Euskadi; la pervivència de les trinxeres*

El dia que Arnaldo Otegi sortia de la presó de Logronyo, el passat 1 de març, el diari Gara –proper a l’esquerra independentista– l’hi dedicava la portada i diverses pàgines a l’interior. El mateix dia El Correo Vasco, que pertany al grup Vocento –on s’inclou ABC–, l’hi dedicava simplement l’editorial, sense més mencions en termes informatius.

Aquesta és una metàfora del periodisme de trinxeres que perviu al País Basc cinc anys després de l’anunci del final de la violència per part d’ETA. I que es pot seguir observant també en la campanya electoral dels comicis del proper 25 de setembre. Una campanya que, des d’un punt de vista de la comunicació, però, probablement serà recordada pels sis llargs segons durant els quals el candidat del PP, Alfonso Alonso, va mirar a la candidata de Podemos, Pili Zabala, després que aquesta li etzibés en ple debat electoral: “És que no em considera vostè una víctima?”. El perfil de la candidat de Podemos –germana de Joxi Zabala, assassinat pel GAL als anys 80– ha descol·locat uns i altres, abertzales i populars.

Mitjans de dos bàndols
En aquest sentit, el principal periodista català expert en temes bascos, Antoni Batista, assegura que la premsa d’Euskadi exemplifica un sistema de mitjans que prové d’una situació de conflicte, situats uns en un costat i els altres en l’altre de la trinxera. “Per un costat hi ha els diaris del món nacionalista com Berria, Deia i Gara –els dos darrers com a òrgans oficiosos de partit, del PNB i Bildu respectivament, un fet ja poc habitual a escala europea occidental,– i per un altre les capçaleres del grup Correo, que actuen en l’altre flanc. Però tots ho fan d’una forma molt més acusada que en els grans mitjans de Barcelona, per exemple. Allà hi ha un traç gruixut, una premsa de tendència, que aquí no hi és”, afirma.

Pel que fa als mitjans espanyols, Batista considera que comparteixen un mateix marc mental respecte la campanya basca, per bé que amb dos maneres d’expressar-ho: “Els mitjans vinculats a l’extrema dreta insisteixen en què Otegi és un terrorista i que ha fet coses que no ha fet i agiten el fantasma; i els d’esquerres si arriben a entrevistar Otegi, justifiquen el fet de fer-ho”.

Normalitat versus desinterès Batista, doctor en Ciències de la Comunicació, constata que, davant l’inhabilitació d’Otegi per part de la justícia espanyola, s’ha produït un fenomen fins ara inèdit en la política espanyola. “Per primera vegada un candidat lidera una campanya on no pot ser escollit… i això ha fet que Otegi s’hagi convertit en el missatge. En no poder ser candidat, ell mateix és el missatge, l’home que ha estat a la presó i que està vinculat a la pau. El missatge de l’esquerra abertzale és Arnaldo Otegi i tot el que comporta: pau, distensió i home íntegre. I modernitat”, assegura.

De totes maneres, en relació a això el periodista Bingen Zupiria –director del diari Deia– creu que la figura d’Otegi s’està tractant amb normalitat. “Després de la inhabilitació, de la prohibició, amb una sèrie de moments calents, els mitjans que es consumeixen a Euskadi estan tractant el tema amb normalitat; es recull el que ell diu amb normalitat. I ell tampoc ha insistit massa en el tema”, afirma. De fet, la normalitat també viscuda en els darrers quatre anys és el que caracteritza, a parer de Zupiria, el període electoral al País Basc.

Respecte l’actitud dels mitjans espanyols, aquest periodista es mostra convençut que la situació al País Basc no interessa gaire a la premsa editada des de Madrid. “El que està en joc al País Basc no interessa a ningú fora d’aquí. I en tot cas només interessa en relació a com pugui inclinar-se la balança al Congrés dels Diputats després de les nostres eleccions, pels pactes a què es pugui arribar”, explica.

Desconeixement a Madrid
Precisament respecte això, Zupiria critica la falta de voluntat per conèixer el funcionament específic d’elecció de lehendakari, perquè al País Basc un candidat no pot rebre vots negatius, com passa al Congrés: “L’única manera perquè no governi Urkullu és que hi hagi un candidat alternatiu que tingui més vots. Aquest detall, que és molt important, es desconeix i exemplifica com es tracten els comicis per part dels mitjans de Madrid”.

Per Zupiria els mitjans espanyols tenen el cap a d’altres llocs, “especialment a Madrid, amb la situació d’ingovernabilitat que vivim des de fa mesos. I en tot cas el que passi al País Basc o a Catalunya s’utilitza més per arremetre contra el contrari que no pas per analitzar-ho amb interès”. Però tampoc veu una voluntat d’incidir fortament en la campanya per part dels mitjans de fora del País Basc, com va passar el 2001. “La Sexta, que és el mitjà que més ha jugat a promoure un partit com Podemos, tampoc veig que estigui fent un gran esforç en recolzar la candidatura d’aquí”, admet.

Qui sí s’ha queixat de la forma de treballa d’aquest canal és el propi Arnaldo Otegi, que aquest dimarts a la xarxa Twitter ha criticat la falta d’atenció de les activitats d’EH Bildu per part d’aquesta emissora. “En los informativos de @LaSextatv parece que han inhabilitado a @ehbildu porque no informan de nuestra actividad”, escrivia.

Més enllà d’això, hi ha evidències molt més clares sobre la voluntat dels mitjans de tall espanyolista al País Basc: totes les enquestes publicades els darrers dies al País Basc donen el segon lloc a EH Bildu excepte un estudi difós pel grup El Correo, que situa en segona posició a Podemos, en la línia del que podria agradar a l’opinió pública espanyola.

