Cadascú al seu pas

La revista Valors, en el seu número 41, es va dedicar a parlar sobre el moviment slow, que reclama no estar tan pendents del ritme extern que se'ns imposa i intentar obeir més a un ritme intern -per això el títol, Cadascú al seu pas, que triï cadascú si vol anar ràpid o lent en funció d'ell mateix; no cal necessàriament i sempre anar lents-. Tot això té translacions en el menjar, en l'organització de les ciutats, en l'educació i fins i tot en el sexe... Va ser un número en què personalment vaig disfrutar molt -com sempre, segurament perquè serveix de teràpia- però sobretot perquè el vam fer després d'haver-me llegit a Argentina el llibre Elogi de la lentitud, de Carl Honoré. Això d'Argentina és casual, però jo crec que llegir-lo allà, de viatge, va servir-me més que si ho hagués fet aquí, pel mateix fet de ser de viatge i sobretot per estar a un lloc tan calmat, d'alguna manera, com Argentina.

Doncs aquest dilluns hem recuperat el monogràfic d'aquell número per a Valors a peu de carrer, la versió radiofònica del nostre projecte que fem cada inici de setmana a Ràdio Estel -i Ràdio Principat, a Andorra-. Hem comptat amb la presència física de la presidenta de Slow Food Barcelona Rosa Solà i també telefònica de l'alcalde de Begur -ciutat slow- Joan Català, l'arxiver Nicolau Guanyabens i les reflexions del sempre atinat Josep Maria Esquirol, professor de la Universitat de Barcelona i autor de El respirar dels dies.

El més curiós del cas és que, sense haver-ho buscat, durant tota la tarda hem estat enregistrant un dels darrers Valors.tv, el programa que fem per a la xarxa Comunicàlia, precisament també sobre aquest tema. Us prometo que ha estat pura coincidència. No us puc avançar massa cosa més excepte que el convidat del programa en aquesta edició és el pagès Pep Riera, ben conegut per l'audiència catalana. Més detalls... en unes setmanes.

[Clack] Joves.tv: territori, multiplataforma i formació

El programa televisiu es retransmet el divendres a les 18.45 ha través de M1TV i inclou seccions com Digues la teva!, un espai d’opinió i enquestes en el qual hi han participat més de 150 joves de 10 instituts i centres de secundària de Mataró o els reportatges de 3 minuts que s’han acostat a entitats juvenils de la ciutat, als instituts, als equipaments juvenils municipals o a esdeveniments lúdics.

Joves.tv és un d'aquells projectes que són un fill natural de la nostra productora, Clack [web]. Un projecte vinculat al territori, perquè nosaltres som i ens sentim de Mataró, el Maresme i Catalunya, i no volem renunciar a res d'això: és la nostra forma per ser globals. Un projecte multiplataforma: no perquè ho digui un pla estratègic o les noves fórmules comunicacionals sinó simplement perquè de forma natural el projecte s'ha anat desenvolupant en diversos formats i més que ho farà encara. Un projecte vinculat amb la formació de joves, perquè l'Eloi Aymerich i un servidor, que som els dos senyors que intentem impulsar tota aquesta moguda magnífica que és Clack, som fills de mestres. I això es nota, és clar.

Aquest dijous l'Eloi ha presentat amb la regidora de Joventut i Dona, Ana Barrera, el balanç del projecte després d’haver-se posat en marxa ara fa cinc anys -això també és marca de la casa: només volem lluir presentant feina feta, res d'idees vagues i possibles projectes: feina!-. A la taula també hi havia en Jorge Heredia, un dels fruits d'aquest projecte, un nano excel·lent que ha parlat d'excel·lència, de fer les coses bé, com es reclama sovint als joves. Escoltant-lo he pensat que el millor de tot plegat, d'aquest Joves.tv que l'Eloi personalment va encetar fa cinc anys a Mataró Ràdio és haver innoculat el virus de la passió a aquests joves campions, alguns dels quals han decidit estudiar Comunicació arran d'aquesta experiència.

També és important haver aconseguit la complicitat de tanta gent en aquesta història: Mataró Ràdio i la seva directora Mei Ros, M1TV i el seu director-gerent Joan Catà, el servei de Joventut de l'Ajuntament i els regidors Ana Barrera i Ivan Pera i també de la Generalitat, sense la qual el projecte no s'hauria pogut dur a terme.

175 programes radiofònics i 55 de televisius fets i cinc anys de feina. Tot en marxa. Felicitats als qui us hi deixeu la pell cada setmana.

Enric Bartlett: 'Ja està bé que passem com a societat una etapa al purgatori'

Mira la versió íntegra de la conferència clicant aquí.

“Potser en el fons, com a societat, ja està bé que passem una etapa al purgatori, perquè després de dos grans tsunamis financers, els valors socials subjacents no han canviat”. Aquesta és la tesi que va defensar el Dr. Enric Bartlett, degà de la Facultat de Dret d’ESADE (URL), dijous dia 17 a Tecnocampus Mataró-Maresme en la quarta xerrada del cicle Economia i valors, organitzat conjuntament per la revista Valors amb la maresmenca Fundació Bufí i Planas i el suport del Tecnocampus Mataró-Maresme. Bartlett es va referir també negativament al paper exercit des del món del Dret: “S’han fet algunes coses, intentat algunes provatures, però en resum s’han fet ben poques coses, perquè el món del dret està condicionat pels valors socials subjacents, que tampoc han canviat”.

Us recomano que pogueu mirar aquests cinc minuts de resum o, si voleu, com sempre, mirar-vos tot el contingut de la conferència, com si hi haguéssiu estat vosaltres mateixos.

[Clack] Fent ressò de l'editorial Proteus i Francesc Torralba

L'editorial d'ètica Proteus [web] acaba d'editar, aquest mes de gener, el volum del filòsof Francesc Torralba No passeu de llarg. L'experiència ètica, tan en la seva edició en català com en castellà. El llibre es va presentar aquest dimecres dia 16 a la llibreria Bertrand de Barcelona, a la Rambla Catalunya, en un acte presentat pel promotor de Proteus, Miquel Osset. Si voleu fullejar algunes pàgines del llibre ho podeu fer aquí a través de la plataforma Issuu.

Amb aquest vídeo, Clack [web] incorpora un nou soci en la creació de vídeos amb continguts vinculats a llibres, que de moment ja compta amb Fragmenta [Youtube] i Cossetània [Youtube]. És un especial plaer poder col·laborar amb en Miquel Osset en el seu projecte de crear una editorial que es proposa ni més ni menys que promoure l'ètica entre els ciutadans. Així de senzill i de complicat.

No és la primera ni l'última, espero, col·laboració que fa Clack ni la meva persona amb l'editorial Proteus. Per l'altra iniciativa col·lectiva a la qual dedico el meu temps, la revista Valors [web], en Miquel ens ha proporcionat el seu suport a l'hora d'elaborar els capítols de la sèrie Valors.tv que està emetent la xarxa de televisions locals Comunicàlia. Al principi de cada capítol el propi Osset ens recomana un parell de llibres de la seva editorial vinculats al valor que tractarem en aquell episodi [una mostra]. Les intervencions són fruit de les gravacions que hem fet a la vila vallesana de Cànoves, ja mig entrada al Parc Natural del Montseny, que ens han permès descobrir encara més aquestes boniques terres que s'amaguen a l'esquena del nostre estimat Maresme.

