Ivó Oller Quintet posa jazz i elegància a parts iguals*

Un centenar de persones van assistir a la presentació en societat del primer disc en solitari del trompetista de Mataró Ivó Oller, que porta per títol Nu Jazz, editat per Quadrant Records. El concert, en el que Ivó Oller es va acompanyar del seu Quintet, va tenir lloc aquest passat divendres, a la sala gran del Foment Mataroní. El recital va estar ple de temes del seu darrer treball, en el que van sorprendre el vitalíssim Tots els matins o temes de membres del quintet, com Last Minute, obra de Marc Sort. Jazz Nu va sonar amb força al Foment, amb un Quintet de primeres espases que van fer de marc musical per al lluïment d'Oller. Un grandiós Ismael Dueñas al piano i un tete a tete permanent amb el saxo tenor i soprano de Marc Sort van donar ales al músic mataroní, que va tenir com a base uns solvents i alliberats Dick Them al contrabaix i Josep "Pinyu" Martí a la bateria. (...) ELOI AYMERICH/JOAN GONZÁLEZ

* Llegeix la crònica sencera i mira'n el vídeo a Diaridelamusica.com.

Valor afegit: que les coses tinguin ànima

En els últims anys, en ambients empresarials, econòmics i polítics, s'ha posat de moda parlar del "valor afegit" dels productes i dels serveis, allò que els fa diferents els uns dels altres. Així, el sistema de tracte digne als treballadors que promou el Comerç Just és el valor afegit d'aquests productes provinents del Sud, el no ús de pesticides o herbicides el valor afegit dels productes ecològics o la destinació a un projecte social d'una iniciativa comercial en funció de les vegades que aquesta sigui escollida (quina perversió!) són exemples d'aquesta eina necessària en un món econòmic on l'oferta és abundant, absolutament abundant i excessiva. Arriba un moment que gairebé tothom és capaç de tenir un valor afegit amb els seus productes, cosa que fa que siguin més bons, més ben fets, més interessants, més cool, més xulos... i que paradoxalment el consum augmenti i el sistema es vagi engreixant.

Però precisament perquè tothom juga al joc del valor afegit, ha arribat a un moment en què no n'hi ha prou amb què tothom s'especialitzi, en què tothom faci les coses a la seva manera. Com tot és diferent, diferenciat, ja no hi ha diferència en el sentit més profund perquè tothom fa el mateix, encara que sigui diferenciar-se. I bé, tot aquest rotllo per a què? Doncs per acabar proclamant que l'única manera de sortir de l'atzucac és fer que els projectes tinguin ànima, tinguin vida, tinguin sentit. Fixeu-vos en les iniciatives exitoses, generalment totes integren una o diverses ànimes, algú que en té cura i que els dóna vida. Al final, el que determina l'èxit de les empreses -empresarials, humanes, col·lectives...- és creure's-ho. Implicar-se, mullar-se. I a partir d'aquí anar a cent, a totes. Amb el perill de tornar-se boig, és clar, de no respectar els límits. Però això, en definitiva, ens porta a una societat més humana, una Humanitat més humanitzada si voleu citar Casaldàliga. Crec que aquest és el camí pel qual hem de transitar per sortir de la crisi econòmica, moral, productiva.... que patim en tots sentits.

Qui se'n recorda de la Coca de Mataró?

La Coca de Mataró en el seu emplaçament actual al Museu Marítim de Rotterdam.

Recordo bé l'escena. Baixar d'un Ryanair diria que a Eindhoven i topar-nos, en els passadissos de l'aeroport, amb un cartell d'aquells que poblen els passadissos d'aquesta mena d'instal·lacions on s'anunciava com a gran atracció turística la Mataró Model, la maqueta de Mataró, el que nosaltres en diem la Coca de Mataró. "La Coca de Mataró? Què és? Les postres típiques?", tan podria preguntar un mataroní com un foraster. No, està considerada la maqueta més antiga que es conserva al món [entrada Enciclopèdia Catalana]. Així, tal com sona. És a dir, allò pel qual Mataró podria ser coneguda arreu del món tot i que la maqueta es trobi -després d'un atzarós recorregut- al Museu Marítim de Rotterdam. I fa alguna cosa, Mataró, amb la seva Coca? Doncs que jo sàpiga no. A banda de tenir-ne una rèplica a l'ermita marinera de Sant Simó -haurà advertit algú avui la presència de la Coca, durant la clàssica eucaristia?- i dels estudis fets pel Grup d'Història del Casal i el Museu Arxiu de Santa Maria, no conec cap documental, cap fulletó, cap gadget que expliqui a Mataró i sobretot als de fora què és la Coca de Mataró. Mira que podria tenir aplicacions i es podria generar activitat econòmica al seu voltant! De fet, ho tenim molt fàcil: no estem tirant endavant un projecte per potenciar la vocació marítima de Mataró? Doncs ja tenim l'emblema, el símbol que ens pot projectar cap a la resta del món (ja no dic comprar-la i portar-la aquí, que ens costaria un ull de la cara. Ja va venir pel Fòrum i prou va costar!). Ep, això si tenim ganes de veritat de ser al mapa. Si volem ser un punt més entre Barcelona i Girona, només cal que seguim fins ara.

Disconcerts: la música lliga amb integració

La quantitat d'idees i iniciatives que han sorgit des de la Casa de la Música Popular en els darrers quatre anys és sorprenent. Quan un fred matí de 2005 en Pau Manté, un dels promotors del projecte, ens va citar en un cèntric bar de Mataró per explicar-nos a un grup de periodistes de què anava la Casa de la Música recordo que els presents ens vam quedar amb la sensació de "és impossible que es dugui a terme ni el vint per cent del que apunten". I no pas per manca de confiança, sinó perquè la quantitat de mogudes imaginades per les ments de Pau Manté, Jordi Herreruela, Olga Peñalba i José Luis Moyano semblaven impossibles de cristal·litzar en la xarxa social mataronina i del Maresme, que sovint ens sembla dèbil, feble i poc ambiciosa. Doncs anàvem ben errats.

Potser una de les propostes que dóna més personalitat i ensenya més l'ànima d'aquesta Casa de la Música són els Disconcerts, el cicle promogut en col·laboració amb el Taller d’Idees des de 2005. Es tracta d’un concert mensual seguit d’una sessió de discoteca amb dos objectius primordials: oferir un espai de lleure a les persones amb discapacitat i recaptar diners per a col•laborar amb diferents projectes pro-persones amb disminució psíquica. Un equip de Diaridelamusica.com format per Marta Cabot i Kiko Montoro va assistir al Disconcert del passat diumenge 18 d’octubre per conèixer la materialització d’aquesta idea i, de passada, oblidar-se dels mal de cap amb el soul i funk dels Paracetasoul. El que veieu sobre aquestes línies n'és el resultat.

'Valors', candidata a la I edició dels Premis Proteus d'Ètica | Viqui Molins i els presoners

L'Associació Cultural Valors, editora de la revista Valors, ha estat escollida com a candidata als Premis Proteus d'Ètica [web], que enguany celebren la primera edició dins l'apartat projecte pedagògic. Els guardons són una iniciativa d'Editorial Proteus, un segell especialitzat en llibres i contes que tenen l'ètica com a element comú. L'editorial neix amb la intenció d'acostar aquesta disciplina, sovint oblidada, a la societat, d'una forma amena i fàcil, fugint de dogmatismes i proposant elements de reflexió sobre temes claus en el desenvolupament humà i social: solidaritat, respecte, responsabilitat...

Els candidats han estat impulsats per un Consell Assessor, format per Ramon Alcoberro (Doctor en Filosofia i professor d'Ètica a la Universitat de Girona), Norbert Bilbeny (Doctor en Filosofia i Catedràtic d'Ètica), Francisco Fernández Buey (Doctor en Filosofia i Catedràtic de Filosofia del Dret, Moral i Política), Alicia García (llicenciada en Filosofia i en Ciències Polítiques i Sociologia), Andreu Grau (Doctor en Filosofia i llicenciat en Estudis Eclesiàstics), Montserrat Jufresa (Catedràtica de Filologia Grega i Presidenta de la Societat Catalana d'Estudis Clàssics), Imma Marin (directora de Marinva. Joc i educació), Àngel Puyol (doctor en Filosofia i professor de Filosofia Moral a la UAB) i Roberto R. Aramayo (Doctor en Filosofia i president de l'Associació Espanyola d'Ètica i Filosofia Política), entre d'altres.

