De ‘El Maresme’ a ’set30maresme’

Bones notícies en el camp de la comunicació comarcal a casa nostra. L’exalcalde d’Argentona Pep Masó prepara un setmanari de pagament que sortirà a la llum el 20 d’abril i que portarà per títol set30maresme. Segur que només en veure el nom, a en Manuel Cuyàs, en Manuel Cusachs, l’Enric Serra, la Teresa Carreras, en Joan Catà... tota la colla de periodistes de la comarcal –me’n deixo molts- que van fer possible, a finals dels setanta i fins a principis dels vuitanta, la revista El Maresme, se’ls encendran els ulls. Serà també de pagament, setmanal i amb horitzó maresmenc. Com llavors. Ara amb l’afegit d’una plataforma digital indispensable quan les notícies arriben abans per Twitter que per veure-les impreses.

Bones notícies perquè el projecte reenceta una línia de publicacions de gran qualitat fetes a la capital de la comarca -El Maresme, Mataróescrit, MataróReport...- que havia quedat orfe des de la desaparició de la històrica edició maresmenca de El Punt, malgrat la meritòria tasca dels gratuïts i la forta corresponsalia que manté El Punt Avui. I bones notícies perquè hi haurà una colla de periodistes i fotògrafs –Xavi Amat, Lluís Martínez, Anna Gual, Albert Calls, Olga Boix i Marc Duran- que li donaran consistència, titulars amb grapa i imatges ben il·lustratives del que vagi passant. No en tinc cap dubte.

Més comunicació és més cohesió, més cultura, més educació. Ens fa falta tot això i més. Gent que arrisqui i prengui compromís. Endavant, 730Maresme.

* Publicat a El Punt Avui.

Què pensa Dani Ramírez sobre la confiança?

És un d’aquells rostres amb qui la gent empatitza, tot i que la majoria dels que el veuen cada dia no el coneixen personalment de res. Nascut a Terrassa el 1969 tot i que actualment viu a Sant Vicenç de Montalt, es va llicenciar en Educació Física malgrat haver començat a estudiar Física. De petit ja li apassionaven les tempestes, les nevades... i quan li preguntaven què volia ser, deia que pagès: volia estar envoltat de natura. També li va ballar pel cap la idea de fer-se bomber i, quan va començar la carrera, va començar fort amb els esports. Finalment va trobar el mix perfecte en la meteorologia. Va començar a La Vanguardia i paral·lelament a Catalunya Ràdio. A TV3 va començar-hi amb una beca, l’any 1991, i després d’una convocatòria d’oposicions públiques, va estar fent substitucions fins l’any 2003, quan va començar a treballar-hi regularment. “Quan no estic a la feina no treballo, però gairebé sempre penso en el temps: mirant núvols o fent fotografies. Combino molt la meteorologia amb la muntanya: excursionisme, bicicleta o córrer; i amb el mar. També em capbusso amb les ulleres per mirar els peixos sota l’aigua o vaig a gaudir del bosc. Tot el que estigui relacionat amb la natura la veritat és que m’agrada molt”.

La seva feina no seria possible sense una certa confiança amb el teleespectador, perquè la previsió del temps no deixa de ser una previsió, una visió anticipada. “La meteorologia és una ciència no exacta; és probabilística. No l’encertem sempre perquè intentem preveure el futur i... qui sap què passarà demà?”, apunta, raonadament. La seva feina, reclama Ramírez, és orientar la ciutadania: “Veiem més o menys cap on van les coses, fem pronòstics... sabent que no l’encertarem mai del tot. El que són temperatures i vent ho endevinem bé, però les precipitacions... sovint ens deixen en evidència”. En aquesta relació amor-odi que l’audiència estableix amb els homes del temps, el meteoròleg de TV3 fa un punt i a part: “Hi ha moments en què la gent ha de confiar en la previsió perquè hi pot haver fenòmens perillosos. Aquí tan sols hi ha tres dies perillosos l’any, però aquells dies necessitem que la gent ens cregui; s’hi juguen la vida”.

