Un país esqueixat

La casualitat va fer que passés la jornada de reflexió i bona part del dia de les eleccions en territori del País Valencià. Hi anàvem perquè el documental Cançons a la vora del pop [web], produït per Clack Música! i Enderrock, havia estat nominat en el festival Inquiet de cinema en valencià a Picassent, una població a una mitja hora al sud de València capital. No era la primera vegada que anava al País Valencià a presentar un projecte propi: recordo un altre viatge, el 2004, per presentar El carrer de casa als premis Octubre, a la mateixa València. M'hi va convidar l'ara encara conseller Joan Manuel Tresserras, que havia estat professor meu -magnífic- a l'Autònoma i que no sé massa com coneixia l'experiència de la sèrie, un experiment en el camp de la televisió local. Vam compartir taula amb el llavors director de TV3, Paco Escribano i la dibuixant Pilarín Bayés. Curiosament, en aquesta ocasió vaig acabar dinant amb el fill d'Escribano, en Pau, director del Crackòvia i un autèntic creatiu. Casualitats de la vida.

Tan cinc anys enrere com ara vaig certificar la defunció pública de la llengua al País Valencià i de la pròpia idea de país. A València capital no vam saber trobar ningú que ens contestés en valencià les nostres preguntes: ho feien sempre en castellà, amb un to de "noi amb quina llengua et penses que et respondré?". El panorama als quioscos és desolador i la comparació amb el Principat -on quan La Vanguardia faci el pas de sortir en català no tindrem cap diari editat a casa nostra sense almenys una versió íntegra en català- és inevitable. Em va frepar especialment el sistema educatiu segregat, explicat per un parell de noies de Gandia a la Muntanyeta dels Sants, a Sueca: en els llocs on hi ha alumnes valencianoparlants, aquests van en una classe i en l'altra línia hi cursen els alumnes que reben totes les classes en castellà. Alumnes, aquests darrers, que no arriben ni a entendre una de les dues llengües pròpies. Patètic. El model que el PP i Ciutadans diuen defensar a casa nostra però que, en haver-hi una acceptació general de la immersió lingüística per part de tothom, no s'atreveixen del tot a defensar -fan servir aquest rotllo de l'educació trilingüe-.

El País Valencià, de fet, no és cap país, no és una unitat. A Catalunya, gràcies a Déu, es pot ensorrar el món, però la unitat civil del poble català és inqüestionable. Al País Valencià el que hi ha és una escissió, una falla gegant: els d'esquerres contra els de dretes, els valencianistes contra els espanyolistes... una falla tectònica gegant, demencial. El dissabte al vespre en vam tenir una nova comprovació: vaig veure un espectacle que en el seu lloc i situació tenia tot el sentit del món, però que mai hauríem vist a casa nostra, mai: la cerimònia d'entegra de premis d'un festival pagat i presidit per l'Ajuntament del poble -socialista, valencianista en aquest cas- fent mofa de forma descarnada del president autonòmic Francisco Camps i tota la plana major del PP. Em vaig quedar realment xocat.

Diumenge al vespre, de tornada a casa, vam viure unes eleccions de canvi de règim, pràcticament, però en acabar la nit Catalunya seguia sent una de sola. I que per molts anys. No ho hauríem de perdre mai, això...

[Valors] Religions a l'aula: un problema o una oportunitat?

Joan Gómez durant el programa emès aquest dilluns.



Un dilluns més a Valors a peu de carrer, el programa que la revista Valors du a terme a l'emissora Ràdio Estel cada dilluns de 9 a 10 del vespre: avui us parlem sobre la diversitat cultural i religiosa. En aquests temps de profunds canvis socials, ens volem preguntar sobre la diversitat al si de l’escola. Ho farem parlant de la mà de Joan Canimas, autor de la guia “Educació i conflictes interculturals”. També ens acompanyarà Joan Gómez, del departament d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya per a parlar-nos de la guia que han editat sobre aquest tema i acabarem el programa amb una tertúlia d’experts. I, com sempre, acabarem amb en Fransiscu que respondrà el seu consultori.

[LaRiera48] Monumental trompada del PSC a Mataró: la caiguda només s'assembla a la de Barcelona ciutat

És relliscós sempre intentar traslladar els resultats de les autonòmiques a l'àmbit local, però de la mateixa manera és gairebé inevitable: resulta impossible no fixar-se en què els socialistes mataronins han obtingut en les eleccions d'aquest diumenge el pitjor resultat en número de vots i percentatge de la seva història, com a la resta del país, això sí. Però és que a més, analitzant les dades, s'arriba a la conclusió que els electors mataronins han dictat un càstig extra al PSC de Mataró, que amb 9.035 vots i un percentatge del 17,98 per cent se situa gairebé en línia amb l'Ajuntament de la capital del país, històric baluard socialista, en el qual es dóna per gairebé segur l'alternança el proper mes de maig: el 2006 els de Jordi Hereu van treure el 24,34 per cent dels vots -quatre punts menys que a Mataró, ja- i ahir van treure'n el 17,81 %, disset centèssimes menys que a Mataró. És a dir, que Mataró s'acosta als resultats de Barcelona, que són nefastos pel PSC. La diferència és que mentre el PSC a Barcelona "només" ha perdut 6,5 punts, a Mataró n'han perdut deu sencers. Hi ha una penalització extra, doncs, pels homes encapçalats per Joan Antoni Baron.

Encara una altra dada que destaca La Vanguardia en la seva edició de dilluns: ni a Terrassa ni a Sabadell, dues places fortes del PSC, la distància entre PSC i CiU es fa tant gran com a Mataró, que és de vint punts clavats. Només a Granollers es dóna un percentatge major de distància entre PSC i CiU, però la caiguda del PSC és un punt inferior a la del de Mataró, situant-se vora el 19%. En resum: no hi ha cap ciutat socialista de la segona corona metropolitana on el vot socialista hagi caigut tan com Mataró excepte Mollet, Rubí i Terrassa, però en cap d'aquestes tres ciutats el percentatge ha baixat tant com a Mataró i a Barcelona.

Perquè es facin una idea dels resultats, a les últimes convocatòries el PSC de Mataró va aconseguir estirar 12.360 i el 38,55 per cent de l'electorat (europees09), 27.470 electors i 46,02 per cent dels vots (generals08) i 13.675 vots i 34,48 per cent dels vots (municipals07). Només prenent com a referència les municipals, hi ha quatre vots socialistes ben bons que no han anat a les urnes mataronines. Alguns en clau de país, però una part d'aquests descontents amb la gestió de Joan Antoni Baron al capdavant de l'alcaldia de Mataró. No és una frase gratuïta: les dades avalen que a Mataró la derrota ha estat especialment dura pel PSC. CiU ha obtingut uns bons resultats, 19.338 vots, però en línia amb els que havia aconseguit en altres ocasions. Caldrà estar atents a les bones xifres del PP a Mataró -7126 vots-, només a 1900 dels socialistes, i a les dificultats d'ERC per superar amb claredat la barrera del 5 per cent dels vots.

Joan Mora, avui, es deu haver llevat amb un doble somriure als llavis: pel resultat a Catalunya i per la victòria també a Mataró...

[Clack] El documental 'Cançons a la vora del pop' seleccionat al Festival Inquiet de Picassent, al País Valencià

El documental de Clack Cançons a la vora del pop [web], que va dirigir el meu soci i amic Eloi Aymerich i en el qual jo vaig intervenir com a productor executiu, ha estat nominat com a millor documental en català del festival de Cinema que s'ha celebrat durant tota aquesta setmana a Picassent, una població del País Valencià molt proper a la capital. La peça narra les vivències de cinc grups del nou pop en català: Amics de les Arts, Anna Roig i l'Ombre de ton Chien, El Petit de Cal Eril, Manel i Maria Coma. En la categoria de documentals competim amb els llargmetratges documentals Cinc Batalles d'Ariadna Relea, Sarah Bonavia, Yasmin Córdoba; Nevena Dragosavac, Núria Lozano i Maria Roig; El capità dels bascos de Pau Pascual; Els monstres de ca meva de Marta Hieroo i Alberto Jarabo; La batalla de la memòria de Mario Pons Múria; Més enllà del mur. Cançons contra l’Apartheid de Josep Pitarch Garrido; Música Savall, Història Borja de Maria Gorgues; No s’accepten propines de Antònia Amengual, Estefania Saval, Luciana Abranches i Lourdes Mir i Roda la mola de Maria Llinares Aparisi.

