El cinquè i últim Pensament de Santes d'en Ramon, aquí.
Ramon,
Fixa't que començo dient "Ramon", a seques, sense exclamacions; lacònicament. Ni "Ei Ramon!" ni "Bon dia, Ramon!". I és que avui és 30 de juliol i ha caigut sobre la ciutat aquesta espasa de Damòcles inajornable que és el dia 30 del setè mes de l'any, la jornada immediatament posterior a la finalització de la Festa Major. Ep, no dic tampoc que escrigui "Ramon" i prou amb tristesa, sinó que constato com les paraules expressen el sentir de tu, jo i molts mataronins que hem viscut a fons la nostra estimadíssima Festa Major de Les Santes i un dia com avui ens sentim una mica orfes perquè des de fa 24 hores -escric a la matinada del dia 31- això s'ha acabat. Un dia com avui la ciutat es lleva sense esma, sense nervi, més enllà de ressaques i altres possibilitats d'acabar la festa. Ja hi ha qui espera les festes d'Argentona per poder allargar una mica l'estiu i consolar-se mentre no arriben Les Santes de 2013...
Anem al gra, que sempre m'enrotllo, en aquests inicis. Òbviament recordo perfectament les escenes de La Pelota Vasca, una referència formal i de continguts per a mi i sobre la qual hem parlat, discutit, reflexionat i mil coses més en moltes ocasions. Em sembla una forma molt suggerent d'expressar el que vols dir -quina cosa, eh? recórrer al basc per subratllar la diferència entre poble i ciutat, que potser nosaltres no tenim gaire desenvolupada-. Si fos un post sobre Pastorets podria parafrasejar en Jonàs o en Mataties -mai m'aclareixo quin d'ells ho diu, quin desastre- quan diu allò de: "Jo pocs mots més puc afegir després dels que ara acaba de dir en Jehú". Però com que no som a Pastorets sinó parlant de Santes hauré de respondre seriosament i dir-te que un servidor també, ahir a la tarda, provant de passejar-se per l'Anem a Tancar -dic provant perquè hi havia tanta gent que era impossible- pensava en el que hem anat dient en algun d'aquests Pensaments i ens hem comentat tants cops: la capacitat de Les Santes per establir un relat comú dels mataronins. Quina meravella que hem creat entre tots plegats, sense adonar-nos-en. A traves dels actes, de les figures, de les samarretes, dels cartells... Les Santes han fet molt per la ciutat.
Crec que, en el fons del fons, precisament, el que més ens importa a tu i a mi de la Festa -a banda de passar-nos-ho extremadament bé, evident- és aquesta capacitat de construir ciutat que té. I que no tenen altres festes -el Carnestoltes per exemple- o que si que tenen però sense accent local -com la Cavalcada de Reis-. Ja saps que sóc un gran defensor de la teoria que l'altre element que ajudar a generar un relat compartit entre les diferents parts de la ciutat són les processons de Setmana Santa. També coneixes la meva teoria sobre que, més enllà dels partits polítics amb nom i cognom que tots coneixem, aquests dos períodes festius han generat al llarg dels darrers anys una mena de moviments que jo identifico com el Partit del Mataró Centre (PMC, laic, progre, catalanista, creador de Les Santes) i el Partit de la Setmana Santa (conservador, tan català com espanyol i de conviccions religioses, promotor de la Setmana Santa mataronina) i que preconitzen una mica dues maneres diferents d'entendre la ciutat. Uns amb ganes de recuperar i mantenir tradicions, vinguin d'on vinguin, i uns altres que acaben esdevenint, de fet, també, uns tradicionalistes amb tocs fonamentalistes però que provenen d'ambients progressistes.
I tot això per anar a parar on? Doncs per començar a admetre que tan mataroní és el PMC com el PSS. I que tanta legitimitat com a mataronins tenen els uns com els altres a l'hora d'organitzar les seves activitats. I, en segon lloc, per veure si som capaços d'una vegada per totes d'aprendre no ja a tolerar-nos sinó de conviure amb aquestes diferents manifestacions culturals, que -de fet- tampoc són tan diferents. De forma que prengui cos el que l'Atxaga en diria el "Mataró hiria", el Mataró Ciutat.
No t'enganyaré: no sóc optimista, respecte aquesta qüestió. El període -absolutament legítim- de tremenda agitació nacional que vivim no ajuda en absolut a generar elements de concòrdia. Anem a un escenari de confrontació amb la resta de l'Estat -molt difícil d'evitar, ho sé- que no ens ajudarà a treballar en aquesta direcció. Percebo que cada cop hi haurà més gent celebrant la victòria de la selecció espanyola o penjant banderes espanyoles al balcó mentre que a l'altre costat les manifestacions antiespanyoles i d'afirmació nacional, precisament, cada cop es preveuen més radicalitzades. Ho presento i, fins a cert punt, entenc les postures d'ambdós bàndols. "Si tu l'estires fort per aquí, jo l'estiro fort per allà", podríem dir reescrivint Llach. Cadascú es reafirma en relació als seus orígens.
Però ep, tinc un antídot, un remei, pensat, per a tot plegat. Momentani, si tu vols, però d'efectes assegurats. Si durant l'any em desanimo i penso que la ciutat mai arribarà a ser el que m'agradaria que fos, una sola ciutat, pensaré en Les Santes. Si durant l'any penso que Mataró és una ciutat massa poc dinàmica des d'un punt de vista cultural, també pensaré en Les Santes. Si durant l'any segueix aquesta sensació que no ens en sortim i que els nostres polítics no estan a l'alçada de les circumstàncies, també pensaré en Les Santes.
Serà la meva poció màgica, amb regust de Juliana -de ben segur-, fins que arribin les properes Santes.
Ha estat un plaer enorme compartir aquestes reflexions amb tu.
Una abraçada gran!
Joan
· Podeu llegir les cinc cartes que ens hem enviat amb en Ramon, aquí.
dimarts, de juliol 31, 2012
dissabte, de juliol 28, 2012
Re: #pensamentsdesantes IV: El consens mataroní
Article d'en Ramon, aquí.
Ei Ramon!
Sóc conscient que no és que vagi tard, ja, amb aquesta resposta; simplement és que han passat tantes hores entre la teva darrera publicació -el dia 26 a la nit- i el moment en què trobo jo ara temps per a escriure't, que em sento com si hagués fallat al compromís contret. Et demano solemnes disculpes.
Dit això, el tema d'avui. Parlaves tu del consens mataroní per Santes, d'aquells usos, aquelles pràctiques, que entre tots hem convingut de donar-nos, mútuament, per a poder gaudir al màxim de la festa, que al capdavall és una cosa molt seriosa. I jo, precisament, tenia ganes de parlar de Santes i política, perquè és obvi que a la Festa Major, malgrat el tòpic, la política hi és ben present. Constantment. En els detalls aparentment més irrellevants. Si resulta que es deixa que els programadors privats prenguin protagonisme a la festa es fa política, si es permet que l'Àliga balli a Santa Maria -tot i que la colla respon per sí mateixa- es fa política, quan l'alcalde fa un discurs netament independista dalt del balcó fa política, quan es canvia el reglament per impedir que el representant d'una formació política no pugui assistir com a convidat a la Missa de Les Santes es fa política... Qualsevol decisió i/o actuació al voltant de la Festa Major té una gran càrrega política. I quan parlo de política, en aquests casos, ja entendràs que em refereixo a política amb majúscules, a política de veritat, a opcions polítiques fortes.
Ja vaig afirmar en una altra d'aquestes comunicacions santeres que em semblava que el gruix de mesures polítiques -amb rerefons ideològic, si en vols dir així- de més intensitat preses pel nou govern municipal en aquest primer any llarg de mandat han estat aquelles relacionades amb la Festa Major. Dic que s'han près decisions molt més enllà de números, per entendre'ns. Hi ha hagut acció política: s'ha diagnnosticat la situació, s'ha pensat i reflexionat, s'ha projectat, s'ha decidit i s'han aplicat novetats importants en molts àmbits, de manera que es pot dir sense por a equivocar-nos que amb Les Santes sí que s'ha evidenciat un canvi de color polític a l'Ajuntament. Als nous responsables de l'IMAC -recolzat pels ideòlegs de la festa que segueixen en actiu, tot s'ha de dir-, no els ha tremolat el pols a l'hora de desfer pors, arriscar i trencar esquemes. Primera constatació del rerefons polític que té la festa. Una altra cosa seria si la Festa Major mereixia la més gran atenció política del nou govern; amb tota seguretat et diré que no.
I tornem ara al que insinuava unes línies més amunt sobre el què és política i que no n'és. I enllaço amb el teu enunciat sobre el consens. Enguany l'equívoc que alguns volen generar és que mantenir segons quines maneres de fer a la Festa Major no és fer política i, en canvi, que quan algú fa una cosa diferent a la que estàvem acostumats -reclamar la independència de Catalunya des del balcó de La Riera 48- sí que se'n fa. El dia 25 al vespre, els comptes de Twitter d'alguns regidors del PSC i el PP treien fum acusant Joan Mora d'extremista i de no representar tots els mataronins per haver reclamat, de forma encara prou velada, la plena sobirania per Catalunya durant el pregó de la Crida. Les airades reaccions certifiquen, confirmen, un canvi d'època, de frame, de marc mental, a l'Ajuntament: fins ara allò políticament correcte era fer un discurs catalanista i prou, mentre que ara el nou alcalde proposa sense embuts a la ciutat la vinculació a un projecte polític partidari de marxar de l'Estat Espanyol, que va molt més enllà del seu partit, per cert.
És això fer política? Home, i tant que si. És correcte fer política des del balcó de l'Ajuntament -aquí ve l'equívoc-? És que se'n fa tant d'una manera com d'una altra, per acció, per omissió o per repetició, de política. Igual que han pogut fer-ho els seus antecessors Joan Majó, Manuel Mas i Joan Antoni Baron, l'alcalde Mora ha de poder dir allò que cregui convenient des de dalt del balcó de l'Ajuntament, que per això és el màxim representant dels mataronins -ara, posats a fer, realment hauria estat bé que Joan Mora mantingués l'opinió tradicionalment expressada pel seu partit de demanar la retirada de la bandera espanyola durant la Festa Major, francament-. Tot això que dic, de deixar marge a l'alcalde, va per l'actual o per qui sigui, perquè el dia que un candidat del Partit Popular sigui l'alcalde de Mataró -cosa poc probable però de cap de les maneres impossible-, haurà de poder dir -i tothom li haurà de respectar-, si així ho desitja, un contundent "Visca Espanya" o "Viva España" des de dalt del balcó. Sense que ningú es ruboritzi. O em diràs que això significaria sortir del consens de la Festa Major?
Bon final per la resposta, no?
Au, ens veiem ara a la Postal de Gegants. Ja friso per llegir el teu proper Pensament de Santes!
Joan
Ei Ramon!
