es pot explicar en els mitjans tradicionals.

El més interessant de La Banyeta és que recupera la tradició de les revistes satíriques catalanes. Cal recordar que, per molt que aquestes hagin desaparegut del mercat català -El Jueves està pensat en clau espanyola- durant l'època de la República iniciatives com L'Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia tenien una gran acceptació. A més, a Mataró, a la represa democràtica, un grup de periodistes una mica arrauxats publicaven La Pipa d'en Roc, que precisament es dedicava a fer saltar pels aires l'omertà mataronina del moment, com ara fa La Banyeta un cop l'any. L'Artur Palomer Pal i en Pepe Novellas que ens acaba de deixar eren dos dels seus il·lustradors [veure notícia Grup Història Casal i escoltar tertúlia del seu programa de Mataró Ràdio amb Artur Palomer Pal].

Tanquem temporada televisiva al Diaridelamusica.com
40 programes, 40 cròniques, 38 grups entrevistats i deu concerts enregistrats íntegrament. Aquest és el balanç numèric de la temporada 2008-2009 pel que fa a la vessant televisiva del Diaridelamusica.com, que s'ha tancat aquest dimarts. Un curs durant el qual el programa ha estat mitjà oficial al festival Petitsons de Caldes d'Estrac i mitjà col·laborador al Cruïlla de Cultures de la mà de TCM Àudiovisual. La intenció de la productora d'aquest projecte, Clack Produccions, és reiniciar les emissions a mitjans del mes de setembre.

A prop de Santes: la Metamorfosi*

Una de les fotos de la fantàstica mostra de Sergio Ruiz a l'Ateneu Caixa Laietana el juliol de 2006. A la foto, encara que no ho sembli, en Robafaves passejant-se per La Riera.

Aquesta és la crònica d'una petita traïció. Cadascuna de les imatges d’aquesta mostra són part d'un camí, d'un procés que va iniciar-se deu anys enrera, quan el nostre protagonista es va penjar una càmera al coll per primer cop. Els rostres concentrats dels músics, el nen que embogeix llançant-se sobre un gegant, l'alegria desbordada de l'enxaneta en baixar del castell... Imatges de Santes, vaja. Però només això? No, les fotografies que veureu exposades a l’Ateneu són més que això. Per què? Doncs perquè en Sergio aporta un element diferenciador a aquesta mostra ja tradicional a la ciutat. Ell no és cap malalt de Santes, el que es coneix popularment com un santero. Al contrari. En Sergio és fill d’aquella part de la ciutat per la qual Les Santes només són els Focs del dia 27. Que té una manera de viure la festa més light, menys arrauxada. I ben orgullós que n'està. Ell no va deixar-se la veu a la dormida demanant a crits que en Robafaves seguís ballant amb el “no n’hi ha prou” ni va comptar fins a quinze darrera dels gegants al Desvetllament Bellugós ni tantes i tantes coses que sovint creiem que tothom ha fet quan, en realitat, no és així. En Sergio no va fer-ho perquè, afortunadament, la nostra ciutat és molt diversa i no tothom viu la festa de la mateixa manera. Així de senzill. Ell va optar per la distància, la mateixa que li permetia mantenir en les seves fotos una mirada neta de mataronismes rancis i sense la carregosa herència de cognoms il·lustres.

L’any passat, però, en Sergio es va calçar l’uniforme de guerra i va submergir-se dins la festa segurament com mai ho havia fet: es va cremar al correfoc, es va mullar a la Ruixada, va pujar dalt del campanar de Santa Maria a la Barram, es va agenollar davant l’orgue de la basílica, es va posar dins la pinya dels castellers. I el resultat de tota aquesta experiència és una exposició d’unes Santes que no pertanyen a ningú sinó a tots i cadascun dels ciutadans que les sentin seves, des d’allò que alguns n’han dit MTV (és a dir, de Mataró de Tota la Vida) fins als nouvinguts a una ciutat que no ha deixat de créixer. Amb aquesta mostra, en Sergio afegeix al mític Les Santes: fem-ne Festa Major un “de tothom”. Però en tot aquest procés d'acostament tant a les entranyes de la ciutat com de la festa ha viscut -segurament sense adonar-se­'n- una metamorfosi personal. Perquè de la mateixa manera que al llarg d'aquests anys la seva feina com a fotoperiodista l'ha situat a primera línia de la informació local, a l'hora d'apropar-se a Les Santes també ha acabat submergint-se de ple a la festa. I és en aquest punt del camí que la distància que hi mantenia s'ha perdut. No és bo ni dolent, Sergio, senzillament és així. Ara ja ets un santero més. I, encara que et pesi, comences a tenir símptomes d’MTV. Benvingut i gràcies.

* Escrit introductori de Jordi Rovira i Joan Salicrú pel catàleg de l'exposició de Les Santes de 2006, obra de Sergio Ruiz.

Santes mogudes

Remigi Herrero, regidor de Cultura entre 1999 i 2003, just després de rebre l'impacte del pastís de nata que li va llançar el militant independentista Joan Jubany a l'Anada a Ofici de Les Santes de 2001. A la seva esquerra, l'actual alcalde Joan Antoni Baron. Foto: Oriol Burgada.

Aquestes Santes que arriben a l'equador estan sent massives i tranquil·les, inusitadament tranquil·les. Excepte el conflicte sobre la presència o no de les colles de foc no institucionals a l'Escapada a Negra Nit i l'habitual reclamació per treure la bandera espanyola de la Casa Gran durant la Festa Major, no hi ha hagut grans polèmiques ni amb el cartell ni amb els actes ni cap incident greu a destacar, fora de les caigudes que van patir les colles castelleres participants diumenge a la jornada castellera i de les tradicionals assistències a un Desvetllament Bellugós que va ser més massiu que mai -20.000 persones-.

La festa cada cop és més cívica, més de tothom i congrega més gent, de Mataró i de fora. Contrasta amb altres edicions recents de la festa com la de 2005, amb gran polèmica pel cartell plagiat de Xavier Rosales -tot i que ell manté que no va plagiar res- o la de 2001, durant l'Anada a Ofici de la qual el militant independentista Joan Jubany va estampar un pastís de nata a la cara del regidor de Cultura Remigi Herrero per entendre que l'havia enganyat en les seves promeses respecte la celebració d'una activitat anomenada Barraques de Santes (un instant que recull la instantània que obre aquest post, feta per Oriol Burgada).

Anant més enrere en el temps, la festa més calenta que es recorda és la de fa deu anys. Aquell 1999, l'escenari venia escalfat per la pretensió de la Coordinadora de Colles Geganteres de sortir al carrer per Les Santes i si podia ser o a la Postal de Gegants. La guerra entre geganters oficials i alternatius va ser dura i es va tancar amb la decisió salomònica de crear un acte nou per donar espai a totes aquestes figures d'escoles, associacions i barris que posaven de relleu que la ciutat estava trencant les costures de la Festa Major, que tenia un vestit excessivament antic.

En segon lloc, la pretensió de l'alcalde del moment, Manuel Mas, de crear un nou acte institucional de benvinguda a la Festa Major al Teatre Monumental, amb els responsables de les 400 entitats que tenen seu a Mataró, va acabar amb una manifestació a l'entrada del teatre organitzada per les joventuts d'Iniciativa. Tot lligava amb l'actualitat política. Mas acabava de guanyar les eleccions per majoria absoluta i va acabar enviant "a la merda" els seus exsocis d'ICV, després que aquests li insinuessin que s'havia quedat els seus vots (en realitat la separació entre ICV i EUiA va fer que ICV es quedés amb dos regidors i que el PSC pugés fins a catorze, de forma inesperada). El nou pregó que Mas va muntar -que pretenia implicar tota la ciutat, tot l'associacionisme, a la Festa Major- va ser titllat d'elitista i els joves d'ICV es van encarregar de denunciar-ho, deslliurats de la corresponsabilitat de govern que havien hagut d'exercir fins llavors.

El Pregó que Mas volia fer al Monumental no invalidava la tradicional Crida a la Festa Major, que se seguia fent el dia 25 de juliol a 2/4 de 8 del vespre, com manava la tradició que Mas volia fer evolucionar. La xiulada que se'n va endur Manuel Mas 24 hores després, dalt el balcó de la Casa Gran, va ser de les que fan història. El seu discurs, pronunciat davant una cridòria eixordadora, parlava de la tolerància i la convivència, però des del públic la pluja de tomàquets i ous va acabar amb l'actual alcalde Joan Antoni Baron i Remigi Herrero -llavors lloctinents de Mas- amb l'americana a la tintoreria o a les escombraries.

La tensió es va mantenir en alça fins l'Anada a Ofici, el dia 27 al matí. Els responsables de les comparses van aconseguir calmar els ànims davant els rumors que grusp radicals de la ciutat estaven preparant una emboscada a la desembocadura del carrer Nou a la plaça de Santa Maria. Finalment, l'alcalde Mas i la resta de regidors van acabar desfilant amb calma i el peatge va ser passar per sota una pancarta on es llegia "Per aquí passen porcs i botiflers".

Malgrat el tòpic, doncs, Les Santes són cada cop un esdeveniment més festiu i menys polèmic.

* Aquest post contenia diverses incorreccions que han estat esmenades oportunament. Disculpeu el meu mal fer històric. No era la meva intenció barrejar la roba d'aquesta manera.

