tag:blogger.com,1999:blog-84829292024-03-07T16:52:45.207+01:00Coses mevesEm dic Joan Salicrú, sóc de Mataró, tinc 39 anys, sóc periodista. Sóc promotor juntament amb Eloi Aymerich, Ariadna Vázquez, Georgina Altarriba, Manuel Arenas i Cristina Madrid de la productora mataronina de documentals Clack, amb seu a Mataró, i codirector de la revista 'Valors' juntament amb Maria Coll, membre de l'APPEC. Excap d'informatius de Mataró Ràdio i del diari digital capgros.com, segueixo la política local a través del bloc LaRiera48, que fem amb Ramon Radó i Toni Rodon. Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.comBlogger1600125tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-76812374277364208382023-09-29T23:44:00.001+02:002023-09-29T23:44:12.007+02:00Vint anys de Valors*<p><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; white-space-collapse: preserve;">Bona tarda a tothom.</span></p><span id="docs-internal-guid-89bfb2d7-7fff-2a9f-4537-5754d1bade75"><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Vint anys! Es diu aviat, i si hem de ser sincers també ens han passat molt ràpid. Però si una cosa tenen les celebracions dels aniversaris és que t’obliguen a parar i a mirar enrere. I, és en aquest moment quan te n’adones, que dues dècades són pràcticament la meitat de la nostra vida. </span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Quan vam començar aquesta aventura, nosaltres érem uns joves que tot just començàvem a caminar en el món del periodisme. Aleshores, no sabiem exactament com acabaria sent el producte. De fet, el 2003, quan es va presentar </span><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-style: italic; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Valors</span><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">, Francesc Torralba, que agosaradament va apadrinar aquell primer número, va preveure que fins al cap d’un temps llarg no se’n veuria el resultat. I així ha estat. Ara ja sabem què som!</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Som una revista que analitza l'actualitat des del prisma dels valors i que fa filosofia de l'actualitat. Que planteja preguntes més que respostes. I, que sobretot, vol ajudar a aquells que la llegeixen a intentar entendre quins canvis en els valors fan que passin les coses que passen i quines conseqüències, a nivell de valors, tenen els fets que van succeint.</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Molta gent ens diu que fer una revista mensual com aquesta és una “matada”. Potser sí, però, ho fem amb molt de gust i ens ho passem molt bé. Durant aquests anys, nosaltres hem madurat gràcies a </span><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-style: italic; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Valors.</span><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;"> Aquesta revista ha estat una gran escola d'aprenentatge professional i humà. I, al mateix temps, el projecte ha crescut amb nosaltres.</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Encara que sovint, la Maria i jo, hem estat la cara visible de la revista, aquest camí mai l’hem fet sols. Sempre ha estat un viatge grupal i compartit amb desenes i desenes de persones. Ells són els autors de les frases del vídeo que acabem de veure.</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">La llista dels col·laboradors de Valors és llarguíssima. Homes i dones que han ofert el seu temps, el seu compromís, les seves opions i els seus coneixements de forma voluntària a aquest projecte, com avui farà Fernando Vallespín. Muchas gracias Fernando.Sense aquest equip humà la publicació no hauria arribat cada mes i durant vint anys a les llibreries. </span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Avui podem dir amb orgull que </span><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-style: italic; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Valors</span><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;"> és una gran família. I és un goig que aquest vespre molts hagueu vingut per celebrar conjuntament aquesta efemèride que entre tots hem fet possible. </span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Ara bé, quan mires enrere també és inevitable deixar-te portar pels record i pensar en aquelles persones que ens hauria agradat que avui fossin aquí perquè durant anys els seus dibuixos i escrits van ser fixes a les pàgines de la revista, com en Toni Batllori, en Xavier Manté o l’Albert Pera.</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">--------------------------------------------------------------------------------------------------------</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Hem mirat el passat, però vint anys també són un bon motiu per valorar el present i mirar el futur. Aquesta celebració arriba en un temps complicat pel sector: cada vegada hi ha menys punts de venda tradicionals de publicacions i els mitjans editats en català afrontem moments difícils.</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-style: italic; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Valors</span><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;"> és una revista de reflexió, dedicada a l’ètica i a la filosofía, amb la voluntat de ser divulgativa, editada per una associació sense ànim de lucre, feta des del voluntariat i en català. Algú pots dir que totes aquestes característiques són debilitats, nosaltres creiem que això ens fa ser singulars.</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Però les revistes, encara que siguin excepcionals en el mercat, són inviables si no tenen molts suports econòmics. </span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">En primer lloc, moltes gràcies a vosaltres, lectors i subscriptors que cada mes compreu i llegiu la revista. Les paraules no tenen sentit si no arriben a un destinari. L’objectiu de la revista, des dels seus inicis, ha estat reflexionar sobre l’actualitat del món en clau de valors i aquesta reflexió ha de ser personal i també col·lectiva. </span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Moltes gràcies als anunciants. Especialment, a Productes Codina, a Avet-Sed, a Assegurances Feliu i a Mútua Aliança, que des dels inicis d’aquest projecte li doneu suport, un recolzament indispensable i incondicional. </span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Gràcies a TecnoCampus i a l’Ajuntament de Mataró. Aquest acte no el celebrem aquí perquè sí, sinó perquè ens sentim compromesos amb el projecte del parc tecnològic en la mesura que és l'espai amb el qual la ciutat es vol projectar cap enfora. I nosaltres, sempre arreu on hem estat, hem defensat la necessitat de, des de Mataró, la nostra ciutat, projectar idees i pensament. Perquè més enllà del riu Besòs, també es pot contribuir a la generació d'idees en clau de país.</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">I, finalment, gràcies a les institucions que aposteu per la cultura i especialment per les revistes en català. Sense tots vosaltres no hauria estat possible celebrar aquesta efemèride.</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Fa vint anys, vam decidir posar el nostre granet de sorra en la millora de la societat i el món que ens envolta i vam decidir fer-ho parlant dels valors humans com a comú denominadors de totes les persones, independentment del seu origen, etnia, religió o cultura. I apostant per la paraula, el diàleg i la reflexió. </span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">El món, en aquests darrers vint anys ha canviat molt i Valors s’ha fet gran i ha crescut. De fet, avui el projecte és molt més que una revista, actualment també és un diari digital i un programa de ràdio -’Valors a l’alça’, que produïm setmanalment de la mà de Mataró Ràdio per a La Xarxa i que presenta Laura Cera- però l’objectiu inicial que ens va portar a iniciar aquesta aventura continua vigent, i encara el considerem necessari i ferm.</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Avui celebrem vint anys, però amb tots vosaltres i molts altres que se sumaran a aquesta aventura, segur que celebrarem molts més aniversaris. </span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">Moltes gràcies a tots!</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;"><br /></span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 12pt;"><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;">* Discurs pronunciat per Maria Coll i un servidor a l'acte dels #VintAnysValors al TecnoCampus Mataró (26/09/23)</span></p><div><span style="color: #262626; font-family: Arial, sans-serif; font-size: 12pt; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variant-position: normal; vertical-align: baseline; white-space-collapse: preserve;"><br /></span></div></span>Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-24527232308042903332022-03-27T21:53:00.002+02:002022-03-27T21:58:33.786+02:00I si en comptes de parlar de 'fake news' parlem d'allò 'fake' que hi pot haver en moltes 'news'?*<p><span style="background-color: white;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; font-size: 13.5pt; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh6AffjThXfvPNPqzA7sVTV62ULo3De_S-r6A9pEAwJ01_3MW52JVWLDmWfnOvz7_yNyyAcUQVdHkT-S6A_TP5YZZ6XqyhJ3BLVtfywzc-QS7v9ZP4x0gEt-pw4c0GFV70znMxL2gtfaB1dMa--Wkospz2YleepTVXAHD9hw0QjJoj35CDFKaE/s2048/sopar_hora_europea_fake_news_2022.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1536" data-original-width="2048" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh6AffjThXfvPNPqzA7sVTV62ULo3De_S-r6A9pEAwJ01_3MW52JVWLDmWfnOvz7_yNyyAcUQVdHkT-S6A_TP5YZZ6XqyhJ3BLVtfywzc-QS7v9ZP4x0gEt-pw4c0GFV70znMxL2gtfaB1dMa--Wkospz2YleepTVXAHD9hw0QjJoj35CDFKaE/s320/sopar_hora_europea_fake_news_2022.jpg" width="320" /></a></div><span style="font-family: arial; font-size: x-small;"><b>Just abans de començar el sopar, comentant la jugada amb Alba Tobella i Leticia Soberón, moderats per Assumpta Sendra. Foto: Àmbit Maria Corral</b></span><p></p><p><span style="background-color: white;"><br />Moltíssimes gràcies per haver-me convidat en aquesta tribuna,
a la qual he assistit com a espectador en algunes ocasions. És un honor i poder
parlar aquí amb vosaltres, per vosaltres, també perquè han passat més de dos
anys de la invitació primigènia. Espero dir-vos alguna cosa que us pugui
interessar i m’encantarà, sobretot, poder debatre amb vosaltres alguna de les
qüestions que plantejaré. Anem al gra.</span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Una prèvia. Som addictes als neologismes. Segurament perquè
ens estem tornant molt adamistes, tots plegats: descobrim la sopa d’all cada
dos per tres. Som molt desmemoriats i perdem la perspectiva històrica de les
coses, segurament per la societat tant curtterminista on vivim. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Per què dic això? Doncs perquè com ja s’apuntava a la
presentació d’aquest sopar les <i style="mso-bidi-font-style: normal;">fake news</i>
han existit sempre. De notícies falses se n’han escrit tota la vida. I de
notícies amb exageracions i un nivell de tendenciositat que les allunya dels
estàndards del periodisme, també. Per tant, si han existit sempre és que no són
cap novetat del moment. La pròpia noció de “fake news”, com un fenomen nou, una
novetat, per tant no té massa sentit.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">La novetat està en el context. La vam plasmar en el titular
d’un article per a la revista <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Capçalera</i>,
del Col·legi de Periodistes, ara fa cinc anys escrit, a quatre mans, amb Eudald
Coll-: “Context nou, les mentides de sempre”. El què –les informacions
absolutament esbiaixades o directament falses- han existit sempre; en tot cas
el que ha canviat és el context en què aquestes informacions viatgen a la
velocitat de la llum gràcies a la digitalització –xarxes socials i telèfon
mòbil, o les dues coses combinades- i per tant la seva capacitat d’incidència,
de modificar pensaments i realitats. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Dit d’una altra manera: si tinguéssim tot el dia per llegir
un diari sencer –ja no dic diversos- segur que podríem analitzar molt bé què hi
ha de verídic en el què se’ns explica i què no. Però quan rebem un mateix input
deu vegades en el temps d’una hora, més aviat tendim a pensar: “deu ser
veritat”. I aquí comença el problema.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Com en tantes altres coses que ens passen en relació al món
de la comunicació i dels mitjans, la tecnologia ha anat més ràpid del que podem
digerir mentalment i, per uns canals que no tenen una moderació activa –o no
tenien, perquè cada cop els editors dels mateixos sembla que estan prenent
consciència de la necessitat de fer-ho-, campen milions de continguts –a
vegades creats per persones que en treuen rèdit econòmic des d’indrets remots- amb
informacions no fidedignes, descontextualitzades, esbiaixades o directament
totalment inventades.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Informacions que, com que es mouen tan i tan ràpidament,
poden ser decisives en una campanya electoral, com es va demostrar en el cas
del Whatsapp al Brasil de Jair Bolsonaro o de les xarxes en general en les
darreres eleccions nord-americanes, sobretot les de 2016. O ara a la guerra d’Ucraïna;
no en va un conflicte bèl·lic, per se, inclou una gran batalla per portar cap
al molí de cadascun dels contendents els fets que li interessa subratllar. Els
fenòmens virals tenen implicacions, doncs, molt i molt profundes.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">“<i style="mso-bidi-font-style: normal;">Noticias falsas han
existido siempre, lo que es nuevo es que no se producen de manera esporádica y
no intencionada. Ahora forman parte de estrategias de información, que lo
primero que necesitan es desprestigiar al periodismo</i>”, va dir ara fa dos
anys l’actual directora de <i style="mso-bidi-font-style: normal;">El País</i>, Soledad
Gallego-Díaz, en un congrés a Colòmbia.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Ara bé, té remei, aquest fenomen? Penso francament que sí. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Per començar, com deia, els principals operadors de les
xarxes socials –Facebook n’és l’exemple paradigmàtic, però també Twitter- cada
cop són més conscients de la importància de convertir-se en editors –curadors
de continguts- i no en simples contenidors –molt sovint de brossa, precisament-
abocada per milions d’usuaris cada dia. Comencen a posar-hi mà, esborrant
aquella idea utòpica –i perillosa- de “tindràs llibertat absoluta per publicar
el que creguis a través de les nostres xarxes”. Sortosament! Recordeu les
transmissions de crims jihadistes en directe com el d’Austràlia d’ara fa un
temps? Això cada cop serà més difícil que passi; en tres anys hem avançat molt
en aquest sentit. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Fa tres anys, per exemple, en aquest sopar ningú hauria
pensat que Twitter censuraria a Donald Trump i li tancaria el seu compte per
haver denunciat frau a les darreres eleccions, un frau que ningú es creia.
