Joan Rigol critica les mancances de la política actual però alerta que és necessària | El DDM s'endinsa en els suggerents camins del jazz

Just dos dies abans i en el mateix indret on dimecres tindrà lloc la presentació del volum Política i valors. Com restaurar la grandesa de la política?, de Daniel Ortiz, aquest vespre l'expresident del Parlament de Catalunya Joan Rigol ha parlat a Mataró sobre la desafecció política admetent les mancances que actualment el sistema de partits té però recordant alhora que la política és absolutament necessària perquè un país vagi bé [veure notícia a CatalunyaReligio.cat aquí]. Rigol ho ha dit a la sala d'actes de Caixa Laietana davant una cinquantena de persones convocades per la secció local del moviment Cristianisme Segle XXI. L'immediatisme i la lògica mediàtica que impregna la praxi política han estat altres elements de reflexió de Rigol, esdevenint un excel·lent pròleg a la presentació del volum Política i Valors editat per la Fundació Lluís Carulla i que d'aquí a 48 hores es presenta a la ciutat en un acte convocat per la mateixa Fundació i la revista Valors [confirmar presència a l'acte a través del Facebook clicant aquí].

Diaridelamusica.com: jazz a Vilassar de Mar


El passat diumenge a la tarda, a l'Ateneu Vilassanès, el duet format per Marian Barahona a la veu i Octavi Banyuls al piano va portar el seu so madur i tranquil a Vilassar, un recull de temes jazz amb referències a la música negra més accessible. Una bona ocasió per escoltar dues joves promeses locals que fan sentir la seva veu sota el nom de Jazz a Duo. (...)

* Llegeix la crònica d'Albert Clopés i Joan Gonzàlez a Diaridelamusica.com

La importància dels llibres i la lectura a 'Nits Estel amb Valors'

Ignasi Moreta, Eulàlia Tort i Francesc Bechdejú durant l'enregistrament de la conversa.

El llibre té molt de futur malgrat els mals auguris que contínuament el donen per obsolet davant l'auge de les noves tecnologies perquè té un valor en sí. En aquesta idea coincideixen el llibreter Pep Duran, l'exdirector del Cercle de Lectors Francesc Bechdejú i l'editor Ignasi Moreta en el debat que s'emet aquest dilluns al vespre dins el Nits Estel amb Valors al voltant del món del llibre. Podeu escoltar el programa moderat per la periodista barcelonina i col·laboradora de Valors Eulàlia Tort clicant aquí. Els tres participants a la tertúlia subratllen durant el debat la capacitat dels llibres de ser pous de saviesa on les persones, per més tecnificada que estigui la societat, segueixen trobant respostes a les preguntes que planteja l’existència humana.

Durant el mes de novembre, l'espai que la revista té dins el magazine Nits Estel de Ràdio Estel ha tractat altres temàtiques: en el programa del 9 de novembre, el tema que va centrar l’emissió va ser la seguretat, arran del número que hi ha dedicat la revista el mes de novembre. En la tertúlia radiofònica hi van intervenir el politòleg Hèctor Mora, el sociòleg Lluís Sáez i l'especialista en immigració Josep Palacios [escoltar clicant aquí]. El dia 16, en el marc del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, el politòleg i col·laborador de Valors Toni Rodon i el biòleg Jordi López Camps [bloc] van dur a terme un diàleg sobre la memòria històrica i les diferents aproximacions que s’hi poden fer [escoltar clicant aquí]. I finalment el dia 23, l'etnomusicòloga Maria Salicrú-Maltas va repassar amb diversos exemples pràctics els mals usos que s'han fet de la música en diferents moments històrics [clicar escoltant aquí].

Clack inicia una col·laboració amb Fragmenta Editorial

El vídeo que veieu aquí a sobre és el primer resultat de la col·laboració entre Clack Produccions i Fragmenta Editorial, fruit de la bona feina de de l'operador i muntador Kiko Montoro. Es tracta d'un resum àudiovisual de l'acte de presentació de La Setmana Tràgica. Tres Articles de Joan Maragall -editat per Fragmenta Editorial-, celebrat dimarts dia 24 a la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès. L'acte, moderat pel professor Narcís Garolera, va començar amb una lectura dramatitzada de textos inclosos en el volum a càrrec de l'actor Lluís Soler i en ell hi van prendre part Lluís Quintana Trias, professor titular de filologia catalana (UAB) i Ignasi Moreta, professor associat de filologia catalana (UPF) i curador del volum. Eugenio Trías, catedràtic emèrit d'història de les idees (UPF), no va poder ser a la presentació per motius de salut i va ser el propi Garolera l'encarregat de llegir les paraules escrites de Trías.

Amb aquesta col·laboració entre Clack [web] i Fragmenta [web], la productora mataronina insisteix en una nova línia d'acció ja posada en marxa de forma pilot en el marc de la revista Valors [web] i que consisteix en enregistrar actes públics de manera que aquests pervisquin més enllà de la seva finalització física. D'aquesta manera, les entitats convocants poden treure molt més suc a uns actes on, des del punt de vista presencial, acostuma a ser difícil estirar gaire gent -no és el cas de Fragmenta, que Déu n'hi do el poder de convocatòria que té-. És una forma de ressuscitar-los virtualment de forma perenne; fer que tornin a suscitar coses a l'espectador... còmodament assegut davant l'ordinador o -en el futur- a la pantalla de televisió.

Diaridelamusica.com: El mestre de la sarsuela

El Cicle de Sarsuela del Foment Mataroní és un dels cicles de l’entitat amb més èxit de públic i enguany ha celebrat la seva cinquena edició. Aquesta temporada s’han programat un total de nou sarsueles, convertint la capital maresmenca una primera plaça de la sarsuela, de manera gairebé inèdita a Catalunya. A la versió televisiva del Diaridelamusica.com hem parlat amb el vicepresident del Foment Mataroní Antoni Vilà per saber com es presenta el proper diumenge 29 de novembre Marina, última sarsuela de l’any amb lletra de Francesc Camprodon i música d'Emili Arrieta. MARTA CABOT/KIKO MONTORO

Penedès i Laietana. Una oportunitat o una pèrdua, per Mataró?

Els Capgrossos de Mataró actuant a Vilafranca del Penedès en una imatge retrospectiva.

Potser tot és culpa -gràcies, vaja- dels Capgrossos de Mataró. Els castellers de Mataró i del Maresme van desafiar, a mitjans dels noranta, les lleis de la tradició posant en marxa una colla castellera a l'altra punta de la segona corona metropolitana, molt lluny físicament -i encara més mentalment- de la zona tradicional de fer castells, Valls i el Penedès. Al cap de poc temps els penedencs i habitants de la zona s'han trobat com els Capgrossos els anaven a plantar castells impressionants a casa seva, als morros. Doncs a partir d'ara, a banda de la passió pels castells, sembla que una nova institució ens agermanarà, als maresmencs i els penedencs. Serà -si tot va com ha d'anar seguint els designis del Banc d'Espanya i la Generalitat- una nova caixa que agruparà les actuals Laietana i Penedès, segurament amb nou nom i amb el nucli de poder més a la caixa del sud que no pas a la maresmenca, per raó dels volums respectius.

La notícia rubrica el procés de fussió de les caixes al nostre país: a partir d'ara, a banda de la omnipotent La Caixa, tindrem una caixa del centre i sud del país (Tarragona, Catalunya i Maresa) i una caixa del centre i nord del país (Terrassa, Sabadell, Manlleu i Girona). La tercera caixa fussionada serà, geogràficament, la del litoral, la del mar. Potser no està tan malament. Més si al final la banca Sa Nostra de les illes s'hi afegeix, com es rumoreja. De fet, seguint aquella teoria de les pilotes grans i les pilotes petites de l'anterior director general Pere Antoni de Dòria, la nova caixa seguirà sent una pilota petita capaç d'ocupar un petit nínxol de mercat enmig de grans pilotes. Potser és un simple reposicionament seguint l'estratègia de sempre, de vendre proximitat i servei al client.

