Les Santes del Twitter*

Em vaig fer de Twitter el 28 de juliol de 2010, ara fa un any, en el transcurs de la Festa Major de Les Santes. Vaig inscriure-m’hi, com ens passa a tots, instigat per l’entorn, per aquella sensació de “s’hi ha de ser”, de la curiositat ben entesa. Recordo que, l’endemà, els primers tuits, gairebé compulsius, van ser per criticar l’absència d’un espai públic on poder celebrar les activitats de la nostra festa principal en cas de pluja –aquell dia va ploure i ens va esguerrar el final de Les Santes -. Vaig pensar que havia descobert un primer motiu per ser a Twitter: denunciar, des dels llocs dels fets, aquelles coses que creiem convenients.

I durant tot l’any he anant sumant arguments per ser a la xarxa social de referència en aquests moments. Ens n’hem adonat, tots plegats, que si que serveix, aquesta xarxa, i que no pel mateix que Facebook. A Twitter hi prima la idea de comunitat i això significa que és perfectament factible generar una xarxa virtual al voltant de la xarxa real de ciutadans que viuen en un lloc concret a través de l’ús d’etiquetes genèriques o específiques per moments concrets. Així, ens hem acostumat a retransmetre o seguir els plens municipals a través de l’etiqueta #plemataro i durant el període electoral vam gaudir de valent veient com els polítics “se les fotien” entre ells a #eleccionsmataro. Aquests dies, que ha tornat a ser Festa Major, Twitter ha estat l’eina de comunicació predilecta entre els santeros, els membres de la religió que veneren les nostres patrones, Juliana i Semproniana. Allà hem comentat, amb l’etiqueta #lessantes, tot el que se’ns ha passat per la barretina. N’hi ha hagut tantes, de piulades, que hem aconseguit en determinats dies fer de l’etiqueta trending topic a nivell català, és a dir el tema més comentat a la xarxa.

Vaja, tots els que critiqueu les xarxes socials o en menysteniu l’interès: a casa meva hem demostrat com el Twitter pot ser un excel·lent element de cohesió social i vertebració territorial. Proveu-ho, no us n’arrepentireu.

* Versió llarga de l'article publicat avui a El Punt Avui, el diari sorgit de la fusió de El Punt i l'Avui en el qual m'enorgulleix col·laborar.

Aquest agost, el 'ddM Concert', 'Nosaltres, els maresmencs' i 'Cançons a la vora del pop' a m1tv

Aquest mes d'agost, la televisió pública comarcal, m1tv, emetrà diversos productes de la factoria Clack [web], cosa que ens omple d'orgull els promotors d'aquesta productora audiovisual que té en la seva vinculació amb el territori un dels principals eixos. Concretament són els dotze capítols del ddM Concert, la minisèrie Nosaltres, els maresmencs [web] i el documental Cançons a la vora del pop [web].

Comencen parlant del ddM Concert, una iniciativa emmarcada dins el projecte multimèdia Diaridelamusica.com [web] que vam impulsar ara fa més de dos anys des de Clack i que finalment ha vist la llum aquest estiu. La voluntat, com sempre, és acostar la música en directe a la ciutadania, música feta per grups i cantants del territori o música que ve a fer gent i grups de fora de la comarca a casa nostra. Alguns dels concerts són l’actuació del grup Ai, Ai, Ai en el Festival Cruïlla de Cultures 2009; Santi Arisa en el Festival Poesia i + de Caldes d’Estrac; la Vella Dixieland & Esther Ovejero en el Festival de Jazz d’Arenys de Mar; Névoa en el Festival Jazz en la Nit de Premià de Dalt... i així fins un total de dotze concerts amb la millor música de l’estiu. ddM Concert té una durada aproximada d’una hora i s’emet els divendres a 2/4 d'11 de la nit. L'emissió del ddM Concert es farà cada divendres en el marc d'una nit on també s'emetrà el programa enregistrat al Festibad Xarxa, dut a terme a la sala Clap de Mataró el mes de juny.

Parlem ara de Nosaltres, els maresmencs, que s'emetrà les nits dels dimecres, un dels èxits de la programació de primavera de m1tv, segons fonts de la cadena. La sèrie s’estructura com una road movie comarcal, protagonitzada pel polifacètic Albert Calls –periodista, poeta i dinamitzador cultural-, que es fa acompanyar del jove Eloi Aymerich per mostrar-li la diversitat cultural de la comarca. Durant el recorregut, parlen tranquil·lament amb representants del món cultural i polític de la comarca, amb una pregunta sempre subjacent: existeix el Maresme?. La sèrie és una producció de Clack i Claraboia, amb el suport del Consell Comarcal del Maresme, la revista Capgròs i el canal m1tv.

Finalment, el dijous dia 18 d'agost es reemetrà el documental Cançons a la vora del pop, realitzat per Clack i editat amb el Grup Enderrock amb el suport de Televisió de Catalunya, ICIC, Caixa Laietana i m1tv. El documental retrata un dia qualsevol de l’hivern de 2010, quan la nova fornada del pop català es fa gran. Així, els espectadors poden veure cinc històries quotidianes protagonitzades pels grups Manel, Els Amics de les Arts, Anna Rois i l’Ombra de Ton Chien, El Petit de Cal Eril i Maria Coma. Cançons a la vora del pop va guanyar el Premi Enderrock al millor documental musical de 2010.

[LaRiera48] Desvetllament: ja n'hi ha prou

Les festes es fan i es desfan de forma gairebé espontània, però a l'organització de qualsevol activitat, també aquesta, hi ha un timó, un volant, que serveix per anar acompassant la realitat social als actes en sí. Doncs això és el que cal fer i ara. El nou govern municipal de Mataró té la gran oportunitat de fer-ho, de fer aquest canvi de timó necessari. El que no es pot es repetir el que va passar -almenys en la baixada- ahir dia 25 al Desvetllament Bellugós: desenes d'adolescents armats amb bidons de calimotxo o qualsevol altre beguda empenyent a tothom qui es trobava davant seu i de fet joves i grans de totes les edats xisclant com bojos des del primer moment i cantant, per exemple, cançons al·lusives al Barça que no sé què tenen a veure amb Les Santes. Però sobretot escenes de pànic -literal- que em van explicar diversos companys de la premsa i persones properes.

Em va corprendre especialment la imatge d'un nen caient -no va passar res, tranquils- de les espatlles del seu pare, perquè el meu pare també m'havia portat a mi desenes de vegades a coll i be en aquest acte i recordo que no passava res, al contrari. Era un acte equilibrat, on hi havia convivència entre gent gran, joves grandets i joves més petitets. Ara això s'ha acabat. I no pot ser. El Desvetllament Bellugós ha mort d'èxit i és hora d'actuar: o actuem nosaltres, els que hem gaudit de l'acte durant tants anys, o morirà definitivament com a acte, per més que se segueixi celebrant. Estem al límit.

Què es pot fer? Doncs no ho sé, però tota solució serà benvinguda. Des de tancar tota la zona de manera que s'hi accedeixi després d'haver-se comprovat per exemple que ningú porta ampolles de vidre per poder tirar sobre en Robafaves -es veu que algun imbècil això va fer, ahir- a canviar-ne l'ubicació. Ja sé que amb això s'obre la caixa dels trons i que probablement algú dirà: "Si hem de canviar l'ubicació, més val no fer-ho". Doncs no ho sé, pensem-nos-ho també, però algun dia algú prendrà mal de veritat i prendrem mal. És hora d'actuar.

