dijous, de gener 12, 2017

L'Ajuntament de Mataró refreda la importància de la sentència del Suprem sobre Mataró Parc*

Una sentència del Tribunal Suprem que dona la raó a l'empresa promotora del centre comercial Mataró Parc respecte a una demanda interposada contra la Generalitat en el marc de l'ampliació de l'equipament centra els últims dies el debat polític a la capital del Maresme.

De primeres, una interpretació poc exhaustiva del text -o la seva errònia difusió a les xarxes socials- ha portat a pensar alguns ciutadans que l'ampliació del Mataró Parc és a tocar. I que aviat la ciutat podrà comptar amb 30.000 m2 més de superfície comercial, cosa que fa endur-se les mans al cap els comerciants del centre, i una gran quantitat de noves ocupacions.

Però des de l'Ajuntament de la ciutat -ja ho va fer 24 hores abans l'alcalde David Bote (PSC)- insisteixen a refredar les conseqüències d'aquesta resolució. I afirmen que tot està, més o menys, com estava, sense pràcticament cap conseqüència pràctica afegida, excepte qüestions operatives internes de Mataró Parc.

El document, bàsicament, li diu a la Generalitat que no pot escudar-se en el fet que Mataró Parc estigui fora del que es considera ciutat per negar-li l'ampliació, perquè això contravé la legislació espanyola i europea vigent. Atenció: no diu que no pugui negar-s'hi, només apunta que la seva no inclusió dins la Trama Urbana Consolidada (TUC) és irrellevant a l'hora de concedir un permís d'ampliació.

En relació amb aquesta voluntat de refredar la importància de la resolució, el govern municipal deixa clar que, més enllà d'aquesta última sentència, la possibilitat que el centre comercial s'ampliï és damunt la taula des que es va inaugurar el centre, l'any 2000.

En roda de premsa, aquest dimecres, la regidora d'Urbanisme, Núria Calpe (PDECat), ha assegurat que, una vegada escomesa la reparcel·lació del sector, pendent des de 1999 i que ja està prevista de dur a terme, el centre comercial podria construir 11.000 m2 al terreny (de 24.000) que queda just al costat de l'Hospital de Mataró i que és de la seva propietat.

És cert que, com que de moment la zona està –segons la consideració comercial de la Generalitat- en zona perifèrica i no "de ciutat", el centre comercial només podria instal·lar allà el que s'anomena “comerços singulars”. Però això, en realitat, és el que vol fer l'empresa de Tomàs Olivo, segons han afirmat fonts de la promotora: instal·lar-hi concessionaris de cotxes i botigues de més de 500 m2 dedicades a llar, decoració i construcció.

Llavors, on és el problema? Doncs en què General de Galeries Comercials ambiciona més, molt més: vol que es modifiqui puntualment la pastilla C1 del Pla General d’Ordenació Urbana perquè la zona verda que queda just al costat del terreny que ja posseeix, d'entre 40.000 i 50.000 m2, s'inclogui a l'operació i es pugui executar així una ampliació versió 'extended' de 30.000 m2.

És aquí on la sentència del Suprem pren sentit en la mesura que suposa un reconeixement a la promotora de Mataró Parc davant la postura de la Generalitat que, fins ara, ha intentat -com a mínim- no facilitar l'ampliació. I que ara haurà de moure fitxa, perquè si Mataró Parc presenta el projecte d'ampliació 'extended' ho tindrà una mica més difícil per negar-s'hi. Abans que res, per exemple, haurà de decidir si inclou o no el centre comercial dins la TUC.

LA IMPORTÀNCIA DE LA TUC, RELATIVA
Quina és la importància que la TUC, la Trama Urbana Consolidada, inclogui el centre comercial? Relativa. La principal conseqüència: si la Generalitat i l'Ajuntament es posessin d'acord a situar la ratlla incorporant l'actual Mataró Parc o, fins la zona verda que el centre comercial pretén ocupar, les possibilitats d'instal·lació de comerç serien més àmplies; podrien ser molt més variades en el que es refereix al tipus de botigues a acollir. I les possibilitats d'entendre's amb l'Ajuntament, que mai ha vist clar tampoc el projecte d'ampliació, més altes.

En relació amb "per on ha de passar la ratlla", la regidora Núria Calpe ha admès aquest dimarts que el govern local no té una opinió definida al respecte i que, de moment, el que ja ha fet és preguntar a l'àmbit d'Urbanisme, ubicat dins de Territori i Sostenibilitat, què pretén fer després de la sentència del Suprem. "A partir d'aquí, ja es veurà", ha comentat, a la vegada que ha recordat que el centre comercial només ha entrat per registre un projecte d'ampliació, el 2004, que va ser denegat.

SENSE MAJORIA CLARA AL PLE PER FACILITAR L'AMPLIACIÓ
De totes maneres, el gran escull que s'entreveu davant la possibilitat que el centre comercial presenti la proposta d'ampliació 'extended' és que, a escala local, una modificació puntual del Pla General d'Ordenació Urbana com la que seria necessari dur a terme hauria d'aprovar-se per majoria absoluta al ple municipal. I això xoca amb l'endimoniada composició del consistori de la capital del Maresme, amb nou grups polítics i que està governat pels onze regidors de PSC (6) i el PDECat (5).

Aquesta formació ja ha anunciat que no veu gens clara aquesta ampliació, d'igual forma que ERC (4 regidors), ICV-EUiA (1) i VoleMataró -marca local de Podem- (3), als quals caldria afegir el més que probable rebuig de la CUP (2) i Plataforma per Catalunya (1).

Els comptes, doncs, no sortirien per al PSC de David Bote, màxim valedor del projecte, perquè només podria recolzar-se en els dos regidors del PP i els tres de Ciutadans. Arribat el cas, doncs, serà necessari fer mans i mànigues per aconseguir que els socis de govern, com a mínim, se sumin a l'operació, ampliant potser l'esforç inversor en el teixit comercial del centre de la ciutat que aquest any ja preveu el Programa d'Actuació Municipal.

