L'inevitable hora de fer balanç

Dues recomanacions per tancar l'any. La primera, en clau mataronina, és escoltar-vos les entrevistes que la cap d'informatius de Mataró Ràdio Elisabet Solsona ha fet a l'alcalde i als caps de grup municipals. El futur econòmic de la ciutat, aqueixada d'un atur altíssim en relació al conjunt del país (18,5%), centra el gruix de totes les entrevistes.

· Joan Antoni Baron: "Innovació, coneixement i diversificació dels sectors. Elements claus per sortir de la crisi" [aquí].
· Joan Mora (CiU): "És difícil arribar a un acord amb un Govern que esquiva les solucions i tergiversa constantment" [aquí].
· Paulí Mojedano (PP): "Mataró no funciona a nivell econòmic, urbanístic ni cultural" [aquí].
· Quitèria Guirao (ICV-EUiA): "L’objectiu del Tub Verd és que subministri energia de manera sostenible a aquells equipaments potents pel que fa a la despesa energètica" [aquí].
· Francesc Teixidó (ERC): "El govern municipal no podrà complir el ritme previst en el Pacte d’Habitatge dins d’aquest mandat" [aquí].
· Xavier Safont-Tria (CUP): "La Candidatura d’unitat Popular aposta per l’economia verda com una alternativa a l’actual model productiu de la ciutat" [aquí].

Finalment, clicant aquí podeu escoltar el resum de l'any elaborat pels serveis informatius de Mataró Ràdio que, per cert, han obert perfil propi al Facebook [aquí] on aniran penjant els flashos informatius més importants.

La segona recomanació, en clau catalana: l'espectacular documental de TV3 titulat ://00-09 [aquí], dirigit per l'històric periodista de la casa Jaume Bartrolí. Una peça interessantíssima, periodisme en majúscules, per saber on som, més que no pas què ha passat cronològicament parlant, cosa que em sembla un gran avenç en els resums de l'any. Una fotografia molt completa no només de Catalunya ni d'Europa sinó del món. "La ciència progressa però seguim necessitant respostes espirituals, es diu al treball, al final". "Seguim preguntant-nos qui som i on anem", afegeix. Al final, la paradoxa de fer balanç és aquesta: passi el que passi les preguntes últimes que venen al nostre cap són sempre les mateixes, de manera que el pas dels anys és tan sols un intent per part del nostre cervell d'identificar la X o les diverses X que ens permetrien saber la resposta. Serà qüestió, doncs, de seguir buscant a la propera dècada...

El Diaridelamusica.com repassa els darrers 365 dies en clau musical

La versió televisiva del Diaridelamusica.com d'aquesta setmana repassa els millors concerts de l'any musical destacant el que Manu Chao va oferir el 4 de juliol dins el Cruïlla de Cultures i que es pot considerar l'actuació de l'any a la comarca ja que va estirar fins a deu mil persones i va ser l'únic que dur a terme el popular artista en tot l'any a l'estat. La cronologia del repàs musical dels darrers 365 dies comença per al DDM el 31 de gener amb el concert que els canetencs Filippo Landini ofereixen al Teatre la Massa de Vilassar de Dalt [aquí], segueix el 27 de març al Clap de Mataró amb la presentació del segon dic de Nena Daconte, Retales de Carnaval [aquí], s'acosta el 30 de maig fins al Pati de la Fundació Palau de Caldes d'Estrac amb l'actuació d'Anímic i Oníric en el marc del festival de cançó íntima Petitsons [aquí] i té el seu epicentre amb la citada actuació de Manu Chao a l'Espai l'Arquera de Mataró. El repàs es tanca amb la sorprenent actuació, el 13 de novembre a Privat, de Billie The Vision & The Dancers -autors de la cançó de l'estiu Summercat- [aquí].

Albert Dresaire parla de les possibilitats del pessebre a 'Signes dels temps'

Sabíeu que a Mataró hi ha una de les associacions pessebristes més antigues de Catalunya (d'abans de la Guerra)? Que hi ha la primera escola de pessebristes de Catalunya (creada l'any 1980) però on hi han passat molts nens i nenes? Que es fa el pessebre monumental en moviment més antic de Catalunya (dels que encara es fan avui dia)? Que té un dels concursos de pessebres més antics de Catalunya, que és el concurs o competició més antic de tots els que es fan a la ciutat? Doncs són unes quantes coses que m'explica Albert Dresaire, membre de El Bou i la Mula, que posen de manifest una vegada més el poc que sabem de la nostra ciutat. I que poc valorem el que tenim, també, és clar. L'Albert és un crack [veure vídeo del penúltim programa Signes dels Temps sobre aquestes ratlles]. Demostra que això dels pessebres va més enllà d'una tradició religiosa, que també ho és, i amb molt d'orgull. Demostra que té un gran recorregut: cultural, educatiu, catequètic, integrador... encara a explotar. Això del pessebre, com diu ell, no és que estigui a les acaballes, és que acaba de començar.

Innocentades, és clar que si!

Tot i que és cert que les diverses formes de periodisme, especialment el camp àudiovisual, sovint ens briden informacions que tenen to d'innocentada, és tan sols el 28 de desembre en què els mitjans s'afegeixen a la Diada dels Sants Innocents i publiquen informacions falses amb la consigna de "a veure qui la diu més grossa". Jo he estat un impulsor d'aquesta tradició a casa nostra, perquè penso que ho hem de desdramatitzar tot una mica i fer bona la màxima de què mig món s'enriu de l'altre mig. Avui, la majoria de mitjans locals han seguit la consigna. Així, els informatius de Mataró Ràdio han fet doble innocentada i si al matí han anunciat un canvi d'última hora en el repartiment dels Pastorets de Mataró -"Jonàs i Mataties seran interpretats per l’alcalde, Joan Antoni Baron, i pel cap de l’oposició, Joan Mora. El popular Paulí Mojedano i l'independentista Xavier Safont-Tria seran, respectivament, els arcàngels Gabriel i Miquel i, la cap del grup municipal d’Iniciativa, Quitèria Guirao, la pastora Caterina"- a la tarda han explicat que una nova sentència de la justícia obligava a reconstruir immediatament la fàbrica de Can Fàbregas a l'indret on era fins al seu desmuntatge. Per la seva banda, el diari digital capgros.com ha arrencat somriures amb la notícia que el regidor d'Esports Ivan Pera seria el nou entrenador del Club Esportiu Mataró [aquí] mentre que El Tot Mataró anunciava la vinguda del Papa Benet XVI a Mataró per a beatificar el Doctor Samsó [aquí].