Ara bé, no deixen d'haver-hi interrogants. En primer lloc respecte el número de treballadors que hauran d'anar al carrer o en el cas del Maresme a treballar a Vilafranca del Penedès. Sabedors que segurament no es podran mantenir els noms, hi seguirà havent-hi un vincle local fort, entre Laietana i Mataró? I també... què en diu l'Ajuntament de Mataró, que té un representant en el consell d'administració de Caixa Laietana, respecte tot plegat? Demana un posicionament en aquest sentit, penso que amb encert, el cap del grup municipal de CiU, Joan Mora [veure post al seu bloc]. Perquè és clar, més enllà del punt de vista financer, com a gran empresa de la ciutat que és, que Caixa Laietana passi a dependre d'una nova entitat pot tenir molts aspectes positius, però és innegable que és un risc en el sentit que la ciutat perdi teixit economòmic, una entitat que aposta pel territori i la seva gent.... Veurem, doncs, com acaba aquesta història que, per anunciada, no deixa d'inquietar les patums de la capital del Maresme.

D'aquí a un mes: Deu minuts de Silenci per escoltar el Nadal (edició 10)

Enguany en farà deu, deu anys, dels Deu minuts de silenci per escoltar el Nadal, l'acte que portem a terme cada 24 de desembre a les set de la tarda, a la plaça Santa Anna de Mataró, un grup de persones al voltant de la revista Valors, l'Acció Catòlica Obrera de la ciutat i la delegació maresmenca de Justícia i Pau. És un acte que es fa en silenci -excepte el manifest inicial-, però això no vol dir que no tingui contingut, al contrari: en aquest cas el continent, el silenci, es converteix en el contingut. Més encara: el silenci és l'oportunitat d'endinsar-nos en nosaltres mateixos i encara que sigui només per deu minuts reflexionar sobre la nostra vida i com la vivim. Cadascú a la seva manera, pensant en el que cregui més adient. Cadascú, per tant, posa el contingut que vol a l'acte. Tot plegat és una invitació a pensar la vida, tal com dèiem en el número de febrer de Valors [article Joan Pera d'aquell número].

Com que estem d'aniversari, aquest any hem organitzat un acte el dimecres dia 16 de desembre a la sala d'actes de Caixa Laietana (Santa Teresa, 63, Mataró) a 2/4 de 8 del vespre, pocs dies abans dels Deu minuts de silenci en sí. El protagonitzaran el pedagog Gregorio Luri, articulista de La Vanguardia i que ja va ser amb nosaltres a la II Jornada Valors [veure vídeo], i el professor de la Universitat de Barcelona Josep Maria Esquirol. No cal que dir que us hi esperem a tots.

Periodisme de guerra

Colin Farrel i Jamie Sives durant la filmació de Triage.

Si no fos un poruc suposo que seria periodista de guerra. Un d'aquests freelance que agafa un avió i se'n va a l'altra punta de món a retratar una realitat desconeguda per oferir-la als lectors del seu país d'origen. És tot al que un tipus determinat de periodista somia. Però com que sóc un absolut poruc si alguna cosa puc dir que he fet, molt modestament, és "periodisme de postguerra", de reconstrucció: Bòsnia, Irlanda del Nord, Palestina, el Kurdistan turc... són quatre dels indrets calents del planeta que he visitat i reportatjat, però mai en període de guerra -en el cas palestinoisraelià això és una mica dubtós; sempre hi ha pau-guerra-. Encara aquest estiu vaig passejar-me pels terrenys de la Krajina croata, la zona de frontera -això significa el mot Krajina- de Croàcia amb Bòsnia poblada per serbis i on va començar la segona guerra iugoslava, que va enfrontar l'exèrcit federal iugoslau amb el nounat exèrcit de Croàcia entre 1991 i 1992. Els senyals de la guerra encara hi són ben visibles en les cases cremades, façanes ametrallades i una sensació de tristor general degut a la marxa d'uns cent mil serbis, en un episodi de neteja ètnica mai massa comentat (els croats eren els bons, els independentistes; els serbis eren els opressors, els estatalistes, per la nostra opinió pública).

Tot això em passava pel cap ahir al vespre després de veure Triage, el darrer film del director Danis Tanovic, autor de la magnífica En Tierra de Nadie [referència a IMDB], on s'arribava a una situació d'absurda i escruixidora fatalitat amb les guerres iugoslaves com a context. En aquest film d'ara s'explica la història de dos fotoperiodistes europeus que cobreixen, a finals dels vuitanta, les ofensives que l'exèrcit iraquià de Saddam Hussein duia a terme contra les guerrilles kurdes dels peshmerga (històricament, el dictador iraquià havia fustigat amb força tan xiïtes, al sud del país, com kurds, al nord, i havia primat la minoria sunnita). Els protagonistes de la pel·lícula es troben davant una disjuntiva habitual: s'esperen uns quants dies més a veure si enxanpen fotos encara més impactants? O emprenen el camí de retorn a casa? La clàssica lluita entre el desig de fama, poder i glòria en contraposició a l'amistat que els uneix és la idea de fons de la pel·lícula, que serveix per subratllar la incapacitat humana de veure cadàvers, mort i destrucció fent veure que no s'immuta. No és cert, no és possible fer veure que no passa res. Al final tot aquest terror es queda dins el cap i el cor dels que el veuen, i no és tan fàcil sortir-ne i oblidar-lo, sobretot si hi ha hagut experències tràgiques com a la pel·lícula. Els corresponsals de guerra també són humans, vaja.

Bona pel·lícula. Només li trobo un però: no aprofita per plantejar el dilema elemental del fotoperiodisme, que no és altre que els seus límits. Els dos protagonistes tenen estils diferents de fotografiar, perquè mentre un invoca l'esperança l'altre es recrea en els rostres del Mal. Surt com un apunt, però la pel·lícula no s'hi endinsa. No té perquè fer-ho, però trobo que és un filó argumental poc treballat en el cinema actual, segurament per ser una pregunta massa clàssica, massa evident. Quin sentit té un fotoperiodisme basat en la sang, en buscar la imatge més bèstia de la realitat? L'hauríem d'evitar o també fa la seva funció, perquè ens entra per l'estómac i no pel cap? I encara una altra qüestió: un cop el fotoperiodisme ha perdut la capacitat d'informar -de donar notícia, perquè se sap gairebé tot el que passa arreu a l'instant- dels grans fets de la política internacional quin paper se li reserva? Queda clar que l'exigència de cara a aquells que el practiquen és més alta: si ja sabem "què passa" la pregunta que pot respondre el fotoperiodisme potser és "perquè passa" una cosa? Hi ha periodistes disposats a practicar un fotoperiodisme que plantegi els conflictes, les seves arrels, les seves conseqüències?

Moltes preguntes, potser masses. De moment, si us ve de gust tot això, aneu a veure Triage.

DDM: El Petit de Cal Eril: orgull de so rural



Una de les veus més renovadores del folk català va actuar el passat dissabte al Centre Cultural Calisay d'Arenys de Mar. Davant una audiència que omplia la majoria de la platea, El Petit de Cal Eril va mostrar un dels seus principals principis: el desacomplexament de les formes. Un cantant amb guitarra, una bateria, un baix amb maraques i xilòfon i un llançador d'efectes -amb un brutal Theremin- ja van servir de sobres com a formació musical fer un folk d'aires pop i moderns personalíssim. El conjunt de Guissona té un enorme orgull de so rural, i això s'encomana. (...) ELOI AYMERICH/JOAN GONZÀLEZ

* Llegeix la resta a Diaridelamusica.com.

El Padre Celestino i l’església del Tobogan: un home i un temple

"Sóc un home amb sort. A l'època de la Transició uns d'ultradreta em volien cremar el cotxe, però al final va acabar en flames un altre que era d’un company". Celestino Bravo, el padre Celestino, com l'anomena tothom aquí, és la història viva del Poblado Roca, una zona entre Viladecans i Gavà que ell ha vist convertir de camps en una autèntica ciutat. No és que hi nasqués, però des de 1962 és el rector de la parròquia de Santa Maria de Sales de Viladecans, una de les quatre que hi ha en aquesta població del Baix Llobregat. "Ah si, vols dir l'església del Tobogan!", us respondrà qualsevol habitant del barri si li pregunteu pel nom oficial del temple. Si us planteu davant la construcció entendreu perquè: us pot semblar des d’un tobogan gegant a una pista de salt d'esquí “austríaca, com l’arquitecte que ho va dissenyar”, apunta irònic el padre Celestino.

"Jo sempre dic que aquesta és la comunitat de l'amistat, perquè la parròquia es va poder fer gràcies a la complicitat de molta gent", rememora dins aquesta curiosa església, de planta absolutament irregular i construïda amb formigó en la línia de Le Corbusier i que té l’altar com a element central. El seu naixement, el 1967, va estretament lligat a l'empresa Roca, que la va finançar parcialment com un dels edificis públics del barri destinats als seus treballadors. Una coincidència no buscada entre l'arquitecte austríac Robert Kramreiter emigrat a Barcelona, el seu aparellador que era de Viladecans i el propietari dels terrenys van fer possible la construcció del temple, tot plegat auspiciat per mossèn Ramon Saborit, rector de la postguerra de Sant Joan de Viladecans, la parròquia de tota la vida de la població.

