Mulato

Ha trucat el timbre de casa: "Joan Salicrú Maltas?", diu una veu. "Si, si, puja", li dic. És el paio de manteniment de l'empresa contractada per Gas Natural amb l'objectiu de controlar que tota la meva instal·lació funcioni correctament. Pensava, com l'any passat, que vindria un noi d'aquí, blanc, però quan el tiu arriba pràcticament a la cuina -si, estava fent el dinar i no podia anar-lo a obrir com correspondria- i em saluda em trobo davant un noi mulato de trenta-cinc anys o una cosa així. Només veure'l penso: "és cubà, segur". Intuïció. Estic a punt de preguntar-li al primer moment però també me n'adono que fa cinc segons que ha entrat per la porta i que potser hem de mantenir la cordialitat aquella de: endavant, per aquí, per allà i passi-ho bé. Per trencar el gel li ofereixo una cervesa o una coca-cola, però diu que no, que gràcies. Feta la revisió -tot correcte- li ho pregunto. Efectivament ho és. Dóna la coincidència que acabo de sentir per la tele la veu de Fidel Castro que ahir va intervenir en el programa 'Alo presidente' de Hugo Chavez a Veneçuela. "Ah si? Mierda, me lo perdí! Y como dice que está?". "Bien, bien, dice que se encuentra más fuerte", li explico. Em comenta que fa quasi deu anys que viu a Catalunya, a Santa Coloma crec entendre, i que va venir aquí gràcies a casar-se amb una espanyola. "Fue un arreglo o por amor?", li pregunto. "Si, fue un arreglo, el amor surgió después", diu somrient. Li explico que tinc família a Cuba i que hi vaig anar ara fa un parell d'anys i em va agradar molt. Es veu que ell és de la Habana Vieja, el barri del centre de la ciutat. "Buenu, pues si tanto te gustó tendrás que volver, no?", em pregunta. "Si, si, eso espero", li admeto. "Pero a Cuba se tiene que ir solo, o con amigos, no con pareja, eh?". El tiu és un murri. Firmem els papers i ens diem adéu. Que deu tenir Cuba que se'm fa present tan sovint? És que hi he de tornar aviat?

Tenda de campanya

Els que seguiu aquest bloc els darrers dies haureu notat que estava penjant moltes cròniques preelectorals degut als actes que es van succeint les darreres setmanes. M'hi he anat animant i l'altre dia vaig sondejar l'amic Oriol Burgada, periodista incisiu i professional on els hi hagi (ja sap que ho dic de veritat), per fer un bloc conjunt de campanya. I ja el tenim aquí, es diu Tenda de Campanya i hi podeu accedir a través d'aquesta adreça. Ens hem fet el propòsit d'escriure cada dia, en els propers 98 dies, els que queden fins les eleccions, excepte el dissabte. No sé si arribarem a tant o no, però almenys ho intentarem... bé, de moment en Saül Gordillo ha fet el nostre bateig de foc i en Ramon Bassas també té la gentilesa de citar-nos encara que ens acusi de kumbes pel nom. Esperem contribuir a donar una mica de vidilla a una campanya que pot ser força avorrida. No sé si penjaré els mateixos posts aquí en el meu bloc, ja veurem. En tot cas, sou convidats a entrar a la Tenda de Campanya.

La cultura, un dels grans interrogants de la campanya

Imatge de l'Antiga Beneficència, l'edifici on s'acull el Patronat Municipal de Cultura

Un dels grans debats de la propera campanya electoral a Mataró és la cultura, que ha estat històricament una patata calenta pels governs de la ciutat des de la represa democràtica. El fet -i en això hi ha consens per part de tots els partits- és que la cultura ha estat durant tot aquest temps, en certa manera, la ventafocs de la política mataronina, segurament perquè abans de parlar de cultura calia sargir la ciutat i convertir-la en un bloc compacte.

La qüestió, a Mataró, no és tant què s'ha de fer, que en això tothom hi està bastant d'acord, sinó amb quin instrument s'han de fer les coses i qui l'ha de gestionar. Què vull dir amb això? Doncs que tothom està d'acord per exemple que una de les coses que cal fer és concertar més amb els privats: això, pel que fa al teatre, vol dir arribar a acords amb la Sala Cabañes i el Foment Mataroní, per citar dos exemples. El que no està clar, és, per exemple si l'estructura actual de l'instrument de gestió de la cultura local, el Patronat Municipal de Cultura, és la millor o si caldria tendir cap a un institut (ja tenim l'Institut Municipal d'Educació) o una fundació, com proposa el PP. Jaume Graupera ja va insinuar fa mesos en un debat al Museu Arxiu que aquest seria un dels grans temes de la campanya electoral del 2007.

