Paternitat responsable*

Comencem el curs i ho fem abordant una temàtica molt delicada, l’avortament, però amb la voluntat de reemmarcar la qüestió en un àmbit més ampli, el de la responsabilitat de tenir fills. Creiem que aquesta és la clau de la qüestió: si n’hi hagués més, de responsabilitat, no hi hauria tants embarassos indesitjats, que són el gruix dels casos d’avortament en l’actualitat [llegir editorial]. Ens ajuden a donar aquest pas Lluís Sáez [aquí], Diego López [aquí], Francesc Grané [aquí], Rosa Pursals [aquí], Jep Alcalde [aquí] i Carlos Ramon [aquí], tots ells des de diferents perspectives. No us perdeu tampoc l’entrevista al voltant de la temàtica de les identitats que el periodista Toni Rodon fa a l’escriptora Najat El Hachmi [aquí].
Aquest setembre de 2009, però, per a Valors és un moment important perquè després d’un curs on hem apostat fort pels intruments 2.0 -canal de vídeos al portal Youtube.com [aquí], un grup propi a la xarxa social Facebook [aquí] i una xarxa de blocs dels col·laboradors de la revista-, de donar més força a la web valors.org [aquí] i al butlletí mensual associat que enviem a 1.200 amics i haver augmentat la freqüència d’actes públics obrim encara una nova pota del projecte: un espai de ràdio setmanal dins el nou magazine diari NITSestel que l'emissora Ràdio Estel -amb distribució de senyal a tot Catalunya- posa en marxa el proper 21 de setembre de la mà d'Emili Pacheco. El projecte Valors avança i es consolida. Comptem amb vosaltres per tal que segueixi sent així.

ALTRES CONTINGUTS D'INTERÈS DEL NÚMERO
· Najat El Haixmi: “La identitat de cadascú està configurada de diferents retalls”. Toni Rodon.
· "Mort a la costa Africana", de Maria Coll.
· “El rostre de la mort”, de Jordi Cussó.· “El compromís amb l’austeritat”, de Mar Galceran.
· "Sense respostes", de Ramon Radó [nou Bloc].
· "Responsabilitat individual", de Francesc Amat [Bloc]. · “Mística, màgia o subconscient”, de Ramon Bassas [Bloc]. · “Noves tecnonologies per a una vida més sana”, de Marc de San Pedro [Bloc]. · “Tornar”, de Joan Safont [Bloc]. · “L’Östalgie a Alemanya”, de Joaquim Amargant [Bloc].

VOLS REBRE TOT EL NÚMERO EN PDF? Respon aquest email i demana’ns-ho.VOLS SUBSCRIURE’T A VALORS PER TAN SOLS 32 EUROS L’ANY? Clica aquí.

Que arribi Sant Ramon *

Escric aquestes ratlles quan tot just el dia comença a allargar-se i la calor sembla que estigui a punt de destronar les pluges i nuvolades que no volen deixar-nos gaudir de l’època estival. Quan resseguiu aquestes línies amb els ulls, el cicle que ara comencem ja serà història i estarem altre cop a les portes de la tardor. Abans d’això, però, hi ha una festivitat ineludible, que persevera any rera any: la Serenata del carrer de Sant Ramon.

Per mi Sant Ramon és l’últim dia d’estiu; abans que les agendes i el calendari prenguin terreny exigint reunions, trobades, feina i més feina. L’última oportunitat –fins l’any següent, per sort- de retrobar sensacions quasi perdudes en nom del “desenvolupament” i el “benestar material”; per exemple sopar enmig del carrer, en una taula de fusta, de forma casolana.

Sant Ramon és moment de gaudir, intensament, de les coses petites i de compartir. Sí, compartir, una paraula tan passada de moda com “responsabilitat” o “sacrifici”... Compartir el menjar, la conversa, la música, les rialles.. i fer-ho amb els amics, la família, la “nostra gent”... Un moment, en definitiva, per celebrar que estem vius, que estem junts, que estimem la nostra història i el nostre racó de món... una estona que hauríem de saber reproduir cada dia de l’any.

“Que arribi l’agost”, diuen Els Pets en una cançó del seu darrer àlbum. En aquest tema, el grup de Constantí evoca també aquesta època de l’any en què tot es torna més tranquil, més suau, més plàcid, més lent... més humà, en definitiva. Doncs jo dic: que arribi Sant Ramon!

* Escrit publicat al programa de la Serenata del Carrer Sant Ramon el 2004.

Personatges d'agost: Marcel Margarit, el treballador incansable de l'estiu

Ja pot ser dissabte al matí, diumenge al vespre, agost, febrer, amb finançament autonòmic o sense. No ho vaig anar a comprovar personalment, però segur que l'11-S també hi era i i l'11-M el mateix. Ell sempre hi és. Donant ordres als cambrers, repartint comentaris sarcàstics entre els clients i treballant, sobretot. És Marcel Margarit, l'actual responsable del xiringuito històric del Passeig del Callao anteriorment capitanejat pel seu pare, un d'aquells establiments culinaris de caire social, dels que donen identitat a la ciutat: pa amb tomàquet, peix fregit, braves i sobretot... croquetes de carn d'olla. Si Can Margarit (escenari cinematogràfic a Dieta Mediterránea) no estigués allà al costat de les casetes del Callao l'hauríem d'inventar, com el Xurrero de La Riera, els granissats de Can Graupera o els gelats de vainilla de la Granja Caralt.

En Marcel és un dels personatges habituals de l'estiu mataroní, perquè de vacances, si en fa, no és en aquesta època. Personatge que se'n fot del mort i de qui el vetlla, en Marcel és també persona generosa, que reparteix xupitos i copes de cava no per quedar bé amb la clientela sinó perquè li dóna la gana, i punt. Només un consell, per acabar: no el reptis a què t'emborratxi. La darrera vegada que ho vam fer ens va servir una barreja anomenada "sofrito" que va fer estralls en els nostres estómacs durant dies. D'això en fa avui tres anys i quinze dies i encara ens en recordem.