[LaRiera48] Cafè Nou: ara ha d'anar de veritat

S'albira, ara si, una solució a l'espinós conflicte pel Pati del Cafè Nou, un espai històric de la Unió de Cooperadors que legalment pertany al Patronat de la Sagrada Família -marca legal dels immobles del Centre Catòlic- des de 1989. Aquest dilluns, a la sala dels Lleons de l'Ajuntament, han comparegut els responsables tan del Centre Catòlic com de la Unió de Cooperadors junt amb els responsables de l'Ajuntament de Mataró, tots asseguts a la mateixa taula, no per anunciar res en concret, com acostuma a passar en aquestes convocatòries, sinó per escenficar el "bon rotllo" que ha de portar fins al desenllaç d'una d'aquelles històries interminables del MataróCentre. Ja hi va haver una foto semblant pocs mesos abans de les municipals de 2007, però en aquell moment, pels motius que fossin, les converses no van fructificar. Ara, en canvi, sembla que la cosa va de veritat.

Seria una bona notícia a la ciutat, perquè l'afer porta ni més ni menys que 24 anys cuejant: l'administrador de L'Aliança Mataronina, Miquel Jornet, va regalar el 1989 al Centre Catòlic el Cafè Nou i el pati del Cafè Nou. Per què? Jornet va voler venjar-se en vida dels membres de la renascuda Unió de Cooperadors, entitat que en els estretors de la postguerra va haver de pactar amb L'Aliança una mena d'absorció a canvi de mantenir uns certs serveis pels seus associats. Anys més tard, els cooperadors van acusar Jornet d'haver-los fet una mala jugada amb l'operació, mentre que aquest estava convençut d'haver obrat correctament. De resultes d'aquesta mala maror, quan al cap dels anys Jornet va haver aconseguit recuperar els locals anteriorment pertanyents a la Unió de Cooperadors que havien caigut en mans de militars i persones addictes al règim -entre els quals el del Cafè Nou-, en comptes de tornar-los als cooperadors va dur a terme -en el cas del Cafè Nou- una rebequeria monumental: regalar l'espai -2.000 metres quadrats ben llaminers per a qualsevol promotora de pisos, al centre de la ciutat- al Patronat de la Sagrada Família del Centre Catòlic, sense demanar res a canvi.

I heus aquí la segona pregunta: com és que el Patronat de la Sagrada Família i el Centre Catòlic van acceptar rebre un espai sobre el qual no tenien cap reivindicació històrica sabent que pertanyia a un altre col·lectiu, una altra institució de la ciutat? Segons un comunicat de les dues entitats publicat al Mataróescrit número 40 (Juliol 89), perquè "si no s'acceptava [la donació], [aquesta] aniria a unes mans alienes a qualsevol activitat cívica". Jornet havia insinuat que si el Centre Catòlic rebutjava el seu donatiu, cediria l'espai per a un altre ús -s'entén que no cívic-. I aquest detall es van aferrar els seus màxims responsables: aprofitant la teoria del "mal menor", el Patronat de la Sagrada Família -inicialment també amb l'aprovació de mossèn Francesc Pou, rector de Santa Maria i membre de la seva junta- va donar el vist-i-plau a l'operació, prometent així mateix que l'espai seria dedicat a la joventut, la cultura i l'esport de la ciutat. Va ser un error garrafal difícil de comprendre amb ulls del segle XXI, però el cert és que el Patronat va convertir-se en còmplice de Jornet.

Amb els anys, els actuals membres del Centre Catòlic s'han avergonyit d'aquella decisió. A aquest sentiment, per exemple, responen les paraules de la convocatòria d'aquest dilluns de l'actual president Antoni Blanch, que ha demanat disculpes a la ciutadania no per tot el procés històric en sí sinó pel temps perdut en la resolució de l'afer, és a dir pels darrers quatre o cinc anys. Ja arribarà el dia en què les velles glòries del Centre Catòlic hauran d'entonar també el "mea culpa"; caldrà un acte de contricció. Serà un dia en què el Cafè Nou probablement tindrà usos per a la joventut, la cultura i l'esport, com ells havien imaginat en el seu moment. Però que ho farà sota l'empara de l'Ajuntament, del comú, i d'acord d'alguna manera -ja es veurà quina- amb la Unió de Cooperadors.

Els governs d'esquerres que han governat la ciutat des de 1979 -els primers dos anys amb un Pacte de Progrés que incloïa també CiU- han fet de la qüestió una reivindicació constant, que no vol dir que les relacions amb la Unió de Cooperadors hagin estat de flors i violes. Sigui com sigui, ara que la resta d'immobles pertanyents històricament a la Unió de Cooperadors han retornat a mans d'aquests a partir de la creació de la Fundació Cooperadors de Mataró, formada per l'Ajuntament i la Unió de Cooperadors, al govern municipal actual li queda només tancar aquest darrer episodi per acomplir allò que el 1977 les forces municipals rellevants del moment van conjurar-se a aconseguir: que el patrimoni robat pel franquisme a la històrica Unió de Cooperadors local, torni a les mans d'aquells que legítimament el van construir i custodiar. Si ho aconsegueix, serà també una forma de tancar les darreres ferides de la postguerra a la ciutat. Li queda molt poc temps per a les eleccions. Obrir un nou compàs d'espera de dos, tres o quatre anys no parlaria gens a favor ni de l'Ajuntament ni del Centre Catòlic.

La intimitat, en clau multiplataforma

FRANCESC PONSA I JORDI CARCASÓ PARLEN SOBRE LA INTIMITAT



La proposta multiplataforma que des de fa temps hem plantejat des de la revista Valors i que des d'aquest any estem posant en pràctica sobretot en paper, ràdio i televisió em fa expressar una satisfacció respecte precisament la barreja de formats que oferim: fent el que fem, un contingut s'acaba tractant en tots els possibles formats, del paper a les ones de la ràdio i d'aquestes a les ones hertzianes, les de televisió, però aquest contingut no és mai el mateix. Dit d'una altra manera, el canvi en el format acaba provocant un canvi en el prisme des del que mirem el valor tractat. La seriositat, per exemple, l'hem tractat des d'aquests tres punts de vista [tele, ràdio, revista] i tot i que hem acabat dient coses semblants en els tres formats -malament aniríem, sinó!-, en cap cas es diu exactament el mateix, sempre hi ha matisos que ajuden a enriquir la mirada sobre el tema.

Tot plegat és una mena de work in progress pel que fa als continguts, que fa que no arribem mai del tot a cap conclusió, almenys cap conclusió definitiva. Em diverteix també la posició des del punt de vista del lector: no és el mateix llegir un text en una revista de paper que escoltar per ràdio com l'autor d'aquest text conversa amb el responsable de l'article que hi havia al seu costat. Es genera nou coneixement, de la intersecció entre tots els elements.

Tot això em ve avui després de fer el Valors a peu de carrer a Ràdio Estel sobre la intimitat. Hi han intervingut algunes persones que intervenen també a la revista -Francesc Ponsa, Josep Domingo-Ferrer- però també altres persones que no surten en el monogràfic d'aquest mes de febrer -Joaquim Trenchs, Jordi Carcassó, el coach Fransiscu o Oriol Toro, que ens explica un conte il·lustratiu en començar-. Una bona forma, escoltar el programa, de complementar la mirada que els lectors es puguin haver fet de la revista si han tingut l'humor i la paciència de llegir-la. Bona lectura doncs en paper, a Internet i bona escolta o visió a la televisió i la ràdio: al final l'important són els continguts.

