divendres, de desembre 31, 2010

Valors.tv: el projecte es completa



Un moment de la gravació del tercer programa amb Màrius Serra, als jardins mossèn Cinto Verdaguer de Montjuïc, a Barcelona.

Valors.tv, una iniciativa de la revista Valors en col·laboració amb l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) i el suport de l’editorial Proteus. Personatges com Joan Pera, Màrius Serra, Martí Gironell o Asha Miró són els protagonistes dels quatre primers episodis, que es podran veure durant el mes de gener. La voluntat és fer viure al convidat un seguit d’experiències relacionades amb un valor de manera que en finalitzar el recorregut el propi personatge popular sigui qui n’extregui les conclusions. Un cop emesa, la sèrie es podrà veure també a través d’Internet al canal Vimeo de Valors [aquí]. La sèrie, amb capítols de 25 minuts, la produeix la firma mataronina Clack, la dirigeix i presenta Joan Salicrú, la realitza Eloi Aymerich i dins l’equip tècnic s’hi enquadren Oriol Castillón, Marc Giner, Genís Serra, Ariadna Vázquez, Mònica Porcel, Jorge Heredia, Paula Mayor i Manel Vázquez.

Amb la posada en marxa de Valors.tv, es completa el projecte comunicatiu iniciat l’any 2004 amb la sortida a la llum de la revista. D’aquest manera, el que s’anomena Projecte Valors consta ara d’una revista, un programa de ràdio, una sèrie de televisió, una web pròpia i presència a les xarxes socials d’Internet més rellevants.

dimecres, de desembre 29, 2010

2010: un any a la carretera

Aquest sóc jo, efectivament, darrera el twingo de l'Oriol Burgada. Som a Lleida, prop del Formule 1 on vam dormir fent la ruta del Com són els alcaldes. 2010 ha estat un any a la carretera, precisament. Foto: O.B./E.S.

2010, Déu n'hi do. Quin any. No sé perquè però m'han vingut ganes de fer balanç, de repassar les coses fetes i les vivències que he tingut durant aquests 365 dies. Som-hi.

Any important per a Valors. El setembre estrenàvem programa propi a Ràdio Estel, Valors a peu de carrer, fussionant l'espai que fins el juny anterior havíem fet al magazine Nits Estel i el programa que conduïa l'Eulàlia Tort titulat A peu de carrer. Sumant les descàrregues del nostre podcast, on penjàvem tan l'espai de l'any passat com el d'aquest curs, sumen ja un total de 8000 visites d'oients, una xifra que ens omple de satisfacció. A l'octubre obríem un nou cicle de conferències titulat Economia i valors junt amb la Fundació Bufí i Planas al tot just estrenat Tecnocampus Mataró-Maresme [conferència Bassat i Chinchilla]. Acabem l'any a punt d'estrenar Valors.tv, un programa de televisió per a la xarxa de televisions locals Comunicàlia que dóna solidesa i consistència al projecte iniciat ara fa tres anys. I sense deixar de fer la revista, durant aquest any hem ampliat la nostra presència a les xarxes socials, concretament a Twitter [aquí]. Vam estrenar-la en la III Jornada Valors i Compromís [aquí]. Podeu veure un resum de tot plegat a la nostra web, que el 2011 remodelarem totalment.

Amb Clack [web], l'empresa de continguts àudiovisuals que comandem amb l'Eloi Aymerich, hem fet coses, sí. Moltes. Any també molt important, de consolidació en gran nivell. El Cançons a la vora del pop [web], presentat a Vic l'1 de maig en una vetllada inoblidable. L'ampliació del Diaridelamusica.com [web] al Vallès Oriental, doblant l'audiència potencial de l'espai i iniciant una escalada que esperem ens porti per molts altres indrets del país. Gravació de la minisèrie documental sobre el Maresme i la seva cultura que s'estrenarà el març que ve i també l'enregistrament de quinze curts sobre la Festa Major de Les Santes que veuran la llum els propers mesos. La posada en marxa conjuntament amb Compagina del MataróNotícies.cat [web], el portal dels serveis informatius de Mataró Ràdio treu fum amb gairebé dues mil descàrregues diàries, de manera que ja fa dies que es va superar la xifra màgica de les 50.000 descàrregues en tot l'any. Ara ja en són a ratlla de 68.000. En la part humana, la incorporació a la gerència de Clack d'en Miguel Guillén i a l'equip directiu de la Georgina Altarriba.

Com a freelance, la meva tercera pota, projectes molt i molt interessants: el Com són els alcaldes, a COMRàdio a través de Mataró Ràdio, una ruta esgotadora però apassionant a la recerca del perfil humà de trenta batlles catalans [bloc]. El reportatge [article al meu bloc] sobre el País Basc de Capçalera, segurament el reportatge d'investigació -compartit amb el mestre Jordi Rovira- més important de la meva vida per la transcedència de les descobertes (guerra bruta mediàtica dels aparells de l'estat els anys 70). Tota la feina dels vídeos a CatalunyaReligió.cat. Les col·laboracions també cada tres setmanes al diari El Punt [aquí]. El retrat mensual a la revista Foc Nou [aquí]. El bloc d'anàlisi polític local LaRiera48 a MataróNotícies.cat, on intento seguir l'actualitat dels polítics mataronins i maresmencs [aquí]. I l'espai La Tertúlia (política) que he moderat a Mataró Ràdio tot l'any [aquí].

En allò personal, un fantàstic viatge de la mà de Rafael Vallbona a l'Alentejo portuguès -sense ell físicament parlant sinó a través del seu llibre Viatge a l'Alentejo-. Ha estat un any dur, d'adaptació, de sentir la pluja que et mulla quan ets a la intempèrie. A vegades pica, aquesta pluja... Ser emprenedor és una experiència revitalitzant i molt engrescadora, però amb els seus esclavatges. El 2011 serà qüestió de saber-los afrontar una mica millor. I viure-ho tot plegat amb una mica més de calma i serenor. Aquest és l'autèntic repte, sí.

dilluns, de desembre 27, 2010

La solitud a 'Valors a peu de carrer'



A Catalunya, unes 220.000 persones de més de 65 anys (el 20,4 per cent) viuen soles, una circumstància que és força més habitual en les dones, i als municipis de menys de 20.000 habitants. De fet, hi ha pobles en què el 66 per cent de la gent gran viu sola. Malgrat aquesta dada, la solitud a la tercera edat a la ciutat no és una excepció, es calcula que a Barcelona hi viuen soles 82.000 persones de més de 65 anys i un 17 per cent de les quals superen el 85 anys. De totes maneres, la solitud a vegades també és volguda: actualment els joves -si poden, és clar- comencen a emancipar-se sense companyia. Avui, doncs, a diferència de gran part de la història, viure sol no és estrany. Així doncs, per molts la solitud encara és una situació angoixant perquè aboca a viure només en companyia d'un mateix. De mica en mica, però, sembla també que entenem la necessitat de conrear la solitud a fi de conèixer-nos millor a nosaltres mateixos, que és en realitat l'única forma de saber conviure amb els altres.

