Tercera entrega de 'Política i Valors'

Nova reflexió aquest dilluns sobre la relació entre política i valors, entre les bases ètiques de tot projecte polític i l'execució de l'acció política, la tercera que fem a Valors després de la presentació de Política i valors. Com restaurar la grandesa de la democràcia? el 2 de desembre a Mataró [aquí] i la taula rodona Valors i política. Una aliança possible? [aquí]. En aquesta ocasió, en el marc de Nits Estel amb Valors, duem a terme una taula rodona sobre valors i política amb Jordi Sauret -doctor en sociologia i director de Feedback-, Toni Aira -president de la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Política- i els regidors Ramon Sacanell -a Sant Sadurní d'Anoia- i Alícia Romero -regidora a Mataró-, moderats per Eulàlia Tort. A aquest tema, la relació entre política i valors, dediquem de fet el número de març de la revista, que sortirà les properes dates.


Recupera el vídeo sencer de la taula rodona del passat dia 2 de febrer amb Ernest Benach, Francesc-Marc Álvaro i Antoni Gutiérrez-Rubí 'Valors i política. Una aliança possible?' (Versió millorada)

Límits

Avui faré el que no acostumo a fer que és escriure per mi. Sabent que algú em llegirà, però escrivint per mi, en el fons. Potser hauria de fer-ho més. Sense publicar-ho al bloc ni a enlloc. Bé, ja ho veurem.

Estava pensant que el problema és nostre (meu). Volem fer una feina que ens satisfaci, que ens permeti canalitzar inquietuds, participar de la vida del comú, fins i tot aportar alguna cosa als altres. Volem que la nostra parella ens estimi, que estigui a gust amb nosaltres, i el mateix amb els amics, la família... Volem tenir un plan per cada dissabte al vespre, estar al dia de totes les pel·lícules guais que fan, anar al teatre, tenir concerts a l'agenda... No perdre el contacte amb les persones que ens estimem. Aconseguir que anar a comprar cada divendres sigui un divertimento. Que no ens cansin els dinars familiars, que sapiguem trobar noves converses i noves companyies. Tenir ganes d'anar de viatge, de passar-s'ho bé, d'emborratxar-se i viure així nits memorables. Saber quina paraula pronunciar a cada moment. Ser divertit, simpàtic, chic, agradable, charmant, inquiet... tots els adjectius que us pogueu imaginar...

I llavors arriba el divendres a la tarda -potser més que dilluns al matí i tot- i te n'adones que estàs cansat, esgotat per intentar aconseguir tots aquests somnis, que no et trobes bé no saps ben bé perquè, que no tens ganes de parlar amb ningú i que tampoc no saps ben bé què fer amb el temps lliure. Benvingut a la vida real, que diu l'Eloi, suposo.

Diaridelamusica.com: El Músiques Tranquil·les es consolida com el festival d'hivern de la ciutat

El passat divendres 19 de febrer, Quimi Portet va encetar la cinquena edició del Cicle de Músiques Tranquil•les, que s’allargarà fins l’11 d’abril. El Clap, el Casal de la Nova Aliança de Mataró i el Dau són els espais que reuniran propostes consolidades com Gerard Quintana, d’altres emergents com Maria Coma i algun apunt maresmenc com Filippo Landini. Precisament, Quico Pi de la Serra estrenen la setmana musical al Cinquè Cicle de Músiques Tranquil•les amb Amadeu Casas i Joan Pau Comellas aquest divendres dia 26 a les 10 de la nit al Casal Nova Aliança de Mataró. Aquest trio compta amb un repertori excepcional que pretén un gir en l’expressió del blues de casa nostra reunint temes amb nous arranjaments que retraten diferents èpoques de la biografia de Pi de la Serra. El preu de l’entrada és de 12 € anticipada i 15 € a taquilla. A Diaridelamusica.com hem parlat amb Pablo Redondo, el programador del cicle per excel•lència de la música sense endolls a casa nostra.

Corrent sota la pluja del nou pop en català

L'equip de gravació del documental a RAC1, aquest diumenge al migdia, durant l'entrevista que li feien al magazine de cap de setmana a l'Anna Roig.

Tenim, a Catalunya, en aquest moment, una efervescència musical de grups de pop en català com no s'havia vist mai. Ho he explicat diverses vegades i no hi tornaré ara [Els Amics de les Arts: postrock en català]. Sempre m'ha interessat la música i el ressò que tenen les bandes poprock en les societats on apareixen. Els darrers mesos, sense més propòsit que gaudir del fenomen, m'he fet un fart d'assistir a concerts de les noves bandes del moment. Però sóc periodista, cada cop més, i va arribar un moment, a finals de desembre passat, en què la curiositat va depassar el límit del divertimento i vaig decidir intentar plasmar aquest fenomen que té lloc a Catalunya des de l'aparició dels Manel en un documental. L'Eloi, com sempre, va acollir la proposta entusiasmat. I, sense que ens n'haguem adonat, ja hem consumit dues terceres part del rodatge d'aquest projecte que promou Clack Produccions. Els últims dies han estat especialment intensos, divendres tot el matí a Gràcia amb la Maria Coma i al vespre enregistrant el concert d'Anna Roig a Luz de Gas, diumenge movent-nos fins a Sant Sadurní d'Anoia. Un equip magnífic al darrera, d'unes quinze persones, que ho fa possible. La inestimable col·laboració de la revista Enderrock. Ja en parlarem, amb calma, de tot plegat. Avui tenia ganes -l'Eloi ho ha fet aquí- d'explicar que fa molts que estem corrent sota la pluja, resseguint els viaranys d'aquest moviment espontani, divers, divertit i per tot això tan interessant que és el del nou pop en català. Fa dies que correm sota la pluja [veure vídeo de la cançó], que ens mullem... i, adaptant una mica Està plovent d'Els Pets, "no tenim paraigües, però ens és igual, està plovent i ens volem mullar".

Hipocresia*

Aquests dies una onada hipòcrita recorre la capital del Maresme arran de la futura instal·lació d’un macroprostíbul al polígon de les Hortes del Camí Ral. No em refereixo a l’àmbit polític, en el qual hi ha una certa casuística sobre si el govern municipal hauria pogut limitar o fins i tot suspendre’n la posada en marxa. Parlo de la gent, de tots aquells que ara s’esquincen les vestidures perquè diuen que Mataró es convertirà en una capital del sexe i obliden –volen oblidar, deliberadament- que d’haver-n’hi ja n’hi ha, de prostitutes. N’hi ha, n’hi ha hagut i n’hi haurà. El que passa és que fins ara no se les veia, perquè practicaven la prostitució sobretot en carrers sòrdids de la zona baixa de la capital del Maresme. I si les enxampàvem in fraganti, en tot cas, giràvem el cap i fèiem veure que no havíem vist res. Ara, però, davant l’anunci als mitjans de comunicació catalans de la notícia, ens ha agafat vergonya a tots. “No en volem, de putes, a casa nostra”, clamen grups locals del Facebook creats per a l’ocasió. Es dóna el cas que un històric i polèmic bordell, ara tancat, es troba a pocs centenars de metres d’on hi haurà aquest nou. Però era al terme municipal de Cabrera, és clar.

El que passa és evident: les prostitutes ens molesten, ens recorden que a la nostra societat, que a Mataró mateix, hi ha persones que paguen per tenir sexe. Pel que sigui –cadascú sabrà el perquè- però ho fan. Si, si, mataronins que després es passegen pels carrers senyorials de la ciutat. Les enquestes són clares en aquest sentit: un de cada tres espanyols reconeix haver pagat per tenir sexe almenys un cop a la vida.No seré jo qui defensi la implantació d’un o diversos prostíbuls a la ciutat, però com a mal menor i pensant en les treballadores del sexe –algú hi pensa?- més val que efectuïn els seus serveis en un indret aixoplugat i en les màximes condicions sanitàries. I amb un responsable al qual es puguin anar a demanar comptes si fa falta. La resta... cosa de fariseus.

* Article publicat diumenge al diari El Punt.

Àlex Rovira, autor de 'La bona crisi', a 'Nits Estel amb Valors'

Convidat d'excepció aquest dilluns a Nits Estel amb Valors, l'espai que la revista Valors té dins el magazine nocturn de Ràdio Estel, Nits Estel i que s'emet cada dilluns a les deu de la nit. Ha estat Àlex Rovira, el qual després de La Bona Vida o La Bona Sort, llibres que han convocat lectors d’arreu del món, ha completat la seva trilogia amb La Bona Crisi, un seguit de cartes on s’ofereixen les claus per transformar la pròpia vida a partir de l’aprenentatge que genera una crisi, sigui de la naturalesa que sigui. Més informació a la seva pàgina web [aquí]

Recupera els programes anteriors:

· Conversa entre Mar Galceran i Jordi Martínez Font sobre l’autenticitat [aquí].
· Entrevista a Miquel Osset, fundador de l’editorial Proteus [aquí].
· Entrevista a Xavier Pelegrí, especialista en l'àmbit del cinema i els valors, sobre el cinema [aquí].
· Conversa entre Jordi Soler i Eulàlia Puigderajols arran de la polèmica sobre el possible no empadronament d'immigrants il·legals a Vic [aquí].
· Entrevista a Cristina Mas, educador a Nicaragua [aquí].
· Entrevista a la psicòloga Mari Ángeles López Romero, la qual acaba de publicar Papás blandiblú (San Pablo) [aquí].
· Debat sobre la confiança (Jordi Ibáñez, Manuel Castellet i Antoni Codina) [aquí].· Diàleg sobre el silenci entre Gregorio Luri i Jordi Cussó [aquí].
· Entrevista a Daniel Ortiz, autor del llibre Política i valors. Com restaurar la grandesa de la política? [aquí].

Podeu recuperar altres programes emesos anteriorment anant a aquesta pàgina.

