El tercer dia de la ruta de Com són els alcaldes vam obrir el meló dels llocs i alcaldes curiosos, que també n'hi va haver, entre la trentena que vam entrevistar l'estiu passat. En aquesta ocasió va ser a La Canonja, una localitat que estrenava la recuperació de la titularitat com a municipi -fins aquest 2010 era una Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) pertanyent a Tarragona. Per tant no tenia alcalde en sí. A més, entre separar-se de Tarragona i ser municipi, el dirigia una gestora, a l'espera de noves eleccions municipals, encapçalada pel responsable de la EMD. Si, vam fer un curs d'Administració Local, fent aquest programa...-.
El poble 947 de Catalunya, tranquil, recordava molt Constantí, d'on són Els Pets, lloc on havíem parit la idea precedent al Com són els alcaldes un o dos anys abans fent una ruta semblant -"ai d'aquells moments en què et mires amb el teu company de fatigues i dius: "I si"... ja has begut oli-. De fet la base de l'economia del poble eren les fàbriques de la indústria petroquímica l'existència de la qual una generació vam conèixer per la fantàstica cançó de Lluís Gavaldà Constantí, molta merda i poc vi, on parlava de refineries, deixalleries i pudors. Al balcó del pati interior de l'Ajuntament, nou de trinca, s'ha de dir però que s'hi sentien ocellets i tot.
El seu alcalde, Roc Muñoz (PSC), era pastat al president Montilla -o a en Sergi Mas, potser més aviat; no faig conya-. Ningú es va atrevir a fer la broma fins que vam sortir de la gravació perquè, en aquests contextos de molts nervis, posar-se al riure enmig d'una entrevista pot ser fatal. Potser que no puguis acabar literalment l'entrevista. Un dia ens va passar. Però això vindrà d'aquí a uns quants dies... Però tornem al que ens interessa: Roc Muñoz, un alcalde, per tant, que no era ben bé un alcalde, com ja ha quedat clar, però que en canvi era més alcalde que alguns dels alcaldes que vam entrevistar. Semblava que li haguessin fet el trajo a mida. Podeu recuperar l'entrevista aquí. Amb tot, el millor d'aquell tercer dia de la ruta del programa era que fotíem el camp i deixàvem el nefast apartament de Salou. I ens encaminàvem cap a l'Espluga de Francolí, on coneixaríem el divertit i afable David Rovira (CiU).
Com està políticament La Canonja després de les darreres eleccions municipals, les primeres en què ha pogut escollir legalment el seu alcalde, sense més? Doncs el PSC de Roc Muñoz ha obtingut nou regidors, mentre que CiU s'ha quedat amb tres i el PP amb un. Una mateixa realitat política perquè de fet anteriorment, quan es feien eleccions per a la Entitat Municipal Descentralitzada, el PSC n'havia obtingut set i CiU dos, de manera que s'han ampliat el nombre de regidors. I un poble on van votar el 60 per cent dels seus habitants, cosa que ja és dir. Felicitats per la independència, Roc Muñoz. La independència de La Canonja, és clar.
Havíem deixat la narració en una calurosa tarda de juny de l'any passat en un apartament de Salou, veient per televisió el mateix que la resta del país: el president Montilla carregant contra la sentència del Tribunal Constitucional des del Palau de la Generalitat. Recordo l'estupefacció del moment, la sensació de què alguna cosa es trencava, o que s'escapçava encara una mica més. Però nosaltres no estem per l'actualitat, només tenim una meta a la vida, en els propers 25 dies: enregistrar el Com són els alcaldes el màxim de bé possible, complir amb el nostre propi repte, que ja és prou difícil. Crec que és l'experiència més bèstia en què he treballat.
Abans d'arribar al segon dia -imagineu-vos!- tenim un petit incident. Torna a ser rematadament tard, cap a les 2 o les 3 de la matinada i hem acabat el guió de l'endemà. No sé perquè comencem a cantar Hungry Heart de Bruce Springsteen, una de les cançons preferides de l'Oriol i meves, amb la música de fons. Al "segurata" de l'hotel on érem -hotel és un dir, ja va quedar clar en el post anterior- no sabem encara si era fan del "Boss" de New Jersey, però el que està clar és que no li fa cap gràcia que estiguem fent el burro a aquestes hores. De cop truquen a la porta. No ens ho podem creure; "qui cony deu ser?". Tornen a trucar. Tots pixant-nos de riure. Escena de colònies, com a l'escola. Osti, osti, què fem? Tots amagant-nos. Al final crec que en Kiko s'atreveix a obrir la porta. El segurata ens fot la bronca de la nit i ens assegura que a la propera ens desallotgen de l'hotel. Així de clar. Prometem ser bons munyons. I se'n va. I nosaltres: "ai si ho saben els de la COM!". "Ai si se n'assebenta en Ballesteros o el mateix alcalde de Salou!". "Va ser una manera de treure nervis quan ja teníem clar què era el que ens estava a punt de caure a sobre", ha declarat posteriorment Oriol Burgada.
El segon dia de gravació és especialment important. Tots els alcaldes ho són, d'importants, però és obvi que n'hi ha alguns amb especial rellevància informativa. Almenys quatre, els de les quatre capitals provincials, pel que representen però també per la seva personalitat política i el seu ressò creixent dins el PSC -en aquell moment totes quatre ciutats estaven en mans socialistes-. Dins d'aquests brillen amb llum pròpia Josep-Fèlix Ballesteros, el màxim responsable de Tarragona, regidor des de fa molts mandats però alcalde només des de 2007 i Àngel Ros, l'alcalde de Lleida, que ho és des de 2003. Doncs l'endemà ens hem d'enfrontar a Tarragona amb el primer d'aquests dos estrelles creixents de la política catalana, el professor Ballesteros.
Tarragona queda a una estona de Salou, també, igual que el dia abans Vilafranca. Arribar a la Plaça de la Font amb els dos cotxes no resulta gens fàcil, perquè enganyar-nos, malgrat les facilitats del servei de premsa de l'Ajuntament. Finalment, portant rècords del seu homònim mataroní -també del "clan de missa" del PSC-, saludem Josep-Fèlix Ballesteros quan compareix, cap a la una del migdia, a l'estudi improvisat en aquest mateix indret, on fa una calor espectacular. Tanta que, quan escoltem Tres, la cançó que obre el darrer disc d'Els Pets, a tot volum pels nostres auriculars com a pròleg de l'entrevista, el cap gairebé s'imagina que la formació de Constantí -molt vinculada a Tarragona- està tocant de nou en una de les seves places fortes. Però allà davant nostre a penes hi ha uns quants operaris fent obres i encara gràcies. Coses de la calor.
Amb Ballesteros tenim la mateixa sensació que amb Pere Regull el dia abans: no està acostumat a aquest format d'entrevista -mig buscant la part humana, mig furgant en la política, recupereu-ho aquí junt amb el meu retrat- i s'hi sent còmode. Hi ha uns quants moments en què, literalment, ens "pixem de riure". Sobretot quan li preguntem per la mítica beguda de la Festa Major, la "mamadeta". L'Oriol, tot i que està a punt d'escapar-se-li el riure, aconsegueix pronunciar la broma escrita al guió: "Alcalde, em faria una mamadeta?". Acaba sortint una entrevista potent, on s'evidencia que el Camp de Tarragona té unes quantes coses a dir, si més no, de tu a tu, a la capital barcelonina, fins i tot més que la zona de Girona, encara que nosaltres els maresmencs li atorguem des d'un punt de vista simbòlic molt més poder a la capital que queda sobre nostra.
Acomiadats també els companys de la premsa -Diari de Tarragona i El Punt que ens acompanyen a la taula- caiem en què no ens hem fet la foto amb l'alcalde. El dia abans ens ho estem a punt de descuidar i avui també; amb la tensió del moment ens n'oblidem -serà una constant cada dia-. L'oblit, però, serveix per poder entrar a l'amplíssim despatx de Ballesteros, amb una taula rodona de reunions. Tot l'Ajuntament de Tarragona és així, monumental, extremadament gran. Ja ho sabeu, com l'"Imperial Tarraco" que cantaven Els Pets a Tarragona m'esborrona.
