Gregorio Luri reclama una 'eduació republicana' en el seu nou llibre

Gregorio Luri és qui apareix primer en aquest vídeo de resum de la II Jornada Valors, el 2009, a la Sala Cabanyes de Mataró [aquí versió sencera].

"Aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc d'altres. Per a alguns és una cita graciosa, per a altres és un retrat de la situació". Aquesta és la llegenda amb què el pedagog masnoví d'ascendència navarresa Gregorio Luri ha encapçalat el seu llibre Per una educació republicana. Valors i escola, editat en el marc de la col·lecció de l'Observatori de Valors impulsat per la Fundació Carulla i ESADE. “Hem de fer una aposta per l’escola republicana, amb centres que siguin autoexigents i actuïn amb llibertat, però potser ja estem perdent aquesta oportunitat. A Catalunya moltes escoles ho estan fent bé, però no hi ha maneres de difondre-ho", deia al diari Ara prefigurant el que figuraria en aquest volum, ara fa més de mig any [aquí].

Luri, de qui he parlat altres vegades en aquest bloc -la darrera aquí-, és un amic de Valors. Gairebé en totes les ocasions, des que ens vam conèixer, la resposta de Luri a qualsevol petició nostra, sovint més embogida que l'anterior, ha estat la mateixa: "Sí". També ha assistit a alguns actes nostres com a simple espectador, de manera que la vanitat no forma part dels seus defectes. El vam conèixer, a l'època en què va escriure L'escola contra el món, a la II Jornada Valors [veure'n vídeo], posteriorment també va participar a l'acte dels deu anys dels Deu Minuts de Silenci per Escoltar el Nadal [aquí] i encara fa menys va ocupar el paper de l'expert a l'episodi del Valors.tv on conversàvem sobre la tenacitat amb el publicista Lluís Bassat [aquí].

El nou llibre del pedagog masnoví es presenta el proper 12 d'abril a la seu del Col·legi de Metges, al número 9 de la Rambla de Catalunya, a Barcelona, a 2/4 de 8 del vespre [invitació, aquí]. L'acte comptarà amb la presència de la consellera d'Educació, Irene Rigau.

Càmeres de fotografies que fan vídeos magnífics...

Avui us vull ensenyar un producte audiovisual que hem generat des de Clack [web] per la qualitat de les seves imatges. Crec que és la primera vegada que ho faig, des d'aquest bloc, en què sempre em refereixo als continguts més que els continents. Es tracta d'un booktrailer, d'un vídeo de presentació del volum Icook [web] que hem dut a terme per a Editorial Planeta i Columna Edicions. El volum és un conjunt de receptes agrupades sota la batuta del conegut cuiner Isma Prados, conegut per les seves aparicions a diversos espais de TV3. Resulta, segons ens va explicar ell mateix, que a més va ser cuiner al restaurant Raïm de Mataró, on vam anar força durant una època.

N'estem molt satisfets, d'aquest rodatge que vam fer ara fa gairebé un mes a l'espai Boysa de Barcelona, un lloc fantàstic situat vora Hospital Clínic. La novetat és que està enregistrat amb una càmera de fotografia, la coneguda D5, que dóna una qualitat d'imatge realment espectacular. Mireu-vos el vídeo i ja me'n direu el què. Mireu-vos quina òptica, sobretot en els primeríssims plans. Qui es podia imaginar que les càmeres de fotografies serien capaces de superar el propi vídeo? Que no era al revés?

Problemes i problemes*

Tràiler de la pel·lícula Nader i Simin, una separación.

La majoria dels problemes en el món occidental tenen a l’hora de ser resolts un avantatge respecte els problemes viscuts en societats més conservadores que la nostra: com que el pes d’allò sagrat i de la tradició entre nosaltres és menor, hi ha algunes barreres psicològiques que ens podem estalviar i algunes pautes que podem exercir sense por. No em refereixo només a l’àmbit públic, que també, sinó en les petiteses del dia a dia, en la quotidianitat, que al capdavall és el que defineix les nostres vides.

Amb això em vaig quedar en veure en preestrena al Monumental de Mataró dijous passat Nader i Simin, una separación [web], Oscar 2012 a la millor pel·lícula estrangera, tot i mil altres lectures possibles. A primer cop d’ull, aquella societat malaltissa descrita fa molts anys a No sense la meva filla sembla haver-se normalitzat, però a mesura que avança la pel·lícula, un se n’adona que una visió retrògrada de la religió i de la tradició segueix actuant com a fre, com a enterbolidor de les relacions humanes. L’orgull, la por, l’autorepressió... són presents en els personatges de la trama. Veient-la penses que el nostre benestar material i la llibertat de què gaudim ens haurien de proporcionar una gran sensació de comoditat. I que si a nosaltres els problemes quotidians se’ns fan una muntanya, molt més es poden arribar a complicar en una societat tan complicada com la iraniana.

* Article que publicaré a Valors [web] d'abril.

Tots els 'Valors a peu de carrer' del mes de març

Un mes més, des de la revista Valors [web] i l'editorial Proteus [web] hem tirat endavant quatre noves edicions del programa Valors a peu de carrer, a Ràdio Estel. El programa s'emet els dissabtes a 2/4 de 8 del vespre i els diumenges a les 10 de la nit i el condueix la periodista Elena Canseco. Han estat els següents:

· La Justícia (05/03/2012). Programa [aquí] emmarcat dins els casos judicials que han tingut lloc les darreres setmanes a Espanya: el cas Urdangarín, per exemple. Dani Vilaró, portaveu d'Aministia Internacional a Catalunya [web], reflexiona sobre el concepte de justícia i reflexiona sobre altres injustícies que tenen lloc en el nostre món arran d'una campanya que l'ONG de la qual forma part acaba dendegar en aquest sentit.

· Ciència i ètica (11/03/2010). El segon programa del mes el dediquem [aquí] a plasmar radiofònicament els continguts del número de la revista Valors daquest mateix març. El doctor Moisès Broggi és el convidat d’excepció del nostre programa. Podeu llegir un extracte de l'entrevista escrita clicant aquí.


Al minut 1.10, podeu veure Carlos Sopeña parlant del projecte Viver de Bell-lloc.

· Integració laboral dels discapacitats (18/03/2012). En aquesta nova edició de Valors a peu de carrer, reflexionem [aquí] sobre la inserció laboral dels discapacitats, una qüestió. Parlem amb Marta Xatruc, responsable de programes de l'associació Sinergrup, de la qual forma part el Viver de Bell-lloc, entitat premiada amb un dels Premis Proteus [vídeo resum, web editorial] 2011 i amb seu a Cardedeu.

· L’esforç (25/03/12). Entrevista [aquí] a Joan Vila de la Fundació Espavila [web] de Granollers, que es dedica a treballar el valor de l’esforç: “Si treballem el valor de lesforç, tota la resta venen sols: la responsabilitat, la constància...”, va afirmar en el transcurs de la conversa amb Elena Canseco.

Igualada, Barcelona, Reus, Caldes de Montbui, Arenys, Esparreguera...

Tràiler del documental 165 Regent Street.

"Us felicito pel documental, vau posar la pell de gallina als assistents. Erem poquets però el vam gaudir molt. Moltes gràcies". És el missatge d'un dels assistents, ahir diumenge a Arenys de Mar, a la presentació de 165 Regent Street [web, Facebook] el documental sobre la història dels Capgrossos de Mataró que des de Clack vam elaborar el darrer trimestre de 2011. La projecció es va fer en el marc de la 3a Mostra de Cinema Social impulsat per Ràdio Arenys, la Societat Coral L'Esperança i la Regidoria de Cultura de la vila maresmenca [notícia al web de RàdioArenys]. Vam compartir escenari amb treballs com Arenys 1920-1960, 1999 (sobre Love of Lesbian), Camins de Lluís Danés, La força d’un sentiment i From the streets to the fields, cosa que ens feia també molta il·lusió.

Després de la presentació a Mataró el 15 de novembre, a principis de desembre vam passar el documental al Foment Mataroní i després el dia 30 de desembre a la sala Privat. A partir de llavors hem obert una gira per tot Catalunya que, de moment, ens ha portat als locals de les colles castelleres d'Igualada, Barcelona, Reus, Caldes de Montbui, ahir a Arenys de Mar en aquest festival i el dia 14 d'abril serem a Esparreguera, la vila natal del guionista i impulsor d'aquest projecte, l'Efren Garcia, convidats també pels castellers d'allà. Això, ja ho veieu, no s'acaba. També estem preparant una presentació a Tarragona, un dels indrets que va acollir part del rodatge del documental. I, òbviament, la projecció en un canal de televisió de proximitat... però això ja us ho explicarem més endavant.