Trump s’aprofitava de la tribuna que li oferia Twitter fins que la xarxa de
l’ocellet li va dir: s’ha acabat el bròquil. Un moment molt rellevant. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Però sobretot –parlàvem de remeis contra el fenomen de les <i style="mso-bidi-font-style: normal;">fake news</i>- perquè cada cop més les
persones que busquen informar-se a través de qualsevol format –o els arriba
informació a través de qualsevol canal- se n’adonen d’una forma més clara que
no poden confiar en una informació que els arribi, sense més, a través d’algú
altre. I immediatament veuen que han de contrastar aquell <i style="mso-bidi-font-style: normal;">input</i> que arriba al seu cervell amb un mitjà de referència, de
provada credibilitat, un mitjà del qual es fia. (Admeto que amb la pandèmia amb
això hem fet una regressió, però estic segur que tornarem al lloc on érem).<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Ens estem educant a marxes forçades i em sembla que cada cop
tothom té més clar que li és molt més fiable creure’s una informació si la
publica a Twitter –ja no dic en paper, que per això hem d’esperar l’endemà- un
mitjà de referència com <i style="mso-bidi-font-style: normal;">La Vanguardia</i>
o <i style="mso-bidi-font-style: normal;">El Periódico</i> que no pas si surt
d’un Whatsapp d’un veí. I si els nostres mitjans de referència no confirmen
aquell rumor que hem sentit a les xarxes socials, siguin de missatgeria
instantània o altres de micromissatges, podem donar-ho per una falsa alarma. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Evidentment, aquí és segurament el lector, l’usuari, qui té
una feina més gran a fer, una feina realment exigent: no creure’s res a la
primera de canvi, educar-se en tenir un sistema de referències que li permetin
validar les informacions que rep informalment, intentant aprofundir amb la
lectura combinada de diversos mitjans i/o en diferents formats. Això és molt
important, també i m’agradaria fer-hi una referència, per no caure en un
argument naïf. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Pot un pare de família llegir-se dos diaris cada dia i veure
els informatius de dues cadenes de televisió? No. No. Segur que no. Però en tot
cas, hem de tenir clar que “no estem informats” si “llegim el diari” per
internet, que vol dir entrar en una web i repassar els titulars i a tot estirar
obrir algunes de les informacions. No podem considerar que estem ben informats
fent això, insisteixo. Hi ha qui pensa que sí, però jo mantinc que no. Recomano
–sóc un clàssic, sí- que encara que es pugui fer només de tant en tant es
consumeixin productes de qualitat, aprofundits –un bon diari, llegit durant 45
minuts, al cap de setmana, acostuma a ser un bon compendi d’on és el món- o un
bon documental de televisió o un programa de ràdio d’entrevistes (els podcasts
estan <i style="mso-bidi-font-style: normal;">à la page</i> segurament per saciar
aquest desig). <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">I una altra cosa: cal fer l’esforç d’estar informats però no
cal estar informats permanentment, que molt sovint vol dir caure en una
sobreinformació que acaba sent totalment contraproduent. Cal fer dieta
informativa, a vegades. Pels periodistes això és extremadament difícil perquè
la informació acaba sent una droga, però per la resta dels ciutadans no ho
hauria de ser tant. Desconnectar informativament, igual que desconnectar de les
nostres xarxes i sistemes de missatgeria, és bo.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Però tornem a les <i style="mso-bidi-font-style: normal;">fake
news</i>. Encara que potser pugui semblar excessivament optimista, no em
preocupa excessivament el fenomen de les <i style="mso-bidi-font-style: normal;">fake
news</i> perquè entenc que l’autoregulació de les grans xarxes i un més alt
grau de coneixements de l’usuari per detectar-les... en farà minvar la seva
notorietat i rellevància amb el pas del temps. No en tinc cap mena de dubte;
com en tantes altres coses, un cop descoberta la trampa, hem d’anar-la
identificant perquè no ens passi per sobre. Cal un temps d’aprenentatge, però
de mica en mica ho anirem aconseguint. Hi ha un sector de la població que hi és
molt més vulnerable, és evident, però el gruix de la població crec que
paulatinament sabrà esborrar aquesta amenaça.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Jo, avui, en la meva intervenció, a risc de què sembli que
me’n vaig per la tangent, volia anar una mica més enllà, en la línia del que
vam apuntar al monogràfic de la revista <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Valors</i>
del març de 2019, que es titulava: “Veritat o mentida. Sabem què és què?”. Aquest
número sortia també de la necessitat de reflexionar des del nostre mensual
d’ètica sobre les <i style="mso-bidi-font-style: normal;">fake news </i>i la
postveritat, aquests dos conceptes que centren el sopar d’avui. Però vam acabar
anant una mica més enllà. Ara hi aniré.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">En els primers compassos d’aquesta intervenció jo donava per
fet que hi havia unes informacions falses però que, amb una mica d’esforç, és
possible trobar la versió ajustada als fets d’aquesta mateixa informació. És a
dir, una versió veritable d’aquella informació o una informació més fidedigna a
la realitat. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Ara bé, i si això no és tan evident? Què els sembla si parlem
una mica d’allò <i style="mso-bidi-font-style: normal;">fake</i> (fals) que hi
pot haver en moltes <i style="mso-bidi-font-style: normal;">news</i> (notícies) que
llegim a casa nostra? Allò de fals, de poc representatiu, de tergiversador, que
hi pot haver en les informacions que llegim cada dia als diaris, sentim a la
ràdio o veiem per televisió? Això, francament, sí que em sembla que és una mica
més inquietant, i em sembla que ningú s’atreveix a parlar-ne. Ens va bé decidir
que hi ha unes <i style="mso-bidi-font-style: normal;">fake news</i>... donant
per fet que les altres són correctes, honestes, veraces... i això no està
escrit enlloc. On està la frontera?<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Què vull dir, exactament? Doncs que com deia el periodista
Joan Julivert en una entrevista inclosa en aquell monogràfic de <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Valors</i>, allò que entenem per “veritat”
–en termes periodístics, atenció!- és cada cop més una construcció: la veritat
que es dibuixa en un contingut informatiu és purament una construcció, una
narrativa pròpia per explicar el món. Un relat cada cop més emocional i
emocionant, sovint més pensat en impactar que en informar estrictament. És una
forma de fer que lliga amb la idea de la postveritat, un tipus d’informacions
molt contaminades pels elements emocionals, de fet una narració on allò
emocional passa per sobre dels fets. <span style="mso-spacerun: yes;"> </span><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><o:p></o:p></i></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Davant això que dic qualsevol em pot respondre: sí, però és
que és lògic que els continguts, en la mesura que estan fets des de la
subjectivitat de qui els escriu i que passen pel tamís del mitjà que els edita
i difon, tinguin una mirada pròpia sobre el món. Una intenció. Sí, d’acord,
això em sembla bé. Quan tu llegeixes l’<i style="mso-bidi-font-style: normal;">Ara</i>
saps que no trobaràs exactament el mateix enfocament que el que et donarà <i style="mso-bidi-font-style: normal;">El País</i>, evidentment. I està bé que així
sigui, perquè parlem de dues formes de veure el món (i sobretot Catalunya i
Espanya, parlant clar).<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Però jo vaig una mica més enllà: sent això cert, fins a quin
punt s’ha trencat el compromís estricte dels periodistes amb els lectors d’explicar
els fets que ocorren? Fins a quin punt els periodistes, cada cop més
atrinxerats en bàndols –per exemple a la societat catalana, no defugim el tema-
escriuen ja més pensant en satisfer el seu lector i per tant el seu bàndol que
no pas pensant en relatar amb el màxim d’imparcialitat els fets concrets que
ocorren a la nostra societat? És el que un dia li vaig sentir dir brillantment
a Josep Cuní: “Cada cop hi ha més periodisme de trinxera i menys gent a la
trinxera del periodisme”. Cada cop hi ha una confusió més gran entre
l’activisme ideològic a través dels mitjans i la professió periodística i això
sí que em sembla letal pel futur i la credibilitat del periodisme. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Abans els deia que les <i style="mso-bidi-font-style: normal;">fake
news</i> “tenen <i style="mso-bidi-font-style: normal;">arreglo</i>”, en la
mesura en què és un fenomen clarament descrit i identificat i per tant s’hi ha
de poder lluitar en contra per mitigar-lo i minimitzar-lo.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Ara, “té <i style="mso-bidi-font-style: normal;">arreglo</i>”,
el que jo estava dient fa un moment? És a dir, aquesta tendència de posar la
producció de continguts periodístics a favor d’un relat ideològic, identitari o
el que convingui? Això, en una societat tan polaritzada com la que vivim
nosaltres (i tot l’Europa occidental, em temo), fa de més mal arreglar, perquè
el periodisme també està caient en aquesta trampa. O no han pensat que aquests
dies, sense conèixer-ho excessivament, els nostres periodistes han decidit que
els ucraïnesos són els bons i els russos els dolents de la pel·lícula? No estic
dient que la guerra no sigui culpa de Vladímir Putin, que ho és, i que de fet
no hem de parlar de guerra sinó d’invasió. No, el que dic és que fàcilment hem
establert un relat de bons i de dolents. La guerra es despatx com una bogeria
de Putin sense cap context històric i, a més, està generant un ambient antirus,
de rusofòbia, que em sembla escandalós. Som imprudents quan fem això, no ho
dubteu, perquè no en sabem de la missa la meitat, amb tota seguretat. Putin no
és sant de la meva devoció però Zelenski segur que és tan bo? Tan angelical?<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">I aquí vaig al que per mi és el punt clau de la meva
intervenció: l’únic que garanteix que entre uns fets i la narració dels
mateixos a través d’un mitjà de comunicació hi hagi la màxima subjecció a la
veritat és l’ètica periodística, l’ètica del periodista, més ben dit. Una
qüestió que en realitat és molt íntima, molt difícilment escrutable. Qui ens
pot garantir que el periodista X o Y ha actuat amb ètica a l’hora de generar
les seves produccions? Ja els dic jo la resposta: ningú. És impossible. Igual
que passa amb qualsevol altra professió, vaja, tampoc cal que ens esquincem amb
tant d’ímpetu les vestidures.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Ara tots els mitjans s’apunten a la moda de <i style="mso-bidi-font-style: normal;">checkejar</i> els continguts d’allò que
publiquen –i alguns dels grans, com <i style="mso-bidi-font-style: normal;">The New
York Times</i>, aconsegueixen fer-ho-, però és obvi que en el 99,9% dels
processos de producció periodística no hi ha ningú que pugui confirmar la
veracitat del que un periodista descriu en una informació. Ens n’hem de fiar.
No hi ha més. O me’l crec o no me’l crec. O me’n refio o no me’n refio. <span style="mso-spacerun: yes;"> </span><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">I aquí està la clau. Hem perdut la capacitat de fiar-nos del
que publiquen una<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>part important dels
nostres periodistes? En el sentit de poder-nos-en refiar profundament? A
vegades em sembla que sí. Suposo que és una crítica dura a la professió però em
sembla que sí: com que els periodistes, en alguns casos fins i tot amb cert
orgull, cada cop més publiciten per exemple a les xarxes socials les seves
motivacions ideològiques –cosa fins fa un temps em sembla a mi que era poc
habitual-, deixen de ser creïbles per aquells que no comparteixin el seu <i style="mso-bidi-font-style: normal;">credo</i>. I això esdevé un problema
gravíssim per la credibilitat del conjunt dels periodistes i dels mitjans de
comunicació. Acaba havent-hi uns periodistes que escriuen al dictat del que els
seus lectors esperen d’ells, més que no pas uns periodistes que escriuen el que
creuen que han d’escriure, estiguin en el mitjà on sigui. Quina paradoxa, no?<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">On vull anar a parar? Hem de refer el contracte que lligava
els usuaris de la informació i aquells que la produeixen. (A banda, hem de
tornar a posar cadascú al seu lloc i per molt periodisme ciutadà que es generi
a Twitter, hem de recordar que tuitejar informació en temps real pot ajudar als
periodistes a fer la seva feina, però en cap cas la substitueix).<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Però sobretot: Hem de refer, deia, el contracte entre
periodistes i lectors. Hem de tornar-nos a mirar als ulls i que el lector, al
qual SERVIM, ens pugui dir: “Confio en tu. No sé què penses ideològicament però
em fio de la teva tasca professional. Em fiaré d’allò que escriguis i ho
prendré com el punt més proper a la veritat... des de la teva subjectivitat i
admetent que la teva informació pot tenir intenció”. O, en el cas que sàpiga de
quin peu calcem ideològicament parlant, una cosa encara més difícil: “Sé quin
és el teu posicionament ideològic personal però confio que en l’exercici de la
teva professió sabràs deixar-ho de banda i informar-me amb rigor, honestedat i
professionalitat”.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">I aquí torno a un punt que abans ja he esbossat, el del
compromís ètic del periodista, que és una qüestió íntima, molt personal, molt
delicada. “Estic explicant amb honestedat els fets que veig? Estic deixant-me
portar per la meva subjectivitat o pels meus apriorismes ideològics? Estic
realment provant de servir el lector?”. I la pregunta definitiva: “Em crec la
meva feina, en relació a aquests termes, fins les últimes conseqüències? Entenc
que la meva feina és una eina bàsica pel control de la democràcia, un
instrument de la llibertat i una font de pensament crític, com sintetitzava fa un
temps Màrius Carol a <i style="mso-bidi-font-style: normal;">La Vanguardia</i>? Em
crec que sóc una element de mediació entre aquells que ostenten el poder, als
quals he de fiscalitzar, i els ciutadans del carrer, als quals he de servir? Em
crec que això de fer periodisme és bastant més que una feina, parlant clar? I
que inclou, <i style="mso-bidi-font-style: normal;">de facto</i>, un jurament en
relació a l’ètica, a la imparcialitat, a l’honestedat i al rigor? O simplement
sóc un treballador a qui una empresa paga per produir uns continguts però sense
donar massa voltes a aquest rerefons ètic que de forma definitiva implica la
professió periodística?<span style="mso-spacerun: yes;"> </span><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="background: white; color: black; line-height: 115%;">Els periodistes, doncs, tenim molta feina per refer la nostra
credibilitat. I aconseguir així que l’ombra <i>fake</i>
que s’escampa sobre moltes <i>news</i> que
produïm dia a dia s’empetiteixi a la mínima expressió. Tenim també molta feina
a refer el nostre compromís, el nostre contracte, amb els lectors. I tenim, per
tant, molta feina a fer, moltes preguntes a fer-nos a nosaltres mateixos. Espero
amb aquestes paraules haver pogut avançar ni que sigui una mica en la
recuperació d’aquest contracte, que hauria de garantir una societat més justa i
més lliure. Sobretot uns ciutadans més lliures.<span style="font-size: 13.5pt;"><o:p></o:p></span></span></p><p class="MsoNormal"><b><span style="font-family: arial; font-size: x-small;"><span style="background-color: white;">* </span><span style="background: white; color: #222222;">Intervenció meva al Sopar Hora Europea <i>Fake News i Postveritat</i> organitzat per l'Àmbit Maria Corral i celebrat el 17 de març de 2022. </span></span></b></p>Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-12823108953141894152021-05-20T22:48:00.003+02:002021-05-20T22:48:54.565+02:00'Bosnia, la guerra que no ens van explicar'<p><span style="font-size: 13.5pt; white-space: pre-wrap;">Bona tarda, començo pels agraïments: molt especialment a l’Eloi Aymerich, en Miguel Guillén i en David Casals per impulsar-me a escriure aquest llibre –també l’Ariadna Vázquez per somiar amb mi el documental sobre Bòsnia que és en part l’origen d’aquest llibre, si més no de la seva segona part-, a l’Edin Kapic per haver estat el meu referent bosnià des de fa 25 anys, a l’editor –molt sincerament per confiar en mi, gràcies Bernat-, a en Manel Vila per haver-ne escrit el pròleg i en Plàcid Garcia-Planas per haver fet l’epíleg i a la meva família –Àngels, Magí, Bru- per aguantar les meves dèries (i com ja dic a la dedicatòria del llibre aguantar específicament el meu mal humor l’endemà d’escriure de matinada aquest llibre, pel poc que havia dormit). </span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif" style="font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">Una petita confessió, abans que res: cadascú té les seves neures i una de les meves és pensar que puc estar a la cuina de mil documentals i llibres i revistes sota la identitat de Clack, o de Valors; això no em fa cap vergonya. Però en canvi si, com el llibre que avui presentem, sóc jo el que em poso enmig de l’escenari... llavors si que em ruboritzo una mica. Avui provo de superar aquesta por escènica. És per això que m’he escrit la intervenció.</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif" style="font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">També me l’he escrit perquè no us voldria avorrir. </span><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">Sé que alguns dels que sou aquí, per generació, per interessos, per ideologia, podeu estar seduïts encara per Iugoslàvia o directament per Bòsnia, en la mesura que era “una petita Iugoslàvia”. I suposo que deveu tenir ganes de parlar-ne. Però també sé que molts d’altres que podeu estar aquí potser el tema no us crida l’atenció i que heu vingut per deferència a mi. </span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">De manera que, a l’espera de si algú dels presents vol aprofundir en algun tema concret a la part de preguntes, voldria fer algunes consideracions més generals sobre què he après fent aquest llibre i, per tant, de perquè l’he escrit. I que crec que poden interessar a tothom, independentment del seu interès per Bòsnia i la zona dels Balcans.</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">Perquè aquest llibre té, efectivament, de decorat Bòsnia, els Balcans, però en el fons parla de temes molt més generals, que poden ser entesos perfectament per nosaltres ara i aquí. Temes que, no podria ser d’una altra manera, són els meus temes, els temes amb els quals em sento còmode.