"Cada cop més connectats, cada cop més comunicats?". IV Jornada Valors, el proper 28 de maig

VÍDEO RESUM DE LA JORNADA DE L'ANY PASSAT, SOBRE LA LLIBERTAT. Recupera la resta de vídeos clicant aquí.

En els darrers anys assistim a una revolució respecte la capacitat d'enviar i rebre missatges, de comunicar-nos. Primer van ser els SMS i els correus electrònics, darrerament són les xarxes socials com Facebook o Twitter; el fet és que cada vegada és més fàcil estar connectats entre les persones que vivim en aquest planeta, estiguin al nostre costat o a milers de quilòmetres. Significa però que estem cada cop més comunicats? O tants estris de comunicació en el fons dilueixen la qualitat de la comunicació, la fan més banal? Dit de forma planera: val més una carta manuscrita que mil correus electrònics? Això és el que intentarem reflexionar el proper dissabte dia 28 de maig a la sala d'actes Caixa Laietana (Santa Teresa, 63) de Mataró amb diversos experts del camp de la comunicació. "Cada cop més connectats, cada cop més comunicats?". Així titulem enguany la IV Jornada Valors.

Comptarem amb la presència dels periodistes Ramon Colom, Saül Gordillo i Albert Sáez, el psicòleg Manuel Guix i el doctor en comunicació Francesc Grané. Passo a presentar-vos-els.

Ramon Colom és llicenciat en Periodisme. Va començar a treballar a Ràdio Espanya de Barcelona el 1973 com a presentador de programes musicals i redactor d’informatius. El 1975 s’incorpora a Informe Semanal, arribant a dirigir i presentar el programa entre 1980 i 1987. El 1990 el nomenen director general de Televisió Espanyola, càrrec que ocupa fins el 1996. Des d’octubre de 1998 és el director i presentador del programa Millennium del 33 de Televisió de Catalunya després d’haver presentat l’espai El Món d’Ariadna. Actualment està immers en un nou projecte agrupat en el holding ABORDAR que compagina les tasques de formació, distribució i producció de continguts àudiovisuals. Aquesta activitat la compagina en diferents activitats de consultoria, amb l'activitat docent a la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL) i la col·laboració amb diverses publicacions. Des de març de 2009 també ostenta el càrrec de president de l'associació Barcelona Àudiovisual.

Saül Gordillo és periodista. Director de l'Agència Catalana de Notícies entre el març de 2007 i l'abril de 2011. Periodista digital, especialitzat en 2.0, articulista i tertulià. És un dels periodistes catalans de referència a xarxes socials com Twitter i Facebook. Publica al diari Avui i col·labora en els programes radiofònics L'internauta de Vilaweb, L'oracle de Catalunya Ràdio, i La nit de RAC1, i en els televisius 59 segons de TVE, i El debat de BTV. És autor dels llibres Superperiodistes en l'era de la sobreinformació (Editorial UOC), Les barbaritats de Fèlix Millet (Ara Llibres) i Nació.cat (Òmnium Cultural/Editorial Mina). Escriu el seu bloc (www.saul.cat) pràcticament a diari des del juliol de 2004.

Xavier Guix és llicenciat en Psicologia i terapeuta per la UOC. És formador en comunicació i habilitats directives, professor col•laborador d’EADA, Didacta en PNL autoritzat per l’Associació espanyola de Programació Neuro Lingüística (AEPNL), Postgrau en Neurociències (NMS) i Postgrau en Psicopatologia clínica (Universitat de Barcelona UB). Vinculat professionalment als mitjans de comunicació (ràdio i televisió) i al teatre des de 1983. Col.labora a L’Ofici de Viure (Catalunya Ràdio), El País Semanal (secció Infopsico), Versió RAC (Rac 1) i Bricolatge Emocional (TV3). Col•laboració com a psicòleg-voluntari en el projecte ‘El Xiprer’ de Granollers, pertanyent a Càritas, centre d’acolliment per a indigents.

Francesc Grané és Doctor en Comunicació i Humanitats amb una tesi sobre Televisió i Psicoanàlisi centrada en l’anàlisi narcisisme, emocionalitat i generació d’antipensament en els programes del prime time de l’Estat Espanyol. Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació, Diplomat en Ciències Religioses, en Sociologia i en Teologia. És professor de la Comunicació a la Universitat Ramon Llull, de periodisme a la UAO i de filosofia del segle XX a l'institut Superior de Ciències Religioses Martí Codolar. Director del Centre Edith Stein, del portal Universitaties.net. Dirigeix l’empresa Eulogos Media. Ha rebut el primer Premi Farel de Neuchatel, Suïssa, el Festival Internacional de Cinema Espiritual més prestigiós de l’escena internacional pel documental Cristina Kaufmann: Re-crear les soledats.

Albert Sáez és doctor en periodisme per la Universitat Ramon Llull, on ha exercit de professor i vicedegà de la Facultat de Comunicació. Ha treballat a Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio i El Observador. Ha estat director adjunt del diari Avui des del 2003 fins el 2006, quan va passar a formar part de l'equip editorial de El Periódico de Catalunya. El 19 de desembre de 2006 va ser nomenat secretari de Mitjans de Comunicació del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, de la Generalitat de Catalunya. El 23 de gener de 2008 va ser elegit president del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Fou president fins al març de 2010, quan renuncià al càrrec i s’incorporà de nou a El Periódico de Catalunya com a director adjunt.

Tancant el cercle de Bòsnia

Entrevista a Albert Solé inclosa dins el DVD Els Ponts de Mostar.

Avui hem tancat un cercle d'aquells curiosos. A la Farinera del Clot han coincidit l'Edin Kapic amb en Pere Vilanova, catedràtic de Ciència Política de la UB, en una taula rodona que cloïa l'exposició sobre els 15 anys de l'acord de Dayton que hi ha hagut instal.lada en aquest espai des del 7 d'abril. El que no sabia en Pere Vilanova és que el culpable que l'Edin Kapic fos allà i visqui a Mataró des de fa ara quinze anys era ell. Almenys inicialment. Ell va posar en marxa una roda d'esdeveniments que van acabar en aquest sentit.

