De rodatge pel Maresme, ara

Cada vegada que comencem un rodatge penso que és una de les coses més cansades -i amb fases d'avorriment més altes- que es poden fer a la vida. També cada vegada penso que és meravellós que allò que has estat imaginant en el teu cap una setmana, cent dies o cinc anys, com és el cas, en solitud o en companyia -aquest cop també és col·lectiu- esdevingui finalment amb la realitat. Ara, aquest part trigarà, a sortir a la llum. Fins el mes de març de l'any que ve. Després d'haver fet la volta a Catalunya amb el Com són els alcaldes, recórrer el Maresme en tres dies sembla una cosa relativament senzilla.

De com comunica ETA i com comuniquen sobre la banda...

Els darrers mesos abans de vacances vaig estar treballant fort amb en Jordi Rovira, pare periodístic i director de Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya, un dossier monogràfic sobre el tractament del fenomen d'ETA i el conflicte basc als mitjans de comunicació. Concretament vaig col·laborar amb ell en la recerca i la redacció de dos dels reportatges, un de titulat L'"altra guerra bruta" conta ETA al voltant de les intoxicacions practicades pel govern espanyol durant els anys setanta -abans i després del període democràtic- envers la banda i un segon sobre la política de comunicació d'ETA titulat El front mediàtic imaginari. El conjunt del dossier es pot trobar aquí. Compta amb col·laboracions d'experts en el tema com Alberto Letona, Martxelo Otamendi, Xavier Vinader i Antoni Batista, tot plegat il·lustrat amb les magnífiques fotografies de Clemente Bernad.

Va ser un a recerca sensacional, d'investigació profunda, de lligar caps, de trucades a l'estranger, de buscar en biblioteques, hemeroteques... que ha donat els seus fruits. Bàsicament tres: el reconeixement públic per part del llavors director de la revista Mundo Diario que va publicar el 1974 un diari fals del terrorista Argala "filtrat" des de les més altes instàncies del govern franquista, el també reconeixement per part de l'espia governamental Mikel Lejarza El lobo que una entrevista a un encaputxat d'ETA publicada a un setmanari belga el 1979 era autoria seva i finalment -més enllà de manipulacions informatives- les declaracions de dos terroristes empresonats a presons espanyoles en el sentit que els assassins d'Ernest Lluch desconeixen el perfil ideològic heterodox i probasquista de l'exministre socialista -el van matar perquè era exministre i anava desprotegit, i punt-. Aquesta darrera qüestió va aparèixer a mitjans de juliol a diversos mitjans de comunicació nacionals i estatals, entre els quals El País, La Vanguardia i el 324.cat, el portal de notícies de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals [aquí].

L'anunci d'ETA de què no durà a terme més "accions ofensives" fet a través de la BBC britànica em ressuscita el debat intern del segon dels reportatges, el que abordava la política comunicativa d'ETA. Per a fer-lo, per gust meu, vàrem recollir declaracions d'Antoni Segura i Antoni Batista, els dos catalans que més bé han estudiat tot el fenomen, i del director d'Egunkaria Martxelo Otamendi i el periodista català Xavier Vinader. El títol de l'article, El front mediàtic imaginari, feia referència a la manca d'una estratègia clara i ordenada de comunicació -almenys en els darrers temps- per part de la banda terrorista, tot i que la cura en filtrar el darrer missatge a la BBC aquests dies ens pot fer pensar el contrari. I negava sobretot l'acusació reiterada una vegada i una altra pels mitjans espanyols en el sentit que l'estratègia de comunicació d'ETA està acompassada amb la dels mitjans abertzales com Egin o Gara i fins i tot els euskalduns Egunkaria o Berria.

En temps de periodisme d'agències, de notes de premsa i notícies reescalfades mil vegades, poder exercir el periodisme d'investigació és un autèntic luxe, de manera que no puc fer més que agrair l'oportunitat donada.