Propostes d'agost: el festival Acústica a Figueres

Figueres, amb molt d'encert, ha decidit des de fa cinc anys especialitzar-se en la música desendollada, acústica, que tants titulars havia acaparat ara fa una dècada, en l'època en què els grans artistes feien versions acústiques dels seus grans temes com una forma de reviure'ls. És el festival Acústica [veure web]. El vídeo que hi ha aquí a sobre correspon a l'edició de fa dos anys, amb Josep Thió interpretant Seguirem somiant, la cançó dedicada al desaparegut Ninyin Cardona (membre fundador de Sopa de Cabra). Doncs aquest any Déu n'hi do el panorama que es podrà veure a Figueres: Jorge Drexler en un dels seus poquíssims concerts a la península, el canari Pedro Guerra, Adrià Puntí ex Umpah Pah rebatejat com a Josep Puntí i Lluís Gavaldà estrenant-se en solitari. Promet i molt.

Clack: Josep Maria Pou, quaranta anys dalt dels escenaris

L'actor català Josep Maria Pou és el protagonista d'un altre vídeo dut a terme per Clack Produccions per a un cicle d'entrevistes de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta i del qual hem pogut veure altres exemples durant aquest mes d'agost. Pou és un dels actors catalans amb més solera al conjunt de l'estat espanyol i té un domini de la llengua castellana al mateix nivell que la catalana. Darrerament l'hem pogut veure a Barcelona amb la magnífica i reflexiva peça Els nois d'història al recuperat Teatre Goya, del qual de fet és el nou responsable [veure notícia].

Valors d'agost: les reflexions dels dos expresidents

Jordi Pujol al Foment Mataroní, setembre de 2004.


Pasqual Maragall al seu despatx d'expresident, maig de 2008.

Una de les grans satisfaccions de la revista Valors és haver pogut entrevistar dues de les personalitats més importants de la segona part del segle XX (i l'inici del XXI) a Catalunya, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, els quals han estat president de la Generalitat entre 1980 i 2003 i alcalde de Barcelona entre 1982 i 1997 i president de la Generalitat entre 2003 i 2006. Ara ho podeu recuperar en aquests dos vídeos. El primer és un resum de la conferència que el setembre de 2004 Pujol va pronunciar sobre Els valors d'Europa al Foment Mataroní, com a complement a l'entrevista que havia protagonitzat en el número 7 de la revista [veure aquí]. I el segon és una intervenció gravada a Maragall en el mateix despatx d'expresident on Maria Coll i un servidor el vam entrevistar el maig de 2008, ara fa una mica més d'un any [L'entrevista la podeu llegir clicant aquí].

Retalls de viatge: Polaquito

El Polaquito va corriendo,
por la ciudad de La Habana,
igual que des de hace ya treinta y pico años.

Las ha visto pasar
de todos colores,
des de que llegó del Este,
por gracia del Socialismo.

Y ahora ruge yendo,
a la playa Santa María,
cargado como un burro,
con la família dentro.

Resistirá igual como,
lo hacen todos los cubanos,
Polaquito no te puedes parar,
hasta que un nuevo carro no veas llegar...

Po-la-qui-to!
Tan pequeño, tan hermoso,
tan fuerte y tan blanquito.
Po-la-qui-to!

· Escrit a L'Havana el 8 d'agost de 2005.

El DDM no para a l'agost: La Mediterrània a ritme de Pla

Un moment de l'actuació al pati de Can Jalpí, a Arenys de Munt. Foto: Xandri Calsapeu/DDM.

La singular formació Lisboa Zentral Cafè [web] va oferir, aquest diumenge dia 23 i en el marc del cinquè cicle de músiques mediterrànies promogut per l'Ajuntament d'Arenys de Munt [web], una bona mostra de les múltiples possibilitats que té la música. En aquest cas per a fer-nos viatjar per un indret proper -sovint encara poc conegut- com és la Mediterrània alhora que ens capbussàvem en el -també massa poc conegut- món literari de Josep Pla, tot plegat a través de l'espectacle Cartes meridionals, amb Ramon Simó a la direcció artística. Amb l'actor David Bagés interpretant l'escriptor empordanès i fent de mestre de cerimònies i el reforç de tres músics -Cristóbal Rentero (llaüt, llaüt àrab, bouzuki), Pep Pascual (clarinet i saxos), Ahmed Al’Tortahad (percussió)- a l'habitual formació de Joan Alavedra, Eduard Altaba, Salvador Boix, Oriol Camprodon i Xavier Maureta, els més de dos-cents assistents van anar de Barcelona fins a l'antiga Constantinople, passant per Marsella, Roma, Zagreb, Belgrad i Salònica en menys d'una hora i mitja i sense moure's de l'espectacular paratge de Can Jalpí. El muntatge, plantejat en una mena de cafè permanent, es nutria bàsicament dels textos de Pla i de les ambientacions musicals a partir de peces adaptades a cada ciutat per la qual passava la ruta. Per si no n'hi hagués prou, una tercera pota de l'espectacle eren les projeccions amb imatges en format Super8 dels indrets per on feia parada la ruta. Llenguatges musical, dramàtic i visual al servei d'un experiment molt interessant en un indret encara més interessant. Esperem que l'any que ve el cicle de músiques mediterrànies superi les estretors provocades per la crisi i recuperi la quantitat de programació habitual. J. SALICRÚ

Personatges d'agost: Txell Sust, la mataronina més negre i sensual

Foto: Albert Arcas.

A Catalunya no és encara una cantant el que en podríem dir coneguda pel públic general, tot i que entre els amants del jazz i la música negra és tota una referència. La mataronina Txell Sust [pàgina a MySpace] no és una jove promesa sinó una madura realitat que despunta amb força des de fa temps i en mica en mica suma fans a la seva veu melosa, negra, sensual, prodigiosa, adjectius molt propis d'Argentina, on li han muntat un club de fans, els quals s'entreten a valorar si anava guapa o més guapa amb un vestit o altre en el darrer show televisiu on ha aparegut. El passat dia 19 actuava a Luz de Gas en el marc del festival Mas y Mas i és que de fet l'estiu és una bona època per a ella; l'any passat just en aquestes dates va ser al Festival de Blues de Barcelona [veure vídeo de l'actuació].