Campanya poc guerrera
Aquesta sensació d’una certa desatenció per la qüestió basca és compartida per Ángel Rekalde, doctor en Ciències de la Comunicació, periodista i escriptor que va estar divuit anys a la presó per pertinença a ETA. “La campanya del 2001, respecte la qual jo vaig fer la tesi doctoral, tenia molt més “garra” i “guerra” que qualsevol cosa que se t’ocorri ara”, explica Rekalde, que també fa referència a l’ofensiva dels mitjans de Madrid, ja no contra ETA ni l’independentisme, sinó contra el nacionalisme moderat i, en particular, contra el lehendakari Ibarretxe que els mitjans amb seu a Madrid van impulsar el 2001. “I això que llavors encara no havia ensenyat ni la poteta del seu famós pla”, rememora.

Rekalde tampoc veu un pla maquiavèl·lic contra Otegi. “Almenys res en comparació amb el que hem conegut. En algunes cadenes més aviat l’ignoren… però no és res massa novedós, tampoc”, afirma. A diferència de Zupiria, Rekalde creu que en tot cas ara els mitjans espanyols pretenen acarnissar-se contra l’independentisme català, “aplicant-hi els procediments assajats al País Basc com la criminalització, el desprestigi, la propaganda, el silenciament de certs missatges…”. “Penso –prossegueix– que en aquest moment prefereixen posar el nacionalisme basc com a exemple del que hauria de ser el procés català”, conclou.

* Article publicat a report.cat el 20 de setembre de 2016.

Una catarsi a l'antiga Convergència*

En els compassos previs a les eleccions municipals, es donava per fet que Joaquim Fernàndez, cap de llista de Convergència i Unió, en la mesura que aquesta formació era qui ostentava l’alcaldia de la capital del Maresme, podria retenir sense massa problemes la presidència del consistori. Però les urnes van parlar i finalment va ser el socialista David Bote qui va obtenir un regidor més que els convergents i va recuperar l’alcaldia per al PSC, força històrica de govern.

Des d’aquell moment, entre alguns militants, regidors i exregidors va començar a calar la sensació que alguna cosa no s’havia fet prou bé i que el partit en àmbit local necessitava una autèntica catarsi, una forta sacesajada, més enllà fins i tot del procés de refundació que l’antiga Convergència havia de patir a nivell de tot Catalunya.

Ara fa mig any, l’exalcalde Mora juntament amb persones com l’exregidor Ramon Reixach i l’històric Jordi Surinyach –dos dels seus consellers àulics al govern-, van promoure la posada en marxa del Club Demòcrata -amb gran clarividència política, pel que s’ha vist després, respecte el nom-, un espai de debat i reflexió amb voluntat de dinamitzar l’espai “independentista d’ordre” a la ciutat on tothom hi era benvingut… amb una única excepció: aquells que estan en primera fila política, excloent per tant Joaquim Fernàndez i els regidors actuals. De fet, amb la boca petita, els impulsors d’aquesta iniciativa admeten que a l’hora de promoure aquest nou instrument també hi havia inscrita la voluntat de promoure un relleu al capdavant del partit a Mataró aprofitant la constitució del Partit Demòcrata Català. I de contribuir a la substitució de Fernàndez de cara al 2019.

I això és el que ha passat. Sense cap ànim d’iniciar una lluita especialment cruenta, una persona apadrinada per Mora i que ha participat del Club Demòcrata, Alfons Canela, ha decidit però fer un pas endavant “incentivat” pels seus companys i encapçalar una candidatura renovadora a la direcció del PDC local que s’enfrontarà amb la del sector oficialista, capitanejada per Xavier Penela, darrer president local de CDC i avalat pel cap del grup municipal de CiU Joaquim Fernàndez.

De fons, la situació permet certificar definitivament l’allunyament personal i polític entre Joan Mora i Fernàndez, dos homes que van ser un autèntic tàndem durant els quatre anys que l’exalcalde va estar a l’oposició però que van començar a separar-se justament en el moment en què CiU va accedir al govern. Una situació que va anar a més i es va evidenciar amb la pràctica absència de Mora de la campanya de Fernàndez a les municipals passades –Mora de fet volia que la seva successora fos Núria Calpe- i que va explotar definitivament quan aquest juliol el govern local va anunciar la cancel·lació de la tercera edició de la Festa al Cel, autèntic emblema del govern convergent. Mora va entendre llavors que Fernàndez no havia plantat prou cara als seus socis de govern –tot i que hi ha qui assegura que el grup de CiU es va arribar a plantejar trencar el pacte de govern- i va indignar-se a les xarxes socials contra la decisió presa, criticant directament l’acció de l’àrea de Promoció Econòmica, liderada per la regidora Dolors Guillén.

Per bé o per mal, l’antic món convergent es troba en ple estat d’ebullició.

* Article publicat a La Riera 48 el 15 de setembre de 2016.

Les conseqüències del bloqueig polític*

Espanya viu una situació de bloqueig polític, que ha fet d’aquest estiu un dels més estranys que es recorden, donada la impossibilitat de què l’agenda típicament estiuenca s’imposés a la pràctica a l’agenda política habitual del curs. Els ciutadans, per dues vegades, s’han pronunciat electoralment d’una forma molt més complexa a com ho havien fet fins ara i els representants de les diferents opcions polítiques –especialment del partit que té el major suport popular- no estan sent capaços de traduir els respectius vots en la configuració d’un govern. Podríem dir que els deures que els ciutadans han posat als polítics són un “quadern d’estiu” excessivament ambiciós donada la cultura política del país.

Aquest bloqueig, aquesta espera, aquesta expectativa... genera fatiga entre els ciutadans. I finalment la sensació –molt a la italiana- de què, sense govern, el país pot sobreviure. Que no passa res perquè no hi hagi política i no es prengui decisions. Això és tremendament perillós perquè acaba erosionant l’essència mateixa de la política, que és la necessitat de prendre decisions per tal d’acompassar l’evolució d’una societat respecte les seves normes de convivència. I si bé és cert que el país no s’enfonsa, l’ètica ens reclama que fixem la mirada en el 37% de ciutadans espanyols que segons els estudis no se n’ha pogut anar de vacances perquè la seva situació econòmica no li ho permet; aquest contingent de població espera que un nou govern ajudi a generar noves oportunitats econòmiques i per tant un eixamplament del benestar del conjunt de la població.   