Tot va començar un dia de primavera de 1995 en què Albert Solé, fill de Jordi Solé Tura, se'l va trobar a ell pel carrer Dènia amb Madrazo, segons ens ha relatat avui. L'Albert Solé li va dir que estava indignat per la situació a Bòsnia i li va preguntar: "Què puc fer?". La resposta del professor va ser una altra pregunta: "Què fas aquest estiu? Vols venir a Bòsnia?". Li va dir que si, davant la seva sorpresa. Vilanova va trucar al pare Tura per confirmar que la intenció del fill no era flor d'estiu. I l'Albert Solé, al cap d'unes setmanes, era a Mostar de la mà de DYA, una ONG francesa, tal com explica en el vídeo que hi ha sobre aquestes línies, inclòs com a extra en la versió DVD del documental Els Ponts de Mostar [bloc] que vam fer amb Jordi Aliberas i Ariadna Vázquez entre 2006 i 2008.

Setmanes més tard, un viatge auspiciat des de l'alcaldia de Barcelona i en el qual va prendre part la llavors regidora de Solidaritat de Mataró Consol Prados va fer parada a Mostar en companyia del propi Solé, ja instal.lat a la capital d'Hercegovina, fortament dividida entre croats i musulmans. Allà, Prados i Solé van imaginar la possibilitat que un grup de nois i noies de les dues ètnies convisquessin dues setmanes fora del país, a Catalunya, acollits en famílies. D'aquesta manera podrien començar a desactivar-se odis i esperits de revenja. El viatge es va acabar fent i un dels integrants era l'Edin Kapic, que havia estat expulsat del sector croat de Mostar per la seva condició de musulmà. I l'Edin, a Mataró, es va enamorar d'una catalana i del país en si i hi va venir a viure.

Avui, finalment, l'inductor de la cadena i la seva "conseqüència" s'han conegut finalment i han compartit experiències, records, opinions i pensaments. La vida té situacions ben curioses.

· Recupera les piulades que he fet aquí de la taula rodona on han intervingut Kapic, Vilanova i Boban Minic, periodista bosnià afincat a l'Escala.

Truquen a la porta els del 4t1a!

Dins la línia de posts que publico en aquest bloc, almenys darrerament, no acostumo a posar-hi l'actualitat musical de casa nostra; només ho faig quan he cobert un concert pel Diaridelamusica.com, el mitjà multiplataforma que es dedica precisament a seguir aquesta parcel·la de l'actualitat local. Avui, doncs, trenco aquesta coherència oferint-vos el vídeo entrevista que hem fet al Diaridelamusica.com als 4t1a [MySpace] amb motiu del concert que aquest divendres dia 29 fan a Mataró. Primer perquè en Joan Canals, el pianista del grup, és amic meu de l'època de l'Ajuntament de Barcelona. En segon lloc perquè el grup m'agrada i molt; vaig apuntar a la crònica del concert del dia 10 a El Dau que m'havien fet pensar molt en els Beatles i la veritat és que crec que seran el grup revel·lació de l'estiu de 2011 -amb Manel vaig encertar, ara fa dos anys i una mica més, mal m'està el dir-ho-. I finalment perquè els 4t1a -que tornaran a ser a Mataró, el 12 de maig, al Clap- obren junt amb els meus admirats Sanjosex [MySpace] el Cicle.cat a la sala Privat [web] de Mataró, un seguit de de sessions que ens permetran veure el bo i millor de les propostes emergents del pop en català [veure notícia a la web de Privat]. I això és una altra bona notícia per a la ciutat i pel país: la música de casa nostra, en la nostra llengua, està de moda i funciona comercialment. Un excel·lent símptoma de salut nacional.

[LaRiera48]: El PP podria tenir la clau de la governabilitat

A aquestes alçades de la pel·lícula i a un mes de les eleccions tothom amb dos dits de front és capaç de detectar certes tendències electorals de cara a les municipals mataronines: el PSC baixa una mica castigat sobretot per la mala d'aquesta marca a nivell de país, CiU puja una mica precisament gràcies a la recuperació de la Generalitat, el PP puja força gràcies a la combinació dels bons resultats tan a les autonòmiques com a les properes generals, ICV puja clarament envalentonada amb la crítica a les retallades del govern Mas i ERC es manté -o en perd un- també en línia amb la imatge de la formació a nivell català. L'escenari de crisi i de canvi fa imaginar una participació més alta que el 2007 -tampoc no és gaire difícil- i per tant que formacions com la CUP ho tinguin molt complicat per ser al consistori. Més ausculatació electoral: pocs són els que ara mateix aposten per dir que Joan Mora superarà en vots i regidors a l'actual alcalde Joan Antoni Baron. Ara bé, a Mataró -per primera vegada- podria passar el revés que a Catalunya a l'època de tripartit: que el socialista Baron guanyi en vots i regidors però la suma de CiU i el PP faci alcalde Joan Mora.

Perquè dic això? Per què en aquests moments passa a Mataró una cosa que no s'havia produït a la capital del Maresme des de fa setze anys: tan CiU com PP tenen una tendència alcista i parteixen d'una posició còmode. Recapitulem: a principis dels noranta, CiU obtenia bons resultats -fins i tot molt bons a la ciutat, amb Ramon Camp- però no tenia comparsa de ball perquè els seus dos socis més probables -ERC pel flanc nacional, el PP pel flanc socioeconòmic- o no eren al consistori -ERC no hi va ser fins el 2003- o tenien pocs representants -el 1991, quan CiU va treure onze regidors, el PP en va treure tan sols un, Joan López-. El 1995, però, amb un PP amb una tendència molt alcista arreu de l'estat, els homes de López van pujar fins als quatre regidors, mentre que CiU en va cedir un parell. La suma de les dues formacions per primera vegada estava a punt de desbancar l'esquerra del govern: nou més quatre fan tretze. A partir de les següents eleccions, el 1999, el panorama ha estat estable i el centredreta sempre ha sumat onze. El 99, CiU va baixar a set i el PP va tornar a treure'n quatre. El 2003, CiU encara va baixar un altre regidor, es va quedar amb sis, però el PP en va recuperar un i es va quedar amb cinc. El 2007 es van invertir les tornes i vam tornar a l'escenari del 99: CiU 7 i el PP 4, que segueixen fent onze.

Ara, però, la situació és diferent: tot indica -pujada a nivell català, ambient d'eufòria a nivell estatal-, que el PP aconseguirà el cinquè regidor, sobretot tenint en compte que el seu electorat és el que vota més en clau general. I les intuïcions també indiquen que CiU almenys pujarà un regidor, seguint la tendència alcista catalana. Vuit més cinc, doncs, fan tretze, com ja passava el 1995; a un sol regidor de la majoria absoluta. Conclusió: tot i que Baron sembla probable que obtingui la majoria de vots i regidors, també sembla plausible que CiU i PP sumin per primera vegada 14 regidors. Que no vol dir automàticament que el PP hagi de votar una investidura de Joan Mora, però almenys ho possibilita... Queda un mes per les eleccions i més emoció, la veritat, és que impossible.