Més enllà de la seva feina, en Dani Ramírez creu que la confiança és un valor a cultivar: “No el podem deixar enrera, hem d’estar predisposats a donar la mà moltes vegades encara que no et donin res a canvi. Cal tenir confiança amb les persones però també amb valors més eteris com l’amor o la salut... que determinen la nostra felicitat”.

* Retrat de Dani Ramírez publicat a la revista Valors [web] del mes de març.

Contra l’atur, ens cal més dinamisme laboral*

El món, des d’un punt de vista econòmic, ha canviat molt els últims anys; és més dinàmic, hi ha més competència i més interconnexió. Davant d’això, les empreses de casa nostra s’han hagut d’espavilar. Se n’han creat moltes de noves que han generat nous filons d’ocupació, però les que ja hi eren han hagut de reconvertir-se. Una de les estratègies clàssiques ha consistit en deslocalitzar part de la seva producció. Això ha provocat, sovint, haver d’acomiadar bona part de la plantilla, però ha permès mantenir la resta dels treballadors. Ara, amb la crisi, la situació es repeteix afectant tan les empreses noves com les velles: cal estalviar costos i obtenir més ingressos. En molts casos, la decisió ha estat retallar, de nou, plantilles –excepte en casos on s’ha acordat cobrar menys o deixar de cobrar un temps–. I per això ens trobem on som, amb un atur inaguantable.

Davant d’això, cal prendre mesures contundents que condueixin a la creació de nous llocs de treball. I això és el que pretén el nou govern espanyol a través de la controvertida reforma laboral, a partir d’una idea que a priori pot semblar contradictòria: abaratir l’acomiadament. Així perquè un empresari contracti més persones, la millor manera és que pugui acomiadar de forma més senzilla i barata? Potser sí. Els empresaris, com tothom, estan acoquinats davant la situació econòmica. Diuen que els acomiadaments són massa cars i que això constitueix un fre a l’hora de contractar personal, que no s’hi veuen en cor per allò de: “I si va malament?”. En molts casos em consta que és cert. Però és clar, fent això degradem els drets laborals tal com els hem entès fins ara. Com ho podem equilibrar? Amb unes polítiques d’ocupació molt més fortes que les actuals, per exemple en la ràtio de persones que atenen aturats: ara hi ha un orientador per a cada dos mil casos; la xifra hauria de baixar a vint. O que incentivin a treballar mitja jornada, perquè només així una gran part de dones poden trobar una feina que conciliï amb la seva tasca com a mares. És la flexiseguretat que s’aplica a Dinamarca i que funciona. Allà l’acomiadament és gratuït, però la taxa d’atur és molt baixa (7,9 per cent aquest gener) perquè s’apliquen aquestes mesures. L’equació és possible: mínim cost d’acomiadament, màxima ajuda pública a trobar feina igual a mínima taxa d’atur. No sé si podem aplicar el model a casa nostra, però hem de tendir-hi: ens cal un major dinamisme laboral completat amb una forta aposta pública per ajudar els individus a tornar-se a enganxar a la xarxa quan perdin una feina. És una de les dues opcions per reduir l’atur. L’altra és que, tots aquells assalariats que puguin, es passin a l’altra banda i generin les seves pròpies empreses. Però si no ens hi veiem en cor, per començar hem de jugar les regles d’un mercat que necessita més flexibilitat. No hi ha volta de full.

* Article publicat a la revista Valors [web] el mes de març.

