Tenen privilegis els immigrants?*

* El reportatge que aquí sota transcric el vaig elaborar, amb excel·lents fotografies de Sergio Ruiz, ara fa sis anys per la revista Mataró Report. Un article on desmentíem la tesi segons la qual els immigrants extracomunitaris que venen a casa nostra reben una discriminació positiva en àmbits com les escoles bressol, les beques de menjadors o l'obertura de nous negocis. Puc donar fe perquè l'estudi era exhaustiu que, en l'absoluta majoria dels casos en què els immigrants rebien ajudes, aquests eren assistits estrictament en funció del seu nivell econòmic i no pas per la seva procedència. Per tant, dir que els immigrants, per a ser immigrants, eren discriminats en positiu era fals. El tema és de prou actualitat i m'ha semblat una bona manera d'ajudar a restar arguments als que veuen fantasmes on no n'hi ha, dins la creença que a la Plataforma per Catalunya se l'ha de desmuntar amb arguments.

***

Algunes converses de carrer, des de fa temps, apunten que l’Administració municipal practica una discriminació positiva envers els immigrants que arriben a casa nostra. És a dir, que els dóna privilegis només pel fet de procedir d’un altre lloc. 'Mataró Report' exposa cinc casos pràctics per demostrar que, en la gran majoria de les vegades, això no és cert.

“Hi ha pares que no han pogut accedir a una escola i han hagut de canviar els seus fills de centre perquè hi ha places reservades per als immigrants”. Aquesta afirmació de la jove de 19 anys, Cati Izquierdo, no reflecteix una opinió aïllada. Els comentaris que s’escolten sovint al carrer, en especial als barris amb més població immigrada, donen a entendre que molta gent està convençuda que els immigrants gaudeixen de privilegis com el d’accedir instantàniament a una plaça escolar.

David Cordero, de 25 anys, va més enllà: “Als Salesians es veu que no hi ha lloc per a la gent d’aquí i que, en canvi, els magrebins hi van sense pagar i a més els donen els llibres gratuïtament”. Tant Izquierdo com Cordero són veïns de Cerdanyola, on es concentra el 18,9% dels magrebins censats a Mataró (en total en són 9.974, segons dades del 2003). Rocafonda, amb 1.127, i el Palau-Escorxador, amb 823, són el segon i tercer barri que més magrebins acullen.

L’educació és precisament un dels àmbits on les sospites sobre la suposada discriminació positiva cap als immigrants més es repeteixen. Concretament, s’assumeix que no paguen els menjadors ni el material escolar, que tenen places reservades a les escoles públiques i que no paguen a les escoles privades concertades. Tres d’aquests rumors són falsos. Tan sols el darrer té una certa base, ja que la majoria dels alumnes immigrants dels centres privats concertats paguen només una part de la seva escolarització. El motiu, però, és la insuficiència econòmica i no el lloc de procedència.

Als Salesians, per exemple, 57 dels 824 escolars de l’Ensenyament reglat obligatori (el 7%) són immigrants que no abonen la totalitat de la matrícula: «Òbviament són gent que no pot pagar aquestes matrícules, cosa que també passa amb altres famílies autòctones», afirma el director del centre, Miquel Armengol. Aquests 57 alumnes formen part d’un contingent anomenat de Necessitats Educatives Especials –socials, físiques i psíquiques, 67 en total– que el Departament d’Ensenyament assigna a cada centre. «Ara, com que alguns escolars han de pagar més, hi ha qui se sent discriminat. Si no hagués de pagar ningú, no hi hauria discriminació positiva», diu Armengol, que reclama a la Generalitat el concert total d’aquests centres. “3.587,43 euros és la despesa alumne/curs en una escola pública, mentre que la concertada rep només 1.892,26 euros pel mateix concepte, comptant a més que les amortitzacions, obres i inversions corren pel seu compte”, assegura. El president de l’Institut Municipal d’Educació, Pep Comas, ho contraresta. “El fonamental és tenir més places de centres públics”, afirma.

Respecte a la suposada prioritat que tenen per accedir a una escola pública, cal saber que la concessió depèn, per a tothom, d’uns punts. Així, es té en compte l’existència de germans matriculats al centre (4 punts), si la família és nombrosa (3 punts), la proximitat del domicili (1-2 punts), la renda mínima d’inserció (1 punt) i 3 punts complementaris que, com cap dels anteriors, no premien la procedència geogràfica.

Cada classe, entre P3 i 4t d’ESO, dels centres públics té una reserva de tres places per a Necessitats Educatives Especials (NEE) –socials, físiques i psíquiques, com en el cas dels concertats. Els beneficiaris són els escolars que arriben fora del període de preinscripció i que poden o no provenir d’un altre país, tot i que la majoria acostumen a ser immigrants.

Menús especials
Els menús que se serveixen als menjadors escolars són també blanc d’acusacions. Alguns pares diuen que als nens musulmans se’ls fan àpats especials, sense porc, mentre que els que tenen al·lèrgia al gluten mengen el que hi ha. El president de l’Institut Municipal d’Educació, Pep Comas, assegura que als centres públics aquesta necessitat sempre es té en compte.
Comas nega qualsevol discriminació positiva en l’àmbit escolar: «Només hi ha una priorització de les necessitats dels més desfavorits que, en part, són immigrants». El regidor apunta que no té coneixement de cap denúncia en aquest sentit.

A Mataró hi ha 15.447 infants escolaritzats de P3 a 4t d’ESO, dels quals 880 estan classificats com a estrangers i 963, dins el grup amb situacions socials o culturals desfavorides (SCCD), dels quals la majoria són immigrants sense recursos. Pep Comas ressalta que quan algú ve de fora té unes necessitats diferents. “L’atenció a la diversitat és intrínseca al servei educatiu i els immigrants sovint tenen uns dèficits econòmics i socials transitoris més greus que altres persones”, assegura. Segons ell, cal mirar que qui fins ara tenia ajuts no se senti discriminat, i millorar els serveis públics per a tothom. “El que passa és que els que se senten en risc tenen la sensació que els treuen el que els pertoca”.

El regidor d’Educació creu que la millor manera de combatre la xenofòbia és impulsar la creació de noves places d’escola pública. Els partits de l’oposició de Mataró (PP i CiU), en canvi, es mostren partidaris de concertar més escoles privades.

Privilegis amb els impostos
Izquierdo ha sentit en algun lloc que els marroquins no paguen impostos fins al cap d’uns quants anys. Però no en coneix cap cas. A un altre ciutadà, Pedro Sánchez, de 26 anys, li han dit que els immigrants marroquins i xinesos tenen facilitats per obrir botigues i no paguen impostos, però no creu que sigui així. Paco Martínez, de 65 anys, afirma que els immigrants no han de pagar l’impost de la brossa. “Nosaltres a pagar, a pagar. I ells res de res”.

Els comerciants de tota la vida se senten amenaçats pels nous botiguers i la presència d’alguns immigrants il·legals fa pagar justos per pecadors. La regidora de Relacions Econòmiques i Institucionals, Pilar González-Agàpito, amb competències en matèria d’immigració, posa com a exemple el col·lectiu dels xinesos. “Alguns han enfonsat un sector econòmic amb el qual moltes famílies tenien un sobresou”.

Sorteig amb mà innocent
L’obtenció d’un pis de lloguer o de protecció oficial també és motiu de sospita. Els criteris de Prohabitatge, l’empresa municipal que gestiona el parc d’habitatges, són clars: els sol·licitants han d’estar empadronats a Mataró des de fa dos anys, no tenir un habitatge en propietat i no tenir ingressos superiors a tres vegades i mitja el salari mínim interprofessional. El preu del lloguer no ha de superar, a més, el 30% dels ingressos, de manera que es beneficia les rendes baixes. Segons Montse Rodríguez, de Prohabi-tatge, els immigrants no tenen cap mena de privilegi: “El sorteig es fa davant de notari i és una mà innocent del públic qui decideix. Mai s’ha fet cap distinció”.

Pilar González diu que l’Ajuntament no té coneixement que hi hagi cap tracte diferencial cap als immigrants: “No hi ha discriminació positiva. No és que se’ls tracti diferent per ser immigrants, és que en general tenen més necessitats”. I afegeix: “De cada quatre persones que s’atenen a Serveis Socials una és immigrada. Jo no crec que aquest sigui un tracte de favor”, apunta. “Si algú creu això, que ho demostri, i a partir d’això haurem de veure si és veritat o no”, afirma la regidora.

González critica el fet que des del grup municipal del PP es digui que l’Ajuntament fa discriminació positiva: “El partit que a Madrid té tota la responsabilitat amb la Llei d’estrangeria ens passa el mort a nosaltres. És molt fàcil fer demagògia quan no es volen assumir responsabilitats”. En aquest sentit, el cap del grup popular, Joan López, manté que el Govern de l’Ajuntament (PSC, ERC, ICV) fa discriminació positiva, però de forma general: “El PSC i els partits d’esquerres han seguit una política paternalista. La percepció que té la gent és que hi ha un tracte preferent envers els immigrants. I a vegades, el que es diu són exageracions, però altres cops no”, apunta. López posa com a exemple la manera com es va resoldre el cas de la mesquita de Rocafonda: “Molta gent d’associacions d’aquí se’m queixa que als magrebins els hagin buscat un local i que, en canvi, amb la resta d’entitats no es faci el mateix”. El líder dels populars mataronins creu que el que cal és més inversió: “No pot ser que cada any tinguem tres mil ha-bitants més i en canvi haguem perdut places d’escola bressol”. I es vanagloria, això sí, que els immigrants obrin comerços: “Cada nova botiga genera nova riquesa”.