* Notícia escrita l'11 de gener de 2017 i publicada a la web de El Periódico de Catalunya.

dimarts, de gener 10, 2017

David Bote sobre la possible ampliació del Mataró Parc: "Si és una bona oportunitat, l'aprofitarem"*

Encara que ha calgut preguntar-li per la qüestió diverses vegades, al final l'alcalde de Mataró, David Bote, s'ha compromès aquest dimarts amb l'ampliació del centre comercial Mataró Parc sempre que no suposi un desequilibri per a la resta del comerç de la ciutat.

“Si es demostra que és una bona oportunitat per a la ciutat i no genera desequilibris, aprofitarem l'ocasió”, ha afirmat en el tradicional esmorzar d'inici d'any que ofereix als periodistes que segueixen la informació local.

D'aquesta forma Bote sortia al pas de la sentència del Tribunal Suprem difosa aquest dissabte pel diari ‘Ara’ en la qual s'especificava que la Generalitat no podia denegar el permís d'ampliació en no estar el centre comercial dins la Trama Urbana Consolidada (TUC). Donant la raó, per tant, a General de Galeries Comercials, la impulsora de Mataró Parc, que va anar als tribunals per considerar injusta la decisió de la Generalitat.

L'alcalde de Mataró creu que després de la sentència del Suprem és la Generalitat qui ha de moure peça, en primer lloc dient si modificarà el traçat de la TUC de forma que el centre comercial passi a estar dins. I si està disposada a aprovar, posteriorment, el projecte d'ampliació.

De moment, Bote ha explicat que el proper 27 de gener mantindrà una reunió amb el 'conseller' Baiget, titular d'Empresa i Coneixement, en el marc de la qual s'abordarà aquesta qüestió, entre d'altres.

A més, l'alcalde ha assegurat que, sigui com sigui, l'Ajuntament estudiarà amb detall la proposta d'ampliació que General de Galeries Comercials, la promotora de Mataró Parc, presenti. Cosa que, segons fonts municipals, encara no ha succeït.

L'única cosa a la que l'alcalde Bote s'ha compromès és a dur a terme una nova reparcel·lació de la zona C1, on està l'hospital i el centre comercial, necessària per normalitzar jurídicament la situació del sector, que la justícia va tombar l'any 2000 i que impedeix donar llicències d'obres al sector. Un escull relativament petit però real que impediria, per tant, l'ampliació del centre comercial. Cap dels últims governs municipals va fer aquest gest, que l'alcalde creu necessari.

De totes maneres, Bote ha demanat cautela en el sentit de voler entendre que amb la sentència del Suprem passa a haver-hi llum verda per a l'ampliació del Mataró Parc.

SETZE MILIONS DE VISITANTS ANUALS
Inaugurat el juny de l'any 2000 i impulsat per l'empresari andalús Tomás Olivo, el centre comercial Mataró Parc disposa com a grans baluards d'un hipermercat Alcampo de 7.000 m2, de dotze sales de cine de la xarxa Cinesa i un MediaMarkt de 1.900 m2, obert tres anys després. En total són 120.000 m2 distribuïts en 4 pisos i 3100 places de pàrquing.

Anualment passen per Mataró Parc 16 milions de visitants, dels quals només el 30% són de Mataró. La resta provenen de la resta del Maresme, dels dos Vallesos i de la zona de Girona.

L'ampliació del centre comercial, amb 30.000 m2 més, es faria en base a grans superfícies comercials del sector de la construcció, la decoració i la llar i l'automòbil.

SENSE CONTACTE AMB EL CORTE INGLÉS
Durant l'esmorzar amb els periodistes, l'alcalde David Bote ha abordat també la situació en què es troba la instal·lació al centre de la ciutat d'un altre operador comercial, El Corte Inglès, que porta anys encallada per diferents problemes urbanístics.

Bote ha explicat que l'Ajuntament segueix treballant en els diferents fronts que inclou la qüestió però que no hi ha avanços significatius i ha admès també que durant 2016 només hi ha hagut "contactes informals" amb El Corte Inglés.

* Article publicat el 10 de gener de 2017 a la web de El Periódico de Catalunya.

dimarts, de gener 03, 2017

'En el cap de...' Belén González

Em dic Belén González i sóc membre d’ETA. Vaig néixer a Beasain, a Guipúscoa, el 1956, i he participant en desenes d’accions armades contra l’adversari, l’Estat Espanyol. Vaig ser també una de les interlocutores a les converses entre nosaltres i el govern espanyol que el bisbe Uriarte va moderar, a Zurich, Suïssa, el maig de 1999. L’altra persona era en Mikel Antza. Jo ja havia estat en unes altres negociacions, les de 1989, deu anys abans, a Alger, la capital d’Algèria. De fet sóc l’única persona de l’organització que va prendre part en aquests dos intents de negociació. Van ser, però, dos moments i converses molt diferents. La principal novetat era que en les de 1999 hi havia de mediador una persona que suscitava la confiança tan nostra com dels representants del govern, cosa que sembla quasi un miracle, oi? Malgrat la duresa de la situació, el bisbe intentava promoure el diàleg entre els representants del govern i nosaltres. Sempre he valorat el paper que va intentar exercir; en un ambient gèlid tan físicament com emocionalment, ell intentava amb la seva mirada de persona bona apel·lar a la confiança entre nosaltres. Em va recordar els professors que jo tenia de petita, al col·legi...
Lamentablement tot aquell afany seu no va servir de res i molt poc després jo seria detinguda a França i començava el meu periple per les presons, que es va acabar el 2009 quan em van excarcerar per patir un càncer. Crec que persones com Uriarte haurien de seguir-hi sent per possibilitar un diàleg i una negociació política que ara sí veig que són les úniques vies per a resoldre el conflicte basc. Que hi segueix sent, no ho dubteu.

