En ruta per Catalunya

Les 7 i 24 minuts del matí. Som dilluns 28 de juny i ens dirigim en furgoneta des de Salou fins a Vilafranca del Penedès. El sol s'aixeca davant nostre encara tènuament, sense plantar encara batalla als nostres ulls somnolents, cosa que s'agraeix. Hem dormit poc, molt poc. En alguns casos ni un parell d'hores. I no és pas que estiguéssim de festa ni muntant una disco mòbil a l'habitació, tot i que això és el que s'ha pensat el segurata que ha trucat a la porta quan eren les dues de la matinada tocades. Però a Salou sou? Què hi feu a Salou? Doncs dormir en un d'aquests monstres de ciment a 99 euros les dues nits per apartament com fan milers de turistes anglesos, espanyols, portuguesos, francesos, alemanys... que tenen ocupada la zona costanera de la ciutat. Això és el seu regne i les lleis els són fetes a mida. Nosaltres, però, no hem vingut a inflar-nos de cervesa ni tan sols a la platja. Nosaltres, des d'ahir diumenge, estem en ruta, en ruta per Catalunya fent un programa per a COMRàdio que s'emetrà aquest estiu, a partir del 19 de juliol. De moment no n'avançarem res més.

Com acostuma a passar les coses no surten perquè sí, tenen un motiu molt concret tot i que inicialment no sempre es pugui racionalitzar així. Aquest viatge, aquesta ruta, sorgeix d'una mena de sentiment, de sensació, d'inclinació larvada durant temps en els nostres cervells: volem conèixer el nostre país, la seva gent. El país en tota la seva diversitat i per tant en la seva plenitud. A mar i a muntanya, allà on l'urbanisme és fashion i allà on no és. Allà on no hi ha gaires centres comercials, també, i els cines passen pel·lícules que a nosaltres ens semblen antigues. Som periodistes i volem parlar del nostre país. Per poder-ho fer, però, primer cal conèixer-lo. A això hem vingut. Ha començat la ruta, la nostra ruta per Catalunya.

La Laia d'en Josep Maria*

‏Ara que he estat traient-me el carnet de conduir el cotxe me n'adono que les principals referències de la ciutat, per a la majoria dels seus habitants, són els elements monumentals que hi ha a la via pública. I que, de fet, molts acaben designant amb una referència a aquest o altre monument un espai que, de nom propi, ja en té, ja; el que passa és que molts no han arribat a memoritzar-lo mai. Així la plaça Granollers de Mataró és "la plaça del tramvia" i la Porta Laietana és "allà on hi ha la Laia", l’escultura de la Laia l’Arquera, per citar els dos exemples més eloqüents. Poca gent es pregunta, però, d'on surten aquests monuments, què signifiquen i menys encara qui els hi ha donat forma. Lògic: al gruix de la gent no li importa saber la història del lloc on viu ni quines han estat les persones clau perquè aquests llocs siguin com són. Som un país desmemoriat. No descobreixo res de nou; hem de remeiar-ho.

Doncs resulta que aquests dies fa deu anys de la mort de l'artista creador de la Laia, en Josep Maria Rovira Brull. Hi ha persones mil vegades més autoritzades a parlar-ne que jo, perquè el cert és que no el vaig arribar a conèixer, no el vaig tractar mai directament. El conec de referència, a través d'aquells que me n'han parlat, com el crític d’art Pere Pascual o la seva filla Nefer. Però l'altre dia, passant per sota la Laia, en el meu trajecte a peu fins els nous barracons on t’examines del carnet, vaig pensar que aquesta imponent figura és una de les millors inversions que ha fet el nostre govern municipal en trenta anys de democràcia: és bonica, suggerent i ens reconnecta amb el nostre passat de forma simple i gràfica, perquè representa una de les primeres habitants del nostre trosset de món. A més, passats uns anys de la seva construcció (1998), ara serveix també per homenatjar el seu creador. Ell és doncs un dels mataronins il·lustres, sovint massa poc recordat però paradoxalment autor d’un dels rostres més coneguts de la capital del Maresme: la filla, la Laia, ha transcendit el pare, en Josep Maria.

* Article publicat avui al diari El Punt.

[Clack] La promo del Cruïlla Barcelona

Aquest any el Cruïlla de Cultures [web] deixa de fer-se a Mataró i consolida la seva edició a Barcelona, enguany a mitjans de juliol. Com a Clack [web] hem col·laborat amb el festival en la producció de vídeos des de l'any 2007. De fet, gràcies al suport dels organitzadors va anar sorgint la idea del Diaridelamusica.com [web], per tant hi ha moltes coses que com a Clack devem a la gent de VisualSonora. Enguany segueix la col·laboració i de moment aquí teniu la promo del festival, que apareix aquests dies a les televisions. Esperem que en disfruteu.

[Clack] Pilar Rahola s'explica sobre Artur Mas

Com un dels regals del meu sant avui la família m'ha obsequiat amb el llibre La màscara del rei Artur, que la periodista Pilar Rahola ha escrit sobre el candidat de CiU a la Generalitat i probable futur president de la Generalitat Artur Mas. M'agrada el gènere del retrat i encara més dels polítics, pel que suposa d'intent d'explicar amb profunditat personatges que tenim a les pantalles cada dia moltes vegades. Avui, de moment, us deixo un tastet d'aquesta entrevista que Clack ha enregistrat per l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG).

'Cançons a la vora del pop' a TV3 el dia de Sant Joan

Ha arribat el gran dia, perquè no admetre-ho. El dia en què el treball que vam imaginar-nos, en pura intimitat, a casa mateix, nou mesos enrere, Cançons a la vora del pop [web], produït per Clack [web] i Enderrock, es pugui veure a les pantalles de la televisió pública del país. Serà aquest dijous dia 24 quan passin deu minuts de les dotze de la nit al 33, l'endemà que s'hagi emès el concert de Manel al Palau de la Música Catalana del 15 de gener passat, una actuació que va suposar el reconeixement definitiu del fenomen del nou pop en català. Un concert que s'inclou breument a l'inici del Cançons a la vora del pop, precisament. No només la televisió autonòmica emet aquest dia 24 el documental sinó que també ho fa Televisió de Mataró/Maresme Digital Televisió, a les deu de la nit. Els dos canals de televisió, en procés de fussió, han estat un dels principals recolzaments que hem tingut per a poder-lo dur a terme, així que moltes gràcies. Finalment, els canals associats a Comunicàlia -xarxa de televisió local capitanejada per les diputacions de Girona i Lleida- també emetran el documental els propers dies. TV3, TVM/MDTV i Comunicàlia, tres dels actors que han permès juntament amb molts d'altres entre els que cal destacar Enderrock i Caixa Laietana. Moltes gràcies a tots i que disfruteu del documental.