Què ha passat un any després? Doncs Ballesteros va perdre "només" un regidor enmig de la debacle socialista, passant de 13 a 12, tot i que CiU i PP van estar a punt de pactar per desplaçar-lo de l'alcaldia. Ho diré de molts i de diversos colors, però crec que Ballesteros és un bon alcalde per Tarragona i per tant m'agrada que repeteixi al capdavant de la capital tarragonina. El renovat -finalment- alcalde ha promès un mandat amb grans dosis d'humilitat en un consistori d'on ha desaparegut ERC i en el qual va entrar de nou ICV, que els ciutadans havien absentat de la cambra municipal, al seu torn, el 2007. Pel que fa al seu paper dins el PSC, el seu nom no ha parat de sonar insistentment com un dels tres alcaldes amb possibilitats de futur al PSC, junt amb Àngel Ros de Lleida -el principal favorit- i Pere Navarro de Terrassa. Segurament, però, la delicada situació de Ballesteros a Tarragona -en qualsevol moment CiU i PP podrien fer una moció de censura- li resta molts punts per saltar fora del seu territori natural. És, però, un dels grans alcaldes de Catalunya.
Eli Solsona, l'alcalde de Vilafranca Pere Regull (CiU), un servidor i Oriol Burgada.
Començo avui una sèrie de posts sobre el viatge que vam fer l’any passat amb l’Eli Solsona, l’Oriol Burgada, en Kiko Montoro i l’Esteban Seras gairebé per tot Catalunya, de finals de juny a mitjans de juliol, per enregistrar el programa Com són els alcaldes [notícia de presentació], produït per Mataró Ràdio per a COMRàdio, que es va emetre durant l'agost.
Per què em poso ara a escriure això? Per l'efemèride? Necessito reciclar materials per mandra d’escriure? No. Ho faig, des d’un punt de vista personal, perquè aquells dies vam viure molt intensament una gran experiència humana i periodística. Tan intensament que no hi ha va haver manera de retratar-la in situ; no teníem temps ni de llegir el diari, cosa que per uns periodistes com nosaltres, ja és gros. I per altra banda, des d’un punt de vista polític, perquè l’estiu passat vam descobrir 30 magnífiques persones que es dedicaven a l’alcaldia de les seves poblacions. Alguns, de molt vàlids, han estat desallotjats per les urnes o és que simplement no es presentaven. També tenia ganes de fer repàs d’això. Així sabrem quants d’aquells encara hi són.
Comencem. L'expedició va sortir de Mataró el darrer diumenge de juny a la tarda, en direcció a Salou, on havíem trobat un apartament a cent euros per tres dies i cinc persones. Estàvem al sisè pis d’un d’aquells monstres de ciment construïts en ple franquisme, amb un número de serveis mínims, d'un aspecte diguem-ne que més aviat cutre. Era una situació una mica surrealista: tothom amb poca roba, guiris carregats d’alcohol i neveres d’aquestes d’anar a la platja, unes ganes de farra descomunals... i nosaltres vestits de llarg, carregats de maletes, aparells i cables de tots colors. Fora de lloc. Per resumir-ho recupero la primera estupidesa que se’m va acudir dir a l’Oriol: “Semblem de l’ETA”. La veritat és que jo no havia estat mai a Salou, a la zona turística, i la veritat és que em vaig endur una amarga sorpresa. L’ambient era dantesc, xavacà i passat de voltes ja a les 4 de la tarda. (També va servir per aprendre alguna curiositat: al supermercat 24 hores on vam anar a buscar queviures per sopar vaig veure molts diaris de Navarra i el País Basc; després vaig veure que els navarresos i bascos són usuaris de la Costa Daurada. Ho sabíeu?).
La primera nit va ser "del lloro", pràcticament sense dormir. No havíem calibrat bé l'abast de l'experiència i ho començàvem a pagar. El guió del programa que gravàvem a Vilafranca es va enllestir diria que cap a les 2 o les 3 i ens havíem de llevar cap a 2/4 de 7 per arribar amb calma a Vilafranca. A l’hora de dormir, però, com és fàcilment imaginable per l'ambient descrit, a la zona hi havia una festassa que ressonava de mala manera cosa que, sumat a la calor que fotia, va convertir allò en un infern. El següent dia, a més, va començar fatal. Quatre imbècils, a la nit, havien petat un dels miralls d’un dels cotxes amb què anàvem. Collons, si que anem bé.
Arribem a Vilafranca cansats, amb una calor espantosa i nosaltres tan ben vestits com vam saber. Després de veure una megapancarta al balcó consistorial reclamant la vegueria del Penedès –una de les dèries polítiques de l’alcalde Regull-, coneixem els primers interlocutors dels serveis de premsa municipals amb qui hem anat contactant per telèfon des de fa setmanes. Instintivament comparem l’Ajuntament de la capital de l’Alt Penedès i les seves instal·lacions amb el nostre, el de Mataró, tantes vegades recorregut a l’espera d’una roda de premsa o per la celebració d’un ple. I finalment el moment arriba i compareix davant nostre el convergent Pere Regull, l’alcalde que havia accedit al govern de la ciutat un any abans amb una polèmica moció de censura amb què havia desallotjat Marcel Esteve, del PSC, el qual havia obtingut vuit escons com ell a les eleccions de 2007. Ho havia fet de bracet de la CUP i ERC. Tot i que havíem fet una gravació de l’entrevista a l’alcalde de Granollers, Josep Mayoral, uns dies abans, per tal d’agafar confiança en nosaltres mateixos i practicar la mecànica de l’espai, aquell és el moment de la veritat. Estem com un flam. La calidesa del personatge, poc políticament correcte i distret pel format àgil del programa que li proposem, ens acaba donant un bon cop de mà. Clicant aquí podeu recuperar l'entrevista.
El perfil de l’alcalde, que vaig escriure en el meu Netbook, d’una revolada, mentre fèiem l’entrevista, com s'esdevindria cada dia a partir d’ara va quedar així: “Home obert, casolà, de tracte agradable, fins i tot políticament incorrecte, des del primer moment, quan ha fet broma del nom de la federació nacionalista de la qual forma part. Ha vingut vestit amb camisa blau clar i corbata grisa a ratlles blanques i taronges però sense americana. No es veu un polític professional però fa de la seva joventut política un actiu de cara als seus conciutadans, amb els quals intenta fer de la proximitat un valor absolutament nuclear en la seva forma de governar. Ha semblat que s’ho passava relativament bé en el transcurs de l’entrevista tot i que s’ha declarat no massa partidari d’aparèixer als mitjans”.
Acabada la primera gravació, tornem cap a Salou, al nostre refugi. Pensem que ens queda tot el dia per davant però de seguida veiem que “només” ens queda mig dia per preparar el següent programa. Aquella és la tarda que s’anuncia la sentència de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional. Moment dur pel país i nosaltres en aquell hotel franquista de Salou. Quina escena. La nostra ment de periodistes ens diu: “Fantàstic, un tema per fer-ne parlar als alcaldes a partir d’ara”. La veu de producció, assenyada: “No, nois, que feu un programa gravat i això s’emetrà d’aquí a un mes... capsigranys!”.
Què ha passat políticament parlant un any després a Vilafranca del Penedès? Regull acaba de revalidar la seva majoria relativa, amb nou regidors, mentre que el PSC n’ha perdut dos i s’ha quedat amb sis. L’aposta de Regull de governar, fins i tot usant el sempre arriscat mecanisme de la moció de censura, ha reeixit –també gràcies a l’onada general a favor de CiU- i aquest cop si que serà alcalde durant tot el mandat. Molts records, alcalde Regull!
El nou govern de Convergència i Unió a Mataró ha anunciat avui la seva primera decisió de calat des que va assumir les regnes de la ciutat ara fa quinze dies: la suspensió del Festival Shakespeare que s’havia fet a la ciutat els tres darrers anys. Ho ha fet, a més, a menys de quinze dies de la seva celebració, provocant la lògica consternació entre els implicats. La decisió ha caigut com una bomba en el món cultural de la ciutat –per començar a la directora del festival, Montse Vellvehí- perquè l’alcalde Mora, tot i mostrar-se crític amb el Shakespeare durant la campanya, havia assegurat en campanya que almenys deixaria una edició de marge abans de sacrificar-lo. Però no hi ha hagut temps de descompte pel festival, que ja havia retallat el seu pressupost al cinquanta per cent.
No donaré voltes al tema: suprimir el Shakespeare crec que és un error polític, perquè si se’l mata ara ja no se’l podrà tornar a ressuscitar l’any que ve. Una marca que havia costat molt de consolidar a la ciutat –encara no ho estava- serà impossible de recuperar d’aquí un any. És un error perquè la ciutat està mancada de referents en el mapa cultural català, com ha denunciat històricament –i amb molta raó- la pròpia CiU, a Mataró. Per què no ens carregàvem Can Xalant, per començar? No s’entén tampoc la decisió per dràstica: tenint en compte que el festival ja estava organitzat, perquè no es dimensionava –l’eufemisme de retallar- adequadament i es deixava en dues o tres peces i prou i l’any que ve ja veurem?
