La transparència i la seriositat a 'Valors a peu de carrer'

L'estada a Nicaragua m'ha impedit disposar d'alguns materials vinculats al projecte Valors que ara recupero. Són les dues darreres edicions del programa Valors a peu de carrer que fem cada dilluns de 9 a 10 a Ràdio Estel, al 106.6 de la FM o a www.radioestel.com.



El dilluns anterior -clicar a sobre per escoltar-ho- vam dedicar el programa a parlar de la transparència, amb el pretext del cas Wikileaks com a rerefons. El programa va constar d'entrevistes a Jesús Lizcano, president de l’ONG Transparencia Internacional que cada any elabora un informe sobre la corrupció al món; Rosa Massagué, secretària general de Reporters Sense Fronteres d'Espanya i Francesc Mateu, d'Intermon Oxfam, sobre la transparència des del camp de les ONG.



I aquest dilluns el Valors a peu de carrer el vam dedicar a parlar de la seriositat, a la idea de viure la vida amb profunditat, amb gravetat. Ho vam fer aprofitant alguns dels continguts del primer capítol de la sèrie de televisió Valors.tv que en aquest cas protagonitza l'actor Joan Pera. En la versió radiofònica, però, hi sumem una conversa amb el filòsof i escriptor Ferran Sáez i el sociòleg Lluís Sáez, els quals han col·laborat amb Valors en diverses ocasions. Ferran Sáez, precisament, va escriure l'article El Carnestoltes postmodern: la disfressa d'una disfressa [aquí] pel número de febrer de 2009 que vam titular Pensar la vida i que anava de la mateixa temàtica. El conjunt del monogràfic, on també va escriure Joan Pera, el podeu trobar aquí. Vaja: Carnestoltes sí, però no cada dia.

Carlos Mejía Godoy i el 'Credo' de la 'Misa Campesina'

Una nit molt especial, la d'ahir, escoltant en directe Carlos Mejía Godoy com testimonia aquest vídeo. Els Mejía Godoy, implicats en la revolució sandinista, tenen una casa en un curiós espai -sostre de palla, com si fóssim a la platja- de Managua i allà ofereixen les seves cançons. Així de senzill: qui els vol anar veure saben que cada setmana en tenen la possibilitat, a uns 200 cordobas, un preu assequible a les butxaques dels turistes. A més a més Mejía Godoy, per als companys amb qui viatgem, és l'home de la Misa Campesina, que els anys setanta va fer furor a casa nostra i a Mataró especialment. Primavera per la Pau la canta en els seus concerts, forma part del seu ADN, i de fet jo recordo haver vist Carlos Mejía Godoy en una visita a la formació coral mataronina ara fa uns deu anys, al Foment Mataroní. Jo no coneixia massa ni a Mejía Godoy ni el que significava, però si que recordo l'emoció dels presents, pels quals aquelles lletres, aquelles melodies, significaven retornar als anhels pels que havien lluitat a la seva joventut.

Ahir vaig viure de nou aquesta emoció en els tres companys -Joan Antoni Ciller, Ana Mari Rivera i Dolors Cadena- amb qui observàvem el concert i que, sense vergonya de cap tipus, van decidir anar a saludar Mejía Godoy a la mitja part del concert, cosa que ell mateix havia proposat als que vulguessin fer-ho. L'home, mentre es menjava unes bones gambes, ens va acollir amablement i va accedir a fotografiar-se amb nosaltres. Déu n'hi do quin moment. No cada dia un es topa amb Carlos Mejía Godoy!

El cicle 'Economia i valors' arriba al seu equador

El cicle Economia i valors, impulsat per l'Associació Cultural Valors i la Fundació Bufí i Planas i el suport de Tecnocampus Mataró-Maresme, arriba al seu equador aquest mes de febrer amb la conferència que pronunciarà el professor d'ESADE Enric Bartlett el proper dijous 17 de febrer a les 7 del vespre al centre de congressos del parc tecnològic local. Després de vacances les sessions es van reprendre el dijous dia 13 de gener amb una conferència titulada "El cooperativisme, una eina vàlida per sortir de la crisi?", a càrrec de Xavier López. Tot i haver estat convidat com a director general del grup Clade, que agrupa les dotze cooperatives més importants de Catalunya, finalment Xavier López va acudir a la cita com a nou director general d'Economia Social, Cooperativa i Treball Autònom de la Generalitat, càrrec pel qual havia estat nomenat dos dies abans. López va fer una encesa defensa dels valors propis del cooperativisme -la permanència empresarial, la cooperació entre empreses, la preminència de la persona a l'empresa...- que creu que es poden aplicar a altres tipus d'empreses, siguin cooperatives o no. Abans de Xavier López, havien participat al cicle dos pesos pesats com el publicista Lluís Bassat, parlant sobre La creativitat, i Núria Chinchilla, professora de IESE, la qual va parlar de La crisi com a oportunitat. Les xerrades s'allargaran fins al proper mes de juny i es poden recuperar en vídeo de forma resumida al canal Youtube de Valors (www.youtube.com/revistavalors) i de forma íntegra al canal Vimeo de Valors (www.vimeo.com/valors).

Tercera i última crònica des de Nicaragua: un nou projecte a Masaya?

Mataró podria obrir un nou projecte de Cooperació a Nicaragua, concretament a Masaya, una població situada a pocs quilòmetres de la capital, Managua. Es tracta d’una iniciativa de suport a les persones disminuïdes que viuen en aquesta ciutat on hi ha una delegació del despatx d’advocats laboralistes Col·lectiu Ronda, amb seu original a Mataró. En el projecte hi hauria implicats també l’entitat Frater de Masaya, que agrupa el col·lectiu de disminuïts físics, i de part catalana entitats com la Fundació Maresme de Mataró.

Aquest dimecres, precisament, va tenir lloc una visita de la delegació d’EPMA Solidària a Masaya aprofitant la seva presència al país arran de la inauguració del projecte Salvando el Nido al barri de Boris Vega d’Estelí. La delegació, on figurava també el regidor de Cooperació de Mataró Carlos Fernández, va ser rebuda per la corporació municipal. El coordinador d’EPMA Solidària, Joan Antoni Ciller, es mostra convençut de la idoneïtat del projecte.

