[LaRiera48] Polítics a la recàmera

"Com vols que vagi a buscar gent de fora del món de la política, professionals liberals de prestigi, amb els sous que paguem i tal com està el pati?". M'ho diu un alt càrrec polític de la ciutat amb aspecte de preocupació. No ens n'hem adonat, m'apunta de l'efecte de polèmiques com les de Can Fàbregas, i la degradació de la vida pública local que està provocant -més enllà de la polèmica en sí-. Òbviament tot això seria una gota en un desert si l'ambient polític general no fos tant dolent com el que es viu a la ciutat, un clima certament carregat, d'acusacions creuades, retrets i paraules gruixudes. Però òbviament si l'ambient polític és tens a casa nostra, més encara ho és en el conjunt del país i de l'estat espanyol. No anem bé. Hi ha crispació, malestar... tot enmig d'una crisi econòmica que no s'acaba, de la qual no ens en sortim. I ja fa dies que ens pensàvem que ens n'hauríem escapolit, però lamentablement no és així.

Rebobino uns quants dies en el meu cervell. Faig un cafè amb un altre homo politicus de la ciutat, que podria haver desenvolupat un paper de primer nivell en la governació de Mataró si les circumstàncies fossin d'una altra manera. Està cansat de l'aparell del seu partit, dels que segueixen manant tot i fer veure que ja s'han retirat; no veu sentit a dedicar els millors anys de la seva vida a un projecte polític erm i que perd un llençol a cada bugada. Malgrat els cants de sirena del nou alcaldable de la seva formació, no s'hi sumarà. Mataró, n'estic convençut, hi perdrà.

Tenim molta gent potent, a Mataró. Alguns que hi viuen i treballen i altres que tan sols hi viuen i amb prou feines, perquè altres de més llestos els han estirat cap als seus territoris. Són gent que podria estar de directors d'ens autònoms, de regidors, a la maquinària municipal, en els partits... però als quals ningú ha anat a buscar perquè allò que se'ls pot oferir no els és atractiu. No és competitiu en termes de mercat, de feina, de popularitat... Entre tots hem anat fent desaparèixer la noblesa dels ciutadans dedicats a la cosa pública i a hores d'ara no estranya a ningú que qualsevol galifardeu es pugui posar a fer de regidor.

No hi ha grans receptes, em temo. Excepte treballar, reforçar els propis actius, travar nous consensos socials, imaginar noves possibilitats per a la ciutat... una feina que ha de fer tothom: els polítics però també els ciutadans, que no poden ser només usuaris de la xarxa d'assistència pública, i especialment els mitjans de comunicació, que no poden ser tampoc purs notaris de la realitat. Han de generar debat, plantejar interrogants, assenyalar tendències, denunciar situacions degradants... ser el reflex del batec de la ciutat. Que hi és, malgrat tot. Hi és perquè a Mataró, com a qualsevol ciutat, segueix havent-hi alegries i neguits, èxits i fracassos, temors i esperances...

Si fem tot això, si traiem el millor de nosaltres mateixos, els polítics a la recàmera o els possibles aspirants a polítics, seran també el reflex del millor de la nostra societat.

Quinze anys de Vilaweb... que queden ben lluny!

En Jordi Rovira em va encarregar a finals de l'any passat un article per la revista Capçalera, del Col·legi de Periodistes i de la qual ell és director, sobre el quinze aniversari de Vilaweb, el diari digital en català líder en la seva categoria. El treball, que podeu trobar aquí, m'ha permès recuperar la meva experiència personal quinze anys enrera, quan tot just era un marrec que obria els ulls al món. Recordo perfectament les primeres conexions a Internet a casa dels oncles, on tenien un aparell extravagant i misteriós anomenat mòdem. Permetia accedir a una sèrie de pantalles amb informació dels temes més variats, com si d'una enciclopèdia viva es tractés. En aquells temps hi havia només text, no pas ni vídeo ni fotografies. De seguida vaig trobar utilitzat a aquest invent i en canvi recordo la meva sensació d'extranyesa quan vaig veure per primera vegada el concepte de diari electrònic, que era precisament Vilaweb, quan havia deixat el nom inicial de La Infopista. Recordo com si fos ara que vaig pensar: "Quina estupidesa. Perquè carai hauria de voler llegir un diari a Internet si ja el puc llegir a casa, en paper?". Si, per increïble que sembli recordo haver pensat exactament això i haver comunicat la reflexió al meu entorn. Més encara, quatre anys més tard quan es va acabar l'aventura del Diari de Mataró alguns dels periodistes que hi havien treballat durant aquells complexos vuit mesos es van animar a intentar tirar endavant un periòdic digital local a la ciutat. Recordo que no em vaig quedar ni a la reunió preliminar; quan em van dir de què anava el projecte amb el qual volien continuar la seva presència periodística local vaig girar cua i els vaig dir que tenia coses més importants a fer a la vida que perdre el temps en invents absurds. Increïble. D'això en fa exactament onze anys i encara em fa vergonya cada vegada que hi penso. Vaig ser un descregut i me'n penedeixo.

Més enllà de la meva experiència personal, la meva felicitació als responsables de Vilaweb, Assumpta Maresma i Vicent Part, vinculats ambdós a la comarca del Maresme, a més a més. Per la seva tenacitat, per la seva obsessió en construir un diari independent, amb mirada crítica, amb capacitat d'influència... utilitzant les noves tecnologies, els nous invents que la tècnica ens va aportant. És encomiable també el projecte que físicament han bastit al carrer Ferlandina de Barcelona, un espai permeable a la realitat del carrer on s'hi fan rodes de premsa, entrevistes i tot tipus d'activitats. Un espai que pretén recuperar l'essència del periodisme, que no pot ser altre que estar al carrer, al costat de la gent, plasmant els seus neguits i desitjos. Per molts anys, Vilaweb.

la xarxaClack s'amplia

Clack Produccions Culturals va néixer l'any 2001 per donar aixopluc legal a la producció de la sèrie El Carrer de Casa, que coproduíem l'Eloi Aymerich i un servidor amb Televisió de Mataró. Després d'uns anys d'impàs, a partir del 2006 i per tant durant els darrers quatre anys hem anat construïnt un projecte de producció de continguts àudiovisuals amb el mateix nom i que pretén ser no exactament una productora de televisió sinó una xarxa de freelances, d'autònoms, que s'ajunten puntualment per a dur a terme cadascun dels projectes que arriben a la xarxa. Com si fóssim formiguetes, quan hi ha una feina a fer aquestes s'ajunten durant un període de temps determinat, fan conjuntament la tasca encomanada i en acabar se'n tornen cap al seu refugi. Disgregades, agregades i disgregades. Amb tota la flexibilitat, la frescor i les oportunitats que el treball en xarxa, horitzontalitzat, implica. El més curiós de tot plegat és que, aquesta iniciativa, la xarxaClack, no va ser prèviament pensada i conceptualitzada com a tal. Va sorgir de forma natural. No vam pensar, amb l'Eloi -amb qui fem de nodes d'aquesta xarxa-, en llogar un local, posar uns horaris i buscar unes tasques fixes per a cadascú. Vam optar, intuïtivament, per aquest model. Per tant, la nostra aposta serà discutible, vàlida o no, però és sincera, sorgida de la realitat, de la forma en què treballem.

Ara tot aquest concepte es visualitza molt clarament a la nova web de Clack, que podeu trobar aquí. El responsable del seu innovador disseny és Oriol Alzina, un dels membres de la xarxaClack, precisament. Us convido a entrar-hi i a què hi feu una ullada. I que pogueu endinsar-nos una mica en el nostre món i la nostra manera de fer les coses.

