Cada jove és un món*

La vida de Mercè Montells transcorre bàsicament entre dos indrets: l’escola que les Concepcionistes tenen al carrer València de Barcelona i la comunitat que van fundar fa vint anys a El Prat del Llobregat, consolidant l’opció preferencial pels exclosos que ha fet aquesta congregació religiosa. En un indret hi troba uns infants –ella fa classe a Primària- amb un nivell econòmic mitjà, mentre que els nois i noies als quals dedica dues tardes a la setmana molt a prop del pis on viu provenen de famílies desestructurades i en risc d’exclusió. “Són dos tipologies d’infants, i te n’adones que cadascú té les seves necessitats”, comenta.

Aquests menuts –i no tant menuts- són acollits diàriament al SAO, un projecte integral que des de 2004 intenta acompanyar aquests nois i noies en tot el seu recorregut vital, des de la inserció a la societat fins a trobar un feina, si és possible, fent reforç escolar o organitzant activitats lúdiques. En el SAO hi col·laboren fins a tres ordres religioses -concepcionistes, teresianes i maristes- donant bon exemple del que pot ser l’Església del futur, amb un treball plenament en xarxa. Els menuts que troba al carrer València també tenen necessitats, com dèiem. Les noves circumstàncies familiars –el gran número de separacions de parelles, per exemple- generen situacions d’incertesa en molts dels infants que ella creu que els professors han de tractar de forma diferent: “Tan sols el fet de tenir dues cases ja és una dificultat afegida per a ells, per tant no es pot ser igual d’exigents o almenys no de la mateixa manera”, subratlla.

Ara fa dotze anys que la Mercè va professar com a religiosa, ja a El Prat, tot i haver nascut a Mataró fa 44 anys. Entremig va fer una estada d’un any a Togo, a l’Àfrica, on va poder tastar i saludar els valors d’acollida, hospitalitat i alegria que mantenen aquestes societats. L’opció radical de consagrar la seva vida a Déu la viu amb tota normalitat, amb plenitud i serenor. “És clar que en alguns moments es troba a faltar poder formar una família, però crec que aquest camí em dóna una autèntica felicitat”, explica amb els ulls plens de vida.

Peiró familiar

Imatge de la presentació del volum sobre Joan Peiró que es mostra ara a Barcelona al Saló de Pedra de l'Ajuntament d'Argentona, el passat 29 d'abril.

Aquest 9 de juliol, a 2/4 de 8 del vespre, es presenta a l'Ateneu Barcelonès (carrer Canuda, núm. 2, de Barcelona, tel. 933 436 121) Memòria de Joan Peiró i Belis. Retrats d’un sindicalista, ministre de la Segona República, el llibre sobre Joan Peiró a l'Ateneu Barcelonès, el qual han escrit a sis mans la meva germana Maria Salicrú-Maltas, l'amic Josep Puig i Pla i Pere Gabriel [Notícia de TVM de la presentació a Mataró i Fragment documental TV3 sobre Peiró]. És la presentació a Barcelona i clou la sèrie d’actes que s’han fet des del mes d’abril. El llibre el presenta Ferran Mascarell, vicepresident primer de l’Ateneu Barcelonès i exconseller de Cultura de la Generalitat junt amb l’editor Joan Maluquer. Memòria de Joan Peiró i Belis és un llibre calidoscòpic. Construït des d’una munió de retrats i aportacions, pretén subratllar la figura de Peiró com a home íntegre, obrer autodidacta i dirigent sindical anarquista que fou, que va ser capaç de refondre, al llarg de la primera meitat del segle XX, tota una llarga tradició militant del segle anterior. El lector hi trobarà una síntesi de l’aportació més teòrica de Peiró i la seva vida militant fins a l’execució amb què el franquisme li estroncà la vida.

A casa estem tocats del bolet per la història, literalment. En Manel Salicrú, el meu tiet, és el director del Museu Arxiu de Santa Maria, un indret apassionant i encara poc conegut a Mataró mateix, el qual compta amb una publicació de gran nivell com són els Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria. La seva filla, la Roser Salicrú, es dedica professionalment a l'estudi de la història, en un període molt concret de l'Edat Mitjana, i és una investigadora de gran prestigi. El meu pare, en Ramon Salicrú, és, essencialment, un apassionant de la història -local, nacional, europea i mundial- i un professor d'aquesta matèria. La Maria, la meva germana, és qui li ha près el relleu, a casa, relacionant la història amb la música; de fet és etnomusicòloga, que significa que relaciona la música amb el seu entorn (els seus articles a Valors van en aquesta línia). Jo, al costat d'aquestes quatre familiars, diguem-ne que sóc un vulgar divulgador, que m'he dedicat a promoure, de moment, documentals històrics: 27-G. Bandera blanca sobre l'entrada dels nacionals a Mataró el gener del 39 [veure introducció], Teixint la ciutat. La història del gènere de punt a Mataró [veure vídeo inicial] i Els Ponts de Mostar [veure web], sobre la guerra de Bòsnia i la situació actual d'aquest país balcànic. També sobre Peiró vaig participar en un monogràfic que li va dedicar Mataró Report i que em va permetre conèixer el desaparegut Josep Benet [veure vídeo].