La reflexió sobre els espais on se celebren els actes va més enllà del Desvetllament. Almenys la Crida a la Festa Major té un problema homologable. L'espai que queda davant l'Ajuntament ha deixat de ser l'idoni per a celebrar-la. De les 4.000 o 5.000 persones que hi havia ahir concentrades a les proximitats de l'Ajuntament, jo crec que podien veure l'acte en condicions unes cinc-centes o mil, a tot estirar. Altre cop la imatge corprenedora: la gent que se'n torna cap a casa, abans de començar l'acte, perquè "total, per no veure res, millor girar cua". I altra vegada la reflexió que s'imposa: si volem que aquest sigui el punt de partida de la Festa Major cal prendre decisions. Doloroses, si voleu, trencant consensos històrics, espais habituals... però s'ha de fer. El menysteniment que suposa al conjunt de la ciutadania fer la Crida davant l'Ajuntament és excessiu: no val la pena. Amb això no creem ciutat, la mantenim només pels quatre de sempre, "pels de casa", perquè la gaudeixin els propis protagonistes.

La Festa Major és l'acte més polític de tots els que se celebren durant l'any. El que té més càrrega política possible, encara que implícita, per estrany que això pugui sonar. Tot allò que es fa té una dimensió política, des dels actes que es fan a com es fan o com es financen i a quins convidats venen a la Missa de les Santes -aquest any el conseller Felip Puig i una diputada de Bildu. Volen més significants?-. No és una cosa per sobre del Bé i el Mal, no. És política pura. Des del discurs de l'alcalde Mora fins a la celebració de tots i cadascun dels actes. I el govern de torn té l'obligació d'anar adaptant la realitat de la festa a la festa en sí.

Alcalde Mora: els anteriors executius no s'han atrevit a posar sobre la taula de forma definitiva aquests debats, perquè la seva intersecció amb les forces vives que van muntar les Santes modernes, les del 79 ençà, era massa gran com per poder-se'n desmarcar. No van ser capaces de fer-ho, sigui com sigui. Vostè no, vostè és lliure, no té aquesta cotilla. I ho ha d'aprofitar. Vostè que ahir era a la Nit Boja va veure perfectament com una part de l'acte se n'està anant de mare. I ja ha demostrat que no li tremola el pols per prendre decisions impopulars. Ara -fins el proper mes de juliol- té una patata calenta sobre la taula del despatx. No tingui por i obri en conseqüència. Hem d'obrir la festa definitivament a tota la ciutat alhora que mantenim l'essència dels actes que li han donat singularitat i reconeixement arreu de Catalunya.

[LaRiera48] Primer ensurt del govern Mora: la maionesa no estava ben lligada

El primer ple del mandat a l’Ajuntament de Mataró després del d’investidura, que tenia un caràcter extraordinari, es va saldar aquest dijous amb un balanç confús. Tot i que el govern Mora va aconseguir aprovar el gruix dels punts de l’ordre del dia de l’anomenat “cartipàs” -sous dels regidors, constitució de les comissions informatives i representats municipals a diferents instituts i organismes-, el nou alcalde va haver d’assistir, de forma inesperada, a la seva primera derrota pública en no aprovar-se el punt de major significat polític, el quatre, referent al nomenament del personal eventual, allò que més vulgarment se’n diu “càrrecs de confiança”. Si s’hagués tractat del mateix punt en el cas de l’anterior govern tripartit la cosa no hauria anat a més, però tenint en compte que el canvi que predica Joan Mora és sobre com fer les coses i sabent que l’estructuració municipal és l’eina bàsica per iniciar aquest canvi de concepte, la derrota és sincerament rellevant. Aquest punt havia de confirmar les grans innovacions en l’estructura municipal del primer govern de CiU, com per exemple la introducció de la figura del gerent, una decisió coherent i encertadíssima.

Anem a pams. La pregunta essencial que s’havia de substanciar dijous era: com s’ho farà Joan Mora per aprovar el conjunt del cartipàs a banda de tenir el suport anunciat del Partit Popular? El PSC havia anunciat que hi votaria en contra en el punt clau i les condicions de la Plataforma per Catalunya per “vendre” la seva pell eren excessives com perquè el govern municipal les pogués acceptar. Però ningú tenia clar que -no es va saber fins ahir al vespre- que, en el transcurs de la setmana, el cap de files d’ICV Esteban Martínez havia arribat a insinuar, en privat, a Joan Mora una abstenció sobre el punt número 4 sempre que es donessin explicacions del nou càrrec del gerent municipal i de quin sistema de control tindria aquesta figura. Així s’explica la tranquil·litat mostrada per l’alcalde durant tota aquesta setmana: Joan Mora va arribar al ple convençut que podria tirar endavant el cartipàs amb els vots a favor del PP i l’abstenció d’ICV, més enllà del que pogués fer Plataforma per Catalunya.

Els detalls, però, en política, també són importants. A l’inici del ple, ICV va repartir als periodistes un paper on anunciava la seva abstenció, però enmig de la sessió les coses es van tòrcer. ICV va assabentar-se que el govern havia facilitat al PSC un document on s’especificaven les tasques del gerent, document al qual ells no havien tingut accés. Un petit error a nivell de fets però que, junt amb la manca d’explicacions públiques per part de Mora en el propi ple sobre què faria aquest nou gerent, va fer decidir a canviar el vot dels ecosocialistes, que es van transformar en un no rotund.

Mora es va trobar entre l’espasa i la paret i es va veure forçat a jugar amb la carta que tenia amagada a la mà: Plataforma per Catalunya. Aprovar el cartipàs amb aquesta formació podia suposar un preu polític alt, però també és veritat que des del dia de les eleccions Mora ha repetit a tort a dret que no pensa governar excloent la Plataforma per Catalunya ni encapçalant un front contra aquest partit. Sí que és cert que la nit de les eleccions va anunciar que parlaria amb les “forces de llarga tradició democràtica” de cara a formar govern, però una cosa és això i l’altra condemnar la formació liderada per Mònica Lora a l’ostracisme polític, amb el risc que el malestar dels votants de Plataforma es faci més gran. Al cap i a la fi -venia a dir Mora- si Plataforma volia votar a favor seu tenia tot el dret a fer-ho. Ell no ho impediria. Ara, tampoc no aniria a trobar a la formació xenòfoba al seu terreny.

Tampoc va acabar funcionant, però, aquesta estratègia. I el vot favorable inicial al punt quatre es va convertir en un no per una qüestió de susceptibilitats. Així és la política: dos i dos no sempre són quatre, els símbols i les actituds són especialment importants. Inicialment Mònica Lora va anunciar el vot favorable a tot el cartipàs donat que Joan Mora s’havia compromès a “estudiar” les tres peticions que li feia la Plataforma per Catalunya: prohibir el burca i el niqab, prioritzar els ciutadans espanyols davant dels que només són residents i deixar d’empadronar els immigrants il·legals. Les alarmes es van disparar: era cert, això? En el seu torn de rèplica, l’alcalde va matisar que “estudiar-s’ho” no volia dir reflexionar-ho políticament i va anunciar el seu model de gestió de les propostes de Plataforma per Catalunya: passar la pilota al secretari municipal perquè es pronunciï sobre la legalitat o il·legalitat de les mateixes. Heus aquí la jugada de Mora per desfer el fenomen Plataforma: com que és més que probable que, per exemple, segons el secretari, la petició de prioritzar, a l’hora de contractar treballadors municipals, els ciutadans que tinguin la nacionalitat espanyola davant els que només tenen un permís de residència –no parlem dels il·legals, això va a banda – atempti contra el principi d’igualtat davant la llei, la proposta de Mònica Lora no arribarà a ser debatuda en clau política. Una maniobra política, emparar-se en l’opinió del secretari municipal, molt intel·ligent per part de Mora, perquè sense entrar en una confrontació frontista amb Plataforma servirà per posar de manifest la il·legalitat de les seves propostes. I les que siguin legals, presumiblement com la del burca i el niqab, es debaten amb normalitat i punt. Una estratègia de normalització de la presència de la formació xenòfoba a l’Ajuntament diametralment oposada a la de les forces d’esquerra presents al consistori, que preferien un cordó sanitari per aïllar-los.