Per la seva part, el Jurat està format per Carme Alcoverro (directora d'Escola Catalana), Victòria Camps (Catedràtica de Filosofia Moral i Política a la UAB), José Rubio Carracedo (Catedràtic d'Ètica i Filosofia Política a la Universitat de Màlaga), Alfons Cornella (fundador i president de Zero Factory i d'Infonomia.com), Josep Maria Esquirol (Professor de Filosofia Política i de Pensament Contemporani a la UB), Marcos González (impulsor i director de Media Responsable), Ricard Lobo (llicenciat en Filosofia i Lletres i Doctor en Teologia), Josep M. Lozano (Doctor en Filosofia i Ciències de l'Educació, llicenciat en Teologia), Miquel Osset (fundador d'Editorial Proteus), Javier Sádaba (Filòsof i escriptor) i Juan Carlos Siurana (Doctor europeu en Filosofia i professor de Filosofia Moral i Filosofia Política a la Universitat de València).

Com us podeu imaginar només llegir aquesta llarga llista de persones d'alt nivell, la satisfacció és màxima més enllà de què guanyem o no el guardó. Certament un projecte com Valors no se sustenta només amb els cops a l'esquena, felicitacions i possibles guardons, però és obvi que són també molt importants tota aquesta mena de gestos.

Viqui Molins al 'Nits Estel amb valors'
I parlant de Valors us recomano amb total convicció l'entrevista en l'espai Nits Estel amb valors que Eulàlia Tort li ha fet a través de les ones de Ràdio Estel aquest vespre a Viqui Molins, una religiosa que treballa al barri del Raval des de fa anys i panys i a qui fa pocs dies La Vanguardia dedicava dues pàgines senceres explicant la seva tasca amb desenes de presos que hi ha a les presons catalanes. En el mateix espai, la crítica de cinema de Valors Judith Vives llista una sèrie de pel·lícules recomanades amb la prostitució, un dels temes que també toca Viqui Molins. Per cert que a aquesta temàtica de les presons i el sentit que tenen avui en dia hi dedicaven els seus articles al darrer Valors Francec Amat [aquí] i Miguel Guillén [aquí].

La valentia de Cercas | Ritmes jamaicans al Diaridelamusica.com

Sí, la valentia de Javier Cercas, aquest autor gironí amb arrels extremenyes que ens acaba de fer un regal d'aquells que n'hi ha pocs a la vida. Una disecció, aprofundida, anant a les arrels, del cop d'estat del 23-F, Anatomía de un instante. Un llibre que és de lectura obligatòria per tots aquells que vulguin anar més enllà, més lluny, del que la informació diària a vegades permet. Per què dic que Cercas és valent? Doncs sobretot per una cosa: per negar la major "políticament correcte" dels temps que corren i contradir la teoria segona la qual la Transició va ser un pacte de silenci entre els franquistes que volien canviar-se de jaqueta -personificats en Suarez- i els reformistes que volien tocar cuixa de poder renunciant a les pròpies conviccions. No, Cercas -que no és precisament un personatge conservador- defensa que la Transició va ser una operació de reforma del règim anterior però que en realitat va servir per trencar-hi abruptament i tornar a la situació anterior al 18 de juliol de 1936, encara que l'instrument per fer-ho fos una imprevista monarquia i no pas l'enyorada república. Valent també perquè admet que no ha fet una novel·la del 23-F, la seva primera opció a l'hora d'abordar el tema, perquè ha vist que no calia. Molt valent també per explicar com la placenta del cop d'estat la generen periodistes, socialistes, franquistes recalcitrants i també el mateix Rei. Tots contra Suarez. Valent també per denunciar la hipocresia de la societat espanyola: ell s'esperava veure la gent en massa manifestant-se al carrer i, aquell dia, potser a banda del PSUC, no hi va haver ningú, als carrers. Cercas ha arriscat molt amb aquest llibre i, malgrat algun comentari absurd ironitzant sobre esquerra i nacionalisme, es mereix un excel·lent per no haver fet un llibre fàcil i per haver-nos ofert la possibilitat de situar-nos ara si, de veritat, en aquells fets del 23-F que, com un dia ja vaig apuntar, als que físicament ni hi érem ens semblen ciència ficció.

Ritmes jamaicans al Diaridelamusica.com


La sala Clap de Mataró es va omplir a vessar el passat dissabte per gaudir de dues bandes de solvència contrastada dins la música d'origen jamaicà que es fa al nostre país. Tant la banda local The Cabrians, com els seus homòlegs andalusos The Granadians, van oferir una intensa col·lecció dels més descarats ritmes caribenys davant un públic incondicional i completament entregat.The Cabrians van obrir l'actuació amb un recull de temes dels seus dos primers treballs, pero també van tenir temps d'oferir alguna nova cançó als assistents. Els mataronins van exhibir un repertori d'ska sense complexes que va permetre al públic deshinibir-se i participar de la festa des del primer moment. (...) ALBERT CLOPÉS / JOAN GONZÁLEZ.

La Fundació Lluís Carulla presentarà el 2 de desembre 'Política i valors' a Mataró

Imatge de presentació d'un dels volums de la col·lecció, Els valors dels catalans. A la imatge l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, titular de la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica (ESADE) -col·laboradors de la iniciativa- i el president de la Fundació Carulla, el poeta Carles Duarte.

Sí, Política i valors. Així es titula el darrer volum de la col·lecció sobre valors que acaba d'editar l'Observatori dels Valors de la Fundació Lluís Carulla [web], obra de Daniel Ortiz, i que presentarem el proper 2 de desembre a 2/4 de 8 del vespre a la sala d'actes caixa laietana (Santa Teresa, 63. Mataró). En aquest acte organitzat per la revista Valors juntament amb la Fundació, hi participaran el director de la Fundació Carulla, Carles Duarte, el director de l'Observatori de valors d'aquesta mateixa fundació, Àngel Castiñeira, i l'autor de Politica i Valors Daniel Ortiz. Òbviament des de Valors és un autèntic goig poder col·laborar amb una entitat del prestigi de la Fundació Lluís Carulla així com comptar amb la presència de persones com Carles Duarte, Àngel Castiñeira i Daniel Ortiz.

L’Observatori dels Valors és una iniciativa de la Fundació Lluís Carulla i la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE que té com a principals objectius: fer un diagnòstic de la situació present a Catalunya pel que fa als valors (quins són els valors dominants, què està passant amb els valors, quina avaluació en fem), detectar els punts crítics de desacord o controvèrsia en relació amb determinats temes que posen en joc valors i pràctiques, parar atenció als valors emergents i al seu impacte en la societat i contribuir a fer una proposta de valors en alguns dels diversos àmbits de l’esfera pública catalana i apuntar o recomanar línies d’acció per arribar-hi.

El gust de tenir (set) fills* | 800 30', disponibles a la xarxa

Avui en dia la taxa de natalitat per dona a Catalunya supera per poc l’u per cent. De fet, en certa manera, entre les parelles joves fins i tot queda bé no tenir descendència, o fer-ho molt tard, fent eterna així la joventut. Hi ha parelles com en Miquel Vallejo i la Vicky Ribes, però, que decideixen fer exactament el contrari, anar a contracorrent. En el seu cas han portat al món ni més ni menys que set fills. En Miquel explica que, sovint, quan ho comenta, l’interlocutor s’escandalitza: “A nosaltres no ens en sobra cap. A tots els estimem i tots són ‘petites benediccions’”. I el següent pas és situar-los en l’òrbita de l’Opus Dei: “És un arquetip que no sempre es compleix”, subratlla en Miquel, mestre de professió. Res més lluny de la realitat: han tingut set fills perquè volen, perquè són feliços d’aquesta manera.

La parella ha apostat per viure al camp, al Mas La Bufa de la petita vila de Collsuspina (Osona). “Ens va semblar que podíem oferir als nostres fills una proposta de vida més tranquil·la i de més qualitat humana. Ara si els diem que ens en tornem a la ciutat, els hi donem el disgust de la seva vida”, remarca. En Miquel presenta una visió romàntica de les zones rurals: “Aquí es viu amb més harmonia amb la natura. I les relacions personals són més sanes, tots ens coneixem”, assegura.

En Miquel i la Vicky n’estan convençuts, de la seva opció de vida, que passa perquè ella no treballi: “No hi ha a la vida moment més intens de felicitat que el naixement d’un fill. Això si que val la pena!”, diu en Miquel amb coneixement de causa. Per a ells, tenir tanta descendència no és cap renúncia, al contrari: “No renuncies a la comoditat, al benestar, a la llibertat d’acció, sinó que és una aposta per allò que realment a tu et val la pena”. Ells, del que s’escandalitzen és de què algunes parelles només vulguin tenir un fill perquè surt molt car. Com poden veure sobre gustos –i sobre tenir fills- no hi ha res escrit.