Encara més reaccions a l'acte de Benach, Álvaro i Gutiérrez-Rubí
El periodista i escriptor Manuel Cuyàs es referia diumenge passat [aquí] a l'acte Valors i política. Una aliança possible? convocat per la revista el 2 de febrer i que va protagonitzar el president del Parlament, Ernest Benach. Justament en referència a ell Cuyàs deia a El Punt: "Li atrapo les inquietuds en una conferència que fa a Mataró sobre els valors en la política. L'acte s'inscriu en un cicle que parla d'això, dels valors, pel qual han passat fins ara polítics, pensadors, periodistes... Cada sessió ha fet ple. Atenció perquè en aquest país alguna cosa es belluga. Un cert sentit de l'espiritualitat, de la transcendència i de l'humanisme, torna. No dic que les misses s'hagin d'omplir, perquè parlo d'espiritualitat en sentit ampli, però la gent jove de missa que a Mataró i altres llocs organitzen actes sobre valors i reforçament moral veuen molt recompensats els seus esforços. Un dia en parlarem".

LaRiera48: Mora es despulla ideològicament, Mojedano perd el seu número 2 i Baron rectifica

Imatge de la conferència de Joan Mora a la sala d'actes de Caixa Laietana, aquest dimecres.

Les aigües de la política mataronina baixen inusualment agitades i més que hi baixaran les properes dates. Aquesta setmana ha estat d'infart i la propera té tots els ingredients per tornar-ho a ser.

Aquesta havia de ser la setmana en què Joan Mora, un any i cinc mesos abans de les properes eleccions municipals, donava el tret de sortida a una llarga precampanya i ensenyava públicament la personalitat del seu projecte de ciutat per a Mataró. En aquest sentit Mora va complir el seu objectiu: no és que destapés cap novetat en el discurs però el cap del grup municipal de CiU va tintar d'un mateix color, va arranjar les diferents estrofes del seu discurs amb un mateix timbre sonor. Va explicar quin accent, quin regust té el seu Mataró a diferència del Mataró socialista [veure vídeo]. Per primera vegada -que recordi un servidor- Mora es va presentar desacomplexadament com un liberal, com una persona que creu que el paper de l'estat s'ha de limitar sobretot a "fer fer, a ajudar a què la gent faci", com ell encertadament va definir en paraules planeres. I si l'estat -l'Ajuntament en aquest cas- no és qui ha de fer les coses és sobre la societat civil, els empresaris, les associacions... sobre qui recau l'eix de la vida política, econòmica i social d'una ciutat.

Això és molt important, també a Mataró, perquè vivim en temps d'indefinició ideològica. Un cert pensament progressista, abonat per la crisi financera global, s'ha fet hegemònic i posa en crisi qualsevol idea que tingui a veure no ja amb el neoliberalisme sinó ni tan sols amb el liberalisme, amb la ideologia política que diu confiar plenament en la societat i en cadascun dels individus per tirar-la endavant. És molt important perquè indica quina és la gran diferència entre un projecte d'esquerres socialdemòcrata i un projecte liberal. Parla de dues maneres d'aconseguir més o menys el mateix, la igualtat d'oportunitat que ha de prevaldre a la societat: uns creuen que l'Estat és la clau que ha de regir el conjunt i els altres creuen que no. Tothom cada cop està més d'acord en què cal potenciar per exemple el transport públic, però decidir com es fa i qui organitza aquesta millora és el que diferencia unes opcions polítiques. Ja sabem que l'art de governar acaba portant els polítics a solucions similars, però abans d'això necessitem saber què ens proposa cadascú i això és el que va fer Joan Mora dimecres en una sala d'actes Caixa Laietana que estava plena de gom a gom i on es respirava -encara més important- un cert entusiasme i una bona dosi d'expectativa.

"Retornar la capacitat d'autogovernar-se", "un Mataró internacional en el marc de la Califòrnia Europea que pot ser el Maresme", "a partir d'ara meritocràcia: s'ha acabat omplir organigrames sense assegurar-ne la capacitació pel lloc a desenvolupar", "l'anglès com una prioritat absoluta", "competitivitat, productivitat i eficència", "convertir el mar, la cultura, el turisme en noves indústries".... l'accent liberal i empresarial de Mora va trufar el discurs de dalt a baix. També algunes coincidències, en la línia del que apuntàvem la setmana passada amb el discurs de l'alcalde Baron: "Ens falta ser un sol Mataró", "Mataró ha de creure's ser la capital de la comarca", "la crisi com a principal problema de la ciutat"... i finalment algunes noves concrecions i idees recuperades: cal un nou Pla General d'Ordenació Urbanística, l'Agència pel Redesenvolupament econòmic de Mataró i el Maresme o Can Xalant com a seu de l'Escola Municipal de Música.

El discurs de Mora era, doncs, d'alta volada, segurament la millor concreció del seu projecte per Mataró, però òbviament també va referir-se a la polèmica del moment, com no podia ser d'altra manera. Mora va exhibir un posicionament radical i contundent contra l'actuació del govern municipal en l'afer que planava en l'ambient i que ocupa la ciutat des de fa ja deu dies: la implantació d'un macroprostíbul al polígon de les Hortes del Camí Ral. Mora va apretar molt fort. Va acusar el govern d'haver mentit a la ciutadania una vegada i una altra -concretament la regidora Alícia Romero, amb qui manté molt fair play- i va insinuar que feien falta dimissions, sense acaba de dir de quí, per no haver fet una ordenança sobre prostíbuls a la ciutat. I finalment va proclamar solemnement un "Si jo sóc alcalde això no s'obrirà" que va arrencar els aplaudiments de la sala i va ser el punt àlgid del seu discurs. Per encarar el final del seu discurs Mora va assegurar que CiU s'entendria amb qui calgués per poder governar i es va mostrar disposat a fer una revolució dins l'Ajuntament. Diverses enquestes que corren per la ciutat apunten una pujada de fins dos regidors pels nacionalistes en paral·lel a una davallada del PSC que almenys en perdria un, de manera que els dos grans partits quedarien frec a frec i l'alcaldia a mercès de pactes postelectorals complexos: Mora ho sap i ha decidit posar la directa.

En aquest sentit, CiU està veient que en l'afer dels prostíbuls pot fer molt de mal al govern municipal -veure el seu darrer post [aquí]: "El govern de Mataró ha fet frau de llei i ho demostrarem. (...) Han tramitat la llicència amb frau de llei i ho saben. El govern de Mataró ens ha estat mentint públicament"- i és per això que ha convocat per aquest dimecres dia 24 un acte al Centre Cívic del Pla d'en Boet amb el mateix Mora i Amadeu Farré, militant nacionalista i exdirector general de Jocs i Espectacles de la Generalitat a l'època de CiU. Mora pretén d'aquesta manera també contraprogramar l'acte que la plataforma Alcalde Baron ha ideat per donar suport a l'actual alcalde poques hores abans que hagi de declarar com a imputat pel trasllat de la nau de Can Fàbregas. Déu n'hi do.

A l'esquerra, Mojedano durant un míting de la campanya de 2007. A la seva dreta Juan Carlos Ferrando, que ha hagut de dimitir aquesta setmana.

Moltes línies enrere dèiem que la conferència de Joan Mora estava previst que fos el principal ítem mediàtic de la setmana, però el cert és que finalment no ha estat així i finalment el protagonisme s'ha desplaçat del cap del principal grup de l'oposició a la segona formació que seu a la banda esquerra del saló de sessions consistorial. El Partit Popular, que en els primers moments de la crisi s'havia atrinxerat junt amb CiU i la CUP en clau ètica contra el govern davant l'afer del macroprostíbul, ha hagut de deixar caure el número 2 de la formació a l'Ajuntament, el sempre polèmic Juan Carlos Ferrando, perquè aquest va mediar -més o menys formalment, més o menys intensament- davant la regidora de Llicències Alícia Romero per tal que un altre empresari del sexe instal·lés un altre bordell a la ciutat en els propers temps. La notícia la van publicar tan El Punt com El Periódico precisament l'endemà de la visita de la nova líder dels populars catalans, Alícia Sánchez Camacho, a la ciutat. La situació era esperpèntica i ràpidament el propi Ferrando va entendre que havia d'oferir el seu sacrifici per no posar les coses encara més complicada a Paulí Mojedano, que rebia per partida doble en les informacions publicades ja que es descobria també que l'arquitecte del prostíbul havia de ser el representat popular al Consell Assessor Urbanístic. Tot això poques dates abans de l'assemblea que els populars locals han de celebrar per dissenyar l'estratègia de cara a les eleccions municipals: les insinuacions en el sentit que les informacions aparegudes a premsa eren una filtració [veure post d'un militant local, Martín Almirón] prenen força. Mojedano es queda sense el seu fidel escuder i, si vol ser el cap de llista dels populars el 2011, ho haurà de fer sota l'estret marcatge de José Manuel López -que passa també a ser el 2 del grup municipal- i l'aparell local del partit. La situació se li complica.

Però alerta perquè la sorpresa més grossa de la setmana estava per arribar. Després d'haver assegurat en els primers compassos de la crisi tan Alícia Romero com l'alcalde Baron que l'Ajuntament no podia intervenir en un afer privat com la instal·lació d'un prostíbul -"si compleix les normes legals no s'hi pot fer res", es deia- avui els serveis informatius de Mataró Ràdio [aquí] desvetllaven la signatura d'un decret, el dijous dia 18, per part de l'alcalde declarant la suspensió de llicències relacionades amb aquest àmbit almenys durant un any. "L’Alcalde de l’Ajuntament de Mataró, per decret del 18 de febrer de 2010, ha resolt el següent: Es suspèn l’atorgament de les llicències ambientals i municipals d’activitats, vinculades en tot o en part, amb l’exercici de la prostitució, que es porta a terme en locals de pública concurrència, la qual ve regulada en el decret 217/2002 de l’1 d’agost, pel qual es regulen els locals de pública concurrència on s’exerceix la prostitució, i a l’ordre PRE/335/2003 de 14 de juliol, per la qual s’aprova l’ordenança municipal tipus sobre els locals de pública concurrència on s’exerceix la prostitució", es pot llegir al Butlletí Oficial de la Província, el BOP.