Silenci, presa 10 | Diaridelamusica.com: Pau Riba dóna la volta al Nadal a Privat*

Dijous vam tornar a fer silenci. Per desena vegada. Va ser molt poca estona: els set o vuit minuts -màxim- que van anar després de què l'Eulàlia Puigderajols llegís de nou el manifest que fa deu anys va sortir del cap de l'Ivan Pera, just quan vam posar en marxa aquesta iniciativa que es vol laica, reflexiva i participativa. Set minuts en què, almenys per mi, vaig repassar una mica aquests deu anys dels Deu Minuts de Silenci. Un acte ja no cal ni convocar. Tothom hi compta. Ve gent de sensibilitats diferents, cada cop més. És una forma més de viure el Nadal. Una forma més seriosa, en el millor sentit, que no pas les Misses del Gall, que acaben sent una mica de show -però bé, entenc que també fan el seu paper- igual que els àpats familiars i trobades múltiples.

Vaig pensar també que cada cop ens costa més, aguantar aquests set o vuit minuts de silenci. Potser és que hauríem de practicar durant l'any, vaja, segur. Potser també és que xerrem massa, no que parlem sinó xerrem, remarco, en la línia del que deia Josep Maria Esquirol justament en l'acte de commemoració d'aquesta primera dècada dels Deu Minuts [aquí en versió curta, aquí en versió llarga]. L'altra cosa que em va passar pel cap és una idea que expressava Jordi Cussó en aquest mateix acte commemoratiu del dia 16: quan fem silenci -sigui públicament o privada- aquest esdevé una mena de mirall nostre, de com som, què fem, per què fem... I diria que si no fem silenci -excepte quan estem tant atapeïts de sorolls que no podem més- és precisament perquè no ens atrevim a veure'ns per dins, a veure'ns com som realment. Tenim por de reconèixer-nos petits, poca cosa. De veure que som uns éssers diminuts, inapreciables, gairebé, dins el context humà. D'adonar-nos que la nostra vida passant i que som incapaços de reconèixer exactament de què va aquesta pel·lícula que es diu La pròpia vida i del qual cadascun de nosaltres som els protagonistes.

Sermonejo. Ho sento. Excuseu-me; és un sermó per mi mateix. Bon Sant Esteve.

Diaridelamusica.com: Pau Riba dóna la volta al Nadal a Privat*


El polifacètic músic Pau Riba va visitar el passat divendres la sala Privat per mostrar-nos el seu espectacle de nadales reinventades amb un cert toc de cinisme. Juntament amb el grup De Mortimers, encarregats de posar el toc d’humor a la funció, Riba ens va explicar la història de Jisàs de Netzerit: una paròdia en tota regla del Nou Testament ambientada en una mena de guerra de les galàxies. Les nadales de Pau Riba no són gaire convencionals. Armat amb la seva guitarra acústica, va reinterpretar les cançons originals d’una manera molt personal, introduint canvis per adaptar el seu discurs a l’actualitat catalana: El cas Millet, la consulta independentista d’Arenys de Munt o fins i tot l'expresident Pasqual Maragall i el seu estat de salut van ser temes recorrents pel peculiar i controvertit músic. (...) ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ

Pastorets de Mataró, una dècada enrera

Gràcies a la tasca de l'amic Pere Berenguer es van recuperant programes emesos fa temps a l'espai Creure Avui de Televisió de Mataró, que precisament ha complert aquest 2009 els vint anys en antena [veure canal Vimeo de Creure Avui]. Ja vaig explicar fa alguns post la meva implicació en aquest projecte, crec que entre 1995 i 1999, i avui us adjunto un dels fruits d'aquell temps. Es tracta d'un reportatge sobre els Pastorets de Mataró, la històrica peça que aquest dissabte 26 s'escenificarà de nou a l'escenari de la Sala Cabañes, elaborada el 1998, en el segon any del mandat de Toni Grané al capdavant de l'espectacle, el qual va revolucionar de forma sorprenent. La veritat és que la qualitat del producte, mirat ara, és manifestament millorable, de manera que espero que ho comprengueu. Recordo haver-m'ho passat pipa fent aquest treball i em consta que el seu visionatge per molts "salacabañeros" ha fet portar-los uns quants records al caps, sobretot als joves que -com jo- veiem que ja no som tan joves.

Aquell desembre de 1998, si no vaig errat, Grané tancava la primera tanda de les rodes de direccions implantades per la Junta de Sala Cabañes per donar vida a un espectacle que Grané no dubtava en qualificar de "mort". No sé si mai han estat a punt de morir realment, els Pastorets de Mataró, però en tot cas ara són absolutament vius. Després de Grané, Carles Maicas, Xevi Ribas, Josep Maria de Ramon i Toni Blanch han participat d'aquest sistema de direcció rotatiu. L'any que ve, en aquest sentit, hi haurà nou director de l'espectacle, que per primera vegada serà de fora. És Josep Rodri, mataroní amb una llarga trajectòria dins del món del teatre i també en la vida cultural de la ciutat. Rodri ha format part del grup de teatre Xaloc, vinculat al Casal i darrerament ha dirigit els espectacles Morir a Bagdad (2003), Violències (2007) i Lacrima (2008), muntatges creats per ell mateix i que van tenir un gran èxit.

Serà divertit veure què aporta Rodri a un espectacle eminentment catequètic com els Pastorets, però crec que és una molt bona elecció. De moment... que s'aixequi el taló!

Molt males notícies: el 2010 no hi haurà Cruïlla a Mataró

Actuació de Ai, ai, ai!, Los Chichos i Los Deliqüentes el passat 18 de juliol a l'Espai L'arquera, concert que va clausurar el Cruïlla 2009.

Mataró ha esmorzat avui amb una molt mala notícia des de punt de vista cultural: el Cruïlla de Cultures, el festival de músiques del món que ha funcionat des de 2005 a la capital del Maresme consolidant-se com un potent pol d'atracció, no es farà el 2010 a la ciutat, encara que si la seva versió de butxaca i un sol dia al Fòrum de Barcelona, el Cruïlla BCN. Els organitzadors del festival, la cooperativa VisualSonora, s'han mostrat desencisats en un comunicat enviat als mitjans locals de la incapacitat de l'Administració local per facilitar-los un lloc de grans concerts de forma permanent i han vingut a dir que és hora de fer una aturada en el camí, aquest proper 2010, per veure si el festival es pot recuperar més endavant sobre noves bases, més sòlides [escolta entrevista al director del festival, Jordi Herreruela, i al regidor de Cultura, Sergi Penedès, emesa avui a l'Informatiu Migdia de Mataró Ràdio clicant aquí].

És probablement la pitjor notícia que podíem tenir des d'un punt de vista cultural per acabar l'any. El Cruïlla s'ha convertit ja en un patrimoni de la ciutat, en un element d'orgull propi davant la totpoderosa Barcelona i un punt fort de l'estiu mataroní, encavalcat entre Festa Major de Les Santes i Festival Shakespeare, un trio d'activitats de primer calibre. Sembla que la decisió és definitiva i per tant de cara al 2010 l'únic que podrem fer és plorar la desaparició del Cruïlla. És hora, però, també, que el govern municipal i la regidoria de Cultura es posi les piles al màxim per mirar de recuperar el festival a molt tardar el 2011.

T'enyorarem molt, Cruïlla. Durant aquests cinc anys hem après molta música, amb tu. Hem fruit de moltes nits a la fresca amb la presència de grans figures internacionals. Entenem que t'hagis de prendre un descans i esperem que ben aviat tornis a banyar-te a la nostra ciutat.