* Publicat a Foc Nou el febrer de 2007.

800 30', disponibles a la xarxa
El programa 30 minuts de TV3 és una de les referències inexcusables de la televisió pública catalana. Malgrat una deriva que he vist en el seu plantejament els darrers anys, cap a temes més populars, més frescos, el cert és que deu ser un dels espais televisius que més ens han influït a mi i a la meva generació. Ara aquesta absoluta meravella -pel que fa a les possibilitats, no l'ús pervers que en fan alguns- que és Internet, permet recuperar més de vuit-cents programes emesos durant els darrers 25 anys. Aneu aquí i al·lucinareu, si sou autèntics fans del programa. Una eina més, com la magnífica hemeroteca de La Vanguardia, que permet -des de casa, a qualsevol hora- investigar, recordar, repassar... tot allò que ens ha precedit, un exercici senzillament fantàstic.

Creure Avui fa el salt a la xarxa en el seu vintè aniversari

Sempre recordaré amb una barreja de nostàlgia i il·lusió -encara il·lusió, si!- el meu pas pel programa Creure Avui, que enguany ha complert els seus primers vint anys de vida emetent-se en tot aquest temps de forma ininterrompuda a Televisió de Mataró. No recordo quants anys hi vaig ser però si que va ser la meva primera participació en un projecte periodístic, en aquest cas relligat amb l'àmbit religiós: de la mà d'Albert Dresaire fent un reportatge que es titulava Els sants dels nostres avis, juraria, i un altre sobre el Doctor Samsó que va coordinar en Jordi Rovira. També gràcies al Creure Avui vaig anar el primer cop a col·laborar els estudis de Televisió de Mataró, a Can Marfà. Encara em ve al cap, duent a terme aquells enregistraments els dissabtes a la tarda, la sensació d'estar-me topant, descobrint, l'activitat professional que exerceixo des de llavors, des fa catorze anys. El Creure Avui doncs és alguna cosa molt especial, molt trascendent, per mi, cosa que ja lliga amb què sigui un programa pensant per parlar de les coses trascendents de la vida, tot i que crec que etiquetar-lo de programa religiós estrictament no faria honor a la veritat.

Des de fa molt pocs dies, gràcies a l'entusiasme d'un jove anomenat Pere Berenguer, s'acaba d'obrir un nou canal de vídeos on s'aniran penjant els programes del Creure Avui, setmana rera setmana. El programa fa doncs, coincidint amb el vintè aniversari, el salt a la xarxa, després d'haver estat picant molta pedra divendres rera divendres. I la xarxa Internet es configura com la gran oportunitat del pluralisme, el gran mur on tothom pot penjar el que vulgui, sense barreres ni jerarquies: que cadascú expressi i divulgui el que cregui convenient.

Felicitats, Creure Avui -i en especial Ramon Safont-Tria-, per la feina feta aquestes dues dècades i gràcies per tot el que vaig poder aprendre formant part del teu equip.

Biada, l'home que va superar la crisi | La tertúlia política, segona edició

El promotor del primer tren de la península Barcelona-Mataró, el mataroní Miquel Biada, va poder dur a terme la seva obra en base un gran entusiasme i una obstinada tenacitat. Biada va ser capaç de superar diverses crisi durant el projecte del ferrocarril que el projecten ara mateix com un referent absolutament vàlid -en el camp de les actituds- a l'hora de superar la crisi econòmica actual. Ho explica Toni Biada, descendent directe de Miquel Biada i president del Cercle Històric Miquel Biada, en aquest minireportatge que hem preparat des de Clack per promocionar els actes del 161 aniversari que comencen aquest divendres a la tarda amb una conferència a la sala d'actes Caixa Laietana. Us aninem a difondre'l al màxim. Podeu llegir també l'entrevista a Toni Biada a la revista Valors [aquí].

"La tertúlia" política a Mataró Ràdio, segona edició
S'ha emès aquesta tarda a Mataró Ràdio la segona edició de "la tertúlia" política, l'espai mensual que modero i presento a l'emissora municipal de la capital del Maresme. En aquesta ocasió ens acompanyaven Joan Morell (CiU), Consol Prados (PSC), Antoni Soy (ERC), Xavier Serra (ICV-EUiA), Adam Alonso (PP) i Juli Cuéllar (CUP). Els cinquanta minuts de durada han permès exposar els diferents punts de vista al voltant de dos temes: la nova llei de l'avortament que promou l'executiu Zapatero -Prados (PSC) ha admès que durant el tràmit parlamentari se'n podries suavitzar els aspectes més polèmics- i la pujada d'impostos que el govern central farà i no en canvi el govern català. Podeu recuperar el contingut de la tertúlia clicant aquí.

Lourdes Perramon: 'I qui em dóna una altra feina?'

Lourdes Perramon fotografiada a l'interior del centre, situat a l'Avinguda Drassanes.

Les darreres setmanes han estat de molta feina i molts maldecaps per a Lourdes Perramon, coordinadora de El Lloc de la Dona, un centre social impulsat per la Congregació de les Germanes Oblates del Santíssim Redemptor al Raval de Barcelona, que es dedica des de fa 25 anys a atendre les dones que exerceixen prostitució a la ciutat comtal. Nascuda a Manresa fa 42 anys, en fa dinou que és membre d’aquesta entitat i setze que treballa al centre que té la seu a l’Avinguda Drassanes, molt a prop de les zones de prostitució del barri.

El mes de març ens havíem vist perquè protagonitzés una edició de la secció ‘A la intempèrie’ de Foc Nou [Fer costat i no jutjar]. La desmitificació que feia de la prostitució reflexionant sobre la mercantilització del sexe entre els joves em va deixar sorprès, perquè denotava una seriositat en el treball diari encomiable. Ara, a l'edició d'octubre de la mateixa revista, ens tornem a trobar després del darrer rebrot mediàtic al voltant de la prostitució a les Rambles. Avui també impressiona la defensa que fa de la necessitat de no seguir girant el cap a una realitat que existeix, i possiblement existirà, i prendre mesures per regularitzar-la de manera que es puguin protegir els drets de les dones [llegir un extracte de l'entrevista aquí].

Més Diaridelamusica.com: avui Xavier Dotras Trio


Xavier Dotras va omplir diumenge al vespre l’envelat de Vila Flora, a Canet, amb un concert que es va descobrir molt especial per nombrosos motius. Especial perquè era a casa, envoltat de familiars i amics; perquè era una estrena; i perquè, per primer cop, barrejava les imatges audiovisuals amb la música en directe. Xavier Dotras Trio van presentar “Vincent”, el seu darrer treball discogràfic, on la sonoritat del jazz rememora i homenatja la vida i l’obra de Vincent Van Gogh. Partint doncs d’un punt d’inspiració únic, el disc, igual que l’espectacle, pren així un sentit global, on cada peça s’anomena igual que un quadre de l’artista i està inspirada en una època concreta de la vida turmentada del pintor. (...) RITA VILLÀ / JOAN GONZÀLEZ

* Llegeix la resta a http://www.diaridelamusica.com/.

Antoni Buch: el periodista del poble | La governança mundial a 'Nits Estel amb valors'

Antoni Buch i un servidor durant la presentació de Esteve Albert des de Sant Vicenç de Montalt, l'abril de 2004 a la població maresmenca. Foto: A. F.

Amb gairebé un mes de retard -va passar trobant-me jo de vacances- m'assabento de la mort d'Antoni Buch, el cronista de Sant Vicenç de Montalt, amb qui vaig compartir la curiosa experiència d'escriure un llibre no a quatre sinó a sis mans -els autors érem ell, en Josep Puig i Pla i un servidor- titulat Esteve Albert, des de Sant Vicenç de Montalt. Antoni Buch, deia, era el cronista del poble, l'home que durant més de mitja vida -tot i no ser la seva feina- va esmerçar hores i hores en deixar per escrit tot allò que anava succeïnt a la seva vila, com a mostra d'amor cap a ella mateixa i la resta dels seus ciutadans. A tot arreu n'hi ha hagut, d'aquesta mena de cronistes, de periodistes, periodistes del poble, amateurs perquè no cobraven però professionals de la passió, de la voluntat. Ara, la professionalització del periodisme fa innecessària aquestes figures, en bona part. És molt important però recordar la tasca de substitució que durant molt de temps homes com l'Antoni Buch han fet en l'àmbit dels mitjans de comunicació, contribuint a fer d'aquest país una terra més informada, més comunicada, més cohesionada i amb un amor pel nostre passat comú que és el que, sumant les aportacions que calgui, ens pot projectar amb força cap al futur.

