dijous, de novembre 24, 2016

I la televisió va sobreviure, també a YouTube*

La ràdio no va matar els diaris. La televisió no va matar la ràdio. I YouTube i els nous canals on veure continguts audiovisuals a través de la xarxa no mataran tampoc la televisió. Els apocalíptics, un cop més, perdran la batalla.

Seria una manera de resumir una de les idees-força que, llegint entre línies, es podria extreure del que es va dir divendres passat a la celebració del Dia Mundial de la Televisió a Catalunya, que se celebra per iniciativa de TecnoCampus Mataró-Maresme des de fa tres anys en aquest parc tecnològic on s’imparteix un Grau de Mitjans Audiovisual amb molt d’èxit pel que fa a volum d’estudiants. Una proposta que compta amb el suport del Clúster Audiovisual de Catalunya, l’Associació GrausTIC (Antic Col·legi d’Enginyers de Telecomunicacions) i la col·laboració del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Col·legi professional de l’Audiovisual de Catalunya, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, La Xarxa de Televisions Locals o la productora Lavínia.

El que dèiem al principi, però, no significa que el repte que el món televisiu té davant seu no sigui faraònic: ara mateix el consum de continguts audiovisuals a YouTube està per sobre del consum televisiu clàssic, que disminueix sobretot en les franges més joves de l’audiència. En gran part és a causa dels usos i costums dels membres de l’anomenada Generació Z, la nascuda entre 1994 i 2009, que qüestiona constantment l’autoritat, també en l’àmbit dels mitjans, i ja no es conforma en tenir-hi una comunicació bidireccional. No només això, sinó que de fet vol ser també creadora de continguts. D’aquí el fenomen dels youtubers, que va ser un dels protagonistes també de la sessió que es va allargar tot el matí de divendres a l’Auditori del Tecnocampus, amb personatges com l’actor Bruno Oro o Mel Domínguez.

Sigui com sigui, però, la televisió no sembla que tingui la mort propera. I una mostra és que el més es consumeix actualment “a la carta” és una projecció del que més es consumeix en el sistema convencional. “S’equivoquen els que proclamen que la televisió ha mort. Cal tenir en compte que allò que més es demana en l’àmbit digital és allò que triomfa en la televisió lineal, la de tota la vida”, va afirmar la consultora Elena Neira, autora de La otra pantalla. Vaja, que la “tele de tota la vida”, per entendre’ns, té més força del que pugui semblar a partir dels flaixos que genera el sector. Però per acabar-ho de complicar tot, encara un altre apunt, pels que volen donar nova vida a la televisió traslladant-hi els continguts que triomfen a Internet: “Allò que s’intenta exportar d’internet cap a la televisió, no funciona. Generalment acaba en fiasco. Cal pensar continguts diferents per cada plataforma”, va apuntar Rosa Alba Roig, de BTV.

No només d’aquest complex panorama es va parlar divendres passat a Mataró en el marc del Dia Mundial de la Televisió. També hi va haver moment per donar voltes al paper de la televisió pública, sovint atrapada en la dinàmica de la recerca de l’audiència. “Els continguts televisius no s’han de produir per un electrodomèstic sinó per a un ciutadà, al qual se li han de donar una sèrie de valors”, va argumentar Cristina Muñoz, nova responsable d’informatius no diaris de TV3, defensant la singularitat de la televisió pública, en un rol que difícilment contemplen els youtubers amb més incidència.

En definitiva: perspicàcia, intel·ligència i paciència davant els canvis que reclama una societat cada cop més líquida –a la baumaniana manera- i canviant a causa de la tecnologia. I, de fons, un plantejament exigent: la televisió també s’ha de transformar. Perquè si no, potser un dia sí que els ordinadors -amb la pantalla de YouTube encesa- hauran guanyat la partida i els apocalíptics podran proclamar la seva victòria.

* Article publica a Nuvol.com el novembre de 2016.

dilluns, de novembre 14, 2016

'En el cap de'... Iñigo Ucín*

El meu nom és Iñigo Ucín, sóc d’Azkoitia i sóc director general del grup fabricant de màquines-eina Danobatgroup, amb seu a Elgoibar i seixanta anys d’història. L’any passat vam tancar l’any amb una facturació de 260 milions d’euros, exportem el 92% de la producció i donem feina a quasi 1.300 persones, més de la meitat de le squals tenen alta qualificació –de fet un de cada tres es dedica a activitats d’investigació-. Tot això no els deu sonar de res, si no són del País Basc, però si els dic que des de l’1 d’agost sóc el màxim responsable de la corporació cooperativa Mondragón... potser la cosa ja els sonarà més. Sí, Mondragón, la gran xarxa de cooperatives vasca que ha aconseguit resistir totes les crisis hagudes i per haver.

Encara que tan la meva empresa com la corporació manegi xifres de vertigen, som una cooperativa. I reivindiquem el cooperativisme, és clar que sí, però rendible. Humilment crec que amb Danobat hem certificat que això és possible: convertir una marca d’una regió europea com el País Basc en un líder internacional del mercat que intenta conrear.

Hem de superar els tòpics sobre el món cooperatiu. I alhora Mondragón no ha de ser un hòlding a l’ús: cada empresa ha de ser sempre sobirana i propietat dels seus socis; no pot esperar que si la cosa no va bé vindrà a ser rescatada. Ni parlar-ne, precisament perquè som cooperativistes ens autoexigim al màxim. El que ha passat amb Fagor ha de ser una lliçó; no podem caure els paranys fàcils. Precisament, penso que el que toca ara es fer les coses difícils, aquelles que tenen valor afegit i que poca gent sigui capaç de fer.