Sóc conscient que no és que vagi tard, ja, amb aquesta resposta; simplement és que han passat tantes hores entre la teva darrera publicació -el dia 26 a la nit- i el moment en què trobo jo ara temps per a escriure't, que em sento com si hagués fallat al compromís contret. Et demano solemnes disculpes.
Dit això, el tema d'avui. Parlaves tu del consens mataroní per Santes, d'aquells usos, aquelles pràctiques, que entre tots hem convingut de donar-nos, mútuament, per a poder gaudir al màxim de la festa, que al capdavall és una cosa molt seriosa. I jo, precisament, tenia ganes de parlar de Santes i política, perquè és obvi que a la Festa Major, malgrat el tòpic, la política hi és ben present. Constantment. En els detalls aparentment més irrellevants. Si resulta que es deixa que els programadors privats prenguin protagonisme a la festa es fa política, si es permet que l'Àliga balli a Santa Maria -tot i que la colla respon per sí mateixa- es fa política, quan l'alcalde fa un discurs netament independista dalt del balcó fa política, quan es canvia el reglament per impedir que el representant d'una formació política no pugui assistir com a convidat a la Missa de Les Santes es fa política... Qualsevol decisió i/o actuació al voltant de la Festa Major té una gran càrrega política. I quan parlo de política, en aquests casos, ja entendràs que em refereixo a política amb majúscules, a política de veritat, a opcions polítiques fortes.
Ja vaig afirmar en una altra d'aquestes comunicacions santeres que em semblava que el gruix de mesures polítiques -amb rerefons ideològic, si en vols dir així- de més intensitat preses pel nou govern municipal en aquest primer any llarg de mandat han estat aquelles relacionades amb la Festa Major. Dic que s'han près decisions molt més enllà de números, per entendre'ns. Hi ha hagut acció política: s'ha diagnnosticat la situació, s'ha pensat i reflexionat, s'ha projectat, s'ha decidit i s'han aplicat novetats importants en molts àmbits, de manera que es pot dir sense por a equivocar-nos que amb Les Santes sí que s'ha evidenciat un canvi de color polític a l'Ajuntament. Als nous responsables de l'IMAC -recolzat pels ideòlegs de la festa que segueixen en actiu, tot s'ha de dir-, no els ha tremolat el pols a l'hora de desfer pors, arriscar i trencar esquemes. Primera constatació del rerefons polític que té la festa. Una altra cosa seria si la Festa Major mereixia la més gran atenció política del nou govern; amb tota seguretat et diré que no.
I tornem ara al que insinuava unes línies més amunt sobre el què és política i que no n'és. I enllaço amb el teu enunciat sobre el consens. Enguany l'equívoc que alguns volen generar és que mantenir segons quines maneres de fer a la Festa Major no és fer política i, en canvi, que quan algú fa una cosa diferent a la que estàvem acostumats -reclamar la independència de Catalunya des del balcó de La Riera 48- sí que se'n fa. El dia 25 al vespre, els comptes de Twitter d'alguns regidors del PSC i el PP treien fum acusant Joan Mora d'extremista i de no representar tots els mataronins per haver reclamat, de forma encara prou velada, la plena sobirania per Catalunya durant el pregó de la Crida. Les airades reaccions certifiquen, confirmen, un canvi d'època, de frame, de marc mental, a l'Ajuntament: fins ara allò políticament correcte era fer un discurs catalanista i prou, mentre que ara el nou alcalde proposa sense embuts a la ciutat la vinculació a un projecte polític partidari de marxar de l'Estat Espanyol, que va molt més enllà del seu partit, per cert.
És això fer política? Home, i tant que si. És correcte fer política des del balcó de l'Ajuntament -aquí ve l'equívoc-? És que se'n fa tant d'una manera com d'una altra, per acció, per omissió o per repetició, de política. Igual que han pogut fer-ho els seus antecessors Joan Majó, Manuel Mas i Joan Antoni Baron, l'alcalde Mora ha de poder dir allò que cregui convenient des de dalt del balcó de l'Ajuntament, que per això és el màxim representant dels mataronins -ara, posats a fer, realment hauria estat bé que Joan Mora mantingués l'opinió tradicionalment expressada pel seu partit de demanar la retirada de la bandera espanyola durant la Festa Major, francament-. Tot això que dic, de deixar marge a l'alcalde, va per l'actual o per qui sigui, perquè el dia que un candidat del Partit Popular sigui l'alcalde de Mataró -cosa poc probable però de cap de les maneres impossible-, haurà de poder dir -i tothom li haurà de respectar-, si així ho desitja, un contundent "Visca Espanya" o "Viva España" des de dalt del balcó. Sense que ningú es ruboritzi. O em diràs que això significaria sortir del consens de la Festa Major?
Bon final per la resposta, no?
Au, ens veiem ara a la Postal de Gegants. Ja friso per llegir el teu proper Pensament de Santes!
Joan
dijous, de juliol 26, 2012
Re: #pensamentsdesantes III: El forat negre de Les Santes
El text d'en Ramon al qual responc és aquest.
Hola Ramon!
Ara sí que ja són Les Santes, de manera que Glòria a les Santes, abans que res! Aquesta nit t'he perdut la pista tot pujant des de El Públic, quan us heu endinsat a la plaça de l'Ajuntament i jo, poruc de mena, m'he quedat resguardat allà sota Can Palauet. Després ja no ens hem trobat ni a la Pujada Tabalada ni a la Gran Ruixada -"samarretes fora!", gran Espartac-, que l'amic comú Joan Safont recordava que és un dels grans actes d'allò que un dia en vaig dir Partit de la Setmana Santa de Mataró (PSS) que s'oposa al Partit del Mataró Centre (PMC).
No sé com ho has vist exactament tu, però penso que la d'avui ha estat una gran nit de Santes, on s'ha demostrat que si es prenen mesures, la dinàmica dels fets es pot fins i tot revertir. Després d'una Crida que cal solucionar de totes totes de cara a l'any que ve, de moment toca felicitar-se -i felicitar el govern municipal- perquè el Desvetllament va tenir poc a veure amb el de l'any passat. Aquesta era ahir la nit l'estat d'opinió majoritari, crec. Però d'això ja en parlaràs tu, oi?
Ara em toca respondre't respecte la metàfora del forat negre amb què et referies a la festa en sí. És una idea compartida, també, de manera que els que vulguin confrontació en els nostres #pensamentsdesantes em temo que s'equivoquen de lloc. Ja vam dir que la gràcia, més aviat, era -a partir d'unes idees i teories que hem anat formulant- anar-les desgranant, ampliant i aprofundint.
I per respondre't, manllevo una reflexió que feia l'amic Francesc Amat en un grup de Whatsapp ara fa pocs dies. Deia ell: "No trobeu que aquest any hi ha un desig de Santes més intens que mai?". Ho afirmava després de citar en quatre pinzellades la situació absolutament límit en què ens trobem com a ciutat, com a país, a Espanya i també a Europa. Vaig pensar que tenia tota la raó del món i, per tant, relligant-ho amb el que tu dius, si tradicionalment Les Santes són el nostre bàlsam, el nostre moment de pausa, de desconnexió amb el món, aquest any em sembla que encara li donarem més significat a aquesta metàfora.
Tothom coneix, més o menys, els atzucacs en què ens trobem a nivell mundial, europeu, espanyol i català. Ahir mateix el Parlament de Catalunya aprovava, en un salt de to respecte el que fins ara havia apuntat, el Concert Econòmic per al nostre país. Com bé apuntes, notícies com aquestes, d'innegable transcendència, queden esmorteïdes per la pròpia Festa Major. Són motiu de comentari, és clar que sí, en un moment de sobretaula, o fent la primera cervesa de la nit, però per grandiloqüents que semblin, generalment són despatxats ràpidament i amb un somriure d'orella a orella. La ciutat viu la seva pròpia dinàmica i no vol saber massa res de la resta del món.
Deia que tothom coneix més o menys el que ha passat arreu de les darreres Santes ençà, per dir-ho d'alguna manera, però no sé si hi ha tanta consciència del moment que viu la ciutat, Mataró, en tots els sentits. Tot i que no tinc la memòria històrica suficient per afirmar-ho, tinc la sensació que ens trobem també com a ciutat en el moment de to vital més baix des de la represa democràtica, sense cap mena de dubte. La crisi i el terrabastall econòmico-financer, de moment, s'han emportat per davant Caixa Laietana -per molts donatius de pocs mils d'euros que Josep Yvern vagi fent, fa pocs dies a la Missa de les Santes-, la Fundació Gimm de llarga tradició a la ciutat i es podria endur també la llibreria Robafaves -ahir a les 12 de migdia, els que ens vam aplegar a la històrica llibreria per saber quina era la decisió final del procés de recollida de fons endegat fa pocs dies, vam topar-nos amb la bona notícia que hi podria haver futur per la nostra estimada llibreria. Veurem-. Aquí hi hauríem de sumar el tancament d'empreses, comerços i tot tipus d'establiment. No anem bé. Salvant les excepcions, la ciutat té una estructura econòmica feble i envellida i ara en paguem les conseqüències.
Aquest panorama ha tingut la seva translació en el camp municipal. Els nous inquilins de La Riera 48, els nacionalistes comandats per Joan Mora, han assumit el poder en un moment especialment agre, com si els perdedors els haguessin gastat una broma de mal gust: "Volies governar? Doncs et toca ara, però et trobaràs un pa amb tomàquet que Déu n'hi do!". La seva falta de preparació -exceptuant persones bregades com Joaquim Fernàndez- i de previsió -molts pocs creien ara fa una mica més d'un any que Mora guanyaria efectivament la partida a Baron-, no han ajudat gens a consolidar la imatge del canvi que una part de la ciutat demanava. Amb pocs efectius i sense un pacte de govern estable, els actuals governants van fent la viu-viu amb més o menys èxit en funció dels casos però amb nul·la capacitat d'inversió, cosa que limita l'acció política tradicional de "projecta, aprova, executa i inaugura". Tornem, n'hem parlat també força vegades, al vell paradigma on els diners escassejaven i es fa necessari aguditzar l'enginy per aconseguir concertar el màxim de voluntats i aconseguir millores per a la ciutat a cost zero. Ja et deia en un anterior carta que justament amb Les Santes, enguany, s'ha fet molta feina en aquest sentit: més actes que mai i el mateix cost que l'any passat. Potser la millor política del nou govern municipal són Les Santes, mira el que t'acabo de dir.
Havia pensat més d'una vegada en Les Santes com a bàlsam, com et deia abans. El comodí que tots tenim, com a mataronins, un cop l'any, per no haver de pensar en res que no sigui trobar-nos, parlar, celebrar, festejar... durant cinc, sis, set o els dies que el capritx del calendari ens doni. Era tradicional pensar que alguns dels millors moments de l'any ens els donaven Les Santes, és clar. Aquest any, em sembla que hi hauria pocs dubtes respecte la qüestió: Les Santes seran absolutament providencials. Santes Santes, podríem dir -ho has de llegir amb el primer "santes" funcionant com a adjectiu; si no ho veus clar, pregunta per casa que segur que et donen un cop de mà-.