L'altra tema, i això si que promet ser apassionant, és la més que possible guerra interna entre els tres socis de l'actual govern d'esquerres -possibles futurs socis- per controlar aquesta àrea. Els ecosocialistes d'ICV perquè -hagi passat el que hagi passat- ells han portat Cultura els darrers quatre anys i una mica el discurs de Graupera és "ara si que ve lo bo", mentre que els socialistes n'estan farts d'haver de resoldre part dels problemes que ocasiona aquesta conflictiva parcel·la del govern i podrien forçar el pacte per quedar-se ells amb aquest negociat. La novetat és que un dels eixos de campanya d'ERC serà també la cultura i els republicans -recordem la Generalitat, amb Joan Manuel Tresseras com a conseller republicà de cultura- tenen ganes de dir la seva en aquesta àrea. Seria interessant veure què pot fer el partit independentista amb la ventafocs dels governs d'esquerres dels darrers 28 anys, que ni PSC ni PSUC-ICV han sapigut portar amb suficient diligència. Els resultats a la vista estan.

Mora presenta la seva alternativa

Foto: R. Gallofré (Capgròs)

Un dels temples del matarócentrisme, la Sala Cabañes, va ser la seu ahir de l'acte de presentació a la ciutat de l'alcaldable de CiU, Joan Mora. Mai més ben dit presentació, perquè tot i que Mora diu que ja no pot anar pràcticament enlloc sense sentir-se observat, el cert és que el grau de notorietat del candidat és realment baix.

En termes de xifres l'operació va ser un èxit i les 475 localitats de la sala cabañes es van esgotar, una meta que només aconsegueixen els Pastorets i en comptades ocasions. Els centenars de cartells amb aquesta foto arturmasiana de Mora que han decorat els carrers de la ciutat els últims dies certament han fet efecte.

El relleu generacional a Convergència i Unió es va fer patent i si a principis de 2003 era l'expresident Jordi Pujol qui presentava el candidat dels nacionalistes, Joaquim Esperalba, dilluns era Artur Mas qui feia de mestre de cerimònies amb Joan Mora mentre que Esperalba representava el paper d'outsider que tant bé li va.

Mora va pujar intranquil a l'escenari; era el primer discurs seu davant l'atril i la parròquia convergent, que se'l mirava embadalit esperant que sigui el candidat que destroni els socialistes després de 28 anys de govern a la ciutat. Missió molt difícil, tot i que no impossible.

El candidat de CiU, que si alguna cosa aporta és frescor i imatge nova, va fer pública la seva alternativa amb un discurs excessivament llarg però ben estructurat on va insinuar alguns dels punts del seu programa electoral. Aquest cop res de soterrar la via del tren com el 99 ni cap proposta espectacular: créixer menys en habitants, no fer els habitatges al Sorrall, construir un nou teatre municipal, posar més policia al carrer, habilitar pàrquings als extrems de la ciutat i apropar la gent al centre amb autobús i en immigració que els nouvinguts hagin de passar un curset d'introducció. Propostes molt socials amb alguna referència a l'excessiu intervencionisme del govern actual i picada a l'ullet nacional per fer posar "catxonda" la facció sobiranista del partit. Cap referència al món empresarial ni als emprenedors, cosa estranya sent qui és Joan Mora, un perfil inaudit en política municipal, on el més habitual és viure de les arques públiques sigui al govern o a l'oposició.

Les cartes, doncs, estan sobre la taula. Els dos partits de centredreta ja han començat a ensenyar la poteta, ara cal veure què diuen des dels rengles de l'esquerra, que corren el risc d'adormir-se si no comencen a disparar. Només queden cent cinc dies per les eleccions i el més calent és a l'aigüera.