[LaRiera48] Inici punyent del que serà un llarg curs polític

Déu n'hi do com ha començat el curs polític a Mataró. Ningú s'ho esperava, però la possible instal·lació d'una segona seu del Centre de Formació i Prevenció en uns locals de la parròquia de Montserrat, al barri del Pla d'en Boet [notícia], han aixecat una nova polseguera a casa nostra la qual ha constituït la primer picabaralla d'un curs aquest que en viurà unes quantes, sobretot quan més ens acostumem a les eleccions municipals del 22 de maig.

Tot va començar quan l'Ajuntament va enviar, com si es tractés d'un assumpte qualsevol i en ple mes d'agost, les convocatòries d'una reunió -en paper- als veïns de la parròquia per tal d'explicar-los que s'instal·laria aquest espai d'acollida per a joves en risc d'exclusió social. Aquests van entendre que el govern municipal volia anunciar-los la col·locació d'un equipament que pot arribar a produir alguna problemàtica social -pot, si, és clar; no té perquè passar res, també- sense parlar-ne abans, sense explicar en què consistia i quins riscos presentava. I ho va fer en ple mes d'agost, amb la conseqüent sensació d'intentar "colar" l'expedient amb voluntat ocultatòria.

L'Ajuntament, per tant, va errar-la perquè abans d'haver enviat aquestes cartes hauria d'haver parlat amb l'associació de veïns i convocar, a través d'aquesta entitat, una trobada amb els veïns. No tractar l'assumpte com si s'anés a fer la tal·la d'arbres d'un carrer. Va faltar sensibilitat i entendre que tothom està a la que salta i gairebé diria que busca qualsevol motiu per sortir en tromba contra els qui manen. Va ser una gestió sense intel·ligència política per part del govern, sense perspicàcia per adonar-se que hi havia una bomba en potència a punt d'explotar i que en funció de com es fessin les coses, es podia tallar el cable adequat per tal que l'explosió no es produís. És un dels mals que té aquest govern no tan pel que fa al què sinó al com governa: incapacitat de marcar l'agenda de temes, de governar el que és notícia i anar sovint a remolc del que passa, del que diuen els altres, de les protestes dels veïns, per acabar després rectificant i fent fora de temps el que s'hauria d'haver fet al principi de tot. Suposo que no cal repassar la llista d'exemples.

La cosa es va inflamar. Es va fer una manifestació espontània pels carrers del barri i posteriorment l'Ajuntament es va reunir amb els veïns, que és el que havia hagut de fer abans de res. Però la flama ja estava encesa i els nois i noies del Centre de Formació i Prevenció estigmatitzats. Es va crear una plataforma que acull una sèrie de veïns que, sobretot el que reclamen és diàleg i atenció per part de l'Ajuntament. Que se'ls escolti, que se'ls deixi expressar els seus neguits. I als quals no ha de ser difícil convèncer de la possible compatibilitat entre la tasca del Centre de Formació i Prevenció i la vida normal i corrent del barri. Posteriorment l'actuació irresponsable d'algun mitjà de comunicació local, assegurant que els veïns del Pla d'en Boet estaven en contra de la instal·lació del centre, no hi ha ajudat gens. Altres mitjans han optat per retratar el dia a dia dels infants del centre que ara es troben al Mas Sant Jordi explicant que no tenen cua entre les cames: el periodista és un actor principal del teatre local i cal adonar-se'n.