Més 'Valors' a Ràdio Estel: la governança global
Clicant aquí podeu escoltar el resultat de la conversa mantinguda entre el periodista expert en internacional Jordi Rovira, el director de Justícia i Pau Eduard Ibáñez i el col·laborador de Valors Marc de San Pedro en la tercera edició de Nits Estel amb Valors, l'espai setmanal que la revista produeix dins el magazine Nits Estel conduït per Emili Pacheco. Els tres contertulians van debatre en quina mesura la crisi econòmica pot provocar canvis en la governança global a l'estil de l'ampliació del G8 en un G20 ja molt més representatiu del que el planeta és. Aquest dilluns dia 19 s'emet (106.6 FM o http://www.radioestel.com/) la quarta edició de l'espai, que gira al voltant del tema proposat per Valors aquest mes d'octubre: viure la rutina en positiu [veure web].

Núria Calsapeu i el taller de gravat ensenyen el seu art ancestral a l'Espai F

Aquest divendres s'ha inaugurat a l'Espai F de Mataró una curiosa mostra del Taller de Gravat de l'Institut Municipal d'Acció Cultural, dirigit per Jordi Rosès i Pilar Lloret [web relacionada] des de fa anys i panys. Una de les participants és la meva amiga Núria Calsapeu [web, bloc i facebook], amb qui compartim aventures des que tenim tres anys, al GEM; deu ser l'amiga que tinc des de fa més temps. A la fotografia se la veu explicant, aquest vespre, a una altra coneguda del GEM, l'Helena Patricio, les dues obres que ha presentat en aquesta exposició que es fa a la sala principal de la planta baixa de Foment Mataroní.

El món del gravat és, pels neòfits en la matèria com un servidor, un món ben curiós: d'una extrema senzillesa en la tècnica però de resultats ben diferents entre si. El recull d'obra que hi ha exposat des d'avui a l'edifici del carrer Nou n'és bona mostra. M'agrada contemplar com, afortunadament, la ciutat dóna per molts i per a moltes especialitzacions. La Núria treballa des de fa temps l'àmbit de la joiera i també el dels gravats i n'estic convençut que la passió que hi deposita cada tarda-vespre i cada cap de setmana anirà donant els seus fruits. Felicitats.

Xavier Melloni: “El desig sexual és el desig de vida, de transmetre vida”

Vídeo íntegre de la intervenció de Melloni, de 45 minuts de durada. Enregistrament i postproducció: J.G./J.S./Clack

El desig sexual és el desig de vida, de transmetre vida, i en aquest sentit caldria assumir la sexualitat en la nostra quotidianitat i parlar-ne amb normalitat. Ho ha defensat aquest vespre l’antropòleg i jesuïta Xavier Melloni durant la presentació a Mataró del volum El Desig essencial, editat per Fragmenta [web], en un acte celebrat a la sala d’actes de Caixa Laietana de Mataró amb l’assistència d’unes quaranta persones i organitzat per l'editorial i la revista Valors [web]. Melloni ha lamentat la relació “pobra, poruga”, que al seu parer ha tingut històricament la cultura judeocristiana amb la sexualitat mentre que altres tradicions religiosos “han sabut convertir l’experiència sexual en una experiència espiritual, d’arribar a l’Infinit”.

De fet, l’autor de El Desig essencial s’ha referit a les paraules pronunciades per la monja benedictina Teresa Forcades en el Sopar Debat del mes de juny a Mataró amb la temàtica del plaer com a protagonista i ha coincidit amb ella en què “la força amb què ens podem arribar a desitjar els humans a nivell sexual és una metàfora excel·lent per entendre amb quina força ens desitja Déu”. La presentació del volum escrit per Melloni completava en realitat la conferència oferta per Forcades ara fa quatre mesos [transcripció íntegra aquí i vídeo sencer aquí] i el número que la revista Valors va dedicar a les temàtiques del plaer i el desig el mes de juliol-agost [veure editorial aquí] i en el qual ja hi constava una entrevista al propi Melloni [aquí].

Des d’un punt de vista de societat, Melloni ha assegurat que la facilitat amb què, en el marc del capitalisme, som capaços de satisfer -ràpidament i mitjançant els diners- qualsevol desig impedeix donar-li una dimensió transcendent i fa que es quedi en un simple plaer, fascinant, però sense capacitat per anar més enllà. “El sistema econòmic està basat en l’excitació del desig. Cada cop tenim coses més útils per a persones més inútils”, ha apuntat. Pel jesuïta la solució no està en eliminar el desig com proposa el budisme sinó transcendir-lo i contenir-lo per avançar com a persones i com a societat: “En el cas de no poder aconseguir aquest desig també ens hem d’adonar que la frustració és, sovint, un motor per avançar per camins pels quals no hauries transitat mai si haguessis aconseguir l’objecte del desig sense dificultats”, ha reblat Melloni.

El 'low cost' rescata els Balcans del malson de la guerra

Una corrua de gent espera pujar en un vaixell a la zona portuària de Dubrovnik, bombardejada el 1991 per l'exèrcit iugoslau [veure vídeo]. Foto: À. Ribas.

Avui fa just un mes que ens passejàvem pel vial central de Dubrovnik -una zona emmurallada i convertida en un parc temàtic- tancant un periple per tota la costa adriàtica, des de la italiana Triste fins a aquesta ciutat anomenada "la perla de l'Adriàtic". Un indret que, els darrers dos o tres anys, s'ha convertit en un destí sol·licitadíssim pels turistes catalans i espanyols: només aquest estiu conec mitja dotzena de persones que hi han anat, animats per uns preus relativament barats en els menjars, una bellesa natural força verge i espectacular pel que estem acostumats a casa nostra i sobretot per la connexió aèria constant entre Barcelona i Dubrovnik, en el que es pot denominar un nou pont aeri. I avui, just un mes després de tornar de viatge, s'ha fet pública la voluntat de la Comissió Europea d'admetre Croàcia com a estat membre de la Unió Europea el 2012, d'aquí a tres anys. Era una decisió molt esperada pel govern croat presidit pel moderat Stipe Mesic, que ha anat veient com la somiada ràpida integració al club europeu s'ha convertit en una llarga i dificultosa marxa.

L'aproximació definitiva a la Unió Europea és una excel·lent notícia per a tota la regió balcànica perquè si bé és cert que, des del 2004, la petita i septentrional exiugoslava Eslovènia es va incorporar amb tots els ets i uts al club europeu, l'entrada de Croàcia pot tenir un efecte taca d'oli per a dos dels estats sorgits de l'antiga Iugoslàvia, Bòsnia i Montenegro. Per què? Doncs molt fàcil. Dubrovnik, la ciutat més visitada de Croàcia i amb un aeroport gairebé nou tipus el de Girona, es troba a tan sols uns 25 quilòmetres de la frontera amb Montenegro -un altre paradís turístic- i per altre costat, cap a l'interior, a una hora de Mostar, capital de l'Hercegovina -una de les dues regions geogràfiques que conformen Bòsnia i Hercegovina- que té en el seu espectacular i reconstruït pont d'origen otomà el seu esquer més conegut [veure documental Els Ponts de Mostar]. Aquesta tríada de destinacions turístiques es pot estirar molt fàcilment per tota la costa croata i també a la capital bosniana, Sarajevo, a unes dues hores de Mostar. I en el futur es podria estendre també a Sèrbia, de moment la gran oblidada de tot aquest negoci del low cost que sàviament les autoritats de la zona han promogut.

Per si fos poc, la futura entrada de Croàcia a la Unió Europea ha estat l'excusa idònia per desactivar un conflicte latent entre Eslovènia i Croàcia que, malgrat haver-se aliat per sortir del jou iugoslau a finals dels vuitanta i principis dels noranta, mantenien unes relacions difícils per la necessitat de delimitar una frontera entre els dos països tenint en compte que Eslovènia ha tingut sempre una petita sortida al mar Adriàtic i Croàcia una línia de costa extensíssima. Més endavant, el premi de l'entrada a la Unió Europea podria esdevenir també el salvavides de la integritat territorial de Bòsnia -posada en dubte constantment pels dirigents de la Repúblics Srpska i els croats de la zona d'Hercegovina-, una integritat pactada en els acords de Dayton de 1995 però que no existeix a la pràctica. Al final, com deia el jove mostarià Kamel Ratkusic al documental Els Ponts de Mostar, és la prosperitat econòmica l'únic que permetrà a les noves generacions oblidar-se del fantasma de la guerra i deixar a una banda les suposades i insalvables diferència ètniques. Anar de viatge a la zona, doncs, és una de les millors accions de solidaritat que es poden fer a Europa a hores d'ara, seguint el fantàstic pont aeri humanitari habilitat a mitjans dels noranta per diversos municipis catalans entre els quals van destacar Barcelona i Mataró.

