A la vora del foc*
No fa un fred siberià, no, a Catalunya, aquests dies. Ni l’ha fet ni el farà, segur. Més aviat el canvi climàtic ens porta a pensar que cada cop en farà més, de calor. Però des de fa poc temps, cada vegada que en fa una mica, cada vegada que en tinc l’ocasió, encenc (provo d’encendre) la llar de foc de casa. És una llar de foc funcional, sense res especial, però per poc que en trobi l’excusa, l’encenc. És clar, l’encenc sense que vulgui dir que tanqui els llums, per exemple. La calefacció sí, que no l’encenc, tot i que en el conjunt de la casa hi faci més fred. De fet, ni de lluny la llar de foc serveix per escalfar totes les estances de casa; amb prou feines el menjador. Però em fa gràcia encendre-la (ja es veu, no?). Per més estona que em procuri, que a vegades és molta donada la meva poca “manya” amb aquestes coses. En funció del dia, trigo més o menys. Depèn de la llenya que tingui (és clar, n’hi ha una de més cara amb què el foc s’encén en un tres i no res i una altra més bara