L’operació de Mora, òbviament, contenia un gran risc: què passaria quan Mònica Lora veiés que el govern evitava comprometre’s amb una resposta positiva a les propostes? Mònica Lora, de fet, va arribar a reclamar un nou torn de paraula en què semblava que exigiria un posicionament més clar a Joan Mora. Però Mora, novell en l’art de governar el ple i cansat de les constants peticions de paraules extradòrdinàries, no li va cedir la paraula. Probablement tampoc volia evidenciar fins a quin punt ell i Lora havien pactat prèviament la qüestió. En aquest sentit, i sense micro, finalment Lora va deixar anar alguna cosa així com: “Això no és el que havíem quedat per telèfon”, segons relaten diversos regidors assistents al ple. Així que Lora es va enfadar, va fer el gest d’abandonar la seva cadira i després de consultar-ho amb la mirada amb l’excap de llista de Plataforma Josep Maria Giménez, que seia entre el públic, va decidir votar en contra del punt clau de la sessió, tot i haver votat a favor en diversos dels punts menors.

S’acostava l’hora de la veritat amb la votació a punt de perdre’s però l’alcalde encara tenia una darrer baló d’oxigen que el podia salvar: acceptar la sortida elegant del cap del grup municipal socialista, Joan Antoni Baron, en el sentit de deixar la qüestió sobre la taula per treballar-la conjuntament de cara a una propera sessió i per tant votar-la conjuntament o, com a mínim, amb una abstenció del PSC. I aquí Mora va pecar d’inexpert o de novell, de nou, i no va exhibir reflexos: va forçar la votació i els comptes, com era d’esperar, no van sortir. Hi va haver tretze vots a favor del govern i catorze en contra, davant l’estupefacció general.

Aquest dijous el nou alcalde de la ciutat va pagar la seva inexperiència política en el càrrec. Per un costat és obvi que va fer gala també de la seva intel·ligència política a l’hora d’afrontar les propostes de Plataforma, amb una fórmula no exempta de risc, però va arriscar excessivament amb el punt clau, que és la clau de volta de l’arquitectura del nou govern municipal. Amb la no aprovació del punt quatre, les dues noves figures que ajudaran a diferenciar l’antiga arquitectura municipal de la nova –el coordinador de Relacions Institucionals i el gerent municipal- queden en standby. I tenint en compte que el canvi de Joan Mora passa no tant pels continguts com per les formes de governar, això suposo un seriós hàndicap a la seva arrencada com a alcalde; l’estructura municipal no es podrà definir de forma definitiva almenys fins el mes de setembre, quan es vagi a un segon ple on s’haurà d’aprovar el cartipàs.

Potser per primera vegada en molts temps, aquest dijous no hi ha haver cap comèdia, al saló de sessions de La Riera 48. O la comèdia que el nou equip de govern pensava que s’esdevindria no es va interpretar en els temes previstos, perdent fins a dos parelles de ball en el transcurs de la pròpia sessió plenària. Si això va passar en un ple del cartipàs, què pot arribar a passar amb un de pressupostos?

La pilota està a la teulada de Mora, que haurà de reaccionar amb fermesa davant aquest primer entrebanc. O torna a convocar una sessió extraordinària per fer passar el que ahir no hi ha haver manera d’aconseguir –molt més difícil avui que ahir- o manté l’estructura municipal anterior. Haurà de reflexionar també sobre si val la pena sotmetre un govern nou i amb il·lusió a aquest patiment continu. A més, una cosa és que no hi hagi un acord estable que garanteixi una majoria absoluta als plens, l’altre és acudir al Saló de Sessions sense tenir la maionesa ben lligada.

Quan la majoria d’assistents ja eren fora, el portaveu de CiU, Joaquim Fernàndez, girava cua, inquiet, cap a la Sala dels Lleons. No semblava amb intenció d’abandonar les dependències municipals immediatament. Ahir els pesos pesants del nou govern es van endur un ensurt i van veure fins a quin punt pot ser inestable la fórmula de la geometria variable per a governar una ciutat amb un mapa polític tan complicat a La Riera 48.

[LaRiera48]: S'ha acabat el temps d'espera

Durant les properes hores, els ciutadans de Mataró coneixerem quin serà el desllorigador del mandat iniciat el passat 11 de juny. L'alcalde Joan Mora ha esgotat el límit legal i finalment ha convocat el ple del cartipàs, on s'ha d'aprovar l'estructura municipal de caps d'àrea i càrrecs de confiança pels propers quatre anys, per aquest dijous dia 14 de juliol. El cartipàs és un d'aquells assumptes claus en què es requereix majoria, per a ser aprovat: hi ha d'haver més vots a favor que en contra i en tot cas assegurar l'abstenció d'algun dels grups municipals.

Els daus estan sobre la taula: la CUP ja ha dit que no donarà suport al cartipàs de cap de les maneres, el PP és més que probable que ho faci, ICV presumiblement farà una desqualificació total de la proposta i per tant només queden sobre la taula dues altres possibilitats, el PSC i la Plataforma per Catalunya. Aquesta darrera formació ha plantejat tres reivindicacions inassumibles -o molt difícilment assumible, almenys una d'elles- per l'executiu de Joan Mora: CiU es podria plantejar -al cap i a la fi també ho va fer el PSC d'Àngel Ros a Lleida- votar a favor de prohibir burca i niqab a la ciutat, però faria pujar molts graus la temperatura si accedís a les dues altres condicions, que són no empadronar immigrants il·legals -en la línia del que havia proposat l'alcalde de Vic, d'UDC- i afavorir les persones amb NIF respecte els que documentalment no són ciutadans espanyols a l'hora de contractar treballadors de l'Ajuntament. Les últimes dues propostes m'atreveixo a dir que no seran avalades mai per Joan Mora (a la pàgina 116 de Ciutadà Mora l'alcalde Mora diu que clarament que "si" quan se li respon si s'han d'empadronar tots els immigrants).

Dit tot això, doncs, és obvi que anem cap a un escenari d'entesa amb el PSC, sense el qual és impossible aprovar el cartipàs -i és obvi que Joan Mora no es pot permetre un primer ple que acabi sense tirar endavant l'estructura municipal, una de les claus de la nova forma de governar l'Ajuntament que va prometre-. A hores d'ara és més que probable que el cap del grup municipal del PSC, Joan Antoni Baron, negociï a contrarellotge amb el portaveu de CiU, Joaquim Fernàndez, per convenir a canvi de què els socialistes es puguin abstenir aquest dijous a l'Ajuntament.

Sigui com sigui, estem a punt de descobrir com pensa governar Joan Mora en els seus primers quatre anys com a alcalde.