La decisió del jurat sobre qui és el guanyador de l'edició d'enguany se sabrà dissabte al vespre, en el transcurs de la gala organitzada en aquest sentit per l'organització del festival, vinculada a l'Ajuntament d'aquesta localitat valenciana. El documental, coproduït entre Clack Música! i el Grup Enderrock, es va emetre el 24 de juny a Televisió de Catalunya així com a la xarxa de televisions locals Comunicàlia, després d'haver estat distribuït amb la revista Enderrock el mes d'abril. També va ser decisiva la col·laboració de l'actual canal M1TV, la cadena pública comarcal de TDT, sense la qual no hagués estat possible dur a terme el projecte, així com l'inestimable suport de Caixa Laietana, l'ICIC i la Xarxa de Cases de la Música. L'estrena del documental va tenir lloc l'1 de maig passat a la capital osonenca, Vic, en el nou teatre l'Atlàntida.

Núria Chinchilla: 'La crisi és conjuntural, el talent és estructural'

Un moment de la intervenció de Chinchilla. Foto: R. Navarro

Després de la conferència inaugural del cicle, el dijous dia 21 d’octubre, el cicle Economia i valors organitzat conjuntament per l’Associació Cultural Valors, editora de la revista Valors, amb la maresmenca Fundació Bufí i Planas, i amb el suport del Tecnocampus Mataró-Maresme, ha seguit avui dia 25 de novembre amb la presència de Núria Chinchilla, professora de IESE. La conferència de Chinchilla, titulada La crisi com a oportunitat, ha reflexionat sobre el seguit d'actituds humanes que es poden prendre en moments com aquests per ajudar a sortir de la crisi econòmica i fer-ho d'una manera millor a com s'hi va entrar. Podeu recuperar les millors frases de la conferència aquí.

Núria Chinchilla, doctora en Economia i Direcció d’Empreses i MBA per IESE (Universitat de Navarra), és llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona, professora de IESE Business School i directora del Centre Internacional Treball i Família. És autora de diversos llibres, entre els que destaquen Dueños de nuestro destino escrit amb Maruja Moragas, La ambición femenina: como re-conciliar trabajo y familia, coescrit amb Consuelo León i Ser una empresa familiarmente responsable. Chinchilla també és membre, des de 2002, del Jurat que avalua i concedeix els premis de la Fundació Bufí i Planas, els mateixos que s’han entregat avui. Fins aquest any, els guardons s’atorgaven a la capital catalana, però aquest any la Fundació ha apostat per fer-ho a la capital del Maresme, prop de la seu d’Euroquimica a Dosrius.

LES MILLORS FRASES
· 'El líder transcendent ha d'assumir els fracassos i compartir els èxits'.
· 'Si som capaços de veure allò invisible, serem capaços de fer l'impossible'.
· 'La conciliació és inversió (iniciativa, implicació, retenció de talent)'.
· 'La crisi és conjuntural, el talent és estructural'.
· 'Podrem atraure o retenir el talent en funció de què i com haguem fet en temps de tempesta'.
· 'A la vida ens mouen motius extrínsecs, intrínsecs i transcendents, perquè el que fem ens transcendeix'.
· 'Els valors en el fons són criteris, són decidir coses'.
· 'Si les empreses són socialment responsables, augmenta el capital social i tenim societats més sanes i duradores'.
· 'El desllorigador de la crisi és tenir persones equilibrades'.
· 'Cada cop hi ha una societat més desvinculada i l'empresa acaba sent també així'.
· 'Tots estem en un triangle que té la família, l'empresa i la societat com a vèrtexs'.
· 'Pitjor que no estar informat és pensar que ho estàs'.
· 'La crisi ens permet valorar l'amor, el sacrifici, el dolor i la mort'.
· 'La crisi permet conèixer la nostra vessant més espiritual'.
· 'La crisi s'acabarà, com tot, la qüestió és com en sortim'.
· 'Crisis ve de ruptura, però també ens obliga a pensar'.
· El pesimista se queja del viento, el optimista espera que cambie; y el realista ajusta las velas'.

· Veure notícia de MataróNotícies.cat aquí.

Josep Thió, molt més enllà de Sopa de Cabra*

Un moment de l'actuació del guitarrista gironí diumenge al vespre al cafè cultural El Dau. Foto: J.S.

Que Josep Thió va ser el cervell de Sopa de Cabra, el seu compositor pràcticament en solitari en l'etapa final i el creador d'himnes com El Boig de la Ciutat, L'Empordà o Si et quedes amb mi ho sap pràcticament tothom a casa nostra mínimament interessat en el camo musical. Potser hi ha qui no coneix que Thió és l'autor de la música d'aquestes cançons, però les cançons en sí les sap tothom. El que ja passa més desaparcebut és que Josep Thió és, amb tota seguretat, un dels millors músics catalans contemporanis de música moderna, particularment en l'àmbit de la composició. I un intèrpret que, sense tenir una gran veu, és capaç de cantar lletres pròpies reeixides i que expressen coses, no són pura estètica. Tenen fons. Algunes reflexions més personals i altres de més transcendents, algunes de més dificil compartir i altres que semblen escrites per solidaritzar-se amb la resta dels éssers humans.

Doncs avui Josep Thió ha demostrat tot això en una sala gran del cafè cultural El Dau de Mataró que s'ha omplert de gom a gom -a diferència del seu darrer concert, ara fa tres anys- aquest vespre de diumenge per escoltar-lo, en el marc del Cicledautor. El gironí, que desgraciadament toca molt poc i això també es nota per algun oblit en les lletres, ha mostrat una imatge divertida de si mateix, molt poc habitual en ell, que permeten imaginar que malgrat que l'èxit no l'acompanyi en termes de públic, se sent còmode amb el públic que l'escolta i l'aprecia. El dia que Josep Thió sigui reconegut en termes de públic i de crítica, Catalunya demostrarà haver esdevingut en termes de cultural musical un país millor. Esperem que sigui ben aviat.

* Article meu publicat al Diaridelamusica.com diumenge al vespre.

25-novembre: Núria Chinchilla parla de la crisi com a oportunitat

Després de la conferència inaugural del cicle, aquest dijous dia 21 d’octubre, el cicle Economia i valors organitzat conjuntament per l’Associació Cultural Valors, editora de la revista Valors, amb la maresmenca Fundació Bufí i Planas, i amb el suport del Tecnocampus Mataró-Maresme, segueix el 25 de novembre amb la presència de Núria Chinchilla, professora de IESE. La conferència de Chinchilla, titulada La crisi com a oportunitat, tindrà lloc en el marc de l’entrega dels tretzens premis Bufí i Planas. L’acte es produirà el dijous dia 25 de novembre a les set del vespre al centre de congressos del nou parc tecnològic, que està situat a la zona del Rengle de Mataró, tocant a l’escultura de Laia l’Arquera.

Núria Chinchilla, doctora en Economia i Direcció d’Em-preses i MBA per IESE (Universitat de Navarra), és llicen-ciada en Dret per la Universitat de Barcelona, professora de IESE Business School i directora del Centre Interna-cional Treball i Família. És consultora d’empreses i mem-bre de diversos consells. És membre del Top Ten Management espanyol i és autora de diversos llibres, entre els que destaquen Dueños de nuestro destino escrit amb Maruja Moragas, La ambición femenina: como re-conciliar trabajo y familia, coescrit amb Consuelo León i Ser una empresa familiarmente responsable.

Chinchilla també és membre, des de 2002, del Jurat que avalua i concedeix els premis de la Fundació Bufí i Planas, els mateixos que s’entreguen a l’acte del 25 de novembre. Fins aquest any, els guardons s’atorgaven a la capital catalana, però aquest any la Fundació aposta per fer-ho a la capital del Maresme, prop de la seu d’Euroquimica a Dosrius.

[Valors] Què hi pinten els valors en campanya?

Això és el que hem plantejat avui en el nostre debat electoral a Valors a peu de carrer de Ràdio Estel, en el marc de la nostra voluntat d'incidir en els temes de debat candents -també la campanya electoral- des del nostre punt de vista, el punt de vista de la reflexió al voltant dels valors. Hi han participat Montserrat Candini (CiU), Ivan Pera (PSC), Pere Aragonès (ERC), Paulí Mojedano (PP), Mercè Claramunt (ICV-EUiA) i Carmen de Rivera (Ciutadans) i crec que ha estat francament un debat interessant. Comparteixen els mateixos valors, els diferents partits? Quines són les diferències en aquest camp? Han de parlar de valors, d'ètica, de moral, fins i tot, els partits, durant la campanya, han de fer propostes de com viure o han d'anar a qüestions molt més pràctiques. Esperem que sigui del vostre interès.