De Peiró a Samsó...

Apuntava en un post anterior [El Vaticà beatificarà el rector màrtir de Santa Maria, el doctor Samsó] els paral·lelismes entre la figura de Joan Peiró i la del doctor Samsó, del qual precisament s'acaba d'anunciar la firma del seu decret de beatificació per part del Papa Benet XVI. Es poden seguir els detalls de tot el procés al bloc doctorsamsomartir.blogspot.com. Samsó no és l'únic màrtir religiós de la Guerra Civil a Mataró -també van perdre la vida el salesià Alexandre Planas i el carmelita Pere Ferrer o el rector de Sant Josep del moment Lluís Miquel i Ticó- però si que el que va ser rector de Santa Maria de 1924 a 1936 n'és el més recordat. Amb les beatificacions i santificacions l'Església Catòlica, legítimament, honora els seus morts com creu convenient. Ara, per tornar a Joan Peiró, el que caldria és que al també mataroní d'adopció se'l "beatifiqués" des d'un punt de vista civil, i que l'Estat Espanyol declarés nul el procés judicial que el va dur fins a la mort a Paterna el 1942.

Són les Associacions de Veïns les veus dels barris?

Imatge de dilluns a la presentació del volum sobre el moviment veïnal, al Casal de Les Esmandies.

El moviment veïnal. Les desenes i desenes de ciutadans dels diferents barris de la ciutat que han esmerçat les seves hores en intentar millorar el seu entorn immediat, en aconseguir una millor qualitat de vida pels seus conciutadans per pur altruisme. Aquest és el protagonista del llibre Veus de Mataró. Les lluites veïnals explicades pels seus protagonistes, presentat aquest dilluns pel periodista i amic Xavi Amat al Casal de barri Les Esmandies. Un llibre que s'ha editat amb el suport de l'Institut Municipal d'Acció Cultural, és a dir l'Ajuntament.

Precisament en el llibre, l'exalcalde Manuel Mas -alliberat totalment del seu passat com a màxim responsable de la ciutat- les etziba sense contemplacions i assegura que els líders de les entitats veïnals són "polítics frustrats" i que, sense subvencions municipals, aquest moviment ja no existiria. Mas apreta fort negant la utilitat d'aquestes associacions i els retreu manca de legitimitat, assegurant que hi ha un segrest de l'opinió dels veïns per part dels dirigents d'aquestes entitats perquè es presenten com els representants d'un conjunt de ciutadans que no són. La resta del llibre, amb excel·lents fotografies de Sergi Bernal, és un retrat de les històries i experiències d'una multitud de ciutadans que han deixat moltes hores de son per dedicar-se als altres, cosa que és -en principi- molt lloable. Però constantment apareix i repareix la pregunta que Mas planteja de fons: tenen sentit les Associacions de Veïns avui en dia?

Mas diu que no, que les reivindicacions han de passar bàsicament pel sistema de partits. Ho fa amb la seva habitual contundència, provocant una certa irritació que ahir sobrevolava l'acte de presentació del volum. Però és evident que quan Mas diu el que diu sap molt bé perquè ho fa: certament en alguns moments ha semblat que persones en concret feien servir els seus càrrecs a les entitats veïnals per convertir-se en un franctirador de la política local que atacava el govern municipal sense saber si amb la seva actuació expressava realment el sentir majoritari del barri que deia representar. En això, segurament els periodistes que treballem en mitjans de comunicació locals hi tenim culpa: hem donat una cobertura mediàtica excessiva a les opinions i els posicionaments dels presidents o les juntes de les associacions de veïns, quan l'opinió majoritària en el barri pot ser que vagi per un altre costat.