Aquest març a 'Valors', ciència i ètica amb Moisès Broggi

Ha estat una notícia que ha caigut com una gerra d’aigua freda. Just l’endemà que expliqués satisfet davant dels mitjans de comunicació que per fi podia dormir estirat, passejar i fer vida normal, Eufemio Garcia, de 57 anys i el primer català amb un cor artificial, moria per una arítmia. Malgrat el fatídic desenllaç els metges han defensat aquest avenç científic i asseguren que els cors artificials poden ajudar a allargar la vida d’aquells malalts que no poden ser trasplantats. I és que encara que la investigació científica també comporta saber acceptar els errors, aquesta generalment significa progrés, és a dir, un pas més en la millora de les condicions de vida de la Humanitat. Ara bé, no sempre la ciència s’ha fet servir per construir el bé. Descobriments com l’energia atòmica, entre molts altres invencions científiques, ens recorden contínuament la cara i la creu d’aquesta. El metge i poeta, Oliver W. Holmes, deia: “La ciència és un magnífic mobiliari pel pis superior de l’home, sempre que a la planta baixa hi hagi sentit comú”. Catalunya és el desè país en excel·lència científica d’Europa i líder en investigació a l’Estat espanyol. Però també som un país capdavanter en la reflexió ètica-científica, perquè al mateix ritme que avança la ciència hem de replantejar-nos els límits del progrés i augmentar el nostre grau de responsabilitat respecte l’ús dels nous coneixements. Per parlar d’aquest tema comptem amb quatre dels principals experts en el camp de la bioètica i la investigació científica de Catalunya: Margarita Bofarull, presidenta de l’Institut Borja de Bioètica; Jordi Camí, director general del Parc d’Investigació Biomèdica de Barcelona (PRBB) i de la Fundació Pasqual Maragall; Xavier Estivill, expert internacional en genètica i director del Centre de Genètica Mèdica i Molecular de l’Institut de Recerca Oncològica; i, com a convidat d’honor, el doctor Moisès Broggi, de 103 anys, que ens ofereix les seves reflexions.

· Broggi ha estat també l'entrevistat del darrer Valors a peu de carrer, emès aquest cap de setmana a Ràdio Estel [aquí].

El soul maresmenc demostra la seva vitalitat en una càlida nit a El Públic*

Actuació de Goodtime a dalt i de JM&I Soul a sota.

El cafè cultural El Públic [web] ha acollit aquest diumenge dia 11 el concert més multitudinari dels que aquest espai ha programat en el marc del Músiques Tranquil·les [web] de la Casa de la Música Popular. Una vuitantena de persones han destinat el seu diumenge al vespre a escoltar dues propostes de la comarca amb un punt en comú ben clar: música soul en acústic.

Els JM&I Soul [MySpace], d’Arenys de Mar, han apostat per un repertori basat en versions. La banda l’integraven el seu líder, Jordi Morales, que a més de cantar tocava tan el contrabaix com el baix elèctric, i Joan Hernández, a la guitarra acústica, i ha rebut la inesperada col·laboració del saxofonista argentoní Nil Villà. Tot plegat ha fet entrar en calor els assistents, que han arribat al punt àlgid de la nit –l’actuació dels Goodtime [MySpace]- amb les orelles ben obertes.

A mig camí entre el blues, el jazz i el soul i amb un repertori amb temes propis i genuïns, els quatre components de la banda han regalat al públic una nit plena de delicadesa i solvència: la veu avellutada d’Adrià Sivilla, els riffs elegants de Jordi Esquerra, el subtil treball al baix de Joan González i la matisada bateria de Txiki Llorella ha enamorat literalment la concurrència, que no els ha deixat de l’escenari sense repetir un dels temes: Summer memories. Com apuntava un dels millors temes interpretats durant la vetllada, See you soon, ens veiem aviat, Goodtime. Per si la retrobada s'allarga, però, no patiu perquè avui han anunciat que, ben aviat, els podrem recuperar en qualsevol moment amb la maqueta que estan gravant i que es podrà descarregar gratuïtament des de la xarxa.

* Crònica que he escrit del concert d'aquest vespre a El Públic de JM&I Soul i Goodtime, dins el Músiques Tranquil·les.

Marc Parrot s’amaga darrera de les ‘Ombres de plata’ a la sala Clap*

Marc Parrot durant l'actuació a la sala Clap, en què dominava la pantalla on es projectaven les escenes cinematogràfiques. Foto: J.S.