Bòsnia, encara*

El 8 de novembre passat va tenir lloc a La Fàbrica de Cabrils una activitat sobre Bòsnia en el marc de la IX Setmana Intercultural. Es titulava “Bòsnia, el present després de la guerra” i anava a càrrec de l’Associació Akude, formada per fotògrafs i periodistes catalans. Me’n vaig assabentar després d’haver-se fet, però de seguida vaig pensar: fantàstic, això sí que té mèrit, els que a l’any 2010 segueixen parlant de Bòsnia és que realment s’ho creien llavors i s’ho segueixen creient ara. Precisament del poble del costat de Cabrils, Vilassar de Dalt, en va sorgir fa quinze anys una iniciativa que segueix vigent i que s’ha preocupat d’ajudar a reconstruir el sector primari en una població als afores de Sarajevo, Hadzici. Es deia ‘Un xai per Bòsnia’.

Pertanyo a una generació que va enganxar de refiló la Guerra del Golf i per la qual la de Bòsnia va ser primera guerra que vam entendre i patir. I en la qual ens vam implicar: el primer estiu després de la guerra un grup de mataronins vam acollir a casa nostra un grup de nois i noies de Mostar, croats i musulmans. Ara, quinze anys després del final del conflicte –aquest novembre-, em pregunto si allò que em va dir, a casa, l’última nit, el croat Zlatko, és encara cert: “Odio els musulmans”. Espero sincerament que no... però no hi posaria la mà al foc. És per això que té tant de valor que tantes i tantes entitats segueixen alimentant un pont solidari entre nosaltres i ells. Ja fa quinze anys, si... però encara pensem en tu, Bòsnia i Hercegovina.

· Article publicat al diari El Punt.

[LaRiera48] Pauí Mojedano: 'game over '

El president local del Partit Popular, José Manuel López, mira de reüll al cap del grup municipal Paulí Mojedano, en un dinar amb la premsa el 2 de gener de 2009. En aquest moment encara es mantenien les aparences però la tensió era evident. Foto: J.S.

Game over. La partida s'ha acabat per a Paulí Mojedano, la persona que ha liderat de forma pública el Partit Popular de Mataró des de la marxa de Joan López el 2004. Estigmatitzat per la direcció barcelonina fins al punt de prohibir-se-li fer xerrades en nom del partit, debilitat davant la fuga de fidels de fa temps i d'última hora i profundament cansat de la incapacitat d'assumir el seu projecte i estratègia per part de la direcció local, el de moment encara cap del grup municipal del Partit Popular va decidir fer el seu últim acte de força dijous passat al matí. D'acord amb els dos regidors del grup municipal que li són fidels -Maria Lluïsa Corominas i Ana Martínez-, els serveis de premsa de la seva oficina a La Riera 48 va enviar als mitjans de comunicació un comunicat molt escuet on anunciava que ni ell ni els seus dos companys assistirien a l'acte central dels populars al Maresme que havia de tenir lloc dijous al vespre a Mataró amb la presència de la candidata Alícia Sánchez-Camacho. El comunicat incloïa un desesperat reclam perquè la formació a nivell mataroní efectués un viratge de rumb de forma immediata. Era un brindis al sol perquè Mojedano i els seus fidels ja sabien que això no era possible, però d'aquesta manera es subratllava que si el nucli dur del grup municipal prenia una decisió tan dràstica -plantar la seva presi- era per una situació insostenible.

Què passarà ara, un cop oberta la caixa dels trons definitivament per Mojedano? El cap del grup municipal serà expedientat per la direcció del partit i se li impedirà liderar la propera candidatura del PP a Mataró. Mojedano no serà el candidat del PP el maig que ve amb tota seguretat. La decisió que ha de prendre ara és quina estratègia seguir fins llavors: podria ara decidir morir matant mantenint l'acte de regidor a tota costa si el Partit Popular, com seria lògic, el fes plegar de l'Ajuntament, però aquest no és l'estil Mojedano. El fins ara popular fins i tot podria aventurar-se a promoure una candidatura liberal a Mataró amb les restes dels que han estat els seus fidels, però no sembla especialment per la labor; per molts viratges, giragonses i anades i vingudes Mojedano ha dit sempre que ell era partidari de mantenir-se dins del seu partit de tota la vida i seria estrany que ara canviés de discurs. Així les coses, el més sensat és imaginar la dimissió de Mojedano en un proper ple i el seu recanvi pel propi José Manuel López a l'Ajuntament, a l'espera de saber qui serà el nou cap de cartell dels populars a la capital del Maresme.

Ja ho deien les dames, fa uns dies. Les paraules no és que fossin premonitòries, sinó assabentades, perquè aquestes dames estan al cas de tot, tant d'allò que passa al carrer com del que s'esdevé a la xarxa, que és on es construeix ara la realitat política, gairebé. Les dames, en altres moltes coses, són usuàries voraces del Facebook i coneixen tots els detalls del demencial espectacle públic que ha brindat el Partit Popular als mataronins en els darrers mesos. I que els últims dies ha tingut episodis certament lamentables. El principal altaveu de la crispació que es vivia dins el partit era fins fa uns dies Javier Berzosa, advocat, persona propera a la direcció de Barcelona, regidor a Alella, que va ser imposat deu mesos enrere des de les altes instàncies per controlar el seguiment de l'acord de pau entre José Manuel López i Paulí Mojedano. Un mediador, però, que les darreres setmanes, sense miraments i en el seu Facebook, ha criticat durament el sector oficalista, la direcció de Barcelona i ha arribat a assegurar que el president local feia activitats il·legals amb els seus ocells -José Manuel López és un gran aficionat als canaris- així com insinuar embolics de faldilles dels oficialistes. Unes frases que han estat esborrades del seu mur en aquesta xarxa social per art de màgia els darrers dies, quan sembla que la direcció li hauria demanat que deposés la seva actitud amb alguna promesa no explicitada. El viratge de Berzosa [bloc] es va escenificar precisament al míting de Sánchez Camacho boicotejat per Mojedano: després d'haver escrit el que havia escrit, el regidor alellenc va decidir assistir al míting i es va deixar fotografiar a pocs centímetres de José Manuel López com si res no hagués passat. Sorprenent.

Berzosa, a la dreta de tot, participa d'una conversa informal en els prolengòmens de l'acte d'Alícia Sánchez Camacho a Mataró. Foto: MataróNotícies.cat.

Amb el cop de porta d'aquest dijous de Mojedano es tanca un període d'inestabilitat en els cercles populars locals que va començar just abans de les eleccions de 2007. Mojedano es va negar a incorporar Marcos Fernández, dels oficialistes, a la seva candidatura. Aquest sector ho va prendre com una declaració de guerra i va decretar la retirada dels seus efectius del camp de batalla, cosa que va obligar Mojedano a fer la campanya pràcticament sol, sense el suport efectiu del partit. Els resultats no van acompanyar i a partir d'aquí l'escissió es va confirmar: el grup municipal per un costat, amb el projecte Mataró Marítim com a gran baludard, i el partit a nivell local més pendent de celebrar la diada de l'Hispanitat sense complexos o el Dia de la Constitució.

La primera part de la crisi que ha portat al desenllaç actual va explotar a finals de novembre de 2008, quan Mojedano va anunciar que treballaria per rellevar López com a president local del partit i per imposar la seva manera de fer les coses també a nivell del Maresme. L'aposta del cap del grup municipal per Montse Nebrera a les eleccions internes del PPC mentre José Manuel López apostava per l'oficialista Sánchez Camacho van ser un nou motiu de tensió. Finalment la direcció del partit a Barcelona va prendre cartes en l'assumpte obligant les dues parts, el gener de 2010, a signar un acord oficial que tutelaria l'esmentat Javier Berzosa. Mojedano, però, el va saber captivar i el mediador va acabar convertit en part activa del problema. Pocs mesos més tard, la dimissió de Juan Carlos Ferrando -mojedanista- arran de l'afer dels prostíbuls, va ser un nou triomf del sector oficialista, el qual va utilitzar l'atzagaiada del polèmic regidor -barrejar la seva condició de polític amb la d'advocat- per donar una nova estocada a Mojedano.