De tot això hem parlat aquest dilluns a una nova edició de Valors a peu de carrer. Hem començat amb el filòsof i teòleg Francesc Torralba, padrí de la revista i un veritable especialista en el camp dels valors. També hem conversat amb l'artista joier i escultor mataroní Perecoll per saber com els artistes treballen en solitud. Finalment hem entrevistat també mossèn Joaquim Casadevall, fundador del Voluntariat de Suport en la Solitud de l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona que des de la seva fundació ara fa deu anys, ha atès a més de 4.000 malalts. Com sempre el programa es tanca amb el consultori d'en Fransiscu.

Per cert que aquest mes de desembre, que encara no hem acabat, les descàrregues al podcast de Valors, on anem penjant tots els programes que emetem a Ràdio Estel, han arribat a 1.200. Durant tot el 2010 hem fet pràcticament 8.000 descàrregues. No són xifres irrisòries. Cada dia hi ha entre 50 i 100 persones que fan ús dels nostres continguts a la xarxa. Són molt bones notícies per aquest projecte radiofònic i pel conjunt del projecte Valors.

diumenge, de desembre 26, 2010

Tres flashos de final d'any

1. Els convergents maresmencs, de moment, pinten poc al govern Mas. L'alcaldable nacionalista per Barcelona Xavier Trias pronosticava fa uns dies a l'Ara davant la pregunta de si eren extrapolables els resultats de les catalanes a les municipals que el convergent Josep Rull a Terrassa treuria molts bons resultats així com el candidat de Mataró, del qual no es reproduïa el nom, segurament perquè Trias no el va dir. Però segurament també perquè no el té tan present com el candidat terrassenc. Valgui l'anècdota per reflexar la manca de presència que la gent de Mataró i el Maresme de Convergència i Unió, pel que hem vist de moment, tindrà en el nou govern Mas. En el Parlament, els tres diputats de CiU que hi hauran són Joan Morell, Benet Maymí i Roger Muntañola; ni l'alcalde de Premià Miquel Buch -un dels joves que despunten amb força en el panorama polític comarcal- ni Joan Mora, l'alcaldable per Mataró. Veurem si les incorporacions de segona fila contrasten una mica aquesta imatge. Potser és que estàvem massa acostumats amb la influència maresmenca dels governs Pujol, amb persones com el mateix president, el sempitern conseller d'Indústria Antoni Subirà, l'incombustible Ramon Camp, Maria Eugènia Cuenca... Què fara, per cert, Artur Mas amb el tema de la Ronda del Maresme? Actuarà de forma pragmàtica, seguint l'acord que tenien els nacionalistes a nivell maresmenc amb els socialistes, o es revisarà tot el traçat tan de la Ronda del Maresme com de la Ronda al seu pas per Mataró com va deixar anar Benet Maymí en una tertúlia electoral a Mataró Ràdio?

2. Paulí Mojedano més sol. Després del clímax que va suposar la sortida del partit del fins ara cap del grup municipal del PP Paulí Mojedano, els esdeveniments a la formació conservadora es van succeïnt. La primera operació un cop près el control del grup municipal per part del president local i els seus homes de confiança -Marcos Fernández, José Luis Calzada, Adam Alonso- ha estat intentat acabar amb qualsevol possibilitat electoral per al fins ara cap de llista popular: els de José Manuel López han estès l'ombra del dubte sobre ell arran de l'afer no aclarit dels 25.000 euros pertanyents al partit que suposadament estan a mans de Mojedano. La deserció [notícia a MataróNotícies.cat] de les seves regidores fidels, Maria Lluïsa Corominas i Ana Martínez, així ho certifica i deixa en molt mala posició a l'home que va encapçalar les llistes del PP el 2007. Cal una resposta clara seva, per confirmar que aquests 25.000 euros no han tingut un ús privatiu a les seves mans.

3. La CUP es reforça amb Toni Guirao. La CUP anuncia [notícia a MataróNotícies.cat] un fitxatge estrella, el de Toni Guirao, que durant un parell de mesos, de juliol a setembre de 2007, va ser el cap del grup municipal d'ICV-EUiA en substitució de Jaume Graupera. L'acord, de fet, és entre la formació independentista i Revolta Global-Alternativa Anticapitalista, i suposa una rèplica estratègica a l'anunciada candidatura Per un Mataró d'Esquerres: si la CUP és capaç de fagocitar l'esperit d'aquesta candidatura impulsada pels antics membres d'Esquerra Unitària, podria mantenir sense problemes el seu actual regidor a l'Ajuntament i, en el cas d'una hipotètica baixa participació, obtenir-ne un segon. Bona jugada de Joan Jubany i Xevi Safont-Tria: els partits petits tindran molt a dir en un Ajuntament -com la societat, com hem vist en el nou Parlament, cada cop més fragmentat-.

dijous, de desembre 23, 2010

La fe que consola en la distància*

"A mi si que m'ho han dit a l'escola, si!", apunta satisfet l'Emmanuel, el fill petit d'en Carlos i la Leyda, una parella colombiana que viu a l'Hospitalet de Llobregat i que va tenir una participació puntual però singular en la cerimònia de dedicació de la Sagrada Família que va presidir Benet XVI el passat 7 de novembre: van ser els encarregats d'entregar les ofrenes al Sant Pare a durant el moment previ a la Comunió. "Transmetia una pau, una serenitat... per això no ens vam posar gens nerviosos. Aquell somriure seu s'encomana", explica a duo el matrimoni Marín-Candela amb la seva veu melosa i agradable. En Carlos, que no és massa amic de jerarquies ni pompositats, afirma que des de la trobada amb el Papa les lletres de les cançons religioses que escriu han adquirit més profunditat. Més feliç encara estava la mare de la Leyda que, a l'altre costat del bassiot, es va aixecar a les 4 de la matinada per poder veure la seva filla pel televisor, orgullosa de veure com aquella noia que ara fa tres anys se'n va anar a retrobar-se amb el seu marit a la llunyana Barcelona tingués un paper privilegiat en tan especial cerimònia. "Qui anava a dir que dos persones normals i corrents com nosaltres, de Colòmbia, acabarien ajudant el Papa a repartir la Comunió a la consagració de la Sagrada Família? El de dalt ens té consentits", explica joiós el matrimoni.

