Responsabilitats alienes sí, però també les pròpies*

A risc de repetir-me no puc estar de verbalitzar el que em va venir al cap després de passar a casa un dels dies de després de la tragèdia del Costa Concordia, veient com els diferents canals televisius –en registres formalment informatius i formalment d’entreteniment però que acabaven competint a veure qui explicava la història més sucosa– s’acarnissaven davant la figura del capità del vaixell, el famós Schettino. Tots plegats, durant uns quants dies, vam tenir la consciència molt tranquil·la, perquè no vam parar de fer mofa d’aquest personatge prototípicament italià, fent bona la teoria del boc expiatori. “Quina barra, aquest home, quin irresponsable. Quina falta d’ètica professional!”. Responsabilitat, ètica... I, mirant el televisor, pensava: està molt bé que tots apel·lem ara a la responsabilitat, a l’ètica professional. Fantàstic. Però ... què hauríem fet nosaltres, donat el cas? Tan responsables som? Actituds tan ètiques tenim a la feina? No sé, no sé... Va, aprofitant que són davant meu, fem una prova. Els explico una situació que vaig viure recentment i vostès em diuen que farien. Així podrem aclarir quin és el nostre grau d’ètica personal.

El cas és que un dia vaig tancar la porta de casa deixant-me claus a l’interior, dins del pany. Vaig haver d’avisar un senyor d’aquests que en diuen cerrajeros perquè vingués a obrir-me la porta. A l’hora de pagar, el senyor em diu: “Poso que hem obert la porta després d’un intent de robatori?”. I jo: “Com?”. “Sí, home, després vas als Mossos i ho denuncies... és per lo de l’asseguradora”. “Lo de l’asseguradora”, per si algú no ho ha entès, vol dir que així l’asseguradora t’acaba pagant l’oblit de les teves claus dins de casa. Molt bé, doncs aquest és el cas pràctic. Què farien vostès? Li dirien que sí, que omplís el paper dient que ha estat un robatori –sembla ser que és el més habitual, pel que em va dir l’operari- o no?

Posem que la resposta és que no, que li pagarien el que toqués a l’operari, encara que fossin 200 euros. Llavors d’acord: correm a exigir la màxima honestedat i transparència als qui ens governen, als banquers, als empresaris, als periodistes... a tots els que tenen un paper públic a la nostra societat. Que caigui qui hagi de caure. Sense contemplacions. Tolerància zero amb la mínima pràctica incorrecte tan legalment com èticament, en qualsevol estrat, ni que sigui per un cèntim d’euro. A mort. Però si la resposta al test és la primera opció... ho sento molt, però no tenim legitimitat moral com per fer tot això que deia ara. No. S’ha de ser una mica seriós.
Si tots plegats apliquéssim allò que públicament reclamem que haurien de fer “els altres”, el país aniria molt millor. Si no hi va, per alguna cosa deu ser. O no?

* Publicat a Valors de febrer.

Els Dijous de la Nau Gaudí comencem amb Arnau Puig

Aquest és l'episodi de la sèrie Valors.tv, elaborada des de la revista Valors per a la xarxa Comunicàlia, protagonitzat per l'actor mataroní Albert Triola que vam enregistrar també a la Nau Gaudí -la segona part del capítol, de fet-. A l'edifici del carrer Cooperativa vam mantenir una conversa sobre l'autenticitat en el valor de l'art amb Núria Poch i Pere Pascual, crític d'art.

El segon dijous de mes és la data escollida pels responsables de la Nau Gaudí de Mataró per posar en marxa un cicle de conferències titulat precisament Els dijous de la Nau Gaudí que comença aquest dijous dia 9 a 2/4 de 8 del vespre amb la presència del crític d'art Arnau Puig, el qual parlarà sota el títol Gaudí, iniciativa i invenció a la nau de la “Cooperativa la Obrera Mataronense”. Doctor en filosofia, especialista de sociologia de la cultura i de l’art, catedràtic d’estètica i mil coses més entre les que es troba ser jurat de la Biennal Torres García Ciutat de Mataró, un altre dels tresors que tenim en clau cultural a la ciutat, mai prou coneguts.

El cicle farà que cada segon dijous de mes es programi un acte relacionat amb l’art i la cultura. Per aquest any 2012 s’han establert tres eixos discursius per al cicle: es parlarà de Gaudí i la seva obra, examinada des de les més diverses vessants; hi haurà també una mirada a l'art mataroní i a la seva història -aquesta temporada fent especial èmfasi amb la feina feta per la galeria Tertre del carrer Los Álamos en el desenvolupament de l’art a la ciutat- i, finalment, la confrontació d’un artista local i la seva obra front a una obra i un artista de les que estiguin exposades en la mostra temporal que correspongui.