* Publicat al número de gener de 2017 de la revista Valors.

dilluns, de gener 02, 2017

La cancel•lació de la Festa al Cel i l’aprovació de pressupostos marquen ‘el primer any’ de Bote*

Després d’uns mesos de 2015 de caràcter purament institucional, el 2016 ha estat l’any en què David Bote ha assumit definitivament l’alcaldia de Mataró, políticament parlant. Cap altra fet com la cancel·lació de la Festa al Cel, anunciada el mes de juliol, exemplifica aquesta presa del timó de la ciutat per part del jove socialista que ara farà tres anys es va proposar ser alcalde de la seva ciutat.

Repassem els fets. Mesos abans de l’anunci, Bote i la part socialista del govern va dibuixar una camisa de força -un parany- al voltant de la continuïtat del festival aeri: se n’acceptava la seva continuïtat, en contra del criteri inicial expressat durant la campanya electoral, però només en el cas que s’aconseguissin 300.000 euros de finançament privat per a sufragar-ne les despeses. De bell antuvi, els socialistes sabien que això era quasi impossible perquè Mataró Parc, que l’any anterior havia aportat cent mil euros de patrocini a l’acte, ja els havia deixat clar que no repetiria l’operació. Així, el termini es va acomplir i els 300.000 euros no van arribar a aconseguir-se, com els socialistes havien previst, entre altres coses gràcies a la mala elecció de l’empresa que havia d’aixecar els fons necessaris (va haver de ser la pròpia regidora Guillén qui aconseguís quasi cent mil euros). I, tal com s’havia previst en el guió previ, Bote va fer un cop de puny sobre la taula i va liquidar la Festa al Cel, la iniciativa més agosarada del govern de CiU en l’anterior mandat, argumentant estrictes motius econòmics, tot i ser una decisió clarament política.

Això, amb el temps s’ha vist clar, va ser una decisió amb conseqüències i no exempta de risc. Així, consta que el grup municipal de CiU va arribar a plantejar-se seriosament la seva sortida del govern. I en segon lloc perquè el tancament de la Festa al Cel va provocar una tempesta dins l’extinta CDC, en ple procés de refundació, i va encendre les brases del sector menys favorable al pacte de govern, el de l’exalcalde Joan Mora, nucleat al voltant del Club Demòcrata, que va decidir llançar una operació de prendre el control sobre la secció local. Per Mora la Festa al Cel era, junt amb l’actuació respecte les preferents de Laietana, la ninets dels ulls del seu mandat, i l’excessiva displicència -a parer seu- del representant convergent en el sí del govern, l’antigament aliat seu Joaquim Fernàndez, va ser la gota que va vessar el got. En pocs mesos hem tingut la visualització d’això: Alfons Canela, 40 anys, persona propera a Mora i a Jordi Surinyach, ha estat escollit primer president del PDECat en oberta competició amb el representant de Joaquim Fernàndez, Xavier Penela, amb l’encàrrec de collar fort el PSC a l’interior del govern.

L’episodi Festa al Cel deixa clar que el govern bipartit actual tocarà a la seva fi amb el mandat: a can PDECAt tenen clar que a la propera volen recuperar l’alcaldia i a can PSC de cara al 2019 aspiren a recuperar el frame d’esquerres amb un pacte amb la tranquil·la Esquerra Republicana de Francesc Teixidó i qui sap si amb la suma d’ICV i Volem, amb revival tripartit inclòs. En aquest sentit, el discret paper dels republicans, que no han buscat establir-se com a soci preferent del govern per a mantenir la imatge de canvi que les urnes molt probablement els atorgaran el 2019, és especialment significatiu.

A banda de la cancel·lació de la Festa al Cel, tornant al balanç de 2016, l’altre gran trumfo de l’alcalde Bote –curosament auxiliat pel regidor d’Hisenda Jérez- ha estat l’aprovació de no un sinó dos pressupostos municipals, cosa que en l’anterior mandat semblava pràcticament impossible. I fer-ho a partir d’un esquema de geometria variable, repartint joc entre diferents partits, perquè l’aprovació dels comptes tan del 2016 com –sembla- del 2017 s’haurà fet en base al suport –explícit o implícit- de formacions tan dispars com PP, Ciutadans i Esquerra Republicana. Que per exemple en els comptes de 2017 coincideixen en una puja moderada de l’IBI de manera que les arques municipals comptin amb un punt més de recursos –originant així un fort paquet d’inversions per primer cop en cinc anys, de 17 milions d’euros– però cuidant-se de no molestar les classes mitjans a les quals aquests tres partits aspiren a representar.

Acomiadem 2016. Bote ja no és aquell alcalde pràcticament per carambola, al qual li ha “caigut del cel” ser l’alcalde, sinó que ara comença a manar ell. Molt en solitari, poc aconsellat, sense un relat clar a l’espera que el pla Mataró 2022 ajudi a definir-lo, encara molt a remolc de l’agenda institucional… però comença a ser ell l’alcalde.

“Estem treballant”, responen al primer pis de La Riera 48, quan es demana una valoració de l’any 2016 en termes de govern. En efecte, l’ampliació del parc tecnològic Tecnocampus amb tota una nova zona cap a Llevant que significarà omplir de contingut l’anomenat Districte Tecnocampus o la possible reobertura de les obres de la congelada en el temps Ronda Barceló són dos dels possibles temes que permeten albirar que fins i tot més enllà de Bote la ciutat ha entrat en un nou període de la seva governació, havent aconseguit les arques municipals sortir de la UCI on estaven des de 2011 i malgrat que les xifres d’atur segueixen sent espantoses, de l’ordre de deu mil persones. Definir un nou horitzó de política de promoció econòmica, cancel·lada la Festa al Cel, és, de fet, absolutament prioritari. Perquè Bote ha de demostrar que, a banda de deixar de fer, és capaç de crear noves iniciatives que portin el seu segell.