La dificultat de parlar de castells | El DDM segueix Miguel Bosé

El 3 de 9 amb folre descarregat pels Capgrossos avui a la plaça de Santa Anna, en primera ronda de la Diada Castellera. Foto: Albert Canalejo/capgros.com.

No recordo, periodísticament parlant, haver tocat cap tema més difícil que el món casteller. Excepte en qüestions de números, hisendístiques, no hi ha hagut una altra temàtica que m'hagi costat tant d'entendre, saber explicar, tenir assumit; és molt difícil sentir-s'hi còmode. I és que el món dels castells és excepcionalment ric, des d'un punt de vista de vocabulari. Tot vol dir exactament una cosa i res més que això, i alerta no et confonguis, perquè l'espifiaràs. En tots els àmbits, per exemple, és habitual elidir una part d'un concepte quan aquest és molt llarg. No ho sé, per exemple posem anomenar "el ple" de l'Ajuntament en comptes de "la sessió plenària del Consell Municipal", que és com tècnicament es diu. Qualsevol exemple serviria. Doncs bé, amb castells això no es pot fer. Un 3 de 9 és un castell molt més difícil que un 3 de 9 amb folre, de manera que una confussió en aquest sentit et presenta com un autèntic ignorant. De la mateixa manera, cal tenir molt clar les diferents parts de l'execució d'un castell: un peu desmuntat (si no sonen les gralles), un intent desmuntat (si es desmunta després de què sonin les gralles), un castell carregat (si l'enxaneta fa l'aleta) i un castell descarregat, si s'aconsegueix desfer fins al terra sense que caigui. No es poden fer servir sinònims, tipus "completat" o "han aconseguit fer". No, no, el castell o es carrega o es descarrega o fa llenya o el que sigui.

Avui, que hem fet per tercera vegada consecutiva la retransmissió de la Diada Castellera de Santes a la plaça de Santa Anna des de Mataró Ràdio pensava en tot això mentre escoltava l'Efrén Garcia, el nostre especialista en la matèria, col·laborador del canal casteller de LaMalla.cat i de l'emissora COMRàdio. Jo tan sols actuava de conductor de la retransmissió i era ell qui, un cop més, narrava les evolucions d'aquestes construccions humanes en una jornada llarguíssima que ens ha posat els pèls de punta, ens ha meravellat i ens ha fet vibrar durant tres hores d'intens sol a la gran plaça de la capital del Maresme.

Miguel Bosé omple i fa vibrar l'Espai L'Arquera

El darrer vídeo de la temporada del Diaridelamusica.com correspon al concert que aquesta mateixa nit ha ofert el popularíssim cantant Miguel Bosé a l'Espai l'Arquera, l'indret que ha acollit una part dels concerts de pagament del Cruïlla de Cultures [web] amb gran èxit de públic. Podeu veure el vídeo de l'actuació clicant aquí.

Unes Santes atípiques

Concerts del Col·lectiu de Músics del Maresme aquest vespre al Passeig Marítim.

Aquestes seran per mi unes Santes atípiques. Molt. No faré, no podré fer, aquell canvi de xip tan mataroní, tan santero, que permet oblidar-se del dia de la setmana en què es viu i centrar-se només en el número del mes, seguint els actes de la festa que es fan en funció d'això. No hi haurà una nit de Santes, una altra, i una altra, i una nit que s'enganxa amb el dia... fins l'extenuació... podré tan sols participar de la festa dos dies, demà dissabte i també diumenge, però és clar, anant a dormir a una hora prudent. Se'm farà estrany sobretot el dia 27, quan a casa la família celebri el tradicional àpat de Santes, tan tradicional a casa nostra com el de Nadal. Jo en un ambient d'oficina ascèptic i a Mataró, els ventiladors de Santa Maria a tot drap per intentar mitigar la calor que hi farà, amb tota probabilitat (Això sí, ho podré seguir tot plegat 24 hores via Internet amb les càmeres col·locades per IMAC i Maresme Digital Televisió, una molt bona iniciativa).

És la primera vegada a la vida que em passa això; fins ara Les Santes i la meva ocupació professional coincidien plenament, aquests dies. I si era de viatge era per voluntat pròpia, per oxigenar-me, o perquè no podia ser d'altra manera. Aquest any hi seré... però sense ser-hi. Potser tampoc està tan malament i així quan arribi cada vespre amb el C1 o el C2, faré un exercici de reciclatge, em treuré pantalons llargs, mitjons i camisa i em posaré uniforme de santero. Viurem, doncs, la festa que ens té el cor robat a tots els mataronins... una mica com es pugui. Bones Santes a tots.

P.D.: Mira si les Santes d'enguany seran excepcionals que, avui, divendres dia 24, he anat a un concert de Robert Fripp and The League Of Crafty Guitarists al Centre Artesà Tradicionarius de Gràcia que no pas les havaneres i el cremat, per motius que no venen al cas. Ja m'he perdut la primera nit i els meus amics ja posaven el crit al cel...

Coratge a Irlanda del Nord

La bomba que Pat Magee va posar el 1984 a Brighton va acabar amb la vida del pare de Jo Berry. Ara treballen junts per la reconciliació a Irlanda del Nord.

Si fa uns dies les notícies sobre Irlanda del Nord tornaven a ser despesperants [Un centenar de romanesos vícitmes d'atacs racistes abandona l'Ulster] i ens feien adonar que el gen de la violència difícilment desapareix en territoris on s'ha viscut aquesta realitat amb tanta virulència, avui les notícies que arriben de l'encara província britànica són d'un coratge que deixa fet a miques: Patrick Magee, l’home que el 1984 va fer esclatar una potent bomba en un hotel de Brighton per acabar amb la vida de la llavors premier Margaret Thatcher, ha estat convidat a la commemoració de l'atemptat per la filla d’una de les persones que hi van morir [notícia a El Periódico]. Ha estat la pròpia Jo qui l’ha convidat a la cerimònia, en una decisió que admet no tothom entendrà però que du a terme amb l'esperança d'ajudar, amb el seu gest, a anar superant el conflicte latent entre catòlics i protestants, entre proirlandesos i prounionistes.

La relació entre Jo Berry i Pat Magee es remunta al novembre de 2000. El 2003, entre els dos, van constituir una associació que ajuda les persones afectades pel dolor dels trenta anys d'enfrontaments entre catòlics proirlandesos i protestants probritànics. "Estic començant a adonar-me que no importa en quin bàndol del conflicte estàs, nosaltres podríem haver fet el que els altres han fet", expressa Berry. Jordi Rovira, amic periodista especialitzat en el conflicte d'Irlanda del Nord, escrivia aquest bitllet d'opinió en un número de Valors sobre la reconciliació [veure monogràfic] on explicava precisament la seva relació amb Berry i Magee arran d'un reportatge que elaborava: "La primera vegada que vaig tenir coneixement del Forgiveness Project (El Projecte del Perdó, en català) em trobava en un petit hotel d'un poble anomenat Limavady, a Irlanda del Nord. (...) Aquell dia vaig conèixer la Jo Berry, amb qui feia setmanes que ens escrivíem per correu electrònic. A l'hotel la Jo compartia l'estança amb la resta de gent del projecte. Gent de diferents països que es reunia, parlava i reflexionava sobre el perdó com a manera de tirar endavant, com a via per mirar el futur. (...) Dies després, a Londres, vaig trobar-me de nou amb la Jo, però aquest cop no anava sola sinó que l'acompanyava Patrick Magee, l'exmembre de l'IRA que dues dècades abans havia assassinat el seu pare, posant una bomba en un hotel de Brighton. El pare de la Jo no era l'objectiu de Magee, així com tampoc no ho eren les altres quatre víctimes mortals d'aquell atemptat terrorista. Magee volia matar Margaret Thatcher, la primera ministra britànica a qui l'IRA li tenia jurada. Aquella nit Thatcher va sortir il·lesa, però la Jo va perdre el seu pare. Entre aquell atemptat i la nostra entrevista en un petit jardí de Picadilly havien passat un grapat d'anys, el temps suficient perquè tant la Jo com en Pat haguessin entès que a l'altra banda del conflicte no hi havia monstres ni enemics sinó persones. No és un camí fàcil i menys quan hi ha sang pel mig, però aquella tarda a Picadilly vaig entendre l'autèntic sentit del perdó".

Mataró, oci i cultura al Pla d'en Boet

Actuació de Nena Daconte a la sala Privat.

El desenvolupament que està tenint la zona d'oci del Pla d'en Boet a Mataró és francament espectacular. Si bé fa un temps la zona apareixia al cap dels mataronins -i dels que venen de fora- com un seguit de punts disseminats sense continuïtat territorial, una visita nocturna en aquests moments permet adonar-se de com, quasi espontàniament, s'ha generat un eix lúdic-musical que va de l'Avinguda Lluís Companys fins a la Via Sèrgia i que conformen establiments com el Clap, Privat, Teatre, Cabaret, Ugly Mug, La Cova i Manaus. N'hi ha més, però aquests serien els més representatius. La presència d'uns reforça als altres, les sinèrgies que es creen espontàniament són evidents.