Més enllà dels detalls, però, el problema de fons que hi ha hagut entre sector Mojedano i el sector oficial és cultural, de maneres de ser i de fer. Una anècdota: en un dinar de premsa de la campanya de les municipals de 2007, els regidors Mojedano, Ferrando i Corominas van passar-se bona part de l'àpat comentant les tirades de cartes que feien a casa d'un d'aquests edils. Pràctiques esotèriques, si. Coses poc habituals a comentar en un dinar de premsa i menys del Partit Popular però elements relacionats d'alguna manera amb l'univers de l'autoajuda i el coneixement personal del qual ha fet gala des de fa molt temps Paulí Mojedano. Un polític que, entre altres coses, preconitza la fi de les ideologies i l'adopció d'un nou sistema de govern on s'evités la confrontació entre govern i oposició. Plantejaments vitals i polítics totalment oposats als del sector liderat per José Manuel López, un home normal i corrent, identificat amb el conservadurisme -amb fort vernís social, això sí- i l'espanyolisme sense paliatius. Entre aquests i el sector de Mojedano, més aristòcrata, més catalanista, més centrat, més modern, molt més liberal, hi havia una falla tectònica. No podia anar bé. Les dues ànims del PP de Catalunya s'havien evidenciat tant que l'únic resultat possible era el trencament de les costures.

Què li espera al PP de Mataró en els propers anys? Molt probablement seguir tenint un paper absolutament secundari a la política local, sense cap possibilitat de participar en un hipotètic canvi de govern a la ciutat pel vessant dret -difícilment Joan Mora s'aventurarà a governar amb un substitut de Mojedano més conservador i espanyolista i és en aquest punt que s'entreveu la importància també de l'abandó de Mojedano pel conjunt de la ciutat: el canvi a Mataró es complica de forma important a no ser que Mora superés Baron en regidors-.

De molt lluny, entristit, s'ho mira un Joan López que, coincidències de la vida, ha volgut donar un cop de mà en clau local al seu amic Albert Rivera presentant-lo en un acte públic de les autonòmiques a Mataró dissabte passat i anunciant el seu compromís polítics amb la formació antinacionalista Ciutadans. Fruit d'això, algú s'aventurava a imaginar que López es presentaria a les properes municipals capitanejant una candidatura de Ciutadans. Res més lluny de la realitat, diuen les dames de l'Ajuntament: López està absolutament aparcat de la política activa. Una altra cosa és que no hagués de tenir èxit... però quan les dames parlen, no acostumen a equivocar-se.

Per saber el pa que s’hi donava...*

Els joves, quan ens parlen de pa negre, potser ens ve al cap alguna escena d’un camp de concentració nazi on els presoners menjaven aquesta mena de pa. Gairebé no sabem que a la postguerra, a casa nostra, també se’n va menjar, de pa de segona. El fet és que la construcció de la nostra memòria i la nostra identitat l’hem fet en base dels mitjans de comunicació de masses: sabem allò que hem vist al cine o a la televisió, a banda de tot el substrat oral i editorial que puguem tenir. En aquest sentit, més necessari que mai que hi hagi pel·lícules com Pa negre, que ens ajudin a recuperar el que hem estat, perquè no podem entrendre el país tal com és ara si no n’assumim el nostre passat. I també perquè films com aquests ens permeten entendre que les històries no són de bons i dolents, de gent que fa coses bones i dolentes, sinó que a vegades les coses s’emboliquen d’una manera realment dramàtica de manera que acaben pagant justos per pecadors. Estrenada el passat 15 d’octubre, la pel·lícula ve a resoldre un dèficit endèmic de la cultura catalana, que ha impedit que els catalans puguem anar a veure cinema en la nostra llengua, fet a casa i, sobretot, de qualitat.

Pa negre (108’, Espanya, 2010), a partir del llibre d’Emili Teixidor. Direcció: Agustí Villaronga. Intèrprets: Francesc Colomer, Marina Comas, Nora Navas, Roger Casamajor... Web oficial: http://www.panegre.com/

* Publicat a Valors [web] del mes de novembre.

El silenci que parla*

Les paraules de Lourdes Flavià, Xile enllà, estan impregnades d’una forta impressió per l’experiència que han viscut els famosos 33 miners 700 metres sota terra durant 69 dies. Diu estar sorpresa de la magnanimitat, en el sentit de sobreabundància de vida i amor, que ha desprès tota aquesta vivència: “Els familiars dels miners s'han instal·lat en tendes de campanya, a l'entorn d'on es preparava el rescat i no se n'han mogut. Allà, al peu del canó, passant incomoditats, fred...”.

La Lourdes coneix bé la sensació del fred perquè el desert, tot i que des de fora només de veure’l en una foto ens fa venir una gran calorada, és una autèntic congelador quan es fa de nit. Ella hi viu, concretament al d’Atacama, en una casa de soledat i silenci a 2.500 metres sobre el nivell del mar. Resideix a la Murtra Santa María del Silencio, prop d’un petit oasi anomenat Chiu-Chiu, amb la serralada dels Andes de fons, d’on sobresurten els volcans Paniri, San Pedro i San Pablo. Un indret on la vida està absolutament lligada a les hores del dia, al pas del temps, a la natura. Per a ella i el grup del qual forma part, el de les laiques Claraeulàlies, és una manera de deixar anar tot allò superflu i centrar-se en la contemplació: “Creiem en la necessitat de crear espais per aturar-nos i contemplar la pròpia vida, l'existència, la Creació, la Realitat... si no ens aturem ens envaeix la hiperactivitat, els sorolls, les presses, i aleshores ens manca la serenitat i la lucidesa i fàcilment podem perdre el nord de la nostra vida”.

A la Lourdes és l’experiència de la gratuïtat, la sensació d’haver rebut un regal immens, el que l’impulsa a ser creient: “L'existència m'ha estat regalada, oferta, entregada. I aquesta existència està impregnada de sentit. Tot el que és important m'ha estat donat”, apunta. Per tant no és en el pla dels valors, les actituds, exactament, el que la distingeixen com a creient sinó aquesta dimensió divina de l’existència humana: “Si no fos creient, possiblement potser no viuria la vida com a do, com a regal immerescut”. Aquesta certesa si que diu que l’ajuda, però, a ser més humil.
Ser creient, per tant, és un plus, un valor afegit en la seva quotidianitat. Per exemple a l’hora d’entendre el que significa estimar: “L'amor cristià és la caritat expressada en allò d'estimar-nos els uns als altres com Déu ens estima. No s'estima amb les nostres limitades forces humanes, sinó que s'estima amb la força de l'Esperit Sant”. Viure al desert, a la intempèrie, és, en aquest sentit, una condició sine qua non perquè l'Esperit Sant pugui actuar en ella. “La recerca de seguretats -tot i que sigui una recerca inconscient-, l’atracció a coses o persones o llocs o projectes... és com una gran teulada que impedeix que la pluja de l'Esperit Sant m'empapi”, assenyala. El desert, per tant, no és per ella un lloc inhòspit, desangelat, per molt preciós que pugui per a plena llum del dia. És una manera de connectar-se amb el seu fons més profund. Tot i això assegura estar tan sols en camí i... “que la vida és un camí per anar-nos desprenent”. Déu n’hi do...

* Publicat al Foc Nou del mes de novembre.

La desafecció envers la política marca 'La Tertúlia política' de Mataró Ràdio

La desafecció ciutadana enversa la política ha estat aquest cop la protagonista de l'espai "La Tertúlia política" de Mataró Ràdio, un espai que modero cada tercer dimarts de mes de 4 a 5 de la tarda a Mataró Ràdio. Un espai en què hi han participat Ramon Bassas pel PSC, Montserrat Candini en representació de CiU, Adam Alonso del PP, Esteve Martínez d'ICV, Francesc Teixidó en representació d'ERC i Joan Jubany de la CUP. Hi ha hagut dos debats dialèctics, el primer el que han mantingut totes les formacions contra el representant de la CUP, que ha criticat durament les formacions polítiques tradicionals. L'altre diàleg de sords ha estat entre la representant convergent i el socialista, que s'han enfrascat en una batalla sobre l'acció del govern de la Generalitat en període de CiU a Mataró. En clau política i en aquest cas estrictament electoral, també us recomano el debat electoral moderat per la meva companya Elisabet Solsona, cap d'informatius de Mataró Ràdio, on s'han posat en evidències les visions diferents que mantenen les tres formacions del tripartit en clau maresmenca [aquí].