Una ciutat, també cal fer-ho notar amb contundència, que segueix sense abordar la qüestió de la immigració i les situacions de conflicte que genera, com enguany s’ha demostrat amb la sorollosa polèmica sobre un arròs amb porc al barri de Rocafonda, amb un govern pràcticament desaparegut, incapaç de fer de mitjancer entre postures antagòniques. I a la qual li costa liderar ni que sigui la zona central de la comarca, com tímidament ha volgut demostrar Bote amb l’afer de l’Hospital de Mataró aliant-se amb set altres municipis de la comarca.

El Corte Inglés, diu? Doncs “ni está ni se les espera”, per dir-ho a la manera del 23-F. Alguns entesos en la política local especulen amb la idea que, relativament aviat, el popular centre comercial es desfaci dels terrenys de Can Fàbregas i els vengui a algun promotor immobiliari, disposat a construir en una zona tan llaminera com aquesta a l’Eixample de la ciutat. Veurem si el 2017 depara alguna novetat en aquest sentit. De moment, és significatiu que Can Fàbregas i El Corte Inglés sigui un dels grans hits del canal satíric local Cansalada Viada, que en treu punta a cada moment, confirmant la comicitat de tot plegat. Que tingueu un bon any.

* Versió resumida de l'article publicat a La Riera 48 i que la primera edició de l'any d'El Tot Mataró reprodueix.

dijous, de novembre 24, 2016

I la televisió va sobreviure, també a YouTube*

La ràdio no va matar els diaris. La televisió no va matar la ràdio. I YouTube i els nous canals on veure continguts audiovisuals a través de la xarxa no mataran tampoc la televisió. Els apocalíptics, un cop més, perdran la batalla.

Seria una manera de resumir una de les idees-força que, llegint entre línies, es podria extreure del que es va dir divendres passat a la celebració del Dia Mundial de la Televisió a Catalunya, que se celebra per iniciativa de TecnoCampus Mataró-Maresme des de fa tres anys en aquest parc tecnològic on s’imparteix un Grau de Mitjans Audiovisual amb molt d’èxit pel que fa a volum d’estudiants. Una proposta que compta amb el suport del Clúster Audiovisual de Catalunya, l’Associació GrausTIC (Antic Col·legi d’Enginyers de Telecomunicacions) i la col·laboració del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Col·legi professional de l’Audiovisual de Catalunya, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, La Xarxa de Televisions Locals o la productora Lavínia.

El que dèiem al principi, però, no significa que el repte que el món televisiu té davant seu no sigui faraònic: ara mateix el consum de continguts audiovisuals a YouTube està per sobre del consum televisiu clàssic, que disminueix sobretot en les franges més joves de l’audiència. En gran part és a causa dels usos i costums dels membres de l’anomenada Generació Z, la nascuda entre 1994 i 2009, que qüestiona constantment l’autoritat, també en l’àmbit dels mitjans, i ja no es conforma en tenir-hi una comunicació bidireccional. No només això, sinó que de fet vol ser també creadora de continguts. D’aquí el fenomen dels youtubers, que va ser un dels protagonistes també de la sessió que es va allargar tot el matí de divendres a l’Auditori del Tecnocampus, amb personatges com l’actor Bruno Oro o Mel Domínguez.

Sigui com sigui, però, la televisió no sembla que tingui la mort propera. I una mostra és que el més es consumeix actualment “a la carta” és una projecció del que més es consumeix en el sistema convencional. “S’equivoquen els que proclamen que la televisió ha mort. Cal tenir en compte que allò que més es demana en l’àmbit digital és allò que triomfa en la televisió lineal, la de tota la vida”, va afirmar la consultora Elena Neira, autora de La otra pantalla. Vaja, que la “tele de tota la vida”, per entendre’ns, té més força del que pugui semblar a partir dels flaixos que genera el sector. Però per acabar-ho de complicar tot, encara un altre apunt, pels que volen donar nova vida a la televisió traslladant-hi els continguts que triomfen a Internet: “Allò que s’intenta exportar d’internet cap a la televisió, no funciona. Generalment acaba en fiasco. Cal pensar continguts diferents per cada plataforma”, va apuntar Rosa Alba Roig, de BTV.

No només d’aquest complex panorama es va parlar divendres passat a Mataró en el marc del Dia Mundial de la Televisió. També hi va haver moment per donar voltes al paper de la televisió pública, sovint atrapada en la dinàmica de la recerca de l’audiència. “Els continguts televisius no s’han de produir per un electrodomèstic sinó per a un ciutadà, al qual se li han de donar una sèrie de valors”, va argumentar Cristina Muñoz, nova responsable d’informatius no diaris de TV3, defensant la singularitat de la televisió pública, en un rol que difícilment contemplen els youtubers amb més incidència.

En definitiva: perspicàcia, intel·ligència i paciència davant els canvis que reclama una societat cada cop més líquida –a la baumaniana manera- i canviant a causa de la tecnologia. I, de fons, un plantejament exigent: la televisió també s’ha de transformar. Perquè si no, potser un dia sí que els ordinadors -amb la pantalla de YouTube encesa- hauran guanyat la partida i els apocalíptics podran proclamar la seva victòria.