Sí, aquest és el camí que m’he marcat pel nostre grup, un camí trufat d’autoexigència i de solidaritat responsable en el qual l’eficiència és també un valor en alça. Sense eficiència, apuntin-s’ho bé, no hi haurà cap empresa rentable. Autoexigència i eficiència són valors que el món cooperatiu ha d’incorporar sense recança.

* Article publicat a la revista Valors de novembre de 2016.

diumenge, de novembre 13, 2016

El tren del botellón*

Aunque fue la primera línea de tren de la Península, fundada en 1848, ahora hay quien la llama “la línea del botellón” o el tren de la fiesta. Obviamente depende del día y del momento del año, pero en general, el último convoy que sale los viernes de la plaza de Catalunya de Barcelona hacia Mataró cuando falta solamente un minuto para que sea medianoche se convierte en una especie de “vagón disco”, donde el ambiente festivo es abrumador, especialmente para los que vuelven del trabajo, que también los hay, como este diario pudo comprobar el pasado 4 de noviembre.

Algunos de los jóvenes cogen el tren en L’Hospitalet, donde tiene su inicio, y otros muchos se van incorporando hasta la estación término. Todos van cargados con las bolsas de plástico donde se han preparado la 'gasolina' que les ha de permitir aguantar cuanto más tiempo mejor -al menos hasta que puedan coger el primer tren de vuelta, que sale de la capital del Maresme a las 04.57 horas-. Y en el mismo tren empiezan a beber, sin tapujos, y hacer sonar sus teléfonos móviles provocando la perplejidad de los usuarios que no forman parte de la fiesta.

PEREGRINACIÓN ETÍLICA
Al llegar a su destino, desde la plaza que hay delante de la estación, los pasajeros se dirigen en peregrinación durante unos mil metros hasta la zona del polígono del Pla d’en Boet, donde se concentra la oferta de discotecas y el establecimiento Cocoa, la estrella de la noche en Mataró, con capacidad para 4.824 personas. Se calcula que un viernes pueden concentrarse en la zona donde está Cocoa hasta 10.000 personas, muchas de ellas menores, puesto que ese es el día en que la discoteca permite entrar a menores de 16 años.

Los vecinos reciben la procesión nocturna con resignación, aunque también los hay indignados. Un joven que prefiere no dar su nombre y que residía en el barrio hasta hace dos años comenta que sí, que era habitual ver a los chicos llegados en tren consumiendo gran cantidad de alcohol, no ya en la zona de discotecas, sino en los alrededores del Clos Arqueològic de Torre Llauder, un recinto que alberga restos romanos y que se supone tranquilo. “En sus inmediaciones, que tocan con los pisos del final de la calle de Castaños, el ruido de los jóvenes molestaba a los vecinos, que algún día amenazaban con hacerles callar por las malas. Pero eran muy jóvenes, ¿qué les vas a hacer?”, recuerda este testimonio.

ACTOS DE VANDALISMO
Remedios Merchán, presidenta de la asociación de vecinos del Pla d’en Boet, confirma la vigencia del fenómeno y relata un panorama desolador. “Los sábados por la mañana y los domingos el barrio aparece hecho un asco. Es un continuo. Cada semana lo mismo; a las 6 o las 7 de la mañana aún te encuentras jóvenes que regresan de las discotecas”, afirma. Merchán asegura que, si bien la mayoría de ellos se comportan civilizadamente, en algunos momentos también ha habido incidentes como pedradas contra algún comercio: “Lo que la mayoría de la gente del barrio sufre son los ruidos de esta romería, a partir de la una de la noche cada viernes y sábado. ¡Estamos hartos!”.

La presidenta de la asociación de vecinos del barrio apunta dos elementos que preocupan especialmente a la entidad que preside: la repercusión que el botellón tiene en el barrio para los vecinos y la imagen que se proyecta hacia el exterior los fines de semana. “Este es un problema de ciudad pero lo sufrimos solamente en el Pla d’en Boet y en los alrededores, porque no queda ningún espacio público del barrio sin afectación”, denuncia.

Los vecinos exigen generar una oferta de ocio alternativa en la ciudad, el ayuntamiento asegura que trabaja en un Pla de Ocio La asociación tambien critica la normalidad con que se vive la ingesta desenfrenada de alcohol por parte de los jóvenes, que cada vez son más jóvenes. “Desde el ayuntamiento nos dicen que sí, que intentarán limpiar más, y que están estudiando cómo poner fin al problema. Sabemos que es de difícil solución y de hecho creemos que lo que habría que hacer es generar una alternativa de ocio en la ciudad”, concluye la presidenta.

El asunto es de la preocupación del consistorio. La concejal de Vía Pública, Núria Moreno, explica que muy pronto el gobierno municipal presentará un plan de ocio nocturno para intentar atajar la situación. Este plan tendrá -asegura- "un enfoque integral que incluirá medidas en el ámbito de la seguridad, la limpieza de la via pública, la intervención preventiva en jóvenes así como la coordinación con los centros de ocio nocturna y RENFE" .

Faltará ver si la actuación municipal será suficiente como porque la línea R1 recupere los viernes y sábados por la noche su nombre original.