I com va venir a parar a les terres banyades pel Llobregat l’home encarregat de liderar aquesta “comunitat de l’amistat”? Res ho presagiava quan va néixer ara fa 81 anys a Somolinos, un minúscul poble de Castella-La Manxa de 25 habitants. De jovenet es va posar a estudiar per capellà a Sigüenza, però una malaltia en un ull el va portar fins a Barcelona, on es va acabar ordenant. Una recaiguda en aquesta afectació el va portar a fer de capellà de l’Hospital de Viladecans. I ja no es va moure d'aquí. Primer com a capellà del centre i posteriorment com a rector de la parròquia, càrrec que ostenta des de fa 47 anys. N’ha vist de tots colors, per tant. I el que queda, encara: la zona torna a estar d'actualitat per l’ERO que Roca acaba de presentar i que deixaria tres-centes persones a l’atur. Doncs el padre Celestino, degut a la vinculació que va tenir durant els anys setanta amb el moviment sindical, és qui va llegir, a mitjans d'octubre, el manifest contrari al pla de retallada com a portaveu de sindicats i ajuntament. El rector de l’església del Tobogan va acollir, el 1971 i el 1976, dues vagues històriques a l’interior del temple, donant suport al dret a vaga des del full parroquial. En la segona, la més crispada, la Guàrdia Civil va assetjar l'edifici durant un mes, just quan tenien lloc els Fets de Vitoria al País Basc. Ara, doncs, tan pels feligresos com per la ciutat segueix sent una autoritat moral i per això ha rebut homenatges i darrerament la Medalla d'Honor de Viladecans.

Abans que res, però, aquest castellanomanxec de tracte afable és des de fa quasi mig segle el principal promotor d'aquest temple: "Estar tants anys en un lloc permet agafar confiança de veritat amb els feligresos. Jo crec que ara ja si que la tinc!", apunta, sorneguer. Els fets parlen per si mateixos: si no gaudís de la confiança de la gent difícilment podria tirar endavant l'enèssim projecte de dignificació de la parròquia, valorat amb cinc-cents mil euros, pel qual es construiran uns locals en condicions i una casa rectoral en uns terrenys adjacents. Poques històries hi deuen haver a Catalunya que vinculin tan fortament un home i un temple. La del Padre Celestino del Poblado Roca i l’església del Tobogan és una d’aquestes.

Mira el vídeo a CatalunyaReligio.cat aquí.
Article relacionat: http://puntviladecans.blogspot.com/2008/01/lesglsia-i-les-vagues-de-la-roca.html

Eloi Aymerich: "Clack intenta agrupar el talent del territori"

Eloi Aymerich en el moment de la seva exposició aquesta tarda a la sala d'actes del recinte de l'Innova 360.

El meu company i soci Eloi Aymerich ha resumit d'aquesta manera a la taula rodona sobre creativitat aplicada al certament Innova 360 la voluntat de la productora mataronina Clack [web], nascuda ja fa set anys amb la producció del culebrot El Carrer de Casa i que en els darrers temps s'està dedicant a la producció de diferents projectes sempre en el camp àudiovisual (Dignitat, Els Ponts de Mostar, Sonets de Fàbrica, Diaridelamusica.com, Joves.tv...). Una productora que és un peixet al costat de grans marques presents com Lavínia -representada a la taula rodona per Toni Esteve i Jordi Ferrerons- però que en canvi, des d'un punt de vista de territori, comença a posicionar-se com un punt de trobada d'emprenedors i creadors de l'àmbit audiovisual. I que ho fa amb els valors propis de la nostra generació: l'horitzontalitat, el treball en xarxa, cooperatiu... nodes que s'ajunten puntualment, produeixen alguna cosa, i es tornen a reposicionar buscant un nou projecte. Veurem si som capaços d'anar desenvolupant noves iniciatives mantenint aquest esperit que ens sembla realment innovador, seguint el títol de la trobada d'aquesta tarda, que ha estat francament interessant. Sigui com sigui, amb la participació d'Eloi Aymerich a Innova es tancava una setmana important per a Clack Produccions, després de l'anunci de la consolidació del projecte del Diaridelamusica.com en base a dos convenis signats amb Casa de la Música Popular i la sala Privat.

DDM: El Petit de Ca l'Eril porta el seu folk a Arenys de Mar

I parlant de projectes de Clack que són una realitat, aquesta setmana la prèvia musical de cara als propers dos dies del Diaridelamusica.com està dedicada a El Petit de Cal Eril i el concert que oferirà aquest dissabte a Arenys de Mar. El Petit de Cal Eril és l’alter ego del músic de Guissona Joan Pons. Amb referents immediats com Antònia Font, el seu pop-folk s’arrela a la seva terra de procedència, però alhora s’arrodoneix amb un surrealisme totalment palpable als temes del seu disc I les sargantanes al sol. A Diaridelamusica.com hem parlat amb Joan Pons per saber com es presenta el concert del proper dissabte 21 de novembre al Centre Cultural Calisay d’Arenys de Mar dins el Circuit Folc 2009, conjuntament amb El Pont d’Arcalís i Dekrèpits.

El Bou i la Mula: deu anys portant el pessebre més enllà

Alguns dels residents a llar dels Franciscans de la Creu Blanca de Mataró observen el pessebre de l'estatge. Foto: J.S./Valors

Nadal està aquí a la cantonada. Com diu en Joan Safont en el seu darrer post [aquí], fa una mica de basarda i tot, aquesta sensació de què s'enganxa l'inici de curs -que en alguns espais té lloc a l'octubre- amb el període nadalenc, que es comença a notar amb força com a mínim des de finals de novembre. Però vaja, més enllà d'això no participo d'aquest discurs dominant en l'àmbit teòricament progressista on es critica "el Nadal comercial" i alhora es ridiculitzen les tradicions pròpies del país com el pessebre i les representacions dels Pastorets. Totes elles tenen una càrrega brutal de significats encara per descobrir, des d'un punt de vista religiós però també des d'un punt de vista educatiu (cadascú que en faci els usos que vulgui). En el camp del pessebre, l'entitat El Bou i la Mula [web] porta ja deu anys fent aquesta feina, redescobrint el sentit del pessebre, anant més enllà en el què significa el pessebre.

Precisament el primer número de Valors, el gener de 2004, va anar dedicat -en part- a aquesta qüestió: quines lectures pedagògiques podem fer actualment del pessebre? [veure aquí]. "El pessebre és una de les tradicions nadalenques més vives del nostre país. Cada any, gairebé a totes les cases, algú rebusca entre caixes plenes de palla i paper les figures que anuncien la festa. El portal de Betlem uneix novament famílies i comunitats, grans i petits, joves i vells al voltant d’una excusa perfecta per escoltar grans històries a la vora del foc i celebrar, un cop més, l’arribada del fred. A la llar dels Germans Franciscans, però, ja fa temps que van veure que el pessebre podia ser una bona eina educativa per treballar amb persones disminuïdes psíquiques. La proposta va sorgir espontàniament ara fa vint-i-cinc anys. Després, el projecte va agafar embranzida i ara és una de les activitats més engrescadores del calendari nadalenc", començava dient el reportatge escrit per Joan Baron. El vam elaborar de la mà precisament de El Bou i la Mula, que ara comença una sèrie d'actes -aquí sota us poso el targetó corresponent- per celebrar aquesta primera dècada de feina. El primer és demà dimarts dia 24 i relaciona l'ordre dels caputxins amb el pessebre.

Assumpta Montellà: les històries continuen

Montellà fotografiada al seu domicili per l'entrevista que li va fer Valors ara fa cinc anys. Foto: Maria Coll/Valors.

Just la setmana que vam encetar amb les dues entregues de la fabulosa minisèrie Les veus del Pamano [recupera'n aquí els dos capítols], basada en la novel·la homònima de Jaume Cabré, es fa a Mataró (dijous 19h) a la llibreria Robafaves la presentació del darrer volum de l'historiadora mataronina -afincada a Cardedeu, al Vallès- Assumpta Montellà, que porta sis anys rastrejant en els camins inhòspits i sovint inèdits de la postguerra. En aquest nou volum Contrabandistes de la Llibertat Montellà parla de la figura dels passadors, aquelles persones que ajudaven a creuar la frontera tan d'Espanya cap a França com a l'inrevés després de la Guerra Civil Espanyola: els passadors eren catalans exiliats de la Guerra Civil o bé nadius dels Pirineus que malvivien en terres de frontera i que van fer possible la llibertat de molts. Aquest mes de novembre la revista Sàpiens fa la proposta de seguir el recorregut d'aquests passadors precisament de la mà d'Assumpta Montellà. Podeu anar seguint les diferents presentacions que s'estan fent del llibre a través del bloc de la pròpia historiadora [bloc].