* Article publica a Nuvol.com el novembre de 2016.

dilluns, de novembre 14, 2016

'En el cap de'... Iñigo Ucín*

El meu nom és Iñigo Ucín, sóc d’Azkoitia i sóc director general del grup fabricant de màquines-eina Danobatgroup, amb seu a Elgoibar i seixanta anys d’història. L’any passat vam tancar l’any amb una facturació de 260 milions d’euros, exportem el 92% de la producció i donem feina a quasi 1.300 persones, més de la meitat de le squals tenen alta qualificació –de fet un de cada tres es dedica a activitats d’investigació-. Tot això no els deu sonar de res, si no són del País Basc, però si els dic que des de l’1 d’agost sóc el màxim responsable de la corporació cooperativa Mondragón... potser la cosa ja els sonarà més. Sí, Mondragón, la gran xarxa de cooperatives vasca que ha aconseguit resistir totes les crisis hagudes i per haver.

Encara que tan la meva empresa com la corporació manegi xifres de vertigen, som una cooperativa. I reivindiquem el cooperativisme, és clar que sí, però rendible. Humilment crec que amb Danobat hem certificat que això és possible: convertir una marca d’una regió europea com el País Basc en un líder internacional del mercat que intenta conrear.

Hem de superar els tòpics sobre el món cooperatiu. I alhora Mondragón no ha de ser un hòlding a l’ús: cada empresa ha de ser sempre sobirana i propietat dels seus socis; no pot esperar que si la cosa no va bé vindrà a ser rescatada. Ni parlar-ne, precisament perquè som cooperativistes ens autoexigim al màxim. El que ha passat amb Fagor ha de ser una lliçó; no podem caure els paranys fàcils. Precisament, penso que el que toca ara es fer les coses difícils, aquelles que tenen valor afegit i que poca gent sigui capaç de fer.

Sí, aquest és el camí que m’he marcat pel nostre grup, un camí trufat d’autoexigència i de solidaritat responsable en el qual l’eficiència és també un valor en alça. Sense eficiència, apuntin-s’ho bé, no hi haurà cap empresa rentable. Autoexigència i eficiència són valors que el món cooperatiu ha d’incorporar sense recança.

* Article publicat a la revista Valors de novembre de 2016.

diumenge, de novembre 13, 2016

El tren del botellón*

Aunque fue la primera línea de tren de la Península, fundada en 1848, ahora hay quien la llama “la línea del botellón” o el tren de la fiesta. Obviamente depende del día y del momento del año, pero en general, el último convoy que sale los viernes de la plaza de Catalunya de Barcelona hacia Mataró cuando falta solamente un minuto para que sea medianoche se convierte en una especie de “vagón disco”, donde el ambiente festivo es abrumador, especialmente para los que vuelven del trabajo, que también los hay, como este diario pudo comprobar el pasado 4 de noviembre.

Algunos de los jóvenes cogen el tren en L’Hospitalet, donde tiene su inicio, y otros muchos se van incorporando hasta la estación término. Todos van cargados con las bolsas de plástico donde se han preparado la 'gasolina' que les ha de permitir aguantar cuanto más tiempo mejor -al menos hasta que puedan coger el primer tren de vuelta, que sale de la capital del Maresme a las 04.57 horas-. Y en el mismo tren empiezan a beber, sin tapujos, y hacer sonar sus teléfonos móviles provocando la perplejidad de los usuarios que no forman parte de la fiesta.

PEREGRINACIÓN ETÍLICA
Al llegar a su destino, desde la plaza que hay delante de la estación, los pasajeros se dirigen en peregrinación durante unos mil metros hasta la zona del polígono del Pla d’en Boet, donde se concentra la oferta de discotecas y el establecimiento Cocoa, la estrella de la noche en Mataró, con capacidad para 4.824 personas. Se calcula que un viernes pueden concentrarse en la zona donde está Cocoa hasta 10.000 personas, muchas de ellas menores, puesto que ese es el día en que la discoteca permite entrar a menores de 16 años.

Los vecinos reciben la procesión nocturna con resignación, aunque también los hay indignados. Un joven que prefiere no dar su nombre y que residía en el barrio hasta hace dos años comenta que sí, que era habitual ver a los chicos llegados en tren consumiendo gran cantidad de alcohol, no ya en la zona de discotecas, sino en los alrededores del Clos Arqueològic de Torre Llauder, un recinto que alberga restos romanos y que se supone tranquilo. “En sus inmediaciones, que tocan con los pisos del final de la calle de Castaños, el ruido de los jóvenes molestaba a los vecinos, que algún día amenazaban con hacerles callar por las malas. Pero eran muy jóvenes, ¿qué les vas a hacer?”, recuerda este testimonio.

ACTOS DE VANDALISMO
Remedios Merchán, presidenta de la asociación de vecinos del Pla d’en Boet, confirma la vigencia del fenómeno y relata un panorama desolador. “Los sábados por la mañana y los domingos el barrio aparece hecho un asco. Es un continuo. Cada semana lo mismo; a las 6 o las 7 de la mañana aún te encuentras jóvenes que regresan de las discotecas”, afirma. Merchán asegura que, si bien la mayoría de ellos se comportan civilizadamente, en algunos momentos también ha habido incidentes como pedradas contra algún comercio: “Lo que la mayoría de la gente del barrio sufre son los ruidos de esta romería, a partir de la una de la noche cada viernes y sábado. ¡Estamos hartos!”.

La presidenta de la asociación de vecinos del barrio apunta dos elementos que preocupan especialmente a la entidad que preside: la repercusión que el botellón tiene en el barrio para los vecinos y la imagen que se proyecta hacia el exterior los fines de semana. “Este es un problema de ciudad pero lo sufrimos solamente en el Pla d’en Boet y en los alrededores, porque no queda ningún espacio público del barrio sin afectación”, denuncia.

Los vecinos exigen generar una oferta de ocio alternativa en la ciudad, el ayuntamiento asegura que trabaja en un Pla de Ocio La asociación tambien critica la normalidad con que se vive la ingesta desenfrenada de alcohol por parte de los jóvenes, que cada vez son más jóvenes. “Desde el ayuntamiento nos dicen que sí, que intentarán limpiar más, y que están estudiando cómo poner fin al problema. Sabemos que es de difícil solución y de hecho creemos que lo que habría que hacer es generar una alternativa de ocio en la ciudad”, concluye la presidenta.