Ells deuen ser, de fet, de les poques persones que han conegut la Sagrada Família abans com a església que com a monument, perquè des que en Carlos va arribar a Catalunya ara fa set anys, el 23 de desembre de 2003, aquesta ha estat la seva comunitat parroquial de referència. Un parent seu també emigrat el va portar a la comunitat que ocupa la cripta de l'excepcional edifici i va entrar a formar part del cor parroquial que anima les misses del diumenge a 1/4 de 9 del vespre. Durant els quatre anys que va passar sol a Catalunya, des que el seu germà li va insinuar de venir a ajudar-lo en el camp de la construcció fins que es va retrobar amb la Leyda, el 2007, aquest cor es va convertir en una família per a ell, un espai de recolzament on superar l'enyorança d'haver deixat dona i fills tan lluny. A Bucaramanga, la població colombiana de la qual provenen, la Leyda es consolava també visitant esglésies de forma quotidiana: "Entrava, m'asseia, parlava amb Déu i ell em responia a la seva manera. Això em tranquil·litzava", recorda.

No és que visquessin malament, allà a Colòmbia, no. Simplement volien donar més oportunitats als seus fills, l'Emmanuel i la Daniela, de les que haurien tingut si s'haguessin quedat a la seva pàtria. "La veritat és que som aquí per ells, més que per nosaltres", apunta la Leyda. Ara ella, després d'haver cuidat una dona gran, exerceix de modista però ho fa des de casa, on també pot cuidar dels nens. Seguint la traça del seu marit es va incorporar al cor de la comunitat de la Sagrada Família però també fa de catequista a la parròquia de la Mare de Déu dels Desemparats, a la Torrassa. "Tenim moltes ganes d'ajudar l'Església d'aquí", comenta. La fe de la parella és fonda i està molt vinculada amb un seguit d'operacions que van haver de fer a la Leyda anys enrere, quan encara vivien a Colòmbia. "Cada vegada que superava una de les intervencions ho vivia com si Déu em donés una nova oportunitat. Avui encara sento que cuida de mi a cada moment", s'expressa la Leyda. "No concebim la nostra vida sense la presència de Déu", rebla en Carlos.

* Publicat a Foc Nou de desembre.

dimecres, de desembre 22, 2010

Deu minuts de silenci per escoltar el Nadal. Presa 11.

L'edició de 2001, la segona, quan fèiem l'acte davant del Classic Coffe.

Si, si, ho he comptat i aquesta serà l'onzena vegada que farem silenci a Mataró, el dia 24, a les 7 de la tarda, a la plaça de Santa Anna. Els qui l'organitzem, la revista Valors, Justícia i Pau i Acció Catòlica Obrera tenim tan interioritzada la cita que ja no cal pràcticament ni convocar-ho. Ja comptem que farem silenci. Que ens donarem l'oportunitat d'interrogar-nos. Només durant deu minuts, perquè més estona vint, trenta, quaranta minuts de silenci, potser ens indigestaria, tan poc acostumats com hi estem. No fos cas que es convertís en una tortura. Bromes a banda, em sembla que si els organitzadors tenim l'acte interioritzat els assistents també. Ja no en fem massa propaganda, del propi acte, i la gent ve igual. Però vaja, tampoc és que el termòmetre per mesurar l'èxit d'aquest acte hagi de ser l'assistència: l'èxit està en cadascú, en sí més enllà del dia 24 aconseguim dotar-nos d'estones de silenci i quietud, durant la resta de l'any. Això sí que costa. Però això ja s'ho sap cadascú... mentrestant, en nom meu i de Valors quedeu convocats a l'onzena edició de l'acte. Ja ho sabeu, el dia 24, a les 7 de la tarda, al bell mig de la plaça de Santa Anna.

dimarts, de desembre 21, 2010

Una mica més orfes

Avui pretenia dedicar el meu post diari a una nova edició de l'espai La Tertúlia política de Mataró Ràdio, que s'ha emès avui dimarts a les 4 de la tarda i que podeu recuperar anant aquí. Va ser una tertúlia animada, on van participar Joaquim Fernández, de CiU, Adam Alonso, del Partit Popular, Ramon Bassas, del PSC, Esteban Martínez d'ICV i Joan Jubany de la CUP -el representant d'ERC Antoni Soy va excusar la seva presència-.

M'ho vaig passar bé, moderant-la, com cada mes. Mentre sentia Joan Jubany com punxava amb el seu estil característic tan el representant d'ICV com el de CiU i veient la cara que hi posava en Quim Fernàndez -"Ai Jubany, mira que n'ets de punxatripes, eh?"- vaig posar-me a pensar per un moment en la familiaritat entre polítics i periodistes a casa nostra. Podria haver endevinat la resposta del veterà regidor nacionalista a l'Ajuntament en el torn de rèplica. I és que passa a qualsevol lloc on hi ha polítics i periodistes: ens acabem coneixent tots molt, en algunes ocasions fins i tot massa, perquè es fa difícil posar gaires barreres amb les persones amb qui -en un determinat moment de la vida- comparteixes hores i hores de feina: rodes de premsa, plens municipals, cafès, esmorzars i dinars... Des d'un punt de vista teòric hauria de defensar que no, que precisament per la importància de les feines respectives, la relació entre polítics i periodistes hauria de ser estrictament professional. Però a l'hora de la veritat... conec molt pocs casos de professionals del gremi que siguin capaços de mantenir aquesta distància. Jo no sóc un d'ells, per exemple.