Posant en ordre els Valors...

Aquestes tardes festives pretornada a les jornades laborals són ideals per posar ordre. En molts sentits. Jo, aprofitant la posada en marxa de la nova pàgina web de Valors, on integrem els diferents formats de continguts que estem tirant endavant, m'he dedicat a anar indexant correctament els darrers trenta números de la revista. Són una forma de repassar la feina feta, que no és poca. El millor: tot el que hem après fent aquests números, que és moltíssim. Us els deixo aquí a sota. Si cliqueu sobre cada títol us n'anireu a la pàgina corresponent a cada número. Que en gaudiu!

· Amics més enllà del Facebook (Abril 2011)

· L'arrelament... per poder sortir cap enfora (Març 2011)

· La intimitat: un 'reality show' permanent (Febrer 2011)

· Flexibilitat per a un món nou (Gener 2011)

· La tendresa, més enllà del Nadal (Desembre 2010)

· La creativitat que ens fa progressar (Novembre 2010)

· Indiscrets (Octubre 2010)

· Esports pedagògics (Setembre 2010)

· El viatge que transforma (Juliol-Agost 2010)

· Qui porta la batuta? (Juny 2010)

· La llibertat, desig de difícil gestió (Maig 2010)

· La cultura. Espinàs: "En el fons, tot és cultura" (Abril 2010)

· Ètica i política, parella inestable (Març 2010)

· L'autenticitat: la feina de treure's capes (Febrer 2010)

· Catalunya serà ètica o no serà (Gener 2010)

· La confiança, ara més que mai (Desembre 2009)

· Sentir-se segur és possible (Novembre 2009)

· La rutina, al 'Valors' d'octubre (Octubre 2009)

· Paternitat responsable (Setembre 2009)

· Un autèntic plaer (Juliol-Agost 2009)

· Valors per superar la crisi (Juny 2009)

· La interioritat (Maig 2009)

· Recuperar els valors sòlids (Abril 2009)

· La renúncia. No es pot tenir tot (Març 2009)

· Pensar la vida (Febrer 2009)

· La generositat (Gener 2009)

· Valors amunt i avall (Desembre 2008)

· La sinceritat (Novembre 2008)

· La cultura de l'esforç (Octubre 2008)

· Valors en temps de crisi (Setembre 2008)

· Fer la maleta: emigrar per necessitat (Juliol-agost 2008)

Mataró mola si hi ha Nous Florida

El millor plat que vam tastar, divendres al vespre, al Nou Florida: patates, llagostins i trompetes de la mortal.

Quan en tenia menys de vint no m'interessava massa la gastronomia. Ni la de casa ni la de fora. Quan anava de viatge, per exemple, no era un aspecte al que prestés cap atenció. Entre els vint i els trenta aquest deu ser un dels canvis -positius!- que he fet: actualment tampoc diré que la gastronomia és un dels meus hobbies, però si que m'agrada cada cop més la cultura que s'amaga darrera el menjar, el perquè de cada plat, l'origen de cada ingredient... tot això i òbviament les ofertes de restauració. Em diverteix, de tant en tant i si l'economia ho permet, descobrir restaurants i restaurantets, tan aquí com a fora. Cada cop més, de fet.

Un d'aquests dia de Setmana Santa, vam anar a fer una d'aquestes coses que cada cop em fan gaudir més: descobrir un espai nou de restauració. Es diu Nou Florida, està al carrer Floridablanca, 85, a tocar del carrer Herrera, a la zona de l'Havana-Escorxador, i el seu promotor i cuiner és en Pau Andrés, a qui ja coneixem d'altres aventures culinàries a la ciutat. D'entrada sorprèn l'aspecte del local, de fora: sembla un bar de barri, sense que vulgui dir res amb això: no sembla que et trobis davant un nou restaurant chic de la ciutat. Però traspassada la zona de bar, i pujant unes escales, es puja a una petita habitació amb cinc o sis taules i un pati excel·lent a fora que presagia fantàstics vespres d'estiu gaudint de l'altra gran passió, la música.

La carta és molt curta, però ja és la norma dels llocs de glamour: poder triar tant embafa el gust. Al final, per consell de ma germana, demanem un menú degustació que ens deixarà amb els sentits ben plens i amb ganes de repetir. Després de l'amanida de favetes inicial, tastem un gustós conill i arriba el plat estrella, les patates amb llagostins i trompetes de la mort. Les postres són xarrup de maduixa maresmenca i mango sudamericà. Tot plegat amb una atenció personalitzadíssima i bona companyia, que sempre està millora l'oferta del propi sopar.

Trobar que obren restaurants com aquests, a casa nostra, dóna motius per creure en en el futur de la ciutat, també en el terreny d'oci. Mataró mola si hi ha restaurants com aquest. Et visitarem sovint, Pau. Guardarem el teu telèfon ben amagat!

El gust de la fe*

Gerard Figueras. Natural de Vilanova i la Geltrú, 28 anys. Exerceix la presidència de la Joventut Nacionalista de Catalunya, la JNC, des de fa tres anys i és regidor a la seva població natal des de 2007. A més, des de fa tres mesos és diputat al Parlament per CiU, on presideix la comissió de Joventut.

Encara que no és habitual, a nivell de fe també acaba de començar, com aquell qui diu. O almenys de començar de forma oficial -ho farà la propera diada de Sant Jordi, quan es batejarà i rebrà la primera comunió-. Curiosament també, Gerard Figueras exhibeix un convenciment personal molt ferm en la fe. Una seguretat que parteix, però, de la contradicció com a element recurrent a la seva vida política i personal i que resol a partir de l'afirmació en la creença. "A vegades fent política saps que no estàs fent directament el Bé, als ulls de tothom. I això costa de pair. Vaig adonar-me que per poder superar aquesta contradicció interna necessitava un sòlid sistema de valors i creences", apunta fent una exhibició molt íntima de com viu la seva tasca política.