Vinga, "això no hi ha qui ho pari", que dirien els presentadors de la Gegantada parafrasejant de nou Espartac Peran. I no en Josep-Lluís Carod-Rovira, com estaves pensant tu. Murri, que ets un murri.
Joan
Hola Ramon!
Ara sí que ja són Les Santes, de manera que Glòria a les Santes, abans que res! Aquesta nit t'he perdut la pista tot pujant des de El Públic, quan us heu endinsat a la plaça de l'Ajuntament i jo, poruc de mena, m'he quedat resguardat allà sota Can Palauet. Després ja no ens hem trobat ni a la Pujada Tabalada ni a la Gran Ruixada -"samarretes fora!", gran Espartac-, que l'amic comú Joan Safont recordava que és un dels grans actes d'allò que un dia en vaig dir Partit de la Setmana Santa de Mataró (PSS) que s'oposa al Partit del Mataró Centre (PMC).
No sé com ho has vist exactament tu, però penso que la d'avui ha estat una gran nit de Santes, on s'ha demostrat que si es prenen mesures, la dinàmica dels fets es pot fins i tot revertir. Després d'una Crida que cal solucionar de totes totes de cara a l'any que ve, de moment toca felicitar-se -i felicitar el govern municipal- perquè el Desvetllament va tenir poc a veure amb el de l'any passat. Aquesta era ahir la nit l'estat d'opinió majoritari, crec. Però d'això ja en parlaràs tu, oi?
Ara em toca respondre't respecte la metàfora del forat negre amb què et referies a la festa en sí. És una idea compartida, també, de manera que els que vulguin confrontació en els nostres #pensamentsdesantes em temo que s'equivoquen de lloc. Ja vam dir que la gràcia, més aviat, era -a partir d'unes idees i teories que hem anat formulant- anar-les desgranant, ampliant i aprofundint.
I per respondre't, manllevo una reflexió que feia l'amic Francesc Amat en un grup de Whatsapp ara fa pocs dies. Deia ell: "No trobeu que aquest any hi ha un desig de Santes més intens que mai?". Ho afirmava després de citar en quatre pinzellades la situació absolutament límit en què ens trobem com a ciutat, com a país, a Espanya i també a Europa. Vaig pensar que tenia tota la raó del món i, per tant, relligant-ho amb el que tu dius, si tradicionalment Les Santes són el nostre bàlsam, el nostre moment de pausa, de desconnexió amb el món, aquest any em sembla que encara li donarem més significat a aquesta metàfora.
Tothom coneix, més o menys, els atzucacs en què ens trobem a nivell mundial, europeu, espanyol i català. Ahir mateix el Parlament de Catalunya aprovava, en un salt de to respecte el que fins ara havia apuntat, el Concert Econòmic per al nostre país. Com bé apuntes, notícies com aquestes, d'innegable transcendència, queden esmorteïdes per la pròpia Festa Major. Són motiu de comentari, és clar que sí, en un moment de sobretaula, o fent la primera cervesa de la nit, però per grandiloqüents que semblin, generalment són despatxats ràpidament i amb un somriure d'orella a orella. La ciutat viu la seva pròpia dinàmica i no vol saber massa res de la resta del món.
Deia que tothom coneix més o menys el que ha passat arreu de les darreres Santes ençà, per dir-ho d'alguna manera, però no sé si hi ha tanta consciència del moment que viu la ciutat, Mataró, en tots els sentits. Tot i que no tinc la memòria històrica suficient per afirmar-ho, tinc la sensació que ens trobem també com a ciutat en el moment de to vital més baix des de la represa democràtica, sense cap mena de dubte. La crisi i el terrabastall econòmico-financer, de moment, s'han emportat per davant Caixa Laietana -per molts donatius de pocs mils d'euros que Josep Yvern vagi fent, fa pocs dies a la Missa de les Santes-, la Fundació Gimm de llarga tradició a la ciutat i es podria endur també la llibreria Robafaves -ahir a les 12 de migdia, els que ens vam aplegar a la històrica llibreria per saber quina era la decisió final del procés de recollida de fons endegat fa pocs dies, vam topar-nos amb la bona notícia que hi podria haver futur per la nostra estimada llibreria. Veurem-. Aquí hi hauríem de sumar el tancament d'empreses, comerços i tot tipus d'establiment. No anem bé. Salvant les excepcions, la ciutat té una estructura econòmica feble i envellida i ara en paguem les conseqüències.
Aquest panorama ha tingut la seva translació en el camp municipal. Els nous inquilins de La Riera 48, els nacionalistes comandats per Joan Mora, han assumit el poder en un moment especialment agre, com si els perdedors els haguessin gastat una broma de mal gust: "Volies governar? Doncs et toca ara, però et trobaràs un pa amb tomàquet que Déu n'hi do!". La seva falta de preparació -exceptuant persones bregades com Joaquim Fernàndez- i de previsió -molts pocs creien ara fa una mica més d'un any que Mora guanyaria efectivament la partida a Baron-, no han ajudat gens a consolidar la imatge del canvi que una part de la ciutat demanava. Amb pocs efectius i sense un pacte de govern estable, els actuals governants van fent la viu-viu amb més o menys èxit en funció dels casos però amb nul·la capacitat d'inversió, cosa que limita l'acció política tradicional de "projecta, aprova, executa i inaugura". Tornem, n'hem parlat també força vegades, al vell paradigma on els diners escassejaven i es fa necessari aguditzar l'enginy per aconseguir concertar el màxim de voluntats i aconseguir millores per a la ciutat a cost zero. Ja et deia en un anterior carta que justament amb Les Santes, enguany, s'ha fet molta feina en aquest sentit: més actes que mai i el mateix cost que l'any passat. Potser la millor política del nou govern municipal són Les Santes, mira el que t'acabo de dir.
Havia pensat més d'una vegada en Les Santes com a bàlsam, com et deia abans. El comodí que tots tenim, com a mataronins, un cop l'any, per no haver de pensar en res que no sigui trobar-nos, parlar, celebrar, festejar... durant cinc, sis, set o els dies que el capritx del calendari ens doni. Era tradicional pensar que alguns dels millors moments de l'any ens els donaven Les Santes, és clar. Aquest any, em sembla que hi hauria pocs dubtes respecte la qüestió: Les Santes seran absolutament providencials. Santes Santes, podríem dir -ho has de llegir amb el primer "santes" funcionant com a adjectiu; si no ho veus clar, pregunta per casa que segur que et donen un cop de mà-.
Vinga, "això no hi ha qui ho pari", que dirien els presentadors de la Gegantada parafrasejant de nou Espartac Peran. I no en Josep-Lluís Carod-Rovira, com estaves pensant tu. Murri, que ets un murri.
Joan
dilluns, de juliol 23, 2012
Re: #pensamentsdesantes II: Dels Esquirols al Dúo Dinámico
El text anterior d’en Ramon, aquí.
Hola Ramon,
Disculpa el retard. He estat una mica atabalat, com has pogut observar aquest matí. Entre treballar, la musclada de El Públic dissabte al vespre -quina estampa veure't amb un mojito a les mans, eh!- i activitats familiars i amicals vàries en diversos punts del país, la veritat és que em sento a punt d'esclatar, com si jo fos una metàfora de les pròpies Santes...
Anem però al gra, que aquí del que es tracta és de parlar de Les Santes i no de nosaltres mateixos, tot i que és obvi que al final tot això és un exercici una mica egocèntric per dir-hi la nostra.
Coincideixo amb el que dius en la teva... missiva, n'hauríem de dir? Però ho matisaria de forma diferent. Dius: " Mataró simplement reprodueix les empaties, les incoherències i els traumes que té el país". Jo diria que "Mataró simplement reprodueix els diferents accents que té el país, els diferents sentiments de pertinença, d'adscripció nacional". No els barreja gaire -gairebé no passa en cap activitat- però sí que almenys els programa de forma juxtaposada -això de dissabte al vespre ja va ser el súmmum-. Tot i que escolta, posats a aprofundir una mica, el concert del Dúo Dinámico em consta que va ser un concert força mestís, precisament, eh? Una part dels meus ancestres es veu que van ser vistos per Neus Pinart al llocs dels fets...
Sigui com sigui i hi hagués qui hi hagués, aquesta reflexió teva lliga amb una cosa que volia subratllar al llarg d'aquests #pensamentsdesantes, que és la irrupció amb forta de l'oferta privada aquest any a la Festa Major. Una cosa a la qual s'ha fet relativament poc cas i que anys enrera hauria provocat un gran terrabastall.
A banda de què això pugui ser criticat o ben valorat -jo, amb reserves, en sóc un ferm partidari- sí que diria una cosa i és la següent: en la mesura que es dóna cove a què empreses privades aprofitin la marca Santes, anem cap una festa que és més del conjunt de la població, que agrada a més gent. I això és bo, perquè fa que Les Santes siguin més Festa Major de la ciutat, que és encara un dels seus dèficits. Ara, és clar, si programen empreses privades, lògicament, darrera hi ha un afany de lucre i el tipus d'activitats no seran ni una Barram ni un No N'hi Ha Prou, sinó activitats que puguin funcionar tan aquí com a Torredembarra. Això, i aquesta és la part potser negativa, li treu personalitat a la festa. Ara bé, ben equilibrat i amb l'aparició d'actes amb vocació de crear tradicions genuïnes noves, com el No N'Hi Ha Prou, per exemple, crec que tampoc cal no patir en aquest sentit. Sumem gent per un costat i en sumem també per l'alta. Això, en un país que ja saps que cada cop trobo més esqueixat, penso que és una gran notícia. Les Santes creixen però es manté L'Equilibri, que diuen alguns.
Demà dia 24, escric jo, oi?
Una abraçada,
Joan
P.D.: Escolta, interessant aquesta reflexió sobre la II República. Em passa una cosa molt semblant. Què fort, no? Som germans i no ho sabem?
Hola Ramon,
Disculpa el retard. He estat una mica atabalat, com has pogut observar aquest matí. Entre treballar, la musclada de El Públic dissabte al vespre -quina estampa veure't amb un mojito a les mans, eh!- i activitats familiars i amicals vàries en diversos punts del país, la veritat és que em sento a punt d'esclatar, com si jo fos una metàfora de les pròpies Santes...
Anem però al gra, que aquí del que es tracta és de parlar de Les Santes i no de nosaltres mateixos, tot i que és obvi que al final tot això és un exercici una mica egocèntric per dir-hi la nostra.