El asunto es de la preocupación del consistorio. La concejal de Vía Pública, Núria Moreno, explica que muy pronto el gobierno municipal presentará un plan de ocio nocturno para intentar atajar la situación. Este plan tendrá -asegura- "un enfoque integral que incluirá medidas en el ámbito de la seguridad, la limpieza de la via pública, la intervención preventiva en jóvenes así como la coordinación con los centros de ocio nocturna y RENFE" .

Faltará ver si la actuación municipal será suficiente como porque la línea R1 recupere los viernes y sábados por la noche su nombre original.

* Article publicat el dissabte 12 de novembre a El Periódico de Catalunya.

dilluns, d’octubre 24, 2016

Abdesamad El Bakali (A l'Ouahda): "Em dol que Rocafonda sempre surti en negatiu"

“La mesquita hauria de ser un espai públic”, apunta abans de començar l'entrevista en si, deixant anar el primer titular. És Abdesamad El Bakali, president de l'associació cultural A l'Ouahda, l'entitat que agrupa els musulmans del barri de Rocafonda de Mataró, un dels que més immigració té a la ciutat (19,59% dels seus habitants són nascuts fora d'Espanya). Educador social, a les últimes eleccions de l'entitat El Bakali es va imposar a la candidatura més conservadora i representa un islam modern, europeu, disposat a afrontar els reptes que sorgeixin. Duem a terme l'entrevista a la pròpia mesquita, ubicada a l'interior d'un local llogat a l'empresa municipal PUMSA que se situa al polígon de Mata-Rocafonda, allunyada del barri uns centenars de metres. Desplaçar-la fora de la trama urbana va ser la solució salomònica a la qual es va arribar catorze anys enrere, quan les guspires van estar a punt de saltar davant la possibilitat de construir una mesquita com a tal al barri. Una solució que es va aplicar també a les dues altres grans mesquites que hi ha a la ciutat –la d'Annour i la de Masjid Bilal-, situades totes dues en un altre polígon, el de Pla d’en Boet. En relació amb això, és ell qui formula la primera pregunta. En perfecte català, es pregunta: “per què els centres de culte islàmics estan fora del nucli urbà, en polígons industrials?”.

--Comencem per aquí. Quinze anys després d'aquella situació, ¿creu la comunitat musulmana de Mataró que les mesquites han de seguir en polígons industrials?

--A nivell de possibles problemes de convivència, de soroll, de complir la normativa municipal… aquí estem bé. Però clar, el lloc natural d'una mesquita és el barri. Per evitar els possibles problemes de convivència, de soroll, d'aglomeracions… es va optar per aquesta ubicació, però la nostra forma d'entendre la religió, que consisteix a resar cinc vegades al dia en un espai obert, on tenen cabuda homes, dones i nens… no crec que sigui correcte que la mesquita estigui allunyada del barri, de la ciutat. Aquesta religió, com totes, s'ha de viure al carrer, compartint, fent el bé… si jo pogués escollir, escolliria el barri. Complint les normes i les normatives, evidentment.

--¿Concretament la comunitat musulmana de Rocafonda s'ha sentit arraconada, pel fet d'estar en aquest espai, apartat del barri?

--Sí, cal tenir en compte que teòricament estàvem aquí de forma temporal. I la nostra gent, que ha evolucionat en aquest temps, potser llavors no tenia el nivell cultural com per oposar-se a una decisió així. Ara, una mica la sensació de “us hem deixat aquí” sí que existeix… La mesquita està oberta per als veïns; de fet fem activitat religiosa però també cultural i lúdica… fem trobades, fem reunions… però bo, la situació de moment és aquesta.

--Llavors d'aquí a 30 anys, ¿vostè creu que podrem veure una mesquita al barri, tingui forma de mesquita o no?

--M'agradaria perquè és clar que a nivell legal no hi ha cap conflicte. La normativa d'Afers Religiosos de la Generalitat no diu que la mesquita hagi d'estar en un polígon o a deu quilòmetres del nucli urbà. En trenta anys hi haurà unes generacions molt més adaptades; seran generacions que hauran nascut aquí completament. Tenen una altra forma de veure la religió i practicar-la. Espero que tot això contribueixi al bé social del barri i de la ciutat.

--Per desfer malentesos. A vegades es diu que governs com el del Marroc paga els imams perquè vinguin a difondre un determinat missatge a les mesquites.

--No tenim cap relació amb el govern del Marroc ni cap altre. Perquè entre altres coses la gent que ve aquí principalment són marroquins però també de Mali, de Gàmbia, de Senegal. També musulmans d'aquí, catalans, o d'Amèrica Llatina. O de Rússia i Bielorússia. La mesquita no pot ser d'una sola nacionalitat; al revés, és de tots i hauria de ser, a més, un espai públic, oberta també als no musulmans. De forma que la gent que hagi sentit coses de nosaltres que no entengui pugui venir i preguntar-nos-les. Això va passar amb el xaval del barri que van detenir en una operació “antiterrorista”. Qualsevol es posa a dubtar del seu veí; de fet és normal, té dret a dubtar de l'altre.

--En el cas de la mesquita de Rocafonda, ¿qui és l'imam i d'on surt?

--En el nostre cas ni cobra, és un voluntari, una persona que fa vint anys que viu al barri, té fills aquí, i té encomanada aquesta funció. Però normalment és un treballador de l'entitat, una persona a qui se li paga per fer aquesta funció. Però en qualsevol cas no és l'imà qui marca les línies cap on ha d'anar l'entitat; és al revés, és la junta qui mana i la responsable del missatge religiós que s'emet aquí. Si fem un acte públic, com l'aniversari del Racó de la Pau, l'imà fa una pregària però qui fa el discurs públic sóc jo.