[Valors] La creativitat que ens fa progressar (Novembre 2010)

Temps enrere vam dedicar dos números de la revista a parlar sobre la crisi. El primer per a fer un diagnòstic de quins valors ens havien portat a la crisi econòmica actual i el segon per a apuntar quins valors ens farien faltar per sortir de la crisi i, sobretot, per canviar la nostra manera de guanyar-nos les garrofes. Ara, amb el cicle Economia i valors que hem obert el passat 21 d’octubre amb Lluís Bassat al Tecnocampus Mataró-Maresme pretenem incidir de nou sobre la qüestió. Cada mes tindrem un convidat de primera línia que, des de la seva perspectiva, ens ajudarà a donar llum sobre aquest interrogant que tenim plantejat sobre els nostres caps: com ens en sortirem, de tot això? La conferència de Lluís Bassat versava sobre la creativitat i és a aquest valor que dediquem el monogràfic del mes de novembre a Valors. Ho fem amb una transcripció dels millors moments de la xerrada de Bassat [aquí en text, aquí en àudio, aquí en vídeo] i també amb una entrevista a una artista excel·lent com és Maria del Mar Bonet, a la qual ha entrevistat la nostra companya Maria Salicrú-Maltas. L’article introductori és de Francisco Javier Bustamente, psicòleg i poeta [aquí].


ESCOLTA LA VERSIÓ RADIOFÒNICA DEL MONOGRÀFIC, EMESA AVUI DILLUNS DIA 15, AMB JOSEP LLUÍS DE GABRIEL, JAVIER BUSTAMANTE I POL BARTRÉS, PARLANT SOBRE LA CREATIVITAT A NIVELL ARTÍSTIC, ECONÒMIC I CIENTÍFIC. MIRA´N TAMBÉ EL VÍDEO



La propera cita del cicle Economia i Valors serà el 25 de novembre i la professora de IESE Núria Chinchilla en serà la protagonista. Com sempre, a les 7 de la tarda al Centre de Congressos del Tecnocampus Mataró-Maresme, un parc tecnològic creat precisament per afavorir el canvi de model productiu al qual fèiem referència línies enrere. Us hi esperem!

[LaRiera48] Un excel·lent continent en un magnífic contingut... que hem d'explotar de valent

Des de dijous passat Mataró ha ampliat la seva xarxa de museus amb una instal·lació de primer nivell, l'anomenat Museu Bassat, que de moment no és un equipament nou sinó un contingut magnífic ubicat en un continent que no és un museu però és també una joia, la Nau Gaudí del carrer Cooperativa. De la segona cosa no en tenia cap dubte des dels temps que periodísticament vam resseguir tota l'epopeia de construcció de l'edifici però ara, des de dijous, tampoc tinc cap dubte respecte el continent després de la magnífica passejada amb la què el crític d'art Pere Pascual va obsequiar-nos, de forma improvisada pels passadissos de la nau, a un grup de periodistes i que ens va permetre percebre l'altíssim nivell del contingut exposat. Tenim una joia dins una altra joia i l'hem d'aprofitar [veure editorial MataróNotícies.cat].

Fins i tot en el cas que un dia es construeixi el Museu de nova planta, farà bé l'Ajuntament de mantenir el Bassat primogènit a la Nau Gaudí. Perquè a no ser que el Museu a nivell arquitectònic sigui una cosa fora de sèrie, conceptualment pot tenir més interès turístic un continent en un bon contingut com la nau Gaudí. No cal, doncs, esperar a la construcció física del Museu per començar la seva divulgació i promoció a nivell turístic, ans al contrari. Ara que la Sagrada Família tornarà a incrementar el seu atractiu turístic després de la dedicació del temple, l'interès de tenir a Mataró un equipament de Gaudí amb un continent excel·lent encara és més evident. Amb aquesta nou Museu, Mataró disposa ja de prous atractius turístics -Santa Maria, Torre Llauder, Museu Bassat, Port...- com per atraure turistes de tot arreu. Hem d'aconseguir omplir de japonesos l'antiga nau dissenyada per l'arquitecte reusenc. Per això la necessitat de reforçar l'apartat de promoció de ciutat amb una Agència pròpia, que es dediqués exclusivament a això. I una altra cosda: allò de "A Mataró, què hi vols visitar?", ja s'hauria d'anar acabant. Hem de perdre aquest victimisme tan mataroní i començar-nos a adonar de tot el potencial i el talent que hi ha a la ciutat. És una mica com el Tecnocampus: aquests nous espais ens haurien d'ajudar a eclosionar com a ciutat i fer, sobretot, que els ciutadans facin un canvi de xip.

[Diaridelamusica,.com] Malabarismes musicals al voltant del jazz*

Cinc amants del jazz entès des d’un punt de vista molt eclèctic van representar aquest divendres al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles una excel·lent obra musical. Eren el quintet vallesà Josep Maria Farràs & Jazzspirit, un conjunt pràcticament nou que es va presentar al 22è Festival de Jazz de Terrassa però amb uns membres que porten molta mili a l’esquena. En el marc d’un auditori inaugurat fa quatre anys però que presenta una bona acústica, la banda va oferir un concert llarg, de més d’una hora i mitja de durada, amb quatre bisos, el darrer dels quals una versió que encara no havien tocat mai en públic de Jackie Mc Lean.

Hi va haver temps per moltes coses, principalment pel magistral diàleg entre la trompeta de Josep Maria Farràs i el saxofonista Carles Pineda, però també perquè la resta de músics - Enric Carreras als teclats, Pep Coca al contrabaix, Adrià Font a la bateria- es lluïssin. De fet, durant gran part del recital els intèrprets semblaven uns nens trapelles jugant a fet i a amagar a l’hora del pati. Uns marrecs, però, que tornats a l’aula eren capaços de recitar la millor de les lliçons, exhibint un virtuosisme fora de cap dubte: les improvisacions portades al límit van arribar a fer posar l’ai al cor al públic assistent perquè les composicions s’arribaven a desfigurar de forma gairebé absoluta... fins que aquestes tornaven a prendre cos i sentit per alleugement general.

El concert va tenir moments de gran bellesa, com per exemple quan Josep Maria Farràs, un autèntic gentelman, va demostrar la seva habilitat per treure tota mena de sons, notes i gemecs de la seva trompeta després de bufar-la com si d’una llàntia màgica es tractés. Amb Nova Orleans i el seu jazz clàssic però també el hard bop o el latin jazz com a centre de gravetat, la partitura va fer incursions en els sempre suggerents terrenys de la bossanova brasilera, el tango argentí o les balades, que no tenen pare ni mare coneguts. Amb tota aquesta paleta de colors, es va anar configurant un concert brillant amb una majoria de passatges ràpids però amb alguns de lents molt viscuts que va ser, sens dubte, de l’agrat d’un públic poc nombrós però si molt generós en aplaudiments des del primer moment.

* Crònica del concert de Josep Maria Farràs & Jazzspirit que s'ha fet aquest vespre de divendres i que he cobert pel Diaridelamusica.com.

Ja hem sortit de l'ou...

Els periodistes que ens hem curtit i foguejat en l'àmbit local tenim tots una malatia congènita que és la barcelonitis; a partir d'una determinada edat o una determinada experiència en el camp local se'ns instal.la al cap l'espantosa idea que hem de saltar la paret i anar a Barcelona, a fer el que sigui. és un debat recorrent entre companys del gremi i tots hem sentit el rau-rau a la panxa al que em refereixo. N'hem parlat mil cops i en un determinat moment sembla que no hi hagi terme mig: o ens n'anem a Barcelona a fer-nos grans o ens quedem en el nostre àmbit i anem fent...

Des del tren de Rodalies, mentre surto de Mataró amb un sol d'hivern d'aquells meravellosos en direcció a la gran ciutat, me n'adono que sense adonar-me'n -valgui la redundància- després de molts patiments i angoixes he aconseguit desencallar dins meu aquesta sensació. Hi ha setmanes en què vinc a Barcelona els cinc dies de la setmana i altres menys, però en general professionalment tinc la vida compartida entre l'entorn original i el barceloní. Qui diu el barceloní diu el de qualsevol altra ciutat o poble del país, de Vic a L'Hospitalet, de Vilalba Sassera a Tarragona, de la Seu d'Urgell a Lleida passant per Girona. I tot això sense haver renunciat a la meva militància de periodisme de proximitat ni un gram. N'estic satisfet. Però no sóc només jo sinó gran part del meu entorn de periodistes i comunicadors mataraonins. Crec que anem en la direcció correcta.

[Valors] Unes frases que valen més que mil cròniques...

Oriol Cortada, Pep Marí i Ivan Pera en el transcurs de l'acte. La foto l'he fet jo mateix, que estava al costat del president de l'Institut d'Esports.