</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">Per començar, evidentment, els mitjans de comunicació, el periodisme. Al llibre, dels mitjans, en parlo en dos sentits. </span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">Primerament fent una crítica a les versions simplificades dels conflictes internacionals que els mitjans produeixen –per fer-nos-els més comprensibles, clar- perquè això finalment empobreix la nostra mirada sobre aquestes conflictes i les necessàries visions complexes. Algú ha entès què està passant ara mateix a Gaza i a Israel? O perquè el Marroc ha obert i tancat les fronteres amb Ceuta? Sostinc –l’altre dia ho dèiem amb l’editor- que les seccions d’internacional dels Telenotícies no són res més que una orgia de trets, crits i proclames difícils de situar per, fins i tot, un oient relativament informat. Prima l’entreteniment, en el fons a la informació. Les notícies internacionals ens animen els telenotícies, perquè sortosament aquí no tenim ni cotxes bombes ni escenes que facin pujar els audímetres. Doncs amb el conflicte a Bòsnia va passar el mateix: ens van explicar una guerra entre serbis, croats i musulmans que no era certa, almenys no ho va ser al principi (en el llibre ho explico).</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">En segon lloc parlo dels mitjans de comunicació com a creadors de les narracions, no com a relators del que passen sinó com a creadors del que es vol que passi. L’exemple de Bòsnia, en això, és brutal: alguns diuen que la guerra va començar quan la direcció dels serbis de Bòsnia que es volien escindir del recentment creat nou estat va girar el repetidor de televisió de la zona de Banja Luka, la principal ciutat que estava en el seu domini, de manera que “la seva gent” passés a consumir no la tele bosniana de Sarajevo sinó la de Sèrbia, amb un discurs incendiari sobre els veïns dels serbis que vivien a Bòsnia, un discurs que justificava que havien de viure separats els que no creien en el mateix Déu, tot i que precisament en aquest país no creien massa en Déu (en el llibre ho explico). </span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">Els mitjans de comunicació van ser, en aquella guerra –i en moltes altres, com a Ruanda-, els mitjancers, els transmissors, de l’odi entre les diferents ètnies, un odi promogut per les elits que van portar a la guerra per mantenir el seu poder, com també intento explicar a les pàgines del llibre.</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">Un altre dels meus temes: la política. També va de política, aquest llibre: contra el que podria semblar, en termes de convivència, han estat molt més letals aquests 25 anys en pau –des dels Acords de Dayton- que no pas els d'estricta guerra, en la mesura que aquests cinc lustres han servit per completar l'ideari nacionalista (de cadascun dels bàndols, ara si clarament configurats), un ideari ja esbossat durant la guerra. La política, de fet, ha esdevingut el braç armat dels exèrcits (que ara són els partits) en lliça durant aquests 25 anys, la forma de seguir fent la guerra... sense armes, en comptes d’esdevenir un element pacificador, de consens, de tolerància, de convivència. Bòsnia és un exemple doncs també de mala política, de com fer mala política i de com fer mal amb la política.</span></p><br /><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">Però segurament el gran tema del llibre són les identitats, la gestió de les identitats i els fets nacionals. Un tema que no ens és aliè, evidentment. I del qual Bòsnia no n’és un exemple, de nou. Aquest mirall en negatiu és, penso, quelcom que ens permet reflexionar: Bòsnia i el que va passar allà ens demostra com de sensible és el tema de les identitats. Com de fràgil és, com permet en dècimes de segon encendre espirals que després costen molt de tancar. Com cal cuidar els equilibris interns de cada país. </span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">De totes maneres, aquest llibre no és una crítica al nacionalisme, als fets identitaris. No va per aquí. Més aviat va de valorar en la seva justa mesura els fets nacionals però alhora de la necessitat de gestionar-los de forma endreçada, ordenada, fent política, probablement en el marc dels estats-nació ja existents i respectant alhora les minories que existeixen dins aquestes realitats nacionals. Si no ho fas i a més a més hi ha armes per mig i nul·la cultura democràtica, et pot arribar a passar com a Bòsnia, que va decidir emancipar-se de Iugoslàvia i va acabar patint una sagnia interna que va portar a la guerra (per bé que incentivada de forma demagògica i populista; ho explico al llibre). </span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">En el llibre sí que qüestiono que les identitats, com segueix avui passant a Bòsnia, vagin per davant dels drets de ciutadania. No es tracta de posar en una balança nacionalitat i ciutadania, però sí que els drets de ciutadania han de primar: avui a Bòsnia, per exemple, aquells que no es defineixen com a serbis, croats o musulmans no poden ser candidats a la presidència del país. No pot ser, primer hi ha els Drets Humans i després la resta de coses, que crec de fet que també hi són incloses, en els Drets Humans.</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">També qüestiono la noció d’identitat, al llibre. Què construeix una identitat? A Catalunya ho tenim clar, em sembla: una llengua i un sentiment de pertinença. Però sobretot la llengua, oi? Què passa, com en el cas bosnià, si la llengua que parlen és exactament la mateixa? Ah, no, és que allà l’element de diferenciació és l’adscripció religiosa. Però si durant l’època iugoslava la pràctica religiosa era més baixa que a l’Espanya del moment! I hi havia molt joves que amb prou feines sabien quin origen tenia la seva família! Llavors... perquè parlem tan clarament de serbis, croats i musulmans? O és que hi havia algú interessat en separar aquestes tres comunitats que es vivien molt sovint com una de sola, malgrat el seu </span><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-style: italic; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">background</span><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;"> religiós?</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">En el llibre, d’alguna manera, també parlo d’Europa. De com Europa pot ser –serà, vaja- l’única salvació per Bòsnia i el conjunt dels territoris del Balcans, en la mesura que els obligarà a adoptar uns estàndars europeus que d’altra manera mai arribarien a tenir. De com Europa, de fet, permetrà als ciutadans de totes les exrepúbliques iugoslaves tornar a estar –espero que aviat- sota un mateix paraigües, en una paradoxa enumerada per Francesc Veiga al seu llibre </span><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-style: italic; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">La fàbrica de les fronteres</span><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">. De com Europa, per tant, també ha de fer un esforç per incloure les diferents realitats nacionals que hi ha dins dels estats per acomodar-les, perquè no s’arribi a l’estadi a què es va arribar a Bòsnia. Europa, doncs, com una solució. Digueu-me utòpic.</span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif"><span style="background-color: white; font-size: 18px; white-space: pre-wrap;">* Text llegit a l'acte de presentació d'aquest llibre, celebrat a Dòria Llibres el 20/05/2021.</span></span></p><p dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 10pt; margin-top: 0pt;"><span face="Calibri, sans-serif" style="background-color: white; font-size: 13.5pt; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;"> </span></p>Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-30562566755617715722020-12-27T23:05:00.002+01:002020-12-27T23:32:09.033+01:00Pastorets 2020: autèntica audàcia i resiliència absoluta<p>No en tenia massa dubtes, que la gent de la Sala seria capaç de fer-ho; ja ho dic per endavant. Però la veritat és que el resultat supera àmpliament el que em podia haver imaginat: els Pastorets 2020-2021, dirigits per Coral Consegal, són una autèntica meravella, en el marc de la situació on ens trobem. Un exercici d'audàcia i de resiliència. I és que, lluny de fer una versió de pa sucat amb oli per fer passar l'estona als mataronins àvids de Pastorets, entre els quals m'incloc, crec fermament que la primera directora de l'espectacle en els seus 104 anys d'existència acaba d'obrir una interessantíssima línia de futur de l'obra magna de la Sala Cabanyes. </p><p>He escrit resiliència i ho he fet amb total consciència: cap altra manifestació cultural a la nostra ciutat ha aconseguit reinterpretar-se a si mateixa com ho fan els Pastorets de Coral Consegal. De fet, per no fer, la majoria d'iniciatives culturals -sobretot les provinents de l'Ajuntament- han esborrat aquests mesos del seu calendari i han decidit esperar temps millors. Entendible, en el cas del món privat i associatiu; lamentable en el camp de les iniciatives públiques. </p><p>El que veurem al vell teatre de La Riera són uns Pastorets reinterpretats, uns Pastorets despullats d'artifici, uns Pastorets minimalistes, que van a l'essència i que fan de la necessitat virtut i, per exemple, davant les dificultats per desplegar els tradicionals decorats que ens tenen a tots el cor robat, usa sense contemplacions ni por de cap tipus el vídeo i les projeccions, que des de principis del 2000 havien anat entrant tímidament a l'espectacle. Són uns Pastorets amb aspecte postmodern, però lluny de la vinculació amb el no-res que aquest concepte podria esbossar, ens trobem davant uns Pastorets que comuniquen com mai, que s'han de defensar amb la paraula, amb el text, i amb el gest i les expressions. </p><p>Són uns Pastorets contemporanis, encarnats en ple segle XXI, i on l'absència de vestimentes clàssiques, ens brinda l'oportunitat de llegir l'obra amb els ulls de l'home de carn i ossos de la segona dècada del segon mil.lenni. Quelcom gairebé increïble en un espectacle que fa cent anys que corre i que, per alguns, representa la quinta essència del conservadorisme, del xaronisme, d'allò carrincló. Res més lluny d'això: avui veient Els Pastorets de Mataró a la Sala Cabanyes pensava que estava davant un clàssic absolut amb la salut més viva que mai. I amb un missatge encara molt potent, molt suggerent.</p><p>La Sala Cabanyes, com deia, s'ha superat i ho ha fet amb nota. Amb la versió que ens presenten dalt de l'escenari demostren una vegada més que són l'entitat cultural de referència de la ciutat i que, sí un dia aquesta desaparegués, la ciutat seria més trista, més eixuta, menys convivencial i democràtica. Ni endogàmies ni esperit de sagristia: la Sala Cabanyes mereix l'aplaudiment de tots els ciutadans de Mataró. No són els seus membres que ens han d'agrair que anem a veure Els Pastorets, com es fa al final de l'espectacle, no; som nosaltres els qui els hem de reverenciar i remerciar-los que ens hagin fet aquest regalàs en el Nadal més trist de les nostres vides. </p><p><br /></p>Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-83420826705765726082020-02-21T23:22:00.003+01:002020-02-21T23:22:28.210+01:00A la vora del foc*No fa un fred siberià, no, a Catalunya, aquests dies. Ni l’ha fet ni el farà, segur. Més aviat el canvi climàtic ens porta a pensar que cada cop en farà més, de calor. Però des de fa poc temps, cada vegada que en fa una mica, cada vegada que en tinc l’ocasió, encenc (provo d’encendre) la llar de foc de casa. És una llar de foc funcional, sense res especial, però per poc que en trobi l’excusa, l’encenc.
<br />
<div style="box-sizing: inherit; margin: 1.5rem auto; max-width: 50.625rem;">
És clar, l’encenc sense que vulgui dir que tanqui els llums, per exemple. La calefacció sí, que no l’encenc, tot i que en el conjunt de la casa hi faci més fred. De fet, ni de lluny la llar de foc serveix per escalfar totes les estances de casa; amb prou feines el menjador. Però em fa gràcia encendre-la (ja es veu, no?). Per més estona que em procuri, que a vegades és molta donada la meva poca “manya” amb aquestes coses.</div>
<div style="box-sizing: inherit; margin: 1.5rem auto; max-width: 50.625rem;">
En funció del dia, trigo més o menys. Depèn de la llenya que tingui (és clar, n’hi ha una de més cara amb què el foc s’encén en un tres i no res i una altra més barata que costa més; trio la segona. I si m’emporto alguns branquillons del bosc, encara millor). Depèn de si fa vent, que m’actua a la contra i dificulta que el foc cali. Perquè efectivament això és el difícil, que arribi un moment en què el foc, per si sol, funcioni, no a còpia de què jo el vagi animant amb paper de diari, fustes d’aquelles en forma de petits llistons o greix del pernil, que és un combustible fantàstic. A còpia d’esforç, d’insuflar aire amb els meus pulmons, arriba un moment en què es comença a sentir un petit soroll, continu, un xiuxiueig, que indica que el foc “ha agafat”. Ja està, ja va. Quan ho aconsegueixes, és molt satisfactori. (De totes maneres, com una metàfora de la vida, al cap d’una estona torna a afluixar, cal tornar-li a donar vida… I així, com amb tot, anar fent).</div>
<div style="box-sizing: inherit; margin: 1.5rem auto; max-width: 50.625rem;">
L’altre dia, però, a diferència del que explico en què el foc és un element decoratiu -que dóna caliu, això sí- em vaig trobar en una casa sense llum, amb la cuina elèctrica -no de gas- i amb les persianes automàtiques, de manera que no es podien ni aixecar. Pensant que la companyia elèctrica vindria a complir el seu compromís de resoldre una incidència derivada del temporal -vana il.lusió- em vaig trobar que l’única manera de proveir-nos d’una mica de llum, d’una mica d’energia, d’una mica de calidesa… Era encendre la llar de foc (sortosament de llenya n’hi havia i de llumins, també).</div>
<div style="box-sizing: inherit; margin: 1.5rem auto; max-width: 50.625rem;">
I així ho vaig fer. Gràcies a la bona disponibilitat dels habitants originals de la casa, que ho havien deixat tot ben disposat, ho vaig aconseguir bastant ràpidament. “Uf, sort, almenys tenim la llar de foc encesa”, ens vam dir un cop aconseguit. I sort en vam tenir d’ella, tota la nit. Fins que va sortir el sol l’endemà i la sensació és va mitigar. Vam sentir que retrocedíem a centenars d’anys (excepte per la presència del mòbil, que ens feia recordar de tant en tant la modernitat): no era possible cuinar i vam haver de menjar fred, no era possible dutxar-se amb aigua calenta perquè el calentador era també elèctric, no era possible llegir i vam haver de conformar-nos en estar en silenci mentre discutíem amb els successius operadors telefònics de la companyia (quan més estona passava, a banda del foc de la llar de foc, s’anava incendiant el nostre interior), no era possible descansar perquè la por de quedar a les fosques i sense cap mena d’escalfor ens dominava…</div>
<div style="box-sizing: inherit; margin: 1.5rem auto; max-width: 50.625rem;">
Vaig pensar, tot i la petita desgràcia que va suposar, que era una bona lliçó. Un bon ensenyament. Una bona manera d’entendre que una cosa és la “pijada” -no ens autoflagelem, “el plaer”!- d’encendre la llar de foc quan no és estrictament necessari i una altra encendre una foguera quan no et queda cap altra font d’energia, acostumats com estem als mil avantatges que l’electricitat i el gas ens procuren. Una bona manera d’entendre com hem avançat com a societat i de com no tenim massa dret a queixar-nos perquè 364 dies l’any dels 365 “quan ens llevem sabem que podrem dutxar-nos amb aigua calenta”, com va dir un dia Antoni Bassas. Val la pena pensar-hi.<br />
<br />
* <a href="https://valors.org/a-la-vora-del-foc-per-joan-salicru/">Article publicat</a> al diari digital de la revista Valors.</div>
Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-21183608903918600042020-02-21T23:20:00.006+01:002020-02-21T23:20:54.477+01:00La cultura a l’Ajuntament de Mataró? Deixa’t d’orgues…*<img alt="Imatge d'arxiu de l'orgue de la basílica de Santa Maria durant una edició del festival d'orgue Jaume Isern. Foto: Ajuntament de Mataró" class="alignnone size-full wp-image-3225" sizes="(max-width: 547px) 100vw, 547px" src="https://lariera48.files.wordpress.com/2020/02/festival_orgue_61914_cat_escala_inf_630_420.jpeg?w=547" srcset="https://lariera48.files.wordpress.com/2020/02/festival_orgue_61914_cat_escala_inf_630_420.jpeg?w=547 547w, https://lariera48.files.wordpress.com/2020/02/festival_orgue_61914_cat_escala_inf_630_420.jpeg?w=200 200w, https://lariera48.files.wordpress.com/2020/02/festival_orgue_61914_cat_escala_inf_630_420.jpeg?w=300 300w, https://lariera48.files.wordpress.com/2020/02/festival_orgue_61914_cat_escala_inf_630_420.jpeg 630w" style="clear: both; color: #333333; display: block; font-size: 14px; height: auto; margin-bottom: 12px; max-width: 100%;" />
<br />
<div style="background-color: white; border: 0px; color: #333333; font-family: Georgia, "Times New Roman", Times, serif; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 22px; margin-bottom: 12px; margin-top: 12px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Quatre mil persones, a raó d’entre 800 i 1.200 en cadascun dels quatre concerts que acostumaven a confegir el <a href="http://www.fiorgue.com/" style="border: 0px; color: #835504; font-family: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; vertical-align: baseline;">festival d’orgue Jaume Isern</a> cada mes de juliol. Aquest era el públic directe que assistia al cancel·lat festival d’orgue Jaume Isern, <a href="https://youtu.be/8sI76hxcnRc?t=4233" style="border: 0px; color: #835504; font-family: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; vertical-align: baseline;">en un anunci fet al darrer ple municipal</a> per part de la regidora del ram, Maria José Pérez. Són xifres a les quals caldria afegir, evidentment, els espectadors que seguien aquests concerts a través de Mataró Audiovisual i de <a href="http://www.alacarta.cat/programes-especials/capitol/fiorgue-v-festival-internacional-d-orgue-mataro-barcelona-jaume-isern" style="border: 0px; color: #835504; font-family: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; vertical-align: baseline;">la Xarxa</a>, per a tot Catalunya, així com les visites al seu canal de Youtube</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; color: #333333; font-family: Georgia, "Times New Roman", Times, serif; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 22px; margin-bottom: 12px; margin-top: 12px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
“El meu objectiu era posar en valor una peça única del patrimoni de Mataró, l’instrument musical històric més gran construït a Catalunya, per aportar el meu granet de sorra a la promoció d’una ciutat a la que estimo profundament. La marca ‘Festival Orgue Mataró’ és ja coneguda en cercles musicals de tot el món rebent alumnes de Xina, Estats Units, Rússia, Àustria, França, Singapur, Finlàndia, Croàcia, Argentina… i en les últimes edicions també visitants aficionats que pernoctaven una setmana o més [a casa nostra]”, ha expressat l’impulsor del festival, Raúl Prieto, en un comunicat, donant mostra de la feina feta durant vuit edicions.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; color: #333333; font-family: Georgia, "Times New Roman", Times, serif; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 22px; margin-bottom: 12px; margin-top: 12px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
