[Valors] Al Millennium de TV3, parlant sobre la llibertat

Ja està disponible a la xarxa el programa Millennium emès aquesta nit al canal 33 dedicat al tema de la llibertat, on he tingut la sort de participar en categoria de codirector de la revista Valors [web], càrrec que comparteixo molt gustosament amb l'amiga i companya Maria Coll. En el programa hi van participar, a banda d'un servidor, els escriptors Josep Franco i Robert Saladrigas i els filòsofs Anna Estany i Francesc Torralba, aquest darrer padrí de la revista i persona pel qual professo sincera admiració -per tant immensa vergonya d'aparèixer en un programa de televisió al seu costat, com podeu intuir-.

Vaig intentar defensar una mica el que vam aprendre -o refermar- el maig de l'any passat en la III edició de la Jornada Valors i Compromís amb presència de Lluís Sáez, Victòria Camps, Bernat Dedéu, Raimon Ribera i Montserrat Tura [recuperar intervencions aquí], que va quedar reflexat en un número de la revista [aquí] -de fet, en petit comitè sempre explico que el millor de participar en aquesta aventura fantàstica que és Valors és tot el que aprenc, en tots sentits: sobre els valors, sobre el periodisme, sobre la reflexió...-. En primer lloc que, perquè la llibertat tingui tot el seu sentit, cal que nosaltres mateixos la limitem, la dosifiquem, no la practiquem a cada moment sense pensar en les conseqüències dels nostres actes; en segon lloc que, contradient el poeta, ni tot està per fer ni tot és possible i el pensar-s'ho només ens provocarà dolor i patiment -"cada acte de llibertat implica una frustració", ens hem repetir mil cops amb l'amic Francesc Amat-.

Gràcies Ramon Colom i a tot l'equip del Millennium per donar-nos aquesta oportunitat de donar a conèixer el nostre projecte.

[Valors] Antoni Batista: 'L'esquerra abertzale farà algun gest amb les víctimes d'ETA'

A finals de novembre, pocs dies després de la declaració del final d'ETA, vam encaminar-nos amb el periodista i amic Ramon Radó cap a Torredembarra a entrevistar Antoni Batista, periodista català expert en la temàtica basca, entre altres coses. Ens va citar a casa seva mateix, a Torredembarra, per tal d’absentar-se el mínim temps possible de l’ordinador, on enllestia el seu últim llibre sobre Euskadi (“ara que ETA plega, també plego jo”) que havia de lliurar a l’editorial l’endemà. A fora, el dia es va vestir de conjunt amb la conversa. Al mar, les onades xocaven amb força contra les roques mentre, a terra, el xirimiri típicament basc no va parar de caure durant tot el matí en un temps més propi d'aquelles terres que de la costa mediterrània.

L'entrevista venia a redós de l'anunci de l'activitat armada d'ETA però també perquè, després de diversos llibres aproximant-se al conflicte basc a partir d’una vessant bàsicament periodística, ara el periodista ha publicat Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa (Angle Editorial), on elabora un assaig sobre el nou concepte de nació en el segle XXI. A més, exposa les diferències entre el País Basc i Catalunya a partir d’un símil geomètric, on la convexitat es tradueix en resistència i la concavitat equival a la capacitat integradora. El llibre va guanyar el Premi d’assaig Irla 2011. Podeu llegir-ne una part del contingut clicant aquí.

[LaRiera48] CiU supera per primer cop el PSC en unes generals a Mataró i el PP trepitja els talons als socialistes

La victòria del Partit Popular a nivell general espanyol ha estat especialment amarga pels socialistes en localitats com Mataró, on per primera vegada des de 1977 el PSC no ha estat la formació política més votada pels ciutadans en unes eleccions generals. Aquest 20 de novembre de 2011 ha estat CiU qui s'ha alçat com la guanyadora a la capital del Maresme, obtenint 15.898 vots (27,55%) i pujant per tant 3.965 vots respecte els anteriors comicis generals, en la línia del conjunt del país. Al PSC, en canvi, l'han votat 14.924 ciutadans (25,86%), perdent 12.551 vots respecte l’any 2008. Ha obtingut, per tant, uns pèssims resultats -l'any 2000, amb la majoria absoluta d'Aznar i per tant amb uns mals resultats dels socialistes a nivell general, va arribar a treure 20.594 vots-.

La derrota del PSC és especialment sagnant perquè el PP ha aconseguit 2.099 vots més que els anteriors comicis generals pujant fins a 13.262 vots (22,98%), trepitjant com mai els talons als socialistes en unes generals a Mataró. El PP fins i tot ha tret més vots que l'any 2000, amb la majoria absoluta d'Aznar, quan va treure 12.916 vots i el 23,28 per cent del total. El daltabaix a can PSC encara és més gran perquè a tota la resta de ciutats de la segona corona metropolitana -les més semblants a Mataró per perfil sociodemogràfic- han guanyat els socialistes -Vilanova i la Geltrú, Martotell, Terrassa i Sabadell-. Només a Vilafranca del Penedès -amb alcalde de CiU-, Granollers i a Mataró s'ha imposat CiU. A Granollers per quatre punts, a Mataró per gairebé dos.

L'únic però que poden trobar als resultats la gent de CiU i el PP és que, ara fa sis meoss, els seus candidats locals van aconseguir cinc mil -Joan Mora- i sis mil -José Manuel López- vots menys que avui -Joan Mora en va treure 11.121 i José Manuel López 6.884-. En el cas de CiU, a més a més, cal tenir en compte que, ara fa just un any va ser capaç d'arrencar gairebé vint mil vots a Mataró el dia que Catalunya va fer president Artur Mas. Avui, en una jornada històrica per a CiU, n'ha perdut una quarta part. Però òbviament els resultats d'avui també es poden llegir com un manteniment de la confiança dels votants de Joan Mora en la seva persona.