Vaig conèixer Assumpta Montellà, el juliol de 2006, en una ruta organitzada pels Amics de la Ciutat i guiada per ella mateixa -persona assequible i propera- durant la qual vam visitar la famosa Maternitat d'Elna [veure la crònica que en vaig fer per a capgros.com]. Era en el moment de l'apogeu d'aquest conte de fades modern, que ha merescut també una exposició, una obra de teatre i esperem que ben aviat una pel·lícula dirigida per Manuel Huerga -de fet, segons explica al seu bloc, prepara una biografia de l'infermera suïssa protagonista, és a dir que els fans de La Maternitat d'Elna tenen històries per estona-. Un temps, abans, el 2004, la meva companya Maria Coll l'entrevistava per Valors (clicant aquí, a les darreres pàgines del PDF). "El tema de la maternitat va sorgir de forma molt espontània quan feia un treball sobre els nens de l’exili. Aleshores m’apareixien alguns testimonis intermitents que em parlaven d’una maternitat al sud de França, sense concretar-me on era. No va ser fins el setembre de l’any 2003, que en una trobada d’excombatents del camp d’Argelers vaig seure al costat d’una àvia que hem va dir que l’any 1939 estava embarassada i havia parit a la maternitat d’Elna", s'hi podia llegir respecte com havia començat aquesta recerca, de la mà sobretot del grup de Marxaires Mataró-Canigó.

L'afany de recerca d'Assumpta Montellà té ja trés fills -La Maternitat d'Elna, El setè camió i Contrabandistes de la llibertat- però tot fa intuir que encara hi ha molts fruits amagats en els boscos de la nostra història. És un luxe i un acte de justícia tota la feina que ha fet Montellà per tal que aquesta història no caigui en l'0blit sinó tot el contrari: que sigui coneguda, explicada i divulgada tan a les velles com a les noves generacions. La feina és ingent i no se l'acabaria ni que tingués set vides com els gats, però cada història recuperada, cada peça documentada és ja de per si un autèntic triomf de la dignitat i la consciència.

"La Tertúlia" (política) de novembre recorda el vintè aniversari de la caiguda del Mur i repassa les conseqüències locals del Cas Pretoria

Nova edició aquesta tarda del programa La Tertúlia (Política) a Mataró Ràdio, en aquesta ocasió presentat per la meva companya Elisabet Solsona, per problemes mèdics meus. Podeu recuperar-la aquí. Es conforma ja l'equip habitual de tertulians, que formen Consol Prados, presidenta local del PSC de Mataró i parlamentària; Salvador Milà, exconseller de Medi Ambient i Habitatge i parlamentari d’ICV; Adam Alonso, president local Noves Generacions del PP; Antoni Soy, secretari d’Indústria i Empresa i president local ERC i Juli Cuéllar com a representant de la CUP. L'única contertuliana fixa que no ha pogut ser als estudis de Mataró Ràdio és la senadora de Convergència i Unió Montserrat Candini, a qui ha substituït Joan Morell, exalcalde de Pineda de Mar i parlamentari per CiU. En aquesta ocasió dos han estat els grans temes tractats en quasi cinquanta minuts de programa: el primer el vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín i les seves conseqüències i en segon lloc una reflexió sobre les conseqüències del cas Pretoria des del món municipal. Tertúlia assossegada, un cop més, però amb la primera picabaralla entre dos dels contertulians, en aquest cas protagonitzada per Juli Cuéllar de la CUP, el qual ha acusat directament Salvador Milà de males pràctiques urbanístiques i irregularitats durant el seu període com a regidor d'Urbanisme, irregularitats que seguirien existint a hores d'ara en àmbits com Can Fàbregas i de Caralt segons el representant de la formació independentista. "La realitat canta", li ha dit Cuéllar a Milà, que ha respost "I vosaltres també canteu", visiblement irat.

Casa de la Música i Privat s'incorporen al Diaridelamusica.com

Xavier Bonareu, director de Privat, encaixa les mans amb Eloi Aymerich, director del Diaridelamusica.com.

Clack Produccions [web], empresa promotora del projecte Diaridelamusica.com, ha signat un conveni de col·laboració amb la Casa de la Música Popular de Mataró, pel qual la iniciativa es farà ressò en tots els seus formats de les activitats del projecte musical que funciona a Mataró des de 2005. I de la mateixa manera, Clack acaba de signar un altre conveni amb la sala Privat, segurament l'altre gran programador de música en directe a la capital del Maresme amb unes motivacions molt semblant: que la iniciativa periodística ajudi a difondre les activitats d'aquesta sala de la zona d'oci del Pla d'en Boet.

La veritat és que avals com aquests són els que han permès des de fa quatre anys anar construïnt aquest projecte complex d'actualitat musical a Mataró però també al conjunt de la comarca que és el Diaridelamusica.com. Complex perquè tal com estan les coses a nivell econòmic, durant aquest temps, ha estat difícil trobar persones, institucions, que hagin volgut donar un cop de mà al projecte, de forma notable. De manera que hem hagut de fer de la necessitat virtut i acabar construïnt un entramat de suports entre administracions, empreses, sales i persones individuals que són el que ha fet possible la viabilitat del projecte. Moltes petites aportacions que donen consistència al projecte.

I complex, en segon lloc, perquè aquest projecte té la particularitat de què en són quatre, en realitat, amb les seves necessitats concretes cadascun: un programa setmanal de 25 minuts a televisió (a Maresme Digital), trenta minuts també setmanals de ràdio (a Mataró Ràdio), premsa (abans a Tribuna Maresme, ara a Capgròs) i web, la plataforma que ho agrupa tot plegat. No és fàcil, tirar endavant aquesta moguda, però saber que les principals institucions musicals del territori -ara crec que ja podem parlar en aquests termes- ens donen suport és un gran què. Ara només falta que els principals operadors públics de televisió compleixin també els compromisos contrets en el marc de la nova televisió pública comarcal.

En la mort del patriarca Pavle: el paper de les religions a la guerra de Bòsnia

En la segona imatge d'aquest vídeo, corresponent a l'episodi 3 de la sèrie de la BBC La Mort de Iugoslàvia, apareix el patriarca Pavle apel·lant al comú interès.

Ha mort a Belgrad el patriarca Pavle [notícia de l'Avui]. Segurament així, a primera lectura, no us sonarà el nom ni recordareu la rellevància del personatge en tot el procés que va de dissolució de Iugoslàvia, des que va ser nomenat patriarca de l'Església nacional sèrbia el 1990 fins que va deixar de donar suport a Milosevic el 1999. Molt sintèticament, en aquesta notícia de l'Avui s'afirma que "sota el seu mandat, l'Església sèrbia va recolzar les guerres iniciades per Slobodan Milosevic contra Croàcia i Bòsnia i Hercegovina". En el mateix sentit va una peça obituària a El País [aquí]. Em sorprèn molt llegir altres versions de la seva implicació en el conflicte [aquí], però francament, no me les acabo de creure. Òbviament, davant la possibilitat d'entabanar una part de la gent, hi ha qui s'hi apunta. La foto d'un Radovan Karadzic besant-li la mà és prou aclaridora.

Però més enllà de les bondats o les maldats del patriarca Pavle, l'òbit em permet reflexionar sobre una qüestió candent: la implicació de les esglésies nacionals en els processos polítics. A ningú se li escapa que la catolicitat de Polònia va ser un dels elements que van impulsar el sindicat Solidarnosc durant els anys vuitanta perquè s'hi acabessin duent a terme eleccions democràtiques. L'Església polonesa va actuar complint els preceptes evangèlics que, per molt que alguns vulguin ara vendre'ns gat per llebre, insten a promoure el màxim de llibertat i dignitat per a tots els éssers humans, sigui quina sigui la seva condició. Doncs en el cas de Iugoslàvia i les diferents regions que en formaven part, va ser exactament el contrari: les religions van ser utilitzades -amb el beneplàcit dels seus dirigents- com a arma per a promoure l'odi racial i les matances interètniques. Així de clar.