El nou Tribuna completa un nou escenari comunicatiu d'àmbit comarcal

El passat 8 d'octubre va sortir al carrer un Tribuna Maresme [web] reformat de cap a peus i que ha canviat de periodicitat: de sortir cada setmana a partir d'ara ho farà un cop al mes. La reorganització i el canvi els ha forçat la crisi, que ha posat molt difícil els mitjans de comunicació que se sustenten només amb la publicitat i especialment un Tribuna Maresme amb molts anys d'història al darrera però que encara no s'havia consolidat en aquest format setmanal i per a tota la comarca. Per això cal saludar l'aposta decidida i valenta de reconvertir el Tribuna en un mensual amb reportatges i entrevistes aprofundides (el primer número, amb Joan Antoni Baron i Saül Gordillo de protagonistes, n'és bon exemple).

A banda de la generositat de cedir cada mes un espai per a la revista Valors [web], cal felicitar a Albert Calls, periodista cabrerenc incansable, curtit en mil batalles, apassionat de la cultura i de la comarca. Ssovint, mig en broma mig seriosament, li dic que ell és "l'últim maresmenc. Però pensant-ho bé, entre altres coses gràcies a l'operació que ell ha promogut, el meu gag passarà a ser cada vegada menys cert: la crisi ha obligat a resituar el panorama de mitjans de comunicació al nostre territori amb el canvi substancial de deixar de parlar d'una realitat comunicativa estrictament mataronina i una altra del conjunt del Maresme; parlar de periodisme local a casa nostra significarà ara parlar de periodisme maresmenc.

Hi ha diversos elements que corroboren aquesta tesi: en primer lloc la revista Capgròs ha expandit la seva distribució a tota la comarca en fussionar-se amb el Report Maresme ara fa més d'un any i, d'altra banda, s'acaba d'anunciar la fussió-absorció entre Televisió de Mataró i Maresme Digital Televisió, projecte que al seu torn acaba d'inaugurar l'emissió del seu segon canal, anterior el canal dels ajuntaments del nord de la comarca. En aquest marc, la conversió del Tribuna Maresme en un mensual té molt de sentit, perquè si bé el dia a dia està relativament ben cobert per l'oferta existent, si alguna cosa faltava era una mirada més de lluny de l'actualitat maresmenca.

Poca broma, doncs, que sense que ningú l'hagués dissenyat l'operació encarà sortirà bé i podrem dir allò de "no hi ha mal que per bé no vingui": a partir del gener de 2010 el Maresme tindrà dos canals de televisió fortament arrelats (la nova televisió comarcal i Maresme Digital 2), dos setmanaris de gran tirada (amb diaris digitals propis) com són Capgròs i El Tot Mataró i Maresme, una subedició pròpia d'un diari com El Punt, una revista mensual com el Tribuna Maresme i per rematar-ho una potent xarxa d'emissores de ràdio que comencen a col·laborar fortament entre elles (Mataró Ràdio impulsa un programa de salut amb altres emissores maresmenques). La crisi, per tant, haurà generat el miracle de què, comunicativament, Mataró i la comarca hauran deixat de mirar-se a l'esquena. Com deia aquell: "Al loro, que no estamos tan mal".

Petits senyals que ens situen en el cosmos

La parada de castanyes que s'instal·la a la cruïlla del carrer Bonaire amb La Riera, aquest vespre.

Des de fa uns anys hi ha la moda de dir que menjar-se castanyes amb màniga curta és un contrasentit. Que no cap a cap cap cruspir-se el fruit típic de la tardor quan encara no apreta el fred i que per tant s'hauria d'aplaçar aquesta tradició més cap al novembre o al desembre. Bé... Cada cop desconfio més d'aquests rotllos que comencen dient "Això abans no passava" o "Sembla mentida com de boig n'està el temps"... M'agradaria poder agafar el Delorean de Regreso el futuro, fent un repàs tèrmic als vint darrers 12 d'octubre -el dia que arriben els castanyers a Mataró- i poder desmuntar aquests tòpics de pa sucat amb oli que l'estupidesa popular a vegades inventa profetitzant un món cada cop més caòtic i apocalíptic.

A mi m'és ben igual, si fa fred o no, en un dia com avui. M'encanta que arribi i veure de nou com les paradetes de color blau o verd (també hi ha el de la plaça de les Tereses, que no té caseta) s'instal·len als carrers principals de la ciutat i, enmig de les voreres, planten el bidó de ferro on a base de fustes i altres materials inflamables couen aquests saborosos fruits de tardor. Aquestes parades de castanyes trobo que tenen un paral·lelisme claríssim amb les atraccions de la Fira que se celebra cada juny a la ciutat, una instal·lació que no canvia amb el pas dels anys i que és un elogi al cutrerio, parlant clar, orfe de qualsevol voluntat modernitzadora. Però trobo que les parades de xapa blava o verda són un d'aquells petits detalls en el calendari que es repeteixen any rera any i que ens permeten connectar amb el passat, amb els nostres avantpassats i les seves accions quotidianes perquè segur que setanta o vuitanta anys enrere unes parades semblants s'instal·laven si fa no fa als mateixos indrets i oferien també castanyes i moniatos -segurament igual tot de mal cuit- als mataronins, tal com fan ara.

Els castanyers, els abnegats venedors de les castanyes, recorden cada any l'existència de la seva particular espasa de Damòcles: "Uy, cada vez peor, esto... el año que viene lo más probable es que no vengamos, ya... no sale a cuenta". Però mai els crec i faig bé: l'any següent l'home que t'ha dit això davant un micròfon o en una confidència off the record sempre torna a ser-hi, preparant paperines darrera el fogonet de càmping gas i la balança de pesos més del segle XIX que del XXI. Per això cada 12 d'octubre és un dia per sospirar: ha passat un any i la modernitat encara no s'ha imposat definitivament a la tradició, almenys en aquest negociat. I jo que me'n felicito: el dia que ens quedem sense castanyers i les seves menges, el dia que facin efectiva la seva amenaça i ja no em pugui embrutar les mans mentre pelo les castanyes enmig del carrer, em sentiré una mica més desubicat, més perdut, més orfe en un món que necessita de petites referències, de petites seguretats com les castanyes que arriben cada 12 d'octubre per no acabar-nos de perdre del tot. Al final són aquestes petites tradicionals quotidianes els que ens recorden qui som i d'on som.

Els blocaires donen un suport matisat a la nova televisió comarcal

Les reaccions respecte la fussió-absorció de TVM i Maresme Digital Televisió segueixen fent córrer rius de tinta a la xarxa. Avui la meva successora com a cap d'informatius de Mataró Ràdio i excap d'informatius de TVM, Elisabet Solsona, ha publicat aquest post on desitja que la nova televisió comarcal faci realitat el somni anhelat per alguns des de fa molts anys: "(...) ànims i empenta a tots els que tenen la responsabilitat i el repte de tirar endavant aquest nou projecte comunicatiu. Una nova televisió que segur que naixerà amb ganes i il.lusions renovades per aconseguir que tots ens la sentim nostra. I quan dic tots, em refereixo a tots els ciutadans de la comarca".

Fa uns dies l'exredactor de Televisió de Mataró i actual sotscap de redacció de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) Oriol Burgada s'expressava en un sentit semblant no exempt de crítiques a l'Ajuntament respecte la polític erràtica dels darrers anys: "Les apostes han fracassat. Tornar enrere és impossible, i creure que MDTV podria abaixar la persiana és ser ingenu. És per això que qui l'abaixarà és TVM. La decisió l'han pres els qui tenen la legitimitat i l'autoritat per prendre-la, i això és inqüestionable. Ara, tot el suport al govern, a en Jaume Puig i a l'equip de TVM, i també a la resta que formin part del projecte. Aquesta TV que és a punt de començar a emetre serà l'única TV, i serà la nostra. La meva".

