Em fa gràcia cada vegada que ens trobem amb en Xevi Galceran [bloc] perquè el nostre primer encontre -desencontre- va ser virtual, de fet mediàtic. I això que vivim a la mateixa ciutat, més aprop del que em pensava i tot. Jo a ell no el coneixia més que de llegir-li les sucoses contracròniques que feia a El Punt edició Maresme, quan ja havia deixat de ser periodista del diari. Un dia, arran de l'emissió de la sèrie El carrer de casa per Televisió de Mataró, en Xevi va fer un article criticant-me a mi i al meu company professional, l'Eloi Aymerich, pel deficient so de la sèrie i per haver gosat dir -a preguntes d'una periodista crec que era de RAC1- que aquella seria es podia emetre per TV3 -òbviament no era així, però qualsevol hauria dit que no allà al mig-. En canvi lloava el que llavors era el meu enemic número 1 i ara és el meu estimat amic Oriol Burgada [bloc], de manera que encara em va fer emprenyar més el seu comentari. Encara més: llavors jo treballava a Capgròs i diguem que El Punt era l'adversari periodístic a abatre.
El nostre remei van ser Les Santes. Perquè tothom sap que la Festa Major de Mataró serveix per moltes coses: per lligar, per consumar, per fer coneixences... però també per reconciliar-se. "Va, vinga, enemic, que estem de festa tant tu com jo i res és tan important com perquè seguim enfadats". I com que ja t'has passat la nit rient junts encara que t'estiguessis dient cul d'olla fins el dia abans... canvies el teu estatus respecte aquella persona, que passa a ser del club dels amics. Ei, tampoc és que el conflicte fos tan profund amb en Xevi, ni molt menys, però recordo perfectament l'escena de Les Santes de 2003, un any i poc més després de l'article, coincidir espontàniament amb un got de cervesa a la mà al Nou Parc Central. Estava bastant despoblat, de manera que no et podies fer l'orni i el diàleg es va fer inevitable. Juraria que anàvem beguts tots perquè devien ser les 3 o les 4 de la matinada i per tant vam anar al gra: "Tu ets el desgraciat que ens vas criticar en aquell article a El Punt, no?". De fet en aquell moment en Xevi no sabia de què li parlava però en mica en mica li van venir aquelles ratlles a la memòria i en cinc minuts ja teníem l'afer solucionat. Doncs avui, que he anat a casa seu i de l'Elena (gràcies!) de convidat per escoltar els 4t1a al seu terrat, encara recordàvem el nostre desencontre inicial. Ens fa gràcia, recordar l'anècdota, que demostra que molts posicionaments, raonaments, dèries, fílies i fòbies... són tan sols això i que darrera cada persona hi ha una oportunitat de què la coneixin i de conèixer també ella.
El vídeo que hi ha sobre aquestes línies -enregistrat per l'Eloi Aymerich [bloc]- és òbviament una de les cançons que els 4t1a ens han ofert dins la peculiar gira de presentació que estan duent a terme per menjadors -avui era un terrat, crec que la primera vegada que ho feien- de diverses cases del país (espero que ho tinguin més fàcil que avui, amb una pluja que ha jugat a fer-nos la punyeta en tot moment). De moment aquesta és el curiós format escollit per a fer-se un lloc en el creixent panorama del pop en català, que Mataró per cert tastarà aquest divendres dia 5 amb un concert que es promet espectacular a la sala Clap amb Els Amics de les Arts i Mishima com a protagonistes. Als 4t1a, però, els vaig veure també fa dos dijous a la sala Depo de l'Hospitalet [Això no hi ha qui ho pari] en el seu primer recital en un espai públic. Vaja, que si aquest grup triomfa jo podré dir que hauré estat un dels seus descobridors! No, res més lluny d'això: si vaig anar dijous passat i avui a veure el concert és perquè el pianista del grup és amic meu i es diu Joan Canals. Amb ell ens vam entendre des del primer dia i espero veure'ls molts més cops per aquests terrats de Déu.
diumenge, de gener 31, 2010
Diumenge plujós al terrat d'en Xevi i l'Elena amb els 4t1a
divendres, de gener 29, 2010
Diaridelamusica.com: La veu dolça d’Amaia Montero gairebé esgota l’aforament al Privat *
La sala Privat de Mataró va acollir divendres l’actuació d’Amaia Montero, que després de la seva etapa com a cantant de La Oreja de Van Gogh, venia a presentar les cançons del seu primer disc publicat l’any passat. La veu dolça de la cantant d’origen basc va fer les delícies d’un públic que va omplir la sala i que no va parar de cantar durant tot el concert. El concert, organitzat per Caixa Laietana, era una cita que alguns ja tenien marcada al calendari des de feia temps. La presència de la cantant a la sala mataronina va congregar una gran quantitat de seguidors i curiosos que no es volien perdre la oportunitat de veure-la en directe.
* Llegeix la resta de la crònica d'Albert Clopés i Joan Gonzàlez a Diaridelamusica.com.
dijous, de gener 28, 2010
La intel·ligència espiritual
El filòsof Francesc Torralba [web] és una de les ments més clarividents i també que parlen amb més claredat del país. M'agrada. L'entenc quan parla. És capaç d'expressar idees complexes, profundes, amb paraules senzilles, i això té mèrit, perquè en general els filòsofs són incapaços de fer aquest exercici. És un filòsof molt periodístic, capaç de sintetitzar, de reiterar una idea fins que quedi clara. Aquesta tarda l'he anat a entrevistar per a fer-li un petit vídeo per a CatalunyaReligio.cat arran de la sortida al mercat d'un nou llibre seu titulat Intel·ligència espiritual i on posa de relleu que tot ésser humà disposa d'una intel·ligència espiritual que pot -o no- usar, però que hi és. En tots nosaltres hi ha un polsim diví latent, un petit afany de transcendència que podem adscriure -o no, i aquesta és una de les novetats- a una determinada religió. El llibre de Torralba busca trencar el binomi espiritualitat-religió i mostrar com una cosa no té perquè anar lligada a l'altre: una cosa seria aquest polsim espiritual i l'altre codificar aquesta engruna divina en una religió concreta. Molt suggerent, com sempre.
dimecres, de gener 27, 2010
La polèmica per la proposta de no empadronar els sense papers centra una nova edició de 'La tertúlia' política
dimarts, de gener 26, 2010
A què jugues Ramon Calsapeu?
Vídeo de la intervenció sencera aquí (Font: CiU Mataró).
Un dels grans misteris de la ciutat de Mataró és saber a què juga un personatge anomenat Ramon Calsapeu [fitxa]. Segur que els sona qui és i sinó sort en tenen, de no saber-ho. És un autèntic pesat, i consti que no ho dic pel seu pes sinó perquè és la persona més pesada de la capa de la terra. Obstinat fins la malaltia, Ramon Calsapeu porta anys i panys treballant perquè facin fill adoptiu de la ciutat al beat Simó Brun, un avantpassat seu al qual ningú no nega gran part de les virtuts que ell li atribueix però que no compleix les característiques per a obtenir aquesta gratitud segons el propi Ajuntament. Històricament ho havia fet amb una carpeta amb la qual s'havia passejat per totes les instàncies polítiques, periodístiques i socials de la ciutat però darrerament ha pujat al carro de les noves tecnologies i no para d'enviar emails a parents, coneguts i desconeguts en el seu intent desesperat d'aconseguir el seu propòsit, de forma absolutament desmesurada. Després d'un període de calma, avui ha tornat a emailar-nos a tot un seguit de persones amb motiu de la beatificació del Dr. Samsó, aquest dissabte a la Basílica de Santa Maria [Una porta que es tanca amb el segell de la reconciliació], assegurant que els llaços entre Samsó i el seu avantpassat eren molt forts (imagino que un argument més per fer-lo fill adoptiu).