En vaig tenir bona mostra l'estiu de 2006 en el viatge que va permetre'ns a l'equip format per Jordi Aliberas, Ariadna Vázquez, Edin Kapic i un servidor produir el documental Els Ponts de Mostar [veure aquí]. La descomunal alçada de la recentment construïda església dels franciscans, que pretenia ratificar la catolicitat de la capital d'Hercegovina suposadament amenaçada pels musulmans, era tot un símbol. L'edifici, mastodòntic i construït amb tones i tones de formigó, enviava un missatge implícit però molt clar als visitants: això és terra catòlica i ningú ens en mourà. Si faig esment a què l'edifici s'havia reconstruït -pagant l'Ajuntament controlat pels croats, Zagreb i el Vaticà- a molt pocs metres del boulevard de la ciutat, el vial que es va convertir en la línia de front en la guerra que va enfrontar entre 1993 i 1994 l’exèrcit del legítim govern bosnià i la milícia de croats ultranacionalistes armada des de Croàcia, tot queda encara més clar. Podeu llegir el reportatge Les religions com a excusa publicat a la revista de diàleg interreligiós Dialogal l'hivern de 2006 clicant aquí. Les paraules del prestigiós professor catòlic Slavo Kukic, que podreu llegir dins el reportatge, són molt aclaridores: “Per desgràcia l’actuació de l’església catòlica, l’església ortodoxa i la comunitat musulmana a Bòsnia, tot el que feien durant la guerra i tot el que fan durant la postguerra, és totalment incompatible amb el que diuen els seus llibres sagrats. Justificaven els morts i donaven peu a més en els seus sermons. I això ho feien durant la guerra i també a la postguerra”, apuntava entrevistat al seu estudi ara fa tres anys.

DDM: Una última nit d'estiu amb els autors del Summercat | I el 29 de gener, Amaia Montero a Mataró

Billie The Vision and The Dancers es van presentar divendres a la sala Privat [web] en la que va ser la seva última actuació a l'estat espanyol del present any. El grup de Mälmo (Suècia) es va donar a conèixer amb la seva cançó Summercat, apadrinada per l'anunci d'una coneguda marca de cervesa. Divendres va ser una última nit d'estiu amb els autors de l'èxit d'aquestes vacances.
Els suecs van congregar una gran quantitat de gent que esperava impacient el moment en que sonés el famós Tonight, Tonight, el punt més àlgic del concert. Mentrestant, la formació nòrdica va oferir un repertori de cançons folk-rock immediates i divertides com I miss you o Scared, incloses dins els quatre treballs que fins ara ja ha publicat la banda. (...) ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ

* Llegeix la resta a Diaridelamusica.com.

I el 29 de gener, Amaia Montero a Mataró
Segons ha pogut saber Diaridelamusica.com, ja hi ha data per a una nova col·laboració sonada entre Caixa Laietana i la Sala Privat. Serà el 29 de gener i en aquesta ocasió la protagonista de la vetllada, en format acústic, serà l'excantant de La Oreja de Van Gogh Amaia Montero, que presentarà el seu primer disc a la capital del Maresme un cop finalitzada la gira que des de fa un any la porta pels escenaris de l'estat espanyol. Amaia Montero va decidir deixar enrera la seva etapa amb la formació de pop-rock basca a finals de 1998 i apostar per una trajectòria en solitari, que de moment ha resultat tot un èxit a nivell de vendes com de la crítica.

Innovar o no innovar, aquesta és la qüestió

Eloi Aymerich enregistrant un vídeo de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta amb l'expresident Pujol aquest setembre.

Preparen ja la celebració de Innova 360 a la carpa del Nou Parc Central. Tot i que aquest certamen ha canviat de concepte i d'objecte diverses vegades -Setmana de les Noves Tecnologies, Innovatic, ara Innova 360- no puc més que celebrar que es dediqui una fira explícitament a això que se'n diu innovació, és a dir, a la voluntat de reinventar-se constantment no com una "exigència del mercat capitalista que ens vol destruir" sinó com una metàfora del que és la humanitat, que constantment ha de renovar les seves idees, els seus valors, els seus mètodes i els seus objectius. Jo crec, de fet, que això deu ser de les millors idees que es poden dur a terme des dels poders públics: promoure la innovació, transversalment i en tot el territori. Tan important és innovar fent torrons com creant nou software, pensant un acte cultural més atractiu i integrador com dissenyant un cotxe que contamini menys. Hem de deixar de pensar amb innovació com un concepte de l'àmbit business i situar-lo en el cor del debat social. Per superar la crisi hem de canviar, hem de millorar i per tant hem d'innovar, hem de fer coses diferents i fer-les de forma diferent.

Aquest any a Clack estem d'enhorabona perquè la nostra empresa serà present en aquest fira, concretament en una taula rodona sobre creativitat audiovisual aplicada, el proper divendres dia 20 a la carpa del Parc Central. L'encarregat de representar-la serà el meu amic i soci Eloi Aymerich, el qual presentarà el que vol ser i ja comença a ser aquest projecte: creatiu, en xarxa, que treballa a partir de posar en contacte joves creadors en diferents disciplines per a tirar endavant projectes en l’àmbit de la imatge, la comunicació i la cultura. Una iniciativa que té per objectiu potenciar projectes propis que permetin experimentar, treballar o donar sortides a inquietuds innovadores i creatives. Realitats com el Diaridelamusica.com (web, televisió, ràdio, premsa), documentals com Dignitat i Els Ponts de Mostar o la producció de vídeos per l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta [veure tot plegat a canal Vimeo de Clack] crec que avalen la nostra trajectòria. Es dóna el cas, per cert, que l'Eloi Aymerich va ser el coordinador del Tecnodiari.com, un mitjà de comunicació impulsat des de Capgròs amb Tecnocampus que, llastimosament, no va tenir més vida que la pròpia d'una de les edicions de la Setmana de les Noves Tecnologies.

La jornada permetrà conèixer diverses solucions aplicades a la creativitat en el sector audiovisual i com les diverses tecnologies obren nous camins a la seva utilització per tal d’aconseguir un millor impacte. A la taula, presidida per l'exalcalde i exministre Joan Majó, hi participaran persones tan rellevants com Raul Gassol, director executiu de l'Agència de publicitat i comunicació interactiva Lorem Ipsum; Esteve Baques, director general de l’empresa de creativitat audiovisual Euphoria; Inés Garriga, directora adjunta de la Fundació Digitalent; un representant de Visualsonora, empresa mataronina encarrega de la sala Clap, la Casa de la Música, el Cruïlla de Cultures i el sistema CodeTickets; Jordi Ferrerons, director general de Lavinia; el periodista de TV3 Eduard Boet i Jordi Ventura, coordinador de guió del programa Polònia de TV3.

Tots els viatges d'en Quim Amargant

Imatge del llac de Bled, a Eslovènia, que en Quim considera el paradís. Jo hi he anat, amb ell i sense, i he de dir que deu ser de les coses en què coincidim més en Quim i jo: Bled és magnífic.

La ciutat té herois anònims i un d'aquests és en Quim Amargant. És un dels grans amics del meu pare, amb qui es coneixen des de fa més de quaranta anys (si tingués en Quim aquí al costat ara em diria: "Fa exactament 43 anys i cinc dies, ho recordo perfectament") i han compartit milers d'hores sobretot al Casal de la parròquia de Sant Josep. En Quim és un home peculiar, que passa dels seixanta d'edat però manté un cos jove, un incansable treballador, durant dècades obrer a la fàbrica de Can Gassol de Mataró. La seva passió ha estat sempre el treball amb els joves i, com a extensió d'això, els viatges d'estiu. En Quim viatja per possibilitar que els joves visquin una experiència única, que els marcarà al vida. Des dels més grans -el periodista Joan Catà- als més jovenets -en Max Ros- passant per un servidor, tots els que han viscut aquesta experiència saben a què em refereixo: el compartir i allò col·lectiu com a base de tot. Desplaçar-se amb transport públic sempre, menjar més aviat poc i dormir on sigui, practicant l'anomenat turisme d'espardenya (en Quim és l'autèntic precursos al low cost, ningú us farà pressupostos de viatge més barats que ell).