Lògicament els grups de l'oposició han carregat fortament contra la mesura, no perquè no la comparteixin -crec que no és el cas de cap dels tres grups- sinó per la manera com arriba [veure notícia notícia i editorial de capgros.com]. També s'han referit a la qüestió el crític d'art Pere Pascual [aquí], el director de l'ACN Saül Gordillo [aquí] i l'advocat Jordi Surinyach, aquest molt crític amb l'actual regidor de Comunicació, el qual creu que ha de dimitir [aquí].

Trobo que hi ha hagut poques reaccions, francament. Però de les que hi ha hagut cal destacar que la majoria han saludat la notícia com l'únic final possible, un mal menor, a una història que no podia acabar bé de cap de les maneres. I entre tots s'albira la necessitat de dissenyar ara un nou canal on el periodisme responsable, valent, compromès i crític sigui l'ànima d'un projecte per a tota la comarca del Maresme que ha de sumar el millor dels projectes existents; ànima i projecte. Precisament aquesta setmana comencen les negociacions per parir la criatura: aquesta vegada no s'hi val a badar; qualsevol decisió errònia que es prengui ara impossibilitarà que el nadó neixi sa i estalvi i amb ganes de donar guerra. Els darrers anys hem acumulat massa atzagaiades en l'àmbit comunicatiu i ja no ens hem podem permetre cap més. Veurem si les persones implicades en el dibuix dels plànols tenen la rauxa necessària i, sobretot, el seny imprescindible.

Diaridelamusica.com: Melocos mostren les bases dels fenòmens de masses*


Una sala Privat amb moltes adolescents va donar ahir la benvinguda als andalusos Melocos, una de les darreres revelacions del pop-rock nacional. Un grup que explota l’estètica importada de les sèries d’instituts americans, i que juga a conquistar el públic femení amb la música i l’actitud. Malgrat la joventut dels membres del grup, Melocos ha publicat ja dos treballs discogràfics. El primer, homònim, i el recent “Somos”. D’ells extreuen el repertori dels concerts, plens de lletres sobre històries d’amor i amistat, com els singles “Cada golpe” o “La chica ideal”, que vesteixen de melodies senzilles recobertes d’una base potent de guitarres i bateria que dóna força als temes. (...)

* Llegiu la resta a Diaridelamusica.com.

Mediàtica Forcades | Dijous 15: 'El desig essencial' a Mataró

La germana benedictina Teresa Forcades està a l'ull de l'huracà, dins gairebé un terratrèmol mediàtic. Forcades, que a banda de monja és doctora en Medicina i autora de Los crímenes de las grandes compañías farmacéuticas, ha fet unes polèmiques declaracions sobre els fàrmacs que estan comercialitzant les multinacions farmacèutiques davant l'anomenada Grip Nova (aquí) assegurant que "diverses multinacionals farmacèutiques estan exigint documents d'immunitat política i legal davant possibles efectes secundaris de vacunar milions de persones amb una vacuna no prou contrastada i validada", tal com recull Eloi Aymerich al seu bloc (per cert: els mateixos que han penjat el vídeo de Forcades -la periodista de Barcelona Alish, sense més senyes- posen a disposició de tothom un quadern de Cristianisme i Justícia on es pot aprofundir sobre les raons de Forcades respecte aquesta qüestió [aquí]). I encara més, de la grip nova també en parla Ramon Radó en l'article seu que apareix al darrer Valors [aquí].

Des de la publicació, aquest dimecres dia 7, d'una entrevista a Forcades a la contraportada de El Periódico de Catalunya per part de Gaspar Hernàndez el vídeo de Forcades sobre la Grip Nova no ha parat de rebre visites. Ho hem notat, per un efecte rèplica, al canal youtube de Valors [aquí], on un petit fragment de la seva intervenció en el Sopar Debat del juny -reproduït sobre aquestes línies- té a hores d'ara 2016 reproduccions (perquè us feu una idea de magnituds fins ara, el vídeo de l'acte de Jordi Pujol al Foment el 2004 ha rebut set-centes visites). L'enregistrament sencer de tota la conferència de Forcades, que podeu veure clicant aquí (en un canal del servidor Vimeo de la productora Clack), té a ratlla de vuit-centes reproduccions, sent el que més en té també en aquest canal de la productora mataronina. És curiós el que ha passat: si ara mateix aneu a Youtube.com i poseu Teresa Forcades, el vídeo d'un minut penjat per Valors, surt en el quart lloc del rànquing, tot i que no té res a veure amb la temàtica de la Grip Nova. Coses de la tècnica i la informàtica.

És curiós com la societat catalana -en la qual, segons Enric Juliana de La Vanguardia, el catolicisme difús ha impregnat tots els racons- juga constantment a lloar i santificar personatges de l'àmbit religiós, suposadament allunyats de la doctrina romana, justament per posar de manifest la idea-força segons la qual "no tota l'Església és dolenta". Pere Casaldàliga i Raimon Panikkar han estat els dos grans ítems d'aquesta fabulació impulsada constantment pels periodistes de TV3, per citar-ne només un, i que ara té en Teresa Forcades el nou personatge a mitificar, precisament després que Jaume Barberà la pugés als altars en aquest sentit amb aquesta entrevista que tancava al juny la temporada de Singulars.

Encara hauria estat pitjor si ho haguéssim fet ara però el mes de juny alguns van titllar-nos ja d'oportunistes quan vam convidar-la a parlar al citat Sopar Debat a parlar sobre el plaer, quan en realitat el convit i invitació seva havia estat negociat gairebé nou mesos abans de la cita, quan l'entrevista de Jaume Barberà a TV3 encara no es devia haver ni plantejat a Sant Joan Despí.

Dijous 15 a 2/4 de 8 del vespre, Xavier Melloni parla del desig a Mataró
I tot això, sense voler-ho, em lliga amb l'acte que aquest dijous dia 15 a 2/4 de 8 del vespre programem conjuntament Valors i l'editorial Fragmenta a la sala d'actes de Caixa Laietana (Sta. Teresa, 63, Mataró) per parlar sobre el desig i en el qual l'antropòleg Xavier Melloni presentarà El desig essencial, editat per aquesta jove firma barcelonina [web] dels amics Ignasi Moreta i Ines Castel-Branco. Xavier Melloni va participar en el número de juliol i agost que versava sobre el plaer parlant ja del llibre que presentarem aquest dijous mitjançant una entrevista [aquí]. Completaven el número la transcripció de les consideracions que, sobre el plaer, havia fet la pròpia Teresa Forcades en el Sopar Debat 2009 així com els articles de Miquel Ruaix [llegir article], Natàlia Pla [llegir article] i Francesc Ponsa [veure bloc]. Us demanem que confirmeu la vostra assistència a la pàgina de Facebook de Valors [aquí].

Per cert, molt interessant seguir el debat que s'ha generat sobre el nostre darrer número que parla de la rutina. Podeu participar-hi clicant aquí.

El DDM avança que Billie The Vision & The Dansers actuarà a Privat de Mataró el proper 13 de novembre

Sembla una inocentada però no ho és. L'exitosa formació Billie The Vision & The Dancers [web en castellà], autora del single de l'estiu Summercat, actuarà el proper 13 de novembre a la sala Privat de Mataró [web] en una sorprenent iniciativa de Caixa Laietana. Es tracta del primer concert que oferirà a Catalunya la banda sueca després de la seva espectacular actuació (veure vídeo a sobre) en el marc del Barcelona Acció Musical (BAM) que se celebra dins les festes de la Mercè tot i que el 6 de novembre tornaran a ser a Espanya, a Salamanca, en una cita del Twoday Festival. La notícia de l'actuació a la capital del Maresme l'ha avançat aquesta tarda en rigorosa exclusiva la versió radiofònica del Diaridelamusica.com de Mataró Ràdio -que condueix Alba Garcia- en una entrevista amb el cap de comunicació i màrqueting de l'entitat, Joan Herrero. "És una manera de portar estiu enmig del novembre a Mataró", ha subratllat.

El dia que l'estelada va voleiar a l'Ajuntament

Imatge de l'altar de les ànimes de Santa Maria tal com va quedar després que fos incendiat en el marc dels Fets d'Octubre del 1934.