Piqué beneeix en Pau(lí)

Foto: Jesús Gonzàlez (Capgròs)

El PP, fent cas omís de les crítiques de ser un partit “pijo”, ens convoca en una discoteca “pija” del Port de Mataró, l'establiment Martinica, per fer la presentació oficial del seu candidat a l'alcaldia, Paulí Mojedano. Un Paulí Mojedano que a partir d’ara vol que li diguin Pau, que es veu que rima més amb PP i queda més bé per imatge. No acabo d’entendre el canvi, perquè si el candidat popular vol ser un líder amb imatge pròpia, amb singularitat, res millor que presentar-se amb el nom amb què ho feia fins ara, Paulí, que no pot tenir competidor, igual que tampoc el tenia Pasqual en el cas de Maragall. Quants Pasquals coneixeu? Cap oi? I de Paulís? Tampoc eh? Llarga vida als noms singulars!

Discussions sobre el nom a banda, Mojedano es presenta com l’única alternativa real al candidat socialista Joan Antoni Baron, a qui ha reptat a debatre directament amb ell, com si la democràcia mataronina tingués un esquema bipolar. Baron no ho acceptarà i òbviament cap dels altres candidats, però no deixa de ser veritat que qui té els dos programes electorals més contrastats a hores d’ara són, per una banda, el bloc que formen els partits d’esquerres (PSC, ICV i ERC) i per l’altre el Partit Popular, ja que –com comentava en el darrer post- Convergència sembla tenir la temptació de superar per l’esquerra als socialistes (esperem que Joan Mora aquest vespre, en la seva benedicció com a candidat per part d’Artur Mas, hi posi mà).

A l’inici de l’acte, Mojedano confessa el seu nerviosisme davant els periodistes en el moment de prendre els talls de veu junt amb Josep Piqué. Quan puja al petit escenari, després que l’anterior cap de llista Joan López l’hagi presentat en un discurs de tall vidalquadrista, Mojedano projecta una imatge d’il·lusió, d’entusiasme pel seu projecte. Em venen al cap discursos de Keneddy i Adolfo Suárez. El vídeo de campanya no ensenya allò que no funciona a Mataró, sorprenent, sinó que es dedica a imaginar un Mataró governat pel Partit Popular. Entre els assistents veig l’exregidor d’Urbanisme pel PSC, Agustí Valdé, que anteriorment havia militat al PSUC. Em sorprèn la seva presència. Serà veritat que el PP de Paulí Mojedano pot aglutinar mataronins més enllà de les sigles del PP?

Nou dinar polític: avui ICV

Foto: Romuald Gallofré (Capgròs)

Avui és Iniciativa per Catalunya Verds qui ens convida a dinar. Restaurant Mezzaluna, plaça de Cuba. En aquesta ocasió la taula no és quadrada sinó estirada, cosa que dificulta la conversa, sobretot als que estem a la punta. El líder d'ICV, Jaume Graupera, ens explica que la trobada no pretén res més que intercanviar punts de vista amb el gremi periodístic i que no parlarem ni de la crisi interna d'EUiA, ni de la llista electoral, ni d'una possible substitució del Patronat de Cultura per una altra eina de gestió -possibilitat avançada per ell mateix- ni de quines carteres reclamarà ICV si torna a estar al govern. Graupera, que és un murri, ens sorprèn quan sembla que anuncia que no vol repetir com a regidor de Cultura. "Preferiria ser l'alcalde", apunta tot somrient. Uf! Pensàvem que ja teníem titular! El dinar doncs s'assembla al de dilluns amb CiU perquè els dos partits ens convoquen sense un missatge clar a donar-nos, cosa que no acabo d'entendre, perquè tampoc és que en sobrin, d'idees novedoses a la política mataronina, i en canvi els problemes s'acumulen a les taules dels regidors i es fan presents en cada ple municipal. El dinar es converteix en una defensa aferrissada del suposat accent que els ecosocialistes han marcat en el si del primer tripartit mataroní, amb el hàndicap que qui més trumfos pot presentar en aquest aspecte -el regidor d'Educació Pep Comas- no és present a la cita. Una llàstima, perquè si algun regidor ha demostrat la seva vàlua com a polític aquest és Pep Comas i no pas un Jaume Graupera que acabarà el mandat amb un rècord d'agents de la cultura local molestos amb la seva gestió -els artistes del Fons d'Art, els responsables de la Casa de la música, l'Arcàdia, Encarnació Soler, els promotors del museu del tèxtil, l'organista de Santa Maria Raúl Prieto, la coreògrafa Maria Rovira...-. I la llista podria seguir...