Seguim amb la immigració: qui digui que hi ha discriminació positiva amb els immigrants menteix

El debat sobre la immigració ha rebrotat amb força arran de la proposta del PP de què l'Ajuntament comuniqui a l'estat l'existència d'immigrants sense papers a la ciutat perquè el govern central procedeixi a la seva expulsió. Un bon exemple n'és l'espai La tertúlia emès a Mataró Ràdio avui [aquí] i moderat per la periodista Clara Sánchez. També Mataró Ràdio dóna compte a través de MataróNotícies.cat [aquí] d'unes declaracions contundents del president provincial del PP a Barcelona, Toni Bosch, el qual ha assegurat aquesta tarda en el marc d'una xerrada sobre humanisme cristià que Mataró es veu perjudicada per una combinació entre immigració, delinqüència i prostitució. Déu n'hi do. No voldria fer demagògia però la relació dels tres elements... simplement fa feredat.

Jo mateix, aquest cap de setmana, vaig fer una aportació a través del meu bloc LaRiera48 de MataróNoticies.cat [aquí] procurant anar al fons de la qüestió, que jo entenc que és la competició entre les classes baixes autòctones i nouvingudes per usar uns serveis socials públics limitats i saturats per efecte de la crisi econòmica. En aquest sentit entenc que els populars, legítimament, volen posar-se a la butxaca alguns pares espantats davant l'alta presència d'immigrants i la possible pèrdua de la quantitat i qualitat dels serveis públics en sanitat i educació. De totes maneres, vist el debat [aquí] que es va generar en el meu perfil del Facebook no sé si vaig aconseguir realment avançar en el debat o pedre'ns en les branques encara una mica més.

Per això avui voldria aprofundir una miqueta en la qüestió recuperant aquest article elaborat per la revista Mataró Report sis anys enrere. Un article on desmentíem la tesi segons la qual els immigrants extracomunitaris que venen a casa nostra reben una discriminació positiva en àmbits com les escoles bressol, les beques de menjadors o l'obertura de nous negocis. Puc donar fe perquè l'estudi era exhaustiu que, en l'absoluta majoria dels casos en què els immigrants rebien ajudes, aquests eren assistits estrictament en funció del seu nivell econòmic i no pas per la seva procedència. Per tant, dir que els immigrants, per a ser immigrants, eren discriminats en positiu era exactament fals.

M'agrada avui poder recuperar aquest reportatge perquè, de la mateixa manera que proclamo el dret del Partit Popular a posar a debat qualsevol aspecte que afecti el conjunt dels mataronins inclòs el de la immigració i a fer-ho en el moment en què ho cregui convenient, també penso que hem de ser taxatius també amb aquesta llegenda urbana de la discriminació positiva dels immigrants. Estic segur que tots els grups amb representació al consistori no tindrien cap impediment en corroborar-ho, inclòs el cap del grup municipal del PP Paulí Mojedano. Però precisament per això no entenc una de les frases que la nova regidora Ana Martínez posava en un dels seus comentaris en la relació de missatges al meu perfil de Facebook arran de l'article anterior a LaRiera48: "(...) la pitjor desigualtat és la discriminació positiva, entendre que alguns tenen més drets que els altres quan, més enllà de tota creença o color, som tots iguals, per lo bo i per lo dolent". Espero que no sigui, precisament, una forma d'abonar totes aquestes històries que, per desconeixement i mala fe, corren pels carrers de la nostra ciutat i moltes altres ciutats catalanes. Espero sincerament haver entès malament la frase i haver de demanar disculpes públicament a l'Ana Martínez.

[Cançons a la vora del pop] Aquest dissabte dia 1, estrena del documental i actuació dels grups al nou Auditori de Vic

Tercer tràiler que hem editat del documental, amb la peça que sigilosament interpreta Maria Coma a casa seva, a Gràcia, el dia després de la gran nevada a Catalunya.

Aquest dissabte s'estrena el nou Auditori L'Atlàntida de Vic [notícia] i el Grup Enderrock ha organitzat per a celebrar-ho un acte durant el qual es projectarà el documental Cançons a la vora del Pop, produït per Clack Música! i el propi grup Enderrock, i actuaran quatre dels cinc grups que hi apareixen -Els Amics de les Arts, Maria Coma, Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien i El Petit de Cal Eril-. Cada grup actuarà durant uns 35 minuts i entre recital i recital s'anirà intercalant el treball dividit en tres trossos per a l'ocasió. Les entrades costen quinze euros i es poden comprar aquí. L'espectacle serà a 2/4 de 10 del vespre però abans, a les set, es farà una projecció del documental tot seguit per aquells que vulguin guadir-ne en aquest format. El documental vull recordar que ha estat possible gràcies a Caixa Laietana, TV3, Comunicàlia, el Consorci Digital Mataró-Maresme, l'Escola Universitària Politècnica, la Xarxa de Cases de la Música de Barcelona i sobretot l'entusiasme de la vintena de persones que l'han fet possible. A tots ells moltes gràcies.

Ens fa molta il·lusió que la "posada de llarg" del documental es faci a Vic, explícitament, perquè tan per l'Eloi Aymerich com jo Vic -el seu Mercat de la Música Viva de Vic- representa un dels primers indrets on vam tastar música a dojo, al carrer, en viu. Música i moltes altres coses, és clar, ara ja fa uns quants anys. Si ens haguessin dit que un dia aniríem precisament a Vic a presentar la nostra contribució a la normalització de la música pop del nostre país, amb el nostre petit gra de sorra, no ens hauríem pas cregut. Per això estem doblement contents: per presentar públicament el documental i per fer-ho en un lloc emblemàtic com és Vic per a nosaltres.

La Califòrnia catalana*

Això de què gravin una sèrie al costat de casa -literalment, em trobo l'equip de rodatge cada dos per tres molt a prop d'on visc- fa gràcia. Però si a més no es tracta d'un culebrot de pa sucat amb oli com El cor de la ciutat sinó d'un dramàtic d'alta qualitat com La Riera –excel·lents diàlegs, argument, realització i treball actoral- la veritat és que un se sent afortunat: les sèries de TV3 han trigat molt a fixar-se en el Maresme però ara que ho han fet la televisió pública ha organitzat un desplegament impensable quinze anys enrere. No tot em plau, tampoc: se'm fa indigerible que la Capella del Sagrament de Santa Maria sigui l'església de Sant Climent, que facin veure que Ca l'Uri de La Rambla és un restaurant -de Madrid!- o que constantment els protagonistes diguin que se n'aniran a fer el que sigui a Mataró... quan estan actuant en una localització de la pròpia ciutat. Però dit això, que ens ensenyin aquest Maresme tan modern i estilitzat, que fa tanta patxoca, gairebé fa venir ganes de viure-hi o almenys d'anar-hi d'excursió un parell de dies... fins i tot als que ja hi vivim. Qui ho deia que la realitat supera la ficció? En aquest cas és ben bé al revés: el que veiem en pantalla és molt millor que el Maresme en si, un territori desvertebrat, més aviat lletjot i massificat, amb alguns paratges bellíssims però que passen desaparcebuts davant tanta urbanització. Potser aquesta és la gràcia, que la sèrie ensenya només allò que de bonic tenim i amaga les nostres misèries: gràcies a La Riera encara farem creure a la resta de catalans que el Maresme és la Califòrnia catalana, per allò del sol i la qualitat de vida. Potser fins i tot el serial obrarà un miracle i farà que els maresmencs ens en sentim una mica, de maresmencs, igual que els osonencs se senten d'Osona o els garrotxins de la Garrotxa. Bé, això potser si que és demanar massa...

* Article publicat ahir al diari El Punt.

[LaRiera48] No és la immigració, és l’accés als serveis públics, estúpids!

La temperatura política a la capital del Maresme ha pujat sobtadament les darreres 72 hores arran de l'anunci que el Partit Popular presentarà una moció al proper ple en la línia de la què va intentar aprovar l'Ajuntament de Vic: delatar els ciutadans que viuen en la il·legalitat -la majoria immigrants- per tal que els serveis públics siguin usats només per aquells ciutadans legalitzats, siguin autòctons o nouvinguts. És a dir, tolerància zero amb els immigrants il·legals o dit d'una altra manera, no seguir amb la política actual de no distingir entre aquells ciutadans legalitzats i els que no ho estan a l'hora de gaudir dels serveis públics en educació i sanitat, bàsicament. Tot això en un moment en què, degut a la crisi econòmica, les limitacions de l’Estat del Benestar es fan més evidents que mai [veure article José Manuel López a MataróNotícies.cat aquí].