L'Oriol Batista em consta que també era dels que no sabien evitar aquesta relació, dels que eren incapaços de mantenir la fredor en les relacions polític-periodista. Mentiria si digués que vaig compartir moltes rodes de premsa amb ell, però en canvi si que recordo uns quants passadissos d'aquests a què em referia: bromes, comentaris, insinuacions... aquesta mena de diàlegs de fer bullir l'olla en què el polític s'ensenya una mica i el periodista aprèn a interpretar els circomloquis del seu interlocutor. L'Oriol era una persona que estimava els periodistes, penso. Tan en l'aspecte professional com en les persones que hi havia al darrera. Sempre que et podia donar un cop de mà ho feia. Fins i tot de forma políticament temerària: el fair play estava per sobre d'això i si et podia treure d'un atzucac, ho feia. Sense demanar res a canvi, evidentment. I això, entre moltes altres coses, l'honorava. La proximitat en l'edat també hi ajudava molt: ell era de la generació immediatament anterior a la nostra, però ja hi havia moltes afinitats en molts sentits.

Avui, com algú ha dit en el ple extraordinari celebrat a l'Ajuntament a la una del migdia, ens hem quedat una mica més orfes, els mataronins. Hem perdut un entusiasta de la nostra ciutat. I la pèrdua, en molts sentits però també en aquest, és irreparable. Ens toca als que ens quedem fer tot allò que sabem que ell hauria fet per la ciutat que estimava i amb la qual es va comprometre a fons. Ens quedem amb la teva rialla, Oriol; això sí que ningú ens ho podrà arreplegar.

dilluns, de desembre 20, 2010

[LaRiera48] Es consuma la ruptura al PP local

Imatge de Paulí Mojedano besant el passat 22 de gener Alícia Sánchez Camacho. Ara tot això ja és història. Foto: C.S.

Ha estat la notícia del dia, comentada a totes les redaccions locals i en els ambients polítics, tot i que durant el cap de setmana havia corregut ja la possibilitat que fos aquesta setmana prenadalenca quan es consumés el procés de ruptura en el sentit del Partit Popular de Mataró. De fet era una notícia esperada, a la qual ja havíem dedicat diverses entrades [aquí] i [aquí]. Avui, finalment, ha estat quan Pauli Mojedano -acompanyat de Maria Lluïsa Corominas i Ana Martínez- ha anunciat la seva sortida del grup municipal popular, que ara quedarà integrat tan sols pel president local José Manuel López, i la seva baixa com a militant del Partit Popular de Catalunya, una formació on tenia carnet des de feia tres dècades, en temps de l'extinta Alianza Popular.

Ha fet bé Paulí Mojedano deixant el Partit Popular? Sí, segur que si, perquè si de fet des de feia molt temps la cantarella de molts sectors político-periodístics era "què hi fa en Paulí al PP?" al final el procés de decantació lògic era aquest. I sobretot perquè l'aposta que va fer Montse Nebrera en el seu moment i a la qual ell va donar entusiàsticament va fracasssar en el sí del partit. En aquell moment Mojedano segurament hauria d'haver aprofitat per saltar del vaixell, però probablement va voler intentar encara el darrer esforç... Ara, ha fet bé de no deixar l'acte de regidor? Això sempre és discutible. L'argument del qui se la queda sempre és "s'ha de defensar el projecte amb què es va anar a les eleccions" però és clar, segurament la majoria de gent que va votar la llista del Partit Popular ho va fer per donar suport a aquesta marca electoral... ni a Paulí Mojedano ni al projecte del Mataró Marítim... Amb tot hi ha una circumstància, econòmica, que almenys deixa ben parat Mojedano: amb l'acció que ha protagonitzat avui Paulí Mojedano deixa de ser el regidor alliberat d'un grup polític municipal, situació que no podrà reproduir com a regidor no adscrit. Per tant en termes econòmics avui ha generat un negoci ruinós... i això l'honora. En l'altra cara de la moneda és evident que mantenir la presència a l'Ajuntament és una plataforma fantàstica per poder tenir encara una notòria presència mediàtica... de manera que sembla bastant probable que el paulinisme es converteixi en una candidatura pròpia a les properes municipals... Això, però, encara s'ha de decidir.

Avui, en tot cas, es tanca un període llarg, de set anys, des que Joan López va deixar el lideratge del PP a Mataró el 2004. Això és important, perquè Mojedano i la seva forma de fer política -malgrat alguns errors notoris en els darrers temps- han quedat registrats a les parets de l'edifici consistorial, així com el seu projecte estrella, el Mataró Marítim. També és moment, doncs, per reconèixer la feina feta pels que avui han estat la notícia. Que tinguin sort.

· Notícia a MataróNotícies.cat [aquí] i a Capgròs [aquí]. També reacció de José Manuel López a MataróNotícies.cat aquí.

dijous, de desembre 16, 2010

[Valors] La tendresa, més enllà del Nadal

El període nadalenc és un període on tots una mica ens obliguem -o ens permetem, potser també- expressar tendresa. Podem fer-ho quan ens donem els regals, quan comprem un detall per una altra persona, en compartir algun dels dinars o sopars que sovintegen en aquestes dates... Amb un punt de pudor, això si, de prudència, perquè expressar tendresa, sensibilitat, ensenyar els nostres sentiments... no és una cosa que estigui a l’ordre del dia, que estigui socialment adaptat, i menys encara en el cas dels homes, als quals ens toca mostrar fermesa, seguretat, convenciment, força. Per això aquest mes de desembre, a Valors, volem parlar de la tendresa, de la necessitat de reivindicar aquest valor i disassociar-lo d’allò que se’n diu popularment «la nyonyeria». La vida també té un costat tendre, sensible, que hem de canalitzar, deixar que flueixi i creiem que ho hem de reivindicar. Ho fem de la mà d’un grup d’articulistes que obre Francesc Torralba, autor de La tendresa (Pagès editors), Ana Ruano, Anna Navarro i Viqui Molins.



A parlar de la tendresa hem dedicat també el Valors a peu de carrer de just abans de Nadal, amb la participació de la pedagoga Mar Galceran, la psicològa Ana Ruano, el periodista Òscar Fernández, el contador de contes Oriol Toro i com sempre en Fransiscu. És una bona manera, pensem, de completar els continguts que hi ha a la revista d'aquest mes.