No sé fins a quin punt han estat criteris de gestió i fins a quin punts criteris polítics els que han determinat la supressió del festival. No sé fins a quin punt l’estètica -allò que ha perdut a Zapatero com a president del govern espanyol-, la necessitat de gestos, de símbols, ha prevalgut davant els criteris de ciutat. Però el que està clar és que la decisió anunciada avui va molt més enllà de tot això. La d’avui és la primera descàrrega política rellevant del nou govern municipal. Els ingenus que pensàvem que el nou alcalde Mora s’esperaria un temps a prendre decisions polèmiques hem quedat sorpresos: s’acaba el Shakespeare. I se l’acomiada sense prometre’n ni una possible resurrecció. No hi ha mitges tintes. Igual que Sarkozy va assumir la presidència a França anunciant allò de “Je veux agir” (vull actuar), el nou govern de CiU a Mataró ha volgut deixar clar avui que d’ara en endavant prendrà totes les decisions que calgui i que ho farà amb fermesa, que no li tremolarà el pols. Si són decisions impopulars tampoc. Les prendrà i punt. La cruesa com a virtut política, en la línia del govern Mas. Que la gent es faci a la idea que “la vida és dura i cal menjar molta verdura”. Joan Mora, i aquest és el fons de la qüestió, ha volgut avui emetre el primer clar senyal d’autoritat, de canvi de cicle, des que és alcalde. De trencament, fins i tot. Si la situació econòmica és delicada, es retallen aquelles coses que semblen menys dures socialment. I per tant un certamen deficitari com el Shakespeare és el damnificat perfecte.
L’alcalde i els seus set companys de viatge ens han deixat avui a periodistes, analistes i ciutadans amb un pam de nas, cosa que en el fons ja està bé. Prendre decisions comporta equivocar-se, però prefereixo els que prenen decisions amb el perill d’equivocar-me que no pas els que no en prenen perquè així segur que no l’erren mai. I d'això, en els darrers anys a la ciutat, també n'hem patit una mica bastant. Per tant, malgrat considero un error la decisió, benvingudes les ganes de governar. Alhora, però, alerta amb aquest estil de decisions fast food: començar tan fort precisament en cultura és mostrar-se davant els agents culturals –especialment sensibles a tot allò que vingui del món polític- com un elefant en una cristalleria, justament quan el que necessita aquesta àrea és delicadesa, màxim diàleg i les millors maneres possibles.
Intervenció sencera de Carlos Obeso al cicle Economia i valors, el passat dimarts dia 21.
Una vegada més usaré el format audiovisual i en base a les piulades feta a la xarxa Twitter per part d'alguns del trenta assistents a l'acte, per explicar com va anar, dimarts passat, la darrera sessió del cicle Economia i valors, que va versar sobre el canvi de la idea de la feina en el nostre context occidental. L'encarregat de reflexionar sobre aquesta idea -la feina perd pes en favor de l'oci, la feina passa a ser una manera d'aconseguir diners per poder-los gastar en oci- va ser Carlos Obeso, professor d'ESADE i autor del volum Treball i valors, editat per Barcino dins la col·lecció Observatori de valors.
Revista Valors Carlos Obeso: 'Els valors canvien però canvien lentament. La crisi ha canviat els valors, però poc'
TecnoCampus TwitTecnocampus TecnoCampus Carlos Obeso analitza valors i treball a la conferencia d',#economiaivalors al #tecnocampus
Revista Valors Carlos Obeso: 'L'oci constructiu però també el consum banal han substituït el culte al treball de tota la vida' #economiaivalors #fb
Revista Valors Carlos Obeso: 'Les empreses intenten individualitzar les relacions x carregar-se la mediació i el control dels sindicats' #economiaivalors
Maria Ballester "l'empresa treballa fort per fomentar l'individualisme" Carlos Obeso. No convenen els col.lectius
Maria Ballester #economiaivalors valor intrínsec / valor instrumental... És el context socioeconòmic el que fa decantar la balança o el fenòmen és al revés?
TecnoCampus TwitTecnocampus TecnoCampus Obeso: "Al darrera del fracas escolar hi ha la manca total de cultura de l,esforc, del treball"
TecnoCampus Obeso: "Per a la gent sense formacio no hi haura feina; cal inculcar que determinat esforc es necessari" #economiaivalors #tecnocampus
Revista Valors Carlos Obeso: 'La pel.lícula 'Pa negre' inclou demostra com els productes treballats artesanalment tenen èxit' #economiaivalors #fb
Revista Valors Carlos Obeso: 'No es pot perdre un cert contracte psicològic amb l'empresa. No cal q sigui per tota la vida, però...' #economiaivalors #fb
Maria Ballester #economiaivalors recuperar el "contracte psicològic" amb empresa: anem a fer com si això hagués de ser per tota la vida. C Obeso
Maria Ballester #economiaivalors segona vegada en pocs dies que en una conferència d'experts sento a parlar de fractura social
Andreu Ferrer @TwitTecnocampus. Tant per part de l'alumnat com del professorat. No fotem ara... #economiaivalors #Tecnocampus
Revista Valors Darreres preguntes del públic a la xerrada de Carlos Obeso. El cicle, si tot va bé, tornarà el més d'octubre. Gràcies! #economiaivalors #fb
Maria Ballester Vinc d' #economiaivalors d'escoltar sobre el valor de l'esforç i va i em pillo una pizza per sopar... #etfelicitofill !! ;)
Aquesta nit també hi seràs, amic, no en dubtis pas. Aquesta nit farem el que faríem si tu també poguessis venir, avui. Mentre tu segueixis dormint al llit, nosaltres imitarem Companys "interpretant els anhels del poble" i Aznar recitant allò de "a l'obaia dels mots". Parlarem d'actrius guapes, de les que ens agraden, de les telesèries i de El Ala Oeste de la Casa Blanca. Discutirem de la Plataforma per Catalunya i el manifest relacionat que tu també vas inspirar, del nou alcalde Mora i els seus regidors, dels Mossos i en Felip Puig, dels indignats i el 15-M... i de Les Santes que ja s'apropen i que a tu tan t'agraden. Vaja, mentre esperem que tornis seguirem com sempre, parlant de "lo diví i lo humà". Ens en fotarem del mort i de qui el vetlla, ja ho saps. Recordarem els nostres mites i referents, cantarem junts La Nit de Sant Joan de Sisa i brindarem amb cava, a la teva salut, mai més ben dit.
Aquesta nit, Joan, pensarem en tu. Estaràs allà dalt del terrat, també, a l'Esplanada, molt a prop de casa teva. A l'espera de què hi puguis tornar-hi a ser físicament. No en dubtem pas!
Darrer Valors a peu de carrer de la temporada, el programa de ràdio que hem fet a Ràdio Estel des del passat mes de setembre. Déu n'hi do quanta feina feta. No en cada programa hem aconseguit el que preteníem, però crec que, modestament, si que hem visualitzat la possibilitat de tractar els mateixos temes que tractem a la revista a partir del prisme radiofònic, un mitjà que facilita molt la reflexió i el diàleg, a vegades més que el paper, que segon com pot ser molt àrid.
Aquesta darrera edició de la temporada ha tingut tres parts molt diferenciades. En primer lloc hem completat el que es va dir a la IV Jornada Valors i Compromís [aquí resum, aquí sencer] a partir de les opinions i els anàlisis de Ramon Colom, reconegut periodista del nostre país. Així, ara, a més de poder recuperar les intervencions de Xavier Guix [vídeo], Saül Gordillo [vídeo], Albert Sáez [vídeo] i Francesc Grané [vídeo] també podreu sentir què en pensa, de tot el que es va dir a la Jornada, el propi Ramon Colom, que ens havia d'acompanyar a la mateixa Jornada però que finalment no va poder fer-ho per circumstàncies familiars. En aquesta edició especial de comiat del programa de ràdio també vam repassar algunes de les activitats del cicle Economia i valors que no havien tingut cabuda en el programa (en alguns casos, com les conferències de Lluís Bassat sobre la creativitat i la de Nuria Chinchilla, les havíem convertit en un programa), cicle que tancàvem aquest dimarts amb Carlos Obeso, precisament. La part final del Valors a peu de carrer emès dilluns va comptar amb les recomanacions literàries de cara a l’estiu deMiquel Osset, de l'editorial Proteus: Qué es la etica de la empresa, de José Felix Lozano; En què crec jo, de Bertrand Rusell, i, en el camp infantil, Too late (Massa tard, en anglès), de la il·lustradora Mar Sardà. I al final de tot, com sempre, en Fransiscu, el nostre fantàstic coach.