Coincideixo amb el que dius en la teva... missiva, n'hauríem de dir? Però ho matisaria de forma diferent. Dius: " Mataró simplement reprodueix les empaties, les incoherències i els traumes que té el país". Jo diria que "Mataró simplement reprodueix els diferents accents que té el país, els diferents sentiments de pertinença, d'adscripció nacional". No els barreja gaire -gairebé no passa en cap activitat- però sí que almenys els programa de forma juxtaposada -això de dissabte al vespre ja va ser el súmmum-. Tot i que escolta, posats a aprofundir una mica, el concert del Dúo Dinámico em consta que va ser un concert força mestís, precisament, eh? Una part dels meus ancestres es veu que van ser vistos per Neus Pinart al llocs dels fets...
Sigui com sigui i hi hagués qui hi hagués, aquesta reflexió teva lliga amb una cosa que volia subratllar al llarg d'aquests #pensamentsdesantes, que és la irrupció amb forta de l'oferta privada aquest any a la Festa Major. Una cosa a la qual s'ha fet relativament poc cas i que anys enrera hauria provocat un gran terrabastall.
A banda de què això pugui ser criticat o ben valorat -jo, amb reserves, en sóc un ferm partidari- sí que diria una cosa i és la següent: en la mesura que es dóna cove a què empreses privades aprofitin la marca Santes, anem cap una festa que és més del conjunt de la població, que agrada a més gent. I això és bo, perquè fa que Les Santes siguin més Festa Major de la ciutat, que és encara un dels seus dèficits. Ara, és clar, si programen empreses privades, lògicament, darrera hi ha un afany de lucre i el tipus d'activitats no seran ni una Barram ni un No N'hi Ha Prou, sinó activitats que puguin funcionar tan aquí com a Torredembarra. Això, i aquesta és la part potser negativa, li treu personalitat a la festa. Ara bé, ben equilibrat i amb l'aparició d'actes amb vocació de crear tradicions genuïnes noves, com el No N'Hi Ha Prou, per exemple, crec que tampoc cal no patir en aquest sentit. Sumem gent per un costat i en sumem també per l'alta. Això, en un país que ja saps que cada cop trobo més esqueixat, penso que és una gran notícia. Les Santes creixen però es manté L'Equilibri, que diuen alguns.
Demà dia 24, escric jo, oi?
Una abraçada,
Joan
P.D.: Escolta, interessant aquesta reflexió sobre la II República. Em passa una cosa molt semblant. Què fort, no? Som germans i no ho sabem?
dissabte, de juliol 21, 2012
#pensamentsdesantes I: L'Estrena
Ei Ramon, bona matinada,
Avui, al bus, hem quedat que seria jo qui comencés aquest intercanvi de punts de vista sobre la nostra estimada Festa Major de Les Santes que hem convingut titular #pensamentsdesantes tenint en compte que ahir dijous no eres a Mataró i que, per tant, no vas poder degustar el nou acte que encapçala la Festa, L'Estrena.
Fem una mica d'història. Per què neix, l'Estrena, en realitat? El fet és que els darrers deu o dotze anys, han aparegut tota aquesta sèrie d'actes relligats amb la Festa Major que l'han allargat, de facto, per davant. Primer va ser l'aparició de la diada de Santes dels Capgrossos de Mataró, que van decidir que aquesta activitat s'escauria sempre el diumenge abans del dia 27, per possibilitar que altres colles del país hi participessin. Inicialment la Diada només figurava com a activitat de la Festa Major si el diumenge era 24, 25 o 26, però això es va veure que calia ser corregit de seguida per la popularitat creixent de la Diada. La Comissió de la Festa Major va acceptar incloure l'acte dins el programa de la Festa Major fos quan fos, però en cap cas va renunciar a la idea que la Festa començava oficialment el 25. Però és que, feta aquesta adaptació, va sorgir del no res un acte que en pocs anys es va convertir en un clàssic, la Gegantada de Les Santes, la qual -usant la fórmula assajada pels Capgrossos- va decidir programar-se el dia abans de la Jornada Castellera. Es va haver d'aplicar el mateix remei al programa de festes. A partir d'aquí, es va obrir la veda i la jurisprudència establerta per Capgrossos i Gegantada va permetre fer aflorar molts altres actes desitjosos d'ocórrer, rebentant les costures de la festa pel que fa al calendari.
Els darrers anys havíem arribat a una situació del tot absurda: molts dies abans de l'inici oficial de la Festa tenien lloc a la ciutat activitats reconegudes pels propis mataronins com a activitats de la Festa Major amb tots els ets i els uts. La solució més òbvia, vist des de fora, hauria estat situar la Crida a la Festa Major el cap de setmana en què se celebra la Jornada Castellera, el divendres, per exemple, i així donar curs legal a totes les activitats que tinguessin lloc a partir de llavors. Vist des de dins de la ciutat, tothom sap que els guardians de les essències mai haurien permès un canvi d'aquestes característiques perquè hauria modificat substancialment la idiosincràcia de la festa. De manera que el president de l'IMAC, el regidor Joaquim Fernàndez, hàbilment, va optar per recuperar una vella idea que des de feia molts anys corria pel cap d'activistes santeros com Jaume Calsapeu, un acte on s'anunciés la Festa Major, on es proclamés. Una mena de Crida bis però feta amb anterioritat. I això és al que se li ha dit L'Estrena, que es va fer dijous al vespre i que va constar d'una conferència inaugural sobre els 25 anys de l'Àliga i, en acabat, l'entrega a l'Herald de la bandera de la ciutat i la posterior proclamació de la festa per diverses places de la ciutat.
No és una mala solució, francament, al problema que teníem plantejat respecte com ordenar tot aquest paquet d'activitats que ja no es podia seguir anomenant PreSantes o Portal de Santes. Pel nou govern municipal, desitjós de posar distància i buscar-se les set diferències amb l'anterior executiu, aquesta és una bona iniciativa -curiosament, l'exalcalde Baron recordava sorneguer, per Twitter, com el seu antecessor Manuel Mas no es va sortir de fer un acte institucional semblant el 1999-. De totes maneres, i ja acabo, sí que és cert que, parlant-ne amb el propi Jaume Calsapeu, apuntàvem que potser el nom, L'Estrena, podia induir a un cert equívoc, perquè -li deia jo- quan una cosa s'estrena, és que ja comença. Ell, gat vell, em va explicar que estrenar, en vocabulari de fa unes dècades, significava anunciar o proclamar, degut a una antiga pràctica dels serenos que jo desconeixia del tot.
Això del nom, sigui com sigui, és pecata minuta. El perill més greu que observo amb l'estrena de L'Estrena és que, d'aquesta manera, queda institucionalitzat que la Festa Major de Les Santes, a la pràctica, té un calendari de deu dies, pel cap baix -depèn del calendari encara podrien ser més-. I això, des de tots els punts de vista, és inaguantable. Primer físicament, és clar, però sobretot des d'un punt de vista conceptual, sembla difícil mantenir la tensió narrativa durant tants dies, no? Com ho veus, tu? No poden perdre trempera Les Santes? En fi. Veurem si L'Estrena, l'any que ve, es consolida o no, però de moment ja podem dir que, tot i que Les Santes no hagin estat "cridades", de moment sí que han estat "anunciades", cosa que em fa pensar amb els nostres estimats Pastorets de la Sala Cabañes, més aviat. Tu ja m'entens.
Esperant la teva resposta,
Joan
Avui, al bus, hem quedat que seria jo qui comencés aquest intercanvi de punts de vista sobre la nostra estimada Festa Major de Les Santes que hem convingut titular #pensamentsdesantes tenint en compte que ahir dijous no eres a Mataró i que, per tant, no vas poder degustar el nou acte que encapçala la Festa, L'Estrena.
Fem una mica d'història. Per què neix, l'Estrena, en realitat? El fet és que els darrers deu o dotze anys, han aparegut tota aquesta sèrie d'actes relligats amb la Festa Major que l'han allargat, de facto, per davant. Primer va ser l'aparició de la diada de Santes dels Capgrossos de Mataró, que van decidir que aquesta activitat s'escauria sempre el diumenge abans del dia 27, per possibilitar que altres colles del país hi participessin. Inicialment la Diada només figurava com a activitat de la Festa Major si el diumenge era 24, 25 o 26, però això es va veure que calia ser corregit de seguida per la popularitat creixent de la Diada. La Comissió de la Festa Major va acceptar incloure l'acte dins el programa de la Festa Major fos quan fos, però en cap cas va renunciar a la idea que la Festa començava oficialment el 25. Però és que, feta aquesta adaptació, va sorgir del no res un acte que en pocs anys es va convertir en un clàssic, la Gegantada de Les Santes, la qual -usant la fórmula assajada pels Capgrossos- va decidir programar-se el dia abans de la Jornada Castellera. Es va haver d'aplicar el mateix remei al programa de festes. A partir d'aquí, es va obrir la veda i la jurisprudència establerta per Capgrossos i Gegantada va permetre fer aflorar molts altres actes desitjosos d'ocórrer, rebentant les costures de la festa pel que fa al calendari.
Els darrers anys havíem arribat a una situació del tot absurda: molts dies abans de l'inici oficial de la Festa tenien lloc a la ciutat activitats reconegudes pels propis mataronins com a activitats de la Festa Major amb tots els ets i els uts. La solució més òbvia, vist des de fora, hauria estat situar la Crida a la Festa Major el cap de setmana en què se celebra la Jornada Castellera, el divendres, per exemple, i així donar curs legal a totes les activitats que tinguessin lloc a partir de llavors. Vist des de dins de la ciutat, tothom sap que els guardians de les essències mai haurien permès un canvi d'aquestes característiques perquè hauria modificat substancialment la idiosincràcia de la festa. De manera que el president de l'IMAC, el regidor Joaquim Fernàndez, hàbilment, va optar per recuperar una vella idea que des de feia molts anys corria pel cap d'activistes santeros com Jaume Calsapeu, un acte on s'anunciés la Festa Major, on es proclamés. Una mena de Crida bis però feta amb anterioritat. I això és al que se li ha dit L'Estrena, que es va fer dijous al vespre i que va constar d'una conferència inaugural sobre els 25 anys de l'Àliga i, en acabat, l'entrega a l'Herald de la bandera de la ciutat i la posterior proclamació de la festa per diverses places de la ciutat.
No és una mala solució, francament, al problema que teníem plantejat respecte com ordenar tot aquest paquet d'activitats que ja no es podia seguir anomenant PreSantes o Portal de Santes. Pel nou govern municipal, desitjós de posar distància i buscar-se les set diferències amb l'anterior executiu, aquesta és una bona iniciativa -curiosament, l'exalcalde Baron recordava sorneguer, per Twitter, com el seu antecessor Manuel Mas no es va sortir de fer un acte institucional semblant el 1999-. De totes maneres, i ja acabo, sí que és cert que, parlant-ne amb el propi Jaume Calsapeu, apuntàvem que potser el nom, L'Estrena, podia induir a un cert equívoc, perquè -li deia jo- quan una cosa s'estrena, és que ja comença. Ell, gat vell, em va explicar que estrenar, en vocabulari de fa unes dècades, significava anunciar o proclamar, degut a una antiga pràctica dels serenos que jo desconeixia del tot.
