Col·laboració a Foc Nou de febrer

Aquest és el retrat que he escrit per a la revista Foc Nou de la Mirenchu Gamboa, una dona impressionant que vaig conèixer divendres passat al barri del Carmel de Barcelona. Van ser tres hores allunyat de la civilització mataronina que, un cop més, em van servir de molt. Una nova invitació a l'esperança.


L’alegria de l’Església

Així l’anomenava el cardenal Jubany i passejant-te una estona amb ella pel barri del Carmel de Barcelona, on viu des de fa 21 anys, te n’adones que no era perquè sí. Els rostres de les mares que la saluden amb llàgrimes als ulls delaten una intensa relació amb moltes de les famílies del barri, una relació sorgida per l’addicció a les drogues de molts fills dels immigrants que el van poblar els anys cinquanta i seixanta. “Ho he après tot, aquí”, assegura. La Mirenchu Gamboa es coneix el barri, de 60.000 habitants, com si es mogués per casa seva. I això que va néixer lluny d’aquí, a Zumárraga (Guipúzcoa). Quan tenia divuit anys, però, el seu pare la va fer venir a Barcelona perquè temia que la seva energia acabés canalitzant-se a ETA.

El primer contacte amb el barri, ple de barraques, la va impressionar. Es va començar a moure per la parròquia i va ser en un descampat situat al cantó mateix del temple –a la foto- on va prendre contacte amb el món de la droga, ja que els joves del barri aprofitaven per punxar-s’hi des de finals dels setanta. Ella s’hi va volcar: oficialment feia d’educadora social, però la resta del temps ja la dedicava a aquests joves. Ho feia apassionadament, sense adonar-se dels riscos que corria quan acollia quaranta drogaadictes en un pis. “Sóc passional i radical amb tot”, admet. La força necessària per desplegar tota aquesta activitat havia nascut també lluny de casa, a Taizé, on va passar una setmana abans de fer divuit anys: “En aquella època havia deixat d’anar a missa però de seguida l’espiritualitat de Taizé em va entusiasmar; va ser com una guspira a la meva vida”, recorda.

Actualment la Mirenchu es dedica a impartir sessions preventives de drogodependència per les escoles. Està horroritzada perquè cada cop l’edat en què els nens s’inicien en aquest món va baixant. “Ara comencen a provar el tabac als onze anys. És responsabilitat de tots prendre postures molt fortes”, alerta la Mirenchu. Per ella, els joves prenen drogues per omplir el buit existencial que té cada persona: “És una crossa on es recolzen molts joves per evadir-se, per tapar la seva insatisfacció”.

Lluitant a favor de la vida en el camp de la droga, la Mirenchu ha trobat una manera de donar sentit a la seva: “El Ressuscitat, com a mi m’agrada anomenar-lo, s’ha manifestat en mi a través d’aquesta problemàtica social”, conclou.

"És un Irlanda una gran terra"

Així començava la cançó dedicada a presentar Irlanda en la popular sèrie Oh! Europa, de Dagoll Dagom, del qual sóc un gran fan com a obsessiu membre de la comunitat TV3 (això si que és un fenomen a estudiar!). Els que llegiu aquest blog ja sabeu que amb l'A. vam passar el Cap d'Any i tres dies més en aquest petit país que sempre fa gràcia a tothom i que sembla que estigui aquí al cantó.
Té gràcia perquè pocs dies abans de marxar, el periodista Lluís Foix en parlava en una columna a La Vanguardia, tot i que ara he descobert que també té un blog i de fet rescato l'article d'allà. En la columna Foix, que realment sap de tot, venia a dir que Irlanda segons les estadístiques és el país on millor es viu del món. Tal com sona. Que és on hi ha més progrés i més felicitat (ja sé que no paro de fer incisos però també divendres a La Vanguardia parlaven d'això, de medir la Felicitat Nacional Bruta. Interessant, si més no).
Jo de fet havia estat l'any 98 a Irlanda i més o menys ja recordava com era... En aquests sis anys, però, sé que Irlanda ha fet un salt espectacular i ha sigut el país de la Unió Europea que més ha crescut (i això que fins fa poc estaven a la cua de la UE, amb Grècia, Portugal i Espanya) gràcies a la nova economia i als fins ara baixos costos salarials. El que si que es veu pel carrer és una certa modernor, unes ganes d'agradar, un cert despertar... a O'Connell Street, l'avinguda principal, per exemple, han instal·lat davant l'històric edifici de Correus una enorme agulla (com el Fanalet de la Plaça de la Peixateria però multiplicat per cent) realment espectacular. Hi ha més carrers peatonals, han instal·lat un tramvia clavat al Trambaix (com a totes les capitals europees, per cert)... Aquest desenvolupament ha fet també que Irlanda passés de ser un país d'emigrants (com històricament ha estat) a un país d'immigrants... i es veu que ja s'han produït alguns xocs racistes...
Bé, lligant amb el que deia en Foix, el que si que me n'he adonat és que els irlandesos estan bastant obsessionats (en el bon sentit) amb els drets civils i dels consumidors, amb el seu benestar... I d'això se'n deriva, per exemple, que hagin decidit no deixar fumar als bars, cosa que és una absoluta meravella. Ara, els pobres fumadors, fan el cigarret a l'entrada del bar amb un fred horrorós...
Una visita, doncs, ben recomanable.