Oriol Toro explicant un conte sobre la tendresa i Oscar Fernández parlant dels mariners que ha conegut a la Casa Stella Maris de Barcelona.

dimecres, de desembre 15, 2010

Un pensament arran de 'El Pensament Marià'

"Nascut l'any 1930, era un bisetmanari, un format poc habitual avui, fundat el 1907 com a publicació religiosa, vinculada a les Congregacions Marianes però que a partir dels anys vint es va anar convertint en un periòdic d'opinió, catòlic, de dreta, catalanista i amb informació local". He trobat aquesta descripció de El Pensament Marià, publicació on participava el meu avi Ramon Salicrú, llegint un article del meu tiet i fill seu, Manuel Salicrú, a la darrera edició dels Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, per cert la publicació històrica local més longeva i degana, d'uns continguts espectaculars sovint, tan com passen desaparcebuts.
I m'ha fet pensar d'on em va venir a mi la dèria pel periodisme. És curiós perquè en un determinat moment et sembla que una cosa t'agrada a tu perquè t'agrada i s'ha acabat, però amb el temps te'n vas adonant de com d'absurda és aquesta percepció: si una cosa t'agrada és perquè la coneixes i si la coneixes deu ser que te l'han fet conèixer. En saber què t'agrada fer, a la vida, la família, el teu entorn, hi té una influència fonamental. En el meu cas crucial.

Per què dic això? Perquè jo mateix vaig començar a exercir el periodisme -a aprendre a fer periodisme, de fet- en el camp del periodisme religiós, cosa que avui em converteix en un exòtic total -no com en el temps del meu avi-, en un freaky, vaja. I és que la gent que es dedica al periodisme religiós avui a Catalunya ens coneixem tots perquè cabem en una habitació més aviat petitona. Va ser amb catorze o quinze anys que vaig començar a col·laborar a El Full de Sant Josep, la revista de la parròquia on jo acudia, en paral·lel a muntar una revista a l'escola, al GEM, que s'anomenava i s'anomena Aula Oberta. Al cap de dos o tres anys vam fer el salt a tota la ciutat i vam crear una publicació eclesial que es va dir El Full de Mataró, on vaig gaudir a dojo de les primeres possibilitats de potinejar fent periodisme: provar idees, desplegar temes, fer les primeres coneixences, aprendre també des d'un punt de vista tècnic i de disseny... Van ser uns anys de formació brutals, els quals recordo amb enyor i emoció, on vam coincidir tot un grup de gent maquíssim: la Maria Coll, en Ramon Rado, en Joan Safont, en Ramon Reixach, l'Anna Olm... També per la mateixa època col·laborava en el programa Creure Avui de Televisió de Mataró, sobretot en l'elaboració de l'Espai Cultural: la majoria de coses que sé sobre cultura i història de la ciutat les vaig aprendre fent aquells reportatges, de la mà de l'Albert Dresaire, en Jordi Rovira, en Joan-Francesc Clariana...

Tot això és el que he recordat quan m'he trobat aquest apunt sobre El Pensament Marià als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria: jo no seria qui sóc, no seria probablement ni periodista, sense la vinculació familiar amb els mitjans de comunicació. En el seu moment amb un setmanari meś o menys de dretes com El Pensament Marià a través de l'avi, molt anys més tard amb la presència del meu pare a El Maresme, una revista també setmanal però esquerranosa -a més en la primera etapa, el 66, el seu germà Manuel també hi havia participat, a El Maresme-. Al vèrtex de les col·laboracions de tots plegats sempre el mateix: el servei a la ciutat i al país, des de posicions diferents, però en el fons amb les mateixes voluntats. Jo, humilment, intento també mantenir aquesta voluntat.

M'encantaria ser digne d'aquesta història que porto a les esquenes i transmetre als meus fills la mateixa passió i el mateix compromís dels qui m'han precedit.

dimarts, de desembre 14, 2010

[LaRiera48] Candidatures frívoles

Tot i que un any enrere semblava que podria ser Reagrupament, amb Jordi Surinyach com un dels impulsors principals, qui podria plantejar batalla a ERC en l'espai independentista institucional a la ciutat, finalment serà Solidaritat per la Independència, el moviment electoral impulsat per Joan Laporta, qui presentarà candidatura el 22 de maig de 2011 a les municipals. El seu cap de files s'apunta que serà Cosme Varela segons explica MataróNotícies.cat, una persona vinculada al moviment veïnal -és vicepresident de la Federació d'Associacions de Veïns de Mataró- i al moviment cultural popular i tradicional. Varela, però, en declaracions a la mateixa web admet ja que serà difícil entrar al consistori a la capital del Maresme si Solidaritat es presenta en solitari, de manera que la voluntat seva i de l'equip de la formació de Laporta és parlar amb altres formacions independentistes a la ciutat i crear una nova candidatura unitària.

És clar, això si ara fóssim l'any 2000, posem per cas, tindria un sentit, però és que a desembre de 2010 ja hi ha dues formacions independentistes a l'Ajuntament de Mataró, Esquerra Republicana, amb dos regidors, i la Candidatura d'Unitat Popular, amb un regidor. Per tant, se suposa que si Solidaritat vol entrar a l'Ajuntament seria formant part d'una llista comuna amb els republicans i amb la llista assembleària. Això s'endevina difícil, a no ser que des de la direcció nacional d'Esquerra precisament impulsés candidatures conjuntes amb Solidaritat com sembla que s'estaria gestant a Barcelona. En el cas de la CUP, m'estranyaria molt que després de tants anys de lluita amb ERC pel mercat electoral independentista, ara de cop i volta aquesta formació decidís sacrificar la marca i menys fer-ho de la mà també del partit de Laporta, amb un gruix ideològic molt allunyat seu. Per tant, el més probable és que Solidaritat per la Independència s'acabi presentant en solitari i intenti, això si, sumar als seus 1.500 vots els 570 recollits per Reagrupament el pasat dia 28 a Mataró. Per tant, fent sumes, podria arribar a haver-hi un tercer partit independentista a l'Ajuntament. La pregunta és si això té cap sentit -en el cas d'ERC i la CUP penso que si perquè hi ha visions socioeconòmiques molt diferents, com s'ha vist en aquests darrers quatre anys; comparteixen la idea de la independència però cosa més-.

I la resposta a la pregunta em fa pensar en la frivolitat en què, al meu entendre, es munten moltes vegades candidatures de cara a les municipals. Alerta: sóc un entusiasta de què hi hagi quan més opcions a votar millor, en totes les eleccions, com diaris als quioscs. Però s'ha de ser seriós i no ho és improvisar una candidatura local a cinc mesos de les eleccions sense ni un sol contingut local. Quina proposta electoral per Mataró farà Solidaritat per la Independència si es presenta sola? Penso també en Ciutadans-Partido de la Ciudadanía a Mataró, que ja es va presentar a les eleccions de 2007 i va obtenir una mica més d'un miler de vots. Algú ha sentit en els darrers quatre anys una sola proposta de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía a Mataró? Hi ha algú de Ciutadans que tingui una sola idea potent per a la ciutat? No tinc res contra l'amic Álvaro Ruiz i la gent que han impulsat la formació antinacionalista a casa nostra, però en el cas -molt improbable- que traguessin un regidor a l'Ajuntament aquest tindria un efecte purament estètic i simbòlic, quan el que necessitem són polítics de raça, que coneguin la ciutat, que l'hagin pensat almenys una mica i estiguin disposats a fer el que calgui per defensar-ne una visió pròpia.

