La bioètica a 'Valors a peu de carrer'

En aquest tercer Valors a peu de carrer de la temporada, entrevista a Maria Carmen Giménez, psicòloga i membre del grup de recerca per la dignitat humana, els estadis de la vida i el respecte a la diferència, dirigit per Margarita Boladeras. Giménez ha participat en el marc del Congrés Internacional de Bioètica titulat «Ètica de la diversitat: gènere i cultura» que s'ha celebrat a Barcelona aquesta setmana. Us ho recomano molt especialment!

Dimecres dia 2, 20h, presentació del documental sobre els quinze anys dels Capgrossos a El Públic

Podria dir que és un gran honor poder anunciar després de tant i tant de temps... però faltaria en certa manera a la veritat, perquè la conceptualització, gravació i muntatge del documental sobre els Capgrossos de Mataró s'haurà fet amb un any just de feina, que per a un treball d'aquestes característiques és molt i molt poc temps. Molt de temps per a les persones, però un temps rècord per una producció d'aquestes característiques. Això no vol dir que les coses s'hagin fet a correcuita, sinó que, bàsicament, hem posat a treballant una vintena de persones que han deixat hores i hores i son i altres projectes perquè aquesta iniciativa arribi a bon port. En tot cas, aquesta és la carta que he remès a tot de gent propera i que difonc ara també a través del meu bloc:

"El proper dimecres dia 2, a les vuit del vespre i a l'espai cultural 'El Públic' de Mataró, presentarem el documental que des de Clack hem elaborat amb motiu dels quinze anys dels Capgrossos de Mataró. Una feina que han capitanejat l'Óscar Fernández i en Jordi Rovira a la direcció, auxiliats per més de vint persones que s'han volgut sumar amb entusiasme i dedicació al projecte. Un projecte que sense la complicitat de la colla i dels seus actuals responsables tampoc no hauria arribat a bon port.

El documental, òbviament, té un títol ben específic, on no apareix la paraula Capgrossos, per cert, però el nom serà una de les sorpreses que us desvetllarem si veniu a l'acte. No serà l'única, ja us ho avancem. Ens acompanyarà el periodista Espartac Peran, que ara fa setze anys va promoure la creació de la colla a través de les pantalles de Televisió de Mataró, on ell presentava el programa 'Mataró a sac'.

La projecció del documental en sí es farà en una vetllada el dimarts dia 15 de novembre a les 9 del vespre al Teatre Monumental. A partir d'aquell dia, tan a l'IMAC com a El Públic, podreu recollir les entrades que desitgeu -són gratuïtes-".

Joves que parlen de 'Valors'

És motiu de comentari, sovint, aquesta estúpida idea pel qual els joves no tenen valors. Es diu així, pel broc gros: "No tenen valors". És una manera de dir que el conjunt dels joves no respon als valors majoritaris d'altres generacions o que, en alguns casos, tenen una actitud incívica i irresponsable. Bé, com sempre, caldria desgranar molt bé el gra de la palla. Però després de veure el grup de joves que fa possible l'Espai Jove del programa Creure Avui que s'emet a m1tv, qualsevol pensaria exactament el contrari: tenim joves molt preparats i joves que tenen valors, que tenen idees, que tenen esperit crític i ganes d'aprendre. Aquests joves, des d'aquest mes d'octubre, reflexionaran un cop al mes sobre el tema de la revista Valors i traduiran aquesta reflexió en un espai televisiu. En el primer hi surt un servidor explicant aquesta experiència. Però l'interessant és el que ells diuen i exposen. El dia que vaig conèixer tota aquesta colla de jovenets -ep, que jo sóc molt jove, només en tinc 30... però és que aquests no arriben als quinze, la majoria!- vaig sortir dels estudis de Creure Avui feliç de veure com la vida et depara a vegades sorpreses ben agradables.

[LaRiera48] Per un Consell Comarcal reforçat

En una situació de recursos tan i tan migrats per les arques municipals de tots els ajuntaments del país, només hi dues maneres de poder tirar endavant la governació de la política municipal. En primer lloc prioritzant al màxim en les actuacions previstes, aprenent a dir que no, vaja; aquest sembla que que serà el mantra de l'alcalde Joan Mora en els propers tres anys i mig. I en segon lloc, ajuntant esforços amb els altres. Qui són els altres? Doncs poden ser la Generalitat o la Diputació de Barcelona però quan ho apuntava pensava especialment en les possibles aliances que es poden establir, a nivell simplement de compartir despeses, entre diversos pobles d'una comarca. A Catalunya, a falta de la necessària fusió de municipis que algun dia haurà d'arribar, hi ha alguns municipis que han començat a treballar en aquesta línia sota l'empara dels Consells Comarcals. En el cas del Maresme, aquests darrers mandats, per exemple, s'han dut a terme iniciatives fantàstiques en aquest sentit, com la de contractar la telefonia mòbil de totes les institucions que s'hi sumessin conjuntament. O en el consum de paper, simplement.

Doncs lluny de qüestionar la continuïtat d'aquests Consells, penso sincerament que es podria anar molt més enllà en aquesta qüestió. En què? Doncs se m'acuden exemples a dojo, però voldria incidir especialment en el camp de la promoció econòmica. De fet és increïble encara que la promoció econòmica dels municipis de la comarca es plantegi encara, en part, de forma particular, separada. Sí que es comparteix estrictament la política envers el turisme en el marc del Consorci de Promoció Turística, però hi ha tot un àmbit molt més gran en què es podrien agrupar esforços. La promoció econòmica en el màxim sentit, doncs, lligada estretament a l'oci i a la cultura, podria ser el mascaró de proa d'aquesta Consell Comarcal ampliat.

En aquest mandat, a més, tenim els principals ajuntaments de la comarca units pel mateix color polític, cosa que hauria de facilitar enormement aquest procés: Premià de Mar, Mataró i Calella són governats per Convergència i Unió. Per què no ens hi posem i donem sentit definitivament al nostre Consell Comarcal? Alcalde Mora, Alcalde Buch i Alcaldessa Candini: és el moment.

El Taizé que reconnecta amb Déu*

Clara Enrich, a Taizé, enmig de la imatge.