Ha estat un veritable plaer aconseguir fer setmana rera setmana aquest espai d'una hora de durada a Ràdio Estel. Treballar amb l'Eulàlia Tort, capaç de digerir informació a la velocitat de la llum, amb en Fransiscu a la part final del programa sempre donant el seu toc particular al programa, amb en Jordi Carretero a les vies de so, la Maria Sierra a les músiques... i en Joan Gómez, el nostre controller i oient de luxe, a l'altre costat de les ones radiofòniques. Gràcies a tots, de veritat.
Llista de tots els Valors a peu de carrer emesos aquest curs:
· "Els valors dels indignats". Recupera el podcast [aquí]. · "El Tercer Sector". Recupera el podcast [aquí]. · "Els valors de la ciència". Recupera el podcast [aquí]. · "L'esforç". Recupera el podcast [aquí]. · "La joventut". Recupera el podcast [aquí]. · "Canviar de vida". Recupera el podcast [aquí]. · "L'amistat", en relació a la revista d'aquell mes [aquí]. · "La sinceritat", recuperant un antic número de la revista. Entrevista a Carmen Ferrer, Salvador Milà i Saül Gordillo, recuperant un antic número [aquí]. · "La valentia". Entrevista a José Antonio Marina, autor de Anatomía del miedo. Un tratado sobre la valentia, [aquí]. · "L'Enquesta Europea de valors". Amb Maria Coll, Lluís Sáez, Teo Mellén i Carlos Obeso, [aquí]. · "La lentitud", recuperant un antic número de la revista (28/02/2011) [aquí]. · "La intimitat", relacionat amb el número del mes de la revista (21/02/2011) [aquí]. · "L'amor", amb motiu de la diada de Sant Valentí (14/02/2011) [aquí]. · "Valors amunt i avall", recuperant un antic número de la revista (7/02/2011) [aquí]. · "La seriositat", aprofitant el primer Valors.tv amb Joan Pera (31/01/2011) [aquí]. · "La transparència", (24/01/2011) [aquí]. · "Els valors de les ciutats", (17/01/2011) [aquí]. · "La flexibilitat", amb motiu de la revista de gener (10/01/11) [aquí]. · "Regalar amb consciència", amb motiu de la diada de Reis (03/01/2011) [aquí]. · "La solitud", recuperant un antic número de la revista(27/12/2010) [aquí]. · "La tendresa", amb motiu del número de Nadal de la revista (20/12/2010) [aquí]. · "Els valors a la ficció televisiva" (12/12/2010) [aquí]. · "Religions a l'aula" (29/11/2010) [aquí]. · "Els valors en campanya", arran de la campanya de les eleccions autonòmiques. (22/11/2010) [aquí] · "La creativitat", a partir de la conferència de Lluís Bassat dins el cicle Economia i valors. (15/11/2010) [aquí]. · "Els límits" (08/11/2010) [aquí]. · "La crisi com a oportunitat", arran de la conferència de Núria Chinchilla al cicle Economia i valors (25/10/2010) [aquí]. · "La vida al món rural" (18/10/2010) [aquí]. · "La discreció", arran del número d'octubre de la revista (11/10/2010) [aquí]. · "Economia i valors, binomi impossible?", per introduir el cicle homònim (04/10/2010) [aquí]. · "Minories ètniques i integració, el cas dels gitanos" (27/09/2010) [aquí]. · "Superar situacions límit", arran dels miners xilens tancats en una galeria durant 70 dies (20/09/10) [aquí]. · "Valors i Esport", amb l'atleta José Luis Blanco, arran del número de setembre de la revista (13/09/10) [aquí].
Tradicionalment a Valors hem dedicat la revista del mes en què té lloc la Jornada Valors i Compromís, des de fa tres anys, a les ponències que s’oferiran posteriorment a l’acte, de manera que els nostres lectors i col·laboradors puguin arribar a la cita amb una primera idea sobre el què s’hi dirà. En aquesta ocasió, degut al número especial al voltant de l’estudi Valors tous en temps durs que vam publicar el mes de maig, hem decidit invertir l’ordre i oferir-vos les ponències escrites un cop ja han estat pronunciades. Però de fet ve a ser el mateix: donar vida més enllà de l’acte en si, a partir de la revista o dels vídeos penjats al nostre Youtube on podeu recuperar tota l’activitat [aquí resum, aquí sencer]. Aquest mes, doncs, us trobareu la transcripció de les magnífiques intervencions que Xavier Guix [vídeo], Saül Gordillo [vídeo], Albert Sáez [vídeo] i Francesc Grané [vídeo] -finalment Ramon Colom no va poder acompanyar-nos- van dur a terme el 28 de maig a la sala d’actes Caixa Laietana de Mataró.
Aquests darrers dies han estat de gran activitat per Valors. A banda de les conferències del cicle Economia i valors que hem fet durant tot el curs a Tecnocampus Mataró-Maresme -la darrera prevista pel dia 21 d’aquest mes, amb Carlos Obeso-, s’ha celebrat la citada IV Jornada així com un acte molt especial: la presentació de Valors tous en temps durs, amb presència de Javier Elzo i Àngel Castiñeira, el 7 de juny també a la sala d’actes Caixa Laietana de Mataró [vídeo]. Activitats que han comptat amb el favor del públic, que per a nosaltres és el més important; veure que la nostra tasca serveix per a alguna cosa. Això sol compensa tots els maldecaps associats.
Aquest dimarts dia 21 de juny arribem al final de la primera edició del cicle Economia i valors i ho fem amb la presència de Carlos Obeso, professor d'ESADE i autor del volum Treball i valors, editat per Barcino en el marc de la col·lecció Observatori de valors que impulsen conjuntament Fundació Lluís Carulla i la càtedra Governança Democràtica i LideratgeS d'ESADE. A més, el propi Obeso és l'autor de les conclusions sobre el món del treball -cada vegada li donem menys importància en favor de l'oci- de l'estudi Valors tous en temps durs, coordinat per Javier Elzo i Àngel Castiñeira i que vam presentar a Mataró el passat 7 de juny [vídeo].
Per anar fent boca de cara a les conferència de demà, us proposo que recupereu en vídeo les anteriors conferències. OCTUBRE
Aquests dies hi ha instal·lada davant de casa, al Nou Parc Central, la Fira de Mataró. La Fira d’atraccions, la zona de parades de menjar i la Fireta de Primavera, on es ven roba i altres complements de decoració. Abans, fins el 1999, hi havia un quart element, el primogènit: la Fira Comercial, on s’exhibien les principals firmes de la ciutat i que es va extingir per descabdellar-se en diverses fires sectorials durant l’any. Una fira, per cert, que a casa nostra té una particularitat. A la majoria de poblacions del país –ho vaig comprovar el cap de setmana passat a Llagostera, per exemple-, que hi faci parada la Fira d’atraccions indica que la vila està en Festa Major. Doncs a Mataró no: una cosa és la Fira i l’altra la Festa Major, i qui vulgui pujar als autos de xoc per Les Santes es quedarà amb un pam de nas.
El més sorprenent de la Fira és que segueixi existint, després que li hagin cantat les absoltes una i altra vegada. La Fira és un autèntic elogi al cutrerio. Si m’hi acostés ara mateix em trobaria tot allò que recordo de quan era petit: les mateixes atraccions, els mateixos senyors que les porten i la mateixa sensació hortera. Però també és veritat que, encara no sé perquè, cada any, hi acabem anant: ens entaulem a les casetes de menjar gaudint d’aquests magnífics vespres de juny i després fem la nostra ruta habitual: pujar al Saltamontes, els quatre trets de rigor amb les escopetes i a infringir el codi de circulació amb els autos de xoc.
La Fira. Passi el que passi, està sempre allà. Governin els uns o els altres, hi hagi crisi o no, una munió de persones envaeix cada juny l’esplanada de davant de casa i ens procura gresca i xerinola durant uns quants dies fins ben entrada la matinada. Benvinguda sigui.
Les paradetes de castanyes, la Fira de Nadal, la Cavalcada de Reis, Setmana Santa, Sant Jordi, la Fira, Les Santes... aquelles places sagrades del calendari que es repeteixen any rera any i ens permeten connectar amb els nostres avantpassats i les seves accions quotidianes: setanta o vuitanta anys enrere els nostres ancestres seguien pràcticament el mateix calendari. Les coses, afortunadament, no canvien pas tant.
* Versió ampliada de l'article que avui diumenge em publica el diari El Punt.
