Història popular*

El Premi Iluro és el guardó que des de fa 51 anys atorga Caixa Laietana reconeixent els millors treballs d’història local de Mataró i el Maresme. Aquest dijous es va fer l’entrega d’enguany i la sorpresa va ser que el premi es va declarar desert. Quan el president del jurat, Antoni Pladevall, ho va anunciar, una exhalació va recórrer la platea. Vist des de fora, per part d’algú acostumat a assistir a aquesta mena d’actes on el silenci és sepulcral digui el que digui el jurat, la reacció podria estranyar. “Aquests de comarques, ja se sap”. La llicència que es van permetre els assistents s’explica a partir de la consideració que aquest guardó mereix entre els ciutadans normals i corrents: el Premi Iluro és quelcom popular, en el millor dels sentits de la paraula, un acte que la gent se sent seu. Que convoca Caixa Laietana, evidentment, però que és ja de la ciutat i la comarca. No només dels historiadors, erudits i cronistes. Aquests hi eren tots, de les diferents tendències i tradicions, però a la sala sobretot el que hi havia era gent normal i corrent. El Premi Iluro ha ajudat a promoure i molt l’estudi de la història local, però el seu valor afegit és haver aconseguit fer interessar els maresmencs en el seu passat. I fer-ho sense abaixar el llistó ni una mica. Prova d’això són les conferències introductòries de cada any, en aquesta ocasió de Josep Maria Fradera sobre Vicens Vives, que són tan interessants... com difícils d’entendre per la majoria dels presents.

* Article publicat avui al diari El Punt.

[Valors] Al 'Digues la teva' de Ràdio Pineda de Mar

Avui ens n'hem anat de visita cap a l'Alt Maresme, de nou, a Pineda de Mar, en aquest cas, perquè la Maria-Josep Hernàndez m'entrevistés en l'espai que presenta de dilluns a dijous cada migdia a Ràdio Pineda i que porta per títol Digues la teva. A Pineda de Mar hi havia estat fa un parell d'anys per entrevistar José Luís López Bulla, excoordinador de Comissions Obreres a Catalunya, precisament de cara al número sobre la renúncia que vam dedicar a Valors. Amb la Maria-Josep hem pogut compartir una estona de conversa, fins i tot més que d'entrevista, sobre el nostre projecte Valors, que cada cop es fa més gran i difícil d'explicar precisament per les branques que va acumulant. Podeu recuperar l'àudio de l'entrevista aquí a sobre, precisament. Espero que sigui del vostre interès.

[LaRiera48] Un consell sènior local

Arran del darrer canvi de govern executat pel president Zapatero, s'ha conegut el destí d'alguns dels ministres sortints. Així, l'exvicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega tindrà una sortida vital com a membre del Consell d'Estat, una mena de cementiri d'elefants on van a parar els expresidents de govern així com persones que han tingut una rellevància important en la governació de l'èstat. Generalment, aquesta mena d'organismes no tenen cap utilitat concreta, tot i que és evident que l'experiència acumulada pels seus membres es podria usar de moltes maneres. Als Estats Units, per exemple, els presidents sortints segueixen sent persones públiques als quals s'encarreguen tasques concretes -cas de Jimmy Carter, per exemple, que actua de mediador en conflictes internacionals amb gran èxit-.

Totes les translacions són complicades, però res impedeix somiar en aplicar aquesta mateixa fórmula de recuperació de matèria gris en els àmbits locals. Mataró té dos exalcaldes de reconeguda valua i ben valorats en l'àmbit del municipalisme -Joan Majó i Manuel Mas- i desenes de regidors que han deixat hores i hores de la seva vida a l'edifici de La Riera 48 -Ramon Camp, Jordi Surinyach, Esteve Terradas, Salvador Milà, Joaquim Esperalba, Joan López o David Rovira són exemples que em venen al cap-. Són gent que coneix molt bé la ciutat -o l'ha conegut a fons en un moment determinat- i al qual a banda de reconèixer-se-li aquesta dedicació caldria pensar en com recuperar-los per la vida local. No penso tan en crear un espai de trobada a porta tancada sinó en una mena de tribuna pública anual on tots aquests personatges fessin, amb la sinceritat que els permet no ser ja a l'Ajuntament, fer les reflexions que considerin pertinents sobre la política, l'economia, la societat... mataronina.

La qualitat de la governació de la ciutat podria millorar si recuperéssim aquestes persones de reconeguda valua que han esmerçat molts esforços i moltes hores a la política local. El de menys és la fórmula en què es faci això, sinó pensar en fer aquesta feina. Ells s'ho mereixen i la ciutat els necessita. No anem tant sobrats de referents com permetre'ns no cridar-los mai més a consultes aquest reguitzell de persones que han marcat la política local durant tres dècades.

El dubte com a forma de caminar*

Isabel Yglesias és una dona glocal perquè tot i ser una "arenyenca de tota la vida", entusiasta de les tradicions locals i catalanes, treballa actualment a Brusel•les, a la direcció general Competència de la Comissió Europea. Llicenciada en Dret per la UB, és màster en Dret Europeu per la Universitat Lliure de Brussel•les, va fer l'Erasmus a Estrasburg durant la carrera i ha viscut també a Madrid i Varsòvia. En aquesta darrera ciutat, capital polonesa, la va impressionar el vincle política-religió, totalment oposat al que hi ha a Espanya: l'església allí va jugar un paper clau contra la dictadura comunista. "Encara que la gent no sigui creient, hi ha un respecte pel fet religiós que potser s'ha perdut a Espanya".

Educada al col•legi local -religiós, de monges- la Presentació, ha estat catequista i monitora de l'escolania de Montserrat dels caputxins d'Arenys i ha anat diverses vegades a Taizé, moviment que l'atrau especialment. També és membre de junta de Cedre (www.cedre.cat), entitat vinculada als Caputxins de Sarrià. Un doll d'activitat que segueix mantenint malgrat viure fora. I que l'ajuda a mantenir el contacte amb molta de la seva gent i amb Catalunya alhora que amb la seva . Fins a quin punt la vivència de la fe és important en la seva vida? "Si no tingués fe l'estaria buscant -afirma-, perquè a mi la fe m'ajuda a donar respostes a coses - o a intentar deixar de fer-me preguntes. I tot i amb això segueixo fent-me'n, sense parar".