Són locals que oferten música de tots colors barrejada a parts iguals amb l'alcohol. Però no només això. Com ja hem escrit anteriorment [La Riera 48: Una marca d'oci per la ciutat], des de fa uns anys, la programació de música en directe, de monòlegs humorístics... s'ha regularitzat, fins al punt que qui no ho fa, surt d'una mena de consens natural en què les vetllades d'alcohol i prou semblen poca cosa. Això suposa una gran oportunitat per convertir Mataró en una referència cultural: evidentment l'oci cultural no és pròpiament cultura, perquè té associat un component de no pensar, no reflexiu evident, però també és cert que una cosa porta a l'altra. Un exemple molt lúcid: m'expliquen que a Viladecans es van gastar una picosada en un teatre que és tocant-se amb una piscina, una instal·lació que està ubicada a l'extraradi de la ciutat. Es veu que la combinació funciona molt bé i que s'aconsegueix atreure usuaris de la piscina cap al teatre. De l'oci a la cultura.

Doncs no cal copiar, però si fer un esforç col·lectiu i imaginar com podem construir aquest salt també a casa nostra. Per què? Doncs en primer lloc per connectar la gent amb la cultura: si volem autènticament fer arribar la cultura a la gent normal i corrent i resulta que la gent està aquí... doncs fem que la muntanya vagi cap a Mahoma, no? I en segon lloc perquè aquest és un jaciment d'activitat econòmica per a la ciutat. Podem fer-ne emergir encara molta més, de més qualitat, consolidant una oferta de nivell, sana, que tingui més atractiu de cara als maresmencs, vallesans i barcelonins, que són el nostre públic.

Hi ha una feina ingent a fer des de les institucions culturals i les empreses locals. Per què no intentar establir sinèrgies entre locals, programacions encadenades, actes de comunicació i difussió conjunts (aquest és un dels sentits del Diaridelamusica.com)? Per què no lligar-ho amb Can Xalant, que viu una intensa relació d'odi més que d'amor amb els mataronins? Per què no provocar que els alumnes de l'Aula de Teatre actuïn a la zona? Per què no organitzar rues nocturnes que connectin encara més els establiments, ja que de veïns no n'hi ha?

Cal ser innovadors, arriscar. Amb el Cruïlla, Santes i Shakespeare comencem a ser algú, culturalment parlant, a Catalunya, però com diu la cançó "més lluny, hem d'anar més lluny...". Som-hi.

Diumenge, jornada castellera a Mataró Ràdio

Foto: capgros.com.

Aquest diumenge ens tornarem a vestir amb uniforme casteller i a partir de les dotze del migdia retransmetrem, en companyia de l'especialista Efrén Garcia, la Diada Castellera de Les Santes, des de la plaça de Santa Anna, per a Mataró Ràdio. Serà la tercera vegada que provem de narrar amb directe, amb tota la bona voluntat i el coneixement de l'Efrén (col·laborador de LaMalla.cat i COMRàdio), una cita d'aquestes característiques [Article de Manuel Cuyàs a El Punt, 29 juliol 2007. Manual d'instruccions casteller]. Una jornada castellera que es fa, com sempre, en diumenge, però que a efectes del calendari té lloc enguany tan sols un dia abans de la festa de Santa Juliana i Semproniana. Això és el que ha fet que la Festa Major d'enguany es plantegi com amb la durada més curta possible, d'acord amb la norma que la jornada castellera es fa el diumenge abans de Les Santes. I si aquest dia és el 26, com passa, enguany, tenim unes Santes de butxaca on la Barram se superposa a les construccions de torres humanes. Capricis del calendari.

La diapositiva perduda de Miquel Sala

Foto: Bloc de Joan Mora.

Per poc que pugui aniré a veure l'exposició de fotografies sobre Mataró que s'acaba d'obrir al Museu Arxiu de Santa Maria en homenatge a Miquel Sala, desaparegut recentment, col·laborador infatigable de l'entitat, mataroní de pro i millor persona.

Els periodistes tenim un deute amb aquests personatges, sovint anònims, que ens cedeixen una fotografia per a publicar als nostres mitjans i completar la nostra informació. És clar que els citem, però som nosaltres qui en sortim guanyant, perquè sovint el nostre text es pot escriure i reescriure, en qualsevol moment i lloc, però en canvi la instantània del fotògraf o es té o no es té. A vegades, aquestes fotografies que et cedeixen... es perden. No per falta de cura, no per descuit, sinó perquè hi ha una sèrie de factors que es conjuren contra tu i la fan desaparèixer.

Això és el que em va passar amb una fotografia sobre el Cargol inundat dels anys setanta, una imatge que només ell tenia originalment. Jo li vaig perdre -diguem-ho així, ja se sap com són les redaccions- i em va saber molt de greu, perquè sempre m'havia atès amb molta cura i amb gran bonhomia. Des de llavors sempre em va saber greu tornar-lo a molestar per demanar-li una altra fotografia, tot i que ell, de ben segur, me l'hauria facilitant oblidant la meva malifeta. Quan sigui a la mostra, doncs, Miquel, faré dues coses: disculpar-me un cop més per haver-te perdut la diapositiva i agrair-te la feina feta, l'ajuda prestada, tantes altres vegades.

La Casa Mare de Mataró

Santa Maria amb tot luxe de detalls, vista des de tot arreu. És el que ofereix el Llibre del Mil·lennari, coordinat pel meu pare, Ramon Salicrú, i amb excel·lents fotografies del prestigiós retratista mataroní Ramon Manent, que es presenta aquest dimarts dia 21 a les 8 del vespre a la capella del Sagrament de Santa Maria. En el llibre hi col·laboren dos altres historiadors de la família, la meva cosina Roser Salicrú i el seu pare, director del Museu Arxiu de Santa Maria, en Manel Salicrú. La Basílica de Mataró, l'església mare dels mataronins, és un focus d'atenció per la meva família: el meu avi Ramon era un actiu membre de les Congregacions Marianes i el llegat va passar als seus fills. La tercera generació hem mamat aquesta cultura d'amor a Santa Maria en visites al Museu Arxiu, rutes improvitzades per l'interior del temple, concerts de la Setmana de Música Antiga a la Capella dels Dolors i visites professionals a l'orgue i la resta de dependències del recinte. El llibre és un merescut homenatge a aquesta casa espiritual dels mataronins -siguem creients o no- que ha d'ajudar a explicar-ne la importància històrica, cultural i emocional.

S'acaba el Cruïlla de Cultures a ritme de ventilador


L’última nit del Cruïlla va convertir-se, de principi a fi, en una gran festa rumbera, plena d’aquest ritme tant nostre i que a la vegada ens apropa com cap altra música al sud d’Espanya. El cartell no podia ser més exigent: Ai Ai Ai, un dels grups ja clàssics de la rumba catalana; Los Delinqüentes, un dels conjunts amb més projecció en l’actual món de la música mestissa; i Los Chichos; que tots sols han escrit una pàgina de la historia musical d’aquest país. (...)

Llegeix la resta a Diaridelamusica.com.

Les Santes en moviment, 30 anys després

Vídeo de La Gegantada de Les Santes de 2008.

S'apropen de nou Les Santes, la Festa Major de la ciutat, i amb això tots els debats, les reflexions, les crítiques... al voltant de la mateixa. Que si el cartell de la Festa Major, que si les dates en què se celebra, la presència o l'absència de nous actes... Un univers apassionant, en què els mataronins actuem com a tal i ens acostumem a tirar pedres a sobre la pròpia teulada, sense adonar-nos-en del tresor -viu- que tenim entre mans. Però bé, això mateix ja deu ser una part de la pròpia festa.

Aquest any, el conflicte mediàtic -sempre n'hi ha un, es faci com es faci- és la pretensió de les dues colles de foc no institucionals, però que són tant de ciutat com les oficials, d'aparèixer a l'Escapada a Negra Nit [veure manifest al Facebook de Basilisc i els Diables de La Llàntia]. Argumenten, amb una certa raó, que si venen moltes colles de fora de la ciutat perquè no han de poder actuar a la cita les de casa, encara que no siguin oficials? És clar, raó en tenen, no? Per altre costat és veritat que la consuetud dels actes no es pot desfer així com així, perquè podrien aparèixer altres entitats que vulguessin participar a la processó de foc, potser no estarien al nivell desitjat, i així s'aniria desvirtuant el propi acte... com resoldre-ho? Difícil qüestió...

Es repeteix de fet, ara amb el foc, el que va passar just fa deu anys amb els gegants: les figures de barris, escoles i associacions volien participar a la Postal de Gegants i les colles institucionals s'hi van negar. La polèmica va ser molt dura. El govern municipal, fent que ha de fer, va transaccionar amb els responsables dels "altres gegants" i es va instituir la denominada Gegantada, un acte propi d'aquests altres gegants on també pren part la Família Robafaves i que amb els anys s'ha demostrat un èxit: marca l'arrencada real de la Festa Major, i ho fa de forma variable en els dies, buscant el dissabte anterior a la Diada de Santes. La decisió de dur a terme la Gegantada, com a acte propi, va servir -de fet- per evolucionar fortament el model de la festa: vam passar de l'obsessió per mantenir unes dates pròpies -del 25 al 29- per a la celebració de Les Santes a situar el dia 27 com a nucli de la mateixa, però que es podia estirar pel principi tant com convingués. Entre la Diada Castellera, nascuda també fa una dècada, i la Gegantada s'ha generat del no res el que l'alcalde Joan Antoni Baron ha intentat institucionaliotzar com "El portal de Santes". Vaja, que d'un problema en vam fer una gran oportunitat per la festa. Aplicada aquesta jurisprudència santera al cas que ens ocupa enguany.... vol dir això que hem de muntar una Escapada a Negra Nit 2? Doncs potser tampoc és la solució, potser per una sola colla es pot fer l'excepció i igual que es conviden colles de fora la ciutat també se'n podrien convidar altres de dintre, cada any una de diferent... Caldrà que Sergi Penedès i la Comissió de Festa Major acabin de trobar una nova solució salomonònica..