L'èxit de la consulta i la moció sobre el vel protagonitzen una agitada edició de 'La Tertúlia (política)'

L'èxit de la consulta de diumenge passat i la moció sobre el vel integral que es debatrà al proper ple han protagonitzat aquesta tarda una edició intensa i agitada de l'espai 'La Tertúlia (política)' dels serveis informatius de Mataró Ràdio. Al debat hi han participat el cap del grup municipal de Convergència i Unió, Joan Mora; el cap de comunicació del PSC mataroní, Ivan Pera; el president local d'ERC, Antoni Soy; el vicesecretari d'organització del PP Adam Alonso; el parlamentari d'ICV Salvador Milà i el membre de la CUP Joan Jubany.



La primera part s'ha dedicat al bon resultat de la consulta independentista de diumenge, que va mobilitzar 23.000 persones. En aquest sentit, el president de la secció local d'ERC Antoni Soy va apuntar que ara cal posar els esforços en la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a convocar un referèndum vinculant a Catalunya sobre el destí del país. La segona meitat de l'hora de tertúlia ha estat perquè els diferents grups polítics posessin de relleu els diferents posicionaments dels partits respecte la qüestió, en el que s'ha convertit en una dura crítica de totes les formacions cap al capteniment del Partit Popular.

Els valors propis del món rural a 'Nits Estel amb Valors'

El Nits Estel amb Valors d'avui dilluns l'hem dedicat a parlar dels valors del món rural, d'aquelles premisses bàsiques sobre la vida humana sorgides arran del cultiu de la terra, que va ser milers d'anys enrere la primera gran revolució mundial, que va permetre fixar la població en el territori i iniciar un procés de transformació humana que ens ha arribat fins avui. Un debat fantàstic entre el director de la Fundació Lluís Carulla, Carles Duarte; Jordi Quer, de l'editorial Fonoll de Juneda i l'excoordinador nacional d'Unió de Pagesos Pep Riera. Són reflexions sàvies de persones que o bé treballen en aquest àmbit rural o bé el coneixen de ben aprop. Deixeu-me fer un apunt apart per a Carles Duarte, la fundació el qual dirigeix és l'impulsora del Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí, un espai que ja vaig recomanar setmanes enrere [El Museu de la vida rural, un nou concepte de museu]. Reconciliar-nos amb el món rural, el qual contraposem amb el món urbà de forma absurda, és una manera de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i amb els nostres orígens com a espècie.

[LaRiera48] Una mobilització que sorprèn fins i tot Paulí Mojedano

Alfons López Tena, organitzador del referèndum a Mataró, flanquejat per Joan Mora i Xavier Safont-Tria aquest vespre. Foto: capgros.com.

Déu n'hi do el que ha passat avui diumenge a Mataró al voltant de les consultes independentistes. Bé, no el que ha passat avui perquè avui de passar ha passat poca cosa però si el que s'ha consumat avui a Mataró: una onada independentista, sense que els ciutadans en general n'hi fessin massa cas, ha passat per sobre la ciutat afegint-se de forma molt significativa a un mar esbravat que hi ha en el conjunt del país en aquests moments. Tot s'ha de posar en la seva justa mesura però alerta: avui l'independentisme local ha aconseguit un triomf històric perquè ha sumat pel cap baix el doble del que semblava el seu sostre, si sumem els vots d'ERC, la CUP i una part significativa de CiU i fins i tot d'ICV. Si sumen els resultats d'aquests formacions en cap cas s'arriba als 21.000 vots afirmatius que avui l'independentisme ha obtingut a la ciutat [veure MataróNotícies.cat]. Poca broma. Els promotors del referèndum, als qual cal felicitar per la seva capacitat de convocatòria, han aconseguit que una quantitat molt potent de mataronins hagi anat a votar i això no deixa indiferent a ningú. Paulí Mojedano ho ha dit clarament en el programa especial que els serveis informatius de Mataró Ràdio han programat aquesta nit i en el qual he participat com a contertulià. Mojedano, és clar, feia comptes i se n'adonava que la suma dels vots que va rebre la seva formació amb els vots del PSC el 2007 no arriba ni de lluny al número de persones que estan a favor -almenys ara, en aquest enrarit context provocat pel Tribunal Constitucional-: són 21.000 vots versus els màxim 19.000 que sumen les dues formacions que no donaven suport a la convocatòria del referèndum. És molt improbable que tots aquests vots es repeteixen en futures compteses electorals a casa nostra i que la suma de regidors del PSC, el PP i ICV -opcions no partidàries de la independència- sigui inferior a la de l'altre sector, el nacionalista, format per CiU, ERC i la CUP. Però alerta: hi ha un independentisme latent a Mataró com al conjunt del país que, si les coses no canvien, té les de seguir augmentant amb claredat.

[Valors] De visita a Premià de Dalt, entrevista amb Rafael Vallbona

He anat a entrevistar en Rafael Vallbona a Premià de Dalt. Ha estat una excusa més per conèixer la comarca en la qual habito i de la qual sovint em sento un foraster, quan surto més enllà del nostre estimat Mataró. Sí, si, sóc un dels xovinistes mataronins recalcitrants. Per tant, maresmencs, abans que ho penseu ja faig jo acte de contricció: no us tenim en compte i els de Mataró ens pensem que som els reis del mambo.

Tenim -tinc- aquesta assignatura pendent, els mataronins, de manera que en els darrers anys he inventat motius per veure què hi ha més enllà de la ciutat de Les Santes. Ep, i Déu n'hi do, eh? No es podria dir que sóc un expert del Baix Maresme però m'he passejat per tots i cadascun dels seus pobles: Alella, Premià de Mar, Vilassar de Mar, Cabrera, Tiana, Òrrius... Ara el repte és més aviat l'Alt Maresme, passat Arenys, encara queda més lluny. Però vaja, tenim temps encara de resoldre aquesta mancança...