* Article publicat el dissabte 12 de novembre a El Periódico de Catalunya.

dilluns, d’octubre 24, 2016

Abdesamad El Bakali (A l'Ouahda): "Em dol que Rocafonda sempre surti en negatiu"

“La mesquita hauria de ser un espai públic”, apunta abans de començar l'entrevista en si, deixant anar el primer titular. És Abdesamad El Bakali, president de l'associació cultural A l'Ouahda, l'entitat que agrupa els musulmans del barri de Rocafonda de Mataró, un dels que més immigració té a la ciutat (19,59% dels seus habitants són nascuts fora d'Espanya). Educador social, a les últimes eleccions de l'entitat El Bakali es va imposar a la candidatura més conservadora i representa un islam modern, europeu, disposat a afrontar els reptes que sorgeixin. Duem a terme l'entrevista a la pròpia mesquita, ubicada a l'interior d'un local llogat a l'empresa municipal PUMSA que se situa al polígon de Mata-Rocafonda, allunyada del barri uns centenars de metres. Desplaçar-la fora de la trama urbana va ser la solució salomònica a la qual es va arribar catorze anys enrere, quan les guspires van estar a punt de saltar davant la possibilitat de construir una mesquita com a tal al barri. Una solució que es va aplicar també a les dues altres grans mesquites que hi ha a la ciutat –la d'Annour i la de Masjid Bilal-, situades totes dues en un altre polígon, el de Pla d’en Boet. En relació amb això, és ell qui formula la primera pregunta. En perfecte català, es pregunta: “per què els centres de culte islàmics estan fora del nucli urbà, en polígons industrials?”.

--Comencem per aquí. Quinze anys després d'aquella situació, ¿creu la comunitat musulmana de Mataró que les mesquites han de seguir en polígons industrials?

--A nivell de possibles problemes de convivència, de soroll, de complir la normativa municipal… aquí estem bé. Però clar, el lloc natural d'una mesquita és el barri. Per evitar els possibles problemes de convivència, de soroll, d'aglomeracions… es va optar per aquesta ubicació, però la nostra forma d'entendre la religió, que consisteix a resar cinc vegades al dia en un espai obert, on tenen cabuda homes, dones i nens… no crec que sigui correcte que la mesquita estigui allunyada del barri, de la ciutat. Aquesta religió, com totes, s'ha de viure al carrer, compartint, fent el bé… si jo pogués escollir, escolliria el barri. Complint les normes i les normatives, evidentment.

--¿Concretament la comunitat musulmana de Rocafonda s'ha sentit arraconada, pel fet d'estar en aquest espai, apartat del barri?

--Sí, cal tenir en compte que teòricament estàvem aquí de forma temporal. I la nostra gent, que ha evolucionat en aquest temps, potser llavors no tenia el nivell cultural com per oposar-se a una decisió així. Ara, una mica la sensació de “us hem deixat aquí” sí que existeix… La mesquita està oberta per als veïns; de fet fem activitat religiosa però també cultural i lúdica… fem trobades, fem reunions… però bo, la situació de moment és aquesta.

--Llavors d'aquí a 30 anys, ¿vostè creu que podrem veure una mesquita al barri, tingui forma de mesquita o no?

--M'agradaria perquè és clar que a nivell legal no hi ha cap conflicte. La normativa d'Afers Religiosos de la Generalitat no diu que la mesquita hagi d'estar en un polígon o a deu quilòmetres del nucli urbà. En trenta anys hi haurà unes generacions molt més adaptades; seran generacions que hauran nascut aquí completament. Tenen una altra forma de veure la religió i practicar-la. Espero que tot això contribueixi al bé social del barri i de la ciutat.

--Per desfer malentesos. A vegades es diu que governs com el del Marroc paga els imams perquè vinguin a difondre un determinat missatge a les mesquites.

--No tenim cap relació amb el govern del Marroc ni cap altre. Perquè entre altres coses la gent que ve aquí principalment són marroquins però també de Mali, de Gàmbia, de Senegal. També musulmans d'aquí, catalans, o d'Amèrica Llatina. O de Rússia i Bielorússia. La mesquita no pot ser d'una sola nacionalitat; al revés, és de tots i hauria de ser, a més, un espai públic, oberta també als no musulmans. De forma que la gent que hagi sentit coses de nosaltres que no entengui pugui venir i preguntar-nos-les. Això va passar amb el xaval del barri que van detenir en una operació “antiterrorista”. Qualsevol es posa a dubtar del seu veí; de fet és normal, té dret a dubtar de l'altre.

--En el cas de la mesquita de Rocafonda, ¿qui és l'imam i d'on surt?

--En el nostre cas ni cobra, és un voluntari, una persona que fa vint anys que viu al barri, té fills aquí, i té encomanada aquesta funció. Però normalment és un treballador de l'entitat, una persona a qui se li paga per fer aquesta funció. Però en qualsevol cas no és l'imà qui marca les línies cap on ha d'anar l'entitat; és al revés, és la junta qui mana i la responsable del missatge religiós que s'emet aquí. Si fem un acte públic, com l'aniversari del Racó de la Pau, l'imà fa una pregària però qui fa el discurs públic sóc jo.

--¿Quin tipus de missatge intenten vostès llançar des de la mesquita?

--Respecte moltes coses que passen al barri nosaltres donem un missatge de respecte, de convivència, d'ajudar, de col·laborar en coses que no són religioses. L'altre dia se'ns demanava difondre el missatge perquè la nostra gent participés a la marxa de l'Alzheimer; doncs això es va dir des de la cadira de l'imà, lligant-ho amb els textos religiosos que es llegeixen. El missatge aquí està enfocat en el sentit de la cohesió social i la convivència. Tot allò que és bo per a la ciutat és bo per a nosaltres i tot el dolent també ens afecta. La religió ha de ser una part mínima de la nostra vida al barri. El verdader musulmà sempre ha de contribuir al bé de la seva societat, independentment de si és totalment cristiana, musulmana o barreja. Per això sempre es parla de les bones obres i es demana que la persona estigui en positiu a la seva societat.

--Arran de la polèmica de fa un mes, sobre la paella que alguns comerciants del barri van impulsar i van decidir fer amb porc, tot i sabent que això impedia que el col·lectiu musulmà hi assistís. És un fet anecdòtic? O reflecteix un malestar latent al barri?