Calsapeu, els pacients del qual en centres sanitaris com el de Masnou cal dir que lloen la seva tasca com a metge, té una ànsia desmesurada de protagonisme, malaltissa. Es considera tocat per una inclinació divina i en funció d'això, en un extrany ànim fetitxista, es dedica a prodigar-se per les cites socials de la ciutat i a fotografiar-se amb els protagonistes de les cites; aquest passat cap de setmana va fer-se fer fotos amb el prefecte Angelo Amato (a la foto) i el cardenal Martínez Sistach. Organitza shows allà on va. El darrer, el gener de 2009 [aquí], que és el que recull el vídeo que encapçala aquest post, és un dels millors exemples que es recorden. Aquell dia, ara fa un any, Calsapeu va segrestar el ple municipal durant 25 minuts -li havien cedit la paraula els grups de l'oposició perquè no devien saber com treure-se'l de sobre-, demostrant una vegada més la seva falta de contenció en l'ús de la paraula. El ple va denegar de nou fer el seu avantpassat fill adoptiu de la població i això va fer encendre els seus ànims. L'escena va ser absolutament kafkiana.
Ramon Calsapeu és un autèntic freaky. La veritat és que fa una mica de por i tot. L'obsessió pel reconeixement local del seu avantpassat sembla haver-lo transtornat. Però també és vertat que quan fa les seves intervencions sobre el beat, com en el vídeo, Calsapeu no es mostra gens seriós sinó que més aviat somriu, de forma malèvola; sembla que s'ho prengui tot plegat a broma. Com si en realitat estigués interpretant un personatge i prou. És un consumat actor, això està clar, a banda de cantant d'òpera -desterrat de la Missa de Les Santes, això sí-. Calsapeu juga sovint a l'autoparòdia. En el seu perfil de Facebook, ha assenyalat que les seves cites preferides són dues de pròpies seves: "Me encanta la diversidad...y la vivo y disfruto apasionadamente (Ramón Calsapeu). "Ser diferentes es divertido, ser diferentes es natural y ser diferentes nos ayuda a conocer la verdad, al contrastar las ideas (Ramon Calsapeu)". S'ho poden creure? Jo mateix llegint no puc evitar esclafir de riure. En el mateix perfil recorda que ha fet 115 donacions de sang, quan la solidaritat, la generositat, si és sincera, no s'explica, és clar.
Què li passa a Ramon Calsapeu? Tot és pur egocentrisme, sense més? Quin interès hi ha ocult al darrera de tota aquesta història? És que potser es farà ric, el dia que l'Ajuntament declari el seu avantpassat fill adoptiu, com insinuen les males llengües? A què jugues Ramon Calsapeu? O potser hauria de dir "Dr. Ramon Calsapeu i Cantó de Brun i Ararà, Caballero de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio por orden ministerial, ex-Delegado médico de la Liga de Sociedades de la Cruz Roja y de la Media Luna Roja", tal com signa?
dilluns, de gener 25, 2010
La xarxa que aguanta el país | Diaridelamusica.com: La Niña del Exsurfista
Segur que hi ha moltes respostes a aquesta qüestió. La més elemental deu ser que la presència d’immigrants a casa nostra s’ha estabilitzat, per un costat, i per l’altra s’ha normalitzat. Ja no venen més immigrants i ja no se’ns fan tan estranys: a ningú sorprèn veure dones magrebines habillades com a musulmanes i tampoc veure un nen d’origen subsaharià parlant català amb accent gironí. Els mitjans de comunicació, encara que sovint se’ls acusi de tots els mals, prou feina han fet respecte això. Però anant al que volia explicar: tinc la impressió que si per alguna cosa s’aguanta tot això és per la descomunal xarxa d’entitats, col·lectius, ONGs, parròquies i tota mena de centres que posen el seu granet de sorra en aquest sentit. Els serveis públics, també, òbviament, però amb els ser-veis públics no n’hi ha prou: és gràcies al manteniment d’un entramat social català -ben sostingut per la iniciativa pública i també per la privada, que atén els necessitats vinguin d’on vinguin i tinguin el Déu que tinguin- que s’ha pogut immunitzar i prevenir milers de situacions perilloses. No sabem el deute que tenim amb aquests col·lectius que, a banda d’atenció en el sentit material, s’entreguen amb la seva feina, hi posen el coll, hi deixen el millor de si mateixos, amor i carinyo, elements que els serveis públics mai podran oferir. En aquests indrets es canalitzen malestars i es teixeixen complicitats. I aquest és el millor antídot per prevenir situacions com les que s’han donat las barris de la banlieu de París històricament, per citar un exemple d’on no hauríem d’arribar.
En menys d'una setmana he estat en dos indrets del país ben dispars com L’Hospitalet de Llobregat i Vic. Al Baix Llobregat he estat amb Felipe Campos i la gent de l’associació Itaca [web], que acompanya en el procés for-matiu als nens i joves del barri des que tenen mesos fins que són homes i dones que ja es poden incorporar al mercat laboral. I a la capital d’Osona m’he passejat amb Fra Lluís Rocaspana per la parròquia del Remei, al barri homònim de Vic, on s'acull als immigrants del barri i també les seves tradicions religioses, cosa força infreqüent. L'esforç que es fa en aquests dos indrets a l’hora d'acollir tan autòctons com im-migrants -tots en risc d'exclusió social- és bestial i mereix l'aplaudiment de tots aquells que ens ho mirem -admetem-ho- des de la barrera. Aquí és on es construeix el futur del país i es demostra que més enllà de desencants i corrupteles del mo-ment hi ha una xarxa de gent i entitats disposada a treballar de valent per seguir fent possible el somni que representa viure junts. Són l’autèntica esperança.
La Niña del Exsurfista sorprèn amb les seves versions a la sala Rubik
diumenge, de gener 24, 2010
Els xoricets de l'infern al restaurant de la Beth
Feia dies que no menjàvem aquells magnífics -i picants!- xorissets de l'infern. Des d'un dia que ens vam dirigir al Praga, allà al fons de la plaça Gran, i ens van dir que no hi havia lloc -com sempre, la qualitat es nota!-. Però aquell vespre els clients del restaurant de la Beth no van poder acabar la vetllada, perquè el local va haver de ser desallotjat arran d'un ensorrament intern al pis contigu.Fa uns mesos la Nucacu [bloc], em va dir que la Beth havia obert de nou restaurant al centre de la ciutat després d'uns mesos de parada tècnica, a Can Xammar. El que passa és que no sabia el lloc -Can Xammar pot voler dir la plaça, el carrer, la plaça de la Muralla... - i entre una cosa i una altra la visita al nou espai es va anar aletargant, justament fins divendres passat, per casualitat, sense pensar-hi, que és quan les coses fan més il·lusió. Vam anar a prendre alguna cosa amb ella després d'una setmana de moltes vivències i vam pensar d'anar a sopar. De cop i volta se'ns va encendre la llumeta i vam dir-nos: "Ja sabem on soparem". Finalment vam localitzar el restaurant Cal Nestor (el de Tintín, si, si), al costat de l'entrada del pub irlandès de Can Xammar, a tres passes de la plaça Xica, i vam sopar com uns reis, recuperant la carta habitual dels anteriors restaurants de la Beth, primer el Tabernacle i després el Praga, entre els plats de la qual els estimats xoricets. Una delícia.