Tenen raó, doncs, els que s’exclamen del bloqueig polític. I fins a cert punt els que constaten que no passa res extremadament greu per no tenir govern. “L’Estat en crisi és la nova ‘normalitat’ a bona part d’Europa”, ha escrit el periodista Enric Juliana. Però també cal entendre que la política espanyola està havent de canviar d’una cultura de grans partits dominants que fàcilment aconseguien els suports per governar –si no és que tenien majoria absoluta- a una cultura política molt més fragmentada. 

Aquest procés d’evolució del sistema polític ha estat rapidíssim degut a la irrupció de nous partits -fruit del període de crisi- i certament al conjunt del sistema li està costant molt digerir-lo.     

També vivim en un bloqueig polític a Catalunya, tot i que en aquest cas cal subratllar que la cultura política catalana fa ja més d’una dècada que s’assenta sobre la base dels pactes entre diferents formacions polítiques. La represa del curs veurà la celebració d’una inèdita moció de confiança al Parlament de Catalunya, després de la qual podria ser que el país s’encaminés a noves eleccions. O no, ja ho veurem.

Sigui com sigui, els esdeveniments han de seguir el seu curs i tothom hauria d’actuar a l’alçada de les circumstàncies: els ciutadans no deixant d’exigir els polítics que es posin d’acord però alhora respectant la seva autonomia i els que es dediquen a la política sortint de la seva zona de confort per arribar a pactes amb els altres que permetin, si més no, desbloquejar la situació. 

* Pòrtic de la revista Valors corresponent al mes de setembre de 2016.

'En el cap de...' Alexis Tsipras*

La veritat és que ja era conscient, quan vaig assumir la responsabilitat de primer ministre de Grècia, el gener de 2015, que la situació seria extremadament difícil. De fet per això m’havia anat preparant els anteriors tres anys, el període immediatament posterior a les eleccions on Syriza, la coalició que encapçalo, va treure ja uns grans resultats que albiraven una propera victòria.

Però de cap de les maneres em podia mai haver imaginat que m’estrenaria en el càrrec en una situació d’emergència com la que em vaig trobar. Parlo, és clar, del pa amb tomàquet de les finances del país, a punt d’estavellar-se contra un mar de roques gegantines. Vaig provar de resistir contra vent i marea, enfrontant-me a qui fes falta, fent meu l’anhel dels grecs de recuperar la dignitat que com a poble se’ns havia pres en els darrers temps. El juliol vaig plantejar un repte a la troika que ens governa en forma de referèndum i, si bé va imposar-se l’opció que jo abanderava, el cert és que al cap de molt pocs dies d’això vaig haver de claudicar i acceptar un nou pacte amb mesures espectacularment dures. He d’admetre que no me’n vaig sortir: vam apuntar massa amunt pensant que era la millor manera de negociar i ens vam estavellar encara de més amunt. I vaig perdre en Yannis Varoufakis, el meu estimat company de viatge, cosa que em dol enormement.

Però és que la cosa no va acabar aquí: la tempesta va anar a més, encara que per un assumpte diferent, que no té res a veure amb l’actuació política dels meus predecessors sinó amb la situació estratègica del nostre país: des de principis d’agost, l’entrada il·legal de milers de refugiats sobretot de Síria a través de les illes gregues que hi són a tocar van provocar una catàstrofe humanitària que ha estat també extremadament difícil de gestionar. No cal que us ho recordi, oi? No en va, he estat un dels homes del 2015 a nivell mundial...

Sí, he passat de ser admirat i citat com la nova referència de l’esquerra radical europea... a ser considerat “un més que claudica”, “un moderat”, “un reformista”... però sé que he fet el que havia de fer. Hi ha coses de les quals només t’adones quan estàs dalt de tot, a la soledat del poder. Ho veus clar. Per molt que et contradiguis... saps que el que has de fer –o la pitjor de les solucions- és la que tens al davant. I malgrat costi, has d’aixecar-te i apretar el botó. Pensar en els meus fills, en Phoebus i l’Orpheus, m’hi ajuda molt. 

* Publicat al Valors de setembre de 2016.

La cancel·lació de la Festa al Cel desferma la crisi al món convergent local*

La notícia de què el govern municipal de Mataró havia decidit suspendre la tercera edició de la Festa al Cel just dos mesos abans de la seva celebració ha estat una bomba política a la ciutat. Ha tingut ja efectes i en tindrà en el futur immeditat. Per començar, es tracta de la primera gran decisió política que ha pres l'alcalde Bote. El primer cop en què, obviant la inèrcia típica de les administracions municipals, ha donat un cop de puny sobre la taula i ha decidit no dur a terme una acció que estava inclosa ja en el pressupost municipal de 2016. Tot i que a la roda de premsa d'anunci de la decisió, el jove alcalde socialista insistís en què els motius per cancel·lar el xou eren "estrictament econòmics", és obvi -com tot, en política- que la decisió és estrictament política: es fa o no es fa. I no es fa perquè Bote decideix que no es farà i punt. Tota la resta són elements que serveixen per argumentar el no inicial, que és un "no" polític, taxatiu, fins i tot amb una certa dosi d'impetuositat, com demostra el fet que a data de 7 de juliol el primer edil de Mataró encara demanés a l'exèrcit la presència d'un de les seves patrulles més vistoses. (De fet, Bote, en aquests moments, se n'està adonant que tan important és prendre la decisió com gestionar-la posteriorment. Així, en alguns moments sembla estar actuant més de parallamps de les crítiques d'un gruix de mataronins poc amants potser de la Festa però que creuen que Mataró "ha d'estar en el mapa" que no pas com un governant socialdemòcrata capaç de prioritzar allò necessari i obviar el que és superflu; haurà de veure com ho pot corregir. Amb el què sí ha encertat l'alcalde és amb el moment d'anunciar la decisió, just abans de la Festa Major de Les Santes, cosa que ha fet que la notícia ràpidament quedés digerida davant l'omnipresència de la religió local que ha acabat substituint l'original de Juliana i Semproniana). Una decisió que veurem si electoralment li passa factura, tot i que ell suggereix allà on va que no serà així. Això no impedeix que Bote, poc avesat encara a les crítiques, es dolgui a Facebook -xarxa social que usa com a mecanisme d'escapament, com si fos un confessionari que ningú pot sentir- dels "punyals" que ha rebut els darrers dies. No consti que estigui molest amb l'exprimer secretari del PSC local, Ramon Bassas, precisament l'únic que de forma pública i des del seu àmbit polític s'ha oposat a la decisió (l'exprimer tinent d'alcalde de Baron és un polític entossudit a fer el que creu que s'ha de fer malgrat el que digui la vox populi). Ho diu pels seus socis de govern i la gent d'aquest entorn?