“Veure alumnes que repetien d’un any a l’altre portant les seves famílies per quedar-se en hotels a viure Les Santes apuntava en la direcció correcta –prossegueix Prieto, un extremeny a qui precisament l’interès per aquest instrument va portar a la ciutat-. L’esforç de tots vosaltres amb el que s’ha creat aquesta marca internacional per Mataró desapareix en l’instant en què l’Ajuntament no accepta la meva proposta en el sentit de: ‘És més important mantenir la marca sigui amb la retallada que sigui, abans que no fer-la desaparèixer’”. És a dir que Prieto va intentar buscar fórmules per no tancar del tot aquest cicle, sabedor que, quan una cosa es cancel·la un any, difícilment tornarà a arrencar el següent. Però la resposta de l’Ajuntament va ser que no.</div>
<span class="embed-youtube" style="background-color: white; border: 0px; color: #333333; display: block; font-family: "lucida sans unicode" , "lucida grande" , "lucida sans" , "arial" , sans-serif; font-size: 12px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: center; vertical-align: baseline;"><iframe allowfullscreen="true" class="youtube-player" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/8sI76hxcnRc?version=3&rel=1&fs=1&autohide=2&showsearch=0&showinfo=1&iv_load_policy=1&start=4235&wmode=transparent" style="border-style: initial; border-width: 0px; font-family: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; max-width: 100%; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;" type="text/html" width="560"></iframe></span><br />
<div style="background-color: white; border: 0px; color: #333333; font-family: Georgia, "Times New Roman", Times, serif; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 22px; margin-bottom: 12px; margin-top: 12px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
L’anunci no ha caigut gens bé en el propi Prieto i en molts sectors culturals de la ciutat, més quan també s’ha anunciat la cancel·lació del <a href="https://www.nuvol.com/musica/un-tast-de-jazz-a-torre-llauder-28324" style="border: 0px; color: #835504; font-family: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; vertical-align: baseline;">festival Tast de Jazz</a>, que aplegava 1.500 persones cada any a finals d’agost a Torre Llauder, segons els organitzadors. “L’orgue romàntic més gran i de més qualitat del país, patrimoni d’un mataronisme en extinció, es queda sense un festival únic que ens obria una finestra al món culte. Gràcies @raul_pramirez per posar notes de llum a la cara més fosca de la ciutat del capgròs”, ha expressat a Twitter Ramon Manté, antic representant del PSC al Consell de Cultura de l’Ajuntament.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; color: #333333; font-family: Georgia, "Times New Roman", Times, serif; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 22px; margin-bottom: 12px; margin-top: 12px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
La decisió de l’executiu bipartit local s’emmarca dins del paquet de retallades posades en marxa per l’executiu local en produir-se un desajust de 8,8 milions d’euros entre ingressos i despeses de cara a 2020: “No hi ha diners, cal retallar”. Un argument, evidentment, fal·laç, perquè la política consisteix exactament en prioritzar allò que es creu més necessari, traient els diners d’on convingui i sinó buscant-los en el món privat. Però és que un anàlisi detallat de les retallades anunciades fa adonar que l’aportació municipal que el comú s’estalviarà entre el festival d’orgue i en el de jazz és de només 33.000 euros. Val la pena trencar un cicle de feina de vuit anys, una activitat consolidada i que garantia una certa projecció cap enfora, per 33.000 euros? Cal tenir en compte que els sous dels regidors de govern se situen aquest mandat entre els 45.510 euros pels que no ostenten tinença d’alcaldia als 50.430 euros que ostenten els set tinents d’alcalde restants -55.350 euros el primer tinent d’alcalde-. Clar i català: només que l’alcalde Bote hagués decidit racionalitzar a principis de mandat la xifra de regidors del govern –que va passar, recordem-ho, de 6 a 14, sense comptar-lo a ell- es podria mantenir el festival d’orgue Jaume Isern i el Tast de Jazz aquest 2020. Així de senzill.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; color: #333333; font-family: Georgia, "Times New Roman", Times, serif; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 22px; margin-bottom: 12px; margin-top: 12px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Què és el que passa aquí? Segurament que igual que el govern de CiU va aterrar a la regidoria de Cultura tallant l’aixeta al Festival Shakespeare i al centre de creació de Can Xalant –iniciatives promogudes pel darrer tripartit d’esquerres, quan Cultura era en mans d’ERC-, ara és el nou govern bipartit de la ciutat qui decideix acabar amb dues activitats impulsades sota el mandat de Joan Mora (CiU), iniciades el 2012 i potenciades durant tot el període –fins el 2017- en què CiU va ostentar la regidora de Cultura. Quan els convergents, ja sota la batuta de Joaquim Fernàndez, van deixar l’executiu, segurament el govern socialista en minoria no es va veure en cor de fer aquests ajustos. Ara, l’excusa de la retallada pressupostària ha generat un marc idoni per a fer-ho.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; color: #333333; font-family: Georgia, "Times New Roman", Times, serif; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 22px; margin-bottom: 12px; margin-top: 12px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Evidentment també es pot veure com, legítimament, cada govern municipal posa en pràctica les polítiques culturals i de projecció de la ciutat que considera més necessàries i, cal pensar, més estratègiques per potenciar el municipi cap a l’exterior. Però més aviat els fets es poden llegir com un nou producte del sectarisme polític local pel qual cada govern desmunta el que ha fet l’anterior per la pura ambició de deixar clar “qui mana aquí”. També es podria suposar que la les dues cancel·lacions formen part d’una repriorització conceptual de les polítiques culturals, però és evident que no és així i que la capital del Maresme es quedarà orfe dels dos únics elements -més enllà de Les Santes- que animaven culturalment els deserts estius a la ciutat, un període en què tothom està d’acord que falten elements d’atracció sobretot pensant amb l’incipient turisme que ens visita.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; color: #333333; font-family: Georgia, "Times New Roman", Times, serif; font-size: 14px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 22px; margin-bottom: 12px; margin-top: 12px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
De fet, és l’àrea de Cultura qui s’endú el gruix de les retallades del govern municipal, amb 240.000 euros menys –de fet, se’n retallen 92.000 de Les Santes, trencant una preocupant tendència fagocitadora de tota l’activitat cultural anual per part de la Festa Major-.Tampoc hi haurà diners per fer les adaptacions pertinents a l’antiga biblioteca de Caixa Laietana per tal que passi a la xarxa pública ni per la Casa dels Artistes a La Presó, però cap d’aquests elements té a veure amb la projecció exterior de la ciutat. Així les coses, amb aquestes cancel·lacions, el govern municipal bipartit emet un missatge de molt poca ambició i centralitat en l’àmbit cultural -“el relat imperant que en cultura tota despesa són costos i no inversions i, per tant, és on toca esporgar primerament”, <a href="https://twitter.com/cugatmataro/status/1227122584904519680" style="border: 0px; color: #835504; font-family: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; vertical-align: baseline;">en paraules de Cugat Comas</a>– i posa molts dubtes a la suposada voluntat de projecció de la ciutat en l’àmbit del turisme.<br /><br />* Article publicat a <a href="https://lariera48.wordpress.com/2020/02/13/la-cultura-a-lajuntament-de-mataro-deixat-dorgues/">LaRiera48</a> el febrer de 2020. </div>
Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-38839744519909596722019-07-30T23:44:00.002+02:002019-07-30T23:44:56.247+02:00“Les Santes 2019: n’hem fet Festa Major, ara sí”<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left; margin-right: 1em; text-align: left;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5r41CYLQGnUyqUdLwGWgNZKdVxWDawa2zR2P-g6sSHtOaYj3Yt2PwJpDzxJB-Fxu1I5qss6-5DlD5X_eZyWqQcbEKaEGY5EQYLCEhyphenhypheng3NaFezqlTvFiEuBejX6BCindH8i44wVg/s1600/990723_monumental-1_1999.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="600" data-original-width="800" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5r41CYLQGnUyqUdLwGWgNZKdVxWDawa2zR2P-g6sSHtOaYj3Yt2PwJpDzxJB-Fxu1I5qss6-5DlD5X_eZyWqQcbEKaEGY5EQYLCEhyphenhypheng3NaFezqlTvFiEuBejX6BCindH8i44wVg/s400/990723_monumental-1_1999.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Militants de Maulets impedeixen la celebració del Pregó de Festa Major de 1999 al Teatre Monumental de Mataró. Foto: Bloc Joan Jubany</td></tr>
</tbody></table>
<br />
<div class="MsoNormal">
Aquell vespre de juliol de 1999, just ara fa
vint anys Manuel Mas va tirar definitivament el barret al foc. Era el seu darrer
intent per provar d’imprimir un segell propi a la Festa Major de Les Santes,
amb els organitzadors de la qual havia tingut des de feia dues dècades abans
-quan el primer Ajuntament democràtic va incorporar l’energia cívica de la
campanya <i>Les Santes, fem-ne Festa Major</i>,
promoguda per un grup de joves del Foment Mataroní- una relació d’amor/odi.</div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA"><br />El pregó de la Crida a la Festa Major de l’any
anterior, protagonitzat pel tenor mataroní expatriat a Alemanya Amadeu
Casanovas, havia certificat l’esgotament del model vigent i havia fet prendre a
Mas l’arriscada determinació de crear un nou acte “a porta tancada” on es
convidaria a totes les entitats de la ciutat i que a la pràctica segregaria el
Pregó -encomanat a una personalitat popular, generalment mataronina- de la
Crida en sí, que a partir de llavors seria responsabilitat únicament de
l’alcalde de torn.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA"><br />Mas aprofitava l’avintentesa per intentar
“obrir” la Festa Major a tota la ciutat, perquè la considerava “segrestada” pels
matarocèntrics que les organitzaven de forma voluntària, segons ell incapaços d’entendre
el salt humà i de dimensió que estava fent la ciutat. Però a l’hora en què
l’acte havia de començar, aquell 24 de juliol un grup d’activistes de Maulets i
de Joves amb Iniciativa va bloquejar l’entrada als assistents, sota el pretext
que la invenció de l’alcalde era un acte de caràcter privat, contrari a la
idiosincràcia de la festa. Hi va haver empentes, un vidre tancat i al final
l’acte es va haver de suspendre.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA"><br />L’<i style="mso-bidi-font-style: normal;">emprenyada</i>
de Mas va ser monumental. A partir d’aquell moment, l’alcalde etern del Mataró
postfranquista va “dimitir” de la festa i va rebaixar-ne la seva presència al
mínim. Mai més va provar de ressuscitar el seu pregó amb aires igualitaristes.
(Després d’ell, tots els alcaldes que ha tingut la ciutat van variar 180 graus
l’actitud cap a la Festa Major i van convertir-se’n en autèntics entusiastes,
en el cas de Joan Mora i David Bote perquè els permetia “presentar-se” de ple
en un món que els era aliè com el Mataró Centre, contra el qual s’ha demostrat
pràcticament impossible de governar la capital del Maresme).<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA"><br />En una Crida posterior, Manuel Mas va
testamentar sobre Les Santes: “La festa anirà també canviant tal com ho va fent
la ciutat”. Pronunciava aquestes paraules quasi com un desafiament, però
internament no ho tenia gens clar, que les coses anirien cap aquí. Dues dècades
després, però, es pot afirmar que Mas la va encertar en públic i que errava en
privat: en aquests temps la ciutat en el seu conjunt s’ha fet seva la Festa
d’una manera que gairebé ningú es podia esperar. Alguns, amb cert fred de peus
davant una festa que “se’ls escapa de les mans”, han parlat de “pèrdua d’identitat”,
de “desnaturalització” o “massificació”, però la realitat s’imposa: Les Santes
són un èxit absolut que cada cop arriba a més gent. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA"><br />Es nota els dies previs a la Festa Major i
durant la festa en sí: en l’espectacular venda de samarretes i la gran
quantitat de merchandising vinculat a la festa o les inacabables polèmiques pel
cartell, però especialment en el seguiment massiu que tenen la majoria absoluta
dels actes, sobretot aquells destinats al públic infantil i juvenil. N’és
paradigmàtic la duplicació dels actes estrella de la Nit Boja en sengles
versions infantils, la participació massiva de la pròpia Nit Boja i l’assistència
absolutament ingent a actes fins fa pocs anys de minories com l’Anem a Tancar.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA"><br />Què ha anat canviant a la ciutat i a la festa
que expliqui aquesta evolució? Per començar la creació a partir de l’any 2000 de
la Gegantada de Les Santes, amb participació dels gegants d’escoles, entitats i
barris, una proposta promoguda de forma espontània per la Coordinadora de
Colles Geganteres (CGC) però que seria clau en relació a la necessària
transformació de la festa. Havia de ser una mena d’aperitiu de la Festa Major, que
ja tenia un primer ingredient fort en la Diada Castellera dels Capgrossos,
creada pocs anys abans. Una idea que -ara pot sorprendre- va aixecar llavors els
recels dels portadors d’en Robafaves perquè <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>“els altres gegants” no acabessin desplaçant
la família oficial. <span style="mso-spacerun: yes;"> </span><o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA"><br />Però poc a poc les posicions es van
flexibilitzar -hi va ajudar la mà esquerra del regidor de Cultura del moment,
el socialista Remigi Herrero- i l’acte es va dur a terme, amb la participació
de dotze figures (quatre anys després ja eren quaranta). La possibilitat de
participar a la Festa Major, a través d’aquest acte, de centenars de persones
que fins llavors “se la miraven de lluny” <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>va ser l’espoleta que va encendre la fase de
creixement exponencial que ha viscut la festa aquests darrers anys. (Cal tenir
en compte que en els darrers deu o quinze anys, les escoles –públiques i
privades- han dut a terme una autèntica evangelització dels lemes, les músiques
i les figures de la Festa Major, fent que Les Santes fossin un<i style="mso-bidi-font-style: normal;"> leiv motiv</i> permanent). Anys després, el
2013, la programació d’un acte com les Dissantes per part d’una altra
institució -la Fundació Maresme- aliena a la Comissió i l’Ajuntament, va ser
clau en donar encara un nou pas de gegant en el canvi que ha anat vivint la
festa.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA"><br />Però hi ha altres motius que expliquen l’eclosió
de la festa, no tant socials sinó de tipus administratiu, encara que sembli
estrany. La creixent exigència de seguretat de molts dels actes ha provocat en
els darrers deu anys la recol·locació d’alguns dels principals ítems de la
Festa Major en indrets més amplis i centrals geogràficament parlant. Parlem,
per exemple -però no només-, de la Ruixada de la Nit Boja, que des de 2013 es
fa al Nou Parc Central perquè el Vell s’havia quedat petit. La celebració de l’acte
en un indret molt més gran i obert -inaugurat precisament l’any 2000, el de la
primera Gegantada- ha possibilitat que alguns actes fossin abraçats cada cop
per més mataronins i de més diversos orígens. <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>(A tot plegat encara cal sumar-hi que l’èxit
intern ha contribuït enormement a la projecció externa de la Festa, convertint Les
Santes en un referent arreu de Catalunya).<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA"><br />Aquests canvis que van acabar generant un salt
d’escala en l’obertura de la festa van ser promoguts en gran mesura pel govern
de CiU de Joan Mora, amb Joaquim Fernàndez com a regidor de Cultura, és a dir,
pels històrics adversaris polítics de Manuel Mas. L’ampliació de Les Santes, de
fet, ha estat una constant en tots els regidors que han ocupat els darrers anys
la regidoria situada a l’Antiga Beneficència: Jaume Graupera (ICV-EUiA) del
2003 al 207 i Sergi Penedès (ERC) de 2007 a 2011. <span style="mso-spacerun: yes;"> </span><o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA"><br />No tot està per fer, doncs, però evidentment
la festa té molts reptes. N’assenyalo dos. El primer: fer un cop de cap en
relació al finançament de la festa aconseguint que el gruix dels costos
recaigui en patrocinadors privats, com passa per exemple a Vilafranca del
Penedès, on el 65% del pressupost és aliè a l’Ajuntament. Actualment, el
pressupost directe de la Festa Major representa un deu per cent del total de
Cultura: 790.000 euros. Quants diners d’aquests es podrien destinar a altres
menesters culturals que no tinguin possibles patrocinadors privats al darrera?<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA"><br />El segon: seguir adequant les activitats a
l’espai que els correspon per la voluntat de participar-hi, perquè encara hi ha
activitats amb ressons sagrats. Així, seguir fent la Crida a la Festa Major
davant l’Ajuntament, en un espai on en el millor dels casos poden encabir-s’hi
un 3% de la població local, és un insult a la necessària igualtat
d’oportunitats de tots els mataronins. Lligat amb això, figura la necessitat de
seguir ampliant l’abast territorial de la festa sense desfigurar-la: cal que hi
hagi més actes a tota la ciutat.<span style="mso-spacerun: yes;"> <br /></span><o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA">En conclusió: aquest 2019 que fa quaranta anys
que la Festa Major popular va començar a organitzar-se des de l’Ajuntament
d’acord amb la “societat civil”, els creadors del <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Les Santes, fem-ne Festa Major</i>- poden estar raonablement satisfets:
quatre dècades després es pot afirmar que la ciutat en el seu conjunt se les ha
fet seves. I avui en dia, en època de Procés i de forta polarització en gairebé
tots els temes, no és una fita menor. Les Santes són, probablement, el gran
consens –l’únic?- cultural de la ciutat. Caldrà seguir-hi lluitant, però no és
poca cosa. <br /><br />* Versió per El Tot Mataró d'un article publicat a La Riera 48 a finals de juliol de 2019.<o:p></o:p></span></div>