En què quedem, senyors del govern? No havíem dit fins ara que no es podia impedir donar un permís a un propietari d'un terreny perquè hi edifiqués el seu negoci si es complien tots els requisits legals? No dèiem, en un sentit de respectar la legalitat, que calia tractar tots els empresaris per igual? De nou una resposta reactiva del baronisme, un canvi de posicionament de 180 graus quan les protestes s'encrespen suposadament més de l'aconsellable. Un cop més Baron aguanta fins on creu que és prudent, però a última hora deixa anar la corda. Segurament el més sensat és fer el que s'ha fet encara que no serveixi per impedir l'obertura del local -com a molt es podrà limitar la distància entre prostíbuls i disseminar-los en una zona més gran- però tornem a estar davant d'una nova mostra de la forma de governar de l'alcalde Baron que tants maldecaps li ha donat al llarg de la seva carrera política.

Jordi Carrión torna a escena: 'Los muertos'

Primer dels quatre vídeos produïts pel mataroní Sergio Espín a manera de presentació del nou llibre de Carrión.

Avui faig propaganda d'un amic que, de propaganda no en necessita, perquè l'ha fitxat l'editorial Mondadori [web] i en parlen els mitjans de comunicació d'àmbit estatal [Público aquí]. És Jordi Carrión [web], "un dels pocs mataronins glocals que existeixen: és global perquè no li tremolen les cames a l’hora de sortir a veure món però també té clar que hi ha d’haver un punt de tornada. Mataró és en ell no el destí, sinó un punt d’anada i tornada, un refugi humà –la seva infància, adolescència, joventut-. I malgrat l’aire universalista que gasta mai renega dels seus orígens al barri de Rocafonda. Partint d’aquesta popular barriada mataronina construeix un país imaginari que només està en el seu cap i que, partint de casa seva, s’estén fins a Argentina (i Sudamèrica) i fins a Austràlia i Oceania, de moment".

Això ho deia jo mateix per descriure'l, l'abril de 2008, a la llibreria Robafaves de Mataró, on vaig tenir el gust de copresentar el seu volum Australia. Un viaje, per sorpresa meva. Ara, dos anys després, Carrión fa un canvi de direcció en la seva trajectòria literària, abandona la literatura de viatge que tan bé ha conreat els últims anys, i publica una novel·la titulada Los muertos, ubicada en un Nova York fictici i projectada com una "doble novel·la dotada d'un joc de miralls". La temàtica, però, no deixa de ser carrioniana: la violència i sobretot la memòria, temes ja tractats en clau de no-ficció. Sobre la memòria, Carrión va protagonitzar una entrevista magnífica de Vern Bueno [aquí] per un monogràfic de Valors [web].

A en Jordi el vaig conèixer com a lector, abans que personalment, tot i ser de Mataró. "És que jo sóc de Rocafonda i tu matarócèntric", dirà ell reproduïnt una broma habitual entre nosaltres. El fet és que l’estiu de l’any 2000, al juliol, ell va publicar una sèrie d’articles a l’Avui narrant un viatge de Los Angeles a Tegucigalpa, a la capital d’Honduras. Jo diria que els va començar a publicar a principis de juliol, quan naixia el suplement, i just deu dies abans que jo marxés de viatge fent una ruta calcada, de Mèxic a Honduras (feia el mateix que en Jordi però sense la part dels EUA). "Quina coincidència! -vaig pensar-. Un tiu que t’explica el viatge que faràs d’aquí a deu dies". Quan vaig tornar del viatge vaig rellegir les cròniques que no m’havia pogut llegir per haver estat fora. La sèrie no s’acabava amb la tornada a l’aeroport, sinó que l’autor dels textos tornava a casa seva, a un ciutat de províncies, i deia que una de les primeres coses que feia era anar al Robafaves a comprovar que tot seguia el seu lloc. Em vaig adonar llavors que era de Mataró. Quina sorpresa! Vaig decidir que l’havia de conèixer i, amb l'excusa d'entrevistar-lo per Capgròs, vam fer el primer cafè junts a l'antic Lattino, a la plaça de l'Ajuntament.

Amb en Jordi discrepem amb alguna cosa -la seva aversió als capellans i al nacionalisme català, el seu post en moltes coses- però en compartim moltes d'altres, per exemple la passió per cercar els nostres orígens (i els de les nostres famílies). Una mica més tard que en Jordi anés a Austràlia, el 2005, jo vaig anar a fer el mateix exercici a Cuba, a la recerca també d’una branca de la meva família que viu a l’Havana i a Bayamo. Amb en Jordi compartim l'interès per saber on hauríem anat a parar si haguéssim estat nosaltres (o els nostres pares) els que ens tocava marxar. I adonar-te'n així de l'estranya casualitat que significa que estiguem ara i aquí.

La casa de tot Déu

El rector de la parròquia del Remei de Vic, Lluís Rocaspana, explica en aquest vídeo a CatalunyaReligio.cat l'experiència interreligiosa i interecumènica que han dut a terme la darrera dècada de forma gairebé imprevista: cristians ortodoxos, musulmans marroquins, hindús de l'Índia i pentacostals subsaharians han trobat en aquesta comunitat franciscana un espai on poder expressar la seva fe. Aquest mes de febrer apareix també a Foc Nou [web] un reportatge sobre la qüestió, una realitat positiva arran de la polèmica generada a Vic per la possibilitat -avortada finalment- de què l'Ajuntament de la capital d'Osona deixés d'empadronar aquells immigrants que no tinguessin papers, com ha estat pràctica habitual fins ara. Comença així: "“Aquesta noia es diu Onhome. Ha tingut bessonada, fa una setmana –somriu-. Va ser precisament estant aquí al despatx que es va començar a sentir malament, se’n va anar a la clínica i aquella mateixa nit ja va tenir un nen i una nena. És catòlica però ve de família presbiteriana”. Fra Lluís Rocaspana assenyala en una fotografia enganxada a la paret del despatx parroquial del Remei el rostre d’aquesta vigatana vinguda de Nigèria. És una imatge de fa dos Pasqües, en una celebració ecumènica que va tenir lloc al propi temple, quan havia tingut el primer fill, en Chambalyn, que vol dir fill de Rei.

Per sorprenent que sembli, el que en altres indrets de Catalunya podria ser una situació estrambòtica aquí és absolutament normal: no cal que sigui la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians per tal que cristians de diferents branques preguin junts. I no només cristians: en aquesta parròquia hi han passat des de pentecostals –els darrers en arribar- a musulmans i hindús passant pels citats presbiterians. “Aquí hem fet de tot -apunta el rector-. Casaments de magrebins i protestants i també batejos dels pentecostals...”. Dit això Lluís Rocaspana recorda que el bateig dels presbiterians està homologat al dels catòlics, com amb els anglicans, protestants i ortodoxos. “Però això només passa amb el bateig, no amb els casaments ni amb les eucaristies”, aclareix, en el que es converteix en una petita classe d’ecumenisme i relacions entre religions".

Imatge d'una eucaristia catòlica amb membres de la comunitat subsahariana a l'església del Remei de Vic. A la dreta es veu Lluís Rocaspana, el carismàtic rector del temple. foto: Kobií/Cristina.

Només ICV i CUP mantenen l'oposició als laterals de l'autopista i la Ronda de Mig

Una imatge dels contertulians del programa.



Tan sols Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa i la Candidatura d'Unitat Popular s'han mostrat aquesta tarda en el transcurs de la La Tertúlia (política) a Mataró Ràdio contraris a la construcció d'una nova carretera que substitueixi la Nacional II i enllaci els pobles de la comarca per dalt, una via que a Mataró es traduiria en laterals a l'autopista C32, provocant una acumulació de fins deu carrils de circulació. Al tradicional suport dels dos grans partits, CiU i PSC, a la idea de construir una nova via d'un carril en cada sentit de la circulació s'hi sumen d'aquesta manera Esquerra Republicana i el Partit Popular, que fins ara havien mostrat posicionaments ambigus. En aquest sentit, Antoni Soy aclareix que la formació independentista ho considera un mal menor fins que no s'aconsegueixin alliberar tots els peatges de país perquè si això fos possible creuen que la seria la solució al trasllat del trànsit que es produirà amb l'anul·lació de la Nacional II com a carretera d'enllaç entre Madrid i França. Des del Partit Popular, el president de Noves Generacions Adam Alonso escenifica el canvi de rumb que ha emprès la formació liberal-conservadora en aquest àmbit perquè històricament el president local del PP i representant de la formació al Consell Comarcal, José Manuel López, s'havia oposat a la construcció d'aquesta nova carretera.

La Tertúlia (política) del mes de febrer, de la qual sóc el moderador, s'ha dedicat íntegrament a parlar del traspàs de Rodalies de Renfe a la Generalitat i de la mobilitat a la comarca arran del traspàs també de la titularitat de l'actual Nacional II a l'ens autonòmic. Hi han près part Montserrat Candini per CiU, Consol Prados pel PSC, Antoni Soy per ERC, Adam Alonso pel PP, Esteban Martínez per ICV i Joan Jubany per la CUP.

LaRiera48: Política 2.0. Baron, Romero i Mora discuteixen l'afer del prostíbul al Facebook

La veritat és que el que ha passat aquest diumenge a la xarxa social Facebook no té precedents a la ciutat: un comentari de Ramon Manté primer i posteriorment de Jesús Gonzàlez ha provocat que la popular pissarra general del món es convertís per una bona estona en un ple virtual, una rèplica a la xarxa del ple municipal que cada mes se celebra al Saló de Sessions de l'Ajuntament: l'alcalde Joan Antoni Baron, el cap del grup municipal de CiU Joan Mora, la regidora de Llicències Alícia Romero i diverses ciutadans discutint sobre la possible construcció d'un macroprostíbul al polígon de Les Hortes del Camí Ral, un local que un empresari vol obrir en un solar de la seva propietat i que sembla que té tots els permissos en regla. Una demostració, la d'aquesta tarda-vespre a Internet, de gran adaptació a les noves tecnologies per part dels nostres polítics... una adaptació segurament excessiva com admeten en privat altres regidors de l'equip de govern. Podria fer el link al mur d'on he capturat la conversa, però crec que val la pena reproduir-ho en la seva literalitat.