Això del nom, sigui com sigui, és pecata minuta. El perill més greu que observo amb l'estrena de L'Estrena és que, d'aquesta manera, queda institucionalitzat que la Festa Major de Les Santes, a la pràctica, té un calendari de deu dies, pel cap baix -depèn del calendari encara podrien ser més-. I això, des de tots els punts de vista, és inaguantable. Primer físicament, és clar, però sobretot des d'un punt de vista conceptual, sembla difícil mantenir la tensió narrativa durant tants dies, no? Com ho veus, tu? No poden perdre trempera Les Santes? En fi. Veurem si L'Estrena, l'any que ve, es consolida o no, però de moment ja podem dir que, tot i que Les Santes no hagin estat "cridades", de moment sí que han estat "anunciades", cosa que em fa pensar amb els nostres estimats Pastorets de la Sala Cabañes, més aviat. Tu ja m'entens.
Esperant la teva resposta,
Joan
divendres, de juliol 20, 2012
Cafè Nou i Robafaves: metàfora del cooperativisme local
Moviments tectònics, de profunditat, a Mataró, relacionats amb el cooperativisme local: es podria estar obrint la resolució definitiva del conflicte històric que enfronta des de fa dècades el Centre Catòlic i Unió de Cooperadors per la propietat del Cafè Nou mentre que la històrica llibreria Robafaves podria anunciar el seu tancament el proper dia 25 de juliol, dia en què oficialment s'obre la Festa Major de la ciutat. Els fets, tot i que aparentment no tenen cap relació directe, coincideixen en el temps i escriuen una metàfora de l'estat de la qüestió respecte el moviment cooperativista local, forma de concebre les relaciones econòmiques i socials que a Mataró ha tingut sempre una gran arrelament. Una metàfora i també una explicació de perquè ens trobem on som.
Cal dir que els dos fets sorprenen per inesperats. Tot i que un anàlisi de la situació -sobretot en el cas del Cafè Nou- porta a conclusions menys definitives sobre el tema, el cert és que ni en un cas ni en l'altre s'esperaven novetats importants. En el primer tema, s'intuïa una certa paràlisi en les converses entre les dues parts -que són tres si comptem per separat el Centre Catòlic i el Patronat de la Sagrada Família, que tampoc són ben bé el mateix-. De la mateixa manera, ningú s'esperava que, d'un dia per l'altre, la llibreria Robafaves fes un comunicat públic demanant una xifra astronòmica de 250.000 euros per evitar-ne el tancament i a sobre amb una data de caducitat. Molta gent sabia que Robafaves anava malament, ofegada pels deutes, però ningú s'imaginava que el problema era tan greu. I això que Robafaves, deu anys enrera, era la demostració que una cooperativa vinculada amb la història del cooperativisme local podia esdevenir una potent màquina de fer diners i no una simple estructura perquè els seus membres en poguessin viure, que és teòricament la finalitat d'una cooperativa de treball. No ho critico, tan sols constato.
Un dels motius que explica el creixement gegantí, sobredimensionat, irreverent, que ha viscut Robafaves els darrers quinze anys, ha estat una certa necessitat de revenjar-se de les múltiples derrotes que el cooperativisme local ha patit al llarg del segle XX. El Cafè Nou simbolitza exactament això, precisament; anys de lluita que no han tingut el resultat esperat. De manera que cada victòria que Robafaves era capaç d'aconseguir en forma d'un nou immoble comprat, era una mena d'ofrena als vells cooperativistes que van morir veient com el patrimoni de la històrica Unió de Cooperatives arrabassat després de la Guerra Civil no tornava als seus legítims propietaris -tot i que sobre això també caldrà un dia parlar-ne seriosament-. Així, esperonats per l'èxit comercial continu, Robafaves va cometre pecat de supèrbia creient-se capaç de créixer sense límits. Va descuidar l'atenció el client -el valor afegit del seu negoci-, va dur a terme aliances contranatura per tal d'evitar la competència (Abacus) i va assajar aventures impossibles a la capital com la llibreria Catalònia. El balanç, ara, és desolador. Els responsables de Robafaves han actuat amb imprudència i ho paguen. Molt car. Veurem si la llibreria tanca o simplement es reallotja en un nou establiment, molt més petit que l'actual. Sigui com sigui, res tornarà a ser com abans. Robafaves, poc o molt, s'esllangueix. I, que quedi clar, em sap molt greu pels seus promotors i la ciutat.
Robafaves podria acostar-se a la seva fi. Punt negatiu pel cooperativisme local. Les novetats respecte el Cafè Nou, compensen aquesta possible pèrdua? Doncs podria ser que sí, i això que fa pocs anys l'escenari que s'entrellucava era exactament al revés: si de cas seria l'èxit de Robafaves el que podria compensar l'enquistament del conflicte del Cafè Nou. Encara queda molt de partit, però de moment, després d'anys de negociacions, al que s'ha arribat fa uns dies és a una solució salomònica, un arranjament provisional per arreglar una part del problema general d'aquest espai. El gruix del conflicte segueix latent -la propietat legal del Cafè i el seu pati- però amb l'acord a què s'ha arribat, s'aïlla d'aquest conflicte una part del problema. I, sobretot, s'estova la relació entre les dues parts enfrontades, cosa de per sí prou positiva des d'un punt de vista de ciutat.
El que queda clar és, curiositats de la vida, que en aquest cas la crisi econòmica ha donat un cop de mà als cooperadors, perquè ha impedit dur a terme el somni que el Patronat de la Sagrada Família i el Centre Catòlic, en temps de bonança econòmica, volien tirar endavant, l'anomenada Operació Sala Cabanyes [notícia a capgros.com, de 2006], que incloïa el Cafè Nou. Amb el suport de l'anterior executiu tripartit, es pretenia tirar a terra l'actual teatre, construir-ne un de nou de soterrat en el mateix emplaçament de la Riera i fer pisos a tot al voltant, mentre que l'espai del Cafè Nou quedaria a lliure disposició de la ciutat per a poder-lo usar com a espai d'assajos coordinat per l'Ajuntament tot i que mantenint la propietat l'entitat privada. Això era vist com una agressió pels cooperadors, perquè significava que, poc o molt, la donació que Miquel Jornet a finals dels 80 havia fet al Centre Catòlic finalment s'executaria i aquest usaria per primera vegada els espais de l'altra banda de la Riera, trencant el fràgil equilibri present durant els darrers 25 anys -el Cercle Catòlic és el propietari però no fa ús dels espais-.
La crisi i per tant la dificultat de tirar endavant qualsevol pla urbanístic i menys un de tan complex com aquest, ha obligat el Centre Catòlic a rebaixar expectatives i "comprar" la solució proposada des de l'executiu de Joan Mora, que per cert està molt menys implicat emocionalment en el conflicte que els anteriors inquilins del número 48 de la Riera: "Vostès em deixen les claus del pati, el netegem, l'arrangem i l'obrim a la ciutadania. Oi que els sembla bé? Doncs firmin aquí". Aparentment és un win to win per tothom, una solució de compromís que no és difícil d'acceptar per part de cap de les parts en litigi. Però sí que amaga una clara rebaixa de plantejaments per part del Centre Catòlic. I, sobretot, podria fer decantar la balança de la batalla final cap al costat dels cooperadors, pel que fa a la qüestió de la propietat, que és el que els obsessiona.
Previsiblement, la Unió de Cooperadors apretarà perquè la propietat dels locals vagi a parar a mans de la Fundació Cooperadors de Mataró, integrada en un 51 per cent per l'Ajuntament i la resta per la pròpia Unió, encara que l'ús de l'espai pugui ser compartit. Aquesta és, de fet, la fórmula que s'ha usat per recuperar la resta de immobles històrics dels cooperadors arreu de la ciutat. Dubto que vulguin que l'emblemàtic Cafè Nou en sigui l'excepció. El primer round, doncs s'ha saldat amb taules però amb un lleuger avantatge del bàndol a priori perdedor. Ara comença la negociació de veritat, la que farà reobrir la caixa dels trons.
Quines coses té la vida. El fill un dia sembla que és capaç de superar el pare i anar més enllà del que ell havia arribat mai. Un altre dia, el pare, gat vell, és capaç de recuperar-se mentre observa com el fill, abans ufanós i exitós, ha hagut d'abandonar el viatge cap a la Ítaca somiada.
Cal dir que els dos fets sorprenen per inesperats. Tot i que un anàlisi de la situació -sobretot en el cas del Cafè Nou- porta a conclusions menys definitives sobre el tema, el cert és que ni en un cas ni en l'altre s'esperaven novetats importants. En el primer tema, s'intuïa una certa paràlisi en les converses entre les dues parts -que són tres si comptem per separat el Centre Catòlic i el Patronat de la Sagrada Família, que tampoc són ben bé el mateix-. De la mateixa manera, ningú s'esperava que, d'un dia per l'altre, la llibreria Robafaves fes un comunicat públic demanant una xifra astronòmica de 250.000 euros per evitar-ne el tancament i a sobre amb una data de caducitat. Molta gent sabia que Robafaves anava malament, ofegada pels deutes, però ningú s'imaginava que el problema era tan greu. I això que Robafaves, deu anys enrera, era la demostració que una cooperativa vinculada amb la història del cooperativisme local podia esdevenir una potent màquina de fer diners i no una simple estructura perquè els seus membres en poguessin viure, que és teòricament la finalitat d'una cooperativa de treball. No ho critico, tan sols constato.
Un dels motius que explica el creixement gegantí, sobredimensionat, irreverent, que ha viscut Robafaves els darrers quinze anys, ha estat una certa necessitat de revenjar-se de les múltiples derrotes que el cooperativisme local ha patit al llarg del segle XX. El Cafè Nou simbolitza exactament això, precisament; anys de lluita que no han tingut el resultat esperat. De manera que cada victòria que Robafaves era capaç d'aconseguir en forma d'un nou immoble comprat, era una mena d'ofrena als vells cooperativistes que van morir veient com el patrimoni de la històrica Unió de Cooperatives arrabassat després de la Guerra Civil no tornava als seus legítims propietaris -tot i que sobre això també caldrà un dia parlar-ne seriosament-. Així, esperonats per l'èxit comercial continu, Robafaves va cometre pecat de supèrbia creient-se capaç de créixer sense límits. Va descuidar l'atenció el client -el valor afegit del seu negoci-, va dur a terme aliances contranatura per tal d'evitar la competència (Abacus) i va assajar aventures impossibles a la capital com la llibreria Catalònia. El balanç, ara, és desolador. Els responsables de Robafaves han actuat amb imprudència i ho paguen. Molt car. Veurem si la llibreria tanca o simplement es reallotja en un nou establiment, molt més petit que l'actual. Sigui com sigui, res tornarà a ser com abans. Robafaves, poc o molt, s'esllangueix. I, que quedi clar, em sap molt greu pels seus promotors i la ciutat.