La decisió de cancel·lar la Festa al Cel ha evidenciat una altra realitat ben palmària: no hi ha una línia de promoció econòmica de la ciutat compartida pels dos socis. Ja no de ciutat, sinó simplement dels dos socis. Era una bona política de promoció de la ciutat, la Festa al Cel? Servia per vendre Mataró, per estirar visitants, per generar una imatge de la ciutat cap enfora? No se sap, no hi ha un diagnòstic compartit entre els dos socis. Comença a ser evident que la juxtaposició de les propostes del PSC en el camp social i les de l'antiga CiU en clau econòmica no són suficients com per haver traçat una proposta global de ciutat amb cara i ulls; hi ha un pacte de govern vigent però no s'ha consolidat cap projecte de govern de la ciutat, malgrat que aquestes dues formacions fins ara havien ocupat la centralitat político-electoral de Mataró (i que no competeixen de cap de les maneres en el mateix electorat). I més encara, el dia a dia porta a què l'estira-i-arronsa entre els dos socis sigui cada cop més evident, lluny dels somriures de les fotografies oficials. "Regnes de taifes, secretets, absència de cap diàleg franc", en diuen persones molt ben informades de com es treballa dins La Riera 48. Desconfiança total.

Però sobretot la decisió de cancel·lar la Festa al Cel és important perquè marca un punt d'inflexió en el sí de l'espai polític de Convergència i Unió a la ciutat, en les relacions entre les persones que en formen part. Per què? Doncs perquè la Festa al Cel va ser una aposta molt personal de l'exalcalde Joan Mora, el regidor de Promoció Econòmica Miquel Rey, el gerent de l'Ajuntament Francesc Esteve i el cap de comunicació Josep Maria Torrent. Aquestes quatre persones són les que van posar la banya per tal que es pogués dur a terme i van prendre la decisió política d'anar a totes, passés el que passés. La van defensar a mort, quan ningú hi creia, cosa que és una acció explícitament política: fer el que creus que s'ha de fer. Ara, amb la cancel·lació de la tercera edició de la Festa al Cel, aquesta aposta de l'equip de Mora, la cirereta del pastís -encara que sobrevinguda- del seu projecte de "canvi" per a la ciutat com a metàfora d'un cert desacomplexament, d'una voluntat de "ser al mapa dels grans esdeveniments", queda truncada. I està clar que, tot i que són els rivals socialistes els qui ostenten l'alcaldia de Mataró, la decisió de "matar" la Festa al Cel és igualment atribuïble als regidors del grup municipal de Convergència i Unió (formalment el grup encara es diu així).

Així, el perfil baix mostrat a la roda de premsa d'anunci de cancel·lació del festival pel cap de files de CiU a l'Ajuntament, Joaquim Fernàndez, i la regidora de Promoció Econòmica, Dolors Guillén -que pràcticament no va prendre la paraula-, ha estat la gota que ha fet vessar el got (Fernàndez va afirmar a la compareixença que si fos per CiU, l'edició d'enguany s'hauria dut a terme, però semblava que més perquè constés a l'hemeroteca que per ganes de marcar perfil propi). I si fins ara el grup de persones que segueix nucleant Joan Mora havia mantingut un silenci expectant davant l'actuació política del seu successor Joaquim Fernàndez, l'episodi de la cancel·lació de la Festa al Cel ha obert la caixa dels trons i ha fet explotar a l'exalcalde de la ciutat.

Així, l'endemà de l'anunci, l'alcalde Mora va desenfundar definitivament l'arma de guerra que portava guardada des del dia que va plegar al seu cinturó i va evidenciar de forma ben clara a la xarxa social Twitter -no va voler fer declaracions als mitjans locals- la manca total de sintonia que manté amb el seu successor a La Riera 48 -que en algun altre moment de forma tímida ja havia deixat anar, a propòsit de la política impositiva del govern municipal-. Un successor amb qui havien arribat a fer un tàndem molt ben conjuntat, especialment en els quatre anys de Mora a l'oposició, però que les circumstàncies, també de tipus personal, van anar desmuntant. (A la campanya del 2015, de fet, la presència del llavors alcalde als actes electorals va ser mínima, davant l'estranyesa dels analistes polítics, que no entenien com podia ser que, ostentant l'alcaldia, Mora no jugués un rol absolutament central. Era el primer símptome).

"Em queixo que com a empresari,no he vist cap dossier de patrocini, no se m'ha convocat a res. @ajmataro ha convocat?", va escriure criticant per tant la gestió de la responsable de Promoció Econòmica, la successora de Miquel Rey. "Encara s'ès a temps a rectificar. Algú ha vist el dossier de Patrocini? .@festaalcel Com a empresari de #Mataró em sento menystingut", afegia. I finalment: "M'atreveixo a demanar a les autoritats locals de Mataró i del Maresme que salvin la @festaalcel Crec sincerament q ens promociona molt i bé".