Ahir vaig tornar al restaurant de la Beth amb una altra companyia. Amanida de pera amb formatge, més xorissets de l'infern, crema d'albergínia, timbal d'exquisita botifarra negra, un bol barreja de diverses classes de bolets... i de postres pastís calent de xocolata, que habitualment s'anomena coulant de xocolata. Tot regat amb un Costers del Segre que ha fet encara més agradable el sopar. Una meravella, vaja, poder tornar a sopar a un restaurant de la Beth. Suposo que és un espai provisional a l'espera de tenir-ne un de definitiu, però Déu n'hi do com amb quatre detalls es pot fer sentir tan bé a la clientela. Bet, gràcies i fins ben aviat.
dissabte, de gener 23, 2010
Una porta que es tanca amb el segell de la reconciliació
Vídeo de l'entrada de les autoritats eclesiàstiques entrant a Santa Maria. Font: CatalunyaReligio.cat [web].
No era 27 de juliol -diada de les patrones, Juliana i Semproniana, quan el recinte s'omple de gom a gom- però avui la Basílica de Santa Maria estava plena. Plena de gent, de periodistes, de càmeres, de llums... però sobretot de vivències, de rècords, d'Història amb majúscules. Avui a Santa Maria hi havia encara la generació de mataronins que o van conèixer directament el Doctor Samsó -el rector màrtir- o van viure l'agre gust de la seva mort quan aquesta encara era fresca [veure reportatge meu a CatalunyaReligio.cat]. Una generació que arriba als vuitanta anys d'existència i que s'ha passat mitja vida reclamant que es fes justícia, que es posés la figura del Doctor Samsó on tocava. Setanta anys d'espera, d'incertesa, de promeses mai acomplertes. De manera que avui molts mataronins han pogut tancar les portes d'una Història que se'ls resistia -ara queda potser recuperar el nom de Samsó per a la plaça de davant l'Església-. Així avui hi ha tota una generació de mataronins que hauran estat feliços. I que aquesta nit podran descansar definitivament en pau sabedors que l'Església, la ciutat, avui ha tornat a posar Samsó allà on es mereixia. S'ha tancat una porta que fa massa temps que estava entreoberta. I ho ha fet no en un acte de revenja sinó de reconciliació, la mateixa voluntat de reconciliació exhibida per Samsó el matí de l'1 de setembre de 1936, avui fa gairebé 74 anys, ja pocs segons abans de la mort quan va intentar abraçar tots i cadascun dels seus botxins -per això sap greu, com deia Manuel Cuyàs als micròfons de Mataró Ràdio, que hi faltés un partit clau de l'esquerra catalana-. Diuen que Samsó va aconseguir abraçar-se amb uns quants, dels seus botxins, els quals ja no es van atrevir a disparar-li. Qui va donar el tret de gràcia va ser aquell que no va voler rebre el perdó de Samsó. Lògic: el perdó, l'Amor sempre és més fort que l'odi, que la mort. L'assassí sabia que si deixava que Samsó l'abracés, l'angoixa d'haver matat un innocent el consumiria per la resta dels seus dies. Evitant l'abraçada va poder seguir endavant amb la idea de la barbàrie i fer pagar a un just per algun suposat pecador.
· Recupereu també el reportatge de Cristina Salad dels serveis informatius de Mataró Ràdio [aquí] i l'espai 'La tertúlia' també dels serveis informatius de Mataró Ràdio dedicat a aquesta temàtica [aquí].
dijous, de gener 21, 2010
Això no hi ha qui ho pari: 4t1a
Som hivern i el fenomen està en plena ebullició. No vull ni pensar com arribarem a la primavera. L'onada del pop en català, una fórmula gairebé inèdita a casa nostra a banda de Sau als anys 90 i els incombustibles Pets, és imparable. Aquest vespre hem assistit a una nova demostració de la força que empapa els escenaris musicals catalans des de fa mesos. Ha estat el Depo de L'Hospitalet de Llobregat, amb els 4t1a [web], com a protagonistes i en el seu primer concert fora de cases particulars. Són de Barcelona, recorden a Manel i a Els Amics de Les Arts però aporten altres elements gens menyspreables: molt bona tècnica musical de tots els seus components i ganes d'explicar bones històries. Avui crec que hem assistit al bateig de foc d'un altre grup que ens pot donar bones sorpreses aquest 2010.
dimecres, de gener 20, 2010
Records de Juliaca
Recepció oferta per l'alcalde de Juliaca, David Mamani, a la delegació mataronina encapçalada pel president dels Amics del Bisbe Godayol, Joaquim Montserrat, i el regidor de Presidència de l'Ajuntament de Mataró Carlos Fernàndez. Video obra de Dani Marina i Joan Salicrú emès a Maresme Digital Televisió.
Llegeixo a capgros.com aquí que Caixa Laietana ha renovat la seva col·laboració amb l’associació d’Amics del Bisbe Godayol destinant 4.000 euros a la construcció d’uns hivernacles en el recinte exterior de la residència d’estudiants Don Bosco del municipi de Juliaca, al sud del Perú. Em ve al cap perfectament la imatge de la residència, un espai a les afores de la població -carrers sense asfaltar, cases aïllades entre si- on els joves de la Prelatura d'Ayaviri poden estar-se mentre estudien en aquesta ciutat, caòtica, bruta i deixada però que és un centre estudiantil i universitari de primer ordre. El cert és que les aportacions que diverses entitats mataronines han fet signifiquen pel conjunt de nois que viuen en aquesta residència un canvi de paradigma en les seves perspectives vitals: que existeixi aquesta casa vol dir que poden estudiar. Si no hi fos, no podrien, així de clar. Des d'aquí sembla una mica tot estrany, per això és important situar-se en el marc i en el moment: la possibilitat que se'ls ha brindat per a ells és extraordinària, perquè allà no és usual encara que els joves tinguin aquesta mena de possibilitats. Ara, a més, amb aquests quatre mil euros, es garantirà que ells mateixos es produeixen els aliments per a poder-se alimentar i per tant se'ls responsabilitza del funcionament de la residència. No arreglarem el món amb aquesta iniciativa, però la gent dels Amics del Bisbe Godayol i Caixa Laietana contribueixen a donar oportunitats a una colla de joves pels quals ningú hauria donat un duro en el moment de néixer. Haver pogut trepitjar aquest indret ara fa un any us asseguro que serveix per testimoniar tot això.
dimarts, de gener 19, 2010
Francesc-Marc Álvaro i Antoni Gutiérrez Rubí acompanyaran Ernest Benach a l'acte del 2 de febrer
El 2 de febrer Valors ha convidat el president del Parlament, Ernest Benach, a una taula rodona titulada Valors i política. Una aliança possible? (20h, sala actes Caixa Laietana carrer Santa Teresa) i que segueix precisament la reflexió oberta amb la presentació a Mataró del volum Política i valors. Com restaurar la grandesa de la política?, de Daniel Ortiz, el passat 2 de desembre. Avui podem anunciar que el periodista i analista Francesc-Marc Álvaro i l'assessor en comunicació i consultor polític Antoni Gutiérrez Rubí acompanyaran el Molt Honorable President del Parlament en aquesta taula rodona.
Francesc-Marc Álvaro és periodista i assagista. Llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB, va iniciar-se en el periodisme l’any 1979. És columnista del diari La Vanguardia i de les revistes El Temps i Serra d’Or, i col·labora a Catalunya Ràdio, Ràdio Barcelona, RAC1 i Ràdio4. Compagina la tasca professional amb la docència del periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Ha treballat com a redactor polític, cap d’Opinió i columnista del diari Avui i com a cronista d’El Mundo de Catalunya. Des del 1989, segueix i analitza els avatars de la política catalana i espanyola i els seus protagonistes.