--Per això de la paella nosaltres no ens sentim al·ludits. Primer perquè qui ho va organitzar no és ni una entitat, de fet no sé quin interès tenen. Nosaltres vam dir que ens era igual, que si volien, ho fessin… amb porc o amb percebe. Ara, clar, si tu fas una paella popular al barri, entenc que està obert a tothom. I ells saben que nosaltres tenim unes necessitats a nivell de gastronomia; si jo et convido a casa meva, faré que et trobis a gust. Això és el que no detectem. Hi havia una intenció de celebrar alguna cosa; molt bé, però no era ni amb voluntat popular ni "de barri". Nosaltres el que demanem és que si es fan coses amb vocació popular es facin d'una forma que respecti la cohesió del barri. L'associació de veïns ja va comentar la seva postura i nosaltres estem d'acord amb ells. Em sembla que l'Associació de Veïns ha estat la veu del barri; no és d'un partit polític, no és d'una ideologia concreta. Dins hi ha molts sensibilitats. Jo crec que aquest és el model que hem de seguir. Nosaltres estem al barri amb la intenció de facilitar la cohesió del barri, de que tothom hi estigui a gust.

--Però llavors, què interpreta vostè que és el que va passar?

--Nosaltres ni hi vam anar ni se'ns hi va convidar. L'any passat es va fer una paella al Palau i no hi va haver cap problema. Si es fa una cosa privada, ningú es queixarà, òbviament, però si penges cartells a tot el barri d'“arrossada popular” però resulta que al final no és ni popular ni cívica... Jo el que pregunto és: ¿de qui ha estat la idea de crear aquest conflicte? No sé si hi ha un interès polític o què… Però a nosaltres no ens agrada pel que implica respecte la imatge del barri, perquè com sabeu, va sortir per totes bandes… ¡em van trucar fins i tot d'Antena 3! Que surti una cosa negativa del barri, no ens agrada. A mi em dol que Rocafonda sempre surti en negatiu. M'agradaria que sortís perquè un alumne ha tret bones notes o perquè una persona ha fet una acció social. I que això sigui el que tingui ressò mediàtic. Però desgraciadament, sempre surten les coses negatives, de forma exagerada.

Sobre la paella, espero que no torni a passar. La gent és lliure de fer el que vulgui però no ens agrada que es facin activitats així al barri; m'agradaria que es fessin actes no per a posar llenya al foc sinó per a unir, per millorar, perquè el barri té moltes carències en l'àmbit educatiu, social, d'oci… ¿Si és quelcom anecdòtic? Jo només porto set anys a Mataró... però per a mi hi ha una bona convivència; a més hi ha una línia d'entitats del barri que treballa en la dirección de convivència, de bon veïnatge, de cohesió social. Aquestes coses són molt aïllades. El barri és molt conflictiu, hi ha molts problemes però el que hem de fer no és amagar el cap sinó sortir, afrontar-los i treballar junts.

--¿Ha de ser aquest, el punt de trobada entre els uns i els altres, per superar aquest enfrontament?

--És que és la nostra obligació. No pot ser una altra. Jo a la mesquita hi passo mitja hora al dia i les 23 i mitja restants al barri. Per això, el missatge nostre a la nostra gent és que s'impliqui al barri. A la gent no li importa la meva religiositat, no l'afecta, però el treball que pugui fer al barri, sí. El treball a fer cal fer-se al barri, no a la mesquita, per entendre'ns.

--¿En tot cas, quins creu que són els principals problemes del barri?

--Doncs per exemple l'absència d'espais d'oci, en un barri amb molts pisos de quatre o cinc plantes. Rocafonda només té un parc, inaugurat recentment. I després hi ha un parell de placetes. I el barri està molt poblat, amb molts nens. També hi ha molta atur, molta delinqüència i ara, per exemple, les últimes estadístiques diuen que al barri hi ha moltes màfies d'ocupació de pisos. Això ens afecta també als musulmans. Jo mateix tinc por, ¡clar que sí! Els Mossos i la Generalitat i les autoritats en general han de posar-se a treballar per resoldre aquesta problemàtica, perquè no volem aquesta imatge per al barri. A nivell educatiu, per exemple, tenim molt fracàs escolar. El fracàs escolar, per exemple. Genera moltes altres coses: delinqüència, maltractaments, drogues… I això repercuteix a nivell social: cada família té un drama però també de cara a la societat perquè aquest fill que ha fracassat a mi m'acabarà afectant, perquè al final pot ser que em robi el cotxe. Hem de posar-nos a treballar. Tot això, vulguis o no, afecta el barri. Surt molta informació i si no afrontes els problemes, acaben podrint-se. Si ho deixem, demà pot ser molt car i molt costós. Cal ajudar al govern de torn i és per això que nosaltres com a entitat li donem el nostre suport.

--¿Quina valoració feu del paper de l'anterior govern municipal i de l'actual?

--Jo crec que el barri necessita una atenció bastant especial. Hi ha problemes molt de fons que exigeixen posar-se a treballar ja. A nivell d'espai hi ha problemes; hi ha molt soroll. Aquí cal un poliesportiu, segur. Em sembla que és l'únic barri de la ciutat que no té poliesportiu. Ara es parla també de fer un institut; no sé si és el més necessari perquè tampoc tenim una visió de la ciutat com la que té el govern municipal.

--En termes de convivència, es diu que els magribins teniu un altre tipus d'ús de l'espai públic, molt més intensiu que els autòctons. ¿La comunitat va entenent que cal canviar certs comportaments?