La reforma de l'impost de successions i les consultes populars protagonitzen una nova edició de 'La tertúlia' (política) de Mataró Ràdio

Francesc Teixidó (ERC), Joan Carles Garcia (CiU) i Ivan Pera (PSC) han substituït avui puntualment als titulars del debat Antoni Soy, Montserrat Candini i Consol Prados, que per diversos motius no han pogut ser a La tertúlia.

Nova edició aquesta tarda de l'espai La tertúlia, un programa setmanal de l'equip d'informatius de Mataró Ràdio que jo presento un cop al mes amb els representants dels partits polítics que hi ha a l'Ajuntament de Mataró com a protagonistes. Com sempre, la voluntat de parlar de temàtiques globals -catalanes, espanyoles, europees o mundials- però amb representants locals. No es tracta de parlar ni de Mataró ni del Maresme explícitament encara que tot allò de què parlem a La tertúlia els afecta, òbviament. En aquesta ocasió, la tertúlia ens ha donat donat per dos temes: la reforma de la llei de successions aprovada pel Parlament de Catalunya la setmana passada i l'onada de consultes populars per la independència a diversos indrets de Catalunya. Intervencions com sempre coherents amb les seves posicions polítiques de Salvador Milà (ICV), Adam Alonso (PP) i Juli Cuéllar (CUP) i presència avui com a covers de Francesc Teixidó (ERC) substituint Antoni Soy, Ivan Pera (PSC) fent el mateix amb Consol Prados i Joan Carles Garcia (CiU) per Montserrat Candini. Una vegada més un debat sense grans estridències però on es dóna veu a tothom perquè exposi les idees més d'acord amb el seu pensament polític. Si voleu recuperar-ho, heu de clicar aquí.

No crec en la loteria | Nits Estel amb Valors: el silenci

No compro mai loteria. No m'agrada. No hi crec. Excepte per causes benèfiques evito comprar-ne, amb el potencial perill que em toqui, és clar. O pitjor encara, que tot el meu entorn es faci ric menys jo -suposo que serien benevolents, no?-. Si, d'acord, sóc molt dur, em passo de frenada, però anant una mica més a fons crec que la loteria, els jocs basats en l'atzar però dels quals s'esperen diners, són una cosa a desterrar, del món subdesenvolupat, perquè darrera seu hi ha tota una ideologia en la qual el que es premia no és l'esforç sinó la casualitat, l'esperar que et caiguin les coses del cel. Crec de veritat que amb la passió desenvolupada els darrers anys per la loteria Catalunya dilueix els seus valors més preuats, la capacitat de treball, d'aixecar el país fins i tot quan van mal dades, com ara. No hem d'esperar que ens toqui la ditxosa loteria, cony. El que hem de fer és treballar. Si treballem, de valent, ja ens anirà "tocant la loteria", no de la sort, sinó aquella que premia la capacitat d'innovar, d'avançar-se, d'anar més endavant que el veí. Total, que no espero que demà em toqui la loteria ni penso fer-ne el mínim cas.

Nits Estel amb Valors: el silenci
L'espai que la revista Valors té dins el programa Nits Estel, el magazine nocturn de l'emissora eclesial catalana, l'ocupen aquest vespre Jordi Cussó, capellà i president de l'associació cultural Valors, i Gregorio Luri, filòsof, pedagog. Tots dos van participar dimecres de la setmana passada en l'acte de celebració dels deu anys dels 10 Minuts de Silenci per Escoltar el Nadal, de manera que aquesta conversa és un nou capítol en el diàleg -a tres bandes, també en aquell cas amb Josep Maria Esquirol- obert fa uns dies a la capital del Maresme. Podeu escoltar la conversa emesa a Ràdio Estel clicant aquí.

Diaridelamusica.com: Amparo Sánchez presenta la seva nova etapa en solitari*

La cantant andalusa Amparo Sánchez va visitar la sala Clap de Mataró el passat dijous al vespre per presentar les cançons del seu nou projecte en solitari. Després de més de dotze anys al capdavant de la banda Amparanoia, una de les formacions pioneres de la música de fusió–mestissatge del nostre país, Amparo Sánchez ha optat per la senzillesa del format gairebé acústic en aquesta nova etapa. (...)

* Llegeix la resta de la crònica d'Albert Clopés i Joan González a Diaridelamusica.com.

Un Camí... com qualsevol altre*

En David Segura, aspecte més aviat nòrdic, pinta de bon jan, llueix una gran creu a l'alçada del seu pit. Una creu de fusta que l'identifica com a membre de la comunitat de l'Anyell, fundada per un grup de monges dominiques que segueixen una línia franciscana i tenen una petita representació a Barcelona: “Portar la creu m’ajuda a saber-me situar i en recordar constantment què és l’important a la vida, que tinc molt clar que no són el poder ni els diners”, confessa. El fet religiós és molt present també en el seu llenguatge i, per sobre de tot, en la manera d'enfocar la vida. Té 21 anys i, contradient les estadístiques, moltes ganes de formalitzar la relació que manté amb la seva nòvia. "Tinc ganes de formar una família cristiana i de casar-me, segurament abans d'acabar la carrera i tot", explica amb il·lusió aquest estudiant de quart d’Industrials. És el germà gran d'una família de nou, que es diu aviat. "Quan ho explico em pregunten una i altra vegada si sóc de l'Opus –moviment pel qual tinc un gran respecte- i quan els dic que no, no s'ho creuen", relata.

Doncs no. En David, a més de Jove de l’Anyell, és membre del Camí Neocatecumenal, els anomenats kikos en raó del seu fundador, Kiko Argüello. La Santa Seu, el juny de 2008, va aprovar definitivament els seus estatuts, que formalitzen aquest moviment com una institució catòlica i que actua com a “itinerari de formació o fundació de béns espirituals”. Els neocatecumenals, però, segueixen tenint mala fama entre una part dels cristians autoanomenats progressistes així com pel conjunt de la societat: "Com tot allò que no es coneix, la gent en té una imatge esbiaixada", admet. El Camí, com l'anomena ell, és una manera de ratificar la cerimònia, redescobrir i viure el baptisme quan ja es té una edat adulta: "Per mi formar part del Camí ha estat un regal que m'han donat els meus pares, m’ha permès començar a entendre els símbols i les lectures de l’Evangeli i viure l'Amor gratuït que Déu ens té amb la meva comunitat", afirma amb satisfacció.

El Camí és doncs el seu camí, ni millor ni pitjor que cap altre grup eclesial. I com a membre del moviment neocatecumenal contradiu també el tòpic de grup aïllat ja que ell, la seva família i la seva comunitat neocatecumenal formen part d'una parròquia, la de Sant Josep Obrer de Sant Boi del Llobregat. Si una cosa infon en David és alegria i serenor: davant un panorama de desconfiança com el que vivim aquests darrers mesos, ell representa una mirada confiada, serena, en el sentit de què els ensenyaments evangèlics s’aniran fent lloc entre nosaltres. El seu és, doncs, un camí poc habitual però igual de respectable que el de qualsevol altre cristià.