El mateix dimecres, ja a Managua, la capital del país, la delegació va visitar l’altre projecte que l’Ajuntament de Mataró, a través del Fons Català de Cooperació i la Fundació Josep Comaposada, té establert al país centreamericà i que consisteix en donar suport econòmic –per valor de 38.000 euros- al Frente Nacional del Trabajo.

[LaRiera48] La seriositat de les polítiques de Cooperació. Apunt des de Nicaragua

Escric aquest Riera48 des de la Casa Comunal del barri de Boris Vega, a Estelí, Nicaragua. Hi sóc com a periodista, fent equip amb el càmera Toni Veas, convidats per l'ONG mataronina EPMA Solidària. Fa uns mesos en Joan Antoni Ciller, el seu responsable, ens va demanar que els acompanyéssim en aquesta visita per tal de donar compte de la inversió de diners municipals que s’ha fet en aquesta barriada, en el marc del projecte Salvando el Nido. Repeteixo: no hi venim convidats per l'Ajuntament de Mataró ni en nom de cap mitjà de comunicació de la ciutat, sinó arran d’una petició de la pròpia ONG, en el seu afany per rendir comptes dels 71.000 euros mataronins invertits per part del nostre Ajuntament a través seu. Ara fa dos anys i mig vaig tenir una experiència semblant amb una altra ONG mataronina, els Amics del Bisbe Godayol, al Perú, tot i que en aquest cas l’equip en el qual jo estava enquadrat venia en nom de la llavors Maresme Digital TV i Mataró Ràdio. La feina a fer, però, des del punt de vista periodístic és òbviament la mateixa: testimoniar, relatar el que els nostre ulls veien i veuen i traslladar aquesta visió a casa nostra. Allò pel qual es va crear el periodisme, vaja.

Tan la visita al Perú com ara d’aquesta a Nicaragua en el marc dels projectes de cooperació de l’Ajuntament produeixen reflexions de fons, profundes, en diversos sentits. Es constata la dificultat d’articular aquestes iniciatives amb les administracions locals dels indrets de destí i també amb les contraparts dels projectes solidaris, perquè sovint són estructures volubles, poc sòlides. En el mateix moment, però, cal certificar la voluntat tan del govern municipal com de la ONG de partida per intentar enfortir aquesta relació sent el màxim d’exigents tant amb la societat civil com amb l’administració dels llocs on arribada l’ajuda. Sembla, en aquest sentit, que tan l’Ajuntament de Juliaca en el seu moment com ara el d’Estelí han entès el missatge: o hi ha un compromís seriós amb els barris que s’ajuden des de casa nostra, o es tallarà l’aixeta. Joan Antoni Ciller, a la inauguració, va expressar-ho davant de tothom a l’alcalde: “No abandonis mai el Boris Vega, Pancho, no l’abandonis”. El subtext de les paraules de Ciller estava ben clar: no usin la nostra ajuda per espolsar-se les responsabilitats respecte el que també és un dels barris de la seva ciutat. Sembla que en el passat l’anterior alcalde ho havia arribat a insinuar.

Les polítiques de Cooperació són tractades generalment com una maria, en tots els governs municipals de casa nostra. Una cartera agradable, sovint dirigida per una dona, que fa quedar bé la ciutat i en mostra la seva vocació solidària. Aquesta to que li aporta sovint la mateixa estructura municipal pot fer oblidar el que és una realitat: Ajuntaments com el de Mataró gasten en polítiques de Cooperació el 0,7 per cent del seu pressupost anual -en el cas que ens ocupa 600.000 euros-, molts i molts diners. Diners dels quals cal tenir cura, conèixer la seva destinació, fins l'últim cèntim, sobretot en temps de crisi. La decisió d'EPMA de convidar tan a un equip de periodistes com al regidor responsable segurament obeeix a això: cap possibilitat per a la sospita, tot ha de quedar absolutament clar. El màxim afany de transparència.

Sent aquí hem pogut comprovar que els diners destinats per l'Ajuntament al projecte Salvando el Nido s'han gastat correctament. I que hi ha unes perspectives clares, també, de perquè servirà l’espai construït, a pocs metres d’on escric aquestes ratlles. Hi ha dubtes, temences, també, sobre si aquesta era la millor manera de gastar-los i si aquestes instal·lacions tindran tot l’ús desitjable durant el màxim període de temps possible. I el pitjor de tot, diguem-ne, és que en últim terme això, depèn de l’autoexigència que haguem estat capaços de crear amb la contrapart local. “Ningú vindrà des de Mataró a controlar si feu servir aquesta sala”, va dir Carlos Fernàndez, regidor de Cooperació, durant la inauguració del que aquí se’n diu “el Nido”.

En fi. Les polítiques de Cooperació requereixen el màxim de seriositat, perquè són tan importants com qualsevol altra. I en mica en mica, per part de l’Ajuntament i de les ONGs locals sembla que es treballa en aquesta direcció. Anem amb la bona direcció, però també és cert que queda molt camí per córrer per saber exactament com podem ajudar els que han nascut amb menys oportunitats que nosaltres.

Segona crònica des de Nicaragua: la nova casa comunal es diu Ciutat de Mataró-Rafa Juncadella

Rafa Juncadella saluda als assistents a l'acte d'inauguració del nou casal comunal un cop descoberta la placa commemorativa on figura el seu nom al costat de "Ciutat de Mataró". Foto: J.S.



Des d’aquest dissabte, el nom de la ciutat de Mataró figura a la placa del nou centre cívic del barri de Boris Vega, a Estelí, Nicaragua, inaugurat aquest dissabte. Ho fa, però de forma compartida amb el de Rafael Juncadella, l’exsalesià de Nou Barris de Barcelona que hi ha viscut en diversos períodes des que es va construir, el 1986, i que ha estat la persona clau en la construcció del centrre. La denominació doble del local era una sorpresa que els membres d’EPMA Solidària i de la delegació de l’Ajuntament de Mataró havien mantingut en secret fins la cita d’avui.

Joan Antoni Ciller, promotor d’Epma Solidària, ha reclamat a l’alcalde Ramon “Pancho” Valenzuela que no s’oblidi mai del Boris Vega: "Si us plau, no ens deixeu sols, el Boris Vega segueix necessitant de l'ajuda de tots", ha dit fortament emocionat. Per la seva part, el regidor de Cooperació Carlos Fernández, ha reclamat als futurs usuaris que usin al màxim aquest equipament: "Nosaltres hem posat les parets, ara els toca a vostès posar ànima a aquest nou equipament". Una estona abans, Rafa Juncadella ha comparat la inauguració del centre d’avui amb la celebració per l’arribada de la llum al barri, el 1990. I per la seva banda l'alcalde Ramón Valenzuela s’ha desfet en elogis per a Rafa Juncadella. “Estem en deute amb ell, per a nosaltres és un referent", ha dit.

