Eren les piles

Aquest show comença ja fa uns quants dies quan comença a fallar l'escalfador de l'aigua calenta, que està al safareig de casa. Cada dia costava més que l'aigua calenta funcionés i a vegades fins i tot desapareixia en plena dutxa, que és una de les pitjors coses -en un cert sentit- que et poden passar a la vida. Aquest fenomen es va acreixentar greument la setmana passada, trigant mitja hora cada dia a que s'encengués la ditxosa aigua calenta. Dijous ja va ser impossible i em vaig haver de dutxar (?) fugaçment amb aigua freda. Truco al lampista, al cosí del meu pare -un crack-, perquè m'hi posi mà. Em ve dissabte a la tarda i em diu que pot ser que siguin les piles però al cap d'una estona descarta aquesta teoria i apunta la idea que el calentador està realment espatllat i que l'única opció és canviar-lo (cosa que costa uns sis cents euros). Segons ell, quan funciona és perquè l'acumulació de gas és tal que al final, per poca flama que faci, l'aparell s'encén. Això, però, implica un greu perill, és a dir, que foti saltar tot el bloc enlaire (seria una pena, és el més antic de la ciutat, de 1958!). Total, que prenc la decisió de no tornar a posar en funcionament el calentador. El cosí del meu pare m'aconsella que contacti amb un altra lampista, de confiança, que potser ho pot arreglar, al carrer Velázquez. Em passejo pel carrer i no veig enlloc una botiga com la que hauria de tenir aquest altre operari. Segueixo pel mateix vial i em trobo un regidor, veí del barri, que em proporciona un telèfon d'urgència de reparació de calderes. "Bingo!", penso. Resulta que és el de Gas Natural -l'he de tenir per casa- però ja em va bé perquè no sabia on trucar més. Truco i em diuen que em tres hores hauran passat per casa. Si, home, no tu creus ni tu. Doncs si. Al cap d'una hora apareix per casa un altre lampista, que ja va ser a casa l'altre dia comprovant l'estat de la instal·lació de gas. El tiu li diu a la persona que fa de retén a casa (jo sóc treballant a la "mani" de Can Fàbregas) que el calentador s'ha de canviar i que em prepari per desembutxacar un bon feix de bitllets. Però que fins dilluns res, que el diumenge no treballa. El dia del senyor al matí, doncs, a dutxar-se com si estiguéssim al mig de l'Àfrica (molt educatiu, per cert, i estalvio molta aigua). Diumenge al vespre, cimera amb el propietari del pis per saber qui hauria de pagar una hipotètica reparació. Es veu que em toca a mi: fantàstic! Però de totes maneres m'aconsella que truqui l'empresa propietària de la caldera, que potser m'ho poden arreglar. Mentrestant ma mare preocupada no para d'enviar-me SMS i mails.

Dilluns. Dos quarts de nou del matí. Truco la companyia. Al cap de poca estona, ja a la feina, una noia em diu que a les vuit del vespre vindrà un operari a mirar què passa. Segur que vindrà, segur. Seria massa fort que dos vegades un servei d'urgències d'una empresa actués com a tard. Doncs si, a les 20.10 ja és a la porta de casa. Jo arribo tard i em faig pujar. Al cap de tres minuts fa el dictàmen definitiu: "són les piles. En tens unes altres?". "No, no, que va" (són de les megagrosses). "Ves-ne a comprar, doncs. T'espero". Vaig al Mercadona pitant, compro les piles, torno a casa i les comprovem. Efectivament. Funciona. El tercer lampista que ha visitat la caldera em fa pagar 48 euros pel servei (molt menys que els sis-cents que m'hauria costat la caldera nova). "Després perquè diguin que no som eficaços!", diu amb sorna. Té raó. Conclusió: eren les PUTES PILES!!!!!!!!!

(aplaudiments)

Veu en off: han participat en aquest xou el lampista (Manel Puig), el regidor (Esteve Terradas), el veí (Albert Dresaire), ma mare (Maria Carme Maltas), l'amic (Oriol Burgada), l'altre lampista (Mario, el cubà) i el tercer lampista (de COINTRA). Gràcies a tots per la seva atenció i fins la propera.

Ja és primavera

Vas vestida amb una samarreta sense mànigues, preciosa, de color blau turquesa, i quan et veig i avaluo la temperatura que fa davant l'Ajuntament a quarts de dues de migdia penso que ha arribat la primavera; abans d'hora però ha arribat. Acompanyats per una suau brisa, baixem abraçats per aquesta Riera primaveral i tota la RAM del nostre cervell es concentra només en preparar mentalment el dinar: que si comprem unes hamburgueses (de formatge, de ceba...), que si unes postres a Ca l'Oms, que si alguna altra punyeteta... pugem fins la plaça de les Tereses i quan estem a punt d'enfilar cap a casa fem mitja volta: fa molt bon dia i això s'ha d'aprofitar. Allarguem la passejada fins al mercat de la plaça de Cuba, on comprem quatre coses més a bon preu a l'hora que els magrebins es converteixen en el principal grup de clients. El sol segueix brillant amb intensitat sobre nosaltres i, com si beneís la nostra felicitat, ens regala un dia preciós que seguim a casa, ara si, després d'haver pujat per Isern. Tot és pau i tranquil·litat i després d'estimar-nos et quedes adormida al llit mentre jo preparo el dinar, a poc a poc, a ritme de dia d'agost, sense pressa, com si el temps no comptés, habillat només amb sandàlies per casa i una samarreta de Kukusumuxu. Després de dinar cantem i ballem Massa jove per fer-me gran, aquella estrofa que tant ens agrada ("d'aquí a un quart ja farà un quart que estic arribant tard" o "vells amics, i antigues nòvies empenyent cotxets"), fem salts i saltirons i bots i sobretot riem, riem molt, de valent. També ha arribat la primavera per a nosaltres dos.