No és, per tant, un altre exemple d'allò recurrent a la Transició, als anys setanta: "...les seves inquietuds religioses el van portar a entrar en política". Més aviat al revés: les seves conviccions polítiques l'han portat a plantejar-se la qüestio de la fe. No és que provingui de fora d'aquest món, però simplement sempre se n'havia quedat al marge. Recorda que de petit, a casa, a diferència de la qüestió nacional -on s'era molt convicent-, en el camp de la fe no hi havia una directiu clara: "Els pares ens deien que quan fóssim grans si ens volíem batejar ho féssim, però no ens marcaven gens". Però de totes maneres el gust de la fe, parafrasejant un llibre el bisbe Carrera, temptava ja a l'actual parlamentari de CiU: "Quan vaig tenir cotxe propi, per exemple, agafava, me n'anava a Montserrat a escoltar Vespres i a trobar-me a mi mateix", rememora.

Agradable, persona sensible i amb cara de no haver trencat mai cap plat, de petit volia ser diplomàtic i per això va estudiar Ciències Polítiques a la Pompeu Fabra. Admirador del president Pujol i de la seva mirada positiva al món, es mostra convençut del que fa, malgrat les contradiccions, i de destinar el gruix del seu temps al servei públic: "és bo que els cristians ens impliquem a la vida pública". La política, desmentint el tòpic, té grans promeses que ja són present. I que auguren que la lluita per una societat lliure, culta i justa continua malgrat el que diguin els apocalíptics de torn.

* Article publicat a Foc Nou d'abril.

Canviar de vida a 'Valors a peu de carrer'

Laia de Ahumada, Pep Serra, Concepció Poch i Maria Àngels Dresaire han reflexionat aquest dilluns al Valors a peu de carrer sobre com és possible canviar de vida i de com, per a poder-ho fer, és necessari desprendre's d'altres aspectes de la nostra vida -morir, d'alguna manera-. De Ahumada és responsable del centre Heura d'acollida de sense sostre, Pep Serra ha estat cooperant a Bolívia i Serra Leona, Concepció Poch és autora de diversos llibres que ajuden a treballar el dol i la mort als infants i Maria Àngels Dresaire fa deu anys va entrar al convent de les Carmelites de Mataró. Són, per tant, tres casos de persones que en un determinat moment van decidir donar un gir a la seva vida i... efectivament la van canviar. No de forma obligada sinó per decisió pròpia. Escolteu-vos el programa, crec que us pot interessar. Tots tenim dret, si ho volem a intentar canviar la nostra vida, sigui de forma paulatina o de manera radical, com en aquests casos.

[LaRiera48] 23 de maig: política, política, política

Tothom anuncia per l'endemà de les eleccions municipals una autèntica hecatombe financera i que els pressupostos del 2012 quedaran encara més reduïts del que ho han estat els de 2011. Les coses no tornaran a ser com han estat els darrers quinze anys en l'àmbit municipal perquè el principal motor econòmic dels ajuntaments, el sector immobiliari, no recuperarà ni de lluny el vigor que ha tingut. Una força que ha permès les administracions locals convertir-se en el motor econòmic de la ciutat, el sector preponderant -una altra cosa és si això ha estat bo o no-. El fet és que la capacitat d'inversió dels ens municipals ha permès tirar endavant projecte com el Tecnocampus que difícilment es podran repetir en temps propers. Aquesta situació obligarà a pensar, especialment des del 23 de maig però de fet ja des d'ara mateix, a repensar -millor dit- quin és el paper dels Ajuntaments, de l'administració local en aquest cicle postcrisi que ja s'albira -segurament amb un creixement a la japonesa, petit però constant, diferent al que hem viscut-.

La situació suposa un autèntic canvi de paradigma perquè els ajuntaments deixaran de ser el motor econòmic del municipi. Qui els substituirà? Hauran d'emergir amb força els sectors econòmics disposats a invertir de valent a casa nostra i d'aflorar les entitats i fundacions del Tercer Sector que, degudament ajudades pel sector públic, hauran de suplir algunes de les prestacions socials que fins ara donava aquest. Això vol dir una acció política molt més meditada i molt més subtil, molt més complexa, basada sobretot en la concertació: és hora de concertar amb els sectors econòmics, socials, culturals i esportius. Escoles bressol, per exemple: ja no serà possible seguir amb aquesta política de construir només places públiques d'escola bressol; si volem que tots els nens i nenes en tinguin no hi haurà més remei que concertar places d'escoles privades, com es fa a l'ensenyament primari i secundari.

I en segon lloc és hora de concertar amb la resta de la comarca, en el nostre cas. Mataró ja ha evolucionat en positiu els darrers anys en aquest sentit, però cal que es faci el tomb definitiu. L'anunci de l'alcalde Baron de convertir el projecte Mataró Marítim en Maresme Marítim va en la bona direcció, així com la de l'alcaldable Mora -ja de 2007- de crear una Agència de Redesenvolupament del Maresme. La capital del Maresme ha de ser un actor preponderant en el Consell Comarcal del Maresme, no només des d'un punt de vista polític sinó en la creació de sinèrgies i aprofitament de recursos. En aquest sentit, l'anunci del president de l'ens comarcal de què es planteja el cablejat amb fibra òptica de tota la comarca és un magnífic exemple: el Maresme serà una comarca puntera al país i socialment al màxim d'inclusiva si tira endavant aquesta acció històrca, que ajudar a fomentar el canvi productiu i en general la millora de les activitats econòmiques.

S'ha acabat l'època dels Ajuntaments totpoderosos, dèiem. S'ha acabat aquests programes electorals llarguíssims anunciant la creació de noves instal·lacions socials, culturals, esportives... Aquella idea una mica estàtica i repetitiva de dotar cada barri d'una escola bressol, una escola de Primària, un CAP, un casal d'avis i un centre cívic ha arribat a la seva fi. Perquè pràcticament tots els barris disposen d'aquests instal·lacions i perquè no hi haurà diners per fer-ne massa més. I per tant a partir d'ara no es tractarà de fer mil coses sinó petites accions molt ben definides. Hi ha moltes coses a arreglar, en el conjunt de la ciutat -avui mateix he passat per la cantonada de la Ronda Cervantes amb l'Avinguda Amèrica i la zona ajardinada que hi ha mereix una posada a punt immediata- però el futur no està en fer cent parcs més a la ciutat. Ara les coses han de ser una mica més subtils. La qüestió ara és reordenar, reorientar, ajuntar, redimensionar tot allò que ja existeix i connectar-ho al màxim. Sobretot això.