El cicle s'emmarca dins una estratègia elaborada pel Consorci que gestiona el Museu Bassat, dirigit per Núria Poch, d'intentar trencar la barrera que encara separa massa mataronins amb l'equipament, inaugurat el novembre de 2010, ara fa un any i pocs emesos: fins ara la Nau ha acollit magnífiques exposicions de la col·lecció Bassat, però cal anar més enllà i dotar d'activitats fixes l'espai, generant caliu al seu voltant. Al final per això funcionen -o no- les iniciatives; per si al seu voltant s'hi genera un espai càlid, de trobada. Les coses que romanen fredes, sense ningú que les visqui i hi posi tota la seva humanitat, acaben morint tard o d'hora, per més diners que s'hi aboquin.

Els 'Valors a peu de carrer' del mes de gener

L'espai que coproduïm l'editorial Proteus i la revista Valors a l'emissora Ràdio Estel i que presenta la periodista barcelonina Elena Canseco segueix la seva ruta, emetent-se cada dissabte a 2/4 de 8 del vespre i l'endemà diumenge a les 10 de la nit. Durant el mes de gener diversos han estat els continguts tractats, tots com sempre intentant fer una mirada a l'actualitat -en un sentit més o menys concret- des del prisme dels valors.

El primer programa del mes de gener i del 2012, emès el diumenge dia 8 de gener, es va dedicar [aquí] a fer una reflexió sobre el consum i la nostra capacitat delecció en aquest camp, en el qual som molt més poderosos del que pot semblar, just després d'unes festes nadalenques en què el tema surt a la palestra un dia o altre. En vam parlar amb Albert Sales de SETEM.

El tema monogràfic del Valors de gener, "reivindicar la política", va centrar la segona edició de l'any [aquí], emesa el dia 15, amb entrevista a Manuel Milián Mestre i comentaris de la codirectora de Valors, Maria Coll. Podeu recuperar un extracte de l'entrevista escrita a Milián Mestre aquí.

El tercer programa del mes [aquí] va tenir com a protagonista a Victòria Molins, premiada amb el I Valors a una trajectòria, guardó atorgat dins els III Premis Proteus d'ètica, impulsats per l'editorial homònima i amb qui anem fent camí. Podeu recuperar un extracte de l'entrevista que hem fet també a Molins al Valors de gener aquí.

El darrer programa del mes de gener, emès el dia 28, s'ha dedicat [aquí] a la sanitat pública, un tema de candent actualitat, arran de dos llibre publicats per l'editorial Proteus [veure nota] i que tenen a Albert Jovell -metge, sociòleg i president del Foro Español de Pacientes- com a autor. El primer és Te puede pasar a ti, el primer títol d'una col·lecció titulada Repensar, llibres breus de denúncia i reflexió sobre temes conflictius, i l'altre un llibre entrevista que porta per títol El metge social i on Jovell respon les preguntes del periodista Jordi Sacristán.

Hitler també perseguia els gitanos*

Mònica Lora, cap del grup municipal de Plataforma per Catalunya a Mataró, és una persona que té més cara que esquena. Encapçalant una llista plena de membres d’una minoria ètnica com són els gitanos, és capaç de publicar en el seu Twitter, fa 22 dies, el missatge “Fora mesquites de Mataró” i de retuitejar algú que diu “Yo soy de Mataró y cada viernes me cruzo con más de 300 de estos [musulmans] de camino a rezar mientras yo subo cansado de currar”, i al mateix temps, ara fa nou dies, es presenta davant el Moment a la Intolerància al Passeig Carles Padrós de la capital del Maresme en el dia que es commemora l’Holocaust nazi per solidaritzar-se amb aquella tragèdia. O estàs amb la llibertat, contra el nazisme i contra tota intolerància o estàs amb els que la fomenten. I això que Hitler, a banda de perseguir jueus, també portava als camps de concentració els gitanos de la llista de Lora.

Però és que en realitat Mònica Lora és només una oportunista. Després d’intentar treballar en el món de la moda, es va afiliar a Plataforma poc abans de les eleccions, quan va ensumar-se l'èxit. Es va passar la campanya criticant el que ella en diu “casta política” i resulta que ha passat de cobrar 200 euros al mes per treballar de professora d’extraescolars a embutxacar-se mensualment gairebé 3.000 euros, entre el seu càrrec a l’Ajuntament i al Consell Comarcal del Maresme. No serà que tota la retòrica antiimmigració era només per fer-se un sou?

No em trobareu entre els “bonistes” respecte la immigració. Crec que hi ha problemàtiques a nivell de sorolls, de convivència, provocades per la concentració d’immigrants que no es poden tolerar. Ni vestimentes com el niqab i el burka. I que s’ha de ser absolutament estricte en què tothom compleixi les normes legals. Però d’aquí a perseguir la llibertat religiosa i fomentar la intolerància, com fa Lora, hi ha una frontera infranquejable. La de la llibertat.