Robafaves podria acostar-se a la seva fi. Punt negatiu pel cooperativisme local. Les novetats respecte el Cafè Nou, compensen aquesta possible pèrdua? Doncs podria ser que sí, i això que fa pocs anys l'escenari que s'entrellucava era exactament al revés: si de cas seria l'èxit de Robafaves el que podria compensar l'enquistament del conflicte del Cafè Nou. Encara queda molt de partit, però de moment, després d'anys de negociacions, al que s'ha arribat fa uns dies és a una solució salomònica, un arranjament provisional per arreglar una part del problema general d'aquest espai. El gruix del conflicte segueix latent -la propietat legal del Cafè i el seu pati- però amb l'acord a què s'ha arribat, s'aïlla d'aquest conflicte una part del problema. I, sobretot, s'estova la relació entre les dues parts enfrontades, cosa de per sí prou positiva des d'un punt de vista de ciutat.
El que queda clar és, curiositats de la vida, que en aquest cas la crisi econòmica ha donat un cop de mà als cooperadors, perquè ha impedit dur a terme el somni que el Patronat de la Sagrada Família i el Centre Catòlic, en temps de bonança econòmica, volien tirar endavant, l'anomenada Operació Sala Cabanyes [notícia a capgros.com, de 2006], que incloïa el Cafè Nou. Amb el suport de l'anterior executiu tripartit, es pretenia tirar a terra l'actual teatre, construir-ne un de nou de soterrat en el mateix emplaçament de la Riera i fer pisos a tot al voltant, mentre que l'espai del Cafè Nou quedaria a lliure disposició de la ciutat per a poder-lo usar com a espai d'assajos coordinat per l'Ajuntament tot i que mantenint la propietat l'entitat privada. Això era vist com una agressió pels cooperadors, perquè significava que, poc o molt, la donació que Miquel Jornet a finals dels 80 havia fet al Centre Catòlic finalment s'executaria i aquest usaria per primera vegada els espais de l'altra banda de la Riera, trencant el fràgil equilibri present durant els darrers 25 anys -el Cercle Catòlic és el propietari però no fa ús dels espais-.
La crisi i per tant la dificultat de tirar endavant qualsevol pla urbanístic i menys un de tan complex com aquest, ha obligat el Centre Catòlic a rebaixar expectatives i "comprar" la solució proposada des de l'executiu de Joan Mora, que per cert està molt menys implicat emocionalment en el conflicte que els anteriors inquilins del número 48 de la Riera: "Vostès em deixen les claus del pati, el netegem, l'arrangem i l'obrim a la ciutadania. Oi que els sembla bé? Doncs firmin aquí". Aparentment és un win to win per tothom, una solució de compromís que no és difícil d'acceptar per part de cap de les parts en litigi. Però sí que amaga una clara rebaixa de plantejaments per part del Centre Catòlic. I, sobretot, podria fer decantar la balança de la batalla final cap al costat dels cooperadors, pel que fa a la qüestió de la propietat, que és el que els obsessiona.
Previsiblement, la Unió de Cooperadors apretarà perquè la propietat dels locals vagi a parar a mans de la Fundació Cooperadors de Mataró, integrada en un 51 per cent per l'Ajuntament i la resta per la pròpia Unió, encara que l'ús de l'espai pugui ser compartit. Aquesta és, de fet, la fórmula que s'ha usat per recuperar la resta de immobles històrics dels cooperadors arreu de la ciutat. Dubto que vulguin que l'emblemàtic Cafè Nou en sigui l'excepció. El primer round, doncs s'ha saldat amb taules però amb un lleuger avantatge del bàndol a priori perdedor. Ara comença la negociació de veritat, la que farà reobrir la caixa dels trons.
Quines coses té la vida. El fill un dia sembla que és capaç de superar el pare i anar més enllà del que ell havia arribat mai. Un altre dia, el pare, gat vell, és capaç de recuperar-se mentre observa com el fill, abans ufanós i exitós, ha hagut d'abandonar el viatge cap a la Ítaca somiada.
dimecres, de juliol 18, 2012
Enric Juliana i la Prudència
El director adjunt de La Vanguardia, el periodista Enric Juliana, és el protagonista del número de juliol-agost de la revista Valors [web], on es reflexiona sobre el valor de la prudència. Juliana acaba de publicar Modesta España, un volum on especula amb la possibilitat que existeix un pòsit cultural en el conjunt d'Espanya que permeti recrear una altra possible societat espanyola que estaria basada en uns valors que no són precisament els que han estat en voga els darrers anys. Abans de comprar-vos el darrer número de la revista abans d'anar de vacances, a mode de tastet, podeu llegir el contingut de l'entrevista a partir d'aquest vídeo i també un extracte de l'entrevista.
A banda de Juliana, en el monogràfic sobre la prudència també intervenen la psicòloga Àngels Petit, l'aventurer i empresari Albert Bosch i el professor d'ESADE Carles Torrecilla.
diumenge, de juliol 15, 2012
Què pensa Albert Triola sobre l'autenticitat?*
Valors.tv on vam parlar amb l'Albert Triola precisament sobre aquest valor.
Parlar del valor de la autenticitat amb un actor té la seva gràcia. Per què és clar, precisament l’actor es dedica a no ser autèntic, a representar personatges que poden o no coincidir amb la seva personalitat. Fan, d’alguna manera, i d’aquí segurament l’interès que generen entre els que no en som, allò que tots voldríem fer a vegades: disfressar-nos, perquè o no som qui voldríem ser o no ens atrevim a ser qui som. Albert Triola (Mataró, 1973) ho confirma: “Amb el joc de l’actor, això hi és molt. És una mentida, el que estàs fent, és una ficció, però en canvi busques l’autenticitat en el personatge. Un actor que no és sincer amb el que està fent, és impossible que te’l puguis creure i per tant que funcioni el joc entre l’actor i l’espectador”.
Actor de teatre i televisió, Albert Triola té ja, malgrat la seva joventut, una llarga carrera sobre l’escenari i ens els platós televisius. En aquests moments, segurament, està en el moment de màxima popularitat, pel seu paper de jove de l’Oklahoma profunda a l’obra Agost, que s’ha reposat després d’una primera temporada amb gran èxit, al Teatre Nacional, i el paper de mossèn Bernat –de tall conservador– que interpreta a la telesèrie La Riera, cada tarda a TV3.
Cara amable, somriure delicat i veu agradable, com a persona, precisament, se’l veu realment autèntic, en el seguit d’haver seguit el que el cor li demanava. Primer, és clar, hauríem de decidir què és l’autenticitat. És un sinònim de ser coherent? És fer el que volem fer, allò en què ens sentim més útils, més hàbils? Per a l’Albert Triola es tracta de respondre a una vocació íntima: “El teatre per a mi ha estat una autèntica vocació. Era una vocació, una cosa que tenia a dintre i la necessitava fer. I el cert és que m’ha donat molt de sentit. M’he sentit molt afortunat de tenir una vocació i poder-la dur a terme, no tothom té aquest avantatge”.
Concloem i tornem al concepte de l’autenticitat, vist primer des del camp artístic: “En el teatre, és una cosa tan intangible, que és molt difícil decidir si allò és autèntic o no. Suposo que la qüestió és posar-hi el cor, posar-hi força i passió. Ara, és clar, no cada dia es pot ser autèntic, tampoc”. I a nivell personal, per a Albert Triola, l’autenticitat seria “donar vida a allò que et mou interiorment. Seria sinònim de risc, d’atreviment, de deixar-se anar, de despullar-se, de treure’s màscares i prejudicis i intentar-ho. Això per mi és important. No tan aconseguir-ho sinó intentar-ho, almenys”.
* Article que apareix en aquest número mes de juliol de la revista Valors.
divendres, de juliol 13, 2012
Una veu que desvetlla l’esperit*
“Com et trobes?”, és inevitable preguntar-li. “El pronòstic és delicat, però fa dos anys que hi som i faig molt bona cara. He passat per la rentadora més d'un cop i n'he sortit una mica més net, tot i que ben rebregat”. M’explica que, segurament, ja no diria el mateix que quan va enregistrar aquell vídeo, amb un amic, sense pensar-ho gaire, en el marc de les Jornades d'Acompanyament al Dol i la Malaltia que es van celebrar a Lleida l’any passat. La malaltia, doncs, també és un procés. “Començo a pensar que potser algun dia arribaré a convertir-me de debò, cosa que abans no ho veia gens clar. M'agrada parlar i escriure sobre Jesucrist, sobre l'evangeli i sobre tot de coses que em queden sempre massa grans. Hi ha en mi com una urgència que no em deixa callar”. I ben fet que fa. I bona feina que fa en tots els que tenim el goig de compartir-hi una estona.
Marc Vilarassau, 44 anys, és de formació arquitecte i de vocació jesuïta, per resumir-ho d’alguna manera. Nascut a Barcelona, fill gran d'una família de cinc germans, va estudiar als jesuïtes de Sarrià. Vet aquí el perquè de tot plegat. Després de vuit anys a Lleida, on ha treballat al Col·legi Claver de Raimat i a la Parròquia de Sant Ignasi de Loiola, ara acaba de tornar a la seva ciutat natal. Dedica la meitat del seu temps a l'estudi i la docència de la teologia -ensenya Cristologia a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)- i l'altre mig a l'acompanyament espiritual de joves inquiets que es plantegen la vida en clau cristiana. També col·labora pastoralment a l'Església dels jesuïtes del carrer Casp. Profund i cultivat, mentre l’escolto penso que parla de forma reveladora, però també amb la senzillesa del Crist. Una combinació difícil d’encertar.
Si no fos creient, té clar que la seva vida hauria estat molt diferent del que ha estat i és ara. Segurament no seria jesuïta i s’hagués dedicat a l’arquitectura. No pregaria cada matí a la capelleta de la comunitat o escoltant els laudes de Montserrat per Radio Estel. No donaria gràcies a Déu. Ni li demanaria perdó. “Que trista seria la meva vida si no creiés en Jesucrist, salvador de la meva ànima i la de tothom!”, apunta. L'únic consol que se li acudeix en plantejar-se la hipòtesi de la seva vida sense la fe és la possibilitat, més que contrastada, coneixent-se, de la seva conversió. “Tard o d'hora arribaria el moment de la meva conversió. Així, de cop, Déu m'obriria els ulls i veuria com si fos nou allò que des de sempre hauria tingut al davant cobert per un vel d'ignorància, de mandra, de dolor mal integrat, de ràbia i d'impotència, de prejudicis heretats, d'arguments ideològics agafats de prestat... Tot això cauria i veuria Jesucrist amb els únics ulls amb què es pot mirar, els de la fe, els ulls oberts per Déu a dins dels nostres ulls tancats. De cop veuria tot això per primera vegada. Us imagineu? Quina passada!”.
