Bariloche: com si fóssim a Suïssa (III)

Després de veure animals marins a Península Valdés travessem en bus el país fins al seu punt oest màxim, a tocar dels Andes. Aterrem a Bariloche, que bé podria semblar l'estació d'esquí de Gstaad, a Suïssa. I és que aquí hi ha fondues de formatge, llocs on venen exquisites xocolates i les botigues són omnipresents, mentre que les cases mantenen l'arquitectura típica de les ciutats helvètiques. Una cosa una mica kafkiana. Davant la ciutat hi ha un fabulós lloc pel qual ens perdrem els propers dies, en els quals veurem per exemple el Bosque de los Arrayanes, amb un tipus d'arbre únic al món. Un dels dies el dediquem a muntar a cavall, com podeu veure el vídeo. Els paisatges des de dalt el cavall... una autèntica meravella, imatges de pel·lícula que no semblen reals de tan maques.

Península Valdés (II)

Primer bloc del viatge, ja a la zona de Patagònia, després de travessar estepa d'aquesta on no hi ha res en centenars de quilòmetres durant disset hores. Des de Puerto Madryn, una ciutat -tot i que és una mena de lloc fantasma, fet només per als turistes- anem a veure Lleons marins a Punto Tombo (primer vídeo) i pingüins (segon vídeo) i balenes (tercer vídeo) a Península Valdés. El més divertit són els turistes gravant els pingüins. El viatge a vegades és una cursa per a veure qui obté la millor foto de cada seqüència.

Zolezzi 219, entre Brandson i Pinson (I)

Som 2/4 de 7 de la tarda, ahir dijous. Darrers minuts abans d'anar cap a l'aeroport d'Ezeiza, a agafar l'avió que ens tornarà a casa. Els nens juguen als carrers de la Boca, com han fet tota la vida en aquest popular veral. En Martín Otaño, descendent de bascos i italians, ens obre la porta -l'escena no està preparada- amable, com sempre. Ell i la seva dona, membres del gremi de la faràndula que compten amb un parell de fills, ens han acollit a Buenos Aires en arribar a l'Argetina i aquests darrers dies just abans de tornar cap a Catalunya. Són dos genuïns habitants d'aquest popular barri construït pels immigrants espanyols i argentins al segle XVIII amb les restes dels vaixells amb què arribaven des de les seves pàtries. Per això estan fets de xapa i de fusta i de colors llampants. Acompanyeu-nos doncs a la visita. El següent vídeo és de l'estança de dalt -on dormíem nosaltres- i de l'escala que portava a baix, de la qual més d'un va caure...

Un viatge a Argentina de dinous dies que hem començat a tancar aquest vespre al Teatre Monumental -dues hores després d'arribar- visionant la personal pel·lícula de l'argentina afincada a Mataró Lupe Pérez que es titula Diario Argentino. Un bany de mataronisme, assistir a la segona projecció de la Mostra de Cinema d'enguany, que ha estat sens dubte una bona manera de tornar a casa.

És l'hora d'escoltar

Portada del número de novembre de Valors i foto de Gaspar Hernàndez obra de David Gómez.

A l'hora d'adjudicar temes a números concrets, al consell de redacció de Valors apareix un concepte curiós: el de números de fred o de calor. Entenem que segons quines temàtiques són més adequades a una època de l'any o a una altra. Escoltar, per exemple, creiem que és una d'aquestes temàtiques de tardor-hivern i per això la teníem guardada per un número d'aquesta època, que és quan la practiquem més perquè ens passem més estona reclosos.
La persona idònia per a introduir el tema no podia ser altre que l'autor de L'art de saber escoltar i padrí d'aquesta revista, Francesc Torralba. Ho teníem clar. Igual que el nom del personatge mediàtic que protagonitzés l'espai central del monogràfic: Gaspar Hernàndez, el periodista de Catalunya Ràdio que ens els darrers temps ens ha captivat a molts per la capacitat d'escoltar que ha demostrat fent ràdio. Amassat el cos del número, vam convenir que seria interessant preguntar als col·lectius de disminuïts la percepció que tenen de l'escoltar -els sords perquè no hi senten i els cecs perquè usen més que ningú aquest sentit-. Finalment, vam convidar el periodista Toni Aira a plantejar si, un cop ha escoltat, la societat actual sap discernir entre allò que val i el que no val la pena. Escolteu, doncs, atentament aquest número.

San Carlos de Bariloche

És l'Andorra argentina. Hi ha xocolateries, restaurants, botiguers a dojo... però a banda de les muntanyes nevades que també es poden observar al país dels Pirineus, en aquest cas la ciutat està banyada per un impressionant llac que només de veure'l, cada matí, sembla que et trobis enmig d'un quadre d'aquells que trobes a casa l'àvia quan hi vas a dinar. Les cases són estil també entre andorrà i suís, ja us ho podeu imaginar, sostres de fusta i parets de pedra negra; i és que de fet els fundadors d'aquesta vila resulta que són -en part- suïssos i alemanys. Total, que tot i trobar-nos a l'Argentina -o precisament per això- aquí pots prendre't des d'una fondue de formatge suís (com ahir al vespre) a una bona xocolata calenta. Un detall més d'aquest gran mosaic -d'aquest continent, gairebé- que és l'Argentina. Un país que viu esperançat el recanvi de Nestor Kirchner per la seva esposa Cristina Fernàndez de Kirchner... però d'això ja en parlarem en un altre post...

P.D.: quan estava avui muntant a cavall prop d'aquí -quan pugui penjo el vídeo- m'arriba un missatge de la Maria Coll anunciant-me que el premi Pedro Murillo convocat per la Fundación Tèxtil Algodonera ha recaigut en el documental Teixint la ciutat, produït per Capgròs i obra d'un equip format per la Maria, l'Aina Fernàndez i un servidor. Òbviament, una gran satisfacció.