Ja som dijous

Recony, he trigat quatre dies a tornar a poder penjar quatre coses aquí al blog... mare de Déu, si que comencem bé... en Xandri em diu que em queden molts posts per arribar a en francesc...
bé, el fet és que aquests tres dies he estat intensament dedicat a Capgròs i pràcticament no hi ha hagut temps de fer massa res més...
això si, he pogut llegir La Vanguardia de pe a pa cada dia, com apuntava diumenge que era la meva intenció... dic mentida, a part d'això dilluns al vespre vam anar a sopar amb l'A.F. (oi que es fa així) a casa ma germana M.S., cosa que no havia fet mai. Es nota que a tothom el canvia una mica, això de canviar de "puestu", i en general en positiu... tothom necessita el seu espai, el seu lloc, la seva intimitat... igual que tothom necessita trobar el seu lloc a la ciutat, al país, en el món... o en el món laboral... vaja, que és bo, això d'anar marcant espais propis, no per convertir-los en infranquejables sinó per adquirir aquesta sensació de "lo" meu (el 'lo', malgrat els filòlegs, és insubstituïble)...
dimarts al vespre vam fer un altre sopar, amb uns amics de l'A.F., un dels quals venia d'Argentina d'un projecte de cooperació. Com sempre, resulta súmmament estimulant escoltar i veure aquest tipus d'experiències, els protagonistes de les quals generalment acaben confessant que han après ells més que no pas han pogut ajudar...
Ara estem en el període tancament Valors, un període de part, d'angoixes, d'incerteses, de prendre decisions... I des de Capgròs estem preparant un parell de coses divertides, una una espècie de xat que farem amb J.A.B. un cop a la setmana i l'altra un especial per a la Setmana de les Noves Tecnologies, esdeveniment del qual sóc un entusiasta total malgrat l'opinió general. Mireu la pàgina que us he linkat, és molt i molt guapa.
Per cert, Eloi Aymerich m'anuncia que torna a la civilització avui al vespre després de passar a Formentera unes merescudes vacances i que s'ha pelat quasi al zero!

Fred de diumenge

Avui, entre l'instant imprecís en què em despertava i el moment en què he tingut consciència d'estar despert, m'he adonat de seguida que passava un airet fred per sota els llençols que Déu n'hi do. Ha estat el primer dia que he pensat, osti, comença a fer fred, eh? I de seguida m'ha passat pel cap: ara si que ja hem entrat al curs de veritat, s'ha acabat aquest període estrany que va de finals de maig a finals de setembre -quatre mesos, per tant- en què els estudiants estem/estan (a la feina tinc un mes de vacances clavat) mig parats...
De fet no sóc el més indicat per descriure aquest temps d'impàs perquè en els cinc anys que he passat a la UAB -esperem que aquest sisè sigui l'últim!- em sembla que tan sols el primer curs no he anat a exàmens de juliol i setembre... a partir de segon sempre em passava el mateix... a principis de gener sempre em passava alguna cosa que feia que els exàmens de febrer fossin un fracàs estrepitós i això m'abocava -m'aboca- a anar als exàmens de juny, els de juliol (recuperació primer semestre) i també els de setembre (per totes les que al juny no aprovava, que sempre n'hi havia/n'hi ha). Total, que tot i que jo no hagi viscut els darrers quatre anys aquesta sensació de tenir parada una part de la meva vida de juny a setembre si que te n'adones que els estudiants del teu voltant -sempre molt millors que tu- en dates com demà es van reincorporant a les facultats i tot torna a la normalitat.
I a què ve això? Doncs volia dir que ara que estem a punt d'entrar en la fase central del curs suposo que en el fons en tinc ganes, de recobrar la normalitat total, perquè aquesta sensació de provisionalitat no em deixa albirar si el meu ritme de vida ja està al seu màxim nivell o encara pujarà més. O sigui: necessito saber si podré tenir un equilibri entre les coses que faig i una certa tranquil·litat de fons que en un altre moment potser m'hauria fet riure però que ara veig absolutament necessària... "El tema és", com diria l'inefable Remigi Herrero, que per exemple em toca molt els pebrots no tenir temps al vespre de llegir La Vanguardia (diari que em costa cada dia un euro, tot i que a vegades en pagaria cinc) al sofà de casa. Molt. M'emprenya veure que arribo a casa i encara he de fer cinquanta-mil coses, no tinc temps de fer les coses de la casa... i que no tinc temps de llegir el diari o de fer-ho en calma. Total, que l'objectiu del curs és aquest: organitzar-me de tal manera que pugui complir amb les coses que vull fer però alhora tenir estones per a mi que em permetin divertir-me (si, em diverteix MOLT) llegir el diari que fan cada dia a Pelayo 28 (ai, perdó, Diagonal 477).

Per començar...

Aquest és un text de prova perquè encara no sé si funciona o no el meu blog "Coses noves"... mira que he estat dubtant dies, eh, de fer-me'l? perquè pensava... a veure, si te'l fas que hi escriuràs? tot el que se't passi pel cap o només el que pugui ser llegit per tothom... això és un incovenient que encara no he resolt ni resoldré, però buenu... per l'altre cantó és veritat que és còmode això de dir... a veure, anem a llegir que es mou pel cap d'en Radó, en R.Bassas o en Francesc... vull dir que clar, segurament al matí no m'aixecaria mai i li enviaria un mail a en radó dient-li: "Escolta, què et passa avui pel cap? vull saber-ho!". Es pensaria que estic torrat, clar... però en canvi, si ell penja les seves coses en un blog i després jo vaig i les llegeixo... ell comunica el que volia i jo llegeixo el que volia llegir... Doncs s'ha anat produïnt una lluita profunda, angoixant, titànica, dins meu entre aquestes dues tensions -això és un concepte que en Francesc diu sovint i que al viatge vam tocar diversos cops- i al final l'aina ha vist que em moria de ganes d'emular la gent del meu entorn obrint-me un weblog i m'ha ajudat a fer-ho...
O sigui que ja tinc weblog!