--Sí, però també penso que cada dia això va a menys. Les generacions de joves que van creixent estan cada vegada més conscienciats. Nosaltres, en Ramadà, posem cartells al barri perquè la gent no faci soroll; que jo faci Ramadà no vol dir que Maria o Joan hagin de fer el Ramadà amb mi. També fem brigades, a la sortida de les pregàries, perquè quan acabin la gent no es quedi xerrant sinó que marxi a casa… però jo crec que és una qüestió cultural i que d'aquí a un temps desapareixerà totalment. I bo, jo sempre dic que si hi ha algú que no respecta la normativa, doncs es truca la policia. Sigui d'on sigui la persona a qui es denunciï. A les 3 del matí no es pot molestar els veïns. I ja està. Trucar la policia per denunciar algú que fa soroll, no és ser racista. A mi també em molesten a vegades els veïns! Aquest passat Ramadà, part de la gent que es va queixar a la policia per sorolls eren musulmans...


--Respecte a la persona que va ser detinguda el desembre passat acusada de voler dur a terme atemptats gihadistes. Què saben d'ell?

--No tinc massa informació al respecte. Jo no el conec i els companys que fa més temps que són aquí em van dir que no venia per la mesquita. Però vaja, era algú que sembla que tenia problemes psicològics; res a veure amb la religió. El que sí em va arribar, abans de l'estiu, és que al final la cosa va quedar en res i que estaven pendents de deixar-lo en llibertat. Clar, és que el que el ministre de l'Interior va dir era molt fort, que estava a punt d'atemptar i el noi pel que jo sé ¡no era capaç ni de sostenir-se en peu! Molts d'aquests temes generen un gran ressò mediàtic però després queden en res. Jo crec que hi ha un interès a inflar temes com aquest. Som els primers que, quan hi ha un atemptat, el condemnem. ¡Sempre que hi ha un atemptant gihadista moren musulmans! Per a mi els autors d'aquests atemptats són criminals, s'anomenin com s'anomenin. El que passa és que Rocafonda ja ha quedat embrutida, mediàticament… la gent comença a dubtar de tothom. L'única recepta és el dia a dia, perquè la gent es coneix, comparteix escola, barri, va al mateix mercat… La gent és molt més oberta del que algú pugui pensar.

* Entrevista feta a la mesquita de Rocafonda i publicada a l'edició de Mataró de El Periódico de Catalunya.

divendres, d’octubre 14, 2016

Nova etapa al Cafè de Mar i #PolifoniaVasca



















Hem iniciat una nova etapa de Clack al Cafè de Mar de Mataró, després de cinc anys amb l'oficina a l'espai cultural El Públic. Ho fem en el marc del projecte de viver d'empreses d'economia social i cooperativa que impulsa la Fundació Cooperadors de Mataró -constituïda per Unió de Cooperadors i l'Ajuntament de Mataró- en el qual ens hem pogut acollir ara que juntament amb la Georgina Altarriba, l'Eloi Aymerich i l'Ariadna Vázquez hem iniciat un nou camí com a socis conjunts de Clack, que fins ara era una entitat cultural sense afany de lucre.


Dimarts passat es va fer la inauguració oficial del viver, amb presència de la regidora de Promoció Econòmica i Innovació, Dolors Guillén, en un acte on vaig participar en nom de Clack -formalment sóc el president de la cooperativa- i on també hi eren els companys Ricardo Yébenes (B-Swim SCCL), Joan Martínez (Facto Assessors SCCL) i Marcel Vilarós (Plataforma Blanc i Negre).

Portem, de fet, ja un parell llarg de mesos treballant al Cafè de Mar, un espai que és la seu actual de la Fundació Cooperadors de Mataró i on, temps enrera, va estar situada una de les cooperatives més antigues de Catalunya, la cooperativa de pescadors de consum La Marítima (1867). I de moment podem dir que hi treballem molt bé. De fet, gràcies a la tranquil·litat que ens ofereix aquest nou espai hem pogut enllestir en un temps relativament ràpid el documental en el que fa mig any estem immersos, titular Polifonia Basca i que aquest diumenge dia 16 s'estrena al segon canal d'Euskal Telebista (per això uso la V al hashtag; #PolifoníaVasca). De moment n'han parlat el diari Deia, al programa Boulevard de Ràdio Euskadi i a la pròpia ETB

Aquests dies, fent-ne la promoció, me n'he adonat que deu ser el primer documental pensat i treballat des de Clack que no té res a veure amb el nostre territori, amb Mataró i el Maresme. Tots els anteriors que havíem pensat i treballat des de la productora -Cançons a la vora del pop, 165 Regent Street, Desmuntant Laietana- tenien alguna cosa a veure amb Mataró. En aquesta ocasió no i això deu voler dir que obrim noves perspectives i ens atrevim amb altres coses. Espero que us interessi tant com a nosaltres ens han interessat fer-lo. De moment, aquí teniu el tràiler.

dilluns, d’octubre 10, 2016

'En el cap de'... Hasan Rouhaní*

Em dic Hasan Rouhaní i sóc el president de la República Islàmica de de l’Iran. Només porto tres anys en el càrrec, però en aquest període hem aconseguit estabilitzar econòmicament el país i sobretot hem tancat el conflicte nuclear. De fet, és clar, una cosa lligava amb l’altra. A alguns els semblarà poc, però és molt més del que van fer alguns dels més predecessors, alguns dels quals prometien que canviarien pràcticament el país de dalt a baix, en un sentit o en un altre. No hi ha cosa més deshonesta, per mi: dir que faràs una revolució quan saps positivament que no la pots fer. Ei, la vida a vegades en necessita, de revolucions, eh? Com la que va protagonitzar el gran aiatolà Khomeini el 1979. Però en general per governar un país cal calma, petites reformes, canvis concrets i perseverants... Amb aquest esperit em vaig presentar a les eleccions; vaig fer campanya sota el lema “el govern de la prudència i l’esperança”. Sí, així com ho senten. Els governs occidentals, en un primer moment, em van rebre amb un cert escepticisme. “Un altre home del règim, gris, incapaç de moure’s. No hi ha manera, amb aquests iranians”, em consta que algun d’ells van dir. I sí, probablement sóc “un home del règim” perquè des de 1989 he ocupat molts càrrecs en diversos organismes oficials. Però sóc, sobretot, un patriota que vol el millor pel seu país. Sense dreceres ni promeses falses. Avancem de mica en mica, com per exemple amb la declaració de drets de ciutadania que vam aprovar fa un temps. Que Al·là ens guiï a tots i ens il·lumini amb el seu saber.