Veuen el que els deia, oi? No cal que afegeixi res més.
* Publicat a Foc Nou [web] de juliol/agost de 2012.
* Publicat a Foc Nou [web] de juliol/agost de 2012.
dimarts, de juliol 10, 2012
Un cafè amb... Tano Pisano
L'artista Tano Pisano és el protagonista de la darrera exposició de la temporada 2011/2012 a la sala d'exposicions de la seu maresmenca del Col·legi d'Aparelladors, situada al costat de l'espai cultural El Públic. En aquest vídeo, el llibreter Joan Poch conversa amb el propi Tisano, afincat a Catalunya però italià de naixement, en col·laboració de Teresa Roig, de Sant Lluc per l'Art. L'acte es va celebrar el passat 22 de juny a l'escenari de El Públic.
Per a veure la resta de vídeos del cicle Un cafè amb... que hem dut a terme durant tot el curs a El Públic, cliqueu aquí.
dilluns, de juliol 09, 2012
Periodisme de proximitat des de 'El Periódico'
Personalment és tot un repte intentar submergir-nos en la dinàmica d'una ciutat com Cornellà o L'Hospitalet, però també és veritat que els primers compassos d'aquesta experiència els visc amb una certa familiaritat ja que gran part de la meva -curta- vida periodística s'ha desenvolupat en mitjans locals de Mataró -la revista Capgròs i Mataró Ràdio-, fent periodisme de proximitat, trepitjant el carrer, intentant ensumar-lo i seguir-lo. Una cosa de la que faig gala, sempre que puc, perquè treballar la informació des del territori, des de la visió del territori, és molt diferent a fer-ho des de Barcelona. També en aquesta línia anava el programa Com són els alcaldes, a COMRàdio, ara fa dos estius, des d'on -d'alguna manera- explicàvem el país des del territori.
Vaja: una nova i apassionant aventura on, a més, crec que podem aportar una manera una mica diferent de treballar el periodisme, cosa que ens omple de goig. Ara, doncs, ja podreu entendre els tuits en relació a Cornellà i L'Hospitalet... i d'algunes altres ciutats metropolitanes, ben aviat.
dimecres, de juliol 04, 2012
'165 Regent Street': última estació, ara sí
Vídeo elaborat per l'Agència Catalana de Notícies (ACN), on apareixen Jordi Rovira i Òscar Fernández.
Els projectes -a vegades penso que sortosament- comencen i s'acaben. Com tot, vaja, a la vida. Suposo que també per bé. Això ens fa valorar les coses en la seva justa mesura.
Ara fa una mica més d'un any, al menjador de casa, en una reunió de la productora, vam prendre la decisió de tirar endavant el documental. Com els que ens coneixen una mica poden imaginar, encara que no sigui allò més habitual i fins i tot allò més sensat, en el moment de tirar-nos a la piscina érem conscients que estàvem fent això: tirar-nos a la piscina. Sí que ensumàvem, perquè vam fer algunes consultes prèvies, que podíem tenir una molt bona històrica entre mans, i que si l'explicàvem amb la delicadesa i la sensibilitat necessària, el projecte podia funcionar.
Amb un temps pràcticament rècord vam conformar l'equip, capitanejat per l'Òscar Fernández i en Jordi Rovira, amb el suport en l'àmbit dels continguts de l'Efren Garcia -el qual havia aportat la idea original- i l'Ariadna Vázquez. Aquest sanedrí ha estat l'autèntic motor del documental, amb una gran ajuda en l'àmbit tècnic d'en Marc Giner, i en el camp de la producció de la Georgina Altarriba, que ha anat posant ordre i senderi en tota l'operació. I, afegint-hi una desena llarga de persones amb diferents responsabilitats, la nau va sortir del port.
El 15 de novembre vam fer la primera parada, al teatre Monumental de Mataró, molt a prop de la seu de Clack [web], a l'espai cultural El Públic, on s'ha gestat tot plegat. Vam passar també pels cinemes Foment i per la sala Privat de Mataró, on vam celebrar una festassa en companyia dels propis Capgrossos i Els Catarres. Després va venir les visites a una desena de poblacions catalanes, durant l'hivern i la primeravera, entre les quals no puc deixar de mencionar la visita a Tarragona. Quan ja érem estiu, ara fa pocs dies, vam fer el darrer estacionament, clau i emotiu, a Vilafranca del Penedès. El cap de setmana passat el 165 Regent Street es va poder veure a les pantalles del canal 33 amb una rebuda espectacular a nivell de xarxes socials.
Aquest cap de setmana, ara sí, després d'un llarg any, el viatge s'acaba, distribuïnt el documental amb el diari Ara, gràcies al suport de HIMSA Congelats [twitter], empresa que se suma al suport del Consell Comarcal del Maresme, Caixa Laietana i Fabrés Produccions i a la col·laboració de l'IMAC de l'Ajuntament de Mataró, Tecnocampus Mataró-Maresme i el setmanari El Tot Mataró. Us demano, com a productor executiu del projecte, que l'adquiriu. Així, sense embuts. Serà la manera que puguem seguir fent productes com aquest, que ens ha fet patir molt però ens ha fet glatir com mai.
dimarts, de juliol 03, 2012
[LaRiera48] Un any de traspàs. Ara, la política
El primer any de mandat de Joan Mora com a
alcalde de Mataró per CiU passarà a la història com un any de traspàs. De
traspàs per a la pròpia CiU, pels anteriors inquilins del govern municipal i
pel conjunt de la ciutat. Un any d’adaptar-se, tots plegats, a una nova
situació, enmig d’una gran incertesa nacional i internacional. Un any on han
començat a notar-se alguns accents diferents a un projecte de ciutat no gaire
diferent del capitanejat pel PSC durant 32 anys. Un any on s’ha fet molta feina
de gestió, d’endreçar els comptes de la Casa Gran i les seves empreses
sufragànies; d’ordenar-los d’una altra manera, més eficient i rigorosa,
probablement. Però no passarà a la posteritat com un any on s’hagi fet gaire política.
On s’hagin marcat prioritats de futur, línies estratègiques noves, on s’hagin
pres opcions clares. D’alguna manera allò urgent –endreçar la casa- ha impedit
fixar-se en allò important –com construir futur i oportunitats-. El
desequilibri entre els regidors de l’equip de govern –a més limitat a vuit
persones per la manca d’un acord estable-, tampoc ha facilitat les coses.
Fa pocs dies es va produir un dels fets més rellevants del mandat, políticament parlant. Joan Mora va portar a Mataró l’alcalde del Cap i Casal, Xavier Trias, i hi va signar un acord estratègic per a vincular la capital del Maresme amb Barcelona. Una aliança on és obvi que podem guanyar moltes coses i que cap altre alcalde socialista havia aconseguit imprimir amb aquesta claredat -per molt que l’acord inicial firmat sigui força vague- fins al moment.
Fa pocs dies es va produir un dels fets més rellevants del mandat, políticament parlant. Joan Mora va portar a Mataró l’alcalde del Cap i Casal, Xavier Trias, i hi va signar un acord estratègic per a vincular la capital del Maresme amb Barcelona. Una aliança on és obvi que podem guanyar moltes coses i que cap altre alcalde socialista havia aconseguit imprimir amb aquesta claredat -per molt que l’acord inicial firmat sigui força vague- fins al moment.
Això és fer política. Sense capacitat
d’inversió, d’inaugurar pràcticament res, de començar res, la política recupera
la seva essència: prioritzar, prendre decisions, acontentant alguns i molestant
a altres però amb el rumb ferm cap a un horitzó clar. I això és el que cal fer
ara. Igual com les empreses, veure com podem cooperar amb els agents del nostre
entorn: a l’altra banda de Parpers, Granollers; en el propi Maresme, Calella,
Pineda i Premià de Mar i, amb vista d’ocell, amb el conjunt de ciutats de la
segona corona metropolitana amb qui tradicionalment hem fet aliança. I, Mataró
endins, veure a quines enteses es pot arribar amb empreses, institucions,
entitats, particulars... de manera que tot
allò que pugui fer la societat civil no ho faci l’Ajuntament, però es faci amb
complicitat de l’Ajuntament.
Això, alcalde Mora, és el que necessitem, sens
dubte: menys gestió i més política. En dos grans àmbits: la generació de noves
oportunitats econòmiques i la gestió dels problemes que la immigració genera,
tots dos amb la crisi com a rerefons. Abans d’arribar a l’equador del mandat
hem de saber com més podrem guanyar-nos les garrofes els mataronins i com
resoldre el conflicte obvi que existeix entre immigrants i autòctons als barris
perifèrics. És l’hora de prémer l’accelerador. De prendre riscos. És l’hora de
la política.
* Article publicat a Tribuna Maresme de juliol.
* Article publicat a Tribuna Maresme de juliol.
dilluns, de juliol 02, 2012
'Valors a peu de carrer' s'acomiada parlant del Pla Nacional de Valors
En el darrer Valors a peu de carrer de la temporada, el programa que durant tot el curs hem impulsat des de la revista Valors i l'editorial Proteus amb veu d'Elena Canseco, emès aquest passat cap de setmana, hem parlat del Pla Nacional de Valors, la innovadora iniciativa de la Generalitat de Catalunya que té, com tot, alguns perills però també moltes virtuts. D'entre aquestes últimes, jo destacaria l'atreviment, la gosadia de plantejar una mesura així, inèdita: una reflexió sobre els valors que té la nostra societat i una proposa de modificació d'aquests valors a partir del que en diu la societat civil, no el sistema polític.N'hem parlat recuperant les declaracions que ens feia Violant Cervera, directora general d'Acció Cívica i Ciutadania de la Generalitat -responsable política del Pla-, en una entrevista que oferim als lectors en el nostre número de juny; a partir d'una valoració que en feia el filòsof i teòleg Francesc Torralba a CatalunyaReligió.cat [aquí] i amb les aportacions de dos col·laboradors de Valors, el doctor en comunicació i també filòsof Francesc Grané i el politòleg Toni Rodon.
Aquí a sota, ja que s'acaba la temporada, us llisto tots els programes que hem fet i els respectius links per accedir-hi.
· Desobediència, amb Miquel Osset, director d'Editorial Proteus, i el traductor del volum La desobediència civil [fitxa] Mario Trigo, de l'original italià Raffaele Laudani (24/06).
· Ètica i Educació, amb el pedagog Jaume Funes (16/06).
· La Responsabilitat, a partir del número de Valors de juny, amb Federico Mayor Zaragoza (10/06).
· No som els millors, amb el professor David Codina i Paula Izquierdo i Ramon Blánquez, alumnes seu s Primer de Batxillerat a l'Escola Valldemia de Mataró (03/06).
MAIG
· Créixer en valors, amb Hermínia Gomà, a partir del II Congrés Coaching i Lideratge celebrat a Barcelona a finals de maig (27/05).
