La seva història -té 26 anys- s'escriu al voltant dels dos centres cristians barcelonins que han estat referència per a ella: l'escola de la Companyia de Maria a l'Eixample on va cursar els estudis -i on col·labora com a fotògrafa- i la comunitat dels claretians a Gràcia, on hi ha la seva parròquia de tota la vida i l'esplai on ella es va criar, del qual va acabar sent monitora. També l'ONG Enllaç Solidari, amb què ha fet tres camps de treball a Brasil i a l'Índia, de 2004 ençà, estades que li han subratllat la importància de les experiències viscudes: "Una persona completa, per mi, és aquella que té vivències que la completen, que et fan veure la vida des de punts de vista diferents. I no tenen perquè ser vivències a l'altra punta del món".
Dins la seva experiència familiar, a banda de la pertinença a una comunitat parroquial, el que l'ha marcat és la convivència amb dos dels seus avis, durant nou anys. "El que he pogut viure amb ells, no és massa habitual. Una cosa és anar a veure els avis una estona a la setmana, l'altra és viure amb ells, compartir el dia a dia, i acompanyar el final del camí dels qui estimes. Jo he tingut aquesta gran sort i possibilitat". No jutja les famílies que pel motiu que sigui prefereixen portar els seus membres més grans a una residència, però apunta que no sempre "allò més còmode és el millor, ni per als grans ni pels més joves".
Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Ramon Llull després d'haver estudiat un mòdul professional d'Imatge, actualment l'Eulàlia és una bona mostra de com les noves generacions es guanyen les garrofes, fent mil coses a l'hora, totes al voltant del vídeo, la fotografia i la comunicació.
I en el camp eclesial representa també una realitat, la d’aquell sector de persones que tot i no considerar-se practicants sí que tenen Jesús i l’ideari cristià encara ben viu. Potser precisament la naturalitat amb què ha viscut aquest marc religiós tan a la família com al seu entorn fan que per a ella una església no sigui només un edifici. "Sempre que em topo amb alguna comunitat parroquial penso que si tinc algun problema, segur que m'acollirien", explica.
No sap com seria si no hagués tingut aquesta formació, però té clar que la majoria de valors cristians poden ser compartits per moltes persones encara que no combreguin amb la fe catòlica. "La qüestió és creure de veritat en aquests valors, et diguis cristià o no". En aquest sentit, per a ella una de les coses més importants és l'exemple de vida de Jesús i el que ell explicava de Déu. “És per això que, si passo pel costat d'un indigent i tinc l'entrepà de l'esmorzar o el dinar a la bossa, a vegades li dono, sense pensar-m’ho”, confessa.
També s'endevina un cert pòsit interreligiós en les seves reflexions: "Sóc cristiana perquè visc a Catalunya, si visqués al Marroc probablement seria musulmana. Allò important són els valors que ens transmeten les religions". És el sentit, amb tota seguretat, de molts joves cristians d'avui en dia.
“Per mi la religió és una part del transcendent de la persona, i ho visc com una cosa intrínseca a aquesta, de tal manera que, pots creure amb el que vulguis mentre et serveixi per fer camí i no faci mal a ningú”, apunta. I acaba: “No imagino Déu present a la meva vida com puc veure present algú al meu costat o parlant pel telèfon. És un sentiment, quelcom que està allà, dintre teu”.
* Article escrit a l'edició de Foc Nou de desembre.
Ara fa uns quinze anys, amb la Maria Coll, codirectora de la revistaValors amb un servidor, tiràvem endavant el producte immediatament anterior i versió prèvia d'aquesta publicació: el full parroquial de Sant Josep de Mataró -El Full de Sant Josep, es deia-, que a partir de 1999 va passar a ser de totes les parròquies de la ciutat i va transmutar-se en El Full de Mataró, on coincidirien ja la major part de persones que van fer possible Valors a partir de finals de 2003.