Pel que fa a la resta de partits, es confirma la solidesa del vot postcomunista d'ICV-EUiA i també d'ERC -sis mesos després de quedar exclosos del nou consistori, amb els resultats d'avui haurien mantingut els dos regidors obtinguts el 2007-. I, en canvi, la volatilitat dels gairebé 4.700 vots de Plataforma per Catalunya, que han quedat reduïts a 2.518 (4,36%). Amb més detall, ICV-EUiA ha tret 4.536 vots (7,89%), obtenint 1.514 vots més que les darreres generals, i ERC -junt amb Reagrupament- n'ha tret 3.232 vots (5,60%), perdent només 175 votants respecte el 2008. Pel que fa a Plataforma, l'electorat mataroní ha matisat avui el vot massiu del maig passat per a Plataforma per Catalunya emmarcant-lo com un avís als partits fins llavors governants de què calia actuar amb més fermesa respecte a les conseqüències negatives que provoca el fenomen de la immigració. Però també ha assenyalat que la formació ho té cru en contextos catalans o generals -els vots que ha tret són una mica més del que va treure a les autonòmiques del novembre passat, 1.710-. Finalment, queda clar que Esquerra Republicana de Catalunya és una formació que té un lloc a la política de la ciutat, amb una bona base de vots que basculen -i poden portar al partit fora de l'Ajuntament- en funció de les circumstàncies. Però que hi són, disposats a votar ERC quan aquesta s'ho mereix.

Els resultats d'avui, òbviament, provocaran els seus efectes dins dels partits mataronins, especialment del PSC. La generació blackberry del PSC local, després d'haver col·locat Ana María Barrera com a "candidata" mataronina, ha rebut un seriós correctiu. Després dels resultats d'aquest 20-N, els altres sectors del partit a Mataró sempre podran argüir que el pèssim registre d'avui és degut a l'haver situat l'exregidora de Joventut i no l'alcalde sortint, Joan Antoni Baron, com a cap visible de la campanya. Es declara, per tant, un empat entre els dos sectors: l'equip blackberry va atribuir els mals resultats de les municipals a Baron, ara l'equip de Baron podrà atribuir els dolentíssims resultats de Mataró a l'equip blackberry. L'equilibri de forces promet una dura pugna per saber qui s'imposa a l'executiva local que tard o d'hora s'haurà de proclamar després del període d'interinatge obert pels resultats a les municipals.

Finalment, en clau de governabilitat de la ciutat, la majoria absoluta del PP a nivell espanyol no preconitza cap interès de l'alcalde Joan Mora en arribar a un pacte amb els populars a nivell local. De manera que, probablement, avui ha quedat decidit que el govern municipal del mandat 2011-2015 estarà format únicament pels vuit regidors de CiU, com s'albirava des d'un principi, i que la forma de governar la ciutat serà a partir de la tècnica de la "geometria variable", pactant en alguns casos amb almenys el PSC, en altres amb el PP i CUP -com amb l'aprovació de les ordenances el darrer ple- i encara en alguns altres casos amb PP Plataforma per Catalunya. Veurem fins on és capaç d'arribar Joan Mora amb aquesta fórmula de govern.

Jorge Drexler regala un extraordinari concert minimalista als fans mataronins*

En un moment del concert d’aquest divendres a la Sala Privat de Mataró Jorge Drexler va confessar que, hores abans de l’actuació, disposava de molt poca veu. L’uruguaià va explicar així el to de conte amb què va interpretar la pràctica totalitat del repertori dalt l’escenari, com si estigués a punt de dir bona nit als seus tres fills. Fos pel que fos, es va poder veure un Drexler molt contingut, amb energia de sobres però sense necessitat de deixar-la anar del tot, que va construir així un concert de to minimalista: dir el màxim de coses amb el mínim de notes. I deixant que el silenci omplís l’espai entre tecla i tecla.

Drexler arribava a Mataró com a cirereta del pastís del 2n Cicle d’Autor i dins del tour Mundo Abisal on es presenta sol, amb camisa blanca i americana, fidel a la seva guitarra, als tradicionals ritmes pregravats i refinant al màxim la seva proposta musical, elaborada a partir de sons llatinoamericans com ara la cúmbia o el tango i tunejada a partir de l’experimentació electrònica. Des d’un primer moment va representar el paper del mag que sotmet el públic a un encanteri. L’hipnotitza i, a través dels seus delicats arpegiats a la guitarra, el porta per on vol. Hi ajuda, també, el lap steel, una làmina de planxa de la qual el seu intèrpret extreu els sons més inversemblants, que ajuden a amplificar aquesta sensació de misteri. Més que cantar, dalt l’escenari Drexler xiuxiueja i recita les cançons –a vegades fins i tot xiula i prou-. Tot plegat de forma màntrica, gastant molt poc les cordes de la guitarra i dibuixant loops en la ment de l’espectador. Al final del concert, la sensació era gairebé terapèutica.