Després d'un llarguíssim període de gestació actuant amb August Tharrats Blues Trio, des de 1993, amb qui ha visitat multitud d'escenaris catalans, la mataronina ha emprès el vol en altres línies fent de corista d'Alejandro Sanz, amb el grup Blue 4U i oferint al mercat les seves pròpies propostes. En aquests moments està en plena presentació del segon disc Ciudadana Universal, un títol que es deu precisament a les llargues estades fora de casa que ha fet en els darrers anys. Totes aquestes experiències i sentiments han inspirat els ritmes, les melodies i les lletres de les seves cançons, que musicalment respiren un anomenat pop progressiu que ha tamisat el productor Armand Sabal·lecco. Tenim ganes de veure-la a Mataró ben aviat.

Propostes d'agost: 'La travessa de l'exili' de Marta Pedrico i Esther Castarnado

Imatge del bloc on hi ha penjats els vídeos promocionals d'aquesta sèrie històrica de documentals.

El camp periodístic local està ple de bones iniciatives que sovint passen desaparcebudes, per interessants i per treballades que estiguin. Per això, humilment, des d'aquest bloc pretenem publicitar una miqueta la feina de dues companyes periodistes locals -Esther Castarnado i Marta Pedrico- que, desafiant els tòpic que corren sobre les noves generacions, s'han atrevit a tractar un tema tan complex i ampli com el de l'exili de milers de persones al final de la Guerra Civil Espanyola. El projecte, de vuit capítol de 25 minuts de durada, es va estrenar l'abril d'enguany a Maresme Digital Televisió (que ha renovat web, per cert) i es pot veure encara en reemissió durant aquest estiu. El mes d'abril en què va fer exactament setanta anys que les tropes franquistes van ocupar la totalitat de Catalunya i van empényer riuades i riuades de persones cap a una França que no els va rebre com calia en la majoria de les ocasions. Sort en van tenir de l'acolliment que alguns particulars els van donar a la zona fronterera. La Travessa de l’exili pretén recuperar aquestes històries, les veus d’exiliats supervivents, descendents d’exiliats, autoritats dels pobles d’acollida, veïns de les viles que van acollir els exiliats i historiadors. Les vivències d’una generació que està a punt de desaparèixer. Felicitats, doncs, Marta i Esther. Podeu veure el bloc de presentació d'aquesta iniciativa clicant aquí i el resum del primer capítol clicant aquí. Podeu contactar amb els responsables del projecte escrivint a latravessadelexili@gmail.com.

Catalunya, poble a poble (IV): Incursió aragonesa
L'avantatge de no tenir una ruta és poder fer la ruta que et doni la realíssima gana -en celebrada expressió de l'alcalde Baron- en el moment que convingui; fem un trip in progress, que dirien els moderns. Només tenim un límit: el dijous al vespre hem de ser a casa. Però fora d'això disposem d'un eixerit i displicent Twingo, un conductor amb ganes de fer quilòmetres i un copilot amb ganes d'actuar com un eixelebrat. Via Facebook, l'amic Joan Safont se'n dóna compte que estem sopant a Gandesa i ens proposa la següent juguesca: travessar pràcticament tot l'Aragó i plantar-nos a Torrijo del Campo, prop de Teruel, d'on prové la seva família i on estiueja de tota la vida. Doncs tal dit tal fet. Després de visitar l'estàtic i avorridot museu sobre la batalla de l'Ebre a la capital de la Terra Alta, ens endinsem al país veí fent parada primer a Vallderoures, d'on no marxem tranquils fins que localitzem -oh, miracle!- un venedor de cupons i una dona gran que la fan petar en la llengua autòctona de la Franja. Escenes majestuoses dels camps encara verds que es van tornant grocs i finalment d'un ocre ben àrid ens acompanyen fins que cap a les nou del vespre aterrem a Torrijo, on som rebuts i saludats per tots i cadascun dels veïns. L'escena amb bicicletes aprofitant els darrers ratjos de sol a "lo Verano Azul" val ben bé la pallissa de cotxe. Ja a la casa dels Safont-Plumed (aquest és el cognom aragonès) compartim taula amb els embotits de gust contundent propis d'aquesta terra que ens acull durant unes quantes hores, de forma imprevista. Després encara hi ha temps per compartir quatre impressions a la penya corresponent. Ves qui ho havia de dir que acabaríem a l'Aragó!

Clack: Sílvia Bel, fidel a ella mateixa

Dins el cicle d'entrevistes que du a terme l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG) en col·laboració amb Clack Produccions, una de les altres persones entrevistades ha estat l'actriu Sílvia Bel, que darrerament s'ha fet popular gràcies a la seva aparició a la telesèrie Infidels de TV3 ["Em sembla que et serem fidels..."] , tot i que com acostuma a passar l'actriu catalana porta molt teatre fet a les esquenes. Una bona ocasió per aprofundir en el coneixement d'una de les grans realitats de l'star system català gràcies a la seva espontaneïtat i naturalitat davant les càmeres.