La inauguració s’ha dut a terme al nou espai comunal, amenitzat amb actuacions de diversos grups musicals del barri, en un acte on han assistit unes tres-centes persones.

Rafael Juncadella-Ciutat de Mataró*

Aquest és el nom que figura a la placa que presideix des d’aquest dissabte el nou casal d’adolescents del barri de Boris Vega, a Estelí, una població de 130.000 habitants a dues hores de la capital de Nicaragua, Managua. Es tracta d’un equipament dedicat als joves d’aquesta depauperada zona –els carrers no estan ni adoquinats ni asfaltats, ho acabem de comprovar- que ha finançat l’Ajuntament de Mataró a partir de la intermediació del Col•lectiu EPMA de la capital del Maresme. Aquesta entitat, amb seu al barri de Cerdanyola, es dedica al teatre amateur però en els darrers temps ha obert una vessant solidària amb la voluntat de donar un cop de mà a una persona clau en la configuració d’aquest barri mataroní, Rafa Juncadella. Aquest exsalesià s’ha deixat mitja vida dedicant-se als desvalguts de casa nostra -sobretot a Nou Barris, a Barcelona, on viu ara- i l’altra mitja vida a Nicaragua, on ha estat més d’una vintena de vegades. Des d’aquest divendres una delegació de l’Ajuntament de Mataró encapçalada pel regidor de Cooperació Carlos Fernàndez és a Nicaragua per a inaugurar l’espai i sobretot per reclamar a la municipalitat de l’indret que es comprometi a fons amb el citat barri i doti de contingut el continent pagat amb els diners dels mataronins. Estem en temps de crisi i ningú se la pot jugar: els diners que es destinen en cooperació han d’estar més justificats que mai. I ser també més transparents que mai: per això dos periodiostes, pagats per la pròpia ONG, som aquí seguint tot el periple. S’hauria d’haver fet sempre així, però més val tard que mai.

* Article publicat al diari El Punt.

Primera crònica des de Nicaragua: "Estelí vol comprometre's amb Mataró"

La vicealcaldessa Rosa Argentina Rugama amb el regidor de Cooperació Carlos Fernàndez. Vídeo: J.S.



Les ajudes en l’àmbit de la cooperació per part de l’Ajuntament de Mataró només se seguiran fent si compten amb el suport de l’Administració local on es desenvolupen els projectes. Aquesta és la premissa bàsica amb què treballa el govern municipal en els darrers temps, en què la necessitat de ser efectius i transparents s’ha posat en primer lloc a l’ordre de prioritats, i el missatge que ha adreçat el regidor de Cooperació Carlos Fernàndez a la vicealcaldessa de la localitat d’Estelí, Rosa Argentina Rugama, en una recepció oficial aquest matí al consistori d’aquesta ciutat de 130.000 habitants.

En el mateix sentit s’expressava la presidenta del Col·lectiu EPMA Dolors Cadena, la qual feia referència a la necessitat de donar comptes als ciutadans mataronins que han finançat el projecte. La vicealcaldessa -que substituïa el batllet local de viatge a Managua- ha captat ràpidament el missatge i s’ha ofert a signar un conveni entre els dos Ajuntaments, el barri de Boris Vega i el Col·lectiu EPMA, impulsor del projecte.

La inauguració del Casal per a Adolescents tindrà lloc aquest dissabte. Una delegació de deu persones, encapçalada pel regidor de Cooperació Carlos Fernàndez, s’ha desplaçat a Nicaragua per a inaugurar aquest nou recinte.

Saps que en Joan Pera és una persona molt seriosa? Descobreix-ho en el primer Valors.tv.

Hem suat molt, per arribar fins aquí, però ja ho tenim. El primer Valors.tv amb en Joan Pera de convidat i parlant de la seriositat. Valors en un projecte produït per Clack, amb el recolzament de l'editorial Proteus, l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català i Comunicàlia. Déu n'hi do. Esperem que us agradi!

Valors 78: Flexibilitat per a un nou món

En temps de canvi, menys rigidesa que mai. Aquest és el missatge del monogràfic del mes de gener de Valors. Menys rigidesa que mai en les formes de concebre el món, de pensar en com ens guanyem la vida, de pensar com ens relacionem els uns amb els altres... en tot sentit. Menys rigidesa, més flexibilitat, que en cap cas vol dir perdre els principis, més aviat el contrari: fem possible els principis a partir de mètodes probablements diferents o fins i tot amb estris que no havíem imaginat fins ara. Tota aquesta reflexió la fem de la mà d’un grup d’articulistes que inclou la psicòloga Esther Aragón, el coach Jorge Cuervo, el periodista Alfredo Fernández, el sindicalista Juan Manuel Tapia i també a partir d’una entrevista amb Walter Riso, autor de L’art de ser flexible (Columna Edicions), llibre que acaba d’aparèixer al mercat. Com sempre, les col•laboracions en l’apartat de cinema de Judith Vives, poesia d’Albert Pera i música de Maria Salicrú-Maltas.

D’altra banda, l’any 2011 comença per Valors amb l’estrena a la xarxa de televisions locals Comunicàlia de la sèrie de 13 capítols Valors.tv, gràcies a un acord amb l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, l’APPEC, de la qual Valors forma part, i el suport dels amics de l’editorial Proteus. Els quatre programes els podreu visionar via Internet al nostra canal Vimeo, a www.vimeo.com/valors. També durant aquest 2011, fins el mes de juny, segueix el cicle Economia i valors al parc tecnològic Tecnocampus Mataró-Maresme. El mes de febrer, concretament el dijous dia 17, serà el torn del professor Enric Bartlett, d’ESADE, a partir de les set de la tarda.