Va ser, en molts sentits, un concert bessó al de sis anys enrere, l’abril de 2005, també a Privat, poc després d’haver rebut l’Òscar per Al Otro Lado del Río, inclosa a la banda sonora de Diarios de motocicleta. L’ambient, i això que hi havia ni més ni menys que 700 persones, era sorprenentment íntim, amb un silenci i una expectació fenomenals. Si tancaves els ulls, segons com, semblava que Drexler estigués sol a la sala. En altres moments, en què la presència i l’escalf del públic eren evidents, semblava que, més que un concert, el que hi havia a Privat era un assaig obert, on Drexler experimentava i jugava amb el públic. Uns assistents d’edats molt diverses que, entregats des d’un primer moment, li van permetre esdevenir el nen petit que fa jugar a tota la família al joc que ell vol. La gent, de fet, no parava de demanar a crits algunes de les seves cançons més populars, però es va resistir a tocar-les: el rei era ell i punt. I com que té repertori per triar i remenar, va anar escollint cautelosament els petits regals que feia a cadascun dels assistents. Cap estridència.

El concert es va desenvolupar amb peces en castellà, anglès, una en portuguès variant brasilera i també en català i és que en un moment de la vetllada, Drexler encara va ser capaç de posar-se el públic més a la butxaca interpretant una versió de Gossos, Club Tonight –“nena, quedem-nos en el Club Tonight”, que els assistents coneixen més per la interpretació que en fa Drexler que no pas per la cançó original. Al final del concert Amar la trama más que el desenlace més que res perquè en el futur els presents recordin el concert correctament en relació a la discografia de Drexler.

El quart concert de Drexler a la ciutat -els dos primers van ser a Lasal i al Clap, el 2001 i el 2003- es va saldar amb un excel·lent regust de boca per part dels assistents i també del cantant, que així ho explicava en acabar el concert. Aquest dissabte, els afortunats que passaran la nit amb Drexler són de Terrassa, i el dia 21, el cantautor actua en una gala benèfica al Teatre Victòria de Barcelona. Amb nits com les d’ahir, queda demostrat que Drexler estima Catalunya gairebé tant com Catalunya estima al cantant uruguaià.

* Crònica del concert de Jorge Drexler a Privat del divendres dia 11 de novembre per a Diaridelamusica.com.

La mort d'm2tv i els quinze anys del 'Mataró Report'

A finals de la setmana passada coneixíem la notícia de la desaparició del segon canal de la televisió comarcal, m2tv, probablement abans que acabi l’any. Era una mort més o menys anunciada, en el context actual de greus dificultats econòmiques pels ajuntaments. El Consorci Teledigital Maresme Nord, ens promotor del canal, s’havia constituït l’abril de 2007 pels municipis de Calella, Arenys de Munt, Tordera i Canet de Mar i el Consell Comarcal del Maresme sota l’empara de l’alcalde republicà del municipi, Josep Basart, més en clau política que no d’estricta necessitat comunicativa. Els Ajuntaments de Pineda de Mar, Palafolls, Santa Susanna i Sant Cebrià de Vallalta s’hi van adherir el 2009. Ara podria ser que alguns d’aquests municipis passessin a formar part del Consorci Digital Mataró-Maresme i reforcessin un projecte que va prenent terreny i presència ciutadana des de l’arribada de Joan Catà com a màxim responsable del canal. La mort d’m2tv, doncs, podria propiciar acabar sent clau per a la supervivència de l’altre canal públic de la comarca –m1tv- que sembla que el nou govern de CiU a Mataró finalment ha admès com a element d’utilitat pública malgrat haver estat una aposta molt decidida de l’anterior batlle Joan Antoni Baron. Una aposta que, havent aparegut com a alternativa pública a la llavors encara existent i privada Televisió de Mataró, va ser durament criticada pels actuals màxims responsables de l’Ajuntament. Seria bo que, finalment, els grans ajuntaments de la comarca, ara tots en mans de CiU excepte Pineda de Mar (Javi Amor, PSC), posessin fil a l’agulla i consolidessin un canal de televisió que expliqui la comarca en la seva totalitat i a partir de les singularitats de cada zona. I si hi ha més hi ha una competència privada de qualitat, millor que millor.

Enllaçant una cosa amb l’altre, aquests dies també penso en l’aniversari d’una publicació ja desapareguda. Sembla que ningú se’n recordi i em sap greu. Parlo del Mataró Report, la revista mensual gratuïta i a tot color que, editada des de Capgròs per Mateu Ros, sota la direcció de Francesc Castanyer i amb Montse Baraza primer i després Pilar García com a caps de redacció, va explicar la capital del Maresme des del novembre de 1996 –portada de la Via Europa a punt d’estrenar- i fins el 2006, durant deu anys. Posteriorment es reconvertiria en Report Maresme, amb una perspectiva diferent respecte els continguts. El “Rèport”, com l’anomenàvem familiarment els que hi participàvem, havia pres el relleu el 1996 a la Revista de Mataró, hereva al seu torn del Mataróescrit i de El Maresme. Em venen al cap diverses reportatges que vaig publicar-hi i mil anècdotes respecte l’elaboració dels continguts, bronques incloses de les autoritats locals.

I tot això a què ve? Doncs tot i que soni corporativista que un periodista defensi la necessitat de l’existència dels mitjans de comunicació avui en dia, penso –humilment- que aquests segueixen sent essencials. Digitals o en paper, distribuïts gratuïtament o de pagament, audiovisuals o en text... segueixen sent útils i necessaris. Perquè el món cada cop es revela més complex i necessitem que algú ens el segueixi ordenant -no hi crec en el Twitter o en Facebook com a ordenador del món; aquí no hi ha periodistes que jerarquitizin, ordenin ni destaquin-. I, més a prop de casa, perquè seguim necessitant algú que no ens faci perdre l’oremus local en aquesta magma d’informació global.