CASOS PRÀCTICS

Menjadors escolars
La Carla Puerta, de set anys i pares catalans, i la Maria Kante, de la mateixa edat i de pares senegalesos, són dues alumnes de l’escola Camí del Mig. En aquest centre cada dia es queden a dinar entre 80 i 110 nens. D’aquests només tenen beca 21, dels quals únicament sis són de procedència immigrant. La Carla i la Maria són beneficiàries d’una d’aquestes beques de menjadors que atorga el Consell Comarcal del Maresme. Aquestes ajudes són sempre del cinquanta per cent del que val el servei, mai del cent per cent. Les famílies que les sol·liciten han de tenir una renda disponible per membre de la unitat familiar igual o inferior a 2.942 euros/any, s’han de trobar en una situació social desfavorable acreditada i han de tenir dificultats geogràfiques per accedir al centre escolar. Des d’un centre veí, el Camí del Cros, la professora Maite Gutiérrez desmenteix que hi hagi cap tipus de discriminació positiva envers els immigrants: “Paguen exactament igual que els altres. Si tenen problemes econòmics ho fan a terminis i si demanen una beca se’ls concedeix igual que a les altres famílies”. Gutiérrez admet que potser sí que se’ls atén amb més miraments perquè tenen problemes a l’hora de comunicar-se però en cap cas això diu que es tradueixi en més ajudes.

Impostos del comerç
Mohamed Benslaiman, de 33 anys i natural de Tànger (Marroc), en fa tretze que viu a Mataró i deu que regenta una carnisseria al carrer Sant Joan Bosco al barri de Cerdanyola. Assegura que les sospites sobre els suposats privilegis que els immigrants reben per part de l’Administració les ha començades a sentir els darrers dos anys, quan ha augmentat el nombre de mataronins que provenen de fora de l’Estat. Fins i tot algun dels seus propis clients –autòctons, s’entén– li ho han insinuat. “Nosaltres ho paguem tot: els autònoms, l’impost per tenir la botiga, abans l’IAE..., tot”, assegura. Entén que és normal que la gent pensi el contrari perquè no paren d’obrir comerços: “S’estan obrint moltes botigues d’immigrants perquè és molt fàcil; amb un dia llogues un local i obres el negoci. I la gent només veu això, no sap si pagues impostos o no”. Tot i així aquests comentaris li saben greu: “Vam treballar molt dur els primers anys per poder obrir el negoci i a poc a poc engrandir-lo. Estalviant i estalviant. Un sacrifici que la gent no sap”. El rumor que fa córrer la gent s’explica perquè fins el 2002 la llei permetia que, a l’hora de pagar l’Impost d’Activitats Econòmiques, durant els cinc primers anys d’obertura del negoci, hi hagués unes reduccions. Però per a tots els negocis, no pas només per als dels immigrants. De totes maneres, l’IAE, des de l’any passat, el paguen només les persones jurídiques que facturin més d’un milió d’euros l’any. I aquest, en general, no és el cas de cap botiga. Els altres tributs, municipals o no, no tenen bonificacions per inici d’activitats.

Pisos de l'Ajuntament
“Jo vaig tenir sort a l’hora de treure la bola i per això em va tocar el pis”, explica Rachid Mimouni, de 32 anys. Des del juny del 2003 viu en un pis del carrer Teià, un dels vials més septentrionals del barri de la la Llàntia, des d’on es pot contempla una preciosa vista de la ciutat. L’habitatge el va construir l’empresa municipal PUMSA i resulta que la tasca de moblar-lo li va tocar a ell, que és fuster. I un cop va estar acabat, el seu cap el va informar que l’immoble formava part d’un paquet d’habitatges públics que l’Ajuntament sortejaria entre els que ho demanessin. El novembre de 2002 es va acostar a l’Edifici de Vidre de l’Ajuntament, on han d’acudir a omplir la inscripció aquells que volen optar a un pis de promoció pública, i a partir de llavors va seguir tots els passos necessaris. Mimouni creu que és el desconeixement de com funciona el procés d’atorgar els pisos el que fa malpensar a alguns dels seus nous compatriotes: “Si tota aquesta gent veiés com funciona estic segur que no ho pensarien. A uns els toca i a altres no. És la sort, com la loteria, així de simple”, respon. Per aclarir la qüestió Mimouni posa el seu cas com a exemple: ell és l’únic dels 23 veïns de l’immoble que és d’origen magrebí. “Jo no els pregunto pas a la resta de gent que viu aquí si els han donat el pis gratis”, afirma somrient, alhora que assegura no haver tingut cap mena de problema amb ells. Mimouni fa quatre anys que és a l’Estat espanyol. Primer va passar per Lleida i al cap d’un any ja va venir a Mataró. Li agrada aquesta ciutat perquè la platja de la capital del Maresme, tot i estar a vint minuts de casa seva, queda molt més a prop que a la seva localitat natal, Nador: allà havia de fer ni més ni menys que 24 quilòmetres per arribar-hi.

Impostos familiars
“Sí que ho he sentit, sí... Diuen que no paguem impostos, que l’Estat ens dóna ajudes extres... Què responc? Doncs prefereixo no contestar-los, però si ho fes els diria que Hisenda és una calculadora on un i un sempre fan dos. M’entens? I que no distingeix entre Mohamed, Juan o Jordi”. Així respon Abdelmajid Samadi, un mataroní nascut a Tànger fa 27 anys que viu al carrer de Mata. Quan parla del tema el front se li arruga: “És que jo també tinc problemes, com tothom. He de pagar el lloguer del pis, el rebut de l’aigua, les assegurances de diferents coses, la taxa de la brossa, el que cal pagar del col·legi de la nena... I quan arriba final de mes..., doncs se m’acaben els diners, com a tots!”, exclama. Samadi explica que, com qualsevol ciutadà, ell també fa la declaració de la renda, però en el cas que li tornin diners prefereix no dir-ho a ningú: “És que si ho dic la gent encara malpensaria de mi. M’entens?”, comenta.

Aquest mataroní d’adopció emmarca aquests rumors en un context en què l’Estat espanyol encara no ha rebut tots els immgrants que ell creu que vindran en el futur, com sí que ha passat als països europeus: “Deu ser que no tenen prou feina amb ells. Espanya encara no té tants immigrants com altres països europeus. La gent encara està molt obsessionada, però ja passarà, amb el temps”. Assegut en el sofà de casa seva, sota una fotografia de les mesquites de Medina i la Meca i amb la seva filla Romaise de tres anys als braços, Samadi recorda perquè va marxar del Marroc, el 1997. El seu cas és una mica atípic, perquè no va venir cap a Europa per problemes econòmics: “Jo no he sofert gaire, tinc sort. Però allà al Marroc no hi ha llibertat, i tenia ganes de canviar de vida. No tots els que venim ho fem per la gana”. Actualment treballa de pastisser en una forneria del centre de la ciutat, que és el que ja feia al Marroc. Per sort, assegura que el tracten molt bé i que mai hi ha tingut problemes.

Escoles bressol
Un dels comentaris més estesos entre els ciutadans és que els immigrants tenen prioritat per accedir a una plaça d’escola bressol. El fet és que en aquest cas la lògica és abassegadora: hi ha 468 places d’escola bressol a la ciutat i a hores d’ara, segons les darreres xifres, hi ha 400 infants a la llista d’espera. És en aquestes situacions de xoc quan broten amb força els rumors que les tres places que es reserven de cada aula són sempre per a immigrants. “Sí que els he sentit els rumors, sí”, afirma Badia Bouia, 39 anys, natural de Rabat però que viu a Mataró en fa nou. “Fa un mes, precisament, estava anant amb bus i jo era l’única magrebina. Hi havia tot de gent dient això, que ens donen privilegis. I per mi va ser molt dolorós. Els volia explicar el meu cas però hi havia massa gent i vaig preferir callar”, recorda. La seva història demostra que en realitat, l’assignació de places d’escola bressol no té res a veure amb l’origen geogràfic de les persones: la seva filla Laila va néixer el 2000 i al cap de tres mesos va fer la preinscripció per poder tenir plaça a l’escola bressol del Tabalet el curs següent. Estava en el número 16 de la llista d’espera i no va entrar. Llavors la Badia i el seu marit van haver de prendre una difícil decisió; tornar al Marroc i deixar la seva filla amb una germana, a Tànger: “Com a mare va ser molt dolorós no poder gaudir d’una filla quan és tan petita”, recorda. El fet és que amb el seu marit era molt difícil compaginar els horaris i pagar un cangur els era impossible. L’any següent va passar el mateix. Finalment, el 2001 la va apuntar al Camí del Cros i finalment aquest curs ha sigut admesa al Camí del Mig, on està fent P3. Bouia creu que el problema de la guarderia és comú entre autòctons i immigrants: “El problema és que falten places i això només ho pot resoldre l’Administració, fent-ne de noves. Ara no n’hi ha per a tothom, tampoc per als immigrants”. Respecte a la gent, Bouia creu que s’hauria d’informar millor.

El missatge de fons dels votants de PxC*

Sóc de Mataró i us puc assegurar que la nit de diumenge passat, el dia de les eleccions, va resultar estranya, per a tots els que hi vivim. Òbviament no pel canvi de govern que hi haurà -és llei de vida i saludable- sinó per l'entrada a l'Ajuntament de tres regidors de Plataforma per Catalunya; ja ho saben, la formació xenòfoba liderada per Josep Anglada.

Tocaria ara que digués que els tres regidors de Plataforma per Catalunya són uns fillsdesamare i uns desgraciats, però em sembla que aquest és el primer error que cometríem -i que potser ja hem comès, potser per això som on som-: si gairebé 4.700 mataronins van dipositar a l'urna la papereta de PxC diumenge passat no crec que sigui perquè de cop s’hagin convertit a l’ultradreta més reaccionària sinó perquè reclamen un toc d’atenció; se senten desatesos, deixats de la mà de Déu. El que ha passat és que un senyor –en el cas nostre una noieta aspirant a ser model- ha encès el llumí en una zona empapada d’alcohol de cremar.