· La Pau, amb Francesc Torralba, a partir del número de maig de la revista Valors, relligat amb el Congrés Edificar la Pau al segle XXI (20/05).
· Jornada Valors i Compromís, aquest any sobre la responsabilitat, amb Manuel Cruz (13/05).
· L'assetjament escolar amb Ana Bergua, autora de Magdalenes amb problemes (Proteus) (06/05) .
ABRIL
· L'Esperança, amb Josep Maria Rovira Belloso, Victòria Cardona i Vivim del Cuentu, a partir del número de Valors d'abril (29/04).
· Abolir la tortura, amb Emili Chalaux, president de l'Associació de Cristians per l'Abolició de la Tortura (22/04).
· Ciberètica, amb Josep Lluis Micó, autor del llibre Ciberètica. TIC i canvi de valors, inclòs dins la col·lecció Observatori de valors (15/04).
· L'Alegria, amb Tortell Poltrona, pallasso, a partir de Opinions d'un pallasso, editat per Proteus (01/04).
MARÇ
· L'esforç, amb Joan Vila, de la Fundació Espavila, amb seu a Granoller (25/03).
· La integració dels discapacitats, amb Marta Xatruc, responsable de programes de lassociació Sinergrup, de la qual forma part el Viver de Bell-lloc (18/03).
· Ciència i ètica, amb Moisès Broggi, metge, protagonista del número de març de Valors (10/03).
· La Justícia, amb Dani Vilaró, portaveu d'Aministia Internacional a Catalunya (04/03).
FEBRER
· La Interreligiositat, amb Xavier Vidal, responsable d'immigració dins de la comunitat de Sant Egidi de Barcelona (26/02).
· La tradició oral, amb la fundadora de Contes pel món, Marta Coll, i la responsable d'Educació per al Desenvolupament de l'entitat, Mercè Prat (19/02).
· La resiliència, amb Anna Forés, responsable del volum La resiliencia. Crecer des de la adversidad, en el marc del número de febrer de Valors (12/02).
· Valors i esport, amb Mauro Valenziano, entrenador i autor de Buen deportista, mejor persona, editat per Proteus (05/02).
GENER
· La Sanitat Pública, amb Miquel Osset, director de Proteus, i Jordi Sacristán, autor del llibre entrevista a Albert Jovell, premiat als III Premis Proteus i el qual inaugura les col·leccions Repensar i Panorama (28/01).
· Entrevista a Viqui Molins, premi Valors a una trajectòria dins els III Premis Proteus (21/01).
· La Política, amb Manuel Milián Mestre, a partir del Valors del mes de gener (15/01).
· El Consum, amb Albert Sales, de l'ONG SETEM (08/01).
DESEMBRE
· Tercera Edició dels Premis Proteus, repàs als guanyadors a través del director de Proteus Miquel Osset (17/12).
· Entrevista a Adolf Bertran, autor de Veritat o mentida, editat per Proteus (11/12).
· Saber estar, a partir del número de novembre de la revista Valors, comentat per la codirectora de Valors Maria Coll i Carles Cortina, membre de l'Associació Catalana de Protocol (04/12).
NOVEMBRE
· Programa dedicat al Dia de la Infància, amb l'escriptor Joaquim Carbó (20/11).
· Entrevista a Norbert Bilbeny, autor de El futuro empieza hoy. Manual de la emancipación, editat per Proteus (13/11).
· La intel·ligència, programa relacionat amb el valor del número de novembre de Valors, protagonitzat pel filòsof i teòleg Francesc Torralba (06/11)
OCTUBRE
·Congrés Internacional de Bioètica, amb Maria Carmen Giménez, psicòloga(30/10).
· Presentació de l'Editorial Proteus, amb Miquel Osset, el seu director (23/10).
· Entrevista a Pep Marí, cap de psicologia del CAR de Sant Cugat (16/10).
· L'Excel·lència, a partir del número d'octubre de la revista Valors(09/10).
Aquí a sota, ja que s'acaba la temporada, us llisto tots els programes que hem fet i els respectius links per accedir-hi.
· Desobediència, amb Miquel Osset, director d'Editorial Proteus, i el traductor del volum La desobediència civil [fitxa] Mario Trigo, de l'original italià Raffaele Laudani (24/06).
· Ètica i Educació, amb el pedagog Jaume Funes (16/06).
· La Responsabilitat, a partir del número de Valors de juny, amb Federico Mayor Zaragoza (10/06).
· No som els millors, amb el professor David Codina i Paula Izquierdo i Ramon Blánquez, alumnes seu s Primer de Batxillerat a l'Escola Valldemia de Mataró (03/06).
MAIG
· Créixer en valors, amb Hermínia Gomà, a partir del II Congrés Coaching i Lideratge celebrat a Barcelona a finals de maig (27/05).
· La Pau, amb Francesc Torralba, a partir del número de maig de la revista Valors, relligat amb el Congrés Edificar la Pau al segle XXI (20/05).
· Jornada Valors i Compromís, aquest any sobre la responsabilitat, amb Manuel Cruz (13/05).
· L'assetjament escolar amb Ana Bergua, autora de Magdalenes amb problemes (Proteus) (06/05) .
ABRIL
· L'Esperança, amb Josep Maria Rovira Belloso, Victòria Cardona i Vivim del Cuentu, a partir del número de Valors d'abril (29/04).
· Abolir la tortura, amb Emili Chalaux, president de l'Associació de Cristians per l'Abolició de la Tortura (22/04).
· Ciberètica, amb Josep Lluis Micó, autor del llibre Ciberètica. TIC i canvi de valors, inclòs dins la col·lecció Observatori de valors (15/04).
· L'Alegria, amb Tortell Poltrona, pallasso, a partir de Opinions d'un pallasso, editat per Proteus (01/04).
MARÇ
· L'esforç, amb Joan Vila, de la Fundació Espavila, amb seu a Granoller (25/03).
· La integració dels discapacitats, amb Marta Xatruc, responsable de programes de lassociació Sinergrup, de la qual forma part el Viver de Bell-lloc (18/03).
· Ciència i ètica, amb Moisès Broggi, metge, protagonista del número de març de Valors (10/03).
· La Justícia, amb Dani Vilaró, portaveu d'Aministia Internacional a Catalunya (04/03).
FEBRER
· La Interreligiositat, amb Xavier Vidal, responsable d'immigració dins de la comunitat de Sant Egidi de Barcelona (26/02).
· La tradició oral, amb la fundadora de Contes pel món, Marta Coll, i la responsable d'Educació per al Desenvolupament de l'entitat, Mercè Prat (19/02).
· La resiliència, amb Anna Forés, responsable del volum La resiliencia. Crecer des de la adversidad, en el marc del número de febrer de Valors (12/02).
· Valors i esport, amb Mauro Valenziano, entrenador i autor de Buen deportista, mejor persona, editat per Proteus (05/02).
GENER
· La Sanitat Pública, amb Miquel Osset, director de Proteus, i Jordi Sacristán, autor del llibre entrevista a Albert Jovell, premiat als III Premis Proteus i el qual inaugura les col·leccions Repensar i Panorama (28/01).
· Entrevista a Viqui Molins, premi Valors a una trajectòria dins els III Premis Proteus (21/01).
· La Política, amb Manuel Milián Mestre, a partir del Valors del mes de gener (15/01).
· El Consum, amb Albert Sales, de l'ONG SETEM (08/01).
DESEMBRE
· Tercera Edició dels Premis Proteus, repàs als guanyadors a través del director de Proteus Miquel Osset (17/12).
· Entrevista a Adolf Bertran, autor de Veritat o mentida, editat per Proteus (11/12).
· Saber estar, a partir del número de novembre de la revista Valors, comentat per la codirectora de Valors Maria Coll i Carles Cortina, membre de l'Associació Catalana de Protocol (04/12).
NOVEMBRE
· Programa dedicat al Dia de la Infància, amb l'escriptor Joaquim Carbó (20/11).
· Entrevista a Norbert Bilbeny, autor de El futuro empieza hoy. Manual de la emancipación, editat per Proteus (13/11).
· La intel·ligència, programa relacionat amb el valor del número de novembre de Valors, protagonitzat pel filòsof i teòleg Francesc Torralba (06/11)
OCTUBRE
·Congrés Internacional de Bioètica, amb Maria Carmen Giménez, psicòloga(30/10).
· Presentació de l'Editorial Proteus, amb Miquel Osset, el seu director (23/10).
· Entrevista a Pep Marí, cap de psicologia del CAR de Sant Cugat (16/10).
· L'Excel·lència, a partir del número d'octubre de la revista Valors(09/10).
diumenge, de juliol 01, 2012
Mataró-Barcelona: amor-odi*
L’alcalde de Mataró, Joan Mora (CiU), ha aconseguit fa ben pocs dies que el seu
homòleg barceloní, Xavier Trias, del mateix color polític, es passegés per la
capital del Maresme i hi signés un acord de bona voluntat, d’aquells on és més
important el continent que el contingut. La trobada no ha estat anecdòtica,
perquè la visita de l’alcalde del Cap i Casal a un dels seus antics carrers és un
gest que feia més d’una dècada que no es produïa. I, de fet, les anteriors
visites, protagonitzades per l’alcalde Maragall els anys vuitanta i noranta,
van tenir sempre un caire protocol·lari. La visita de Trias de fa uns dies, en
canvi, tenia una clara significació política: Mataró s’ha d’entendre amb
Barcelona.
Això, que des d’un punt de vista racional sembla tan obvi, vist des de Mataró no ho és tant, perquè la ciutat de Miquel Biada manté amb Barcelona una relació gairebé esquizofrènica. Una relació d’amor-odi, on tan aviat els mataronins ens volem sentir acomboiats pel bressol de la Gran Encisera com volem reivindicar la nostra no-dependència exhibint una alta taxa d’autocontenció laboral –que molts mataronins no necessiten Barcelona per guanyar-se les garrofes perquè ja ho poden fer a casa, vaja-.
Els polítics mataronins de PSC i CiU, aqueixats també d’aquest mal, han anat un pas més enllà i, demostrant la seva genialitat, han estat capaços d’intercanviar els seus rols en relació a la qüestió. Així, el PSC que durant l’etapa de l’alcalde Mas apostava de forma cada cop més clara per ser una ciutat de l’àmbit metropolità, va matisar clarament aquesta vocació amb l’alcalde Baron, que per primera vegada reivindicava la capitalitat comarcal. I CiU, que durant anys remugava del discurs metropolità i pretenia emparentar Mataró amb una Granollers o una Vic que fes de motor del Maresme, ara convida l’alcalde de Barcelona a passejar-se per la plaça Santa Anna i declara que vol convertir Mataró en la porta nord de Barcelona. I ben fet que fa, evidentment. Roda el món i torna al Born. Ai, no, que aquesta és una expressió barcelonina!
* Article que publico a El Punt Avui aquest diumenge.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)