Qui també es va equivocar és Paulí Mojedano, el cap del grup municipal del Partit Popular. De cop i volta, el 26 d'agost, en un exercici molt poc habitual a casa nostra, Mojedano va recollir una petició de la plataforma que qüestiona la ubicació del centre al Pla d'en Boet per tal de fer arribar la posició d'aquesta als mitjans de comunicació local. Amb la voluntat de posar-se els veïns a la butxaca i poder dir allò de "nosaltres si que estem amb la gent", Mojedano va dur a terme una acció mai vista en la història recent del periodisme mataroní actuant d'enllaç entre aquesta plataforma i els mitjans locals, com si les plataformes veïnals no s'espavilessin soles per arribar als mitjans de comunicació. Alerta: Mojedano va fer el que els veïns li van demanar -la nota deia: "Bon dia, a petició del veïns de Pla d'en Boet, amb qui hem mantingut una reunió aquestamateixa setmana, us fem arribar aquesta nota de premsa. La seva petició és que aquest comunicat tingui la major difusió possible. Moltes gràcies"-, però els propis membres de la plataforma ho van lamentar després perquè es van adonar que havien contribuït a posar més llenya al foc. I segurament, a tenor del que ha passat, Paulí Mojedano, que és una persona raonable, també. Mojedano es va equivocar quan va accedir a enviar la nota de premsa que havien escrit els veïns en nom del grup municipal, perquè no se'n va adonar que el contingut de la nota tenia frases desafortunades, amb insinuacions perverses, que se li acabarien enganxant a ell com una lapa.

L'afer es va acabar convertint en la qüestió calenta del ple del mes de setembre passat. L'actuació de Mojedano fent de cap de premsa dels veïns va escalfar l'ambient i l'alcalde Joan Antoni Baron en un moment de prou tensió va posar el dit a la nafra assenyalant que l'actuació de Mojedano no era compartida per la resta del seu grup municipal. Això va encendre el líder popular, que va titllar de "miserable" l'actuació de Baron. Tenia raó en què el sector oficial del Partit Popular no compartia les tesis de Mojedano en aquest tema? Doncs només cal estar atent al Facebook dels oficialistes i veure l'actuació de José Manuel López durant el ple per adonar-se'n que sí -Marcos Fernàndez, del sector oficial, va penjar al seu facebook dimarts: "Me acabo de enterar de que los 4 impresentables que están en contra de la abertura en el barrio de un centro para menores con dificultades(no un correccional como han ido diciendo por ahí!) se dedicaron el Domingo a increpar a los feligreses que acudieron a la Santa Misa. VERGONZOSO!"-. La fractura interna dins el PP segueix existint i probablement no se saldarà fins el dia després de les eleccions municipals.

Ara bé: és correcte que l'alcalde furgui en les ferides internes d'una altra formació del consistori quan ell actua de representant de tots els mataronins? Doncs no, tampoc. L'alcalde no pot usar aquesta mena d'arguments. Precisament és qui menys els ha d'usar, en un debat del ple. I punt.

El punt de tensió al qual es va arribar en el ple és, diuen els periodistes que hi van ser tota l'estona, el màxim al qual s'ha arribat en tot el mandat. I mostra d'això és que el debat es va traslladar a la xarxa social Facebook. Pocs minuts després que MataróNotícies.cat pengés la notícia de la monumental bronca, Paulí Mojedano va penjar al seu Facebook un missatge amb gran ressentiment: "Acabat el Ple. Manipulacio, intolerancia amb la critica, ocultisme en la gestio, insensibilitat amb els ciutadans, aquest es el govern municipal que pateix Mataro. El tercer sector fa una tasca lloable malgrat la torpesa del govern local compliqui un projecte que hauria tingut consens si no hagues sigut per la seva prepotencia y falta de tacte". I hores després, el divendres passades les cinc de la tarda, hi torna en aquest cas fent gala del to resilient que la lectura dels llibres d'autoajuda li ha donat: "Amb la consciencia mes tranquila que mai, amb la conviccio ferma de que la gran mentida en que els socialistes/tripartit han convertit la meva estimada ciutat ha arribat al seu final. Els ciutadans estan per damunt del pessebre i la correcio politica. La solucio a Mataro es el canvi. I allà sere, per transformar Mataro en el que mereix i fins ara li han tret". L'alcalde, en tornar a casa de matinada dijous, va escriure un post en calent que va publicar 24 hores després per prevenció.

Déu n'hi do, doncs, com ha començat el curs. Males sensacions, per aquest inici. Esperem que mica en mica -digueu-me ingenu- les qüestions de futur de la ciutat vagin posant-se a primera línia en els plens municipals de cara a la campanya electoral que és aquí al costat.

[Valors] Esports pedagògics (Setembre 2010). Entrevista José Luis Blanco i reportatge Iluro Hockey Club.