De '165 Regent Street' a 'Enxaneta' en menys de 24 hores

L'acte de presentació del documental 165 Regent Street en motiu dels quinze anys d'història dels Capgrossos de Mataró que hem produït des de Clack [web] va ser un èxit rotund -malgrat algunes absències lamentables-. Així ho testimonien les cròniques de Xavi Amat a capgros.com [aquí], un article d'opinió del propi editor de Capgròs, Mateu Ros [aquí], Marta Gómez a totmataro.cat [aquí], piulades amb hashtag #165regentSt a Twitter [aquí] com el de Neus Pinart: "Ho sento. M'he estimat més no piular. #165RegentSt catarsi col.lectiva i individual avui a Mataró". També en relació a l'estrena podeu recuperar una entrevista que Helena Novellas ha fet a Òscar Fernández i Jordi Rovira a Mataró Ràdio [aquí]. Podeu recuperar el tràiler, que ja suma més de 1.600 visites, aquí i demanar un exemplar del DVD a través de la nostra web [aquí] -el DVD també es pot adquirir als establiments Robafaves i El Públic de Mataró-.

Entre els assistents, un dels responsables del documental Enxaneta que estrenarà TV3 per Nadal i que a partir d'aquest divendres es podrà veure en 3D als cinemes, va convidar als responsables de Clack a assistir a l'estrena de la peça, adreçada sobretot cap enfora de Catalunya, aquest mateix vespre al Cinesa Diagonal de Barcelona. Allà hem retrobat uns quants membres de Capgrossos però també persones com Guillermo Soler de la Coordinadora de Colles i, especialment, la presentadora de l'acte d'ahir vespre que... també era la presentadora de l'acte d'avui. El documental té una factura audiovisual excel·lent i un plantejament amb algunes concordances amb el nostre i amb altres de diferents. És, sigui com sigui, absolutament recomanable.

La generositat ens farà imparables*

Imatge de l'equip del documental dalt l'escenari del Teatre Monumental de Mataró. Foto: Àngels Ribas.


Bona nit a tothom,

-Fa just 4 mesos, a les portes de la Festa Major de Les Santes, la Georgina Altarriba, companya meva de Clack, va dir-vos: ens tornarem a trobar el mes de novembre per ensenyar-vos un nou projecte de Clack, un documental sobre els Capgrossos de Mataró, la nostra colla castellera. Aquí estem. Complim els compromisos.

-Aquest és un projecte de Clack i en la línia dels productes de Clack. De casa nostra, de Mataró, cap al món, per a tothom. Per això, per exemple, el DVD que hem editat té subtítols en castellà. Perquè aquesta història, que està plena de valors, és una història universal. Per a tothom.

Avui és un dia de donar gràcies.

-Gràcies a tot Clack i a tot l’equip, magnífic, que ha demostrat la generositat que encara impera en el món d’avui malgrat que els profetes de l’Apocalipsi ens vulguin convèncer del contrari. Començant, això sí, per l’Efren Garcia, l’autèntic responsable que estiguem avui aquí. I de l’Òscar i en Jordi, que són qui han posat fil a l’agulla. El tòpic diu que “sense vosaltres avui no seríem aquí”. Però, jo com dirien els Dupont i Dupond, “encara diria més: sense vosaltres hauria estat impossible poder arribar aquí avui i fer-ho sans i estalvis”.

-Gràcies, sobretot, als que han apostat, des d’un primer moment i amb un compromís ferm, per nosaltres: Caixa Laietana, Consell Comarcal del Maresme i Fabrés Serveis Integrals.

-En segon lloc, agraïm també la col·laboració de l’Institut Municipal d’Acció Cultural per haver-nos cedit l’espai, a Tecnocampus Mataró-Maresme per la cessió de l’espai de Can Minguell i al setmanari El Tot Mataró per haver cregut en el projecte.

-També a la colla castellera Capgrossos de Mataró i molt especialment a la família de la Mariona Galindo.

-Gràcies a vosaltres per ser aquí. Per donar-nos suport en temps difícils, en què les coses costen com mai, de fer. Us demanem, amb el cor a la mà, que adquiriu el DVD a la sortida, perquè serà la forma de fer viable aquest projecte. Ho dic sense subterfugis, ja ho veieu.

-Gràcies també a l’Elisabet per ser aquí amb nosaltres. És important també rebre avui el teu suport.

-Acabo. Fa just un mes i mig, el meu company d’aventures Eloi Aymerich, deia en la inauguració de l’espai cultural el públic que junts tot és possible. Gairebé tot, és possible, penso jo. Avui, de nou, ho demostrem. Si fem pinya, com a creadors, com a empresaris, com a ciutat, som imparables. Motles gràcies.

* Text llegit aquest vespre a la presentació del documental 165 Regent Street, que ha congregat gairebé 800 persones al Teatre Monumental de Mataró.

[Clack] Aquest dimarts tornarem a omplir el Monumental

Imatge del Teatre Monumental el 13 d'abril de 2002, a la presentació de 'El carrer de casa'. A la dreta, l'Eloi Aymerich i un servidor presentant el producte. Quina fila!