* Publicat a Foc Nou del desembre.

Primer fruit del nostre viatge al País Basc: les declaracions d'Arregi aixequen gran polseguera

Els dos posts que he fet aquesta setmana relacionats amb el País Basc es deuen a la presència d'un equip de tres persones -Ramon Radó, Eloi Aymerich i un servidor- que vam ser el cap de setmana passat en aquelles terres per elaborar un reportatge escrit per a la revista Foc Nou i un documental per al portal CatalunyaReligio.cat. De moment, la publicació d'un fragment de l'entrevista que vam mantenir diumenge a la tarda, al santuari de Loyola, amb el teòleg basc Joxe Arregi a CatalunyaReligió.cat [aquí] ha provocat una gran polseguera. El vídeo és prou explícit i el seny d'Arregi fora de tot dubte a l'hora de fer afirmacions tan dures com les que efectua. De moment, podeu veure les reaccions causades pel vídeo enregistrat diumenge en una petita capella del santuari a ReligiónDigital.com [aquí], El Mundo [aquí], Público [aquí] o ElPlural.com [aquí] (si feu un cerca a Google trobareu més reaccions, citant sobretot la informació de El Mundo). Arregi acusa el d'aquí a uns dies bisbe de Sant Sebastià d'haver conspirat amb les altes jerarquies eclesiàstiques respecte el seu futur i haver dut a terme fitxes -inquisitòries, s'entén- de capellans bascos. De tot plegat n'hauria deixat constància en una carpeta virtual a l'ordinador de la parròquia de Zumárraga, on va estar-se setze anys abans de ser nomenat bisbe de Palencia ara fa tres anys.

El silenci del qual brollen moltes paraules

Fragment de la intervenció inicial de Josep Maria Esquirol a la conferència aquest vespre a la sala d'actes de Caixa Laietana al carrer Santa Teresa, que ha aplegat una seixantena de persones. Cliqueu aquí per veure la conferència sencera.

M'ho he passat bé, a l'acte dels deu anys dels Deu minuts de silenci per escoltar el Nadal. Jo crec que ha estat francament interessant. Moderat per Jordi Cussó -president de l'associació cultural Valors-, el protagonista de la trobada era un diàleg entre Josep Maria Esquirol i Gregorio Luri, els dos filòsofs però cadascun amb les seves opinions particulars per bé que en el tema que ens centrava, el silenci, crec que hi havia força unanimitat. Esquirol ha començat recordant que Pascal deia que tots els mals de l'home venen de no poder estar sols en una habitació. Per l'autor de El respirar dels dies, el silenci "no és l'únic camí però si que és part del cami imprescindible per a fer-se, per a construir-se" i una mena de barrera per no sucumbir a les múltiples possibilitats de l'ambient, una manera d'enfortir la nostra personalitat. El professor de la Universitat de Barcelona ha fet referència també al silenci com a "possibilitat d'accés a altres coses i als altres". Per Esquirol, el contrari del silenci és la xerrameca, no la paraula: "Paraula i silenci estan al mateix bàndol. En aquest sentit, la companyia i la solitud tampoc estan oposats". Finalment, Esquirol ha criticat l'excessiva atenció que es dedica a estar al dia pel que fa a la informació: "És un dels sorolls més habituals de la nostra societat".

Per la seva banda Gregorio Luri, que és filòsof i pedagog -s'ha fet conegut pel seu volum L'escola contra el món- ha reclamat una educació pel silenci a les escoles: "És una de les grans coses que podria fer l'educacio per la humanitat de l'home", ha assegurat. I d'entre les moltes coses que ha dit en destacaria una idea que he compartit moltes vegades: "A mi m'agrada el silenci a casa sabent que hi ha algú". Tota la raó. Ens agrada saber que si ens cal alguna cosa, a casa, encara que en principi estarem en silenci, la podrem anar a buscar en la persona amb qui compartim pis, amb la nostra parella, amb el que sigui. Ens agrada aquest silenci creatiu que ens permet escriure, pensar, revisar... sempre que el poguem substituir en qualsevol moment. Molt bo.

El millor moment de la conferència, però, ha estat sens dubte quan, després de fer les primeres intervencions, Jordi Cussó ha cedit la paraula al públic. Hi ha hagut un silenci molt incòmode, entre els presents, que ha trencat finalment la Teresa Feliu preguntant el que era obvi però que només ella s'ha atrevit a preguntar: "Com és que ens incomoda tant un silenci com el que acabem de viure ara?". El silenci, la presència i l'absència. Molts camins per recórrer. Moltes reflexions a fer. Moltes coses a pensar, vingui Nadal o no. Avui hem seguit, hem aprofundit, en aquest camí iniciat ara fa nou anys.

La propera cita és, com sempre, el dia 24 a les set de la tarda a la plaça de Santa Anna.

Txema Auzmendi | Deu anys dels 10 minuts de silenci: ara en parlarem

Semblava una coincidència buscada, però el cert és que jo mateix -per no haver-ho preparat bé- ho desconeixia fins que li estàvem a punt de fer l'entrevista: l'home amb qui diumenge a les sis de la tarda teníem agendada una entrevista al santuari de Loyola -el jesuïta Txema Auzmendi- era un dels cinc imputats pel cas Egunkaria que serien jutjats 48 hores després a Madrid, a l'Audiència Nacional. De fet ell mateix s'excusava de no poder-nos atendre més estona pel tema que li anàvem a preguntar explicant-nos que s'havia d'anar a preparar la defensa. "Tengo que ir a ver de què me acusan exactamente", apuntava amb una certa ironia no exempta de preocupació, perquè la petició del jutge no era baixa: com a secretari del consell d'administració d'Egunkaria S.A, l'empresa que editava el diari, se li demanen catorze anys de presó i quinze d'inhabilitació i en el sumari econòmic fins a 26 anys i quatre mesos de presó i una multa de gairebé 33 milions d'euros. Poca broma doncs.

L'únic que vaig pensar en relació a tot plegat és que aquell home, un autèntic tros de pa, era innocent. Hi posaria la mà al foc. No faré ara cap al·legat sobre la judicialització de la vida política basca perquè no en sóc expert, però si constato que se't posen els pèls de punta quan veus com gent normal i corrent d'una nació -en aquest cas la basca, però això és el de menys- és imputada i criminalitzada -encara que al final tot quedi en un no res- de formar part de l'estratègia de la banda terrorista ETA. Veus també, en situacions com aquestes com es genera el caldo de cultiu perquè una part dels bascos percebin que l'estat els va en contra, que hi ha una sèrie de gent maquinant contra ells. En aquest cas es dóna la circumstància que en realitat ni el fiscal de l'estat es creu el que dues associacions querellants volen fer creure -la vinculació d'ETA amb Egunkaria- però el mal ja està fet. Txema Auzmendi, però, és una bona persona, una bellíssima persona i segur que serà capaç de perdonar-los a tots plegats perquè com diu la frase bíblica "no saben el que es fan".