Lluny de ser una situació preocupant, aquesta mena de xocs s'han de veure com la demostració de la vitalitat de la pròpia festa. El desig de ser-hi d'uns i la voluntat d'evitar-ho per part dels altres vol dir que la festa és viva. El conflicte, en aquest sentit, és positiu: la festa ha avançat, avança i avançarà gràcies a l'estira-i-arronsa entre els sectors més tradicionalistes i els més innovadors. Els primers voldrien que la festa fos sempre la mateixa, els mateixos dies i als mateixos llocs. Els altres tan els és els dies que es faci, tampoc els llocs els preocupen gaire i sobretot les activitats -mentre que es mantinguin les clàssiques, aquest ja és un primer punt d'acord- poden ampliar-se tant com convingui. Si féssim la primera opció ens equivocaríem perquè fins i tot els que es venen com a immobilistes són conscients que la festa de 1979 i la de 2009 s'assemblen molt poc. I si apuntéssim cap a l'altra opció també és evident que erraríem el tret, perquè acabaríem desvirtuant la festa. L'opció més sensata és el Camí del Mig.

Aquesta història és una bona metàfora de la història de les Santes modernes. De fet, aquesta any es compleixen trenta edicions des que els ciutadans, mitjançant la Comissió de Festa Major que va crear el consistori escollit democràticament el 1979, van poder prendre les regnes de la celebració i organitzar-la conjuntament amb els tècnics municipals. Una fita que sembla passa desarcebuda a tot arreu. És al·lucinant. Resulta que el gran projecte de ciutat que els mataronins hem contribuït a redactar "in voce" durant tres dècades, que ens ha cohesionat, ens ha donat esperit de ciutat, que ens ha fet esdevenir un nou Mataró... i passa desaparcebuda (també a la web oficial de l'Ajuntament). Som ben bé capgrossos. I imbècils, en aquest cas.

La part alta de la roda*

Corria el 1972, era finals d’any. Don Genaro Giménez havia viatjat des de la seva població natal de Cruz de Rosario fins a San Cristóbal de las Casas, la capital de Chiapas, a Mèxic, per a rebre formació com a catequista. Eren uns simples tallers organitzats pel ja llavors bisbe de la zona, Samuel Ruiz, que anys més tard es faria famós per obrir converses de pau amb els rebels zapatistes. El dia que els participants al curs havien de ser confirmats, a Don Genaro li va tocar ser l’últim a rebre la cendra identificativa d’aquest sagrament. Cadascú havia d’explicar a què pensava dedicar els ensenyaments rebuts i a mesura que els companys anaven responent, a Don Genaro li venia tremolor de cames perquè no se li acudia res. Quan va ser el moment, però, va respondre de forma inconscient, sense saber d’on sortien aquelles paraules: “A la meva comunitat no hi ha escoles, hi ha joves que no saben llegir... em dedicaré a treballar perquè això no passi més”. Samuel Ruiz va fer cara de sorprès i acte seguit el va confirmar. Des de llavors Don Genaro ha dedicat els últims 35 anys de la seva vida en cos i ànima a millorar les condicions de vida dels seus compatriotes. Ho ha fet sobretot des de Unión de Ejidos La Selva, una cooperativa cafetera que ven el producte seguint les regles del Comerç Just; aquell en què els compradors del Nord abonen una quantitat superior a l’habitual per quedar-se amb el producte. Aquest sistema, tenint en compte els canvis del preu del cafè al mercat mundial, permet a Don Genaro i a les 960 famílies que viuen d’aquest conreu no tenir grans dificultats econòmiques. Però no els resol la vida: els embolics administratius per treure el cafè del país, els conflictes amb els rebels zapatistes que segueixen escampats per la zona i les dificultats internes que sorgeixen en el si de l’organització són problemes que només es resolen a base de paciència i d’aplicar els savis consells que els avantpassats de Don Genaro li han transmès: “Vale más el cobarde que el valiente”, explica; l’important no és protagonitzar actes heroics sinó mantenir-se ferm en la lluita de fons. Moments de desànim que Don Genaro, 53 anys, set fills, sempre amb cara alegre i posat gentil, combat recordant una metàfora: la vida és una roda que dóna voltes i de la mateixa manera que un dia estem a la part baixa un altre jorn ens tocarà estar a dalt de tot.

* Publicat a Foc Nou, juny de 2008.

Estil Navarro

Ja és oficial [web de Mataró Àudiovisual]. L'entitat pública empresarial que gestiona els mitjans de comunicació públics de Mataró ha fet la petició a l'empresa Compagina SL [web], propietat de Rafa Navarro, de què segueixi prestant seus seus serveis durant tres anys més en l'explotació -a partir d'ara- de tots els continguts professionalitzats de la graella: els informatius, el programa magazine i els esports (fins ara tan sols eren els informatius). Una decisió que és conseqüent amb l'esforç realitzat per l'empresa durant els gairebé tres primers anys de funcionament de l'emissora, que presenta uns resultats d'audiència molt superiors als que s'esperava l'entorn periodístic de la ciutat i els propis promotors del mitjà.

Alliberat de la meva relació laboral amb Compagina SL, proclamo amb orgull que hi ha un estil Rafa Navarro de fer les coses. Treballar molt, mirar poc el rellotge. Pensar en el benestar de la teva gent més que en el profit que en pots treure. Fer segons els desitjos més que segons les necessitats i les obligacions, òbviament sense desafiar el sentit comú, que d'això també en té i molt. Ell acostuma a dir que és un empresari poc modèlic, però estic disposat a desafiar el mestre: l'estil Navarro és el futur, de les empreses, l'únic futur possible. Un futur on la confiança entre empresari i treballadors substitueix la por i el distanciament, on la responsabilitat és compartida per uns i altres, on es treballa pel Bé comú de manera que aquest comporti la millor situació personal possible per a cadascú dels que hi treballen.

Res és perfecte i ell tampoc, però farien bé de prendre nota de l'estil Navarro molts dels que es pensaven que es menjarien el món i al final resulta que el món se'ls ha menjat a ells, per despòtes, per estúpids i per curtplacistes: en Rafa no va amb el lliri a la mà, però és una barreja a parts iguals entre esforç, generositat i imaginació, les claus per triomfar de veritat en el futur.

Tristany: se'ns en va una altra veu del '27-G. Bandera Blanca'

En aquest vídeo, al minut 5,30, apareix Francesc Tristany, històric socialista a nivell local, mort aquest matí de dimecres a l'edat de 87 anys. Tristany, Zacarias Estévez (guardaespatlles de Peiró), Pilar Cuadrada (que va rebre metralla en un bombardeig del 28 de gener del 39)... un a un van desapareixent els protagonistes del documental 27-G. Bandera Blanca. L'entrada dels nacionals a Mataró (Capgròs, 2004; Maria Coll, Aina Fernàndez, Joan Salicrú, Ramon Radó). Va ser una sort poder-los entrevistar i que, en vida, ens poguessin explicar la història tal com l'havien viscut ells.

Va existir el Mur de Berlín?

Aspecte del mur de Berlín rodejant la porta de Brandenburg, el 1989.

Tornàvem de viatge per Holanda i els països de la zona, com fèiem cada estiu: tenda de campanya de les clàssiques, coberteria de plàstic rogenca, fogonet de càmping gas i un Citroën amb tres criatures a dintre i dos pares en els seients del davant. Es veu que els pares no ho havien previst, en un principi, però no sé massa perquè -potser ens quedava més marge del previst per tornar a casa- ens vam enderiar a anar fins a Berlín, la capital no d'Alemanya sinó llavors de la República Democràtica Alemanya (RDA), la seva part comunista. Ja deia l'altra dia en un post que a casa som uns malalts de la història [Peiró familiar]. Era l'agost de 1989, ara fa vint anys.

Abans d'arribar a un indret, mentre el meu pare inspeccionava el mapa de carreteres, acabàvem fent una improvitzada lliçó de geografia i història. Tu diràs, si alguna cosa li agrada ensenyar a l'escola eren aquestes matèries. Així vam descobrir quina era la realitat alemanya, en aquell moment, de les dues Alemanyes; realment sorprenent. Això que hi haguessin països dividits per la meitat no era tampoc tan estrany; hi havia casos remots però coneguts: Corea, el Ièmen, abans Vietnam... però el que si que vèiem absolutament rocambolesc era l'existència d'una illa de territori estranger dins del propi estat -el cas de Berlín dins l'RDA-. I encara més sorprenent que aquesta illa abarqués només la meitat de la ciutat que feia el cas, perquè hi havia un mur que separava la població en dues parts. Un mur que, d'Oest a Est si que es podia creuar, però no a l'inrevés. Jo tenia tan sols vuit anys, però suficients per entendre que allò era una cosa molt estranya, molt estúpida.