En Quim és molt modest i no considera que res del que faci sigui gaire important i, per aquest motiu, tampoc ho ha posat per escrit. El cert és, però, que més de trenta anys de viatges amb joves han generat una quantitat d'històries, d'anècdotes, d'aprenentatges que un dia vam pensar, des de Valors, que seria interessant recollir. És una manera de tenir documentat tot això i alhora de recomanar rutes alternatives o una visió alternativa de les rutes tradicionals. Fa uns mesos des de Valors vam obrir el bloc 'Fem la Maleta' [aquí] per tenir a la xarxa les propostes de viatge d'en Quim. Ara he fet un pas més i hem recopilat totes les col·laboracions fetes per en Quim a la revista des de l'any 2005. Podeu recuperar cròniques interessantíssimes com la de l'antiga Iugoslàvia, el Romànic català o l'Argentina i l'Uruguai.

Construïnt l'Aliança de Civilitzacions*

El politòleg Manuel Manonelles només té trenta anys, però per les coses que està fent i el coneixement que demostra del món sembla que en sumi uns quants més. En aquests moments és una de la vintena de persones que preparen el que ha de ser l'anomenada Aliança de Civilitzacions, una de les propostes estrella del president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, que compta amb el suport del primer ministre turc, Erdogan, a la banda musulmana. Justament la setmana entrant després de fer l'entrevista Manonelles se n’havia d’anar a Dakar, al Senegal, a la tercera reunió del grup d'experts que treballa en la redacció d'un informe sobre el projecte per encàrrec del secretari general de l'ONU, Kofi Annan.

Admet que és un projecte “amb una certa il·luminació” però recorda que en el seu moment també ho va semblar la Declaració Universal dels Drets Humans i que ara ningú no dubta de la importància que va tenir aquest fet. "Es tracta de preparar una nou discurs que es contraposi a la teoria de Samuel Huntington del xoc de civilitzacions. Volem aïllar tan l’integrisme de matriu islàmica com de matriu cristiana, que també n'hi ha. És una crida a la racionalitat", afirma assegurant que s'està establint un programa "de xoc" immediat amb mesures com promoure els intercanvis de joves igual que s'ha fet amb l'Erasmus a nivell europeu. La seva implicació en el projecte ve perquè és el segon de bord de l'exresponsable de l'UNESCO, Federico Mayor Zaragoza, a la Fundación Cultura de Paz que aquest català de renom promou actualment. Abans ha participat en processos de verificació electoral en sis països. De fet el món de les Relacions Internacionals i dels Drets Humans l’ha apassionat sempre.

Però que es passi els dies normals treballant a Barcelona i setmanes senceres voltant pel planeta no vol dir que oblidi els seus orígens sabadallencs. Al contrari: Manonelles és un home “glocal”. Col·labora a la històrica Acadèmia Catòlica de la ciutat muntant-hi conferències, va promoure la fundació de la delegació local de Justícia i Pau, participa a la parròquia de la Puríssima i s'involucra puntualment en altres iniciatives.

Educat en un cristianisme obert i modern als Escolapis de Sabadell tot i que a casa seva no era un ambient especialment creient, admet que, entre l'”ora i el labora”, és dels que prefereix posar la seva fe a la pràctica. "El que passa és que, a nivell personal, dono una dimensió transcendent a les coses que faig", replica. "No tots els cristians hem d'estar tallats pel mateix patró. Cadascú ha de seguir el seu camí", reclama finalment.

* Publicat a Foc Nou el juny de 2006.

Vint anys de 'Indiana Jones y la última cruzada'

Una escena dels compassos inicials de la pel·lícula. L'Indy descobrirà que res és el que sembla, tampoc la identitat del suposat contractador que apareix a les imatges.

Com que ja he explicat en aquest bloc tot el que se'm passava pel cap sobre els vint anys del Mur de Berlín i l'ensulsiada dels règims del socialisme real a l'Est d'Europa, he estat repassant altres efemèrides del moment i, per art de màgia, he recordat que ara es compleixen vint anys de l'estrena de la meva pel·lícula preferida, Indiana Jones y la última cruzada. Dic el títol en castellà perquè la primera de les trenta vegades que dec haver vist la pel·lícula va ser en castellà i de fet la versió en català no la vaig veure fins molts anys després, quan el meu cap ja havia memoritzat els diàlegs en castellà, uns diàlegs boníssims, plens d'humor, que em venen al cap constantment davant moltes situacions quotidianes (el mateix em passa amb L'Estel de Natzaret, Els Pastorets, cosa que demostra que sóc una mica friky). Uns diàlegs que, en la línia del que deia l'altre dia en un post, no estan a l'alçada, en català.

La pel·lícula va ser un èxit comercial tan gran com les dues anteriors parts de la saga, però aquesta tercera tenia molts valors afegits, especialment la possibilitat d'endevinar la profunditat del protagonista -un nen fet home a qui el seu pare no va fer cas de petit i a qui la mare se li va morir de petit-. De fet, tot i que l'objectiu de l'Indiana Jones és el Sant Grial, la copa amb què Jesucrist va repartir el vi la nit del Sant Sopar, a la part final de la pel·lícula es demostra que la recerca real era la del pare; retrobar el seu pare. El Grial no és més que un símbol: a vegades la recerca material ens permet fer una recerca íntima. Recordo haver llegit una crítica al film, anys després de la seva projecció, on se subratllaven tota una sèrie d'elements que permetien llegir-la d'una forma molt més suggerent del que se suposa que un film comercial com aquest possibilitaria. Raó de més per assegurar que comercialitat i profunditat no tenen perquè anar deslligats de la mà.

El record de la tercera pel·lícula d'Indiana Jones és encara més fort després d'haver patit l'extemporània quarta entrega el maig de l'any passat. Tot i que un segon visionatge, aquest estiu, m'ha tranquil·litzat un xic, el cert és que no està al nivell de les seves predecessores, ni de lluny. Però aquesta és una altra història.

El DDM regala entrades per anar a veure en directe Billie The Vision & The Dancers
El Diaridelamusica.com sorteja quatre entrades pel concert que els Billie The Vision & The Dancers faran aquest divendres dia 13 a la Sala Privat de Mataró amb l'impuls de Caixa Laietana. Només cal que entris a l'esdeveniment del concert que els responsables del projecte han incorporat al perfil del Diaridelamusica.com del Facebook i deixis en el mur de l'Esdeveniment el teu correu electrònic. El dijous 12 de novembre en directe per Mataró Ràdio informarem dels guanyadors -que també rebran un email confirmant-ho. Apunta't al sorteig entrant a l'Esdeveniment del ddM al Facebook clicant aquí.

DDM: Mazoni. Experimentació i senzillesa són compatibles*

El teatre La Massa de Vilassar de Dalt va ser el passat dissabte l'escenari de la presentació al Maresme del cinquè disc de Mazoni. La banda de la Bisbal de l'Empordà va mostrar els passatges del seu nou treball, Eufòria 5, Esperança 0, un recull de cançons quotidianes cantades en català amb un alt component de personalitat, emmarcades en un escenari intimista i acollidor que brindava la sala.

Amb cinc discs a les espatlles amb aquesta formació, Jaume Pla ha aconseguit un so distintiu. L'artista de la Bisbal va fundar la seva primera banda anomenada Enderock de ben jove a la capital del Baix Empordà i finalment ha trobat un lloc per desenvolupar la seva música amb Mazoni. El punt inconformista que destil·len les seves cançons indica que l'experimentació i la senzillesa són compatibles en el seu projecte. (...) ALBERT CLOPÉS /JOAN GONZÀLEZ

Mira i llegeix la crònica sencera a Diaridelamusica.com.

Valors 65: La seguretat. Sentir-se segur és possible.

Cada cop viure és una aventura més segura, sense cap mena de dubte. La protecció que tenim a nivell mèdic, a nivell policial, a nivell educatiu... és cada cop més alta. I paradoxalment cada cop ens sentim més insegurs, segons mostren les darreres enquestes a Catalunya, no n’hi ha cap dubte. Per què? Com s’explica? Aquesta és la pregunta què ens hem plantejat aquest mes i per la qual hem demanat resposta a cinc persones: Jaume Curbet, J. Enric Armengou [aquí], Hèctor Mora [aquí], Josep Palacios i Salvador Torres. Les seves aportacions conformen el monogràfic d’un número que compta també amb una entrevista a Ignasi Carreras [llegeix-la o escolta-la], expresident d’Intermon Oxfam a Espanya, emesa setmanes enrere en el nostre espai setmanal a Ràdio Estel, Nits estel amb Valors, i que recuperem en versió escrita.