Mas, per tant, té part de raó, però oblida que la realitat del moviment veïnal avui en dia majoritàriament ja no obeeix aquests paràmetres. Un servidor, en gairebé deu anys de feina en mitjans de comunicació de la ciutat, ha pogut comprovar com pràcticament totes les associacions de veïns de la ciutat -penso en Vista Alegre, Palau-Escorxador, Via Europa-Nou Parc Central o Pla d'en Boet però també Cirera i Rocafonda- segueixent mantenint a hores d'ara la seva lògica reivindicativa però sobretot es dediquen a una cosa explícitament positiva: generar vida als barris, provocar moments de trobada entre els veïns, crear espais de centralitat urbana. Des d'aquest punt de vista la persistència de les Associacions de Veïns és plenament vigent. N'hi ha algunes, com la de Cerdanyola, que en els darrers mandats ha jugat a fer d'oposició al govern municipal en la línia en què insinua Mas, però caldria no fer pagar justos per pecadors.

Que hi hagi veïns que s'organitzin per lluitar pels seus drets però sobretot per crear xarxa social continua sent molt necessari, però m'atreviria a reclamar que ho facin amb dues condicions per tal que la seva feina no quedi desvirtudada. En primer lloc: que treballin amb lleialtat amb el conjunt de la ciutat; no s'hi val a pensar només en la seva zona (hi ha d'haver treball conjunt amb els barris limítrofs). Segon: no pot ser que les associacions de veïns es presentin com la veu de tots els ciutadans d'un barri en concret. Les associacions de veïns són només la veu dels que paguen quota en aquestes entitats. Ni més ni menys.

Les associacions de veïns segueixen sent els millors interlocutors que té el govern municipal amb el territori, però interlocutant amb aquestes entitats ara ja no n'hi ha prou. L'administració ha de fer l'esforç de buscar moltes més veus, més diverses, per poder escatir exactament què pensa la gent de cada zona. És feina també dels polítics que ens governen intentar acostar-se cada cop més als ciutadans. No és una feina gens fàcil però em temo que no té cap mena d'alternativa i les noves tecnologies segur que ens poden donar un bon cop de mà. Potser així, a més a més, podrem recuperar la vitalitat democràtica als nostres pobles i ciutats.

Les lliçons de Toni Grané

Toni Grané [retrat de Laura Arias a El Tot Mataró] ha estat escollit aquest passat cap de setmana com a president de la Sala Cabañes de Mataró en substitució d'Imma Llorens, després d'onze anys en què la mataronina coneguda per la seva presència al Cifras y Letras de La2 ha ostentat les regnes de l'entitat. L'elecció és força sorprenent tenint en compte el caràcter poc institucional i esbojarrat de Grané, característiques que en un principi no el predisposen per un càrrec d'aquestes característiques [Entrevistat a la secció 'El cafè' de Mataró Report 85 va dir: "La Sala s’ha de fer nova i algú ha d’apostar per fer-ho. (...) Falta visió. El que passa és que això requereix una dedicació i un esforç que algú ha de fer. Calen molts diners i no és fàcil. Hauríem de veure amb quin suport compta el Centre Catòlic [entitat que englobal Sala Cabañes] i sobretot del Patronat de la Sagrada Família [propietària legal del teatre], que és una soga que la Sala sempre té al coll"].

A banda de les inevitables tensions internes que l'elecció de Grané comportarà, el que és encara més obvi és que Grané s'enfrontarà també amb els actuals inquilins de l'Antiga Beneficència, més en temps de crisi econòmica: "Hi ha un conveni signat amb Pastorets que diu que el Patronat [de Cultura, antecedent de l'IMAC] es farà càrrec de la meitat del pressupost. Això ara no s’està complint. Aquí el que valen són els fets... Qui fa vuitanta anys que està fent aquest espectacle? Doncs ja està. La realitat és que tenim un teatre que funciona. Doncs se l’ha d’ajudar. Que n’hi haurien que també voldrien funcionar? Doncs primer que facin", deia en la mateixa entrevista de fa ara cinc anys. "Com xiula l'huracà", diria Satanàs si ens llegís en ple estiu.