Notícia del judici emesa aquest migdia al Telenotícies de TV3

Deu anys dels 10 minuts de silenci per escoltar el Nadal: ara en parlarem
Josep Maria Esquirol i Gregorio Luri, protagonistes de l'acte de celebració dels Deu Minuts de Silenci per Escoltar el Nadal.

Aquest 2009 celebrarem, el proper 24 de desembre, la desena edició dels Deu minuts de silenci per escoltar el Nadal, l'acte que portem a terme cada vespre abans de Nadal, a les set de la tarda, a la plaça Santa Anna de Mataró, un grup de persones al voltant de la revista Valors, l'Acció Catòlica Obrera de la ciutat i la delegació maresmenca de Justícia i Pau. Com que estem d'aniversari, aquest any hem organitzat un acte demà dimecres dia 16 de desembre a la sala d'actes de Caixa Laietana (Santa Teresa, 63, Mataró) a 2/4 de 8 del vespre. El protagonitzaran el pedagog Gregorio Luri, articulista de La Vanguardia i que ja va ser amb nosaltres a la II Jornada Valors [veure vídeo], i el professor de la Universitat de Barcelona Josep Maria Esquirol. El moderador serà Jordi Cussó, president de l'Associació Cultural Valors que edita la revista honòmina. Us hi esperem a tots.

La margen izquierda

En Koldo Rodríguez, el nostre contacte a Sestao, al costat de l'Eloi Aymerich.

Sempre havia tingut ganes de conèixer el que en diuen "La margen izquierda" del Nervión, la zona roja del País Basc, que queda a l'esquerra del riu que divideix Bilbao en dos. A un costat, sobretot en el passat, la burgesia, els propietaris de les fàbriques. A l'altre, els obrers, els treballadors de les mateixes fàbriques. Els de dretes i els d'esquerres, sovint els "bascos" i els immigrants espanyols que van anar a treballar al País Basc. A banda de no entendre perquè en diuen "La margen", en femení, la veritat és que em feia molta gràcia conèixer aquest indret ideològicament tan plàstic, tan contundent: uns i altres separats per un riu. I no separats, com he vist a Belfast o a Mostar en funció de les ètnies, sinó sobretot per la posició econòmica que ocupava cada persona. Estem acostumats, fins i tot a casa nostra, a què hi hagi barris més benestants o menys, però en comparació amb aquesta divisió rics/obrers que es dóna a Biscaia, diria que són diferències imperceptibles.

Doncs bé, com en les millors ocasions les coses passen perquè han de passar i dissabte al vespre -per motius professionals- em vaig trobar sortint per una d'aquestes fantàstiques boques de vidre del metro de Bilbao dissenyat per Norman Foster i plantant-nos a la plaça central de Sestao, on hi ha un dels darrers caserios que es conserven i l'Ajuntament. De bracet amb en Koldo, el nostre contacte, vam fer un primer reconeixement nocturn de la ciutat, que com a ciutat es va desenvolupar a mitjans segle passat per estar a pocs centenars de metres del mítics Altos Hornos del País Basc. Fàbriques que ocupaven a milers de treballadors i que, un cop feta la reconversió industrial sobretot als anys vuitanta, van deixar orfes les poblacions de "la margen izquierda".

El més apassionant però va venir l'endemà al matí, quan vam poder baixar la muntanya asfaltada que és la ciutat, des de l'antic centre fins al que va ser el nou centre de la ciutat, a primera línia de les fàbriques, durant gran part del segle XX. Ara, les darreres dècades, la part moderna tan propera a les fàbriques ha anat quedant abandonada i s'hi han refugiat els immigrants extracomunitaris (també n'hi ha, a Euskadi, pocs però n'hi ha). De manera que el centre ha tornat on era a principis del segle XX. Escala mecànica amunt, escala mecànica avall, els habitants de Sestao van fent la seva vida amb la mirada sempre fixa a les fàbriques els van donar tanta vida en el seu moment i que després van anar esfumant-se com espais de producció. Una metàfora brutal del pas del temps. Sestao ha perdut un bon gruix de població i ara està a l'entorn dels 30.000 habitants.

Finalment, doncs, ja he estat a "La margen izquierda del Nervión". Gràcies per tot, Koldo.

Daniel Ortiz, autor de 'Política i valors' protagonitza una nova edició de ‘Nits Estel amb Valors’

Daniel Ortiz durant la presentació del llibre a Mataró, el passat 2 de desembre. Foto: Jordi Vidal/Fundació Carulla.

L'autor de Política i valors. Com restaurar la grandesa de la política? és l'entrevistat d'una nova edició de l'espai Nits Estel amb Valors que s'emetrà el proper dilluns dia 14 i condueix la periodista barcelonina Eulàlia Tort. Podeu escoltar-ho clicant aquí. Daniel Ortiz va rebre l'encàrrec d'escriure el llibre de la mà de la Fundació Carulla i la Càtedra de Lideratges d'ESADE, les dues institucions que editen els volums de l'Observatori dels valors. També podeu recuperar el vídeo de la conferència aquí (versió resumida i versió extesa). Recordeu que l'espai Nits Estel amb Valors s'emet cada dilluns a les 10 de la nit a Ràdio Estel (106.6 FM o http://www.radioestel.com/.). Podeu recuperar els programes emesos des del setembre fins ara clicant aquí.

Diaridelamusica.com: El gospel amb majúscules de Bridget Bazile

La prodigiosa veu de Bridget A. Bazile va sonar amb força el passat divendres al Casal de l'Aliança de Mataró. La cantant, nascuda a Nova Orleans i afincada actualment a Seattle, va donar una contundent mostra del seu registre a mig camí entre l'energia d'una soprano i el positivisme de la música espiritual afroamericana. L'artista de Lousiana ha compartit escenari amb grans veus del gospel com Barbara Hendricks i ha actuat com a solista al Carnegie Hall de Chicago. La seva mescla de sentiment i depurada tècnica l'han portat a rebre un reconeixement internacional i a actuar en diferents escenaris d'arreu del planeta. (...)

* Llegeix la resta de la crònica d'Albert Clopés i Joan González a Diaridelamusica.com.

Els Premis Proteus situen l'ètica en primera línia

La responsable del l'Escola Cintra en el moment de recollir el premi.

La codirectora de Valors, Maria Coll, i un servidor, vam ser ahir al vespre al Museu Marítim de Barcelona per assistir a l'acte d'entrega dels I Premis Proteus d'Ètica, promoguts per l'editorial [web] que porta el mateix nom, pels quals estàvem nominats com a Associació Cultural Valors en la categoria de projecte pedagògic. Els guanyadors van ser com a personalitat de l'any i a títol pòstum Vicenç Ferrer, com a entitat d'Economia social Coop57, com a projecte pedagògic l'Escola Cintra i
com a mitjà de comunicació o peça periodística la sèrie de reportatges Testigos del Horror, editats per El País Semanal.