Alcaldes: generositat*

Fa un any, amb quatre magnífics companys periodistes i professionals de l’audiovisual, vam fer una volta a Catalunya. No és que féssim una volta turística, per molt que féssim una mica de turisme i durant uns quants dies veiéssim boscos, muntanyes i platges. Ni un itinerari cultural, per bé que vam conèixer algunes de les joies d’aquest àmbit d'una trentena de poblacions del país. Tampoc vam anar a fer una cursa, per bé que vam córrer com uns animals durants uns quants dies.

No. Durant vint dies seguits vam fer una volta per conèixer tres desenes d'alcaldes de les ciutats i pobles que conformen el nostre país, un viatge inaudit i que no recordo que ningú més hagi fet, a casa nostra, segurament perquè en termes humans és «una matada», que en diem els joves. Un recorregut amb la pretensió d'enregistrar el programa Com són els alcaldes per a l’emissora COMRàdio, que es va emetre el mes d’agost. Alcaldes de tots els colors i de tots els cantons, homes i dones, de l’Ebre a l’Empordà passant per l’Urgell i l’àrea metropolitana de Barcelona. Alcaldes sorruts, amables, intel·ligents, sarcàstics, oberts, tancats... Alcaldes de tot tipus, vaja, demostrant que són una mena de síntesi del conjunt de la nostra societat. O més i tot que això.
Els fèiem parlar una mica de tot: del seu municipi, de política en general, del seu partit, però també de la vida i la mort, dels seus gustos musicals, de com troben a faltar la família per l’exercici del seu càrrec, del que crema i del que compensa... i a més d’un li van saltar les llàgrimes parlant-nos d’aquestes darreres coses.

Vam treure conclusions, a partir de tot això. Ja ho sé que queda molt políticament incorrecte dir el que diré ara, però em veig en cor de dir-ho amb tota la fermesa que dóna el fet d’haver conegut de primera mà aquests trenta personatges. Ja ho sé que la consigna de moda ara és "no les votes", "tots són iguals" i "acabem amb la democràcia burgesa". I que mig món assegura que els polítics, per definició, són tots uns corruptes, uns manipuladors; que fan política perquè no saben fer res més a la vida... i tota aquesta demagògia insuportable que m'encén cada vegada més. Alerta: ja ho sé que tots tenien defectes i en alguns casos egos exarcebats. És clar. I que han pres segurament tantes decisions encertades com incorrectes -però és que d’això es tracta, de prendre decisions, no d’encertar-la; només prenent-ne pots arribar a encertar-la. Que et diguin que ho has fet bé si no has fet res és senzillament fatal-.

Crec que puc afirmar, amb tota rotunditat, i aquí anava, que conèixer aquests trenta personatges ens va servir a tots plegats per descobrir que la generositat, a casa nostra, segueix existint, i que els alcaldes del nostre país, en són una bona mostra. Així de clar i contundent. Amb tots els peròs que vulgueu, però amb tota la sinceritat. Encara diré més, com els Dupont de Tintín: en general la sensació va ser que són més generosos, més compromesos i més honestos que la majoria de nosaltres. Si, si, així de clar. No em passo. El que no em cregui que faci l’exercici que vam fer nosaltres. És irrefutable. Com ho saps, podreu dir-me? Doncs perquè te n’adones. Al final, arriba un moment que les persones ja no et poden enganyar perquè es notaria tot massa.

Alcaldes que ara comenceu el mandat: que tingueu molta sort, molta sabiduria i molta paciència. La vostra és una tasca titànica i sovint incompresa. Però feu el que sentiu que heu de fer i ho feu al servei de tots nosaltres. Moltes gràcies.

* Article publicat a la revista Valors del mes de juliol.

Sempre ens quedaran les Santes, però... *

Aquest dissabte, ahir pel lector, si no hi ha cap impediment, la colla castellera Capgrossos de Mataró actuarà a la quarta edició del festival Cruïlla BCN, organitzat al Fòrum de Barcelona per la cooperativa mataronina VisualSonora. Així, entre Jack Johnson, Public Enemy i Madness brillarà amb llum pròpia la nostra firma en el món dels castells. Els maresmencs exportarem referents cap a la capital. I segur que quedarem bé.

De la mateixa manera, en el seu dia la pròpia VisualSonora va ser capaç de plantejar una versió reduïda a Barcelona del Cruïlla de Cultures que des de 2005 organitzava a Mataró amb la complicitat de l’Ajuntament i la Generalitat. Durant dos anys es van simultaniejar les dues versions, però el 2010 l’acord amb l’antic govern d’esquerres de la ciutat es va trencar i el Cruïlla va deixar de fer-se a Mataró.

D’altra banda, aquest 2011, a onze dies de la seva inauguració, el nou govern municipal mataroní liderat per Joan Mora (CiU) ha decidit suprimir el Festival Shakespeare, que s’havia fet a Mataró els darrers tres anys.

El 2009, aquestes dues activitats, sumades a la potent Festa Major de Les Santes, van arribar a coincidir. La juxtaposició del Cruïlla, el Shakespeare i Les Santes va insinuar una proposta global d’estiu de gran potència i amb capacitat d’atracció turística.

Però el Cruïlla va marxar. I ara el nou govern suprimeix el Shakespeare. Només ens queden Les Santes. Sempre ens quedaran Les Santes, si, però entre uns i altres hem desvestit la que podia haver estat la gran aposta cultural de la capital del Maresme. Una veritable llàstima.

* Article publica avui diumenge al diari El Punt.

CSA un any: Lleida, Àngel Ros

Tornem a situar-nos. És el 3 de juliol de 2010 i l’equip de Com són els alcaldes es disposa, després d’haver enregistrat el programa amb l’alcalde de Balaguer, a fer el mateix amb el seu homònim lleidatà, Àngel Ros, al nou edifici de la Llotja de la capital de província, un espai emblemàtic que projecta amb força la imatge d’una ciutat econòmicament potent i culturalment avançada. Ros és, a més, la figura emergent dels alcaldes catalans que coneixerem durant la ruta, no només dels del PSC. Serà, doncs, un dia important, un dels més importants del viatge, en termes de rellevància periodística. Tot i que hem estat somiant amb fer l’entrevista dalt de l’escenari, amb uns focus de pel•lícula, finalment ens hem de conformar –fa de bon conformar- de fer-la al foyer, amplíssim, molt lluminós, que hi ha al capdamunt de tota la instal•lació.

L'arribada a Lleida és molt poc romàntica. Tot i que l’exterior de la Llotja és sorprenent i glamorós –una mica faraònic, l’edifici, pel meu gust-, el cert és que anem a raure en un lloc ben estrany, un bar d’un exmilitar que té les parets plenes de fotos de l’amo en diferents operacions paramilitars. Quin cangueli. L’Oriol i jo, constituïts en avanzadilla de l’equip –la resta està desmuntant l’anterior set i enregistrant talls que llançarem dins el proper programa-, preparem l’entrevista a Àngel Ros i els continguts dels següents programes –a això darrer em dedico jo, amb més esforç que encert-.