* Versió ampliada de l'article que public en l'edició de diumenge a El Punt Avui.

PSC de Mataró: a la recerca del vot perdut*

La nova situació oberta a la capital del Maresme després del canvi de color polític al govern de la ciutat està resultant molt difícil tan pels qui governen per primera vegada -i a més ho fan enmig d’aquesta tempesta econòmica que sembla no haver d’acabar mai- com pels que han passat als bancs de l’oposició després de tres dècades llargues d’exercitar el poder. L’excepció a aquesta premissa serien els ecosocialistes d’ICV-EUiA, que gairebé es belluguen millor a l’oposició –sobretot en aquest marc de crisi, que els proporciona l’oportunitat d’exercitar el relat de la lluita de classes per enèssima vegada-. Em refereixo més aviat al PSC, el qual encara viu descol·locat per la pèrdua del poder, sí, però sobretot per l’abandó d’una part del seu votant més tradicional a mans de la formació racista Plataforma per Catalunya. “Què hem fet malament per merèixer aquest càstig?”, es pregunten recursivament al nou local del Camí de la Geganta.

L’escenari obert la nit de les eleccions és obvi que obliga els socialistes a obrir definitivament una nova etapa a la ciutat i a aturar la sagnia que, des de principis del 2000, ha anat convertint el PSC en una formació amb cada cop menys suport popular. Els cal recuperar el votant habitual, però precisament no sembla que els socialistes hagin esbrinat encara perquè alguns dels seus antics partidaris els han girat l’esquena. I aquest, a banda de la tasca de l’oposició, és el repte que tenen els socialistes locals els propers quatre anys.

El que sembla obvi és que els tres mil vots que, pel que sembla, van passar de la marca PSC a coquetejar amb la Plataforma per Catalunya de Mònica Lora no es van convertir en xenòfobs de la nit al dia. És més un vot de descontentament, antisistema, que pròpiament d'intolerància ètnico-religiosa. Segueix sent públic potencial dels socialistes però que ha percebut manca de fermesa en les polítiques d’immigració del tripartit local. D’això no en parla ningú, tampoc el nou govern de CiU. No val dir que aquest fenomen ha passat arreu de Catalunya, perquè és fals: A Lleida, amb majoria absoluta del socialista Àngel Ros, la Plataforma “només” va treure 1.120 vots a les darreres municipals. Per alguna cosa serà.

A can PSC de Mataró, l’escenari de cara als propers mesos es va consensuant entre bambalines, en aquesta manera de fer tan pròpia de l’esquerra, que acaba provocant que els congressos siguin meres escenificacions; quan s’hi arriba tot ja està pactat. S’imposa un escenari de consens al voltant d'Esteve Terradas, vella glòria del socialisme local refugiat els últims quatre anys a la delegació del govern al costat de Joan Rangel. Ara, en un gir gairebé melodramàtic, Terradas torna a Mataró per posar ordre en un partit on el sector Blackberry apreta fort per prendre possessió definitiva del que entén que li pertoca. Per la seva banda, l’exalcalde Baron comença a trobar el gust en la seva nova situació en què compatibilitza la tasca de cap de l’oposició i amb el retorn a la seva professió, la de mestre, havent pogut complir la seva promesa de tornar a l’escola abans de jubilar-se. Baron no controlarà el partit, però el sector Blackberry –resulta que els seus membres usen Iphone, però!- tampoc controlarà el grup municipal, on segueix sent fort. Un equilibri de forces necessari per redreçar la situació durant els tres anys llargs que queden per a les properes municipals, en un moment en què, a l’oposició, segurament hi farà més fred que mai.

Des dels seus nous destins professionals a Lleida, l'afillada política número 1 d'Esteve Terradas, Alícia Romero, faria bé de començar a pensar si voldrà desfullar la margarita de cara al 2015. I sobretot si es veu capaç de subvertir la tendència a la baixa dels socialistes i recuperar els vots perduts el maig passat, a banda d'articular un discurs econòmic potent.

* Publicat a Tribuna Maresme del mes de febrer de 2012.

El Corredor Mediterrani, la gran oportunitat

Quan els vaixells que porten mercaderies de l'Àsia cap al cor d'Europa arriben al Mediterrani,
venint del Canal de Suez, sovint no descarreguen a un dels ports de la zona; en tot cas no ho fan en massa als de Barcelona i Tarragona -en la majoria dels casos, acaben donant la volta i atracant als de Rotterdam o Anvers, gastant quatre o cinc dies més en el trajecte-. Per què no descarreguen a Catalunya? Doncs perquè si ho fessin es trobarien, en primer lloc, que les connexions entre el Port de Barcelona i la xarxa de ferrocarrils de mercaderies és pèssima -la majoria de les mercaderies viatgen amb camions, en realitat- i que, un cop situades les mercaderies dalt d'un tren, quan arribessin a França, les haurien de canviar de comboi perquè ja se sap que les mides de la via del tren espanyol són diferents a les del resta d'Europa. No descarreguen, vaja, perquè tot i ser possible i estalviar temps respecte l'opció de vorejar Europa per l'Atlàntic, descarregar a Catalunya no és eficient.