ALTRES CONTINGUTS D'INTERÈS DEL NÚMERO
· Entrevista David Plana, aquí: "Sóc un gran convençut de la intel·ligència de l’espectador”.
· “Valors.tv: el projecte Valors es completa”, de Joan Salicrú [Bloc].
· “El món no se’n surt?”, de Francesc Amat [Bloc].
· “Haruki Murakami: 'Vivim en un món que té un nivell de realitat encara menor que el món irreal”’, de Miguel Guillén [Bloc].
· “El llac Maggiore i Hemingway”, de Joaquim Amargant.
· “Converses 2.0”, de Marc de San Pedro [Bloc].

VOLS REBRE TOT EL NÚMERO EN PDF? Respon aquest email i demana’ns-ho.

El compromís ferm de l’home senzill*

Fèlix Feliu és un home discret, treballador, honrat. Compromès. Un home pel qual la jubilació no ha significat cap canvi important a la seva vida. Amb quatre fills i nou néts, en Fèlix, als seus 81 anys, és un rebel amb causa. Des que va entrar en aquesta dècada, en comptes de tornar-se més moderat, més tranquil, detecta que s’ha tornat més crític, més exigent, més radical. I més emotiu. Ell, que és un lluitador incansable, veu que el temps comença a acabar-se-li i creu que no ha fet tot el que hauria volgut fer. I no serà perquè no hagi fet coses, més aviat al contrari, però aquest mataroní de socarrel és d’aquells que quan més fa, més voldria fer. Per a recollir-ho, amb motiu dels seus vuitanta anys, es va editar el volum Fèlix Feliu i Quintana. Vivències personals, familiars, socials i professionals al llarg de 80 anys, recollides pel periodista i escriptor mataroní Manuel Cusachs. “No m’importa la mort, em preocupa no tenir més temps per estar en aquest món i poder fer coses per millorar-lo... un món que malgrat tot és fantàstic per viure...”, explica pràcticament compungit. Tot això al marge de la seva vessant professional, una corredoria d’assegurances a la qual ha dedicat mitja vida i on segueix acudint cada matí, puntual.

“Jo de petit era un noi tímid, apocat, no massa llest. Provenia de dues tradicions familiar diferents: la de la meva mare era molt pessimista, havia patit molt durament la guerra, però en canvi la del meu pare era optimista”, rememora. Aquest, precisament, va morir als 26 anys, de manera que en Fèlix no el va conèixer. Potser per això, per poder acomplir el llegat optimista, creatiu, que va rebre del seu pare, durant tota la seva vida en Fèlix ha estat actiu a mil i un indrets, però especialment com a president de Càritas Interparroquial de Mataró, l’agrupació de les Càritas de les diferents parròquies locals de la capital del Maresme que ell mateix va contribuir a aixecar durant la dècada dels seixanta. Aquesta institució, que en realitat ha dirigit en tres moments diferents, ha arribat a ser tan musculada i generadora de tantes altres entitats i serveis que els propis responsables de Barcelona feien broma en el sentit que a Catalunya hi havia set Càritas Diocesana... més Càritas Interparroquial de Mataró. En relació a això, per cert, celebra la bona imatge que aquesta entitat diocesana té entre el conjunt de la societat però encara troba que, de l’Església, sovint en sobresurten aquells aspectes que ell considera menys evangèlics i en canvi se n’amaguen aquells que mostren el compromís amb els més febles.

En Fèlix, cristià de sòlides conviccions, es reconeix com un no expert en teologia, però es mostra disposat a acceptar el que els doctorats en la matèria diguin encara que costi d’entendre’ls. “Sóc molt poca cosa, amb la fe. No m’he encaparrat mai massa amb els misteris. Per mi l’essencial és el missatge de Jesús, que és estimar. Amb les Benaurances i amb el seu missatge... ja faig”, assegura. En Fèlix creu que els cristians, de fet, si per alguna cosa s’ha de notar que ho són és per això, per l’exigència, pel compromís: “Jo tinc amics no cristians que són fantàstics, però si som cristians hem de rendir més”. Alhora, però, es reconeix incomplet per assumir la profunditat que el missatge cristià requereix. Qualsevol dels que el coneguin, però, diran d’ell sens dubte que la radicalitat en aplicar els preceptes evangèlics és digna de la més absoluta de les admiracions.

* Publicat a Foc Nou del mes de gener.

La ciutat que es desfà

Si fa unes setmanes vam dedicar el Valors a peu de carrer [Podcast] a parlar dels valors del món rural -suposant que segueixi existint com a ens abstracte-, avui hem dedicat una nova edició de l'espai de la revista Valors a Ràdio Estel a parlar dels valors de la ciutat. Ho hem fet amb tres convidats, Jordi Borja, un pensador sobre la ciutat i urbanista, vinculat al PSUC i a ICV -partits pels quals va exercir d'home fort d'Urbanisme a la Barcelona pre i postolímpica-; l'excalde de Mataró Manuel Mas -ho va ser durant vint-i-un anys- i l'expert en sociologia urbana Albert Terrones. Com sempre algunes idees coincidents i d'altres que no: tots tres, per això feia aquest comentari tan contundent en començar aquesta entrada, creuen que la dicotomia camp/ciutat ha deixat d'existir i que el que hi ha són agrupacions urbanes de tamanys variables. La ciutat, però, si que segueix existint i mentre Jordi Borja l'ha definit com un lloc contradictori on seguretat i por conviuen, Manuel Mas ha defensat el concepte de ciutat compacta que provoca a vegades el conflicte però en general promou la convivència. A mi, que sóc un entusiasta de les ciutats però alhora dels sentiments identitaris locals, m'han fet rumiar algunes de les coses que s'han dit durant l'hora de programa, com per exemple una possible descomposició de la vida local de les ciutats i la concepció d'alguns que ja no se senten part de la seva ciutat sinó membres d'una àrea metropolitana molt més extensa. Penso que en alguns casos és cert, però sempre he pensat que l'arrelament a un territori -diguem-n'hi carrer, barri, ciutat o comarca- és un factor que dóna fortalesa i seguretat als individus. Dec ser una mica antediluvià, però seguiré pensant-ho fins que els fets demostrin el contrari. Tampoc estic del tot d'acord amb que les diferències entre camp i ciutat hagin desaparegut del tot: les relacions socials, el to que tenen, són diferents en un poblet de cent habitants que en una gran ciutat. No sé si hi ha camp i ciutat, vaja, però sí que en el món rural les aglomeracions urbanes produeixen un tipus de relacions diferents respecte les aglomeracions urbanes en el món tradicionalment urbà. En fi, que segueixi el debat!