Preguntes, preguntes, dubtes, dubtes, i per tant respostes, respostes. Un cervell privilegit que dóna voltes a les coses i també a això: "Potser si no fos creient viuria més tranquil•la, perquè aleshores no hauria de fer l'esforç d'entendre moltes altres coses". Al cap d'un moment, però, es contradiu en part perquè afirma que el tenir fe no implica directament un canvi d'actituds i valors: "Al cap i a la fi els principis cristians són uns principis universals". Nou gir: diu que si no fos creient potser seria menys alegre i tindria menys il•lusió. "A través del ser creient, de l'educació que he rebut i de les activitats en què he participat entorn l'Esglésiahe trobat no només uns quants dels meus millors amics, sinó activitats, tradicions, llocs... que són més fonts d'alegria i que molt probablement no hgaués trobat sense aquesta vinculació amb la fe". I encara un nou gir: "Sovint penso també que si no fos creient potser hi hauria coses que serien més fàcils...".

Ja se sap: a vegades aquell que més dubtes expressa és qui és més creient. "Vols dir? -apunta ella-. Jo trobo que la meva fe és molt petita...".

* Article publicat a Foc Nou d'octubre.

[Valors] La crisi com a oportunitat?

En la setena edició del Valors a peu de carrer, aquest vespre, hem parlat amb la professora de IESE Núria Chinchilla sobre la crisi com a oportunitat. Chinchilla serà el proper 25 de novembre la segona convidada del cicle Economia i valors que l'Associació Cultural Valors junt amb la Fundació Bufí i Planas i amb el suport de Tecnocampus Mataró Maresme organitzem al recinte del parc tecnològic. El programa, de fet, ha començat amb un recull de les millors frases del primer convidat del cicle, Lluís Bassat, que va omplir l'auditori del Centre de Congressos del Tecnocampus el dia 21 parlant de la creativitat.

En el Valors a peu de carrer d'avui també hem conversat amb Jordi Pigem, autor de Bona crisi: cap a una societat postmaterialista, un dels llibres de referència sobre com aprofitar la crisi com a oportunitat, allò que ara se'n diu la resiliència. I com sempre hem acabat el programa amb el consultori del nostre coach de referència, en Fransiscu.

El Teatre Principal d'Arenys se suma al Diaridelamusica.com

El dia que vam ser a Arenys de Mar, a principis de setembre, participant en els Vespres Digitals amenitzats per l'Oriol Ferran vam prendre contacte amb en Joan Iglesias, del Teatre Principal d'Arenys, tot fent una cervesa davant del local on havíem fet la taula rodona de presentació del Diaridelamusica.com. D'aquella conversa en va néixer la voluntat d'aprofundir els lligams amb aquesta entitat arenyenca. Ahir divendres, l'Eloi Aymerich com a director del Diaridelamusica.com va signar a les instal·lacions del teatre un conveni de col·laboració amb els gestors de l'espai, representats pel propi Iglesias.

L'acord segueix el sistema de multipartenariat proposat des de Clack, la productora de Diaridelamusica.com: moltes entitats, empreses i institucions aportant una quantitat molt petita però que ajuda a fer una mica més viable el projecte. Hi creiem molt, en aquest sistema de finançament, en temps de vaques magres. L'acord ens compromet a promocionar i difondre les propostes que arribin des d'aquest teatre maresmenc amb una llarga i avalada trajectòria, cosa que farem amb molt de gust.

El Diaridelamusica.com suma aquesta entitat arenyenca a la seva xarxa d'entitats col·laboradores després d'haver arribat a acords similars amb Caixa Laietana, la Casa de la Música Popular i la sala Privat, totes elles amb seu a Mataró. Tot plegat amb la voluntat de convertir-se amb l'autèntic node entre el públic, els mitjans de comunicació, els grups i els operadors públics i privats vinculats a la música a casa nostra. Des de Clack ens ho creiem, també, tot això: ho hem estat fent els darrers quatre anys i ho seguirem fent tant temps com sigui possible. Amb una única voluntat: donar el màxim ressò comunicatiu a la música que es fa i es desfà al nostre voltant contribuint també a fer, a relligar, a soldar la comarca. Compteu amb nosaltres.

Bassat defensa la necessitat de ser creatiu sempre en la inauguració del cicle 'Economia i valors'

Un moment de la intervenció del publicista Lluís Bassat ahir al vespre a la sala de congressos del Tecnocampus Mataró-Maresme. Foto: Rafa Navarro.



"La gent hauria de ser creativa sempre, fins i tot quan es renta les dents a primera hora del matí i pensar si ho pot fer d'una manera respecte a com ho ha fet fins aquell moment". Fins a aquest detall arriba l'afany del publicista barceloní Lluís Bassat a l'hora de reclamar que la creativitat i la innovació siguin constants a la vida de les persones. Bassat, afincat a Mataró i que ha compromès un futur museu d'art contemporani a la capital del Maresme, protagonitzava la conferència inaugural del cicle Economia i valors organitzat per l'Associació Cultural Valors, editora de la revista homònima, i la Fundació Bufí i Planas, amb el suport del Tecnocampus Mataró-Maresme, on es va celebrar l'acte.

Després de desgranar la seva trajectòria professional i personal en relació a la creativitat, Bassat va definir la creativitat com intentar fer "millor, de forma diferent, una cosa que fins ara sempre s'havia fet de la mateixa manera, aconseguint que aquesta innovació quedi pel futur". El publicista va posar nombrosos exemples en aquest sentit, com el dels bolis Bic o les rotondes de trànsit. Bassat va alertar però, de què amb creativitat no n'hi ha prou sinó que la clau és que aquesta estigui encaminada cap a un objectiu molt ben definit. La conferència es va poder seguir per la xarxa Twitter en temps real, acumulant-se les piulades dels diferents usuaris de la xarxa presents a la sala a l'etiqueta #economiaivalors [aquí].

El delegat del Govern Central a Catalunya, Joan Rangel, i l'alcalde Joan Antoni Baron van presidir l'acte des d'un punt de vista institucional, que va comptar amb la presència de diversos regidors del consistori com els caps dels grups municipal de CiU i el PP, Joan Mora i Paulí Mojedano, i una concorreguda assistència, sobretot de joves estudiants del propi centre universitari.

[Valors] Aquest dijous Lluís Bassat obre el cicle 'Economia i valors' al Tecnocampus Mataró-Maresme

Lluís Bassat en l'acte dels 25 anys de la revista Capgròs (vídeo produït per Eloi Aymerich).

Aquest dijous dia 21 comencem el cicle Economia i Valors al Tecnocampus Mataró-Maresme, un cicle que vol reflexionar sobre l'economia del present i del futur a partir del prisme dels valors i que organitzem des de l'Associació Cultural Valors, la Fundació Bufí i Planas i amb el suport de Tecnocampus Mataró-Maresme. És una d'aquelles iniciatives que hem treballat llargament durant mesos i mesos i que ara veuen la llum.