P.D.: Avui justament a La Vanguardia parlen del nostre tema: els blogs; parlen de "la revolució" dels blogs...

Marxar

Diuen que hi ha un temps per a cada cosa. I alguns, cada cop més -sortosament-, decideixen que finalitzats els estudis hi ha d'haver un temps per a "marxar". Marxar de casa, de la família, dels amics, de l'entorn, de la teva ciutat, del teu país... marxar lluny, quan més lluny millor, marxar a la recerca d'un espai diferent, un espai que et contrasti com a persona, que et serveixi per mirar-te fit a fit i apuntar en la direcció correcta quan reemprenguis el camí de casa... No és anar de vacances, és acostumar-se a una ciutat o a un poble concrets i durant un temps determinat -tres, sis, dotze mesos- establir-s'hi... Conèixer les seves cafeteries, les llibreries, les cases, la gent, els menjars... tota una altra quotidianitat.
Just abans de marxar, però, com a humans que som necessitem "ritualitzar" el comiat amb una festa; una farra d'aquests on corre el menjar i l'alcohol amunt i avall i on vas canviant de conversa cada deu minuts, mentre arriba gent i gent que no saps on s'encabirà... Enmig de la festa, quan ja hi és tothom, l'amfitrió agraeix als presents la seva assistència, s'entendreix i es posa dolç... i ens diu a tots que moltes gràcies. Doncs de res, només faltaria.
Això és el que hem fet avui. Bon viatge.

El dinar

El post del dinar, com vam prometre tots... Tots els que érem al sopar de divendres al migdia al Raïm, on jo vaig dinar -a diferència d'altres- amb molt de gust, fins i tot als postres.
Per parlar del dinar, però, he de contextualitzar-lo enmig del dia. Un dia que va començar aviadíssim -abans de les vuit em sembla- i va acabar bastant tard a casa. Per què tan aviat? Doncs perquè tocava anar a recollir la comanda de Vegetalia de la cooperativa de consum L'Estrella, de la qual formem part amb l'A.F. Després de fer la feina vam esmorzar molt bé -no pot ser d'altra manera!- a Ca l'Uñó. Després, jam session, que n'hi diem nosaltres, amb F.A. i X.A. a casa d'aquest darrer. Jo i en X.A. a la guitarra, en F.A. al piano i entre els tres versions de Els Pets, Sopa, Llach... feia dies que no tocàvem i es notava però al final vam acabar posant una mica de gràcia a la l'asuntu i vam repassar vells èxits propis...
Total, que arribo al Raïm pràcticament mitja hora abans amb la guitarra a l'esquena i amb la port de que al restaurant em confonguin amb un pobre que toca pel carrer. Aprofito per reservar taula i retrobar un dels xavals de la meva classe al GEM, que era un pinta i ara fa de cambrer i sembla "rehabilitat". Quina gràcia. De mica en mica van arribant els convocats i fem rotllana fora del restaurant...
I ja som al dinar... Primer decidir on se seu, després demanar, un regidor que entra i se'n va, participar de tres converses a l'hora, en radó i en safont que aguanten estoicament sense parlar de política -com dient "no, si a mi tampoc m'interessa tant, eh?"-, el vi que puja, rialles amunt i avall, en Bassas que va al tanatori, més conyes, en Bassas que torna del tanatori, el restaurant que es va quedant mut i nosaltres, que anem repassant tot el món blogaire. "Això és un post", diu una. "Jo per escriure una frase estic tres hores". "Safont, a veure si penges una foto de la Llansana amb pilotes" diu el murri. I per sobre de tot trencar el tòpic: els usuaris de blog no només són virtuals, també es troben i fan festa del fet de compartir aquesta afició.
Per molts anys.