Segurament molts no ho saben, tampoc la majoria dels que es confessen independentistes a Mataró. Però 75 anys enrera, tal dia com ahir la bandera independentista va onejar a dalt de tot de l'edifici consistorial. Ho va recollir la periodista i historiadora Maria Coll en aquest article publicat al diari digital capgros.com ara fa cinc anys, el 2004: "Aproximadament a les vuit del vespre, el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys (ERC), proclamava l’Estat Català dins una República Federal Espanyola, convidava a un futur govern estatal, republicà i d’esquerres a traslladar-se a Catalunya i trencava tota relació amb Madrid, paraules que l’alcalde Salvador Cruixent reproduïa a Mataró. L’estelada passava a coronar la casa consistorial". Els fets, que venien de dies enrere, s'havien precipitat al matí, amb l'intent de cremar la Basílica de Santa Maria: "A mig matí, un grup de radicals intentava cremar Santa Maria llançant recipients amb líquids inflamables. 'Més de setanta anys després encara sento la pudor de socarrim que feia la basílica, l’altar de les Ànimes va ser cremat i altres del costat van patir danys', explica Rafel Soler, llavors un noi de dotze anys", recorda l'article.

La Maria Coll, que publica habitual a la revista Sàpiens de divulgació històrica, va resumir durant un temps per capgros.com i la revista Capgròs altres moments importants d'aquell període -proclamació de la República i inici de la Guerra Civil- en altres articles [L’esperança de la República i 'No els feu cas, torneu a casa']. També ella va ser la responsable del guió del documental 27-G. Bandera blanca. L'entrada dels nacionals a Mataró, produït per Capgròs el 2004 per commemorar el 65 aniversari del final de la guerra i que podeu recuperar aquí. Per cert que, buscant imatges que il·lustrin aquest post em topo amb aquest bloc, de Joan Roldós, el qual ha volgut deixar per escrit, a la xarxa, tot el que recorda del període bèl·lic. Us ho recomano vivament.

'Qui dia passa, any empeny'. Aquest octubre, a Valors, la rutina

La vida és rutinària. Ens passem el dia repetint accions que segurament hem fet el dia anterior. I això ens avorreix. Necessitem constantment conèixer noves persones, tastar noves sensacions i evitar la rutina fent el màxim d’activitats que ens ajudin a desconnectar, com diem vulgarment. Però oblidem que, justament en la rutina, en la repetició, és on podem adquirir hàbits saludables, a partir dels quals podem encaminar la nostra vida cap a racons insospitats. És repetint-nos, aprofundint en la rutina, que podem millorar-nos. Ens ajuden a reflexionar-hi, des d’òptiques molt diferents, Oriol Cortada, Anna Maria Gallardo, Neus Moreno, Neus Ponsarnau, Joan Riart i Joaquim Trenchs, col·laborador habitual de Valors i qui signa en aquesta ocasió la introducció del monogràfic.

En un altre ordre de coses, aquest dijous 15 d’octubre teniu una cita amb Valors a la sala d’actes de Caixa Laietana de Mataró (carrer Santa Teresa, 63) on, en col·laboració amb l’editorial Fragmenta, durem a terme la presentació del volum El desig essencial de Xavier Melloni, entrevistat en el número de juliol-agost de la revista dedicat al plaer. Us hi esperem. Recordeu també que, des del 21 de setembre, Valors ha obert una nova pota del seu projecte, ara en clau radiofònica, a Ràdio Estel (106.6 de la FM o http://www.radioestel.com/): cada dilluns a partir de les deu de la nit, Nits Estel amb Valors -conduït per la companya Eulàlia Tort- porta els aires d’aquest projecte a les ones hertzianes de tot Catalunya.

ALTRES CONTINGUTS D'INTERÈS DEL NÚMERO
· Toni Biada, descendent del promotor del primer tren de la península: "Es triomfa en base a molt esforç, treball i també renúncies". Toni Rodon.
· "Plaques tectòniques", de Joan Salicrú.
· “El que no surt als diaris”, de Viqui Molins.· “Autoritat i disciplina”, de Mar Galceran.
· "Por", de Ramon Radó [nou Bloc].· “El nostre sistema judicial i penal es basa en la venjança”, de Miguel Guillén.
· "Les presons i el límit”, de Francesc Amat [Bloc].
· “Simón i el seu MACMA”, de Ramon Bassas [Bloc].
· “ForumClínic, programa interactiu per a pacients”, de Marc de San Pedro [Bloc].
· “Nits de Barcelona”, de Joan Safont [Bloc].
· “El somni d’Occitània”, de Joaquim Amargant [Bloc].
· El conte: “L’amor és cec”, recollit pel col·lectiu Vivim del Cuentu.

Ja has escoltat ‘Nits Estel amb Valors’?
Cada dilluns a les 10 de la nit a Ràdio Estel (106.6 FM o http://www.radioestel.com/)

Des del passat 21 de setembre el nou magazine nocturn de Ràdio Estel, Nits Estel [bloc], inclou un espai setmanal –cada dilluns a les deu de la nit- produït per la revista Valors i que condueix Eulàlia Tort. En el primer programa, emès el 21 de setembre, va tenir lloc una tertúlia sobre la paternitat responsable amb la presència de Lluís Sáez, Carlos Ramon i Jep Alcalde [escoltar aquí]. El segon programa el va protagonitzar una persona clau en el món de les ONG a Catalunya, Ignasi Carreras [escoltar entrevista], en una edició que va complementar el comentari cinematogràfic de la col·laboradora de Valors Judith Vives [escoltar aquí].

VOLS REBRE TOT EL NÚMERO EN PDF? Respon aquest email i demana’ns-ho.VOLS SUBSCRIURE’T A VALORS PER TAN SOLS 32 EUROS L’ANY? Clica aquí.

El secret del rock més contundent el té (lo:muêso)*

Lo:muêso jugava a casa divendres a la nit. El grup de Premià deMar va omplir la sala Rubik d’amics, aconseguint un concert d’ambient càlid i proper, ideal per una vetllada de música sense complexes. La ocasió, doncs, era ideal, i Lo:muêso no va decebre, oferint una bona sessió del so contundent que els caracteritza. (...) RITA VILLÀ / JOAN GONZÀLEZ

* Llegeix la crònica sencera a Diaridelamusica.com.
** Aquest dimarts, a les 22h, nova edició del Diaridelamusica.com a Maresme Digital Televisió. I els dijous, a 2/4 de 8 del vespre a Mataró Ràdio.

Televisió de Mataró i Maresme Digital: s'imposa la lògica, cinc anys després

L'alcalde Joan Antoni Baron, president del Consorci Digital Mataró Maresme, i el president del Col·lectiu de Mitjans Àudiovisuals, Jaume Puig, en la roda de premsa d'aquest dimarts.

"El president del Consorci Digital Mataró-Maresme, Joan Antoni Baron, i el president del Col·lectiu de Mitjans Audiovisuals de Mataró, Jaume Puig, oferiran una roda de premsa per presentar el pla de fusió dels projectes comunicatius de Maresme Digital TV i Televisió de Mataró". Així, lacònicament, resava la convocatòria de premsa que aquest dilluns trametia el Departament de Premsa de l'Ajuntament de Mataró anunciant, formalment, el que des de fa dies corria pels ambients periodístics de la ciutat: Maresme Digital i Televisió de Mataró passaran a formar a partir de l'1 de gener de l'any que ve una sola unitat televisiva. L'Ajuntament ho planteja com una fussió entre la tecnologia de la cadena pública i l'ànima de la privada però la realitat ens acosta més a una absorció del canal privat per part del públic o si ho volen dir així a un pacte de complementarietat: Televisió de Mataró renuncia a emetre i el Consorci Digital Mataró-Maresme canvia d'empresa explotadora de la seva programació (fins ara era Lavínia ara serà TVM).

D'aquests dos fets el més rellevant és que, després de just 25 anys de feina, TVM abaixi la persiana, incapaç de superar una crisi econòmica que ha resultat letal i de fer rentable econòmicament una empresa, tot s'ha de dir, que mai ho havia estat perquè no s'havia plantejat d'aquesta manera. La realitat de mitjans de comunicació de la ciutat, la ciutat mateixa, perd, amb la desaparició de TVM: no té el mateix valor una iniciativa que surt de l'àmbit privat però amb vocació pública (una cosa bastant poc habitual però que a Mataró s'ha cultivat força) que una iniciativa estrictament sorgida de l'àmbit públic. Mataró, doncs, a 1 de gener de 2010, serà una ciutat més feble, amb menys vigor cultural i comunicatiu. I això no és positiu.