Això és així per la nul·la inversió del govern espanyol en la construcció del Corredor Mediterrani, que va del Marroc al Nord d'Europa, però que en la part espanyola no existeix com a tal -no hi ha enllaç d'Alta Velocitat entre Barcelona i València, per exemple-. I això ha de canviar per generar noves oportunitats econòmiques a tot l'est de l'estat. A reclamar i a explicar tot això es dedica Joan Amorós, secretari general de FERRMED, el lobby que a nivell europeu es dedica a promoure la causa del Corredor Mediterrani en l'entrevista que l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta ofereix als seus socis, per a publicar, aquets mes de febrer i que ha realitzat tan en text com en vídeo un servidor, des de Clack [web], amb l'ajuda en la part audiovisual de Marc Arisa.

El Corredor Mediterrani és la gran oportunitat de futur del nostre país. No la podem perdre de cap de les maneres.

Mataró, ciutat de la fotografia

Des de divendres passat a El Públic exposa el fotògraf mataroní Dani Domínguez. Ho fa amb un concepte semblant al que li vam veure a Cantonades, ara fa mitja dotzena d'anys, quan recordo haver-ne sentit parlar per primer cop: instantànies quotidianes, d'indrets normals i corrents, llavors de la nostra ciutat, ara de Mataró també però molt més enllà, de Nova York, el Senegal, Londres, Barcelona i la meva estimada Lisboa. En aquest cas en blanc i negre i en format quadrat, jugant amb els actuals formats de fer fotos amb telèfons mòbils.

El vídeo que veieu aquí a sobre recull els millors moment del Cafè amb... que li vam dedicar, tot conversant amb el llibreter i artista Joan Poch. En el transcurs de l'entrevista, Dani Domínguez va revel·lar que un grup de fotògrafs, un gremi on tradicionalment a casa nostra tothom anava a la seva, s'estan unint amb la intenció de promoure un seguit d'activitats al voltant de la fotografia, que podrien plasmar-se aviat en una Setmana de la Fotografia a Mataró, adreçada a tothom. Em sembla una idea genial, o dues, vaja, idees genials: trobem-nos i agrupem-nos i explotem tot el potencial que, conjuntament, tenim. Veure que la societat civil es mou en aquests temps d'hivern econòmic, és una autèntica satisfacció.

Aquest cap de setmana que ens ha deixat l'Enric Quintana, el fotògraf de la Transició a Mataró, és bo recordar el potencial fotogràfic que sempre ha tingut la ciutat, sigui actuant en el camp del fotoperiodisme o en un terreny ja directament més artístic. Penso en el meu amic Sergio Ruiz, en els clàssics Toni Canal, Marga Cruz o Joan Safont, en el prestigiós Ramon Manent... s'ha fet molt bona feina i cal recordar-ho. I si ens convertim en la ciutat de la fotografia de Catalunya?

· Podeu recuperar els vídeos de les converses amb Ana García [aquí] i Catherine Lorton [aquí].

Aquest circ és diferent*

Passen els anys i el Circ Cric de Tortell Poltrona segueix funcionant. I això que, entre altres rareses, ho segueix fent en català. El secret es resol anant a veure a l’espectacle, sigui al camp base de Santa Maria de Palautordera o en alguna de les parades que efectua arreu dels Països Catalans. Si un s’apropa a una de les sessions capitanejades per Tortell Poltrona, probablement validarà el lema que apareix entrant a la seva pàgina web: “Aquest circ no és com els altres”.
En sortir-ne, a un servidor li va venir al cap que, tot i fer-se en una carpa de circ, l’espectacle que havia vist no era de circ, en el sentit estètic: animals engabiats, motos donant voltes dins una bola gegant, una multitud de pallassos fent el tonto sense més... El Circ Cric de Tortell Poltrona és un espectacle que intenta desvetllar i remoure sentiments en base a una sèrie de números còmics, d’altres de poètics i encara uns altres d’espontanis. Un espectacle que busca transmetre valors, com explica el propi Tortell Poltrona, entre els més petits però també entre els més grans, que acaben tan o més emocionats que els seus fills o nebots. Terrassa, Viladecans o Sant Sadurní d’Anoia són algunes de les ciutats que properament visitarà el Circ Cric d’en Tortell Poltrona.

* Proposta publicada al Valors de gener.

Podeu consultar també el número 40 de Valors on entrevistàvem Tortell Poltrona parlant de l'alegria [aquí].