Fred de diumenge
Avui, entre l'instant imprecís en què em despertava i el moment en què he tingut consciència d'estar despert, m'he adonat de seguida que passava un airet fred per sota els llençols que Déu n'hi do. Ha estat el primer dia que he pensat, osti, comença a fer fred, eh? I de seguida m'ha passat pel cap: ara si que ja hem entrat al curs de veritat, s'ha acabat aquest període estrany que va de finals de maig a finals de setembre -quatre mesos, per tant- en què els estudiants estem/estan (a la feina tinc un mes de vacances clavat) mig parats...
De fet no sóc el més indicat per descriure aquest temps d'impàs perquè en els cinc anys que he passat a la UAB -esperem que aquest sisè sigui l'últim!- em sembla que tan sols el primer curs no he anat a exàmens de juliol i setembre... a partir de segon sempre em passava el mateix... a principis de gener sempre em passava alguna cosa que feia que els exàmens de febrer fossin un fracàs estrepitós i això m'abocava -m'aboca- a anar als exàmens de juny, els de juliol (recuperació primer semestre) i també els de setembre (per totes les que al juny no aprovava, que sempre n'hi havia/n'hi ha). Total, que tot i que jo no hagi viscut els darrers quatre anys aquesta sensació de tenir parada una part de la meva vida de juny a setembre si que te n'adones que els estudiants del teu voltant -sempre molt millors que tu- en dates com demà es van reincorporant a les facultats i tot torna a la normalitat.
I a què ve això? Doncs volia dir que ara que estem a punt d'entrar en la fase central del curs suposo que en el fons en tinc ganes, de recobrar la normalitat total, perquè aquesta sensació de provisionalitat no em deixa albirar si el meu ritme de vida ja està al seu màxim nivell o encara pujarà més. O sigui: necessito saber si podré tenir un equilibri entre les coses que faig i una certa tranquil·litat de fons que en un altre moment potser m'hauria fet riure però que ara veig absolutament necessària... "El tema és", com diria l'inefable Remigi Herrero, que per exemple em toca molt els pebrots no tenir temps al vespre de llegir La Vanguardia (diari que em costa cada dia un euro, tot i que a vegades en pagaria cinc) al sofà de casa. Molt. M'emprenya veure que arribo a casa i encara he de fer cinquanta-mil coses, no tinc temps de fer les coses de la casa... i que no tinc temps de llegir el diari o de fer-ho en calma. Total, que l'objectiu del curs és aquest: organitzar-me de tal manera que pugui complir amb les coses que vull fer però alhora tenir estones per a mi que em permetin divertir-me (si, em diverteix MOLT) llegir el diari que fan cada dia a Pelayo 28 (ai, perdó, Diagonal 477).
De fet no sóc el més indicat per descriure aquest temps d'impàs perquè en els cinc anys que he passat a la UAB -esperem que aquest sisè sigui l'últim!- em sembla que tan sols el primer curs no he anat a exàmens de juliol i setembre... a partir de segon sempre em passava el mateix... a principis de gener sempre em passava alguna cosa que feia que els exàmens de febrer fossin un fracàs estrepitós i això m'abocava -m'aboca- a anar als exàmens de juny, els de juliol (recuperació primer semestre) i també els de setembre (per totes les que al juny no aprovava, que sempre n'hi havia/n'hi ha). Total, que tot i que jo no hagi viscut els darrers quatre anys aquesta sensació de tenir parada una part de la meva vida de juny a setembre si que te n'adones que els estudiants del teu voltant -sempre molt millors que tu- en dates com demà es van reincorporant a les facultats i tot torna a la normalitat.
I a què ve això? Doncs volia dir que ara que estem a punt d'entrar en la fase central del curs suposo que en el fons en tinc ganes, de recobrar la normalitat total, perquè aquesta sensació de provisionalitat no em deixa albirar si el meu ritme de vida ja està al seu màxim nivell o encara pujarà més. O sigui: necessito saber si podré tenir un equilibri entre les coses que faig i una certa tranquil·litat de fons que en un altre moment potser m'hauria fet riure però que ara veig absolutament necessària... "El tema és", com diria l'inefable Remigi Herrero, que per exemple em toca molt els pebrots no tenir temps al vespre de llegir La Vanguardia (diari que em costa cada dia un euro, tot i que a vegades en pagaria cinc) al sofà de casa. Molt. M'emprenya veure que arribo a casa i encara he de fer cinquanta-mil coses, no tinc temps de fer les coses de la casa... i que no tinc temps de llegir el diari o de fer-ho en calma. Total, que l'objectiu del curs és aquest: organitzar-me de tal manera que pugui complir amb les coses que vull fer però alhora tenir estones per a mi que em permetin divertir-me (si, em diverteix MOLT) llegir el diari que fan cada dia a Pelayo 28 (ai, perdó, Diagonal 477).
Comentaris