Civitas fracta

M'he assabentat que al final de la Lliga la guanya el Madrid al carrer Bonaire; m'he trobat en Rugama i m'ha explicat la nova, que per a molts mataronins és feliç i per altres és trista, com no pot ser d'altra manera. Després he pujat com sempre carrer Argentona, Isern, Plaça Granollers i allà me n'he adonat que hi havia molta gent pujant amb cotxe cap a la plaça Itàlia, que com els mataronins saben és el lloc de celebració de les victòries del Madrid (i les derrotes del Barça). Les victòries de Barça, en canvi, se celebren a la plaça de Santa Anna i a La Riera, el rovell de l'ou del petit Mataró. No vull fer una drama ni muntar una gran teoria, però no deixa de ser curiós que les dues aficions es tinguin repartida la ciutat, d'alguna manera, en dues zones o que almenys hi hagi dos llocs de celebració. No sé, em dóna la sensació que aquesta és una demostració encara de que malgrat els discursos triomfalistes sobretot de l'exalcalde Mas la ciutat no està tan sargida com sembla. Que cadascú faci el que vulgui però em sembla curiós que a aquestes alçades de la pel·lícula els uns -perquè això és el que passa- no s'atreveixen a entrar al territori dels altres. I no sóc jo que creo un conflicte on no n'hi ha, eh? És clar que no hi volen anar; ara mateix veig a l'etiqueta del Messenger un matarocèntric que diu "Fills de Puta". Òbviament no es refereix als jugadors del Barça, suposo que parla dels jugadors del Madrid... i també dels seus aficionats...

Joaquim Cervera: "Estimar i tenir un projecte vital són les dues bases per ser feliços"

Joaquim Cervera al costat de Jordi Espí, rector de Maria Auxiliadora, durant el debat.

Sentir-se estimat i estimar i tenir algun projecte vital per desenvolupar. Aquesta és la doble fórmula per assolir la felicitat expressada ahir dissabte al vespre davant un centenar de persones al Casal de Sant Josep pel capellà i sociòleg Joaquim Cervera. Cervera, rector de la parròquia de Santa Maria del Gornal de L'Hospitalet de Llobregat, va comentar també que l'obsessió per tenir la felicitat pot ser precisament el que barri el pas a ser feliços.

El capellà i sociòleg també va incidir en la relació entre plaer i dolor i la necessita de patir per poder viure la felicitat: "Si no hi ha frustració o fracàs no toquem els límits i per tant no podem conèixer la felicitat", va assegurar. "L'experiència de la vida ens diu que el dolor i el plaer van junts, també en l'estimació", va dir en un altre moment. "Ser feliç no vol dir que no patim", va concloure. L'autoconeixement és important per poder construir la felicitat, va apuntar també Cervera. "Tothom va al metge, també seria normal que anéssim tots al psicòleg", va comentar convençut. L'acte el convocaven l'associació cultural Valors, Justícia i Pau del Maresme, Grup Tercer Món i Acció Catòlica Obrera.

L'emoció guanya la raó

El comunisme (el socialisme real, tècnicament se'n deia) es va ensorrar perquè no tenia en compte les emocions, tinc la impressió, més enllà d'explicacions economicistes, que és obvi que també n'hi ha. Els sistemes comunistes no volien veure que la persona està formada per la raó però també pels sentiments. Que hi ha seny i rauxa. Que tan important és una cosa com l'altra. I per tant volien edificar sistemes en què res sortís de la ratlla, en què tot fos un dibuix perfectament quadriculat, el guió d'una obra de teatre que s'havia d'escenificar sense cap sorpresa. I la vida no és així.

Totes aquestes reflexions m'han vingut al cap després de veure La vida de los otros, un nou film que reflexiona sobre el règim de l'antiga República Democràtica Alemanya en la línia dels llargmetratges Good Bye Lenin! i Berlin is in Ger-many. El film descriu com, el 1984, un fred agent de la tot-poderosa antiga policia política de l'Alemanya de l'Est (l'Stasi), Gerd Wiesler (Ulrich Mühe), que es dedica a espiar un pres-tigiós escriptor -Georg Dreyman (Sebastian Koch)- i la seva dona, actriu -Christa-Maria Sieland (Martina Gedenk)-, acaba sent vençut per les emocions i els sentiments. Com passa una mica amb el zelador de Salvador Puig Antich a Salvador, el vigilant també s'acaba commocionant per la història de la persona qui li ha tocat seguir tant d'aprop i descriure fins i tot quan i de quina manera té relacions sexuals. I finalment ha de prendre una decisió: pensar en el seu ascens dins el Partit Socialista de l'època (SED, es deia a l'Alemanya "democràtica") o apostar per la dignitat humana, fent-ho des d'un anonimat que no sap si després serà remerciat o no.

La pel·lícula emociona a tothom qui la veu, com no pot ser d'altra manera, ja que com dèiem es tracta d'una pel·lícula que destaca la vessant humana de les persones més enllà d'ide-ologies, fílies i fòbies. Per això va rebre l'Oscar de 2006 a la pel·lícula de parla no anglesa, mentre que els Premis del Cine Europeu de 2006 van atorgar un premi a Ulrich Mühe, el protagonista, com a millor actor, així com a la pel·lícula en sí. Ab-solutament, doncs, recomanable per a qui no tingui por de veure i recordar les coses tal com són i van ser (abstenir-se nostàlgics del comunisme, doncs).

* Publicat a Valors, maig de 2007.