Caixa Laietana i l’ocultisme*

El Maresme i Mataró han d’agrair moltes coses a Caixa Laietana, nascuda el 1863. La seva Obra Social, el Premi Iluro de Monografia històrica, les aportacions per fer possibles multitud d’activitats culturals i socials... Ha estat un dels pilars econòmics de la comarca. Diria més: un pilar institucional, clau, en una comarca mancada de burgesia pròpia implicada.  

Al costat d’això, Caixa Laietana ha observat sempre un paper de tanta discreció i prudència que, en termes de comunicació moderns, es podria dir que ha jugat a l’ocultisme. Aquests dies, com a bon ADN, aquesta característica s’ha evidenciat més que mai. Set dies –set- ha trigat l’entitat, com a tal, a donar alguna mena d’explicació oficial sobre el futur de l’entitat d’estalvis un cop es va conèixer la nacionalització de Bankia, de la qual Laietana era soci minoritari. Finalment els seus responsables van aprofitar, dijous passat, la celebració del Premi Iluro per tranquil·litzar clients i ciutadans. Les explicacions, però, les va donar el vicepresident de l’entitat, Jordi Beltran, i no pas el seu president, Josep Ibern, absent tots aquests dies, primer perquè era de viatge i després per què ha preferit no aparèixer a la superfície. I justament aquest és un moment que requereix, precisament, comparèixer, i, si cal, donar explicacions. Generar confiança. Cal responsabilitat i transparència.

A més, hi ha indicis per pensar que les coses no s’han fet prou bé durant els darrers temps. S’havia d’embolicar, Caixa Laietana, a fer negocis immobiliaris als països de l’Est? Era aquest el model de negoci òptim per una entitat d’estalvis arrelada al territori? També estaria bé saber quin ha estat el paper de l’Ajuntament de Mataró i el Consell Comarcal, amb presència permanent al consell d’administració, en tot aquest afer. Caixa Laietana ha estat molt més que una caixa d’estalvis i no podem despatxar la seva minorització i pràctica desaparició com si res no hagués passat.

* Article publicat a El Punt Avui a l'edició de diumenge.

Més relat territorial a Clack: la xarxa Transversal

Des de Clack [web] tenim molt clar que la nostra personalitat passa pels valors de la cultura, entesa en un sentit molt ampli, i d'una cultura vinculada al territori. El Diaridelamusica.com n'és el nostre exemple més evident i concret: no ens interessa la música de tot tipus, sinó que intentem generar un discurs periodístic a partir de les escenes territorials que hi ha en les diferents zones que conformen el país. Per això vam rebre amb molta satisfacció la possibilitat de treballar per la Xarxa Transversal [web], un consorci d'Ajuntaments de tot el país que, des del convenciment que tot el territori és igualment generador i receptor de propostes en el terreny de la creació, assumir el risc de la producció de noves propostes especialment en l'àmbit de la creació i la cultura contemporànies. En formen part, de nord a sud, Perpinyà, Figueres, La Seu d'Urgell, Olot, Girona, Vic, Granollers, Lleida, Manresa, Mataró, Sant Cugat del Vallès, Vilanova i la Geltrú, Reus i Tortosa.

Doncs el vídeo que hi ha sobre aquestes línies, obra de Georgina Altarriba i Marc Arisa, és el primer fruit d'aquesta col·laboració. Hotel Dance Room és un projecte europeu que entèn la xarxa internet com un nou espai a conquerir per les arts escèniques, una nova escena. Així, quatre companyies de dansa actuaran simultàniament a quatre cambres d'hotel de quatre països diferents, i el resultat serà un motel virtual on l'espectador podrà presenciar l'espectacle com un tot. L'acció va tenir lloc el passat dissabte 28 d'abril a les 7 de la tarda i es va allargar fins les 12 de la nit, en una successió ininterrompuda de solos de dansa de 10 minuts de durada, intepretats per diferents ballarins de les companyies participants. Les companyies que participen d'Hotel Dance Room són Cia Osmosis de la localitat de Forbach, a la Lorena, França; la Cia AnimaL AnimaS, d'Esther Aumatell, amb seu a Olot, Catalunya; la Cia Transite Scape de la regió de Valònia, a Bèlgica; i la Cia Cristina Rizzo, de la ciutat de Bolonya, Itàlia.