El més important d'aquesta gira de presentació del documental és que un dels grans objectius que ens havíem fixat l'estem aconseguint: aquesta és una història que passa a diversos punts de la geografia catalana -i europea- però que s'entén i funciona a tot arreu on viatja. Tan bé com a Mataró. És un motiu de gran satisfacció. Que posa de relleu la possibilitat de convertir les històries de proximitat en històries que interessen a tothom, si es fa usant les claus adequades. Per molts anys, doncs.

Joan Carles González: personal i intransferible

Quines bones vibracions aquest vespre de diumenge, ara que el sol ja costa que vagi a dormir cada vespre, a El Públic. Contradient el tòpic, una setantena de persones omplien, en silenci, el nostre espai cultural per escoltar poesia, la poesia personal i intransferible del mataroní Joan Carles González Pujalte. A ell, tot i que no ens coneixem molt profundament, en realitat, el considero un amic. I una bona persona. Que malda per expressar-se i deixar anar tot el que li passa pel cap, i per l'estómac, a través de la poesia. Curiosament, tot i no conèixer-nos especialment, com deia, la veritat és que hem compartit neguits molt personals en vespres solitaris, improvisats propis de persones que es coneixen molt profundament [veure Nàufrags]. Sempre m'ha atret, des que ens vam conèixer a la meva època a Capgròs, aquesta filosofia llibertària amb què viu, junt amb aquest ús intensiu de l'escriptura. Crec que amb ell he entès una mica què és un artista. El cicle gairebé diria que el vam crear davant la necessitat vital de diversos artistes, com en Joan Carles, per expressar-se en públic, seguint la lògica que ens hem autoimposat des d'un principi: "Ajudar a fer aquelles coses que la gent té ganes de fer i que no pot fer perquè no troba l'espai, l'ambient o el caliu necessaris". I ho estem aconseguint. El més emocionant, de fet, aquest vespre, ha estat veure com en Joan Carles -amb cara de murri, al fons de l'escenari- mirava la colla d'amocs que havia enredat -Enric Domingo, Jordi Lopesino, Joan Poch...- perquè l'acompanyessin dalt l'escenari, amb diferents funcions. Tot i que els organitzadors formalment érem la gent d'El Públic, veies que l'acte ja vivia autònomament; els artistes havien pres l'espai. En veure-ho he tingut una gran sensació de plaer: El Públic està passant a pertànyer autènticament a la gent, a El Públic. Missió acomplerta, doncs.

Els Amics de les Arts aixequen el Monumental de Mataró de la cadira*

Un moment del concert de dissabte, des de la platea. Foto: A.S.

Èxit abassegador dels Amics de les Arts [web] aquest dissabte dia 24 al Monumental de Mataró, per tancar el Músiques Tranquil·les [web] d'enguany. Qualsevol altre titular seria superflu. La banda referent del nou pop en català juntament amb Manel va encetar el seu espectacle, curosament assajat i gairebé mil·limetrat, amb un dels temes del seu disc -Carnaval, una perla-, i des d'aquí el concert no va tenir aturador. La Bed&Banda, amb baixista, bateria, trompeta, saxo i trombó, va acabar de donar consistència a una banda -Joan Enric Barceló a la guitarra acústica i veu; Eduard Costa a la melòdica, moog, xilòfon; Ferran Piqué a la guitarra elèctrica; i Daniel Alegret al piano i teclats- que ha fet una mili intensiva durant els dos darrers anys que es nota sobremanera. Res a veure amb aquell grup que musicalment tenia mancances evidents malgrat l'ímpetu de les seves melodies.

Van ser dues hores de recital en què als Amics se'ls va veure molt serens, havent digerit molt bé el propi èxit, cosa que s'endevina que no és fàcil. Capaços de generar encara més connexió amb el públic de la que ja tenen, que no és poca. Capaços d'enriure-se'n ells mateixos: com que saben que fan gràcia però que alhora cansen si fan "rotllos patateros" -com deia una cançó seva- dalt l'escenari, han fet de la necessitat virtut i ara proposen al públic que els faci de guia per si s'estan passant dient-los: "Guapo!". Els 745 assistents a la vetallada van rebre aquesta i tots els altres gags de molt bon grat. Els comentaris del concert a les xarxes socials són reveladors, en aquest sentit. A la gent li agrada, la música dels Amics, però sobretot gaudeix de l'espectacle sencer: "Merci pel concert! Ens ho vam passar genial! I músicalment també va estar molt bé", diu una assistent. Tan bé que en diverses ocasions gran part del públic no es va poder estar d'aixecar-se de la butaca i cantar i ballar sense por.

L'únic però del concert, si n'hi ha d'haver algun, són la manca de tremp de les cançons del segon disc; no acaben d'arrencar. Hi ha algunes cançons que el temps situarà en el lloc on es mereixen com Affaire Sofia o En aquestes alçades de la pel·lícula, però no s'acaben d'intuir himnes ni cançons senyera, de moment. Sens dubte, la cançó Monsieur Costeau, on apareix el títol del disc, Espècies per catalogar, no funciona -encara- com a reclam. Això, en el concert, ho van suplir tirant dels seus hits, que ja en tenen una bona colla. Cançons insígnia que, de fet, van haver de servir en diversos bisos arran de les peticions del públic. Per cert, pels que encara es quedessin amb ganes de més, la propera possibilitat per veure'ls per la zona Maresme-Vallès Oriental és el 13 d'abril al Teatre Auditori de Granollers [web].

El concert tancava el setè Músiques Tranquil·les, cicle impulsat des de la Casa de la Música Popular de Mataró [web], que està plenament consolidat, amb 2.800 espectadors. Han estat catoze concerts entre el 20 de gener i el 24 de març -quatre a l'espai cultural El Públic, tres al Teatre Monumental i set a a Sala Clap- que han demostrat una vegada més que, almenys a Mataró, alhora que l'oferta musical té una demanda, també es crea demanda donant oferta. D'això se'n diu funció pública. Que per molts anys.

* Crònica del concert de dissabte dia 24 al Teatre Monumental de Mataró per a Diaridelamusica.com.

Els límits que marca l'ètica *

Núria Terribas, directora de l’Institut Borja de Bioètica; Pepe Isern, de l’empresa organitzadora J.Isern i Pablo Nuevo, conferenciant, durant el dinar el 7 de març.


Un peix que es mossega la cua. Si no hi ha incentius a la investigació o la legislació hi posa traves, no s’investigarà tan com es podria i això, de retruc, farà que, probablement, malalties com l’Alzheimer no tinguin cura de forma més ràpida del que tots voldríem. Ara bé, per a poder dur a terme aquestes investigacions, cal usar cèl·lules mares, que s’extreuen dels embrions. I, en la majoria dels casos, aquests experiments tenen com a conseqüència la destrucció de l’embrió i, per tant, d’una possible vida humana. La fi –bonintencionada– justifica els mitjans?

Aquest és el dilema ètic clàssic que es va plantejar de nou dimecres dia 7 al Círculo Ecuestre de Barcelona durant un dinar-conferència organitzat per la prestigiosa marca J. Isern Patentes y Marcas –http://www.jisern.com–, fundada el 1924, i que va comptar com a conferenciant amb Pablo Nuevo, coordinador de la Càtedra Gift & Task de bioètica i dret de la Universitat Abat Oliba CEU. Nuevo, Doctor en Dret per la Universidad San Pablo CEU, va posar al dia la quarantena d’assistents sobre la batalla jurídica plantejada en el sí de la Unió Europea arran d’una petició d’aclariment d’una directiva europea per part del Tribunal Federal alemany al Tribunal de Justícia de la UE: l’organisme alemany, arran d’una queixa d’una empresa del seu país, va preguntar a la instància europea com calia interpretar una directiva emesa per Brusel·les sobre la patentabilitat de la investigació amb cèl·lules mare. Finalment, l’octubre passat el Tribunal de Justícia europeu va treure una sentència més restrictiva del que fins ara s’havia convingut, posant en un llimb legal l’actual indústria biotecnològica i introduint dubtes en aquest mercat, que busca, com és obvi, rentabilitat econòmica a partir d’una inversió: el Tribunal assenyala què existeix un consens europeu en la prohibició de la instrumentalització de l’embrió humà, ja què està protegit per la garantia de la dignitat humana de l’article 1 de la Carta de drets fonamentals de la Unió Europea. “Es prohibeix la patentabilitat de noves invencions biomèdiques obtingudes a partir de experimentacions amb embrions humans, cosa que implicarà prioritzar la recerca amb cèl·lules mare adultes; avui per avui les úniques que han donat resultats per tractar malalties degeneratives –va apuntar Pablo Nuevo–. La sentència és bona perquè protegeix el model social europeu; el mercat ha d’actuar dins un marc jurídic dirigit a protegir valors, principis i drets”.