I com ja va esdevenint habitual en aquesta columna de presentació del número us anunciem un nou acte de cara al 2 de desembre, a la sala d’actes Caixa Laietana de Mataró. Conjuntament amb la Fundació Lluís Carulla presentarem el volum Política i Valors. Com recuperar la grandesa de la política?, obra de Daniel Ortiz i presentat aquesta setmana pel president Pujol [notícia a La Vanguardia]. És un orgull, com el mes passat fèiem amb l’editorial Fragmenta, poder organitzar activitat d’aquest tipus amb una entitat del prestigi de la Fundació. Un cop més dir-vos que us hi esperem. Si no hi podeu ser, tingueu present que l’enregistrament de l’acte estarà disponible a la nostra web www.valors.org.

ALTRES CONTINGUTS D'INTERÈS DEL NÚMERO
· Ignasi Carreras, descendent del promotor del primer tren de la península: "El lideratge social és sobretot un lideratge de servei". Toni Rodon.
· "Dir bon dia”, de Maria Coll. · “La sana distracció”, de Mar Galceran.
· “Deixar l’educació en mans dels mestres?”, de Francesc Grané.
· “Responsables i corresponsables”, de Jordi Cussó.
· " La dona de l'impermeable blanc", de Ramon Radó [Bloc].
· “El nostre menjador de casa conviu en sana harmonia entre una educació laica i una tradició catòlica”, de Miguel Guillén.
· "Informació, educació i noves tecnologies”, de Francesc Amat [Bloc].
· “Arroyo i la Bíblia”, de Ramon Bassas [Bloc].
· “Google Wave: onada o tsunami?”, de Marc de San Pedro [Bloc].
· “El viatge en el temps”, de Joan Safont [Bloc].
· “Del Tirol al Danubi”, de Joaquim Amargant [Bloc].
· El conte: “Quin camí?”, de Lourdes Gabarrón.

Ja has escoltat ‘Nits Estel amb Valors’?
Cada dilluns a les 10 de la nit a Ràdio Estel (106.6 FM o http://www.radioestel.com/)

Des del passat 21 de setembre el nou magazine nocturn de Ràdio Estel, Nits Estel [bloc], inclou un espai setmanal –cada dilluns a les deu de la nit- produït per la revista Valors i que condueix Eulàlia Tort. Podeu recuperar els continguts clicant aquí. Us recomanem la tertúlia sobre la paternitat responsable amb la presència de Lluís Sáez, Carlos Ramon i Jep Alcalde [escoltar aquí] i l’entrevista a Viqui Molins, religiosa que treballa al barri del Raval [aquí].

VOLS REBRE TOT EL NÚMERO EN PDF? Respon aquest email i demana’ns-ho.VOLS SUBSCRIURE’T A VALORS PER TAN SOLS 32 EUROS L’ANY? Clica aquí.

La revolució que tots hauríem volgut viure

M'impressiona veure aquesta matinada el documental Revolució: presa 2, on el periodista de TV3 Carles Bosch rememora la seva presència -va ser l'únic periodista occidental que va recollir íntegrament els fets, des de dins- a la Revolució de Vellut, a Praha, llavors capital de Txecoslovàquia, ara fa vint anys. Una revolució que va significar el final del comunisme i la pujada al poder de l'intel·lectual Vaclav Havel. Vint anys després els líders d'aquella revolució són tots persones que ideològicament es defineixen de centredreta, segurament més per oposició al comunisme que van haver de patir que per defensa del capitalisme (el mateix vaig poder copsar en un viatge a la catòlica Polònia el 2001). Bosch, que extranyament en un mitjà públic a Catalunya explicita que és votant d'esquerres, diu que ho entén. No crec que tothom ho comprengui tan bé a Catalunya: aquí els bons sempre són d'esquerres.

Recordava molt vagament les imatges enregistrades en vídeo 8 pel periodista català i una entrevista que li feien al propi Bosch on explicava com s'ho havia fet per ser l'únic periodista estranger enregistrant una revolució en directe durant una setmana sencera. Va ser una de les primeres vegades que recordo al·lucinar amb la feina d'un periodista internacional, amb el 30 minuts i els programes de reportatges de TV3. Una trajectòria que seguiria amb l'excepcional seguiment que la televisió pública catalana sempre ha dut a terme de les qüestions internacionals, sabent que tan important era explicar el que passava a casa com ensenyar, amb els nostres ulls, el que passava a l'exerior.

Mirant aquesta nit el documental no puc evitar sentir una petita pulsió revolucionària latent en mi. Una pulsió que tots portem dins, que tots tenim, fins i tot els que ens considerem moderats i pragmàtics. Un desig de prendre el carrer, de fer tombar règims, fer moure el món en un tres i no res. Busquem viure instants -encara que només siguin instants fugaços- plens de sentit, èpics. Que donin sentit a la nostra existència, que ens facin glatir. Com Javier Cercas pretenia viure -una altra cosa és com va ser realment- el 23-F: agafat de la mà de la noia de qui estava enamorat, a la universitat, segons relata a Anatomia d'un instant (també aquell dia Zapatero, amb l'edició especial de El País sota el braç, va teixir el lligam sentimental definitiu amb la que seria la seva dona, Sonsoles Espinosa).

La meva generació no ha corregut davant els grisos ni té gaires històries èpiques per explicar. Potser les manifestacions contra la guerra de l'Iraq i para de comptar. És clar que d'aquesta manera també ens hem estalviat viure el trauma de les revolucions, sempre el mateix: el desencant posterior, el desencís que admeten els personatges de Carles Bosch entrevistats vint anys després. Per definició és impossible satisfer a tothom i a vegades és impossible satisfer a ningú.

A tots ens hauria agradat viure una revolució com les que van tenir lloc fa una vintena d'anys a l'est d'Europa. Però al final es demostra que no hi ha revolució més vàlida que la d'aixecar-se al matí, cada dia, i pensar què pots fer pel teu país i per la teva gent. Poc romàntic? Jo diria que no, però en tot cas tan real... com la vida mateixa.

Peret segueix sense tenir-ne prou

Va néixer el 1935 i per tant en té 74, però l'energia li segueix corrent per les venes i això sembla que és el que ha provocat que Pere Pubill Calaf, en Peret de Mataró, s'hagi decidit a treure un nou disc després de l'exitós Que levante el dedo, on feia un crit contra la hipocresia que la societat té respecte temes com la prostitució. Ara el nou volum, a la venta des d'aquest dimarts, es titula De los cobardes nunca se ha escrito nada. Consta d'onze temes i s'ha fet acompanyar de fèmines de vàlua com Marina, la vocalista d’Ojos de Brujo, o la Mari de Chambao.

Un servidor, que va saber de l'existència de Peret en veure'l com una de les icones musicals dels Jocs del 92 i no va ser fins més tard que en va descobrir la seva vinculació amb Mataró, va tenir la sort d'entrevistar-lo, per a Mataró Ràdio, amb motiu de la sortida del seu darrer disc. Era a principis de 2007, un dimecres a la tarda, a la cuina de la casa que té a pocs metres del mercat de Sant Antoni, a Barcelona. Va ser extraordinariament acollidor i gentil. L'escena tenia el seu què: jo, un jovenet de Mataró, entrevistant un avi nascut a Mataró enmig d'una taula parada amb mantell blanc i els utensilis habituals d'una cuina. No sé perquè la vam fer allà, però el cert és que va provocar una intimitat que es notava a la conversa final.

Vaig retrobar-hi uns mesos després, el setembre de 2007, en un acte d'homenatge que li van preparar els Amics de la ciutat a la sala d'actes Caixa Laietana de la capital del Maresme, on jo actuava de copresentador juntament amb Ricard Bonamusa, que el coneix molt d'aprop [notícia a capgros.com i a El Tot Mataró]. Aquell dia, com ja vaig explicar aquí, Peret em va dir que les seves cançons eren molt populars a indrets com Argentina, encara que potser no el nom de l'autor, cosa que vaig poder comprovar que no era certa: enmig de Buenos Aires el nom de Peret no es fa estrany. Estàvem davant un personatge conegudíssim, aquí i a l'altra punta de món.

Un personatge àmpliament popular i que manté una gran humanitat: té un sentit de la caritat molt acusat i això fa que esmerci moltes hores al costat dels malalts, un detall que va revelar en aquella vesprada a Mataró (“L’economia no té res a veure amb la felicitat. Sembla estrany però jo sóc feliç anant a visitar malalts”, va dir). De fet també allà va explicar que precisament això és el que li va permetre triomfar en el món de la música: la malaltia d'un oncle seu el va portar de tornada d'Amèrica a Catalunya i va provocar l'encontre amb les discogràfiques que l'encimbellarien als altars de l'èxit durant molts anys. Aquests gestos, aquesta humanitat, és el que ha permès a dia d'avui seguir sent un gran músic, un gran comunicador i un mataroní de socarrel, molt estimat pels seus conciutadans. Que sigui per molts anys.