Des d'un petit despatx de Mataró, per a un escriptor mundial: Paulo Coelho

El passat 20 d'abril, el cèlebre escriptor Paulo Coelho va celebrar una màgica vetllada en un restaurant de Barcelona l'usuari tres milions del seu perfil de Twitter (@paulocoelho) amb un sopar amb deu lectors seus provinents de diversos punts del planeta. Les càmeres de Clack [web] van enregistrar l'escena per a Editorial Planeta i aquest n'és el resultat. Feia gràcia, ahir, està enllestint aquest producte, obra dels companys Eloi Aymerich i Marc Arisa, en un petit despatx de Mataró, dins de El Públic, que segurament serà el més vist de la història de la nostra empresa productora de continguts. Un veritable honor poder compartir experiències amb personalitats de la talla de Coelho, un dels autors més reveladors que existeixen avui a l'esfera internacional.

Què pensa Pep Plaza de l'alegria?*

Episodi de Valors.tv on es reflexiona sobre el valor de l'alegria amb Pep Plaza.

Com diu Francesc Torralba, la persona alegre no és la que riu quan tot li va bé, sinó que ho fa, serenament, també quan les coses no acaben de rutllar i, sobretot, la que mira d’animar la vida dels altres. A partir d’aquí, amb el cor a la mà, podríem confirmar que Pep Plaza és una persona alegre. En un sentit profund. No perquè es passi el dia rient. Ell, en realitat no és massa de riure. Si de cas somriu i encara ho fa amb aquella cara de tímid i ulls aixinats, que demostren una immensa sensibilitat i bonhomia. Somriure és un riure més subtil, més profund, menys evident.

Pep Plaza (Mataró, 1972) té clar que una cosa és l’alegria epidèrmica, la que es genera davant la seva persona, per exemple, en raó de la seva popularitat, quan va a un lloc i una altra de ben diferent l’alegria interna, que surt del més profund de l’ésser. Una significa “estar alegre” i l’altra “ser alegre”. Ell és clarament dels segons i té clar perquè: en la mesura que està agraït de la feina que fa. Això és el que porta a cultivar l’alegria cada vegada que puja dalt l’escenari o s’enfronta davant les càmeres de televisió i imita personatges com Guardiola, el Rei, el Príncep, Zapatero, Rajoy, Nuñez, Gaspart, Carod-Rovira, Matías Prats, Quim Monzó, Albert Om, Pujol o Llach: “L’alegria parteix de fer el que t’agrada. La meva actual feina durant molts anys ha estat el meu hobby, el que feia després de treballar. N’estic molt agraït”.

 El còmic també es refereix a la seriositat, a la gravetat, de la seva feina, tot i que paradoxalment consisteixi en fer riure la gent, en transmetre alegria. D’una forma semblant a com descriu aquesta sensació Joan Pera, un dels seus referents –i imitats-. “Tothom que ve a veure’t espera passar una bona estona perquè ha pagat una entrada. Si has tingut un mal dia o has tingut alguna situació traumàtica, has de ser capaç de superar-ho. Dalt l’escenari t’has de transformar”, apunta. Com s’aconsegueix? “Has de tenir un esperit positiu. Costa, evidentment, més que en altres feines”. En tot cas, creu que hi ha un excés de mitificació a l’hora de buscar el riure extrem de l’espectador: “A vegades pensem que si la gent no riu a cor que vols o ho fa menys que en un altre dia, no s’ho ha passat bé. No té perquè. Si la gent està atenta, no xerra i no marxa... ja està bé. Tan vàlid és el riure com el somriure. Suposo que l’alegria és més aviat això”.

 Per en Pep Plaza, l’alegria va lligada a ser positiu. I agraït. “He d’estar content i agraït pel que faig, per com em guanyo la vida. L’alegria i el transmetre alegria és una part molt important de la nostra vida”, conclou.

* Publicat al número de maig de la revista Valors [web].

La Jornada Valors arriba a la cinquena edició i suma l'editorial Proteus

Mira el vídeo de la Jornada Valors de l’any passat que portava per títol Més connectats, més comunicats?.