Antoni Gutiérrez-Rubí [web] és assessor en comunicació i consultor polític a l'empresa Ideograma i treballa per a empreses, administracions públiques, polítics i partits, campanyes electorals així com fundacions, associacions sense ànim de lucre, universitats, entitats i institucions. Promou comunitats virtuals i processos de participació democràtica, és el coordinador de la iniciativa eDemocracia [bloc], un espai virtual de referència política i mediàtica sobre la democràcia digital. Com a assessor de comunicació política, escriu articles a El Periódico de Catalunya, El País, Público, Cinco Días i Expansión així com a mitjans estrangers.
· Cliqueu aquí per confirmar la vostra presència a l'acte del dia 2.
dilluns, de gener 18, 2010
Miquel Osset a 'Nits Estel amb Valors'
Imatge de l'entrega de la primera edició dels premis Proteus d'Ètica.
Catalunya serà ètica o no serà. Aquest era el títol del número de gener de la revista Valors, manllevant la mítica frase de Torres i Bages. La tesi, obra d'Àngel Castiñeira [vídeo]: Catalunya pot ser capdavantera en el marc de l'economia global si s'especialitza en vincular valors ètics als béns i serveis que fabriquin les seves empreses. També en les pràctiques comercials, a l'hora de tractar amb els clients i els proveidors; aquesta pot ser el tret distintiu del nostre país al món [veure article Francesc Amat]. Aquest dilluns hem parlat de tot això i molt més [aquí] amb el director de l'editorial Proteus, Miquel Osset, una persona que va decidir deixar la seva feina en una multinacional per muntar una editorial -Proteus- que es dedica a produir llibres i contes al voltant de l'ètica [web]. Un exemple de com hi ha persones que s'atreveixen a ser elles mateixes i fer un gir copernicà a la seva per dedicar-se a allò que els agrada de veritat. Ja vaig parlar de Miquel Osset en aquest post, arran de l'entrega dels primers premis Proteus, als quals l'associació cultural Valors va ser nominada en la categoria de projecte pedagògic.
Si voleu recuperar altres programes ja emesos del Nits Estel amb Valors podeu anar a aquesta adreça.
diumenge, de gener 17, 2010
Doctor Samsó: un retrat per anar fent boca de cara a dissabte
Aquest reportatge el vam elaborar el periodista mataroní Jordi Rovira -un dels meus pares periodístics- i un servidor tretze anys enrera per al programa de televisió Creure Avui, que s'emet a Televisió de Mataró (ara per tant també a Maresme Digital Televisió). Conté el testimoni de Montserrat Solà, Miquel Esquerra -dos persones que van conèixer el doctor Samsó personalment- i Mariano Santamaría, viceapostulador de la causa de beatificació. El seu valor és documental perquè Miquel Esquerra ja no és entre nosaltres, de manera que aquesta és una forma de recuperar el seu testimoni respecte el rector màrtir de la parròquia de Santa Maria. Per a mi representa un dels primers treballs que vaig fer en el que va ser la meva escola de formació, Creure Avui i Ramon Safont-Tria al capdavant. No és un gran treball periodísticament parlant; està fet amb més bona voluntat que altra cosa. Preneu-lo, per tant, d'aquesta manera. I serveixi per explicar una mica més qui va ser aquest capellà que dissabte serà beatificat a Mataró, en la primera cerimònia d'aquestes característiques que té lloc a Catalunya des del segle XII. Un acte podreu seguir a través de les ones de Mataró Ràdio [web i notícia] en una retransmissió que durem a terme la periodista canetenca Cristina Salad i un servidor [Facebook Serveis Informatius Mataró Ràdio].
Diaridelamusica.com: Raydibaum estrena al Clap la seva nova fórmula en català ** Llegeix la resta de la crònica d'Albert Clopés i Joan González a Diaridelamusica.com.
divendres, de gener 15, 2010
Can Fàbregas, cas obert
Amb tot l'afer de Can Fàbregas es poden fer mil interpretacions, però convé que recordem una mica el fons de la qüestió: en el seu moment l'Ajuntament va decidir catalogar una nau no pel valor històric en si de l'edifici sinó perquè era un bon exemple -com ho podia haver estat un altre- de l'arquitectura industrial del segle XIX. Quan el 2007 s'anava a descatalogar l'edifici perquè es va entendre que el bé que suposava la vinguda del Corte Inglés era superior al bé que suposava la conservació del mateix, el Consell del Patrimoni -que no és vinculant- no va donar suport a la proposta del govern perquè va entendre que l'edifici en si que tenia valor. En aquell moment, l'executiu local va considerar que valia la pena atendre el missatge d'aquest òrgan consultiu i no descatalogar la nau. I a partir d'aquí es va empescar la següent idea: com que no es vol forçar una nova votació o passar per sobre la voluntat del Consell del Patrimoni, podem traslladar físicament la nau cosa per la qual suposadament no cal descatalogar la nau.
Aquest era el Pla B, però el Pla A era molt més senzill: el govern podria haver près la decisió de descatalogar la nau malgrat la decisió del Consell del Patrimoni. Perquè no ho va fer? Doncs perquè la decisió de tirar a terra la nau -absolutament majoritària tan a les files del PSC com a les d'ERC- no era acceptada de cap de les maneres per ICV, que temia perdre encara més vots cap a la CUP a les eleccions de maig de 2007. Els ecosocialistes van dir que no i per tant als altres dos partits del govern se'ls va plantejar una disjuntiva: o feien el que proposava ICV -traslladar la fàbrica, per exemple- o posaven en crisi el tripartit mataroní anant al ple i votant conjuntament amb el PP la descatalogació. S'ho imaginen? Una votació del ple per descatalogar Can Fàbregas amb els disset vots del PSC, ERC i el PP enfront dels deu vots de CiU, ICV i la CUP. Per què es va abortar aquesta possibilitat? Perquè els socialistes no es van atrevir a tirar endavant l'operació: ja se sap que el fantasma que pretenen crear a totes hores és el de què el PP és el dimoni gros, sabedors que la forma d'excitar el seu electorat més primari és atiant la confrontació amb els populars.
Què vull dir amb tot això? Que han estat càlculs partidistes, en el fons, el que han impedit que el govern tirés endavant la decisió que s'havia previst quan tota aquesta polèmica va esclatar: descatalogar la nau. Motius partidistes, no grans objectius de ciutat, que és el que hauria de prevaldre. Això és el que sempre es podrà recriminar a l'actual govern de la ciutat, que per salvar-se a si mateix no va prendre la decisió que la ciutat li havia permès a les eleccions. Tot el que ha passat després s'explica perquè es va agafar aquest pla B que ningú sabia com es podia acabar. Tot això, és clar, suposant que el Consell del Patrimoni de la Generalitat hagués aprovat la descatalogació, cosa que segons el govern municipal no estava tan clara (però si quan ho anava a fer per primera vegada, a principis de 2007).
Parlar de Can Fàbregas és parlar, en el fons, de com es fa la política, aquí i a tot arreu. Can Fàbregas, cas obert.
dijous, de gener 14, 2010
Gerard Quintana i Quimi Portet al cinquè cicle 'Músiques Tranquil·les'
Vídeo del Diaridelamusica.com referent al concert dels Manel el 3 d'abril de 2009 a la sala Clap dins el quart cicle Músiques Tranquil·les.
Vells rockers com Quico Pi de la Serra (26 de febrer) i Quimi Portet (19 de febrer), valors consagrats com Gerard Quintana (6 de març) i joves promeses com Maria Coma (12 de març) seran els protagonistes de la cinquena edició del cicle de Músiques Tranquil·les, organitzat per la Casa de la Música Popular de Mataró [web] i que començarà amb l'actuació de Quimi Portet presentant Viatge a Montserrat, el seu setè disc en solitari. En aquesta ocasió hi haurà una desena de concerts que tindran lloc al Casal Nova Aliança, la sala Clap i El Dau del carrer d'en Pujol. El festival va dirigit a un altre tipus de públic al dels concerts que organitza la resta de l’any la Casa de la Música, que normalment van dirigits als oients joves: concerts per a adults que es poden gaudir, amb calma, ben asseguts en una cadira.