Cooperar per competir

Mira la versió sencera de la conferència aquí.

M'imagino que queda poc creïble que ho digui jo, que en sóc un dels organitzadors, però la veritat és que la conferència que aquest dijous ens ha fet Xavier López en el marc del cicle economia i valors a l'auditori del Tecnocampus Mataró-Maresme m'ha interessat molt -l'havíem convidat com a director general del grup CLADE, però resulta que aquesta mateixa setmana Artur Mas l'ha nomenat director general d'Economia Social, Cooperativa i de Treball Autònom de la Generalitat. Sembla fet expressament, oi?-. Primer perquè més que parlar de l'estructura jurídica anomenada cooperativa, ha parlat més aviat del cooperativisme, dels valors propis de les cooperatives que es poden aplicar -aquí estaria la gràcia, de fet- a altres sectors productius organitzats de forma més vertical, més clàssica. I en segon lloc perquè ha ofert una visió moderna, avançada, del món cooperatiu, un món que no és l'empresa convencional perquè pretén millorar l'entorn on s'ubica però que es defineix sense embuts com un negoci que ha de competir amb la resta d'empreses d'un sector. Ara bé, no només hi competeix sinó que hi coopera, també, i aquest és un altre fet diferencial. De fet Xavier López creu que la filosofia ha de ser cooperativa per a poder competir finalment: cooperar per competir. Déu n'hi do. Moltes coses i molt interessants les que ha dit Xavier López davant una seixantena de persones -moltes vinculades al sector cooperatiu de la ciutat- que han assistit a la conferència d'aquest vespre. En tot cas podeu recuperar la conferència sencera amb el vídeo d'aquí sobre i podeu llegir les piulades que hem fet des del Twitter de Valors aquí.

[LaRiera48] El tancament de la Ribera. Per què ara?

L'alcalde Baron ha demanat al Departament de Benestar i Família de la Generalitat, just haver assumit el conseller Cleries de CiU, el tancament del centre de menors La Ribera, a l'Havana, auspiciat per la Generalitat, arran de les queixes veïnals per diversos conflictes viscuts darrerament. Sobta la decisió perquè l'executiu Baron i ell mateix s'han passat setmanes i setmanes la necessitat que la societat assumeixi el risc de reintegrar un grups de nois i noies de famílies desamparades al Pla d'en Boet, on ha d'anar una sucursal del Mas Sant Jordi, concretament als locals de la parròquia del barri. En aquest cas, sembla que perquè la situació ha anat molt enllà, Baron ha decidit curar-se amb salut i demanar el tancament del centre. Fonts oficials diuen que els dos casos no són comparables, però costa molt d'entendre la decisió -si no és des del sectarisme ideològic- i perquè en un cas es manté que el centre no és incompatible amb el barri i en un altre al revés. El Departament de Benestar i Família -MataróNotícies.cat ho explica aquí- assegura sentir-se sorprès perquè resulta que el 20 de desembre l'alcalde va assistir a una reunió amb els veïns i la Generalitat i, segons fonts oficials del departament, no va parlar em cap cas de demanar el tancament del centre... Ara la sensació és que Baron aprofita el canvi de govern per carregar a la Generalitat el conflicte. Així de clar. Com s'entén, sinó, que en menys d'un mes l'alcalde canviï d'opinió? No és pas la primera vegada, que hi ha mala maror a l'Havana pel conflicte de La Ribera...

Malament, en tot cas, perquè sembla pels primers episodis d'aquesta qüestió que tornem a les èpoques de confrontació ideològica en funció del color polític: no hem quedat que les institucions, els governs, estan per sobre dels partits? Com és que durant uns anys el govern català ha col·laborat tan bé en el camp de Salut i el Benestar Social i ara, a la primera de canvi, sembla que aflorin ja desavinences? Malament també que aparegui el cap del grup municipal de CiU fent de delegat del govern de la Generalitat i anunciant que es posarà en contacte amb el conseller Cleries: ara la gestió del govern autonòmic a Mataró passarà per Joan Mora simplement perquè és l'alcaldable del partit que governa la Generalitat? Sembla que anem enrere, com els crancs...

La flexibilitat a 'Valors a peu de carrer'

Oriol Toro explica un conte vinculat a la flexibilitat, a partir de la història d'un cranc.



Un dilluns més a Valors a peu de carrer. Avui, d’acord amb el número de gener de la revista, us proposem parlar de la flexibilitat. I és que en els temps actuals, de canvi de model productiu i crisi econòmica, sembla que ser flexibles és l’única manera de sortir-nos-en, tot i que aquesta paraula, la flexibilitat, en segons quins àmbits com el laboral té molt mala premsa, està vinculada a la precarietat, amb la facilitat per fer fora els treballadors per part de l’empresari. Avui parlem sobre la flexibilitat amb la psicòloga Esther Aragón, el coach Jorge Cuervo i amb Xavier López, del grup CLADE, que agrupa les dotze cooperatives més importants catalanes. Com sempre al final el consultori d’en Fransiscu, també relacionat amb el programa.

Decisions valentes

Una persona molt propera a mi se'n va a viure a l'estranger, concretament a París. Ho deixa pràcticament tot -feina, família, amics, interessos...- i canvia de domicili, de residència. Flas! De cop i volta... tot canvia.

Avui en dia no és res estrany, fer això, entre altres coses perquè segur que algú posaria en qüestió que París és l'estranger, per exemple. Però no em deixa de fer pensar en la fermesa de la decisió de qui és capaç de renunciar a moltes de les coses que segurament li importen molt per no renunciar a allò que considera essencial: la persona a qui s'estima. Val la pena deixar-ho tot, un temps, només per la persona a qui s'estima? La resposta només la sap cadascú en funció de la seva personalitat, la seva trajectòria, les seves inquietuds... i segurament no és mai la mateixa; s'incardina a les circumstàncies del moment."Val la pena" és en aquest realment la millor expressió possible: deixar-ho tot, desprendre's de tot, és dolorós, és difícil, potser angoixant.