Aquesta ha estat la seva segona experiència a Taizé, la comunitat monàstica cristiana que des de 1940 acull integrants de diverses confessions i que, situada a l’est de França, és l’indret on molts joves passen l’estiu a la recerca d’unes vacances diferents. “Per a mi anar a Taizé és com tornar a néixer. No sé perquè però crec que com a molta gent Taizé és un dels pocs llocs on trobo a Déu en totes les coses. Sento a Déu en el silenci, en les mirades, en els somriures, en la solidaritat, en les rialles, en els nous amics, en els monitors, però sobretot en el meu cor”, afirma convençuda Clara Enrich, una vilatana de Ciutadella, a l’illa de Menorca. Ella, que ara està a punt de fer setze anys, és una estudiant a qui agrada molt la música i el teatre, motiu pel qual aquest setembre ha començat a estudiar 1r de Batxillerat d'Arts Escèniques, Música i Dansa. En el futur li agradaria fer magisteri i seguir amb la música “però com a 'hobbie'”, aclareix. També gaudeix de les trobades amb el seu grup de PostConfirmació al Centre Catequístic de Sant Miquel, al seu poble, cada dissabte a la tarda. “No fem el que s’entén normalment per catequesi sinó que simplement parlem de les nostres coses i intentem enfocar-les a la vida cristiana”.

No és la primera vegada que hi anava, a Taizé; de fet n’és una habitual des que era petita ja que, al seu torn, els seus pares en són també uns entusiastes. No se li fa, doncs, estrany, que els dies estiguin estructurats en base a les clàssiques tres pregàries d’aquest sorprenent monestir. Aquest any, però, ha estat diferent perquè és la primera vegada que hi ha acudit en grup, tot i que era el segon cop que hi anava sense la companyia paterna. “Per a mi ha estat molt especial poder compartir amb els meus amics aquesta experiència que porto tant a dins, ja que altres vegades, quan tornava a casa després d'una setmana allà em sentia molt sola perquè no podia compartir amb ningú el que jo havia sentia allà”, explica. El cas de la Clara explica la dificultat de ser cristià –i de manifestar-se’n en els ambients juvenils- avui en dia: “Ho podia compartir però ningú m'entenia, estava molt contenta de l'experiència viscuda però tornava molt trista perquè ja sabia el que m'esperava durant uns mesos que era la solitud i la tristesa. Aquest any tot ha anat diferent”.

La Clara pensa que, realment, creure és difícil quant ets jove i que “cada vegada ho serà més”. De fet, recorda com fa uns anys preferia no dir a ningú que participava d’un grup de catequesi, que assistia a missa regularment o simplement que creia en Déu, però afirma haver arribat a un moment en què ha dit “prou” i en què no li fa cap vergonya admetre les seves creences, a risc del que puguin dir-ne els altres: “M'he trobat amb gent que no em respecta, fins i tot parlo de gent estimada, i això m'ha fet mal, òbviament... Però crec que, poc a poc, com més gran em faci, més bé sabré portar la vida com a cristiana i menys em costarà expressar el que sento”.

Per acabar, creure en Déu, a la Clara diu que la fa sentir “més forta, més agredable, més solidària, més estimada”. De fet, creu que si no cregués en Déu, si Déu no estigues en ella, li faltaria alguna cosa. Així de senzill i així de profund.

* Publicat a Foc Nou d'octubre.

Una Catalunya lliure... de centralisme *

Em desperto a Mataró i ens n’anem a fer una entrevista a Berga, just després de passar per Granollers. Dues hores després arribem a Manresa i encara més tard serem a Terrassa. Ens sis o set hores hem fet un interessant –i cansat- recorregut per algunes de les ciutats mitjanes del país. Són ciutats que, durant les tres dècades de represa democràtica, han fet un tomb espectacular i que tenen uns centres que Déu n’hi do. A més, no estan tan lluny entre si com sembla, tot i que també és cert que cal fer una aposta definitiva per la mobilitat en el conjunt del país.

A això, precisament, volia anar. Aquests dies que tant hem parlat de trencar la idea d’Espanya com a país radial, hauríem d’entonar també el mea culpa per haver copiat per a la nostra pàtria el pitjor d’aquest sistema: som un país on encara tot ha de passar massa per Barcelona. No som, malgrat els avenços, un país en xarxa. I no ho dic només en un sentit comunicacional: subsisteix un esquema dual entre la gran ciutat i això que alguns en diuen “el territori”, que no està clar ni on comença ni on s’acaba.

Cal construir una nova centralitat a partir de les ciutats mitjanes que hi ha arreu del país i articular Catalunya com una xarxa de ciutats ben travada i equilibrada, on es pugui saltar de ciutat en ciutat –com fem els mataronins quan anem a Granollers- amb molta més facilitat. Hem de fer una Catalunya lliure de centralisme.

* Publicat a El Punt Avui aquest diumenge.

‘Cirkus Colombia’ i el final d’ETA

Des del moment en què ma germana, via Whatsapp, cap allà a les 7 de la tarda, em va anunciar el que feia hores que estàvem esperant, l’anunci del final d’ETA, vaig sentir aquella necessitat d’intentar viure al màxim aquell moment històric, intentant obrir les orelles tot el possible per quedar-me amb el màxim d’inputs i poder-me formar una opinió pròpia de la situació. M’havia imaginat l’escena: assegut còmodament al sofà miraria l’especial de TV3 al meu televisor –imaginava que en feien, després va resultar que no, incomprensible-, mentre endraparia un quart de quilo de castanyes que m’havia comprat per celebrar l’arribada del fred i consultaria compulsivament les piulades de Twitter, xarxa que les darreres setmanes s’està demostrant com una finestra excel·lent d’arribada i filtratge d’idees, coneixements i informació.

Però no va poder ser. En primer lloc per una qüestió purament pràctica: m’havia deixat les claus del pis en uns altres pantalons a casa –allò que passa quan te’n poses avui uns i demà uns altres sense intercanviar també tots els objectes que acostumo a dur a sobre-. I després per un motiu conceptual: feia molts dies que m’havia apuntat anar a veure Cirkus Columbia, de l’aclamat director Danis Tanovic –En Tierra de Nadie-, al Monumental de Mataró, dins el meu afany d’intentar no perdre’m qualsevol nou contingut relacionat amb els temes que m’obsessionen –Bòsnia n’és un, els que em coneixen ho saben-.