Tot producte és, de fet, una continuació d'una experiència anterior, una evolució, i nosaltres en som una bona mostra. Tot i que Valors no és una revista explícitament cristiana, si que treballa i defensa uns valors que es poden considerar cristians. La reflexió que va fer néixer la revista, però, anava més enllà i deia: segurament aquests valors són compartibles amb molta gent més enllà de la seva creença religiosa, oi? Per què no fem una revista que parli d'aquests valors de solidaritat, de pau, de justícia que difon l'Evangeli, que poden interessar a cristians però també a no cristians, a membres d'altres religions i també a persones sense sensibilitat religiosa? Per què no superem, a casa nostra, el debat pel qual els valors es poden atribuir només al món missaire? Cal pensar que avui en dia el mot "valors" està en boca de tothom, però crec que els que tirem endavant la revista des del principi tenim prou autoritat com per recordar que quinze anys endarrera, a Catalunya, el panorama no era aquest: parlar de valors era ser un carca. Així de senzill.
Per arribar a aquesta formulació, aquest "perquè no...", és evident que van haver de passar unes quantes coses. Aquesta és una reflexió que arriba després d'un temps de recorregut. I era -i segueix sent- una reflexió que necessitava -i necessita- de referents externs. En realitat d'això era del que tenia ganes d'escriure, de referents, ara que m'acabo de llegir un dels darrers números del setmanari cristià La Vie, arran d'un viatge al sud de França -és un dels meus vicis, comprar premsa, sobretot a França-. Perquè aquesta publicació va ser una de les referències que ens van permetre imaginar que tirar endavant una revista com Valors, tal com la plantejàvem nosaltres, era possible.
En efecte, aquesta publicació que el 2003 va passar a format part del grup Le Monde -si, si, El País francès edita una revista de missa, veure per creure- recordo que em va impactar en algun viatge que devia fer a finals dels 90 a terres franceses -en realitat devien ser diversos, donada la fília francòfona i francòfila implantada pels meus pares-. Ens van permetre imaginar una revista com Valors, tot i que segurament nosaltres hem anat més enllà i hem acabat presentant-nos com una revista d'actualitat a partir del prisme dels valors -més enllà de les creences de la cinquantena de persones que hi participen, que de tot hi ha-. Una publicació on es parlava dels valors de la justícia, de la solidaritat, de la vida sana, de l'economia social, de la dignitat... i que ho feia des del món eclesial, superant els debats sobre estructures i persones, anant al fons de la qüestió, al que ens seduïa veritablement a nosaltres: els valors del cristianisme.
Després hem descobert altres revistes franceses no eclesials com Philomagazine, una revista de filosofia d'excel·lent factura amb qui potser ara ens emmirallem més directament, però en honor a la veritat hem de dir que sense exemples com La Vie, del món eclesial francès, ric i obert, potser no seríem on som ara.
Josep Masabeu a la seu de l'entitat Braval. Foto: Diari de Sabadell
L’Associació Cultural Valors, entitat impulsora de la revista Valors i dels diferens formats de continguts i actes al voltant d'aquesta temàtica, hem decidit atorgar el III Premi Valors a una trajectòria a Josep Masabeu, president de Braval, entitat que treballa amb infants del barri del Raval de Barcelona.
El projecte, nascut a redós de l’església de Montalegre, pretén promoure la cohesió social, lluitar contra la marginació, prevenir l’exclusió social de la joventut i facilitar la incorporació de la població immigrant a la nostra societat.
Un servidor va conèixer a en Josep Masabeu un dia de fa un parell d'anys tot dinant a la seu de l'entitat, en unes trobades que el seu promotor impulsa periòdicament per ensenyar de què va aquesta iniciativa i compartir-la amb el màxim de gent possible. Arran d'aquella visita, vaig aprofitar per escriure aquest retrat a la secció A la intempèrie de la revista Foc Nou, ja que en Josep és una persona creient.
Aquest premi que com a Valors donem s'emmarca dins els premis que tira endavant l'editorial Proteus, amb qui treballem conjuntament de forma cada cop més important des de fa un parell d'anys, arran de la coneixença que vam fer amb el seu editor, Miquel Osset, per haver estat nominats per aquests premis. Els guardons busquen distingir persones, empreses, treballs i iniciatives que s’han destacat d’una manera significativa per promoure l’ètica i els valors socials o que han contribuït a la seva difusió a la societat amb les seves accions o el seu exemple.