Cap dels artistes que ens acompanyaran aquest final d'hivern i inici de primavera a Mataró s'han prodigat excessivament a la capital del Maresme, ni tan sols el mediàtic Gerard Quintana, juntament amb Quimi Portet el més popular dels citats. De fet, tot i que posteriorment l'exlíder de Sopa de Cabra ha estat a la ciutat fent recitals poetico-musicals el cert és que la darrera i única vegada que ha actuat a Mataró en format gran va ser el mític estiu de 1991, en plena eclosió del Rock Català. En aquella ocasió, Sopa de Cabra compartia cartell amb la banda Sau, també desapareguda, en el marc de la Festa Major de Les Santes. D'aquell concert que va acabar amb llançament d'objectes contundents contra els gironins pel seu anunci de treure un disc en castellà l'any següent, en fa aquest 2010 gairebé dues dècades. Dinou anys en què el personatge ha evolucionat, s'ha dotat de personalitat pròpia tot i que no ha deixat de ser el hippy que parla en clau positiva de somnis i revolucions. Veurem què dóna de si el Quintana reinventat De terrat en terrat a casa nostra.
dimecres, de gener 13, 2010
'La Riera': un molt bon producte
Ja hem vist els quatre primers episodis de La Riera [web], la nova telenovel·la de TV3 que passa a Sant Climent, un indret imaginar que recull trossos de Mataró, Arenys de Mar i Sant Pol de Mar. Pels mataronins cal dir abans que res que la sèrie té un petit problema de credibilitat que suposo la pròpia qualitat de la ficció ajudarà a superar en el futur: costa creure que estiguem a Sant Climent quan en Sergi Mateu i la seva parella a la ficció es passegen just per davant de Valldemia. Però dit això el cert és que com el producte, televisivament s'aguanta molt bé i té un look cinematogràfic que l'allunya dels típics culebrots de tarda que en els darrers anys de El cor de la ciutat havien arribat a desprestigiar aquesta línia de dramàtics oberts a Catalunya amb Poblenou el 1994. Aspectes com la llum natural que es percep en moltes de les escenes -trencant la dicotomia interiors/exteriors i donant molt realisme a la sèrie-, un eix d'arrencada que és molt potent però que evita ser de tragèdia grega -ja veurem què ens depara el futur-i un repartiment que no cau en els tòpics de la televisió autonòmica catalana i incorpora primeres espases actorals com la pròpia Mercè Sampietro.
Per trobar algun referent dins els dramàtics que s'han fet a la mateixa TV3 ens hem de remuntar a Sitges, una experiència reeixida de 1996 que tenia també el mar com a element de proximitat. L'aposta de la pròpia televisió ara, però, no té res a veure ni a nivell de recursos ni de personal amb la que es feia quinze anys enrera. Per tant podem dir que Mataró i el Maresme han trigat setze anys a acollir una telesèrie d'aquestes característiques -Barcelona amb Poblenou i El Cor de la Ciutat, el Penedès amb Nissaga de Poder, Manresa amb La Rosa, Sitges amb la sèrie homònima, Girona amb Secrets de Família, Sabadell amb Laberint d'Ombres i el Vallès Oriental amb Ventdelplà ens havien passat al davant- però que precisament per això pot gaudir ara d'una producció diària, de qualitat, que amb tota seguretat l'ajudarà a projectar la seva imatge de gastronomia, mar i qualitat de vida en general a tota la resta de Catalunya.
dimarts, de gener 12, 2010
Els límits de l’activisme*
La hiperactivitat és la característica que defineix més clarament la barcelonina Eulàlia Reguant. “Si no faig coses m’avorreixo”, admet. Vinculada via família a la parròquia de Sant Ildefons, a Sant Gervasi, en el moment de fer el pas cap a la universitat va anar a parar al MUEC, el Moviment Universitari d’Estudiants Cristians. Va ser la seva primera parada d’un trajecte que l’ha portat també a l’associació estudiantil AEP i actualment al sindicat de treballadors CSC, entre altres coses. Tot i haver estudiat Matemàtiques, professionalment tot aquest background s’ha plasmat en la feina que fa a Justícia i Pau, on coordina la majoria de campanyes: “M’agrada treballar a Justícia i Pau perquè m’ho crec. I em sembla molt bé que sigui una entitat d’Església”, afirma.
L’Eulàlia no seria qui és sense el llarg recorregut fet en el món associatiu. Un recorregut que li ha reportat infinitat de coses positives i també moltes frustracions, sobretot quan ha vist que allò pel qual esmerçava energies no trobava el recolzament esperat. Però precisament gràcies a això ha adquirit un profund saber sobre la qüestió, teoritzant la pràctica. Per exemple: davant la constatació de la debilitat de moltes d’aquestes associacions, l’Eulàlia té clar que cal ser valents a l’hora de prendre decisions: “No s’han de mantenir les coses a qualsevol preu. S’ha de saber tancar-les a temps, redefinir-ne els instruments i les maneres de fer, sense por”. En segon lloc que les energies no són infinites i que cada experiència que fracassa és un gran xoc. I, sobretot, que l’activisme per l’activisme és l’error. Justament aquí és on encaixa la seva vivència religiosa, malgrat que ara estigui en un moment una mica fred, en aquest sentit. “La vivència religiosa dóna sentit a tot el que acabes fent. A mi és el que sempre m’ha donat piles. Estic segura que en un futur tornarà a sortir, perquè són coses cícliques”. De totes maneres, és una qüestió de la que prefereix no fer bandera: “No és irrellevant d‘on venim però no en faré una diferència”, comenta.
Que hagi constatat tots els hàndicaps de l’activisme no vol dir que hagi baixat del carro i prefereixi jeure al sofà mentre uns altres canvien al món, amb el perill que ho facin en un sentit que no sigui el seu. Com que creu que qualsevol procés de transformació ha de ser col·lectiu, des de fa tres mesos s’ha llançat a l’aventura de posar en marxa l’Ateneu Popular Layret, al barri de Sant Antoni, un espai de trobada i dinamització per la gent del barri.
Aquest és l’autèntic activista, el que després d’haver-se cremat les celles, digerit les decepcions i fruit dels èxits se sent capaç i engrescat de tornar a començar, amb l’energia del primer dia però amb l’experiència acumulada de molts quilòmetres de ruta.
* Publicat a Foc Nou de gener de 2010.
dilluns, de gener 11, 2010
Cristina Mas i la seva experiència a Nicaragua a 'Nits Estel amb Valors'
Intervenció de Cristina Mas a 'Els Matins de TV3'.
Aquest dilluns l'espai Nits Estel amb Valors versa sobre l'experiència de Cristina Mas, presidenta de la Fundació Cristal [web], que ha impulsat un centre educatiu amb una filosofia pròpia -incloent un 30% d'alumnes discapacitats mentals i fills de noies adolescents- a Estelí, al nord de Nicaragua, des de fa set anys. Ella és una professora de Secundària que, davant la incapacitat de posar a la pràctica aquí una sèrie de propostes educatives innovadores que tenia al cap, va decidir marxar al país centreamericà, on ja havia estat anteriorment. El respecte és allò que ho guia tot en aquestes escoles, on les aules no són per edats sinó per moments maduratius (cal pensar que els models educatius de la zona acostumen a ser molt de la vella escola). Una entrevista interessant per poder comprovar la quantitat de gent que està en recerca, interior, exterior o en tots dos sentits, perquè una cosa no treu l'altre. Podeu escoltar l'entrevista que li fa la periodista Eulàlia Tort clicant aquí.
diumenge, de gener 10, 2010
Un Flash Mob: metàfora del món postmodern
Metàfora del món postmodern, efímer, divertit, líquid... avui he assistit a un flash mob. Un què? Si, un flash mob, una acció col·lectiva d'un grup de gent que, a mode de divertimento i de forma aparentment espontània, apareixen duent a terme una activitat -en aquest cas ballar- en un espai públic -en aquest cas un centre comercial, on va néixer aquest mode- [veure definició wiki].