Després de l’exposició, Pepe Isern, de l’empresa organitzadora, va apuntar que, amb la sentència, s’obre una discrepància entre el que es pot investigar i el que es pot patentar: “O una cosa o l’altra; és una incoherència”. Per la seva part, Núria Terribas, de l’Institut Borja de Bioètica, es va mostrar estranyada per la sentència, molt atrevida, a parer seu: “No es pot sentar càtedra amb una sentència com aquesta. Li falta rigor científic”. Finalment, Jorge Isern, també de l’empresa organitzadora, es mostrava sorprès que la sentència es pogués aplicar perquè, va assegurar, si la investigació amb cèl·lules mare no es pot fer a la Unió Europea, s’acabarà fent a Suïssa, als Estats Units o al Japó; serà com posar valles al camp, venir a dir. I va proposar deixar via lliure a la investigació introduint un codi ètic que els professionals es comprometessin a seguir.

* Publicat a la revista Valors [web] del mes de març dins el monogràfic Ciència i ètica.

Reflexionar sobre la xenofòbia*

Notícia emesa a m1tv, la televisió local de Mataró i el Maresme.

Bona tarda,

Aquest acte l’hem muntat nosaltres, des de El Públic, directament amb en Xavier Rius-Sant, mestre i periodista, [bloc], al que agraïm que hagi volgut venir fins a Mataró per presentar aquest llibre Xenofòbia a Catalunya.

Remarco que l’hem muntat nosaltres perquè en general més que programar allò que ens interessa als promotors de l’indret d'acollida, el que volem és servir d’espai perquè altra gent pugui dur a terme les activitats que potser fins ara no podien dur a terme.

En canvi, aquest acte l’hem muntat nosaltres perquè creiem que cal reflexionar sobre perquè hi ha un augment de la xenofòbia a casa nostra. Reflexionar. Saber per què passa. Perquè a nivell de ciutat no s'està fent. Per a poder-hi donar solucions.

A les passades eleccions municipals, 4.700 persones van votar una formació que fa del recel a la religió musulmana i la discriminació positiva a favor dels immigrants un dels seus principals eslògans. No crec que es pugui establir una vinculació directa entre votants de Plataforma per Catalunya a Mataró i xenofòbia; crec que el seu vot obeeix més a un emprenyament amb els partits tradicionals –en especial al PSC, del qual presumiblement n’eren votants- que no pas a què s’hagin tornat xenòfobs. L’últim que hem de fer, penso, és criminalitzar-los. El seu vot és una alarma, un indicatiu, un sensor. Hem d’intentar entendre perquè passen les coses. La política també és respondre inquietuds.

Recordo que l’any 2004, quan es cobava tot això, vaig escriure un reportatge per Mataró Report on parlava de cinc casos on els immigrants, suposadament, rebien avantatges per a ser-ho. La conclusió era clara: en el 95 per cent dels casos, els immigrants no rebien ajudes per ser immigrants, però sí que, en ser la població en situació social més desfavorida, aquests eren més beneficiats per les ajudes públiques. Com ho serien uns altres pobres que no fossin immigrants, vaja, però és clar, al final, sense afegir-hi cap consideració ètica, és obvi que els immigrants són forts usuaris dels serveis i les prestacions públiques.

Per tant, és cert que al final els autòctons, si es deixen estirar per aquest discurs xenòfob, poden fàcilment entrar en la lògica dels números fàcils i fer allò de “si tenim 5 milions d’aturats i 5 milions d’immigrants, doncs enviem de retorn els immigrants i tindrem feina per a tots”.
Amb tot això oblidem que si algú deixa la seva ciutat d’origen per anar a un altre lloc, gairebé sempre és perquè a casa seva no hi té oportunitats o en té en menor mesura que aquí.

Crec, per tant, que el que hem de fer entre tots és un aprofundiment als valors democràtics. Aquest és un tema de valors democràtics.

Què s’ha de fer?
Política. Alhora mesures per calmar les ires de la població autòctona –un gest d’autoritat, que crec que és el que reclamen- i alhora mesures exigint una més forta integració dels que arriben.

Qui l’ha de fer?
Polítics, partits, institucions, entitats i societat civil...

En tot cas, jo ho deixo aquí i trasllado la pregunta a en Xavier Rius-Sant: Què s’ha de fer amb l’augment de la xenofòbia i qui ho ha de fer. Potser podem començar explicant d’on venim, abans que res, però m’agradaria que en el transcurs de les teves paraules, Xavier, poguessis desgranar una mica tot això.

* Presentació que he fet aquest vespre a l'acte protagonitzat a El Públic per Xavier Rius-Sant.

El record de Tertre, des de la Nau Gaudí

Sobre aquestes línies podeu veure el resum, en cinc minuts, del que va donar de si la segona sessió del cicle Els Dijous a la Nau Gaudí, protagonitzada pel record de la galeria Tertre. Podreu descobrir com el nom real de la galeria no era aquest i com l'existència i el tremp de Nico del Río van ser fonamentals per convertir aquella galeria ubicada fora del Mataró entre muralles en un autèntic referent del món de l'art a la ciutat, la comarca i el nostre país.

La propera conferència del cicle impulsat des del Museu Bassat serà monogràfica, sobre l'artista mataroní afincat a Òrrius Manuel Cusachs. Per anar fent boca, us encarto l'entrevista que, per a Maresme Digital TV, li vaig fer ara fa cinc anys en el seu estudi. Les altres dues parts són aquí i aquí.

De ‘El Maresme’ a ’set30maresme’

Bones notícies en el camp de la comunicació comarcal a casa nostra. L’exalcalde d’Argentona Pep Masó prepara un setmanari de pagament que sortirà a la llum el 20 d’abril i que portarà per títol set30maresme. Segur que només en veure el nom, a en Manuel Cuyàs, en Manuel Cusachs, l’Enric Serra, la Teresa Carreras, en Joan Catà... tota la colla de periodistes de la comarcal –me’n deixo molts- que van fer possible, a finals dels setanta i fins a principis dels vuitanta, la revista El Maresme, se’ls encendran els ulls. Serà també de pagament, setmanal i amb horitzó maresmenc. Com llavors. Ara amb l’afegit d’una plataforma digital indispensable quan les notícies arriben abans per Twitter que per veure-les impreses.

Bones notícies perquè el projecte reenceta una línia de publicacions de gran qualitat fetes a la capital de la comarca -El Maresme, Mataróescrit, MataróReport...- que havia quedat orfe des de la desaparició de la històrica edició maresmenca de El Punt, malgrat la meritòria tasca dels gratuïts i la forta corresponsalia que manté El Punt Avui. I bones notícies perquè hi haurà una colla de periodistes i fotògrafs –Xavi Amat, Lluís Martínez, Anna Gual, Albert Calls, Olga Boix i Marc Duran- que li donaran consistència, titulars amb grapa i imatges ben il·lustratives del que vagi passant. No en tinc cap dubte.

Més comunicació és més cohesió, més cultura, més educació. Ens fa falta tot això i més. Gent que arrisqui i prengui compromís. Endavant, 730Maresme.

* Publicat a El Punt Avui.

Què pensa Dani Ramírez sobre la confiança?