Em llegeixo i escrivint i penso que d'alguna manera parlo per parlar, perquè en realitat no ho sé, no ho he fet mai això de marxar a un altre lloc -màxim temps vivint en una ciutat que no sigui Mataró de forma continuada vint dies, a Mostar, Bòsnia-. Crec que ho puc intuir, parcialment, però també tinc la sensació que fins que no ho faci, fins que no em trobi un dilluns de novembre a les 9 del matí en una ciutat inhòspita i desconeguda per a mi, no podré copsar-ho del tot. No ho sé, de fet, si en seré capaç mai. M'he mogut molt, sortosament, he vist molt de món, però per mi casa meva -i quan dic casa meva gairebé penso més en Mataró que en un pis en concret- és un punt de referència total. Em dóna seguretat, confiança, tranquil·litat. I sobretot sentir-me al costat d'aquest mar tan blau, que ens remulla les puntes dels dits i ens apaga els incendis interns quan cal...

En fi, Marina, no sé mai si seré capaç de fer el que fas tu ara. M'agradaria pensar que si. De moment, et felicito amb entusiasme per la teva determinació. Prendre decisions, assumir compromisos i reptes sempre és bo, entre altres coses perquè si no ho fas... en realitat també n'estàs prenent: la inacció és també una forma d'acció. Que tinguis molta sort, de veritat. Només tinc tres consells: Beu Orangina, menja pain chocolat i llegeix-te Le Monde. Són les tres coses que m'agraden més de França. Gaudeix-ne!

[Valors] 'El cooperativisme, una eina vàlida per sortir de la crisi?'

Xavier López, director general de CLADE, que agrupa les 12 cooperatives catalanes més importants.

Mataró és ciutat de cooperatives. I per un altre costat no està escrit enlloc -més aviat al contrari- que aquesta fórmula empresarial tingui els dies comptats. La potència desplegada en els últims anys per Cultura 03 -Sàpiens, Descobrir Catalunya, el diari Ara...-, Abacus -la gran llibreria catalana, segons com es miri- o La Fageda -un exemple paradigmàtic d'integració de discapacitats- així ho posa de manifest. Però és que a més a més, la forma en què s'estructura una cooperativa pot ser un gran model a seguir a l'hora de parar el cop provocat per la crisi econòmica i de promoure un canvi de model productiu: com que els treballadors en són els propis amos, són ells mateixos qui han de prendre les decisions doloroses de retallades de sous, canvis de funcions... Per tal que els llocs de treball es mantinguin i l'empresa sigui viable, les dues coses a l'hora. En una empresa clàssica el que primera és només la seva viabilitat, i per molt bona voluntat que hi hagi al final els llocs de treball queden en un segon nivell.

Com que hi creiem, després de dues conferències d'alt nivell com les que han protagonitzat el publicista Lluís Bassat [vídeo resum] i la professora de IESE Núria Chinchilla [vídeo resum], el proper dijous dia 13 hem convidat Xavier López, el director general de CLADE, l'agrupació de les dotze principals cooperatives del país, a parlar de tot això. Serà a partir de les set de la tarda al centre de congressos del Tecnocampus Mataró-Maresme. Us hi esperem a tots!

[LaRiera48] Alícia Romero: punt i a part

Bomba política tot just començar l’any: Alícia Romero deixa la política municipal. La regidora que més competències acumulava aquest mandat –Tecnocampus, Promoció de la Ciutat, Llicències...- i que més capacitat de gestionar però alhora de fer política ha exhibit en els darrers anys penja els hàbits de la política. L’agost passat, ella mateixa, en una entrevista a Mataró Ràdio, ja va deixar caure que s'estava plantejant el seu futur polític. La possible marxa de la regidora era coneguda, doncs, per molts, però la majoria no creien que fos una possibilitat real sinó una simple maniobra més en clau successòria. Finalment, aquest dimarts a la tarda, Romero ho ha anunciat en una roda de premsa celebrada al Tecnocampus Mataró-Maresme. Ha esgrimit motius personals i professionals i de forma genèrica la voluntat de començar una nova etapa en la seva vida. Punt i a part, doncs, en el PSC i en la política municipal. Això d’avui, però, no és una decisió més, una renúncia més: la que hauria pogut ser d’aquí a uns anys la primera alcaldessa de Mataró no ho serà. Almenys de moment.

Tot el que ha dit Alícia Romero avui a la sala Burriac del Tecnocampus Mataró-Maresme és cert: plega perquè ha decidit tancar una etapa de la seva vida, que l'ha ocupat des de la joventut -22 anys- fins ara. Una etapa que des d'una lògica política es tanca també amb la inauguració del Tecnocampus però també del mercat de la plaça de Cuba i la Nau Minguell, per citar dos exemples de la capacitat de treball de Romero. És doncs, òbviament, un bon moment per tancar un període i evitar el perill que suposa eternitzar-se en el càrrec. També és veritat, de totes maneres, que tot i haver cobert un cicle l’actual tercera tinent d’alcalde podria quedar-se a l'Ajuntament a obrir-ne un altre, perquè la seva vocació política no està en hores baixes, tot al contrari. Perquè plega, doncs, Alícia Romero? Quins són aquests motius personals i professionals que esgrimeix?

"Plega perquè no l'han deixat ser alcaldessa", dirà la vox populi amb tota probabilitat les properes hores. Un anàlisi simplista, de poca profunditat. No, Alícia Romero no plega perquè l’alcalde Baron no li hagi promès la vara d'alcaldessa un cop ell decideixi deixar el càrrec. Romero era sincera avui quan llegia el seu discurs: la decisió de plegar no és una pataleta, una criaturada davant una possibilitat que hores d'ara tampoc ningú ha obert. No hi ha, per tant, cap revenja contra Joan Antoni Baron. Entre altres coses perquè Alícia Romero -encara que el personatge que s'ha construït al voltant seu així ho asseguri- no és la noia desesperadament ambiciosa i egocèntrica que alguns han volgut vendre i veure. Alícia Romero no plega contra Joan Antoni Baron. Si fos així, mai hauria dit –no en tenia cap necessitat i avui ho ha fet- que treballarà perquè el professor del Pla d’en Boet torni a ser l'alcalde de Mataró. El propi Baron ha sabut captar el to de la renúncia de Romero i al d’unes hores que aquesta li comuniqués la decisió d'abandonar la política activa ha pres la decisió d’acudir a la roda de premsa dimissionària. En tot moment s’ha mostrat en clau de donar suport a la que ha estat durant aquest mandat el principal baluard polític del seu govern. Al vespre, fins i tot, ha escrit una entrada al seu bloc defensant la renúncia de la seva regidora [aquí].