Valors.tv arriba al seu equador

Programa sobre la generositat amb Asha Miró, el quart emès a través de Comunicàlia.

ETV-Llobregat TV, Molins de Rei TV, Canal Català Vallès Oriental, Maresme TV, Canal Taronja Osona, Canal Taronja Bages, TV Manresa, TV de Cambrils, Vídeo Ascó TV, L'Ebre TV, Canal Català La Manyana TV, TV de Girona, Canal Nord TV, Canal 10 Empordà i Olot TV. Aquests són els noms de les emissores que, en diferents franges horàries i arreu del territori català, estan emetent a hores d’ara el programa Valors.tv, una producció de la revista Valors en associació amb Clack per a la xarxa de televisions Comunicàlia en el marc d’un acord entre aquest operador públic i l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, l’APPEC. Les televisions que estan emetent el producte el valoren amb una bona qualificació, entre notable i excel·lent, segons han confirmat fons de Comunicàlia a la direcció de la revista.

Després dels quatre episodis inicials protagonitzats per Joan Pera -la seriositat-, Martí Gironell -la quotidianitat-, Màrius Serra -la resiliència- i Asha Miró -la generositat-, la nova tongada de capítols que s’emeten aquest mes de febrer els protagonitzen l’actor còmic Pep Plaza -l’alegria-, la popular cuinera Àvia Remei -la solitud-, la cantant pop Ivette Nadal -el silenci- i el també actor teatral Albert Triola -l’autenticitat-. En cada episodi, de 28 minuts de durada, el protagonista, de la mà del codirector de Valors Joan Salicrú, s’entrevista amb un expert en el valor que es tracta i posteriorment té una experiència al voltant d’aquest tema. A l’inici de cada emissió, el presentador del programa cerca unes primeres claus de reflexió a partir de l’ajuda de Miquel Osset, promotor de l’editorial Proteus d’ètica, que li aconsella un parell de llibres relacionats amb el valor que es treballarà durant el capítol. No en va, Proteus és la firma que patrocina Valors.tv des del primer episodi.

Per a poder recuperar els capítols ja emesos fins al moment i també els que s’aniran veient aquest mes de febrer, només cal que visiteu el canal de vídeo Vimeo de Valors, a l’adreça www.vimeo.com/valors. Allà, a mesura que es vagin passant els capítols per les diferents televisions anunciades, s’aniran alliberant els episodis, amb un marge d’una setmana.

Un rodatge en viu
L’equip de professionals que ha fet possible el Valors.tv, encara en fase de gravació, va decidir a l’hora d’encarar el projecte fer una difícil aposta per enregistrar tots els continguts del programa en exteriors, lluny de la idea de platós freds i inhòspits, malgrat els inconvenients tècnics i formals que això planteja. «Volíem que la gent pogués tocar els valors de què parlem, fer-los propers els continguts que intentem representar, i la millor manera de fer-ho és gravant al carrer, a l’aire lliure, a l’escola, a l’estudi... allà on la gent viu», comenta Eloi Aymerich, director de Valors.tv i màxim responsable de la jove productora mataronina Clack. L’equip de treball el completen els càmeres Oriol Castillón i Marc Giner, l’operador de so Genís Serra, Ariadna Vázquez i Mònica Porcel a la producció i Paula Mayor en tasques d’auxiliar de producció.

Alegria autèntica*

És clavat al mestre Yoda de La Guerra de les Galàxies i actua també com la veu de la saviesa, de l’experiència, allà on és. Amb una veu portentosa, el caminar despert i els ulls plens de vida, als seus 78 anys Rafa Juncadella es comporta com un jovincell, regalant rialles, somriures i bon humor a tort i a dret. És l’alegria profunda de qui està convençut del que fa. S’ha passat tota la vida ajudant els més desvalguts: la meitat a Nou Barris de Barcelona i l’altra a Nicaragua, on ha estat una vintena de vegades. Tan en un lloc com a l’altre l’adoren per la bonhomia i humanitat que encomana. La Medalla d’Honor que l’Ajuntament de Barcelona li va atorgar el 2003 així ho testimonia.

Nascut a Sant Vicenç dels Horts, va ser capellà a l’ordre dels Salesians fins als quaranta-cinc anys. El 1977 va decidir deixar l’ordre i continuar com a seglar exercint la docència al barri de Roquetes, a Nou Barris. Això, però, no significa que abandonés les seves creences perquè per a ell la fe i el compromís amb el món és el mateix. Seguint aquesta màxima, a mitjans dels vuitanta va conèixer el seu segon lloc estimat, Nicaragua, arran dels comitès de solidaritat que es van formar a tot Catalunya amb aquest país que vivia llavors una lluita fratricida entre els sandinistes i la Contra armada pels Estats Units. Allà es va enamorar d’una altra petita pàtria com Nou Barris: la barriada de Boris Vega, que naixia llavors –sense aigua ni llum- a la població d’Estelí, al nord del país. Es va “nicaragüitzar”, com diu ell, i des de llavors una part del seu cor es va quedar a viure aquí, ajudant des de la vessant educativa la causa d’una revolució que el va entusiasmar.

Aquest mes de gener, precisament, ha fet el que potser serà el seu darrer viatge a Nicaragua, amb motiu de la inauguració d’un nou equipament al barri impulsat pel col·lectiu EPMA de Mataró i l’Ajuntament d’aquesta ciutat. S’ha fet gran i tot i que l’empenta que demostra caminant ajudat del seu bastó –altre cop com Yoda- és envejable, el cos ja no està per segons quines aventures. Ara el seu refugi en solitari serà el Casal Ton i Guida, situat en un replà d’aquells carrers costeruts de Nou Barris, a Barcelona. Allà hi impulsa una Xarxa d’Intercanvi de Coneixements on participen més de 400 persones. Tot fet des de la gratuïtat i la voluntat de compartir: els diners no entren a l’esquema mental de Rafa Juncadella. Està per altres coses: l’amistat, el companyerisme i el compromís. I segueix mantenint la fe: “En tinc la suficient com per a poder aguantar els meus dubtes. Em sento part d’una intel·ligència universal que alguns en diem Déu; me’n sento part”. L’exsalesià assegura que quan era capellà parlava més de Déu que ara, però que en canvi en aquests moments el viu més profundament. “La qüestió és saber trobar-lo en el teu interior, en el silenci”, afegeix. Un home dels que valen la pena. D’una sola peça. Autènticament alegre.

* Article publicat a Foc Nou [web] el mes de febrer de 2011.

Valors 79: Un 'reality show' permanent (La intimitat)

La intimitat no és exactament un tema inèdit a Valors, perquè en el seu moment, a la II Jornada Valors i Compromís de 2009, vam treballar el valor de la interioritat. No és el mateix, òbviament, però algunes de les coses allà dites, ens han servit de guia per a elaborar aquest número. En tot cas, en plena irrupció de les xarxes socials com Twitter i Facebook on els usuaris ens despullem explicant les nostres inquietuds, opinions i sovint també la nostra quotidianitat, ens ha semblat un moment immillorable per recuperar el tema.

A parlar de la intimitat ens hi ajuden l’arquitecta Isabel Garcia-Uceda, els psicòlegs Jaume Patuel i Joan Riart, el periodista Francesc Ponsa [aquí] i una entrevista a Josep Domingo-Ferrer, professor del Departament d'Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili i titular de la Càtedra UNESCO de la Privadesa de Dades.