Així de senzill (o d'enrevessat, és clar). Una nova tendència cultural que entronca amb l'art contemporani, amb l'art que es barreja amb el comerç, les marques, les modes, la gent... que abandona el teatre -o l'espai que sigui- per anar a buscar les persones allà on són: els centres comercials (no totes, és clar, però si moltes un diumenge a la tarda de rebaixe de gener). En aquest cas, la iniciativa partia d'una sola persona i, a través d'internet, l'acció s'ha anat fent gran.
Ha estat aquesta tarda, al centre comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet de Llobregat. No era la primera vegada que es feia un experiment així a Espanya ni tan sols a Barcelona, però la veritat és que l'expectació era grandíssima, perquè els propis implicats s'han portat la claca de casa -de manera que tampoc ha estat gaire sorprenent per la majoria de presents-. Podeu veure la notícia que n'ha fet TV3 clicant aquí. També a Barcelona, aquesta tarda, ha tingut lloc una altra flash mob, en aquest cas encara més sorprenent, al Metro: centenars de persones han acudit a una convocatòria internacional que cridava a viatjar en el metro sense pantalons [aquí].
I és que, com deia Dylan, els temps estan canviant.
El metal autòcton fa tremolar el Clap
El passat dissabte la música metal va ser la protagonista de la nit a la sala Clap de Mataró. I van ser tres bandes del Maresme les encarregades de fer-ho possible. Per una part els veterans Silent i per l'altra dues bandes de més recent aparició com Breakdown Collapse i Hyde Abbey, que van mostrar les seves credencials al públic. (...)
* Llegeix la resta de la crònica d'Albert Clopés i Joan González a Diaridelamusica.com.
divendres, de gener 08, 2010
'Bienvenido a tu familia'/'Benvingut amb els teus'
Bienvenido a tu familia/Benvingut amb els teus, del director equatorià vinculat amb Mataró Diego Ortuño, és una producció de Dominio digital i Lastor Media en coproducció amb Televició de Catalunya que s'estrena aquest dimarts dia 12 de gener a les set de la tarda a l’Auditori del Centre Cultura Contemporània de Barcelona (C/ Montalegre, 5). El documental explica el viatge que emprenen tres famílies equatorianes quan inicien el procés per aconseguir el reagrupament dels seus familiars més propers, després d’haver estat separats durant alguns anys, arran de l’emigració d’un dels pares a Barcelona. Un documental ple d’amor, sentiments i experiències de vida que ens permet endinsar-nos en la vida dels immigrants amb qui ens topem al metro, a bus, als centres comercials i dels quals podem intuir però gairebé mai conèixer allò que guarden dins seu.
dijous, de gener 07, 2010
Esperant 'La Riera'
L'estrena de La Riera a TV3, una sèrie ambientada en part en escenaris mataronins i d'altres de maresmencs, em fa pensar en que la principal aposta que, enllestint-se el Tecnocampus, podria i hauria d'estar tirant endavant el govern municipal en aquest mandat -la potenciació de la cultura i l'oci com un dels nous jaciments de feina de la ciutat- no s'està encarant amb prou empenta. No es tracta només de diners: a banda d'invertir econòmicament parlant en les iniciatives, abans, durant i després d'això cal identificar, incentivar, posar en valor, conjuntar diferents ofertes ja existents que podrien donar molt més suc per a la ciutat. Penso amb la gran oferta de restauració, en la potentíssima zona d'oci del Pla d'en Boet, penso en el Port de Mataró i tot el seu estol de botigues de submarinisme...
L'elecció de Mataró (i el Maresme) per acollir La Riera -que es presenta magnífica, per cert- demostra que la ciutat pot ser també un plató televisiu de primer nivell i que -si sense anar a buscar clients- el 2009 es van gravar sis pel·lícules a Mataró, amb una mica d'esforç es podria doblar fàcilment la xifra. És només un exemple. La quantitat i la qualitat de música en directe que s'ofereix cada cap de setmana a la zona d'oci del Pla d'en Boet es podria potenciar encara molt més amb algun element digital on sobretot la gent de fora de Mataró pogués reconèixer fàcilment l'oferta de cada cap de setmana. De retruc, si es vinculés aquesta agenda a l'oferta de restauració existent a casa nostra, els nostres restaurants podrien treure fum, com el que centra la vida dels protagonistes de La Riera.
L'instrument per a dur a terme tot això es diu Agència de Promoció de Ciutat i a hores d'ara el més calent de tot això és a l'aigüera, tot i que s'havia anunciat com una de les grans novetats del mandat present. Encara queda una mica de temps fins les eleccions... però anem profundament endarrerits. I la cursa, quan haguem sortit de la crisi, començarà immediatament. No s'esperarà a ningú. Ni tan sols a Tres Rieres, el pseudònim que Manuel Cuyàs va inventar per definir la capital del Maresme en el seu interessantíssim Taques al marge.
Nit de metal a la sala Clap
Aquesta setmana el metal serà el protagonista, divendres al vespre, en una vetllada amb triple actuació a la sala Clap -Silent, Breakdown Collapse i Hyde Abbey-. A Diaridelamusica.com hem parlat amb els Silent i Arnau Montfort, un dels seus components. Ells són de Vilassar de Mar i ja porten ja uns quants treballs editats. Formats a finals dels 90, es caracteritzen per un so compacte, que beu de les diferents variants del rock i el metal [MySpace del grup]. Per la seva banda, els Breakdown Collapse Grup es van formar el 2008 i provenen de grups diversos com Slowreno, Mitsu o Pooldogs [MySpace del grup]. Finalment, Hyde Abbey ha agafat en els darrers temps suficient empenta com per gravar el primer EP i demostrar així la seva originalitat i llibertat de moviments [Myspace del grup]. El preu únic del concert, que comença a les deu de la nit, és de cinc euros. Els punts de venda de les entrades són la web www.casadelamusica.cat, Trak, Robafaves i totes les oficines de Caixa Laietana [Comprar entrada].
dimecres, de gener 06, 2010
Un 2010 ple d'oportunitats per la nostra música*
Actuació de la banda lo:mueso a la sala Rubik de Vilassar de Mar, una de les bones sorpreses d'aquest 2009 que deixem enrera.
El 2009 s’ha tancat en clau musical a casa nostra amb una notícia pèssima: la no celebració, el 2010, del festival Cruïlla de Cultures a la nostra ciutat, segurament l’element que més personalitat havia donat a la capital del Maresme aquests darrers anys. Un festival com el Cruïlla són paraules majors pels amants de la música diversa i desacomplexada. Gràcies a ell i a la gent de Visual Sonora que el fa possible, hem gaudit de noms enormes de la música catalana, llatina i global, amb noms com Omara Portuondo, Manu Chao, José Mercé, Coetus o Khaled.
El cop de taula dut a terme per VisualSonora esperem que signifiqui tan sols un avís i des del Diaridelamusica.com urgim el govern municipal a buscar una solució definitiva que permeti la celebració del festival. El 2010 hem de tenir un nou Cruïlla al Maresme amb els seus fundadors al capdavant.