Deia que he passat, passejat i fins i tot viscut en alguns pobles del Baix Maresme, però Premià de Dalt -i Montgat- n'és l'excepció. A Premià de Dalt, la pàtria del president Pujol, hi havia anat ara fa uns mesos, un dia fent una excursió a peu per la zona, però no em vaig entretenir massa en el poble en sí. Dimecres, de fet, tampoc, però com a mínim hi vaig passar una llarga estona en un dels seus vilatans il·lustres, Rafael Vallbona, periodista i escriptor de la comarca. Ara, res és el que sembla. Només recollir-me davant la comissaria dels Mossos entre Premià i Masnou -m'havia perdut, un cop més; no tinc remei- m'explica que ell va néixer a Gràcia, a Barcelona, i que per accident familiar va anar a parar primer a Premià de Mar i després per accident amorístic a Premià de Dalt.

Vaig a entrevistar-lo per parlar del viatge, de com s'està transformant la idea de viatge en els darrers temps, per a Valors. M'ho passo teta. Em fa pensar en moltes idees que m'han vingut alguna vegada o altre al cap: "Cal un motiu per viatjar en un lloc concret", per exemple. M'il·lumina amb frases clarividents: "Passejar és radiografiar una ciutat". La idea de conversar amb ell per a aquest número de Valors va sorgir d'una coincidència no buscada: ell va ser l'encarregat de presentar, ara deu fer tres setmanes enrere, una nova col·lecció de guies de viatge impulsades per Cossetània a l'Altair de Barcelona on jo anava com a Clack [web] a enregistrar [vídeo]. Des de dalt la tribuna Vallbona va dir: "El viatge és un procés de transformació interior. Sinó no és viatge". I havent escoltat això vaig pensar que mataríem tres pardals d'un tret: procuraríem una bona entrevista pel número sobre el viatge de Valors, coneixeríem en Vallbona -en tinc sempre referències per part de l'amic comú Albert Calls- i passejaríem per Premià de Dalt. Tots tres objectius acomplerts excepte aquest darrer. Però vaja, precisament amb l'Albert Calls i l'Eloi Aymerich ja tenim previst una fórmula per resoldre aquesta mancança que se'm creua reiteradament al meu camí...

Valors 72: Lideratges, avui (Juny 2010)

Vídeo sencer de la intervenció de Lluís Pastor al Sopar Debat 2010 "Lideratges, avui", que conforma el gruix del número de juny de Valors. Versió resumida aquí. Escolta també el Nits Estel amb Valors protagonitzat per Lluís Pastor parlant del mateix tema [aquí].

Aquest ha estat un curs durant el qual a Valors hem treballat diversos aspectes al voltant de la política i celebrat un parell d’activitats en relació a aquesta temàtica: la presentació del llibre Política i Valors. Com restaurar la grandesa de la democràcia? editat per l'Observatori de valors o la taula rodona sobre Valors i Política amb el president Benach de convidat d’excepció. De manera que no sorprendrà ningú que dediquem encara un altre número a parlar d’una qüestió molt relacionada amb tot això, els lideratges, les persones que exerceixen -o hauria d’exercir- de referents. Precisament sota la sensació de què vivim una època de lideratges dèbils -en el camp polític però també en l’empresarial, el social...-, hem demanat a diversos especialistes en el tema que ens ajudessin a posar llum sobre la qüestió. En el marc d’aquesta recerca, les entitats convocants del Sopar-Debat organitzat anualment per diverses entitats de Mataró en aquestes dates van decidir participar de la reflexió i dedicar l’edició d’enguany de la trobada a parlar-ne. El convidat de la vetllada, celebrada el passat 5 de juny al Casal de Sant Josep, va ser Lluís Pastor, especialista en temes de comunicació i política, el qual va negar que ens trobem en un moment de lideratges dèbils, sinó d’un moment especialment complicat per a exercir els lideratges degut al soroll mediàtic i a l’existència de lideratges foscos [podeu repassar tot el que es va dir a l'acte a través del canal Twitter de Valors, aquí]. La resta del número el composen un article introductori del consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí [aquí], una entrevista al president de la Fundació Tic Salut Joan Cornet i un article de Maria Dolors Muñoz, professora a la universitat de Girona.

ALTRES CONTINGUTS D'INTERÈS DEL NÚMERO
· "«Casa», quatre lletres...”, de Joan Salicrú [Bloc].
· “Polítics entre ombres financeres”, de Francesc Amat.
· “Ismael Serrano: ‘Vivim sense qüestionar-nos el paper que se’ns assigna’”, de Miguel Guillén.
· “La fe, ara...”, d’Anna Punsoda [Bloc].
· “Soldats”, de Ramon Radó [Bloc].
· “Anar a ‘marc’”, de Joan Safont [Bloc].
· “Una molsa especial”, de Gemma Figueras [Bloc ‘L’altra cara de la ciència’].
· “Desig i llibertat”, de Joaquim Trenchs [Web].
· “Barceló: El Tot a trossos”, de Ramon Bassas [Bloc].
· “Toscana i Umbria, a Itàlia”, de Joaquim Amargant [Bloc].
· “Posterous: més que un bloc en un minut”, de Marc de San Pedro [Bloc].
· El conte: “Històries d'un futur pròxim. El caixer automàtic”, de Jordi Lopesino. Dibuix de Javier García [Bloc].

«Casa», quatre lletres...*

Me l’he trobat al bus. I la casualitat, o la manca de places en una altra zona del vehicle, ha fet que segués just al meu costat. Anava amb una altra professora, que conec perfectament però que no havia arribat a ser mestra meva. Era de l’altre classe, de l’altre curs. Mestra? No, no els hi dèiem mestres ni professores, no, a aquelles dones meravelloses i plenes d’amor que intentaven guiar-nos en els primers passos -mai millor dit- de les nostres tendres existències. Els dèiem «senyoretes» o «senyus». Per això quan es tractava d’amenaçar algun company que t’estava fent una mala jugada li espetàvem: «Aniràs a la senyu!».