Recordo la carrertera que portava de l'últim poble de la República Federal d'Alemanya, la de l'Oest, a Berlín, travessant la meitat de la República Democràtica d'Alemanya (quina obsessió, els comunistes, per parlar de democràcia! Devia ser que no en tenien gaire...). Cada ics segons un catacroc removia el cotxe: les carreteres d'aquell histriònic país estaven fetes amb blocs de ciment, pèssimament enganxats els uns amb els altres. La següent escena que recordo és la mirada riallera del guàrdia de la RDA que ens donava la benvinguda al seu país, segurament al mític Checkpoint Charlie. Allà vam canviar moneda i vam passar del pesat marc alemany de la RFA a la lleugeríssima moneda de l'estat veí, que semblava de mentida; una metàfora molt aclaridora sobre la realitat de l'Alemanya de l'Est. A la sortida només em ve al cap la imatge de com de fets pols estaven els edificis i els impactes de bala -"deuen ser de la Segona Guerra Mundial, encara", deia mon pare- que hi havia a moltes de les seves parets.

Al cap de tres mesos, el Mur de Berlín anava a terra. L'experiència, per a un nen tan jovenet, ja havia estat frepant, i en veure que aquell homenatge a la barbàrie se n'anava a terra en tan poc temps, aquell nenet va adonar-se'n que li tocaria viure una època de grans canvis en l'escena mundial. Tants, tants canvis, tan sorprenents... que aquella visita d'agost de 1989 tem ser confosa amb una fantasia del meu cervell i fa que a vegades em pregunti... "vols dir que va existir això del mur de Berlín?".

Un autèntic plaer*

Portada d'aquest mes de la revista Valors. Foto: Sergio Ruiz.

Ara si que s’acaba el curs. I venen les vacances. El temps de descansar. El temps dels plaers, del gaudi, del dolce far niente. Un plaer que no sempre sabem viure amb naturalitat, tan obsessionats com estem per la feina, per les mil coses que omplen el nostre dia a dia. Això és el que ens ha empès, just abans de marxar de vacances, a dedicar el darrer monogràfic del curs al plaer, un àmbit que a més a més creiem molt poc reflexionat des d’una perspectiva ètica [editorial]. La transcripció de les consideracions que, en aquest sentit, va fer la religiosa benedictina Teresa Forcades en el Sopar Debat 2009 celebrat el 27 de maig al Casal de Sant Josep de Mataró és la peça principal d’aquest monogràfic [veure vídeo íntegre]. Un acte, per cert, organitzat per Cristianisme Segle XXI, Justícia i Pau del Maresme, Acció Catòlica Obrera, Grup Tercer Món Mataró i la pròpia revista Valors i que tancava una marató d’accions presencials de la nostra entitat, que van començar a l’abril amb un cicle dedicat a Pere Casaldàliga i van seguir el mes de maig amb la segona edició de la Jornada Valors i Compromís. El monogràfic sobre el plaer el completen una entrevista [llegir] al jesuïta Xavier Melloni -al qual la prestigiosa editorial Fragmenta acaba de publicar ‘El Desig essencial’- i articles de Miquel Ruaix [llegir article], Natàlia Pla [llegir article] i Francesc Ponsa [veure bloc]. Tanquem la paradeta, doncs, fins al setembre. Ha estat un autèntic plaer compartir el curs amb vosaltres.

* Introducció del número de Valors sobre el plaer (Juliol 2009).

ALTRES CONTINGUTS DEL NÚMERO

· Toni Cruanyes: “El periodisme no pot anar regalant olles per augmentar el número de lectors” . Llegir entrevista clicant aquí.
· "Cultura Blackberry", de Joan Salicrú. Llegir clicant aquí.
· "Quasi un conte de fades", de Ramon Radó. Llegir clicant aquí.
· “Evolució per cooperació”, de Gemma Figueras. Llegir clicant aquí.
· "Acompanyar-te, mort, a Àfrica", de Francesc Grané. Llegir clicant aquí.
· "La mirada crítica de Luis de Sebastián", de Francesc Amat. Llegir clicant aquí.
· “Els mons a Venècia”, de Ramon Bassas. Llegeix clicant aquí.
· “Netvibes, l’escriptori a mida de l’usuari”. Article Marc de San Pedro. Llegeix clicant aquí.
· “La viriginal Sardenya”. Article de Joaquim Amargant. Llegeix clicant aquí (Nou bloc amb les col·laboracions de viatge de Valors).

The Wailers lideren la nit reggae del Cruïlla*

Llarga nit de reggae i estils relacionats al Cruïlla de Cultures. Aquest passat divendres unes 3000 persones van acudir a l'Espai l'Arquera per gaudir d'una marató musical capitanejada pels jamaicans The Wailers i seguida per bandes estatals amb molta projecció: Black Gandhi, Flowklóricos i The Emeterians. (...)

Isaac Delgado i José Alberto El Canario acosten les dues riberes de l'Atlàntic

El dominicà José Alberto El Canario i el cubà Isaac Delgado van posar la veu a la nit més afrocubana del Cruïlla de Cultures de Mataró, un regal pels sentits i una autèntica lliçó de ritmes i possibilitats de diàleg musical entre artistes de les dues bandes de l'Atlàntic. Acompanyats per l'impressionant geni d'Horacio El Negro a la bateria i Giovanni Hidalgo a la percussió -congues i altres-, l'espina dorsal de l'espectacle van ser els 18 músics de l'Original Jazz Orquestra del Taller de Músics de Barcelona, formada per alumnes i exalumnes de l'escola superior catalana. Els músics de l'orquestra barcelonina van aparèixer reforçats per músics de luxe com Javier Colina al contrabaix, Perico Sambeat al saxo, Carlitos Martín al trombó i Diego Urcola a la trompeta. (...)

* Articles publicats a Diaridelamusica.com. La mataronina Clack Produccions és la responsable de nutrir de continguts textuals i àudiovisuals la web del festival Cruïlla de Cultures, cròniques que també es poden llegir a la web pròpia del projecte Diaridelamusica.com.

El rock català, gairebé vint anys després

El desenvolupament de la pròpia industria cultural en els últims anys ha fet possible l’aparició de mitjans de comunicació especialitzats –Sàpiens i Enderrock, en serien els més destacats- així com de desenes de productores àudiovisuals independents com Bat a Bat que, al marge de la gran corporació pública de mitjans, són capaços de produir treballs com Diumenge a les cinc, que narra el postconflicte a Irlanda del Nord, o La gran nit del Sant Jordi, un documental sobre el macroconcert de Sopa de Cabra, Sau, Els Pets i Sangtraït que el 14 de juny de 1991 va congregar 22.104 persones al Palau Sant Jordi de Barcelona, el que a suposar la irrupció definitiva del fenomen del Rock Català –que no era només rock ni només català, com veurem- a la capital del país i per tant també als grans mitjans de comunicació. Un concert que va suposar el rècord europeu d’assistència a un concert en recinte tancat i l’arribada al cim –previ a la posterior davallada- dels quatre grans grups citats, dels quals tan sols Els Pets aguanten després de ja gairebé un quart de segle d’activitat artística.

El treball arriba en un bon moment, gairebé vint anys després dels fets, de manera que a banda de recordar imatges mítiques d’aquell concert –l’armilla negra de Gerard Quintana, el rostre seductor del desaparegut Carles Sabater i els cabells llargs de Lluís Gavaldà- és possible fer un bon anàlisi de què va passar abans, durant i després d’aquell concert. En primer lloc per situar-nos en l’espai i el temps: el 1991 la Catalunya autònoma des de feia onze anys havia generat tics novament centralistes i persistia la idea de què les coses no passaven... fins que arribaven a Barcelona. De manera que el concert del Sant Jordi va ajudar a encimbellar, a posar al mapa, els quatre grups escollits d’aquest denominat Rock Català, que venien sobretot de comarques, de les gironines i les tarragonines. D’altra banda, en aquell moment cantar en català encara estava considerat gairebé com una reivindicació política i aquests grups, en canvi, eren els primers que cantaven en la llengua pròpia del país com a símptoma de normalitat. Com que a l’altre costat de l’escenari hi havia un públic format ja a les escoles catalanoparlants, va haver-hi una conjunció perfecta, espontània, entre els grups i el públic.

No tot, però, era tan perfecte. El fenomen del Rock Català demostra com la reconstrucció nacional del país es trobava, en aquell moment, en un estadi molt feble. Instintivament, segurament sense adonar-se’n, una part dels seguidors del moviment van intentar donar una connotació política al fenomen. Estaven ajudats per formacions com Els Pets (el seu bateria, Joan Reig, en el concert del Sant Jordi, va fer una proclama a favor d'una presumpta membre de Terra Lliure, Núria Cadenas. La justificació de la via armada encara era vigent). Però no tots els grups hi estaven d’acord. Els Sopa de Cabra, que interpretaven algunes cançons en castellà procedents del primer àlbum del grup, es van convertir en els dolents de la pel·lícula. Ja abans del concert del Sant Jordi els gironins capitanejats per Gerard Quintana van iniciar un viacrucis per les sales i les pistes on actuaven arreu de Catalunya: en el moment en què cantaven els seus temes en castellà, la pluja d’objectes contundents es va convertir en la tònica habitual.