No comparteixo aquesta idea de què hi ha temes dels quals més val no parlar, en especial de la immigració. O que no se n'ha de poder parlar en períodes preelectorals -quan comencen els períodes preelectorals?-. Ni parlar-ne: el fenomen de la immigració afecta tots els àmbits de la nostra societat i en alguns casos ho fa per mal i en altres per bé. Hem de poder assenyalar aquelles coses negatives que provoca i també les coses positives, òbviament. Per tant res d'amagar el cap sota l'ala: no tinc cap problema a què el Partit Popular porti el ple debats al voltant del fenomen de la immigració. Més encara: estic convençut que ni Paulí Mojedano ni José Manuel López pretenen identificar la immigració com la culpable dels mals que viu el país, a diferència del que fa per exemple el seu correligionari a Badalona, l'impresentable García-Albiol. Dit això també és cert que tampoc entenc massa a què ve ara la presentació d'aquesta proposta. Les males llengües insinuen que el pacte intern entre el sector oficialista -López- i el renovador -Mojedano- del PP a Mataró tenia com a penyora seguir determinades directrius de la direcció nacional. I de fet aquesta iniciativa els populars la duran a terme a diferents localitats catalanes les properes dates.

D'altra banda, no crec que la presentació de la proposta porti a un debat real sobre el fons de la qüestió que no és sobre la immigració sinó sobre l'accés als serveis públics bàsics. És a dir aquí el que està en qüestió són els 400 nens que es queden sense escola bressol cada any a Mataró, tot i que l'Ajuntament de la capital del Maresme deu ser qui més places escolars per a nens de 0 a 3 anys ha fet de tot Catalunya, una tasca immensa i lloable. Així, el que pretén el PP és donar veu al malestar d'aquests pares que es queden sense plaça pública i han d'acabar pagant un import alt en un centre privat. El càlcul és senzill: si els sense papers no usessin aquests serveis s'alliberarien places per a nens i nenes de pares legals. Molt fàcil.

Però les societats són complexes i els dilemes majúsculs: llavors hem d'acabar tenint uns ciutadans il·legals amb drets de segona, només atesos en casos d’urgència? Això tampoc no té solta ni volta. El que hem de procurar, per exemple, és que hi hagi el màxim nombre de places d'escola bressol a la ciutat i trencar d'una vegada per totes l'absurd tabú que hi ha respecte la possibilitat de concertar centres privats per tal que hi hagi més places ofertades pel sistema públic, encara que no siguin construïdes per ell. El que hem de fer és que cap nen de la ciutat hagi de pagar de la seva butxaca una escola bressol privada. Si féssim això, la proposta del PP que anirà al proper ple quedaria superada -sortosament- pels esdeveniments.

Valors transparents | Recomanació per Sant Jordi

Des de fa un temps, per poc que podem, a Valors intentem enregistrar el contingut de tots els actes que fem i també de les entrevistes que duem a terme. Volem oferir als lectors -i televidents, en aquest cas- l'oportunitat de poder consumir no un extracte sinó totes les paraules pronunciades pel convidat de torn i que es pugui veure com ho ha dit, amb quines cares, de quina manera. Ho fem en el marc d'un exercici de transparència que el periodisme no té més remei que afrontar de forma definitiva en el temps d'Internet. És per això que us ofereixo avui l'entrevista sencera a Josep Maria Espinàs, el protagonista del número d'abril de Valors. Demà podreu adquirir el número en la parada que muntem a La Riera de Mataró, una mica més a sobre de l'Ajuntament. Us esperem allà!

La meva recomanació de Sant Jordi: 'El noi de Sarajevo', de Jordi Cussà
Han passat quinze anys dels acords de Dayton que van permetre que Bòsnia i Hercegovina tanqués la seva guerra civil per transitar cap a una incerta pau. Jordi Cussà esbossa com va ser la vida quotidiana dels nois i noies de Sarajevo durant aquell període i ens permet imaginar als que llavors teníem deu anys com hauria pogut ser la nostra pròpia infància en aquell mateix moment i no gaire lluny de casa si haguéssim tingut la desgràcia de veure com el nostre país entrava en una espantosa guerra civil com aquella.

[Cançons a la vora del pop] Segon tràiler disponible i web a la xarxa, alavoradelpop.cat

La feina de promoció del documental Cançons a la vora del pop segueix. Després d'un primer tràiler que ha tingut una rebuda esplèndida, l'equip tècnic del treball prepara quatre nous tràilers on es podran veure les actuacions dels Amics de les Arts, Maria Coma, Anna Roig i El Petit de Cal Eril. De moment ja està disponible el tràiler dels Amics [aquí] i el d'Anna Roig, sobre aquestes línies. Sota cada tràiler l'Eloi Aymerich ha escrit un text explicant quina voluntat hi havia rera l'enregistrament de cadascun dels temes que els músics han tocat expressament per al disc. Així, respecte el clip de l'Anna Roig diu: "Un dels elements destacats del documental és la realització audiovisual atrevida que fem d'un tema sencer de cadascun dels grups de música protagonistes excepte els Manel. Amb Anna Roig i L'Ombre de ton chien vam optar per unes càmeres mòbils, fragmentades, que ensenyéssin les ombres i els fragments que volten i emmarquen a l'autèntica protagonista. El retoc de color també és rellevant, i deixa tot el concert en un sèpia vermellós molt vintage i cabaretesc. La feina del realitzador tècnic dels directes, en Kiko Montoro, ha estat clau per aconseguir-ho i ajudar-me a explicar el que tenia dins el meu cap. Creia, abans de fer aquest documental, que calia que optéssim per realitzar la nova música de casa nostra a través d'un punt de vista que també fós nou. Crec, humilment, que ho hem aconseguit."

L'altra gran novetat respecte la promoció del documental és la web alavoradelpop.cat [aquí] creada especialment per l'ocasió, una feina que ha anat a càrrec de l'Aina Fernàndez, Àlex Araujo i la gent d'Adimena [web], als quals aprofito per donar-los les gràcies. En aquesta web -interconnectada amb el perfil de Facebook del Cançons... i amb el Twitter de la xarxa Clack- s'hi aniran recol·lectant tots els continguts que vagin apareixent sobre el documental en els diferents formats, així com les novetats dels grups participants en el documental. Un treball, per cert, que s'estrena per si encara no us ho havia dit el proper 1 de maig al Teatre l'Atlàntida de Vic. Hi sou tots convidats!

Escepticisme sobre el futur de l'estat a 'La tertúlia (política)' | Xavier Bru de Sala parla sobre la cultura a 'Nits Estel amb Valors'

L'edició del mes d'abril de La tertúlia (política) de Mataró Ràdio no podia parlar d'altra cosa que no fos de la no sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. Era un tema que des de la primera entrega de l'espai, el mes de setembre, es podia haver convertit en l'eix sobre el qual girés l'hora de debat entre els representants de les sis formacions amb representació al consistori mataroní. Avui finalment ha estat així. Crec que ha estat un debat serè amb bona exposició d'arguments per part de tots els participants, des d'Antoni Soy (ERC) a Consol Prados (PSC) passant per Joan Jubany (CUP) o Adam Alonso (PP) fins a Salvador Milà (ICV) i Joan Mora (CiU), que substituïa l'habitual Montserrat Candini. Així, Joan Mora reclamava parlar ja del que passarà després de la sentència més que de la norma en si, perquè d'alguna manera el context ha superat ja el què. Per la seva part Adam Alonso recordava incisivament que el govern de la Generalitat segueix portant les seves queixes contra lleis que aprova el govern espanyol al Constitucional mentre el govern autònomic nega la legitimitat del tribunal. Salvador Milà apuntava cap al futur i mostrava el seu convenciment que la crisi institucional de primer nivell que tenim al davant podria generar la possibilitat real d'un federalisme asimètric a nivell d'Estat Espanyol. Tots ells han dit coses interessants, de manera que no puc fer més que recomanar-vos que escolteu la conversa.