Joan Mora Bosch
(...) tampoc es tracta de que el meu model és bo i el dels altres dolent. Això ja està massa gastat com la cantarella de dretes i esquerres. Fixa't que el problema no està en els paletes o en les obres en si. El problema està en la activitat que s'hi pensa desenvolupar, en la planificació, en le creació de riquessa i per això hem de treballar més profundament en els projectes. Ens cal treballar molt el el model de viabilitat de cada projecte perquè és molt més fàcil invertir en totxo que fer-lo rendir. Avui, per desgràcia, en tenim moltes mostres en l'economia privada (locals en lloguer i en venda).A la meva manera d'entendre, és aquesta manca de profunditat en els projectes el que fa que tinguem la sensació de que no anem bé.I tornant a l'origen de la qüestió, creus que és lògic que no haguem sabut res dels prostíbuls fins ahir ho va treure l'ACN.En la relació de decrets de la comissió d'innovació i presidència del gener hi sortia més o menys com 'sala de festes, espectacles i annexes' ?Una cosa així no mereixeria una mica més de reflexió?... Mostra'n més...Sembla ser que ho sabeu des del juliol passat ...No ha mancat planificació en els usos de cara a impedir aquesta mena de Parc temàtic del sexe i la prostitució? No em sembla que Mataró es mereixi aquest tracte.
Fa 3 hores

Alícia Romero Llano
Realment, em sembla incre... Mostra'n més...ïble alguns comentaris que estic llegint per aquí. Em sap greu el cinisme, en alguns casos, i la demagogia, en d'altres. Joan, al mes de juliol es va entrar aquesta petició a nivell administratiu, com han entrat d'altres. Ha estat en període d'exposició pública, hi ha hagut anuncis oficials i s'han fet decrets amb el nom que pertoca. Però, el tema no és si CIU n'estava o no al cas, el tema és perquè CIU va aprovar un Decret l'any 2002 que permetia i regulava els prostíbuls a Catalunya. Des de ls Ajuntaments estem atrapats si no volem infringir la llei. Centrem el debat i aquest no està a Mataró, sinó què passa amb la prostitució i com es resol aquest tema.
Fa 3 hores

Joan Mora Bosch
Alícia, si el decret del 2002 afecta a tot Catalunya com és que "rebem" a Mataró? La culpa és dels altres com sempre?Vols dir que ha estat a exposició pública que es construia un prostíbul? o una sala de festes, espectacles i annexes? Desviar el problema cap a la Generalitat no es de rebut. O deixarem que se'n implanti un cada 150m ? i els plans d'usos per a evitar-ho? Això no pot ser.Ningú t'ha avisat del que això podria representar? N'heu parlat al govern? ... perquè amb nosaltres no.Tu saps el que costa treballar a favor de portar a Mataró activitat. Creus que això ho afavoreix? ... Mostra'n més...Què hi diu el govern? No vull pensar que qui ha fet una pila de comentaris abans, ara s'hagi esmunyit ...segur que no però ho sembla una mica.
Fa 3 hores

Alícia Romero Llano
Joan, és una activitat econ... Mostra'n més...òmica reglada. Des del meu punt de vista no podem fer res perquè no s'hi instal·li perquè hem de cumplir la llei. Està passant a Mataró i a d'altres municipis, no només aquí. Entenem-ho és una normativa de la Generalitat, que la canviin i no l'aplicarem però no podem fer res. Quins usos? Els usos han de ser recreatius i ho són des de fa anys al PGOU. No és tan senzill. Crec que hem de ser més responsables. Hi ha molt a dir sobre el tipus d'activitat però el debat no ens pertoca a nosaltres, sinó al país. I em pregunto perquè no s'ha resolt en tants anys. Jo tinc la meva opinió però aquesta és irrellevant en aquest cas. No estic contenta, i tant que no!

Joan Antoni Baron
Realment increïble Alícia. Com sempre es va amagar el debat per part de qui tenia la responsabilitat de solucionar el problema (devia ser un altre: ara no toca!) i passar el problema als ajuntaments. Ja veus com ha acabat l'Ajuntament de La Jonquera, condemnat als tribunals i forçat a donar la llicència del prostíbul. Però Alícia, alguns ja estan en campanya i ajudar, si mai ho han fet, perquè ho haurien de fer ara?

Alícia Romero Llano
Tota la raó, Joan Antoni. Em sap greu, però, suposo que perquè, encara crec que la politica és una altra cosa i cada dia em decepciono una mica més...

Joan Mora Bosch
Diu que el que ha entrat a l'autopista en sentit contrari sempre explica que són els altres els que van malament.Expliqueu com és que no n'hem parlat abans i ens en hem assabentat per l'ACN?Per ajudar, t'han de permetre-ho primer i aquí ha mancat transparència. No confonguem les coses.

Joan Antoni Baron
Alícia, us heu deixat algun dels tràmits (comissió informativa, informació pública, permisos previs, informes urbanístics) que calien?
(...)

Joan Mora Bosch
Aquesta forma d'abordar els problemes no ens ajuda gens.Joan Antoni, deixem les coses al seu lloc perquè preferiria parlar-ne amb calma i què podem fer ara.Creus que un decret que digui "sala de festes, espectacles i annexes" o alguna cosa així, ho identifica? Això no és transparència i ho saps. Si us ha semblat que no s'hi podia fer res, com és que no n'hem parlat a veure què se'ns acudia i podíem intentar entre tots trobar alguna fórmula?Detecto en les teves paraules dues coses: una, que no et dirigeixes a mi mai i l'altre que tampoc en sabies res.... Mostra'n més...Així és difícil ajudar.
(...)

Alícia Romero Llano
Joan, em sembla poc seriós el què dius. Nosaltres no amaguem res, només faltaria. Tot és púiblic. I deixa de dir que no deixem que ens ajudis perquè no tens cap interès a fer-ho. Ho tinc clar després de les teves declaracions sobre aquest tema. Enfoques el tema on a tu t'interessa (la informació) i no on interessa als ciutadans. Quina decepció!
(...)

Joan Mora Bosch
Decepció, Alícia? que fem la tasca que ens toca d'oposició?Cadascú al seu lloc i fent la seva feina.Saber treballar amb la oposició és més rendible i intel·ligent que no pas fer-nos responsables de qui sap què.Que no deixeu que us ajudem és evident -tu ho dius- i si vols, de veritat, que treballem junts, no ens poseu aquests assumptes al davant amb els fets consumats.Si tant us molesta a tots aquesta situació, posem-nos a treballar per veure com ho evitem però la responsabilitat del que ha succeït fins ara no és nostra. ... Mostra'n més...Ens hi posem?
(...)

Alícia Romero Llano
Joan, en cap moment he dit que sigui vostra. Quan vulguis ens hi posem.

Joan Antoni Baron
Victoria, reduir la corrupció només als polítics és un mal favor a la política. I ja sabem que la no política interessa només als poderosos.

Joan Antoni Baron
Alícia, no m'has contestat!
(...)

Joan Antoni Baron
Joan, faré una excepció i et contestaré.Tinc com a criteri no contestar, ni tan sols mencionar, els polítics municipals de l'oposició en el facebook i en el bloc. Evidenment això només fa referència a qüestions polítiques i no pas personals.Per tant m'hauràs d'excusar però no canviaré el criteri. Espero entenguis que no és res personal.
fa prop d'una hora

Alícia Romero Llano
Joan Antoni, perdona, no l'havia llegit. NO ENS HEM DEIXAT CAP TRÀMIT: exposició pública, anuncis oficials, comissions informatives, informes previs urbanístics, etc... Tot correcte!
fa prop d'una hora
(...)

Joan Mora Bosch
Alícia, comença a pensar en com fer-hi i parlem-ne. Amb en Marcel hem demanat de veure els expedients de tot això i veure què hi podem fer, també. Espero que demà ho puguem fer.Joan Antoni, em deixes més tranquil ... ;-) si és una cosa de protocol.

Alícia Romero Llano
Joan, els expedient són públics

Joan Antoni Baron
N'estava segur Alícia.
(...)

Joan Mora Bosch
(...) És evident que si aquest tema va endavant -que nosaltres farem el que sigui perquè no- serà un problema per a qui governi Mataró. Ho serà, ara, per l'Alcalde Baron i ho seria per a mi l'any que ve, si s'escau. Per això hem d'aconseguir aturar-ho i, sobretot, perquè ho serà per a Mataró.Ja se que és fàcil "disparar" als polítics perquè us ho posem fàcil però no crec que sigui sempre així.Pel que conec a l'Alcalde, estic convençut de que a ell no li agrada (ni tampoc a l'Alícia) i que, veient que no ho sabia, està tant sorprès com jo.Ara falta que tots dos treballem per mirar d'aturar-ho però ja és trist de que ens haguem de veure així per manca d'anticipació política. Això s'ha de reconèixer, també.A veure ..."

Fins aquí la transcripció. Podeu aprofundir en els arguments d'Alícia Romero [aquí] i de l'alcalde Baron [aquí]. No té pèrdua tampoc el diàleg via Facebook que mantenen a tres mans també l'alcalde Joan Antoni Baron, l'escriptor Jordi Carrión i de nou el mestre Jesús González aquí. Mentrestant, Joan Mora dóna suport a un grup titulat "'A Mataró no volem un parc temàtic del sexe i la prostitució!" [aquí].