El primer convidat del cicle, que s'allargarà fins el juny que ve cada darrer dijous de mes a les set de la tarda, és el publicista Lluís Bassat, el qual s'ha vinculat darrerament de forma especial a Mataró ja que la capital del Maresme s'ha compromès en la construcció d'un museu que acollirà la seva col·lecció d'art contemporani. Bassat oferirà una conferència sobre la creativitat i en acabar els presents podran adreçar-li les preguntes que vulguin. L'acte serà retransmès via la xarxa Twitter amb el hashtag, l'etiqueta, #economiaivalors. Tots els que es vulguin apuntar a piular, ja ho saben, seran molt benvinguts.

L'organització de l'acte, i aquesta ja és una apreciació personal, respon d'alguna manera també a un cert afany antiestatalista, contra la concepció de què les institucions ho han de fer tot, en aquest cas l'Ajuntament. El cicle de conferències el promou una entitat social l'Associació Cultural Valors, que està recolzada en aquesta iniciativa per la la Fundació Bufí i Planas -des del món empresarial-. L'Ajuntament, a través del Tecnocampus Mataró-Maresme, ofereix el suport a la iniciativa i en garanteix la viabilitat tècnica. M'encantaria que poguéssim consolidar aquest espai en el futur i convertir això en l'embrió d'un Tribuna Mataró com havia reclamat el Partit Popular en un ple de l'anterior mandat. Ja ho veurem si és possible, però demà a partir de les set de la tarda farem el proper pas.

· De l'acte en parla l'alcalde Baron aquí i la regidora d'Innovació i Promoció de Ciutat Alícia Romero aquí.

[La Tertúlia política] Els partits es preocupen de la generació ni-ni

Antoni Soy, Salvador Milà, Adam Alonso i Joan Mora en un moment del debat. Foto: C.Sánchez


L'edició d'octubre de La Tertúlia política de Mataró Ràdio ha estat marcada per voluntat pròpia per la proximitat de les eleccions autonòmiques del 28 de novembre i les propostes que els partits faran durant la campanya electoral. En aquest sentit, els representants de la majoria de formacions presents a la taula han subratllat l'atenció que els seus documents de campanya reserven per la població juvenil, amb taxes d'atur a Espanya que poden arribar al 40 per cent del total, i en especial pel fenomen dels nini, els joves que ni estudien ni treballen. En el transcurs del debat s'ha produït un moment d'encès debat quan el representant d'ICV, Salvador Milà, ha titllat d'"extrema dreta" algunes de les posicions polítiques del Partit Popular, afirmació per la qual el representant dels conservadors, Adam Alonso, ha amenaçat d'abandonart la tertúlia.

[Valors] Es viu millor al món rural?

Leo Carbó durant la seva intervenció al programa d'avui.



En aquesta sisena edició del Valors a peu de carrer hem volgut parlar del món rural i de la seva oposició amb el món urbà. I és que segons el Banc Mundial, el 50% de la població mundial viu en ciutats i aquesta xifra s’incrementarà fins el 70% en el 2050. Hem conversat primer amb Leo Carbó, geògraf i planificador del desenvolupament territorial. Posteriorment hem anat fins a Vilafranca del Penedès per parlar amb Jordi Llavina, del Museu de la Vida Rural instal·lat a l'Espluga de Francolí per la Fundació Carulla. En tercer lloc hem comptat amb el testimoni de Raquel Puente, una d’aquelles persones que, cansades de la vida a la gran ciutat han marxat a viure al camp i han buscat com guanyar-s’hi la vida. Raquel Puente viu actualment a Vallverd, a la Conca de Barberà, amb la seva parella. Són els anomenats neorurals. I per acabar, una setmana més, hem tingut a l’estudi la presència del nostre coach, en Fransiscu, que ens ha proposat un exemple pràctic del tema que tractàvem avui, amb una premissa molt clara: al final allò rellevant és no on vivim sinó com vivim nosaltres. Cert és que el camp, el món rural pot facilitar viure amb més harmonia i tranquil·litat, però al final això són només factors externs: el que mana està dins nostre.

[LaRiera48] Tants caps... no tants barrets

En el darrer ple municipal es va produir l'enèssim debat sobre l'organització interna del govern municipal. Un debat que es va convertir en un metadebat gràcies al fet que Convergència i Unió hagi abandonat la comissió municipal que havia d'estudiar el fons de la qüestió, això és, la quantitat de regidories i l'organització que ha de tenir el govern municipal. El metadebat, com passa sovint, es va acabar convertint en el debat i l'oposició va acabar perdent l'oportunitat de què es visualitzés una evidència que tothom coneix des de fa temps: el govern municipal té un excés claríssim de regidores i el govern municipal pateix desequilibris interns greus.

En una entrada anterior a aquest bloc parlàvem de la manca de coordinació entre regidories i com això, en aquest mandat, havia impedit la creació de l'Agència de Promoció de la ciutat. Aquest és òbviament un problema greu, gairebé tan greu com el que apuntàvem unes línies més amunt: el govern municipal està desproporcionat i requeriria d'una organització molt més compacta i eficaç. Tothom que coneix una mica els intríngulis de les decisions del govern municipal sap que, en el fons, a l'Ajuntament hi ha molts pocs regidors que tinguin autèntic pes i que en canvi n'hi ha molts d'altres que són, a la pràctica, una mena de subregidories.

El govern municipal, és obvi també, s'ha configurat més en funció de les persones i les seves capacitats que no pas dels objectius primordials de l'acord de govern. Els més joves, evident també és, necessiten fogueig, rodatge i aprendre l'ofici. Cap problema. Fem-ho fàcil. La solució és doble: crear subregidories -o regidories associades a altres, si es vol ser políticament més elegant-, seria la manera de reorganitzar la maquinària interna de la Casa Gran i alhora de no ofegar els nous representats municipals, els més novells. D'aquesta manera, hi hauria quatre o cinc regidories grans que controlarien els dotze o tretze regidories nominals, una mena de coordinadors de regidories. De fet, això sobre el paper tot això ja existeix: hi ha cinc àrees de govern amb un responsable que alhora és regidor; un responsable que coordina cada àrea de govern. Però no n'hi ha prou. L'exalcalde Manuel Mas, emmirallant-se en el darrer govern Maragall de Barcelona el 1995, ja va intentar treballar en aquest sentit, el de la transversalitat, però no se'n va sortir. Perquè és difícil, perquè requereix molt de coratge. Però s'ha de fer.