Xavier Bru de Sala, protagonitza l'edició setmanal de 'Nits Estel amb Valors'



L'expresident del Consell Nacional de les Arts i la Cultura (CONCA), Xavier Bru de Sala, és la persona escollida aquesta setmana per protagonitzar l'espai 'Nits Estel amb Valors'. Ell és també una de les persones que ha aportat la seva veu per definir què és cultura i ens ha ajudat aquest mes d'abril a reflexionar en quina mesura la cultura i l'art són estris per a la transformació personal i col·lectiva de tots nosaltres i el conjunt de la societat.

Joves.tv: joves que parlen de joves amb altres joves

Des de fa gairebé quatre anys, el meu company i soci de Clack Produccions Eloi Aymerich capitaneja una moguda molt interessant, anomenada Joves.tv. Es tracta d'un projecte multiplataforma, com el Diaridelamusica.com [web] també produït per Clack, que en aquest cas té pota televisiva -a Televisió de Mataró/Maresme Digital Televisió, des de fa quatre mesos-, ràdio -a Mataró Ràdio- i web -en aquesta adreça-. Què pretén? Dinamitzar l'àmbit de joves de la ciutat, així de grandiloqüent però també de planer. Fa que una sèrie de joves vagin a buscar altres joves de la ciutat per saber què senten en ser joves. Ni més ni menys. El projecte té molts valors afegits i un d'ells és generar nous comunicadors i periodistes. Així, alguns d'aquells "nens" que van començar anant a Mataró Ràdio un dia a la setmana col·laborant amb Joves.tv ara són professionals dels informatius, com l'Alba Garcia, redactora de l'Informatiu Vespre. El projecte, doncs, s'ha demostrat absolutament vàlid i interessant.

Sobre aquest línies el programa d'aquesta setmana. La descripció que en fa Jorge Heredia, en jorge.tv, és aquesta:

"Durant aquesta setmana Joves.tv llença a l'aire la pregunta "Quines activitats per a joves trobes a faltar a Mataró?" els alumnes de l'Escola Pia Santa Anna de Mataró ja han comentat quins són aquests actes que li manquen a la nostra ciutat en el Digues la teva!! tot i que la pregunta queda oberta durant tota la setmana.
D'altra banda ja tens disponible l'Agenda Jove on trobaràs totes les activitats més destacades que es realitzaran durant aquest cap de setmana a la ciutat maresmenca com el concert dels Lax'n'Busto o el dels 100 Elephants. A més, l'Infojove d'aquesta setmana parla de la jornada reflexiva organitzada per l'O.N.G Intermón Oxfam "Un dia per l'esperança". Per últim, el Videoclip de la setmana de Los Monos amb Mi teléfono."

'Divertimento' musical per a un diumenge qualsevol: 'Un cop de cotxe'

Avui una mica de pornografia personal, però de la que no fa mal, un divertimento cap als que em llegiu amb certa assiduïtat: els darrers dies visc amb les frases del darrer disc de Els Pets al cap: "Per veure't a tu suporto un sou de merda", "el sol és com un ou ferrat amb un núvol que vol sucar-hi pa", "portes el vestit blau que et vaig comprar"... repeteixo una vegada i una altra alguna d'aquestes estrofes, una tornada, un so del disc... en qualsevol lloc, a qualsevol hora. Són melodies adictives que se'm posen dins les venes i només surten en ser substituïdes per unes altres... a hores d'ara encara em sembla fascinant l'efecte hipnòtic que em produeixen segons quines cançons de segons quins grups.

Avui, amb en Francesc i en Xavi, hem fet una nova sessió de les nostres Jam Sessions, on hem versionat ja alguna de les cançons del nou disc. La que hi ha sobre aquestes línies, Un cop de cotxe, no ha quedat malament del tot, tot i que entendré les vostres rialles en veure els nostres crits, moments desacompassats i altres dificultats pròpies d'un enregistrament casolà com aquest. Ara, si realment en voleu gaudir, de la cançó, aneu al vostre establiment de confiança i compreu Fràgil. No us en penedireu...

Quinze anys de Dayton

Entrevista que vaig dur a terme a Jovan Divjak, el general serbi que va defensar la Sarajevo multiètnica del setge al qual la van sotmetre els radicals serbis durant tres llargs anys.

He acabat la lectura de To end a war, de Richard Holbrooke, el mediador nordamericà que el president Clinton va destinar a imposar la pax americana a Bòsnia de forma que es tanqués el cicle bèl·lic encetat l'abril de 1992 a Sarajevo. "Acabar una guerra", es podria traduir el títol del llibre que vaig comprar-me al carrer Major de Dubrovnik el setembre passat, després d'haver-lo buscat temps i temps en diferents llibreries de casa nostra. En el volum Holbrooke explica les interioritats del procés de pau iniciat l'agost de 1995 i conclòs el desembre d'aquell mateix any amb la signatura de l'Acord de Dayton a París -ara fa quinze anys exactes, precisament-. Es tracta d'una mena de dietari en què el mediador nordamericà explica l'inici del seu interès per Bòsnia i com es va anar summergint en el conflicte fins a ser nomenat l'ambaixador especial nordamericà en aquesta problemàtica.

El llibre conté tot luxe de detalls, rememora converses privades i anècdotes que ajuden a entendre el perquè de les coses. En el gruix del volum Holbrooke relata com es van anar sargint l'acord de Dayton i alguns dels seus elements polèmics. Per exemple, explica com el propi Haris Siladjzic, llavors primer ministre del govern legítim de Bòsnia i Hercegovina i ara copresident bosnià, es mostrava escèptic respecte la possibilitat de què Bòsnia pogués funcionar de nou com un sol estat encara que estigués composat per dues entitats, la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la Repúblika Srpska. I en general com van ser els Estats Units els qui van adonar-se que admetre la divisió del país en tres miniestats -un per croats, un per serbis i un de més o menys multiètnic bosnià- enviaria un missatge molt nociu de cara a la resta de països europeus: la guerra pot modificar fronteres. Bé és cert que els propis Estats Units utilitzarien molt poc temps després i a molts pocs quilòmetres de Bòsnia unes altres vares de medir -Kosovo-, però el que m'interessava recalcar ara és que, en contra del que s'ha dit una i altra vegada, els delegats de la hiperpotència mundial no van ser els causants de la divisió del país en dues parts sinó precisament els qui van forçar el manteniment de Bòsnia com un estat unitari, per bé que amb limitats poders centrals, en contra de l'opinió de la majoria dels participants a les converses de pau.

Els Acords de Dayton -i la seva implementació- tenen molts aspectes criticables com per exemple no haver estat més durs a l'hora d'apresar els criminals de guerra existents en tots els bàndols. Però segurament la pitjor circumstància és que, quinze anys després de la signatura de la pau, els polítics bosnians no han estat capaços d'arribar a un Dayton II, un nou acord que desfés el caòtic entramat institucional creat tres lustres enrere i haver evolucionat la governació de l'estat amb criteris de racionalitat -hi ha 14 parlaments, 14 governs i 180 ministeris, degut a l'estructura bicèfala i l'existència de deu cantons a la Federació de Bòsnia i Hercegovina-. Ho han intentat, la darrera vegada l'octubre de 2009 a la base de l'OTAN de Butmir, en els suburbis de Sarajevo, però no se n'han sortit.

Aquest fracàs, que ve precedit d'altres intents de substituir la lògica ètnica per la lògica ciutadana en la Constitució del país, apunten un dels drames de les situacions de postguerra: els acords que permeten sortir de les guerres són punts d'encontre molt fràgils que, no obstant, acaben convertits en tòtems sagrats, els quals ningú pot tocar sota l'amenaça que refer-los implica retornar al procés bèl·lic. Podria arribar a dir-se que a Bòsnia hi ha avui una certa situació de pau, però lamentablement cal admetre que passaran dècades fins que el país pugui -dic pugui- recuperar la lògica multiètnica present abans de 1992; aquest és el veritable tresor que la guerra es va endur, la veritable pau. Pot ser que passi però també pot ser que la divisió ètnica pervisqui. I d'això ni Holbrooke ni Dayton en tenen la culpa.