Aquest dimarts dia 15 el Teatre Monumental de Mataró s’omplirà de gom a gom per l’estrena del documental 165 Regent Street, que repassa la història dels quinze anys de la colla castellera Capgrossos de Mataró i on es destaca la voluntat de superació que sempre ha caracteritzat la colla castellera. Les 780 entrades posades a disposició del públic el dia 2, es van exhaurir en cinc dies, cosa que ens omple de satisfacció als promotors de Clack [web] i tots els que hem estat involucrats en aquest projecte que ens ha xuclat les energies des de fa uns quants mesos. En paral·lel, a aquesta hora, el tràiler [aquí] del documental -distribuït a través de la web del projecte, blocs personals o xarxes socials com twitter [aquí] i facebook [aquí]- ja l'han vist ja gairebé 1.300 persones... i això que fa tres dies que està penjat a la xarxa.

Serà un acte senzill, presentat per la periodista del programa casteller Quarts de nou Elisabet Carnicé, que comptarà amb l’assistència del president del Consell Comarcal del Maresme, Miquel Àngel Martínez, i el primer tinent d'alcalde i president de l’Institut Municipal d’Acció Cultural, Joaquim Fernàndez, a més de les institucions i empreses que han fet possible que aquest nou fill de Clack arribi al món: Caixa Laietana, Fabrés Produccions, Tecnocampus Mataró-Maresme i i El Tot Mataró. Per què demà? Doncs perquè serà la vetllada abans de què es compleixi el primer aniversari de la proclamació dels castells com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de l’UNESCO.

Deu ser la vegada cinc o sis que, des de Clack o iniciatives en les quals he estat vinculat, omplim un Monumental, que no és poca cosa. La primera vegada recordo que va ser amb la presentació de la sèrie El carrer de casa, el primer projecte que vam tirar endavant amb la productora, entre 2001 i 2022. Posteriorment, en l'època en què vaig treballar a Capgròs, vam aconseguir una boníssima entrada amb 27-G. L'entrada dels nacionals a Mataró i Teixint la ciutat. La història del gènere de punt de Mataró. Més recentment, de nou com a Clack, hem fet algun Monumental més, concretament el del darrer juliol, amb l'estrena de Santes15, la pel·lícula de la Festa Major, dirigida per Eloi Aymerich.

Comprar a la Plaça de Cuba*

Foto: Sergio Ruiz.

És dissabte i entrem a la Plaça de Cuba de Mataró aprofitant que hem anat a una nova botiga de la zona on venen uns iogurts i flams exquisits. És tard però el mercat encara fa goig. A plaça és poc habitual, veure-hi comprar gent jove. Es nota només amb la mitja rialla amb què t’atenen els botiguers; amorosida, això sí. A nosaltres, que ja no sabem comptar amb unces ni petricons, ens costa una mica això de demanar a granel. Però ho provem. Primer ens encaterinem amb unes hamburgueses fetes amb ingredients poc habituals i una bona porció de vedella que ens tallen davant dels morros. Després ens topem amb una parada de peix de la qual ens acabem enduent mitja dotzena de rogers pescats el dia abans a Arenys i encara unes cloïsses que faran el paper d’aperitiu. Ja que hi som, acabem comprant quatre coses de producte en sec al supermercat que hi ha instal·lat a la plaça des de la seva passada remodelació. Entre una cosa i l’altra hem estat una bona estona fora. Al supermercat del costat de casa hauríem acabat abans, segur. I segurament ens hauríem estalviat uns calerons. Al final, però, el caliu humà que es percep passejant-se i comprant en un mercat dels de tota la vida val totes les penes del món. I si hi sumes l’efecte de menjar-se el tall acabat de comprar, gairebé que hi guanyes. Facin l’experiment, si fa dies que no van al mercat del seu poble o ciutat. Tornaran més contents a casa, els ho prometo.

* Publicat a El Punt Avui a l'edició d'avui diumenge.

Restablir la Confiança*

El dia 21 de novembre tindrem un nou Congrés dels Diputats on, a priori, el centredreta espanyol obtindrà una majoria folgada. Un canvi polític que permetrà a Mariano Rajoy governar amb total comoditat els propers quatre anys, que seran durs i complexos. Gaudirà, almenys, d'un mandat molt clar atorgat pels ciutadans i d'una autoritat moral de la qual l'actual govern espanyol no pot fer gala. I això és obvi que és una oportunitat, una manera de donar un nou impuls a la situació general espanyola, que no hi ha manera que entrelluqui els "brots verds" que li va semblar veure a la vicepresidenta Salgado ara fa ja tan de temps. Perquè, malgrat que l'economia sigui una ciència, tothom sap que en el fons actua en clau psicològica, en funció d'estímuls o d'amenaces, de la lògica de la confiança i la desconfiança.

El més important, en aquest camp, que pot fer el president del govern espanyol és generar confiança cap als seus conciutadans. Confiança que permeti que els ciutadans, les famílies, les entitats i les empreses es posin mans a la feina. I la manera de generar confiança, per part dels governs, passa essencialment per ésser seriós i governar a partir d'un pla, d'un projecte, un discurs, una visió. I també demostrar-ho, no ens enganyem; escenificar-ho, si cal. I aconseguir així engegar un espiral d'allò que se'n diu cercle virtuós; només la suma de confiances aconseguirà retornar la Confiança amb majúscula a la ciutadania i fer que la gent torni a comprar, les empreses a invertir i els bancs a funcionar. Ara, és clar, aquesta crisi és d'abast mundial i cal que es posin d'acord des del primer ministre grec al president de la Comissió Europea passant per Obama, el premier xinès i els grans bancs i multinacionals. I això és realment difícil, perquè enganyar-nos. Mai a la història ho havíem provat, de funcionar així; aquesta és la primera crisi d'un món globalitzat.