La veritat és que, sent allà, un queda més que afalagat d'haver estat seleccionat com a possible guanyador d'un d'aquests premis: el nivell de la resta de projectes i persones guardonades era excepcional i la nostra cara de sorpresa en veure com una revista que va néixer modestament ara farà sis anys a Mataró buscant aquells valors que ens poden unir a una majoria de ciutadans que volem viure la vida amb sentit ha arribat a ser considerada en alguns àmbits intel·lectuals de la gran ciutat, que sempre es mostra tan ufana amb tot allò que no neix sota la seva protecció o de les poblacions limítrofes.

L'artífex dels Premis Proteus és Miquel Osset, promotor de la pròpia editorial, una aventura a la qual es va llençar ara fa un any i quatre mesos. "Treballava com a enginyer químic en una empresa multinacional però alguna cosa m'apretava dins meu que m'impulsava a treballar en altres coses, com per exemple Amnistia Internacional -diu Osset en el vídeo que podeu veure sota aquestes línies-. (...) Proteus neix a partir d'aquestes inquietuds i comença a editar contes per als nens al voltant de l'ètica. (...) Personalment he recuperat la il·lusió i he posat en marxa una cosa que neix de molt endins. Ningú s'hauria de perdre l'oportunitat de fer allò que íntimament desitja". No em puc sentir, personalment, en el moment que visc, més representat que amb paraules com aquestes. Però encara més: "Quan un expressa allò que sent i vol fer, molta altra gent està al seu costat. Ho sap detectar i s'estableix una simpatia i es crea xarxa social. A més la crisi és ara un moment excel·lent de reconversió: gran part de les causes que l'han provocat venen de la falta de comportaments ètics". Doncs em sembla que aquí s'acaba el post perquè l'experiència que hem tingut aquests sis anys amb Valors és exactament aquesta: no ens sentim ja gens sols fent aquesta tasca. I encara menys des d'ahir al vespre. Gràcies, Miquel i Editorial Proteus.


Entrevista de Miquel Osset, fundador d'Editorial Proteus, a Infonomia TV.

Maria Coma: una nova sorpresa en el panorama musical català

La joveníssima cantautora barcelonina Maria Coma [web] presentava aquest vespre el seu primer disc Linòleum a l'Heliogàbal, la sala d'on ha sorgit aquesta onada de nous grups i cantants en català de factura musical contrastada als quals feia referencia dilluns [Els Amics de les Arts: el postRock català]. Auxiliada tan sols per un baixista i amb Pau Vallvé [pàgina a MySpace] -amb qui fa duo artístic i personal- a la bateria, la veu de Maria Coma sona innocent però alhora convincent, tendra però amb punts de contundència. La seva tècnica vocal és envejable i només queda el dubte de saber si hi ha més fons, més cos, més enllà de l'hora de concert intimista que aquest vespre ha demostrat que és capaç de fer connectant amb el públic. El seu és un espectacle musical pur, sense recursos teatrals com en el cas de la seva companya de generació Anna Roig, que rodarà a partir d'ara per diversos indrets del país, malgrat que el repertori fa curt per motius evidents: només té aquest disc al carrer, acabat d'aparèixer fa un mes. De moment, una sorpresa incipient, que pot anar encara a molt més. En tot cas, queda clar que el panorama musical català s'anima i de quina manera.

Samsó: extrems que es toquen

En les properes setmanes, fins el dia de la cerimònica de beatificació (23 de gener), assistirem -no en tingueu cap dubte- a un intent de manipulació de la figura del Doctor Samsó, d'utilització de la figura del rector màrtir de Santa Maria. Alguns, des dels ambients progressistes infantils i maniqueus, ho aprofitaran per dibuixar una imatge revengista de l'Església Catòlica, una imatge fonamentalista: "Mira'ls, beatifiquen un capellà de dretes, conservador". Altres, els que són més papistes que el Papa, aprofitaran l'avinentesa per reivindicar el doctor Samsó com un personatge en contra de les idees de progrés. Són gent molt diversa, que segurament no coincidirà mai a la mateixa taula però que, especialment els segons i en virtut del mal ús que faran de la cerimònica de beatificació, mereixen que els fem el buit. Aquests darrers, els més papistes que el Papa, ja han començat la seva particular campanya, per terra, mar i aire [no posaré el link, només falta que els fem propaganda] i carreguen contra el cardenal Martínez Sistach per no fer la cerimònia en un espai a l'aire lliure. Com si hagués volgut minimitzar l'acte.

No ho sé, però el que si sé és que l'arquebisbe de Barcelona va fer fa unes setmanes un gest que l'honora i que indica què pretén -o potser de quina manera entén- la beatificació del Doctor Samsó: Martínez Sistach va venir a Mataró, va envoltar-se de tota l'església local -els hereus del Doctor Samsó- i va anar a va visitar la filla de Joan Peiró, la magnífica Guillermina, en el seu domicili de la Ronda Alfons XII. El motiu? Recordar el respecte que es tenien Samsó i Peiró malgrat estiguessin en bàndols -per la situació del moment- enfrontats. No es coneixen els detalls de la conversa, però em sembla que són balders: el sentit de la trobada és prou potent en si mateixa, aquesta recerca de la reconciliació que no s'ha acabat de fer mai en aquest país.

Espero doncs equivocar-me en la teoria de què tothom voldrà sucar pa -en contra d'uns altres- respecte la beatificació de Samsó però de moment els passos previs s'han fet gairebé diria amb il·luminació divina.

Valors Desembre: La confiança, ara més que mai*

En una reunió de principi de curs, parlàvem de la necessitat de dedicar un número al valor de la confiança. Mesos més tard, els diferents escàndols que rodegen Catalunya les darreres setmanes -Cas Pretoria, Millet...- ens han obligat gairebé a concretar aquella idea i dedicar el número de desembre a aquest valor. Les reflexions de Carlos Pereda -en el sentit que la desconfiança ha de servir en tot cas per generar confiança-, els articles de Ramon Radó, Jordi López Camps [aquí], Josep Masó, Manuel Castellet i un reportatge sobre la banca ètica i la confiança en els bancs conformen un monogràfic que hem treballat amb molt interès (també la peça de cinema que cada mes ens porta Judith Vives, llegiu aquí). Destaca, també en aquest número i ja fora del monogràfic, la interessantíssima entrevista que Toni Rodon du a terme al politòleg José Ramón Montero, reflexionant sobre les relacions entre ciutadans i política [llegiu-la aquí].

Aquest mes de desembre, per a Valors, significa una altra convocatòria, pocs dies després d’haver presentat Política i valors. Com restaurar la grandesa de la política? [veure vídeo resum] de Daniel Ortiz: el 24 de desembre serà la desena vegada que ens aplegarem a la plaça Santa Anna de Mataró per celebrar els Deu minuts de silenci per escoltar el Nadal, una activitat que convida a reflexionar enmig del brogit nadalenc. Amb motiu dels deu anys de vida de la iniciativa, amb els bons amics de Justícia i Pau i l’Acció Catòlica Obrera, convoquem un acte que protagonitzarà no el silenci sinó un diàleg que duran a terme Josep Maria Esquirol i Gregorio Luri. Serà dimecres dia 16, a 2/4 de 8 del vespre, a la sala d’actes de Caixa Laietana de Mataró. Us hi esperem! [confirma la teva presència al grup de Facebook de Valors aquí].