Aquesta tarda, durant el magnífic acte preparat per l'Iluro Hockey Club i que hem coorganitzat des de Valors, s'han dit moltes coses, i molt interessants. Aquests són els tweets que hem fet des de Valors amb la voluntat de retransmetre l'acte en directe, via Twitter i Facebook. Espero que us sembli interessant. En la meva intervenció he saludat la seriositat amb què el club mataroní ha abordat el seu procés de transformació, que crec que és una mostra molt interessant de com una nova fornada de joves són capaços de fer les coses. Mataró mereix conèixer més a fons la història i l'evolució de l'Iluro Hockey Club, una entitat que no en té prou amb participar, que vol guanyar i sobretot no parar de créixer en reflexió, vivències i valors.

Ivan Pera: 'Des de la política no fem només camps d'esports, sinó que treballem també els valors amb els clubs'

Joan Salicrú, codirector Valors: 'L'esport és el gran oblidat en l'àmbit de la reflexió i en canvi és un gran generador de Valors'

Pep Marí: 'Havíem de ser capaços de canviar els valors del club i fer que fossin de tothom'

Oriol Cortada: 'Vam ensenyar els valors que teníem a en Pep Marí per si eren suficients per arribar a l'excel.lència o no'

Oriol Cortada: 'Vam pensar qui érem, què haviem fet però sobretot què volíem ser, qui voliem ser'

Oriol Cortada: 'El Pla Valors va sorgir de la possibilitat de tenir un nou camp d'hoquei a la ciutat'

Ivan Pera: 'A la ciutat hi ha clubs del segle XIX, del XX i del XXI. L'Iluro és dels darrers'

Pep Marí: 'Els primers que s'han plantejat el tema dels valors a nivell de l'hoquei català són els de l'Iluro Hockey Club'

Pep Marí: 'La innovació i l'esperit de superació van ser els dos grans valors que vam definir primerament'

Pep Marí: 'Ni molt humil ni molt xulo, a l'hora d'afrontar un partit. L'objectiu és créixer però per això cal guanyar'

Pep Marí: 'Tenir èxit és no parar de créixer, triomfar és guanyar un dia. I per tenir-lo cal assumir el risc'

Pep Marí recorda el reportatge de Toni Rodon a la revista i la seva reflexió de què els valors "es mamen"

Pep Marí: 'Els perdedors es queixen, els guanyadors aprenen'

Ivan Pera: 'La crisi es supera si fem un canvi de valors, si parlem d'excel.lència, si parlem d'esforç'

Pep Marí: 'El caràcter és més important que el talent. Cal educar el nen en el compromís, l'autonomia i el respecte'

Pep Marí: 'Els fills s'han de dedicar a la disciplina que els faci feliços, no necessàriament a allò que té talent'

PM: 'Si el fill no serveix x l'esport, potser és q no s'adapta als companys. I si deixa l'esport perd l'oportunitat de funcionar en equip'

P. Marí: 'Els petits tenen només 3 punts de suport i l'esport és clau en aquest sentit, igual que els estudis i la família'

P. Marí: 'Un dels rols dels pares esportistes és no permetre que els fills deixin d'estudiar'

Pep Marí: 'Hem de posar l'accent en l'esforç, no en el resultat de l'esforç. El resultat no depèn només del nen, l'esforç sí'

Els límits a 'Valors a peu de carrer'

En el programa davui, parlant sobre els límits, la necessitat de definir-los i a vegades la possibilitat de superar-los o anar-los eixamplant, hi participen Josef Ajram, brìker i ultrafondista; David Murillo, professor dESADE i autor de Economia i empresa i Alfredo Fernández, periodista i membre de la Carta de la Pau dedicada a l'ONU. En el vídeo que trobeu sobre aquestes línies, concretament, Alfredo Fernández explica com la història a vegades actua de límit a l'hora de resoldre conflictes entre països i interns. Per la seva banda, el coach Fransiscu, secció habitual del programa, reclama posar límits als més menuts justament perquè percebin l'estima que se'ls té: si no se'ls posa límits poden acabar pensant que no es valora la seva seguretat i per tant no se'ls desitja.

Si ve el Papa... toca treballar en diumenge

Avui diumenge ens ha tocat treballar, als periodistes que treballem en l'àmbit del periodisme religiós. Un servidor, com a col·laborador de CatalunyaReligió.cat, ha tingut l'oportunitat de seguir un esdeveniment d'abast mundial que no tornarà a repetir-se fins d'aquí a molts anys. Més enllà de les valoracions personals que es puguin tenir sobre l'absolutització d'una persona que en el fons és també una persona humana, la veritat és que la presència del Papa Benet XVI avui a Barcelona era una fita històrica, així com la consagració -dedicació, es veu que es més correcte dir-ne- de la Sagrada Família.

El dia, de fet, va començar ahir, perquè després de moderar un debat polític a Sant Pol de Mar convidat per la Coordinadora santpolenca pel dret a decidir al Centre Cultural i d'Esbarjo -segon bolo amb Pere Aragonès d'ERC en 24 hores!-, me'n vaig anar ja a Barcelona on he passat la nit; patia per haver-me de llevar aviat i no arribar a les 9 a la meva primera cita, el pas del Papamòbil pel carrer Marina. Això és el que m'he dedicat a fer de 9 a 1 del migdia, tuitejar i fotografiar l'anada a la Sagrada Família i posterior eucaristia i sortida amb el hastag #b16bcn, que ha tingut un èxit brutal gràcies entre d'altres als companys de l'Agència Catalana de Notícies. Aquest seguit de piulades -i òbviament molts altres comentaris caçats al vol- m'han permès escriure aquesta crònica que hem publicat al portal cap a 2/4 d'una. Tot seguit hem dut a terme un seguit d'entrevistes que hem editat ja a la tarda al centre de premsa de Drassanes d'entre les quals destaco aquesta a Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, que encapçala aquest escrit i que forma part d'un seguit de tres vídeos que s'acabaran de publicar demà al matí.

Ha estat un dia intens però ha valgut realment la pena, perquè no dir-ho.

[LaRiera48]: Obert el Tecnocampus, Baron assenyala les seves apostes de futur: el comerç i el medi ambient

No vaig poder ser dimecres a l'acte d'inauguració del Tecnocampus. Em va saber molt greu, perquè aquest és un projecte que he seguit des dels meus inicis com a periodista local a la ciutat, precisament quan es va començar a concebre aquest projecte que no era llavors ni un espai físic sinó una idea conceptual vague. Ens havíem afartat de fer-ne broma en seccions satíriques diverses i en general ens va costar molt prendre consciència del seu veritable significat -també perquè ha anat variant molt en el llarg del temps-. I ara resulta que el parc tecnològic Tecnocampus Mataró-Maresme ja existeix, a tocar de la Laia l'Arquera, davant per davant del Clos Arqueològic de Torre Llauder i de la masia de Can Xalanat. Per tant, em vaig perdre el moment periodísticament emotiu de veure com es donava per inaugurat el recinte, que òbviament no funciona a ple rendiment i que pateix encara coses tan senzilles com talls de corrent.

Vaig intentar suplir la meva absència escoltant i llegint tot el que se n'ha dit als mitjans locals així com repassant els parlaments de Joan Antoni Baron i Alícia Romero [vídeo], i crec que m'he pogut fer una idea del que allà es va dir. Que va ser important, alerta, pel futur de la ciutat. El Tecnocampus Mataró-Maresme, com algú ha dit amb bon ull, té dos pares i dos mares, que pertanyen a dos equips de govern diferents: la parella formada per Manuel Mas i Pilar González-Agàpito i la de Joan Antoni Baron i Alícia Romero. Sense els primers el projecte no s'hauria encetat, però sense els segons no s'hauria fet realitat amb tota seguretat. Com que el projecte té aquests quatre pares vol dir que el Tecnocampus no és ni de l'alcalde Mas ni de l'alcalde Baron, sinó de tots dos. Baron l'ha materialitzat, però en el fons era una mena d'herència, per poc embastada que estigués en el moment en què va prendre el relleu a Manuel Mas.