És un d’aquells rostres amb qui la gent empatitza, tot i que la majoria dels que el veuen cada dia no el coneixen personalment de res. Nascut a Terrassa el 1969 tot i que actualment viu a Sant Vicenç de Montalt, es va llicenciar en Educació Física malgrat haver començat a estudiar Física. De petit ja li apassionaven les tempestes, les nevades... i quan li preguntaven què volia ser, deia que pagès: volia estar envoltat de natura. També li va ballar pel cap la idea de fer-se bomber i, quan va començar la carrera, va començar fort amb els esports. Finalment va trobar el mix perfecte en la meteorologia. Va començar a La Vanguardia i paral·lelament a Catalunya Ràdio. A TV3 va començar-hi amb una beca, l’any 1991, i després d’una convocatòria d’oposicions públiques, va estar fent substitucions fins l’any 2003, quan va començar a treballar-hi regularment. “Quan no estic a la feina no treballo, però gairebé sempre penso en el temps: mirant núvols o fent fotografies. Combino molt la meteorologia amb la muntanya: excursionisme, bicicleta o córrer; i amb el mar. També em capbusso amb les ulleres per mirar els peixos sota l’aigua o vaig a gaudir del bosc. Tot el que estigui relacionat amb la natura la veritat és que m’agrada molt”.

La seva feina no seria possible sense una certa confiança amb el teleespectador, perquè la previsió del temps no deixa de ser una previsió, una visió anticipada. “La meteorologia és una ciència no exacta; és probabilística. No l’encertem sempre perquè intentem preveure el futur i... qui sap què passarà demà?”, apunta, raonadament. La seva feina, reclama Ramírez, és orientar la ciutadania: “Veiem més o menys cap on van les coses, fem pronòstics... sabent que no l’encertarem mai del tot. El que són temperatures i vent ho endevinem bé, però les precipitacions... sovint ens deixen en evidència”. En aquesta relació amor-odi que l’audiència estableix amb els homes del temps, el meteoròleg de TV3 fa un punt i a part: “Hi ha moments en què la gent ha de confiar en la previsió perquè hi pot haver fenòmens perillosos. Aquí tan sols hi ha tres dies perillosos l’any, però aquells dies necessitem que la gent ens cregui; s’hi juguen la vida”.

Més enllà de la seva feina, en Dani Ramírez creu que la confiança és un valor a cultivar: “No el podem deixar enrera, hem d’estar predisposats a donar la mà moltes vegades encara que no et donin res a canvi. Cal tenir confiança amb les persones però també amb valors més eteris com l’amor o la salut... que determinen la nostra felicitat”.

* Retrat de Dani Ramírez publicat a la revista Valors [web] del mes de març.

Contra l’atur, més dinamisme laboral*

El món, des d’un punt de vista econòmic, ha canviat molt els últims anys; és més dinàmic, hi ha més competència i més interconnexió. Davant d’això, les empreses de casa nostra s’han hagut d’espavilar. Se n’han creat moltes de noves que han generat nous filons d’ocupació, però les que ja hi eren han hagut de reconvertir-se. Una de les estratègies clàssiques ha consistit en deslocalitzar part de la seva producció. Això ha provocat, sovint, haver d’acomiadar bona part de la plantilla, però ha permès mantenir la resta dels treballadors. Ara, amb la crisi, la situació es repeteix afectant tan les empreses noves com les velles: cal estalviar encara més costos i obtenir més ingressos. En molts casos, la decisió ha estat retallar, de nou, plantilles –excepte en casos on s’ha acordat cobrar menys o deixar de cobrar un temps–. I per això ens trobem on som, amb un atur inaguantable.

Davant d’aquesta situació, tothom és conscient que cal prendre mesures contundents que condueixin a la creació de nous llocs de treball -primer, segurament, evitar el tancament de les empreses en sí-. I això, malgrat se l'acusi de les actituds més endimoniades, entenc que és el que pretén, de fons, el nou govern espanyol a través de la controvertida reforma laboral, a partir d’una idea que a priori pot semblar contradictòria: abaratir l’acomiadament. Què dius ara? Així perquè un empresari contracti més persones, la millor manera és que pugui acomiadar de forma més senzilla i barata? Podria ser que sí. No immediatament però podria ser que sí a la llarga. Anem a pams.

Els empresaris, com tothom, estan acoquinats davant la situació econòmica. Els acomiadaments són massa cars i això constitueix un fre a l’hora de contractar personal. No s’hi veuen en cor per allò de: “I si va malament aquesta persona?”. En molts casos em consta que és cert -en altres segur que no i ja hi ha alguns mals exemples en aquest sentit, evidentment-. Però és clar, abaratint l'acomiadament -no ens hem d'enganyar- degradem els drets laborals tal com els hem entès fins ara. Així de clar: els treballadors estaran ara més desprotegits, són més volubles a les circumstàncies econòmiques. Ara bé, per a equilibrar-ho hi ha països -en el camp nòrdic, que és on s'han provat alguns dels invents econòmics més interessants del món- que han trobat fórmules imginatives per poder compaginar una més gran flexibilitat a l'hora de contractar i acomiadar sense que això signifiqui una taxa més alta d'atur i un empobriment de les condicions laborals dels treballadors.

Ah si? I com es fa això? Doncs tenint un coixí de polítiques educatives molt més adequades a la realitat que a casa nostra i, sobretot, fent unes polítiques d’ocupació actives molt més potents que les actuals, molt més engreixades. Per exemple en la ràtio de persones que atenen aturats: ara a casa nostra hi ha un orientador per a cada dos mil casos; la xifra hauria de baixar a vint per cas, almenys, sinó la xifra de persones que els agents del SOC que són capaços de recol·locar no arriba al cinc per cent. I amb una legislació laboral que incentivi a treballar mitja jornada, perquè només així una gran part de dones poden trobar una feina que conciliï amb la seva tasca com a mares -un altre error de la reforma-. Són els mecanismes de l'anomenda flexiseguretat que s’aplica a Dinamarca i que funciona. Allà l’acomiadament és gratuït -si, si, gratuït-, però la taxa d’atur és molt baixa (7,9 per cent aquest gener) perquè s’apliquen aquestes mesures correctores a l'hora de trobar feina. No passa res amb perdre la feina... perquè l'Estat t'ajuda a trobar-ne una de nova. I ho aconsegueix. L’equació, doncs, encara que a alguns els soni a xinès, és possible: mínim cost d’acomiadament, màxima ajuda pública a trobar feina igual a mínima taxa d’atur.

No sé si podem aplicar el model a casa nostra -segurament de cop no-, però hem de tendir-hi i fer tots plegats un canvi de xip cultural: ens cal un major dinamisme laboral completat amb una forta aposta pública per ajudar els individus a tornar-se a enganxar a la xarxa quan perdin una feina. I menys exigència a l'hora de rebre la prestació de l'atur; també en aquest camp els països nòrdics -paladins de la socialdemocràcia- són molt més durs: no pot ser que com que sovint surt més a compte rebre l'atur que treballar, s'esculli la primera opció. Totes les reformes laborals aprovades durant la democràcia espanyola i que han "causat" les diverses vagues generals, seguien aquesta lògica de facilitar la contractació. Una lògica que s'acabarà imposant, perquè no hi ha més remei. La darrera, la del PSOE que no feia més que preconitzar la reforma sobre la qual ara discutim, el mateix. Per tant conclusió: la reforma laboral que ara proposa el PP, si algun problema té -a banda de contenir barrabassades jurídiques inexplicables- és que es queda incompleta. Però no erra en la línia de fons. No ens podem deixar enganyar sobre això. Ni enganyar-nos nosaltres mateixos.

Fer que els que contractin estiguin més incentivats a fer-hi és, però, una de les dues opcions per reduir l’atur. L’altra és que, tots aquells assalariats que puguin, que es vegin en cor, es passin a l’altra banda i generin les seves pròpies empreses. S'autoocupin o fins i tot donin feina a altra gent. És una altra manera de veure-ho, no? Ara, clar, no tothom té perquè fer-ho ni està capacitat per assumir aquesta responsabilitat. Per què ho deia, doncs? Perquè si decidim seguir formant part del segment d'assalariats, molt legítimament, haurem d'anar entenent que el mercat de les relacions laborals reclama més flexibilitat i més facilitats si volem que segueixi sent tan dinàmic com fins ara. Perquè aquesta serà la única manera d'aconseguir que el sector privat -el públic està i estarà escanyat molt temps- torni a fer de motor de l'economia. Per compensar-ho, com deia, hem d'aplicar tot un seguit de mesures correctores que és el que no conté la Reforma Laboral contra la que es fa la vaga. La legislació es queda, de nou, incompleta, i això és el que fa que probablement no sigui l'estri més adequat per generar confiança i sortir de la crisi. Però la línia que apunta és la única possible per solucionar el problema. El temps ens ho dirà.