Ester Quintana, imatge del moviment ‘Stop bales de goma’; Roque Borràs, portaveu Plataforma Estafats per la Banca; Joan Antoni Melé, subdirector de Triodos Bank Espanya; i Enric Canet, capellà escolapi i director del Casal dels Infants del Raval, són aquest 2013 els candidats a personalitat de l’any a l’àmbit social.
En l’àmbit de la Cultura i de la Comunicació, també opten a aquest guardó Gervasio Sánchez, periodista i fotògraf; Jordi Évole, director i presentador del programa Salvados; els Germans Roca, propietaris del restaurant El Celler de Can Roca, i Andrés Rábago ‘El Roto’, dibuixant.
En l’àmbit esportiu són candidats Javier Marcet, president honorífic de la Fundació Marcet, la Campanya Juga Verd, del consell Esportiu del Baix Llobregat i el projecte BarçaKids, programa infantil d’educació en valors del F.C Barcelona.
Excepte en el cas del premi que atorga Valors, la resta de guanyadors no es coneixeran fins a la gala d’entrega de premis que tindrà lloc el proper dilluns 9 de desembre, vigília del Dia Internacional dels Drets Humans, a 2/4 de 8 del vespre al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya (Rambla de Catalunya, 8. Barcelona).
Enguany el jurat està format pel catedràtic en filosofia i expert en valors, Francesc Torralba; el pedagog, Gregorio Luri; la catedràtica en filosofia moral i experta en bioètica, Margarita Boladeras; el degà de la facultat de Filosofia de la UB, Nobert Bilbeny, el doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació de la Universitat de València, José Fèlix Lozano; i el professor de filosofia moral de la UB, Àngel Puyol.
Un honor, com us podeu imaginar, poder participar d'una moguda com aquesta des d'una entitat modesta i humil com és Valors -excepte en els seus plantejaments, que són molt ambiciosos, com bé sabeu-.
Un cop al mes, un equip de Clack ens desplacem fins la Nau Gaudí de Mataró per enregistrar els continguts de les conferències circumscrites en el cicle Els Dijous a la Nau Gaudí, promogut des del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, format per l’Ajuntament de Mataró i la Fundació Privada Carmen & Lluís Bassat.
Aquest vídeo que trobareu a sobre és el resum de la darrera d'aquestes conferències, pronunciada el 14 de novembre, per part de Daniel Giralt-Miracle, crític, historiador de l’art i l’arquitectura, i especialista en Gaudí (va ser comissari general de l’Any Internacional Gaudí al 2002), que va fer un recorregut per la biografia de l’arquitecte desvetllant que el personatge, més aviat conegut per treballar en solitari, va ser en realitat “un home que sabia treballar en equip”.
Es titulava “Gaudí i els seus col·laboradors” i el conferenciant va destacar-ne Francesc d’A. Berenguer, l’home de més confiança de Gaudí; Joan Rubió, que el va ajudar en els càlculs de les estructures; Josep M. Jujol, la seva mà dreta en tot l’artístic; Domènec Sugrañes, que es va implicar molt en el seu obrador; Francesc Ràfols, amic, company i biògraf; Francesc de Paula Quintana, que va seguir de prop el seus projectes i va aportar grans solucions en el desenvolupament de la seva geometria; Cèsar Martinell, que des de jove va recollir el seu llegat; Joan Bergós, que el va conèixer de prop i va poder explicar moltes dades relacionades amb el seu pensament i el seu “modus operandi”; Isidre Puig Boada, que va aportar solucions tècniques dins del camp de la geometria reglada, i Lluís Bonet i Garí, que, un cop mort Gaudí, va mantenir l’esperit constructiu del mestre. També a aquests arquitectes cal afegir escultors importants com els Matamala i artistes com Llimona o el mig mataroní Torres-García.