En aquest número també hi ha una interessant entrevista a Jordi Borja, històric regidor d’Urbanisme de la Barcelona preolímpica, on reflexiona sobre els valors de la ciutat [aquí]. L’entrevista forma part d’una edició del Valors a peu de carrer que fem cada dilluns a Ràdio Estel que us convidem també a recuperar [aquí].

Si voleu subscriure's a Valors cliqueu aquí i si voleu rebre puntualment un número o teniu qualsevol altre observació, dirigiu-vos a redaccio@valors.org.

L'Amor, a fons, a 'Valors a peu de carrer'

En una nova edició de Valors a peu de carrer, ahir que era dia 14 de febrer, el dia dels enamorats, vam parlar de l'amor, intentant com sempre donar el nostre punt de vista a la qüestió: no perdre'ns en els tòpics i intentar donar noves òptiques al tema. Una missió ben complicada quan el tema és, probablement, el més tractat de tota la història de la literatura, el cinema, l'art... En tot cas, el programa va consistir en una entrevista per saber com ha canviat el concepte d’amor al llarg de la història amb Manuel Cruz, catedràtic de filosofia contemporània de la Universitat de Barcelona i autor de Amo, luego existo (Espasa); una reflexió sobre el concepte d'amor espiritual amb el sufí Halil Bárcena; un repàs de la temàtica de l'amor en el camp literari amb la periodista i poeta Maria Patricio i un apunt sobre com el món del cinema ha tractat aquesta temàtica. Com sempre, sobre el mateix tema, el consultori d'en Fransiscu. De tot el que es va dir em quedo amb la diferència entre l'enamorament i l'amor, entre allò que està a l'epidermis i l'amor que es cou a foc lent per dins.

[LaRiera48] El sobreseïment de Baron i Bassas fa esclatar la precampanya

Inesperadament, després d'un any d'incertesa i neguit a l'edifici de La Riera 48, aquesta tarda saltava la notícia, que durant el migdia ja corria per les altes esferes de Mataró però també a Barcelona: el jutge ha sobresseït la imputació de l'alcalde Baron i el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas en el cas de Can Fàbregas. Gran sacsejada a la política municipal mataronina a poques setmanes de les eleccions, un moviment que podria afavorir clarament la revalidació del càrrec per Joan Antoni Baron, si és capaç de treure's la llufa que durant molts mesos ha hagut de vestir en relació a aquest afer. L'anunci, que podia haver arribat sis mesos enrera o d'aquí a sis mesos, suposa almenys de moment una injecció de moral a les files socialistes locals, molt tocades per aquesta qüestió després d'una mala temporada en què també s'ha anunciat la retirada de la vida política d'Alícia Romero, entre altres coses.

Està clar doncs que la decisió judicial pot beneficiar clarament l'alcalde i els seus socis de govern, però a qui perjudica? És obvi que el possible gran damnificat -com sempre, depèn de com s'expliquin les coses- de l'anunci és el cap de l'oposició, Joan Mora. El líder de CiU, habilidíssim, ha estat la primera persona a anunciar via Twitter el sobreseïment de la causa, en el mateix moment que l'alcalde i el regidor d'Urbanisme anunciaven la notícia, a les cinc de la tarda: "Una bona notícia per Mataró. Sembla que s'arxiva el cas Can Fàbregas. Encara queda el serrell urbanístic, però esperem que acabi bé". Avançant-se a les crítiques que poca estona després li plovien de la presidenta del PSC local Consol Prados, Mora intentava desmarcar-se de la més que probable cacera que els socialistes iniciaran contra ell després d'haver donat suport no a la imputació, òbviament, però si a la causa de la plataforma Salvem Can Fàbregas i a la CUP, que és qui legítimament han litigat contra Baron i Bassas durant els darrers dos anys. Mora haurà de fer esforços per mostrar-se com un ferm partidari de l'arribada del Corte Inglés a la ciutat, que és per on els socialistes intentaran burxar-lo. La CUP, per la seva banda, s'ha afanyat a presentar la decisió com una mostra més de l'aliança dels poderosos davant la qual els independentistes intenten fer front.

La decisió, òbviament, tindrà el seu efecte en una campanya electoral oberta dijous de la setmana passada amb un tímid i no gaire reeixit acte de proclamació de Joan Antoni Baron com a alcaldable socialista. Obliga, sobretot, a imprimir velocitat no de creuer sinó directament de coet a Joan Mora, si no vol perdre els bons auguris que les enquestes internes dels nacionalistes donen a la candidatura de CiU a Mataró -sembla que la direcció nacional inclou la capital del Maresme dins les apostes prioritàries de Barcelona, Terrassa i Girona-. Mora ha de sortir de seguida de l'anonimat en què sembla instal·lat des de fa uns mesos i obrir definitivament el combat: si no ho fa ara, podria perdre la seva oportunitat i haver-se d'esperar quatre anys més.

Dia important, avui. El jutge s'ha encarregat de posar a mil revolucions la precampanya electoral. Comença definitivament la gran batalla de les municipals a Mataró.

A deu mil quilòmetres de casa*

Érem al mig de Managua i mig per casualitat vam anar a parar a casa dels Mejía Godoy, allà on el cantant Carlos Mejía Godoy i el seu germà Luis Enrique actuen setmanalment esperant la visita dels nombrosos fans que han cultivat arreu del món. De fet, el repertori dels concerts es fa en base a les peticions del públic. El mataroní Joan Antoni Ciller, a la meva dreta, va demanar sense pensar-s’ho dues vegades a l’exdirigent sandinista que interpretés algun fragment de l’obra que els va robar el cor durant la seva joventut, la Misa Campesina. L’artista va recollir el guant i va anunciar que interpretarien el Credo d’aquella popularíssima peça.

Quan ja sonava la cançó a en Ciller li brillaven els ulls; s'hi veia reflectida la seva joventut al Centre Juvenil dels Salesians, on es trobaven cada cap de setmana per dignificar el seu estimat barri de Cerdanyola. També s’hi llegia la fascinació per Nicaragua, pel sandinisme, molt pròpia dels ambients d’esquerres dels anys 80. Jo no havia ni nascut, en aquella època, de manera que tot això ho he viscut de forma també emocionant però indirecta, a partir de les interpretacions de la coral mataronina Primavera per la Pau.

Va ser curiós sentir-se tan a prop de casa –de la nostra història com a ciutat- essent tan lluny de casa. La il•lusió era tan real que, en un moment que vaig tancar els ulls i sentia de fons sons caribenys, lleugerament embriagat de la fantàstica cervesa Toña i fruint de la caloreta estiuenca i la brisa que bufava, em vaig traslladar a la nostra màgica nit d’havaneres, cada 24 de juliol, a Mataró. Era una il•lusió: estàvem a deu mil quilòmetres de casa i a més al Maresme fotia un fred que pelava.

* Article publicat al diari El Punt avui diumenge.

'De dioses y hombres', Egipte i el Maig del 68

He anat a veure De dioses y hombres, fantàstica pel·lícula de Xavier Beauvois, que recupera els fets d'un grup de monjos cistercens francesos instal·lats en una remota regió de l'Atlas, a Algèria, en perfecta convivència amb els musulmans de la zona però que arran d'una onada extremista islàmica van ser amenaçats i finalment segrestats i executats per islamistes radicals el 1996. Excel·lent la dinàmica diària, els resos, les músiques, els dinars... que es mostren de la vida al monestir i molt interessant la reflexió ètica sobre quin paper han d'adoptar els monjos davant les amenaces: deixar-se portar com Crist fins al martiti o fer cas a la Raó i tornar a casa per poder seguir ajudant altres persones? Pel·lícula molt silenciosa, de pocs diàlegs, per contemplar, més que per veure. Em va agradar molt, vaja.