* Ampliació de l'article publicat a la revista Valors [web] el mes de març.

Aquest març a 'Valors', ciència i ètica amb Moisès Broggi

Ha estat una notícia que ha caigut com una gerra d’aigua freda. Just l’endemà que expliqués satisfet davant dels mitjans de comunicació que per fi podia dormir estirat, passejar i fer vida normal, Eufemio Garcia, de 57 anys i el primer català amb un cor artificial, moria per una arítmia. Malgrat el fatídic desenllaç els metges han defensat aquest avenç científic i asseguren que els cors artificials poden ajudar a allargar la vida d’aquells malalts que no poden ser trasplantats. I és que encara que la investigació científica també comporta saber acceptar els errors, aquesta generalment significa progrés, és a dir, un pas més en la millora de les condicions de vida de la Humanitat. Ara bé, no sempre la ciència s’ha fet servir per construir el bé. Descobriments com l’energia atòmica, entre molts altres invencions científiques, ens recorden contínuament la cara i la creu d’aquesta. El metge i poeta, Oliver W. Holmes, deia: “La ciència és un magnífic mobiliari pel pis superior de l’home, sempre que a la planta baixa hi hagi sentit comú”. Catalunya és el desè país en excel·lència científica d’Europa i líder en investigació a l’Estat espanyol. Però també som un país capdavanter en la reflexió ètica-científica, perquè al mateix ritme que avança la ciència hem de replantejar-nos els límits del progrés i augmentar el nostre grau de responsabilitat respecte l’ús dels nous coneixements. Per parlar d’aquest tema comptem amb quatre dels principals experts en el camp de la bioètica i la investigació científica de Catalunya: Margarita Bofarull, presidenta de l’Institut Borja de Bioètica; Jordi Camí, director general del Parc d’Investigació Biomèdica de Barcelona (PRBB) i de la Fundació Pasqual Maragall; Xavier Estivill, expert internacional en genètica i director del Centre de Genètica Mèdica i Molecular de l’Institut de Recerca Oncològica; i, com a convidat d’honor, el doctor Moisès Broggi, de 103 anys, que ens ofereix les seves reflexions.

· Broggi ha estat també l'entrevistat del darrer Valors a peu de carrer, emès aquest cap de setmana a Ràdio Estel [aquí].

El soul maresmenc demostra la seva vitalitat en una càlida nit a El Públic*

Actuació de Goodtime a dalt i de JM&I Soul a sota.

El cafè cultural El Públic [web] ha acollit aquest diumenge dia 11 el concert més multitudinari dels que aquest espai ha programat en el marc del Músiques Tranquil·les [web] de la Casa de la Música Popular. Una vuitantena de persones han destinat el seu diumenge al vespre a escoltar dues propostes de la comarca amb un punt en comú ben clar: música soul en acústic.

Els JM&I Soul [MySpace], d’Arenys de Mar, han apostat per un repertori basat en versions. La banda l’integraven el seu líder, Jordi Morales, que a més de cantar tocava tan el contrabaix com el baix elèctric, i Joan Hernández, a la guitarra acústica, i ha rebut la inesperada col·laboració del saxofonista argentoní Nil Villà. Tot plegat ha fet entrar en calor els assistents, que han arribat al punt àlgid de la nit –l’actuació dels Goodtime [MySpace]- amb les orelles ben obertes.

A mig camí entre el blues, el jazz i el soul i amb un repertori amb temes propis i genuïns, els quatre components de la banda han regalat al públic una nit plena de delicadesa i solvència: la veu avellutada d’Adrià Sivilla, els riffs elegants de Jordi Esquerra, el subtil treball al baix de Joan González i la matisada bateria de Txiki Llorella ha enamorat literalment la concurrència, que no els ha deixat de l’escenari sense repetir un dels temes: Summer memories. Com apuntava un dels millors temes interpretats durant la vetllada, See you soon, ens veiem aviat, Goodtime. Per si la retrobada s'allarga, però, no patiu perquè avui han anunciat que, ben aviat, els podrem recuperar en qualsevol moment amb la maqueta que estan gravant i que es podrà descarregar gratuïtament des de la xarxa.

* Crònica que he escrit del concert d'aquest vespre a El Públic de JM&I Soul i Goodtime, dins el Músiques Tranquil·les.

Marc Parrot s’amaga darrera de les ‘Ombres de plata’ a la sala Clap*

Marc Parrot durant l'actuació a la sala Clap, en què dominava la pantalla on es projectaven les escenes cinematogràfiques. Foto: J.S.

Davant un públic madur, poc habitual en els concerts de música moderna que es fan a la ciutat, que arribava a la norantena de persones, el singular Marc Parrot [web] va presentar a la sala Clap, divendres dia 9, un dels espectacles més especials -probablement el més singular- que s'hauran pogut veure en aquest setè Músiques Tranquil·les [web] que ja ha encetat la recta final: Ombres de plata. Una peça curta, de 50 minuts de durada, en què Marc Parrot es deixa veure molt poc i són, en canvi, les imatges mudes de Segundo Chomón, nascut a Teruel el 1871 i considerat un dels pioners del cinema al nivell de Lumière o Méliès, les que omplen l'escenari i provoquen el somriure de l'assistent per la seva comicitat. La música en directe de Marc Parrot, acompanyat de Joan Anton Mas a la bateria i percussions i Dani Ferrer als teclats, trompa i veu, ha estat òbviament creada expressament per a l'ocasió, i segurament el més definitori que se'n pot dir és que cadascuna de les cançons ens submergeix en un món diferent de l'anterior.

Ombres de plata -el títol es refereix a les imatges de nitrat de plata- és una proposta de marcat caràcter poètic a mig camí entre la música i el cinema, d'un caire molt experimental i que ha comptat per això amb el suport de la Filmoteca de Catalunya. Que es va estrenar, per cert, el 30 de juny de l'any passat a Tiana, molt a prop d'on va tenir lloc el concert de divendres. Aquell dia, ningú va sortir divendres del Clap amb la sensació de decepció, tot al contrari: s'intuïa satisfacció per veure la capacitat d'imaginació i d'elocubració que segueix demostrant Marc Parrot, i això que ja ha tocat gairebé tots els papers de l'auca pel que fa al planeta musical. Per molts anys i per moltes noves aventures musicals, Marc Parrot!.

* Crònica escrita per al Diaridelamusica.com arran del concert de Marc Parrot, divendres dia 9, a la sala Clap de Mataró.

Josep Masabeu, un alè de vida enmig del Raval*

En Yulius, un dominicà exusuari del centre, conversant amb Josep Masabeu. Foto: Braval.

Passejar-se per les instal·lacions de Braval, al barri del Raval de Barcelona, tocant al carrer de la Cera, aixeca l’esperit. és una visita que et serveix per comprendre perquè les zones depauperades de les nostres ciutats no s’ensorren del tot enmig d’aquesta crisi. Simplement perquè hi ha gent que hi segueix creient, apostant-hi, mullant-se. No és l’única entitat del barri que es dedica a l’acolliment de joves sinó que el seu màxim responsable, en Josep Masabeu, es dedica a recordar abans que hi ha una trentena d’associacions fent més o menys el mateix. Potser allò que la diferencia és l’esquer usat per estirar nanos cap al centre: l’esport. Alhora aquest ham és la forma de comprometre’ls; jugar el partit que toqui el cap de setmana és el premi que s’obté si es fa tot el que cal durant la setmana. De retruc, això fa implicar els pares de les criatures, el 75 per cent de les quals d’origen immigrant. És la manera de ser exigents alhora que generosos, no fos cas que una excessiva candidesa en la voluntat d’ajudar acabés actuant d’anestesiant entre els qui reben l’ajuda.

El projecte, nascut a redós de l’església de Montalegre, pretén promoure la cohesió social, lluitar contra la marginació, prevenir l’exclusió social de la joventut i facilitar la incorporació de la població immigrant a la nostra societat. Acull a tothom sense exclusió, amb menuts i joves provinents d’una trentena de països i nou religions diferents. Per a fer-ho possible, una maquinària humana espectacular s’ha posat en marxa des de fa ara catorze anys. Masabeu quantifica aquesta aportació generosa no en número de voluntaris sinó en milers d’hores dedicades. I vist així, la tasca només pot respondre a un adjectiu: colossal.