Tot aquest debat doncs sobre la reorganització del govern municipal, per tant, té una solució que tan govern com oposició coneix perfectament i que està ja esbossada sobre el paper. Ara només cal portar la solució a la pràctica, donar-li visualització política.

La xarxaClack no para

Avui som dijous i és un bon dia per explicar que Clack funciona. Com funciona també, però per explicar sobretot que funciona. Que això va molt seriosament i no hi ha marxa enrere possible. I que la xarxa de persones que participen a Clack es prenen la feina amb seriositat i rigor.

El vídeo que hi ha sobre aquestes línies l'hem gravat aquesta tarda a la plaça Virrei Amat de Barcelona, al districte d'Horta, un equip format per Marc Giner i un servidor, en el marc de la campanya de captació de socis que està duent a terme Òmnium Cultural i a la qual donem cobertura mediàtica. De forma remota, Georgina Altarriba coordina tot el procés de gravació, edició i distribució del material amb l'Ajuda d'Anna Galdón i Laura Cera.

A les set de la tarda un equip format per Toni Veas, de Claraboia, i jo mateix enregistrava al Casal del Llibre de Barcelona l'acte de presentació d'un nou volum de l'editorial Cossetània, amb qui treballem habitualment. És Bèsties i bestioles, de Celdoni Fonoll.

A la mateixa hora, a l'edifici del Centre Cívic del Pla d'en Boet, una desena de persones encapçaldes per l'Eloi Aymerich començava la feina per a dur a terme una nova edició de La Fàbrica, l'històric programa de cultura i activitat ciutadana iniciat per Televisió de Mataró ara fa nou anys i que amb la fussió de les dues televisions ara s'emet a M1TV. El programa és d'autoria de la pròpia emissora, però el produeix Clack. Hi participen: Georgina Altarriba, Tanit Palay, Sandra Guirado, Lluís Maymó, Guillem Grífols, Irene Ferrer, Raquel González, Maria Ruiz, Amaia Semper, Anna Galdón, Manel Vazquez, Anna Martínez, Jorge Heredia i Sandra Telarroja.

També ahir al es gravaven les introduccions del Diaridelamusica.com, presentat ara per Tanit Palay, que emetem a M1TV i a VOTV, la televisió pública del Vallès Oriental. L'acompanya el tècnic Kiko Montoro, també de Claraboia.

En un altre indret, Ariadna Vázquez i Mònica Porcel atenen la producció dels propers capítols de Valors.tv, un producte que Clack executa per a la revista Valors, en la qual també estic involucrat.

Un altre grup, el més jove, prepara i enregistra Joves.tv, espai que produïm cada setmana per a M1TV.

Des de casa seva, Ramon Castelló treballa el servei de premsa per al Cercle Històric Miquel Biada... i el nou gerent, Miguel Guillén, prepara paperassa i més paperassa...

30 persones treballant en un mateix dia per a la xarxaClack. Això funciona. Déu n'hi do. Gràcies a tots els que ho feu possible.

Que bo. M'he trobat la Neus Pinart a la presentació del llibre de Cossetània. Ens ha fet aquesta foto mentre en Toni i jo entrevistàvem a en Celdoni Fonoll. Gràcies Neus!

[Valors] Indiscrets (Octubre 2010)

Els reality shows en voga la darrera dècada al conjunt de l'Estat Espanyol potencien tot el contrari del que treballem aquest mes des de la revista Valors, la discreció. Una discreció que no s'ha d'entendre de cap de les maneres com una renúncia a l'ambició sinó en primar la feina ben feta i el treball col·lectiu a les ànsies de protagonisme. Discreció com a sinònim d’humilitat, si ho voleu. Ens hi ajuden el psicoanalista Ramon Miralpeix, l'advocat Cinto Amat, el coach Fransiscu, el periodista i escriptor Albert Calls i Eduard Subirà, expert en temes de protocol, al qual entrevistem.

El curs ha començat amb novetats important pel projecte Valors. El primer: L'espai radiofònic Nits Estel amb Valors, inclòs fins ara dins el magazine nocturn Nits Estel de l'emissora catalana Ràdio Estel, s'independitza i es converteix en un programa setmanal d'una hora de durada que porta per títol Valors a peu de carrer i s'emet cada dilluns de nou a deu del vespre. Es poden recuperar els espais ja emesos a revistavalors.podcast.es. El segon: Valors produirà una sèrie de tretze capítols per a la xarxa de televisions locals Comunicàlia. El tercer: el proper 21 d’octubre obrim un cicle de xerrades al Tecnocampus Mataró-Maresme amb Lluís Bassat com a protagonista de la primera sessió. I quart: Valors ha entrat a formar part de la Junta de l’APPEC, l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

El treball discret i constant, pensem, va tenint els seus fruit.

Dia festiu... treballant per Òmnium a Vic!

De visita cap a Vic amb el barret de Clack [web]. El mal temps també havia arribat a la capital osonenca, però els amics d'Òmnium de la zona no han tirat enrera i han muntat la parada de la campanya de captació socis a la qual estem donant suport en base a la producció de vídeos i la seva distribució en xarxes socials. El vídeo de sobre aquestes línies n'és el resum. Entre els entrevistats he conegut l'Antoni Reig, amic d'amics mataronins i que resulta que va guanyar un dels premis Blocs entregats el dia 1 a Mataró, obrint el Tecnocampus. Que petit que és el món.
Paral·lelament a nosaltres, un altre equip de Clack ha enregistrat aquesta promo de l'actiu Anna Sahún, la malvada Lídia de La Riera, a la Diagonal de Barcelona, anunciat una sèrie d'actes a Barcelona emmarcats en la mateixa campanya. Això ja no hi ha qui ho pari!

[Valors] La discreció a 'Valors a peu de carrer'

Albert Calls llegint el text que ha escrit per la revista del mes d'octubre.



A la cinquena edició del Valors a peu de carrer a Ràdio Estel, presentat per Eulàlia Tort i un servidor, aquest vespre hem parlat de la discreció, un valor tradicional, de tota la vida, que en la societat de la imatge, de l’espectacle, del show... té una mica les de perdre. I que és el protagonista del número d'octubre de la revista. Preneu-ho com un avançament del que podreu llegir en el número, que us ha d'arribar properament a les vostres cases i als punts de venda habituals.