Una cosa és presentar-se a unes eleccions i una altra fer-ho tenint un projecte per la ciutat. La frivolitat, en aquest sentit, va in crescendo: tothom s'hi atreveix. I la política, en comptes de sortir-ne reforçada, queda empetitida, un cop més.

dilluns, de desembre 13, 2010

[Valors] La ficció que ens influencia en la realitat





Els serials de ficció poden tenir una gran influència en la visió que ens conformem del món, sigui en positiu o en negatiu. Aquesta és una evidència que tothom dóna per sentada en el camp dels informatius, però en canvi en els àmbits de la ficció no es té massa en compte. Hi ha tota una generació de joves que hem après a estimar, a contemplar el sexe, més a partir de la pantalla que d'una altra cosa. I moltes altres coses que potser altres generacions havien après de forma oral, a partir dels amics o la família.

Per parlar de tot això aquest dilluns a Valors a peu de carrer hem conversat amb quatre persones: David Plana, el guionista principal del serial de TV3 La Riera, Manel Bonany, que va exercir de coordinador de sèries de televisió també de TV3 com El Cor de la Ciutat o Ventdelplà, Hèctor Mora, politòleg, amb qui hem parlat de El Ala Oeste de la Casa Blanca i Francesc Grané, doctor en ciències de la comunicació i especialista en el fons dels programes televisius, en els missatges ocults que hi ha darrera aspectes aparentment innocus com l’entreteniment o la ficció. I, com sempre, acabem amb en Fransiscu que respondrà el seu consultori. Al vídeo que hi ha sobre aquestes ratlles, Francesc Grané, assegura que hi ha una ideologia difusa, dominant, en el conjunt dels espais televisius, sigui conscient o inconscient. Aquesta és una de les ediccions més reeixides del programa que hem fet fins ara. Esperem que sigui del vostre interès.

diumenge, de desembre 12, 2010

Sentir-se "nacional"*

Hi ha rituals que cal complir, com renovar-se el passaport i el DNI. I com que som ciutadans devots els acomplim. Després d'intentar que via cita prèvia em donessin hora -ho van fer però massa tard per permetre'm fer dilluns l'examen de conduir-, decideixo acudir a les dependències de la Policia Nacional de Mataró, a l’Avinguda Gatassa. Aquí s’hi ha de venir quan més aviat millor, perquè a les 9 del matí reparteixen hores d’atenció però la rumorologia diu que en donen més aviat pocs, de tiquets, per tant has d’arribar entre els primers. Arribo a ¾ de set del matí amb l'incògnita de si me'n sortiré. Veig una cua llarguíssima de nouvinguts. "Ja he begut oli", penso, “segur que no em donen hora”. Pregunto a un jove d'origen magrebí i m'aclareix que si sóc "nacional" la meva cua és una altra. Buf, m'agrada ser "nacional", doncs. Em trobo amb mitja dotzena de persones que han matinat de valent com jo. Alguns venen de lluny, com la senyora del costat, que és de Lloret. Altres és el tercer dia que ho proven: “Si de passaport només som tres potser si que avui me'n surto”, apunta...

Mentre espero em fixo en què no llueix la senyera a l'edifici, i això que diu l'Estatut que tot edifici institucional ha de tenir les dues banderes oficials... Que estrany. La policia no compleix les lleis? Bé, tampoc muntaré un numeret ara: si de cas un cop fet el carnet i el passaport aniré a fer la denúncia oficial...

A quarts d’onze del matí sóc fora amb el DNI i el passaport nous de trinca. Qui diu que l’administració no funciona?

* Article publicat a El Punt.

divendres, de desembre 10, 2010

[Valors] Recupera la conferència de Núria Chinchilla: el vídeo 2.0


CLICA AQUÍ per veure la versió sencera de la conferència

El 25 d'octubre passat, just abans de l'entrega de premis de la Fundació Bufí i Planas, va tenir lloc la segona sessió del cicle que, com a Associació Cultural Valors i junt amb aquesta institució, organitzem a Tecnocampus Mataró-Maresme. Avui, gràcies al vídeo, els que no hi vau poder assistir podeu recuperar la conferència -una versió resumida o la seva totalitat- en el vídeo i l'enllaç que teniu aquí a sobre (també podeu recuperar les millors frases de la conferència en text aquí, a partir de les piulades que vam fer via Twitter).

És la teoria dels actes 2.0, els actes que gràcies a les noves tecnologies poden ser consumits en el moment en què l'espectador vulgui, encara que hagin passat hores i dies de la seva finalització en el món real. Una experiència que vam començar amb Valors, precisament, arran de la presentació [aquí] del volum El Desig essencial de Xavier Melloni a Mataró, l'octubre de 2008, i que posteriorment, a través de la productora Clack [web] que comando amb l'Eloi Aymerich hem anat desenvolupant en el que en diem Comunica 2.0. És així que en aquests moments donem serveis de cobertura d'actes en vídeo per a Cossetània Edicions [aquí], Fragmenta Editorial [aquí] o la Fundació Rafael Campalans. Les idees innovadores, més sorprenents, a vegades sorgeixen a partir de la quotidianitat, de l'anar fent i experimentant, no de llargues reunions en despatxos tancats.

dijous, de desembre 09, 2010

Hem sigut feliços*

LaM/Do#m/ReM/MiM
Hem passat mil aventures junts,
Hem perseguit molts trens sota la lluna,
Hem oblidat qui som i el nostre món,
ens hem summergit en els mars de la diversitat.

LaM/Do#m/ReM/MiM
Hem vist milers de gents estranyes,
Hem anat sentint diferents idiomes,
Hem conegut la por, el neguit, el somriure,
Hem vist la mort aprop i també la vida.

LaM/Do#m/ReM/MiM
Un nen ens crida prop de l’Stari Most,
Ens passegem per la ciutat de les bombes,
Lleguem records darrera una postal,
Pensem amb els que s’han quedat a casa.