Si aquestes cinc mil persones adrecen aquest missatge deu ser perquè els que manaven fins ara no han sabut connectar prou bé amb la seva realitat. I entonem el mea culpa: tampoc els periodistes, que no hem sabut detectar aquests neguits. Segurament els votants de Plataforma per Catalunya tenen la sensació que, polítics i periodistes, els parlem des d’una taiala des d’on els problemes no es pateixin sinó que simplement s’observen. Encara que no sigui cert.

Tenim feina a fer. El 99 per cent dels arguments dels simpatitzants i representants de Plataforma per Catalunya són d'una demagògia i d'un populisme aberrant. Els hem de combatre, amb determinació, un a un. I deixar de banda la por a debatre sobre el fenomen migratori: evitant-ho hem acabat donant arguments als reaccionaris. Però segur que hi ha algunes coses que es poden afinar i sobretot comunicar millor. Al final, penso, tot això el que reclama és un lideratge fort per part dels demòcrates. Perquè si no hi ha un lideratge fort, el lideratge fosc dels Anglada de torn acaba seduint aquests cinc mil conciutadans meus que fan servir els immigrants de boc expiatori. La feina del nou alcalde de Mataró, indubtablement, també serà aquesta.

* Article publicat al diari El Punt.

La IV Jornada Valors, narrada a Twitter

Potser algú es prendrà com una provocació que resumeixi els continguts de la IV Jornada Valors "més connectats, més comunicats?" usant les piulades que s'han fet a la xarxa Twitter durant tot el matí durant el quals ens han acompanyat Xavier Guix, Saül Gordillo, Francesc Grané i Albert Sáez. Però és que crec que és una bona manera de què els que no hi han pogut assistir, se'n facin un primer esbòs. Més tard arribaran els vídeos i les cròniques formals, però de moment comencem per aquí -s'ha de llegir al revés, com sempre passa amb aquestes coses-.

joansalicru Joan Salicrú
Saül Gordillo: 'No entenc ser a la xarxa i fer de periodista avui sense compromís'

joansalicru Joan Salicrú
Xavier Guix: 'El remei a la hiperactivitat cognitiva, a estar sempre connectat, és el silenci, connectar amb nosaltres' #jornadavalors #fb

revistavalors Revista Valors
"La xarxa expressa el que vivim les persones", Xavier Guix a #jornadavalors

La transformació social comença amb la transformació personal, Xavier Guix a #jornadavalors

ramonbassas Ramon Bassas
Francesc Grané "allò fonamental de la comunicació no té a veure amb el llenguatge verbal" #jornadavalors

joansalicru Joan Salicrú
F.Grané: 'La pregunta és: ens interessa comunicar-nos, realment? El que volem és estar enganxats amb l'altre, acollits' #jornadavalors #fb

revistavalors Revista Valors
"La funció bàsica del llenguatge és el contacte, no la comunicació", Francesc Grané a

revistavalors Revista Valors
"Estem connectats però no comunicats. Però qui vol comunicació? Volem contacte.", Francesc Grané a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"Estem en societats molt 'futbolitzades': o guanyes o perds", Francesc Grané a #jornadavalors

joansalicru Joan Salicrú
Albert Sáez: 'Tampoc crec que la gent tingui ganes de saber la veritat, sinó més aviat que ens donin la raó' #jornadavalors #fb

ramonbassas Ramon Bassas
Francesc Grané "vivim a remolc de la tecnologia, com deia Marx" #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"La comunicació bàsica no passa estrictament pel llenguatge verbal", Francesc Grané a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"Necessitem instruments que redueixen la complexitat", Francesc Grané a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
L'actualitat guanya. Els quatre ponents de #jornadavalors parlen de l'#acampadabcn

revistavalors Revista Valors
Comença la intervenció de Francesc Grané a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"Mirant com consumim la informació,sembla q volem més q ens donin la raó que no pas q ens expliquin la veritat",Albert Sáez a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"Una cosa és la llibertat d'informació i l'altra la mentida. A internet s'han difós els límits", Albert Sáez a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"Les noves eines de comunicació han servit per desinhibir minories", Albert Sáez a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"Els vincles fallen" Albert Sáez a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"Si el periodime el fem abans no s'acabin les coses, no les podem valorar... problemes de la immediatesa", Albert Sáez a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"Informar-se és cansat. Estem més comunicats que informats", Albert Sáez a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"Utilitzar twitter és com tocar cuixa... tots volem estar connectats amb @Quim_Monzo", Albert Sáez a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"L'ús de les noves tecnologies ens ensenya com som", Albert Sáez a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"Estem desorientats.Es va dir q les revolucions les creaven les xarxes socials i a Egipte només l'1% té facebook",Albert Sáez #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"Cal criteri, jerarquitzar la informació", @saulgordillo a #jornadavalors

JoanAntoniBaron Joan Antoni Baron
Saül Gordillo a #jornadavalors diu que més connectats, més comunicats i també més mobilitzats.

joansalicru Joan Salicrú
Saül Gordillo: 'Hem de tenir en compte que segueix havent-hi fractura digital'

npini Neus Pinart
Molt recomenable! "@albertoarias76: Recomendable seguir el hashtag #jornadavalors de #Mataro"

joansalicru Joan Salicrú
Saül Gordillo: 'Des de l'òptica del periodisme, el consumidor ja no és només passiu. Ara la notícia la diu la gent' #jornadavalors #fb

ramonbassas Ramon Bassas
@saulgordillo "els consumidors ja no són passius, hi volem dir ja seva" #jornadavalors

JoanAntoniBaron Joan Antoni Baron
Saül Gordillo a #jornadavalors diu que els ciutadans ja són els protagonistes de la informació

cfbaez Carlos FernándezBáez
En @saulgordillo vol combatre al "periodista ciutadà". Aquell q pot generar continguts, però no fer periodisme. #jornadavalors

joansalicru Joan Salicrú
Saül Gordillo: 'La comunicació és un tema d'actituds, depèn de quina cara fem quan ens llevem' #jornadavalors #fb

revistavalors Revista Valors
"Els ciutadans poden generar continguts però no fer de periodistes" @saulgordillo a

revistavalors Revista Valors
"Des de l'òptica del periodisme, els consumidors ja no són passius" @saulgordillo a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
Comença la intervenció de @saulgordillo a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"L'accessibilitat és diferent a la disponibilitat" Xavier Guix a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"Allò que construeixen les xarxes socials és real?" Xavier Guix a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"Hi ha molta dialèctica però no tanta dialògica. I la dialògica ens porta a la comprensió" Xavier Guix a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"Viure en la immediatesa, en el titular no ajuda a la reflexió" Xavier Guix a

revistavalors Revista Valors
"Les noves eines de comunicació no funcionen si no hi ha una atenció al diàleg" Xavier Guix a #jornadavalors

nuriarado Núria
"Hi ha més comunicació? Sí, però cal dubtar de la seva qualitat" Xavier Guix a #jornadavalors

nuriarado Núria
"L'ús de les noves eines de comunicació ens distreu de relacionar-nos" Xavier Guix a #jornadavalors

nuriarado Núria
"La disponibiltat de la relació requereix de presència: el tacte, els ulls" Xavier Guix a #jornadavalors

revistavalors Revista Valors
"Transmetre dades a la xarxa no és comunicar-nos" Xavier Guix a #jornadavalors

[Clack] Un nou espai privat al centre de Mataró al servei de la cultura

Moment en què Eloi Aymerich, president de l'associació cultural Clack, i Toni Floriach, responsable de de la Delegació del Maresme del Col·legi d'Aparelladors, signen el conveni de col·laboració.

Moment molt important, aquest matí. Potser de les coses més importants que a nivell personal i professional -on comença una cosa i on acaba l'altra?- em passaran durant aquest 2011. Aquest matí, jo com a membre de Clack i en companyia de l'Eloi Aymerich, el president de l'entitat i del company i amic Xandri Calsapeu, he anunciat davant la premsa la signatura d'un conveni de col·laboració amb la delegació maresmenca del Col·legi d'Aparelladors -representat per Toni Floriach- pel qual es generarà un nou espai cultural privat a Can Xammar, just al costat de la seu del Col·legi, on s'ha fet la signatura i roda de premsa. El local, de 130 metres quadrats, acollirà un cafè cultural en la línia dels ateneus populars, un espai d’activitats pluridisciplinar, una zona de creació audiovisual i un espai de trobada de col·lectius així com de reunions de la pròpia entitat promotora.

Sí, fem una aposta forta, molt forta, tan en termes econòmics com humans per obrir un nou equipament cultural, al centre de la nostra ciutat, al servei de la cultura i de la pròpia ciutat i la comarca on som. Avui hem explicat que la voluntat tant de Clack com del Col·legi d’Aparelladors és generar un eix cívic i cultural al voltant de Can Xammar, incloent-hi la plaça que porta el mateix nom. “Som una entitat del territori que, davant d'un panorama econòmicament tant complicat, hem cregut que era el moment de donar un pas al front i impulsar la cultura des d’un punt de vista de societat civil, no depenent del poder públic”, he explicat en el transcurs de la roda de premsa. Tan Clack com la delegació maresmenca del Col·legi d’Arquitectes estem convençuts de la necessitat de buscar sinergies entre els col·lectius ja presents a la ciutat i possibilitar l’existència d’espais que donin veu a entitats que fins ara no tenen on acollir-se. Per això hem decidit treballar plegats. En aquest sentit, cal dir que un dels compromisos de Clack és ajudar a difondre l’activitat cultural del propi Col·legi, que es plasma sobretot en forma d’exposicions d’art.