La Jornada Valors i Compromís arriba enguany a la cinquena edició i suma l’Editorial Proteus [web] a l’organització, en la línia de reforç mutu que estem duent a terme des de fa ja uns mesos i que té la seva plasmació setmanal en el programa de ràdio Valors a peu de carrer, que s’emet a Ràdio Estel. La cita, que se celebra cada mes de maig com a punt de trobada d’aquells que participen d’alguna manera en el projecte de Valors, tractarà en aquesta ocasió del valor de la Responsabilitat, amb el subtítol Tu també en tens. Serà el dissabte dia 19 de maig a partir de les 10 del matí a la Biblioteca Pompeu Fabra, gràcies a la gentilesa de l’Ajuntament de Mataró.

Comptarem amb la presència de Jordi Sànchez, politòleg i adjunt al Síndic de Greuges [perfil]; Pepa Ninou, directora del Pla Nacional de Valors promogut per la Generalitat [perfil]; Norbert Bilbeny [entrada a la Viquipèdia], catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona i el filòsof Manuel Cruz [entrada a la Wikipedia].

L’acte compta amb el suport de l’emissora municipal Mataró Ràdio, que l’emetrà amb posterioritat, i de m1tv, la televisió local de Mataró i el Maresme, que n’ha ofert un debat el dimecres dia 9. L’acte el presentarà la periodista Elisabet Solsona, cap d’informatius de Mataró Ràdio i es podra seguir a Twitter amb l’etiqueta #jornadavalors.

Durant la Jornada també s’estrenarà la nova web de l’Associació Cultural Valors, que es trobarà a www.valors.org, i que inclou l’anomenat Diccionari de Valors, on es podrà consultar la feina feta per l’entitat editora de la revista en referència als valors tractats però amb la particularitat que de cada valor se’n podrà veure les diferents plasmacions d’aquell contingut que s’hagin pogut fer en els formats revista, programa de ràdio, espai televisiu o mitjançant un acte.

Pla Nacional de Valors i FIM de Vilaseca

Avui divendres ha estat un dia personalment estimulant perquè ha estat d'aquells dies en què te n'adones que projectes que fa temps dels quals formes part van avançant i ho fan d'una forma òptima. I això és molt recompensant, sobretot si són projectes fets amb pocs recursos, dedicant-hi moltes hores i implicant-se d'una forma totalment passional. Sobretot perquè no sempre tens la sensació que te'n surtis, amb allò que fas, o no de la manera que pensaves que te'n sortiries. De manera que el dia que les coses marxen, penso que val la pena felicitar-se'm.

La primera experiència té a veure amb la revista Valors, perquè des de la direcció del Pla Nacional de Valors, la Pepa Ninou ens va demanar que formessin part de la comissió de comunicació d'aquest pla impulsat des del govern de la Generalitat. En conèixer la nostra experiència, ara fa unes setmanes, ens va dir una frase que ens enorgulleix: "Sou com el Pla Nacional però en petit". Doncs avui es feia al Palau de la Música Catalana la primera trobada comuna de tots els membres dels grups, gairebé dues-centes persones, en un acte al Palau de la Música on es presentaven al conseller de Benestar i Família, Josep Lluís Cleries, les conclusions del treball de cadascuna de les comissions. I essent allà, m'han fet gràcia dues coses. La primera és que moltes persones que eren allà han col·laborat amb Valors en un moment o altre: l'Amadeu Barbany obrint-nos les portes de la seva botiga a Granollers per poder presentar la revista [post], en Raimon Ribera que va participa de la Jornada Valors ara fa un parell d'anys [aquí], l'Anna Forés que va participar en un episodi de la sèrie Valors.tv sobre la resiliència [aquí] o en Francesc Torralba, que és el nostre padrí de naixement [aquí] i ens té en gran estima, cosa que ens omple de satisfacció. La segona cosa que m'ha agradat és la sensació que ja no es fa estrany, parlar de valors, de virtuts, de bases morals de la societat. Celebro, doncs, que el govern del meu país hagi tingut la valentia de tirar endavant un pla d'aquestes característiques, perquè és justament ara que les estem passant magres, tots plegats, en què els governs tenen l'obligació de marcar noves fites, nous objectius, d'imaginar noves formes de relacionar-nos. I per tot això, els valors són indispensables [veure entrevista a Els Matins de TV3 amb el conselleries Cleries].