El poder són moltes coses, no només una vara d’alcalde o milers de signatures en papers oficials que donen curs a les més diverses iniciatives. És molt més subtil, molt més profund que llegir el pregó de la Cavalcada de Reis. Qui té la legitimitat del poder, a nivell municipal, és qui ha estat escollit alcalde, però després aquest poder es pot delegar –de fet així es fa, els regidors són tècnicament “consellers-delegats” de l’Alcalde- en altres persones. Es pot delegar i/o, anant un pas més enllà, compartir aquest poder. No només amb una persona, sinó amb tot un grup d’ajudants, el que s’anomena un sanedrí polític. I, en aquest sentit, cada alcalde és un món, una manera de fer; ni millor ni pitjor, diferent en cada cas, com diu el tòpic. La de Baron és presidencialista, molt executiva, poc teatral però també a vegades poc meditada. I poc col·legiada.

Joan Antoni Baron i Alícia Romero s’aprecien, mútuament. Han tingut fins i tot moments de complicitat personal, en aquests anys. Per tant, s’equivoquen també els que asseguren que hi ha “mal rotllo” entre els dos. Però que hi hagi feeling no vol dir que hi hagi el feeling necessari per aquest moment polític, ara i aquí. Aquest, i no un altre, és el quid de la qüestió. La bona entesa política que han protagonitzat –Baron ha confiat en ella de forma extraordinària i l’ha deixat fer com gairebé a cap altre regidor- no s’ha traduït en un enamorament polític que permeti afrontar amb garanties un nou mandat. No n’hi ha prou, podríem dir molt a la mataronina. No n'hi ha prou per liderar conjuntament una ciutat de 120.000 habitants: els que hi estiguin al davant han d'anar a la una, tenir el cervell pràcticament compartit, com si fossin una xarxa d’ordinadors permanentment connectada. No és el cas.

Això no és un joc de les cadires, doncs. Insinuar-ho rebaixa Baron i Romero a simples galifardeus. Simplement el que passa és que entenen l’exercici del poder, la política, de forma diferent. I si bé comparteixen valors i ideologia d’una forma general, també és cert que no són del tot coincidents, per molt que militin ambdós al Partit dels Socialistes de Catalunya i ho facin de forma convençuda: Alícia Romero està instal·lada, socioeconòmicament, en un discurs netament social-liberal, mentre que Joan Antoni Baron és un socialdemòcrata pur. Romero és partidària de la meritocràcia i l’excel·lència mentre que Baron ha fet de la cohesió –social, territorial, nacional, fins i tot- el seu eix ideològic constant. No són, doncs, la mateixa cosa. Pertanyen a dues generacions, a més a més, no molt llunyanes en el temps però sí en les experiències que els ha tocat viure: ell encara va viure en primera persona l’ascens del PSOE al poder l’any 82, ella és membre de l’anomenada Generació Blackberry que té en els Jocs Olímpics el referent de la seva adolescència.

Alícia Romero volia protagonitzar una marxa extremadament suau i que tot plegat fos llegit d’aquesta manera tan pel partit com pels mitjans de comunicació i la ciutat en general. Per això s’ha ocupat i preocupat de què el fair play fos present en tot moment en el procés dimissionari. Envoltada d’un parell d’eficaços col·laboradors, la regidora havia preparat un anunci de la sortida el més suau i amb menys riscos possibles. Havia mil·limetrat tots els moviments, sense deixar res a l’aire, des del període de l’any en què s’havia d’anunciar la decisió fins al lloc en què calia fer-ho. Seguint aquesta lògica ha actuat avui durant tot el dia: a mig matí ha informat de la decisió a l'alcalde Joan Antoni Baron i al primer secretari Ramon Bassas, posteriorment ha fet el mateix via correu electrònic amb tots els regidors del PSC de Mataró [en parla amablement Carlos Fernández al seu bloc], així com als seus mentors polítics Esteve Terradas i Joan Rangel i a l'exalcalde Manuel Mas, l'home que li va donar la primera oportunitat política el 1999. També ha trucat a la resta de caps de grup municipals per evitar que la seva decisió fos instrumentalitzada contra Joan Antoni Baron i ha trucat també alcaldes de la comarca de tots els partits. Finalment ha convocat discretament els mitjans de comunicació locals i els ha citat a les cinc de la tarda al Tecnocampus Mataró-Maresme, el projecte que ha capitanejat en la seva fase d'execució durant els darrers cinc anys. En realitat, però, la compareixença no ha començat fins passats 25 minuts de l'hora perquè Romero ha preferit esperar l’arribada de l'alcalde Baron que venia retardat d’una cita anterior. Més fair play. Finalment, feta la roda de premsa, la regidora sortint ha penjat el discurs a la seva web [aquí] i ho ha distribuït via Facebook, on els comentaris de suport han estat quantiosos les darreres hores.

Intentat explicar el perquè de la decisió, és necessari també parlar de les conseqüències: aquesta no és una bona notícia pel PSC local i menys per Joan Antoni Baron, al qual Alícia Romero resolia una quantitat de feina espectacular: ningú és imprescindible però hi ha persones que imprimeixen caràcter, que posen segell a la seva feina i Romero és una d'aquestes. Tampoc és una bona notícia pels joves que es dediquen a la política: plega una persona que n'ha après molt, de fer política, de gestionar però alhora de donar sentit polític a la gestió, com dèiem abans. Tampoc és una bona notícia per la governació de la ciutat, que necessitarà cada cop de persones capaces de generar consens com ella ha fet. Romero, no ho oblidem, és qui ha aconseguit una proesa històrica, si més no en clau local: fusionar dues universitats com l’EUPMt, creada per l’Ajuntament de Mataró socialista, i l’EUM, sorgida arran de Ramon Camp (CiU) i el Consell Comarcal del Maresme liderat pels nacionalistes. En els darrers temps Romero també s’ha significat per donar cos a la voluntat de l’alcalde Baron de fer que Mataró comenci a exercir de capital de comarca: ha estat capaç de fer seure a la taula del Tecnocampus Mataró-Maresme l'alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch (CiU), i el d'Alella, Andreu Francisco (ERC), cosa de la qual companys seus de govern no s’havien sortit anteriorment. El propi Buch, respecte aquesta capacitat de consens de Romero, ha escrit en el Facebook de la regidora dimissionària: "Representem partits diferents però compartim projectes, maneres de fer i sobretot il.lusions. La política municipal perdrà un gran valor. Molta sort Alícia!". Sobretot, però, es perd el tremp polític d’una persona que ha dedicat moltes i moltes energies a la ciutat que estima, Mataró. Això sempre és una mala notícia.