Més enllà d’aquest certamen, el 2010 es presenta amb la sensació que apareixen nous brots verds a l'escena musical del territori. En aquest sentit, cal assenyalar la irrupció de noves sales, amb força, a la comarca, com per exemple l'excel·lent Rubik de Vilassar de Mar o l’empenta que Caixa Laietana està donant a diverses activitats musicals, abandonat el seu tradicional autisme en aquest àmbit. Alguna mala notícia, com la marxa del Kalitja d'Arenys de Munt o la imminent de la Comuna de l'Art de Mataró.
Però la cosa avança. Hi comença a haver una espiral de trobades musicals importants durant l'any, com el Músiques Tranquil·les o el Nits de Jazz a Mataró, el Festival Esclat a Calella, el Jazz en la Nit a Premià de Dalt, el Petitsons a Caldetes, el Cafè Jazz a Calella o les 12 hores a Argentona. N'hi ha més. N'hi ha molts. N'hi haurà més. Per això és tant important que es vagi generant un pool musical a la comarca i que no se centri només en Mataró. En mica en mica, molt més lent del que alguns voldríem, es va teixint una escena musical pròpia a Mataró i la comarca, capaç d’atreure públic tant del Vallès Oriental com de la ciutat comtal. Una passejada noctàmbula un divendres a la nit qualsevol a la zona d’oci nocturn del Pla d’en Boet dóna bona mostra del que diem. La música ha fet Mataró capital d’alguna cosa.
El món és dinàmic -cada cop més, sortosament- i de la mateixa manera que moren coses en neixen de noves: no tenim cap dubte que si finalment es confirma l’anul·lació del Cruïlla 2010 Mataró i el Maresme –que han de caminar junts també en aquest camp des d’ara mateix- sabran substituir d’alguna manera el buit creat per la marxa –encara que sigui temporal del Cruïlla- Des del Diaridelamusica.com, almenys, qualsevol iniciativa en aquest sentit tindrà tot el nostre suport.
La música continua sent oportunitat de creació, de diàleg i també d'indústria cultural. Ara més que mai, hem d'apostar fort pel sector, per les sales, pels músics. Un territori amb una escena musical forta és un territori atractiu. Un territori viu i que avança. I amb les orelles parades a tot el que sona. Ens hi acompanyeu aquest 2010? Per nosaltres no quedarà. Com diem sempre: salut i molta música.
* Article d'Eloi Aymerich al Diaridelamusica.com.
dimarts, de gener 05, 2010
Mataró Ràdio retransmetrà la cerimònia de beatificació del Doctor Samsó
Mataró escalfa motors de cara a la cerimònica de beatificació del Doctor Samsó, la primera beatificació que es farà a Catalunya des del segle XII, seguint les disposicions que sobre les beatificacions i canonitzacions ha donat el Sant Pare Benet XVI. L'emissora municipal Mataró Ràdio retransmetrà en directe l'eucaristia en un especial que conduiran Cristina Salad i un servidor, a més d'un seguiment especial del tema al llarg de la setmana. Una cerimònia que tindrà lloc a la Basílica de Santa Maria el 23 de gener i a la que es preveu que hi assisteixin unes dues mil persones, 1.450 dins el temple i cinc-centes al seu exterior, asseguts en cadires plegables [Entrevista a Antoni Codina a Mataró Ràdio aquí]. De moment, per anar fent boca de l'esdeveniment, podeu veure aquest reportatge elaborat per l'equip del Tema d'Avui del programa Creure Avui, que treballen Elisa Mataró, Eulàlia Puigderajols, Teresa Bruguera i Montserrat Fonoll. Samsó és història viva de la ciutat i és bo i necessari recordar figures com la seva.
dilluns, de gener 04, 2010
Aquest mes de gener, a 'Valors', el Capital Ètic: Catalunya serà ètica o no serà
Aquí podeu veure l'entrevista sencera duta a terme a Àngel Castiñeira sobre el capital ètic.
Catalunya té una gran possibilitat econòmica en el context global si juga a fons la carta de l’ètica, de fer la feina ben feta i usant uns criteris ètics a l’hora de fer negocis. Perquè si les coses es fan d’aquesta manera, en el món global on tot esdevé transparent gràcies a l’acció de les noves tecnologies, apareix un element extra de confiança entre els diferents actors econòmics que al capdavall provoca més generació de negocis. En el món postcapitalista clàssic, més ètica és més negoci, per a sintetitzar-ho. És la tesi que promociona Àngel Castiñeira, director de l’Observatori de Valors creat entre la Fundació Carulla i la Càtedra de Lideratges Socials d’ESADE, i que aquest número recull, sumant-hi aportacions de Francesc Amat [aquí], Maria Carme Bufí, Mònica Garcia i Joan López.
Com sempre, aprofitem aquest article introductori per anunciar-vos les activitats que estem preparant per aquest 2010. La primera serà -després de la presentació del volum de Daniel Ortiz Política i valors. Com restaurar la grandesa de la política? el 2 de desembre passat- un acte que tindrà lloc el proper 2 de febrer a la sala d’actes Caixa Laietana de Mataró (Santa Teresa, 63) i que protagonitzarà el president del Parlament, Ernest Benach, el qual s’ha significat darrerament per un seguit de propostes que busquen regenerar la política catalana [Llegiu també l’article de Toni Rodon: “La qualitat de les nostres democràcia”]. Us hi esperem a tots!
El president de Parlament de Catalunya, Ernest Benach.ALTRES CONTINGUTS D'INTERÈS DEL NÚMERO
· "Donar la canya, no el peix", de Maria Coll.
· “Viure discretament”, de Mar Galceran.
· “Entre la televisió i el pessebre”, de Xavier Manté.
· “La pena de mort és cruel i innecessària”, de Miguel Guillén.
· “Fer-se gran”, de Joan Safont [Bloc].
· “La conca minera del Rhin”, de Joaquim Amargant [Bloc].
· “L’efecte FLICK(e)Ring”, de Marc de San Pedro [Bloc].
· El conte: “Una epifania lamentable”, de Jordi Lopesino. Dibuix de Javier García [Bloc].
Els nens són excessivament “els reis de la casa”?
Els pares d’avui, a vegades, estimen tant els seus fills que els poden arribar a ofegar, d’amor. No ser conscients del perill que representa sobreprotegir-lo. A aquesta problemàtica, la qual el gener de 2005 vam tractar ja en un número de la revista [aquí], hem dedicat aquest vespre de dilluns el primer Nits Estel amb Valors del 2010, amb una entrevista [aquí] a la psicòloga Mari Ángeles López Romero, la qual acaba de publicar Papás blandiblú (San Pablo). “Si el nen no aprèn que hi ha vegades que no s’aconsegueixen les coses que vol, no està fent un aprenentatge clau de la vida: no es té tot el que un vol”, apunta la psicòloga. Les darreres edicions del programa dirigit i conduït per Eulàlia Tort han estat dedicades al valor de la confiança amb un debat entre Jordi Ibáñez, Manuel Castellet i Antoni Codina [aquí], a mantenir un diàleg sobre el silenci entre Gregorio Luri i Jordi Cussó [aquí], a entrevistar Daniel Ortiz, autor del llibre Política i valors. Com restaurar la grandesa de la política? presentat el dia 2 a Mataró [aquí] i a dur a terme una taula rodona sobre els llibres i la literatura, amb presència de Pep Duran, Francesc Bechdejú i Ignasi Moreta [aquí]. Podeu recuperar altres programes emesos anteriorment anant a aquesta pàgina.
L’espai Nits Estel amb Valors s’emet, des del passat 21 de setembre, en el marc del nou magazine nocturn de Ràdio Estel [web o 106.6 de la FM], Nits Estel, que condueix Emili Pacheco.