L'altra experiència del dia -ja veieu que ha donat per molt, certament- ha estat l'anada a la Fira de Música al carrer (FIM) de Vila-seca, prop de Tarragona, com un dels responsables del Diaridelamusica.com (ddM) [web], el projecte estrella de Clack [web], que té caràcter multimèdia i vincula territori i música, posant especial èmfasi en les noves propostes que apareixen arreu del país. El director del projecte ddM, Eloi Aymerich, ha participat en una taula rodona sobre com els mitjans poden ajudar els grups emergents perquè surtin a la superfície comunicativa del país [notícia al propi ddM aquí] i ha quedat clar que estem en un moment dolç en aquest sentit: dalt l'escenari on es feia la taula rodona hi havia el responsable de la pròpia FIM, que pretén ser plataforma de grups emergents; un membre d'un grup emergent (Txarango); el propi director del ddM i la responsable del diari digital Enderrock.cat, que també està fent una aposta per saber el que passa el territori -en part col·laborant amb el ddM-. Vaja, que potser per primera vegada, el país compta tant amb una infraestructura comunicativa que parla des del centre com també -aquesta és la novetat- de les perifèries, d'allò que no es cou a la global Barcelona. I això és una bona notícia.

La pròpia existència de la FIM, els festivals integrats dins la coordinadora de l'Apetit com el Faraday, l'Afònica, el PopArb o l'inVICtro, experiències com la dels equipaments culturals com La Capsa del Prat de Llobregat o de l'associació de grups Tercera Via... són elements que formen part del discurs ddM, que portem cultivant ja mitja dotzena d'anys. I allà, enmig de la gent que representa aquestes iniciatives que acabo de citar i moltes d'altres encara per descobrir, hem sentit que el que estem fent val molt la pena i que està sent una aportació positiva al país.

Tan de bo tots els dies aportessin tan bones vibracions com avui.

Fragmenta: per molts anys

Vídeo sencer de la conversa Amb Déu o sense entre Francesc Torralba i Vicenç Villatoro, presentats per Joan Barril.

"Ostres, doncs per què no us gravem els actes de l'editorial, així resumits, sempre que vulgueu? Ah, i de fet, saps què podríem fer? Penjar-los sencers, també! Així, si algú vol realment fer com si hagués estat a la presentació... només cal que s'instal·li davant l'ordinador i apreti play. Què et sembla?".

Recordo perfectament la conversa amb l'Ignasi Moreta, el 15 d'octubre de 2009, en acabar l'acte de presentació del volum El Desig essencial, de Xavier Melloni, a la sala d'actes Caixa Laietana de Mataró [vídeo, encara molt casolà]. L'acte l'havíem convocat des de Valors, com una col·laboració amb Fragmenta Editorial [web], amb els responsables de la qual feia temps que ens coneixíem, d'ambients missaires -tampoc gaire, ara que hi penso-. No havia vingut massa gent i, per això, en previsió, se m'havia acudit d'enregistrar-lo per a la revista. Estant allà, però, vaig pensar que també podia interessar a l'editorial, per donar rellevància a l'acte.

L'Ignasi Moreta, un dels dos còmplices de l'operació junt amb la Inês, la seva dona, no em va dir que si de seguida, però al cap d'unes setmanes em va dir que presentaven una nova edició de La setmana tràgica de Joan Maragall i que si, que volia que enregistréssim l'acte i féssim una prova del que jo li havia comentat. Va ser el primer client que vaig aportar a l'empresa quan vaig decidir deixar la feina que feina en aquell moment i posar-me a treballar plenament pel meu compte, de manera que tinc un record molt emotiu de tot allò. Als primers que et diuen que sí, sempre els tens en una estima especial. Més sabent que són els primers, com era el cas.