Davant un públic madur, poc habitual en els concerts de música moderna que es fan a la ciutat, que arribava a la norantena de persones, el singular Marc Parrot [web] va presentar a la sala Clap, divendres dia 9, un dels espectacles més especials -probablement el més singular- que s'hauran pogut veure en aquest setè Músiques Tranquil·les [web] que ja ha encetat la recta final: Ombres de plata. Una peça curta, de 50 minuts de durada, en què Marc Parrot es deixa veure molt poc i són, en canvi, les imatges mudes de Segundo Chomón, nascut a Teruel el 1871 i considerat un dels pioners del cinema al nivell de Lumière o Méliès, les que omplen l'escenari i provoquen el somriure de l'assistent per la seva comicitat. La música en directe de Marc Parrot, acompanyat de Joan Anton Mas a la bateria i percussions i Dani Ferrer als teclats, trompa i veu, ha estat òbviament creada expressament per a l'ocasió, i segurament el més definitori que se'n pot dir és que cadascuna de les cançons ens submergeix en un món diferent de l'anterior.

Ombres de plata -el títol es refereix a les imatges de nitrat de plata- és una proposta de marcat caràcter poètic a mig camí entre la música i el cinema, d'un caire molt experimental i que ha comptat per això amb el suport de la Filmoteca de Catalunya. Que es va estrenar, per cert, el 30 de juny de l'any passat a Tiana, molt a prop d'on va tenir lloc el concert de divendres. Aquell dia, ningú va sortir divendres del Clap amb la sensació de decepció, tot al contrari: s'intuïa satisfacció per veure la capacitat d'imaginació i d'elocubració que segueix demostrant Marc Parrot, i això que ja ha tocat gairebé tots els papers de l'auca pel que fa al planeta musical. Per molts anys i per moltes noves aventures musicals, Marc Parrot!.

* Crònica escrita per al Diaridelamusica.com arran del concert de Marc Parrot, divendres dia 9, a la sala Clap de Mataró.

Josep Masabeu, un alè de vida enmig del Raval*

En Yulius, un dominicà exusuari del centre, conversant amb Josep Masabeu. Foto: Braval.

Passejar-se per les instal·lacions de Braval, al barri del Raval de Barcelona, tocant al carrer de la Cera, aixeca l’esperit. és una visita que et serveix per comprendre perquè les zones depauperades de les nostres ciutats no s’ensorren del tot enmig d’aquesta crisi. Simplement perquè hi ha gent que hi segueix creient, apostant-hi, mullant-se. No és l’única entitat del barri que es dedica a l’acolliment de joves sinó que el seu màxim responsable, en Josep Masabeu, es dedica a recordar abans que hi ha una trentena d’associacions fent més o menys el mateix. Potser allò que la diferencia és l’esquer usat per estirar nanos cap al centre: l’esport. Alhora aquest ham és la forma de comprometre’ls; jugar el partit que toqui el cap de setmana és el premi que s’obté si es fa tot el que cal durant la setmana. De retruc, això fa implicar els pares de les criatures, el 75 per cent de les quals d’origen immigrant. És la manera de ser exigents alhora que generosos, no fos cas que una excessiva candidesa en la voluntat d’ajudar acabés actuant d’anestesiant entre els qui reben l’ajuda.

El projecte, nascut a redós de l’església de Montalegre, pretén promoure la cohesió social, lluitar contra la marginació, prevenir l’exclusió social de la joventut i facilitar la incorporació de la població immigrant a la nostra societat. Acull a tothom sense exclusió, amb menuts i joves provinents d’una trentena de països i nou religions diferents. Per a fer-ho possible, una maquinària humana espectacular s’ha posat en marxa des de fa ara catorze anys. Masabeu quantifica aquesta aportació generosa no en número de voluntaris sinó en milers d’hores dedicades. I vist així, la tasca només pot respondre a un adjectiu: colossal.

Josep Masabeu, que aquest any complirà sis dècades de vida, és una d’aquelles persones que sense conèixer-les massa ja saps que els pots considerar proper a tu. En què s’imposa la cordialitat absoluta des del moment u. Ell és d’ofici pedagog, doctorat per la Universitat de Barcelona. Tot i haver nascut a Sabadell, ha passat 27 anys de la seva vida a Girona, a l’escola Bell-lloc. El 1998, però, quan l’onada migratòria ja representava el 10 per cent de la població del Raval barceloní, va venir a raure aquí davant la petició de l’església de Montalegre, confiada a l'Opus Dei el 1967, de prendre mesures per gestionar l’enorme canvi que començava a viure la zona. Com que sempre s’ha sentit atret per les problemàtiques socials, es va apuntar al bombardeig.