--¿Quin tipus de missatge intenten vostès llançar des de la mesquita?

--Respecte moltes coses que passen al barri nosaltres donem un missatge de respecte, de convivència, d'ajudar, de col·laborar en coses que no són religioses. L'altre dia se'ns demanava difondre el missatge perquè la nostra gent participés a la marxa de l'Alzheimer; doncs això es va dir des de la cadira de l'imà, lligant-ho amb els textos religiosos que es llegeixen. El missatge aquí està enfocat en el sentit de la cohesió social i la convivència. Tot allò que és bo per a la ciutat és bo per a nosaltres i tot el dolent també ens afecta. La religió ha de ser una part mínima de la nostra vida al barri. El verdader musulmà sempre ha de contribuir al bé de la seva societat, independentment de si és totalment cristiana, musulmana o barreja. Per això sempre es parla de les bones obres i es demana que la persona estigui en positiu a la seva societat.

--Arran de la polèmica de fa un mes, sobre la paella que alguns comerciants del barri van impulsar i van decidir fer amb porc, tot i sabent que això impedia que el col·lectiu musulmà hi assistís. És un fet anecdòtic? O reflecteix un malestar latent al barri?

--Per això de la paella nosaltres no ens sentim al·ludits. Primer perquè qui ho va organitzar no és ni una entitat, de fet no sé quin interès tenen. Nosaltres vam dir que ens era igual, que si volien, ho fessin… amb porc o amb percebe. Ara, clar, si tu fas una paella popular al barri, entenc que està obert a tothom. I ells saben que nosaltres tenim unes necessitats a nivell de gastronomia; si jo et convido a casa meva, faré que et trobis a gust. Això és el que no detectem. Hi havia una intenció de celebrar alguna cosa; molt bé, però no era ni amb voluntat popular ni "de barri". Nosaltres el que demanem és que si es fan coses amb vocació popular es facin d'una forma que respecti la cohesió del barri. L'associació de veïns ja va comentar la seva postura i nosaltres estem d'acord amb ells. Em sembla que l'Associació de Veïns ha estat la veu del barri; no és d'un partit polític, no és d'una ideologia concreta. Dins hi ha molts sensibilitats. Jo crec que aquest és el model que hem de seguir. Nosaltres estem al barri amb la intenció de facilitar la cohesió del barri, de que tothom hi estigui a gust.

--Però llavors, què interpreta vostè que és el que va passar?

--Nosaltres ni hi vam anar ni se'ns hi va convidar. L'any passat es va fer una paella al Palau i no hi va haver cap problema. Si es fa una cosa privada, ningú es queixarà, òbviament, però si penges cartells a tot el barri d'“arrossada popular” però resulta que al final no és ni popular ni cívica... Jo el que pregunto és: ¿de qui ha estat la idea de crear aquest conflicte? No sé si hi ha un interès polític o què… Però a nosaltres no ens agrada pel que implica respecte la imatge del barri, perquè com sabeu, va sortir per totes bandes… ¡em van trucar fins i tot d'Antena 3! Que surti una cosa negativa del barri, no ens agrada. A mi em dol que Rocafonda sempre surti en negatiu. M'agradaria que sortís perquè un alumne ha tret bones notes o perquè una persona ha fet una acció social. I que això sigui el que tingui ressò mediàtic. Però desgraciadament, sempre surten les coses negatives, de forma exagerada.

Sobre la paella, espero que no torni a passar. La gent és lliure de fer el que vulgui però no ens agrada que es facin activitats així al barri; m'agradaria que es fessin actes no per a posar llenya al foc sinó per a unir, per millorar, perquè el barri té moltes carències en l'àmbit educatiu, social, d'oci… ¿Si és quelcom anecdòtic? Jo només porto set anys a Mataró... però per a mi hi ha una bona convivència; a més hi ha una línia d'entitats del barri que treballa en la dirección de convivència, de bon veïnatge, de cohesió social. Aquestes coses són molt aïllades. El barri és molt conflictiu, hi ha molts problemes però el que hem de fer no és amagar el cap sinó sortir, afrontar-los i treballar junts.

--¿Ha de ser aquest, el punt de trobada entre els uns i els altres, per superar aquest enfrontament?

--És que és la nostra obligació. No pot ser una altra. Jo a la mesquita hi passo mitja hora al dia i les 23 i mitja restants al barri. Per això, el missatge nostre a la nostra gent és que s'impliqui al barri. A la gent no li importa la meva religiositat, no l'afecta, però el treball que pugui fer al barri, sí. El treball a fer cal fer-se al barri, no a la mesquita, per entendre'ns.

--¿En tot cas, quins creu que són els principals problemes del barri?

--Doncs per exemple l'absència d'espais d'oci, en un barri amb molts pisos de quatre o cinc plantes. Rocafonda només té un parc, inaugurat recentment. I després hi ha un parell de placetes. I el barri està molt poblat, amb molts nens. També hi ha molta atur, molta delinqüència i ara, per exemple, les últimes estadístiques diuen que al barri hi ha moltes màfies d'ocupació de pisos. Això ens afecta també als musulmans. Jo mateix tinc por, ¡clar que sí! Els Mossos i la Generalitat i les autoritats en general han de posar-se a treballar per resoldre aquesta problemàtica, perquè no volem aquesta imatge per al barri. A nivell educatiu, per exemple, tenim molt fracàs escolar. El fracàs escolar, per exemple. Genera moltes altres coses: delinqüència, maltractaments, drogues… I això repercuteix a nivell social: cada família té un drama però també de cara a la societat perquè aquest fill que ha fracassat a mi m'acabarà afectant, perquè al final pot ser que em robi el cotxe. Hem de posar-nos a treballar. Tot això, vulguis o no, afecta el barri. Surt molta informació i si no afrontes els problemes, acaben podrint-se. Si ho deixem, demà pot ser molt car i molt costós. Cal ajudar al govern de torn i és per això que nosaltres com a entitat li donem el nostre suport.