La tromba mediàtica que ha caigut als governants de la ciutat des que divendres al vespre ACN deixava anar l'exclusiva ha estat espectacular [veure post de Jordi Surinyach, aquí]. De cop i volta ningú parla de Can Fàbregas i la suposada capacitat de l'Ajuntament per acceptar si es dóna o no la llicència a la sala de festes que actuarà de prostíbul ha près el relleu en l'arena pública. En l'intercanvi de missatges transcrit, el Baron i la Romero més partidistes venen a dir que la culpa és de la Generalitat convergent perquè el 2002 va situar en el terreny dels Ajuntaments la gestió d'aquesta difícil problemàtica que és la prostitució mitjançant un decret. En el seu favor -en el de tots els alcaldes i regidors del país- hi ha el dir que els partits polítics, a nivell d'estat encara menys i també el seu, han estat incapaços d'abordar d'una vegada per totes aquesta situació i legalitzar una pràctica que -sigui moral o no, això s'ho sabrà cadascú- existeix i existirà. En aquest sentit, els intents de la consellera socialista Montserrat Tura en l'anterior tripartit van quedar en no res per la pressió dels sectors feministes del seu partit i així seguim.

Anem però al fons de la qüestió. Pensant en les prostitutes -algú hi ha pensat un moment?-, entre que la prostitució s'exercici d'amagat a l'Avinguda Maresme i que es faci de forma més o menys legal en un indret que almenys reuneixi condicions climatològiques i sanitàries i tingui un responsable al davant... és obvi que val més això darrer. Molt millor que la prostitució s'exerceixi de la forma el més legal possible i de manera que no hi hagi màfies ireconeixibles extorsionant dones vingudes del Sud sinó empresaris amb noms i cognoms als quals es pot anar a buscar en el cas que s'observi algun indici de delicte. Però des d'aquest cap de setmana una part dels mataronins semblen haver-se convertit en els campions de l'ètica i es rasguen les vestidures perquè tot i que és evident que tothom sap de l'existència de bordells el cert és que mentre no els veiem no ens molesten a la vista. O no?

El relat de Paulí Mojedano

Sembla que la polèmica del prostíbul -a Ventdelplà per cert també n'hi havia, i també volien instal·lar un centre comercial en una fàbrica, quines concumitàncies entre la capital del Maresme i el poble del Vallès Oriental, no?- amenaça doncs de convertir-se en el tema dels propers mesos a la ciutat. I fer-nos oblidar l'embolic de Can Fàbregas, al qual es refereix Miguel Guillén al nou portal dels informatius de Mataró Ràdio MataróNotícies.cat [aquí]. De resultes de la situació creada per la imputació de Baron i Bassas pel trasllat de la nau, precisament el cap del grup municipal del Partit Popular, Paulí Mojedano, va reptar l'alcalde a principis d'aquesta passada setmana a constituir un govern unitari fins a final de mandat, una proposta molt poc viable que quedarà en via morta. Ara bé, dins aquesta proposa Paulí Mojedano -que des de l'oposició de moment ha demostrat una gran capacitat d'articular discurs coherent i global- ha llançat aquesta setmana una bateria d'iniciatives entre les quals concretar el futur econòmic de la ciutat relligant tres elements que em semblen claus: el Tecnocampus, el projecte Mataró Marítim i la indústria cultural -Museu Bassat i sales musicals del Pla d'en Boet com a elements estrella-. El futur de la ciutat ha d'anar claríssimament en la direcció que indica el popular. Sinó temps al temps.

P.D.: A l'hora de "tancar aquesta edició" m'arriba la notícia que la Plataforma Alcalde Baron -inactiva des de les municipals- ha convocat un acte de suport a Joan Antoni Baron el 24 de febrer a les 8 del vespre al Casal Nova Aliança. Com dèiem la setmana passada, la situació és realment delicada i mostra d'això és la convocatòria d'aquest acte, inèdit entre els socialistes mataronins.

Això si que és tenir empenta *

Vídeo penjat a CatalunyaReligio.cat.

"Té tanta marxa com sembla aquest noi?", pregunto a en Ramon, l'amo del cafè que queda a pocs metres de la seu principal d'Itaca, al carrer Llobregat del barri de la Torrassa de l'Hospitalet. S'ho pensa un moment i respon convençut: "Més del que sembla". Deu ser veritat, perquè en aquest bar és on Felipe Campos es desfoga i deixa anar les neures que tot projecte comporta. De 25 anys, ros, ulls verds, impetuós, és el director general d'aquesta entitat. Director general, si, perquè estem davant una iniciativa tan voluminosa que requereix d’una estructura empresarial per a funcionar. Fundat fa 33 anys com a esplai parroquial de l'església dels Desemparats i vinculat al Moviment de Centres d’Esplais Cristians, Itaca s’ha convertit en els darrers cinc anys en una macroentitat amb dos seus que acompanya en el seu recorregut vital nadons des de 4 mesos fins a joves de 25 anys. Segueix sent, doncs, un esplai de cap de setmana però a aquesta faceta primogènita hi ha sumat ser un Centre Obert per a nens i nenes en risc d’exclusió, un servei d’inserció laboral i un Espai Familiar on es treballen qüestions com la psicomotricitat dels més petits en companyia de les seves mares. “El lema d’Itaca és fer que els infants i els joves siguin protagonistes –assegura-, i volem fer present Déu en aquest marc des de la quotidianitat. Volem anunciar Jesús alhora que denunciem les injustícies”.

Ell diu que la seva vida és molt corrent i no fa res “que no faria un altre que estima la infància, la joventut i vol donar oportunitats als que no les tenen...”, però el cert és que en Felipe està lliurat dia i nit a aquesta tasca. Sort que va estudiar empresarials: 250.000 euros de pressupost, 19 professionals i 230 persones ateses diàriament. El preu humà de tot plegat és, confessa en Felipe, tenir de “segona parella” -ironitza la Vero, la que serà la seva dona – una Blackberry, el telèfon mòbil que li permet respondre i enviar correus a gran velocitat. Però que hi hagi hagut aquest gran i ràpid creixement no vol dir que s’hagin abandonat les arrels. “Nosaltres parlem del concepte de l’ambició sostenible, de ser fidels a les arrels malgrat un creixement tan pronunciat. Si no sapiguéssim d’on venim, no seríem on som”, assegura en Felipe. De fet sense saber d’on surt Itaca no es pot entendre com ha pogut créixer tant: l’esplai va néixer –i segueix vinculat- a la parròquia dels Desemparats, que té escola, casal d’avis i teatre. En aquest sentit, la presència de menuts d’altres tradicions religioses no és vista com un problema, ans al contrari: “Som el que som però no tanquem la porta a ningú, de manera que s’acaba fent un treball intercultural i també interreligiós”.

La feina que fan associacions com Itaca permet entendre com és possible que el perillós còctel on conflueixen crisi, atur i difícil digestió de la immigració no exploti en qualsevol moment: aquí es canalitzen malestars i es teixeixen complicitats. Aquí és on es construeix el futur del país i es demostra que més enllà de desencants i corrupteles del moment hi ha una xarxa de gent i entitats disposada a treballar de valent per seguir fent possible el somni que representa viure junts.

* Publicat a Foc Nou del mes de febrer.

Borde(r)s*

El meu mòbil ja tenia nova cobertura. S'hi veia un prometedor 01 enlloc del darrerament habitual JORfastlink. Havíem passat la frontera anterior, pagat les taxes de sortides, fetes les cues corresponents i complimentats els deguts papers. Érem alla, a la frontera siriana, confiant que l'advice de la recepcionista de l'hotel -refutat amb altres exemples- en el sentit que el famós VISA te'l feien a la mateixa frontera seria cert. Però el borde del bigoti de seguida ha mostrat la seva mala llet. Era un soldat tipus, calvet, baixet, amb l'uniforme de color caqui de dictadura de país de l'est (o de l'Orient Mitjà, en aquest cas). El tiu ha dit que no tenir el visat era un "Big Problem". Merda. Ho ha tornat a dir, migrient per sota el nas. Ha fet durar les esperances una mica més i fins i tot hem pensat que se'ns obria el cel, en un determinat moment. Però res. Ha tornat a venir i ha dit que el seu jefe no hi era -era divendres- i que per tant "Good Bye" i Barcanova i "torneu el dia que vulgueu però amb un VISA". En acabar, un cerimonial perquè ens tornés els passaports i una obsessió malaltissa en controlar que sortíem del pais tot seguit, entaforant-nos en un taxista amic.

Ja se sap. El dia després de Santes sempre és una merda, siguis on siguis. És un dia per vaguejar, per oblidar, per no fer res. Perquè res no va. No us explico que també ens hem quedat a l'ascensor tancats...

Demà cap a Jerusalem, a Palestina. Avui, durant aquest interminable matí, haurem après que el viatge no és sinònim de satisfacció, èxit ni plaer, que també deu ser bo.

* Ahir en el post deia que, en el viatge a Jordània del 2004, vam intentar entrar a Síria però que no ens van deixar. Però que no venia a tomb explicar-ho. Avui he retrobat el mail que vaig escriure cap a Catalunya aquell, dia per relatar el perquè no ens van deixar entrar. Un petit 'divertimento' per rememorar el moment, vaja. Una mostra més de pardillisme. Falta afegir que en tornar a Amman, la capital jordana, vam anar a ofegar les penes en un McDonald's, un baluard capitalista per carregar contra els estatalistes que no ens van deixar entrar a Síria.

Herois

L'estiu de 2004 vaig anar de viatge a Jordània i, sense haver-ho previst, vam acabar anant als territoris ocupats, a Palestina. No ho teníem pensat però Jerusalem queda tan a prop de Jordània que vam decidir sacrificar monuments per veure persones, per entendre'ns. I un cop allà tampoc pensava escriure'n res, però la veritat és que per un intent de periodista com un servidor era missió impossible: hi havia massa coses a explicar com per reprimir-se i no deixar-se anar davant un ordinador o un full en blanc. Arran d'aquell viatge vaig publicar cinc articles a capgros.com [aquí]. I ara repassant-ho pensava que un d'ells anava dedicat a parlar del que allà estant vam quedar que n'anomenaríem "moskorros". És curiós: a vegades tens la sensació d'haver escrit una cosa deu vegades i a l'hora de comprovar-ho te n'adones que devien ser tot fabulacions del teu cap, galerades imaginàries perdudes en algun lloc inescrutable del cervell.