Una conferència interessantíssima, que m'ha costat sang, suor i llàgrimes de resumir, i que us recomano de totes totes.
La pobresa es pot eradicar avui al món, a diferència d'unes dècades enrere, i és un deure ètic aconseguir-ho. Com s'ha de fer? Pressionant els governs dels països del Primer Món perquè revisin els acords internacionals pels quals els països del Tercer Món puguin participar en el creixement econòmic global.
Aquesta és la constatació i la fórmula per solucionar-la que Thomas Pogge, professor de Filosofia a la Universitat de Yale (Estats Units), va fer aquest dimecres a l'Ateneu Barcelonès en el transcurs de les jornades ‘Abast i límits de la solidaritat en temps de crisi’, organitzades entre la Fundació Grífols i la Fundació Probitas.
“El més important que hem de fer per lluitar contra la pobresa és revisar els acords institucionals en el nivell supranacional perquè atenguin millor les necessitats de les poblacions pobres i aconseguir així que les poblacions pobres tinguin una igual oportunitat de participar plenament en el creixement econòmic global”, va afirmar.
Pogge, que és també director del Global Justice Program, va admetre que en el conjunt del món les xifres de pobresa total estan baixant a poc a poc però va oferir també arguments als quals això els sembla poca cosa.
“Potser la pobresa ja no és tan gran com 40 anys enrere, però és evitable, per tant és un crim. S'ha de tenir en compte que les guerres i dictadures han mort 200 milions de persones en 100 anys; la pobresa, només en 25 anys, 400 milions”, va postil·lar.
Pogge va plantejar un missatge exigent amb l'auditori en el qual, sense esmenar el treball de les oenagés i organitzacions que treballen als països del Tercer Món: “Els ciutadans també tenim un grau d'obligacions i responsabilitats, no només dels governs”. I en aquest sentit, va apuntar també que “no hem de pensar a ajudar els altres sinó en com fem mal als altres quan tolerem certes polítiques. Les regles de joc en l'economia mundial actual són les causants que s'estiguin violant els drets humans”.
Totes aquestes reflexions estan recollides en un llibre que l'editorial catalana Proteus, dirigida per Miquel Osset, ha tret al mercat amb el títol ¿Estamos violando los Derechos Humanos de los Pobres del Mundo? i dintre de la col·lecció Delos. El volum es pot adquirir a les principals llibreries del país.
El passat octubre, a l'excel·lent entrevista que la Maria Coll feia a la revista Valors en el marc d'un monogràfic dedicat a les institucions públiques, Daniel Innenarity deia: "En aquest moment proposaria a tothom un exercici de sinceritat. El món se’ns ha convertit en una cosa tremendament complexa. Ens hem d’enfrontar a situacions que fins ara havien estat inèdites. I no sabem què hem de fer. I quan abans reconeguem aquesta situació d’anormalitat, abans començarem a posar en marxa els mecanismes de debat per trobar les mesures més correctes que cal adoptar. Crec que abans que res cal fer aquesta prèvia, perquè penso que ni l’anomenada classe política ni la ciutadania, en aquests moments, som massa sincers". Vaig pensar que era brutal, fantàstic: algú que ha estat assenyalat com un dels principals 25 pensadors de món per Le Nouvel Observateur, abans de dictar cap sentència i quedar-se tranquil, de proposar un titular enlluernador que els periodistes comprarem només de sentir-lo... fa aquest exercici de modèstia i sinceritat.
Aquesta reflexió va ressonar al meu cap segurament perquè en Ramon Radó, "germà de sang meu" i grandíssim periodista -també promotor de la modèstia quotidiana-, m'apuntava en una conversa de cafè: "T'imagines que fóssim capaços de fer un pacte per la complexitat, un pacte per una cosa tan aliena als debats actuals com la complexitat?". Una idea semblant a la d'Innerarity: reconeguem que el món és complex, que ens costa fins i tot situar-nos en les coses que passen -ja no dic entendre-les!- i a partir d'aquí intentem fer un reset i recomençar de bell nou.