<br />Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-87619481510577229482018-10-25T17:33:00.000+02:002018-10-25T17:33:00.418+02:00La Dinamarca del Nord*<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiGlnDSG1w7v5YX6EvbqQwLebhC5zP-sBLGSyy9LgvHCZYPqjVd7FX4ACeUfGP3RjnyM_i1cXnxykxVxJemDoVU7lNJgGPrkXhhCtEP1eBfjK1ubZC8N5DOK1lo04K-cidwkc046A/s1600/tour_img-81022-148.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="600" data-original-width="800" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiGlnDSG1w7v5YX6EvbqQwLebhC5zP-sBLGSyy9LgvHCZYPqjVd7FX4ACeUfGP3RjnyM_i1cXnxykxVxJemDoVU7lNJgGPrkXhhCtEP1eBfjK1ubZC8N5DOK1lo04K-cidwkc046A/s400/tour_img-81022-148.jpg" width="400" /></a></div>
Hi ha valors inherents als països, a les societats? Hi ha actituds ètiques que es puguin identificar amb una societat? Sempre recelo davant d’un hipotètic sí a aquesta pregunta. Em sembla ridícul pensar que algú és com és perquè forma part d’una comunitat nacional, d’una nació o d’una ètnia. Menys encara ara, amb una cultura fortament globalitzada, on –amb excepcions com França– un se sent per exemple en el conjunt dels països anglosaxons i germànics en una mateixa cosmovisió, amb referents comuns, imaginaris compartits i una llengua –l’anglès– que ho relliga tot plegat. Però, a vegades, com ara mateix després de tornar de Dinamarca, tendeixo a pensar que sí. Que la història d’una comunitat nacional, la seva mida, la seva economia, el tipus d’oci que practica... són alhora causa i conseqüència de la difusió d’uns valors que es van impregnant en la mentalitat de la seva gent. Evidentment que no es tracta de valors que es puguin vincular a tota la població, però sí d’una forma prou massiva com per contradir els meus dubtes inicials.<br /><br />
En aquest país nòrdic –fortament idolatrat des de casa nostra (el sobiranisme insisteix que la Catalunya independent serà “la Dinamarca del Sud”)– em sembla que s’hi pot identificar una manera de ser concreta. No dic que a Dinamarca només hi hagi aquesta manera de ser ni que aquesta manera de ser existeixi només a Dinamarca, però em sembla provat que es poden observar actituds que fan pensar en “els danesos” com un col·lectiu més o menys homogeni o, si més no, amb uns elements compartits ben sòlids. La paraula de moda en relació a Dinamarca –i que resumeix aquest “danish way of life”– és “hygge” i prové d’una paraula noruega que significa “benestar”. Es podria resumir com una mena de filosofia de “la felicitat de les petites coses”. Té a veure amb la calidesa, amb la capacitat d’acollida, amb la voluntat de compartir, amb la centralitat de les famílies, amb la importància de la llar, i diuen que és el que ha permès que en algunes estadístiques Dinamarca hagi superat Suïssa i Islàndia com el país més feliç del món. <br />
<br />Havent passat uns dies en aquest país de 5,5 milions, que també va tenir el seu imperi, que segueix sent una monarquia, que té unes polítiques socials avançadíssimes, que no té euro per desig propi –tot i ser membre de la UE– i que gaudeix d’una envejable salut democràtica –només cal veure la sèrie Borgen, ben descriptiva de la realitat política danesa–, s’arriba a la conclusió que potser podríem fer una excepció i assegurar que Dinamarca té uns valors propis ben afermats.<br />
<br />Si tenen la sort d’anar-hi, no deixin passar l’oportunitat de visitar el parc Legoland i sobretot LegoHouse, una nova instal·lació d’aquesta fàbrica de somnis que té enamorats milions de nens -i de grans!- a Billund, al centre de la península de Jutlàndia. Lego és una marca sorgida de l’abreviació de “leg godt”, jugar bé en danès. Jugar bé, segons s’explica a LegoHouse, en el sentit de jugar a construir cases, ciutats, parcs.. com a forma d’aprendre a construir una societat millor. Això també deu tenir a veure amb la filosofia “hygge”.<br />
<br />
* Article publicat a la revista <i><a href="http://www.valors.org/">Valors</a> </i>del mes d'octubre de 2018.Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-53608244085548757012018-10-24T17:31:00.000+02:002018-10-24T17:31:03.965+02:00'En el cap de...' Jorge Bucay<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjrBFvhjE0mSFsDTm6DVmjNdfS4FTQY4CTtIgwwyq_KNtlNRgf1NX44fD6elEma7NG4pdNp130ubrWoEuJo7HQo9n7hq-k5fY9nrYeU-RfiLoHDPtcAOdOv4oMmcjHB9WjSkPKwzA/s1600/jorgebucay.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="900" data-original-width="1600" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjrBFvhjE0mSFsDTm6DVmjNdfS4FTQY4CTtIgwwyq_KNtlNRgf1NX44fD6elEma7NG4pdNp130ubrWoEuJo7HQo9n7hq-k5fY9nrYeU-RfiLoHDPtcAOdOv4oMmcjHB9WjSkPKwzA/s320/jorgebucay.png" width="320" /></a></div>
M’anomenen “psicodramaturg”, sóc terapeuta gestàltic i em considero escriptor, de l’Argentina. Especialment, però, m’agrada definir-me com un “ajudador professional” ja que –ho afirmo amb rotunditat– mitjançant les meves conferències i els meus llibres ofereixo eines terapèutiques perquè cadascú sigui capaç de sanar-se per ell mateix. Alguns ens acusen de “curanderos”, de simples fabuladors que amb quatre paraules boniques diem que resolem els problemes de la gent. No és cert. S’ha arribat a generar una mena d’odi cap a nosaltres, cap al nostre èxit en donar llum a moltes persones. El 2003 vaig ser acusat de plagi en un llibre i finalment es va demostrar –així ho vam corregir en una següent edició d’aquell llibre– que simplement havia oblidat citar la procedència de set paràgrafs (primer deien que havia copiat seixanta pàgines!). Crec que tot plegat es deu al nostre èxit, a la nostra capacitat de, amb històries senzilles i metàfores quotidianes, arribar al cor de les persones. El món dels filòsofs ha estat tradicionalment molt elitista i els que som simplement uns “aprenents de la vida”... els fem nosa. Per nosaltres, però, aquests a qui despectivament s’anomena “autors de llibres d’autoajuda”, com si no fóssim simplement escriptors, tenim un tresor, que és haver pogut ajudar tantes i tantes persones arreu del món, de totes les classes i condicions socials, homes i dones, grans i petits... els asseguro que poques coses omplen tant a la vida com ser conscient que amb la paraula escrita –la paraula, sempre la paraula!– hem aconseguit redreçar situacions ben difícils de tanta gent.<br />
<br />
* Article publicat a la revista <i><a href="http://www.valors.org/">Valors</a></i> del mes d'octubre de 2018.Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-9051988089887029092018-07-30T18:50:00.000+02:002018-07-30T18:50:06.989+02:00Descansar de l’actualitatSeguir l’actualitat és divertit, és addictiu. Però també cansa, sobretot si sempre estàs treballant el mateix àmbit temàtic o geogràfic. O si l’actualitat es converteix en una roda informativa que donen voltes sobre si mateixa, en espiral. Per un professional de la informació, és un autèntic repte no ser vençut per tot això, seguir fidel a l’esperit de servei que ens ha de guiar: posar-nos a la pell dels lectors, amb qui tenen signat un contracte tàcit, i complir-ne el manament essencial, que no és altra que explicar-li les coses rellevants que passen al món.<br /><br />Les vacances també van bé -de cara a la reflexió i la formació del periodista- perquè són dies quotidians. L’<i>agenda setting</i> mundial, europea o nacional és transmuta en l’agenda familiar (si tens la sort de fer vacances): què farem avui, com ens espavilarem amb el menjar, com arribarem a tal lloc o a tal altra si som de vacances... Ens situem en una agenda de preocupacions molt més mundana, molt més de tocar de peus a terra. I és aquí quan et topes amb les tendències, amb els problemes, amb les oportunitats del dia a dia que et poden ajudar a reconfigurar l’agenda informativa mental, acostant-te de nou a les preocupacions terrenals, més prosaiques, de la gent.<br />
<br />
Les vacances, l'estiu, doncs, poden ser un bon moment per reflexionar sobre la feina que fem i sobre com la que fem. Bones vacances!<br />
<br />Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-56051257671502943562018-07-28T13:55:00.001+02:002018-07-28T14:04:07.917+02:00#pensamentsdesantes 2. Sobre l'escridassada a l'alcalde Bote: la "nova normalitat" de SantesRamon,<br />
<br />
Com sempre molt més tard del que hauria volgut, et faig aquesta segona missiva. Aquests dies he viscut força la Festa Major, en el doble paper de tiet i de pare. I viure-les així, més que com a adolescent-jove-postjove, et dona una perspectiva interessant de la festa perquè et permet veure amb gran claredat com Les Santes i el seu imaginari han aconseguit una penetració espectacular en els pares amb nens petits a la ciutat, vinguin d'on vinguin, parlin el que parlin, visquin on visquin. L'autèntica evangelització santera que es practica a les escoles -excepte a la nostra, t'ho juro!- des de ben petit, hi ha afavorit moltíssim, és clar. I ha permès que Les Santes actuen de referent pel conjunt de la ciutat. Cosa que fa deu o quinze anys, quan jo vivia les festes d'adolescent i de jove, encara no passava.<br />
<br />
Per tant, crec que es pot afirmar sense embuts que en dos o tres lustres la situació ha viscut un canvi espectacular i aquests nens que avui aprenen els noms dels gegants a les escoles bressol o a Primària aviat aniran al Desvetllament Bellugós -tot i que es veu que la majoria ara en diu "als i quinze"- i a la resta d'activitats amb total naturalitat, havent superat aquella sensació de "Les Santes com a festa major del Mataró Centre". Això, simplement, ha passat a millor vida.<br />
<br />
Coincideix aquesta sensació molt i molt positiva -ja saps quin és el meu capteniment- amb què, per altra part, la tensió política s'ha traslladat també a la nostra Festa Major i això amenaça de ser un factor que actuï just al revés del que deia, un factor de desunió. Alerta: no és ni la primera ni la segona ni la tercera vegada (te'n recordes de l'escridassada del 99 després del "pregó nonat al Monumental" convocat per l'alcalde Mas després de revalidar la seva majoria absoluta?) que hi ha un escenari de tensió a la nostra Festa Major (<a href="https://www.lavanguardia.com/sucesos/20120731/54332362544/mataro-pp-denuncia-quema-bandera-espanola.html">els darrers</a> No N'hi ha Prou, convertits en el nou acte essencial de referència també en són paradigmàtics) i per tant tampoc n'hauríem de fer massa escarafalls. Enguany el debat va eclosionar arran de l'espectacular xiulada massiva que es va endur l'alcalde Bote el dia de la Crida, a un nivell superlatiu del que havien hagut d'aguantar els alcaldes Mas i Baron (Mora no recordo que mai tingués problemes en aquest sentit).<br />
<br />
I què n'hem de dir, <a href="https://www.elperiodico.cat/ca/mataro/20180726/els-independentistes-esbronquen-lalcalde-de-mataro-durant-la-crida-6961891">de l'escridassada</a>? Doncs per començar que era absolutament esperada, totalment programada; no hi va haver sorpresa per ningú. És una falta de respecte xiular i cridar contra l'alcalde de manera que a la pràctica no pugui fer la Crida amb normalitat? No ho crec; en aquest cas em sembla que el dret a la llibertat d'expressió ha de prevaldre sense embuts. L'alcalde Bote sabia, quan va decidir no cedir locals pel referèndum de l'1 d'octubre, que es trobaria escenes com aquestes. Hi comptava. Fins i tot enguany ha fet <a href="https://twitter.com/DBotePaz/status/1021490708484710405">un vídeo on punxa en aquest sentit</a> i reclama que les festes siguin de tots. I va convocar un grup de persones que li donaven suport també a la plaça, cosa que no havia passat mai en els temps dels anteriors alcaldes socialistes (o ell o el partit o el seu entorn de suport, que també el té. Queda clar que hi ha una certa ofensiva del PSC local en relació a això). És una escena agradable? No, evidentment. Però ell hi comptava. És més, Bote sap que políticament entre un sector de la societat mataronina aquesta imatge l'afavoreix, li dona aura de "resistent" respecte la "croada independentista". Com saps, tot és política. Tot, tot i tot.<br />
<br />
On vull anar a parar? Que simplement ens haurem d'acostumar a què si la nostra societat està més polaritzada, aquells actes de la nostra Festa Major de caire més reivindicatiu també ho estaran. Així de simple. El que seria estrany és que no fos així, no? Tindríem, llavors, unes Santes mortes (perill al qual apunta de fet Cugat Comas en un <a href="https://twitter.com/joansalicru/status/1023165007633235968">interessantíssim article</a> avui a <i>El Tot Mataró</i>). Conclusió: potser simplement ens hi hem d'acostumar, a tot això. Tots, crec, o gairebé tots, vivíem més confortablement sense haver obert aquesta caixa dels trons que és l'equilibri identitari. Ara, però, pel que sigui, ho hem fet (o ha acabat passant, arran del Procés). I què vols que et digui: molt millor que la frustració i la ràbia s'expressi en un context festiu que en qualsevol altre. A risc de "polititzar les festes", com diuen algú. M'explico, no? Una part de la societat mataronina s'expressa i s'expressarà així... almenys durant un temps, fins que rebaixi la tempesta. Que esperem que sigui aviat.<br />
<br />
Vaig a fer el dinar.<br />
<br />
Teu,<br />
JoanJoan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-68340109118912752372018-07-20T20:23:00.000+02:002018-07-20T20:23:05.003+02:00#pensamentsdesantes 1. Edició 2018. Les Santes i la política <span style="font-family: sans-serif;">Benvolgut Ramon,</span><br />
<div dir="auto" id="response_div_spacer_BBPPID" name="BB10" style="font-family: sans-serif; width: 380px;">
<br /></div>
<div dir="auto" id="response_div_spacer_BBPPID" name="BB10" style="font-family: sans-serif; width: 380px;">
No sé si era l'any passat o l'anterior que vas dirigir-me uns quants #pensamentsdesantes sense que jo fos capaç ni de respondre-te'ls. No sé exactament què va passar però recordo la frustració de no poder-ho fer i fer-ho com cal.</div>
<div dir="auto" id="response_div_spacer_BBPPID" name="BB10" style="font-family: sans-serif; width: 380px;">
<br /></div>
<div dir="auto" id="response_div_spacer_BBPPID" name="BB10" style="font-family: sans-serif; width: 380px;">
A risc de què acabi passant com aquell any però amb el desig de seguir dialogant sobre Les Santes, t'escric aquesta nova carta, just abans de què comenci la nostra estimada Festa Major. Bé "abans" ... Si ja s'ha dut a terme L'Estrena... Significa que ja hi som una mica no? Però vaja, no volia començar per aquí sinó en relació a un tema que hem tocat ja unes quantes vegades però que aquesta vegada agafa més força: Les Santes com a Festa Major de tots els mataronins. I ho faig, ja ho dic d'entrada, al final d'un curs molt dolorós i complicat per tots els ciutadans de Catalunya -em sembla que ara mateix l'únic que compartim tots plegats és això: dolor-.</div>
<div dir="auto" id="response_div_spacer_BBPPID" name="BB10" style="font-family: sans-serif; width: 380px;">
<br /></div>
<div dir="auto" id="response_div_spacer_BBPPID" name="BB10" style="font-family: sans-serif; width: 380px;">
Dic que agafa més força perquè aquest any res em fa pensar que Les Santes siguin menys participades per tots els mataronins, de tots els orígens; més aviat el contrari: seguirà la corba ascendent que en pocs anys ha convertit la festa del Mataró d'entre Rondes amb la festa on un altíssim percentatge dels mataronins s'hi senten convocats, parlin la llengua què parlin i votin el que votin. Cosa que és un capital extraordinari en la Catalunya postProcés -o potser hauria de dir post Fets d'Octubre-, una Catalunya més polaritzada, on les diferències s'han fet més grans entre uns i altres. Em resisteixo absolutament a parlar d'una Catalunya fracturada, perquè si ho estiguéssim de veritat no podríem viure una Festa Major com la nostra tan barrejats i animats com estic segur que ho farem. Com més va, deia, la Festa és més de tots i més percebuda com a tal. Fins i tot quan la temperatura política es manté tan alta.</div>
<div dir="auto" id="response_div_spacer_BBPPID" name="BB10" style="font-family: sans-serif; width: 380px;">
<br /></div>
<div dir="auto" id="response_div_spacer_BBPPID" name="BB10" style="font-family: sans-serif; width: 380px;">
Ara bé, és obvi que tot el clima polític sobrevolarà la festa, probablement durant la Crida i també durant el No N'Hi ha Prou, dos actes que en els darrers anys han estat els exponents més clars de la temperatura política local i catalana. En aquest sentit, trobo realment una exigència més enllà del raonable que des del govern municipal es reclami "aparcar per uns dies les reivindicacions polítiques, d'una i altra banda". És més, quasi que diria que afirmacions com aquestes només serviran per escalfar els ànims, francament. I això que també he de dir-te que a mi no m'agrada que el meu alcalde -que ho és sempre independentment de la formació política a què pertanyi- se'l xiuli i tingui dificultats per acabar el pregó. Però no es pot demanar que la gent deixi de banda la reivindicació política, perquè la política formi part de la festa.</div>
<div dir="auto" id="response_div_spacer_BBPPID" name="BB10" style="font-family: sans-serif; width: 380px;">
<br /></div>
<div dir="auto" id="response_div_spacer_BBPPID" name="BB10" style="font-family: sans-serif; width: 380px;">
També t'he de dir que donant voltes a aquestes qüestions, m'he trobat amb la notícia de la nova peça de la col·lecció 'Sóc Santer@', amb una samarreta que diu 'Les Santes seran sempre nostres!'. Clar, immediatament surt la pregunta, no? Nostres... De qui? Dels Santeros, dels mataronins? Juga la frase a insinuar alguna cosa més, a banda de parafrasejar un lema que va fer fortuna durant els Fets d'Octubre? </div>
<div dir="auto" id="response_div_spacer_BBPPID" name="BB10" style="font-family: sans-serif; width: 380px;">
<br /></div>
<div dir="auto" id="response_div_spacer_BBPPID" name="BB10" style="font-family: sans-serif; width: 380px;">
Amb aquest darrer apunt una mica provocatiu, m'acomiado. Sóc al bus; vaig a sopar fora de Mataró... Just abans de què comenci el xou!</div>
<div dir="auto" id="response_div_spacer_BBPPID" name="BB10" style="font-family: sans-serif; width: 380px;">
<br /></div>
<div dir="auto" id="response_div_spacer_BBPPID" name="BB10" style="font-family: sans-serif; width: 380px;">
Una abraçada, </div>
<div dir="auto" id="response_div_spacer_BBPPID" name="BB10" style="font-family: sans-serif; width: 380px;">
Joan</div>
Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-49520177311996394062018-07-05T17:17:00.000+02:002018-07-05T17:17:18.273+02:00Per què hem oblidat el 17A?*<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhkgboY7XognG-rQZlz4Ew7cZGZM-mejwuPw3sVHLHzQtWlm1uEVdQqHP_Y6rJDCICOoS1sSBZpdEbL1aDb6c1FskgIHvkbzw7AWDl12OuLI-N4q7UjyliWp8YR4mfD1dB9jDMMiQ/s1600/210997.jpg_crop.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="442" data-original-width="884" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhkgboY7XognG-rQZlz4Ew7cZGZM-mejwuPw3sVHLHzQtWlm1uEVdQqHP_Y6rJDCICOoS1sSBZpdEbL1aDb6c1FskgIHvkbzw7AWDl12OuLI-N4q7UjyliWp8YR4mfD1dB9jDMMiQ/s400/210997.jpg_crop.jpg" width="400" /></a></div>