Venim de fer un exterior amable, on hem rigut i ens ho hem passat bé, a Balaguer, però a aquestes alçades, tot i que només han passat set dies de la sortida, comencem a notar el cansament. S’exterioritzen les nostres sensacions interiors: comencem a perdre l'aire romàntic de fer la volta a Catalunya i, a partir d’ara, el que volem és executar els programes el més bé possible, sense més; fer una bona feina, evitant errors de ràcord que ens puguin provocar problemes en el posterior muntatge. Volem actuar com a professionals i demostrar que som capaços d’engatussar l’alcalde d’una de les grans ciutats del país fent-lo riure, cantar, jugar... mentre li traiem alguna perla periodísticament interessant. (Recordo que aquell dia encara no se sabia si Àngel Ros seria el cap de llista del PSC a les comarques de Lleida, una idea que semblava que des d'un punt de vista electoral aguantaria el cop que s'augurava per les files socialistes a les autonòmiques del següent novembre i a les municipals que acaben de fer-se. Ros ens va dir que no ho sabia, de veres, però de fet tampoc no li podíem preguntar perquè sabíem que, quan s’emetés el programa, la decisió ja hauria estat presa... no es pot tenir tot)

Per primera vegada, però, entrevistem un alcalde en dissabte i això vol dir que ens topem amb un home amb l’agenda carregada -després de nosaltres se n’ha d’anar a una festa de barri- però alhora que ve acompanyat de la seva dona, el seu fill i la seva filla. Apareix, per tant, amb tot el seguici familiar i això li dóna una àuria d’home encara més important. Que és amb la imatge que ens quedem d’ell: un home d’ordre i seny, agradable i afable, amb la ciutat al cap, que se’n va a sopar amb el cap de l’oposició i que té un perfil tan liberal –a més de ser de missa- que els conservadors locals tenen derrota assegurada per anys, almenys fins que Ros pogués plegar per presentar-se com a candidat socialista a la Generalitat. I que és capaç, per cert, de cantar un garrotí sense despentinar-se [escolteu el programa sencer i llegiu-ne també el retrat aquí].

Un any després de l’entrevista Ros ha revalidat la seva majoria absoluta –una heroïcitat, a les darrers municipals, per un candidat del PSC- amb quinze regidors, d’un consistori estrany on no tenen presència ni ERC ni ICV –no passa a cap altra capital de província- i on CiU i PP tenen el mateix només de regidors, sis. Del que es parla, un any, després, és precisament de quin rol assumirà Ros en el futur del PSC, probablement com a candidat a la Generalitat el 2014. Així el que fa un any semblava una possibilitat probable, avui és més que possible. Està cantat que Àngel Ros serà una figura clau del socialisme català durant la propera dècada.

Una tragèdia amb botxins inesperats

Un total de 1.600 jueus són cremats fins a la mort en un estable en un petit poble polonès, Jedwbane, l’any 1941, en el transcurs de la Segona Guerra Mundial, quan el país és ocupat pels nazis. La versió oficial va responsabilitzar d’aquest crim els ocupants, però fa molt pocs anys dos estudis van demostrar que els autors de la massacre van ser els companys i veïns de les víctimes, de religió catòlica.

Aquest mes de juliol, fins el dia 24, en el marc del festival del Grec i al Teatre Lliure de Gràcia, Carme Portaceli porta a l’escenari una peça teatral escrita per Tadeusz Slobokzianek titulada La nostra classe que rememora aquesta tragèdia, amb actors de primera línia com el mataroní Albert Triola. L’espectacle, de gairebé tres hores de durada, posa sobre la palestra com nacionalismes i religions poden convertir sobtadament amics i companys en enemics terribles. Una temàtica que ja compta amb un bon reguitzell de llibres, pel·lícules i obres de teatre, però que sempre està d’actualitat: com poden, els que un dia s’estimen, passar a odiar-se sense solució de continuïtat? Que hi ha en les profunditats de l’espècie humana que fa variar els sentiments d’una forma tan contradictòria?

Tadeusz Slobodzianek reviu la tragèdia posant a escena a deu companys de classe, cinc que professen la religió catòlica i cinc la jueva, que es converteixen en víctimes i en botxins en el moment dels fets i que, en els anys posteriors, al llarg de catorze escenes-lliçons, assumiran el paper de supervivents torturats o de fantasmes permanentment presents en la ment dels assassins.

L'obra és llarguíssima pels estandards actuals, però de veritat és que passar tot el diumenge al vespre en aquest magnífic i acollidor teatre va ser probablement la millor experiència de la setmana.

La fitxa La nostra classe. Direcció artística: Carme Portaceli, a partir del text de Tadeusz Slobodzianek. Repartiment: David Bagés, Rosa Boladeras, Jordi Brunet, Ferran Carvajal, Roger Casamajor, Lluïsa Castell, Gabriela Flores, Albert Pérez, Xavier Ripoll i Albert Triola. Teatre Lliure de Gràcia. Fins el 22 de juliol. Més info a: http://grec.bcn.cat/

CSA un any: Balaguer, Miquel Aguilà

Un servidor, l'alcalde Miquel Aguilà, l'Oriol Burgada i Eli Solsona sobre el pont.

Som dijous 1 de juliol i sortim de Gandesa en direcció cap a Lleida. L’endemà divendres serà un dia estrany, perquè de fet no farem programa després d’haver-ne fet dos de seguits. No sabem què és pitjor, si fer-ne un cada dia o aquesta combinació –per motius d’agenda- de fer-ne dos de seguits, un dia de festa i l’endemà dos més de cop. Però vaja, és el que hi ha i tampoc i pensem massa estona, no tenim temps.

Gandesa no està a prop de Lleida i menys del Formule1 on he decidit com a productor passar les dues nits –els preus són d’escàndol, de barats-. No sabem què cony passa però no hi ha manera que el Tom-Tom ens porti al lloc indicat; ens perdem una i altra vegada fins que al final pregunta que preguntaràs acabem topant amb –anava a dir- el nostre hotel. Però és clar, els periodistes se suposa que no podem dir mentides de forma tan escandalosa, així que això de dir hotel al Formule1... ho hauria de retirar.

És tard, però després de sopar en un restaurant de mala mort del polígon industrial on hem anat a petar, ens posem a fer feina. L’endemà no ens hem de llevar excessivament d’hora com cada dia i això sols ja és un descans. Anem al poble més proper a esmorzar, indret que repetirem per dinar: és proper i el menjar és decent. Tot el dia el dedicarem, després d’haver ocupat la recepció del Formule1 com si fos casa nostra, a preparar guions pels programes de Lleida i Balaguer. El segon el gravem l’endemà dissabte al matí i l’altre la mateixa tarda, sense gairebé parar.

Així que, a la nostra improvisada redacció, anem fent bullir l’olla sobre Lleida i Balaguer i fem una immersió a la realitat de la zona en 24 hores, en tots els sentits possibles. Ben mirat, el Formule1 té un gran avantatge: si això fos un hotel de debò, és obvi que no hauríem pogut convertir la recepció en una redacció amb cinc ordinadors, papers, impressora i tota mena d’estris i materials. Però com que no ho és –només passa per aquí la dona de fer feines- ho hem pogut fer. Passem 24 hores vivint com viuen els camioners i transportistes i algun que altre especimen de vida sòrdida. És un entorn poc habitual, per nosaltres, i se’ns fa ben estrany. Som lluny de casa i ho notem. Ens enyorem.

L’endemà al matí, ara si, cap a Balaguer, capital de la Noguera, amb una alcaldia al capdavant de la qual hi ha des de 1983 Miquel Aguilà, un històric del PSC que ens recordarà la seva amistat amb el nostre exalcalde Manuel Mas. En aquest cas la localització pactada per l’entrevista, prèviament, és fantàstica: just sobre un pont nou que hi ha sobre el riu Segre, veritable nervi econòmic d’aquestes terres. Així que ja ens teniu: l’estudi muntat amb una calor de mil dimonis i tots nosaltres tapats amb una gorra que ens regala l’alcalde Miquel Aguilà abans de començar. Aguilà és un paio sorrut, afable però un punt rude, i quan nosaltres cometem un dels tants errors que devíem fer i que consisteix en dir que Balaguer és la tercera població de la província de Lleida en detriment de Tàrrega sembla que estigui a punt d’aixecar-se de la cadira i fotre’ns riu avall. La broma la farem durar mig viatge més, perquè exclama: “No emprenyeu, eh?”. Una mena de “No foteu, eh?” que ens fa molta gràcia. Balaguer té setze mil habitants a dia d’avui -veure entrevista i retrat aquí-.