És perfectament entenedor que Baron, ja en el propi acte, intentés subratllar la línia de continuïtat que hi ha entre el Tecnocampus -projecte heretat- i el que si que poden ser els dos projectes que el faran passar a la història de la ciutat -l'arribada del Corte Inglés a la ciutat i per tant la regeneració del seu teixit comecial i l'aposta de totes totes pel Front Marítim i de forma més genèrica per activitats econòmiques lligades al medi ambient. "Per això, avui mateix que inaugurem el Tecnocampus, ens marquen noves fites en el camí constant de guanyar el futur. (...) si primer va ser l’urbanisme, després la innovació que representa aquesta casa, ara ha arribat el moment del comerç i del medi ambient. Del comerç amb els diferents formats que ja tenim, amb una clara aposta pel comerç urbà que articula la ciutat i amb la ferma voluntat, una vegada es vencin totes les resistències que estem trobat, de fer venir el Corte Inglés a Mataró. Del medi ambient amb dues apostes estratègiques per desenvolupar: els espais agrícoles i forestals i el mar".

Ho han sentit bé, doncs. Fet el Tecnocampus, Baron indica que el comerç i el medi ambient com els dos grans eixos de futur de la ciutat. Aquesta és una novetat important en la formulació de discurs de Baron, perquè si llegeixen el seu discurs veuran que, en el segon aspecte, parla de vincular la producció local d'aliments amb la restauració, per exemple, i coses per l'estil. És a dir, no es queda només amb la idea del mar com a eix de futur econòmic de la ciutat -que és molt més entenedor i clar, francament- sinó que especula i vola una mica més amunt. No sé si va massa lluny, l'alcalde fins i tot, perquè en explotar les potencialitats de la façana marítima i la mateixa connexió amb el Tecnocampus n'hi ha ben bé prou per centrar una legislatura sencera. M'espanta veure que la cultura no té reservat cap paper en aquest futur teòric. Aquest és un punt flac, molt important. Però també és obvi que amb aquest discurs Baron fa un pas endavant i assenyala quins vol que siguin els seus Tecnocampus, en solitari, de futur, si és que pot arribar a concretar-los -o a inaugurar-los, en el cas del Corte Inglés- mai. També és veritat que l'actual equip de govern no és la tripulació necessària per a dur a terme un nou viatge. L'alcalde s'acaba de posar el llistó alt. Veurem en els propers mesos si massa i tot.

Em deixava de parlar del Tecnocampus mateix, òbviament, perquè ara ve el moment de la veritat. L'espai físic ja s'ha obert. I, n'estic segur, serà un revulsiu per l'autoestima dels mataronins. Ara els mataronins, els empresaris-emprenedors, han de decidir si es creuen el discurs impulsat pels nostres governants durant els darrers anys en aquest sentit. La pilota del Tecnocampus està a les mans dels mataronins. Ells decidiran si s'apunten a fer aquest canvi de xip amb l'excusa del canvi tecnològic i fan -fem- l'esforç d'imaginar-nos noves maneres de guanyar-nos la vida sense marxar de casa nostra. L'esfèrica està a la nostra teulada. Nosaltres decidirem si la cultura de la innovació i la creativitat impregna o no la vella Iluro. De ganes de treballar no ens en falten, en general, però el canvi de sintonia... no serà fàcil, gens fàcil, en una ciutat encara massa conservadora i temerosa davant les novetats.

La feina de l'Iluro Hoquei Club veu la llum

L'Iluro Hoquei Club amb el seu president Oriol Cortada al capdavant, han programat, en col·laboració amb Valors, un acte dimarts dia 9 a la sala d'actes Caixa Laietana al voltant dels valors de l'esport, el número que vam tractar en el número de setembre de la revista [apunt aquí]. A banda del propi Oriol, l'estrella de la trobada és Pep Marí, cap de Psicologia Esportiva del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, i cofundador del Pla Valors Iluro Hoquei Club, és a dir, el pla de redefinició de les bases d'aquesta entitat a partir de la interrogació sobre els valors originaris i els valors cap als quals es volia dirigir. Una iniciativa pionera que lliga la voluntat de treballar la forma de funcionar amb unes certes pautes ètiques amb l'esperit de superació, de creixement i d'arribar a la victòria d'una forma admirable. Un servidor, en absència de Toni Rodon, periodista, que viu fora pels estudis i és qui va fer el reportatge per a la revista, farà la intervenció en nom de Valors. L'acte el presentarà el president de l'Institut d'Esports Ivan Pera. L'acte tindrà una segona part amb una xerrada adreçada a pares i mares del món esportiu a càrrec d’en Pep Marí, Cap de Psicologia Esportiva del CAR, “Mites de l’Esport Infantil”, dins del cicle de formació de l’Iluro Hoquei Club, una de les accions incloses dins el Pla Valors.

El dia que vaig conèixer l'Oriol, després de l'intercanvi de mails procedent, fent un granisat a Can Verdú, a La Riera, vaig pensar que era una llàstima que no ens haguéssim conegut abans i que ja era hora que comencin a emergir joves com ell que tenen cor, posen sentit en el que fan i demostren una immensa generositat envers el col·lectiu -el club, la ciutat...- on desenvolupen el dia a dia. Gràcies Oriol per tota la vostra feina i per donar-vos l'oportunitat de difondre-la i compartir-la.

Ara que ens dius hola...

Assisteixo a la presentació del diari Ara a l'antic Robafaves Jove, al número 27 del carrer Nou, local que veig que segueix tenint utilitat pública, cosa que s'agraeix. Hi són Oriol Soler, director general del nou diari Ara, i el seu subdirector, Ignasi Aragay, a més del comunicador mataroní Espartac Peran. M'hi trobo amb uns quants periodistes locals -potser millor hauria de ser glocals, perquè sense perdre els orígens i la vinculació local els seus treballs van més enllà de Mataró i la comarca- els quals no es poden perdre, com jo, la presentació d'un nou diari d'informació general en català, un esdeveniment pràcticament inèdit a les nostres vides. Som romàntics del paper, obsessius gairebé, de manera que no ens podem perdre la cita.

Escolto atentament -sort que tinc el mòbil sense bateria- Soler i Aragay i em suggereix molt l'esforç conceptual que és obvi que ha fet tot l'equip del nou diari per pensar què espera el lector d'un periòdic diari d'informació general. Comparteixo de totes totes la reflexió de què els diaris no han d'explicar tan què ha passat -que també, alerta- sinó situar aquella informació en un context, saber d'on surt i cap on ens porta el que hagi passat. I també la necessitat d'adequar els continguts a cada format -el diari de paper no pot ser igual que una web, d'informació molt més instantània-. I em sembla valent i coratjós l'esforç per redefinir seccions del diari clàssic i fer apostes molt i molt valentes. Això promet.

Ara, hi ha algunes coses que no veig clares. La primera, el diagnòstic expressat: els mitjans catalans en paper no han estat capaços de fer un canvi de xip com si que ha fet la televisió... no, no hi estic d'acord, ho sento. Les grans capçaleres d'aquest país han fet i fan esforços diaris en aquest sentit. Segon: l'Ara és un diari que es vol independent però que tothom sap que prové del camp més aviat sobiranista que no catalanista, en un sentit ampli. Per tant no acabo d'entendre l'apel·lació a la independència del diari, a no ser que es digui des d'un punt de vista estrictament empresarial. Amb tot el respecte pels companys emprenedors que tiraran endavant aquest producte informatiu que crec que innovarà en la forma de fer informació en paper a Catalunya, penso que hem de començar a perdre tots plegats aquesta obsessió per no voler-se identificar amb res -o amagar l'ou en aquest sentit-. I no parlo de partits ni opcions ideològiques concretes, però a tot arreu els diaris fan apostes polítiques clares... i aquí en canvi encara ens fa una mica de vergonya a tots plegats. Tercera cosa que no veig clara: en l'hora i mitja de presentació no vaig sentir cap reflexió sobre la necessitat d'innovar en el que a mi, com a periodista d'origen local, em sembla realment necessari des d'un punt de vista de país: explicar els grans temes del país a partir del territori. No donar notícies locals, no, sinó explicar les grans notícies a partir de la realitat més concreta de la gent, del carrer al barri fins al poble o ciutat. Doncs no: l'Ara és un altre, un diari més, pensat des de la talaia de Barcelona. He de dir que m'estranya la capacitat de reflexió sobre la mena de continguts que hi ha d'haver en el diari -admirables- i en canvi la dificultat per fer cap reflexió sobre el diàleg informació local/general.

En fi: el 28 de novembre em compraré l'Ara a primera hora del matí i me'l compraré 40 dies. Tenen tot aquest temps, els seus editors, per convèncer-me que aquest ha de ser el meu nou diari. Molta sort, companys!

[LaRiera48]: Feu cas a les dames...