Com ja hem dit nosaltres havíem anat de viatge a Jordània -també vam intentar entrar a Síria però no ens van deixar, això no ve al cas ara- i per tant el propòsit del nostre recorregut era turístic, en el millor sentit del terme. Per tant és obvi que no anàvem a fer turisme solidari (a favor de la causa palestina, s'entén, és clar). Però per casualitat -ens ho va recomanar la guapíssima recepcionista de l'hotel d'Amman- vam acabar dormint els quatre o cinc dies que érem a Jerusalem Est, la zona àrab, en un hostal que més tard vam descobrir que era una mena de centre d'activistes propalestins encobert: el Faysal Hostel [web; aquí ho deixa ben clar: lloc habitual de periodistes, activistes i una altra cosa que no acabo d'entendre]. Murals dimonitzant l'exèrcit israelià, bromes sobre Ariel Sharon al salvapantalles de l'ordinador de lliure connexió, banderes de tots els països arreu... us en podeu fer una idea.

De mica en mica ens vam acostumar a l'ambient de l'indret, molt acollidor, d'altra banda: era evident que nosaltres érem uns bitxos raros, a l'hostal, perquè no veníem a salvar ningú, tot i que penso -avui ho diuen un israelià i un palestí junts a la contraportada de El País- que la millor manera d'ajudar països en situacions problemàtiques és anar-hi i repartir tants calers com la teva economia et permeti durant els quinze dies o tres setmanes que t'hi passegis. Però bé, la resta dels habitants d'aquell cau si que eren practicants del turisme solidari clàssic. Recordo perfectament una conversa a la terrassa de l'hostal -porta de Damasc de la ciutat vella a vint metres, espectacular- amb uns activistes catalans i espanyols. Els activistes s'anaven rellevant i justament aquell vespre va aparèixer algú de Barcelona, diria, anunciant de forma contundent: "Ha caigut l'Hamsa!", en relació a una antiga instal·lació industrial que havia estat desallotjada el dia abans per les forces de seguretat. I mica en mica el debat va anar transformant-se en una exhibició, entre els qui ja feia dies que eren a Palestina, de qui havia fet l'heroicitat més gran. El premi, aquell vespre, se'l va acabar enduent un imbècil de Saragossa, un "moskorro", que havia escollit ajudar la causa palestina i la seva població d'una forma ben curiosa: ajudant-los a tirar pedres contra l'exèrcit israelià.

Ara mateix estic escrivint això i penso: vols dir? Segur que va dir això aquell tio? No serà una altra cosa que se t'ha quedat al cap, o una imaginació. Comprovem-ho. M'aixeco i recupero la llibreta d'aquell viatge, tapa de color verd, fulles de quadradets blaus; una de clàssica. Veig que ho tinc escrit tot, perfectament, o sigui que em limitaré a transcriure. El text tenia títol: Herois.

"Avui ha estat un dia bonic... bàsicament ens han gasejat" explica satisfet el 'moskorro' número 1 en referència a la marxa per la pau contra el mur que es fa des de fa una setmana al West Bank [Cisjordània]. El seu testimoni, junt amb el d'un parell de nois de la mateixa calanya, ens posa els pèls de punta. Són el tipus de gent que més valdria que no se'ls deixés participar en iniciatives d'aquest tipus. Els fan perdre la legitimitat, la coherència, el sentit últim. Perquè aquesta gent no ve aquí a fer la pau, venen a fer la guerra. Són uns indocumentats. No pensen. Només tenen odi i el venen a enviar als israelians en un exercici infantil, patètic i estúpid. "No tots els israelians són subnormals", va dir-nos fa dies la mateixa veu. Molt bé, nano. Que bé que te n'hagis adonat. Et fotran un monument a la intel·ligència.

Per a ells nosaltres som uns cagats, uns 'flojeras', uns acomodats que venen aquí a fer turisme, a fer un viatge de plaer. No com ells, que juguen a fer de soldats en el seu mes de vacances. Ells són els cracks, els conscienciats, els que lluiten. Migrient admeten haver tirat pedres contra l'exèrcit, quan la ideologia de la marxa ho prohibeix expressament. Quina pena. Quina pena que foteu. Sou violència. Violència pura, que no fa res més que ampliar la fossa entre israelians i palestins, que ja es fa gran per si sola. Torneu a casa, valents, torneu a casa i reflexioneu què és el que us passa pel cap i si el que heu vingut a fer aquí ajuda en res a què un dia hi hagi pau. Feu-ho per tots ells, si és que realment us importen".

Curset intensiu sobre ètica i política amb Roca, Herrero y Rodríguez de Miñon i Gay

Els últims dies he fet un curset accelerat d'una qüestió que m'interessa profundament, els lligams entre l'ètica i la política, entre els valors i la política. Després de la taula rodona que com a Valors vam organitzar el dimarts dia i que va comptar amb la presència d'Ernest Benach, Francesc-Marc Álvaro i Antoni Gutiérrez-Rubí [vídeo resum, acte sencer], aquest dimarts dia 9 he anat a cobrir per a CatalunyaReligio.cat la segona sessió de la jornada El valor de l'acció política i la seva dimensió ètica, organitzada per la Facultat de Teologia de Catalunya. La protagonitzaven tres pesos pesats de l'àmbit del dret i la política: Eugeni Gay, membre del Tribunal Constitucional; Miquel Roca, pare de la Constitució Espanyola i prestigiós polític i advocat i Miguel Herrero i Rodríguez de Miñon. Els tres ponents de la taula rodona han coincidit en què en el moment en què es contempla el món ètic, de la moral, separadament del món de la política s'obren les portes perquè aquesta diferenciació pugui ser possible. "L'ètica condiciona sempre l'acció política en qualsevol estat democràtic de l'Europa d'avui. Seria molt dolent que no ens ho creguéssim”, ha assegurat en un moment donat Miquel Roca. En un altre moment, aquest polític clau de la Transició ha assenyat que “l'acció política o té una finalitat ètica o no és acció política”. Per la seva banda, Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, també pare constitucional, va criticar que actualment el sistema polític tan sols mira de respondre a les necessitats econòmiques dels ciutadans oblidant altres demandes que existeixen en el sí dels homes. Finalment, Eugeni Gay va afirmar taxativament que sense moral no hi ha política: "Tots aquells que tenen Maquiavel com a llibre de capçalera -Hitler, Stalin, Franco- van dur el seu poble a la ruïna". Déu n'hi do. Déu n'hi do quantes reflexions i de quina potència... Si voleu recuperar les tres intervencions senceres dels ponents podeu fer-ho en aquest vídeo.

Aquest febrer a 'Valors', l'autenticitat: la feina de treure's capes*

Anem una mica disfressats, tots plegats, per la vida. Tot i que l’autenticitat és un valor en alça en el camp cultural, polític, estètic... el cert és que en les nostres conductes del dia a dia prima més el què pensaran de nosaltres si fem tal cosa o tal altra que no pas el què nosaltres volem fer o ser. Ens disfressem perquè no ens atrevim a ser qui som o voldríem ser. Davant d’això hi ha però també cada cop més persones que s’hi rebel·len: un d’ells és Miquel Osset, extreballador d’una multinacional que va decidir deixar una feina que no l’omplia i llançar-se a l’aventura de muntar una editorial al voltant de l’ètica, Proteus, la qual va atorgar a principis de desembre la primera edició d’uns premis que porten aquest mateix nom i als quals Valors estava nominada. Osset ha fet un exercici d’autenticitat que explica [aquí] en aquest número de Valors. Ignasi Moreta, Jaume Subirana, Marta Pera, Jordi Martínez Font, Montserrat Esteve, Tica Font i Pere Pascual [aquí] són altres de les persones que perfilen en aquest número de febrer com ens ho hauríem de fer per deixar les disfresses pel dia de Carnestoltes i atrevir-nos cada dia a ensenyar-nos tal com som, perquè una societat més autèntica serà sens dubte una societat més humana. Podeu aprofundir en la qüestió recuperant [aquí] la conversa sobre el tema entre Mar Galceran i Jordi Martínez Font emesa el 5 de febrer al Nits Estel amb Valors, el nostre espai radiofònic setmanal. Dediquem aquest número a Xavier Tribó, que justament el mes passat escrivia a la secció de ‘Firmes’ i del qual a l’hora de tancar aquesta edició ens anuncien la mort després d’onze anys de lluita serena i madura contra un càncer. Ell ha estat per nosaltres un autèntic exemple d’autenticitat.

* Article de presentació del número de febrer de Valors.

ALTRES CONTINGUTS D'INTERÈS DEL NÚMERO
· "La xarxa que aguanta el país", de Joan Salicrú.
· Cristina Mas: “Donar classe fa perdre el moment de cada nen per aprendre”.
· “El pas per Teheran”, de Francesc Grané.
· “Lideratge polític: no n’hi ha prou amb escoltar”, de Francesc Amat.
· “Copenhague”, de Xavier Manté.
· “Barack Obama: ‘Vaig prometre que faria no només el que fos popular sinó necessari’”, de Miguel Guillén.
· “Conèixer el país”, de Joan Safont [Bloc].
· “Records de Lusitània”, de Joaquim Amargant [Bloc].
· “Avatar”, de Marc de San Pedro [Bloc].
· El conte: “La tortuga viatgera”, de Noe Bofarull [bloc]. Dibuix de Javier García [Bloc].

Si et vols subscriure a la revista clica aquí (modalitat paper i modalitat PDF) i si vols rebre un pdf amb el número d'aquest mes gratuïtament envia un correu a redaccio@valors.org.

LaRiera48: La ciutat deserta, tot esperant Godot

El solar de Can Fàbregas, aquest passat dissabte al matí.