Ho teníem pendent, perquè els esports i tot el que rodeja aquest món són una part molt important de la nostra societat. Havíem parlat de temàtiques com l’esforç, molt vinculades al camp esportiu, però no havíem dedicat mai el monogràfic d’un Valors a aquest àmbit. Iniciem aquest curs 2010-2011 saldant aquest deute amb un monogràfic protagonitzat per José Luis Blanco, l’atleta català que l’1 d’agost es va endur la medalla de bronze en els 3000 metres obstacles als campionats europeus d’atletisme de Barcelona. L’altra peça del monogràfic és un reportatge del nostre company Toni Rodon sobre l’Iluro Hoquei Club, una entitat mataronina que ha donat un gir de 180 graus en la seva estructuració gràcies a un treball de reflexió a partir dels valors. Una autèntica proesa comandada pel president de l’entitat Oriol Cortada que ens serveix per explicar fins a quin punt els esports poden ser un vehicle adequat per treballar valors essencials de la convivència humana. L’encarregat d’obrir el monogràfic és Francesc Ponsa, col·laborador de la revista, amb l’article L'impuls d'Eric Moussambani [aquí].

Per a Valors s’obre un curs importantíssim, que veurà néixer dues noves iniciatives molt importants. La primera és una sèrie de televisió al voltant dels valors que produirem per a la xarxa de televisions locals Comunicàlia. L’altra és la posada en marxa d’un cicle de conferències titulat Economia i valors que durem a terme al Tecnocampus Mataró-Maresme de bracet de la Fundació Bufí i Planas amb seu a Dosrius. El publicista Lluís Bassat serà l’encarregat d’obrir-lo el 21 d’octubre a les set de la tarda [veure notícia]. Us hi esperem.

ALTRES CONTINGUTS D'INTERÈS DEL NÚMERO
· " No hi haurà segona trobada amb Panikkar...”, de Joan Salicrú [Bloc].
· Laura Albareda: “No ens hauria de fer por racionalitzar el consum”.
· “Qui desperta les curiositats?”, de Francesc Amat [Bloc].
· “La ment representa l’únic, l’autèntic poder, de Miguel Guillén [Bloc].
· “Gaudí i la setmana tràgica”, d’Anna Punsoda [Bloc].
· “L’hora de dinar”, de Joan Safont [Bloc].
· “Pèrdues irreversibles”, de Joan Bassagaña [Bloc ‘L’altra cara de la ciència’].
· “El fil d’Ariadna”, de Ramon Bassas [Bloc].
· “El País de Gal·les”, de Joaquim Amargant [Bloc].
· “Formació 2.0”, de Marc de San Pedro [Bloc].

[Valors] Des del 13 de setembre, cada dilluns a les 9 del vespre una hora de programa a Ràdio Estel

Imatge d'un enregistrament del programa durant aquest curs, en aquest cas amb presència d'Ignasi Moreta i Francesc Bechdejú. Foto: Valors

La revista Valors [web] consolida la seva pota radiofònica amb l'ampliació de l'espai de vint minuts de durada que fins ara s'oferia dins el magazine Nits Estel amb Valors de Ràdio Estel [web] cada dilluns a un programa d'una hora de durada que s'emetrà, a partir del 13 de setembre, cada dilluns a les 9 del vespre. L'espai mantindrà la vocació d'aprofundir en els temes monogràfics que ofereix la revista cada mes però també seguirà obert a tractar altres temàtiques que no necessàriament apareixeran en format paper. Valors a peu de carrer serà presentat per Eulàlia Tort i Joan Salicrú.

Durant aquest primer curs de presència a Ràdio Estel, l'espai promogut per la revista Valors ha tingut una molt bona acollida per part del públic: els internautes han fet més de 4.200 descàrregues des que el programa es va posar en marxa, el 21 de setembre de l’any passat, concretament 4.270 a través del podcast de la revista [aquí]. Les 38 emissions del l’espai han tocat valors i temes tan diversos com els valors del món rural, les relacions avis-néts, els valors del futbol i del Barça, el fet migratori, els infants sobreprotegits, la memòria històrica o la prostitució.