Un puntet de llum enmig del món*

Molts cops, com tothom, s'ha preguntat què és ella enmig de la immensitat del món. "Sóc un puntet molt petit però me n'adono que tinc una petita llum dins meu. No és l'únic puntet que en té però jo sóc conscient que en tinc". D'aquesta manera descriu la Montse Andreu la seva vivència cristiana, la qual els darrers anys ha vehiculat col·laborant amb l'orde dels caputxins. No en una única seu física sinó almenys en tres dels emplaçaments on l' orde té presència a Catalunya. Avui rep Foc Nou a Pompeia, als locals adjacents a l'església de la qual disposen els caputxins a la mateixa Diagonal. Durant la setmana, però, té també contacte amb la fraternitat de Sarrià, que és la zona de Barcelona on viu. Per si fos poc, al cap de setmana s’acosta al convent dels caputxins a Arenys de Mar, molt a prop del Canet de Mar on passa els dies festius i d'on és natural, tot i que va néixer -per atzars del destí- a Mèxic ara fa 48 anys.

De l'altra banda del bassiot va tornar-ne amb tretze anys i, de fet, la coneixença amb els caputxins és relativament recent, de l’època en què se’n va anar a viure a la ciutat comtal un cop casada amb un barceloní. "Recordo anar a missa a Sarrià i escoltar atentament en Jordi Llimona. No l'acabava d'entendre, però m'encantava!", exclama. En néixer els seus fills va decidir portar-los a catequesi en aquesta comunitat, on les sessions catequètiques tenen la particularitat d'acollir també els pares dels menuts. "Em vaig trobar una manera de viure la fraternitat molt peculiar, basada en la senzillesa i la gratuïtat", comenta. I, tot i que ve del Maresme, no va ser fins més tard que va descobrir la comunitat caputxina d'Arenys de Mar. Allà participa en els Grups de Diàleg i Pregària, que enguany fan 25 anys, i en el Consell de Laics, un espai d'obertura on els caputxins han fet explícita la seva vocació d'obrir-se als laics, tot generant lligams i teixint una xarxa entre les diferents fraternitats. Però la seva tasca és sobretot en el camp de la informació, perquè tot i dedicar-se professionalment a l'àmbit farmacèutic, li hauria agradat també dedicar-se al periodisme. Per això ara col·labora en la web dels Caputxins -http://bl105w.blu105.mail.live.com/mail/www.caputxins.cat- i amb la revista Recerca, ara fusionada amb Catalunya Franciscana.

La seva inclinació natural a la reflexió, a la meditació i a la pregària la va poder desenvolupar durant un any amb un acompanyament espiritual fet òbviament amb l'ajuda d'un frare caputxí. Un període en el qual explica que va aprendre a pregar, o si més no a fer-ho d'una manera diferent a com ho feia anteriorment: “La conclusió que en vaig treure és que pregar és deixar-se mirar, deixar-se il·luminar; vaig descobrir que la pregària és la base on se sustenta la meva vocació cristiana”. Per a la Montse, l'experiència religiosa és com una seducció, com un foc que intentes apagar i no pots. "M'he sentit mirada per la claror de la mirada de Déu i vull retornar el bé que he rebut", afirma amb autèntica alegria, l'alegria apresa de Sant Francesc d'Assís.

* Publicat a la revista Foc Nou d'abril.

[LaRiera48] Deu anys del Nou Parc Central

"La ciutat és la gent", diu un tòpic polític habitual, però la ciutat també són els seus espais. Els seus racons, carrerons i placetes i els espais diàfans com el Nou Parc Central, del qual aquest mes de maig es compleix deu anys de la seva inauguració, acomplint un somni que venia de finals del segle XIX, del Pla de l'Eixample d'Emili Cabañes i Melcior de Palau datat de 1878. Encara que sembli precisament que fos fa cent anys, no va ser fins en fa deu que la zona del davant del Camí de la Geganta fins a la plaça Granollers es va arranjar convenientment donant lloc al que avui és un dels tresors més preuats dels mataronins. Un espai que els mataronins, àvids de passejos llargs, de vegetació, de sol... van comprar des del primer moment. I segurament aquest és el millor èxit que ha tingut el Nou Parc: ha esdevingut només amb una dècada un lloc de referència a la ciutat. La vista que es veu els dies festius al matí -des del menjador de casa, visc al davant- és una autèntica delícia.

El Nou Parc Central era la quadratura del cercle del mandat de Manuel Mas com a alcalde de la ciutat. Significava el final del projecte que, de 1979 fins vint anys després, havia consistit en sargir urbanísticament la capital del Maresme: l'espai mort que havia quedat entre el Mataró-de-tota-la-vida i els barris perifèrics durant dos o tres dècades va ser convertit en espai per a la ciutadania, punt de trobada de la pròpia ciutat. Mas va allargar el seu mandat de forma innecessària fins el 2004, però vist en la distància és evident que conceptualment el seu temps polític s'havia acabat amb la inauguració d'aquest nou equipament cinc anys abans. Aquest va ser el seu llegat, un llegat de continents més que de continguts, d'alguna manera, perquè la feina que se li demanava era que arrangés el teatre, el decorat -la ciutat-, perquè després s'hi poguessin representar millor obres teatrals. El Nou Parc Central és una bona metàfora d'això: un espai ben dissenyat, agradable a la vista, ben il·luminat, prou segur pensant amb la seva amplada... però sense una utilitat concreta. A l'alcalde Joan Antoni Baron i la generació que governa amb ell li tocava fer una altra feina, més en relació als continguts, les persones i menys en les pedres, els edificis.

En aquest sentit cal admetre que durant aquests deu anys el Nou Parc ha funcionat excel·lentment des d'un punt de vista ciutadà, però que ni els mataronins ni l'Ajuntament hem acabat de trobar-li encara un ús permanent definitiu. Potser és que no n'ha de tenir i ja està bé que s'hi vagin celebrant des de fires -a la megacarpa que es munta quan cal- fins a festes ciutadanes o actes de Festa Major -més aviat se n'han fet pocs, però-. Potser és que és massa gran: fins i tot la Gegantada de les Santes, que en algunes ocasions ha acabat el seu recorregut aquí, queda mal dimensionat per les proporcions de l'indret. Tan sols la festa de RM Ràdio que Justo Molinero va muntar durant dos anys, el 2001 i 2002 [aquí] amb presència d'estrelles d'Operación Triunfo, va donar compte de la potencialitat de l'espai -hi havia unes 150.000 persones-. Tampoc dic que el Nou Parc s'hagi d'usar de cop i volta com a espai per a macroconcerts -més vistos els precedents del que ha passat amb el Cruïlla de Cultures al Parc vell- però està clar que l'equipament inaugurat aquest maig farà deu anys és un espai ple de potencialitats i que la ciutat té l'oportunitat de donar-li encara un parell més de voltes sobre com aprofitar-lo, com gaudir-ne, com fer-lo encara més nostre. Per tal que d'aquí deu anys el Nou Parc Central s'hagi convertit en una part important del centre neuràlgic d'una ciutat que passa ja de 120.000 habitants.

Valors 70: La cultura, amb Josep Maria Espinàs, Xavier Bru de Sala i Sergio Vila-Sanjuán

Fragment de l'entrevista a Josep Maria Espinàs que apareix en aquest número de Valors.