El panorama que es veu si aixeques el cap per sobre les valles de protecció del solar de Can Fàbregas és desolador. Sort del cel blau d'aquest dissabte al matí. Aquesta és la nostra particular Zona Zero, empantanegada, que segueix sense conèixer el seu futur. El silenci que s'hi pot escoltar és una metàfora de la situació de la ciutat: a l'espera. Amb l'espasa de Damòcles que passa una i una altra vegada sobre tots nosaltres, els que volen salvar la nau desmuntada, els que la voldrien veure a terra, els que no saben ni contesten sobre la qüestió... El conte de mai acabar que amenaça amb convertir-se en etern, en esdevenir l'anècdota i l'acudit fàcil sobre la nostra ciutat... Tot esperant Godot, com portava per títol aquella obra de teatre.

La situació és complexa. Joan Antoni Baron i Ramon Bassas ho saben. S'han posat en un bon esbarzer i el més greu és que tot plegat, més enllà de què el procés judicial tiri endavant, condiciona enormement la vida política local. Des del ple municipal en què es va anunciar la decisió judicial d'imputar la màxima autoritat de la ciutat i el regidor d'Urbanisme, l'alcalde Baron ha decidit concentrar-se en la feina del dia a dia i, sobretot, no dir res que no pugui ser usat en contra seva, com d'altra banda és lògic. Excepte l'acte de recolzament que li va preparar el PSC el següent dijous del ple a Can Palauet, Baron ha fet de la discreció, a l'estil Montilla, la seva forma de treball. Una situació d'stand-by que provoca una sensació encara més clara de falta de lideratge, de tremp, respecte el futur de la ciutat, sobretot en el camp econòmic, ara que ens trobem en moments de crisi i els polítics, si una cosa haurien d'oferir ara, és confiança, capacitat de marcar el rumb. En comptes d'això, seguim sense saber on anem.

El Tecnocampus, d'acord: Visca el Tecnocampus, ens agrada que un govern municipal d'esquerres no faci fàstics al món de l'empresa i la innovació. Així ha de ser. Però no n'hi ha prou. En el moment de crisi en què ens hauríem d'estar cremant les celles, tots plegats, sobre com generar noves oportunitats econòmiques per la ciutat, el Programa d'Actuació Municipal de 2010 no inclou ni un euro pel projecte Mataró Marítim que tan esperançador podria ser: el govern no s'acaba de creure allò de què la millor política social del futur és una inversió en generar oportunitats econòmiques. Tampoc avancem en un element clau com l'Agència de Promoció de la ciutat, que haurien de pilotar Alícia Romero i Sergi Penedès, al contrari: la pèrdua del Cruïlla de Cultures, l'element de promoció de la ciutat més important que tenia fins ara la capital del Maresme, es pot donar pràcticament per feta. I finalment tampoc hi ha notícies sobre l'aposta per l'economia verda insinuada en el seu dia per l'alcalde Baron [Economia verda a Mataró]. No sabem on anem.

El moment que li ha tocat viure a l'alcalde Baron no és gens fàcil perquè els mínims de la ciutat estan en gran part coberts gràcies a la feina dels anteriors executius. Cal seguir fent microcirurgia urbana en molts punts de la ciutat, millorar la seguretat, els accessos a la mateixa, els serveis socials i educatius... però aquest ja no pot ser el quid de la qüestió. Com deia Lluís Llach: "Més lluny, hem d'anar més lluny...". Es tracta de dibuixar cap on anirà la ciutat en els propers deu anys, com ha fet l'alcalde Hereu a Barcelona, sense massa èxit -certament- però almenys demostrant una forta voluntat política al darrera. Cert és també que l'agonia del segon tripartit a la Generalitat i l'absència de rumb en el govern Zapatero ajuden a incrementar aquesta sensació de què el PSC, a Mataró, sembla escapar-se-li la ciutat de les mans: si els socialistes volen seguir governant és més urgent que mai que disparin tres o quatre fletxes estratègiques per tal de saber on apunta el futur del seu projecte polític, si aquest no està ja esgotat.

En realitat l'apatia, el cansament i la falta d'idees noves -no exactament en la ciutadania, vegi's la moguda que s'està organitzant per preparar la consulta sobre la independència a Mataró- és patent a gairebé totes les formacions polítiques locals. A banda de la CUP, que ha sorprès a propis i estranys per la capacitat de mantenir viva la flama de la pròpia parròquia amb un sol regidor, qui més bé aguanta aquesta sensació és Convergència i Unió, que manté encara l'engrescament fruit de l'arribada de Joan Mora al capdavant del grup municipal. Segueix, això si, evidenciant una gran falta de concreció sobre el futur que planteja per Mataró; Mora parla més de com s'haurien de fer les coses que quines coses s'haurien de fer, en un missatge que és bo per aplegar diferents públics però que en algun moment s'haurà de posar negre sobre blanc. És d'esperar que Joan Mora comenci a desgranar-ho en la conferència de llançament de precampanya que ha preparat pel dimecres dia 17 a la sala d'actes Caixa Laietana, amb el sempre eficaç lema del canvi com a estendard (per cert, parlant de CiU, molt recomanable l'entrevista doble al president Pujol i a Joan Mora que fa Albert Calls en aquest número de febrer del Tribuna Maresme [aquí]).

Malgrat el que es pugui pensar, els nacionalistes no ho tenen fàcil per accedir el govern de la ciutat, perquè ni amb PP ni amb ERC per separat sumaran i una eventual gran coalició amb el PSC és una possibilitat que els inquilins del sisè pis de la plaça de les Tereses no volen sentir ni a anomenar. De totes maneres, del que ha passat les darreres setmanes segurament el més positiu en l'àmbit polític de la ciutat ha estat que el govern hagi buscat un pacte precisament amb CiU de cara a l'afer de Can Fàbregas. És un llàstima que no ho hagi fet amb el PP -ja se sap, les sigles manen i el sectarisme a vegades també...- però de moment aquest és un canvi d'actitud crucial en el mapa polític de la ciutat, que porta tres anys amb la clivella "Can Fàbregas si o Can Fàbregas no" com a eix de posicionament polític clau (amb el PSC i CiU a banda i banda). Que Joan Antoni Baron hagi accedit a donar la mà al principal partit de l'oposició és doncs una bona notícia, perquè al capdavall Baron i Mora són els dos grans dispositaris de la confiança ciutadana des de maig de 2007. Una cosa és que no governin, l'altre és que no parlin i en aquests tres anys amb prou feines hagin dinat en una ocasió -per insistència de Mora- i hagin tingut una reunió llarga en una altra. Això no pot ser. I les coses clares: qui ha canviat d'actitud -també per pressions de la resta de socis- ha estat l'alcalde Baron; la mà de Joan Mora durant tot aquest tema ha estat estesa permanentment.

Mora i Baron, per molt que facin veure que no, comparteixen -o podrien compartir- algunes de les principals línies del govern municipal, de qualsevol govern municipal del segle XXI a Mataró. Amb un accent més empresarial CiU i amb un accent més social el PSC, si volen matisar-ho. Però al capdavall aquestes són dues formacions de govern que a Catalunya comparteixen una cultura comuna per la qual les decisions d'una força i altra tampoc són tan diferents. Això no vol dir que pensin el mateix, però si significa que, a l'hora de governar, se n'adonen que les peticions del gruix de la ciutadana són bastant semblants i els instruments per transformar la realitat també.

I en què poden col·laborar Mora i Baron? En què Mataró esdevingui capital de la comarca, per exemple. És cert que a l'hora d'enfocar aquesta qüestió apareix un escull inicial evidentíssim, el canal públic de TDT comarcal. Però més enllà d'això, Mora es mostra a l'entrevista a Tribuna Maresme un acèrrim partidari de generar centralitat a Mataró respecte el conjunt de la comarca i fer-ho amb generositat, exactament el mateix discurs que des de fa un parell d'anys ha adoptat l'alcalde Baron i la resta del govern municipal (fins llavors tan sols CiU apretava en aquest sentit). De la mateixa manera, un altre leiv motiv històric dels nacionalistes, la connexió Mataró-Granollers, és un dels eixos força del relat de futur de la ciutat de Joan Antoni Baron. De portes endins, els espais per la concertació són evidents: cap altre projecte pot lligar tan amb la visió de ciutat que té Joan Mora com el Tecnocampus, de manera que un pacte respecte aquesta qüestió hauria de ser fàcil. I el mateix respecte el projecte Mataró Marítim -absolutament embarrancat per tristesa de Paulí Mojedano-, el futur Museu Bassat, la construcció d'un nou teatre o un auditori a la ciutat...

Projectes que relliguin Mataró amb el conjunt de la comarca, a nivell ambiental, cultural o econòmic. Consolidació de l'eix Mataró-Granollers i alhora de les sinèrgies en clau de sol i platja amb la resta de poblacions de la costa. Tantes coses a fer i tan poc temps per fer-les abans de les eleccions. Tantes possibilitats de futur que, de moment -i podria passar molt temps-, són tan sols dibuixos fantasmagòrics que es van formant als bassiots del solar de Can Fàbregas... a l'espera que els déus de la justícia es pronunciin i dictin sentència sobre el futur de la ciutat.

P.S.: De moment la batalla a favor de la preservació del patrimoni o a favor de la vinguda del Corte Inglés segueix a Internet. Un nou grup de persones més o menys properes a l'oficialisme han organitzat un grup de Facebook [aquí] titulat "Volem el Corte Inglés a Mataró!!!" que compta amb uns 150 afiliats, tot i que el grup de Facebook promogut per la plataforma Salvem Can Fàbregas [aquí] els guanya encara amb dos-cents membres, ja que en té més de 350.
P.S.2: Em diuen que hi ha un altre grup de Facebook [aquí] també partidari de la vinguda de El Corte Inglés... vaja, si algú troba més grups relacionats, que m'ho faci saber.