ALTRES CONTINGUTS D'INTERÈS DEL NÚMERO
· José Ramon Montero, politòleg: "Els ciutadans han de premiar els polítics bons i castigar els dolents". Toni Rodon.
· "La revolució… del dia a dia", de Joan Salicrú.
· “El despreniment”, de Mar Galceran.
· "18:53", de Ramon Radó [Bloc].
· “El meu gran aprenentatge ha estat que un només té el que dóna”, de Miguel Guillén.
· "Reptes europeus”, de Francesc Amat [Bloc].
· “I a la Tia Pepa li’n darem un tall”, de Joan Safont [Bloc].
· “L’illot de Romania al costat de l’oceà eslau”, de Joaquim Amargant [Bloc].
· “Nou”, de Ramon Bassas [Bloc].
· “Scivee: donant més visibilitat a la ciència”, de Marc de San Pedro [Bloc].
· “El clam contra la barbàrie”. Ressenya de Joan Safont sobre el llibre Els grans cementiris sota la lluna, de George Bernanos.
· El conte: “La fontana d’or”, de Jordi Lopesino. Dibuix de Javier García [Bloc].

Els Amics de les Arts: el postRock català

Mira un altre vídeo clicant aquí.

Aquest vespre he sentit la mateixa sensació que ara fa onze mesos, a Manlleu, escoltant els Manel per primera vegada en directe [De concert: els Manel, a Manlleu]. A l'escenari instal·lat dins la carpa del barri de Sant Andreu, que està de festa aquest dies, els membres de Els Amics de les Arts [Myspace] han gaudit del seu primer concert en el qual la gent se sabia les lletres, segons han confessat ells mateixos. El seu primer concert multitudinari, per entendre'ns, amb la gent corejant els temes del primer i el segon disc Bed & Breakfast, el qual acaba de sortir a la venda. La gent cantava, ballava, hi havia màgia flotant sobre els nostre caps i connexió entre dalt i baix l'escenari, allò tan difícil d'aconseguir... he tingut la intuïció que davant nostre eclosionava un nou fenomen musical a Catalunya com ho feien els Manel a principis d'aquest 2009 (diria que quan els vaig veure a Manlleu estaven més desenvolupats que Els Amics de les Arts avui, per tant a aquests els he agafat encara més verges).

El grup té una estètica semblant als Manel, tot i que musicalment podríem dir que sonen més moderns, més electrònics i menys folks -això sí, tenen la base d'operacions a Barcelona com ells, tot i no ser barcelonins-. En els jocs vocàlics recorden força als manresans Gossos -també pel que fa a la disposició dalt l'escenari, tots quatre a primera línia- mentre que les lletres beuen del quotidianisme elevat a categoria literària en la música en català per Lluís Gavaldà, de manera que els referents de l'anterior onada del Rock Català segueixen vius. Els Amics de les Arts sonen bé i mostra d'això és que la llista de concerts que tenen davant seu a partir d'ara és llarga i prolífica.

Manel, Els Amics de les Arts, Estanislau Verdet, Maria Coma, Anna Roig, el Petit de Cal Eril... són alguns dels noms d'aquesta nova moguda del Rock Català, aquesta nova onada de música en català, que potser a partir d'ara podríem anomenar del postRock Català, perquè aquest nou moviment té molts elements post respecte l'anterior: l'ús de la llengua catalana hi és desideologitzat, musicalment els grups han superat l'àmbit estricte del pop-rock i l'esperit reivindicatiu -fins i tot antisistema- que podien tenir grups com Sopa de Cabra o Els Pets deixen pas ara a una nova generació que pretén cantar a la vida, a la quotidianitat sense més històries, que també està bé. Estem assistint a Catalunya a la generació, gairebé espontània, d'una nova fornada de grups que toquen molt bé, que tenen moltes coses a dir i que tenen molt públic que els recolza per sota. Catalunya, com a país, pot estar d'enhorabona.

Reportatge dels serveis informatius de TV3 sobre el fenomen, de Gemma Ruiz.

Diaridelamusica.com: Pep Sala i el símil del Circ Global*

Mataró ha estat la primera parada del circ global que Pep Sala conduirà durant la seva propera gira per terres catalanes. Divendres l'ex-membre de Sau va portar a la sala Privat els temes del seu nou treball, Anatomia de La Relativitat. Sota el símil d'un dels espectacles més antics del món, el circ, Sala ha proposat en aquest nou esforç una col·lecció de temes pop rock d'estètica americana amb alt contingut de crítica social i la veu sempre característica del músic de Vic. (...)

* Llegeix la crònica sencera d'Albert Clopés i Joan González a Diaridelamusica.com.

La presó (i els presos) que voldríem oblidar per sempre

Aquest divendres dia 4, finalment, s'estrena Las dos vidas de Andrés Rabadán. He tingut la possibilitat de contemplar la producció de Ventura Durall abans de la data i ja vaig fer un post recomanant absolutament tan la pel·lícula com el documental complementari [clicar aquí]. Aneu-la a veure: us farà pensar, us farà reflexionar sobre els motius pels quals una persona fa el que fa i també sobre si el preu a pagar en aquests casos és excessiu. Planteja aquell vell debat sobre la culpabilitat: és realment culpable Andrés Rabadán d'haver matat el seu pare? En sentit estricte òbviament que si, però hauria fet el que va fer si les circumstàncies de la seva infància i joventut haguessin estat les mateixes? I consti que faig la reflexió sense voler ser naïf: si no anem a les causes, a les arrels de perquè es fan les coses, no estem sent seriosos. La resta és demagògia.

Andrés Rabadán sortirà de la presó, segurament, d'aquí a quatre anys. I vindrà a viure a Mataró, on té el domicili la seva dona. N'haurà passat vint, d'anys, a la presó. El seu cas m'ha fet pensar, en tant que empresonat, en un altre (ja ex)pres que va haver d'estar-se, injustament, també una vintena d'anys a la presó, a Illnois, als Estats Units. Es diu Mario Flores i afirmava en aquesta entrevista que li va fer Toni Rodon el 2005 per a Capgròs que va ser la pintura el que li va salvar la vida, en el sentit de no embogir [el de sobre és un enregistrament inèdit de l'entrevista]. "Dos companys que residien a les cel·les del meu costat van començar a ensenyar-me a pintar. Les limitacions eren increïbles perquè els pinzells, les paletes i fins i tot les pintures havien d’estar controlades. Vaig dedicar-me en cos i ànima a saber copiar, primer, i crear, després. El molt temps que dedicava a la pintura em va fer oblidar el lloc on em trobava; podia fugir a través dels quadres, fora dels barrots, d’aquell lloc horrible. Realment puc dir que la pintura em va salvar la vida", afirmava a l'entrevista. Dues dècades en una presó amb l'espasa de Damòcles de poder ser enviat a morir, perquè Flores es trobava en l'anomenat corredor de la mort. Finalment, el ressò de la seva causa gràcies precisament a les seves creacions artístiques va facilitar el seu alliberament (Andrés Rabadán també ha fet exposicions dels seus tortuosos dibuixos, però en aquest cas no han servit per alleugerir la seva pena)