De cultura, concretament de llibres, se'n parla molt a Catalunya durant el període que precedeix Sant Jordi i la pròpia Diada. Aquell dia es venen milers i milers de llibres, però durant la resta de l'any el consum cultural és més escadusser. En general, a més, el consum cultural va lligat a casa nostra i a tot el món occidental sobretot a l'oci, a l'entreteniment. Es busca sovint més aviat una cultura que ajudi a l'evasió, no que permeti aprofundir en els grans interrogants que té plantejats la societat moderna. És en aquest marc que la revista Valors dedica el mes d'abril el seu monogràfic a parlar de la cultura, entesa com una expressió de la forma en què l'home viu, s'expressa i pensa sobre si mateix i la societat que l'envolta. A pensar sobre tot això ens hi ajuda el popular escriptor Josep Maria Espinàs, Xavier Bru de Sala, expresident del Consell de les Arts i la Cultura de Catalunya i persona de reconegut prestigi dins el món de la cultura, el coordinador de redacció del suplement ‘Culturas’ de La Vanguardia Sergio Vila-Sanjuan i el periodista i escriptor maresmenc Albert Calls. També la crítica de cinema Judith Vives ens explica [aquí] el seu recorregut vital en relació al setè art i la musicòloga Maria Salicrú-Maltas les potencialitats de la música com a element de comunicació entre pobles.

D'altra banda, Valors prepara pel proper 22 de maig a la Sala d’Actes Caixa Laietana de Mataró la III edició de la Jornada Valors i Compromís que versarà sobre la llibertat i comptarà amb la presència de la catedràtica d'Ètica Victòria Camps, el filòsof Bernat Dedéu i el professor d’ESADE Raimon Ribera. Serà una bona ocasió per trobar-nos tots aquells que participem en aquesta aventura engrescant que és Valors. Us hi esperem. Visiteu la nostra plana Facebook per confirmar la vostra presència [aquí].

ALTRES CONTINGUTS D'INTERÈS DEL NÚMERO
· "Impresentables”, de Joan Salicrú.
· “L’Estat del Benestar en temps de crisi”, de Francesc Amat.
· “Roberto Saviano: ‘La lluita em permet existir’”, de Miguel Guillén.
· “Contra l’avorriment i el tedi”, de Mar Galceran.
· “L’article 759”, de Ramon Radó [Bloc].
· “Me’n vaig a peu”, de Joan Safont [Bloc].
· “Cultura de suro”, de Núria Radó [Bloc ‘L’altra cara de la ciència’].
· “Estructura”, de Joaquim Trenchs [web].
· “Retorn a Al-Andalus”, de Joaquim Amargant [Bloc].
· “My6sense: intuint la web 3.0”, de Marc de San Pedro [Bloc].
· El conte: “La Juli”. Text i dibuix de Javier García [Bloc].

Vols rebre una revista en PDF gratuïtament? Vols subscriure't a la revista per 32 euros l'any? Envia'ns un correu electrònic a redaccio@valors.org i demana'ns-ho!

Josep Maria Esquirol, autor de 'El respirar dels dies', a 'Nits Estel amb Valors'

Aquesta és l'entrevista emesa aquest vespre a l'espai Nits Estel amb Valorsa Josep Maria Esquirol, autor de El respirar dels dies, professor de la Universitat de Barcelona i una de les persones més interessants que corren per Catalunya en el camp dels valors, de la reflexió, des d'un cert aprofundiment humà. Me'n va parlar per primera vegada un conegut mataroní, l'Albert Comas, a qui em vaig trobar un dia al tren a principis d'octubre passat -això ho explico perquè vegeu com a vegades es pareixen números, taules rodones i altres activitats, sovint-. L'Albert em va recomanar el seu nom perquè participés en alguns dels números de Valors. I dit i fet. Precisament buscant a Internet vaig veure que un dia d'aquells feia un bolo a l'Ateneu Barcelonès amb Gregorio Luri, un bon amic de la revista [vídeo], i els vam convidar als dos -junt amb Jordi Cussó, el president de l'associació cultural Valors- a parlar sobre el silenci (i sobre la paraula, és clar) amb motiu dels deu anys dels Deu Minuts de Silenci per Escoltar el Nadal. Va ser un acte francament interessant [veure crònica meva aquí] que queda resumit també en els vídeos que segueixen.



Per veure taula rodona sencera clicar aquí.

El tràiler del 'Cançons a la vora del pop'

El documental Cançons a la vora del pop [Facebook], produït per Clack Música i el grup Enderrock, té una durada de 54 minuts, un metratge llarg que requeria d'un tràiler, d'una versió resumida, perquè es pogués ensenyar a tothom. Aquí el teniu, gràcies a la feina d'Oriol Castillón i Eloi Aymerich, ajudant de direcció i director del documental respectivament. De moment, en un dia i mig, ja l'han vist unes 300 persones. Us animem a què el pengeu en el vostre Facebook, en els blocs o allà on vulgueu. Recordeu que podeu aconseguir el documental anar al vostre quiosc habitual i comprant la revista Enderrock i que el proper 1 de maig aquest es presentarà en un espectacle amb l'actuació també dels Amics de les Arts, El Petit de Cal Eril, Anna Roig i l'Ombre de ton Chien i Maria Coma al renovat teatre L'Atlàntida de Vic.

Notícies relacionades:
-Els Amics de les Arts parlen del documental a Mataró Ràdio [aquí].
-"Un documental de factura maresmenca retrata la nova onada del pop en català", article a capgros.com [aquí].

[LaRiera48] Política 2.0 al ple?

Des de fa un temps hi ha un debat presents precisament a les xarxes socials sobre si és correcte que els polítics de la ciutat utilitzin la capacitat que tenen d'explicar en directe la seva feina via els instruments 2.0. Ens estem referint bàsicament al Facebook i al Twitter, molt fàcilment actualitzables des dels dispositius Blackberry que els regidors alliberats -que treballen full time per l'Ajuntament, tan si són del govern com de l'oposició- tenen a disposició com a representants de la ciutat. Qui va posar el dit a la nafra en aquesta qüestió és l'amic periodista Xavier Amat, amb l'article I si nomenem un portaveu dels regidors al Facebook? [aquí], ara fa un temps.

El fet és que, els regidors equipats amb Blackberry, es dediquen, durant el ple municipal, a anar anunciant les mesures que es prenen, que s'aproven, o a anar comentant el contingut de la sessió, amb comentaris òbviament de valoració, d'opinió, de crítica a vegades molt dura. En aquesta mena d'exercici participen sobretot els regidors del govern, especialment els del PSC, que disposen de perfil propi al Facebook. Alguns ciutadans que tenen com a amics aquests regidors responen sovint als edils reclamant-los seriositat, entenent que durant el ple els polítics haurien d'estar escoltant-se els uns als altres i no escrivint missatges a la xarxa a través dels dispositius mòbils. Els regidors s'escuden en què, generant aquest ple virtual ajuden a comunicar la importància de les sessions plenàries, a apropar la política als ciutadans. Això, sense deixar de ser cert, és obvi que es fa difícil de compatibilitzar amb la idea de seriositat que hauria d'impregnar el salo de sessions mentre s'hi celebren els plens -fora del ple també s'ha produït algun episodi de dubtosa seriositat, com el debat virtual que van tenir l'alcalde Joan Antoni Baron, la regidora Alícia Romero i el cap del grup municipal de CiU Joan Mora arran de l'afer dels prostíbuls [aquí]-.

No hi ha una resposta clara a aquesta problemàtica nova generada per la universalització dels instruments tecnològics i en general per l'aparició d'aquest món 2.0, virtual, que no té encara regles pròpies. Òbviament qualsevol comunicació que puguin fer els polítics als ciutadans és bona per ambdues parts, també pels segons: si són astuts els permet veure què volen destacar-los -i què amagar-los- els polítics i exigeix als polítics ser molt més transparents del que fins ara han hagut de ser perquè es despullen constantment, amb el risc d'ensenyar coses que no volen mostrar. Ara, també és obvi que per la majoria de gent la mena de comentaris que llancen els regidors enmig d'una sessió plenària rebaixen la solemnitat d'una sessió que si alguna cosa ha de ser és seriosa. Els polítics de la ciutat, especialment els del govern, farien bé de reflexionar -encara que només fos un minut, en aquesta societat acceleradíssima en què vivim- sobre l'ús que fan d'aquestes noves tecnologies. Bàsicament perquè un element que podria ser molt beneficiós per ensenyar la feina dels polítics... no se'ls acabi tornant en contra (en aquesta notícia poden trobar alguns elements de reflexió).