Avui, doncs, hem anunciat l'inici d'una nova etapa en la història de Clack, que va néixer fa ni més ni menys que deu anys amb la producció d'una sèrie de ficció que es deia El Carrer de Casa. I que, sobretot en els últims dotze mesos, està fent-se un lloc en l'escena cultural i empresarial de la ciutat. Avui hem anunciat l'inici d'un somni -llargament imaginat i desitjat- que molt aviat es farà realitat. Comptem amb tots vosaltres, tots, perquè ens ajudeu a fer-lo possible i el compartiu amb nosaltres.

El carril de la fe*

Extremadament empàtica, riallera, transparent i partidària sempre del diàleg, Núria Iceta, 43 anys, prové d'una família creient tan per part de pare com per part de mare. Des de ben petita va experimentar el seu propi itinerari en l’àmbit eclesial participant en diversos moviments diocesans de Barcelona: primer al Moviment Infantil Juvenil d'Acció Catòlica (MIJAC), des dels set anys, i posteriorment al Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians (MUEC) -hi va fer tots els papers de l'auca- durant una colla d'anys. Després va passar al Moviment de Professionals i ara forma part de la Comissió Diocesana d'àquest àmbit. També segueix reunint-se mensualment en un grup de Revisió de Vida amb alguns dels membres del qual es troba des que tenia setze anys.

Després de tots aquests anys de peripècies en grups i entitats eclesials –eucaristies, recessos, presència en equips directius...-, la Núria es mostra convençuda d’haver après més en l’educació no formal que no pas a través de l’escolar i universitària. En aquest àmbit s’ha de dir que va estudiar la carrera d’Història, però que des d’un bon principi ja va veure clar que li interessava més el fons de la qüestió que no pas els detalls i les anècdotes del passat. També va cursar la diplomatura en Ciències Religioses de l'ISCREB, l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. La seva trajectòria formativa doncs està a cavall de l’àmbit religiós i el de la Història, i això s’evidencia e què després d’haver estudiat aquesta carrera, la seva primera feina va ser al Centre interreligiós Abraham construït arran dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992. Posteriorment va treballar al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú i després de fer un màster en Gestió Cultural, des de 1998 és la subdirectora gerent de la revista i editorial L’Avenç, un dels clàssics de les revistes catalanes, dedicat precisament a la història i a la cultura. La seva passió per aquest món no s’acaba aquí, ja que és també vicepresidenta de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català

Quin paper ocupen les creences en el seu dia a dia? Ser-hi sempre de fons, encara que en alguns moments ni ens n’adonem. Per ella la fe és un baluard, una referència, una manera de tornar al carril adequat de la carretera quan el cotxe de la vida es complica l'existència i se situa en parts de la pista que no ajuden a viure la vida amb sentit. “Tenir fe crec que em permet ser capaç de llegir les coses més enllà de la immediatesa, la pressa, el consum desbocat”, apunta. Molt aficionada a la música –canta a la coral Genciana-, la Núria afirma que la formació religiosa que ha rebut i la pròpia creença també li permeten descobrir i gaudir d’una lectura profunda de les obres musicals religioses: “L’altre dia vaig anar a veure al Palau de la Música la Passió segons Sant Joan de J.S. Bach i mentre era allà pensava que el que sentia no eren només notes, sons... allà hi havia alguna cosa més. Ser cristià em permet percebre una altra dimensió a banda del plaer estètic”.

* Publicat a Foc Nou del mes de maig.

El Tercer Sector a 'Valors a peu de carrer'

Des del dia que Antonio Argandoña, professor d'IESE i responsable de la Càtedra "la Caixa" de Responsabilitat Social de l'Empresa i Govern Corporatiu en aquest centre, va ser a Mataró a Valors, en el marc del cicle Economia i valors, hem estat reflexionat molt sobre la idea del Tercer Sector. Ell va posar sobre la taula aquest escenari: la situació econòmica actual permet albirar clarament que difícilment l'Estat podrà seguir prestant alguns serveis que fins ara havia ofert en el marc del que se n'anomena l'Estat del Benestar. Serveis, tasques, d'àmbit social, que difícilment l'empresa privada pot tenir interès en donar. De manera que, com un actor fonamental per mantenir algunes de les prestacions pròpies de l'Estat del Benestar estructurat a Europa després de la Segona Guerra Mundial, emergeix el Tercer Sector, que no és Estat ni Mercat però té voluntat pública com l'Estat i titularitat i iniciativa privada com les empreses. Segons Argandoña aquest serà un dels grans desllorigadors per sortir de la crisi.

Aquest dilluns hem dedicat el Valors a peu de carrer a conèixer què és el Tercer Sector i qui el forma exactament. Hem començat recuperant algunes frases del propi Argandoña, després Pau Vidal, de l'Observatori del Tercer Sector, ha establert una certa disjuntiva entre el que serien empreses d'Economia Social -amb finalitat social- i purament les ONG i associacions de caràcter social, com a element inicial. I finalment hem parlat amb Eduard Cantos, director de SETEM Catalunya.

Després de fer el programa queda clar que el Tercer Sector, que acaba de celebrar un Congrés a nivell nacional, és un actor clau, emergent, que farà parlar molt i molt en el futur. Esperem que us sigui d'interès.

[LaRiera48] Mora serà alcalde tancant tres dècades d'hegemonia d'un PSC que cedeix tres regidors a Plataforma per Catalunya

L'espectacular baixada del Partit dels Socialistes de Catalunya a Mataró ha propiciat aquesta nit que una Convergència i Unió enfortida amb un miler de vots respecte el 2007 hagi aconseguit un dels seus objectius a nivell català: l'alcaldia de la capital del Maresme, llargament ansiada per personatges de la talla de Ramon Camp, Josep Mañach o Joaquim Esperalba. Així, Joan Mora i Bosch serà el nou alcalde de Mataró després d'haver-se presentat per segona vegada a les eleccions municipals, aprofitant l'onada convergent a nivell nacional, i amb el gran dilema de pactar amb el PSC -sense Baron, haurà de ser, segurament- o amb el PP de José Manuel López. Un canvi històric que aquesta nit també s'ha produït a Girona i Barcelona, dos baluards de l'esquerra des de 1979 -altres indrets igualment simbòlics pel PSC com Lleida, Tarragona, Terrassa o la propera Granollers han aguantat perfectament-.

Les previsions que fèiem aquest matí des d'aquest mateix bloc s'han acomplert en part, perquè CiU i PP han pujat tots dos un regidor, mentre que ICV s'ha mantingut i PSC i ERC han baixat -les tendències que es veien a venir-. El que passa és que la intensitat d'aquesta baixada ha estat superior a l'estimada: el PSC ha perdut tres regidors i ERC els dos que tenia, de manera que la CUP es queda amb tota la representació institucional de l'independentisme a la ciutat. I curiosament, mentre el PSC perd tres regidors, la formació xenòfoba Plataforma per Catalunya entra al consistori de la capital del Maresme amb precisament tres regidors. Hem encertat en les tendències i en la idea que el proper alcalde seria Joan Mora, però no hem sabut dimensionar l'ensulsiada del PSC, que ha quedat per sota de CiU per primera vegada des de 1979, ni la irrupció amb força de la Plataforma per Catalunya. També hem errat amb la CUP: la previsible pujada de participació -cinc punts més, finalment- semblava que posaria més difícil als de Xavier Safont-Tria mantenir el regidor, però els independentistes han aconseguit rendibilitzar molt bé la feina feta durant quatre anys i han pujat fins als 3.000 vots.

Els propers compassos de la política municipal es viuran ara respecte l'articulació del futur govern de la ciutat. Aquesta serà la primera i principal tasca de Joan Mora durant aquesta setmana, alhora que haurà de començar a posar en pràctica el full de ruta del consens, la col·laboració i l'escoltar a tothom que ha anat deixant anar durant la campanya i ha repetit aquest vespre quan s'han sapigut els resultats. Mora ha demostrat moltes ganes d'aconseguir el tomb a la capital del Maresme. Ara li toca demostrar una altra cosa: que les seves receptes per sortir de la crisi són vàlides i rebaixar l'atur mataroní del 21%, és a dir, que el canvi ha arribat perquè la ciutat vagi millor del que ha anat fins ara.

Respecte la Plataforma per Catalunya, a qui no em cansaré de criticar pels arguments que usa, comença ara una altra tasca: és l'hora de desemmascarar tota aquesta operació política però fent-ho a partir dels arguments i de la veritat. Ara la PxC serà dins de l'edifici de LaRiera48, però serà qüestió -entre totes les forces de tradició democràtica- anar desfent el seu discurs farcit de mentides, demagògia i populisme. A Joan Mora, com a nou alcalde, li tocarà liderar aquesta tasca, en el qual la ciutat es juga seguir sent digna del llegat d'acollida i convivència que ens han deixat els nostres avantpassats des de fa dos mil anys. Mora ha d'estar al capdavant d'aquesta operació, però tota la resta hem de participar-hi i treballar-hi. Ha arribat l'hora d'arremengar-nos. Mataró ens crida.

[LaRiera48] Del 'canto' d'un duro

El dia ja ha arribat. Avui diumenge els mataronins, tots els que vulguin, parlaran sobre la seva ciutat. I diran el que els plagui: en clau estatal, en clau catalana o en clau efectivament local, però s'expressaran sobre Mataró. Sobre el Mataró dels propers quatre anys però també de la propera dècada, perquè aquestes no són unes eleccions més, unes eleccions qualsevol. Els comicis d'avui serviran per dibuixar sense cap mena de dubte la ciutat del 2020, tal com els dos grans partits han apuntat durant aquesta convulsa campanya electoral.