Finalment, ara fa un parell de setmanes el director de El Periódico, Enric Hernàndez, feia una tercera punció en el meu cap respecte la qüestió, admetent que la complexitat havia passat de moda i que ara el que es porta és la simplicitat. I aconsellava: "Desconfiïn dels qui els prometin solucions infal·libles per als problemes més intricats. O no han identificat bé el problema, o no han contrastat la solució.
Recelin dels qui, incapaços d'apartar o esquivar els obstacles del camí, els condueixin per dreceres que mai havien transitat, i que en temps no tan llunyans fins i tot els havien desaconsellat. Exigeixin al guia que els mostri els mapes o les cartes de navegació. Tal com tenen dret a decidir, també el tenen a conèixer.
Fugin dels falsos axiomes, de les preguntes amb trampa i de les respostes monosil·làbiques. Davant proposicions disjuntives, vindiquin la conjunció adversativa".
Doncs tan fàcil i tan difícil com això. Des de la perplexitat, des de la dificultat per entendre aquest món global -pot ser és per això, que ens costa tan d'entendre, perquè per primer cop és global-, admetem la complexitat de tot plegat i comencem a plantejar-nos les preguntes de nou. Després, si en som capaços, ja anirem a cercar les respostes.
"Als empresaris cal dir-los que avui, si no cuides les teves persones, no ets competitiu”. “La gestió de les persones a una empresa no és qüestió de mida o recursos, sinó de sensibilitat”. “La conciliació ha anat contra de les dones, és millor la coresponsabilitat”.
Són algunes de les idees que Anna Fornés, directora de la Fundació Factor Humà, va pronunciar aquest dilluns com a convidada principal d'una nova edició de Valors a l'Alça, l'espai que Valors fa a Mataró Ràdio per a La Xarxa de Comunicació Local.
Ho va fer en el marc d'una entrevista que buscava reflexionar sobre les polítiques de recursos humans a les empreses en el marc de la crisi econòmica i, per tant, de dificultats personals afegides a l'hora de tirar endavant un col·lectiu.
A la secció Gent amb valors es conversa amb el músic argentí Pablo Persico, director de diverses orquestres infantils multiculturals a Badalona i al Poble Sec de Barcelona.
I a l'apartat de propostes Miquel Osset, director de la Fundació Grífols, ens convida a la jornada Abast i límits de la solidaritat en temps de crisi, que comptarà el proper dia 27 a l'Ateneu Barcelonès amb la presència de Thomas Pogge, professor de Filosofia de la Universitat de Yale i una de les eminències mundials en el camp de la reflexió.
El d'aquest divendres 15 al Teatre Principalde Badalona va ser un concert una mica estrany, amb l'actuació de dos joves formacions però perfectament consolidades i que, en vista del que es va veure potser haurien d'haver tingut una nit sencera per a cada una.
No obstant, quan es va programar el concert mesos enrere els primers intèrprets encara no havien adquirit la rellevància que tenen avui dia, de manera que el seu paper havia de ser el de simples teloners. El món de la música es mou molt ràpid.
La voluntat inicial d'ajuntar dos grups de certa joventut en una única vetllada -format que en la programació estable d'aquest espai es va portar a terme també amb Maria Coma i Bikimel setmanes enrere- es va acabar girant en contra del mateix concert, que hauria requerit una actuació en solitari per a cada formació.
Parlem dels mataronins The Free Fall Band i del cantautor El Petit de Cal Eril, que van comparèixer a partir de les 21 hores a la sala del cèntric teatre de Badalona, espai del qual s'havia alliberat l'habitual pati de butaques per situar-hi taules i cadires de plàstic i generar així un ambient més informal. Els primers presentaven 'Elephants Never Forget', el seu primer disc en el mercat, mentre que el cantautor de Massoteres mostrava 'La Figura del Buit', el seu tercer àlbum.