El posicionament ètic dels religiosos que protagonitzen la pel·lícula és admirable, però a "Déu el que és de Déu i al Cèsar al que és del Cèsar": una cosa és l'ètica humana d'una situació concreta i l'altra la política, que no ha d'estar mai deslligada de l'ètica però que a vegades obeeix a principis també ètics com la seguretat i la justícia abans de la tolerància i la convivència. És a dir que una cosa és que moralment sigui admirable el posicionament concret que van tenir en aquell moment aquella colla de monjos cistercencs i l'altre és que la manera de combatre l'islamisme radical sigui allargar-los-hi la mà, com fan els monjos francesos en els primers compassos de la pel·lícula.

Tot això ho dic perquè en el transfons de la pel·lícula era inevitable veure-hi Egipte i la revolució en curs que s'hi ha estat vivint aquests dies. No seré jo -perquè no en tinc ni idea- qui em posaré a elocubrar sobre com de dolents són els Germans Musulmans: Joan Roura diu que són moderats dins del que cap i Pilar Rahola que són uns extremistes -suposant que siguin els actors principals de la revolta, que tampoc és cert-. No ho sé, però precisament perquè no ho tinc clar, m'espanta aquesta onada d'entusiasme amb una revolució els principis de la qual no coneixem. En principi ja em sembla bé, a mi, també, que ens carreguem els tirans. Tots eh? Del color que siguin. Però escolteu: hem pensat que la Revolució que nosaltres hem encoratjat i retransmès pot acabar com la Revolució iraniana del 79? (Aquest dijous mateix el règim dels aiatol·làs festejava pels seus carrers la mobilització egípcia com si fos una continuació de la pròpia, que ha portat algunes coses bones -segur- però també moltes d'execrables, especialment la manca de llibertats en tots sentits).

No, jo crec que no s'hi ha pensat prou. No vull ser tan extremadament conservador per refugiar-me en allò de "més val boig que savi per conèixer", no -a més, és evident que islam i democràcia són clarament compatibles, el cas d'Erdogan a Turquia és paradigmàtic-. Només dic que alerta, que ens hem apuntat en el bàndol dels revolucionaris sense tenir ni idea -no ho saben ni ells, em sembla- de què és el que proposen pel futur d'Egipte. I que més aviat hem utilitzat la revolució del Facebook -serà aquest el nom de la revolució definitivament?- per saciar el nostre desig revolucionari latent de quan Dani "el roig" i companyia van intentar prendre París fa ara 43 anys. Si, penso que mantenim una actitud infantil -l'èpica del Maig del 68, encara- de celebrar qualsevol revolució que tingui lloc al món. Que hem absolutitzat com a bons aquests processos revolucionaris, quan en la majoria dels casos no en sabem de la missa la meitat.

És més. Tornant al principi, quan escric això llegeixo que, després d'Egipte, Algèria -precisament l'indret on passa la pel·lícula- afronta les primeres manifestacions prodemocràtiques per fer caure també el president Bouteflika, que és qui va prendre el poder en aquest país després de la victòria electoral dels islamistes el 1992 -per això també l'onada de violència descrita a la pel·lícula, com a revenja-. Si, si, els militars, per evitar la pujada al poder dels islamistes que havien guanyat les eleccions, van prendre el govern mantenint el sistema democràtic -almenys de forma externa-. Molt lleig, des del punt de vista democràtic, però ves a saber si Algèria s'hagués convertit en una teocràcia com l'Iran on s'apliqués la xaria, la llei islàmica, que no té cap relació amb la nostra justícia...

Per tant... no riem tan amb la caiguda de Mubàrak perquè no sabem què passarà ara. Està bé, corre el risc, si ho voleu dir així, però atenguem-nos a les conseqüències, sigui en positiu o en negatiu. Visca la democràcia, si, però no a qualsevol preu. També Hitler va pujar al poder de forma democràtica, ja ho sabeu.

Valors.tv: la resiliència, amb Màrius Serra

L'escriptor Màrius Serra protagonitza la tercera edició del Valors.tv, dedicat a la resiliència, aquell valor que es concep com la capacitat de sortir enfortit de situacions personals molt conflictives. Ell en va tenir una: la mort del seu fill Llullu, aqueixat d'una greu malaltia cerebral des del seu naixement. I ha aconseguit superar aquesta experiència traumàtica amb un increment -ho diu ell a l'episodi- de la seva capacitat per mirar el món-. El capítol, enregistrat fa un parell de mesos, el vam situar a la Fundació Nexe de Barcelona i també a l'Institut Gutman. I en el seu metratge es conversa amb Anna Forés, coautora del volum 'La resiliència, crecer des de la adversidad'. Ens ho vam passar molt bé fent aquest rodatge i sobretot vam tenir la sort de conèixer en Màrius, que a banda de ser molt bo amb moltes coses es va revel·lar com una persona propera, agradable i amable.

Un altre episodi doncs que es passarà per quinze televisions locals, de proximitat, vinculades a la xarxa Comunicàlia. Per cert que, parlant de xifres, a Valors sembla que estem prou ben posicionats en l'àmbit de les xarxes socials. De 138 capçaleres de l'APPEC, Valors ocupa amb 820 seguidors a Facebook la posició número 17 en el rànquing de presència en aquesta xarxa social. Ja sabeu que fem un gran esforç, coordinat pel nostre company Toni Rodon, en ser presents en aquesta xarxa així com a Twitter, perquè és el lloc on és ara la gent i per tant creiem que és la nostra obligació ser-hi. Gràcies, Toni, per la feina, en tot cas!

Entre ells en castellà, però als fills... en català

M'ha tornat a passar. Anava pel carrer i he vist uns pares amb el seu fill. He vist que el pare es dirigia amb tota naturalitat cap al seu fill en català. Al cap de mig segon, s'ha dirigit a la seva companya o la seva dona i, en castellà, li ha fet algun comentari no recordo de què. Dic que m'ha tornat a passar perquè ho he vist diverses vegades en els temps i cada vegada que m'hi trobo em fa reflexionar: parelles castellanoparlants, fills dels immigrants dels anys cinquanta i seixanta, que tot i parlar en castellà entre ells, fan l'esforç de parlar en català als seus fills. Fills, que òbviament, els deuran parlar en català, en el futur, i que per tant quedaran lingüísticament integrats de forma definitiva a casa nostra -alerta, no dic que per estar integrats hagin de parlar en català, eh? Dic que lingüísticament quedaran fussionats amb els catalans d'origen, si és que a aquestes alçades això de l'origen té massa sentit-.