Òbviament, les piulades de Mora han fet encendre tots els rumors possibles sobre una eventual tornada de l'exalcalde a la política local, que va abandonar prematurament després del seu mandat com a alcalde. Vol tornar, Mora, tot i que en el seu perfil de Twitter ni citi la seva experiència com a alcalde? Els seus propers diuen que no, simplement que ha explotat per la "incompetència" demostrada per aquells que l'han succeït a La Riera 48 i formaven part del mateix partit que ell. Però realment, en els darrers mesos, han passat coses en el marc de l'espai polític que fins ara havia estat representat per Convergència i Unió. Coses que no tenen perquè voler dir que Mora tornarà, però sí que vol seguir tenint un paper en l'àmbit polític local. El mes de març passat, Mora i el seu íntim amic Jordi Surinyach -amb qui se les ha tingut tantes vegades com s'ha reconciliat- van posar en marxa l'anomenat Club Demòcrata de Mataró -amb gran clarividència política, pel que s'ha vist després, respecte el nom-, un espai de debat, de reflexió, de generació d'idees on participa gent no només de CDC sinó d'un àmbit sobiranista més ampli i de generacions més joves, en la línia del tàndem que probablement liderarà el nou Partit Demòcrata català a partir d'aquest dissabte. Un espai de trobada on tothom hi és benvingut... amb una única excepció: aquells que estan en primera fila política. De manera que -quina casualitat- en queden exclosos precisament Joaquim Fernàndez i el grup de regidors actualment al govern de la ciutat per CDC. La voluntat de remoure els fonaments de l'edifici convergent a Mataró va quedar ja clara en la primera trobada d'aquest col·lectiu, amb un sopar tertúlia al restaurant Caminetto amb Francesc Esteve, número dos de Governació i exgerent de l'Ajuntament amb Mora, el qual va oficiar de mestre de cerimònies (posteriorment s'han celebrat dues trobades més, de petit format).

La cosa, però, previsiblement anirà més: aquesta nova generació que participa del Club Demòcrata local s'estaria plantejant plantar cara a l'actual president local de CDC, Xavier Penela -marit de Dolors Guillén i principal valedor de Joaquim Fernàndez- en la nova agrupació local del Partit Demòcrata. Passar de l'estadi prepolític, de debat, d'idees, de reflexió, a fer el salt per tal de prendre el control del partit, si pot ser evitant l'enfrontament amb Penela i Fernàndez. "Hi ha un grup de persones que s'ho està plantejant, sí. És gent que podríem considerar de centre reformista, il·lusionada per com està naixent el Partit Demòcrata.. i des del Club Demòcrata ajudarem a donar-los força, és clar que sí", afirma una persona que participa directament del grup promotor.

La situació, doncs, podria tenir relleu però no tant amb el lideratge de Mora sinó amb el seu apadrinament, que és una altra cosa. A finals d'agost el Club Demòcrata prendrà definitivament la decisió de jugar en clau ja estrictament política i de cara al setembre prepara un programa d'activitats que serviran per evidenciar aquesta voluntat de renovar l'espai de CDC a casa nostra.

De moment, aquells qui ostenten la propietat de la franquícia local de la vella CDC ja firmen les seves convocatòries -com el president local Xavi Penela amb la d'aquest dimecres d'assemblea local- com a màxims responsables del Partit Demòcrata a nivell local, tot i que jurídicament en cap cas s'han constitut les noves agrupacions locals. També Joaquim Fernàndez es descriu al seu Twitter "President Grup Municipal @PDemocrataCat #Mataró", malgrat que el grup municipal continua anomenant-se Convergència i Unió, que és com es va presentar a les eleccions.

Una altra evidència del conflicte entre el sector oficialista de CDC i el procliu a Joan Mora és el desmarcament efectuat recentment per Ramon Reixach, una de les apostes personals de l'exalcalde a la llista de 2011 i regidor d'Hisenda en l'anterior mandat, que va aparèixer fa just una setmana en una roda de premsa del grup municipal de la CUP criticant la "desídia" de la regidoria de Cultura liderada per Joaquim Fernàndez  amb la qüestió Viladomat. Reixach manté, des que va ser desplaçat dels primers llocs de la llista de CiU, una relació políticament nul·la amb Joaquim Fernàndez.

Òbviament, els màxims responsables locals del Partit Socialista són perfectament conscients de tot aquest malestar intern i, en realitat, una de les claus per entendre perquè l'alcalde Bote s'ha "atrevit" a acabar amb el principal llegat del mandat de Mora és precisament aquest: Bote sabia que el seu rival polític en el sí del govern no oposaria resistència, perquè és conscient que CDC a Mataró ara mateix és una estructura molt feble, amb poca participació. Sabia també que el sector crític representat per Mora, començava a moure's. El PSC va decicir aposta fort i carregar-se el símbol del govern Mora aprofitant-se del procés de refundació que viu el món de CDC arreu de Catalunya i també a Mataró (i sabent que això li donaria aire entre els sectors esquerranosos de la ciutat, sens dubte). Encara més: cancel·lant la Festa al Cel Bote sabia que donaria aire al sector crític de CDC Mataró, amb -ara sí- un trumfo de gran calibre per començar a demanar a Joaquim Fernàndez i a Xavier Penela que donin pas a una nova generació. Una coalició d'interessos, vaja. Ja se sap -Junts pel Sí, al Parlament n'és un bon exemple- que compartir govern no té perquè voler dir governar en coalició, sinó que sovint del que es tracta és de fer-se fort en les teves àrees i aprofitar les debilitats de l'adversari quan aquestes es manifestin.

* Article publicat a LaRiera48, el bloc d'anàlisi polític local que fem amb Ramon Radó i Toni Rodon.

Petites decisions que afecten grans cobertures*

Un jove refugiat porta en braços al seu germà a prop d’Eidomeni (Grècia) | Foto: ACNUR / Andrew McConnell

Per desconeixement o per mala fe, les narratives al voltant de la problemàtica dels refugiats acaben caient sempre en els tòpics de l’espectacularització i la victimització. Però lluny de caure en el desànim i en una cobertura tòpica d’aquest tipus d’esdeveniments, les petites decisions quotidianes que els periodistes han de prendre sobre el terreny i de forma constant poden permetre oferir un periodisme de qualitat i, alhora, compromès. Aquesta va ser una de les idees principals del debat celebrat aquest dilluns dia 20 a l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) entre els periodistes Cristina Mas (Ara), Jean-Paul Marthoz (Ethical Journalism Network) i el grec Yiannis Papadopoulos (Kathimerini). Un acte que coincidia amb el Dia Internacional dels Refugiats i que era, de fet, la tercera sessió del cicle ‘La Mediterrània dels refugiats’, amb la voluntat d’analitzar com afecta la cobertura de la crisi de refugiats a aquests però també a l’opinió pública europea i a les polítiques que s’acaben adoptant.