Amb aquest panorama escalfat s’arribava al macroconcert del Sant Jordi. Els Sopa de Cabra van posar-se les mans al cap quan van adonar-se de la implicació de la Generalitat –governada pels nacionalistes de CiU- en l’organització del certamen, en col·laboració amb els mànagers dels quatre grups, i a partir d’aquell moment van voler desmarcar-se costés el que costés de la cita... sense deixar de participar-hi, en un exercici d’equilibrisme que no tothom va entendre. Els Sopa van negar-se a fer-se una foto amb la resta dels grups fora del Sant Jordi i finalment tampoc hi va haver-hi jam session final al concert perquè els gironins volien que s’hi incloguessin altres cantants de rock catalans, usessin el català o el castellà. La polèmica estava servida i els altaveus del Sant Jordi no van fer més que amplificar-la a la velocitat de la llum.

El concert del Sant Jordi va representar -deu ser de les ocasions en què menys tòpic és dir-ho- un abans i un després del fenomen. "El Sant Jordi va ser el principi del final", diu Gerard Quintana el el documental. Efectivament l’enfrontament entre els grups es va fer palpable, la picabaralla lingüística va seguir amb igual o més intensitat condemnant durant anys els Sopa, la producció de discos en català es va fer sense “ton ni son” amb una baixada de la qualitat general del fenomen i tot plegat va portar a una implosió del moviment, conduint a l’ostracisme perles com els Umpah-Pah o Ja T’ho Diré. Les vendes i els números de concerts es van reduir a més de la meitat –malgrat l’entrada de les multinacionals al circ, amb EMI fitxant Sau i BMG-Ariola Sopa- i el fenomen es va donar per mort i enterrat en pocs anys. No va ser fins a finals de la dècada amb el Bon Dia dels Pets, una segona joventut de Sopa de Cabra i l’aparició d’una nova fornada de grups postRock Català com Antònia Font que es duria a terme una certa recuperació, per bé que mai s’ha tornat a arribar a les xifres ni de vendes de discos ni de concerts d’aquella època.

No sé si dir que el país, des d'un punt de vista de tolerància cultural, ha avançat molt o poc. Em tempta, degut al meu optimisme antropològic, pensar que si, però hi ha altres motius que m'inclinen a dir que no. Ara segurament la situació ja no és tant frontal, però no sé quina cara posarien els partidaris acèrrims dels Manel o els Antònia Font si aquests cantessin alguna cançó en castellà. El que si s’ha fet normal és que els Antònia Font cantin en català a Espanya i arreu d’Europa, cosa que el fenomen del rock en català no va aconseguir gairebé mai. En aquest sentit són grups postlingüístics. Ara, almenys, la presència de la Generalitat en l’edició de discos o la realització de concerts i festivals, com passa arreu del món, és vista com a lògica i natural, superant antigues temptacions antiinstitucionals que al final feien inviable el manteniment dels grups. De mica en mica, el país es va normalitzant, també en el camp cultural.

Cada jove és un món*

La vida de Mercè Montells transcorre bàsicament entre dos indrets: l’escola que les Concepcionistes tenen al carrer València de Barcelona i la comunitat que van fundar fa vint anys a El Prat del Llobregat, consolidant l’opció preferencial pels exclosos que ha fet aquesta congregació religiosa. En un indret hi troba uns infants –ella fa classe a Primària- amb un nivell econòmic mitjà, mentre que els nois i noies als quals dedica dues tardes a la setmana molt a prop del pis on viu provenen de famílies desestructurades i en risc d’exclusió. “Són dos tipologies d’infants, i te n’adones que cadascú té les seves necessitats”, comenta.

Aquests menuts –i no tant menuts- són acollits diàriament al SAO, un projecte integral que des de 2004 intenta acompanyar aquests nois i noies en tot el seu recorregut vital, des de la inserció a la societat fins a trobar un feina, si és possible, fent reforç escolar o organitzant activitats lúdiques. En el SAO hi col·laboren fins a tres ordres religioses -concepcionistes, teresianes i maristes- donant bon exemple del que pot ser l’Església del futur, amb un treball plenament en xarxa. Els menuts que troba al carrer València també tenen necessitats, com dèiem. Les noves circumstàncies familiars –el gran número de separacions de parelles, per exemple- generen situacions d’incertesa en molts dels infants que ella creu que els professors han de tractar de forma diferent: “Tan sols el fet de tenir dues cases ja és una dificultat afegida per a ells, per tant no es pot ser igual d’exigents o almenys no de la mateixa manera”, subratlla.

Ara fa dotze anys que la Mercè va professar com a religiosa, ja a El Prat, tot i haver nascut a Mataró fa 44 anys. Entremig va fer una estada d’un any a Togo, a l’Àfrica, on va poder tastar i saludar els valors d’acollida, hospitalitat i alegria que mantenen aquestes societats. L’opció radical de consagrar la seva vida a Déu la viu amb tota normalitat, amb plenitud i serenor. “És clar que en alguns moments es troba a faltar poder formar una família, però crec que aquest camí em dóna una autèntica felicitat”, explica amb els ulls plens de vida.

Peiró familiar

Imatge de la presentació del volum sobre Joan Peiró que es mostra ara a Barcelona al Saló de Pedra de l'Ajuntament d'Argentona, el passat 29 d'abril.

Aquest 9 de juliol, a 2/4 de 8 del vespre, es presenta a l'Ateneu Barcelonès (carrer Canuda, núm. 2, de Barcelona, tel. 933 436 121) Memòria de Joan Peiró i Belis. Retrats d’un sindicalista, ministre de la Segona República, el llibre sobre Joan Peiró a l'Ateneu Barcelonès, el qual han escrit a sis mans la meva germana Maria Salicrú-Maltas, l'amic Josep Puig i Pla i Pere Gabriel [Notícia de TVM de la presentació a Mataró i Fragment documental TV3 sobre Peiró]. És la presentació a Barcelona i clou la sèrie d’actes que s’han fet des del mes d’abril. El llibre el presenta Ferran Mascarell, vicepresident primer de l’Ateneu Barcelonès i exconseller de Cultura de la Generalitat junt amb l’editor Joan Maluquer. Memòria de Joan Peiró i Belis és un llibre calidoscòpic. Construït des d’una munió de retrats i aportacions, pretén subratllar la figura de Peiró com a home íntegre, obrer autodidacta i dirigent sindical anarquista que fou, que va ser capaç de refondre, al llarg de la primera meitat del segle XX, tota una llarga tradició militant del segle anterior. El lector hi trobarà una síntesi de l’aportació més teòrica de Peiró i la seva vida militant fins a l’execució amb què el franquisme li estroncà la vida.

A casa estem tocats del bolet per la història, literalment. En Manel Salicrú, el meu tiet, és el director del Museu Arxiu de Santa Maria, un indret apassionant i encara poc conegut a Mataró mateix, el qual compta amb una publicació de gran nivell com són els Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria. La seva filla, la Roser Salicrú, es dedica professionalment a l'estudi de la història, en un període molt concret de l'Edat Mitjana, i és una investigadora de gran prestigi. El meu pare, en Ramon Salicrú, és, essencialment, un apassionant de la història -local, nacional, europea i mundial- i un professor d'aquesta matèria. La Maria, la meva germana, és qui li ha près el relleu, a casa, relacionant la història amb la música; de fet és etnomusicòloga, que significa que relaciona la música amb el seu entorn (els seus articles a Valors van en aquesta línia). Jo, al costat d'aquestes quatre familiars, diguem-ne que sóc un vulgar divulgador, que m'he dedicat a promoure, de moment, documentals històrics: 27-G. Bandera blanca sobre l'entrada dels nacionals a Mataró el gener del 39 [veure introducció], Teixint la ciutat. La història del gènere de punt a Mataró [veure vídeo inicial] i Els Ponts de Mostar [veure web], sobre la guerra de Bòsnia i la situació actual d'aquest país balcànic. També sobre Peiró vaig participar en un monogràfic que li va dedicar Mataró Report i que em va permetre conèixer el desaparegut Josep Benet [veure vídeo].

De Peiró a Samsó...

Apuntava en un post anterior [El Vaticà beatificarà el rector màrtir de Santa Maria, el doctor Samsó] els paral·lelismes entre la figura de Joan Peiró i la del doctor Samsó, del qual precisament s'acaba d'anunciar la firma del seu decret de beatificació per part del Papa Benet XVI. Es poden seguir els detalls de tot el procés al bloc doctorsamsomartir.blogspot.com. Samsó no és l'únic màrtir religiós de la Guerra Civil a Mataró -també van perdre la vida el salesià Alexandre Planas i el carmelita Pere Ferrer o el rector de Sant Josep del moment Lluís Miquel i Ticó- però si que el que va ser rector de Santa Maria de 1924 a 1936 n'és el més recordat. Amb les beatificacions i santificacions l'Església Catòlica, legítimament, honora els seus morts com creu convenient. Ara, per tornar a Joan Peiró, el que caldria és que al també mataroní d'adopció se'l "beatifiqués" des d'un punt de vista civil, i que l'Estat Espanyol declarés nul el procés judicial que el va dur fins a la mort a Paterna el 1942.

Són les Associacions de Veïns les veus dels barris?

Imatge de dilluns a la presentació del volum sobre el moviment veïnal, al Casal de Les Esmandies.