Dic que, quan em trobo en aquestes situacions em poso a pensar i sempre em ve al mateix al cap: quina meravella de país tenim que, en una nació que no és estat i per tant no té els mateixos mecanismes que un estat per promoure el cultiu de la llengua pròpia -històrica, prefereixo dir-ne jo-, els ciutadans provinents d'altres indrets es decideixen a usar la llengua que jo en dic històrica per adreçar-se als seus fills! Per què dic això? Home, doncs per començar perquè no tenen perquè fer-ho. És més: el meu més absolut respecte si una persona castellanoparlant parla en castellà als seus fills. Jo, si me n'anés a viure a Suècia, ja avanço ara que en cap cas parlaria suec als meus fills. Ni parlar-ne: jo m'adreçaria a ells únicament en la meva llengua, que és el català. I això em porta a preguntar-me: per què doncs aquestes parelles que parlen en castellà entre elles fan l'esforç de parlar en català als seus fills? La resposta és òbvia: consideren que d'aquesta manera el seu fill estarà més arrelat a la terra on els seus pares l'han decidit portar al món o potser pensen que saber català li obrirà portes des d'un punt de vista personal, social, laboral... o altres motius. M'és igual, de fet, tots els motius em valen. La qüestió és que ho fan. Doncs escolteu, deu ser que el sistema d'immersió lingüística no està tan discutit a casa nostra si hi ha moltes parelles que canvien de llengua quan s'adrecen als seus fills, no? O és que aquests pares tenen també el virus del nacionalisme corrent per les seves venes?

Un dels grans èxits de Catalunya com a país és haver construït una única xarxa escolar en funció de la llengua. No haver fet classes per als catalonparlants i classes per als castellanoparlants. Jo crec que això és el que ha permès que aquestes joves parelles castellanoparlants facin el pas de parlar en català als seus fills: perquè no els suposa cap esforç, ja que ells mateixos han après a parlar en català a l'escola. Potser després a l'hora d'ajuntar-se ho han fet en castellà, però això ja són figues d'un altre paner.

Doncs bé, en els darrers temps hi ha qui vol carregar-se aquest model. El Tribunal Constitucional, que en el seu dia va avalar però la política d'immersió lingüística, i els responsables de dues formacions polítiques catalanes: el Partit Popular i Ciutadans-Partido de la Ciudadanía. No tinc cap problema en reconèixer la virtut que suposa que existeixin aquestes dues formacions polítiques a Catalunya: ajuden a expressar la diversitat intrínseca de Catalunya com a país. Ara bé, sí que em molesta i profundament que vulguin carregar-se el model d'immersió lingüística i més fer-ho perquè diuen que sinó no es respecten els drets dels pares castellanoparlants. Ho fan per oportunisme polític, per guanyar-se el favor de la dreta mediàtica madrilenya, i punt. De fet, en el cas del Partit Popular jo crec que ni s'ho creuen, això que prediquen. Fixeu-vos-hi bé, sinó: heu entès mai què proposa el PPC en comptes del model d'immersió lingüística? Mai ho aclareixen. Aules catalonoparlants i aules castellanoparlants? Que es respecti l'idioma de la majoria dels alumnes o de l'entorn de les escoles? (Per cert, en el cas citat a l'inici de tot... no és el català l'idioma del nen de pares castellanoparlants?) Com que no s'atreveixen a proposar-ho del tot, perquè no s'ho creuen, surten amb l'eufemisme de l'educació trilingüe: català, castellà i anglès. Això està molt bé, però l'idioma vehicular només pot ser un, no fotem...

El sistema d'immersió lingüístic català, promogut pel mataroní Joaquim Arenas, és un autèntic èxit de convivència al nostre país -preguntint-ho al País Basc, a veure què els en diuen, dels seus sistemes d'ensenyament basats en criteris lingüístics-. I ho ha de seguir sent.

Valors amunt i avall

Una noia es connecta en un cibercafè de Cusco, al Perú, amb un be sota el braç. Foto: J.S.



El procés de globalització porta a una difusió també més àmplia dels valors occidentals als països del Sud. En quina mesura és bo o dolent això? Importem també des del Nord valors provinents del Sud? Hauríem de fer-ho? Aquestes són les preguntes que ens fèiem avui a Valors a peu de carrer, on ens hem dedicat a parlar sota el títol Valors amunt i avall sobre com els valors corren amunt i avall del planeta per efecte de la globalització, com ens contagiem dels valors positius i negatius d’altres latituds. Les noves tecnologies ens acosten tant que ens permeten seguir la revolució a Egipte via el Twitter del telèfon mòbil, però que estiguem comunicats no vol dir que ens assemblem cada cop més...

Vam dedicar el número 55 de la revista Valors, el desembre de 2008, a parlar ja d'aquesta qüestió [aquí]. En aquell moment van col·laborar en el número Jordi Cussó, Rafael Bueno (Casa Àsia), l'escolapi Paco de Haro i Judith Vives. Hi figurava també un reportatge meu sobre aquest fenomen en el cas del Perú, país que havia visitat recentment [aquí]. Doncs avui hem fet una versió radiofònica d'aquell número amb un altre estol de gent -repetia Judith Vives, fidel col·laboradora-: Sònia Graupera, filòloga i politòloga que viatja molt com a directora de Relacions Internacionals de la Fira de Barcelona; el cooperant Rafael Juncadella que ve de passar dos mesos a Nicaragua i Xavier Serraïma, editor de la revista ‘Temps de viure’, que també va estar com a cooperant a Bolívia el 1997.

Com sempre reflexions interessants: Sònia Graupera ha assegurat que aquest procés de globalització, si es vol, permet conèixer la fonda vida espiritual o la vida interna, si ho voleu, de la cultura asiàtica; Rafa Juncadella ha reflexionat en el sentit que la televisió, a Nicaragua, tan ha fomentat la pràctica de l'esport a partir del fenomen Barça com aïllat la població local davant el televisor, mentre que Xavier Serraïma ha alertat sobre l'exportació de valors que a vegades els propis cooperants volen fer almenys a l'inici de les seves estades. Finalment Judith Vives ha explicat com diversos fenòmens han provocat que la cinemtatografia actual no estigui només protagonitzada pels Estats Units sinó també pels països asiàtics com el Japó. Recomanable, tot plegat. Espero que en gaudiu.

Juncadella ens deia que el tancament cap a les pròpies cases venia per la tele però que la tele també havia portat el fenomen del Barça...

[LaRiera48] Mataronins: Paulí Mojedano passa a l'atac

Després del galimaties econòmico-judicial arran de la seva marxa del Partit Popular que ha tingut lloc pels voltants de Nadal, Paulí Mojedano ha reaccionat anunciant aquesta setmana que es presentarà a les properes eleccions municipals sota una nova plataforma política, totalment desvinculada del PP i sense voluntat de mantenir-ne l'esperit, que es titularà Mataronins. Farà allò que alguns havien aconsellat -però que mai va fer- l'anterior cap de llista de la formació Joan López, arran de la seva capacitat de seducció més enllà de les fronteres del PP: muntar una formació pròpia. Ell argumentava la seva negativa dient que, tot i saber que les sigles de PP podien ser un fre perquè el votés gent més catalanista, per exemple, també estava convençut que les sigles de PP eren un reclam electoral molt potent. Mojedano, quan se li insinuava aquesta opció, venia a dir el mateix. Ara obre aquesta nova porta i ho fa amb il·lusió i determinació, tot i que la imatge acumulada en els darrers temps -arran dels diners que va transferir del compte del grup municipal a un nou compte corrent que portava per nom el que serà la denominació de la nova candidatura- no l'ajudarà precisament a poder consolidar l'aventura.