Total, que per culpa d’aquests dos motius, al final, a les nou del vespre, em trobava a la platea del teatre per veure la mencionada pel·lícula, que parla del moment immediatament anterior a l’inici de la guerra a Bòsnia. Però és clar, tornem-hi: aquell era un dia històric i jo resulta que estava a la platea d’un teatre, pràcticament sol, a punt de veure una peli que si, m’interessava molt... però en realitat on desitjava estar era al meu sofà veient en directe el final d’ETA, caram, per –entre altres coses- poder dir als meus fills o néts “si, si, me’n recordo que aquell dia el lehendakari basc va sortir des d’un tren a Nova York...” igual que quan pregunto a mon pare sobre el dia que van matar a Kennedy em diu: “Si, era a la Coma, fent teatre, va venir no sé qui a explicar-ho i tothom es va quedar molt commocionat”.

A mesura que va anar avançant la pel·lícula, però, vaig resoldre conceptualment l’afer: mentre una gent que ha estat més de cinquanta anys matant, extorsionant i amenaçant ens anunciava que havia arribat a la sàvia decisió d’abandonar les armes, el destí m’havia portat aquell dia en aquell lloc a veure aquella pel·lícula en una mena d’efecte revers. A la ficció que jo veia, per a uns, començava la guerra i a la realitat –si, de tant en tant feia una mirada al Twitter, ho confesso-, per a uns altres, s’anunciava el principi d’un final molt esperat. Veure com estava a punt de començar una guerra –que tu ja saps com es va desenvolupar- em servia per valorar encara més el final d’una acció violenta en un territori concret durant tants anys. Veure com, a gran velocitat, els odis van ressuscitant i organitzant-se a la pantalla gran em va servir per valorar especialment el que suposa haver estat capaços d’haver arribat aquí, entre molts –no tots-, a casa nostra. Per dir-ho més clar: només veient com de fàcil resulta desmuntar un país s’entén com de difícil és tornar-lo a muntar uns quants anys –dècades- després.

Així que avui només volia dir una cosa: moltes felicitats a tots els incansables lluitadors per la pau. Per a mi, vosaltres sou veritables herois. Penso en Ernest Lluch o Jesús Eguiguren, en Brian Currin o Gerry Adams, i també en Juan José Ibarretxe, José Antonio Ardanza i Arnaldo Otegi. Els que han estat valents i han saltat la paret com ningú hauria gosat de fer. Euskadi però també Catalunya i Espanya estan en deute amb vosaltres. Encara que molts no ho vulguin reconèixer.

[El Públic] Ens visita Vicent Partal, indirectament pare de la nostra idea

Vídeo de la presentació del projecte + VilaWeb, dimecres passat a El Públic.

El diari digital VilaWeb, el degà de Catalunya, que funciona des de 1995, ha començat una nova etapa d'obertura social del diari, en la qual els lectors poden donar suport a la línia editorial del diari i contribuir-hi econòmicament. El diari seguirà sent lliure de pagament però amb una sèrie d'avantatges pels contribuidors econòmics, que podran fer-ho en diferents modalitats. El director de VilaWeb, Vicent Partal, va ser dimecres passat a El Públic dins la gira de presentació del projecte que ha endegat per tot Catalunya per a explicar-nos-ho. Un acte que va ser interessant i estimulant; cada vegada que sento en Vicent parlar, més enllà d'opinions en l'àmbit ideològic i nacional, penso el mateix. Però és que a més a més, en Vicent, sense saber-ho, ha estat una persona clau a l'hora de conceptualitzar com podia ser -per ser diferent- El Públic. Li ho vaig explicar a ell mateix dimecres, venint en bus de Barcelona, i anant cap al local. Ara ho explico per aprofundir una mica en els orígens d'aquesta història els fruits de la qual comencem a recollir tot just ara.

El mes de gener de l'any passat vaig acudir amb el company fotògraf Sergio Ruiz a les instal·lacions de VilaWeb, a la seva nova redacció, al Raval de Barcelona, al carrer Ferlandina. Hi anava en nom de la revista Capçalera, del Col·legi de Periodistes, per entrevistar Vicent Partal i la seva dona, Assumpció Maresma, en motiu dels quinze anys del diari digital degà a casa nostra. Durant l'entrevista, Partal ens va explicar la filosofia d'intentar recuperar la idea de les redaccions viscudes, on hi passaven les coses. Per això havien decidit muntar una sala d'actes al costat de la redacció, les activitats de la qual s'enregistrarien mitjançant diverses càmeres de vídeo. Dos idees: que les redaccions siguin poroses, obertes al món al qual serveixen, i dos, que les coses que hi passessin es convertissin en continguts.

Vaig sortir de la redacció fascinat per totes aquestes idees. I en mica en mica es va anar configurant la idea d'El Públic, un espai on sumaríem un cafè cultural, les oficines d'una productora audiovisual com és Clack i tot un projecte cultural conjunt. Amb unes activitats que procuraríem enregistrar, per pocs mitjans que hi haguessin. I el que teniu a l'inici d'aquest post és un dels primers resultats de tota aquesta idea que hem anat esbossant els darrers dotze o tretze mesos. Gràcies, doncs, Vicent, per inspirar-nos i il·luminar-nos. Fins ben aviat.

[Valors] Pep Marí ens proposa aprendre dels campions

Vídeo de Pep Marí a 'Valors a peu de carrer', el setembre de l'any passat.




Dimarts que ve, a Tecnocampus, fem un acte organitzat conjuntament entre Valors, l’Iluro Hoquei Club [web], l’Institut d’Esports i Plataforma Editorial. Es tracta de la presentació de Aprender de los Campeones, de Pep Marí, cap de Psicologia Esportiva del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, ha estat col·laborador de la revista valors i és un dels fundadors del Pla Valors de l’Iluro Hockey Club, aspecte que li va merèixer la placa d’honor de l’ILURO HC. Serà el proper dimarts dia 25 a les 7 de la tarda, a la Sala Burriach del Tecnocampus de Mataró. Divendres passat Marí va protagonitzar la segona edició de Valors a peu de carrer, l'espai que des de Valors i l'editorial Proterus fem a Ràdio Estel. Podeu recuperar aquest contingut sobre aquestes línies.