Quan se m’ha assegut al costat, la meva senyu, m’ha vingut un record al cap. És ella, la meva senyu de P5, classe de les girafes, a cinc o sis metres davant meu, amb una pissarra verda a la seva esquena i ella girant-se i escrivint-hi «casa», amb lletres enganxades, arrodonides, d’infant. Juraria que, de fet, és el primer record que tinc, a la vida. Ja ho sé que hi ha qui assegura que recorda perfectament quan tenia dos anys i estava al lavabo i el seu pare o mare o qui fos va entrar per la porta i el va escridassar de valent, però jo tinc el meu primer record amb cinc anys. Era el 1986, el curs abans de començar l’EGB, i recordo la senyu, davant meu escrivint «casa». I fins i tot crec que em recordo -no sé fins on juga la fantasia posterior- a mi mateix pensant alguna cosa com: «No sé pas perquè deu ser que casa, el lloc on vivim els meus pares, les meves germanes i jo, es diu així; casa. Ni tampoc perquè s’escriu d’aquesta manera. Però bé, ja m’està bé, és fàcil de recordar. Només quatre lletres. C-A-S-A».

Me l’he trobat al bus, deia, a la senyu. I quan m’he recordat que ella era aquella professora que em va ensenyar com s’escrivia la primera paraula que vaig conèixer a la vida he tingut ganes de dir-li-ho. Al cap de mig segon, però, el meu cervell ha cancel·lat la petició de la secció de desitjos: «Si, home, explica-li això, tu, ara. I quan ja ho hagis fet, què li explicaràs? Tota la resta de paraules que has après amb l’edat que tens? Totes les que han vingut darrera d’aquella ‘casa’?». M’ha fet vergonya, vaja, i no li he dit res. El trajecte, fins a Barcelona, dura mitja hora o tres quarts i tota l’estona ha retornat en mi aquest desig d’agrair-li a la meva «primera professora de llengua» que un dia, ara ja en fa tants, hagués fet aquell gest crucial pel meu futur, pel meu desenvolupament humà. Però no ho he fet. Les úniques paraules que ens hem creuat han estat un «Hola, com estàs?», de consuetud, que he procurat, això si, que fos ben agradable.
No sé perquè m’ha fet vergonya, donar-li les gràcies. O potser si. Suposo que és la vergonya de pensar que aquesta dona m’ha vist néixer com a persona. I m’ha semblat que qualsevol comentari, qualsevol cosa que li pogués dir durant la nostra possible conversa, seria d’una absoluta irrellevància davant del fet absolutament clau que ella va protagonitzar en la meva vida. És que em va ensenyar com s’escrivia «casa»! Ella significa l’inici de moltes coses, de les meves ganes d’escriure i de la meva passió periodística. De manera que he preferit quedar-me en silenci, respectuosament. També em feia por, de fet, que no recordés que ella havia estat qui m’havia ensenyat a escriure la paraula. Com pot ben ser, després d’haver tingut milers i milers d’alumnes a classe.

Gràcies, Montse.

* Article publicat a la revista Valors [web] del mes de juny.

L’exilir de l’alegria*

Vídeo aparegut al portal CatalunyaReligio.cat relacionat amb l'entrevista.

Porta 387 correus electrònics acumulats a la bandeja d’entrada del seu ordinador. És el que té desplegar diverses potes d’activitat vital a la vegada, atenent a inquietuds diverses que alguns éssers no poden evitar de canalitzar. És el cas de Maria València, 32 anys, que combina la presidència de la Moviment de Centres d’Esplai Cristians (MCEC) de la Fundació Pere Tarrés amb la feina a l’àrea pedagògica de la mateixa entitat, la coordinació de l’esplai Cargol de Sant Boi de Llobregat i amb fer de mestre d’Educació Especial a nens de 3 a 6 anys en una escola pública de la seva vila natal.

Amb aquest curriculum qualsevol podria imaginar-se que la Maria ha passat la infància i adolescència en els moviments d’esplai i d’educació en el lleure. En absolut. No va ser fins als setze anys que va tastar aquest món. “A casa meva gairebé no em deixaven anar d’excursió. Només per coses lligades al meu itinerari cristià”, recorda riallera. Tot allò que fa és important, per a ella, però és obvi que la presidència del MCEC és el que li roba més temps: es tracta de coordinar 153 esplais arreu de Catalunya –vint dels quals funcionen entre setmana, atenent problemàtiques d’exclusió social- i una vintena de persones que treballen a l’edifici del carrer Numància, així com representar institucionalment l’entitat i cercar-ne el finançament. Amb els anys, sense adonar-se’n, s’ha convertit en una apassionada del seu món: “L’escola fa la seva feina, però l’educació en el lleure treballa altres coses: desenvolupar el sentit crític, la creativitat... a les hores lliures. I això és molt important per formar ciutadans”.

Com s’aguanta tot aquest doll d’activitat? “Amb alegria. M’agrada molt la meva feina”, respon sense embuts. “La meva és una vida plena de moltes coses. No he volgut perdre’m res, tot i que hi ha hagut moments en què he fet neteja i he deixat de fer-ne”, explica la Maria. La seva creença cristiana està entrellaçat amb tot plegat: “Per mi totes aquestes feines són una opció de vida, posar-se al servei de les persones”. A més diu que totes aquelles coses que fa la retroalimenten, la fan créixer com a persona. De fet, la Maria reivindica que és compatible ser hiperactiu amb ser reflexiu: “Si allò a què et dediques no només ho executes sinó que ho vius... Ser hiperactiu no necessàriament ens ha de treure la capacitat de viure les coses. Al contrari, aquest caminar, compartint, també permet que et vagis trobant a tu mateix”.

Han passat vint-i-cinc minuts des de l’inici de la conversa. 392 mails. Encara queda feina abans d’anar a dormir...

* Text publicat a Foc Nou de juny.

Ciutats Ryanair

Vista d'un dels canals de Treviso, prop de Venècia, al nord d'Itàlia.

Les ciutats Ryanair són aquelles que han passat a ser, a què la gent les conegui, per haver esdevingut la seu aeroportuària de les companyies de baix cost sovint allunyades en una trentena o quarantena de quilòmetres de la gran ciutat a qui tothom si coneix: Charleroi respecte Brusel·les, Beauvais a París... i Treviso a Itàlia, tocant a Venècia. Són ciutats anònimes, inesperades, a vegades fictícies... però que precisament per això poden arribar a tenir certa originalitat.