Doncs de tot allò ja han passat tres anys i en aquests temps, des de Clack [web], hem enregistrat i distribuït més d'una trentena de vídeos, combinant les gravacions d'actes amb les entrevistes als propis autors, algunes de les quals tenen més de mil visualitzacions [com aquest, de Halil Bárcena], fent bona la teoria que vaig improvisar davant l'Ignasi en el sentit que segur que hi havia molts potencials lectors de Fragmenta, però que estaven dispersos pel territori i que la xarxa era un bon punt per reagrupar-los.

Dissabte passat tenia lloc, amb motiu dels cinc anys de l'editorial, el I Fòrum Fragmenta a la Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri, al barri de la Bonanova de Barcelona. I amb el company Kiko Montoro hi vam acudir per enregistrar la tarda d'activitats prevista. La veritat és que, veient la gentada que s'hi va congregar, i la dedicació esmerçada, vaig estar content d'haver fet aquella proposta tres anys enrere a l'Ignasi i que a hores d'ara seguim col·laborant estretament. A banda, m'ho vaig passar extraordinàriament escoltant Francesc Torralba i Vicenç Villatoro amb voltant del llibre Amb Déu o sense. El debat em va copsar molt i, jo que hi anava tèoricament a treballar, vaig acabar agraïnt -a Déu?- haver-hi "hagut d'anar". Les idees del cristià escèptic Torralba i les de l'amic de les religions Villatoro, tot plegat amanit per Joan Barril, em van semblar realment suggerents per a poder-ne fer un treball posterior. Sobre aquestes ratlles, podeu veure l'enregistrament sencer de la conferència doble; en breu podreu veure'n el vídeo de resum.

Per molts anys, doncs, Fragmenta.

La Pau centra el número de 'Valors' de maig. La Pau?

Enrique Dussell, protagonista de la portada de Valors de maig.

Catalunya ha gaudit sempre d’una gran xarxa d’organitzacions abocades al treball de la Pau i una d’elles és la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU [web], institució internacional i compromesa en aquesta labor des de fa vint anys. Ha estat precisament aquesta entitat la qual durant el mes d’abril ha organitzat a Barcelona el primer Congrés Internacional Edificar la Pau al Segle XXI [web], a la inauguració del qual vaig poder assistir, al Saló del Tinell, el dia de Sant Jordi. Una trobada que ha servit a experts internacionals i de diverses disciplines aprofundir en possibles eines que ens ajudin a fer un món més pacífic. Més pacífic que vol dir més convivencial, més harmoniós, més digne; la pau no és només absència de guerra, recordem-ho-.

Des de Valors hem aprofitat aquesta cita per parlar amb alguns dels primeres espases que han participat al congrés, singularment el filòsof i historiador Enrique Dussel, l’historiador Carlos Martínez Shaw, el rector de la Universitat La Salle de Bogotà Carlos Gómez, a qui vaig tenir el gust d'entrevistar al pati de la Universitat de Barcelona [vídeo]. Una fantàstica ocasió per contrastar criteris amb una persona molt enraonada provinent de l'altra banda de l'Atlàntic.

Completen el número del mes de maig una entrevista a Lluís Bernabé, responsable de la Marató contra la pobresa que el proper 27 de maig ha programat TV3, un reportatge sobre el II Congrés de Coaching i Lideratge [web] que organitza l'Institut Gomà junt amb la Universitat de Barcelona i del qual l'Associació Cultural Valors és entitat col·laboradora, L'article del mes que signa en aquesta ocasió Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau, sobre l'aportació de la religió a la societat en temps de crisi [notícia a CatalunyaReligió.cat], el debat a quatre mans entre la codirectora Maria Coll i un servidor sobre el futur de la monarquia [veure el meu article El joancarlisme ha mort. Per què no parlem de quin sistema ens convé?] i, a la secció Una altra cara de la ciència, un article de Pere León, arquitecte geobiòleg i responsable de l’empresa Habitatsalut, titulat La contaminació invisible i que versa sobre la Geobiologia, la ciència que estudia l’afectació de les radiacions artificials a l’organisme.

Espero que sigui, tot plegat, del vostre interès.