Vídeo del ple de dissabte passat, ofert per m1tv, la televisió pública comarcal.
Ara si. Mataró va dir adéu dissabte passat a 32 llargs anys de domini socialista i d'esquerres per obrir una nova etapa política a la ciutat. Va ser un moment autènticament històric, dels que els manuals que testimonien la nostra història col·lectiva recordaran. No en tinc cap dubte. No exactament perquè la governació de la ciutat no tingui res a veure a partir d'ara amb la què hi ha hagut fins al moment sinó perquè al final la lluita pel poder també té aquest component purament binòmic: ara manen uns, ara manen uns altres; ara un color ara l'altre. Que canviïn les cares, en sí mateix, és una bona notícia. L'alternança es materalitza. Els que deien que la fortalesa socialista de Mataró era inexpugnable, ara tenen -encara que sigui en una situació molt complicada- el repte de demostrar si són capaços de millorar el que es troben davant seu. Va fer bé, per tant, Joan Mora de reconèixer abans que res els mèrits dels que l'han precedit.
Segona consideració. Jo no sé si els Ramon Camp, Josep Mañach i Pim Esperalba havien arribat a preveure un escenari com el que s'ha trobat Joan Mora: més vots que el principal oponent però claríssima inferioritat aritmètica en nombre d'edils. Si hagués estat així, crec que no haurien optat pel model Mora, clarament arriscat: governar, de moment, com sigui, amb només els seus vuit regidors. Aquesta, de fet, és l'altra gran novetat pel que fa a com es governarà la ciutat a partir d'ara. Per primera vegada en 32 anys no hi haurà una majoria estable de govern. En aquestes tres dècades de represa democràtica el més habitual ha estat sortir al terreny de joc, a cada ple, amb les votacions guanyades, assegurades, a favor del govern -guanyades, si ho volen, en trifulques des despatx entre PSC, ICV-EUiA i ERC, però aquesta ja és una altra qüestió-.
Especialment els socialistes han estat sempre molt porucs, amb això: risc mínim, que res s'escoli per la pendent. I Mora resulta que ha decidit trencar amb aquesta inèrcia, intentar trencar el frame mental de l'esquerra -per alguna cosa és empresari-: què passa si cal batallar per cada jugada, ja al terreny de joc? Aquesta és la seva aposta almenys fins que s'hagin de pactar els primers pressupostos. Aquí ja s'haurà de mullar d'alguna manera i arribart a alguna mena d'entesa amb el PSC -a no ser que vulgui un pacte impossible CiU amb el PP i la CUP o Plataforma, que semblaria bastant estrafolari-. Tenim, però, un parell o tres de mesos en què les coses s'aniran situant, una mena de pròleg del mandat que al setembre haurà de donar pas ineludiblement al primer acte de l'obra.
De moment, durant aquesta setmana, Joan Mora ha començat a prendre les regnes de la màquina municipal, una màquina molt complexa, amb molts ressorts, que li exigirà gran dedicació tan a ell com als set regidors que formen al govern, alguns dels quals no deixaran les seves feines privades. Aquesta estructura farà que, per primera vegada, els caps d'àrea de cada àmbit, professionals que estan al capdavant de l'estructura tècnica de l'Ajuntament, assumiran un paper molt més important. Per fer-ho senzill: fins ara els regidors donaven ordres als seus responsables tècnics, que eren els encarregats d'executar les seves ordres. Ara les ordres les haurà de seguir donant el polític, però donant molta més confiança als seus caps tècnics, que actuaran de facto com a regidors de l'àrea. Ara, en línia amb la idea de Mora de donar confiança a la gent de la casa, aquests tècnics hauran de tenir molta més màniga ampla. Guanyarà pes, també, la pròpia àrea d'Alcaldia: no hi haurà regidor de Presidència com a tal i el periodista Quim Barnola substitueix Pere Robert com a cap d'aquesta àrea.
De cara enfora, les primeres intervencions de Mora revel·len un afany de continuïtat amb la feina feta fins ara, que de fet és el que havia promès malgrat l'eslògan del canvi, que, recordem-ho, per a ell està més en les formes de fer que no en el fer en sí. Les seves declaracions en el primer acte públic, d'impuls del projecte del Port, així ho testimonien. Lògicament també hi ha una necessitat d'equilibri perquè el necessari sentit pragmàtic no s'ho endugui tot: les paraules del Departament de Territori anunciant la paralització del procés de les Rondes avalen el nou alcalde; no podia ser que una promesa electoral es desfés tan ràpid. Veurem, tot plegat, com acaba.
He bandejat fins a mig article el fet que, mediàticament, va centrar l'atenció del ple de dissabte passat: la presència dels tres nous regidors de Plataforma per Catalunya. He parlat primer del canvi d'alcalde perquè penso que això és el més rellevant del que va passat dissabte passat. Ara em disposo a fer-ho de Mònica Lora i els seus dos companys, perquè penso que una cosa és que la seva presència sigui un toc d'atenció a la resta de formacions polítiques i l'altre que ens dediquem a partir d'ara a parlar exclusivament d'aquesta gent tot el dia.
La veritat és que, periodísticament, va ser molt interessant poder veure les primeres passes de Mònica Lora [bloc] a l'Ajuntament de Mataró. Els primers gestos explícits -escoltar el seu discurs- i els implícits -fixar-se en detalls com els de posar un sant a pocs centímetres seus a la taula presidencial on seia o veure com fotografiava els manifestants que la insultaven, enfotent-se'n-. Déu n'hi do quin personatge i quina capacitat estoïca: quan més cridaven els que la insultaven, més ho feia ella. Sobretot interessant va ser escoltar què pensa del món Mònica Lora, que combina un discurs xenòfob assegurant els que "els de casa" -qui són exactament?- han de rebre els serveis abans que els immigrants -els que van venir fa vint anys, què són?- però alhora amb alguns rivets clarament d'extrema esquerra, anticapitalistes. De fet va cridar a "la lluita contra la globalització econòmica i cultural en la qual la immigració és usada com a cavall de troia dels grans capitals financers". A veure, a veure. Així qui té la culpa de tot plegat? Els immigrants? Els empresaris? Els especuladors? Per favor, una mica de consistència argumentativa, Mònica.
La seva posada de llarga va permetre comprvoar el grau de cinisme que gasta el personatge: "Hi ha hagut una campanya molt dura contra nosaltres", diu, "s'han dit mentides i fal·làcies a mil". Quines, Mònica? Mentides? Amb un deix castellanoparlant i amb faltes d'expressió tipus "ningún immigrant, ninguna mesquita" que no la situen precisament entre els habitants de l'antiga Iluro, Lora va assegurar que cap immigrant no ha estat amenaçat per Plataforma per Catalunya i que en canvi ella si ha rebut amenaces davant de casa seva. Quina barra. També es va queixar de la campanya de criminalització a la qual, al seu entendre, s'ha sotmès Plataforma per Catalunya. Què esperaves Mònica? Igual que tu pots sortir al carrer dient mentides emparan-te en un pervers concepte de la llibertat d'expressió, els altres no podem sortir a dir el que vulguem? Encara més coses: "No creiem en els personalismes" va dir la que, segons ha recollit e-notícies, abans d'intentar el salt a la política volia ser model...
Tot aquest discurs kafkià el va fer mentre es dirigia una i altra vegada als seus companys de consistori com a "Senyors dels sistema", erigint-se en la única legítima representant dels ciutadans i com si no fos el propi sistema el que li permet accedir a una plaça a l'Ajuntament. (Per cert, la Llei de Partits aprovada per PSOE i PP el 2002 diu: "S'impedirà que un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport políticament a la violència i les activitats de bandes terroristes". Plataforma per Catalunya no hi entra, aquí?).
Deixo pel final les seves mencions de cara a nosaltres, als periodistes de la ciutat. Paraules encolomant el mort de possibles agressions a la seva persona i els seus companys a la premsa de Mataró -i a certs partits, va dir també-. Crec que ha quedat prou clara la meva postura sobre la presència de Plataforma per Catalunya en un manifest conjunt [aquí] que hem fet amb els companys i amics Francesc Amat, Miguel Guillén, Toni Rodon, Joan Safont i Ramon Radó, però més enllà de les idees exposades, és inacceptable el que va dir Monica Lora dissabte passat a La Riera 48. L'extrema dreta sempre ha anat contra l'exercici lliure del periodisme i aquesta noia segueix la tònica general del moviment que representa.
· Si voleu saber el perfil 2.0 dels nous regidors mataronins, en un apunt de Neus Pinart, cliqueu aquí.