‘Mi refugio’: pel·lícules de punts suspensius...*

Mi Refugio, del director francès François Ozon, parla d'aquell tema universal que tots patim mil cops a la vida, en diversos moments: el dubte, la por, davant el desconeixement, d’allò que no controlem. «Què faig? On sóc? Qui sóc?». I una sola afirmació: «Em sento perdut...». En aquest cas la reflexió se situa dins del cap d'una dona heroinòmana que es queda embarassada del seu company -mort de sobredosi- i no sap si tenir un fill. «Què he de fer? I si no el vull tenir? Què està bé?», es martelleja la protagonista. La futura mare s’intenta refugiar en una casa d’una petita població propera a París a la recerca de la tranquil·litat de cor, d’esperit, que tots busquem, amb la companyia del germà de la seva exparella. I aquí seguirà buscant, sense acabar de trobar el què, el desllorigador de la seva vida.

Es tracta d’una pel·lícula que pel seu to psicològic recorda a un altre film d'aquesta nacionalitat acabat d’estrenar a Espanya, El silencio de Lorna. Són treballs que més que dir-te coses, comunicar-te idees, transmeten sentiments, susciten mals de panxa transcendents, sug-gereixen més que expliquen. Són interactives a la vella manera: allò que no acaben d'explicar-te ho has de posar tu, de la teva collita. Allò important no és tant què passa sinó el que et passa a tu el cap quan la mires. Això potser és el que diferencia el cinema europeu del nordamericà: no la comercialitat -que també es pot trobar en els films europeus- sinó l'explicitesa del seu contingut. És el cinema dels punts suspensius...

* Article publicat a la revista Valors [web].

[Clack] Aquest dia 1, presentem el Diaridelamusica.com als Vespres Digitals d'Arenys de Mar

"El Diari de la Música, un exemple de promoció digital de la cultura i la música. Amb Joan Salicrú i Eloi Aymerich, de Clack, xarxa de joves creadors en la imatge, la comunicació i la cultura". Així ha titulat l'organització dels Vespres Digitals d'Arenys de Mar la conferència que l'Eloi i un servidor, com a màxims promotors de Clack i del Diaridelamusica.com, impartirem demà dia 1 a 2/4 de 8 del vespre a Sa Voga de la població maresmenca. Ens fa molta il·lusió per l'amistat travada amb l'Oriol -esperem que ben aviat en surtin coses, d'aquest encontre amb un pare carbasser de la comunicació com ell-, perquè ens presenta una altra persona que ens comença a conèixer una mica -en Xevi Galceran- i perquè què carai, a tothom agrada que el convidin per explicar un projecte personal que ha esdevingut ja molt col·lectiu. Una iniciativa nascuda des de l'absoluta humilitat, arran d'una col·laboració amb l'organització del festival Mataró, Cruïlla de Cultures i que s'ha anat reconvertint cap a un projecte multimèdia d'abast comarcal, tot i que aviat fins i tot superarem aquest estadi. Demà, si veniu a Arenys, explicarem el perquè d'aquesta darrera frase...

La fe és fràgil, que no dèbil*

Esprimatxada, menuda, vital, lúcida… sembla mentida que hi hagi tantes coses, tantes idees, sensacions i angúnies al cap d’algú. Així és Anna Punsoda, nascuda a Concabella, a la Segarra, ara fa 24 anys. L'Anna és llicenciada en periodisme per la Universitat Ramon Llull i ara fa un màster en Clàssiques a la Universitat de Barcelona després d'haver-hi cursat filosofia. Té en l'Ateneu barcelonès el seu refugi vital. Indret de converses, lectures, escriptures... de Vida amb majúscules. És aquí on conversem, també. On fa l'esforç d'explicar-se en veu alta, ella que està acostumada a expressar-se amb les paraules que flueixen del seu cap fins el teclat de l'ordinador. De despullar-se, gairebé, de forma sorprenentment espontània però d’una manera que impacta l’entrevistador.