Amb la seva proverbial ingenuïtat i les seves melodies senzilles, els The Free Fall Band van deixar bones sensacions entre el públic des del primer moment, sense cap mena de dubte. Amb l'ukelele, el clarinet, l'harmònica i una bateria allunyada del seu habitual so com a distintius musicals, la veritat és que els músics van sonar conjuntats, creïbles, intensos malgrat la seva joventut.
"Només som cinc amics que fem cançons pop", va sintetitzar el cantant, Jan Bosch, amb l'habitual modèstia que gasta el grup, més enllà de la seva presència en certàmens com el Primavera Sound -com aquest dissabte, en la versió hivernal-.
Més difícil ho va tenir El Petit de Cal Eril, que malgrat comptar amb una proposta encara més sòlida i contundent que la dels seus predecessors, i sent un dels guitarristes i compositors més interessants que hi ha en el panorama musical català, no va saber o no va poder connectar amb el públic durant l'hora llarga d'actuació que va oferir amb la seva nova banda on predominen els vents.
No va ser aliè a això la parada que es va haver de fer per restaurar la connexió elèctrica -que va saltar- quan la seva actuació tot just havia començat: els tècnics de l'espai van actuar ràpidament per resoldre el problema, però a partir d'aquí, el de Massoteres ja no va saber recuperar el to del concert, excessivament dirigit a un públic que conegués la seva personalitat musical, que precisament no era el cas.
Una llàstima perquè segur que molts dels seus fans -que en té, sens dubte- haurien sabut apreciar la progressió que està portant a terme el cantautor de Ponent i particularment les experimentacions psicodèliques que Joan Pons va fer amb la guitarra elèctrica, en alguns moments convertida en una màquina portada d'un altre món. I també per la revisitació que va fer d'alguns temes d'anteriors discos com 'Partícules de Déu' amb què va tancar el concert amb un punt d'orgull.
És a dir: The Free Fall Band i El Petit de Cal Eril mereixen actuar un altre dia en solitari per aclarir dubtes i concretar afectes amb els badalonins.
* Crònica del concert de The Free Fall Band i El Petit de Cal Eril al Teatre Principal de Badalona el 15 de novembre de 2013 escrita per a l'edició local de Badalona de El Periódico. Foto: Àngels Ribas.
Josep Ibern, el fins fa dos anys director general de Caixa Laietana, va entrar dilluns amb cara greu a la sala del Parlament on s'havia de reprendre la comissió de la CIREF, conscient que s'anava a sotmetre a un verdader examen. S'ha de tenir en compte que la sessió de dimarts passat, la primera dedicada a Laietana, va arribar a la conclusió que els errors en la gestió de les participacions preferents van tenir lloc una vegada Pere Antoni de Dòria va abandonar la direcció general; és a dir, que si hi havia algun responsable, aquest havia de ser el seu successor Ibern. Hi havia, doncs, molta expectació.
Va començar la seva compareixença, amb veu nerviosa, llegint un text escrit, ben preparat, en què contextualitzava la seva actuació al capdavant de Laietana. Va donar una gran quantitat de dades i explicacions i, des del primer moment, va quedar clara la tesi que volia assentar en els cervells dels presents: mentre ell va tenir el control de Laietana tot es va fer bé, quan Laietana va passar a ser Bankia --per un canvi de les regles de joc-- va ser quan van començar els problemes i ell ja no hi va poder fer res.
L'estratègia estava perfectament traçada: no carregar contra ningú, no traslladar la culpa a ningú en concret. No van tenir la culpa de res ni els treballadors, ni els directius, ni els clients ni els governants. Va ser una fatalitat que el tsunami -la crisi- va provocar. Ningú va actuar de mala fe mai; tot es va fer des de la més absoluta honestedat. "En cap moment hi va haver voluntat d'engany des de Caixa Laietana", va dir. Òbviament, en concordança amb aquest plantejament, va quedar clar des d'un principi que ni demanaria perdó ni acceptaria cap responsabilitat en els fets. Va vendre aquest marc des del minut zero i va aconseguir fer-lo creïble en les més de dues hores de sessió que va protagonitzar. Sorprenentment.