Catalunya, poble a poble (III): 'Cap de nosaltres s'hauria col·locat on es van morir els bombers'*

'Cap de nosaltres s'hauria col•locat on es van morir els bombers', ens diu un empresari de l'hostaleria i ramader d'Horta de Sant Joan. 'Jo entenc que no ens volguessin voluntaris per apagar el foc, però nosaltres coneixem la zona i ens haurien hagut d'escoltar', afirma taxatiu. 'Els pins tornaran a créixer, però els morts no tornaran', sentencia el veí. El poble viu encara commocionat pel tràgic desenllaç de l'incendi que va acabar amb la vida dels cinc bombers de la Generalitat. Els comerços i els restaurants estan plens de retalls de diaris que recullen les informacions relatives a les morts dels bombers i a les conseqüències posteriors. A Horta de Sant Joan, els veïns expliquen sense embuts que l'alcalde es va excedir quan va parlar de la suposada 'relaxació' dels bombers. Malgrat això, admeten que hi havia un estat de 'confiança' evident perquè el foc 'estava pràcticament extingit'. 'A més, tot va passar quan era l'hora de dinar', assegura. Que ningú tregui conclusions malintencionades d'aquestes referències, i que consti que això és, només, el que diuen els veïns. Al contrari del que va aparèixer en alguns mitjans de comunicació el propietari de la Fonda Miralles, on hem anat a dinar, ens ha dit que el turisme no se n'ha ressentit negativament, sinó tot el contrari. El foc ha fet que grups de curiosos hagin escollit Horta de Sant Joan com a destí de vacances. La casualitat ha volgut que dinéssim en una taula situada al costat de la que ocupava, precisament, l'alcalde, Àngel Ferràs, a qui havíem vist reproduït en els retalls de diari enganxats amb cinta adhesiva per tot arreu. Ferràs, entre costella i costella, no s'ha estat de criticar el tripartit en veu alta i enèrgicament. Hem intentat entrar als Ports, però els Agents Rurals hi havien tallat l'accés com a mesura preventiva contra els incendis. Aquests dies hem enganxat l'onada de calor.

* Post d'Oriol Burgada [bloc].

Valors d'agost: Edwards i Perecoll parlen de la solitud

Recuperem avui dos enregistraments de vídeos fets amb motiu del número de Valors sobre la solitud (octubre de 2007). En el prímer vídeo el psicoanalista mataroní Marcelo Edwards defineix la solitud entesa d'un punt de vista positiu, tot i que també alerta de les possibles conseqüències negatives que pot tenir. En el segon, que us poso aquí a sota, l'artista també mataroní Perecoll [web] posa de manifest com estar sol és una actitud indispensable per als creadors que intenten no reproduir la realitat en els seus treballs sinó extreure alguna cosa que hi ha dins el seu estómac o en les profunditats humanes. Escolteu-los, val molt la pena. Tot plegat està reproduït en el monogràfic que podeu consultar aquí.




Catalunya, poble a poble: redescobrint el passat
Una petita bosqueda abans d'arribar a Villalba dels Arcs, comarca ja de la Terra Alta. Ens hi aturem en veure una mena de creu de pedra amb algunes inscripcions, segurament en castellà i en honor a Franco i l'Espanya nacional. Però resulta que no, o que no ben bé: hi figura una memòria dels morts de la Guerra Civil en català, i això que la inscripció és d'abans d'acabar la guerra, del 1938. És un monument del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, és a dir, del grup de soldats requetés que van lluitar al bàndol nacional però des d'una profunda catalanitat, encara que sembli xocant vist des d'ara -en formava part el desaparegut capellà mataroní Salvador Nonell-. La dicotomia fàcil -bàndol nacional espanyol i bàndol republicà català- no es compleix en aquest cas i es demostra insuficient per explicar la complexitat d'un conflicte bèl·lic com la Guerra Civil Espanyola. A Gandesa, unes hores més tard, ens topem amb una altra creu enmig del poble de característiques molt semblants. "Pels morts a la Guerra Civil", diu, en català, evitant la terminologia dels "caiguts per Espanya" o "per la gràcia de Déu". Deuen ser molt pocs, els exemples que hi ha en aquest sentit arreu del Principat i suposen un petit xoc per qui ho llegeix: es demostra que durant la pròpia Guerra i a principis de la postguerra, una part de la població creia que el franquisme seria fins i tot permissiu amb la llengua catalana donat que havia lluitat a les ordres del bàndol nacional. Quina ingenuïtat.

Les terres del Sud de Catalunya, singularment les de l'Ebre, estan molt lligades a aquest passat de Guerra Civil, amb empremtes molt evidents, com el poble vell de Corbera d'Ebre, encara totalment destruït. Aquesta és una diferència clau respecte casa nostra, on la Guerra Civil és, sobretot, un record en la ment de les generacions que se'ns escapen; un record amarg, profund, cru, evidentment, però una mena de conte increïble a les nostres orelles. Aquí, al Sud, salta a la vista que les coses són diferents. El nano que ens ha indicat on era "lo poble vell" de Corbera, rosset i ben pigat de cara, segur que es creu de veritat que la guerra no és cap entel·lèquia. I és molt probable que els seus avis hi haguessin hagut de lluitar. En un bàndol o en un altre.

Retalls de viatge: Res és el que sembla al Machu Pichu

Oi que pensàveu que aquesta muntanya és el Machu Pichu? Doncs no.

A Machu Pichu, la ciutat de repòs creada pels inques enmig del Perú durant el seu apogeu del segle XV, res és el que sembla. Només arribar a dalt, el guia ens deixa bocabadats quan explica que el Machu Pichu, en realitat, és la muntanya que queda al darrere de l'indret on es fan les fotos típiques de la vall sagrada: la muntanya que hem vist mil cops per televisió i Internet és el Wayna Pichu. Caram. Més tard, resol un altre interrogant: a Machu Pichu només s'ha trobat un braçalet d'or. Vaja, que contra la creença popular, l'or i els inques no eren elements indissociables. Coi. Veig una columna de fum i quan ja estic a punt d'avisar del foc que ens engolirà a tots en pocs segons, m'adono que tan sols és un núvol, que de tan desfet sembla fum. Clar, és que devem estar a les altituds màgiques on es creen els núvols. Doncs bé, potser si, però en cap cas estem espectacularment alts, "només" 2.500 metres. Jo que em pensava que era un dels punts més alts del Perú! Patapam. Una última: plou i el guia diu que res, que són quatre gotes que pluja que "molesten però no mullen". Al cap de vint minuts, el sistema de clavegueram inca defensa la seva vigència engolint una quantitat d'aigua que ens fa viure a totes escenes que ens acosten a Indiana Jones i el temple maleït. I el guia ha desaparegut muntanya avall. Res és el que sembla al Machu Pichu.