--¿Quina valoració feu del paper de l'anterior govern municipal i de l'actual?

--Jo crec que el barri necessita una atenció bastant especial. Hi ha problemes molt de fons que exigeixen posar-se a treballar ja. A nivell d'espai hi ha problemes; hi ha molt soroll. Aquí cal un poliesportiu, segur. Em sembla que és l'únic barri de la ciutat que no té poliesportiu. Ara es parla també de fer un institut; no sé si és el més necessari perquè tampoc tenim una visió de la ciutat com la que té el govern municipal.

--En termes de convivència, es diu que els magribins teniu un altre tipus d'ús de l'espai públic, molt més intensiu que els autòctons. ¿La comunitat va entenent que cal canviar certs comportaments?

--Sí, però també penso que cada dia això va a menys. Les generacions de joves que van creixent estan cada vegada més conscienciats. Nosaltres, en Ramadà, posem cartells al barri perquè la gent no faci soroll; que jo faci Ramadà no vol dir que Maria o Joan hagin de fer el Ramadà amb mi. També fem brigades, a la sortida de les pregàries, perquè quan acabin la gent no es quedi xerrant sinó que marxi a casa… però jo crec que és una qüestió cultural i que d'aquí a un temps desapareixerà totalment. I bo, jo sempre dic que si hi ha algú que no respecta la normativa, doncs es truca la policia. Sigui d'on sigui la persona a qui es denunciï. A les 3 del matí no es pot molestar els veïns. I ja està. Trucar la policia per denunciar algú que fa soroll, no és ser racista. A mi també em molesten a vegades els veïns! Aquest passat Ramadà, part de la gent que es va queixar a la policia per sorolls eren musulmans...


--Respecte a la persona que va ser detinguda el desembre passat acusada de voler dur a terme atemptats gihadistes. Què saben d'ell?

--No tinc massa informació al respecte. Jo no el conec i els companys que fa més temps que són aquí em van dir que no venia per la mesquita. Però vaja, era algú que sembla que tenia problemes psicològics; res a veure amb la religió. El que sí em va arribar, abans de l'estiu, és que al final la cosa va quedar en res i que estaven pendents de deixar-lo en llibertat. Clar, és que el que el ministre de l'Interior va dir era molt fort, que estava a punt d'atemptar i el noi pel que jo sé ¡no era capaç ni de sostenir-se en peu! Molts d'aquests temes generen un gran ressò mediàtic però després queden en res. Jo crec que hi ha un interès a inflar temes com aquest. Som els primers que, quan hi ha un atemptat, el condemnem. ¡Sempre que hi ha un atemptant gihadista moren musulmans! Per a mi els autors d'aquests atemptats són criminals, s'anomenin com s'anomenin. El que passa és que Rocafonda ja ha quedat embrutida, mediàticament… la gent comença a dubtar de tothom. L'única recepta és el dia a dia, perquè la gent es coneix, comparteix escola, barri, va al mateix mercat… La gent és molt més oberta del que algú pugui pensar.

* Entrevista feta a la mesquita de Rocafonda i publicada a l'edició de Mataró de El Periódico de Catalunya.

divendres, d’octubre 14, 2016

Nova etapa al Cafè de Mar i #PolifoniaVasca



















Hem iniciat una nova etapa de Clack al Cafè de Mar de Mataró, després de cinc anys amb l'oficina a l'espai cultural El Públic. Ho fem en el marc del projecte de viver d'empreses d'economia social i cooperativa que impulsa la Fundació Cooperadors de Mataró -constituïda per Unió de Cooperadors i l'Ajuntament de Mataró- en el qual ens hem pogut acollir ara que juntament amb la Georgina Altarriba, l'Eloi Aymerich i l'Ariadna Vázquez hem iniciat un nou camí com a socis conjunts de Clack, que fins ara era una entitat cultural sense afany de lucre.


Dimarts passat es va fer la inauguració oficial del viver, amb presència de la regidora de Promoció Econòmica i Innovació, Dolors Guillén, en un acte on vaig participar en nom de Clack -formalment sóc el president de la cooperativa- i on també hi eren els companys Ricardo Yébenes (B-Swim SCCL), Joan Martínez (Facto Assessors SCCL) i Marcel Vilarós (Plataforma Blanc i Negre).

Portem, de fet, ja un parell llarg de mesos treballant al Cafè de Mar, un espai que és la seu actual de la Fundació Cooperadors de Mataró i on, temps enrera, va estar situada una de les cooperatives més antigues de Catalunya, la cooperativa de pescadors de consum La Marítima (1867). I de moment podem dir que hi treballem molt bé. De fet, gràcies a la tranquil·litat que ens ofereix aquest nou espai hem pogut enllestir en un temps relativament ràpid el documental en el que fa mig any estem immersos, titular Polifonia Basca i que aquest diumenge dia 16 s'estrena al segon canal d'Euskal Telebista (per això uso la V al hashtag; #PolifoníaVasca). De moment n'han parlat el diari Deia, al programa Boulevard de Ràdio Euskadi i a la pròpia ETB

Aquests dies, fent-ne la promoció, me n'he adonat que deu ser el primer documental pensat i treballat des de Clack que no té res a veure amb el nostre territori, amb Mataró i el Maresme. Tots els anteriors que havíem pensat i treballat des de la productora -Cançons a la vora del pop, 165 Regent Street, Desmuntant Laietana- tenien alguna cosa a veure amb Mataró. En aquesta ocasió no i això deu voler dir que obrim noves perspectives i ens atrevim amb altres coses. Espero que us interessi tant com a nosaltres ens han interessat fer-lo. De moment, aquí teniu el tràiler.