[Valors] Antoni Gutiérrez-Rubi: 'La política s’ha deixat de fer les preguntes claus''

Davant la proximitat de la convocatòria electoral del proper 20 de novembre, en aquest Valors del mes de novembre un servidor ha conversat amb aquest reputat consultor polític, que acaba de treure un nou volum, La política vigilada. De la conversa de gairebé una hora que hi vam mantenir, en va sortir l'entrevista que apareix a la revista. Si en voleu la versió sencera, podeu enviar-nos un correu electrònic a redaccio@valors.org.

Una altra campanya electoral per davant, però cada cop la gent sembla menys interessada en aquests períodes previs a les eleccions. Per què?
La gent està preocupada pel seu futur. I pel seu present. I del que està cansada no és tant dels processos electorals, sinó de la sensació -gairebé la convicció- de què la política no està a l’alçada. Ha fracassat en la seva doble responsabilitat. Per una banda en la de ser el poder democràtic, el poder sobre els poders, i per tant, en la seva capacitat directiva, reguladora, endreçadora de la societat –parlo en particular dels poders econòmics i financers-; ha fracassat en aquesta capacitat de portar el volant. I d’altra banda, en la capacitat per millorar el procés democràtic, la representació democràtica, la participació democràtica, fent de manera clara, continuada, constant, aquelles reformes, aquelles innovacions (amb la flexibilitat que pertoqui) que permetin incorporar molta més gent al debat polític i a les decisions democràtiques. La societat democràtica és més exigent, més madura, vol més decisions, més participació, més diàleg i més intercanvi en la política representativa.

Bona notícia, en tot cas, que la gent s’encengui més perquè vol dir que cada cop li interessa més allò públic. O no?
Sí, sí, és una excel·lent notícia. El problema és que, com que la decepció és molt gran, la irritació i la impaciència també ho són. I el problema que tenim és que això pugui derivar en antipolítica. O populisme, que seria el fracàs de la política i el fracàs d’aquesta energia democràtica que hi ha a la societat. Si l’anhel de més participació, de més transparència, acaba derivant en populisme o antipolítica... fracassem. Fracassem tots en aquest procés de renovació de la política. Però sense aquesta pressió constant d’exigència, de fiscalització, una mica impacient, però molt estimulant, la política formal tampoc farà els canvis que ha de fer. És molt bona notícia aquesta efervescència, però ha d’estar orientada cap a fer canvis a la política formal.
I la política formal ha de tenir la capacitat d’assumir-los i d’entendre que fora les
estructures dels partits i dels formats de participació institucionals hi ha una quantitat
d’energia democràtica cívica i política que cal acollir i incorporar.
O sigui que el problema és de mediació, de com es fa per incorporar aquesta energia democràtica al sistema.
Sí. És un problema de mediació, però que no afecta només a la política sinó a altres sectors. Hi ha abundància d’informació, i de bona informació, plural, molt dinàmica... i l’espectador o l’oient ha esdevingut un actor perquè els mediadors, els interpretadors de la realitat que són els periodistes i els mitjans de comunicació tenen problemes i han de repensar el seu model de negoci, però sobretot el seu paper a la societat. El mateix passa a la política: quan fora dels partits o dels sindicats, hi ha una gran dinàmica participativa, una gran energia social i molts ciutadans que no volen esperar només consignes ni ordres ni cites sinó que volen fer coses i comencen a fer per si mateixos el canvi que ells desitgen pel món o per la seva comunitat... el paper dels mediadors està en qüestió. Hi ha una abundància d’iniciatives polítiques no mediades per les forces polítiques. Aquest paper frontissa perd la posició de privilegi. I necessita relegitimar-la, amb més reputació, més credibilitat, més confiança, per refer el seu model de relació. Però la paradoxa, i aquí entrem en el terreny del 15-M, és que hi ha d’haver mediadors,
algú que canalitzi les demandes... Que la democràcia representativa, com a única oferta per a atendre, incloure i aprofitar l’energia social és insuficient, és una constatació evident. Ha quedat coixa; no és capaç d’integrar el volum d’energia cívica i democràtica que està a la nostra societat. I el que hem de discutir és això. (...)

Joan Pera parla de la seriositat a 'Valors'

Mira el Valors.tv protagonitzat per l'actor Joan Pera.

Joan Pera és una persona extremadament seriosa. De conviccions fermes i profundes. Que intenta viure amb sentit. I, com acostuma a passar –malgrat el gruix del seu públic ho pugui pensar–, Joan Pera no es passa la vida explicant acudits ni fent gracietes a la gent. Ni molt menys. No és que no li agradi fer riure, al contrari, sinó que per a ell, aconseguir fer riure una estona a algú és una cosa molt seriosa. Això és el que es desprèn de la mentalitat de l’actor Joan Pera després de passar una bona estona, reposada, amb ell: el popular actor còmic, que ha demostrat també la seva capacitat com a actor dramàtic, és una persona de profundes conviccions, que es pren la seva feina de forma molt seriosa, com ho faria qualsevol altra persona.

Nascut en el sí d’una família de classe treballadora que regentava una botiga de fruita i verdura a Mataró, el ‘pare Pera’, com l’anomenen els seus sis fills, és un treballador nat. Un home que busca la perfecció tan si és dalt l’escenari com si es troba doblant una pel·lícula. No és que Pera hagi oblidat aquella època, sinó que en fa bandera contínuament: “Els meus primers vint-i-cinc anys els vaig passar despatxant a la parada de casa. La relació amb la gent la vaig començar allà. I portar una botiga és una tasca molt seriosa”. On a vegades cal actuar, també, és clar: “Tu pots tenir mal de cap però el client sempre és el client i sempre se l’ha de servir”. Doncs al teatre, segons Joan Pera, cal fer el mateix que al mercat: “Quan som al teatre estem servint un text, una rialla, un moment de felicitat als altres”, apunta. “Aquella gent ha vingut per tu, per ser feliç una estona, i aquella estona intento només estar per ells”. I arribats a aquí, per tancar la reflexió, cita l’actor novaiorquès Woody Allen, al qual ell ha doblat tan en castellà com en català: “Sóc graciós perquè faig riure a la gent i això és molt més seriós del que la gent es pensa”.