Una campanya electoral convulsa, molt dura, inusitadament visceral per una classe política, la mataronina, que acostumava a tractar-se gairebé amb delicadesa. Aquest mandat n'ha estat una mostra però especialment aquests quinze dies de campanya han certificat la defunció d'un model de vida política basat en el coneixement i la confiança entre candidats. Una campanya també on les xarxes socials han estat claus, especialment Twitter: allà s'han produït les campanyes més acarnissades, més viscerals, més arrauxades. Una campanya amb elements de baixa estofa com el vídeo produït per l'entorn del PSC sobre Joan Mora. Una campanya on els caps dels dos partits han mantingut un diàleg de sords i han enterrat -molt haurien de canviar les coses- una possible sociovergència -amb els números a la mà-.

Què passarà avui? En primer lloc que votarà més gent que a les anteriors municipals, perquè estem en un moment convuls, de canvi a nivell català i estatal, i no s'entendria una participació baixa. Això posarà molt difícil l'entrada de formacions com la Candidatura d'Unitat Popular, Plataforma per Catalunya -gràcies a Déu- o els Mataronins de Paulí Mojedano. En segon lloc: sobtaria que el candidat del Partit dels Socialistes de Catalunya, Joan Antoni Baron, no sumés la majoria dels sufragis, com ha estat els darrers 32 anys, encara que sigui per poc. Però per primera vegada les dues formacions de centredreta tenen una trajectòria clarament ascendent, de manera que també sobtaria que avui diumenge cap a les deu de la nit els regidors de CiU i PP no facin majoria absoluta. Seria un escenari incert, tastat ja a nivell català amb no massa bons resultats però inèdit a casa nostra. No s'albira que CiU pugui sumar majoria amb ERC, que prou feines tindrà a mantenir el segon regidor. I descartada la sociovergència -la incompatibilitat entre Baron i Mora ho fa impossible- només queden dos escenaris: o suma el centredreta o sumen -com fins ara- les esquerres.

Ningú sap què passarà avui a Mataró. Ningú ho sap mai davant unes eleccions, però en aquesta ocasió encara menys. Això d'avui anirà del 'canto' d'un duro.

Clack munta una pantalla gegant pel Barça el dia 28

A Clack [web] tenim clar que un dels valors que ens defineixen com a productora, com a col·lectiu humà, és la nostra voluntat de treballar arrelats al notre territori, per tant de treballar pel nostre territori. Això a vegades pot voler dir produïnt una minisèrie com Nosaltres, els maresmencs però també vol dir instal·lant i muntant una pantalla gegant per veure el partit del Barça junts, fins i tot els que no miraríem el partit. Així ho farem el proper dissabte dia 28, com sempre en un espai públic i de forma gratuïta. Ja ho vam fer el 2006 i el 2009, en anteriors convocatòries futbolístiques de renom.

Una operació que de nou compta amb el suport del setmanari Capgròs, com en les dues altres ocasions, així com d'institucions, empreses i entitats de la ciutat i la comarca com Caixa Laietana, Easy Mojito, la Penya Barcelonista de Mataró o Voluntaris pel Futur. Hi haurà servei de barres, a preus populars, on es podrà degustar el Butipà, un entrepà de botifarra que els seus promotors pretenen convertir en l'entrepà nacional de Catalunya, així com els mojitos preparats de l'empresa Easy Mojito – de Mataró i Sant Vicenç de Montalt-, una novetat en el sector. Ens fa molta il·lusió poder oferir a la ciutat una vetllada d'aquestes característiques, perquè és obvi que el futbol mobilitza a moltíssima gent i és la nostra forma de seguir promovent activitats lligades amb el territori.

Hi sou tots convidats, vaja. El proper dia 28, si voleu ser a Wembley sense moure-us de la vostra ciutat, ja sabeu on teniu una cita.

Cristian Rovira i 'Els valors de la ciència'

Atrevit anunciat, el que ens ha presentat aquesta tarda, al cicle Economia i valors, el conseller delegat del Grupo Sifu integración laboral Cristian Rovira: o emprenem, o muntem empreses, o no ens en sortirem. Ha estat en el marc del cicle que organitzem la revista Valors i la Fundació Bufí i Planas amb el suport de Tecnocampus Mataró-Maresme, on tenen lloc les xerrades. Jo hi crec molt, en el què ha dit Cristian Rovira, encara que aquests dies de tanta agitació social se cerquin altres camins per avançar. En fi, escolteu-vos la conferència, si voleu, i traieu-ne les vostres pròpies conclusions.

Especial 'Valors a peu de carrer' amb 'Els valors de la ciència'


Programa especial, el d'aquest dilluns a Valors a peu de carrer, fet gràcies a la col·laboració dels membres de la secció L'Altra Cara de la Ciència que forma part de la revistaValors des de fa sis anys: Pol Bartrés, Joan Basaganya, Gemma Figueras, Núria Radó. S'intenten respondre preguntes essencials sobre què és la ciència i s'aborda finalment el debat sobre l'energia nuclear. No us ho perdeu. Qui ho ha sentit diu que li ha interessat molt.

Una societat amb uns valors fets a mida (Maig 2011)

Número especial de Valors, el d’aquest mes de maig. Fa un parell de mesos es va presentar l’estudi Valors tous en temps durs, editat per la Fundació Carulla i ESADE arran dels resultats de l’Enquesta Europea de valors. Un estudi que detecta una capacitat cada cop més gran dels catalans per fer-se els valors a la seva mida. I dins la nostra voluntat de ser referència en tot allò que tingui a veure amb els valors a Catalunya, hem decidit dedicar una edició especial de la revista a l’Enquesta i fer-ho a partir de l’anàlisi de Javier Elzo, el prestigiós catedràtic de Sociologia de Deusto que ha dirigit l’estudi [llegir un fragment de l'entrevista]. Completen l’entrevista una sèrie de requadres interpretatius dels principals aspectes que revel·la l’Enquesta escrits per Lluís Sáez, Teodor Mellén i Carlos Obeso, participants a l’estudi.

Precisament Elzo serà a Mataró per presentar els resultats de l’estudi, amb companyia d’Àngel Castiñeira, el proper 7 de juny a 2/4 de 8 del vespre. És el tercer acte que tenim al davant durant aquests mesos de maig i juny: després de l’espectacular conferència oferta pel subdirector general de Triodos Bank Joan Antoni Melé en el cicle Economia i valors que fem a Tecnocampus, el dijous dia 19 tenim una altra cita convocada en aquest espai perquè parli una de les persones emprenedores per antonomàsia a Catalunya, Cristian Rovira, del Grupo Sifo. I en tercer lloc, el 28 de maig, lV Jornada Valors, sota el títol Més connectats, més comunicats? i que versarà sobre la comunicació. Com sempre noms que ens omplen de goig: Ramon Colom, Francesc Grané, Saül Gordillo, Xavier Guiz i Albert Sáez. Serà a la Sala d’Actes Caixa Laietana de Mataró.


VÍDEO AMB L'ENTREVISTA A JAVIER ELZO QUE APAREIX TRANSCRITA A LA REVISTA

· Escolteu també aquí el programa Valors a peu de carrer dedicat als valors de la joventut, també amb Javier Elzo, el president del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, Benjamí Aguilar; el politòleg i doctorant Roger Soler i el redactor de linforme Jóvenes Españoles Gonzalo González.

'Poso que hem obert la porta després d'un intent de robatori?'

Em deixo les claus posades a la porta, per dins, i tanco la porta. Zas.... Al cap de deu hores, vist que amb unes altres claus les de l'interior no salten, truquem a un 'cerrajero' perquè ens resolgui el problema. Arriba i amb les mil tècniques que coneixem i mil més que millor no explicar, t'acaba obrint la porta i retornes a la llar desitjada. El manetes et fa la factura i diu: "Poso que hem obert la porta després d'un intent de robatori?". I jo: "Com?". "Si, home, després ho denuncies i vas als Mossos... és per lo de l'asseguradora".

Quins collons. Brutal. M'ha semblat una metàfora perfecte de per què estem on estem com a societat i com a civilització. El frau s'ha universalitzat i estandaritzat, de manera que les pròpies empreses suggereixen que facis accions que contravenen l'ètica: "És que jo estic obligat a dir-t'ho", es justifica l'home. Com que l'empresa t'ho fa dir? Increïble, de nou. Òbviament, però, la culpa finalment és del ciutadà que decideix usar aquesta trampa legal per estalviar-se el cost del seu oblit. Com podem reclamar ètica als bancs, als governants, als mestres... si nosaltres som els primers que no en som, d'ètics?

Història petita però concloent. A vegades la misèria moral del país m'espanta. Això ho hem de redreçar.

Reestrena de 'Cançons a la vora del pop', ara a la xarxa

Segona part aquí i tercera part aquí.

El 30 minuts de fa dos diumenges es va dedicar a parlar del boom del nou pop en català, amb els grups Manel, els Amics de les Arts, Mishima i Antònia Font com a protagonistes. Amb una factura audiovisual impecable, és curiós veure com a nivell de guió -i de selecció de grups- la peça del prestigiós programa de TV3 s'assemblava molt al documental que ara fa un any, avançant-nos una mica a altres iniciatives que hi hagut després, vam estrenar, com a Clack Música! i de bracet amb el Grup Enderrock, titulat Cançons a la vora de pop, que es va poder veure pel 33 de Televisió de Catalunya, a la xarxa de televisions Comunicàlia i es va repartir amb l'Enderrock del mes d'abril amb 10.000 exemplars. Hi apareixen Manel i els Amics de les Arts, com en el treball de la televisió catalana, i a més a més Anna Roig i l'Ombre de ton Chien, Maria Coma i El Petit de Cal Eril.