Però alerta: que els polítics puguin tenir una actuació rellevant en aquest àmbit, sobretot si els diferents països que participen d'organismes supraestatals com la Unió Europea sumen esforços, no significa que la seva actuació pugui ser definitiva, ni molt menys. Que els polítics generin confiança, per entendre'ns, és condició necessària, però no suficient. Hi ha molts altres factors en joc; altrament voldria dir que ens trobem en un sistema autàrquic. Però és clar, això que dic xoca contra una idea molt arrelada encara entre gran part de la gent segons la qual els polítics tenen la clau per solucionar els problemes dels ciutadans i, singularment, les situacions econòmiques.

Em sap greu, a vegades, quan els que es dediquen a la política, per ximples o per imprudents, ajuden a amplificar aquest missatge. Recordo que el conseller Mena, en una de les seves primeres declaracions, el 4 de gener de 2011, va dir-ne una d'aquestes: "El compromís personal d'aquest conseller és reduir a la meitat la xifra d'atur en quatre anys". És a dir que el 2015 hi hauria d'haver poc més de 300.000 aturats, a Catalunya, perquè la realitat no el desmentís. "Vas bé, conseller -vaig pensar-. Quina temeritat. Sort que pertanys a un govern liberal, que no vol controlar els sistemes de producció". Com pot algú agafar un compromís com aquest? I si resulta que no ho aconsegueixes, què faràs? Diràs de tu mateix que has estat un incapaç? Dimitir?

La història recent espanyola té altres exemples nefastos en aquest sentit. El propi Felipe González, el 1982, va prometre crear 800.000 llocs de treball. I Zapatero arriba a la plena ocupació, creant -ho va dir el 2007- dos milions de llocs de treball. Ara el PP de Mariano Rajoy "aspira" a crear 3,5 milions nous sous, també en una legislatura, després d'assegurar que la xifra dels cinc milions de parats és culpa del PSOE. O sigui que el 2015 tindrem segons el futurible president del govern espanyol només 1,5 milions d'aturats a l'Estat Espanyol i segons el conseller Mena només 300.000 a Catalunya. A qui volen enredar, senyors? I si deixem de jugar al conte de la lletera i ens dediquem a generar confianca?

Els polítics, en les democràcies liberals, no són Peter Pan ni res que s'hi assembli. A veure si la crisi es converteix en catarsi i ens ajudar a tots a créixer d'una vegada: o ens arremanguem de veritat, deixem de confiar excessivament en el Pare Estat i aprenem a confiar en nosaltres mateixos o no ens en sortirem. Deixem de donar tota la culpa del que passa als altres -el nou diable, que ara sembla que són els mercats- i posem-nos a pensar com ho farem per sortir del clot on ens trobem.

* Article publicat a la revista Valors d'aquest novembre.

'165 Regent Street': el tràiler

Aquí teniu el tràiler de 165 Regent Street, el documental sobre els quinze anys de la història dels Capgrossos de Mataró, una peça de dos minuts que han preparat l'Òscar Fernández, director del documental, amb la col·laboració de l'Eloi Aymerich, adjunt a la producció executiva del projecte. Aquesta tarda la difòs el diari digital TotMataro.cat i al vespre s'ha emès a La Fàbrica de m1tv, la televisió local de Mataró i el Maresme, en el marc d'una entrevista que ens han fet a en Jordi Rovira, l'altre codirector del documental, i un servidor, que ha actuat de productor executiu. Esperem que us agradi.

“165 Regent Street vol explicar una història humana captivadora”

L'Òscar Fernández i en Jordi Rovira, en una imatge captada fa pocs dies.

En el número de novembre de la revista El Públic, hi figura aquesta entrevista a l'Òscar Fernández i a en Jordi Rovira. El primer comunicador audiovisual i professor de so en una escola de Formació Professional, que desconeixia pràcticament per complet el món casteller fins fa tres mesos, i el segon periodista i membre dels Capgrossos de Mataró des de pràcticament els inicis de la colla. Els dos són els codirectors del documental 165 Regent Street, al voltant dels quinze anys de l'entitat, que des de Clack hem produït i que s'estrena el 15 de novembre al Teatre Monumental de Mataró.

Què ha suposat, per vosaltres, codirigir aquest documental?

Òscar Fernández: Codirigir el documental de Capgrossos ha suposat per a mi una gran responsabilitat per dur a la pantalla una història humana captivadora. A banda, m'ha donat la oportunitat de treballar amb un equip de professionals increïble i que han posat tot el seu talent al servei del documental. Per últim, he pogut posar en pràctica tota una sèrie de plantejaments audiovisuals que feia temps que volia veure en pantalla.

Jordi Rovira: El documental ha estat una experiència molt interessant i força curiosa, perquè en el fons estava parlant d'uns fets que vaig viure de ben a prop com a casteller i que ara, anys després, analitzo com a periodista. És com un desdoblament de la personalitat que té la seva gràcia. Ha estat emocionant poder parlar amb unes quaranta persones dels inicis de la colla, dels moments d'èxits, del sentiment d'estar fent història amb un col·lectiu de gent fantàstic, del pitjor tràngol que ha passat la colla com és la mort de la Mariona i, després, de la recuperació anímica que culmina, anys després amb la torre de nou amb folre i manilles.


Expliqueu-nos alguna anècdota viscuda durant el rodatge.