Això no vol dir que Pera, autoexigent com és, estigui satisfet del tot de la seva vida. “Sóc una persona que he viscut molt, he rigut molt, he fet riure molt però tinc aquesta sensació de què ha passat la meva vida sense tenir temps perquè la meva vida tingués un sentit més seriós. Tinc por de morir-me i que a la meva làpida hi posi: no va tenir temps”. El proper dia que el vegin
al teatre fent-los riure, pensin en tot això. Segur que encara els agradarà Maria Coll, més Joan Pera.

* Nova secció que surt a partir del mes d'octubre a Valors [web].

[Clack] D'aquí a un mes el documental de Capgrossos al Monumental

El dia 16 de novembre farà un any de la inclusió dels castells com a patrimoni immaterial de la humanitat. La vetllada abans, dimarts dia 15, estrenem el documental sobre els 15 anys de la colla castellera Capgrossos de Mataró.

Recapitulem. El passat mes de juliol, just abans de l’inici de Les Santes, com a Clack presentàvem al Teatre Monumental de Mataró Santes15!, un projecte audiovisual al voltant de la nostra Festa Major: quinze equips de realitzadors coordinats per Eloi Aymerich mostraven la seva mirada sobre aquesta cita ineludible del calendari mataroní. Era un projecte, com ara el del documental de Capgrossos, que incidia en la dèria que tenim a Clack des de fa molt temps: explicar com som, a casa nostra, a través del llenguatge de la imatge, de l’audiovisual. Parlar de les “nostres coses”, sense voler dir que hagin de quedar entre nosaltres, a través del llenguatge del moment.

Aquest és l’esperit amb què mesos enrere vam entomar el repte de tirar endavant un documental sobre la colla castellera local, els Capgrossos de Mataró, a partir d’una idea plantejada per l’amic Efrén Garcia, periodista casteller, que ha estat un dels puntals del projecte. El quinzè aniversari de la colla, que se celebra aquest novembre, ens va semblar que era l’ocasió propícia per explicar una de les històries més fantàstiques que s’han construït els darrers temps a la capital del Maresme. Una història molt humana on els sentiments, les emocions i els valors han estat claus i durant la qual els membres de la colla han exhibit en tot moment una gran capacitat de superació. Un relat que teníem moltes ganes d’explicar perquè tot i que els protagonistes són mataronins, la seva història és absolutament universal i creiem que pot interessar a moltíssima gent, arreu del país i més enllà.

De manera que, ara fa ja sis mesos, vam posar carburant a la màquina i vam engegar els motors de la producció intentant conformar el millor equip possible. Finalment, el documental el signen l’Òscar Fernández, realitzador membre de la xarxa Clack, i el periodista i casteller Jordi Rovira, auxiliats en la part de l’argument i la història pels propis Efrén Garcia i Ariadna Vázquez, també de la xarxa Clack. Tots plegats auxiliats per una vintena més de persones sense les quals res d’això hauria estat possible. Sense els quals hauria estat impossible dur a terme un rodatge intens, que ens ha portat fins a Londres, rememorant el viatge de fa cinc anys que va esdevenir un dels punts d'inflexió més importants per a la colla.

Des de Clack, aquest documental és la manera de felicitar la colla castellera per la seva curta però intensa història, amarada d’humanitat i sensibilitat. Una història universal, amb protagonistes de Mataró, que ens ensenya de què és capaç un col•lectiu humà plural i divers quan decideix fer pinya de valent.

Valors 86: L'excel·lència (Octubre 2011)

Francesc Cabana en un moment de l'entrevista que Maria Coll li fa en aquest número de Valors. Foto: Sergio Ruiz.

"Sèneca deia que “la vida és com una obra de teatre, perquè no és la duració allò que importa sinó l’excel·lència dels actors”. I no estava mancat de raó. La recerca de l’excel·lència és positiva, ens ajuda a millorar, a créixer, a superar-nos dia a dia. Sense aquest valor, ni les persones ni els pobles haurien desenvolupat les seves potencialitats i, per tant, el món no seria ara tal com és. Però l’excel·lència no es pot basar ni en la irrealitat ni en l’exclusió. Obsessionar-nos amb l’excel·lència sense conèixer els nostres límits ens pot conduir a la frustració. I considerar només excel·lents aquells que tenen un coeficient superior a la resta ens porta a menystenir la major part de la societat. Si com afirmava Sèneca la vida és una obra de teatre, sempre caldran actors, tramoistes, il·luminadors, guionistes... perquè l’espectacle funcioni. I només si cadascú busca l’excel·lència en la seva tasca i en la seva actitud en fer-la, al final la funció serà admirable.

La recerca de l’excel·lència, encara que sempre hem tingut en consideració aquest valor, és específicament el nostre objectiu per a aquest curs. La tria d’aquest valor no ha estat
en va. Com heu pogut veure la imatge de Valors ha canviat completament. Però no solament hem fet un rentat de cara a la revista. A partir d’ara a Valors trobareu noves seccions i nous
articulistes. Fer una publicació d’aquestes característiques i des del voluntariat no és una tasca fàcil, però això no és una excusa per no intentar assolir l’excel·lència en el nostre àmbit.
I aquest és el nostre repte. Potser no ho aconseguirem del tot, però amb l’esforç de tots, amb la suma de cada membre de la família Valors, a cada pas serem una mica millors".

Aquest és l'editorial del número sobre l'excel·lència que serveix per encetar una nova etapa a la revista Valors, on es reforcen els continguts periodístics intentant completar la mirada sobre l'actualitat des del punt de vista dels valors. En aquest primer número incloem una entrevista al consultor polític Antoni Gutiérrez Rubí [vídeo] sobre les perspectives que s'obren amb la nova legislatura política a Espanya, un reportatge sobre l'equip de futbol base -el Margatània- que es va fer famós la temporada passada per no marcar pràcticament cap gol, una secció d'analisi on la Maria Coll i Joan Salicrú parlen d'un element de l'actualitat -en aquest cas els deu anys de l'11-S- i la reflexió que fa un personatge popular sobre un valor en concret, en aquest cas Joan Pera [aquí].