El dubte del càmera
Qui havia introduït la reflexió sobre les “petites decisions quotidianes dels periodistes” era Jean-Paul Marthoz, responsable del Committee to Protect Journalists (CPJ) a Brussel·les, membre del Consell Assessor de l’Ethical Journalism Network i autor del llibre Couvrir les migrations (2011). “Com ho fem per prendre millor aquelles decisions ràpides que hem de prendre constantment a la nostra feina? Això és el que s’ha de treballar. No canviarem les portades dels diaris, però la nostra feina de periodista humil i diari pot tenir una gran importància”, va dir sobre la rellevància de les rutines periodístiques.

En aquest sentit, el periodista grec Yannis Papadopoulos va relatar una situació viscuda el setembre del 2015 on es va haver d’esmerar a pensar en pocs segons què fer davant una manera de narrar la crisi dels refugiats. L’escena va tenir lloc a la plaça central d’Edirne, una població grega tocant a Turquia, on entre tres mil i quatre mil sirians reclamava l’obertura de les tanques per anar cap al cor d’Europa i esperava la compareixença dels mitjans de comunicació occidentals. “Quan ens van veure arribar, vaig veure com deien a un grup de nens de 4 a 7 anys que ploressin; intentaven usar els nens per transmetre el missatge”, recordava aquest càmera.

Papadopoulos va explicar que li va ser molt difícil de processar tot allò: “No sabia si havia d’encendre la càmera o no, tot i que el missatge era correcte. Però finalment vaig optar per no connectar-la; no volia fer-ho així”. Enlloc d’això, va decidir quedar-se més estona de la prevista i posar-se a parlar amb altres persones. “I la història va sortir. El seu missatge es va transmetre i tothom va ser informat del que passava”, va assegurar el periodista grec, tot recordant que “a vegades has de prendre decisions i tenir uns certs criteris ètics per afrontar situacions com aquestes”.
Per la seva part, Cristina Mas, va reforçar la línia d’intervenció del periodista grec en prendre la paraula: “Hem d’intentar ser honestos amb la nostra feina”. També, en referència al que acabava de dir el seu col·lega grec, va assegurar que un gran problema és molt sovint l’absència de temps per produir els continguts. I va fer una proposta de síntesi sobre com treballar la cobertura de la crisi dels refugiats: “No victimizar, no criminalitzar i donar la paraula a la gent”.

Invisibilitat de les dones
Per la seva part, el professor de Comunicació Audiovisual a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic, Raúl Martínez Corcuera, va criticar especialment la invisibilització que pateixen les dones refugiades en la cobertura dels mitjans. “Fixeu-vos que no hi ha dones, entre les refugiades. Només són dones quan són mares; no són refugiades, no són persones”, va advertir. Precisament, la darrera sessió del cicle (el proper 11 de juliol) abordarà els problemes i riscos que afronten les refugiades.

D’altra banda, també es va mostrar molt dur amb el seguidisme que han jugat els grans mitjans espanyols respecte les polítiques del govern espanyol: “Si jo fos del govern espanyol, estaria contentíssim de la feina que estan fent aquests mitjans. Són uns grans portadors del missatge institucional, han jugat un paper acrític”. Per la seva part, Lurdes Vidal, responsable de l’àrea de Món Àrab i Mediterrani de l’IEMed, després de confirmar la tesi de Martínez Corcuera sobre les dones, va lamentar la dificultat de trobar un terme mig en la cobertura dels conflictes internacionals: “O tenim forats negres com Eritrea o sobreatenció mediàtica amb el tema de Grècia”. A més a més, va recordar que “una major cobertura no implica un major coneixement de la opinió pública”.

* Publicat a report.cat, setmanari digital del Col·legi de Periodistes de Catalunya. 

Els 'Camins' de Carles Puigdemont

Carles Puigdemont va aparentar que es feia el sorprès durant uns segons, com marcava el guió. Tot i que, quan es dóna una situació d’aquestes, tothom intueix que el gag ja està preparat, el president de la Generalitat va fer veure que li feia "cosa" calçar-se una guitarra elèctrica a l’esquena i posar-se a tocar amb els que fa moltes llunes eren companys de la moguda musical gironina, els Sopa de Cabra -ell que tocava amb el grup Zènit-. Però de seguida va donar el seu braç a tòrcer, sense fer-se pregar gaire més: es va treure l'americana, va situar-se la guitarra en la posició que li era més còmode i va empunyar una pua que li van fer arribar perquè pogués subratllar bé els acords de la cançó.

I quina cançó de Sopa de Cabra podia tocar, Carles Puigdemont, que ja se sabés anteriorment i pogués interpretar a l'instant? Tots podríem haver imaginat que fos L'Empordà, segurament el clàssic d'entre els clàssics dels gironins, amb uns acords ben senzills que el president de la Generalitat deu haver tocat en desenes d'ocasions, com qualsevol persona que hagi estat músic aficionat. Però no: la cançó que va proposar-li el cantant del grup, Gerard Quintana -molt probablement amb el seu coneixement-, era Camins, un tema compost el 2001 per obrir el Plou i fa sol, el darrer disc de la banda (abans que tornessin l'any passat amb un nou volum, catorze anys més tard). Una cançó que anava com anell al dit a Carles Puigdemont per dir coses políticament parlant.

Com a preàmbul, en el moment de presentar la cançó, Quintana, que darrerament ha mostrat les seves simpaties amb la CUP, va posar més llenya al foc. I ho va fer d'una forma que es podia llegir precisament com un intent suavitzar i relativitzar el trencament que tot just 48 hores abans s'havia produït entre Junts pel Sí i la CUP: “Podríem demostrar aquí que no cal pensar exactament igual ni tenir tots la mateixa idea exacte, que hi ha prou matisos diferents, com per fer camins... junts". Puigdemont deia que sí amb el cap, tot i que justament són aquestes distàncies entre formacions independentistes les que havien provocat la ruptura entre els dos partits i l'anunci de la moció de confiança a la qual el president es sotmetrà el proper setembre. "Això sí que és una qüestió de confiança", va ironitzar sobre si mateix.