Recordeu, d'altra banda, que el dia 19 de maig, d'aquí a deu, precisament, tenim la cinquena edició de la Jornada Valors i Compromís [notícia], que versarà sobre el valor de la responsabilitat, a partir de les 10 del matí a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. Hi participaran els filòsofs Manuel Cruz i Norbert Bilbeny, el politòleg i adjunt al Síndic de Greuges Jordi Sànchez i la responsable del Pla Nacional de Valors Pepa Ninou. Podeu confirmar la vostra assistència a la convocatòria de Facebook [aquí].

Joia en el món*

L'enganxo pocs minuts després d'haver plegat de la feina de dependenta amb la qual ha provat de fer calaix durant uns mesos després d’haver tornat d’Austràlia, on ha estat estudiant durant un any. Coses de resituar-se després d’una experiència vital d’aquelles que marquen. Conversem també pocs dies després d'haver passat la Pasqua a Les Avellanes, d'on ha sortit plena d'energia, i quan es prepara per anar a Colòmbia, on té uns amics i sobretot ganes de conèixer el país. Ja queda clar que veure món li interessa, oi?

Situem-nos. Després de tot just tastar la carrera de Periodisme, va veure que li interessava sobretot conèixer-lo, el món, més que aprendre a comunicar-lo. I va decidir estudiar Ciències Polítiques a la Pompeu Fabra. "M'apassiona tot el que sigui humanitat pura i dura", sintetitza per respondre el perquè de l’elecció. A quart de carrera va descobrir la transformació de conflictes. I es va empapar de la cultura DDR: desarmament, desmobilització i reconciliació. Va acabar cursant un postgrau de Cultura de Pau a l’àrea corresponent de la Universitat Autònoma de Barcelona i treballant en aquesta àrea com a investigadora, versant sobre els postconflictes, però després la crisi va tancar-li l'aixeta. "Sóc una hooligan de la no violència", afirma.

Ha viscut des de petita a Sant Climent del Llobregat, sobre Viladecans, però més que identificar-se amb un lloc, les seves arrels estan al món dels jesuïtes. "Sóc de Jesuïtes de Casp. Hi he estudiat, i hi he fet de tot: monitora de teatre, de colònies, casals...”, explica. De fet, tot ve d'aquí: els seus pares són representants de la comunitat de laics dels jesuïtes –CVX- a nivell espanyol. I per tant, tota aquesta passió pel món ve d'aquí, de la visió internacional percebuda a partir dels progenitors, persones també molt espirituals. "Tan de bo fos la meitat del que són ells. Ells m'han transmès una idea molt fresca, alliberadora, de la religió. Zero tancada, zero dogmàtica". I a partir d’aquí ella ha anat fent camí. Ha viatjat tan com ha pogut -Xina, Equador, Senegal...- i això li ha permès tenir “una gran sensació de comunió amb el món”.

Després dels vaivens propis de qui ha mamat la fe des de petit, fa un parell d’anys va veure clar que aquesta era la seva opció de vida, fixant-se en aquelles persones creients que té a prop i que volen servir el món: “En manera de fluir, em sento molt a prop dels cristians que serveixen. Els més feliços són els que serveixen el món. És un estil de vida amb què simpatitzo", raona. Fins que un dia va fer servir un mètode deductiu molt eficaç. Es va preguntar i respondre alhora: "Tu t'hi veus, no creient? Pensant que no existeix res més del que veiem? Oi que no? Segur que encara he de créixer molt espiritualment, però no podria no ser creient".

Es declara desvergonyida. “Ficanassos”; que fica el nas a tot arreu. Extremadament curiosa. Amb vocació d’estudiant, d’aprendre. Una amant de les causes perdudes. I necessitada de comunicar-se. "Sóc depenent dels altres. No tinc cap problema en admetre-ho", sosté. No para. Participa al Fòrum Teologia i Alliberament, del qual s'acaba de fer la IIa edició. Al Casal Loyola. O un grup d’Espiritualitat per la Transformació Social. Va ser al Fòrum Social Mundial celebrat a Dakar el febrer de 2011. I ara espera veure si al setembre s’obre alguna de les portes a les quals ha trucat. Sinó seguirà aquí, a casa seva, repartint somriures a dojo.

Maya Riera. 25 anys. Tot energia. Tot vida. L’alegria de viure. La joia de viure.

* Article publicat al Foc Nou de maig.