LES PREFERENTS, EL TEMA ESTRELLA
Encara que també va ser el primer president de la història de Caixa Laietana que va cobrar per exercir el càrrec --en 150 anys-- i que rebia també una bona suma pel càrrec de gerent de la Fundació Caixa Laietana, Ibern va vendre tot això com un últim servei que va voler oferir a l'entitat on es va criar. De fet, va dir que bàsicament va acceptar la presidència de Laietana perquè l'hi va demanar Jaume Boter de Palau, el seu antecessor. I que com que tots els altres presidents de caixes cobraven, ell també ho havia de fer. Ah, i es va anar abaixant el sou a mesura veia que les coses no funcionaven. Abans que tot, l'ètica.
Les preferents, el tema estrella: Laietana no feia res que no fessin les altres caixes d'estalvis. I van ser molt poques les emissions que es van fer des de Mataró --encara que fossin les més devastadores--. A més, mentre va existir Laietana, les preferents es van pagar totes i fins i tot van donar beneficis als seus participants. Per si això fos poc: quan va esclatar l'escàndol i l'ajuntament l'hi demanava insistentment, ell es va postular per parlar amb els manifestants de les preferents, però des de Bankia li van dir que no. Sempre algú frustrava els seus plans per actuar de forma honesta. L'alcalde de Mataró, Joan Mora (CiU), deia que no amb el cap.
UN MÀRTIR
Ibern es va arribar a presentar com un màrtir que va comprar 59.000 euros en participacions preferents, "diners que ja donava per perduts", segons va admetre. No va explicitar per què no es va acollir a l'arbitratge per recuperar els diners. O no li venia d'aquí o no va considerar ètic acollir-se a aquesta mesura tampoc.
En aquest punt, l'exdirector general de Laietana, que havia començat la sessió cirscumspecte, va arribar un moment que va semblar trobar-se còmode en el seu paper d'interrogat. "M'agrada que em faci aquesta pregunta", li va dir a Ferran Falcó, portaveu de CiU en la comissió. Complimentava els diputats, tractant-los amb molt de respecte, buscava l'empatia del públic i fins i tot va arribar a fer broma sobre el bust que es va fer construir l'exdirector general Pere Antoni de Dòria, al qual fins ara havia ofert respecte infinit --no en va, ell va créixer a la seva ombra.
Hi va haver un moment que una assistent, convidada pel grup de CiU, no va poder més i va saltar a la jugular d'Ibern. Quan es va aclarir la situació i algú va explicar que aquella senyora era una víctima de Caja Madrid i no de Bankia, Ibern va fer un gir de 180 graus a la interrupció i es va assenyalar a si mateix com a víctima: "Estic fart que em carreguin totes la culpes a mi", va venir a dir.
ENTRE L'ESPASA I LA PARET
Només hi va haver un diputat que va saber posar entre l'espasa i la paret l'exdirectiu. David Fernàndez, de la CUP, que va rellevar en aquest paper Josep Vendrell (ICV-EUiA), que dimarts passat va aconseguir treure de polleguera Pere Antoni de Dòria. Per un moment, Ibern va quedar en fals i va haver d'admetre que era un engany dir en els prospectes del 2005 que les preferents era per a persones "contraris al risc" quan en realitat era un "producte financer de risc". Una forma de funcionar de la qual ell estava perfectament informat ja que --encara que també ho va negar-- an Caixa Laietana tothom tenia clar que Ibern era la mà dreta de Dòria des del 2002 --quan el van fer director general adjunt-- i que tenia capacitat executiva.
Va ser gairebé l'únic moment en què els papers van tornar al principi de la sessió, compareixença que es va tancar inesperadament amb Ibern sortint-se amb la seva. De sospitós interrogat a còmoda víctima. L'art de les paraules és a vegades verdaderament esgarrifós. Ahir Ibern va aconseguir distreure'ns a tots i que sortíssim al carrer pensant que tot el que va passar gairebé va ser obra del destí.
* Article publicat a l'edició digital de El Periódico arran de la compareixença de Josep Ibern a la comissió de la Ciref del Parlament de Catalunya.