Què ha passat un any després, a Balaguer? El convergent Josep Maria Roigé presideix, amb el suport d’ERC, el consistori des del mes de maig passat, un ajuntament que els nacionalistes ja havien controlat de 1991 a 1995. La llista de CiU va treure tan sols 284 vots més que el PSC, però ja se sap que a les eleccions un sol vot és suficient. De manera que Aguilà ha estat un dels històrics alcaldes socialistes que han hagut d’acabar potser abans del que esperaven el seu regnat, que ja es prolongava per 24 anys. Tot això molt a prop d’on governa l’estrella emergent del socialisme català, Àngel Ros, al qual coneixerem aquesta mateixa tarda.


Aquí a sota una de les imatges del viatge. Jo, darrera el Twingo de l'Oriol, en un moment en què es fa difícil treure els trastos del seu cotxe. Res, com si fos un paquet més i endavant. És l'esperit del viatge.

Valors 84: La revolta dels indignats (Juliol-Agost 2011)

Vista de la plaça Catalunya en una de les nits de màxima afluencia d'Indignats, a mitjans del mes de maig.

Les últimes setmanes, a casa nostra, han estat marcades per la revolta dels anomenats Indignats. Des de Valors hem volgut dedicar el mes de juny, fidels a la idea de ser una revista en clau reflexiva sobre els elements de l'actualitat, a aquest moviment. I més concretament al què en quedarà, de tot plegat, en el futur. És per això que hem hem preparat un monogràfic on entrevistem el sociòleg Salvador Giner [aquí de forma parcial] i on escriuen l'advocat Cinto Amat [aquí] i el periodista Francesc Canosa, entre d'altres. I on fem menció al volum que ha desencadenat tota aquesta història: Indigneu-vos, d'Stéphane Hessel, el qual ara llança Comprometeu-vos, amb un missatge molt en la línia del que apuntem en aquest número en el nostre editorial, titulat Pla, Projecte i Lideratge: "Que les societats es revoltin, s'indignin, protestin, facin sentir la seva veu per sobre l'autoritat establerta... és bo. La societat és viva i no mesella i és capaç de crear consignes i no repetir càntics. Ara bé, si com va dir Ismael Serrano «sota els panots només hi havia sorra de platja» o anècdotes per explicar als nostres fills, voldrà dir que aquestes no hauran servit de res. La queixa per la queixa, sense un discurs constructiu que superi el simple "contra" no hi ha possibilitat de victòria. El sociòleg Àngel Castiñeira, fa unes setmanes en un acte organitzat per aquesta mateixa revista, recordava que tota revolta o moviment per tenir èxit ha de comptar amb tres elements també necessaris pel triomf d'una iniciativa empresarial: Pla, Projecte i Lideratge. Les revoltes poden néixer d'un brot d'indignació, però després han de tenir en compte aquesta recepta si volen que les seves idees donin fruit. Encara una altra cosa: les bones intencions que puguin haver darrera una revolta no justifiquen qualsevol comportament. Si en algun moment la credibilitat es perd, el missatge perd força. Finalment, no podem oblidar que si avui gaudim d'un sistema polític i d'un bon nivell de benestar social és gràcies a la victòria d'altres que també van decidir indignar-se. I si de la història se'n poden aprendre moltes lliçons, una d'elles és que no totes les millores arriben a partir de grans revoltes liderades per herois, sinó de la lluita compromesa i duradora i del treball constant, que durant anys han fet associacions i entitats socials i econòmiques d'aquest país. La cigala pot cridar molt però sempre és recomanable que treballi colze a colze amb la formiga".

CSA un any: Gandesa, Miquel Aubà

Cristina Fornós (ACN), l'Oriol, l'Eli, l'alcalde Miquel Aubà, un servido i Jordi Boix (Ràdio Gandesa).

Jo diria que la idea de fer un programa "en ruta per Catalunya", tal com anunciàvem a la promo de Com són els alcaldes, va venir-nos a l'Oriol i a mi, a Gandesa, un any enrere. Sense més intenció que recórrer l'una mica oblidat -per nosaltres- sud del país, vam endinsar-nos en els escenaris de la Batalla de l'Ebre, gairebé per casualitat. A Gandesa, concretament, vam descobrir un museu de la Guerra Civil amb una gran quantitat de documentació i elements bèl·lics com vestits, diaris, municions i armes. La fascinació pel passat -i pel present- del nostre país, ja sabeu. Sobretot per la part més desconeguda, com aquesta de l'Ebre. Al vespre, ja a Gandesa, vam descobrir una creu dedicada als caiguts -franquistes?- però escrita en català, una construcció que mai hauríem vist a la zona de la Catalunya Nova...

A partir d’aquí se’ns va venir al cap la idea de fer un programa de ràdio visitant diferents indrets del país explicant cada dia un tema general –la Guerra, per exemple- des d’un punt de vista local –a Gandesa, per exemple-. Seguint la manera de fer periodisme de proximitat que havíem assajat en els respectius mitjans on havíem treballat a Mataró, vaja. El que passa és que a l’hora de posar-ho en paper, allò ens quedava una mica gran; era molt bèstia anar a explicar com era Catalunya amb una hora de ràdio... i, ja en companyia de l’Eli Solsona, vam decidir acotar una mica el terreny. La nostra tirada pel món de la política, combinada amb la idea estiuenca d’ensenyar la vessant humana dels polítics, va acabar portant al món el Com són els alcaldes: un espai en què parlàvem de política local, de política general, de com era humanament aquell alcalde i del poble o ciutat que governava. Combinant el to seriós amb un altre de distès –quan més va anar més distès va ser al programa, també fruit del cansament-.

Total, que fos com fos, havia passat un any i tornàvem a ser a Gandesa, provinents de Tortosa, veient com els camions passaven per la carretera Nacional que travessa la població, un rere l’altra. Aquesta era i és la quotidianitat de Gandesa. Es tracta de la capital de comarca de la Terra Alta, de poc més de 3.000 habitants. Amb un índex d’immigrants altíssim: passejar-se per la plaça central del poble era sentir-se en mig de l’Arca de Noè, amb persones de totes les procedències possibles. L’alcalde, en Miquel Aubà, ho era per Alternativa per Gandesa, una formació local integrada dins la Federació d’Independents de Catalunya, el paraigües que tenen les candidatures independents per presentar-se a casa nostra. Un fenomen polític interessant, el d’aquestes candidatures que prefereixen no integrar-se en cap de les grans formacions. Aubà governava amb el suport del PSC i ERC.

Després de dinar a la fonda on havíem dormit un any abans amb l’Oriol –vam calcular, per cert, que els preus eren un 25 per cent més barats que a casa, el menú crec que valia set euros i mig, cosa inimaginable a Barcelona- i de veure de refiló un episodi de La Riera -òbviament temps per veure la tele no n'hi havia, aquells dies...-, vam anar fins la plaça de l’església, amb l’antic ajuntament, i el monument amb la inscripció franquista però en català que vam localitzar amb l’Oriol un any abans. El ritual que ja començava a ser habitual: saludar la persona de contacte de premsa –en pobles petits com aquests la funció de secretària de l’alcalde era la mateixa que la persona de comunicació-, saludar els companys de la premsa local i comarcal que venien a explicar-nos com era l’alcalde entre bambolines i posar fil a l’agulla. L’alcalde Miquel Aubà es va deixar fer molt bé; a fi de comptes no era un polític sinó un treballador de la indústria del vi que es va posar a fer d’alcalde per amor al poble. El resultat de tot plegat està aquí, com sempre amb àudio i retrat –no tenim vídeo d’aquell dia, no recordo perquè-.