Se'm va acudir estant en aquesta petita ciutat italiana molt propera a la romàntica Venècia -no abuso del tòpic gratuïtament, hi crec, en Venècia, tot i que cada cop més bruta o potser precisament per això-. Com que l'expectativa -pensant en indrets com Beauvais, que deia abans- era nul·la, cada nou carrer, cada nova plaça, era un autèntic descobriment. Arribes pensant que seran quatre cases mal girbades i et trobes una ciutat que Déu n'hi do: canals que recorren tot el centre aclimatant-nos ja a la població veïna, petites places entre la veneciana de Sant Marc i l'esplendorosa de Siena, pizzes gairebé exquisites i gelats italians, dels de debò, de molt bona qualitat.

Les ciutats Ryanair són una certa metàfora del viatge del segle XXI: mentre ens dirigim obsessionats cap a les grans urbs googlitzades i gentrificades -precisament per l'acció del turisme- ens topem amb petites perles que, de no ser per les noves rutes aèries a baix cost, passarien desaparcebudes davant nostre. Una senyal de què el viatge comença tot just sortir de casa, en qualsevol indret, abans d'arribar al Machu Pichu somiat. I més encara, una indicació que l'autèntic viatge, l'autèntica experiència de transformació turístico-viatgera, pot estar en els marges, en allò aparentment petit i tontet, en allò que passa desaparcebut a primera vista... Els viatges serveixen per a moltes coses, entre les quals augmentar la nostra capacitat d'encuriosir-nos, d'embadalir-nos i tornar-nos una mica més lúcids i sensibles, que bona falta ens fa. I a vegades, ciutats Ryanair com Treviso ens hi ajuden.

[LaRiera48] Soroll a can PSC; és l'hora de prendre decisions

Imatge per a la història, juny de 2006: el llavors president Pasqual Maragall beu un orxata a la porta de la Granja Caralt de Mataró. A la seva esquerra Joan Antoni Baron acompanyat de la seva dona. Davant Maragall el llavors primer secretari del PSC José Montilla parla amb el diputat Manel Mas. Just darrera d'ells hi ha Consol Prados.

Hi ha soroll a can PSC. Queda un any per les eleccions municipals i moltes incògnites per resoldre. Queda per saber si Ramon Bassas deixa la política municipal després d'haver estat dinou anys regidor i s'acaba per tant el tàndem que durant sis anys ha protagonitzat amb l'alcalde Baron. Si Consol Prados -presidenta del PSC local i portaveu del partit- li agafa el relleu, tan al partit com a la ciutat i deixa el Parlament. Queda per saber quina decisió pren sobre el seu futur Alícia Romero, l'actual dona forta del govern i amb tres mandats a l'esquena, en funció de què li proposi el partit i de si es planteja la vida fora de la politica com es rumoreja de fa temps (també en quina mesura afectaria aquesta decisió el possible retorn de Prados a La Riera 48). Es desconeix també quin paper s'atorga al sector exJSC comandat per Carlos Fernàndez i Xesco Gomar i els regidors Montse López, Ivan Pera o Francesc Melero a partir del 2011. I sobretot queda per saber què pensa fer Joan Antoni Baron amb tot plegat. Que no pensa en plegar és obvi, tant com que li queda tan sols un mandat de vida política a l'Ajuntament. Ha de començar, doncs, a pensar amb el futur i el futur comença ara mateix, amb l'elaboració de les llistes de l'any que ve: el drama està servit. Hi ha, doncs, molts dubtes sobre la taula, masses.

Andreotti va dir que el poder desgasta sobretot a qui no el té, però la realitat demostra que també desgasta -i fortament- els partits que estan al govern. Sense l'expectativa d'arribar a governar -com passa amb els partits que estan a l'oposició- les agrupacions polítiques s'adormen, es tornen dèbils; acaben esdevenint una mena de pedrera on els que encara no són al govern fan cua per a ser-hi algun dia. Això és el que passa al PSC de Mataró. Fa molt temps que no té saba externa al partit, que viu en el seu microcosmos. Pateix un procés d'alertargament evident i mostra d'això és que ja del 2004 al 2008 va perdre cent militants, una quarta part del total -a dia d'avui les xifres deuen ser pitjors i diuen que Pineda podria superar aviat Mataró com a principal agrupació maresmenca-. D'aletargament i de descomposició interna -hi ha gairebé tantes famílies com militants actius-. "El gran problema del partit és que només es parla de governar i de qui governarà, la majoria de les vegades", apuntava mesos enrere un destacat dirigent local. És clar que ben mirat de què s'hauria de parlar si fa 31 anys que els socialistes governen la ciutat? És lògic! Però és que ara no n'hi ha prou: a banda de voler manar ara fa falta veure si tots els que volen manar són capaços de sumar. I també si hi ha sumes impossibles.

La situació, pel PSC, és si més no d'alarma. Les prediccions electorals que corren per la ciutat situen els socialistes amb deu regidors, com a màxim, després d'un mandat tan dur com l'actual. De fet des de la majoria absoluta del 1999, ara fa onze anys, el PSC ha anat perdent regidors gairebé en cada convocatòria electoral del municipi. Ara, però, ja no en pot perdre més perquè sinó perilla el govern d'esquerres a la ciutat. Sobretot si ICV i sobretot ERC no són capaços de mantenir els seus dos regidors i segueixen perden líquid en direcció a la CUP, que tranquil·lament podria ocupar un parell de seients als plens municipals.

Pinten bastos, per tant, a can PSC, de manera que és normal aquest tremolor de cames que s'observa en els que entren per la porta de la plaça de les Tereses a la seu dels socialistes locals. I en canvi pinten molt millor pels convergents, perquè amb la pujada nacionalista tan a Barcelona com a Catalunya, és ben fàcil que la CiU local guanyi almenys un parell de regidors, de manera que quedés a tan sols un de distància dels socialistes. El canvi de govern a la ciutat és possible per primera vegada en vint anys, des que el 1991 Ramon Camp va estar a punt d'atrapar Manel Mas en aquells duels èpics. Faltaria veure, això sí, amb qui podria pactar CiU per a desbancar l'alcalde Baron, perquè els números no acaben de sortir ni amb el PP ni amb ERC: descartada la sociovergència a la ciutat pels propis interessats, la situació ens abocaria a un mandat amb mal plumatge, de majories minoritàries i de minories amb capacitat decisòria, una mica com ha passat a Barcelona en els darrers tres anys.