Tenim una ciutat amb moltes iniciatives i amb molta gent participant-hi. Però les tenim sovint desconnectades, petites, marginals fins i tot, en alguns casos. Això és el que ens fa ser petits, com a ciutat. I volem ser una ciutat gran, potent. Ara el que ens cal és que l'Ajuntament ajudi a crear nodes en cadascun d'aquests àmbits o que actui com a tal. Que convoqui, que incentivi, que proposi... però no disposi; haurà de buscar un equilibri exquisit entre ser promotor però no generador directe del que passi a la ciutat. La feina, d'alguna manera, està més en l'interior de les parets que en les façanes externes: en el Tecnocampus, per exemple, cal esmerçar tots els esforços en aconseguir que efectivament les universitats transfereixen coneixement a les empreses i aquestes aprofitin el talent cultivat a les universitats. Si en cinc o deu anys això no passa, el projecte haurà fracassat des d'un punt de vista conceptual. Això és pel que ara caldrà lluitar.

Un exemple de tot plegat: totes les formacions polítiques -des del PSC a la CUP, no sabem què en diu el PP- coincideixen en què cal donar el màxim de vida a la zona agrícola i forestal de Mataró, sigui perquè s'explota com a tal o amb finalitats culturals i turístiques. Ara bé, què ha de fer, exactament l'Ajuntament? Òbviament haurà de construir camins per a poder transitar amb comoditat zones com les Cinc Sènies -o arranjar els ja existents- però més aviat la qüestió està en posar en valor el que representa aquesta porció de la ciutat per al conjunt dels ciutadans. Això es fa amb discursos, amb accions pedagògiques a les escoles i al carrer, amb accions de la mà dels ciutadans de la zona i de les entitats de l'àmbit medioambiental... amb molta sensibilitat. Fent molta política. Política, política, política.

Resumint: el canvi de paradigma que ens ha portat la crisi econòmica obligarà a fer més política que mai, menys inversió rutinària i a activar al màxim les neurones. Tan si es manté com si canvia, l'inquil·lí de LaRiera48 haurà de tenir molt en compte tot això.

Homes i dones que se la juguen‏*

Aquesta setmana he anat a un acte electoral a Arenys de Mar, a donar suport a una amiga que ha acceptat presentar-se a les eleccions municipals en una llista. L'acte ha estat prou lluït, amb discursos interessants i un to col·loquial que posa la política a l'alçada de tothom sense degradar-la. El millor, però, de tot plegat m'ha semblat que era aquest compromís dels que accepten participar en una candidatura electoral, una responsabilitat en favor del conjunt dels ciutadans.

Són els catalans més valents, que se la juguen el 22 de maig, desmentint això que alguns ens volen vendre -deu ser que volen manar ells- de què la gent està desmobilitzada i que la política s'ha convertit en una cosa a la qual es dedica la mala gent. N'hi ha molts, a milers, en tot el país: hi perden molta estona, hi guanyen molts maldecaps i sovint fins i tot deixen de guanyar diners per participar en una llista electoral i potser en l'activitat política local diària. Però malgrat tot se la juguen. Pels altres. Per tots plegats.

El meu reconeixement pels més valents que tenim a casa nostra.

* Article pel diari El Punt.

Un trosset de Nicaragua al cor*

VÍDEO PASSAT AQUEST VESPRE A L'ACTE DE RENDIR COMPTES DEL PROJECTE SALVANDO EL NIDO

Se'm fa difícil escriure alguna cosa amb sentit sobre Nicaragua i l'acció solidària que ens hi ha vinculat tenint en compte que aquest text va adreçat a una publicació i una gent que porta molts anys treballant per aquest petit país. Però ho intentaré.

Jo sóc de la generació de la guerra de Bòsnia, la que va assolar aquell país balcànic entre 1992 i 1995. Recordo que va ser la primera guerra que vaig viure més o menys d'aprop, per la qual vam sortir a manifestar-nos, per la qual vam plorar i patir. Suposo que a vosaltres us passa el mateix amb Nicaragua, que va commoure les ànimes dels catalans durant tot els anys 80 del segle passat: et quedes seduït per un nom, per una realitat geogràfica, per uns fets... i sembla que la teva vida quedi inexorablement lligat a tot això. A cada generació crec que li passa encara que sigui amb una realitat diferent. Al capdavall, el que val la pena és deixar-se seduir per realitats llunyanes i, des d'aquí, treballant no un dia ni un mes sinó diversos anys, com el Comitè de Solidaritat amb Nicaragua, per aquella realitat que un dia et va captivar i que ja no hi ha manera que marxi del teu cap.

De Nicaragua òbviament n'havia sentit a parlar, perquè per la meva professió -periodista- i pels meus interessos -la política internacional, específicament- seria molt estrany que no fos així. N'havia sentit parlar, de paraula, a molta gent, com els integrants de Primavera per la Pau, una coral de gent de la meva ciutat, Mataró, que ha cantat sempre en favor dels pobles oprimits i a favor de la veritable pau, que no significa només absència de guerra sinó condicions de justícia i llibertat per a tothom.

Com sempre, però, una cosa és que te'n parlin i l'altra és veure les coses. I el primer que he de dir és que impressiona, llevar-se de cop un matí en un barri com el Boris Vega d'Estelí. No perquè estigui més o menys malgirbat o perquè les condicions de vida siguin més o menys pobres, sinó perquè la realitat del Boris Vega no s'assembla gens a la nostra. El primer que et passa pel cap és intentar entendre com pot ser la vida tan diferent a casa nostra i aquí. Al cap d'uns dies, però, te n'adones que malgrat el decorat, l'escenari, sigui diferent, tampoc és veritat que les nostres vides siguin gaire diferents de la gent de Boris Vega; potser ells estan una mica més enrera pel que fa al desenvolupament material, però al capdavall ens assemblen en una cosa: estem orgullosos del llloc on hem nascut i volem contribuir a fer que les condicions de vida en aquest lloc, sigui on sigui, cada cop esdevinguin millors. On està la diferència?

"El Boris Vega, eso si que pega!", repetia en Rafa Juncadella per expressar com d'enganxant n'està a la vida del barri. De fet com tots vosaltres, els que gasteu vespres i nits i caps de setmana, des d'aquí, a intentar que els projectes que intenteu tirar endavant es facin realitat. I que, per tant, en mica en mica les condicions del barri amb qui esteu agermanats vagin millorant.

Us puc ben assegurar que heu guanyat, doncs, un adepte. Jo ara també porto a la bossa un trosset de Nicaragua al cor. Sapigueu que, bàsicament, és gràcies als amics d'EPMA de Mataró però també als del Comitè de Solidaritat amb Nicaragua de Nou Barris, amb tots vosaltres, vaja. No defalliu; Nicaragua ens segueix necessitant. No tant perquè els projectes materials es tirin endavant, que també, sinó perquè saber que algú, a 10.000 quilòmetres pensa en tu, sempre és un bon motiu per llevar-se, cada matí, i ajudar a construir el teu país de la forma que puguis.