El vídeo de la ponència d'Albert Sáez el passat 28 de maig a la IV Jornada Valors i Compromís.
Com a periodista, dins la nostra dèria habitual de buscar titulars arreu on anem i després d’assistir a les més de tres hores i mitja de Jornada Valors el passat 28 de maig, crec que em quedaria amb la reflexió d’Albert Sáez sobre la perversió de la pròpia essència del periodisme. Em va semblar realment rellevant el que va dir, revelador. L’actual director adjunt de El Periódico va recordar una cosa que sembla evident però que no ho és: no es pot fer periodisme mentre les coses encara estan passant, perquè el periodisme és interpretar -decidir fins a quin punt són rellevants- les coses que han passat en un període de temps concret.
Sáez té tota la raó. Ja és prou difícil, després d’un dia carregadíssim informativament parlant com els que hem viscut les darreres setmanes arran del moviment dels Indignats, ponderar i decidir què és el més important del què ha passat i en quin ordre s’explica. I a qui es dóna veu. I quant temps s’atorga a cada tema i dins d’això a cada opinió. Però és que intentar fer aquest exercici en directe, com han fet amb prou èxit els companys dels canals d’informació 24 hores -penso en el 3cat24-, és literalment impossible. Més quan ja hi ha un estigma sobre la versió que es donarà dels fets -a favor del govern- sobretot quan parlem de mitjans públics. Però aquesta no és la qüestió sinó posar de relleu que el periodisme és alguna cosa més que explicar en directe què està passant en un lloc concret en una hora específica, cosa que fins a cert punt poden fer perfectament els ciutadans, fent això que se’n diu «periodisme ciutadà», a través de xarxes socials com Twitter -d’aquí els tweets, les piulades- i Facebook.
De fet, quan sentim a parlar d’aquest concepte, una part del món periodístic ens posem les mans al cap i reclamem no confondre peres amb pomes: una cosa és generar continguts periodístics i l’altre efectivament fer periodisme. Però és clar, en veure la nostra reacció, els ciutadans que per primera vegada a la història tenen capacitat d’emetre i rebre continguts en qualsevol moment, es pensen que els volem aixecar la camisa i recuperar el monopoli perdut. Exigeixen, gairebé, que els mitjans es construeixen a partir d’aquests continguts del periodisme ciutadà, com una simple juxtaposició d’opinions dels ciutadans, no a partir dels redactats «manipulats» i «manipuladors» dels periodistes. Si provéssim, qualsevol dia, de construir un producte periodístic a través d’aquesta fórmula efectivament podríem arribar a treure al carrer cada dia una cosa que s’assemblaria molt en el format a un diari. Però que en el fons de diari només en tindria el nom, perquè la feina del periodisme va molt més enllà: els periodistes no només expliquen la realitat a partir d’una mirada sobre el món sinó que interpreten aquest món, dimensionen la rellevància de les novetats que passen cada dia arreu del planeta, la jerarquitzen, la ordenen en base al coneixement que tenen del món, que ha de ser ampli i divers. I ho fan a posteriori, no quan les coses encara no han acabat de passar. Això no ho poden fer els ciutadans normals i corrent, senzillament perquè ja tenen la seva feina.
A més, els periodistes i les empreses periodístiques que editen els suports pels quals s’expressa el periodisme, no expliquen ni les mateixes coses ni de la mateixa manera. En aquest sentit, compleixen, cada matí, una mena de pacte no escrit amb cadascun dels seus lectors pel qual els seguidors de La Vanguardia saben que en adquirir aquest rotatiu es trobaran una determinada mirada sobre el món no coincident amb la de El Periódico. I a l’inrevés. Aquesta contraposició de mirades dóna més sentit a l’ofici.
Aquest no és un article corporativista. Només pretén posar cada cosa en el seu lloc. Els ciutadans «actius periodísticament» han de ser un aliat valuosíssim del nou perio-dista però per a poder fer la feina de sempre: explicar el món tal com el veuen els seus ulls. Així de simple i així de complicat.
* Article publicat a la revista Valors [web] aquest mes de juny.
Dimarts passat, a la presentació de Valors tous en temps durs a la sala d'actes Caixa Laietana de Mataró en una activitat convocada per la revista Valors [web], ESADE i la Fundació Lluís Carulla, va brillar amb llum pròpia Javier Elzo, en raó de la seva experiència i capacitat de comunicació. L'altra persona a prendre la paraula llargament va ser Àngel Castiñeira, una de les ments més lúcides del país, encara poc coneguda, pel meu gust. Voldria destacar, avui, les seves reflexions.
Una estona abans de la conferència, el responsable de la Càtedra Governança Democràtica i LideratgeS d'ESADE va ser entrevistat pel periodista Pep Andreu als estudis de m1tv, la televisió pública comarcal. El vídeo que hi ha a sobra d'aquestes línies ho testimonia. De tot el que va dir Castiñeira a l'entrevista i posteriorment a la conferència amb quedo amb la idea de l'IPP (+ una L): la Indignació s'ha de concretar en un Projecte que tingui un Pla amb un Lideratge clar. Només així la Indignació pot esdevenir ferment creatiu i transformador. Més clar, l'aigua.
El darrer concert que hem anat a cobrir com a Diaridelamusica.com, amb la cantant Beth actuan a la sala Privat de Mataró.
Les emissores Ràdio Calella [web] -en un programa propi els dijous a les 8 del vespre, 107.9 FM- i Ràdio Premià de Mar [web] -en càpsules, cada matí, de 8 a 9, de dilluns a divendres, dins el Comencem bé!, 95.2 FM- s'incorporen a partir d'aquesta setmana al projecte multimèdia Diaridelamusica.com, que promou Clack [web]. Amb aquestes dues emissores ja són set els mitjans del Maresme i el Vallès Oriental que inclouen de forma periòdica continguts generats des del Diaridelamusica.com: a banda dels dos citats, els canals de televisió m1tv [web] i VOTV [web], la revista Capgròs de Mataró [web], El Tot Granollers de la capital del Vallès Oriental [web] i l'emissora municipal Mataró Ràdio [web]. Ja us avanço que en els propers dies amb tota probabilitat podrem anunciar més avenços pel que fa a l'extensió territorial del Diaridelamusica.com, però de moment aquests són ja dues molt bones notícies.
Impressiona escoltar la trajectòria interior de Francesc Grané, doctor en comunicació, filòsof amb idees filtrades per l'experiència de primera mà a banda de moltes altes coses.
La seva vivència de la transcendència arrela en la primera infància: "Recordo la sensació de fred, de nit i de petitesa de la vall de Núria, la música dels goigs amb lletrade Joan Maragall... Em produïa un sentiment profund i grandiós d’escalfor: una transcendència sempre viscuda a través de la pell”. Una sentiment que més tard viurà a partir de Beethoven, “on la grandiositat de la setena simfonia conviu amb una veu que parla directe a la intimitat”.
La figura d’Abraham, escoltada d’infant, sempre va estar a la despensa: abandonar per néixer. També observar la figura de la seva mare, dels seus silencis dialogats enmig de la monotonia de les feines d’una família molt nombrosa, seran un element clau: la fe –profunda- de les persones senzilles. “A través d’ella, la persona de Jesús es torna quotidiana mentre fem la cuina”, assenyala.
Fer confiança malgrat no entendre sovint perquè: la incerta certesa de la fe. El pas per Taizé a inicis dels anys 70 el porta a viure-hi un any de la seva vida, a mitjans dels 80. Però l’ancoratge en aquest misteri profund requereix una autentificació: s’imposa deixar d’utilitzar la paraula “Déu” per referir-se a allò que tant intensament l’ha fet vibrar. La seva trajectòria passa, doncs també, paradoxalment, per allunyar-se de tot plegat durant uns anys: a vegades és a partir de l'Absència que es manifesta la Presència. Amb una metodologia dura: el llenguatge, l’anàlisi, de qualsevol sentiment, davant d’allò que és pensat i allò que mou les persones abans que puguin pensar-les. Llargs anys de treball interior.
La història de Francesc Grané demostra que els camins de la fe són múltiples i que, a vegades, per circular-hi amb plenitud, cal haver fet moltes etapes prèvies. I que tot i poder percebre ben aviat el sentit transcendent de la vida, no n'hi ha prou amb això. Sentir que hi ha alguna cosa més és tan sols una pista els posseïdors de la qual poden usar per sintonitzar, en el futur, una emissora no convencional. A condició, això sí, de seguir un camí sovint farragós i sempre llarg: "De ben petit em seduïen certs relats bíblics. Quan no els entenia em deia: això no pot ser ridícul, dec ser jo que no ho entenc! Si això ha tingut sentit durant 2000 anys també l’ha de poder tenir per a mi", reflexiona intentant explicar perquè es va posar a estudiar Teologia.