I va arribar l'hora de la veritat. Sorprenentment, el president de la Generalitat va demostrar que o bé segueix tocant la guitarra en alguna estona perduda o que tenia molt ben estudiada aquesta cançó en concret, perquè no va rebre cap indicació en el sentit musical per part dels membres de la banda i se'n va sortir sense majors dificultats. Va quedar clar que la lletra l'inspirava especialment, perquè en algun moment la taral·lejava, tot i que prou ocupat estava amb la guitarra.

M'atreviria a dir que, en aquell moment i indret -la celebració del programa quatre mil de Toni Clapés a Rac1- Camins va funcionar com una espècie de banda sonora de la moció de confiança i dels esdeveniments que acaben de tenir lloc a Catalunya: cada frase de la peça es pot llegir en clau política i vincular perfectament al moment present que viu el Procés independentista. Veiem-ho.

"Camins que ara s'esvaeixen" -està clar quins són els camins que s'esvaeixen, oi?-, "camins que hem de fer sols" -està clar sense qui s'ha de fer ara el camí, eh?-, "camins vora les estrelles, camins que ara no hi són" -un retrat del moment present a Catalunya; els camins han quedat barrats i ja no s'hi pot transitar. Al final de la cançó es repeteix pràcticament tot aquesta tornada excepte que al final, en comptes de "camins que ara no hi són", es canta "camins que ja són nous" -la RUI és el nou camí, potser?-. En un altre moment de la cançó es pot llegir: "No és senzill saber cap a on has de marxar / pren la direcció del teu cor. / Mai no és massa tard per tornar a començar / per sortir a buscar el teu tresor", una frase que ens podria remetre a l'evolució de l'antiga Convergència Democràtica de Catalunya. I a la del propi president, és clar, que un paper clau sembla que tindrà en aquesta travessia, molt més enllà de la suposada presidència interina que se'ns va vendre al principi. Malgrat que el viatge s'ha tornar terriblement complicat, el nou timoner és totalment conscient de les dificultats sobrevingudes a partir d'ara.  . 

Mònica Terribas, en l’entrevista que li feia dimecres passat a El Matí de Catalunya Ràdio, es va adonar de seguida que Puigdemont en porta alguna de cap i que en algun moment dels propers mesos proposarà el seu propi camí cap a l'assoliment de l'estat propi. De moment, caldrà llegir-se i rellegir-se la lletra escrita amb tota una altra intenció, quinze anys enrere, per Gerard Quintana: el futur de Catalunya -almenys el pla de futur del president de la Generalitat- està inscrit en aquesta cançó. 

La gota de suor de Rivera

En els debats entre polítics, com el de Rivera i Iglesias de diumenge a Salvados, teòricament tots hauríem de fixar la nostra atenció en el que es diu i en com es diu, però no descobriré res de nou si afirmo que és més interessant -i revelador- no ja el que no es diu sinó tot de coses que passen en un plató televisiu i que tenen significat, que expliquen coses. (Sí, allò mític del debat entre Kennedy i Nixon de l'any 1960, en què el contrast del físic entre l'un i l'altre diuen que és el que va fer decantar la balança a favor del candidat d'origen catòlic).

El debat de diumenge a Salvados va pujar de to en el moment en què Iglesias li recriminava a Rivera actuar de forma demagoga per haver anat a Grècia a visitar els camps de refugiats i després votar en contra de què els immigrants sense papers tinguessin targeta sanitària, ara fa tres anys. Rivera li va tornar la pilota dient que una cosa no tenia res a veure amb l'altra, però el comentari el va molestar clarament i mostra de la tensió del moment n'és la gota de suor que li va començar a córrer avall des de la seva patilla esquerra, com va tuitejar aquest internauta, menys d'un minut després del final de l'intercanvi de retrets (la conversa sobre refugiats s'acaba a 44:55 i a 45:48 veiem com la gota ja li ha regalimat des de la patilla; hi ha doncs una causa-efecte ben clara). A Iglesias no consta que li regalimés cap gota, tot i que també és veritat que la seva cabellera impediria potser que li haguéssim vist. Però més enllà de si feia calor a la sala del Círculo de Bellas Artes o no, queda clar que Rivera va patir de valent en aquell moment i que es va sentir tocat. Durant la resta del debat, cap gota va tornar a caure per la seva galta i només al final vam descobrir per les camises suades a l'alçada de les aixelles dels dos rivals que efectivament feia calor a l'indret de la gravació.

Rivera, que està molt ben assessorat i és un polític habilíssim en aquestes qüestions, va advertir de seguida que la qüestió seria utilitzada en contra seva i a 1/4 d'una de la nit, quan la xarxa treia fum de reaccions del #partidodevuelta, va tuitejar: "Gracias a @jordievole por la oportunidad y a los que habéis seguido #PartidoDeVuelta. La próxima vez que no apaguen el aire acondicionado 😅." Òbviament, provava de desfer qualsevol interpretació en el sentit de què s'havia sentit acorralat i traslladava la seva reacció fisiològica a la calor que feia en el plató, de forma genèrica.

I volent-lo ajudar, avui el candidat de Ciutadans Juan Carlos Girauta ha seguit posant el dit a la pròpia nafra en una entrevista al diari Ara subratllant la tesi de què el motiu de què li baixés la gota de suor al front era l'absència d'aire condicionat. I més encara, insinuava que Jordi Évole era el culpable de la situació, com si sapigués que Rivera es posaria nerviós per la pregunta d'Iglesias i que li acabaria baixant la gota de suor. "Sorprenentment el senyor Évole va apagar l'aire condicionat", diu a l'entrevista que li fa Antoni Bassas, on també assegura que va ser Iglesias qui va imposar que el moderador fos Évole (quan no tenia sentit que fos cap altra persona, tenint en compte que la lògica del debat era fer el "partit de tornada" respecte la cita de l'octubre en el mateix programa, Salvados).