En una taula rodona convocada per l’entitat musulmana de Mataró Al Ouahda sobre Els valors de l’islam i la radicalització, celebrada aquest maig, un dels grans pensadors sobre el món de l’Islam a casa nostra, el doctor Xavier Marín, va explicar que el món acadèmic a nivell europeu s’ha posat les mans al cap per la velocitat amb què Catalunya va passar pàgina dels atemptats del 17 d’agost. “No poden entendre com hem pogut passar pàgina tan ràpidament”, va apuntar.<br />
És quelcom en el qual tots hem pensat, en un moment o altre. Però feia dies que no em venia al cap. De fet, és una obvietat: els atemptats van succeir el 17 d’agost i quinze dies després ja havíem canviat de frame; ens vam concentrar en el moment àlgid del Procés. Fins i tot mentre fèiem la manifestació de repulsa als atemptats, la tempesta política seguia instal·lada a l’ambient.<br />
Algú podria atribuir la culpa d’aquest “ràpid passar pàgina” al món sobiranista en la mesura que “arribava el seu moment”, però la coincidència va anar bé a tothom: als independentistes, als constitucionalistes i aquells que no es volen arrenglerar en cap d’aquests mons. L’arribada al capítol final del Procés va donar-nos ales a justificar que poguéssim passar pàgina dels atemptats –encara que fos absurd– ni que fos momentàniament. Quan tot hagués passat, ja tornaríem al tema, com un post-it en una paret. <br />
Per què dic “va anar bé a tothom”? Perquè ningú vol enfrontar-se als fets, pensar-los, reflexionar-los a fons. Ho voldríem deixar en una anècdota. “Tothom deia que un dia ens tocaria, oi? Doncs ja està! Ens va tocar. Punt. La vida continua”, es pot llegir als nostres subconscients; no volem creure que “el Mal” va sorgir d’una població far de la catalanitat més profunda, com Ripoll. No pot ser. I sí: va ser. No va venir ningú de l’Iraq a assassinar turistes; van ser “uns dels nostres”.<br />
Ara que ve l’estiu i l’aniversari de la tragèdia serà el moment per interpel·lar-nos de veritat: com pot ser que uns nois educats a les nostres escoles acabessin matant innocents al bell mig de Barcelona? El nostre model educatiu és bo en termes d’integració lingüística, per exemple, però ha quedat clar que en altres camps no ho és tant. Hi ha alguna cosa que no funciona. I no només en l’àmbit educatiu. És un tema més de fons: no acaba d’estar clar fins a quin punt aquells que han vingut de fora a viure aquí s’han d’integrar a la nostra cultura, suposant que s’hagin “d’integrar”. Dic cultura, però hauria de dir-ho en plural, perquè la realitat és que els catalans funcionem com a mínim amb dos sistemes culturals; hem de deixar d’amagar el cap sota l’ala. De fet, això darrer penso que dificulta enormement saber com solucionar el problema “de la integració”, però també es pot veure com una oportunitat: en la Catalunya del Procés, desposseïda de consensos bàsics entre catalans, és més necessari que mai construir una nova identitat comuna i inclusiva, punt de trobada entre els que parlen català, castellà i àrab (o amazic), especialment. Cal tornar a articular el trencaclosques que som, perquè totes les identitats que viuen a casa nostra es puguin sentir reconegudes i còmodes. És el millor homenatge que podem fer als morts del 17A: dibuixar una nova versió, millor, de nosaltres mateixos.<br />
<br />
* Publicat a la revista <i>Valors</i> del mes de juny de 2018.Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-56692345740373671372018-07-02T18:07:00.000+02:002018-07-02T18:07:19.114+02:00'En el cap de...' Ada Colau*<!--[if gte mso 9]><xml>
<o:OfficeDocumentSettings>
<o:AllowPNG/>
</o:OfficeDocumentSettings>
</xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml>
<w:WordDocument>
<w:View>Normal</w:View>
<w:Zoom>0</w:Zoom>
<w:TrackMoves/>
<w:TrackFormatting/>
<w:AutoHyphenation/>
<w:HyphenationZone>21</w:HyphenationZone>
<w:PunctuationKerning/>
<w:ValidateAgainstSchemas/>
<w:SaveIfXMLInvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid>
<w:IgnoreMixedContent>false</w:IgnoreMixedContent>
<w:AlwaysShowPlaceholderText>false</w:AlwaysShowPlaceholderText>
<w:DoNotPromoteQF/>
<w:LidThemeOther>CA</w:LidThemeOther>
<w:LidThemeAsian>X-NONE</w:LidThemeAsian>
<w:LidThemeComplexScript>X-NONE</w:LidThemeComplexScript>
<w:Compatibility>
<w:BreakWrappedTables/>
<w:SnapToGridInCell/>
<w:WrapTextWithPunct/>
<w:UseAsianBreakRules/>
<w:DontGrowAutofit/>
<w:SplitPgBreakAndParaMark/>
<w:EnableOpenTypeKerning/>
<w:DontFlipMirrorIndents/>
<w:OverrideTableStyleHps/>
</w:Compatibility>
<m:mathPr>
<m:mathFont m:val="Cambria Math"/>
<m:brkBin m:val="before"/>
<m:brkBinSub m:val="--"/>
<m:smallFrac m:val="off"/>
<m:dispDef/>
<m:lMargin m:val="0"/>
<m:rMargin m:val="0"/>
<m:defJc m:val="centerGroup"/>
<m:wrapIndent m:val="1440"/>
<m:intLim m:val="subSup"/>
<m:naryLim m:val="undOvr"/>
</m:mathPr></w:WordDocument>
</xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml>
<w:LatentStyles DefLockedState="false" DefUnhideWhenUsed="true"
DefSemiHidden="true" DefQFormat="false" DefPriority="99"
LatentStyleCount="267">
<w:LsdException Locked="false" Priority="0" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Normal"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="heading 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 7"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 8"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 9"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 7"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 8"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 9"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="35" QFormat="true" Name="caption"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="10" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Title"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="1" Name="Default Paragraph Font"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="11" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Subtitle"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="22" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Strong"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="20" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Emphasis"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="59" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Table Grid"/>
<w:LsdException Locked="false" UnhideWhenUsed="false" Name="Placeholder Text"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="1" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="No Spacing"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" UnhideWhenUsed="false" Name="Revision"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="34" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="List Paragraph"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="29" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Quote"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="30" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Intense Quote"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="19" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Subtle Emphasis"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="21" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Intense Emphasis"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="31" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Subtle Reference"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="32" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Intense Reference"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="33" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Book Title"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="37" Name="Bibliography"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" QFormat="true" Name="TOC Heading"/>
</w:LatentStyles>
</xml><![endif]--><!--[if gte mso 10]>
<style>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:"Tabla normal";
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:"";
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:"Calibri","sans-serif";
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}
</style>
<![endif]-->
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJCk-GW_egZv8nyTl_AGkk9O50JqkZPBg6A6EYpsmDcLWBCGZKuEFhdjq-GpQLF9uIbF7YQBMQqHagzlWd0xoefMczbuG_KZBp7qiLJNZwd3q1Gd8X1pc-Gt501goGUgy3G7LVvw/s1600/Ada_Colau.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1068" data-original-width="1600" height="266" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJCk-GW_egZv8nyTl_AGkk9O50JqkZPBg6A6EYpsmDcLWBCGZKuEFhdjq-GpQLF9uIbF7YQBMQqHagzlWd0xoefMczbuG_KZBp7qiLJNZwd3q1Gd8X1pc-Gt501goGUgy3G7LVvw/s400/Ada_Colau.jpg" width="400" /></a></div>
<div class="01TextPradell1er">
Ho admeto. Ara que només queda un any per arribar a
les eleccions, ho reconec: és molt més difícil del que pensava, això de
governar una ciutat com Barcelona. I molt més complex del que m’esperava, molt
més limitat. Però de la mateixa manera que dic això, o potser precisament
perquè he vist com de difícil n’és canviar les coses, també afirmo amb
contundència que val molt la pena intentant canviar la realitat des del món
municipal. I fer-ho des de la visió d’una dona, a partir de la qual, crec, he
intentat fer altres coses i fer d’una altra manera algunes coses que ja es
feien. Les superilles, la pacificació d’un seguit d’illes de cases de la
ciutat, per exemple, és una idea que va costar molt i molt i en canvi és
quelcom que al final s’imposarà. Acabem de posar en marxa la segona, al barri
de Sant Antoni, i estem segurs que anirà molt bé. Els ulls de dona, de fet, són
els ulls també dels més desprotegits: no només les dones sinó també la gent més
gran, els nostres fills, els menys poderosos, en definitiva. He intentant
governar amb aquesta mirada. En aquest sentit, estic satisfeta, tot i que també
hi ha una gran part d’insatisfacció per no haver arribar tant enllà com havíem
imaginat des d’un bon principi. Però vaja, ara ja sabem el pa que s’hi dona.
Com a dona i com a ciutadana, seguiré batallant intensament per seguir
transformant la Barcelona ciutat i tota la seva àrea metropolitana, la Gran
Barcelona. Convençuda que és des de les ciutats, des dels ens locals, que podem
començar el canvi a nivell global que la realitat ens reclama.<span style="letter-spacing: -.25pt;"> </span></div>
<div class="01TextPradell1er">
<br /></div>
<div class="01TextPradell1er">
<span style="letter-spacing: -.25pt;">* Article publicat a la revista <a href="http://www.valors.org/"><i>Valors</i></a> de juny de 2018. </span><span class="04puntfinal"></span></div>
<div class="01TextPradell1er">
<span class="04puntfinal"></span></div>
<div class="01TextPradell1er">
<span class="04puntfinal"><span style="font-size: 7.5pt; letter-spacing: -.2pt;"><br /></span></span></div>
<div class="01TextPradell1er">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-25674194043427814392018-05-06T18:17:00.001+02:002018-05-06T18:17:43.800+02:00Un Elkarri a la catalana?<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgmdp12EvRktzM8sJX0UfDwPhy5KMDKrSuPDgcmMWk8a2oHUhKJBSeHM2h0BjnIz9-k1_2zsR6vf2ie6KySU0nxdkNCf7kJEZOvza7bAJQAVfyTepM-d_8fuju9yb2IMSUJ2OsHiw/s1600/20171003_122120.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgmdp12EvRktzM8sJX0UfDwPhy5KMDKrSuPDgcmMWk8a2oHUhKJBSeHM2h0BjnIz9-k1_2zsR6vf2ie6KySU0nxdkNCf7kJEZOvza7bAJQAVfyTepM-d_8fuju9yb2IMSUJ2OsHiw/s400/20171003_122120.jpg" width="400" /></a></div>
Doncs n’hem de parlar, de tot plegat, sí. No hi ha volta de full. En Jordi Amat, presentant La confabulació dels irresponsables (Editorial Anagrama) a Mataró –suposo que l’ocurrència la va repetint arreu on va–, va explicar als assistents que havia decidit portar a sobre, de forma permanent, un metafòric martell de grans dimensions per poder ajudar a enderrocar el mur que sembla que s’instal·la entre catalans arran del Procés i de la reacció de l’Estat. Un martell que fos l’arma de tots aquells que no es resignen a la divisió de la societat catalana en dos blocs irreconciliables i que volen treballar per crear espais de consens entre la gent.<br />
En sentir-lo, em va venir al cap el País Basc. Em van venir a la memòria, sempre amb totes les prevencions, els moments en què hi va haver un enfrontament més fort entre els dos blocs de la societat basca, però en el qual alguns moderats-possibilistes-pragmàtics dels dos bàndols (per bé que especialment de l’àmbit sobiranista) van constituir uns grups locals de debat per intentar trencar barreres, desfer l’embolic, intentar restaurar una mínima confiança. Tot aquest moviment va cristal·litzar el 1992 primer sota la fórmula Elkarri –diàleg, conversa, debat, en basc– i posteriorment el 2006 amb Lokarri –“el que serveix per unir”, en aquesta mateixa llengua–. Tota aquesta feina de base, de sotabosc, duta a terme en desenes de localitats basques als vespres i als caps de setmana, va acabar generant un correlat político-institucional que va posar les bases del procés de pau al País Basc (per molt que finalment ETA deixés les armes de forma unilateral els entesos estan d’acord que la creació d’aquests grups va ser clau).<br />
Doncs sí. Sentint Jordi mat vaig pensar que davant l’evidència de l’atzucac on ens trobem i la confirmació que la polarització social al nostre país serà cada cop més forta (hipòtesi que recull avals dia rera dia), caldrà prendre nota de l’exemple basc i organitzar, des de la “societat civil”, alguna mena de rèplica d’aquella experiència exitosa en terres germanes. Un lloc on els diferents parlin, per entendre’ns. No podrà ser entre els extrems –els que creuen que la República catalana existeix i els que volen portar Puigdemont a presó, per dir-ho pel broc gros– però sí entre les parts més obertes, més poroses de cada bloc. Començar a parlar, a escoltar-se. Començar a curar ferides. Començar a desfer la troca on estem entortolligats. Començar a sortir del nostre tancament epistèmic. Després ja veurem qui i de quina manera serà capaç d’aprofitar aquest hipotètic treball ciutadà i conduir-lo cap a les institucions, però tinc la percepció que aquest (nou) procés caldrà treballar-lo de baix cap a dalt. I sobretot amb calma, a foc lent, sense presses, que com la saviesa popular ja ens va anunciar que són “males conselleres”. <br />
N’hem de parlar, sí. Sense cap dubte. No fer-ho, amagar el cap sota l’ala, seria una greu irresponsabilitat. Acabaríem sent còmplices i participants d’aquesta conjura dels irrresponsables en la qual, com apunta Amat, vivim des de fa tants anys.<br />
<br />
* Article publicat a la revista Valors del mes d'abril.Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-53973791257438878782018-05-06T17:39:00.000+02:002018-05-06T17:39:12.934+02:00El final d’ETA, ara sí*<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgEQUBaMQorduMZmD7IYnZXfvbph-4N4_4BAqEPcK1w5on4FhkHqhuuijQZHc0bWXmV7tWzBnBfnRvWAxyc7UOmURoiEonSyj6_kbsJBzPxW8A2KUQbS8zhfUsVZUAfrEkY5i0unw/s1600/LV_20150707_LV_FOTOS_D_54433776394.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="558" data-original-width="992" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgEQUBaMQorduMZmD7IYnZXfvbph-4N4_4BAqEPcK1w5on4FhkHqhuuijQZHc0bWXmV7tWzBnBfnRvWAxyc7UOmURoiEonSyj6_kbsJBzPxW8A2KUQbS8zhfUsVZUAfrEkY5i0unw/s400/LV_20150707_LV_FOTOS_D_54433776394.jpg" width="400" /></a></div>
El mes passat justament posava el focus del meu article en un col·lectiu basc, Elkarri, clau per posar en diàleg les dues meitats del País Basc. Ho feia, però, per emfatitzar un possible efecte mirall en la societat catalana, que ara reprodueix alguns elements que van configurar la basca als anys 90 i 2000.<br />
Avui torno a parlar del País Basc arran de la dissolució d’ETA, que s’acaba de produir. De fet, des que l’octubre de 2011 la banda terrorista va anunciar la fi de la lluita armada encara que no la seva dissolució –a l’espera de fer el procés intern necessari– en realitat tots plegats ja li vam cantar “les absoltes”. Això d’ara, aquests set anys més d’arrossegar-se, no han estat més que un epíleg sense cap interès pel conjunt de la societat basca i espanyola. Fa temps que ja donàvem ETA per morta.<br />
Però també és veritat que és ara, en el moment de l’adéu definitiu de la banda, quan toca fer balanç. Fer balanç d’una organització que ens ha acompanyat durant tota la vida (en el cas almenys d’aquells que tenim menys de 50 anys): quan vam obrir els ulls a la vida, ETA ja hi era. I durant tota la nostra adolescència i joventut, lamentablement, hi ha estat. Gelant-nos el cor. Deixant-nos desfets davant de cada nova atrocitat.<br />
Els més joves, els de menys de 25 anys, pràcticament no saben què és. Caldrà explicar-los-ho. A ells i als que vindran. Caldrà recordar-los que, en nom d’un poble honorable com el basc, una colla de brètols que es prenien la justícia per la seva mà decidien qui era digne de viure i qui no. Així de cru. Com descriu magistralment la novel·la Pàtria –molt significatiu els seus 700.000 exemplars venuts–, ajudats per tot un entorn social que els ho facilitava, s’aproximaven físicament a la persona escollida i se li llevava la vida. Zas. Sense cap escrúpol.<br />
Però el que em deixa més atònit del final d’ETA és la frase del penúltim comunicat on assegura: “Res de tot això [la violència armada] s’hauria hagut de produir mai”. Poques línies més tard, hi torna: “Tan de bo res d’això hagués ocorregut”. Des de quan pensa, això, la banda? Seria interesant poder-ho esbrinar. Des de quan creuen que l’acció terrorista va deixar de tenir sentit? Suposem que aquesta reflexió comença fa vint, quinze, deu anys. Llavors, per què? Per què tot plegat? Per què seguir amb un espiral de violència, d’acció/reacció, que sabien que no conduiria enlloc? Segurament perquè, com ens va dir mossèn Gaspar Martínez al documental Polifonia Basca, entrevistat per Antoni Batista, “no hi ha res més difícil a la vida que admetre que el teu relat estava equivocat”. Doncs això. Finalment ETA ho ha entès: durant si més no gran part de la seva existència, el relat de la banda ha estat equivocat. Benvingut sigui el reconeixement, però és una autèntica llàstima haver hagut d’acumular 854 morts i tant de dolor per arribar-hi.<br />
Ara ens toca als periodistes i als historiadors deixar-ho escrit (i ben escrit) i procurar treure’n lectures de com no resoldre els conflictes. De moment, tenim l’exemple de la ciutadania basca que, molt majoritàriament, ja fa temps que va passar pàgina de tota aquesta maleïda història.<br /><br />* Article publicat a la revista Valors del mes de maig.Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-27920908041651475732018-05-03T12:34:00.004+02:002018-05-03T12:34:33.794+02:00Temps d'esperances*Vivim un moment on el món editorial -de fet la producció de qualsevol contingut cultural- s'està reinventant. S'ha de reinventar per sobreviure, sí, perquè hi ha més oferta que mai però el consumidor no acaba d'assumir que la cultura té un cost i que per gaudir-ne també s'hi ha d'invertir. I als poders públics la cultura li segueix semblant una necessitat social de segona línia, a anys llums de l'educació i la sanitat.