Més enllà de tot això estic convençut que l'elecció de Grané és un gran encert. Grané és la persona amb més empenta de les que es belluguen per Sala Cabañes, la segona entitat cultural en nombre de socis a la ciutat després dels Capgrossos, i ho va testimoniar revolucionant Els Pastorets de Mataró entre 1997 i 1998. En aquell moment l'ara nou president de la Sala va dur a terme una forta i polèmica sacsejada al buc insigne de l'entitat: ara toca fer el mateix amb el conjunt de l'entitat. Sense presses però sense cap mena de por. Per donar vida a una entitat que en té molta, al darrera, però que podria anar-se esmorteint amb el pas del temps si no es tracen noves línies de futur. I sobretot perquè Toni Grané té una gran virtut: és un treballador nat, incansable, que no diferencia entre el treball remunerat i el que no ho és: per ell l'important és la professionalitat i aquesta està per sobre de consideracions econòmiques. Aquesta és una lliçó que he tingut l'oportunitat d'aprendre d'ell en diverses ocasions. "Aquí hem vingut a treballar en sèrio. Qui no ho vegi així, que marxi", li he sentit a dir més d'una vegada. Màxima seriositat, rigor, treball. I una passió inexpugnable per sargir els propis somnis.

Felicitats, Toni. Tens molta feina per endavant.

Burgada veu la nova llei d'Educació com el primer pas cap a la sociovergència
Veure's no se l'ha vista gairebé mai de veritat, però haver-n'hi, n'hi ha, podríem dir respecte la sociovergència adaptant la dita castellana. El periodista Oriol Burgada reflexiona en aquest vehement post -amb això s'entendrien segur amb Grané- sobre l'error estratègic d'aprovar una nova llei d'educació fent concessions al principal partit de l'oposició i posant-se en contra al soci més esquerrà del tripartit. Malgrat no estar-hi del tot d'acord, l'article és molt recomanable.

Babou Cham i 'El carrer de casa'

"Babou Cham! Qui t'ha vist i qui et veu!". Riu. Té gràcia trobar-se amb algú que ara s'ha convertit en relativament famós a casa nostra per ser el primer Manelic negre en una Terra Baixa postmoderna quan tu has viscut de primera mà les seves primeres passes com a actor. M'ho recordava ell mateix: la seva primera intervenció pública va ser a El Carrer de Casa, la sèrie que vam tirar endavant el 2001-2002 amb l'Eloi Aymerich com a Clack Produccions [Notícia del diari El Mundo]. Una sèrie que es va estrenar l'abril de 2002 i que es va pdoer veure també a Osona TV [Notícia a PortalMataro.com i Notícia a Vilaweb.cat], a Gavà TV, a Girona TV [Notícia a LaMalla.cat].

En aquella època en Babou treballava en un projecte d'educació i integració per a nens de pares immigrants de la Secretaria General de Joventut de la Generalitat. A El carrer de casa en Babou representava el paper d'un immigrant que s'enamorava d'una noia catalana, la qual quedava embarassada. El seu posat de bon jan facilitava que les escenes que s'havien de repetir 25 vegades no acabessin amb un disgust entre tot l'equip tècnic. Just després d'intervenir en aquesta sèrie de televisió, el 2002, és quan la seva carrera es va enlairar. Ara s'ha convertit en un actor conegut a Catalunya, tan pel Manelic com per la seva aparició a Ventdelplà.

Entre les mils de coses positives d'aquell projecte fet a mitges amb l'Eloi Aymerich, dirigit per l'Elisa Rebull i amb un centenar de persones al darrera (quina música, la de Jaume Nebot, Neil Harbison i el desaparegut Ramon Salvia!), haver pogut donar les primeres oportunitats a actors de casa nostra és un gran goig. A banda de Babou Cham també hi ha el cas de Sara Espígul [web], que participa en un programa de tardes a La2. O d'Àlex Esteve, el qual apareixia amb Imma Llorens, i ha partipat en la reposició de El Mikado de Dagoll Dagom [notícia capgros.com]. I segur me'n deixo.

Em ve al cap tot això -quants records!- veient el Culebrón del barri que tiren endavant uns alumnes de l'IES Princep de Viana del barri de Sant Andreu de Barcelona. El llançament es farà per Internet. Nosaltres, des de la web elcarrerdecasa.com vam ser pioners en penjar resums de 3 minuts del capítol el dia abans de la transmissió en televisió. Ara la idea és estrenar-ho directament a Internet. Llavors no se li hauria acudit a ningú, francament. I m'hi fa pensar també l'anunci, revel·lat pel diari El Punt ["El serial que substituirà 'El cor de la ciutat', de TV3, transcorrerà a Mataró"] que una casa mataronina no marítima serà un dels escenaris de la nova telenovel·la de TV3, que se situarà a la comarca del Maresme. Mare de Déu!