Pel que fa al monogràfic: l'article introductori va a càrrec d'Audrey Damas i Jordi Naval, coordinadors de la Fundació Escola Emprenedors. En segon lloc apareix l'entrevista a Francesc Cabana [extracte aquí], historiador de l'economia que acaba de treure un volum sobre com l'excel·lència ha impregnat la classe empresarial catalana en els darrers dos segles. Completen el monogràfic articles de Xavier Ametller, psicòleg; una entrevista a Jaume Bertranpetit, director de l'ICREA de la Generalitat, un article sobre l'excel·lència en el món educatiu a càrrec del pedagog Ricard Aymerich i les pinzellades d'Anna Olm (El mot), Judith Vives (cinema), Albert Pera (poesia), Maria Salicrú-Maltas (música) i tres de noves a càrrec d'Eulàlia Puigderajols (Joc de cartes), Ramon Salicrú (Història) i Albert Botta (filosofia).

Esperem que totes les novetats serveixen per elevar el llistó de continguts de la revista sense perdre la voluntat de ser assequible a un públic inquiet o crític, com sempre hem pretès.


Si vols completar el contingut del número, escolta el primer Valors a peu de carrer de la temporada presentat per Elena Canseco i emès diumenge al vespre per Ràdio Estel.

Ara sí, la nova revista 'Valors'*

Gràcies per ser aquí i disculpeu de nou l’absència d’en Saül Gordillo que és qui havia de glossar la revista i no ens pot acompanyar, finalment, per malaltia.

Durant el dia d’avui, diversos mitjans de comunicació que ens entrevistaven ens han preguntat: perquè feu un canvi ara, i no coincidint amb el cinquè aniversari o amb els deu anys o el número cent? És una bona pregunta.

Aquest és un canvi que crèiem necessari fer-lo ara, sense esperar un dia més.
No hem estat mai autocomplaents; sempre hem pretès anar una mica més enllà. I ara, en moments de crisi econòmica i a molts nivells diferents, hem pensat que havíem de fer una aposta per l’excel·lència. Si no ens renovem, si no treballem més i millor, no ens en sortirem. Doncs havíem de donar exemple. És la nostra particular resposta a la crisi, que ve de creixement, recordem-ho.

Aquest no és un només un canvi d’imatge, us n’adonareu de seguida que obriu la revista.
És una revista nova, la que teniu a les mans, que vol ser capaç de llegir els fets de l’actualitat de forma més profunda, més assossegada, per això hem incloem a partir d’ara tot un bloc inicial d’actualitat, per poder aprofundir més. Per intentar fer el paper que les grans revistes europees sempre han fet: anar més enllà del dia, respondre més el per què que no pas saber el què. Intentar saber allò que els periodistes es pregunten cada matí: què està passant? Quines són les corrents de fons, les tendències?

Aquest canvi no hauria estat possible sense moltes complicitats.
I com que sempre es parla dels que escriuen amb lletres, avui volíem concretar aquest agraïment als que escriuen a través de les formes, de les imatges. També escriuen, si. Parlo d’en Sergio Ruiz, el fotògraf que des de fa un parell d’anys s’ocupa de les portades i que ara podrà demostrar-nos les capacitats que té pels retrats, i d’en Manuel Cuyàs, que s’ha ocupat de refer la revista de dalt a baix. Dos professionals que treballen amb excel·lència: amb en Sergio ja ho havíem comprovat. Amb en Manuel, amb qui hem treballat junts ara per primer cop, ho hem pogut certificar en infinitud de vegades al llargs dels darrers cinc mesos en què hem fet de nou aquesta revista.

Sense la complicitat d’en Sergio i d’en Manuel i sense la complicitat d’una seixantena –es diu aviat, SEIXANTA!- de persones cada mes, aquest projecte no existiria. No hi hauria Valors. Som una obra col·lectiva i volem donar-vos les gràcies a tots.

Ells representen el professional pel qual la crisi és, sobretot, un estímul per fer les coses millor, amb excel·lència. En Sergio capaç de discutir fins la sacietat com fèim i refèiem la portada, en Manuel capaç de plantar-se a Les Franqueses del Vallès per comprovar durant uns segons com la tinta quedava correctament plasmada sobre el paper.

Acabem com començàvem: si no som excel•lents –si no ho intentem, almenys-, no ens en sortirem. Doncs volem ser excel•lents nosaltres també.
Aquesta revista nova, aquesta nova revista que us presentem avui és la nostra contribució a aquesta idea.

Gràcies a tots per la vostra assistència. Comptem amb el vostre suport i la vostra complicitat.

* Discurs llegit avui a l'acte de presentació de la nova revista i conferència sobre l'excel·lència de Francesc Cabana, historiador de l'economia, advocat i president de l'Ateneu Barcelonès.

[Clack] Comencem a treballar per l'Editorial Columna: 'Llibertat', de Franzen

Aquest espot que veieu aquí a sobre correspon a Llibertat, de l'escriptor nordamericà Jonathan Franzen, que edita Columna Edicions i pels quals hem fet aquest vídeo des de xarxaClack un equip format per Marc Arisa, Joan Ayza i un servidor. Un plaer poder participar de la moguda que es genera al voltant d'un llibre com aquest i haver pogut entrevistar Jordi Puntí, Dina de la Lama i Lluís Morral, i haver comptat amb la complicitat de la Llucia Ramis. Esperem poder-ne fer molts més.