VOLS SUBSCRIURE’T A VALORS PER TAN SOLS 32 EUROS L’ANY? Clica aquí.
diumenge, de gener 03, 2010
La mala salut del Robafaves no fa riure
Imatge de la façana de la llibreria Robafaves, al carrer Nou número 9.L'escriptor mataroní Jordi Carrión deia -i suposo que segueix dient- que va ser un indret clau de la seva educació sentimental, de l'educació en els sentiments. En el meu cas, com en Dupont, jo encara diria més: el Robafaves va ser, durant uns anys, un element principal de la meva socialització. Un noi retragut com jo es servia de l'excusa d'anar a mirar llibres sobre càmeres de vídeo, sobre política, història, viatges, compactes de música... per sortir una mica de casa, que ja li convenia. La casa com l'úter de la mare, en aquest cas: d'estar-hi tan bé, tan a gust, un necessita fugir-ne, a vegades.
El Robafaves, pensava ahir fent-hi les habituals compres de Reis, ha estat un lloc important per mi. La filosofia cooperativa que hi ha al darrera -o al davant, depèn com t'ho miris-, sempre m'ha semblat una lliçó tan pels empresaris que es pensen que som al segle XIX com -sobretot- pels treballadors que se senten sempre i a tot arreu "carn de canó" dels seus botxins (els empresaris, és clar). "Usa la teva llibertat i governa't a tu mateix", sembla que et diguin les cares d'en Pep Duran, d'en Xevi Vilert, d'en Joan Poch, d'en Roc Font... La seva forma de treballar em sembla molt encertada pel capitalisme del segle XXI, en la qual la dicotomia empresaris-treballadors tendirà a anar-se esfumant.
Resulta que durant uns anys la llibreria ha viscut un procés de gran expansió: primer obrint el Robafaves Books al carrer Nou, després el Robafaves Jove, l'Actua a la plaça de Can Xammar i fins i tot fent una incursió al sempre difícil bosc de la ciutat comtal i comprant un tros de la llibreria Catalònia. Però des de fa un temps -tothom ho sap, a Mataró- les coses no van massa bé per a Robafaves. Ho explica Xevi Vilert, nou president de la cooperativa, en una extensa entrevista al diari digital capgros.com [aquí]. Robafaves va traspassar fa temps el Books del carrer Nou, acaba de tancar el Jove a l'antiga casa del Bisbe Mas i es planteja traslladar l'Actua de lloc, conscient que la plaça de Can Xammar -amb passarel·la o sense no anima la clientela a arribar-s'hi-. S'ha estirat més el braç que la màniga i s'han fet previsions de vendes massa optimistes, reconeix Vilert. Mataró no dóna per tant i Robafaves ha sobrevalorat la seva capacitat d'atracció, podríem afegir. Ni amb els incentius que els ha donat l'Ajuntament -l'ajornament del pagament del lloguer de l'Actua, per exemple- la societat creada entre Abacus i Robafaves se n'ha sabut sortir (uns diners, per cert, que no cal dir que hauran de ser abonats quan vencin els terminis; no tinc cap dubte que així serà perquè Robafaves serà la primera interessada).
Però anem al tema. Sempre hi ha hagut, per part d'alguns sectors de la ciutat una mena de mala maror amb Robafaves, la mateixa relació d'amor-odi que hi ha hagut amb Caixa Laietana, per exemple. En el cas de Robafaves, sobretot des de l'esquerra oficial s'ha practicat una crítica àcida i venjativa contra Robafaves i els seus promotors (això que alguns d'aquests són o han estat precisament membres o simpatizants d'ICV). El seu pecat era haver-se volgut enriquir, haver volgut "fer negoci", fer empresa. Tenir ambició, créixer, "comprar tot el carrer Nou". A més a més, la vinculació familiar del propi Xevi Vilert amb l'exregidor d'Urbanisme de la ciutat va ser l'excusa perfecte per imaginar un tracte de favor a l'establiment Actua durant el concurs que en va permetre la creació. Ja se sap: en aquest món del segle XXI tothom és culpable fins que es demostri el contrari, no a l'inrevés. Tots som uns "enxufats".
Doncs de moment no he sentit a ningú comentar-ho, però no crec que trigui. L'espavilat de torn: "Mira, els de Robafaves, tan felices que se les prometien i mira...". És l'afany caïnita d'aquesta ciutat nostra, on que el veí excel·li, triomfi, tingui èxit és el principal incentiu per ja no criticar-lo sinó estossinar-lo, fotre'l a terra. Desacreditar-lo.
Robafaves ha actuat durant d'anys com un dels agents culturals més importants que la ciutat, fent presentacions de llibres i discos, però sobretot educant-nos a milers de mataronins de totes les procedències en la lectura, en ajudar-nos a fer el nostre recorregut cultural. Molts, els que som pobres culturalment parlant, hem trobat en Robafaves un estímul, un impuls per cultivar-nos una mica, en aquest sentit. I allà dintre ningú ens ha demanat mai per què sabíem sinó per què volíem saber, què ens interessava conèixer. I ningú, sobretot, m'ha cridat l'atenció quan m'hi he passat dues hores llegint un llibre, abusant de la confiança que l'empresa en aquest cas diposita en els clients. Robafaves és una botiga de llibres, però per molts ha estat la nostra biblioteca, el nostre centre cívic dels llibres. Per tant, com a mínim, mereix una mica més de respecte per part de tots plegats. No va sent hora de superar la ciutat de les capelletes? Podria ser un bon objectiu per aquest 2010....
divendres, de gener 01, 2010
'Esperant Munilla', ja a la xarxa
Clica aquí per veure la segona (disponible el dia 5) i tercera part (disponible el dia 7).
La designació de José Ignacio Munilla com a nou bisbe de Sant Sebastià en substitució de Juan Maria Uriarte ha aixecat una forta polèmica a la diòcesi guipuscoana a causa del seu perfil ultraconservador. Un equip conjunt de CatalunyaReligio.cat [web] i Foc Nou [web] format per Eloi Aymerich, Ramon Radó i un servidor es va desplaçar a mitjans de desembre al País Basc per a dur a terme un documental de 29 minuts de durada en el qual intervenen personalitats destacades de l'Església basca com Pedro Luís Arias, Joxe Arregi, Ignacio Arregi, Txema Auzmendi, Ana Berrizbeitia, Jesús Martínez, Koldo Rodríguez i Javier Vitoria.
Tots ells -veus molt diferents entre si, amb presència tant dels anomenats nacionalistes com no nacionalistes, de capellans i religiosos com de laics- valoren què significa la designació de José Ignacio Munilla pel que fa al seu perfil com a bisbe en substitució de Juan María Uriarte, el qual aquest dissabte dia 2 s'acomiada de la seva diòcesi en una eucaristia a la catedral del Bon Pastor de Sant Sebastià. En el primer vídeo es reflexiona sobre la personalitat de Munilla, en el segon bloc s'indaga sobre els perquès de la designació i finalment el tercer tall l'ocupen els comentaris dels entrevistats al voltant del futur que espera la diòcesi a partir del 9 de gener.
La realització d'aquest experiment multiplataforma -en text i en vídeo alhora, per al portal i la revista- ha estat pels qui l'hem executat un nou desafiament personal però un autèntic goig per haver-nos pogut endinsar, en profunditat, en un tema espinós i delicat que no admet lectures simplistes i esbiaixades. Per això estem especialment agraïts als responsables de CatalunyaReligio.cat i Foc Nou, perquè tots plegats sabíem que l'empresa no seria fàcil i el perill de quedar en la caricatura i la polèmica de titulars era evident. Crec, sincerament, que el treball pot tenir moltes mancances però no aduleix d'aquest mal. La iniciativa de CatalunyaReligio.cat, per cert, és també notícia aquest diumenge al diari Avui [aquí], el qual destaca que sense cap campanya publicitària, el portal rep 1.500 visites al dia.