L'alternativa de Joan Mora

Foto: R. Gallofré (Capgròs)

El candidat de CiU, Joan Mora, ens va convidar a dinar ahir a ca l'Uri -igual que Esquerra Republicana la setmana passada, és un senyal de que podrien pactar després de 2007?-. Mora ens va presentar la seva web joanmora.cat i ens va anunciar que havia obert un bloc. Aquest era l'objectiu de la trobada, ensenyar-nos els instruments de comunicació de la campanya, presentar-nos l'Albert Canalejo com a nou cap de comunicació, però els periodistes tot això ens va semblar poca cosa i vam burxar-lo perquè comencés a desgranar els eixos de la seva campanya de les municipals. Finalment Mora va cedir i va deixar un primer titular: Mataró ha de créixer de forma humana i cal acompassar en tot cas aquest creixement amb els serveis públics corresponents. Un discurs molt semblant al que estan fent candidatures com la CUP, que centrarà en el creixement la seva campanya electoral. Un liberal com Joan Mora, emprenedor de mena i exitós home de negocis, es presenta davant l'electorat amb un discurs més social que el del PSC, teòricament, al que acusa justament de ser massa desarrollista; és una mica el món al revés.

Joan Mora diria que és una excel·lent cara, una excel·lent targeta de presentació per una Convergència i Unió que necessitava aire fresc urgentment a Mataró per no acabar de perdre tots els llençols de la seva bugada. Té un perfil modern, és telegènic, sap parlar en públic i genera confiança. Però Joan Mora ens ha de començar a explicar ben aviat quin és el Mataró amb el què somia i que vol que sigui la capital del Maresme quan sigui gran. Com bé va recordar ell, només queden quinze setmanes per les eleccions. És hora de començar a treure els trumfos que -suposadament- estan a la recàmera. Per a poder votar l'alternativa, més enllà de les cares, els ciutadans necessiten saber en què consistirà aquesta alternativa. L'altra grup de l'oposició, el Partit Popular, ja sabem què canviaria de Mataró: més sinèrgies amb el sector privat, creació d'un parc tecnològic al voltant del Medi Ambient i reconversió del Patronat de Cultural, per citar tres exemples. L'alternativa de CiU encara no sabem en què consisteix.

Passeig per Cerdanyola

Sortim quan passen vint minuts de les quatre de la plaça de Granollers, aquell indret que en Manuel Mas va profetitzar que seria el futur centre de Mataró i que quan ho va dir jo vaig pensar que era una "alcaldada" -ara però me n'adono cada cop més que tenia raó-. La intenció és clara: sortir de la redacció i anar a tocar la realitat, sense els filtres de les rodes de premsa i els comunicats oficials. Fem broma amb en Marc que tornarem a fer periodisme del d'abans, del de Kapucinsky. Només començar a pujar per Puig i Cadafalch se'ns comencen a acudir temes. A carretades. Quan arribem davant Maria Auxiliadora ja en tenim apuntats un bon munt a la llibreta. Un cop allà decidim anar fins al fons de l'avinguda, a la zona del Sorrall on l'Ajuntament vol construir uns dos-cents pisos, un institut, zones verdes i en general donar a la ciutat una nova entrada pel seu nord-oest, que bona falta que li fa. Preguntarem als veïns què els sembla al projecte, aleatòriament. Per començar trobem força desconeixement de projecte i això em fa pensar en una d'aquelles coses típiques: com se suposa que s'assabenta la gent de les coses que passen més a prop seu? Arribem els mitjans de comunicació locals a tota la ciutat? Doncs resulta que no, a jutjar pel que ens diu la gent, de totes edats i condicions... De fet la majoria de gent ens diu que coneix el projecte per les crítiques que se li han efectuat des de l'associació de veïns... Déu n'hi do. Refem el camí per Puig i Cadafalch i baixem per Rosselló, el centre comercial del barri, que està força brut, cal dir-ho. Allà trobem uns quants veïns que en animada tertúlia ens fan arribar les seves queixes contra l'Ajuntament. Se senten menystinguts, maltractats per un poder que veuen massa llunyà. N'hauran de prendre nota els responsables polítics locals. Entrem després en un bar i saludem Julián Hernández, el combatiu president de l'associació de veïns del barri, que en el revers d'un sobre ens explica amb detall la proposta de la zona del camp de futbol del Camí del Mig. Baixem per la Gatassa i en un tres i no res som a la ràdio, al Pla d'en Boet. Hem disfrutat com uns animals. Tocar la realitat tan d'aprop... no té preu. Divendres que ve hi tornarem... a Rocafonda.