Neix MataróNotícies.cat, la web dels informatius de Mataró Ràdio

Després de la meva desvinculació professional de Mataró Ràdio el març de 2009, he seguit col·laborant amb l'empresa Compagina -que gestiona els continguts professionalitzats de l'emissora- i en general amb la pròpia ràdio en diverses tasques, per exemple la moderació de l'espai La Tertúlia (política) un cop al mes. Des de fa uns mesos, lligat al compromís de Compagina de desenvolupar un portal informatiu propi, m'he ocupat de preparar -amb estreta col·laboració amb la cap d'informatius Eli Solsona- de la posada en marxa de MataróNotícies.cat, la web dels serveis informatius de la ràdio. Un portal que no pretén fer la competència a ningú sinó reforçar la bona feina que estan fent els professionals de la informació que treballen en aquesta casa i que fins ara no s'acabava de veure reflexada sobretot a Internet. En aquest sentit és rellevant la xifra dels 21.000 oients que el darrer Baròmetre adjudica a Mataró Ràdio: bona part de l'èxit es deu a la feina d'aquests professionals comandats per Eli Solsona.

Per poder dur a terme el projecte, l’empresa Compagina ha arribat a un acord amb la productora mataronina Clack pel qual aquesta aporta els continguts dels projectes multimèdia Diaridelamusica.com i Joves.tv, dos projectes multiplataforma de fet lligats estretament amb l'emissora municipal perquè les versions radiofòniques de les dues iniciatives s'emeten setmanalment a Mataró Ràdio. D'altra banda, el responsable del desenvolupament tècnic del nou portal ha estat el mataroní Jacobo Pedrosa.

El web està dissenyat utilitzant programari lliure i prioritza per sobre de tot una interfície d'ús agradable, intuïtiva i senzilla, amb l'accés immediat a la informació per sobre de qualsevol altre criteri. A la seva plana principal podeu trobar les principals noticies del moment, la notícia d’última hora, així com l’editorial i l’espai destinat als article d’opinió, entre d’altres. Compta, a més, amb l’enllaç per a escoltar l’últim informatiu, l’informatiu cultura, l’enllaç a la plana Facebook dels serveis informatius i l’espai La Tertúlia que s’emet els dimarts de 4 a 5.

Victòria Camps, Bernat Dedéu i Raimon Ribera, primers confirmats de la III Jornada Valors sobre la llibertat

La catedràtica d'Ètica a la UAB Victòria Camps, el periodista Bernat Dedéu [article al Valors sobre la societat líquida aquí] i el professor d'ESADE Raimon Ribera, primers convidats confirmats de la III Jornada Valors i Compromís sobre la llibertat que se celebrarà el dissabte 22 de maig a les 10 del matí a la Sala d'Actes Caixa Laietana de Mataró, al carrer Santa Teresa 63. La llibertat, encara que és un dels valors principals proclamats a la Revolució Francesa i dels nuclears a la nostra vida, és una d'aquelles temàtiques que, per extenses, fins ara no havíem tractat a Valors. Si que havíem un número sobre la llibertat d'expressió protagonitzat per Joan Rigol [aquí] però no un monogràfic sobre la llibertat en genèric. Ara, amb la III Jornada Valors i el número de maig de la revista que hi anirà associada, procurarem tocaraquest tema amb la profunditat que requereix. Confirma la teva presència a l'acte aquí.

· Recupera les intervencions de Jordi Pujol [aquí] a la I Jornada i de Puigverd [aquí], Luri [aquí], Rivière [aquí], Duch [aquí] i resum de totes [aquí] de la II Jornada.

Ja el tenim aquí: 'Cançons a la vora del pop'

La primavera les redaccions altera i, amb una mica de retard sobre la realitat, el fenomen del nou pop en català omple pàgines de paper i a Internet a casa nostra. Les referències són múltiples i en una breu relació assenyalo els articles sobre Els Amics de les Arts de Jaume Pi [aquí], Saül Gordillo [aquí]; un reportatge del diari Avui referint-se específicament a l'escena femenina [aquí] i un altre específicament sobre Els Amics de les Arts [aquí] del mateix rotatiu. Però és que a els darrers dies dos dels principals diaris que es venen al país han fet referència al fenomen: La Vanguardia referint-se als nous discs de Delafé y Las Flores Azules, Standstill, Maria Rodés i Nacho Umbert [aquí] i el Quadern de El País també aquest passat dijous [aquí]. La mateixa Vanguardia és cert que n'havia parlat ja quan tot just el fenomen Manel no havia eclosionat [aquí], fa una mica més d'un any. Però és que en poc més d'un any han passat moltes coses i les referències al fenomen del nou pop en català han passat de ser una notícia de tendències, d'aquelles que assenyalen cap on anem per esdevenir, a reportatges de concerts, discs, cantants...

El nou pop en català ha passat de ser una qüestió que es movia via Facebook i univers 2.0 a incorporar-se amb veu pròpia a l'agenda dels mitjans. És, doncs, notícia. En aquest marc, especialment en aquest moment, és un enorme orgull poder-vos presentar el documental Cançons a la vora del pop [Facebook], un retrat del fenomen dirigit per Eloi Aymerich, produït per un servidor i en el qual han participat una quinzena de persones de la xarxa Clack [twitter] que vull citar abans de res: Oriol Castillón (Ajudant de Direcció); Ariadna Vázquez (assessora guió); Kiko Montoro (Realització tècnica directes); Marc Teixidó (Direcció d'Art & Videografisme); Oriol Castillón i Kiko Montoro (Edició); Ferran Garcia (Cap de so & Postproducció àudio) i Genís Serra (So directe). També vull fer constar la inestimable col·laboració del Grup Enderrock i els seus responsables Lluís Gendrau i Jordi Novell, que van creure en el projecte des del primer dia. També a Caixa Laietana, l'Institut Català d'Indústries Culturals (ICIC), l'ICUB de Barcelona, la Xarxa de Cases de la Música Popular, l'EUPMT, el TCM Àudiovisual i l'ens gestor del nou canal de televisió públic de la comarca.

Què és Cançons a la vora del pop? Un retrat del fenomen del nou pop en català en el moment en què aquest eclosiona, una fotografia del que està passant i també l'actuació en directe dels cinc grups que hi participen: Manel -grup revelació durant el 2009-, Els Amics de les Arts -premi Enderrock a millor disc de l'any-, Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien -premi Enderrock a millor grup revelació- i El Petit de Cal Eril i Maria Coma -considerats per públic i crítica com a millors noves referències-. La gènesi del documental va sorgir en el concert que la formació els Amics de les Arts van oferir en el transcurs de la Festa Major de Sant Andreu. El concert no era multitudinari però es notava a l'ambient alguna cosa especial [aquí], tal com havia ocorregut amb els Manel des de principis d'aquell any [post meu aquí, crònica d'un concert a Manlleu]. L'endemà d'aquell concert l'equip de Clack Música! es va posar a treballar i va començar a preparar l'enregistrament d'un documental que funciona a la manera d'una road movie.

Cançons a la vora del pop es regala gratuïtament aquest mes amb la revista Enderrock del mes d'abril que està a la venda des d'aquest dijous i es presentarà el proper 1 de maig com a espectacle amb l'actuació de quatre dels grups protagonistes del treball -tots excepte Manel- en un concert multitudinari a la inauguració del teatre L'Atlàntida de Vic. Està previst també que l'emetin Televisió de Catalunya i les televisions locals agrupades a Comunicàlia. El mes d'octubre també rodarà per la xarxa de Cases de la Música quan Els Amics de les Arts seran el grup del mes d'aquest circuit. De tot això i de moltes coses més n'anirem parlant al canal Facebook i a la pàgina web que crearem a tal efecte.