L'Anna vol ser escriptora. És la seva vocació. No escriure per fer-se famosa ni passar-se els Sant Jordi signant, sinó per comunicar-se amb els altres, per arribar als altres mitjançant l'escriptura. I l'Anna és creient. Creient, aclareix de seguida, però no interessada en la dimensió eclesials; l'aspecte comunitari de la fe no l’entusiasma. No és que no li interessi –aclareix- sinó que no s’hi acaba de sentir a gust. "Quan havia de fer la confirmació recordo que estava en un grup i ja veia que no m'hi sentia bé", recorda. Ella sempre ha volgut viure la fe al marge, personalment. No ho acaba de viure bé, però si pot viure la fe des d'ella mateixa és que té instruments suficients com per fer-ho: "Parlo molt amb Déu, li explico moltes coses". És crítica amb com la majoria dels que es diuen cristians viuen la fe i ho expressa amb una duresa inusual en una persona jove: "Conec molta gent que va a missa, però de cristians molt pocs", afirma amb contundència. Una contundència, però, que es pot permetre perquè la seva vivència de fe, malgrat el que digui ella, és profunda. Té punts de dubte, com tots els cristians, però aquell dubte necessari per seguir creient.

L'Evangeli, per a ella, és un far, un indret de certeses, de constants, on refugiar-se davant les angoixes diàries que a tots ens atemoreixen. "Creure em dóna força, sinó potser em tornaria boja. Dóna sentit al que faig", assegura. Una força que li permet intentar entendre tan al món com a ella mateixa i que anirà fluint en milers d’articles en el futur i qui sap si un llibre ben aviat.

* Publicat a Foc Nou de juliol-agost.

‘Mataró Beach’*

Aspecte de l'entrada a l'oficina d'informació turística situada a l'entrada de l'Ajuntament de Mataró.

Quan jo era petit, el Maresme turístic començava a Calella. Era un Maresme força desconegut per nosaltres, perquè si als mataronins ens costa anar a Arenys de Mar o a Premià de Mar... tu diràs Calella. A Mataró no en venia cap, de turista, vaja.

L'any 2003, al govern de la capital hi va entrar una nova força política, Esquerra Republicana, fins llavors sense representació al consistori. I al capdavant d'aquesta formació, un mataroní de pro com Toni Civit que durant la campanya electoral havia insinuat la possibilitat de convertir Mataró en un destí turístic. Tots els partits, inclosos els futurs companys de govern del PSC i ICV, se’n reien per sota el nas. "Mataró turística? I ara!".

2010. Mitjans d'agost. Aquest estiu, i això que ha baixat una mica, el Servei d'informació turística de l'Ajuntament de Mataró ha atès durant la primera part de vacances més de 8.700 persones -al final de l'estiu seran uns dotze mil, imagino-. I és que, de fet, si aneu al Youtube i poseu "Mataró beach" trobareu gravacions fetes per alguns estrangers a parer nostre una mica frikies que troben exòtica la Torre Maresme i la platja del Varador. Com si fossin a Lloret de Mar, vaja. Això si, amb molta menys gent. Ves per on, Toni Civit tenia tota la raó del món i potser d’aquí deu anys ningú s’estranyarà que la capital del Maresme es vengui com a destinació turística.

· Article publicat al diari El Punt.

No hi haurà una segona trobada amb Panikkar...

Portada del número 26 de la revista Valors, d'abril de 2006, protagonitzada per Raimon Panikkar.