Què farà ara, Alícia Romero? Doncs ni ella mateixa ho té definit, encara que molts tampoc s’ho creuran. Es dóna, bàsicament, l’oportunitat de reinventar-se ara que encara és extremadament jove. Deixa la política en general? No, això sí que no. Avui, mentre el sol es ponia darrera la Laia l’Arquera, Romero ha deixat clar que vol seguir militant al PSC i contribuint al debat d’idees, noms i projectes que el socialisme català ha hagut d’encetar per força. Avui doncs, Alícia Romero ha escrit un punt i a part de la seva vida respecte Mataró. Però queden encara moltes i moltes pàgines per a escriure, tan pel que fa a Catalunya com respecte la seva estimada ciutat.

Reaccions:
-Notícia a MataróNotícies.cat [aquí], editorial [aquí] i No ho diguis a Ningú [aquí].
-Notícia a capgros.com [aquí].
-Notícia a El Punt [aquí].
-Notícia a l'Ara.cat [aquí].

Regalar amb consciència a 'Valors a peu de carrer'

Dediquem el primer Valors a peu de carrer del 2011, tres dies abans de la Diada de Reis, a reflexionar sobre la mena de regals que fem i com vivim el moment de l'any dedicat a regalar-nos coses els uns als altres. En parlem amb els psicòlegs Javier Urra i Maite Cobo, de primer nivell, els quals ens ajuden a anar una mica més enllà del pur acte de comprar un obsequi: què s'amaga darrera aquest fet?. A la part final, com sempre, el consultori d'en Fransiscu relacionat amb el tema del programa: un cas pràctic que ens ajuda a aprofundir en la teoria.

Òbviament d'alguna manera també em passa amb la revista, però en ràdio, per aquest sentit del directe, de realitat absoluta que té el que l'oient sent a casa seva, cada programa que fem tinc la sensació que, de fet, no hi ha res que sigui innocent. Tot té un sentit -o a tot li donem un sentit, sigui explícitament o implícitament-. No hi ha fets neutres, absurds; tot respon a una lògica interna. També, o sobretot, en moments que a vegades vivim de forma una mica mecànica com el de fer regals. Una petita confessió: Valors, per a mi, és sobretot un espai d'aprenentatge, d'aprofundiment en això de "pensar la vida". Vaja, que em sembla que els que fem la revista som els màxims beneficiaris de tot el material intel·lectual que passa per les nostres mans, en forma de text, de so o d'imatge. Una altra cosa és que sapiguem fer-ne l'ús adequat...

La millor música per digerir les festes*

El jazz i la música negra en general és digestiva; fa de bon entrar a les orelles després de l'enèssim àpat familiar de festes nadalenques. És aquella activitat lleugera però alhora reposada que ve de gust dur a terme quan la mandra de sortir de casa ja s'ha vençut. I aquesta era la proposta del concert de Nadal de la Big Band Jazz Maresme al Monumental de Mataró aquest diumenge dia 2, una ocasió especial perquè la formació actuava en companyia de la veu mataronina amb més projecció internacional en el camp de la música moderna: Txell Sust.

Amb una primera part protagonitzada en solitari per la Big Band Jazz Maresme, que tenia el públic convençut abans de començar, la vetllada va servir per comprovar entre altres coses com de fàcil n'és -en el fons- crear noves tradicions, si el que s'ofereix són propostes de qualitat i interpretades amb excel·lència. Blues, balades, jazz, swing... Els registres de la banda són pràcticament infinits i no se sap mai si és millor la Big Band en conjunt o cadascun dels talentosos disset membres que la formen, tots ells capitanejats per Gerard Nieto.

Des del moment en què Txell Sust -mitja melena rossa però veu negra com la gola d’un llop- va posar els peus a l'escenari, la mataronina va establir un animat diàleg amb la banda gràcies a la seva seductora veu. De manera que si la sola presència de la Big Band ja era un bon al·licient per passar a la tarda, l'aparició de l'esplèndida cantant va donar un gran valor afegit a una actuació que esperem no es quedi en anècdota: la suma dels dos elements pot ser una de les fórmules més exportables de la música cuinada a Mataró. Si aquest concert, que era el primer conjunt, semblava l'enèssima actuació de la Big Band i Txell Sust, només es poden esperar èxits d'aquesta nova hipotètica col·laboració.

* Article publicat al Diaridelamusica.com en relació al concert de la Big Band Jazz Maresme i Txell Sust diumenge dia 2 al Teatre Monumental.

Gegants que fan ciutat*

Mataró diuen que és la ciutat de Catalunya amb més gegants per metre quadrat: en té vora noranta, en actiu. No se sap ben bé perquè, la capital del Maresme viu des de fa uns quants anys una autèntica fal·lera gegantera –potser perquè els gegants oficials de la ciutat, amb en Robafaves al capdavant, són dels més estimats i agraciats del país-: escoles, associacions de veïns, entitats... qualsevol institució que vulgui tenir lloc a l’arena pública es fa construir un gegant o un gegantó -podeu fer-ne un tastet a la web www.gegantsmataro.net de Coral Mas i Toni Braza-. Això des d’un punt de vista de cultura popular és una molt bona notícia. Però és que a més a més, a Mataró, dels gegants n'hem fet un instrument de cohesió social. D'una forma espectacular, perquè la creació de desenes de colles no institucionals ha generat una quantitat d'interaccions entre una generació de pares i mares sense vinculació amb els col·lectius habituals de la ciutat claus per a generar nou teixit social. Els gegants, a Mataró, han estat un instrument de fer ciutat. I alhora, és clar, de fer país, de crear consciència nacional, perquè els gegants són un dels nostres elements definitoris com a poble. La seva omnipresència als actes de les Festes Majors n'és una bona prova. Tot això es recull ara en el magnífic volum Gegants i figures festives a Mataró, editat per la Coordinadora de Colles Gegagnteres i l'Institut Municipal d'Acció Cultural: una exhibició de la diversitat i la personalitat d’una ciutat sovint poc orgullosa encara de tot el que guarda dins seu.

* Article publicat al diari El Punt.