Jordi Rovira: Quan vàrem anar a Londres a gravar unes escenes amb l'equip i dos membres de la colla (en Carles Guanyabens i en Xevi Castellví). Era un cap de setmana intens on vam treballar de valent. Resulta, però, que per un error meu (no vaig canviar l'hora del meu mòbil) els vaig fer llevar a tots una hora abans del previst per anar a gravar (a les cinc del matí!). Alguns no m'ho perdonaran mai, però la veritat és que ens va permetre gravar escenes amb un silenci que no hauria estat possible més tard…

Òscar: Tot just arribats a Londres, vam intentar gravar a Regent Street. Com que plovia a bots i barrals, vam haver d'improvisar uns protectors de plàstic per les càmeres amb unes bosses que dúiem. Per poder-los fixar amb tranquil·litat, vam entrar a una botiga de roba on un dels dependents ens va preguntar amb ironia si treballàvem per la BBC.

Valors 87: La intel·ligència (Novembre 2011)

Ja fa molt anys que la intel·ligència s’ha deixat de relacionar directament amb el grau de coneixement que té una persona. El filòsof grec Aristòtil, en el segle II a.C, ja afirmava, que “la intel·ligència consisteix no solament en el coneixement, sinó també en la destresa d’aplicar aquest a la pràctica”. Malgrat tot ens hem obsessionat en fer test d’intel·ligència als nostres infants i marcar-los amb etiquetes identificatives: llest i deficient. Els experts consideren que “la cosa més idiota que és pot fer és un test d’intel·ligència”, ja que aquesta només es pot avaluar observant la persona. I és que, cal tenir en compte, que no tots els savis són globalment intel·ligents. La intel·ligència humana, com va definir Howard Gardner, està formada per múltiples intel·ligències –lingüística, lògica-matemàtica, espacial, musical, emocional...- i ningú és destre amb totes i tothom és més hàbil amb alguna d’elles. Potser un científic expert en física quàntica no és hàbil fent amics. O un empresari d’èxit ha estat incapaç de llicenciar-se en empresarials. Cada camp requereix un tipus d’intel·ligència diferent. Per tant, ha arribat el moment d’acabar amb etiquetes estigmatitzadores que ens poden marcar la personalitat i el futur.

Amb la voluntat de trencar una llança a favor d’algunes d’aquestes intel·ligències i conèixer-les amb més profunditat, abordem el tema en aquest número amb el neuròleg, Antoni Ribas; l’expert en intel·ligència emocional, el professor Pablo Fernández Berrocal [extracte de l'entrevista]; el coordinador del màster en Intel·ligència Artificial que formen conjuntament diverses universitats de Catalunya, Ulises Cortés, i, finalment, el teòleg i filòsof, Francesc Torralba, que ens parla de la darrera intel·ligència descoberta, la intel·ligència espiritual. Torralba és l'encarregat de protagonitzar el número a la portada.

En aquest número de novembre de Valors no podem deixar passar l'actualitat política espanyola, marcada per l'anunci del final d'ETA. En parlem amb Antoni Batista, un dels grans especialistes catalans en el conflicte basc, que acaba de publicar Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa. Amb ell [extracte de l'entrevista i vídeo] apuntem possibles camins de ruta per a dur a terme el procés de reconciliació a la societat basca que ens porti a la veritable pau. Un procés que requerirà d'una veritable intel·ligència.

· Podeu recuperar la versió radiofònica del monogràfic escoltant el Valors a peu de carrer emès aquest diumenge passat i que inclou una entrevista al mateix Pablo Fernández Berrocal i un conte explicar per Maria Bassas, del col·lectiu Vivim del Cuentu, aquí.

#frasespastorets: la força de Twitter

Tota va començar divendres al vespre, a El Públic, mentre preníem una cervesa amb Núria Radó, Toni Rodon i en Pol Bartrés. Com que més o menys cada vegada que ens trobem amb la Núria acabem traient una frase de Pastorets o recitant un trosset de l'obra, inconscientment se'm va acudir i vaig piular: "@npini, @rrt314, @nuriarado, @annasalicru, @antoniblanch, @clara_dr. Pq no piulem #frasespastorets? Ja s'acosta, no? Qui comença?". Pensava que respodrien uns quants mataronins sonats de Pastorets com nosaltres, especialment de la versió que cada Nadal es representa a la Sala Cabañes, L'Estel de Natzaret, de Ramon Pàmies.

Déu n'hi do la sorpresa que em vaig endur ja dissabte al migdia i a la tarda quan vam veure que la broma començava a córrer com l'escuma -i això que tan sols és novembre!-: insistentment animats per Neus Pinart des del seu compte personal i també pel Twitter de Sala Cabañes, va arribar un moment que el meu TimeLine estava bàsicament ocupat de persones que feien tuits amb el hashtag #frasesdepastorets. Cadascú, tal com vam proposar, per donar més valor a l'invent, etiquetant amb el nom de l'autor del text al qual es referien, #folchitorres, #pamies, #pitarra, #milla...

A hores d'ara, quan escric, això, diumenge a la nit, n'hi ha uns 180. El darrer que veig és un diàleg ben divertit entre el Twitter de La Coixinera i Toni Blanch, president del Cercle Catòlic: "Vindries a ser com l'argelaga, que de lluny se sembla a la ginesta, però si t'hi apropes i la toques, punxa...", diu La Coixinera. I Antoni Blanch respon: "Això el que tu fa dir és l'enveja!!!". Brutal. Visca el Twitter i visca els Pastorets.

El Públic aposta per l'art de casa

Les activitats a l'espai cultural El Públic no paren. Dimecres passat, amb la presentació del documental dels Capgrossos de Mataró -aquest cuinat directament a les instal·lacions de Clack, al fons d'El públic- vam iniciar les activitats del mes de novembre, que inclouen una corrua de noves propostes que ens fan sinó confirmar l'oportunitat de generar aquest continent, aquest laboratori, aquest espai on fer que passin coses... que estaven esperant d'un espai com aquest.