* Article pel butlletí del Comitè de Solidaritat amb Nou Barris de Nicaragua.

Creu de Sant Jordi per a Lluís Duch, un dels nostres savis

"Estem en una situació que d'una banda accentua d'una forma malaltissa la interioritat i de l'altra banda, accentua també, d'una manera solipcista, hedonista, exagerada, l'exterioritat. El que manca a la nostra societat és justament la clara consciència de què l'ésser humà és al mateix temps l'una cosa i l'altra". Aquesta és la frase de Lluís Duch que vam escollir de la ponència presentada el maig de 2008, a la II Jornada Valors i Compromís, a la Sala Cabañes de Mataró, que tenia com a tema la interioritat [veure intervenció sencera]. L'antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch és un personatge encara massa desconegut però un dels grans savis del país, motiu pel qual li acaba de ser concedia la Creu de Sant Jordi a l'antropòleg i teòleg Lluís Duch.

Recordo perfectament la vergonya que sentia quan el vaig trucar. Ell, però, es va posar al telèfon sense cap distància i des de l'absoluta cordialitat i va acceptar participar a la Jornada que cada any organitza Valors -aquest any el 28 de maig-. Com que els savis ja ho tenen, això, que a vegades es despisten, Lluís Duch ens va escriure una magnífica ponència sobre la intimitat, no pas sobre la interioritat. Ell mateix, sense embuts, ho va reconèixer a l'inici de la seva intervenció, però ho va resoldre perfectament en directe. Després ens va acompanyar en el dinar posterior i es va demostar un home tan intel·ligent com amable i agraït. Una bellíssima persona, en definitiva.

Valors 81: Amics més enllà del Facebook (L'amistat)

El mes d’abril el relacionem automàticament amb Sant Jordi, és a dir amb l’estimació i amb la cultura. L’any passat vam dedicar el número d’abril precisament a parlar sobre la cultura, en un sentit ampli, i en aquesta ocasió hem decidit desgranar aquest fil de l’amor però parlant de l’amistat, perquè entenem que no hi ha veritable amistat sense amor. L'amistat: un valor clàssic debatut i reflexionat des dels filòsofs de l'antiguitat i fins a l'actualitat, una actitud essencial de l'home perquè si no hi ha amistat no hi ha convivència. Un valor transcendent i alhora absolutament q I un concepte que les xarxes socials semblen banalitzar d’una forma a vegades preocupant. Per a aprofundir en tot això, en el monogràfic participen l’ensenyant Albert Botta [aquí], el llicenciat en Filosofia, Ciències de l'Educació i Psicologia Antoni Bolinches, la doctora en Ciències Socials Leticia Soberón i el contacontes Oriol Toro.





En la versió radiofònica d'aquest número, radiada aquest dilluns passat i que podeu escoltar si cliqueu al player que hi ha sobre aquestes línies, van brindar-nos de nou la seva col·laboració el propi Botta i Oriol Toro que va explicar a duo un conte sobre l'amistat amb Josep Ros també del grup de conta contes Vivim del Cuentu. A més a més, vam comptar amb les recomanacions literàries sobre l'amistat de Miquel Osset (Editorial Proteus) i les cinematogràfiques amb Judith Vives, crítica habitual de cinema de la revista Valors.

Repòquer d'actes des de Valors: comencem amb Triodos Bank el 3 de maig

A partir del proper 3 de maig, l'associació cultural Valors viurà un parell de mesos de gran activitat amb la convocatòria que ni més ni menys que cinc actes, tres dels quals vinculats al cicle Economia i valors que fem al Tecnocampus Mataró-Maresme des del mes d'octubre passat. Us els apunto a tall merament informatiu:

3 de maig, 19h - Joan Antoni Melé (a la foto), subdirector general de Triodos Bank, la banca ètica que funciona a Espanya. Al Centre de Congressos Tecnocampus Mataró-Maresme. Dins el cicle Economia i valors.

19 maig, 19h - Cristian Rovira, conseller delegat del Grupo Sifu. Lloc: Al Centre de Congressos Tecnocampus Mataró-Maresme. Dins el cicle Economia i Valors.

28 maig, 10h - IV Jornada Valors i Compromís, sobre la comunicació. Lloc: Sala Actes Caixa Laietana (C/Santa Teresa, 63 de Mataró).

7 juny 19,30- Presentació de l’Enquesta Europea de Valors. Conferència de Javier Elzo, i Àngel Castiñeira, sociòlegs.Lloc: Sala Actes Caixa Laietana (C/Santa Teresa, 63 de Mataró).

16 juny, 19h - Carlos Obeso, autor del volum Economia i valors. Lloc: Centre de Congressos Tecnocampus Mataró-Maresme. Dins del cicle Economia i valors.

4t1a: una estança ben càlida i amb regust de Beatles*

Un moment del concert, aquest diumenge dia 10 al Dau de Mataró. Foto: J.S.

L'anterior ocasió que els 4t1a van ser a Mataró era a un terrat, ara fa poc més d'un any, en una cita que els barcelonins recorden perfectament perquè es va posar a ploure abans de tocar i van haver d'interpretar els temes sota una mena de haima. És l'anècdota més curiosa que tenen d'aquesta gira de presentació tan inusual i que tan bé els han funcionat a nivell mediàtic. Aquell dia, malgrat les dificultats d'execució, van seduir els presents amb les seves melodies enganxoses però plenes de delicadesa i calidesa. Aquest diumenge, amb tan sols baix i veu, els 4t1a van demostrar perquè són un dels grups que cal tenir ja en compte dins el panorama del nou pop en català. Des del primer moment, davant una cinquantena de persones que omplien de gom a gom l'espai de concerts del cafè cultural El Dau, els 4t1a van triomfar amb totes les de la llei, tan per la música com per la complicitat que van establir amb el públic. No se sap com funcionaran els 4t1a en grans espais, però de moment està clar que en espais petits són un autèntic èxit. El 29 d'abril, a la sala Privat, i el 5 de maig, a la sala Clap, podrem comprovar-ho a casa nostra. De moment, aquesta ona "beattle" que exihibeixen i que els fa sentir clàssics i moderns alhora els garanteix ja un lloc destacat en el firmament de l'estiu musical de 2011 i els ha de garantir gran projecció en el futur panorama musical català.