De moment, alguns apunts sense que se sàpiguen massa coses en detall d'aquesta nova candidatura. Abans que res, tot i titular-se en plural, està clar que el moviment polític sembla nascut en clau personal, sobretot a tenor del No brindat per les altres dues regidores no adscrites que van abandonar el PP amb Mojedano, Maria Lluïsa Corominas i Ana Martínez. No ha aconseguit, doncs, ni convèncer els propis fugats del grup municipal perquè l'acompanyin en el seu viatge electoral. Després de l'estrany paper almenys d'Ana Martínez -primer es desvincula de Mojedano, després acudeix a una roda de premsa on tàcitament dóna suport a Mojedano però no intervé, ara es torna a desvincular...-, les dues regidores no adscrites han anunciat el seu posicionament també aquesta setmana. Tot plegat diu poc de la capacitat seductora del fins ara cap del grup municipal popular, com apuntava encertadament MataróNotícies.cat en un recent editorial [aquí].

A l'hora de presentar aquesta plataforma, que no se sap amb quines altres persones rellevants de la ciutat comptarà, Paulí Mojedano ha parlat amb un llenguatge new age d'un projecte més enllà de les ideologies, del segle XXI, capaç d'obrir-se a gent "de la CUP com al PP". I sí, però una cosa és muntar un sopar de veïns per la festa del carrer on hi pot haver gent de la CUP i el PP treballant, i una altra fer néixer una opció política. I totes les opcions polítiques tenen una ideologia, explícita o implícita. Una formació, això si, que tindrà el seu context en el model de ciutat presentat per Mojedano i la llista que l'acompanyava a les eleccions de 2007. En aquest sentit, i a favor de Mojedano, s'ha de dir que ha estat conseqüent, tossut, i demostra convicció en les pròpies idees per mantenir com sigui l'esperit del seu projecte de ciutat, defensat a capa i espasa durant tot el mandat -a José Manuel López mai li va semblar que aquesta era la mena de propostes que el PP de Mataró havia de formular a la seva gent, molt interessada en la tríada "seguretat-atur-immigració", i segurament té raó, però això no vol dir que la proposta de Mojedano no fos interessant-. Cal, doncs, saber encara moltes coses d'aquesta nova opció política que s'acaba de presentar.

Més enllà de la pròpia aparició de Mataronins, la seva irrupció en panorama polític local insisteix en una característica que sembla que el proper mosaic electoral mataroní tindrà: hi haurà una atomització de candidatures que tenen difícil sortir però que alhora cal subratllar que no són testimonials, a diferència del que passava abans, on hi havia els grans partits -el 1983 només van ser 3, imaginin-se- i després tota la resta de llistes sense cap possibilitat. Ara, fruit de què la societat s'ha fragmentat, l'oferta política és descomunal. Com a mínim no tindran gaire raó de ser els habituals que diuen que "sempre es presenten els mateixos" i/o "tots són iguals, en el fons". Més oferta, més programes, més persones implicades... això sempre ha de ser positiu.

I encara un tercer apunt, segurament el més important tot i que el situi al final, arran de l'aparició de Mataronins: l'alternança a Mataró es complica, també, amb l'arribada d'aquesta candidatura. Dies enrera dèiem que un PP que no fos liderat pel moderat Mojedano era més difícil de digerir per un independentista com Joan Mora en el cas que hagués de convertir-se en el seu soci de govern. Ara, la presentació d'una candidatura que la gent identificarà com propera al Partit Popular però que no serà el PP podria restar vots a la llista liderada per José Manuel López o fins i tot a CiU. I, en el suposat cas -difícil- que Mojedano sortís escollit, sumaria per a una teòrica alternativa amb Mora i el PP? Més complicat encara...

En fi, nous elements per aquest quadre impressionista que es va configurant de cara al 22 de maig...

El niu de la vida*

El barri de Boris Vega d’Estelí, una població de 130.000 habitants a dues hores de Managua, la capital de Nicaragua, compta des de finals de gener amb un nou equipament cívic destinat a la formació dels seus adolescents per tal que no caiguin en les drogues o l’alcohol. El casal s’ha construït en el marc del projecte Salvando el Nido, impulsat per EPMA Solidària i el Comitè de Solidaritat amb Nicaragua de Nou Barris, i l’ha finançat l’Ajuntament de Mataró.

Qui-qui-ri-qui! Els 1.100 habitants de Boris Vega, a Estelí, es lleven cada dia gràcies a aquesta forma tan particular de dir “Bon dia” que tenen els galls. Després d’ells són les radiofórmules típicament llatinoamericanes les que prenen el relleu; durant tot el dia ja no pararà de sortir reggaeton i altres ritmes calents de les finestres de les cases del barri. Són cases construïdes pels seus mateixos habitants, de planta baixa, amb condicions sovint precàries. “Si no ho has vist mai pot semblar que està fet un nyap, però la veritat és ha millorat moltíssim. Ara n’hi ha molt poques, de cases de fusta, per exemple”, rememora Rafa Juncadella, bastó en mà i gorra al cap per protegir-se del sol. Aquest exsalesià de 79 anys, natural de Sant Vicenç dels Horts, va conèixer Boris Vega gairebé per casualitat, un quart de segle enrere. La barriada, ara sense adoquinar i llavors sense llum ni aigua corrent, era i és la Ventafocs de la ciutat: escenari de lluites de carrer entre bandes rivals, amb l’alcohol i la droga fent-hi estralls... ningú volia anar a alfabetitzar-ne els seus habitants i Juncadella va prestar-s’hi com a voluntari. Des de 1986 hi ha tornat una vintena de vegades: “Enganxa, estar aquí. “El Boris Vega... eso sí que pega”, dic sovint en castellà”, confessa amb un esplèndid somriure de bon jan.

Quan hi és s’allotja en una petita habitació a la casa comunal, un espai que ha quedat petit per acollir les creixents activitats que organitza la Comissió del Barri. Això, junt amb la necessitat de possibilitar l’aprenentatge de diversos oficis que donin sortida laboral als joves del barri i els allunyin d’alcohol i drogues, és el que van fer posar sobre la taula el projecte “Salvando el Nido”: “Va costar molt parar l’espiral de violència dels anys 90 i ho volíem consolidar creant aquest niu, una nova llar pels joves de la zona”, contextualitza Juncadella. La iniciativa s’ha plasmat en la construcció del que es coneix com “el Nido”, un edifici hexagonal finançat amb una aportació de 77.000 euros de l’Ajuntament de Mataró a través d’EPMA Solidària –branca del Col•lectiu de teatre amateur de Cerdanyola- així com del Comitè de Solidaritat amb Nicaragua de Nou Barris.

Joan Antoni Ciller, d’EPMA Solidària, és un vell conegut de Rafa Juncadella i l’home clau que ha fet possible l’operació: fa 35 anys es van conèixer al Centre Juvenil dels Salesians, quan el primer feia pocs anys que havia arribat de la seva Múrcia natal i l’altre exercia de salesià a la sucursal mataronina, on va desplegar una tasca ingent en la promoció d’adolescents. De manera que quan Rafa Juncadella, ara fa tres anys i mig, va parlar-li d’aquest projecte, Ciller va començar a remoure cel i terra per tirar-lo endavant. Després de molts entrebancs el Nido ja és un fet i a partir del mes de febrer s’hi impartiran tallers d’electricitat, soldadura, manualitats, costura i ceràmica per a una cinquantena de joves. Mantenir però aquest flux d’activitat és el repte que la Comissió del barri i EPMA Solidària tenen al davant. “Nosaltres tenim fe en què sabran utilitzar aquests diners adequadament, però la feina acaba de començar”, apunta Ciller.