Quan més bola se li dóna a la polèmica, quan més gent del seu partit surt en defensa seva, quan més s'insinua que el problema va venir d'una manipulació d'Évole, més clar queda que Iglesias va saber punxar Rivera i que el candidat de Ciutadans es va sentir enxampat en una contradicció. I per tant, i aquí està el fons de la qüestió, més clarament s'admet el mal regust de boca de Ciutadans pel resultat del debat i que en aquesta ocasió no va ser Rivera qui va guanyar el debat, com si que havia fet en el cara a cara al Tío Cuco de Nou Barris (i fins i tot va reconèixer el propi Iglesias a l'inici del debat de diumenge. I crec que molts hi estàvem d'acord).

De fet, en relació a això, la mostra més fefaent de qui es va alçar com a guanyador del debat (tornem al llenguatge no verbal) es va donar al final de la conversa, quan Iglesias -visiblement satisfet- es va permetre el luxe d'aixecar-se lleugerament per encaixar la mà del seu contricant mentre aquest es mantenia assegut i va respondre el gest evitant de mirar-lo, evidenciant el seu malestar. Iglesias, amb un gran cinisme i sabent-se guanyador, es permetia el luxe de saludar el rival per evidenciar-li la derrota. El darrer frame de la conversa encara és més revelador: Iglesias es mirar els papers i somriu, igual que fa Jordi Évole, que fa cara de "mare de Déu tot el que acabo de presenciar", mentre que Rivera ordena uns paper que tenia a la seva dreta i que no havia mirat en tot el debat, com dissimulant.

Ja ho veieu si arriba a parlar, una sola gota de suor...

El fantasma invisible que recorre Occident*

Un fantasma planeja ja no només sobre Europa sinó sobre el conjunt del món occidental, amb més virulència que mai, per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial. És el fantasma de la xenofòbia. El de la por al diferent. El de l’aïllament. El que porta al tancament de les nostres fronteres.

La tirallonga de titulars fa esgarrifar. Els països de l’est europeu, amb una tradició democràtica inferior a la dels seus homòlegs de l’oest degut a cinc dècades de règims totalitaris, cauen pel pendent de polítiques filofeixistes com a Hongria, que s’ha negat en rodó a rebre immigrants sirians. Però també al cor d’Europa, allà on va néixer el somni comunitari, hi nien les idees xenòfobes. A Alemanya, un partit inicialment euroescèptic com Alternativa per Alemanya –ara reconvertit en antiimigració– ha quedat tercera força en unes regionals. Al seu país veí, Àustria, per primera vegada la presidència de la república podria caure en un candidat de l’extrema dreta.

A la mateixa França, inventora dels Drets de l’Home, el Front Nacional va ser primera força a les regionals. Fins i tot als països nòrdics, paladins de les democràcies europeees més avançades, una nova generació de partits ha aconseguit en els darrers quinze anys instal·lar plantejaments clarament xenòfobs a l’agenda política del país, com s’ha demostrat amb la confiscació dels béns als immigrants que arribin a Dinamarca. Als Estats Units, un candidat com Donald Trump que expressa el seu racisme envers el món musulmà podria ser el candidat republicà.

A tot el món occidental –tot i que no a casa nostra– s’observa un ascens de l’agenda dels partits d’extrema dreta –barrejats amb euroescepticisme i populismes diversos– com mai havíem vist des de fa temps. I tothom fa l'orni, com si no se n'adonés. Ja no és tan que aquests partits obtinguin bons resultats sinó que la seva agenda antiimmigració penetra en la dels partits de tradició democràtica... d’una forma subtil, però eficaç. La por i l’odi vers l’altre, l’exclusió... valors que hem de saber contrarestar en una Europa democràtica, inclusiva i plural. Tot això, però, no contradiu la necessitat de fer l’esforç d’entendre quins són els factors que impulsen el creixement de la xenofòbia i les raons de fons d’aquest replegament interior.  

“Augmenta la por i la por generalment defensa els interessos i és contrària als valors. Quan les personen tenen por actuen per supervivència i aleshores queden en un segon pla valors com la solidaritat o la generositat”, afirma Xavier Aldekoa a l’entrevista del monogràfic. No deixem que ens venci la temptació xenòfoba.

* Pòrtic de la revista Valors del mes de maig de 2016.

'En el cap de...' Rodrigo Tovar Pupo*

Em dic Rodrigo Tovar Pupo tot i que m’anomenen “el Papa Tovar” o “Jorge 40”. Sóc un excomandant paramilitar de Colòmbia; de fet vaig ser el darrer cap de les Autodefenses Unides de Colòmbia, quan vaig susbtituir Carlos Castaño, el nostre anterior comandant.
Em vaig desmobilitzar amb mil dels meus homes el 10 març 2006 a La Mesa, a Cesar, dins el procés de desmobilització de paramilitars. Jo era el comandant del Bloc Nord que operava principalment en els departaments de Cesar, Magdalena, Guajira, Atlàntic i Santander i sí, responsable de diverses massacres i segrestos en aquests departaments. He confessat al voltant de sis-cents crims en el procés de Justícia i Pau.
Sí, no tinc perdó de Déu, però saben perquè em vaig fer de les Autodefenses? Si haguessin estat al Cesar dels anys 90, no en tindrien cap dubte. Saben la intensitat amb què la guerrilla atacava els pobles d’aquella zona? Alguna cosa havíem de fer i el govern no hi era mai! La meva família, propietària de terres, era extorsionada constantment. Van segrestar una cosina meva i van intentar-ho amb el meu pare. Així que em vaig integrar a les Autodefenses.
Però tranquils. Sóc a la presó. El 13 de maig de 2008 vaig ser extradit als Estats Units per suposat delicte de narcotràfic, que sempre he negat. L’any passat, la justícia nord-americana em va sentenciar a setze anys i mig de presó, tot i que sembla que només n’hauré de complir cinc, perquè ja en porto set aquí pres.
Tota aquesta merda em va enganxar de ben jove i ja no me’n podré sortir mai més.

* Publicat a la revista Valors del mes de maig de 2016.