Catalunya poble a poble (I): El repte pendent
Catalunya Sud. Com aquell diari on el periodista musical Pep Blay va etiquetar per primera vegada aquella música que feien Els Pets com a rock agrícola a principis dels anys noranta. Doncs Catalunya Sud, perquè nosaltres, des de Mataró, tenim tirada pel nord, per les comarques gironines. O això o anem cap a la capital, però superar el Llobregat per baix també és cosa poc habitual. És clar, mirant amunt amb una horeta et pots plantar a indrets com Vic i Girona, que són un bé de Déu de ciutats i ens fan enrojolir quan els comparem amb la nostra capital del Maresme (?). I a més d'aquestes ciutats d'interior hi ha l'Empordà –l'Alt Empordà, el Baix, l'Empordanet...-, la Ítaca catalana, on tots els somnis semblen que han de ser possibles. Fins i tot França, Perpinyà, segons com, ens queda més a prop que la Catalunya Sud. Teníem, per tant, un deute pendent amb la Catalunya Nova. Una mica tard, segurament, per posar-nos a resoldre'l però... no diuen que mai no és tard? Doncs ja ens teniu a l'Oriol i a un servidor solcant l'autopista del Garraf que porta fins a Tarragona, donant voltes per la zona fins a encertar amb la petitesa de Constantí –el poblet que hi ha al costat de la Petroquímica, ja ens n'avisaven, Els Pets!- i després seguint la carretera general, la Nacional, fins a Mora d'Ebre, que és on som ara, just al costat de l'Ebre que ha donat i dóna vida a aquestes terres. Poc més de 5.000 habitants, carrerons estrets i estirats de llum groguenca i poca oferta nocturna (res a dir però del nostre magnífic indret de dormida, l'Hostal La Creu). Ara toca Miravet, on els nostres polítics van anar a intentar començar bé una cosa que se sabia que acabaria malament com l'Estatut. Fem nostra la seva simbologia d'iniciar la redacció de la nostra nova constitució (en minúscules) en aquest petit indret de la Ribera d'Ebre i ens comencem a enamorar d'un altre bonic indret del nostre petit país.

* Us recomano molt vivament les fotografies de l'anterior periple de l'Oriol a Menorca. Cliqueu aquí.

Personatges d'estiu: Edu Soto, el mataroní més universal

Edu Soto fotografiat al bar del costat del Teatre Condal, a l'Avinguda Paral·lel de Barcelona. Foto: Sergio Ruiz/Mataró Report.

Junt amb l'actor porno Nacho Vidal, el mataroní Edu Soto deu ser a hores d'ara el mataroní més conegut, més internacional, gràcies a una carrera artística que en els darrers anys l'ha convertit en un habitual dels shows nocturs televisius, de les sales de cinema i dels espais teatrals. Ara l'actor mataroní torna a ser notícia perquè, també en el marc d'un programa de televisió, està travessant els Estats Units de punta a punta a partir de la ruta 66 [notícia a El Periódico de Catalunya]. Amb aquest projecte Soto pretén obrir una nova etapa després de la seva època dins la factoria Buenafuente, delerós com està sempre de provar altres registres, altres ambients, altres formes d'expressar-se. Edu Soto és un cul inquiet.

De jovenet el cul el movia sobretot per intentar encistellar el màxim de vegades a "la Gàbia" de l'Esportiva, en plena Riera de Mataró, a pocs metres de la teatral Sala Cabañes. No queda clar si la proximitat física hi va tenir res a veure, però el cert és que Soto deixaria ben aviat la pilota i es dedicaria amb cos i ànima a una nova faceta, la d'actor còmic. Els primers passos en aquest sentit els donaria a l'Institut Damià Campeny, on va participar en una escenificació de Don Juan Tenorio. Després vindria un primer monòleg al Port de Mataró, una intervenció en un acte amb Iniciativa per Catalunya... i ben aviat va fer el salt cap a l'Institut del Teatre, ja a Barcelona. Va ser en aquell moment, cap a l'any 2001, quan vaig fer-li una de les primeres entrevistes que l'actor mataroní devia dur a terme, quan era pràcticament desconegut, l'any 2001, després d'haver participat en un muntatge de El Musical Més Petit. Ho recordo amb molta ingenuïtat, tan per les seves respostes com per les meves preguntes, en un bar a tocar d'Arc de Triomf. Al cap d'un parell d'anys, ara en fa sis, l'octubre de 2003 li fèiem amb Francesc Castanyer aquesta entrevista a duo per a Mataró Report, on Soto expressava el seu convenciment de no tenir padrins i se'n vanagloriava. La resta de la història és ben coneguda: presentador del concurs El Rey de la Comedia o Saturday Night Live, protagonista de films com Mortadelo y Filemón i La luna en la botella, teatre amb Sotinho o Comando a Distancia, Monty Pyton Spamalot... i així anar sumant. Però per sobre de tot els seus personatges: Mario Olivetti i "el neng de Castefa", el qual el va elevar a celebritat en àmbit espanyol.

Edu Soto, doncs, el mataroní més universal del moment. Un origen que no amaga de cap de les maneres; no és estrany veure'l passejar pel centre de Mataró de tant en tant, habillat això si de forma que no el reconeguin els curiosos. Professionalment, fa tan sols un mes, Soto va ser al local La Cova del Pla d'en Boet amb un nou espectacle. Al Teatre Monumental de Mataró, però, no hi és ni, pel que consta, se l'espera.

Propostes d'agost: 'Las dos vidas de Andrés Rabadán'

D'una extrema sensibilitat. És el qualificatiu que em sembla més apropiat per descriure la pel·lícula Las dos caras de Andrés Rabadán, de Bonaventura Durall, de Nanouk TV, on es repassa amb gran sobrietat i al mateix temps una gran passió l'estada a presó de l'anomenat "assassí de la ballesta", detingut el 1994 després d'haver fet descarrilar diversos trens al Maresme i haver mort el seu pare amb aquesta arma medieval [veure notícia de l'estrena de la pel·lícula al Festival de Gijon 2008]. Andrés Rabadán, nascut a Premià de Mar, està actualment casat amb la mataronina Carme Pont i segueix a hores d'ara ingressat a la presó Model de Barcelona. A la pel·lícula l'acompanya un magnífic documental estrenat a Canal Plus ara fa uns mesos i que val tant o més la pena com la pel·lícula. Es titula El perdón i en ella apareix el Rabadán actual, un personatge interessantíssim, fruit d'una història personal molt dura, on s'explica el procés degeneratiu que el va portar a cometre els fets pels quals està tancat encara, quinze anys després.