N'hem parlat amb Albert Calls, periodista i escriptor, Joaquim Trenchs, psicoanalista i col·laborador de la revista, el periodista i filòsof Francesc Grané, la codirector de la revista Maria Coll i la crítica de cinema Judith Vives. Com sempre, la necessitat de posar en quarantena el valor mateix abans que res: la discreció, en sí, no serveix per a res si no està enfocada des de l'òptica de la humilitat. Dit això, però la necessitat de contenir-se, de pensar-se, per no caure en la societat del protagonisme constant que generem els uns amb els altres dia a dia.

Recordeu que podeu descarregar-vos les darreres edicions del programa a http://revistavalors.podcast.es.

Tecnocampus: ja el tenim aquí*

De forma imprevista, visito les instal·lacions del Tecnocampus Mataró-Maresme, el nou parc tecnològic ubicat a la zona del Rengle de la capital del Maresme que ha tardat més d'una dècada a passar dels debats conceptuals a la concreció física. Avui, veient els estudiants entrant i sortint per la porta de l'edifici on hi ha les aules, he tingut la visió d'aquelles maquetes i imatges virtuals en 3D que ens havien ensenyat anys enrere en aquelles rodes de premsa on acabaves pensant: "Si, si, ja ho veurem com serà en realitat". Doncs no, la veritat és que la realitat s'assemblava molt a aquella idea d'espai futurista.

Durant tot aquest temps d'impàs, el Tecnocampus ha canviat de nom -se li ha afegit el sufix Maresme-, ha variat de concepte diverses vegades -d'espai d'empreses de noves tecnologies a treball en el camp de la innovació i el benestar-, ha comptat amb diferents responsables polítics que hi han anat deixant la seva empremta... però sigui com sigui ara ja existeix. De totes maneres, el repte del Tecnocampus no és consolidar l'espai del Rengle sinó impregnar, contaminar en positiu, el conjunt del territori de referència contribuint a un autèntic canvi de la mentalitat productiva de la gent. Per fer entendre a tothom que hem de trencar-nos les banyes pensant nous negocis, desenvolupant noves idees, que ens ajudin a viure millor i a ser més feliços. Aprendre a fer negocis amb ànima, en definitiva. I canviar, així, les bases productives d'una ciutat i una comarca que sap que ha esgotat un cicle econòmic.

Aquest és el canvi de xip que Mataró i en general totes les ciutats del país necessiten. Veurem si parcs tecnològics com el Tecnocampus són l'estendard d'aquest replantenjament o simplement queden com a "espais tecnològics de futur" desconnectats del seu entorn.

* Article publicat al diari El Punt.

[LaRiera48] Prados es queda a la Ciutadella... de moment

Els grans enigmes al PSC de Mataró a set mesos de les eleccions municipals segueixen sense resoldre's i l'única cosa clara a aquestes alçades és que Joan Antoni Baron tornarà a encapçalar la llista. De la resta, de la presència o absència a la candidatura de Consol Prados, Alícia Romero i Ramon Bassas, no n'ha trascendit res més. Les cartes, però, es van posant tímidament sobre la taula. De moment, les darreres dates s'ha anunciat que Consol Prados [entrada a Wikipèdia] va de número 13 a la llista del PSC de Barcelona, dos llocs per sobre del lloc que va ocupar el 2006. Això significa que Consol Prados opta per seguir, al govern o a l'oposició, al Parlament de Catalunya, al Parc de la Ciutadella, i deixa Mataró en segon pla, tot i ser presidenta local del PSC.

No només això, de fet. La periodista Cristina Sen, a la seva crònica de diumenge passat a La Vanguardia, situava Prados com una de les persones que podrien prendre les regnes del partit un cop es produeixi la probable debacle dels socialistes a les properes eleccions catalanes. Alerta perquè situaven la mataronina a l'alçada de Rocio Martínez-Sempere, Laia Bonet, Jaume Collboni o el totpoderós Miquel Iceta. Això significa que el nom de Prados surt a les converses d'alt voltatge al Parlament, a Presidència o a la seu del carrer Nicaragua. Prados, de fet, és secretària nacional d'Immigració i Integració del partit i membre de l'executiva nacional, que Déu n'hi do.

De totes maneres, és obvi que una cosa és que Prados repeteixi a llistes i que pogués participar en una eventual reconstrucció del partit des de les seves entranyes i una altra que pugui "tornar" a Mataró com a plaça principal. Ras i curt: que vagi de 13 a aquestes incertes eleccions tampoc impedeix visualitzar la seva presència -sigui simbòlica o efectiva- com a possible número 2 a les llistes del PSC a Mataró fent tàndem amb Joan Antoni Baron. Qui sap. Al capdavall, si els socialistes perden, Prados podria esdevenir número 2 del govern municipal i mantenir el seu escó de diputada, en paral·lel al treball de cuina al carrer Nicaragua. L'únic que podria fer variar això és que els alts càrrecs del PSC li encomanessin una missió clau en aquest darrer espai.

L'escenari, per tant, segueix obert i a aquestes alçades, l'única novetat seria que els socialistes mataronins han ajornat fins després del 28 de novembre les decisions sobre l'arquitectura interna de la llista que anirà a comicis el proper 22 de maig. Això a no ser que Alícia Romero, el dia de l'obertura del Tecnocampus -inicialment prevista pel 21 d'octubre, ara posposada- deixi anar aquell dia algun missatge que ens permeti anar reconstruïnt més parts del puzzle...

Una broma pesada

Abatut. És com vaig sortir diumenge al vespre de veure als cines Alexandra la pel·lícula Bicicleta, cullera, poma, de Carles Bosch, que retrata la malaltia de l'Alzheimer viscuda per un pacient ben especial, Pasqual Maragall. No exactament perquè la pel·lícula en sí m'hagués commogut -tampoc em va agradar el llibre Oda Inacabada, escrit en base als seus records [en vaig parlar aquí]-. El producte em va semblar desigual, excessivament llarg i pel meu gust amb un to excessivament pedagògic sobre la malaltia. No ho critico, ho constato; la part que m'interessava era aquella que permetia escrutar com l'expresident viu la situació.

Em va fer patir en Guim, el fill petit d'en Pasqual, al qual no coneixia de cara. Té la meva mateixa edat, és el germà petit amb dues germanes més grans, com jo, i no cal que us digui que em ve al cap pensant amb ell. El propi Pasqual Maragall és el primer en mostrar-se preocupat per precisament la preocupació que mostra el seu fill petit envers la situació. Què deu pensar en Guim? Ho puc intuir, lleugerament. Després de tota una vida veient un pare hiperresponsabilitzat, quan justament comença un període de tranquil·litat... la ditxosa proteïna que anul·la la memòria recent s'interposa entre el seu pare i ell. I cada cop els farà estar més llunyans, fins que no es reconeguin. Aquesta diuen els fills que és la veritable tragèdia: no reconèixer ells el pare, no que el pare no els reconegui a ells. També explica la seva dona, la Diana, que ja ha ocorregut el que havia de passar: en algun moment ell ja no l'ha reconegut a ella.