Què ha passat a Gandesa, un any després? Doncs lamentablement, atenent a la personalitat generosa i de bonhomia de l’alcalde, Miquel Aubà no repetirà al capdavant del consistori. Tot i que Aubà, altre cop sota les sigles AxG-FIC, va obtenir cinc regidors i va guanyar les eleccions en nombre de sufragis, un pacte entre CiU, amb també cinc regidors, i el PP, amb un de sol, farà que aquestes dues formacions es reparteixen l’alcaldia –primer ho serà Carles Luz (CiU) i després Anna Sicart (PP)-. D’aquesta manera Aubà ha passat a l’oposició després de dotze anys de govern. I ara es podrà dedicar a la família, que durant la conversa ens va explicar que tenia massa abandonada pel seu gust. A reveure, alcalde!

[LaRiera48]: Shakespeare (i 2): explicar els perquès

El terrabastall organitzat per la suspensió del Festival Shakespeare per part de l'Ajuntament de Mataró a onze dies del seu inici [nota a MataróNotícies.cat] ha tingut ressò molt més enllà de la capital maresmenca, fins i tot més del que estava previst. A Barcelona el rotatiu El Periódico va dedicar un semàfor vermell a l'alcalde Joan Mora i diversos components de l'escena teatral -Manel Barceló, Marc Martínez...- han donat suport a la directora Montse Vellvehí i han posat el crit al cel per la improvisació demostrada pel consistori mataroní. A Mataró, però, l'enervament que viu el món cultural i teatral aquests dies, s'ha plasmat d'una forma ben curiosa: la Sala Cabañes, històricament baluard de la dreta catòlica de la ciutat, fa un comunicat [aquí] molt crític amb la decisió del govern Mora després d'haver mantingut unes bones relacions amb els anteriors governs d'esquerres de la ciutat. De totes maneres, fidel al seu estil, la pròpia Sala s'ha ofert a l'Ajuntament per rescatar els espectacles que s'estaven produint des del punt de vista amateur.

La setmana passada vaig fer una certa lloança a aquesta voluntat mostrada pel nou govern municipal d'agafar camins, de prendre dreceres i de no anar tirant de la rifeta del govern anterior durant un any ben bo. De valent, sens dubte, ho és. Eliminar el Shakespeare és un error, però demostra ganes de decidir i sacsejar la política local. Però més enllà de la polèmica en sí, al voltant de tot aquest tema s'ha produït, de nou, un fenomen nefast que havia afectat els governs tripartits especialment els darrers anys: una mala comunicació de les decisions polítiques, bàsicament per nul·la. I per reactiva: es respon quan els mitjans pregunten; no és el govern qui marca la pauta (i en cap cas imputo aquesta responsabilitat als tècnics de l'Ajuntament; és gairebé un tret distintiu del conjunt de la mal anomenada classe política de la ciutat, sembla que mani qui mani).

L'anunci de la suspensió del festival Shakespeare es va fer mitjançant una nota de premsa enviada als mitjans de comunicació, sense prèvia comunicació als grups municipals. No va sortir ni el regidor Marcel Martínez a fer una roda de premsa ben òbvia ni l'alcalde Joan Mora a explicar-ho, ni que fos aprofitant alguna altra activitat. Tampoc cap d'ells n'han dit res al món 2.0, ni al bloc, ni al Twitter ni al Facebook -i això que sobretot Mora n'és un usuari gairebé compulsiu-. Què va passar després d'això? Un cop enviada la nota als mitjans de comunicació, aquests, com és obvi, van demanar prendre declaracions al regidor, cosa que Martínez va fer un per a un, afegint dificultats a la necessitat d'emetre un sol missatge, contundent, diàfan i clar de perquè s'ha decidit acabar amb el festival. I a més, a més, obrint molts més dubtes al voltant de la qüestió: és cert que es podran estalviar tots els 83.000 euros previstos en els pressupostos de 2011? O com s'apunta des de les files de l'esquerra s'hauran de desembutxacar entre 20.000 i 30.000 euros per rescindir els contractes previstos? Es deixa la porta oberta a fer el festival l'any que ve, si la conjuntura millora? Quina és la política cultural i teatral prevista del nou govern? Queden moltes qüestions -gairebé totes, francament- per respondre.

Perquè dic que calen explicacions? Per situar el ciutadà i sobretot el món de la cultura, que ha quedat sorprès per la primera decisió. Perquè resulta que aquesta setmana el govern municipal ha contraatacat -ho va avançar el digital capgros.com- per la via dels fets, confirmant la presència a la Festa Major d'Antònia Font, grup referencial del nou pop en català que triomfa ara mateix a tot el país, i aconseguint refer el Sarau a la platja, el conjunt d'activitats que tenen lloc després dels Focs, que el govern anterior havia decidit suprimir. I això, que són dues notícies excel·lents i diuen molt de l'habilitat del nou govern per espavilar-se, quedaran tapades per l'afer del Shakepeare.

Heus aquí les preguntes: Es retalla el Shakespeare per poder redimensionar Les Santes? És a dir, es deixarà d'apostar per l'alta cultura per apostar per la cultura popular? És aquest el plantejament cultural del govern de la ciutat? Una cultura més adreçada a tothom? Senyors del govern, facin el que creguin que han de fer, però expliquin-ho bé.

CSA un any: Tortosa, amb Ferran Bel

Un servidor, l'alcalde de Tortosa Ferran Bel i l'Oriol Burgada, al nostre estudi mòbil improvisat al parc Teodor González de la població. L'Eli Solsona, la tercera membre de l'equip, era ja camí de Gandesa preparant els talls per la propera gravació, al cap d'escasses hores.

Reprenem el fil on l’havíem deixat. El dia anterior, 30 de juny, després de gravar el tercer programa de Com són els alcaldes al matí a La Canonja i a la tarda el quart davant l’església vella de l’Espluga de Francolí, havia acabat amb nosaltres sopant com uns reis convidats per l’alcalde David Rovira (CiU) -és de justícia subratllar-ho- en un fantàstic restaurant des d’on es divisava, quan encara era clar, tota la zona. Els sopars acabem tard i aquest, com no podia ser d’altra manera, també. Total, que vam acabar dormint poc, unes cinc hores, tot i que s’ha de dir, en honor a la veritat, que al final del viatge ja ens hauria agradat haver pogut dormir cinc hores de mitjana cada nit. Així que, ben aviat del nostre cinquè dia de ruta, vam llançar-nos cap al Sud autopista enllà en direcció a Tortosa. En aquell moment no sé si era conscient que m'havia deixat totes les meves camises a l'hostal del Senglar, a l’Espluga -horror!- però tampoc hi havia temps d’anar-les a buscar, de manera que Seur tindria un nou encàrrec. I nosaltres una nova despesa a abonar.