El 21 de desembre passat, com a Clack Produccions [web], l'amic Ignasi Moreta en el marc de l'acord que tenim amb l'editorial Fragmenta ens va sondejar per agendar la gravació d'una entrevista a Raimon Pannikar a Tavertet. És allò que es fa sempre: qui fa de productor truca als tècnics per establir el rodatge i concretar les possibilitats. Em feia molta gràcia poder participar de l'enregistrament però el cert és que el dia que l'Ignasi ens proposava a mi m'era totalment impossible desplaçar-me a Tavertet, de manera que vaig derivar la feina en el meu company Eloi Aymerich. Al final l'entrevista es va suspendre no sé ben bé ni per problemes de salut o perquè no quadraven les agendes de l'entrevistat amb l'entrevistador -ho dubto perquè ell, d'aquestes coses, no en gastava-. Me'n vaig alegrar, íntimament, perquè vaig pensar: mira, així hi podràs anar tu, a fer l'entrevista, un altre dia. Tornar a Tavertet, perquè ara fa quatre anys, diria que era el març de 2006, vam desplaçar-nos amb la Maria Coll per entrevistar-lo per a la revista Valors. D'aquella trobada preciosa en va sortir una entrevista que era la peça principal d'un monogràfic [aquí] dedicat a la interculturalitat que el tenia a ell com a protagonista, com no podia ser d'una altra manera. Vaig recordar aquella trobada en aquest post el maig de 2009: Llum a la casa dels llibres.

Doncs no. No hi haurà cap més gravació, perquè Panikkar ja no és entre nosaltres. El seu esperit, el seu afany de conèixer, d'intercanviar, d'evolucionar... l'estímul a entendre'ns, entre els humans, i entre els humans i els nostre déus... hi serà, més present que mai, probablement -ja se sap que quan un mor surt tot allò bo que havia fet en vida, mentre que sovint quan s'és en vida ningú se'n recorda, de savis com ell...-. No hi haurà una segona entrevista amb Panikkar però tampoc passa res: el record que em va deixar aquella tarda fosca a Tavertet, en aquella encantadora i acollidora casa plena de llibres i més llibres, és suficientment profund en el meu cor com per haver-li gastat una estona del seu temps. Va ser un autèntic plaer conèixer-lo, Raimon. Gràcies per tot.

[Com són els alcaldes] Barcelona: Jordi Hereu, "el resilient"

L'alcalde de Barcelona Jordi Hereu s'ha demostrat durant l'entrevista com un magnífic -paraula que repeteix molt sovint- un magnífic exemple d'això que ara se'n diu resiliència, la capacitat d'adaptació a les circumstàncies però no aguantant el tipus com sigui sinó aconseguint treure lliçons positives dels mals moments per enrobustir-se de cara al futur. Un futur que no té assegurat ni molt menys, a més a més, de manera que no hi ha gaires motius per riure. Ell, en canvi, ho fa, persona de la broma com és i demostra fora dels micros malgrat l'estatuta del càrrec imposi i molt, no tant a ell com als que se'l troben. Vestit amb americana fosca, camisa blau clar i corbata d'última generació, de tracte amable i proper, del que no hi ha cap mena de dubte és que Jordi Hereu creu en el que fa. I gaudeix del càrrec que ostenta no perquè Barcelona sigui una ciutat capdavantera a nivell mundial, que també, sinó perquè és la ciutat que porta al cor.

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.

[Com són els alcaldes] El Prat: Lluís Tejedor, quan més temps més ganes

Parlar de Lluís Tejedor i parlar del Prat és pràcticament el mateix. La simbiosi entre el territori i el polític són totals: l'alcalde ha deixat mitja vida en aquesta feina. Concretament 28 anys; molts per a una persona, fins i tot per a una ciutat, però segurament el temps idoni per poder dibuixar i executar les línies mestres d'una població com El Prat de Llobregat, que va créixer de forma desordenada els anys seixanta i setanta. I per donar-li orgull de pertinença, que costa més, encara. Els cabells blanquinosos que llueix Lluís Tejedor exemplifiquen cadascun dels projectes que s'han dut a terme en aquestes tres dècades en el càrrec. I també els mals de panxa que ha hagut de patir com a màxim responsable del Prat. Tot plegat, però, no ha afectat el seu caràcter carismàtic i apassionat. Els ciutadans decidiran si li donen un vuitè mandat però a ell, de ganes i il·lusió, n'hi sobren. JOAN SALICRÚ

· Enllaç al post del bloc de Com són els alcaldes.