El moviment veïnal. Les desenes i desenes de ciutadans dels diferents barris de la ciutat que han esmerçat les seves hores en intentar millorar el seu entorn immediat, en aconseguir una millor qualitat de vida pels seus conciutadans per pur altruisme. Aquest és el protagonista del llibre Veus de Mataró. Les lluites veïnals explicades pels seus protagonistes, presentat aquest dilluns pel periodista i amic Xavi Amat al Casal de barri Les Esmandies. Un llibre que s'ha editat amb el suport de l'Institut Municipal d'Acció Cultural, és a dir l'Ajuntament.

Precisament en el llibre, l'exalcalde Manuel Mas -alliberat totalment del seu passat com a màxim responsable de la ciutat- les etziba sense contemplacions i assegura que els líders de les entitats veïnals són "polítics frustrats" i que, sense subvencions municipals, aquest moviment ja no existiria. Mas apreta fort negant la utilitat d'aquestes associacions i els retreu manca de legitimitat, assegurant que hi ha un segrest de l'opinió dels veïns per part dels dirigents d'aquestes entitats perquè es presenten com els representants d'un conjunt de ciutadans que no són. La resta del llibre, amb excel·lents fotografies de Sergi Bernal, és un retrat de les històries i experiències d'una multitud de ciutadans que han deixat moltes hores de son per dedicar-se als altres, cosa que és -en principi- molt lloable. Però constantment apareix i repareix la pregunta que Mas planteja de fons: tenen sentit les Associacions de Veïns avui en dia?

Mas diu que no, que les reivindicacions han de passar bàsicament pel sistema de partits. Ho fa amb la seva habitual contundència, provocant una certa irritació que ahir sobrevolava l'acte de presentació del volum. Però és evident que quan Mas diu el que diu sap molt bé perquè ho fa: certament en alguns moments ha semblat que persones en concret feien servir els seus càrrecs a les entitats veïnals per convertir-se en un franctirador de la política local que atacava el govern municipal sense saber si amb la seva actuació expressava realment el sentir majoritari del barri que deia representar. En això, segurament els periodistes que treballem en mitjans de comunicació locals hi tenim culpa: hem donat una cobertura mediàtica excessiva a les opinions i els posicionaments dels presidents o les juntes de les associacions de veïns, quan l'opinió majoritària en el barri pot ser que vagi per un altre costat.

Mas, per tant, té part de raó, però oblida que la realitat del moviment veïnal avui en dia majoritàriament ja no obeeix aquests paràmetres. Un servidor, en gairebé deu anys de feina en mitjans de comunicació de la ciutat, ha pogut comprovar com pràcticament totes les associacions de veïns de la ciutat -penso en Vista Alegre, Palau-Escorxador, Via Europa-Nou Parc Central o Pla d'en Boet però també Cirera i Rocafonda- segueixent mantenint a hores d'ara la seva lògica reivindicativa però sobretot es dediquen a una cosa explícitament positiva: generar vida als barris, provocar moments de trobada entre els veïns, crear espais de centralitat urbana. Des d'aquest punt de vista la persistència de les Associacions de Veïns és plenament vigent. N'hi ha algunes, com la de Cerdanyola, que en els darrers mandats ha jugat a fer d'oposició al govern municipal en la línia en què insinua Mas, però caldria no fer pagar justos per pecadors.

Que hi hagi veïns que s'organitzin per lluitar pels seus drets però sobretot per crear xarxa social continua sent molt necessari, però m'atreviria a reclamar que ho facin amb dues condicions per tal que la seva feina no quedi desvirtudada. En primer lloc: que treballin amb lleialtat amb el conjunt de la ciutat; no s'hi val a pensar només en la seva zona (hi ha d'haver treball conjunt amb els barris limítrofs). Segon: no pot ser que les associacions de veïns es presentin com la veu de tots els ciutadans d'un barri en concret. Les associacions de veïns són només la veu dels que paguen quota en aquestes entitats. Ni més ni menys.

Les associacions de veïns segueixen sent els millors interlocutors que té el govern municipal amb el territori, però interlocutant amb aquestes entitats ara ja no n'hi ha prou. L'administració ha de fer l'esforç de buscar moltes més veus, més diverses, per poder escatir exactament què pensa la gent de cada zona. És feina també dels polítics que ens governen intentar acostar-se cada cop més als ciutadans. No és una feina gens fàcil però em temo que no té cap mena d'alternativa i les noves tecnologies segur que ens poden donar un bon cop de mà. Potser així, a més a més, podrem recuperar la vitalitat democràtica als nostres pobles i ciutats.

Les lliçons de Toni Grané

Toni Grané [retrat de Laura Arias a El Tot Mataró] ha estat escollit aquest passat cap de setmana com a president de la Sala Cabañes de Mataró en substitució d'Imma Llorens, després d'onze anys en què la mataronina coneguda per la seva presència al Cifras y Letras de La2 ha ostentat les regnes de l'entitat. L'elecció és força sorprenent tenint en compte el caràcter poc institucional i esbojarrat de Grané, característiques que en un principi no el predisposen per un càrrec d'aquestes característiques [Entrevistat a la secció 'El cafè' de Mataró Report 85 va dir: "La Sala s’ha de fer nova i algú ha d’apostar per fer-ho. (...) Falta visió. El que passa és que això requereix una dedicació i un esforç que algú ha de fer. Calen molts diners i no és fàcil. Hauríem de veure amb quin suport compta el Centre Catòlic [entitat que englobal Sala Cabañes] i sobretot del Patronat de la Sagrada Família [propietària legal del teatre], que és una soga que la Sala sempre té al coll"].

A banda de les inevitables tensions internes que l'elecció de Grané comportarà, el que és encara més obvi és que Grané s'enfrontarà també amb els actuals inquilins de l'Antiga Beneficència, més en temps de crisi econòmica: "Hi ha un conveni signat amb Pastorets que diu que el Patronat [de Cultura, antecedent de l'IMAC] es farà càrrec de la meitat del pressupost. Això ara no s’està complint. Aquí el que valen són els fets... Qui fa vuitanta anys que està fent aquest espectacle? Doncs ja està. La realitat és que tenim un teatre que funciona. Doncs se l’ha d’ajudar. Que n’hi haurien que també voldrien funcionar? Doncs primer que facin", deia en la mateixa entrevista de fa ara cinc anys. "Com xiula l'huracà", diria Satanàs si ens llegís en ple estiu.

Més enllà de tot això estic convençut que l'elecció de Grané és un gran encert. Grané és la persona amb més empenta de les que es belluguen per Sala Cabañes, la segona entitat cultural en nombre de socis a la ciutat després dels Capgrossos, i ho va testimoniar revolucionant Els Pastorets de Mataró entre 1997 i 1998. En aquell moment l'ara nou president de la Sala va dur a terme una forta i polèmica sacsejada al buc insigne de l'entitat: ara toca fer el mateix amb el conjunt de l'entitat. Sense presses però sense cap mena de por. Per donar vida a una entitat que en té molta, al darrera, però que podria anar-se esmorteint amb el pas del temps si no es tracen noves línies de futur. I sobretot perquè Toni Grané té una gran virtut: és un treballador nat, incansable, que no diferencia entre el treball remunerat i el que no ho és: per ell l'important és la professionalitat i aquesta està per sobre de consideracions econòmiques. Aquesta és una lliçó que he tingut l'oportunitat d'aprendre d'ell en diverses ocasions. "Aquí hem vingut a treballar en sèrio. Qui no ho vegi així, que marxi", li he sentit a dir més d'una vegada. Màxima seriositat, rigor, treball. I una passió inexpugnable per sargir els propis somnis.

Felicitats, Toni. Tens molta feina per endavant.

Burgada veu la nova llei d'Educació com el primer pas cap a la sociovergència
Veure's no se l'ha vista gairebé mai de veritat, però haver-n'hi, n'hi ha, podríem dir respecte la sociovergència adaptant la dita castellana. El periodista Oriol Burgada reflexiona en aquest vehement post -amb això s'entendrien segur amb Grané- sobre l'error estratègic d'aprovar una nova llei d'educació fent concessions al principal partit de l'oposició i posant-se en contra al soci més esquerrà del tripartit. Malgrat no estar-hi del tot d'acord, l'article és molt recomanable.

Babou Cham i 'El carrer de casa'

"Babou Cham! Qui t'ha vist i qui et veu!". Riu. Té gràcia trobar-se amb algú que ara s'ha convertit en relativament famós a casa nostra per ser el primer Manelic negre en una Terra Baixa postmoderna quan tu has viscut de primera mà les seves primeres passes com a actor. M'ho recordava ell mateix: la seva primera intervenció pública va ser a El Carrer de Casa, la sèrie que vam tirar endavant el 2001-2002 amb l'Eloi Aymerich com a Clack Produccions [Notícia del diari El Mundo]. Una sèrie que es va estrenar l'abril de 2002 i que es va pdoer veure també a Osona TV [Notícia a PortalMataro.com i Notícia a Vilaweb.cat], a Gavà TV, a Girona TV [Notícia a LaMalla.cat].

En aquella època en Babou treballava en un projecte d'educació i integració per a nens de pares immigrants de la Secretaria General de Joventut de la Generalitat. A El carrer de casa en Babou representava el paper d'un immigrant que s'enamorava d'una noia catalana, la qual quedava embarassada. El seu posat de bon jan facilitava que les escenes que s'havien de repetir 25 vegades no acabessin amb un disgust entre tot l'equip tècnic. Just després d'intervenir en aquesta sèrie de televisió, el 2002, és quan la seva carrera es va enlairar. Ara s'ha convertit en un actor conegut a Catalunya, tan pel Manelic com per la seva aparició a Ventdelplà.