El meu avi va anar a Cuba*

Era el germà del meu besavi, però podria haver estat qualsevol altre membre de la família, perquè en aquella època, finals del segle XIX i principis del XX, marxar a Cuba a fer les Amèriques era un projecte de vida habitual si les coses anaven mal dades. I és clar, els descendents del germà del meu besavi viuen encara allà, a l'Havana o a Bayamo, a nou hores en bus de la capital. Hi penso aquests dies en què, per primera vegada en uns quants anys, Cuba viu protestes contra el seu règim polític que nega llibertats tan essencials com la d’expressió o la de premsa. Els meus parents no estan posats en política -això allà està més aviat poc recomanat, els sona?- però viuen com qualsevol altre cubà els rigors de la dictadura dels germans Castro. A la casa del Vedado de l'Havana, en Manuel em va ensenyar un dia una diminuta llibreta on hi havia apuntats una llista de productes, com una mena de vals. "Això és la cartilla de racionament", em va explicar sense immutar-se. Amb allò no en tenien prou per arribar a finals de mes, mai. De metge si que en tenien, però les medecines que els receptava s'havien de pagar totes trinco trinco. En aquell mateix viatge de fa quatre anys, vaig compartir una nit de pluja a Trinidad, una preciosa ciutat de la illa, amb una llavors diputada d'Izquierda Unida que havia anat a veure "els logros de la Revolución" i que bé que funcionava tot plegat. Cadascú té la potestat de fixar-se en el que vulgui. De fet, el turisme polític és un clàssic dels catalans que viatgen a l'antiga colònia, que pretenen veure de prop el somni fet realitat, “l’altre món possible” però que vist des d’allà ningú desitjaria habitar. Ja se sap: no hi ha més cec que el que no vol veure. Jo amb el que penso, sobretot, és amb els descendents del germà del meu besavi i amb què no hagin de patir per si tindran plat a taula. Perquè, com és obvi, jo podria estar ara on són ells passant penúries i ells instal·lats en el nostre comodíssim Mataró.

* Article publicat al diari El Punt.

Amb la primavera... nous espais, noves vides

Tornar a casa per enfilar la recta definitiva de la vida autònoma. Quina paradoxa: a vegades cal tornar a l'origen per explorar el futur. No ho dic per fer literatura, és que ho he vist clar aquesta tarda. Sense voluntat explícita de tornar a casa, és el que acaba de fer, li ha sortit així. Ha ocupat l'habitació on va dormir fins l'arribada de l'adolescència i hi ha instal·lat les seves eines de joiera. Ni l'habitació dels seus pares ni la del seu germà petit, la seva. Des d'allà, des de dins seu, d'alguna manera, amplia i consolida a partir d'ara el seu projecte vital. És lògic, si t'hi mires bé, perquè és només des de dins nostre, buscant en el nostre interior, que podem arribar a crear, expressar allò que tenim, que ens cou, ens rebel·la i ens fa diferents dels altres: molt poc diferents, si voleu, molt subtilment diferents, però diferents al cap i a la fi. Quines lliçons que ens dóna la vida, sense voler-ho.

Ja ha arribat la primavera, una primavera que ens ocupem d'intuir cada any i jugar a veure qui la nota abans dels dos. "Ja he sentit l'olor de primavera, Joan!", m'acostuma a dir via SMS, correu electrònic o de viva veu; tot val. Doncs amb aquesta primavera, aquesta meravellosa primavera de 2010 que comencem a gaudir aquesta setmana, arriba per a ella un nou temps, una nova vida que ves a saber on la conduirà. A hores d'ara el que tinc per segur és que el sol es deu haver esvaït ja al nou estudi i ella deu ocupar la cadira vermella de la foto: anar dibuixant, dissenyant, tallant i decorant les seves peces. Ja ho saps: tenim la immensa sort de saber què volem fer a la vida. I tant tu com jo en donem gràcies.

[LaRiera48] Mobilitat al Maresme: a vegades ens en sortim

La NII al seu pas per Calella. Foto: Xavier Aragonès.

Ja hi ha acord sobre la mobilitat a la comarca [notícia a MataróNotícies.cat aquí]. Un acord d'aquells històrics que implicaran canvis a la vida dels ciutadans, perquè després els cínics de torn diguin que la política no serveix per a res i els apocalíptics assegurin que tot ho decideixen les empreses multinacionals. No. S'estarà d'acord o no amb la construcció de laterals a l'autopista a l'alçada de Mataró -realment la imatge de deu carrils fa por- però el cert és que la ciutadania, des de feia molt temps reclamava als polítics que es posessin d'acord i decidissin i aquests ho han fet.

Cal recordar que va haver-hi tota una part d'aquest procés en què era fàcil espolsar-se les responsabilitats: com que la titularitat de la carretera era de l'Estat, els partits amb representació al Consell Comarcal no tenien en realitat la potestat de fer cap canvi. En el moment, però, ara fa uns pocs mesos que l'Estat cedeix la titularitat de la N-II al seu pas pel Maresme a la Generalitat i aquesta deixa de ser de facto la N-II això canvia. Ara ja no s'hi val a badar i és hora de prendre decisions. El bloc format per CiU i el PSC s'ha mantingut sòlid i finalment ERC s'ha avingut a la construcció de la Ronda del Maresme -i els laterals a Mataró- perquè els seus companys de govern del PSC a la Generalitat els han convençut d'una cosa més o menys òbvia: si alliberéssim la C32 per a tothom, molts vehicles de l'AP7 provarien d'estalviar-se uns quants quilòmetres de la sempre congestionada autopista que porta a França passant per la germana petita C32 en el tram del Maresme, si més no.

Al final hi ha moltes coses sensates en aquest acord, que no és només un acord sobre la mobilitat de cotxes sinó amb mesures en el transport públic. I sobre els mateixos vehicles privats s'aplicaran unes bones gratificacions en funció de si els cotxes van més o menys plens, són de la comarca i contaminen poc. És a dir que l'acord final incorpora una mica de tothom i res de ningú en concret, com qualsevol bon acord polític mana. Potser és per això que les veus discrepants -ICV, PP i CUP- ho facin amb la calma d'aquell que sap que defensa el que ha de defensar per coherència tot i sabent que les coses aniran en un sentit determinat que no és el que es volia. És especialment connotatiu el cas d'ICV de Mataró, que el maig de 2006 va arribar a proposar per boca del seu cap de grup municipal Jaume Graupera [aquí] cobrir la C-32 des de la plaça Itàlia fins a una nova rotonda, a l’alçada de Vallveric, per motius de contaminació acústica i construir un enllaç entre les dues rotondes per sobre de la zona dels Turons. D'aquestes propostes no se n'ha sentit a parlar mai més. I tampoc s'acaba d'entendre el paper del Partit Popular local, on el president del partit José Manuel López segueix posant peròs a la idea de la Ronda del Maresme i els laterals a Mataró mentre que el cap de grup municipal Paulí Mojedano hi ha donat el seu suport...

Ara, òbviament, ve el moment en què cada formació política prova de treure rèdit polític a l'acord o al seu posicionament contrari. És fins a cert punt lògic. Els articles que MataróNotícies.cat, la web dels informatius de Mataró Ràdio, publica aquests dies són ben esclaridors en aquest sentit. De moment s'ha publicat Un acord gràcies també a CiU de Jaume Borrell, alcalde de Sant Cebrià de Vallalta representant de mobilitat de CiU al Consell Comarcal, [aquí]; Morir d'èxit del representant del PP al Consell Comarcal José Manuel López [aquí]; Per un nou model de mobilitat de Francesc Teixidó, president del grup municipal d'ERC a Mataró, [aquí] i Maresme, pas endavant del primer secretari del PSC de Mataró Ramon Bassas [aquí].

Però una cosa no treu l'altra: els nostres polítics -no tots, però si els que representen una majoria substancial de la comarca- s'han posat d'acord i ho hem de celebrar. La mobilitat serà millor a la comarca en un temps. Serà més segura i més fàcil per a tots. Ara falta veure com es quadra el cercle fent que l'impacte en el medi de totes les mesures sigui el menor possible.