Des del punt de vista del govern municipal aquesta és una bona notícia. En primer lloc perquè l'aventura de Maresme Digital Televisió podria haver hagut d'avortar properament si seguia el ritme de desercions per part dels Ajuntaments que inicialment havien format el Consorci Digital Mataró Maresme. I en segon lloc perquè l'absorció de TVM suposa tancar un capítol molt incòmode per l'executiu de Joan Antoni Baron, que tot i prometre tota l'ajuda necessària perquè TVM fes el salt al món digital a la festa del vintè aniversari de l'emissora el 2004, també va decidir -entenent que no era contradictori- demanar en aquell moment una llicència pública de TDT a explotar amb els ajuntaments del centre i el sud de la comarca. Aquesta suposada possible complementarietat s'ha demostrat errònia, encara més en moments de crisi, i amb l'operació que s'acaba d'anunciar es maten com a mínim dos pardals d'un sol tret: el Maresme tindrà una sola televisió comarcal amb dos canals públics -el segon, com si no passés res, acaba d'obrir les seves emissions..- i es garanteix la subsistència d'almenys part de l'equip de TVM.

Hem sortit de l'atzucac on ens trobàvem, però convé fer memòria de perquè hem arribat fins aquí. Aquesta és una operació que arriba tard, molt tard. Com a mínim tres anys. Segons com es miri, més de cinc i tot. L'abril de 2004, el govern municipal anunciava que capitanejaria el projecte de TDT comarcal públic: “Ho volem fer perquè som la capital del Maresme i perquè com a ciutat ens volem significar pels temes tecnològics", declarava Esteve Terradas, llavors regidor de Presidència de l'Ajuntament [veure notícia a capgros.com]. Més tard signava un acord amb TVM per finançar-la parcialment en base a la seva tasca de servei públic [veure notícia]. Però l'Ajuntament seguia impulsant la creació del canal de TDT públic, que començaria a emetre el setembre de 2007 [veure notícia]. Al mateix moment TVM començava a emetre també en digital. A partir d'aquí el panorama quedava en un punt de no retorn: o TVM moria, o Maresme Digital tancava les portes o es fussionaven els dos canals. La realitat diria. De fet, la possibilitat que el Consorci públic o TVM renunciessin -o uns o altres- a la llicència d'emissió i els dos projectes s'integressin com passarà ara va estar sempre sobre la taula però en aquells moments l'executiu Baron esgrimia dificultats jurídiques per poder encaixar les dues màquines (dificultats que ara han desaparegut, curiosament). Decidida TVM a continuar com fos, el govern municipal va mantenir una política erràtica consistent en seguir subvencionant TVM, promoure alhora Maresme Digital i fins i tot que TVM com a productora dugués a terme part dels continguts de Maresme Digital. Aquest va ser l'error fonamental: el govern municipal hauria d'haver o bé renunciat a la seva llicència i o bé deixat pas a TVM o bé fussionar-se ja llavors. En comptes d'això hem estat un lustre en una mena de llimb televisiu, en una situació rocambolesca que no podia acabar bé de cap de les maneres. La crisi segur que ho ha accelerat, però ben aviat tots els implicats se'n van adonar.

"En definitiva", com hauria dit el desaparegut director de TVM, Lluís Lligonya: ens ho podríem haver estalviat, tot això. Ens podríem haver estalviat molts debats i molts diners si quatre anys enrera el govern de Joan Antoni Baron hagués optat per una altra opció, més realista que la que va prendre. Si així hagués estat, avui tindríem potser una empresa més de comunicació de la ciutat i les arques municipals tindrien un bon grapat de milers d'euros de més. Que no és poca cosa.

Les coses han estat com han estat però segurament ara el que hem fer és mirar endavant. I, sobretot, no tornar a cometre els mateixos errors que en el passat; val la pena trencar-se ara una mica les banyes a l'hora de confegir la nova estructura d'aquesta televisió fussionada i que per resoldre un gran problema no en creem d'altres. La nova televisió ha de ser una emissora amb ànima, amb esperit, amb ganes de guerra, de cohesionar ciutat i comarca. Ha de ser una televisió crítica amb el poder, independent, amb una mirada pròpia sobre el seu món. Ha de ser un generador d'indústria cultural a la ciutat, buscant connexions i complementarietats amb el Tecnocampus, amb la Casa de la Música, amb la llarga llista de festivals i activitats que es fan durant tot l'any a la comarca. Ha de treballar conjuntament amb Mataró Ràdio i la resta d'emissores municipals del Maresme, constituïnt una autèntica i seriosa Xarxa Àudiovisual del Maresme. Calen polítics valents i professionals competents per a posar en marxa aquest nou i decisiu projecte. Mataró i el Maresme no es poden permetre cap més atzagaiada en el camp televisiu. En serem capaços, tots plegats?

Trobar-se la vocació*

No tothom té perquè saber als tres anys què voldrà ser de gran. No n’hi ha cap necessitat, d’estar predestinat. En molts casos, les persones van escollint camins a base d’intuïcions, per casualitat, sense veure-ho excessivament clar. Però després resulta que aquests camins sí que condueixen a algun lloc i poden arribar a fer molt feliç. És el cas de l’Esther Travé, nascuda a El Prat de Llobregat fa 26 anys, la qual dedica el gruix de les seves hores a l’arqueologia, una ciència que ha anat aprenent a estimar de mica en mica i de la qual es confessa enamorada. Concretament de la història medieval, perquè creu que és en aquesta època –més que en la romana- on es forgen les actuals ciutats i poblacions catalanes, reflexions que ha anat elaborant a cavall entre el despatx on treballa a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i les excavacions que cada estiu du a terme en diverses localitzacions del país i que ara recull en la tesi doctoral que està a punt de presentar. “Podria haver trobat la meva a vocació en una altra cosa, segurament. Però ara ja és diferent: l’arqueologia m’apassiona”.

Doncs amb la fe tres quarts del mateix: l’Esther prové d’una família el pare de la qual és diaca permanent, de manera que ja hi havia un important background familiar en aquest àmbit. Però posteriorment podria haver seguit aquest camí o no, com li passa a tothom. El fet és que, gairebé sense adonar-se’n, s’hi ha trobat, dins l’Església, que si a l’escola de la Sagrada Família de Gavà, a la parròquia de la Mare de Déu de la Mercè de El Prat o amb les Carmelites de la mateixa població: “Va passar allò típic de què falten persones per portar grups de catequesi i em van engrescar a acompanyar-ne un jo”. Ara s’hi sent tant bé que li seria molt difícil desprendre’s de la seva participació en aquest món. “Per a mi ser creient són un conjunt de coses que em fan sentir feliç, que em fan estar contenta, que no vol dir que no tingui dificultats”, raona l’Esther, que ara també és membre de la Comissió Diocesana de Joves del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Pel que fa a l’Església, a vegades no la fa tan feliç com la vivència de fe, però a vegades si, que carai: “Em fa feliç quan trobo una Església capaç d’estimar el món, d’encarnar-se... en la mesura que és un instrument de bé”.

No naixem predeterminats: som nosaltres qui escollim quin camí fem. Si Déu té algun pla per nosaltres és precisament que l’improvisem i imaginem a partir de les nostres pròpies vivències. L’experiència de l’Esther Travé ho testimonia.

* Publicat a Foc Nou del mes d'octubre.

Aquest dissabte, 'Els Ponts de Mostar' al CCCB de Barcelona. Vindràs?

Serà, segurament, el segon i últim bolo de Els Ponts de Mostar (el primer va ser a Mollerussa ['Els Ponts de Mostar' rep una menció especial al SomCinema de Mollerussa]). Segurament també la darrera activitat relacionada amb aquest projecte després de quatre llargs anys de feina. Ho explicava fa uns dies: aquest dissabte dia 3, a les onze de la nit, aquest documental sobre la difícil postguerra a Bòsnia es podrà veure a la sala 1 del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en el marc de la Primera Mostra de Documentals Solidaris, impulsada pel programa Tots x tots de COMRàdio. Obra de Jordi Aliberas, Edin Kapic, Ariadna Vázquez i un servidor, produït per Clack amb el suport de l'Ajuntament de Mataró i el de Barcelona, aquest treball periodístic es va estrenar a la Nit de la Solidaritat de Mataró el maig de 2008 i retrata les dificultats del procés de reconciliació humana a la ciutat de Mostar, dividida encara ara 'de facto' entre croats i musulmans. La història té com a personatge principal el bosnianocatalà Edin Kapic, que el 1996 va venir a viure a Mataró després d'una visita a la capital del Maresme. Ens agradarà que ens hi pogueu acompanyar. Sinó podeu recuperar el documental sencer i altres nombroses continguts al bloc del projecte, elspontsdemostar.blogspot.com.

· Reportatge al canal solidari de l'Ajuntament de Barcelona clicant aquí.