Els Amics de les Arts: l'excessiva expectació impedeix gaudir d'un bon espectacle*

Amb el concert dels Amics de les Arts d’aquest divendres inclòs dins el desè aniversari de la sala Clap va passar segurament el que havia de passar: feia dies que les entrades s’havien esgotat per assistir al concert del grup de pop en català revelació del moment i, tal com havia ocorregut amb els Manel deu mesos enrere en el mateix indret, l’èxit va ser tan abassegador que va acabar ofegant l’espectacle -entre el públic, precisament, el cantant manelià Guillem Gisbert-.

Enteguem-nos: els Manel aquell dia i aquest divendres Els Amics de les Arts són grups de subtileses, de llargs monòlegs humorístics a l’inici de cada cançó i formacions que musicalment no tenen una gran potència sonora, no peten gaire, dit en argot. Això, sumat a una sonorització insuficient, va fer que de mitja sala en endarrera el públic seguís gran part de l’actuació amb moltes dificultats. Per acabar-ho d’adobar l’actuació dels Amics de les Arts no podia superar l’hora de durada perquè de fet actuaven de teloners de Mishima, una de la bandes del pop en català de més qualitat tot i que no hagin arribat a tenir un reconeixement tan gran com els Manel o ara ja Els Amics. Paradoxes de la vida: el suposat teloner havia estirat gran part de les gairebé vuit-centes -rècord del 2010- que s’encabien sota el sostre del local i va acabar esdevenint el protagonista de la vetllada, per molta admiració que professin als Mishima.

Tot això va fer que tan sols a la part final del concert dels Amics el conjunt del públic connectés amb el que passava dalt l’escenari i es visquessin moments d’autèntica catarsi musical, especialment amb A vegades. Un concert doncs que va donar molt poc de si, llastimosament, no per culpa dels músics ni del públic... sinó per la gran expectació creada, mala acompanyant sempre d’un bon recital. Sort que el 19 de febrer els Amics tornen, en un concert amb solitari, a la sala Privat de la capital del Maresme. Segur que molts dels que ahir van quedar amb regust de poc però amb ganes d’Amics s’espavilaran a aconseguir un tiquet per assistir a la nova cita, encara que sigui d’aquí a quinze dies clavats.

* Crònica meva escrita per a Diaridelamusica.com amb vídeo de enregistrat i muntat per Joan González.

Reaccions múltiples a 'Valors i política'

Versió íntegra de la conferència clicant aquí.

Estic favorablement sorprès de la quantitat de reaccions que ha generat la taula rodona d'aquest passat dimarts Valors i política. Una aliança possible? que vam organitzar des de la revista Valors amb la presència del president del Parlament, Ernest Benach, el periodista polític Francesc-Marc Álvaro i el consultor polític Antoni Gutiérrez Rubí. Tan Benach amb el seu apunt El valor de la política [aquí] com Antoni Gutiérrez-Rubí [aquí] amb una fitxa fan referència a l'acte i a la seva intervenció. Des de l'àmbit polític local, el primer tinent d'alcalde Ramon Bassas escriu Política amb Valor [aquí], la regidora de Promoció Econòmica Alícia Romero Necessitem polítics que siguin artistes? [aquí] mentre que el portaveu del grup municipal de CiU, Quim Fernàndez, també es refereix a la cita amb Valors i política. Un debat interessant [aquí]. Des de l'àmbit ciutadà hi ha hagut també diverses reaccions, com les de Neus Pinart [aquí] i Pere Pascual [aquí]. Els mitjans de comunicació locals també s'han fet ressò de la taula rodona: "Defensen els valors com la base per regenerar la política" (Diari digital capgros.com) [aquí] i "Benach parla de la Llei electoral en una taula rodona a Mataró" (TotMataro.cat) [aquí]. Finalment, el moderador de l'acte, Francesc Ponsa, també es refereix a les paraules dels ponents en un apunt al seu bloc [aquí]. També aquí podeu recuperar la crònica "Polítics sòlids que siguin artistes i parlin de filosofia" que vaig fer el mateix vespre encara amb el frenesí del propi debat.

Els Amics de les Arts s'estrenen a la capital del Maresme en plena eclosió del 'Bed & Breakfast'

Mataró viurà aquest divendres dia 5 la primera actuació de la formació de pop en català Els Amics de les Arts, una banda que està en aquests moments a la cresta de l'onada en el marc d'una voràgine encapçalada pels Manel. Els responsables de la sala Clap han confirmat a Diaridelamusica.com [web] que les entrades posades a la venda estan pràcticament esgotades pel concert que compartiran amb Mishima, una altra de les noves bandes del pop en català. Els Amics de les Arts [web] són, per davant de tot, quatre amics i ex-companys de pis que practiquen el que ells mateixos han denominat Electro Avant Folk d’Autor. Després de dues maquetes i el disc Castafiore Cabaret publicat l’any 2008, els propers dies 5 i 19 de febrer Els Amics de les Arts visitaran les sales Clap i Privat de Mataró, respectivament, presentant el seu últim LP Bed & Breakfast. L’equip de Diaridelamusica.com es va acostar la setmana passada a l'estudi de Barcelona dels Amics de les Arts, al barri de Sant Andreu, per conèixer més a fons els cantautors d’habitació que han rebut els premis Enderrock de la crítica al millor disc de l’any i al millor llarga durada de cançó d’autor.

Polítics sòlids que siguin artistes i parlin de filosofia

Álvaro, Benach i Gutiérrez Rubí en un moment de la taula rodona aquest vespre a la sala d'actes de Caixa Laietana de Mataró.


· Vídeo enregistrat per Marc de San Pedro aquí.
· Crònica de l'acte de Francesc Ponsa aquí.
· Crònica de Neus Pinart aquí.
· Crònica de Pere Pascual aquí.

És possible una aliança, una plasmació, una traducció dels valors positius que un té com a individu a l’hora de dur a terme acció política? Aquesta era la pregunta que plantejàvem en el títol de la taula rodona que, com a Valors, hem celebrat aquest vespre a la sala d’actes Caixa Laietana, moderada pel company Francesc Ponsa [bloc]. Qui ha respost més directament la qüestió ha estat el periodista Francesc-Marc Álvaro, un dels tres convidats junt amb el president del Parlament, Ernest Benach, així com Antoni Gutiérrez-Rubí, consultor polític. Álvaro ha situat el president Obama com a protagonista i reflexionat sobre la situació en què es troba el líder nordamericà en aquests moments, en què els límits de l’acció de govern han fet reduir ostensiblement el calibre de la reforma sanitària que va anunciar de forma grandiloqüent durant la campanya electoral: “M’agrada més Obama ara que abans, perquè ara és l'esperança dins els límits de la política. Els sants, en política, no m"interessen”, ha reblat. Álvaro ha relacionat Obama amb l’expresident txec Vaclav Havel, el qual ha recordat que va ser durament criticat quan va decidir sumar-se a l’OTAN atenent als interessos de defensa del país. En aquest ordre de coses, el periodista ha recordat que la política democràtica és decebedora: “És una carta als Reis on no et porten tot el que esperaves i on a més potser t’ho porten tard, perquè la política és la gestió del temps". Sense citar-lo directament, Álvaro ha criticat propostes unipersonals com la del president del Barça Joan Laporta, la presentació del qual a les properes eleccions al Parlament plana aquests dies sobre la política catalana.

L’apunt més optimista i suggerent l’ha aportat Antoni Gutiérrez-Rubí, el qual ha fet un cant a l’esperança assegurant que aquelles formacions que plantegin discursos en aquest to, d’horitzons de sentit, són les que seguiran tenint el suport dels electors: "Hi ha un gran espai pel discurs de l'esperança a casa nostra". Una política que, per Gutiérrez-Rubí han de construir polítics amb conviccions profundes, amb vida interior, espiritual rellevant, que s’hagin treballat internament... un discurs molt relacionat amb el que fa Francesc Torralba en el seu darrer volum Intel·ligència espiritual [veure apunt al meu bloc aquí]. “El dèficit espiritual actual no afavoreix la política. La recuperació dels grans valors és necessària per a millorar la política", ha dit. Això creu que pot ser el ferment d’una nova generació d’artistes de la política, “persones llegides, gent que com avui aquí el president Benach no tinguin por d’ensenyar la seva vessant filosòfica”. “Artistes si, però que siguin sòlids”, ha millorat la proposta Francesc-Marc Álvaro al cap d’uns minuts. Poesia i conviccions, doncs, per a una nova generació de polítics que superin la gestió feta a base d’enquestes.

Ernest Benach, al seu torn, ha exhibit avui a Mataró una gran valentia. No és habitual que la segona màxima autoritat d’un país es presti a despullar-se filosòficament i políticament de la forma en què ho ha fet avui el president del Parlament, el qual ha traçat un dibuix de les diverses crisis que ens assolen relligades per una crisi de valors ètics. Benach no ha tingut por de tirar pedres a la pròpia teulada però també ha repartit culpes -“patim una crisi greu i els polítics en som els primers responsables, però també afecta els ciutadans”- i ha recordat que un dels grans mals que s’atribueix a la política, la corrupció, és inherent a la condició humana: “De xoriços n’hi ha a tot arreu, no només a la política”. Finalment, el president del Parlament ha fet una encesa defensa de la participació ciutadana i del foment de l’esperit crític en el marc del que s’anomena republicanisme. Així mateix ha lloat la democràcia com el millor dels sistemes possibles –no el menys dolent, com diu el tòpic- i ha urgit de nou els partits polítics a posar-se les piles, aprovar una llei electoral pròpia per a Catalunya i aprovar reformes en el seu funcionament: “Pots fer-ho pràcticament tot per Internet però no pots participar en els partits polítics”, ha assenyalat posant el dit a la nafra pel que fa a la falta de modernització d’uns actors claus de l’escenari polític com són els partits.

Un debat de nivell, el que hem viscut aquest vespre en l’acte convocat per Valors i que ha de servir per anar formant una consciència crítica en cadascun de nosaltres respecte com podem restaurar la grandesa de la política.