Josep Masabeu, que aquest any complirà sis dècades de vida, és una d’aquelles persones que sense conèixer-les massa ja saps que els pots considerar proper a tu. En què s’imposa la cordialitat absoluta des del moment u. Ell és d’ofici pedagog, doctorat per la Universitat de Barcelona. Tot i haver nascut a Sabadell, ha passat 27 anys de la seva vida a Girona, a l’escola Bell-lloc. El 1998, però, quan l’onada migratòria ja representava el 10 per cent de la població del Raval barceloní, va venir a raure aquí davant la petició de l’església de Montalegre, confiada a l'Opus Dei el 1967, de prendre mesures per gestionar l’enorme canvi que començava a viure la zona. Com que sempre s’ha sentit atret per les problemàtiques socials, es va apuntar al bombardeig.

Totes les seves experiències en aquest camp les ha posat blanc sobre negre en un llibre -La República del Raval. Eines de cohesió social- presentat pel president Pujol i prologat per Núria Gispert, expresidenta de Càritas, una de les còmplices en aquesta operació. No és l’única, ni molt menys. La seva capacitat de generar xarxa, al contrari, és el que li ha permès anar sumant graons a aquesta obra titànica que ja és Braval.

Què hi fa aquest cristià nascut a Sabadell en ple centre del Raval barceloní, on avui la immigració ja representa el 48 per cent de la població? Per què viu i es desviu per a tirar endavant Braval? Respon amb senzillesa i profunditat alhora: "és evident que si tu creus, si tens fe, saps que aquesta creença s’ha de fer vida en fets concrets. T’has d’arremangar. Cadascú fa el que pot i jo m’he trobat ara i aquí fent aquesta tasca".

* Publicat a Foc Nou de març.

La galeria Tertre reapareix a la Nau Gaudí

Vídeo que recull la prolífica intervenció d'Arnau Puig a la primera conferència del cicle, ara fa un mes.

Aquest dijous a 2/4 de 8 del vespre segueix a la Nau Gaudí de Mataró el cicle de xerrades al voltant de l'art que cada segon dijous de mes ocuparà l'espai del darrera de la genial construcció de l'arquitecte reusenc. Així, si el mes de febrer el crític d'art Arnau Puig va ser l'encarregat de parlar-nos de com Gaudí va conèixer i cultivar les tres ànimes platonianes a Mataró -ho podeu recuperar mirant el vídeo- dibuixant i treballant en els arcs parabòlics de la construcció, en aquesta ocasió la sessió serà en format taula rodona i per parlar de la galeria Tertre, una galeria que de 1975 a 1995, al carrer Los Álamos de Mataró, va ser un dels grans referents de la pintura local, sota l'impuls de l'activista cultural Nico del Rio. En la conferència hi van participar el crític d'art Perecoll i els artistes Perecoll i David Salvadó.

Segons explica Pere Pascual, un dels impulsors del cicle en tant que vocal de la Fundació Museu Bassat, en referència a Tertre, la seva activitat expositiva va ser "enorme i de gran nivell amb exposicions del bo i millor dels artistes del moment, amb especial incidència amb artistes catalans, com ho indiquen els noms de Guinovart, Saura, Cardona Torrandell, Tharrats, Amelia Riera, Subirachs, Genovart, Ortuño, M.A. Raventós, José Hernández, E.Xargay..... Això sense oblidar el bo i millor dels artistes de la ciutat amb exposicions d’Alcoy, Rovira Brull, Ricard Jordà, Josep Novellas, Alfred Opisso, Manuel Cusachs..., alhora que donava oportunitat a artistes i experiències més joves com son els casos de David Salvadó, Casas Peña, propostes conceptuals, els primers grafittis etc".

És curiós perquè, tot i no haver-hi entrat mai de la vida, a Tertre, aquest, per a mi, és un espai que vaig tenir molt present durant la meva infància. La galeria estava ubicada al carrer Los Álamos, on vivia la meva família, a molts pocs números i a l'altre costat del carrer, concretament. A més, la rerabotiga de Tertre va servir d'estudis originals a Televisió de Mataró, fins que aquesta va anar als locals de l'antiga Can Marfà, diria que el 1994. Així que, durant anys, després de veure com, per exemple, l'Espartac Peran entrevistava a alguna persona coneguda a la televisió, en acabar-se l'emisió jo sortia al balcó de casa per veure en directe aquella persona. Era el meu moment exclusiu amb el famós, diguem-ne, al qual pràcticament jo només tenia accés. De manera que aquest dijous, quan escolti els ponents parlar de Tertre, és possible que el meu cap retorni cap a aquelles mirades furtives des de la finestra de casa meva de fa una vintena d'anys.

[LaRiera48] Canvi de rumb al PSC de Mataró: la generació Blackberry ha pres el poder

El nou primer secretari Xesco Gomar en una foto difosa aquests dies pels mitjans de comunicació local. Foto: capgros.com.

Aquest passat cap de setmana s'ha consumat [notícia a MataróNotícies aquí i a capgros.com aquí] un relleu històric al PSC de Mataró, perquè l’elecció de Xesco Gomar [Bloc, Facebook], actual delegat de la Junta de Andalucía a Catalunya, les Illes i el País Valencià, com a primer secretari dels socialistes mataronins -53 vots a favor, 18 en contra i cinc abstencions- significa un canvi de rumb profund en el sí de l’agrupació local, i no només per una qüestió biològica. Gomar està emmarcat en el que se n’ha dit a nivell català la “generació Blackberry” del PSC, en la seva versió mataronina formada els deu darrers anys a la Joventut Socialista de Catalunya i que es mou políticament en una línia formalment més d’esquerres que els fins ara responsables socialistes locals i, sobretot, de clar enfrontament amb l’ideari nacionalista català. En aquest sentit el nou primer secretari i els seus companys de viatge generacional, fills dels immigrants espanyols dels seixanta i els setanta, s’han mostrat sempre partidaris de viure desacomplexadament la seva identitat espanyola, que veuen perfectament compatible amb la catalana. Els membres d’aquesta nova generació creuen que, durant anys, el PSC en general -també a Mataró- s’ha deixat guiar excessivament per l’agenda nacionalista, motiu pel qual les seves bases electorals s’han anat desmobilitzant. D’altra banda, no menys important, aquesta nova fornada del socialisme mataroní representa també un esquerranisme laïcista que clama al cel, mai més ben dit, després que el PSC de Mataró hagi estat liderat els darrers dotze anys per persones com Joan Antoni Baron i Ramon Bassas, que no han amagat mai la seva religiositat catòlica. Els membres de la generació Blackberry són, també, joves formats a partir dels paràmetres polítics de Miguel Barroso, el marit de Carme Chacón, el qual planteja la política com una successió d’imatges: Xesco Gomar, junt amb la seva dona Ana María Barrera, es va traslladar just abans de les municipals en un humil pis del barri de Rocafonda. Tots els detalls compten.

L’arribada de Gomar a la primera secretaria del PSC local s’emmarca, doncs, en la presa de control del partit per part d’aquesta generació Blackberry: en l’executiva que Gomar ha construït hi ha dos llocs claus per a dos membres d’aquest grup; David Bote [bloc] serà el substitut de Montse López com a secretari d'organització i Javi Naya [bloc] com secretari de política municipal. Carlos Fernández [bloc], amic de l’ànima de Gomar i company de fatigues polítiques, no participa públicament de l’operació mataronina –malgrat hi sigui present d’una forma notòria, per exemple via xarxes socials- perquè, al seu torn, se l’ha destinat a la federació maresmenca del PSC, auxiliant el que és l’autèntic cap de tota aquesta generació Blackberry a la comarca: Javi Amor, alcalde de Pineda.

Fa poques setmanes ningú creia que Gomar -una persona que ha tocat poder però que no ha exercit mai cap responsabilitat política de primer nivell, de gestió directa amb la ciutadania-, pogués esdevenir el primer secretari dels socialistes mataronins. Semblava que qui havia d’ocupar aquest lloc seria l’incombustible Esteve Terradas, destinat per Nicaragua a reordenar un PSC local que ha perdut l’alcaldia després de 32 anys i que perd militants com gotes d’una aixeta que no tanca bé. I sobretot a posar pau davant la previsible baralla entre el grup municipal, on l’exalcalde Joan Antoni Baron té set de vuit acèrrims seguidors –tots excepte Carlos Fernández-, i el propi partit, cada cop més controlat per Gomar –amb qui l’actual cap del grup municipal no té bona relació ni personal ni política- i la seva gent. Finalment, però, la nova generació es va veure en cor de plantar cara a la vella guàrdia representada per Terradas i es va dibuixar una arquitectura una mica més complexa. Una arquitectura destinada a salvaguardar les formes però que no cal ser cap geni per veure que difícilment funcionarà.