* Publicat a la revista Valors d'octubre de 2016.

dijous, de setembre 22, 2016

Euskadi; la pervivència de les trinxeres*

El dia que Arnaldo Otegi sortia de la presó de Logronyo, el passat 1 de març, el diari Gara –proper a l’esquerra independentista– l’hi dedicava la portada i diverses pàgines a l’interior. El mateix dia El Correo Vasco, que pertany al grup Vocento –on s’inclou ABC–, l’hi dedicava simplement l’editorial, sense més mencions en termes informatius.

Aquesta és una metàfora del periodisme de trinxeres que perviu al País Basc cinc anys després de l’anunci del final de la violència per part d’ETA. I que es pot seguir observant també en la campanya electoral dels comicis del proper 25 de setembre. Una campanya que, des d’un punt de vista de la comunicació, però, probablement serà recordada pels sis llargs segons durant els quals el candidat del PP, Alfonso Alonso, va mirar a la candidata de Podemos, Pili Zabala, després que aquesta li etzibés en ple debat electoral: “És que no em considera vostè una víctima?”. El perfil de la candidat de Podemos –germana de Joxi Zabala, assassinat pel GAL als anys 80– ha descol·locat uns i altres, abertzales i populars.

Mitjans de dos bàndols
En aquest sentit, el principal periodista català expert en temes bascos, Antoni Batista, assegura que la premsa d’Euskadi exemplifica un sistema de mitjans que prové d’una situació de conflicte, situats uns en un costat i els altres en l’altre de la trinxera. “Per un costat hi ha els diaris del món nacionalista com Berria, Deia i Gara –els dos darrers com a òrgans oficiosos de partit, del PNB i Bildu respectivament, un fet ja poc habitual a escala europea occidental,– i per un altre les capçaleres del grup Correo, que actuen en l’altre flanc. Però tots ho fan d’una forma molt més acusada que en els grans mitjans de Barcelona, per exemple. Allà hi ha un traç gruixut, una premsa de tendència, que aquí no hi és”, afirma.

Pel que fa als mitjans espanyols, Batista considera que comparteixen un mateix marc mental respecte la campanya basca, per bé que amb dos maneres d’expressar-ho: “Els mitjans vinculats a l’extrema dreta insisteixen en què Otegi és un terrorista i que ha fet coses que no ha fet i agiten el fantasma; i els d’esquerres si arriben a entrevistar Otegi, justifiquen el fet de fer-ho”.

Normalitat versus desinterès Batista, doctor en Ciències de la Comunicació, constata que, davant l’inhabilitació d’Otegi per part de la justícia espanyola, s’ha produït un fenomen fins ara inèdit en la política espanyola. “Per primera vegada un candidat lidera una campanya on no pot ser escollit… i això ha fet que Otegi s’hagi convertit en el missatge. En no poder ser candidat, ell mateix és el missatge, l’home que ha estat a la presó i que està vinculat a la pau. El missatge de l’esquerra abertzale és Arnaldo Otegi i tot el que comporta: pau, distensió i home íntegre. I modernitat”, assegura.

De totes maneres, en relació a això el periodista Bingen Zupiria –director del diari Deia– creu que la figura d’Otegi s’està tractant amb normalitat. “Després de la inhabilitació, de la prohibició, amb una sèrie de moments calents, els mitjans que es consumeixen a Euskadi estan tractant el tema amb normalitat; es recull el que ell diu amb normalitat. I ell tampoc ha insistit massa en el tema”, afirma. De fet, la normalitat també viscuda en els darrers quatre anys és el que caracteritza, a parer de Zupiria, el període electoral al País Basc.

Respecte l’actitud dels mitjans espanyols, aquest periodista es mostra convençut que la situació al País Basc no interessa gaire a la premsa editada des de Madrid. “El que està en joc al País Basc no interessa a ningú fora d’aquí. I en tot cas només interessa en relació a com pugui inclinar-se la balança al Congrés dels Diputats després de les nostres eleccions, pels pactes a què es pugui arribar”, explica.

Desconeixement a Madrid
Precisament respecte això, Zupiria critica la falta de voluntat per conèixer el funcionament específic d’elecció de lehendakari, perquè al País Basc un candidat no pot rebre vots negatius, com passa al Congrés: “L’única manera perquè no governi Urkullu és que hi hagi un candidat alternatiu que tingui més vots. Aquest detall, que és molt important, es desconeix i exemplifica com es tracten els comicis per part dels mitjans de Madrid”.

Per Zupiria els mitjans espanyols tenen el cap a d’altres llocs, “especialment a Madrid, amb la situació d’ingovernabilitat que vivim des de fa mesos. I en tot cas el que passi al País Basc o a Catalunya s’utilitza més per arremetre contra el contrari que no pas per analitzar-ho amb interès”. Però tampoc veu una voluntat d’incidir fortament en la campanya per part dels mitjans de fora del País Basc, com va passar el 2001. “La Sexta, que és el mitjà que més ha jugat a promoure un partit com Podemos, tampoc veig que estigui fent un gran esforç en recolzar la candidatura d’aquí”, admet.