En resum: una producció absolutament necessària quan alguns demanen la tornada de la pena de mort o la cadena perpètua a l'estat espanyol i un clam, segurament en el desert, perquè tots tinguem una segona oportunitat haguem fet el que haguem fet. Us la recomano molt especialment, tan aquells que coneixeu els fets com els que no els vau viure.

Clack: Queco Novell entrevistat al cicle d'entrevistes de l'ACPG

El periodista Queco Novell, que segueix practicant el seu ofici a través de l'humor, és el darrer entrevistat del cicle de converses de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta enregistrades per un equip de Clack Produccions. Es tracta d'una iniciativa molt interessant que l'ACPG ha tingut a bé de coproduir junt amb aquesta jove productora mataronina i que permet anar una mica més enllà en el coneixement de persones que, com Novell, són claus a l'hora de crear l'escenari mediàtic en el què vivim inserits, vulguem o no. Que vagi de gust.

Valors d'agost: 'Mens sana in corpore sano' amb Carme Ruscalleda

Carme Ruscalleda fotografiada en una de les taules del Sant Pau: J. S. / Valors.

Aquesta frase llatina va ser la base d'un número que el mes de febrer de 2006 vam dur a terme des de Valors i que es pot consultar clicant aquí. És un número molt propositiu, més encara del que ho acostumen a ser les edicions habituals de la revista. Menjar bé, dormir bé, fer exerici, deixar de fumar i renunciar a una feina eren les cinc propostes que contenia el número i que protagonitzaven la restauradora Carme Ruscalleda ["Es pot menjar equilibradament i gaudir d'una bona taula"] i el doctor Eduard Estivill ["Hi ha persones que pensen que dormir és perdre el temps"], els dos personatges mediàtics i amb discursos profunds. Començar l'any o el curs després de les vacances són moments en què tots plegats, poc o molt, fem valoració, anàlisi i possibles solucions respecte a la forma com vivim. Ara que és agost, doncs, temps per pensar com viure millor, més a gust... com poder traslladar precisament l'esperit d'aquest mes a la resta de l'any.

Il·lustració d'Àlex Valls sobre dormir bé, un dels temes d'aquest número de 'Valors'.

Retalls de viatge: Mallorca, una cala, un capvespre

Una cala de la Costa Brava, però podria ser aquella de Mallorca....



Era una escena paradisíaca però no clàssica. Ni l'aigua era blava transparent ni hi havia una posta de sol de pel·lícula. Més aviat era un dia rúfol, tristot, grisós. La cala on ens trobàvem tenia forma de u, de manera que les nostres paraules ressonaven i rebotaven a les parets. El que més clarament recordo és el so del gas que sortia de la bombona blava i feia possible el foc que, a l'altre costat de la paella de nyigui-nyogui, fregia una humil truita a la francesa gràcies a l'acció de l'oli d'oliva.

En aquella platja no hi havia ningú més, no feia sol ni plovia i l'únic que trencava aquesta harmonia còsmica érem nosaltres cuinant la nostra truita. Per la resta, silenci absolut. Tot una mica apocalíptic. Tampoc es pot dir que estiguéssim eufòrics ni molt divertits, simplement hi érem. Hi havia pau, a l'ambient, placidesa; una sensació que se'ns va calar als ossos de la mateixa manera que el fred va fer-ho, a mesura que entràvem en el capvespre. De mica en mica, el color gairebé blanquinós de l'aigua es va tornar negre com el carbó mentre nosaltres ens cruspíem el sopar.

Una cala, un capvespre, a Mallorca. Podria ser ahir, fa dotze anys o d'aquí a set setmanes. Però potser si hi tornéssim no seria el mateix. Va ser aquell dia i prou.

El DDM no para a l'agost: Els Achtung Band emulen U2 a Privat

Imatge d'arxiu dels Achtung Band.

Versionar els més grans no és fàcil. Però aquestes paraules, davant un concert d’Achtung Band [web a MySpace], se les endú el vent. Fa cinc anys van decidir embarcar-se en una aventura arriscada, la de fer tribut als U2, que compten amb gairebé tres dècades de trajectòria. La Sala Privat va ser l’encarregada, de nou, de rebre uns dels centenars de clons que té la banda irlandesa.

* Llegeix la resta de la crònica de Laura Cera al Diaridelamusica.com.

Personatges d'Agost: Montse Vellvehí, la musa de Shakespeare

Deu ser una de les dones que més somriu aquests dies a Mataró. El rostre se li il·lumina, la distància entre pòmuls i celles es fa petita i els seus ulls lleugerament asiàtics dibuixen un somriure exquisit que embadaleix periodistes, polítics i públic en general. És Montse Vellvehí (Mataró, 1974), actriu ara resituada a l'àmbit de la gestió com a directora del Festival Shakespeare [web], que se celebra a Mataró de l'1 al 9 d'agost. Un càrrec que viu com un autèntic privilegi degut a la passió que sent pel dramaturg anglès des de fa anys i perquè això de fer teatre alhora davant i darrera l'escenari -com a promotora- no li és gens aliè. Amb la companyia Parracs, durant el primer lustre d'aquesta dècada, Vellvehí va dur a escena cinc peces, una de les quals era un Shakespeare, Somni d'una nit d'estiu, que es va representar també a la primera edició del festival, a Santa Susanna (és precisament una relectura en francès de la mà de Irina Brook, filla de Peter Brook, la que tancarà la setena edició del festival aquest diumenge). Que Vellvehí hagi acabat dirigint el Shakespeare no és per tant cap casualitat, al contrari. Si a la primera edició del festival hi participava com a actriu, posteriorment va ser durant tres anys ajudant de direcció de Paco Azorín quan aquest era el màxim responsable del certamen. I quan va decidir deixar pas, va traspassar la batuta a la mataronina.