Hem pensat que era un bon moment per tornar a llançar el treball perquè, tot i que es nota que parla dels inicis del boom, segueix sent vigent i interessant el seu visionatge. A partir d'avui, doncs, el documental, presentat en tres fragments d'uns vint minuts de durada, es pot trobar a la xarxa Internet, tan al canal Vimeo de Clack [aquí] com al diari digital Enderrock.cat, que amb pocs mesos de vida està aconseguint un èxit inusitat en el panorama 2.0 del nostre país. Els que ja l'hagueu vist, el podeu recuperar, i els que no gaudir-ne per primer cop.

[LaRiera48]: Un primer round... sense debat ni guanyador clar

El de dimecres, organitzat pels dos mitjans escrits setmanals de la ciutat –Capgròs i Tot Mataró-, va ser un debat una mica estrany. Positiu però estrany.

Els ciutadans no estem acostumats a veure els líders polítics locals fora del seu àmbit d’actuació habitual –els plens municipals- ni tampoc a fer-ho amb igualtat de condicions –la presidència que efectua l’alcalde de les sessions plenàries ho impedeix durant els quatre anys de mandat; un debat amb un moderador és tota una altra cosa-. A nivell de Catalunya o Espanya el debat polític punyent és gairebé el pa de cada dia, tan en les cambres respectives com en els mitjans de comunicació, però a nivell municipal la situació no és la mateixa. Aquesta falta de pràctica, de cultura del debat públic i ordenat, va fer que en el primer debat entre alcaldables de la capital del Maresme els aspirants semblaven estar més pendents d’encertar les respostes que els reclamava el professor de la classe –meritori treball del periodista Oriol Burgada- que no pas de contrastar i escenificar diferències notòries entre ells, la base del joc polític.

Els xocs programàtics van ser inexistents i durant tota l’hora i mitja de debat es va apuntar un consens general pel que fa a les respostes polítiques que des del món local es poden donar a la crisi econòmica. Vaig més lluny encara: hi havia moments en què allò semblava una reunió de govern municipal, d’un govern pentapartit -amb presència de tots els partits excepte la CUP, que no deixa de ser l’excepció que confirma la regla-. D’aquesta manera, no hi va haver cap grup polític que aconseguís col·locar un missatge clar, referencial, evident i definitiu en el cap dels assistents. Alerta: comprovar que els representants polítics tenen respostes similars sobre com fer sortir Mataró de la crisi no és intrísencament dolent, però sí que serveix perquè els demagogs de torn es refreguin en la idea que tots els polítics diuen el mateix... en efecte, dimecres així va ser... o sinó el mateix, respostes complementàries les unes de les altres...

Va ser curiós comprovar com, més enllà dels discursos verbals, els no verbals també expressaven molt significat: fins i tot malgrat la gèlida relació existent –vaja, d’existir no existeix massa- entre Joan Antoni Baron i Joan Mora no es va manifestar amb claredat perquè tan un com l’altre es van cedir el torn de paraula, com a gest de camaraderia. Més: el gruix dels participants –sobretot els que han compartit plens llarguíssims- exhibien no cares d’enfrontament i agror sinó d’estar en un club d’amics en el qual se sap que no tothom pensa igual però això no és impediment per dialogar amb serenitat -en alguns moments Francesc Teixidó, José Manuel López i Joan Antoni Baron comentaven el desenvolupament del debat entremig de rialles-. Fins i tot alguns es deien pels noms de pila: “Joan Antoni, José Manuel...”. L’absència de formalitat entre els candidats va rebaixar el to del debat. Tot plegat molt blanc.

Anant a allò concret, el cert és que els únics moments amb una mica de punxa van ser, ja a la part final, sobre el futur del festival Shakespeare –bé el moderador Oriol Burgada obligant Mora a posicionar-se- i sobre la necessitat d’omplir la ciutat d’activitats al cap de setmana per vendre’s. En el primer aspecte tan Mora com Baron van equivocar-se: l’un caient a la trampa de donar per mort el festival Shakespeare quan és evident que la marca és bona i el que cal fer és potenciar i fer-la rendible, mentre que Baron va errar en comparar el festival dedicat al genial escriptor anglès amb events com el Mercat de la Música Viva de Vic o la Fira de Tàrrega. En el segon àmbit va ser Mora qui va mostrar encara un cert desconeixement de la ciutat insistint almenys dues vegades en la idea de què a la ciutat no hi passen prou coses al cap de setmana. Una repassada a les agendes del darrer mes desmunta aquest judici instantàniament: de coses, a la ciutat, i per part de les entitats, se’n fan moltíssimes; el que cal és coordinar-les i projectar-les cap endins i cap enfora. I en canvi Baron va demostrar que és el candidat que té més coneixement de la ciutat en diverses ocasions, per exemple respecte tot el tema de la sostenibilitat.

En canvi, en el què segurament va guanyar Mora va ser en les formes: en tot moment a l’aspirant major se’l va veure molt tranquil, exhibint perfil presidenciable, davant un Baron que estava un pèl més tens, en la línia del debat organitzat entre Capgròs i Mataró Ràdio ara fa quatre anys. Un Baron que mirava i remirava entre les seves carpetes no se sap ben bé què. I que deixava anar insinuacions contra Mora però no les acabava de completar tampoc no se sap ben bé perquè. Diria que a Baron els debats electorals no acostumen a provar-li, acostumat a portar les regnes del ple.

Parlem de la resta: el to excessivament pausat de Francesc Teixidó li va anar a la contra un cop més malgrat posar-se el públic a la butxaca amb els seus comentaris irònics, José Manuel López va sorprendre tothom mostrant un domini de l’escenari sense cap mena de complex, Esteban Martínez va estar absent, desdibuixat durant el debat, mentre que Xavier Safont-Tria va acomplir perfectament el seu paper de Pepito Grillo municipal.

El primer round entre alcaldables, doncs, no va tenir un guanyador clar per falta de pràctica dels aspirants. Haurem de veure si el segon round, dilluns que ve al Foment Mataroní en un acte organitzat per Mataró Ràdio, l’ambient es tensa una mica i ens exhibeix un combat de boxa dels bons.

L'esforç a 'Valors a peu de carrer' | I el dia 19, Cristian Rovira al cicle 'Economia i valors'

A la revista Valors ja en vam parlar, de l'esforç, fa molt de temps, concretament l'octubte de 2008. En aquell moment dèiem: "La cultura de l'esforç, o la seva absència, és un dels temes que s'han anat reiterant darrerament en els consells de redacció de Valors. Ara, amb l'inici del curs escolar, ens ha semblat el moment idoni per dedicar-hi el monogràfic de la revista. Sense preveure-ho, però, la temàtica és plenament d'actualitat davant l'ensulsiada de diverses entitats financeres i, de fons, de tot un entramat econòmic basat precisament en el no-esforç, en una economia basada en l'especulació i no en el treball ordenat i responsable".



En aquesta ocasió també hem dedicat el Valors a peu de carrer a parlar de l'esforç. I de si en fem un gra massa, paradoxalment. Parlem amb Joan Clotet, autor del llibre Quien quiere a Pepe? junt amb Salvador de Tudela; Ramon Casals, professor d'Institut i autor de 100 preguntes que ens fem els pares i Ivan Roca, vicepresident de la Federació d'Associacions de Joves Empresaris i Emprenedors de Catalunya. També comptem amb el testimoni d'en Fransiscu, coach del programa, que acompanya a persones que vulguin perdre pes a fer-ho d'una forma no draconiana.

I el dia 19, Cristian Rovira al cicle 'Economia i valors'

Vídeo resum de la conferència de Joan Antoni Melé el dimarts 3 de maig a Mataró. Vídeo sencer de la xerrada aquí.

Se m'acumulen les coses a dir sobre Valors. Bona senyal, suposo. Encara sense haver pogut digerir la conferència de Joan Antoni Melé de dimarts passat, el dimarts dia 19, la setmana que ve, tindrem entre nosaltres Cristian Rovira, conseller delegat del Grupo Sifo i responsable de la secció jove de la Cambra de Comerç de Barcelona. Té un títol ben suggerent: Emprendre o morir, una opció de futur. De manera que els que sintonitzeu amb tot aquest món esteu més convidats a la cita, la penúltima del cicle Economia i valors que fem des de la revista junt amb la Fundació Bufí i Planas i el suport de Tecnocampus Mataró-Maresme.

La fitxa
Dijous 19 de maig, a les 7 de la tarda
Centre de Congressos Tecnocampus Mataró-Maresme (Avinguda Ernest Lluch, s/n).
Organitza: Associació Cultural Valors, Fundació Bufí i Planas amb el suport de Tecnocampus Mataró-Maresme.

[Valors] D'aquí a un mes, Javier Elzo a Mataró

Entrevista sencera a Javier Elzo que apareix transcrita al Valors del mes de maig.

Aquests mesos de maig i juny, a Valors [web] no parem. Ja us ho vaig anunciar fa uns dies. Ara aprofito aquest apunt al bloc per anunciar-vos una nova cita d'excepció, el proper 7 de juny a 2/4 de 8 del vespre a la sala d'actes Caixa Laietana de Mataró, amb la presència del sociòleg basc Javier Elzo, catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat de Deusto. L'acte es titula Els valors dels catalans. Presentació dels resultats de l'Enquesta Europea de Valors, amb aquesta claredat descriptiva però amb la dificultat de poder comprimir una mínima síntesi sobre com som els catalans, aquesta societat tan complexa, en poc més d'una hora de sessió. Elzo, catedràtic emèrit de la Universitat de Deusto, serà acompanyat d'Àngel Castiñeira, director del Departament de Ciències Socials d’ESADE i responsable de la càtedra LideratgeS i Governança Democràtica d'ESADE. Aquesta institució, junt amb la Fundació Carulla, acaben d'editar l'estudi Valors tous en temps durs arran dels resultats de l'Enquesta citada. És un acte, òbviament, relligat amb el número del mes de maig de la revista, que es dedica a interpretar els resultats de l'enquesta i a repassar el que diu el volum relatiu -Elzo és el màxim protagonista del número, amb una extensa entrevista-.