LaM/Do#m/ReM/MiM
DEMÀ A LA TARDA QUAN A CASA HAGI TORNAT,
COMENÇARÉ A ENYORAR TOT EL QUÈ ENS HA PASSAT.

LaM/Do#m/ReM/MiM (molt tranquil)
No sé si serà gaire fàcil donar aquest nou pas,
No sé quin nou parany ens durà la vida,
No sé quantes coses ens aniran passant,
No sé tampoc si tu i jo anirem endavant.

HEM SIGUT FELIÇOS, TASTANT LA LLIBERTAT,
ENS HEM SENTIT DIFERENTS PERDUTS EN LA IMMENSITAT.

Do#m/La/Re/Mi
Però ara hem de tornar a la realitat,
sortir d’aquest núvol on ens havia dut l’agost,
agafar forces per complir amb els nostres reptes,
obrir els ulls per entendre la complexitat de l’existència.

TORNADA...


Hi va haver una època en què jo escrivia cançons. Si, si. A vegades les escrivia i hi posava la música, altres vegades la part musical la fèiem amb en Francesc, a duo... I a més de fer-les cantàvem, en públic o en semipúblic. Tots els que procedim d'un cert hippisme conceptual, d'arrel missaire en el meu cas, crec que ho hem fet. Era una manera de fer que s'havia de tastar, en un moment en què suposo que semblava la millor per fórmula per explicar com et senties en anys de plena efervescència. Aquesta cançó que he reproduït aquí sobre recordo que la vam fer en una estació de tren, de matinada, a Ventimiglia, Itàlia. Representa la visió idílica del viatge adolescent, quan tot és alegria i emoció. La música la vam posar a la tornada, ja a casa.

Aquest 9 de desembre que en Francesc en fa trenta, deixo dit que "Hem sigut feliços" -incorrecció lingüística inclosa- però que això tot just acaba de començar. Així de clar.

dimecres, de desembre 08, 2010

Fulles que transllueixen

Fullejar el passaport ja caducat és fullejar l'interior d'un mateix, els darrers fulls de la nostra biografia. Cada visat estampat, de colors, mides i missatges diversos, en les pàgines establertes a tal efecte, són un mirall de la pròpia persona: darrera aquests símbols a vegades estrambòtics hi ha desitjos, alegries, sentiments, passions, odis, fantasmes, il·lusions, projectes que han conclòs, projectes que encara segueixen... Fa basarda, segons com mirar, aquest document, perquè el regust administratiu no impedeix que trasllueixen coses molt més enllà de màquines, de tampons, de guixades fetes de forma ordinària per algú que no havies vist mai i mai més veuràs. Hi ha molta vida, en aquests papers. Vida que ha estat i ja no és, la majoria de les vegades. El passaport és un petit resum de la nostra vida. Però què carai, també una forma d'estar-ne orgullós, de la pròpia trajectòria: Bòsnia, Croàcia, Perú, Argentina... ompliria fulls, només a partir d'un d'aquests tampons. Vinga, a omplir-ne un altre, que no ha estat res!

diumenge, de desembre 05, 2010

[LaRiera48] Els petits i les autonòmiques: els regidors d'ERC perillen però ICV es consolida

La setmana passada, en aquest espai d'anàlisi polític, ens vam dedicar a interpretar els resultats de les autonòmiques a Mataró però sobretot dels deu mil vots que va treure CIU al PSC -19.338 versus 9.035-. Avui voldríem incidir en els resultats de la resta de partits amb representació al consistori, que obtenen millors resultats en tots els casos. El PP va obtenir diumenge 7.126 vots mentre que a les municipals van ser 5.626, Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa 3.538 mentre que Jaume Graupera només en va treure 2.545 el 2007, Esquerra Republicana malgrat la debacle general va treure 2.664 vots i el 5,3 per cent dels sufragis -2.438 el 2007-, Ciutadans 1.841 mentre que a les municipals 1.196 -sense possibilitats d'arribar a treure un regidor tampoc ara-, Plataforma per Catalunya 1.710 mentre que tan sols 132 a les mataronines -creixement espectacular, aquest sí-, mentre que les dues formacions independentistes noves, Solidaritat i Reagrupament, van treure 1.531 i 570 vots repectivament, posiblement divindint-se els 2.173 que van permetre a la CUP col·locar un regidor a La Riera 48. Els 1.820 de l'Alternativa Vecinal a les municipals probablement es deurien desfer entre l'abstenció i, potser, la pròpia Plataforma per Catalunya, seguint la lògica de la resta de ciutats de la primera i segona corona metropolitana, on sembla que votants socialistes tocats per la crisi haurien optat per la formació d'Anglada.

Tot, com sempre, però, s'ha de posar en quarantena perquè la participació diumenge va ser del 59,70 per cent, mentre que a les municipals va caure un 13%, fins al 46,77 per cent. Això, fent política ficció, vol dir que hauríem de reduir almenys una desena part dels vots dels partits citats. Si, per exemple, i sent benèvols, apliquem aquest càlcul a ERC i treiem 266 vots als 2.664 que va treure diumenge en queden 2398, molt justos per mantenir els dos regidors a l'Ajuntament. Més encara si, Solidaritat per la Independència, eufòrica després dels resultats a les autonòmiques, és capaç de pujar dels 1.500 vots que va treure diumenge passat. Per sort dels republicans sembla que es desinfla la possibilitat de què l'altre formació que els disputava terreny, Reagrupament, presenti llista a Mataró.

Qui sembla, en canvi, que no ha de tenir cap problema per mantenir els actuals dos regidors i sumar-n'hi un tercer -de nou- són els ecosocialistes capitanejats per Esteban Martínez, que tornarien com a mínim als seus tres mil votants clàssics. Aquesta, i no una altra, és la clau que assegura que un nou mandat dels socialista Joan Antoni Baron a l'Ajuntament de Mataró: després d'un mandat en què les regidores Conxita Calvo i Quitèria Guirao han passat força desaparcebudes però no han patit cap campanya negativa, l'electorat postcomunista tornaria a donar aire a la seva formació de tota la vida, superat l'efecte fagocitador de la CUP. Diumenge passat ICV va demostrar que manté els seus ben engreixats i res fa pensar que deixaran d'anar a votar el nou i lluent candidat ecosocialista -el 2003 Jaume Graupera es va estrenar amb l'11,62 dels vots-. I si ICV manté com a mínim els seus dos regidors, el més probable és que Joan Antoni Baron, per molt que perdi un regidor el PSC, torni a ser alcalde. Encara que ERC pogués no entrar, per exemple, el supòsit segueix vigent: en comptes de tripartit podríem tenir un bipartit com a Barcelona. Altres possibilitats improbables: que CiU guanyi en regidors al PSC, que CiU pacti amb un PP molt més espanyolista que el de Mojedano o que ERC s'avingui a investir Joan Mora alcalde.