Diumenge, quan els quadres i militants del PSC es posin firmes durant l'alocució del president Montilla en el dinar que han organitzat com a tret de campanya a les autonòmiques, serà interessant veure'ls les cares. No sé si com deia el company Pere Pascual l'acte és "un primer assalt", però sí que està clar que s'apropen Les Santes i abans de la Festa Major els esdeveniments s'han de precipitar. Posin-se el cinturó que venen dies moguts.

Volem la pau, treballem per la pau*

Per a en Javier García, de 24 anys, no tenim una idea clara de què és la pau. Exemple recent: el lema que es corejava a les manifestacions contra la Guerra de l’Iraq: “La gent cridava ‘No a la guerra’, però ningú deia ‘Volem la Pau’. Aquest és el quid de la qüestió, ens quedem a mitges, no arribem al fons de la qüestió”, apunta.

Per a aprofundir en la definició de la Pau, el 1993 dos capellans catalans, Alfred Rubio i Josep Lluís Socias van escriure la Carta de la Pau, que en aquests dotze anys ha donat diverses voltes pel planeta buscant la complicitat humana. El document, presentat a l’ONU, assenyala els obstacles que dificulten arribar a una autèntica pau, no entesa només com a absència de violència. La Carta planteja, per exemple, la necessitat de superar els ressentiments històrics per a poder aspirar a una pau de veritat. “Nosaltres no som culpables de que en Colom anés a Amèrica i es fessin les burrades que es van fer. Però per l’altra part, els peruans actuals no han rebut directament els mals que es van fer llavors”, explica en Javier, psicòleg de formació, que coordina tota la part gràfica de la Fundació Carta de la Pau.

Un altre eix del document és que no hi haurà Pau si aquesta no regna en els cors de les persones i en cadascun de nosaltres. “Quan pensem en la Pau, pensem en una cosa que està fora de nosaltres. I no és això”, comenta. En Javier compara la dimensió personal de la religió amb la missió de construir la Pau: “Oi que com a cristians tenim clar que ens hem de transformar a nosaltres mateixos? Doncs amb la pau passa el mateix. Ens hem d’acceptar, estimar i estar disposats a fer festa amb un mateix”. Per a ell la Pau és això: “Estàs en pau amb una persona amb qui et pots sentir en estima i en festa”. I estimar els que tenim a prop és una manera de construir la Pau: “Si no faig l’esforç de ser pacífic amb la meva dona no seré pacífic amb el primer que trobi al carrer”, raona. Però llavors resulta que hem d’estimar a tothom per estar-hi en pau? “No, però el que si que hem d’aconseguir és que aquest fet no suposi una violència”. Heus aquí la qüestió.

* Article publicat a Foc Nou l'abril de 2005.

[LaRiera48]: Laietana i Robafaves, dos símbols de la ciutat forçats a remodelar-se

Dos institucions mítiques de la ciutat tremolen. Des del punt de vista de dimensió la comparació pot fer fins i tot riure -una trentena de treballadors versus més d'un miler-, però des de punt de vista simbòlic es tracta de dos pals de paller de la ciutat en l’àmbit econòmic –Caixa Laietana- i cultural –la llibreria Robafaves-. I encara més perquè, intercanviant els papers, Caixa Laietana en els darrers dos anys ha incrementat una presència ja molt notòria en el camp cultural, mentre que Robafaves havia iniciat un procés d'expansió i consolidació empresarial que l'havia situat com un dels grans establiments llibreters del país -va controlar el procés de replantejament de Catalònia a Barcelona i arribat a tenir quatre establiments oberts a Mataró-.

La setmana passada es va saber que la Laietana havia acceptat la proposta de fussió freda amb la Caja Madrid de l'exvicepresident econòmic Rodrigo Rato -veure com acaba-, mentre que Robafaves ha deixat de participar en la cooperativa Actua que tenia a mitges amb Abacus i aquest segell s'ha quedat amb la totalitat del negoci de la plaça de la Muralla -precisament perquè no en feia, de negoci-. Les dues firmes han hagut de prendre decisions, a priori doloroses, forçades per les respectives situacions. Sobretot des de Caixa Laietana es treu pit i s'assegura que amb la fussió freda es mantindrà la identitat de la caixa i la seva obra social -i per tant el retorn a la ciutat que la va veure néixer- s'envigorirà. Esperem que així sigui. Des de Robafaves, en canvi, fa temps que s'admetia la dificultat de la situació, consistent en haver estirat més el braç que la màniga en un moment en què semblava realment possible fer rentable la inversió realitzada.

Ara la pilota està sobre la teulada de les dues entitats, la d'estalvis i la cooperativa llibretera. Des de Laietana falta veure si realment és possible fer la quadratura del cercle de ser més sòlids gràcies a l'aliança amb un peix gran però en canvi mantenir la independència i l'aposta local en el camp social i de la cultura, de la qual depenen tantes i tantes entitats. I des de Robafaves hauran de demostrar que segueixen existents motius per anar adquirir cultura a l'establiment del carrer Nou, encara que a tres-cents o quatre-cents metres puguem trobar els mateixos productes a un preu més barat.

Tan de bo les dues firmes se'n surtin, perquè d'empreses amb capacitat emprenedora i mentalitat innovadora, a Mataró més aviat ens en falten molt. Més en moments de crisi econòmica, quan s'ha demostrat que la ciutat, des d'un punt de vista econòmic, era poc més que un gegant amb peus de fang.

El miracle de la Via Europa*

Via Europa-Nou Parc Central va néixer, ara fa una mica més de deu anys, com el màxim representant a Mataró d’allò que s’ha conveniat en dir-ne “ciutat dormitori”: grans pisos amb el pàrquing d'entrada ben visible, habitatges als quals s’accedeix directament amb l’ascensor sense haver de saludar ningú a l’escala, carrers peatonals però grisos i sense personalitat, avingudes gegantines com la pròpia Via Europa mancades de places per a estar-s’hi... De fet no es va plantejar com un barri sinó com una zona de trànsit entre l’antic centre de la ciutat i l’enllaç a la nova autopista. Alguns, ben aviat, van profetitzar la mort del concepte de vida mediterrània en aquest entorn; els quatre pijos barcelonins que vindrien a viure-hi es passarien el dia treballant a fora, arribarien al vespre amb un espectacular 4x4 i es tancarien de nou a la seva mansió fins l’endemà. Una ciutat amb el pitjor del model extensiu nordamericà i també de la grisor estalinista; un espai sense vida, mancat d'identitat i d’idiosincràcia.