Bilingüisme barceloní: ens falta un registre col·loquial en català

Hi ha molt de mite, entre el món catalanoparlant, en el sentit que la culpa de que el català no assumeixi un rol definitivament preponderant a la societat catalana, un rol autènticament cohesionador pensant sobretot amb els nouvinguts, el té Barcelona i el conjunt de l'àrea metropolitana. Aquesta teoria, més o menys extesa i que té elements certers, ve a dir que aquests àmbits han estat conquerits pel castellà i que, per tant, serà del tot impossible catalanitzar-los. I que, en tot cas, si s'aconsegueix que alguns d'aquests parlin català el preu a pagar és tan alt -un català ple de castellanismes, pura traducció- que no val la pena fer l'esforç. Millor tenir dos blocs enfrontats però que garanteixin la presència d'un català genuí (encara que minoritari), reivindica aquesta tesi.

Fins aquí la teoria, parlem de la pràctica, basada en l'observació constant dels meus ulls en els darrers dos-cents dies. El cert és que, almenys a Barcelona (ja no dic ben bé àrea metropolitana), el català no es parla tan malament com es diu. O en tot cas no tothom el parla tan malament com es diu: hi ha gent que el parla prou bé i gent que efectivament el parla fatal, destrossant l'idioma. Però fins i tot els que parlen bé el català cal remarcar que ho fan amb frases fetes, de forma genuïna, prou rica. El problema, per entendre'ns, no és aquest, si pensem en el futur de la llengua. El problema és que, en contextos informals -o reunions on els presents es tenen confiança-, el castellà és el rei. I, ep!, això no té perquè ser dolent si és una lliure elecció, però és que el castellà s'erigeix en rei lingüístic per les dificultats existents en generar un registre informal en català, un català "xulo" (anava a dir, diver, això prova la pròpia teoria que intento explicar!). Aquesta dificultat provoca que la gent usi el castellà per subratllar el que vol dir, per a explicar-se, per deixar anar un acudit, per cridar.... els registres existents en català semblen incapaços de proporcionar les eines necessàries per a poder mantenir una conversa amb tots els ets i els uts. Aquest, i no un altre, és el veritable problema que té el català: no fa cool, no fa guai, no té una traducció per a unes determinades aplicacions que la població necessita (o si té la traducció ningú l'ha difòs suficientment).

Jo, que no tinc ni idea del món filològic tot i que m'interessa molt, crec que aquesta és la gran amenaça, la feina pendent que té la filologia i la lingüística catalana. Necessitem trobar una manera igual de divertida que en castellà per dir gilipolles. No podem demanar a la gent que digui "estúpid", "capsigrany" i encara menys "saltataulells". Necessitem una paraula que tingui tanta força com gilipolles. No us penseu que només necessitem una traducció potent dels insults, també ens en cal de les frases fetes, per exemple (en aquest àmbit el català és extramadament i hi ha companys periodistes, com Marc Mayola, que són uns autèntics mestres en aquest sentit). Si volem que el català pervisqui en el futur, jo crec que aquesta és la principal tasca a fer. I els mitjans de comunicació (principalment TV3 i Catalunya Ràdio) els principals responsables.

Re-visionar Kaufmann, al 33

No descobriré res si dic que la monja carmelita Cristina Kaufmann va deixar petjada a Mataró. A tot Catalunya, òbviament, però especialment a Mataró, perquè durant gairebé quaranta anys va tenir la seva residència al convent de les Carmelites, que per més inri estava a molt pocs metres de l'escola on van provar d'educar-me durant gairebé divuit anys. Kaufmann va morir sobtadament l'abril de 2006 [notícia meva a capgros.com] i va ser llavors que el periodista i filòsof mataroní Francesc Grané, pel qual tinc autèntica admiració, va decidir rescatar una cinta de vídeo que havia enregistrat anys enrera amb el testimoni de la germana suïssa i construir un magnífic documental amb aquell material. L'estrena, al mateix monestir de les Carmelites, ara fa exactament tres anys, va ser un impacte per tots els que vam gaudir de la cita. Perquè les paraules de Kaufmann reconforten, suggereixen... el que en argot missaire se'n diu "salven".

Ella sabia, en moments crucials, durs, dir aquella paraula, aquella frase, que l'audiència podia captar amb tota la profunditat possible. Recordo el cas de la guerra de l'Iraq i com nosaltres, que fèiem en aquella època El Full de Mataró, buscàvem un testimoni per parlar de pau, de serenor... per oposar-ho a tota aquella sèrie de fets que vivíem. Era difícil, enmig de tot allò, trobar algú que donés la talla, que pogués generar una reflexió potent sobre perquè havíem arribat a tot allò. L'entrevista que Maria Coll li va fer a Kaufmann va demostrar que ella era capaç d'això i molt més.

Doncs bé, tornant al documental a què feia referència, Re-crear soledats, aquest dimarts al punt de la mitjanit, el 33 ofereix [veure notícia] dins El documental el treball de Francesc Grané i el seu germà Joan Grané demostrant com les bones iniciatives tenen presència a la nostra televisió pública. És una oportunitat única, tot i que sinó podeu anar a la web d'Eulogos Media [web], la productora de Grané, i demanar-lo perquè us arribi a casa. Cal dir que aquest document va ser guardonat amb el Premi Farel (Neuchâtel, Suïssa 2008) especialitzat en cinema de temàtica religiosa.

Gràcies, Francesc, per tota la teva feina que fas i per col·laborar també a Valors [Utilitzar la religió, per exemple], que sé que ets sents també com la teva revista.

Els Manel fan les Amèriques

Els Manel actuant divendres a la madrilenya sala Nasti, que es va quedar petita per a l'ocasió. Foto: ElDebat.cat.

Després d'haver-se presentat a Madrid amb èxit de públic i crítica [notícia a Europa Press] aquesta setmana, els Manel [MySpace] s'encaminen ara cap a Argentina, un país on la seva música pot seduir perfectament, per a dur-hi una primera actuació en el Festival BAFIM de Buenos Aires [web], el 20 de novembre. No són els primers catalans que ho fan -tampoc modernament, recordem l'experiència de Els Pets als casals catalans d'indrets com Mèxic- però el cert és que Guillem Gisbert, Roger Padilla, Martí Maymó i Arnau Vallvé duran a terme aquesta operació com una decisió estratègica -buscada o no- per tal d'evitar saturar el públic català.

Els Manel, per tant, encaren el principal repte que té qualsevol grup -no triomfar sinó evitar morit d'èxit- amb aquesta incursió a les amèriques, després de seixanta concerts a casa [concert al Clap de Mataró, notícia Diaridelamusica.com], a banda dels que deuen haver rebutjat per no cremar-se. Veurem si el període de repòs a què sotmetran Catalunya servirà perquè el públic reclami amb força un segon disc que serà crucial: si mantenen el nivell del primer els Manel seran el fenomen musical de l'inici del segle XXI a Catalunya en el camp de la música popular. Si es compleixen els mals auguris i l'èxit contamina la seva creativitat, les possibilitats de remuntar (almenys a curt termini) seran mínimes -als fets em remeto: Sopa de Cabra va necessitar vuit anys per tornar a pujar als altars de l'èxit entre el Ben Endins (1991) i el Nou (1999)-.

Més enllà de la conjuntura d'aquest grup en concret que els Manel actuin a Madrid cantant en català i triomfin a nivell d'assistència és una boníssima notícia, igual que és que se'n vagin a exhibir el seu art en la llengua d'Espriu i Maragall al denominat "cono sur". Una bona notícia, una realitat positiva en un país on sembla que haguem "trepitjat merda, darrerament". Almenys en el camp de la música prou d'hipoteques (i autohipotques) a causa de la llengua en què es canta. Si grups i cantants bascos han triomfat a Espanya i arreu del món també ho podem fer nosaltres (Manel, Antònia Font, Mishima...). No tinguem por: exportem arreu la cultura catalana i fem-ho, tots aquells que vulguin, en la nostra llengua. Com ho van fer en el seu moment Lluís Llach o Joan Manuel Serrat. Si va funcionar llavors no té perquè no fer-ho ara.

· Post relacionat: "De concert: Els Manel, a Manlleu" [aquí] (gener 2009).