La pel•lícula que ens vam muntar l’11-S*

Fa deu anys els periodistes estàvem una mica perduts. Tot i les nostres consultes als amics historiadors –que en realitat són periodistes de llarg abast, de mirada històrica-, no encertàvem a saber en quin món vivíem. Havia caigut l’URSS i la resta de països del camp socialista, s’havia esfondrat Iugoslàvia, hi havia genocidis gravíssims però aïllats com a Ruanda... però no sabíem quin era el denominador comú que ens servia per a situar-nos en el cosmos. Segurament la globalització ocupava aquest paper relligador de tot el que estava passant, però per a tots plegats seguia sent un procés excessivament eteri, difícil de concretar. Vivíem un temps de bonança econòmica, una notícia positiva que no encaixava amb les escaletes habitualment tristoies dels telenotícies. I a Espanya, amb total naturalitat, la dreta governava per segon mandat consecutiu i amb majoria absoluta. I no passava res.

De cop i volta, els atemptats de Nova York, l’11-S, i les seves posteriors seqüeles, van donar-nos una resposta brutal. Sense esperar-nos-ho teníem sobre la taula un relat fantàstic –en termes de frenesí mediàtic- pels propers deu anys: enterrada la Guerra Freda, el nou enemic era Ossama Bin Laden i Al Qaeda; començava la guerra entre Occident i l’islamisme fonamentalista. Tot el segle XXI estaria dedicat a combatre aquesta nova amenaça. Semblava que ordenéssim el món de nou. Era, a més a més, un relat ben dosificat, en termes narratius: un inici sorprenent, com té tota bona pel·lícula, als EUA; un segon capítol a l’Afganistan dels talibans i al cap d’un parell d’anys, quan l’atenció de l’audiència podia començar a decaure, el clímax final amb l’Iraq i la subsegüent guerra civil encoberta. Els periodistes vam jugar a fer d’historiadors i vam convertir un fet puntual –per bé que gravíssim- en l’element que suposadament marcava l’inici d’un nou període de la humanitat. Després del parèntesi obert pel final de la Guerra Freda, ja podíem anunciar que el segle XXI havia començat.

Deu anys després és obvi que no hi va haver tal nova era perquè, tot i que el terrorisme d’arrel islamista segueix vigent en alguns punts del planeta, la Primavera Àrab a la qual hem assistit atònits els darrers mesos ens ha ofert un nou relat que nega l’anterior. “La gent dels països musulmans, com vostès, el que volem és llibertat i democràtica”, ha semblat que ens deien –creuem els dits i esperem que així sigui- des de l’altra banda del Mediterrani. I és clar, aquesta afirmació ha tirat per terra la pel·lícula que ens havíem muntat deu anys enrere: s’ha acabat la guerra entre Occident i l’Islam extremista que havia de durar dècades i ara tots volem construir les nostres societats en base a la justícia i a la llibertat.

L’11-S, en certa manera, ens va distreure. Ens va focalitzar excessivament la visió i el pensament en el Xoc de Civilitzacions anunciat per Huntington sense adonar-nos-en que el món estava canviant. I que apareixien, per exemple, nous actors mundials fins llavors irrellevants. Ho recordava el periodista de La Vanguardia Xavier Mas de Xaxàs en una tertúlia al 3cat24: no vam parar prou l’atenció a l’emergència de la Xina, la Índia, el Brasil o Rússia, els anomenats BRIC, que van arribar a tenir xifres de creixement del PIB de dos dígits. Més encara: mentre no ens adonàvem d’això, tampoc intuíem que a Occident s’estava larvant una crisi economico-financera de conseqüències encara avui incertes. Compte: potser això ha estat sempre així; fins que els fets no guanyen perspectiva no som capaços de determinar-ne l’abast real en els llibres d’història. La diferència entre fa unes dècades i ara rau en què la pressa sistèmica –també mediàtica- en què estem instal·lats sembla que ens exigeixi als periodistes fer d’historiadors i determinar contextos globals, feina que no ens pertoca. Cadascú ha de fer el seu paper de l’auca.

L’11-S, per tant, no va canviar el món de la manera que ho vam preveure en aquell moment. Sí que va canviar una cosa: en nom dels atemptats la generació de por al nostre entorn ha estat brutal, així com la prevalència definitiva de la seguretat en el binomi històric que sempre ha format amb la llibertat. Hem agafat por del món; respecte els avions, la seguretat, la immigració... i aquest sí que ha estat un gran canvi de fons. Però no perquè el món sigui efectivament ni pitjor ni més violent. Probablement el contrari.

* Publicat a Valors [web] del mes d'octubre (número 86).

[LaRiera48] Mora situa el seu home fort al capdvant de Cultura

Primer cop de timó de l'alcalde Joan Mora passats els cent primers dies de govern municipal.
Aquest divendres dia 7 ha anunciat una remodelació del govern a causa de la renúncia de Marcel Martínez com a regidor, impossibilitat per motius de salut per a desenvolupar la seva tasca. Marcel Martínez ha estat segon tinent d'alcalde i regidor de Cultura i Ensenyament entre juny i setembre de 2011, tan sols -Olga Ortiz, d'Unió Democràtica, entrarà al consistori per substiuir Martínez, mantenint així la quota dels democristians i passant-se a ocupar de l'àmbit de Benestar Social-. Una molt mala notícia, la baixa forçada de Martínez, a tants pocs dies de la seva constitució, però que Mora ha resolt de la millor forma possible: agrupant les carteres de forma més racional i compacta, i posant l'èmfasi polític on calia.

Veiem-ho. Amb la situació d'interinitat de Marcel Martínez, era obvi el buit a les carteres d'Educació i Cultura. Però mentre que l'IME ja tenia nou director nomenat, l'IMAC no. I l'IME pot funcionar amb una director com Pilar Navarro, però l'IMAC necessita els dos càrrecs, el regidor i el director. Un regidor que faci estrictament política: gestió d'interessos contraposats. I que digui molts nos en situació de crisi. I que clavi un cop de puny a l'Antiga Beneficència quan faci falta. Dins del govern municipal aquest perfil només el compleix amb excel.lència una persona: Joaquim Fernàndez, que a més ja estava actuant de facto com a responsable d'aquest àmbit. Mora, doncs, ha fet de la necessitat virtut i ha col.locat el seu home fort, el seu principal escuder en una àrea molt important pel matarocentrisme, la ideologia tranversal que remena les cireres al Mataró Centre.