Per Valors, poder portar a casa nostra, a Mataró, una personalitat com Javier Elzo significa un abans i un després. Fins ara totes les persones que ens han visitat eren d'àmbit català. I estem molt satisfets, moltíssim, d'haver pogut tenir entre nosaltres el president Pujol, Francesc Torralba, Antoni Puigverd, Lluís Duch, el propi Àngel Castiñeira, Carles Duarte, Daniel Ortiz, Montserrat Tura, Margarita Rivière, Lluís Bassat, Joan Antoni Melé... n'hi ha tants, que han acceptat venir sense sense cobrar ni cinc que necessitaria un altre post sencer. Amb la vinguda d'Elzo, però, vol dir que som capaços d'atraure cap a Mataró, gràcies a la bona feina de la Fundació Carulla, els especialistes més important de l'estat en la matèria dels valors. I això, òbviament, ens omple d'orgull.

La fitxa
Dimarts 7 de juny, a 2/4 de 8 del vespre
Sala Caixa Laietana (C/ Santa Teresa, 61. Mataró)
Organitza: Associació Cultural Valors, Fundació Lluís Carulla i Càtedra de Lideratges i Governaça Democràtica ESADE

'El final de Bin Laden', per Francesc Torralba

He trobat a faltar unes quantes veus que qüestionessin com s'ha acabat amb la vida de Bin Laden, dilluns de la setmana passada. Sóc molt purista, en això. No crec que hagi estat cap bona idea acabar així amb aquesta història. Se l'hauria d'haver portat davant uns tribunals, com hem fet amb els criminals de guerra serbis i croats. I després decidir, però bandejant la pena de mort. Em sembla que és evident que si actuem com ells, malgrat la legitimitat que ens confereix la democràcia, ens posen a la seva alçada. Discurs purista, si, però és que a més crec que haurem creat un nou màrtir, un nou sant de la causa de l'islamisme radical. Quina ingenuïtat, mare de Déu: és que l'odi es pot donar per finiquitat eliminant físicament una sola persona? No n'hi haurà cinquanta al darrera donant-li la raó i entrant en aquesta batalla? Francesc Torralba, en aquest vídeo que li he gravat pel bloc CatalunyaReligió.cat, ho expressa molt bé. Duresa màxima amb els criminals i assassins, però sempre dins les regles de convivència que ens hem donat. O tots moros o tots cristians; mai més ben dit.

Tan de bo el català serveixi per fer calers...

Aquests dies, davant la sortida de l'edició en català de La Vanguardia, com que en aquest país si passa una bona el primer que fem és buscar-hi pegues, hi ha un cert sector de persones que atribueixen l'operació #Vangcat a un afany d'augmentar el grau de catalanitat de la capçalera. De fer-se perdonar, fins i tot, una falta de compromís amb el país del rotatiu editat per la família Godó -i això que La Vanguardia representa com cap altre diari la centralitat del país-. Si aquest argument es desmunta, apareix una altra especulació malèvola en el sentit que en el fons és la possibilitat d'incrementar les vendes del diari el que promou la sortida de La Vanguardia en català. Els diners que s'aconseguiran de les noves vendes i subscripcions i també de la subvenció que la Generalitat atorga a qualsevol rotatiu per editar-se en català.

Doncs jo penso que ja m'estaria bé que l'operació de La Vanguardia es reduís a un afany monetari, perquè si fos així -que no és només així, òbviament- voldria dir que una altra empresa del país -la llista comença a ser grossa- decideix emprar la nostra llengua per a codificar el seu producte, per a vendre'l, perquè creu que serà rendible econòmicament. Perquè creu en el potencial econòmic de la llengua. Imagineu-vos si el català és una llengua viva i potent que un dels diaris de referència europeus i el tercer més venut d'Espanya decideix canviar la llengua amb que s'ha editat els darrers 130 anys i que almenys la meitat dels seus exemplars respirin en l'altre registre lingüístic de Catalunya, el genuí, fins ara desatès. Tan de bo el Conde de Godó hagi decidit fer La Vanguardia en català per fer calers, senyal que això del català té llarga vida per davant: no hi pot haver millor notícia pel país, perquè aquells llengües que tenen potencial econòmic darrera seu no hi ha dubte que són les que sobreviuran.

Però és que a més, de retruc, el gest de La Vanguardia, canvia el mapa dels mitjans de comunicació de Catalunya: a partir d'ara qui no edita el seu producte informatiu almenys en català se situa fora de la centralitat comunicativa. Aquest país, com a mínim, té dues llengües -dues de pròpies, només una de genuïna del territori- i el gruix dels productes comunicatius així ho veu amb total normalitat: La Vanguardia, El Periódico, l'Ara, l'Avui i El Punt així ho entenen. Són els diaris pensats estrictament des de casa nostra, en alguns casos amb les dues llengües, però que s'expressen almenys en català. A l'altre costat, tot i que alguns inclouen el català de forma minoritària, els diaris de Madrid que tenen seu a Barcelona: El País -que edita el "Quadern" dels dijous en català des de fa molts anys-, Público -de capital català, amb un suplement diari en català-, El Mundo, La Razón, ABC i La Gaceta. Això és un canvi de paradigma absolut pel que fa a la premsa escrita: analitzin el panorama de 1997, just abans de la sortida de El Periódico en català, amb el d'ara. Qui no vulgui veure el progrés i la normalització de la llengua catalana és, simplement, que viu instal·lat en l'autoodi.

Només dues objeccions a l'operació #vangcat: que l'edició en català estigui etiquetada com a tal no m'agrada -és que hi ha una Vanguardia normal i una altra d'especial?- i que en tot moment, malgrat el que acabo de dir jo, des de l'antic diari del carrer Pelai s'hagi plantejat la qüestió com un abans i un després de la premsa catalana. És clar que ho és, però no costava res fer com Màrius Serra i dimarts passat, el primer dia que sortia l'edició en català, citar totes les experiències de diaris editats en català fins al moment i singularment El Periódico, el primer a introduir l'edició en dues llengües, gest que ara se'ls pretén escamotejar. I això que els lectors de El Periódico no la reclamaven a crits, l'edició en català -una altra empresa que ho va fer no per motius patriòtics, només, sinó en clau empresarial, en aquest cas encara més estratègica-. A La Vanguardia, que si per alguna cosa se la coneix és per ser un diari senyor, no li hauria costat res reconèixer-ho. Però vaja, suposo que ningú és perfecte...

I tant que té futur, el tèxtil*

N'estic fart de trobar-me en trobades d'empresaris, consells de redacció, tertúlies de cafè o plens municipals amb la cançó de l'enfadós segons la qual el tèxtil ha mort a Catalunya i especialment a Mataró i el Maresme, un dels seus féus tradicionals. Ja ho saben, allò de què "no hi ha futur", "els xinesos han enfonsat el sector", "el govern no dóna suficients ajudes per mantenir-lo"...

Alerta perquè hi ha unes quantes excepcions que desafien la regla. A la capital del Maresme i al seu entorn segueixen havent-hi empreses importantíssimes de propietat local: Fete, Bóboli, Punto Roma, Massana, Avet, Textprint... Marques que han fet apostes estratègiques, deslocalitzant en part la producció però mantenint aquí el know how i les parts de més valor afegit, que són les que ens corresponen. Algunes estan en plena extensió per Espanya i fins i tot en algun cas arreu del món. Estan més vives que mai.

Per què deu ser que aquestes empreses han subsistit mentre altres han decidit tancar les seves portes? No serà que alguns dels que han tancat feien un producte de pa sucat amb oli incapaç de competir en un mercat global? No serà que els que se n'han sortit han pensat, han treballat, s'han esmerat i han apostat fort pel futur? Què es pensaven, els que es queixen, que la comarca seguiria subsistint en base a un monocultiu, element propi d'una economia subdesenvolupada? El tèxtil és viu i ben viu a casa nostra.

* Publicat al diari El Punt.

Joan Antoni Melé: 'Cada vegada que compres decideixes com vols que vagi el món'

Aquesta és la conferència sencera pronunciada dimarts, en una sala Burriach de Tecnocampus Mataró-Maresme inusualment plena minuts abans d'un Barça-Madrid, per Joan Antoni Melé, subdirector general de Triodos Bank, en el marc del cicle Economia i valors que tirem endavant des de la revista Valors amb la Fundació Bufí i Planas i el suport del parc tecnològic impulsat per l'Ajuntament de Mataró. La veritat és que, quan es va acabar la conferència, vaig entendre perquè vam aconseguir que seixanta valents desafiessin el partit de futbol a pocs moments de la seva celebració: Joan Antoni Melé il·lusiona, imagina sense semblar il·lusori, apunta petits remeis per assolir grans canvis i desprèn seriositat, compromís i dignitat. Amb quedo amb el seu missatge apel·lant a la nostra consciència davant cada decisió: és fals que no poguem fer res davant un món que no ens agrada; cada decisió que prenem, individualment, és el que acaba fent que les coses vagin cap a un costat o cap un altre.