La imatge del despatx de l'alcalde olímpic -allà on vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar-lo junt amb la Maria Coll per a la revista Valors el maig de 2008 [aquí l'entrevista en sí i aquí la crònica de la visita]- desmuntant-se, també feia feredat. Desfer l'estructura perquè no pugui operar, és clar, per anar posant el malalt en el seu context. Per no mantenir la il·lusió de què aquí no passa res. Lògic, d'altra banda, però espantós. Pel propi malalt i per l'espectador.

Però el que més em va impactar va ser saber que alguns trets de la malaltia d'Alzheimer lliguen amb alguna de les actituds que Maragall tenia ja abans de declarar-se-li la malaltia, en plena vida política. S'explica al documental: els símptomes de la dolència poden declarar-se vint o vint-i-cinc anys abans de què aquesta es declari oficialment. És a dir que allò -almenys una part- d'allò que la gent identificava com a "maragallades" resulta que no eren sinó actituds relacionades d'alguna manera o altra amb els primers símptomes de la malaltia. La seva desinhibició, per exemple, constatada mil i una vegada, el seu ímpetu galopant i a vegades excessiu, els seus canvis d'opinió... aquella manera de fer maragalliana, desendreçada, caòtica, que era el que donava carisma al personatge... doncs resulta que tot aquella aura s'ha convertit en una broma pesada. En una broma de molt mal gust. D'alguna cosa ha servit la revelació: per fer desaparèixer la sospita permanent sobre els seus suposats hàbits alcohòlics.

El seu amic Xavier Rubert de Ventós va arribar a insinuar en el moment de fer-se pública la malaltia que el causant de tot plegat habitava a la Moncloa. Que la pressió a què l'havia sotmès Rodríguez Zapatero l'havia destrossat psíquicament. Ara sabem que això no va ser així; sort, perquè l'acusació era terrible. Ara bé, sí que és probable que el menysteniment que va haver de suportar Maragall i la maniobra de Zapatero per descavalcar-lo ja a principis de 2006 poguessin haver agreujat el procés; no en va en el documental s'explica que les causes de la malaltia són a mitges genètiques, a mitges ambientals.

Feia, doncs, temps que tenia els símptomes, molt temps. Ningú pensava, això no, que poguessin ser senyals del mal d'Alzheimer. Jo mateix, a mitjans de 2007, arran d'una entrevista a La Nit al Dia que li va fer Mònica Terribas, vaig escriure això. Ara ho repasso i me n'adono que en aquella conversa, on estava molt dispers, vaig ressenyar els oblits a la conversa. No els vaig reproduir en aquell post, però ara que hi penso recordo alguna cosa així com: "President, vostè acaba de dir...". I ell: "Ah si? No me'n recordo". Faltaven pocs mesos perquè es fes pública la malaltia que llavors ja tenia. Però en aquell post jo ho atribuïa al caràcter juganer, despistat i imprevisible de l'expresident. I al pes que s'havia tret de sobre en deixar el càrrec.

Recordo la nit en què vaig saber la notícia, el dia abans que es fes la roda de premsa on Maragall va anunciar la seva dolència. Em va trucar una companya que treballa en un rotatiu de Barcelona, avançant-me la notícia, que seria portada dos dies després. Em vaig quedar francament impactat. Maragall l'invencible malalt? Com pot ser?

Mentre escrivia això he recuperat les tres pàgines escrites en grans caràcters de la seva pròpia mà -un document que guardo a pocs metres de l'ordinador, al meu estudi- que ell mateix ens va entregar no sé si al principi o al final de l'entrevista que li vam fer al despatx del Passeig de Gràcia. Havia volgut preparar-se la trobada, cosa que li vam agrair, i veient Vicenç Ferrer a la portada d'un número anterior, l'expresident es va empescar uns petits apunts on barrejava política, literatura, religió i dites populars. Les vam reproduir fotogràficament en el número de Valors citat abans, però ara m'agradaria transcriure un fragment de la pàgina 2, al seu inici. Escriu Maragall: "Per cert, la vídua de Bosch i Aimeric, l'arquitecte, té una casa blanca, preciosa, a Rupià. Quan l'home va morir, ella va fer emblanquinar i endressar el cementiri -que és on vull que m'enterrin- o a La Sala, que és al costat [no s'entén si parla de dos possibles ubicacions de la seva tomba]. Però la vídua va exigir que es fes un trau a la paret del cementiri per a poder veure la tromba del marit des de la finestra. No fos cas que... Això és amor i tota la resta són punyetes".

He volgut citar aquest tros perquè és evident que Maragall pensa, en la mort. En la seva mort física o en la seva mort com a persona, que segons els seus metges es produirà quan ja no sigui capaç de reconèixer les músiques que tan li agraden. La pel·lícula fa pensar, és clar, en la mort. Una mort que també he viscut d'aprop aquests dies a casa. I, paradoxalment, per tant en la necessitat d'aprofitar la vida, com pretén fer Pasqual Maragall fins que aquesta se li escoli entre les mans com sorra fina de la platja.

[Valors] Valors.tv: engeguem un altre somni

Aquest dimecres hem posat en marxa una nova pota del projecte Valors àmpliament desitjada, l'àmbit televisiu. Gràcies a un acord amb la xarxa Comunicàlia a través del projecte Temàtica de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) i amb el suport logístic i tècnic de Clack [web], hem iniciat el rodatge d'una sèrie de tretze capítols que s'emetrà a les televisions de la xarxa d'emissores locals Comunicàlia que es podrà veure a partir del mes de gener. La fórmula és ben senzilla: a cada programa, un personatge conegut reflexiona sobre un valor humà a partir de les entrevistes i experiències que li proposa el programa. En el primer cas l'actor Joan Pera ha estat el protagonista d'un treball sobre el valor de la seriositat.

L'equip del programa, que pertany en tots els casos a la xarxaClack, el formen Eloi Aymerich a la realització, Ariadna Vázquez al guió, Mònica Porcel a la producció, Oriol Castillón i Marc Giner com a operadors de càmera i Genís Serra com a responsable del so. Un servidor, amb la més gran de les modèsties, s'ocupa de presentar-lo i dirigir-lo. Esperem que en pogueu veure els fruits ben aviat.