Avui volia parlar de les activitats relacionades amb l'art que impulsem des d'El Públic. En primer lloc, l'exposició promoguda per nosaltres mateixos. Després d'obrir foc amb una mostra de fotografies d'objectes absurds provinent del Grup Fotogràfic d'Arenys de Munt, seguim ara, a partir d'aquest dilluns dia 7, amb una mostra de treballs a base de guaixos i tinta de l'artista Joan Hortós (Mataró, 1964), responsable del cartell de Santes 2010. Va estudiar escenografia a l’Institut del Teatre i posteriorment va treballar al taller d’en Josep Cardona (Nona), duent a terme encàrrecs de creació artesanal de màscares i titelles. Hortós estrena a més la nova formulació de la portada del díptic mensual que, sota el nom d'El Públic i disseny de Manuel Cuyàs, anem editant des de l'espai cultural: a partir d'ara, la primera plana d'aquesta revista l’ocuparà un dels quadres de l’artista que exposi al nostre espai cultural.

L'altra activitat en el camp artístic que impulsem és el cicle Un cafè amb... que organitzem juntament amb l'Associació Sant Lluc per l'Art i la delegació maresmenca del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics. Serà el divendres dia 18 de novembre a 2/4 de 7 de la tarda i la protagonitzarà Ana García (Mataró, 1979), llicenciada en Belles Arts per la Facultat de Barcelona, la qual inaugura exposició a casa els nostres veïns, al Col·legi d'Aparelladors, una hora més tard. L'entrevistarà Joan Poch, llibreter i artista.

L'art, doncs, i singularment el de casa nostra, és una altra de les apostes d'El Públic. De bracet amb tots els actors possibles, com en la resta d'activitats.

Ràdio Arenys s'afegeix al Diaridelamusica.com amb una edició pròpia

Que pari tot és el tema enregistrat per Josep Romeu i el Sergi Esteve a Ràdio Arenys en el marc dels Acústics que s'enregistren setmamalment. En la versió que es farà a Ràdio Arenys del Diaridelamusica.com, també s'hi inclouran aquestes peces.

A partir d'aquest divendres dia 4, el Diaridelamusica.com impulsat des de Clack Música! comptarà amb una nova edició a Ràdio Arenys, que s'emetrà el darrer dia feiner de la setmana a les set de la tarda i conduirà la periodista Isabel González, d'Arenys de Mar, que precisament ja era col·laboradora del propi projecte des de fa unes mesos. Amb aquestes ja són quatre les edicions del Diaridelamusica.com que es fan en emissores de la comarca. La primogènita va ser Mataró Ràdio, on de fet va néixer el projecte, i en els darrers mesos Ràdio Premià de Mar i Ràdio Calella s'hi han també afegit. Amb aquesta incorporació es confirma la voluntat del projecte Diaridelamusica.com de seguir creixent en el territori que ha vist néixer el projecte, el Maresme, malgrat que des de setembre la versió televisiva s'emeti per tot Catalunya i la web del projecte s'hagi convertit també en un diari digital amb quatre edicions territorials. Seguim sumant, doncs, en clau territorial i n'estem molt satisfets. A casa nostra, a casa de tots.

[Clack] Ja el tenim aquí: 165 Regent Street

Com tot part ha costat i ens ha fet suar de valent, però finalment, aquest vespre, a l'espai cultural El Públic de Mataró, hem presentat 165 Regent Street, la pel·lícula sobre els quinze anys de la colla castellera Capgrossos de Mataró que hem produït des de Clack [web], en la línia dels nostres productes ben arrelats sempre al territori que ens ha vist néixer, amb Òscar Fernández i Jordi Rovira a partir d'una idea original d'Efren Garcia.

Aquest vespre hem desvetllat el nom i el cartell, que podeu veure aquí a l'esquerra, obra de Sergio Arjó a partir d'una fotografia excel·lent de Janusz Spakowsi, fotògraf polonès afincat a Mataró. Suposo que el nom sorprendrà, perquè òbviament està fet amb la voluntat de singularitzar un dels moments forts del documental: la primera actuació que va fer la colla, a Londres, després de la mort de la Mariona, el setembre de 2006. Ja hem explicat que la idea de la superació, davant qualsevol circumstància, que sempre ha demostrat la colla, és el leiv motiv que recorre el documental de principi a final. Una colla, per cert, que és singular per això i també per la seva capacitat d'innovar, fins i tot en la forma de néixer, a partir d'un Mataró a Sac que presentava Espartac Peran a Televisió de Mataró el 1995. L'Espartac també ha estat present avui a la presentació del documental, fent una pausa en la seva tasca a Divendres, l'espai que copresenta a TV3 amb Xavi Coral, i que avui l'ha fet baixar de Sant Hilari Sacalm.

El documental es presentarà el dimarts dia 15 de novembre, a les nou del vespre, al Teatre Monumental de Mataró, en una vetllada que presentarà Elisabet Carnicer, la presentadora del programa Quarts de Nou del 33, que avui també ha estat a El Públic amb nosaltres. Les entrades per assistir a l'estrena, que es fa el dia abans del primer aniversari de la declaració dels castells com a patrimoni immaterial de la humanitat, es poden anar a buscar -màxim deu per persona- a El Públic i a l'Institut Municipal d'Acció Cultural. Us hi esperem!