Però alhora, aquest propi procés de reinvenció forçat pot fer -està fent, en realitat- que sorgeixin noves iniciatives que en el paradigma anterior potser no haurien tingut cabuda. Iniciatives compartides, amb un nou to vital.<br />
<br />
En efecte, s'ha trencat la verticalitat, cosa que es diu aviat: ja no hi ha -o no només- un editor a dalt i un escriptor a baix -a baix de tot, certament- sinó que l'estructura és cada cop més horitzontal, més difusa; una malla encercla el promotor/creador per donar-li força, per impulsar-lo, per bombejar-lo, i s'acaba convertint en la seva comunitat. La comunitat, l'activisme compromès amb el comú, passa a ser, gràcies al nou món digital, un espai de resistència, de construcció de noves narratives i sobretot, de creació, de futur.<br />
<br />
Al Maresme en tenim bons exemples, de tot això. Un, Verkami, de ressò pràcticament mundial i que no para de rebre guardons i qualificacions, i s'ha convertit en una de les noves referències quan es parla de Mataró. I altres de més modestos com Creat Edicions, amb segell arenyenc, la població que ens acull aquest vespre. O Quorom Llibres, impulsada per l'infatigable Albert Calls, que porta per lema "editem amb els lectors". D'això es tracta: de fer amb; hem dit adéu al simplement "fet per a".
Aquestes iniciatives ens ensenyen com, des del Maresme ens podem conectar amb la resta del món.<br />
<br />
En efecte, som més part del món que mai... sense renunciar a la nostra identitat. La nostra manera de ser al món és ser com som, ser d'on som. I per tant som part del món en català, la nostra llengua històrica, però també en castellà, la nostra segona llengua. I ho podem ser en anglès, en àrab, en amazic... ja no tenim fronteres! Si posem la tecnologia al servei de la comunitat, som imparables.
Aquest és doncs un temps d'ombres però també d'esperances. Agafem-les amb força, explotem totes les oportunitats que un món anguniós però ple de possibilitats ens brinda.<br />
<br />
El futur s'escriurà també amb lletres maresmenques!<br />
<br />
* Text llegit a la tercera edició de la Nit de les Lletres Maresmenques, divendres 27, a Arenys de Mar. Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-50288910293190735872018-03-06T18:23:00.001+01:002018-03-06T18:23:16.540+01:00'En el cap de...' Felip Vè<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2q6Lu5yablmEYJDS0SeOMTI7sq71F9VgCkFknYyFQbEflFSrGRuXfyTuTKeYWgVtcJ6GhPUKyizQZC-uVM4GT_EKX2u93qztPJNt4k16iVthLrFML_41WyhIB4dYG2lKr6KriPQ/s1600/felipevi.png" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="781" data-original-width="1071" height="233" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2q6Lu5yablmEYJDS0SeOMTI7sq71F9VgCkFknYyFQbEflFSrGRuXfyTuTKeYWgVtcJ6GhPUKyizQZC-uVM4GT_EKX2u93qztPJNt4k16iVthLrFML_41WyhIB4dYG2lKr6KriPQ/s320/felipevi.png" width="320" /></a></div>
Portava tota la vida preparant-me per a aquest període, per quan el Rei fos jo. I és un immens honor. De veritat. Una immensa satisfacció exercir aquest càrrec, encara que ningú m’hagi escollit. Sé que això implica haver-me de guanyar el càrrec, com qualsevol altra persona, però en aquest cas mentre tothom mira amb lupa cada paraula, cada gest, cada mirada que faig. Però malgrat la profunda satisfacció que per un costat tinc, també els confesso –ara que ningú em sent– que no és gens fàcil. No és fàcil des de molts punts de vista però no ho és especialment des d’un punt de vista humà. De persona humana que sóc. No és fàcil que et rellisquin segons quines crítiques; no és fàcil que parlin de tu com un dictador. Sé que va amb el càrrec, que la llibertat d’expressió preval en general, però... em costa molt. Com ara mateix aquest raper que han condemnat. Sabeu què? Sincerament tindria ganes de parlar una estona amb ell perquè em conegués de veritat. Pot entendre aquesta persona que jo sóc... una persona? Sense més? A més, hi ha una cosa que segurament ningú pensa: quan critiquen a l’anterior Rei, estan criticant el meu pare. Sí, deu semblar una obvietat, però per mi és important. No és agradable que insultin els teus. Ja sé que pensen que nosaltres estem fora del món, que no en formem part... però no és així. Som persones de carn i ossos, al qual ens ha tocat –no ho oblidin, jo no he triat aquest càrrec– exercir aquesta tasca. No pretenc generar llàstima ni queixar-me. Tan sols explicar-me una mica. Que també hi dec tenir dret, oi?<br />
<br />
* Article publicat a la revista <i>Valors</i> del març de 2018.Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-71649227831492388252018-03-05T16:55:00.004+01:002018-03-05T16:56:36.503+01:00Per què no en parlem? *<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgUTTQ8OIp_2rqbXjb-oC9l364DbQnXMA1fQgDtxJRglLWQgg46o8OurhegPpscui69uixWI5ZYL0hMFv_jvjGRkB-AbFQ8sMR1U9lZK1NQ6I9zD05BfjV4JUyyGCbgukiQO2twKg/s1600/pota+vella.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="413" data-original-width="620" height="266" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgUTTQ8OIp_2rqbXjb-oC9l364DbQnXMA1fQgDtxJRglLWQgg46o8OurhegPpscui69uixWI5ZYL0hMFv_jvjGRkB-AbFQ8sMR1U9lZK1NQ6I9zD05BfjV4JUyyGCbgukiQO2twKg/s400/pota+vella.jpg" width="400" /></a></div>
<i>Per què no parlem? El risc de perdre el diàleg entre persones que pensen diferent</i>, titula la Revista de Blanquerna-URL en el seu número de gener. Aquesta publicació planteja per què cada cop ens costa més parlar de les coses en què no estem d’acord. Com si només haguéssim de parlar d’allò en què coincidim. I per tant, com si no valgués la pena abordar aquells temes sobre els quals no sabem si les nostres opinions coincideixen -o si més no són complementàries- i menys encara d’aquelles coses que ja sabem que no ens posarem d’acord. El titular de la revista està formulat de forma genèrica. Però és obvi que tots, en llegir aquesta reflexió, ens ve al cap “el tema” que des de fa mesos dificulta (o fa emmudir, directament) o encén determinades converses. “Dialogar implica acceptar que hi ha un altre que ens pot dir coses que nosaltres no pensem, i hem de considerar la possibilitat d’incorporar-les al propi discurs”, afirma la doctora en filosofia Anna Pagès, en el mencionat reportatge. Doncs resulta que amb aquest tema, no ho sabem fer. Ni de lluny. Ens costa molt no perdre una mínima lucidesa i entrar en un espiral de cosificació, com alertava el doctor en comunicació Albert Sàez al número que Valors va dedicar a Les ferides de l’1-O. Un espiral en el qual acabem tractant l’altre com una cosa o un membre d’una tribu. En aquella mateixa entrevista Sàez afirmava: “Els catalans haurem de conviure amb aquest conflicte i aprendre a parlar-ne. Ens han posat una pregunta que a molta gent no li hauria agradat mai haver de respondre, però podríem aprofitar per intentar aprendre’n a parlar. Si aprenem a parlar d’això, potser podem aprendre a parlar de moltes altres coses”. Això va per llarg. Ni la independència serà un fet aquest 2018 ni òbviament el sentiment independentista desapareixerà. Hem entrat en una nova època marcada per “un empat d’impotències”, com ho ha descrit Antoni Puigverd. Mentrestant, ens tocarà a tots plegats fer aquest aprenentatge del diàleg des de la discrepància. Potser no hem d’aspirar ni tan sols a un diàleg i inicialment la cosa quedarà en una conversa: “Una simple conversa, carregada d’al·lusions i implícits, preserva i protegeix el vincle amb els altres i manté viva la il·lusió que encara estem junts”, afirmava la professora Pagès a un article publicat a La Vanguardia (20/10/2017) titulat Com podem no parlar del tema. <br />
Estar junts... encara que no hi estiguem d’acord. Com? Compartint l’espai públic, el calendari festiu. Ho he pensat les darreres setmanes en actes multitudinaris: la Cavalcada de Reis, el Carnestoltes, el Tres Tombs, la celebració de l’Any Nou Xinès, tallant la primera pota a la Vella Quaresma... el calendari de les festes populars esdevé un nou refugi de consens entre tots els que formem part de la societat catalana. A una festa ningú es demana què pensa l’altre. Simplement la festegem. Però ho fem junts. I això, a partir d’ara, tindrà ja molt de valor. Les festes populars, lluny de ser tòpics repetitius, s’estan revaloritzant i passen a ser el nou punt de trobada. Potser a partir d’aquí pot néixer una nova conversa...<br />
<br />
* Article aparegut a la revista Valors de març de 2018.Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-70849806077937905602018-02-01T18:29:00.000+01:002018-03-06T18:31:31.446+01:00'En el cap de...' Aung San Suu Kyi<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIwBngsg7zORVvIY0Bk4YDJVP_p3nbsHuwLuhZSZohiLeoXjXcoLBTP92n1ckGOdoGSkNqE_4feqEYdj2TVuquBfsHwPBiBCzr7bNaw_VrxOshOfAvwOX_omfnVPbrTuUJbrzVEw/s1600/Aung-Kyi-Nobel-Paz-CC_CYMIMA20151108_0002_13.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="351" data-original-width="623" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIwBngsg7zORVvIY0Bk4YDJVP_p3nbsHuwLuhZSZohiLeoXjXcoLBTP92n1ckGOdoGSkNqE_4feqEYdj2TVuquBfsHwPBiBCzr7bNaw_VrxOshOfAvwOX_omfnVPbrTuUJbrzVEw/s400/Aung-Kyi-Nobel-Paz-CC_CYMIMA20151108_0002_13.jpg" width="400" /></a></div>
Molts de vostès segurament em coneixen perquè vaig ser Nobel de la Pau el 1991. I ara sembla<br />que sigui la presidenta del meu país, Birmània. Però no és així. Hi ha una certa confusió sobre l’abast del càrrec que tinc. Sóc consellera d’estat de Birmàmia, sun càrrec que equival a cap del govern. Però no és una situació en absolut homologable a la d’un sistema polític a Occident. La força del país segueix en mans dels militars, que –recordin-t’ho– van controlar el país durant cinquanta anys, que es diu aviat. El 2015, van permetre unes primeres eleccions creïble, on la candidatura encapçalada per mi (Lliga Nacional per la Democràcia) va rebre una pluja de vots. Però que permetessin unes eleccions no significa que passéssim a ser de la nit al dia una democràcia. No. Això trigarà molt temps. Ells ens van deixar votar, sí, però es van reservar tres ministeris claus del nou govern (vinculats amb la seguretat), el 25% dels escons del Parlament i el dret a veto respecte qualsevol canvi constitucional. De fet, la pròpia Carta Magna prohibeix que jo ocupi la presidència del país. Imagineu-vos! L’exèrcit és –amb el cap de l’Estat Major, Min Aung Hlain– qui es troba darrera de la campanya de violència que ha incendiat i destruït centenars de poblacions. No tinc poder sobre ells. I no sabeu com m’entristeix les notícies que m’arriben, però he d’acceptar els límits de la meva acció:<br />a canvi de poder canviar algunes coses, he de guardar silenci en d’altres. Aquesta és, després de tota una vida dedica a la pau i la reconciliació, la meva tragèdia.<br />
<br />
* Article publicat a la revista Valors del mes de febrer de 2018. Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-81032755175994578672018-01-01T18:24:00.000+01:002018-03-06T18:26:46.426+01:00'En el cap de...' Steve Bannon<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg8z2i177Rp7F0vMiK-FRYhmBvIC58gwKmcLngfH6aZBHMNnYDG12EDzLCb6gAbRII3N6Fc9hfeh92JPuugBG6UOH8IzgddXYXmi06Yt1SHseflsvEP7ufzb1IN3YNxLtlAhV802w/s1600/steve-bannon.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1067" data-original-width="1600" height="213" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg8z2i177Rp7F0vMiK-FRYhmBvIC58gwKmcLngfH6aZBHMNnYDG12EDzLCb6gAbRII3N6Fc9hfeh92JPuugBG6UOH8IzgddXYXmi06Yt1SHseflsvEP7ufzb1IN3YNxLtlAhV802w/s320/steve-bannon.jpg" width="320" /></a></div>
Em vaig arribar a pensar que el president era jo, ho reconec. En Donald [Trump] era qui posava la cara, era la veu que donava el missatge, era fins i tot qui teclejava els missatges de Twitter... però darrera cada paraula, gest, idea... hi era jo, que tèoricament era simplement el seu assessor<br />
d’estratègia, hehe. Al principi entre nosaltres tot anava bé, tan en el final de la seva campanya presidencial com en els primers mesos a la Casa Blanca, fins que a l’agost de l’any passat tot es va acabar. El sidral era descomunal, sí, però manteníem els focus sobre nostre, el que volíem: tothom parlava d’en Donald sis mesos després de ser escollit! Marcàvem l’agenda i la comunicació amb ell era molt fluïda, parlàvem constantment, cada dia més d’una hora, almenys. Que si el Mur amb Mèxic, que el si el decret del veto migratori, que si abandonar l’acord contra el canvi climàtic... tot era obra meva! Vam parlar molt de com contrarestar la campanya permanent que certs mitjans feien de nosaltres: les fake <i>news </i>que ell diu tot el dia... són una creació meva! I és que tinc molt clar que la gran majoria de mitjans publiquen porqueria, collonades. El que fan ells sí que són fake news. I encara ens acusaven a nosaltres de ser els promotors d’aquesta comèdia de la postveritat. Vinga! Aquests mitjans <i>progres </i>es passen el dia parlant de l’elit per a l’elit, evitant tot allò políticament incorrecte, i quan sortíem nosaltres i parlàvem clar, dèiem el que la gent volia sentir... ens acusaven de fabricar la postveritat a nivell mundial. Desgraciats! Jo, Steve Bannon, juro odi etern a tota aquests liberals!<br />
<br />
* Article publicat a la revista <i>Valors</i> del mes de gener de 2018.Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-75167759626281130762017-09-08T19:40:00.000+02:002017-09-08T19:40:00.164+02:00'En el cap de...' Mohamed Aalla* <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7hcCVqqlf-XOMdNLsN-2K2bjSAgiIVUYBaEB4VGLLcld29xnxR__1kCAcoMq2S3_W9ZmqvG-InXzg4YJr0AigCJxy8WWL8MpYbWKp5cpO5yhlZNidDpL7EkxvFFaqI0nl-l5UtQ/s1600/mohamed_aalla.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="567" data-original-width="1000" height="226" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7hcCVqqlf-XOMdNLsN-2K2bjSAgiIVUYBaEB4VGLLcld29xnxR__1kCAcoMq2S3_W9ZmqvG-InXzg4YJr0AigCJxy8WWL8MpYbWKp5cpO5yhlZNidDpL7EkxvFFaqI0nl-l5UtQ/s400/mohamed_aalla.jpg" width="400" /></a></div>
Em dic Mohammed Aalla i soc germà de dos dels morts els darrers dies a Catalunya arran dels atemptats de les Rambles i de Cambrils.<br />
A mi també em van detenir perquè soc el propietari de l’Audi A3 amb el què la cèl·lula terrorista volia atropellar la pobra gent a Cambrils. Però que quedi clar que jo no tinc res a veure amb tota aquesta bogeria; ja vaig explicar que el cotxe es trobava al meu nom per una qüestió d’assegurances però a la pràctica no l’utilitzava jo sinó un dels meus germans, un dels quals va ser abatut a Cambrils, en Said, i l’altre, en Youssef, a l’explosió d’Alcanar.<br />
Visc al número 24 de la Plaça Gran de Ripoll. Quan em van deixar anar -jo no he fet res!- a Madrid vaig buscar un taxi que em volgués fiar, perquè no tenia ni un duro. Em va costar molt trobar-ne un que s’hi avingués i em deixés fer el viatge de set hores i mitja sense tenir diners... <br />
En els interrogatoris <a href="http://www.aldia.cat/gent/noticia-ladvocat-mohamed-aalla-destaca-seva-fredor-malgrat-morir-els-seus-dos-germans-20170823163950.html">deien que si jo era fred</a>. És que estic desfet! No entenc res. Dos dels meus germans han mort. Els meus pares, que no sabien res de res com jo, estan destrossats. Estic molt trist! Què hem fet malament? Potser aquell dia que no vaig fer cas al meu germà quan tenia un problema, i no li vaig fer cas? Potser una mala paraula aquell altre dia? Tot és horrible. Ara, quan la gent em vegi, em diran que soc un terrorista. I jo no he fet res, res de res. Com podré refer ara la meva vida? Què hauré de fer perquè els meus veïns tornin a confiar amb mi, no em girin la cara, no m’assassinin amb la mirada... aquests darrers dies he arribat a pensar que més hauria valgut que em matessin també a mi. Sí, ho dic de debò. La vida, a partir d’ara, serà duríssima.<br />
<br />
* Article per a la revista <i><a href="http://www.valors.org/">Valors</a></i> del mes de setembre de 2017.<br />