* Crònica del concert ofert aquest vespre pels 4t1a al Dau de Mataró i que he publicat a Diaridelamusica.com.

Sílvia Pérez Cruz i el curiós hang es fonen al Teatre Monumental de Mataró*

Un moment del concert de dissabte al vespre de Sílvia Pérez Cruz al Teatre Monumental de Mataró. Foto: J.S.

Va ser una sort, que plogués, el passat 29 de juliol, a la ciutat de Les Santes, que tenia previst tancar aquell dia la seva Festa Major. Ho va ser perquè gràcies a això, el concert que Sílvia Pérez Cruz havia de celebrar aquell vespre al Pati de Can Marchal s'ha acabat fent el dissabte dia 9 de maig en un moment millor que el juliol passat i amb un gran èxit de públic al Teatre Monumental, d'aquells que permeten assegurar que hi ha un públic esperant concerts d'alt nivell a l'hora de sopar el dissabte al vespre i al centre de la ciutat.

Satisfeta davant l'imminent aparició del seu nou disc amb el contrabaixista Javier Colina, En la imaginación -es presentarà en directe a Palau de la Música de Barcelona el proper 28 d’abril-, la cantant de Palafrugell va oferir un espectacle titulat Llama -‘cap al mar’ en hebreu- que va tenir un protagonista d'excepció, amb el permís de la magnífica veu de Sílvia Pérez: el hang interpretat per l'israelià Ravid Goldschmidt, un curiós instrument de l'àmbit del metall que tan sona a percussió com de forma melòdica i té forma d'una gran olla a la qual s'ha retallat l'alçada a més de la meitat. En un discret segon pla Aleix Tobias -cocreador del grup Tactequete i de Coetus- també va fer el seu paper en el camp de l'estricta percussió. Un còctel que va desplegar una música hipnòtica, on la veu polifacètica de Sílvia Pérez es barrejava amb les oscil·lacions del hang, i que a base de flamenc, fados portuguesos, havaneres o cançons de bressol va orquestra un concert ple de matisos i moments delicats. Una autèntica delícia per a un dissabte primaveral que va fer sortir al públic amb ganes de conèixer més facetes de la cantant de Palafrugell.

* Article publicat al Diaridelamusica.com sobre el concert de dissabte dia 9 al Teatre Monumental de Mataró.

Oblidar mata

Edin Kapic assenyala la menció a la projecció del documental Els Ponts de Mostar, que ell va protagonitzar, com a activitat paral•lela de la mostra 'Bòsnia, 15 anys després'.

Aquest vespre de dijous, a la Farinera del Clot de Barcelona, ens hem trobat tota una colla d'apassionats per Bòsnia a la inauguració de l'exposició Bòsnia-Hercegovina. 15 anys després [web], promoguda per l'ONG Mestres per Bòsnia i Alter. El títol vol fer referència als quinze anys -una mica més, ara ja són quinze i mig- de la finalització de la guerra de Bòsnia arran dels anomenats Acords de Dayton. Ha estat curiós perquè en realitat pràcticament no coneixia ningú dels presents, però era com si els conegués a tots, com si els hagués vist tota la vida. Només coneixia l'home que hi havia al meu costat, Edin Kapic, el bosnià que vaig conèixer el juliol de 1996, que va venir a viure a Mataró i que actualment és un català més casat amb una tortosina de nom Vanessa i que treballa en una innovadora empresa informàtica. Feia dies que no ens vèiem i ha estat la manera de retrobar-nos.

Ell és un dels bosnians que hi havia a la sala que van venir a viure a casa nostra a mitjans dels anys noranta, a vegades fugint de la guerra i a vegades buscant altres oportunitats professionals, com ha recordat en Manel Vila, el responsable de Cooperació de l'Ajuntament de Barcelona i històric líder del Districte XI de la ciutat comtal, que va organitzar el torrent de solidaritat que va haver-hi a Catalunya cap a l'assetjada Sarajevo entre 1992 i 1995 i que encara continua. En Manel, amb qui ens vam conèixer fugaçment arran de la producció del documental Els Ponts de Mostar [bloc], ens ha posat la pell de gallina a tots assegurant que una cosa és perdonar però que "oblidar, mata". També ha tingut un record pel nostre enyorat Jovan Divjak, injustament detingut encara a Àustria. A la mostra, per cert, es pot recuperar el citat documental que vam enregistrar el 2006 en Jordi Aliberas, l'Ariadna Vázquez i un servidor a la capital d'Hercegovina, amb l'Edin com a protagonista, una de les experiències més interessants de la meva vida periodística.

A la sortida de la inauguració li confessava a l'Edin que, igual que ell, que n'és natural, estic emmetzinat per Bòsnia: no hi ha manera que em pugui treure del cap aquest país que representa la primera guerra vista en directe per la meva generació, més que la del Golf. Arran d'aquest neguit que em segueix recorrent les venes hem parlat de dur a terme un o diversos nous projectes que espero veuran la llum ben aviat.

"Encara dins el xoc, moltes gràcies..." *

Escolteu, (primer dubte, anava a dir "família, amics...", però on començo una cosa i on acaba l'altra, vist això d'ahir?)

Acostumo a tenir tot el que faig relativament ben controlat. O això em penso. I la d'ahir al vespre va ser grossa, molt grossa; em vau descontrolar totalment.

No sabia quina cara fer. Ja ho vau veure. "S'estan perdent el Barça per tu, eh!" -això m'ho va subratllar després algú; òbviament jo no en tenia ni idea, de si el Barça jugava ahir-. Em sentia en una pel·lícula de ciència ficció. Volava. No estic acostumat -qui ho està!- a sorpreses com aquesta. De fet, com deia, a què passi qualsevol cosa no prevista. Estic encara absolutament en xoc i em costa molt escriure aquest mail.

Se m'acut una metàfora: és com si m'hagués caigut a sobre una cascada d'afecte, d'amor, un pòlsim màgic per tot el cos, que trigaré dies en poder recollir. Ara em toca anar recollint cada polsim d'aquest amor que heu dipositat en mi i, cara a cara, amb un cafè/una cervesa/un gelat, anar-vos comunicant a cadascú, privadament, el que convingui.