Tortosa, amb el seu alcalde Ferran Bel (CiU), era el punt més avall del mapa de tot el nostre viatge. Un indret força desconegut per tots els que fèiem l’expedició i que amb prou feines vam tenir temps de tastar. No ens vam moure del parc Teodor González, al costat de la Llotja; tot just vam tenir temps d’anar a comprar uns entrepans al bar més proper. Aquesta era, de fet, una de les coses no agradables que ens passava fent la ruta i que cada cop vam lamentar més. Després d’haver estat preparant els guions -especialment l’Oriol que és qui feia la currada màxima- durant unes quantes hores, aconseguíem saber unes quantes coses sobre l’indret que visitàvem i òbviament sobre l’alcalde a qui entrevistàvem. Fins i tot en alguns casos creàvem una mica de complicitat. Però sovint també passava que del poble o ciutat on anàvem... no en vèiem pràcticament res, i això ens deixava mal gust de boca. No era periodísticament decent. És clar que, en dies com aquest que intento reconstruir ara, no és que anéssim ràpid perquè sí... és que en fèiem dos, de gravacions; a la tarda ens esperava Miquel Aubà a Gandesa...

Suposo que emmirallats en allò del Born to run –aquells dia nosaltres també semblàvem “nascuts per córrer”-, Bruce Springsteen era la nostra banda sonora i gràcies a això vam acabar assumint el nostre esperit de periodistes rockers. Si, si. Gravar el programa es va acabar convertint en això: anem a un lloc, preparem el bolo, toquem i marxem corrents cap al següent concert a fer. Com els rockers. L’única diferència és que no érem als Estats Units ni ens dedicàvem a tocar cançons dalt l’escenari, tot i que això ho compensàvem amb la secció de “les músiques de l’alcalde”, on escoltàvem junt amb el batlle uns quants dels seus èxits preferits que normalment també ens agradaven a nosaltres. A més, abans de començar cada gravació, per agafar força, èpica i ànims, escoltàvem el Born in the USA. Més d’un alcalde, que normalment ja era assegut davant nostre, es devia pensar que estàvem tocats del bolet, mentre cantàvem –esgarrapàvem, més aviat- la mítica cançó.

Tornem, però, a Tortosa, ciutat on el pes de la història és determinant i la divisió entre dretes –franquistes- i esquerres –republicans- és encara vigent, encara que a nosaltres, de la Catalunya Vella, tot això ens sembli fins i tot estrafolari. L’alcalde de Tortosa, Ferran Bel, és un dels joves batlles de CiU –junt amb Albert Batet a Valls, Albert Batalla a la Seu d’Urgell i Santi Vila a Figueres- que s’obren camí amb força al territori, donant bona mostra del relleu generacional a la formació creada per Jordi Pujol. Tortosa, fins el 2007, havia governada durant vuit anys pel PSC, que havia aprofitat la mala premsa que el suport de CiU al Pla Hidrològic Nacional d’Aznar va generar. Però ara fa un any ja es veia a venir que Bel tenia tots els números per millorar resultats respecte el 2007, quan va quedar-se a 61 paperetes d’aconseguir la majoria absoluta. Aquest cop, ara fa tot just unes setmanes, Bel ha obtingut majoria absoluta al consistori amb dotze regidors, el 49 per cent dels vots emesos i una victòria aclaparadora en tots els barris i pobles del municipi. Bel és l’home de futur de CiU a les comarques de l’Ebre, sense cap mena de dubte. I sincerament crec que simbolitza una mena de síntesi, consistent, entre tradició i modernitat que molts voldrien a casa seva. Podeu recuperar el programa en àudio i el retrat de Bel aquí.

CSA un any: L'Espluga de Francolí, David Rovira

"Quina mala llet té aquest home", vaig pensar tot just sortir de la farmàcia que regentava la seva família, a quatre places de la font de l'església vella on havíem plantat el nostre set. No teníem ni idea de quina cara feia l'alcalde de L'Espluga de Francolí, en David Rovira, abans d'arribar al poble -mal fet, si- i vaig ser jo l'encarregat d'anar-lo a conèixer i saludar. Més freda, la salutació inicial, no podia ser. De moment, amb en Pere Regull a Vilafranca, en Josep-Fèlix Ballesteros a Tarragona i en Roc Muñoz a La Canonja tot havia anat molt bé; massa bé, començaven a pensar els nostres caps. Tan que, quan em vaig topar amb en David Rovira a la seva farmàcia, el comunicat que vaig fer a la tornada, al nostre estudi mòbil, va ser un lacònic: "Avui patirem". Tots es van quedar una mica preocupats i amb les seves cares em van venir dir: "Noi, algun dia ens havíem de trobar amb el primer...". (per cert, això del set he de dir que a partir d'aquell dia va començar a tenir molta gràcia. La televisió és molt més complicada, però la ràdio permet, de forma relativament fàcil, instal·lar un estudi mòbil al mig de la realitat: sobre un pont -a Balaguer-, dins un gran teatre -a Lleida-, al costat d'un llac -a Girona-... )

Clar, quin era el problema? Aquest programa només podia funcionar des del feeling mutu. És a dir, si no aconseguíem engatussar de bones a primeres l'alcalde de torn, els propers 55 minuts de ràdio podien ser els més insulsos de la història radiofònica, perquè la part seriosa seria extremadament seriosa i la part humana, la part de fer-li explicar coses més banals, no tindria cap mena de gràcia. Però no. Falsa alarma total. Quan el voluminós alcalde de CiU David Rovira va personar-se en el nostre estudi improvisat i va seure a la cadira de plàstic, vam començar a conèixer un bon jan que es dedicava a la política des de feia un mandat i mig. Un personatge que es va divertir tant, amb nosaltres, que ens va convidar a sopar, quan el capvespre ja s'esvaïa, en un magnífic restaurant des d'on vau veure com el sol es ponia sobre la Conca de Barberà. Podeu recuperar el retrat que en vaig fer i l'àudio de l'entrevista aquí.

Va ser divertida, aquesta visita a l'Espluga de Francolí. Per començar perquè havíem deixat enrera el sol espantós de la costa i ens havíem endinsat cap a l'interior, on feia, sobretot als vespres, una temperatura magnífica. Després perquè a l'Espluga hi havia estat feia poc, visitant el Museu de la Vida Rural promogut per la Fundació Carulla i que us recomana vivament. I després per l'ambient que s'hi vivia, autènticament, de poble. Un ambient on convivien nens autòctons i nens immigrants amb total normalitat i on la gran discussió -em va recordar els mítics conflictes d'una ciutat com Mataró- era si a la plaça del poble hi havia d'haver zona blava per fomentar la rotació de vehicles o al contrari: qui se'l quedava primer, no deixava la plaça fins que no li donava la gana. La política, als pobles però també a les ciutats, vaig pensar, molt sovint és això: pensar en el bé comú o mantenir els privilegis dels de sempre. David Rovira havia fet el primer, que el més lògic, però el responsable del bar de la plaça on vaig anar a buscar cafès i aigües, no ho veia ben bé així: "Ui, aquest alcalde...", va dir arrufant el nas quan vaig fer la típica preguntar per recollir una mica d'informació extra sobre el personatge.

I políticament, què se n'ha fet de David Rovira, un any després? Doncs a les eleccions municipals d'enguany Rovira tenia la intenció de no tornar-s'hi a presentar després d'un mandat de vuit anys al capdavant de l'Ajuntament de l'Espluga, i de sis anys com a president del Consell Comarcal de la Conca, però finalment, a petició del partit i després d'una llarga reflexió personal, va decidir renunciar a la tranquil·litat de tornar a la vida privada. I va tornar a obtenir sis regidors amb què pot governar amb gran placidesa. A més, David Rovira ara és membre de la Diputació de Tarragona com a representant la Conca de Barberà i l'Alt Camp.