[LaRiera48]: Els partits mataronins no es "curren" la comunicació 2.0

Semblava que aquestes eleccions de 2011 haurien de ser les de l'eclosió definitiva de les formacions polítiques a les xarxes socials des del punt de vista municipal. A l'hora de la veritat, però, una passejada virtual per les pàgines webs i xarxes socials permet descobrir una presència discreta dels partits, en general, en l'entorn virtual. I sobretot permet constatar una falta d'estratègia digital: amb comptades excepcions no sembla que ningú hagi entès la capacitat de fer la política diferent amb totes aquestes eines. Vaja, que pel que fa a la comunicació virtual, els partits mataronins -suposo que la crisi hi té molt a veure- no s'ho han treballat massa. Anem a veure-ho repassant les principals formacions polítiques amb possibilitats de ser al proper consistori.

PSC. El Partit dels Socialistes de Catalunya de Mataró ha posat en marxa una web pròpia de la campanya Baron [aquí] -de fet la web del PSC de Mataró, ara mateix, si hi aneu via Google, no va [aquí]-. La de campanya té una estètica extremadament senzilla, sense gran presència del vídeo ni les xarxes socials, en primer terme. Estranya, sobretot, el disseny de la pàgina, amb uns tons apagats, grisosos; poc atractius. De moment al canal youtube de la campanya de Joan Antoni Baron hi ha set vídeos penjats [aquí], però no hi ha una actualització des de fa dies -el que és cert, també, és que les xifres de visualitzacions són bones, per exemple en el cas del manifest electoral del PSC, amb 585 visualitzacions [aquí]. Déu n'hi do-. Bona presència tanmateix a Twitter [aquí] com a Facebook, amb actualització constant dels continguts [aquí]. Per la seva part, l'alcalde Baron, un dels més 2.0 de Catalunya, manté el seu bloc [aquí], que actualitza pràcticament a diari des que el va obrir, el 2006. També usa compulsivament Twitter [aquí] i Facebook [aquí], el primer dels quals alimenta al segon estri.

CiU. A diferència del PSC, Convergència i Unió de Mataró ha optat per mantenir la mateixa web usada durant el mandat per la campanya electoral; d'aquesta manera a la web de CiU [aquí], on s'hi arriba tan des de www.ciumataro.cat com des de www.joanmora.cat. En la primera ullada a la pàgina es genera una sensació molt estàtica: tampoc hi ha presència ni de vídeos a primer terme però si de xarxes socials [Facebook] i [Twitter]. On punxa més clarament la campanya de Joan Mora és amb els vídeos: deixen molt a desitjar [aquí]. Sorprèn que amb la infraestructura de mitjans de CiU no hi hagi una presència destacada de vídeos de qualitat. Joan Mora, personalment, manté aquests dies l'activitat al seu bloc personal [aquí], un espai que ha anat actualitzant de forma més o menys sovintejada -però en cap cas de forma diària, com Baron-. El que sí és equiparable a Baron és l'ús del Twitter [aquí] i de Facebook [aquí]; en són dos autèntics malalts.

PP. Les presses amb què s'ha elaborat la candidatura del PP de Mataró després de la marxa de Paulí Mojedano es tradueixen en un cert caos conceptual pel que fa a la comunicació virtual. Els de José Manuel López tenen una web genèrica del partit a nivell català adaptant la imatge a Mataró, a http://ppmataro.org, que actua de nova web després d'abandonar l'anterior domini www.ppmataro.com, en desús. El que passa és que fent una cerca al Google per "PP Mataró", el primer que apareix és la web www.paumojedano.com, en referència a l'anterior candidat, que segueix portant a la web anterior, ara "web en construcció". I si vas a ppmataro.com, en comptes d'apuntar cap a ppmataro.org, també remet a l'anterior pàgina amb el cartellet "web en construcció". Un despropòsit que els responsables del partit a nivell local haurien de reparar. La web en sí, a més a més, és molt fluixa i té molts pocs continguts i nul·la presència de vídeo i xarxes socials. Però que la web del PP de Mataró no faci referència a aquestes elements no vol dir que els populars mataronins no tinguin per exemple Facebook; al contrari, hi són molt actius [aquí]. Però els populars no són a l'altra gran xarxa, Twitter, amb gran predicament entre la classe política local. A nivell de candidat José Manuel López també està molt actiu també a Facebook [aquí], però tampoc té Twitter.

ERC. Seguim el repàs passant per ERC i el seu candidat Francesc Teixidó. ERC manté la mateixa web de sempre, amb molt poca actualització [aquí], però ha obert una pàgina específica -com el PSC- per potenciar la imatge del seu candidat, Francesc Teixidó [aquí]. Una web senzilla però molt ordenada i lluminosa l'existència de la qual s'explica també per la necessitat de subratllar que l'actual cap del grup municipal d'ERC es presenta també per Reagrupament i la plataforma Junts Decidim, sorgida de moviment de la consulta independentista. Hi destaca en primer terme la presència de vídeo [Youtube d'ERC Mataró aquí] i l'especial importància que es dóna a les xarxes socials: el Facebook [aquí] i Twitter [aquí] de Teixidó i finalment dos aplicatius Facebook [aquí] de Junts Decidim.

ICV-EUiA. La coalició ecosocialista manté la seva pàgina web habitual [aquí] -que és una simple adaptació de la pàgina nacional, com en el cas del PP-, però sí que ha obert un bloc per al candidat Esteban Martínez [aquí] que està relativament actualitzat, però no pas de forma personal. Sorprèn que un partit que es proclama a l'avantguarda no tingui presència de xarxes socials a la portada de la seva web ni tampoc vídeo produït a Mataró. I això que n'hi ha i de treballats [aquí]. El partit, òbviament, té presència a Facebook [aquí] però no té Twitter. EUiA de Mataró, per cert, manté bloc [aquí] i també perfil al Facebook [aquí]. Per la seva banda, al candidat Esteban Martínez li falta millorar en el Twitter -fa setmanes que no hi posa res, i no té ni foto al seu perfil [aquí]- però el seu Facebook si que el té actiu i ben actiu [aquí].

CUP. Des de la Candidatura d'Unitat Popular [web], se segueix apostant per la mateixa pàgina que s'ha utilitzat els darrers mesos -diferent de l'usada al llarg del mandat [aquí]- i no hi ha pràcticament referència al candidat Xavier Safont-Tria, fidels a la idea de fugir dels personalismes. Una pàgina amb presència de vídeo [Canal Youtube, no hi ha ningú que hagi fet tants vídeos en quatre anys com ells] i xarxes socials [Facebook] [Twitter] però no en una posició destacada en cap dels dos casos, a l'hora de jerarquitzar. Personalment, el candidat Xavier Safont-Tria manté activitat al Twitter de forma irregular [aquí] i també a Facebook [aquí].

Mataronins. La novetat, sense cap mena de dubte, pel que fa a la comunicació de la campanya electoral, a Mataró l'està plantejant Paulí Mojedano i la seva nova formació Mataronins: ni webs -en té una però de molt fluixa- ni blocs; vídeos i distribució 2.0. Fidel a l'esperit innovador d'aquesta candidatura, postideològica, Mojedano vol comunicar-se directament amb els ciutadans a través de les xarxes socials on penja, cada dia des de diumenge, un vídeo [el primer aquí i el d'avui aquí]. Dilluns, per exemple, va respondre l'anunci de la imputació per l'afer dels diners del grup municipal del PP mitjançant aquest vídeo. Mojedano comparteix protagonisme amb persones de la seva candidatura, com en el cas del vídeo d'avui dimecres, d'Eva Ramírez [aquí]. Una manera de comunicar-se que obvia els mitjans de comunicació tradicionals i cerca directament l'encontre amb els ciutadans. Sorprenent. De moment, amb tan sols quatre dies d'emissió i utilitzant la tècnica de viralitzar a través de Facebook i Twitter, els quatre vídeos sumen 600 visites directes.

Els valors dels joves a 'Valors a peu de carrer'

Els joves potser millor que la joventut. Perquè si alguna característica tenen els joves catalans d’avui en dia, com la societat mateixa, és que n’hi ha de molt tipus, gairebé tants com joves. Uns joves que segons l’Institut d’Estadística de Catalunya vol dir les persones que tenen entre 15 i 29 anys, a Catalunya un total de 1.345.200.

Aquests joves han estat els protagonistes del Valors a peu de carrer emès aquest vespre a Ràdio Estel i que ha comptat amb el testimoni excepcional del prestigiós catedràtic de Sociologia del País Basc Javier Elzo, a qui vam entrevistar fa uns dies una brigada de tres persones de Valors -la Maria Coll actuant de periodista, jo de càmera de vídeo i en Sergio Ruiz de fotògraf- aprofitant una visita que va fer a Barcelona. Aquesta conversa es recollirà de forma íntegra a la revista Valors del mes de maig i està centrada en els resultats de l'Enquesta Europea de Valors plasmats en el volum Valors tous en temps durs editat per la Fundació Carulla i ESADE i dirigit per ell. Però vam aprofitar una part de la sessió amb Elzo per preguntar-li sobre els valors dels joves, aspecte no recollit específicament en el llibre, paraules que hem aprofitat pel programa de ràdio.

Aquest vespre hem comptat també amb les valoracions de Gonzalo González, un dels autors d'un estudi sobre els valors dels joves espanyols editat per la madrilenya Fundación Santar María que ens ha servit per contrastar el que deia l'estudi català -tothom entendrà de seguida que en part els valors es corresponen entre joves catalans i espanyols, però tampoc del tot-. I a l'estudi hem anat digerint tot això amb els comentaris de Benjamí Aguilar del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, i de Roger Soler, politòleg i investigador en el camp de la joventut. No sé si hem arribat a alguna conclusió definitiva, però em quedo amb la idea que la realitat juvenil d'avui és molt contradictòria, plural i canviant, i per tant cal esmerar-se al màxim abans de dictar sentències de pa sucat amb oli.