Imatges al·legòriques a la Justícia i la Prudència, obres de Josep Anicet Santigosa (Tortosa 1823 - Barcelona 1895).

El panorama polític a Mataró està grisós, estrany, desmembrat, com aquestes primeres hores de matí de diumenge. No hi ha res clar ni ningú que surti públicament a ensenyar les garres, a posar una mica de marxa a la història. Ni al govern ni a l’oposició. De manera que surto al carrer amb la voluntat de trobar algú o alguna cosa que m'orienti. Em situo a la Riera, a l'alçada de la Sala Cabañes i decideixo anar baixant fins on em trobi el meu particular oracle, algun senyal de claredat enmig d'aquest marasme (M'he posat a La Riera perquè com diu l'alcalde Baron totes les coses importants de la ciutat passen aquí -segur? Potser ens ho hem de fer mirar...-. Sigui com sigui he pensat que per La Riera i els voltants de l'Ajuntament és on trobaria la resposta o les respostes a les meves preguntes).

Després he pensat que home, no podia ser tan obvi, i que potser seria el Sant Sebastià de Perecoll, el que hi ha a la cantonada del carrer Barcelona amb la Baixada de Santa Anna i està enfletxat per tot arreu, el que em podria guiar dins d'aquests interrogant. Amb aquest pensament, he passat per davant l'Ajuntament. De cop i volta, la veu de dues noies més aviat granadetes m'ha fet interrompre la marxa. "Tu, Salicrú, és a mi a qui busques...", ha dit una. "Ja hi som, deu ser a les dues a les que busca, mala pecura!", ha replicat l'altra. No entenia res ni tampoc d'on provenien aquestes veus perquè per davant l'Ajuntament amb prou feines hi havia tres o quatre vídues que pujaven cap a Sant Josep a missa d'onze, la que fan en castellà. He mirat la Casa Gran, de fit a fit, i llavors ho he entès: eren les dues senyores que més saben de Mataró perquè fa 200 anys pel cap baix que cada dia del món, feiner o festiu, faci fred faci calor, elles inspeccionen tot el que passa al rovell de l'ou de la ciutat. La Prudència i la Justícia, les dues estàtues que flanquegen l'entrada consistorial.

"Ei! Són vostès? Que em senten?", he dit amb un fil de veu. Ningú ha respost. "Potser he de cridar més? Quina vergonya, si algú em troba aquí parlant amb dues estàtues... Pensaran que encara em dura la mona... Fes el cor fort", m'he repetit a mi mateix recordant una fantàstica escena dels Pastorets de la Sala Cabañes. "Ei, senyores! Que em poden orientar una mica?", he dit incrementant el to de veu alhora que mirava a costat i costat. "Què vols saber?", ha respost la Justícia, amb gran parsimònia. Increïble! Els llavis de les dues estàtues mil vegades vistes a la porta de La Riera 48 prenent la paraula. Tot i els nervis, he intentat mantenir el cap clar i anar a l'essencial, tenint en compte que la situació era més aviat grotesca. "Dona, moltes coses vull saber... Per començar... Tindrà Mataró aviat una alcaldessa?", he disparat -posats a parlar amb dues estàtues, apretem fort-. "Ui, nano, es nota que no estàs al cas i et perden els titulars periodístics. A Mataró l'alcalde no té pas intenció de plegar almenys fins d'aquí a quatre anys, superat l'equador del mandat que ve". "Bé, vostès ja m'entenen: qui serà la segona de la llista del PSC l'any que ve?". "Això ja té més sentit de preguntar... -ha dit la Prudència-. Serà la Consol, amb tota seguretat. Pensa que si t'ho dic jo que em dic Prudència és que ho sabem de bona tinta... Ara, una altra cosa és que sigui un número 2 de veritat -ha interromput la Justícia-". "Què voleu dir?", he reclamat. "Noi, que les coses no són el que sembla -ha respost irada la Prudència-. En Baron no pot deixar anar ni la Consol ni l'Alícia, de manera que a la llista les pot encabir totes dues. Una altra cosa és que la 2 de la llista sigui la 2 del govern". "Ah, vols dir que la forma de resoldre l'enigma és un joc de mans del mag Baron?", he repreguntat. "Exacte, nano -ha complementat la Justícia-. La Consol es quedarà al Parlament a refer el PSC després de la debacle. Sí o sí. Però per no donar tan de marge a l'Alícia, en Baron la posarà de 2 amb la promesa que no exercirà com a tal". Bon apunt, així s'aconsegueix tenir les dues a la llista tot i l'aparent llunyania ideològica, que no personal.

“Escoltin, i tot això com ho saben tot això, vostès?”, els pregunto. “Són moltes hores d’escoltar les converses als nostres peus, a les sortides dels plens... de quedar-se amb les mirades d’uns i d’altres entrant i sortint a la Casa Gran...”, apunta la Prudència. La Justícia ho completa: “Però no te’n refiïs en excés de nosaltres... Si vols estar al cas, ves-te’n a la inauguració del Tecnocampus aquest dimecres. Obre bé els ulls”. Caldrà estar atents a qualsevol gest que pugui fer Romero –o la mateixa presència de Consol Prados- en aquest acte que marca un autèntic final d’etapa del trajecte iniciat no ja per Joan Antoni Baron sinó per Manuel Mas i Pilar González-Agàpito l'any 99.

La conversa succeïa mentre cada cop passava més gent per davant meu, però jo m'anava tapant la boca perquè ningú em veiés. Total, diumenge al matí -més si és de pont- la gent està endormiscada. He pensat, anem cap a l’altra gran incògnita: què passa amb el PP a nivell local? Es presentarà Mojedano o no? “L’acord al que van arribar els dos sectors del partit, l’oficial de José Manuel López i el renovador de Paulí Mojedano, es va construir sobre una falsa confiança”, comença la Justícia. “De manera que era impossible que fructifiqués en res de bo. Tot s’ha anat complicant d’una forma estranya, amb un mediador entre les parts que ha acabat prenent partit per una d’elles, gran activitat dialèctica al Facebook, una direcció de Barcelona allunyada de Mojedano al qual retreuen haver apostat per Nebrera...”, segueix la Prudència. “I doncs què?”, pregunto. Obre foc la Justícia: “El sector oficial, el de José Manuel López, està esperant que Mojedano desisteixi, de manera que no l’hagin de fer plegar, per situar un dels seus al capdavant de la llista, potser Josep Lluís Calzada, que ja havia estat regidor”. I la Justícia afegeix: “En el cas de Mojedano són faves comptades: o el popular plega després de la campanya de les catalanes o ho farà després de les municipals, en el cas que es presentés, cosa que cada cop sembla més remota...”. “Déu n’hi do, no? Sabia que hi havia ball de bastons, però tampoc tant... Així hem d’entonar el rèquiem per Paulí Mojedano, un dels regidors que ha fet aportacions de contingut importants, en els últims anys a casa nostra?”, pregunto. “Alerta, encara hi ha una petita possibilitat... ja sé sap que en política no es pot dir blat fins que no és al sac, ben lligat, amb un cordó dels d’abans i amb una ferradura que ho replegui tot”, m'apunta la Prudència. Tanco aquest bloc: "Com s'entén que hagin acabat les coses així per a un Paulí Mojedano que podria haver aspirat a cogovernar amb cinc regidors amb el nacionalista Joan Mora a partir del 2011 i posar l'accelerador a fons d'un projecte collonut com el Mataró Marítim?". Silenci. "Noi, no en sabem tant, tampoc, nosaltres... Som dues dones grans...". Si les paraules d'aquestes dues dones grans són certes, el canvi a l'Ajuntament de Mataró es complica per molt bon resultat que tingui CiU...

Més preguntes. “Escoltin, i posats a preguntar: què passa amb en Mora? Trobo que es deixa veure poc per la ciutat, a sis mesos per les municipals, no?”, inquireixo. “Salicrú, en Mora va ser massa agosarat quan va dir allò de que podria ser alcalde i seguir a la seva empresa alhora. Ara se n’adona i probablement preferiria no haver-ho dit tan fort, però és que la crisi apreta per tothom, que no ho saps? Tothom ha de dedicar moltes hores a la feina...”. “Si, és clar...”, responc. “Bé, gràcies per tot. Em quedaria aquí parlant amb vostès una bona estona, però tinc por que la gent em prengui per ximple. Gràcies per tot, senyores!”. “Au, ves, ves, que potser els Capgrossos et donen una bona sorpresa avui...”, m’indiquen quan ja gairebé enceto el camí de tornada cap a casa.