“Salvando el Nido”
“A todo el barrio convido, a la inauguración del Nido”. És “la frase del dia” d’avui, dissabte dia 22, una tradició que Rafa Juncadella du a terme cada matí tan a Nou Barris com a Boris Vega enganxant una petita reflexió quotidiana a les façanes de les cases –el dia abans haurà estat “Son más sagradas las manos que ayudan que los labios que rezan”-. Per animar a venir els veïns del barri Juncadella també s’afanya a usar el megàfon. “Avui és un gran dia”, exclama després d’asseure’s en una cadira de plàstic davant del nou equipament. A l’acte hi són presents moltíssimes famílies del barri, l’alcalde d’Estelí Ramon “Pancho” Valenzuela i una delegació de deu persones vinguda expressament des de Mataró i Nou Barris i encapçalada pel regidor de Cooperació mataroní, Carlos Fernández. Una delegació que, per voluntat expressa de l’ONG, compta també amb la presència de dos periodistes que han de verificar la correcta destinació dels fons municipals. El grup s’ha proposat comprometre l’administració local en les millores que el barri necessita. “La cooperació que fem no pot ser una excusa perquè els governs d’aquests països deixin de la mà de Déu els barris que ajudem”, apunta Fernández.

El dia anterior la delegació ha visitat l’Ajuntament d’Estelí on els ha rebut la vicealcaldessa Rosa Argentina Rugama. El regidor mataroní ha estat molt clar: o Estelí es compromet amb el Boris Vega o el govern de Mataró tancarà l’aixeta de l’ajuda. La mandatària sembla captar el missatge, es compromet a adoquinar almenys dos carrers del barri i es mostra disposada a signar un conveni de col•laboració amb Mataró per tal de mostrar la seva corresponsabilitat. Uns dies més tard, al Boris Vega, hi ha també esperançadores paraules per part dels veïns del barri. Durant el comiat a Rafa Juncadella, que torna a Barcelona, en Julio, tot i que vestit de pallasso, pronuncia les paraules més serioses de la tarda: “Ens poden seguir ajudant des d’Espanya o qualsevol altre lloc però el millor favor que ens podem fer és ajudar-nos a nosaltres mateixos”. Unes paraules que, uns minuts després, ajuden l’exsalesià a marxar en pau de la que ja és la seva segona llar. No sap si hi podrà tornar l’any que ve, a Boris Vega, depèn de la salut. De ganes de seguir transformant el barri, però, n’hi sobren. En tot cas deixa relleu darrera seu, cosa que només són capaços de fer els autèntics líders.

Boris Vega, un barri en honor a un lluitador sandinista
El nom del barri on s’ha portat a terme el projecte finançat des de Mataró és tota una declaració d’intencions. El Boris Vega va néixer el 1986 i se li va posar el nom d’un comandant del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) que havia caigut a set quilòmetres d’aquí lluitant contra la Contra, la guerrilla procapitalista finançada pels Estats Units als anys vuitanta que lluitava contra el govern sandinista de Daniel Ortega, vencedor de la revolució de 1979. La presència de la història recent és constant a Nicaragua, sobretot a les barriades populars on el sandinisme va promoure potents campanyes d’alfabetització i de salut. En aquest sentit, el nou casal comunal construït amb els diners mataronins no està previst que aculli activitats polítiques o d’un credo concret: “El Nido no pot ser dels sandinistes només, ha de ser obert a totes les creences polítiques i religioses”, apunta el seu màxim impulsor, Rafa Juncadella.

Mataró podria obrir un nou projecte a Masaya
Un retrat de l’advocat mataroní Pep Manté, desaparegut el 2009 als 66 anys, presideix la sala de reunions que la seu nicaragüenca del bufet d’advocats laboralistes Col•lectiu Ronda té en aquest país, a Masaya. Precisament la vinculació de Manté i la seva esposa, Maria Majó, amb aquesta localitat han obert la possibilitat que Mataró obri un nou projecte de cooperació en aquesta localitat a mitja hora escassa de Managua, la capital. La iniciativa buscaria donar suport a les persones disminuïdes que viuen en aquesta ciutat i estan agrupades en l’entitat Frater. En el projecte hi hauria implicats també la Fundació Maresme de Mataró, amb qui ja han començat els contactes preliminars. Precisament, arran d’una invitació de la pròpia Maria Majó i en el marc de la visita que la delegació mataronina d’EPMA ha fet a Nicaragua aquesta segona quinzena de gener, el dimecres dia 26 va tenir lloc una visita a la localitat mencionada. El grup, on figurava també el regidor de Cooperació de Mataró Carlos Fernández, va ser rebut per la corporació municipal.
El mateix dimecres, ja a Managua, la delegació va visitar l’altre projecte que l’Ajuntament de Mataró, a través del Fons Català de Cooperació i la Fundació Josep Comaposada, té establert al país centreamericà i que consisteix en donar suport econòmic –per valor de 38.000 euros- al Frente Nacional del Trabajo.

* Reportatge publicat al Capgròs d'aquest divendres.

Valors.tv s'emet a quinze televisions catalanes

Avui us presento el segon episodi de la sèrie Valors.tv, que la productora mataronina Clack [web] ha elaborat per encàrrec de la revista [web] i que s'emet des de principis de gener a quinze emissores de tot el territori català pertanyents a la xarxa Comunicàlia [web]. Una xifra molt positiva atenent-se a la valoració que en fan les pròpies televisions: ETV-Llobregat TV, Molins de Rei TV, Canal Català Vallès Oriental, Maresme TV, Canal Taronja Osona, Canal Taronja Bages, TV Manresa, TV de Cambrils, Vídeo Ascó TV, L'Ebre TV, Canal Català La Manyana TV, TV de Girona, Canal Nord TV, Canal 10 Empordà i Olot TV.

Si el primer episodi de la sèrie el dedicàvem a parlar de la seriositat de la mà d'en Joan Pera, en el segon capítol el nostre valor protagonista és la quotidianitat -el revers de la rutina, per entendre'ns- i la persona amb qui fem el recorregut és Martí Gironell, l'home del trànsit als Matins de TV3 i excel·lent escriptor de novel·la històrica. Amb ell parlem amb Ramon Alcoberro i anem fins les instal·lacions del Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, on conversem amb Pep Marí. El rodatge va ser una mica accidentat, però vam congeniar molt amb en Martí, que per sobre de tot és una bona persona. Esperem que l'episodi sigui del vostre agrat.

Aprofundint en el drama d'Argelers...

Dins la col·laboració que com a Clack tenim amb l'editorial Cossetània, el darrer vídeo que hem produït per a ells fa referència a la presentació del volum Camp d'Argelers (1939-1942) de Felip Solé i Grégory Tuban, que es va portar a terme el dia 27 a la llibreria Laie de Barcelona. El llibre ha estat editat per Cossetània Edicions i TV3, seguint la col·laboració que la firma de Valls té amb la televisió catalana i que darrerament ha tingut altres fruits, com el llibre en commemoració dels 25 anys del programa Temps de Neu o de la sèrie La Riera. El llibre sobre Argelers sorgeix arran d'un documental emès per Televisió de Catalunya que en el seu dia vaig poder veure, el 2009 [aquí]. El llibre, lluny de ser només una translació del que es podia veure al documental, va molt més enllà, xifra en gairebé 175.000 les persones que van passar pel camp i reflexiona sobre com aquesta macabra instal·lació va ser una mena de banc de proves dels camps de concentració que poblarien Europa durant la Segona Guerra Mundial. Us el recomano de totes totes. Un treball rigorós, seriós, que aprofundeix més enllà del tòpic.