La de Francesc Grané és una història de buidament, de recerca d'autenticitat, de buscar viure amb ple sentit i de primera mà. I per a fer-ho, abans que res cal pensar la vida, que és pensar-se a un mateix. Però, és clar, per pensar-se a un mateix primer cal conèixer-se i reconèixer-se una i mil vegades. Anar traient capes i capes de la ceba que som tots per a poder deixar anar amarres i viure la pròpia experiència, que és llavors ja l'experiència de la fe: "Al final del procés, la vida es viu re-centrat en l’ancoratge que sempre t’ha conduït”. Un ancoratge dinàmic, un Déu permanentment transcendent, però immensament càlid.
A la foto, aquest matí, Saül Gordillo, Albert Calls, jo mateix, Rafel Vallbona i Eloi Aymerich. Foto. G.A./Clack.
Aviat s'acabaran les iniciatives i novetats de Clack [web] per a aquest curs, perquè d'altra manera acabarem desapareixent en globus de la ciutat de Les Santes, però avui divendres encara hem presentat la plasmació d'un projecte pel qual hem lluitat molt durant aquest curs i que molts de vosaltres ja coneixeu: l'edició en DVD de Nosaltres, els maresmencs [web], que ha estat possible gràcies als responsables del xiringuito Can Margarit de Mataró.
Nosaltres, els maresmencs és la minisèrie de reflexió sobre la identitat comarcal que va emetre m1tv a finals del març passat i que vam estrenar a Alella, amb el suport del Consell Comarcal del Maresme i de la revista Capgròs. Tot plegat a partir d'una idea d'Albert Calls, enfant terrible del periodisme i l'escriptura a la comarca, un empedreït defensor de l'existència d'aquesta almenys des del punt de vista cultural i de creació. Doncs a partir d'avui aquest material es pot comprar a través de la web Maresmencs.cat, a les instal·lacions de Capgròs i a la llibreria Robafaves de Mataró. A banda de poder recuperar els tres capítols com es van emetre, també podeu veure directament les entrevistes als 27 personatges que vam visitar durant aquest recorregut de tres dies seguits i veure un recull de fotos del recorregut que vam fer per tota la nostra estimada comarca.
A la presentació, en Saül Gordillo i en Rafel Vallbona, que han fet de mestres de cerimònies han lloat la idea de tornar a posar sobre la taula el debat del Maresme però no tan en clau de passat ni present sinó de futur. "Per què no pot ser compatible el caràcter maresmencs amb ser part de la gran Barcelona, zona nord, tal com fan els habitants de Brooklyn amb Nova York?", s'ha interrogat retòricament Rafel Vallbona, que apareix a la minisèrie junt amb Saül Gordillo. Crec, francament, que les coses van per aquí: ni absorbits per la gran ciutat ni intentant crear una comarca de ficció -per això ja tenim La Riera-, sinó reconèixer-nos tal com som.
Si us interessa tenir-lo, podeu enviar-nos un email a joan@clack.cat o trucar al 646.474.452.
Eloi Aymerich, Ricard Navarro de Caixa Laietana i l'alcalde Joan Antoni Baron.Foto: J.S.
L’Ateneu de Caixa Laietana ha estrenat aquest vespre de dijous dia 9 la mostra Santes15, part substancial d’un projecte audiovisual pioner promogut per Clack i l’Obra Social de Caixa Laietana -amb el suport de M1TV, l’EUPMT i Can Xalant- que explora les múltiples mirades possibles a la Festa Major de Les Santes. Al llarg dels set dies de la passada edició de la Festa Major mataronina, un equip de quinze joves realitzadors i una quarantena de creatius audiovisuals del Maresme va enregistrar diversos moments i escenes tradicionals de la celebració. Aquestes gravacions s’exposen ara en format de curtmetratges documentals a l’Ateneu de Caixa Laietana fins el pròxim 31 de juliol. La mostra audiovisual compta amb autors consagrats com Lluís Josep Comerón, passant per realitzadors professionals del documental com Lupe Pérez, joves directors com Francesc Páez o Alex Manzanares, artistes visuals com Narcís Rovira o Xavier Roldan i alumnes dels darrers cursos de la universitat Tecnocampus Mataró-Maresme com Oleguer Rocafull o Maiol Díez. La millor manera, però, d'explicar-nos, com a Clack, sobre aquesta iniciativa, és recuperant el discurs que aquest vespre l'Eloi Aymerich, el meu company, soci i amic, ha pronunciat davant del centenar de persones assistents a l'acte.
"Jo, avui, aquí, represento una nova generació de mataronins i mataronines. Que viu la festa amb absoluta normalitat i que l'explica d'una nova manera, amb imatges en moviment. Una manera, les imatges en moviment, que de fet, potser és menys nova del que ens pensem si recordem a gent com Lluís Lligonya, Lluís Josep Comeron o fins i tot el poeta Josep Punsola.
Avui aquí podreu veure en aquests quinze curts, propostes molt diferents entre si. Propostes que mereixen tot el meu reconeixement com a director de Santes15 i el de Clack, la productora que va decidir l'any passat -amb la complicitat inicial de Caixa Laietana i Ricard Navarro i Elisabet de Dòria- emprendre aquest projecte que tanta felicitat ens ha donat ja durant la seva gestació, que ha durat just 12 mesos.
Gràcies als quinze equips de realització que han treballat de valent durant tot aquest any. Gràcies a les 32 realitzadores i realitzadors, a l'equip de so, a l’equip de Making-Off, al de producció i comunicació, a l’equip de Direcció i Videografisme a qui vull agraïr públicament la seva implicació absoluta. Gràcies Jordi, gràcies Manuel per estar durant aquests mesos al meu costat. I no em vull deixar un agraïment també per una de les persones més joves de l’equip, la Clara Esparrach, la nostra secretària de producció, que és qui ha fet bona part de la feina entre bambalines, indispensable perquè iniciatives com aquesta vagin endavant. Clara, ja ho saps, t’ho vaig dir fa un any i et vaig prevenir: quan creiem fermament en fer una cosa amb Clack, el problema que té és que malauradament, sovint, s’acaba fent realitat.
I deixeu-me que acabi els agraïments amb un record especial per la meva família. Els meu pares, el meu germà Arnau i la meva àvia Montse. Vosaltres, que m’heu ensenyat que només sentint-nos d’un lloc podem estimar a la resta del món. Gràcies, com sempre, per estar al meu costat de forma incondicional.
Sovint penso que la majoria de somnis, d’una manera o altra, es poden fer realitat. Treballant. Posant blanc sobre negre allò que volem crear, allò que volem transformar. Hi ha qui en dirà guió. Hi ha qui en dirà story-board. Tant se val. Allò que em fa feliç és saber, és tenir la convicció, que treballant els somnis es fan realitat. I si no em creieu, mireu al vostre voltant. També vull afegir que tots aquells que vulgueu podeu adquirir per tant sols 10 euros el DVD de Santes15 que hem publicat en edició de luxe.
Deixeu-me que us aclareixi una cosa: aquesta no és la pel.licula de Les Santes. Aquesta és una pel·lícula sobre Les Santes, una més de les 124.000 possibles pel.lícules que hi poden haver de Les Santes. Això és el millor que té la Festa Major de casa nostra: que cadascú es pot muntar la seva pel.lícula. La que veieu aquí és la nostra, és la de nosaltres, els 32 realitzadors. Siusplau, preneu-ne tota la bona voluntat.
Vaig acabant. Aquests dies, a casa nostra, hi ha qui ens vol arrabassar el nostre tresor més preuat: la cohesió social. La convicció massiva, clara, inequívoca, de viure junts, malgrat que no sempre ens entenguem. Aquí està la qüestió: malgrat que no ens comprenguem sempre, els nostres avantpassats ens han llegat la decisió d'acollir aquells qui han vingut de fora, sense preguntar on hem nascut o de quin color tenim la pell.
En la festa els mataronins i mataronines dialoguem, compartim, sentim, ballem, parlem, estimem, recordem, ens emocionem, ens enamorem. Hem fet de la nostra festa el gran símbol que ens uneix com a poble. Som un sol poble amb una sola festa que és de tots i de totes. I no serem nosaltres, els homes i dones del segle xxi, els que portarem la contrària. Al revés. Més poble que mai. Més societat que mai. Més ciutat que mai.