Filla dels històrics de Sala Cabañes Antonio Vellvehí i Encarna Hernàndez, Montse Vellvehí és un dels valors en alça a la ciutat, una ciutat a la qual ha pogut retornar de forma càlida tal com ho han fet altres personatges del món de la cultura com Maria Rovira, que en el seu moment van haver d'emigrar artísticament parlant deixant enrera un Mataró ensopit culturalment parlant. Vellvehí va fer les seves primeres passes en el camp del teatre a la Sala Cabañes de la mà de la seva mare (de fet, ha dit i repetit que si s'ha dedicat al teatre és, entre d’altres coses, per aquesta etapa de la seva vida). Després de passar per l'Aula de Teatre del Patronat de Cultural, el 1996 va llicenciar-se en art dramàtic a l’Institut del Teatre, on va obtenir el Premi Extraordinari de final de carrera. Ara es troba volcada en l'aventura del Shakespeare amb la qual la ciutat que la va veure néixer l'ha pogut recuperar amb tots els ets i uts.

· Referència biogràfica clicant aquí.

Agost de propostes: Cicle de clons a Privat

Manuel Fuentes actuant a Privat el passat mes d'abril. Foto: Diaridelamusica.com.

Tributs als Beatles, El Último de la Fila i Bruce Springsteen i U2 (amb Achtung Band, divendres dia 7 a partir d'un quart d'una de la matinada), entre d'altres [veure notícia darrera actuació a Diaridelamusica.com]. És la proposta d'agost que ens ofereix un cop més la sala Privat [web] durant aquestes dates en què fins fa poc la música en directe desapareixia a Mataró. Ara ja no és així. Són propostes contrastades, contrastadíssimes en el cas del clon d'Springsteen, que l'amo de Privat, Xevi Bonareu, programa amb assiduïtat durant totes les èpoques de l'any.

La programació d'estiu de Privat, que va del 15 de juliol fins finals d'agost, de fet, significa que l'activitat cultural ja no para en tot l'estiu a Mataró. Fa uns dies parlàvem del cicle de festes de barris, el Cruïlla de Cultures, Les Santes, el Shakespeare... i a aquesta corrua d'activitats cal sumar-hi ara també aquest cicle de concerts de la sala de Xevi Bonareu. Això, al seu torn, porta a constatar com una oferta pública potent (Santes, en part Cruïlla i Shakespeare) dóna peu a què es generi una oferta privada potent (concerts com el de Miguel Bosé o aquest cicle de Privat). Una plasmació gràfica del que poden arribar a generar les famoses sinèrgies de les quals tothom tant parla.

Vídeo relacionat: concert de Lucas Maciano a Privat el passat febrer.

La fitxa: Achtung Band. Divendres dia 7 d'agost a Privat a partir d'un quart d'una de la matinada. Més informació a www.privat.cat.

Clack: Big Band Jazz Maresme al Shakespeare

Els dimecres els dedicarem durant el mes d'agost a recuperar o publicar continguts produïts per la productora Clack els darrers mesos, amb un gran nivell de qualitat. Comencem amb el vídeo del concert de la Big Band Jazz Maresme que divendres passat s'enregistrava durant la primera sessió del Festival Shakespeare d'enguany. Clack també va ser responsable de les projeccions que es feien just darrera els músics durant l'actuació, d'una hora de durada i basada en diverses peces compostes pel Duke Ellington inspirant-se en el treball de William Shakespeare. Gaudiu-ne, val molt la pena.

Valors d'agost: la Mediterrània

Té uns valors propis la Mediterrània en tant que punt de trobada, cruïlla, de diferents cultures? O les diferències creixents entre els països del Sud d'Europa -que cada cop miren més el seu nord- amb els del nord d'Àfrica i de la zona de l'est del Mare Nostrum van fent desaparèixer aquest pòsit comú? El mes de juny de 2006, dedicàvem el número de Valors precisament a intentar plantejar aquestes qüestions inherents al nostre mar més proper. El protagonista del número va ser el professor francès Sami Nair [veure monogràfic en pdf], que en un dels seus viatges a Catalunya i Espanya va ser el convidat principal d'una nova edició de la Nit de la Solidaritat convocada per l'Ajuntament de Mataró [veure notícia]. En una altra entrevista concedida al diari digital capgros.com, Nair criticava la idea de desplaçar les mesquites als extraradis de les ciutats com s'havia fet a Mataró [veure aquí]. Enguany que molta gent anirà de viatge a destins propers, a la zona mediterrània, segur que són bones reflexions a recuperar.

Retalls de viatge: Hasankeyf, un poble de llegenda

Imatge del pas del Tigris per Hasankeyf. Si s'aprova la construcció de la presa d'Ilisu, tot quedaria inundiat.

Recordo que ens va recomanar l'indret un sevillà que havia salvat, enmig d'Urfa, en ple Kurdistan turc, els pèls rossencs de sota els meus ulls de l'atac d'un barber local que pretenia cremar-me'ls amb uns bastonets de cotó encesos gràcies a l'alcohol. Sort de la seva intervenció, pequè sinó ves a saber què hauria passat a la meva cara. Sabia turc i kurd, diria, perquè treballava en una empresa de distribució de material escolar que el feia viatjar sovint per la zona. Total que després de l'incident ens en vam anar a sopar enmig d'aquella ciutat plena de sidecars i per allò de repassar possibles destinacions de la zona ens va recomanar Hasankeyf, un poble molt proper amb Síria i Iraq, amb nou mil anys d'història, que preserva grans tresors artístics i podria desaparèixer sota l'aigua amb la construcció d'una presa a la zona aprofitant l'aigua del Tigris. "Es un lugar muy bonito, id, os gustará".