Tot està obert però les autonòmiques, malgrat el que diguin alguns, ens donen pistes també sobre el panorama polític de la ciutat a partir del juny de 2010.

dissabte, de desembre 04, 2010

Connexió arenyenca

Els darrers mesos, per motius diversos, crec que he visitat Arenys de Mar més vegades que mai en la resta de la vida. Concretament d'ençà del mes d'agost cap aquí. Primerament per haver conegut, via un mataroní de pro, una Arenyenca de Tota la Vida (ATV), l'Isabel Yglesias, malgrat que ara viu a Brusel·les. Passejar-se amb ella per la Riera d'Arenys deu ser més o menys com passejar-se amb un MTV com jo per Mataró: ens hi sentim com a casa, o millor que a casa i tot, que ja és dir. Cada pedra, cada paret, cada revolt és una història amagada en el nostre inconscient. Fruit d'aquest coneixement va venir el fitxatge de l'Isabel per Valors, un dels millors que hem fet darrerament. L'Isabel, a mitjans octubre, a més, ens ha fet conèixer algun d'aquests llocs per sopar amb tanta grapa, ubicats a la zona cèntrica, que ens sonaven de nom i encara, fins al moment present. El Turó, em diu que s'anomena.

El mes de setembre per Arenys hi vam passar amb l'Eloi Aymerich dos cops: enregistrant una minisèrie documental sobre la cultura del Maresme protagonitzada per ell i l'Albert Calls, el qual ens va fer conèixer l'escriptora Teresa d'Arenys i retrobar l'Oriol Ferran, amb el qual havíem coincidit pocs dies abans a Sa Voga, als Vespres Digitals que ell organitza cada estiu i on nosaltres vam ser convidats per presentar el Diaridelamusica.com promogut per Clack. En acabat d'aquella trobada encara vam conèixer un altre arenyenc, en Joan Yglesias, del Teatre Principal, amb qui hem entaulat bona relació i un acord de col·laboració pel ddM.

Encara més: la setmana passada vaig tornar a ser a Arenys sopant a casa una amiga de la meva companya, prop de l'estació de Renfe, una zona desconeguda -gairebé com tota la resta de la població- per a mi. Em vaig divertir molt buscant coincidències i diferències entre mataronins i arenyencs i coneixent de primera mà el negoci dels pescadors, com s'organitzen la vida i com se les empesquen per anar fent: admiradble.

Ahir divendres vam tornar a anar a Arenys, en un dia d'aquests d'hivern de fred i sol alhora, oximoronià, per entendre'ns, i vam acabar picant un entrepà excel·lent a l'Ateneu Arenyenc, just davant del port on un dia, de molt petit, recordo haver anat d'excursió amb l'escola i haver-ne quedat meravellat. Dinant-fabulant-imaginant projectes amb l'Oriol Ferran, per si fos poc, vam conèixer un altre mite del poble, en Pep Quintana, gastrònom i viatger. Una persona autènticament sorprenent. Amb gent com ell començo a pensar que això d'Arenys va de debò i hi deu haver una manera de viure el món com a fills d'aquesta terra arenyenca...

Algun dia ens havíem de conèixer, Arenys. Potser encara ens enamorarem, vés per on, malgrat la relació amor-odi que tens amb la ciutat de Les Santes... Temps al temps...

dimecres, de desembre 01, 2010

La fe que arriba a port*

El primer cop que la Montserrat Boix va entrar al pis del carrer Mallorca on encara viu no les tenia totes. Era dia de Reis i venia a conèixer els vuit fills del que havia de ser el seu marit, que havia quedat vidu un any enrera. “Anava a continuar una tasca iniciada i molt ben portada per una gran dona, la mare d’aquests nois i noies”, recorda. Les paraules de l’avia materna la van tranquil·litzar: “A partir d’ara la Montserrat serà com si fos la vostra mare”, va dir serenament als menuts. I a partir de llavors, junt amb el seu marit, va esforçar-se a fer-ho el millor possible. La vida, però, té cops amagats i vuit anys més tard va morir el seu marit: “Va ser un altre trencament molt fort per tots”, relata. La pregària i les persones del voltant la van ajudar molt. Però per tirar endavant també li va ser molt útil la seva professió de psicopedagoga, perquè tot i ser assistent social, la Montserrat ha dedicat els darrers vint-i-cinc anys als Equips d’Assessorament Psicopedagògic del Departament d’Ensenyament.

Aquestes ganes de treballar amb adolescents venen de lluny, de quan ajudava en un centre d’acollida a Sabadell, on va néixer. Tractar amb ells sempre li ha encantat: “A partir d’escoltar-los els he pogut entendre”, diu. L’estimació als altres, doncs, ha estat una de les constants de la seva vida. Una estimació, però, que cal sentir abans que res cap a un mateix: “Si no ens estimem i no tenim moments de silenci, de serenor... no podem donar la pau que necessiten els altres”. Precisament, la Montserrat creu que la societat d’avui no ajuda als més menuts a aconseguir aquest benestar personal: “Es valora poc l’esforç, la comunicació, l’empatia, l’austeritat. Falten pautes per crear bons hàbits i establir els límits per poder convivure”, assegura.

La Montserrat s’acaba de prejubilar: “Se m’obre una etapa d’il·lusió, una autopista de possibilitats”, comenta. Entre altres coses, es dedicarà a gaudir dels quinze nets que ja té i dels tres que aviat arribaran. “La vida són etapes i que cada etapa comporta un reajustament i un donar resposta a aquestes situacions”, apunta. Poca gent ho pot dir amb tanta seguretat com ella. Per a ella, tenir fe és justament tenir ànsies de canviar el món tal com se’ns presenta: “Hi ha qui diu que no en té, de fe, però moltes tenen aquesta fe d’arribar a port… que és la que val”, afirma convençuda.

* Publicat a Foc Nou l'octubre de 2004.