Parlar d'això en una mostra de quinze curtmetratges documentals sobre la Festa Major penso que té tot el sentit del món: la Festa Major de Les Santes és la principal expressió de la cohesió social de Mataró. Una festa les arrels de la qual venen de lluny i ens portaran encara més lluny. Convertim la nostra principal cita anual en un compromís de convivència col.lectiva. No caiguem en la trampa que ens volen parar. Si caiem en aquesta trampa, la nostra Festa Major deixa de tenir la raó de ser.
Dimarts al vespre va ser un dia il·lusionant, per a la gent que impulsem aquest projecte que és Valors des de fa ja set anys. Vam gairebé omplir la sala d'actes Caixa Laietana, al carrer Santa Teresa de Mataró, i això, els que ens dediquem a organitzar activitats al voltant dels valors, sabem que no és fàcil. Gens fàcil. Mai. I va ser possible gràcies a la complicitat dels coorganitzadors de la Fundació Lluís Carulla i ESADE i també perquè comptàvem amb un personatge d'excepció, el sociòleg Javier Elzo, el qual em va confirmar aquella teoria que diu que els autèntics cracks són també excel·lents persones, plenes d'humanitat i d'humilitat. La sessió, també gràcies a les aportacions de l'amic Àngel Castiñeira, va ser d'alt nivell. A tots ens va ajudar molt a pensar sobre nosaltres mateixos, que en el fons és el que suggeria el títol de la trobada, Els valors dels catalans. Ara, amb el vídeo que us penjo sobre aquestes ratlles, podeu recuperar-la, de dalt a baix. Properament penjarem una versió resumida de la sessió. També podeu seguir l'acte amb els tuits que diverses persones vam fer en el seu transcurs. Us els enganxo aquí sota després d'haver-los reordenat per poder començar pel principi i acabar pel final.
La conferència, tuit a tuit
Maria Ballester A "Els Valors del Catalans" amb X. Elzo i A. Castiñeira
Joan Mora i Bosch Valors tous en temps durs, amb el Prof. Elzo i acomp de C.Duarte i Àngel Castiñeira yfrog.com/gzmpxqljj
Joan Salicrú Carles Duarte: 'La revista Valors té una extraordinària importància pel conjunt del país. Sou la referència en aquest àmbit' #fb
Joan Salicrú Carles Duarte: 'Com a Fundació Carulla apostem pel vincle entre el Jo individual i el Jo col.lectiu' #fb
Maria Ballester Valors tous en temps durs, retrat del sistema de valors dels catalans www.observatoridelsvalors.cat yfrog.com/hsehxtmj
Joan Salicrú Javier Elzo comença definint què són els valors: 'allò que considerem bo, vàlid, important, prioritari' #fb http://lockerz.com/s/108580778
Eloi Aymerich Casas "Valor és allò pel que val la pena lluitar, allò prioritari, vàlid, pel que val la pena esforçar-se" Javier Elzo a Jornada d @revistavalors
Joan Salicrú Elzo: 'Vostès els catalans són alhora molt individualistes però tenen també uns grans valors col.lectius' #fb
Maria Ballester J. Elzo explica com els valors són la construcció humana d'allò pel qual val la pena lluitar
Maria Ballester Elzo ara explica les 5 tipologies es catalans que es dedueixen de l'estudi: neoconservador...
Joan Salicrú El segon clúster de població és l'individualista egocèntric: edat baixa, més d'esquerres... Tendents al moviment del 15-M. #fb
Joan Salicrú El 3r: individualista pragmàtic, 16%: justifiquen la tortura, els importa molt l'economia - partidaris liberalisme-, catalanista light. #fb
Joan Salicrú El 4t grup: individualista cívic, molt fort sentit públic, centrats en la feina, poc religiosos, de centresquerra. #fb
Carlos Fernández Javier Elzo: El catalán individualista pragmático prefieren a los del país 1o,x delant d inmigrantes,pro no son racistas/xenófobos #valors
Joan Salicrú El cinquè clúster és el de neomoderns, els més joves. Màxima qualificació acadèmica. Molt poc religiosos, molt catalanistes. #fb
Maria Ballester Jo incapaç de tweetejar J Elzo, cap paraula te desperdici i totes porten mil reflexions. Ganes de llegir el llibre
Joan Salicrú Javier Elzo: 'tenen vostès una societat en què majoritàriament s'interessen pel col.lectiu i pel futur comú' #fb
Eloi Aymerich Casas "Els valors dels catalans tendeixen més cap a la societat i el futur que cap a l'individu i el passat" Javier Elzo a Jornada @revistavalors
Ramon Bassas Ple a la presentació de l'enquesta de valors organitzada per la @revistavalors amb Elzo i Castineira http://lockerz.com/s/108586958
Joan Salicrú Angel Castiñeira: 'Tenim una visió dinàmica de la societat i dels valors, les coses no són estàtiques' #fb http://lockerz.com/s/108587397
Joan Salicrú Castiñeira: 'tendències: rocés accelerat d'individualització, preferència per a la realització personal i també pel benestar emocional' #fb
Joan Salicrú Angel Castiñeira: 'La família segueix sent central però patint canvis, es desinstitucionalitza, ja no és la mateixa que abans' #fb
Joan Salicrú Castiñeira: 'La centralitat del treball decau. L'oci i les amistats són cada cop més importants' #fb
Carlos FernándezBáez Problema! RT @joansalicru: Castiñeira: Tendències:procés accelerat d'individualitzaci, preferènc x realització personal i benestar emocional
Joan Salicrú Castiñeira: 'Augmenta la femnització del món associatiu, són gairebé 2/3 parts. Però els caps segueixen sent homes' #fb
Joan Salicrú Augmenta el sentiment de pertinença a Catalunya i es rebaixa el de pertinents a Espanya. Més independentistes i menys autonomistes. #fb
Joan Salicrú Castiñeira: 'En tots els segments catalans es produeix un augment del rebuig als immigrants. No vol dir que siguin xenòfobs' #fb
Joan Salicrú Castiñeira: 'Augmenten ateus però tb noves formes de religiositat. Tenim creients sense Església i Església sense creients' #fb
Maria Ballester Interessantíssima la lectura de Castiñeira de les 9 tendències en valors en clau del que ja succeït els darrers 3 anys
Ramon Bassas Castineira: "tenim creients sense Església i Església sense creients" a l.acte de @revistavalors
Eloi Aymerich Casas "A Catalunya tenim creients sense Església i Església sense creients" Àngel Castiñeira a Jornada @revistavalors
Maria Ballester Ja no admetem la potestas, el repte serà en base a què construim l'autoritas. Jornada @revistavalors
Joan Salicrú Castiñeira: 'Una societat que vulgui encarar el futur no pot anar només amb valors tous. Que no vol dir que hagin de ser rígids' #fb
Joan Salicrú Elzo: 'Em preocupa molt que la feina deixi de ser un element de centralitat a Catalunya'
Joan Salicrú Javier Elzo: 'Necessitem més llibertat i menys seguretat. Ja n'hi ha prou de posar cada cop més traves' #fb
Joan Salicrú Elzo: 'El major risc que tenim és que de cop surtin molts nens i nenes que el primer any de vida no hagin estat acollits suficientment' #fb
Joan Salicrú Javier Elzo: 'Vostès tenen un sentiment de catalanitat que no pas els bascos respecte si mateixos' #fb
Joan Salicrú Castiñeira: 'A l'escola no podem deixar enrere els que no arriben però hem d'incentivar els nens brillants, fer que sobresurtin' #fb
Joan Salicrú Elzo: 'Les minories, que aniran conscienciant i calant, són la base per canviar el futur. I també per canviar els partits polítics' #fb
Joan Salicrú Castiñeira: 'La teoria del canvi inclou la indignació xò tb la p de projecte i la p del pla d'acció. Cal arremengar-se en el dia a dia' #fb
Joan Salicrú Castiñeira: 'La indignació és important, però hem d'anar més enllà. Sense projecte no hi pot haver transformació' #fb
El tercer dia de la ruta de Com són els alcaldes vam obrir el meló dels llocs i alcaldes curiosos, que també n'hi va haver, entre la trentena que vam entrevistar l'estiu passat. En aquesta ocasió va ser a La Canonja, una localitat que estrenava la recuperació de la titularitat com a municipi -fins aquest 2010 era una Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) pertanyent a Tarragona. Per tant no tenia alcalde en sí. A més, entre separar-se de Tarragona i ser municipi, el dirigia una gestora, a l'espera de noves eleccions municipals, encapçalada pel responsable de la EMD. Si, vam fer un curs d'Administració Local, fent aquest programa...-.