P.D.: Llàstima que no em vaig quedar al cafè post-dinar... pululàvem per "la caverna", brutalment plena de gent, ànima de trobar una peça de roba que el fes una mica més feliç... uf....

Zaaaaaaaaaaaasssssss.... ja han passat!

Mira que són ràpids i silenciosos els Reis Mags perquè amb l'hora que vaig anar a dormir i l'hora que m'he llevat... han tingut temps d'inundar el sofà de casa amb uns quants obsequis, alguns dels quals encara no repartits! Em sembla que no m'havia llevat mai tan aviat, un dia de Reis; és el típic dia que m'acabava llevant just abans de dinar per destapar els regals després dels insistents crits de pares i família...
Ahir, la Cavalcada. La veritat és que cada cop m'ho passo més bé anant a aquestes coses... ahir per exemple, em vaig emocionar veient l'oca gegant, que és la meva carrossa preferida de Reis... Per cert que ahir també es va demostrar que ni els reis són infalibles i el rei Ros de Mataró va haver de ser atès després de tenir una baixada de sucre...
Confesso també (avui estic de confessions) que m'ho passo bé també amb tots el ritual dels regals... No només per rebre'n sinó també per donar-ne, i no és cap tonteria. A vegades voldries dir coses a algú que de viva veu no saps com fer i sovint un regal és la millor manera d'expressar-ho. A més, tot el procés és com un petit part: primer pensar a qui vols regalar alguna cosa, després rumiar què pot satisfer íntimament a cadascú, finalment anar-ho a comprar (llavors és quan resulta que no tenen allò que havies estat pensant durant deu dies...) i trobar-te mitja ciutat que intenta satisfer l'altra part... A veure si no és bonic veure com la gent intenta fer i ser feliç?
Parlant de ciutat i enllaçant amb la Cavalcada... M'encanta, a part d'embaladir-me amb l'espectacle en sí, observar la munió de gent que es dirigeix cap a algun dels indrets per on passa la comitiva... Ahir, sense anar més lluny, anant cap al Decathlon, vaig topar-me amb centenars de pares, avis i nens -que parlaven català, castellà, àrab o mandinga- que anaven cap a la plaça Granollers... Són el nou Mataró, el del futur, ric i plural com a qualsevol ciutat, els CIUTADANS, en majúscula. Els meus conciutadans.
Bons Reis a tots.

'Fuera fascistas de Castilla'

La frase no és meva, sinó que la signen las Juventudes Castellanas Revolucionarias, sospito que la branca juvenil del partit independentista castellà (si, volen separar-se d'Espanya!) Tierra Comunera, una delegació de la qual per cert va visitar Mataró a les Santes de 2003. Aquesta inscripció figurava en un dels murals de Falls Road, l'avinguda central del barri proirlandès (catòlic, en llenguatge de mitjans de comunicació) de Belfast, al cantó de murals a favors d'algunes "nacions oprimides" d'Europa o també a grup terroristes com ETA. A sota la frase, a més, hi apareixia ratllada una bandera espanyola i un guàrdia civil.
En comparació amb l'altra ocasió en què vaig visitar Belfast, el 15 d'agost de 1998 (un dia abans, i no ho dic per la fantasmada, de l'atemptat d'Omagh), n'hi havia moltes menys, com acabo de corroborar veient el vídeo d'aquell viatge. Un senyal evident que la tensió ha disminuït i que en mica en mica el camí de la pau va fent forat. Menys filferro espinós, menys sensació de lloc fantasma, menys merder... De fet, les banderoles irlandeses que lluïen a les faroles de l'avinguda han sigut substituïdes per banderoles palestines, cosa que demostra que estan més preocupats per altres que no per ells mateixos.
De fet, i tornant a les inscripcions de les pintades, mentre ho veia el dissabte dia 1 pensava que, com passa amb quasi tot allò que té un cert èxit, aquests murals s'han acabat convertint en un producte més de màrqueting; ara els murals estaven concentrats en una paret d'uns quaranta metres i semblava que cada grup/nació n'hagués llogat un tros perquè tothom s'hi fixés...
En fi, com sempre tan interessant és descobrir un lloc com tornar-lo a visitar al cap d'un temps i redescobrir-lo...