Quinze anys després, però, s'ha demostrat que els apocalíptics no tenien raó: el barri té una vida comercial envejable amb abundant oferta de restaurants, bars i botigues de tot tipus, la gent passeja amunt i avall per uns carrers que han anat agafant cos i conversa amb els veïns mentre compra el diari i el pa... Encara més: existeix una associació de veïns ben activa, que programa activitats durant l’any i fins i tot organitza una festa popular cada maig. La vida s'ha obert pas a Via Europa i els seus vilatans lluiten ara per tenir millors serveis educatius i sanitaris i perquè es reconeguin els límits del barri. També perquè s’accepti la denominació Via Europa-Nou Parc Central, diferent de l’originària. Símbols identitaris en una ciutat dormitori. Quina cosa. Coneixen vostès algun barri Via Europa en una altra ciutat catalana? Segur que si. Al Maresme hem demostrat que el caràcter mediterrani és capaç d’impregnar-ho tot i guanyar la batalla a altres formes de civilització que, en realitat, tenen molt a envejar a la nostra.

* Article publicat al diari El Punt [web].

[Valors] Lluís Pastor nega que estiguem en un moment de lideratges dèbils

Partíem d'una premissa i la persona que venia a instruir-nos l'ha negada essencialment. No ens trobem en una època de lideratges dèbils. És la pròpia complexitat del món, amb lideratges foscos que no sabem massa on som i el soroll mediàtic que es genera en un entorn com el de la globalització, el que distorsiona la capacitat dels líders polítics per a exercir el seu lideratge. Aquesta ha estat la tesi defensada aquest dissabte al vespre pel professor de la UOC i la Universitat Ramon Llull Lluís Pastor en el transcurs del Sopar Debat 2010 convocat per ACO, Justícia i Pau del Maresme, Grup Tercer Món-Mataró i la revista Valors.

"No em vull creure que estiguem en el pitjor moment dels lideratges de la història, el que passa és que hi ha una sèrie de lideratges foscos que no es coneixen i d'interferències mediàtiques que impedeixen als líders fer la seva tasca", ha afirmat Lluís Pastor. El professor i doctor en periodisme s'ha referit a aquells lideratges -n'ha dit foscos- que no són visibles pràcticament per ningú -la borsa, per exemple- i els ha oposat als lideratges clars, als quals ha vinculat la iniciativa, la solidesa en les conviccions i l'acció. Podeu repassar tot el que s'ha dit a l'acte a través del canal Twitter de Valors [aquí].

'Cançons a la vora del pop' a Capgròs... i l'aposta per l'àudiovisual del govern municipal

Els companys de Capgròs, una casa que em sento com a meva perquè hi vaig passar la meva adolescència i això marca molt, ens entrevisten [aquí] a l'Eloi Aymerich i a un servidor com a productors i directors del documental Cançons a la vora del pop [web], coproduït per Clack Música! [web] i el Grup Enderrock. La conversa acaba girant a l'entorn de l'aposta àudiovisual que està fent el govern municipal a la capital del Maresme, que tan l'Eloi com jo veiem encertada però poc aprofundida i treballada. "Em sembla molt bé -començo jo-, però tinc la sensació que a Mataró es fan les coses del revés. Primer es pensa en el totxo i després en què hi posarem a dins. Tenim l’exemple de TecnoCampus i Can Minguell. En l’àmbit de continguts no està massa treballat. Què pretén fer Mataró en l’àmbit audiovisual exactament, en què consisteix aquesta aposta?". I l'Eloi segueix: "Cal apostar pel talent, que no es treballa ni amb diners ni creant grans espais, sinó donant confiança i mitjans a la gent. Això últim és precisament el que no es fa. A Mataró costa trobar suports per potenciar projectes audiovisuals. No comptem amb jornades del sector, ni platós públics en lloguer ni res similar. Les solucions no arriben amb totxanes ni ciments, això al 2010 és secundari. El que cal són complicitats i voluntats reals".

Lluís Pastor, el convidat del Sopar-Debat d'aquest dissabte, al 'Nits Estel amb Valors'



Poques hores abans de la celebració d'una nova edició del Sopar-Debat que organitzen al Casal de Sant Josep ACO, Justícia i Pau del Maresme, Grup Tercer Món-Mataró i Valors, us convido a escoltar les reflexions que Lluís Pastor, el protagonista de la vetllada d'aquest dissabte, va fer el passat dilluns al Nits Estel amb Valors, l'espai de la revista a Ràdio Estel. I per cert, parlant de Valors, ja podeu veure el vídeo resum de la III Jornada Valors i Compromís sobre la llibertat celebrat el 22 de maig a la sala d'actes Caixa Laietana. Tots els participants coincideixen en què la veritable llibertat ve a partir d'escollir allò que es fa entre totes les possibilitats que ens brinda el món, no acomplint automàticament qualsevol desig que se'ns passa pel cap.

La guerra del Líban al Titicaca

Fabulosa vista del llac Titicaca, que fa de frontera entre Perú i Bolívica. Un lloc espectacular.

Amb tot aquest merder que hi ha hagut a Gaza els darrers dies -un escàndol, tot i que no comparteixo visions propalestines ni proisraelianes apriorístiques- m'ha vingut al cap una conversa que vaig tenir amb tot de joves israelians al llac Titicaca, al Perú, ara fa dos anys i mig. Érem el típic grup de turistes amb un parell de francesos, nordamericans, anglesos... i un seguit de joves que a primera vista semblaven també nordamericans o nòrdics però que finalment vam descobrir que eren israelians. A l'hora de dinar, després d'haver visitat diverses illes com les d'Uros i Taquile, vam coincidir a la zona de la taula amb aquell grup de nois i noies que jo diria eren més joves que jo i la meva companya, devien passar poc dels vint. No tots perquè, curiosament i entroncant amb la cultura pròpia dels kibutz, una part d'ells se'n va anar a dinar molt austerament sota un pi, evitant el contacte amb la resta del grup.