Si, però, que se m'acudia ahir una cosa, quan passejava de nit la Mel pel Parc Central. Porto molts dies pensant: "Doncs ja en tinc trenta, molt bé. I ara què?". "Com que ara què?", pensareu. Si, cony, vull dir que em sento entrenat, una mica, per córrer per la vida -malament rai, si no fos així no?-. Ja veig de què va la cosa, em sembla. Ja veig com em puc guanyar la vida, què em diverteix, què em fa glatir. I què em fa patir, també, és clar. I per tant... porto molts dies pensant això: "Buenu, va, quin és el repte, ara?". Doncs ahir de matinada ja vaig començar a percebre una possible resposta: el repte és consolidar i incrementar aquesta confiança, aquest amor recíproc que hi ha amb cadascun de vosaltres. Mantenir ben travades totes aquestes complicitats, paraules, mirades, silencis... que tinc amb cadascú de vosaltres.

Tinc un tresor gegant que no vull perdre per res del món. Si, per la meva estupidesa veieu que un dia una mica d'aquest tresor s'escapa, sobretot truqueu-me. O envieu-me un mail urgent.

Moltes, moltes gràcies. Per estimar-me, per acceptar-me tal com sóc, per ser-hi. Deixeu-me dir també que ahir hi éreu molts, físicament, allà al Menjars Néstor, però que hi havia més gent que sense ser-hi físicament també vaig notar que hi eren. El meu record també per vosaltres.

* Correu electrònic que he enviat aquest dijous al migdia, encara molt destarotat, als que ahir em van donar una sorpresa gegant per celebrar els meus 30 anys.

[LaRiera48] Hi ha algú pensant en la cultura?

Ambient de gala, aquest dilluns al vespre, primer a Can Palauet i després a l'Ateneu Caixa Laietana per homenatjar un dels pintors més importants que ha donat la ciutat en els darrers cinquanta anys, Josep Novellas. Ànimes irreconciliables durant tot el mandat com el regidor de Cultura Sergi Penedès i el crític d'art -i molt crític amb Penedès- Pere Pascual presentant junts aquesta mostra desdoblada per exigències de la qualitat de Novellas i per l'absència d'una sala municipal de gran format, polivalent, on poder encabir tot el que Novellas mereix que es digui d'ell. Representants de gairebé totes les formacions polítiques -no ho afirmo amb rotunditat perquè hi havia una gentada espectacular- i sensació de final de mandat; semblava ben bé el darrer acte de vida ciutadana en majúscules -almenys en el camp cultural- que la ciutat viurà abans de les eleccions.

Contrasta l'alta presència de regidors del govern i de l'oposició amb l'escàs interès que el conjunt dels grups polítics municipals han mostrat els darrers quatre anys per la cultura. Lamentablement la cultura, per culpa de tots plegats, no ha estat al centre de les prioritats municipals. Alerta: no parlo de la gestió de l'activitat cultural promoguda des de l'Ajuntament, o no solament d'això. Parlo de la cultura en un sentit ampli, generós: la cultura com a element de cohesió social, la cultura com a factor d'entreteniment. Però tampoc, i això és el més alarmant, com a element generador d'activitat econòmica.

Hi ha algú pensant en el futur sistema de teatres de la ciutat -Monumental, nou teatre, Sala Cabañes, Foment i Casal Nova Aliança; sis espais teatrals en un sol quilòmetre-? Hi ha algú pensant en com connectar la xarxa de teatres del Maresme Central -el nou l'Amistat de Premià de Mar, la Massa de Vilassar de Dalt, la nova Sala d'Argentona i tot el conglomerat mataroní?-. Hi ha algú pensant en fomentar el consum de música en directe al centre de la ciutat ? (Això ja els ho responc jo directament: no, les ordenances cada cop ho prohibeixen més per por dels veïns; sempre els veïns). Hi ha algú pensant en com relligar els museus de la comarca -Museu Arxiu de Llavaneres, Museu Monjo de Vilassar, Ca l'Arenas o Can Palauet de Mataró-? El mateix en l'àmbit del cinema: hi ha algú pensant en coordinar les programacions del Centre Parroquial d'Argentona i el Monumental i el Foment de Mataró? Hi ha algú pensant en editar una agenda coordinada de les festes populars dels barris de la ciutat i de les poblacions limítrofes? Hi ha algú pensant en com vendre la zona d'oci del Pla d'en Boet amb una oferta de música en directe espectacular que atrau gent de tota l'àrea metropolitana? Hi ha algú pensant en com territorialitzar la cultura arreu de la ciutat, a partir de les associacions de veïns o de les entitats culturals?

Queden menys de seixanta dies per les eleccions municipals. I encara són força dies, d'acord. Però no he sentit ningú, ningú, parlant de totes aquestes qüestions fins al moment. Ni els que ostenten les regnes del govern ni els que suposadament les volen prendre.

La participació a 'Valors a peu de carrer'

Les consultes per la independència que aquests dies s’estan celebrant a la capital catalana després d’haver-se fet en multitud d’indrets del país ens han portat aquest primer dilluns del mes d'abril a parlar al Valors a peu de carrer del valor de la participació: queda clar que cada vegada més sembla que tots volem decidir, participar de les decisions col·lectives. Ho fem amb una entrevista més analítica i tres més aviat de testimoni, de persones que han participat en una acció participativa. El primer entrevistat és Joaquim Brugué, actual director de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB i exdirector general de Participació Ciutadana de la Generalitat, fins el 2008. Després, com dèiem, tres testimonis al voltant de processos participatius: Anna Arqué, de la plataforma Barcelona Decideix, Eulàlia Reguant, de Justícia i Pau treballadora de Justícia i Pau, que ha participat al darrer Fòrum Social Mundial celebrat a la capital senegalesa, Dakar, i i Dani Gómez-Olivé, de l'Observatori del Deute Extern, que l'any 2000 va promoure una consulta ciutadana sobre aquest tema coincidint amb les eleccions generals.

Àvia Remei, Llacs del Pirineu, Abarçadari i Teresa Forcades

El vídeo d'aquí sobre correspon a la presentació de Les postres de l'àvia Remei. 100 Postres de Remei Ribas a la llibreria Bertrand de Barcelona, aquest passat dimarts a la tarda. És un dels quatre vídeos que com a Clack [web] hem produït els darrers dies. Per a Cossetània també hem fet un llibre sobre cinquanta llacs del Pirineu, maquíssim, que podeu veure clicant aquí i un volum sobre el Barça de l'època Dream Tema del periodista esportiu Dario Rubio, aquí. Finalment, aquests dies, també hem produït una entrevista a Teresa Forcades arran de l'aparició del volum , la versió en castellà d'una obra ja apareguda en català el 2007 [aquí la versió curta, aquí la llarga]. Quatre bons productes editorials, treballats, molt dignes, que ens ha il·lusió haver ajudat a distribuir.