Qui sí s’ha queixat de la forma de treballa d’aquest canal és el propi Arnaldo Otegi, que aquest dimarts a la xarxa Twitter ha criticat la falta d’atenció de les activitats d’EH Bildu per part d’aquesta emissora. “En los informativos de @LaSextatv parece que han inhabilitado a @ehbildu porque no informan de nuestra actividad”, escrivia.

Més enllà d’això, hi ha evidències molt més clares sobre la voluntat dels mitjans de tall espanyolista al País Basc: totes les enquestes publicades els darrers dies al País Basc donen el segon lloc a EH Bildu excepte un estudi difós pel grup El Correo, que situa en segona posició a Podemos, en la línia del que podria agradar a l’opinió pública espanyola.

Campanya poc guerrera
Aquesta sensació d’una certa desatenció per la qüestió basca és compartida per Ángel Rekalde, doctor en Ciències de la Comunicació, periodista i escriptor que va estar divuit anys a la presó per pertinença a ETA. “La campanya del 2001, respecte la qual jo vaig fer la tesi doctoral, tenia molt més “garra” i “guerra” que qualsevol cosa que se t’ocorri ara”, explica Rekalde, que també fa referència a l’ofensiva dels mitjans de Madrid, ja no contra ETA ni l’independentisme, sinó contra el nacionalisme moderat i, en particular, contra el lehendakari Ibarretxe que els mitjans amb seu a Madrid van impulsar el 2001. “I això que llavors encara no havia ensenyat ni la poteta del seu famós pla”, rememora.

Rekalde tampoc veu un pla maquiavèl·lic contra Otegi. “Almenys res en comparació amb el que hem conegut. En algunes cadenes més aviat l’ignoren… però no és res massa novedós, tampoc”, afirma. A diferència de Zupiria, Rekalde creu que en tot cas ara els mitjans espanyols pretenen acarnissar-se contra l’independentisme català, “aplicant-hi els procediments assajats al País Basc com la criminalització, el desprestigi, la propaganda, el silenciament de certs missatges…”. “Penso –prossegueix– que en aquest moment prefereixen posar el nacionalisme basc com a exemple del que hauria de ser el procés català”, conclou.

* Article publicat a report.cat el 20 de setembre de 2016.

dijous, de setembre 15, 2016

Una catarsi a l'antiga Convergència*

En els compassos previs a les eleccions municipals, es donava per fet que Joaquim Fernàndez, cap de llista de Convergència i Unió, en la mesura que aquesta formació era qui ostentava l’alcaldia de la capital del Maresme, podria retenir sense massa problemes la presidència del consistori. Però les urnes van parlar i finalment va ser el socialista David Bote qui va obtenir un regidor més que els convergents i va recuperar l’alcaldia per al PSC, força històrica de govern.

Des d’aquell moment, entre alguns militants, regidors i exregidors va començar a calar la sensació que alguna cosa no s’havia fet prou bé i que el partit en àmbit local necessitava una autèntica catarsi, una forta sacesajada, més enllà fins i tot del procés de refundació que l’antiga Convergència havia de patir a nivell de tot Catalunya.

Ara fa mig any, l’exalcalde Mora juntament amb persones com l’exregidor Ramon Reixach i l’històric Jordi Surinyach –dos dels seus consellers àulics al govern-, van promoure la posada en marxa del Club Demòcrata -amb gran clarividència política, pel que s’ha vist després, respecte el nom-, un espai de debat i reflexió amb voluntat de dinamitzar l’espai “independentista d’ordre” a la ciutat on tothom hi era benvingut… amb una única excepció: aquells que estan en primera fila política, excloent per tant Joaquim Fernàndez i els regidors actuals. De fet, amb la boca petita, els impulsors d’aquesta iniciativa admeten que a l’hora de promoure aquest nou instrument també hi havia inscrita la voluntat de promoure un relleu al capdavant del partit a Mataró aprofitant la constitució del Partit Demòcrata Català. I de contribuir a la substitució de Fernàndez de cara al 2019.

I això és el que ha passat. Sense cap ànim d’iniciar una lluita especialment cruenta, una persona apadrinada per Mora i que ha participat del Club Demòcrata, Alfons Canela, ha decidit però fer un pas endavant “incentivat” pels seus companys i encapçalar una candidatura renovadora a la direcció del PDC local que s’enfrontarà amb la del sector oficialista, capitanejada per Xavier Penela, darrer president local de CDC i avalat pel cap del grup municipal de CiU Joaquim Fernàndez.

De fons, la situació permet certificar definitivament l’allunyament personal i polític entre Joan Mora i Fernàndez, dos homes que van ser un autèntic tàndem durant els quatre anys que l’exalcalde va estar a l’oposició però que van començar a separar-se justament en el moment en què CiU va accedir al govern. Una situació que va anar a més i es va evidenciar amb la pràctica absència de Mora de la campanya de Fernàndez a les municipals passades –Mora de fet volia que la seva successora fos Núria Calpe- i que va explotar definitivament quan aquest juliol el govern local va anunciar la cancel·lació de la tercera edició de la Festa al Cel, autèntic emblema del govern convergent. Mora va entendre llavors que Fernàndez no havia plantat prou cara als seus socis de govern –tot i que hi ha qui assegura que el grup de CiU es va arribar a plantejar trencar el pacte de govern- i va indignar-se a les xarxes socials contra la decisió presa, criticant directament l’acció de l’àrea de Promoció Econòmica, liderada per la regidora Dolors Guillén.

Per bé o per mal, l’antic món convergent es troba en ple estat d’ebullició.