Fetes les presentacions, com no podia ser d'una altra manera, vam acabar parlant del seu país. Del seu país, de la regió, dels palestins, de la guerra.... Si, de la guerra del Líban. Va ser el moment més significatiu de la conversa, quan un d'ells va explicar que dos estius enrere no havia pogut anar de viatge... perquè estava a la guerra del Líban. No perquè tingués exàmens o no tingués calers, no. Perquè estava lluitant. Què fort: mentre jo era a Bòsnia fent documentals i articles sobre el que havia succeït allà deu o dotze anys enrera i veia la guerra de Líban en directe pels canals de tele, ell estava al sud del Líban disparant contra la guerrilla de Hizbul·la. No li vaig arribar a preguntar en què havia consistit la seva acció militar, però vaja, va quedar clar que no es va quedar jugant a marcianets al quarter, per entendre'ns.

M'agrada, quan penso en conflictes com el d'Israel a Palestina, pensar en les vides personals d'aquells que es posen dins el vestit del soldat o dels que, a l'altre costat, es calcen el mono de guerrillers i tiren pedres contra "l'ocupant". Fer-ho impedeix caure en demagògies barates i en pensaments simples.

[Bòsnia] Els herois d'Oslobodenje

La façana de 'Oslobodenje' el 2006, quan Sergio Ruiz la va fotografiar en el marc del reportatge que en vam fer per a 'Capçalera'. El rastre de la guerra hi era encara escandalosament present...

Llegia diumenge a La Vanguardia una tribuna d'opinió signada a sis mans entre Hillary Clinton, la nova responsable d'Afers Estrangers de la UE Catherine Ashton i el ministre d'Afers Estrangers espanyol Miguel Ángel Moratinos en relació a la Conferència ministerial d'alt nivell de la Unió Europea - Balcans Occidentals que aquest dimarts dia 1 ha tingut lloc a Sarajevo, la capital de l'estat sobirà i independent de Bòsnia i Hercegovina. A l'escrit es reclamava als països dels Balcans Occidentals -un eufemisme per parlar dels països de l'antiga Iugoslàvia, bàsicament- un esforç més gran per complir amb els estàndards europeus de cara a una futura integració a la Unió Europea i a l'Aliança Atlàntica. És l'estratègia seguida els darrers anys pels mandataris europeus i occidentals: la promesa d'una integració a les estructures euroatlàntiques a canvi de deixar de banda les penoses situacions sorgides de la postguerra. Es parla també a l'article de la necessitat de superar les fronteres ètniques generades pel conflicte bèl·lic, unes fronteres que en part l'acord de Dayton de 1995 va contribuir a segellar, per bé que en aquell moment no hi havia massa més sortida [Quinze anys de Dayton].

Avui m'agradaria recordar una experiència que va demostrar, en plena guerra, com la decisió de prendre part en la bogeria etnicista va ser posada a prova per un seguit de periodistes que, al llarg de la guerra entre el govern legítim de Bòsnia i Hercegovina i les milícies ultranacionalistes sèrbies i croates que va tenir lloc de 1992 a 1995, van fer una magnífica demostració del paper que pot arribar a tenir la premsa i els mitjans de comunicació en la defensa de la democràcia i els Drets Humans. Són els periodistes de Oslobodenje [wiki], "alliberament" en serbocroat, el diari que va resistir-ho pràcticament tot: bombardejos dels txètniks (serbis), intents de censura del govern bosnià, les dificultats pràctiques derivades del conflicte... Els treballadors del diari, serbis, bosniomusulmans i croats, van treballar des d'un improvisat despatx en un refugi contra els bombardejos, després que la desena planta on es trobava la redacció va ser destruïda. Durant la guerra van morir cinc dels seus periodistes i vint-i-cinc membres van resultar ferits. I van aconseguir treure el diari tots i cadascun dels dies del setge de Sarajevo, excepte un en què el diari es va imprimir en algunes parets de la ciutat. Quinze anys després del final de la guerra, el diari manté intacta la seva vocació de servei a tots els ciutadans de Bòsnia i Herzegovina sense excepcions i més enllà dels orígens ètnics. L'any 2006, per a la revista Capçalera, vaig ser a la redacció somiada de Capçalera. D'aquella visita en va sortir el reportatge Oslobodenje: la lluita continua, que podeu llegir aquí. Ha estat una de les millors experiències de la meva vida, sense cap mena de dubte.

L'article començava així: "Quan a Senka Kurtovic, l’actual redactora en cap i màxima responsable del diari Oslobodenje, se li pregunta pel que queda de l’època de la guerra, de l’”esperit Oslobodenje”, aquesta dona d’aspecte desimbolt i de maneres pausades emet un so lleugerament sarcàstic. “En queda tot i no en queda res”, apunta amb sornegueria. Per “esperit Oslobodenje” s’entén la barreja de tenacitat, capacitat de lluita i principis ètics insubornables que van permetre al diari sortir al carrer de forma ininterrompuda –excepte un dia- durant la guerra que va assolar el país entre 1992 i 1995 malgrat l’assetjament de la capital, Sarajevo, que va durar més de mil jornades. El diari va convertir-se en l’estendard de la Bòsnia multiètnica, el símbol de la resistència dels habitants de la capital, de la lluita per una Bòsnia unida i democràtica enfront d’aquells que ja no desitjaven viure junts. Una manera de fer que va deixar admirada la classe periodística internacional i que el va fer mereixedor, el 1993, amb el premi Sakharov per la llibertat de pensament o el premi Oscar Romero d’aquell mateix any. També el 93, els editors del diari, Kemal Kurspahić i Gordana Knezević van ser nomenats editors internacionals de l’any per la World Press Review per la seva “tenacitat, fermesa i dedicació als principis del periodisme”. Més tard, l’”esperit Oslobodenje” va servir de referència per a altres rotatius en zones de guerra, com Koha ditore a Kosovo, el 1999".

L'Edin Kapic, bon amic, a la plaça Espanya de Mostar llegint un exemple d'Oslobodenje, l'agost de 2006.