<br />Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-33434821466939046772017-06-18T19:21:00.000+02:002017-06-18T19:21:03.662+02:00'En el cap de...' Donald Trump*<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhuwGuXagOSRNvtPk6sEReAZQOImB-284o4cnacsX5bEMp7_kW9GES0buKD6y_iV4qH80557YdrVmS1LPXBkfYltMHETzh_MeGw8tUxH5i8zmjECyyUVpjW9nYP0VCj8cz6UdAGEg/s1600/ENELCAPDEtrump.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="900" data-original-width="1600" height="358" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhuwGuXagOSRNvtPk6sEReAZQOImB-284o4cnacsX5bEMp7_kW9GES0buKD6y_iV4qH80557YdrVmS1LPXBkfYltMHETzh_MeGw8tUxH5i8zmjECyyUVpjW9nYP0VCj8cz6UdAGEg/s640/ENELCAPDEtrump.jpg" width="640" /></a></div>
<span style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif; font-size: x-small;">No paren. No paren! Els insults que em dediquen a les xarxes socials cada dia permetrien omplir -posats un darrera l'altre- totes les pàgines de qualsevol d'aquests diaris que publiquen constantment mentides sobre mi. No paren. Però crec que tothom és perfectament conscient que tot això a mi em rellisca. Tan se me'n dóna.</span><br />
<span style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif; font-size: x-small;"><br /></span>
<div style="color: #222222; font-family: arial, sans-serif; font-size: small;">
Una de les coses que més em diuen és que sóc un populista. No acabo d'entendre quin és el significat real d'aquesta expressió, però en realitat a mi, més aviat, m'agrada que em diguin populista. M'encanta, de fet. Perquè per a mi significa que estic a prop del poble. Que sóc un més d'ells. Un representant del poble. Que encarno la voluntat popular. I què hi ha de més màgic entre un president dels Estats Units i els seus electors que veure que estan íntimament lligats?<br /></div>
<div style="color: #222222; font-family: arial, sans-serif; font-size: small;">
Encara que molts pensin que tinc un cervell de mico, he estat reflexionant molt sobre aquesta qüestió i arribo a la conclusió que la meva victòria significa el retorn del poder al poble nord-americà. Del poder al poble, sí, sí, sí.. I que per tant no hi ha elecció més democràtica que la meva, en molts anys, als Estats Units. Ningú en dècades havia estat capaç d'afinar l'oïda i ser capaç d'escoltar els crits d'enuig, de malestar, de dolor... de tota una sèrie de gent del nostre país -tan se val si són blancs o negres- als quals l'elit de Washington i les ciutats de les costes havien deixat d'escoltar. Jo els sentia, els vaig anar a escoltar, he provat d'entendre'ls i de canalitzar les seves frustracions i també els seus desitjos. I ho he aconseguit. Ells n'estan contents i m'han portat fins a la presidència. No crec que això sigui populisme. Això se'n diu democràcia: el poder del poble. Avui jo represento el poder de poble als Estats Units. </div>
<div style="color: #222222; font-family: arial, sans-serif; font-size: small;">
<br />Populista? Que se'n vagin a la merda tots els polítics i mitjans elitistes. Tornem a fer gran Amèrica!<br /><br />* Publicat a la revista <i>Valors</i> del mes de juny. </div>
Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-36656274154064882172017-05-16T21:33:00.001+02:002017-05-16T21:33:10.115+02:00Presentant 'Àngels i Robots' a Dòria LlibresMoltes gràcies per convidar-nos a mi personalment i a la revista <i>Valors</i> per ser copartíceps d’aquest acte.<br />
<br />
Algunes vegades, per explicar quina és la voluntat que hi ha darrera l’edició de la revista Valors –i del programa de ràdio que fem a La Xarxa, i de les activitats que fem, i...- explico que el que intentem nosaltres no és ni explicar la realitat ni tampoc contextualitzar-la o interpretar-la sinó anar a un tercer nivell de lectura que seria “perquè passen les coses que passen; quins són els valors de fons –que van variant- i que provoquen que passin les coses que passen”.<br />
<br />
Aquest llibre va d’això, és un llibre que va al fons, a l’essencial. He de dir que conté frases genials sobre com és el món d’avui, a partir d’elements molt quotidians: "Necessitem assegurances [mèdiques, o de qualsevol tipus] perquè ja no trobem seguretat en la nostra experiència interior". És a dir, el motiu per contractar tantes assegurances com sigui possible no és mitigar les conseqüències d’una acció que ens sigui desfavorable, sinó com una manera de combatre la incapacitat per sentir-nos segurs amb nosaltres mateixos.<br />
<br />
Però si hi ha un tema que sobrevola tot el llibre és el de la tècnica, la tecnologia i la tecnocràcia. El llibre diria que ens fa ser conscients de com la tecnologia està transformant –o està provant de transformar, o estem deixant que ens transformi, sense oposar-hi resistència- el nostre interior, sovint deshumanitzant-lo. Això és el que em queda de la lectura, un sentiment d’alerta respecte la profunditat d’aquests canvis, a un nivell que potser mai havia arribat a imaginar, també en l’àmbit de les creences. L’autor hi ha un moment que assegura que “no hi ha tecnocràcia sense repressió de la transcendència”. La tecnocràcia no pot acceptar l’intangible. La tecnologia tracta d’erigir-se com el nou Déu. <br />
<br />
En diversos moments del llibre tot això està molt ben argumentat; de fet tot el llibre és un camí molt ben traçat que, a partir de referències alienes trenades amb reflexions pròpies, ens va encaminant cap a on l’autor ens vol portar: una crítica profunda al moment en què vivim sense furtar-nos les possibilitats d’esperança.<br />
<br />
Pensava ahir, mentre preparava aquesta presentació, que el xarampió que hi ha hagut aquest cap de setmana a centenars de milers d’ordinador del món haurà estat un fantàstic símptome de l’epidèmia tecnocràtica on, segons l’autor, hem caigut: lluny de la suposada fortalesa de la tecnologia, veure com cada dos per tres els sistemes informàtics entren en crisi –o com deixar de funcionar Whatsapp ara fa uns dies, també- és una mena de senyal –divina, lúcida, lluminosa, hi afegeixo jo- perquè no ens deixem encaterinar en excés per les màquines, per la tecnologia, especialment per la seva capacitat seductora. “Els miratges tecnocràtics i cibernètics”, en diu Jordi Pigem.<br />
<br />
En aquest sentit, subratllaria la cita que l’autor fa de la Laudato Si, recordant quan el Papa Francesc –n’h ha moltíssimes- quan afirma: “L’immens creixement tecnològic no ha estat acompanyat d’un desenvolupament de l’ésser humà en responsabilitat, valors, consciència”. Perquè per mi potser aquesta és la clau de la qüestió: la tecnologia –mascaró de proa del sistema econòmic, sens dubte- va per davant de tot pensament i reflexió, de manera que mai aconseguirem atrapar-la, per molt que vulguem córrer; les forces que la promocionen són potentíssimes, inexpugnables. <br />
<br />
Però sigui com sigui, cal fer l’esforç d’anar pensant cadascuna d’aquestes tecnologies. No dic pensant “amb les tecnologies” sinó pensant “cadascuna d’aquestes tecnologies”, amb “tecnologies” com a complement directe. I no tecnologia en general, sinó una a una. Cal auditar una a una cada nova tecnologia que apareix, cada nova tècnica, i intentar escrutar quines conseqüències tindrà, ara i en el futur, en la nostra forma de ser. En quina mesura modifica el relat polític l’ús de les xarxes socials, per exemple? L’empobreix enormement, oi? Com podem evitar-ho? En coses com aquestes, hem de pensar. Coses molt concretes. I anar fent camí, mica en mica; no fos cas que la grandària de la tasca ens desanimés a fer res. <br />
<br />
Per tant, com que molt em temo que la profusió tecnològica és imparable, més val que dediquem les forces no a intentar aturar-la sinó a intentar desencriptar-ne els codis interns que conté, per avançar-nos als seus possibles efectes adversos (i fins i tot dels suposadament positius). Encara més: no n’hi ha prou amb constatar aquests canvis, hem d’intentar entendre perquè es produeixen i, si trobem les eines pertinents, provar de revertir-los. <br />
<br />
Segueixo. Està clar que som en un moment d’extrems respecte les potencialitats i les possibilitats i aquesta també és una idea que em sembla molt destacable: tenim possibilitats de sortir-nos si fem un gran esforç de conscienciació individual i col•lectiva. Això també surt al llibre. Romano Guardini, un dels autors citats sovint per Pigem, diu: "La nostra existència s'acosta al llindar de la decisió absoluta i de les seves conseqüències: tant les més altes possibilitats com els perills més extrems".
La idea final que, des de la meva perspectiva com a periodista, vull subratllar, perquè té relació amb la nostra feina. És de Raimon Panikkar, al qual vam tenir l’immens plaer d’anar a entrevistar a Tavertet ara fa deu o onze anys, amb la Maria Coll, per a la revista Valors. Panikkar surt citat al llibre parlant de la “Fragmentació del coneixement i fragmentació del coneixedor”. És a dir que no només és el coneixement que està fragmentat i amb especialistes per a cada micromatèria sinó que el coneixedor, la persona, l’ésser humà, també queda fragmentat. “Li porta a perdre el sentit de la totalitat”, diu el papa a l’encíclica.<br />
<br />
Hi ha molta veritat, en aquesta reflexió. Efectivament, en el dia a dia de la comunicació, al lector o al televident o a l’oient radiofònic se li reclama un nivell de coneixements molt alt. Moltes vegades, per exemple, he pensat que la part inicial d’un informatiu referit a l’apartat d’internacional, si no es tenen coneixements mínims de cadascuna d’aquestes realitats, és una mena de repàs pornogràfic a catàstrofes, guerres, morts i bombes. Un repàs absurd, en termes comunicatius, perquè encara maregem més el televident. És una apologia de la imatge per la imatge. <br />
<br />
Li exigim molt, sovint, a l’espectador, i per tant a la persona li costa connectar les diferents peces, els diferents elements que composen la realitat. No acaba d’entendre on és. “No sabem qui som i no entenem el nostre lloc en el món”, assenyala l’autor. I com que no ho entén, i/o li costa, se’n cansa i acaba caient en el terreny de la postveritat: “Tan se val el que m’expliquin mentre coincideixi amb el que jo ja pensava. Vull que em donin la raó”. I es munta tot un sistema de xarxes socials que li permeten no estar més connectat amb el seu entorn proper –i també el llunyà- sinó confirmar aquesta sensació de “El que jo deia. Veieu com tenia raó?”. Es reclou dins seu. Està atemorit, no vol pensar.<br />
<br />
Això em serveix per dir-vos que, més que mai, cal esforçar-se a conèixer, a entendre la nostra realitat, per més complicada que sigui. Fer un esforç profund d’immersió en el nostre món, tan aquell més proper –el barri de Rocafonda de Mataró- com el més llunyà –els Estats Units de Trump-, perquè ens n’adonarem que hi ha molts elements que els vinculen (com veieu l’exemple no està triat perquè sí, mataronins; hi viuen els perdedors de la globalització i la nova economia). Hem de fer l’esforç de connectar els peces i aconseguir que el trencaclosques, sinó estigui del tot completat, tingui quantes més fitxes millor col•locades.<br />
<br />
Quin paper tenim els periodistes, en tot això? Doncs els periodistes som els que, des de la nostra subjectivitat, hem d’ajudar a què els ciutadans puguin remuntar aquest trencaclosques. Tasca àrdua, dificilíssima... però no per això hi hem de renunciar. Hem de donar jerarquia, criteris, ordre conceptual... a tota aquesta ràfega de continguts.<br />
<br />
Abans, per cert, deia que –crec- cal “conèixer i entendre la nostra realitat”. Però encara aniria una mica més enllà i hi afegiria “estimar-lo” . Sí, sí, estimar el món. Per després posar-nos a treballar en canviar tot allò que no ens n'agrada. Estimar-lo no vol dir resignar-nos a com és però sí acceptar-lo com a punt de partida. “Només podem tenir cura quan sentim respecte o, encara millor, amor. No podem tenir cura del món si el veiem com un magatzem de recursos destinats a l’apropiació, la manipulació, la producció i el consum”, diu l’autor.<br />
<br />
Hi ha aquella frase feta que diu “s’estima allò que es coneix”, oi? Doncs això, primer coneguem tot el que puguem, després provem d’estimar-nos-ho, tal com sigui, que després ja ho provarem de canviar...<br />
<br />
Acabo. Diu l’autor: “Ens toca reintegrar la realitat, en el doble sentit d’integrar els fragments en què l’hem esmicolada i d’integrar-la plenament amb la nostra consciència. I això té una conseqüència ètica fonamental: allò que fem i allò que som i esdevenim són indissociables”.<br />
<br />
Per acabar, doncs: passem de cap enfora –la realitat- cap endins –la nostra pròpia realitat, la nostra interioritat, el nostre fons-, que surt molt en aquest llibre –el subtítol és La interioritat humana en la societat hipertecnològica-. I sovint amb missatges esperançadors: “Cal una profunda transformació, basada en una nova consciència”. I citant de nou el papa Francesc: “Hauria de ser una mirada distinta, un pensament, una política, un programa educatiu, un estil de vida i una espiritualitat que conformin una resistència davant l’avenç del paradigma tecnocràtic”. Com <i>La resistència íntima </i>que ens proposava Josep Maria Esquirol en el seu darrer volum. <br />
<br />
* Text de la glossa que he fet del llibre Àngels i Robots de Jordi Pigem avui 16 de maig de 2017 a Dòria Llibres (Mataró).
Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8482929.post-31755742146376730572017-04-21T13:54:00.000+02:002017-04-21T13:54:37.943+02:00'En el cap de...' Salva Kiir Mayardit<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiKQ3TrXZJ8cXRj8XNboDnEdFZcwIkXLlmKlJWdPelG5oxc8U1HEizdHSlA6mLfsr9ZsdxVRa4mfIzAdYGt5oK97CTDMZbC3pz3hj73I4fOtqQ3B9fMPGhi3lE1x-DkBZuSIn4XmA/s1600/sudansud_presient.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="204" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiKQ3TrXZJ8cXRj8XNboDnEdFZcwIkXLlmKlJWdPelG5oxc8U1HEizdHSlA6mLfsr9ZsdxVRa4mfIzAdYGt5oK97CTDMZbC3pz3hj73I4fOtqQ3B9fMPGhi3lE1x-DkBZuSIn4XmA/s320/sudansud_presient.jpg" width="320" /></a></div>
Em dic Salva Kiir Mayardit, vaig néixer a Bahr al-Ghazal el 1951 en una família d’ètnia dinka. Sóc president del Sudan del Sud el 9 de juliol de 2011; de moment sóc l’únic que he tingut l’honor d’ostentar aquest càrrec. Anteriorment, quan John Garang –que ens va deixar el 2015– era el president de la regió autònoma, jo era el seu vicepresident, a partir de 2005. Feia molts anys que treballàvem plegats per forjar un nou destí per a la nostra nació: el juny de 1983 em vaig unir a la seva rebel·lió i vam fundar el Moviment d’Alliberament del Poble Sudanès i posteriorment l’Exèrcit d’Alliberament del Poble Sudanès (SPLA), del qual vaig arribar a ser cap de la branca militar. <br />
<br />
El 9 de juliol de 2005, després de les converses de pau amb el govern del nord, el camarada Garang va prendre possessió a Khartum, la capital sudanesa, com a vicepresident del país. Però tres setmanes més tard, el 30 de juliol, va morir en un accident d’helicòpter. L’11 d’agost el vaig succeir com a vicepresident sudanès i també president del sud i president del SPLM. I durant sis anys vam anar fent els preparatius per aconseguir la independència respecte Sudan, que va arribar el juliol de 2011. Som l’Estat més nou del món. La nostra constitució estableix que Sudan del Sud és “una república democràtica” que es defineix com a «multiètnica, multicultural, multilingüe, multireligiosa i multiracial». Lamentablement des de 2013 estem involucrats en una guerra civil contra una facció del moviment que un dia vaig liderar, l’SPLA. Com podeu imaginar, el dolor de lluitar contra antics germans és... immens.<br />
<br />
* Publicat en el número d'abril de 2017 de la revista <i>Valors</i>.<br />
<br />Joan Salicruhttp://www.blogger.com/profile/05754892806228915387noreply@blogger.com0