El seu atractiu turístic rau en l'antiga ciutadella, ubicada dalt d'un pujol, que es comunica amb el Tigris a través d'unes escales escarbades a la roca i amb l'altre costat a través d'un pont del qual tan sols es poden apreciar les seves ruïnes. Fins a la Primera Guerra Mundial, al poble hi vivien cristians siríacs i musulmans, de manera que encara es pot visitar les restes d'una petita església. Actualment, però, la població és només musulmans, encara que hi conviuen àrabs i kurds. De fet és una mena d'enclavament àrab envoltat de terra kurdoparlant. Cada cop s'hi parla més aquesta llengua, per bé que es manté un particular dialecte àrab molt semblant a l'àrab clàssic.

La decisió de construir la presa d'Ilisu es va prendre fa més de quatre dècades, però a dia d'avui encara ningú s'ha atrevit a posar-lo en marxa definitivament. Aquesta infraestructura forma part de l'anomenat Projecte de Anatòlia Oriental (GAP), que inclou altres obres públiques com centres sanitaris, escoles... orientades al desenvolupament econòmic de la zona (deu mil llocs de treball, augment de la producció agrícola i d'eletricitat...) alhora que a l'anorreament de la cultura pròpia de la zona, kurda. El mateix que fan els xinesos amb el Tibet: identificar la modernitat amb l'ètnia majoritària i equiparar els autòctons al retard cultural. La presa d'Ilisu òbviament inundaria la vall on s'assenta Hasankeyf, de manera que la població s'hauria de desplaçar a una zona que no quedés sota l'aigua i el gruix del patrimoni històric desapareixeria també sota el blau. Un patrimoni el qual encara no és conegut del tot; podria contenir més sorpreses si fos convenientment investigat pels arqueòlegs.

El quid de la qüestió és que, degut a l'alt cost de l'obra, el govern d'Ankara necessita la col·laboració d'empreses i capital estranger. La dificultat per trobar-lo -empreses de Suïssa, Alemanya i Àustria acaben d'anunciar la seva retirada- fa que el projecte no tiri endavant. A més hi ha dubte sobre la legalitat de la construcció de la presa, perquè la zona està protegida. I per si fos poc, la construcció d'una presa afectaria les relacions amb Síria i l'Iraq i podria encetar una "guerra de l'aigua". Un dia o altra la presa es farà, però sembla que el moment encara no ha arribat.

ARTICLES RELACIONATS
· "El futur dels kurds, a Brusel·les" (Aina Fernàndez, Joan Salicrú), publicat a Presència l'abril de 2004.
· "La qüestió kurda, passat i present" (Jordi Tejel, coordinador del CIRK), publicat com a Quadern de Justícia i Pau el maig de 2007.

Guia de viatge del Kurdistan d'Ignasi Dies
El col·laborador del Centre d'Informació i Recerca del Poble Kurd Ignasi Dies [bloc] té escrit un diari de viatge sobre la seva experiència al Kurdistan turc, dins la qual explica les seves vicissituds a la citada població de Hasankeyf. El text, amb fotos de Rosa Lloveras, comença i acaba a la principal ciutat turca, Istanbul, i fa un recorregut per les principals ciutats kurdes, com la capital Diyarbakir (Ahmed, en kurd), Van, Urfa i Mardin. Aquesta és una bona proposta de cara a passar l'estiu coneixent una realitat desconeguda per part de l'opinió pública occidental com és la dels kurds. Per a més informació escriure a Ignasi Dies a l'adreça ignasi.dies@gmail.com.

Els plaers del viatge*

El Tresor de Petra, obra de la cultura nabatea, que es troba al sud de l'actual Jordània.

Viatjar, és a dir, traslladar-se d'un indret a un altre per un temps determinat, no és per definició una forma d'oci, però en els nostres dies si que és cert que la majoria de gent que viatja ho fa com a activitat d'oci, de plaer, de diversió i d'evasió. Fins i tot, sembla que alguns tinguin "viatgitis" i no sàpiguen desitjar res més durant tot l'any a banda de què arribi el mes de vacances i poder fugir a alguna destinació quan més llunyana millor. Ara bé, que es plantegi com una activitat d'oci no significa que tot el viatge sigui una successió continuada de plaers. Fruit d'aquesta tensió és d'on neix l'escissió entre els viatgers -que entenen el viatge globalment, com una experiència amb moments bons i dolents- i els turistes -que busquen el màxim plaers i confort a cada moment-.

Ja des d'abans de sortir de casa cal haver fet almenys tres esforços gens plaents: el primer és triar la destinació i el tipus de viatge (més o menys hippy, pensar amb quin transport anirem, on dormirem...); el segon, és aconseguir fixar unes dates per a dur-lo a terme tan si es fa sol com acompanyat; i el tercer, és intentar recrear el màxim de comoditats amb la petita casa -la motxilla o si és el cas el vehicle- que serà l'únic que t'acompanyarà en el viatge. Perquè anar de viatge significa també renunciar a algunes coses; moltes, per a alguns.

Després, quan ja ha arribat el dia i hem sortit de casa ens queda una munió de tràmits abans no arribem al destí escollit: hores i hores de cotxe (o d'avió, si el destí és molt llunyà), canvi d'ambient i desgavell horari, aprenentatge de la nova situació (si és diferent del context habitual)... Moltes incomoditats i esforços abans no ens caigui la baba estan davant de la Torre
Eiffel a París o veient unes ruïnes maies a Guatemala. Un esforç que, quan arriba el moment de tornar cap a casa, es veu enriquidor i necessari per haver aconseguit una mica de felicitat durant alguns dies.

* Publicat a Valors el juny de 2005.

NOTA: Durant les quatre setmanes del mes d'agost, aquest bloc tindrà un plantejament una mica diferent a la resta de l'any. Els dilluns recuperaré quatre 'Retalls de viatge' viscuts els darrers anys, els dimarts serà el torn de la revista Valors de la qual sóc codirector, els dimecres oferirem diversos continguts enregistrats per Clack Produccions els darrers mesos i que valen molt la pena, els dijous parlarem de propostes culturals molt específiques per aquest mes d'agost i els divendres una secció de retrats de personatges mataronins relligats amb el moment de l'any en què estem. A veure si ens en sortim.