Musulmans, jueus i cristians reclamen la unitat de Jerusalem més enllà de la política*

Si les persones que han d’arribar a firmar una pau que ara es torna a allunyar al Pròxim Orient tenen el caràcter dels participants d’aquest dilluns a una taula rodona sobre Jerusalem celebrada al Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona –ple a vessar-, podria ser que el final de les hostilitats al voltant de la Terra Promesa s’acabessin aviat.

“Cal parlar sense prejudicis. No pot ser que a Jerusalem tothom no pugui accedir lliurement als llocs sagrats”, va dir Datò' Seri Anwar Ibrahim, cap de l’oposició a Malàisia, país de forta fe musulmana. I en aquest sentit, el mateix Ibrahim, en referència a la profanació d’una mesquita que havia tingut lloc poques hores abans a Hebrón, va dir: “Una societat civilitzada no pot tolerar profanacions de llocs religiosos, com passa encara als musulmans”. “El veritable repte és aconseguir que tothom toleri la diversitat religiosa”, va reblar. Poca estona abans, Oded Wiener, director General del Gran Rabinat d’Israel havia dit: "Condemnem qualsevol profanació d'un lloc sagrat, sigui de la religió que sigui, com la que hi ha hagut a Hebron". Mahmoud Al-Habash, ministre d’Afers Religiosos de l’Autoritat Nacional Palestina, va donar una volta de cargol més a aquest esperit de trobada: "Vull veure com musulmans, jueus i cristians resen conjuntament a Jerusalem, barrejant-se les seves fes. Políticament Jerusalem pot estar dividida en dos, però tots hem de contibuir a la pau i a la seguretats". Seguint aquest fil, Gregorios III Laham, cap de l’Església greco-catòlica de la zona i patriarca d’Antioquia, va reclamar una Jerusalem “lliure, fortificada i unida”: “Ha de ser capital de l'home, de qualsevol home. Jerusalem és de tots els fills de Déu. No ha de ser una capital política; aquesta podria ser en un altre lloc. Jerusalem és la meva capital, la teva, la de tots”. Per la seva part, Abdelkebir Alaoui M'daghri, director d’una agència marroquina que treballa per al futur de Jerusalem, va dir: “Faig una crida a la participació de la societat civil per una política on els éssers humans actuïn com a tals. Aquest deure no distingeix jueus, musulmans i cristians. És un deure de tots”.

De totes maneres, la importància i la rellevància que s’atorga a l’espai físic de Jerusalem va quedar de manifest amb les paraules de Oded Wiener: "Després de moltes generacions hem pogut passejar pels carrers per on ho van fer abans els nostres ancestres. Jerusalem no és només una ciutat a nivell geogràfic sinó també un centre espiritual i conceptual"

Finalment, el bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra Joan Enric Vives va recordar la doctrina de Roma respecte el futur de Jerusalem en el sentit de donar suport a la solució de dos estats i garantir un “estatus internacional especial” per a la ciutat, va lamentar que l’enrocada situació faciliti l’esllanguiment dels llocs sants de Jerusalem i va rellançar la idea de promoure agermanaments entre parròquies catòliques i escoles de Jerusalem, dels quals ja hi ha algun precedent.

* Notícia publicada a CatalunyaReligió.cat a partir dels tweets presos a la taula rodona sobre Jerusalem d'aquest dilluns a la tarda.

La taula rodona sobre Àfrica remarca les potencialitats del nou continent emergent*

Sant Egidi ha fixat la seva mirada aquest matí en el continent africà, un continent canviant, en ebullició, que viu un dels moments més apassionants de la seva història, amb un gran desenvolupament de democràcies multipartidistes i països amb creixements econòmics a la xinesa, per bé que les condicions de vida de milions de ciutadans segueixen sent paupèrrimes. En tot cas, els presents a la taula rodona convocada per Sant Egidi al Casal Metge de la Via Laietana de Barcelona sota el títol Àfrica en el segle XXI han volgut aprofundir en aquesta fotografia de la realitat africana distant d’aquella interioritzada pels telespectadors del primer món. En aquest sentit, Kpakilé Felemou, de la Comunitat de Sant Egidi de Guinea Conakry, ha assenyalat:”Àfrica està canviant. Apareix una jove classe de joves emprenedors mundialitzats. Som font de recursos humans, no només de recursos materials com històricament hem estat". També s’ha referit a aquesta idea Peter Mwanza, ministre d'Agricultura i Seguritat Alimentària de Malawi: “En el segle XXI la democràcia creix a Àfrica. Àfrica no és un continent pobre ni de gent pobre. En els darrers temps Àfrica creix no només econòmicament sinó també des d'un punt de vista cultural”. Ara bé, dit això, Mwanza ha recalcat: “Podrem parlar de pau a Àfrica quan tinguem per menjar tots els africans. I de recursos en tenim prous'”.

Boikary Fofana, president del Consell Imams Costa d'Ivory, ha protagonitzat una de les intervencions més punyents. Després d’assegurar que “els problemes africans no són diferents dels problemes del món”, Fofana ha advertit els propis africans: “Déu no canvia l'estat d'un poble fins que el poble no decideix canviar el seu estat d'ànim”. Els canvis no vindran del cel, i mai millor dit. De totes maneres, aquest líder islàmic ha criticat l’excessiu abocament a la racionalitat de l’home occidental, un fenomen que creu també arribat a Àfrica: “El món d'avui ha cregut excessivament en la capacitat de l'home; patim un excés de racionalisme, també Àfrica. Quan Àfrica aposta pel model europeu acaba ser una imatge deformada d'aquest model”.

En aquesta idea del desenvolupament endogen ha insistit Pierre Ouédraogo, bisbe d’Ouagadogou (Burkina Faso), que ha substituït a l’inicialment previst Peter Kodwo Appiah Turkson -president del Pontificio Consiglio per la Giustizia e la Pace, Santa Sede-: “Àfrica ha de crear una estratègia de desenvolupament pròpia”. També Andries Carl Nel, ministre de Justícia i Desenvolupament Constitucional de Sudàfrica, l’únic membre blanc de la taula junt amb el moderador Matteo Zuppi, de la comunitat de Sant Egidi: “Hem de buscar els nostres propis recursos”. Nel també ha fet referència a la diàspora africana: “Ens ha de preocupar perquè suposa per nosaltres un gran capital intel·lectual”.

Un continent, per cert, on les diferències religioses són viscudes amb normalitat: “L'espiritualitat està dins la nostra cultura, Àfrica accepta i tolera totes les religions. És esperançador”, ha dit Boykari Fofana, president dels imams de Guinea Conakry. En l’esperit interreligiós propi de l’ADN africà també ha estat d’acord Kpakilé Felemou: “A Àfrica el diàleg entre religions és possible donat que està basada en el fet de viure junts”.