Manu Chao aterra al Cruïlla de Cultures*


Ni els més veterans recordaven una nit tan intensa ni extraordinària en el Cruïlla de Cultures. Manu Chao i els seus músics de Radio Bemba van aixecar el festival el passat dissabte al recinte l'Arquera de Mataró fins a límits desconeguts de potència, dimensió i experiència. Un concert emblemàtic, un mite de la música mestissa mundial i deu mil persones van pintar un requadre que ha quedat marcat per sempre en la retina i les orelles de tots els que ho van viure. La nit -amb entrades exhaurides i que era l'únic concert que aquest estiu oferia Chao a l'estat espanyol- va anar acompanyada d'altres artistes, Safaa 3Arepeyes, D'Callaos i Lamatumbá, que van telonejar i cloure la nit. (...)

* Llegeix la resta al Diaridelamusica.com.

Una Àfrica sorprenent per obrir el cinquè Cruïlla‏

Després de la populosa revetlla de Sant Joan que va congregar la xifra rècord de vint mil persones a la platja del Varador, a quarts de 10 del vespre d'aquest dijous dia 2 s'obria de facto la primera nit del Cruïlla de Cultures d’enguany, a la sala Clap, amb una nova festa que en aquesta ocasió fixava els ulls en el continent africà. Els encarregats d’escalfar motors per l'excepcional actuació dels Konono No1 van ser els vuit membres de la conjuntadíssima banda Alma Afrobeat Ensemble: fussionant el latin i el funk i passant-ho tot pel tamís de la potència africana, la banda va esdevenir un magnífic preludi a la nit de la mà del guitarrista Aaron Feder i el ghanès Kwame Adzraku.

El plat fort de la nit, Konono no1, va adreçar-se al públic quan quedaven deu minuts per les onze de la nit i s’havia anat creant ambient i expectació a la sala: xiulets de festa, mil•limetrada percussió i els famosos likembé, instruments de factura casolana que a primera vista semblaven joysticks d'ordinador i que amb un característic so de joguina electrònica ràpidament s'endinsaven en el cervell. Els rudimentaris i escardallencs altaveus propis de l'època colonial ajudaven a situar els espectadors en una escena africana de, per exemple, Kinshasa, a la República Democràtica del Congo, on radica la formació.

A ritme de batucada, amb la marxa que dóna un quart de segle en actiu, els Konono No1 van enganxar el públic des de la primera de les llarguíssimes cançons, loops màntrics d'un so inesperat i sorprenent. Amb el veterà Mawangu Mingiedi exercint de mestre de cerimònies, el Clap es va convertir en un d'aquests camps de futbol africans plens de gom a gom, amb la multitud corejant càlides i enganxoses tornades; un públic que no era del tot aliè a la proposta gracies a una anterior visita dels africans al Sonar de Barcelona. El to artesanal, saturat, distorsionat d'aquesta música que fuig del tòpic africà va fer moure amb entusiasme el centenar llarg d'assistents entre els quals, estranyament, no hi havia a penes membres de la comunitat subsahariana de la capital del Maresme.

Inici majestuós, doncs, d'un cap de setmana que tindrà dissabte el seu epicentre en un concert apoteòsic de Manu Chao pel qual ja s'han venut nou mil entrades. I també, per tant, una nova sessió didàctica d'aquesta enciclopèdia musical que es diu Cruïlla de Cultures i que ens descobreix cada any el que esta donant de si arreu les anomenades músiques del mon. Sortosament això no ha fet més que començar.

Baltasar Porcel via Eloi Aymerich

Jo no era un especial entusiasta de Baltasar Porcel. No tinc cap inconvenient en reconèixer-ho. Les seves columnes a La Vanguardia em sobrepassaven per excessivament barroques i no he llegit cap dels seus llibres. No sempre som com voldríem, vaja. Ara bé, ahir en assabentar-me de la mort de Porcel no vaig poder evitar sentir un sobresalt perquè ara fa poques setmanes vaig ser present a un dels darrers actes on devia acudir en vida. Va ser a la presentació, a l'Espai Mallorca de Barcelona, del documental del meu company i amic Eloi Aymerich Baltasar Porcel, ressons de la mediterrània, del qual forma part aquest fragment que he penjat sobre el text. Porcel, amb el seu posat caracteristic entre irònic i sorneguer, feia aspecte absolutament normal, content però habituat als homenatges i a les referències a la seva obra. Ho presenciava de forma impassible, com si no anés amb ell. Es dóna la coincidència que feia anys que l'Eloi m'havia d'ensenyar aquest documental però les circumstàncies no es van aliar fins ara fa poques setmanes, just en un acte on hi era present el propi Porcel. Quines coes. La Vida. La Mort. [Porcel(I), d'Eloi Aymerich].