* Article publicat a La Riera 48 el 15 de setembre de 2016.

divendres, de setembre 02, 2016

Les conseqüències del bloqueig polític*

Espanya viu una situació de bloqueig polític, que ha fet d’aquest estiu un dels més estranys que es recorden, donada la impossibilitat de què l’agenda típicament estiuenca s’imposés a la pràctica a l’agenda política habitual del curs. Els ciutadans, per dues vegades, s’han pronunciat electoralment d’una forma molt més complexa a com ho havien fet fins ara i els representants de les diferents opcions polítiques –especialment del partit que té el major suport popular- no estan sent capaços de traduir els respectius vots en la configuració d’un govern. Podríem dir que els deures que els ciutadans han posat als polítics són un “quadern d’estiu” excessivament ambiciós donada la cultura política del país.

Aquest bloqueig, aquesta espera, aquesta expectativa... genera fatiga entre els ciutadans. I finalment la sensació –molt a la italiana- de què, sense govern, el país pot sobreviure. Que no passa res perquè no hi hagi política i no es prengui decisions. Això és tremendament perillós perquè acaba erosionant l’essència mateixa de la política, que és la necessitat de prendre decisions per tal d’acompassar l’evolució d’una societat respecte les seves normes de convivència. I si bé és cert que el país no s’enfonsa, l’ètica ens reclama que fixem la mirada en el 37% de ciutadans espanyols que segons els estudis no se n’ha pogut anar de vacances perquè la seva situació econòmica no li ho permet; aquest contingent de població espera que un nou govern ajudi a generar noves oportunitats econòmiques i per tant un eixamplament del benestar del conjunt de la població.   

Tenen raó, doncs, els que s’exclamen del bloqueig polític. I fins a cert punt els que constaten que no passa res extremadament greu per no tenir govern. “L’Estat en crisi és la nova ‘normalitat’ a bona part d’Europa”, ha escrit el periodista Enric Juliana. Però també cal entendre que la política espanyola està havent de canviar d’una cultura de grans partits dominants que fàcilment aconseguien els suports per governar –si no és que tenien majoria absoluta- a una cultura política molt més fragmentada. 

Aquest procés d’evolució del sistema polític ha estat rapidíssim degut a la irrupció de nous partits -fruit del període de crisi- i certament al conjunt del sistema li està costant molt digerir-lo.     
També vivim en un bloqueig polític a Catalunya, tot i que en aquest cas cal subratllar que la cultura política catalana fa ja més d’una dècada que s’assenta sobre la base dels pactes entre diferents formacions polítiques. La represa del curs veurà la celebració d’una inèdita moció de confiança al Parlament de Catalunya, després de la qual podria ser que el país s’encaminés a noves eleccions. O no, ja ho veurem.


Sigui com sigui, els esdeveniments han de seguir el seu curs i tothom hauria d’actuar a l’alçada de les circumstàncies: els ciutadans no deixant d’exigir els polítics que es posin d’acord però alhora respectant la seva autonomia i els que es dediquen a la política sortint de la seva zona de confort per arribar a pactes amb els altres que permetin, si més no, desbloquejar la situació. 

* Pòrtic de la revista Valors corresponent al mes de setembre de 2016.

'En el cap de...' Alexis Tsipras*

La veritat és que ja era conscient, quan vaig assumir la responsabilitat de primer ministre de Grècia, el gener de 2015, que la situació seria extremadament difícil. De fet per això m’havia anat preparant els anteriors tres anys, el període immediatament posterior a les eleccions on Syriza, la coalició que encapçalo, va treure ja uns grans resultats que albiraven una propera victòria.

Però de cap de les maneres em podia mai haver imaginat que m’estrenaria en el càrrec en una situació d’emergència com la que em vaig trobar. Parlo, és clar, del pa amb tomàquet de les finances del país, a punt d’estavellar-se contra un mar de roques gegantines. Vaig provar de resistir contra vent i marea, enfrontant-me a qui fes falta, fent meu l’anhel dels grecs de recuperar la dignitat que com a poble se’ns havia pres en els darrers temps. El juliol vaig plantejar un repte a la troika que ens governa en forma de referèndum i, si bé va imposar-se l’opció que jo abanderava, el cert és que al cap de molt pocs dies d’això vaig haver de claudicar i acceptar un nou pacte amb mesures espectacularment dures. He d’admetre que no me’n vaig sortir: vam apuntar massa amunt pensant que era la millor manera de negociar i ens vam estavellar encara de més amunt. I vaig perdre en Yannis Varoufakis, el meu estimat company de viatge, cosa que em dol enormement.

Però és que la cosa no va acabar aquí: la tempesta va anar a més, encara que per un assumpte diferent, que no té res a veure amb l’actuació política dels meus predecessors sinó amb la situació estratègica del nostre país: des de principis d’agost, l’entrada il·legal de milers de refugiats sobretot de Síria a través de les illes gregues que hi són a tocar van provocar una catàstrofe humanitària que ha estat també extremadament difícil de gestionar. No cal que us ho recordi, oi? No en va, he estat un dels homes del 2015 a nivell mundial...


Sí, he passat de ser admirat i citat com la nova referència de l’esquerra radical europea... a ser considerat “un més que claudica”, “un moderat”, “un reformista”... però sé que he fet el que havia de fer. Hi ha coses de les quals només t’adones quan estàs dalt de tot, a la soledat del poder. Ho veus clar. Per molt que et contradiguis... saps que el que has de fer –o la pitjor de les solucions- és la que tens al davant. I malgrat costi, has d’aixecar-te i apretar el botó. Pensar en els meus fills, en Phoebus i l’Orpheus, m’hi ajuda molt. 

* Publicat al Valors de setembre de 2016.