Per a Pierre Ouédraogo, els reptes claus als que s’enfronta l’Església africana en el futur són “la falta de cultura, el diàleg interreligiós i el combat de les sectes”. En aquest sentit, Barthélémy Adoukonou, secretari del Consell Pontifici per la Cultura de la Santa Seu, ha defensat el paper clau que l’Església catòlica creu que està jugant en el desenvolupament del continent: “L'esperança present per a Àfrica és el treball en favor del pròxim que aplica l'Església”.

* Notícia feta en base als meus tweets [aquí] publicats al hastag #santegidio2010 per encàrrec de CatalunyaReligió.cat.

Alcaldes: tenim decència per estona*

No enganyaré ningú abans de començar. Aquest no és un article fred, analític, fet des de la distància, sobre la figura dels alcaldes, sinó una redacció feta a partir del coneixement i la complicitat amb els electes locals i en general amb els batlles.

Sóc fill d'una persona que durant uns anys va exercir de regidora de l'Ajuntament de la meva ciutat, Mataró. Posteriorment jo mateix he treballat com a periodista de proximitat en aquest mateix entorn, cosa que m'ha permès conèixer dos alcaldes força d'aprop, Manuel Mas i Joan Antoni Baron. Tocar-los d'aprop, tenir-hi llargues converses i també barallar-m'hi i discutir-m'hi. Però sempre des d'una mena de premissa bàsica -algun cop a punt d'esberlar-se, també és veritat-, des d'una certa complicitat; sabent sempre que, per sobre de trifulques entre polítics i periodistes, hi havia una voluntat de servei públic per ambdues parts: un liderant la ciutat i l'altre qüestionant, interpretant, explicant la feina del primer.

Sóc doncs, un enamorat de la figura de l'alcalde, molt més enllà de la seva pertinença a un partit o a un altre. He après a valorar la seva generositat, la seva integritat i honestedat i la seva capacitat de treball. Repto a qui vulgui a debatre sobre la qüestió.

Després d'uns anys treballant en el territori, com se'n diu ara -no és territori, Barcelona?-, vas eixamplant camins i busques noves fites. Vols exercir el teu ofici, com sempre, però no en el mateix indret de referència. Si, però, mantenint els valors associats al periodisme de proximitat: allò que passa a la cantonada de casa pot ser una notícia tan global com qualsevol elements de l'actualitat mundial.

Va ser així que, ara fa un any, un equip de tres periodistes i amics mataronins format per Oriol Burgada, Elisabet Solsona i un servidor va proposar a l'emissora COMRàdio -a través de Mataró Ràdio- un programa sobre la figura dels alcaldes, dels alcaldes i alcaldesses catalans. Un espai per tant protagonitzat per polítics però amb la voluntat, sobretot, de subratllar el perfil humà dels electes locals. Per parlar amb ells de com governar una ciutat, dels problemes i oportunitats de les localitats en concret, però sobretot perquè ens expliquessin com viuen el fet de governar des d'una perspectiva personal, en un moment de gran descrèdit dels polítics en general i dels alcaldes en concret arran del cas Pretòria.

I això és el que vam fer durant 21 dies des de finals del mes de juny a mitjans del mes de juliol d'enguany a través del programa Com són els alcaldes. Tres setmanes durant els quals hem recorregut Catalunya de punta a punta, des de Vilafranca del Penedès fins a Barcelona, fent la volta al país en el sentit invers a les agulles del rellotge. Així, hem conegut alcaldes acabats d'estrenar com Pere Regull (CiU) a la pròpia Vilafranca o Núria Parlon (PSC) a Santa Coloma de Gramenet, independents com Miquel Aubà a Gandesa o el mediàtic Carles Móra a Arenys de Munt, alcaldes joveníssims com Albert Batalla (CiU), Iolanda Pineda (PSC), Miquel Buch (CiU) o Albert Batet (CiU) a La Seu d'Urgell, Salt, Premià de Mar o Valls, alcaldes experimentadíssims com Miquel Aguilà (PSC) a Balaguer o Lluís Tejedor (ICV) a El Prat de Llobregat. Alcaldes professionals com el de Manlleu, Pere Prat (ERC), i alcaldes que serveixen en el resturant familiar a l'hora de dinar, com Ramon Roqué (PSC), a Sant Joan de les Abadesses. Alcaldes metropolitans com Antonio Balmón (PSC) a Cornellà i alcaldes dels extrems del país com Ferran Bel (CiU) a Tortosa. Molts alcaldes, si, però també algunes alcaldesses com Laura Vilagrà (ERC) a Santpedor o Anna Pagans (PSC) a Girona. Alcaldes que són pesos pesats al seu partit (PSC) com l'alcalde Ballesteros de Tarragona o l'alcalde Ros de Lleida i alcaldes que van més per lliure, com Roc Muñoz (PSC) a La Canonja. Alcaldes conegudíssims com l'alcalde Hereu de Barcelona (PSC) i alcalde poc coneguts però que tenen moltes coses a explicar com David Rovira (CiU), de L'Espluga de Francolí. Així fins a trenta...

Alcaldes que tenen tots gairebé els mateixos problemes -crisi econòmica, mobilitat, immigració, seguretat-, i que els afronten gairebé sempre amb les mateixes armes: paciència, serenitat, fermesa, rigor i honestedat. I amb moltes hores de feina: pels alcaldes la feina s'exerceix set dies la setmana 365 dies l'any.

Ja he dit que aquest no era un article neutre però ho repeteixo per si no havia quedat clar: els alcaldes catalans, de tots partits, ideologies i creences, estan molt bé. Així com sovint es diu que cada país té els polítics que mereix, gosaria dir que el nivell dels alcaldes i alcaldesses catalans està per sobre de la mitjana del país. Ja sé que això semblarà poc creïble, segons com, però qui no ho vegi clar que faci l'exercici descrit: rodar per Catalunya i parlar amb els seus batlles. Se n'adonarà que la realitat és molt més tossuda que qualsevol dels tòpics.

Ho sento pels apocalíptics i els que sempre pretenen veure-ho tot negre: tenim nivell, decència i honestedat per estona. Tenim compromís i alcaldes per estona.

Estic convençut, també, d'haver conegut la propera persona que regirà els destins del país des de la plaça de Sant Jaume. No ho dic per ningú en concret sinó per molts en general. Temps al temps. Revisin aquest escrit el 2020.

* Article publicat al butlletí de l'Associació Catalana de Municipis (ACM).