Totes les seves experiències en aquest camp les ha posat blanc sobre negre en un llibre -La República del Raval. Eines de cohesió social- presentat pel president Pujol i prologat per Núria Gispert, expresidenta de Càritas, una de les còmplices en aquesta operació. No és l’única, ni molt menys. La seva capacitat de generar xarxa, al contrari, és el que li ha permès anar sumant graons a aquesta obra titànica que ja és Braval.

Què hi fa aquest cristià nascut a Sabadell en ple centre del Raval barceloní, on avui la immigració ja representa el 48 per cent de la població? Per què viu i es desviu per a tirar endavant Braval? Respon amb senzillesa i profunditat alhora: "és evident que si tu creus, si tens fe, saps que aquesta creença s’ha de fer vida en fets concrets. T’has d’arremangar. Cadascú fa el que pot i jo m’he trobat ara i aquí fent aquesta tasca".

* Publicat a Foc Nou de març.

La galeria Tertre reapareix a la Nau Gaudí

Vídeo que recull la prolífica intervenció d'Arnau Puig a la primera conferència del cicle, ara fa un mes.

Aquest dijous a 2/4 de 8 del vespre segueix a la Nau Gaudí de Mataró el cicle de xerrades al voltant de l'art que cada segon dijous de mes ocuparà l'espai del darrera de la genial construcció de l'arquitecte reusenc. Així, si el mes de febrer el crític d'art Arnau Puig va ser l'encarregat de parlar-nos de com Gaudí va conèixer i cultivar les tres ànimes platonianes a Mataró -ho podeu recuperar mirant el vídeo- dibuixant i treballant en els arcs parabòlics de la construcció, en aquesta ocasió la sessió serà en format taula rodona i per parlar de la galeria Tertre, una galeria que de 1975 a 1995, al carrer Los Álamos de Mataró, va ser un dels grans referents de la pintura local, sota l'impuls de l'activista cultural Nico del Rio.

Segons explica Pere Pascual, un dels impulsors del cicle en tant que vocal de la Fundació Museu Bassat, en referència a Tertre, la seva activitat expositiva va ser "enorme i de gran nivell amb exposicions del bo i millor dels artistes del moment, amb especial incidència amb artistes catalans, com ho indiquen els noms de Guinovart, Saura, Cardona Torrandell, Tharrats, Amelia Riera, Subirachs, Genovart, Ortuño, M.A. Raventós, José Hernández, E.Xargay..... Això sense oblidar el bo i millor dels artistes de la ciutat amb exposicions d’Alcoy, Rovira Brull, Ricard Jordà, Josep Novellas, Alfred Opisso, Manuel Cusachs..., alhora que donava oportunitat a artistes i experiències més joves com son els casos de David Salvadó, Casas Peña, propostes conceptuals, els primers grafittis etc".

És curiós perquè, tot i no haver-hi entrat mai de la vida, a Tertre, aquest, per a mi, és un espai que vaig tenir molt present durant la meva infància. La galeria estava ubicada al carrer Los Álamos, on vivia la meva família, a molts pocs números i a l'altre costat del carrer, concretament. A més, la rerabotiga de Tertre va servir d'estudis originals a Televisió de Mataró, fins que aquesta va anar als locals de l'antiga Can Marfà, diria que el 1994. Així que, durant anys, després de veure com, per exemple, l'Espartac Peran entrevistava a alguna persona coneguda a la televisió, en acabar-se l'emisió jo sortia al balcó de casa per veure en directe aquella persona. Era el meu moment exclusiu amb el famós, diguem-ne, al qual pràcticament jo només tenia accés. De manera que aquest dijous, quan escolti els ponents parlar de Tertre, és possible que el meu cap retorni cap a aquelles mirades furtives des de la finestra de casa meva de fa una vintena d'anys.