Un dibuix en què Xesco Gomar passa a ser el primer secretari, l’home fort de qualsevol agrupació local, però té per sobre seu un president, Esteve Terradas, que a més ostenta la secretaria de comunicació i per tant s’espera que tingui un to executiu –en aquest sentit l’esquema sona a una certa regència fins que Gomar convenci la vella guàrdia de les seves capacitats-. Ara la part que grinyola: la més que probable rivalitat entre Gomar i Baron se salva, aparentment, situant aquest darrer com a vicepresident del partit, un càrrec fins ara inexistent i sense competències clares. Es tracta d’un encaix rocambolesc tenint en compte la duplicitat evident que suposa l’existència d’un secretari de política municipal que no ostenta Baron sinó Javi Naya. Qui decidirà la política a seguir a La Riera 48, en els plens o a l’hora de pactar els pressupostos? Qui serà l’interlocutor directe amb Joan Mora? Serà Baron com fins ara o Xesco Gomar amb l’ajuda de Javi Naya? En tot cas, quin marge d’actuació tindrà Joan Antoni Baron? De moment ja s’ha pogut entreveure que, mentre Baron es mostra cada cop més partidari de pactar “per responsabilitat de ciutat” amb l’alcalde Mora, el nou primer secretari i la nova generació voldrien practicar una oposició molt més nítida contra Convergència i Unió. I això sol no és poca cosa, perquè el govern municipal només pot aprovar els pressupostos de cada exercici amb el suport dels socialistes locals, a no ser que es vulgui aventurar en exercicis de funambulisme polític on haurien de jugar PP i PxC, cada cop més enfrontats, o els partits a l’esquerra del PSC.

Moltes es pregunten com és que el PSC local passa ara a ser dirigit per un grup de joves inexperts que amb prou feines passen de la trentena. Els motius són complexos però, resumint, i parafrasejant l’exalcalde Manuel Mas en el propi congrés d’aquest cap de setmana, la generació política que hauria d’assumir ara el relleu, la que té al voltant de quaranta anys, està “socarrimada”: el PSC ha tocat tant poder durant tant de temps que ha anat cremant grups de persones més ràpidament del que seria normal. Els únics aspirants a la recàmera, àvids de poder, eren ara la generació que representa Xesco Gomar. Ni Consol Prados, ni Ivan Pera, ni Quico Melero, ni Montse López, ni Alícia Romero han volgut o pogut fer un pas endavant, junts o per separat. Al final, doncs, els únics que podien prendre el relleu eren els de la generació Blackberry. Des de la direcció de l'anterior primera secretaria, per part de Ramon Bassas, se'ls havia anat donant poder... fins que els fills polítics de l'exregidor d'Urbanisme han volgut "matar els seus pares", malgrat els professin encara respecte.

Ara, que s’hagi arribat a aquesta situació no vol dir que les aigües al riu baixin tranquil·les al Camí de la Geganta, on hi ha la nova seu del PSC des de fa pocs mesos. La imatge de consens amb què es tanca el congrés és pura retòrica i no cal parar gaire l’orella per adonar-se com la vella guàrdia socialista desconfia del relleu. Ho va escenificar, enmig de la cita congressual, l’exalcalde Manuel Mas, el qual va posar el dit a la llaga sense contemplacions assegurant, per sorpresa dels nous responsables del partit, que la generació que prenia el relleu al PSC de Mataró bevia “del pitjor que ha generat el partit a nivell català, les Joventuts Socialistes i la Secretaria d’Organització”. Mas, que a aquestes alçades de la pel·lícules no s’està de dir res del que pensa, va dir també que la nova generació estava “molt verda” per assumir el poder. Déu n'hi do.

Caldrà esperar veure si la generació Blackberry, que tant ha treballat per assolir el poder a casa seva, serà capaç de fer remuntar el partit a Mataró i recuperar l’alcaldia d’aquí a tres anys llargs, reconciliant el partit amb els tres mil votants socialistes que es van passar a Plataforma per Catalunya a les passades municipals farts de la manca d’autoritat demostrada pel tripartit local a l’hora d’afrontar els reptes de la immigració -detall important, el trasvassament no va ser cap al PP, com temia més aviat la nova generació; error de càlcul-. I, sobretot, si tindrà la capacitat de contribuir a fer ciutat, a fer fructífer el joc polític entre partits de manera que sorgeixen nous i millors acords pel conjunt de la població. Perquè al final els partits són tan sols instruments per aconseguir alguna cosa més important; no fins en sí mateixos. I aquesta és una dels grans interrogants que la nova generació del PSC s’ha de veure si sap respondre: és una gran idea poder triar el candidat a l’alcaldia en unes primàries obertes a la ciutadania, però el més important és saber què proposa el PSC local per fer sortir de la ciutat de l’espectacular crisi econòmica en què ens trobem enclaustrats.

S’han acabat les intrigues, les tàctiques i les conspiracions: ara que ja té el poder, la generació Blackberry local haurà de demostrar que n’és digne i que saben en què el volen usar. Que la força els acompanyi. La ciutat no es pot permetre que el partit que l’ha governat durant 32 anys, sol o en col·laboració, esdevingui una caricatura del que ha estat tot aquest temps.

Els 'Valors a peu de carrer' del mes de febrer

La relació dels valors i l'esport, la resiliència, la tradició oral i la interreligiositat. Són els quatre temes que han centrat els Valors a peu de carrer del mes de febrer i que ara aquí a sota recupero. El programa, ja ho sabeu, s'emet cada diumenge a la nit, al punt de les deu, i el dissabte a 2/4 de 8 del vespre. Ho podeu escoltar a Ràdio Estel al 106.6 de la FM o a la seva web. L'espai és coproduït des de la revista Valors i l’editorial Proteus i el presenta la periodista Elena Canseco. Si una setmana us el perdeu, els podeu recuperar anant a revistavalors.podcast.es.

· Més enllà del futbol [aquí]. El primer programa del mes de febrer, emès el dia 5, es va dedicar a parlar amb Mauro Valenziano, entrenador i autor del volum Buen deportista, mejor persona, editat per Proteus. L’autor recorda que el món de l’esport és molt més ample i va molt més enllà del futbol, on es dóna el millor i el pitjor de l’esport.

· La resiliència [aquí]. El monogràfic del Valors de febrer va centrar el programa de la segona setmana, emès el dia 12. Va comptar amb una entrevista a Anna Forés, coautora de La resiliencia. Crecer des de la adversidad. També es va recuperar el testimoni de Màrius Serra, protagonista del número i Vivim del Cuentu va portar el seu granet de sorra a explicar aquest valor a través d’un conte explicat per Noe Bofarull.

· Recuperar la tradició oral [aquí]. El tercer programa del mes Valors a peu de carrer, emès el 19 de febrer, vam parlar de la importància de la tradició oral en les cultures de tot el món però especialment en les del Sud, amb la fundadora de Contes pel món, Marta Coll, i la responsable dEducació per al Desenvolupament de lentitat, Mercè Prat.

· La interreligiositat [aquí]. Aquest programa, emès el 26 de febrer, va consistir en una entrevista a Xavier Vidal, responsable dimmigració dins de la comunitat de Sant Egidi de Barcelona.

La Troba Kung-fu: festa vallesana que presagia la primavera*

Més que un concert, el que vam poder veure dissabte dia 3 a l’escenari del Teatre Auditori de Granollers de mans de La Troba Kung-fu [web] va ser un espectacle musical en format teatral, ideat especialment per a festejar el desè aniversari de l’equipament i pensat en clau absolutament vallesana. De fet, la proposta s’estructurava com un viatge per la realitat actual del Vallès –també del seu passat- a partir del disc Des de la panxa del bou, crits i cançons. Per a fer-ho, la banda es va aliar amb rapsodes com Xavier Marí, Xavier Grimau i Josep Bover o el pallasso Tortell Poltrona, afincat a Sant Esteve de Palautordera, que va procurar un seguit d’escenes d’allò més divertides en els primers compassos de la cita. Els vallesans, al seu torn, van donar el seu vist-i-plau de forma emfàtica: ni més ni menys que cinc-centes persones –tot tipus de públics- van acudir just acabat el partit del Barça a veure quina n’havien preparat Joan Garriga i la seva colla. I si a la primera o segona cançó els assistents ja es removien dins la seva butaca, ben aviat van començar a picar de mans com si fos el final del concert.