Entre les mils de coses positives d'aquell projecte fet a mitges amb l'Eloi Aymerich, dirigit per l'Elisa Rebull i amb un centenar de persones al darrera (quina música, la de Jaume Nebot, Neil Harbison i el desaparegut Ramon Salvia!), haver pogut donar les primeres oportunitats a actors de casa nostra és un gran goig. A banda de Babou Cham també hi ha el cas de Sara Espígul [web], que participa en un programa de tardes a La2. O d'Àlex Esteve, el qual apareixia amb Imma Llorens, i ha partipat en la reposició de El Mikado de Dagoll Dagom [notícia capgros.com]. I segur me'n deixo.

Em ve al cap tot això -quants records!- veient el Culebrón del barri que tiren endavant uns alumnes de l'IES Princep de Viana del barri de Sant Andreu de Barcelona. El llançament es farà per Internet. Nosaltres, des de la web elcarrerdecasa.com vam ser pioners en penjar resums de 3 minuts del capítol el dia abans de la transmissió en televisió. Ara la idea és estrenar-ho directament a Internet. Llavors no se li hauria acudit a ningú, francament. I m'hi fa pensar també l'anunci, revel·lat pel diari El Punt ["El serial que substituirà 'El cor de la ciutat', de TV3, transcorrerà a Mataró"] que una casa mataronina no marítima serà un dels escenaris de la nova telenovel·la de TV3, que se situarà a la comarca del Maresme. Mare de Déu!

Manu Chao aterra al Cruïlla de Cultures*


Ni els més veterans recordaven una nit tan intensa ni extraordinària en el Cruïlla de Cultures. Manu Chao i els seus músics de Radio Bemba van aixecar el festival el passat dissabte al recinte l'Arquera de Mataró fins a límits desconeguts de potència, dimensió i experiència. Un concert emblemàtic, un mite de la música mestissa mundial i deu mil persones van pintar un requadre que ha quedat marcat per sempre en la retina i les orelles de tots els que ho van viure. La nit -amb entrades exhaurides i que era l'únic concert que aquest estiu oferia Chao a l'estat espanyol- va anar acompanyada d'altres artistes, Safaa 3Arepeyes, D'Callaos i Lamatumbá, que van telonejar i cloure la nit. (...)

* Llegeix la resta al Diaridelamusica.com.

Una Àfrica sorprenent per obrir el cinquè Cruïlla‏

Després de la populosa revetlla de Sant Joan que va congregar la xifra rècord de vint mil persones a la platja del Varador, a quarts de 10 del vespre d'aquest dijous dia 2 s'obria de facto la primera nit del Cruïlla de Cultures d’enguany, a la sala Clap, amb una nova festa que en aquesta ocasió fixava els ulls en el continent africà. Els encarregats d’escalfar motors per l'excepcional actuació dels Konono No1 van ser els vuit membres de la conjuntadíssima banda Alma Afrobeat Ensemble: fussionant el latin i el funk i passant-ho tot pel tamís de la potència africana, la banda va esdevenir un magnífic preludi a la nit de la mà del guitarrista Aaron Feder i el ghanès Kwame Adzraku.

El plat fort de la nit, Konono no1, va adreçar-se al públic quan quedaven deu minuts per les onze de la nit i s’havia anat creant ambient i expectació a la sala: xiulets de festa, mil•limetrada percussió i els famosos likembé, instruments de factura casolana que a primera vista semblaven joysticks d'ordinador i que amb un característic so de joguina electrònica ràpidament s'endinsaven en el cervell. Els rudimentaris i escardallencs altaveus propis de l'època colonial ajudaven a situar els espectadors en una escena africana de, per exemple, Kinshasa, a la República Democràtica del Congo, on radica la formació.

A ritme de batucada, amb la marxa que dóna un quart de segle en actiu, els Konono No1 van enganxar el públic des de la primera de les llarguíssimes cançons, loops màntrics d'un so inesperat i sorprenent. Amb el veterà Mawangu Mingiedi exercint de mestre de cerimònies, el Clap es va convertir en un d'aquests camps de futbol africans plens de gom a gom, amb la multitud corejant càlides i enganxoses tornades; un públic que no era del tot aliè a la proposta gracies a una anterior visita dels africans al Sonar de Barcelona. El to artesanal, saturat, distorsionat d'aquesta música que fuig del tòpic africà va fer moure amb entusiasme el centenar llarg d'assistents entre els quals, estranyament, no hi havia a penes membres de la comunitat subsahariana de la capital del Maresme.

Inici majestuós, doncs, d'un cap de setmana que tindrà dissabte el seu epicentre en un concert apoteòsic de Manu Chao pel qual ja s'han venut nou mil entrades. I també, per tant, una nova sessió didàctica d'aquesta enciclopèdia musical que es diu Cruïlla de Cultures i que ens descobreix cada any el que esta donant de si arreu les anomenades músiques del mon. Sortosament això no ha fet més que començar.

Baltasar Porcel via Eloi Aymerich

Jo no era un especial entusiasta de Baltasar Porcel. No tinc cap inconvenient en reconèixer-ho. Les seves columnes a La Vanguardia em sobrepassaven per excessivament barroques i no he llegit cap dels seus llibres. No sempre som com voldríem, vaja. Ara bé, ahir en assabentar-me de la mort de Porcel no vaig poder evitar sentir un sobresalt perquè ara fa poques setmanes vaig ser present a un dels darrers actes on devia acudir en vida. Va ser a la presentació, a l'Espai Mallorca de Barcelona, del documental del meu company i amic Eloi Aymerich Baltasar Porcel, ressons de la mediterrània, del qual forma part aquest fragment que he penjat sobre el text. Porcel, amb el seu posat caracteristic entre irònic i sorneguer, feia aspecte absolutament normal, content però habituat als homenatges i a les referències a la seva obra. Ho presenciava de forma impassible, com si no anés amb ell. Es dóna la coincidència que feia anys que l'Eloi m'havia d'ensenyar aquest documental però les circumstàncies no es van aliar fins ara fa poques setmanes, just en un acte on hi era present el propi Porcel. Quines coes. La Vida. La Mort. [Porcel(I), d'Eloi Aymerich].

Plou sobre mullat al Kurdistan iranià: les forces de seguretat disparen contra els manifestants a Kermanxà*

CLIQUEU AQUÍ PER VEURE EL VÍDEO

Aquesta és una de les poques gravacions –feta amb telèfon mòbil- que existeixen sobre la repressió que està duent a terme l’exèrcit iranià també contra la població kurda al nord-oest de l’Iran, on hi ha una àmplia minoria kurda –entres sis i vuit milions- que reclama els seus drets culturals i lingüístics. Les imatges són del passat 27 de juny i mostren l’enfrontament entre les milícies progovernamentals basij i la població a Kermanxà, ciutat capital de la zona kurda de l’Iran arran del frau electoral perpetrat per l’actual president Mahmud Ahmadinejad.

El fet és que des de la victòria d’Ahmadinejad a les eleccions presidencials del 2005, el règim iranià ha adoptat una línea dura per fer front a les demandes de més democràcia i autonomia pels kurds. Si bé l'opinió pública internacional veu ara la veritable naturalesa del règim islamista, els kurds ja fa temps que en pateixen les conseqüències. Després del salvatge assassinat del jove Shivan Qaderi a la ciutat de Mahabad a l'estiu del 2005, milers de kurds es van manifestar pacíficament a ciutats com Mahabad, Saqez i Sanandaj, contra aquest tipus d’actes. La policia va dispersar els manifestants obrint foc. Els actes de protesta es van repetir, malgrat la repressió policial que va causar almenys 17 morts i desenes de ferits. La llei marcial va ser introduïda a les tres províncies kurdes i el govern de Teheran hi va desplegar 100.000 soldats. A més a més, sindicalistes, militants pels drets humans i militants feministes han estat empresonats acusats de promoure el separatisme. En el terreny cultural, el règim islàmic ha ordenat el tancament dels dos diaris kurds legals, Ashitî (“Pau”) i Aso (“Horitzó”), fets denunciats per l’organització « Reporters sense fronteres ». Tot això ha anat succeint mentre els representants de la Unió Europea han estat negociant amb Teheran la fi de la producció d’urani per a usos militars. Malauradament, ni els governs europeus, ni l’administració americana, ni els grans mitjans de comunicació s’han fet ressò d’aquests esdeveniments, tot i haver estats informats pel Partit democràtic del Kurdistan iranià (PDKI).

La guerra de baixa intensitat entre el PJAK (Partit nacionalista kurd proper al PKK del Kurdistan turc) i el cos dels pasdaran (exèrcit iranià) han provocat desenes de víctimes durant els darrers mesos. Mentrestant, el règim iranià ha penjat diversos militants kurds en públic a ciutats com Kermanxà [veure vídeo penjat a YouTube]. Per tot això, els partits kurds havien demanat de boicotejar les eleccions, deixant entendre que mentre el règim no canviés de veritat, no tenia sentit de participar al joc electoral. Tot i així, vist el frau electoral, els kurds han participat també a les manifestacions en contra d'Ahmadinejad tot i que els mitjans de comunicació s'han concentrat en relatar el que succeïa a Teheran.

* Notícia penjada avui a la web del Centre d'Informació i Recerca sobre el Poble Kurd (CIRK).