Fernàndez, en una bona combinació, serà també el responsable de festes populars, però aquest àmbit tècnicament dependrà de Participació, no de Cultura. En els últims anys, la poca claredat d'aquest àmbit havia provocat greus enfrontaments entre regidors d'ERC, responsables de Cultura, i del PSC, l'electorat del qual gravita sovint a l'entorn de l'àmbit de les festes populars.

Finalment, però, aquesta remodelació té una significació política de llarg termini: indica que no hi haurà altres canvis en molt de temps, si és que n'hi ha en tot el mandat. Feta aquesta modificació, seria molt estrany que Mora tornés a acometre cap altre canvi en el cartipàs abans de les properes Santes, per tant això indica que Mora governarà en minoria i que descarta forçar un pacte amb el PSC o el PP. L'aposta és, doncs, en minoria.

'Del Mesón del Universo' a 'El Públic' passant per Can Damià

El Mesón del Universo era una fonda situada al Camí Ral, just darrera l'actual escola Santa Anna, que a finals del segle XIX i principis del XX regentava el meu besavi, Ramon Salicrú i Masvidal, que resulta que era un republicà federal de la línia de Pi i Margall. El Camí Ral era en aquella època la carretera que anava a França i hi havia altres fondes o llocs per aturar-se en el viatge nord enllà. Per la seva part, Can Damià, al capdavall de la Plaça Xica, era la ferreteria on va treballar anys després el seu fill, avi meu, Ramon Salicrú i Noè, catòlic de les famoses Congregacions Marianes -la vena periodística em ve d'ell, sembla ser. Feia articles de caràcter religiós que es publicaven després en el bitsetmanari El Pensament Marià, amb seu al Foment-.

En realitat, resulta que Can Damià estava situat exactament al mateix lloc on divendres passat obríem El Públic, un nou espai cultural al servei de la cultura i del territori, en un projecte conjunt entre en Xandri Calsapeu i la productora Clack [web]. Em fa gràcia, explicar aquest detall: allà on treballava l'avi -que malauradament no vaig conèixer- resulta que hi hem acabat muntat un espai que és un establiment de restauració -com el que tenia el seu pare-, però que també són les oficines de Clack i per tant allà on fem força treballa administratiu -factures amunt, factures avall, com devia fer l'avi Ramon també, perquè la seva feina era d'administratiu-.

A vegades penso com n'és de gratificant poder seguir vivint a la terra dels meus avantpassats, passejant pels mateixos carrers i places que ells i, a vegades, com en aquest cas que explico, treballant fins i tot al mateix indret on ells ho havien fet. No tothom ho pot dir. Jo, en canvi, tinc aquest privilegi. I me'n vanaglorio. Un privilegi que, al seu torn, em permet construir, ara i aquí, de forma col·lectiva, però amb tota una trajectòria, sòlida, al darrera. Evitant aquesta sensació de "descobrir la sopa d'all" tan pròpia del nostre país, on cada generació bàsicament sembla que tingui ganes d'estossinar l'anterior.

En tot això també pensava divendres passat durant la inauguració de El Públic: no som més que un esglaó en la cadena de persones que, des de fa dècades, treballem per donar el millor de nosaltres mateixos a la ciutat -i a la comarca, hi afegim ara- on hem tingut la sort de néixer. És la nostra forma de remerciar la Providència per haver-nos fet aquest regal; no tothom es desperta cada dia en un lloc tan fantàstic com al Maresme. No tenim cap recança en reconèixer-nos "néts de" ni en "fills de" -en aquest apartat per exemple, d'experiències com l'Arcàdia Cafè Cultural o de la Casa de la Música Popular ens defineixen-. Al contrari, en fem bandera. Venim de lluny i volem anar més lluny encara, però sense perdre el Nord que ens il·lumina provinent del passat.

Aquest curs, altre cop els 'Valors a peu de carrer'

Vídeo de Francesc Grané en un 'Valors a peu de carrer' de desembre de 2010.

Durant tot el curs passat, a l'emissora Ràdio Estel i Ràdio Principat -d'Andorra-, la revista Valors ha tirat endavant cada dilluns al vespre el programa Valors a peu de carrer, obrint així una pota ràdiofònica en el conjunt del Projecte Valors. Doncs sortosament us puc anunciar que el programa torna aquest diumenge dia 9 a les 10 de la nit a les ones de Ràdio Estel de la mà de la jove periodista Elena Canseco i fet a mitges amb els amics de l'editorial Proteus, amb qui estem unificant esforços i interessos, en aquests temps de crisi on cal seguir fent el que fèiem però ajuntant mans. Com sempre, seguint la filosofia de la casa, tindrem els valors ben a prop de carrer. Podeu recuperar els programes del curs passat aquí.

Aprofitar els exalcaldes*

Amb el pas dels anys, la nostra democràcia es va desenvolupant de forma espontània però també ha d’anar trobant solucions a problemes nous, fins i tot pel que fa a la pròpia experiència democràtica. Ara que ja han passat més de trenta anys de la seva represa hi ha una qüestió no resolta, especialment en l’àmbit local. I ningú ho té en compte. És la gestió pública de les figures que han ostentat el màxim càrrec a nivell municipal, els alcaldes. Penso en l’exalcalde de Mataró, el socialista Manuel Mas, que ara és notícia perquè clou set anys de trajectòria discreta al Congrés dels Diputats. Mas va ser alcalde de la meva ciutat de 1983 fins al 2004, tota la meva infància i joventut. La seva empremta és visible arreu.

No pot ser que persones que han deixat la pell durant 21 anys al capdavant d’un Ajuntament no tinguin cap reconeixement. És injust per a ell i absurd pel conjunt de la ciutat. Quina imatge projectem de cara a les generacions futures si no reivindiquem la tasca dels que han precedit, amb els seus encerts i errors? No parlo de posar el seu nom en un carrer sinó d’aprofitar el seu know how, el seu coneixement sobre la ciutat, per millorar la qualitat de la governació. L’alcalde Mas –i els seus predecessors- mereixen un reconeixement. Fins ara “els seus” no ho havien considerat mai adient. Ara, el nou govern municipal de CiU podria optar també per un canvi en aquest sentit.

* Article publicat avui a El Punt Avui.