Com fem amb tot allò que no ens agrada, la presó és un equipament, un lloc, que evitem de totes totes. No sabem el què hi passa [vídeo voluntaris pastoral penitenciària de Creure Avui] i no ho volem saber pas, no volem conèixer les biografies de les persones que hi resideixen ni saber què els ha portat allà. En la nostra mentalitat primitiva, volem que "els dolents" (qui són els dolents!) "es podreixin" a la presó. Bé, no està malament; suposo que dècades enrera hauríem demanat directament la pena de mort: ara només volem que s'hi podreixin, a la presó. "Al principi em pensava que no aguantaria; els dies es feien eterns i les nits eren horribles. Vivies sabent que potser l’endemà no podries obrir els ulls i ni tan sols veure la llum del sol. Però una de les virtuts dels homes és saber afrontar les situacions difícils, donar la cara en tot moment, i això és el que vaig intentar", afirmava Flores en aquella entrevista. El seu testimoni, aquella tarda de 2005 a l'espai Capgròs, crec que ens va immunitzar a tots els presents en el sentit de no tractar els presos com a animals, com a números. Ara, recordar que Andrés Rabadán segueix tancat a la presó Model de Barcelona segur que ens obligarà a pensar almenys una estona en tot plegat.

La necessitat d'un rearmament ètic de la política centra la presentació del volum 'Política i valors', organitzada per Valors i la Fundació Carulla

La necessitat d'un rearmament ètic de la política per poder recuperar el seu estatus ha centrat aquest vespre la presentació del volum Política i valors. Com restaurar la grandesa de la política?, organitzada per la revista Valors [web] i la Fundació Lluís Carulla [web] i que era la segona que es feia a Catalunya. L'autor del volum, Daniel Ortiz, ha explicitat davant la vuitantena de persones presents a la sala d'actes Caixa Laietana un seguit de mesures que podrien servir per recuperar la qualitat ètica de la política, entre els quals ha ciutat la limitació de mandats, l'oxigenació de la vida política més enllà dels partits en base a una societat civil, la necessària democratització interna dels partits i l'abandó per part dels ciutadans que es veuen a si mateixos com a clients de la democràcia.

A l'acte, presentat per la codirectora de Valors Maria Coll, també hi han intervingut el director de l'Observatori dels valors Àngel Castiñeira i el director de la Fundació Carulla Carles Duarte. Castiñeira ha centrat la seva intervenció en apuntar que la solidesa ètica de Catalunya pot ser un valor a vendre en el marc de l'economia globalitzada: "La riquesa ètica de les nacions és el que ens fa confiables, el que ens farà guanyar confiança", ha dit parafrasejant el manual clàssic de l'economista Adam Smith. El director de l'Observatori de valors ha volgut fer notar que la possibilitat de què Catalunya aposti per aquesta mentalitat ètica és una decisió interna, que no es veu contaminada per la convulsa situació política que es viu a l'Estat Espanyol aquestes darreres setmanes. En una línia semblant, Carles Duarte ha fet un encès elogi de la tasca política assegurant que aquesta és una activitat "d'una gran dignitat" tot i alertar que aquell polític que actui només des de les conviccions tampoc no durà a terme de forma positiva la seva tasca, ja que un cop escollit passa a ser el governant de tots els ciutadans i no només d'aquells amb qui comparteix conviccions.

A l'acte hi han assistit l'alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, i el cap del grup municipal de Convergència i Unió, Joan Mora, acompanyats del primer secretari del PSC de Mataró, Ramon Bassas, i del regidor nacionalista Marcel Martínez respectivament.

Adéu a Leocàdia Bellavista

"El dia que van entrar els nacionals estava molt contenta, la gent però jo no perquè ja veia a venir que em tocaria el turno". Ho deia Leocàdia Bellavista en el minut 6 d'aquest fragment del documental 27-G. Bandera blanca rememorant l'entrada de les tropes italianes a Mataró el 27 de gener de 1939. Avui Leocàdia Bellavista ha mort a l'edat de 104 anys fidel a les idees que havia defensat sempre. Aquí queda, per a la memòria, el seu testimoni, recollit ara fa cinc anys.

Oda a la noia del Call Center

Feia molts dies que tenia aquest problema, però com que diguem-ne que el podia acabar resolent per altres vies, finalment no l'atacava frontalment. Altres vegades he pensat, fins avui, que aquest era un problema irresoluble i que per tant no calia que m'hi escarrassés: "No és possible aconseguir tots els teus objectius, a la vida", em deia, encara que en aquest cas el problema fos fer funcionar un portàtil amb conexió ADSL de cable (en comptes de via wifi, inhalàmbric). Avui, però, fent un esforç de confiança amb mi mateix m'he dit: "Si que puc, podem fer-ho. Endavant".

Truco al telèfon d'averies de Telefonica -el tinc apuntat degut a múltiples incidents que els usuaris de les companyies patim cada dos per tres-, explico el problema i em topo amb una altra dificultat: la distància entre l'ordinador i el router és excessiva perquè pugui atendre els consells de l'operari de torn i implementar-los per tal de solventar l'averia. Per tant, demano -ui, quina por- si és possible que ells em truquin al meu telèfon mòbil -alerta, que és de Vodafone, potser m'enxampen i em diuen que només es pot usar aquest servei en el cas dels clients Movistar Telefonica- per tal de poder actuar in situ i solucionar el problema. Em diuen que si i que em trucaran màxim abans de les sis, i que si a les cinc veuen que no m'han trucat, faci jo el favor de tornar-los a picar i recordar-los el tema. Escèptic, penjo el telèfon i dic que si que estic satisfet de l'atenció rebuda, per no temptar la sort.

Passen tan sols cinc minuts quan una veu dolça, argentina, bonica, simpàtica, agradable... em saluda a l'altra banda del telèfon i em pregunta si sóc "Don Joan", com acostumen a fer les operàries de call center. Analitza el problema, fa un diagnòstic i apostem per una solució concreta. És llesta, ràpida, resolutiva. Intueixo que molt guapa. I quan ja hem fet tot això anuncia: "Y con esto debería funcionar", ha dit subratllant "el debería". I jo pensant: "Si, segur, pots comptar". Doncs si. Ha funcionat. Increïble. No sé el nom d'aquesta fantàstica noia argentina -no hi ha hagut moment de presentar-se-, però es mereixeria un monument. Dubto que hi hagi ningú com ella a la seva planta i potser en tot Telefonica: treballar en un call center no és el somni de ningú i en canvi ella m'ha fet creure gairebé que si. Qui diu que els del call center són sempre uns pesats i uns inútils?