Dalt l’escenari, des del primer moment, La Troba va demostrar perquè set anys després de la seva fundació se la considera una de les bandes més importants de l’anomenada world music europea, la música d’arrel, i com s’ho ha fet per passejar la seva música dels Estats Units a Itàlia passant per Bèlgica, França o el Regne Unit: és, senzillament, per la seva capacitat de tocar rumba, blues, rock, reggae, cúmbia, sarao o ritmes llatins i fer que tot soni sota un mateix so. Amb una completa banda que incloïa baix, guitarra elèctrica, guitarra espanyola, saxo, bateria i percussió, el conjunt va sonar de primera, molt conjuntat, des del primer moment i el seu líder, Joan Garriga, va saber demostrar també el seu virtuosisme emulant en alguns moments Kepa Junkera a l’acordió.

L’escenari s'ha de dir que el van aprofitar de valent. El viatge imaginari va combinar passatges actuals com la visita a diversos polígons industrials, senya d'identitat del present de la comarca, així com la recuperació de fragments claus de la històrica recent com els bombardejos sobre Granollers durant la Guerra Civil. Menció a part mereix l’efecte de diversos dels personatges presents a l’espectacle, la imatge dels quals es projectava, en gran i en negatiu, a la pantalla blanca que hi havia al fons de l’escenari, generant una estètica de pel·lícula de James Bond.

Una nit fantàstica per festejar un escenari que té deu anys però que està com nou i amb música de la bona, que va fer presagiar ja l’arribada ben propera de la primavera.

* Crònica del concert ofert per La Troba Kung-fu a l'Auditori de Granollers el dissabte dia 3 de març i que he escrit pel Diaridelamusica.com [web].

Davant la crisi, #virtuts

Llegint els valors o virtuts als quals es dediquen les conferències del cicle, m'he fixat en què un és la moderació. No n'hem fet cap número, específicament sobre el tema, però he recordat aquestes paraules del desaparegut Luis de Sebastián on parlava de la moderació, precisament. Aquí les recupero.

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha programat des de mitjans de gener i fins a mitjans de març un cicle titulat, Davant la crisi, #virtuts, que m'és molt suggerent tenint en compte el temps que fa que ens dediquem a la tasca de reflexionar sobre els valors a partir de la revista homònima [notícia al seu web]. En aquest cas, des del CCCB opten per parlar de virtuts i no de valors, no sé si perquè consideren que no és el mateix o simplement perquè valors potser ja està una mica gastat. Potser n'hauríem de dir actituds. El president Pujol ja sabeu que parla de l'IVA, les Idees, els Valors i les Actituds. Tan hi fa, el nom no fa la cosa.

Des del CCCB, parlen concretament d'un debat sobre les virtuts democràtiques a partir de la següent reflexió: "Per què no comencem l’any parlant de com haurien de ser les coses, ara que les coses no són com voldríem? Des del CCCB creiem que ha arribat el temps de reconstruir, de tornar a aixecar l’edifici col·lectiu, tan malmès per les sacsejades de la crisi. Durant anys hem viscut en una societat que ha castigat més el fracàs que el frau, que ha promogut l’ambició personal per sobre del benestar col·lectiu i ha estimulat l’acumulació en detriment de la sostenibilitat: hi ha unanimitat, al menys, en què la crisi econòmica és també —o fins i tot n’és el resultat— d’una greu crisi ètica o de valors. Tornem, doncs, al començament i parlem sobre les virtuts?".

Per a dur-ho a terme, han convidat deu intel·lectuals, catalans i d’arreu del món -Tzvetan Todorov, Joanna Bourke, Claudio Lomnitz-Adler, Salvador Cardús, Nancy Fraser, António Lobo Antunes, Juan Marsé, Jacqueline Bhabha, Josep M. Ruiz Simón, Jaume Pòrtulas-, que reflexionin sobre nou virtuts. Han triat els següents: la moderació, la paciència [en vam fer també número a Valors], l’honestedat [vam fer un número sobre la sinceritat a Valors], la justícia, la saviesa, la fortalesa, la dignitat [número a Valors aquí], el coratge i l’autoestima. D'aquesta llista només puc recomanar-vos encara les dues darreres sessions, que són dilluns dia 5 amb Josep M. Ruiz Simón parlant sobre l'autoestima i Jaume Pòrtulas el dilluns dia 12 referint-se a la saviesa. Totes dues són a 2/4 de 8 del vespre. Celebro molt que vagin sortint iniciatives com aquestes des de les principals institucions culturals del país de manera que els valors deixen de ser una cosa encara massa naïf.

4.700 mataronins encara esperen resposta nou mesos després

Dissabte passat la Riera de Mataró estava plena de gom a gom per presenciar una nova edició de la Rua de Carnaval. Desenes de grups lluitaven per alçar-se amb el guardó com a millor comparsa enmig de l'ambient general, incestat de rialles i bones sensacions. És bo que així fos. Però convé no enganyar-se: l'aparent alegria d'aquest dissabte de Carnestoltes amagava el malestar latent entre la ciutadania, per la situació econòmica que viu la ciutat i per la percepció que els poders públics no estan actuant de forma enèrgia per a posar-hi remei. Una sensació, és clar, compartida amb la resta d'habitants de Catalunya, d'Espanya i mig món, però amb un element agreujant a casa nostra, o que almenys s'hi ha manifestat amb especial virulència. Un malestar que, el 22 de maig, es va expressar políticament en l'opció política que representa Plataforma per Catalunya -legítima, és clar, per molt que els seus components busquin saltar-se totes les regles elementals de l'estat democràtic i de dret-. Un malestar que no és exactament xenofòbia -no està connectat directament amb moviments filonazis- però sí que té connotacions intolerants que causen profunda preocupació entra una gran part de la ciutadania. Una postura que és intolerable -valgui la redundància- des d'un punt de vista de societat democràtica avançada.

Aquest 22 de febrer ha fet nou mesos de la constitució del nou Ajuntament de la ciutat. I transcorregut aquest temps resulta alarmant certificar com el conjunt de les forces polítiques presents al consistori no ha articulat cap resposta a la petició efectuada clarament per aquests gairebé 4.700 mataronins que van votar Plataforma per Catalunya nou mesos enrera. Perquè resulta obvi que aquesta gran massa de ciutadans el que va fer és això, reclamar a la classe política una resposta als seus neguits més que no pas afirmar les seves afinitats ideològiques: protestar mitjançant el seu vot. I en contraposició a això, els partits representats a l'Ajuntament segueixen sense emetre cap resposta política: no han estat capaços d'articular cap alternativa. Parlo de tots sense excepcions: carregar ara els neulers de la qüestió al govern de CiU seria fer demagògia.

En aquests nou mesos no s'ha signat la revisió del Pacte per la Nova Ciutadania ni s’ha pres cap mesura innovada o complementària. Aquesta inacció, aquesta falta de capacitat de respondre a les demandes de la ciutadania, és el que pot resultar letal per la idea mateixa de la política. De la democràcia en sí. Perquè el problema no és l'entrada de Plataforma per Catalunya a l'Ajuntament, per molt que així ho puguin pensant algunes ments benpensants de la nostra ciutat. La irrupció de PxC expressa un malestar molt profund entre la població, un malestar que els qui ens representen han de conèixer, digerir, metabolitzar i finalment respondre. El problema real, per tant, és que aquests no actuïn, no responguin, no prenguin la iniciativa política. Que és el que està passant. Constatat això, resulta obvi que amb tota probabilitat els resultats obtinguts el 22 de maig per Plataforma per Catalunya es repetirien, avui tal qual.

Polítics de la ciutat, sigueu valents. No amagueu el cap sota l’ala. Aquests 4.700 mataronins esperen que doneu resposta, de la forma que sigui, als seus neguits. La pilota és a la vostra teulada. És hora d’actuar. D'aquí a tres anys any els ciutadans dictarem de nou sentència. Els exigirem responsabilitats. I serem molt rigorosos.

* Article publicat a Tribuna Maresme al mes de març.