L'emoció guanya la raó

El comunisme (el socialisme real, tècnicament se'n deia) es va ensorrar perquè no tenia en compte les emocions, tinc la impressió, més enllà d'explicacions economicistes, que és obvi que també n'hi ha. Els sistemes comunistes no volien veure que la persona està formada per la raó però també pels sentiments. Que hi ha seny i rauxa. Que tan important és una cosa com l'altra. I per tant volien edificar sistemes en què res sortís de la ratlla, en què tot fos un dibuix perfectament quadriculat, el guió d'una obra de teatre que s'havia d'escenificar sense cap sorpresa. I la vida no és així.

Totes aquestes reflexions m'han vingut al cap després de veure La vida de los otros, un nou film que reflexiona sobre el règim de l'antiga República Democràtica Alemanya en la línia dels llargmetratges Good Bye Lenin! i Berlin is in Ger-many. El film descriu com, el 1984, un fred agent de la tot-poderosa antiga policia política de l'Alemanya de l'Est (l'Stasi), Gerd Wiesler (Ulrich Mühe), que es dedica a espiar un pres-tigiós escriptor -Georg Dreyman (Sebastian Koch)- i la seva dona, actriu -Christa-Maria Sieland (Martina Gedenk)-, acaba sent vençut per les emocions i els sentiments. Com passa una mica amb el zelador de Salvador Puig Antich a Salvador, el vigilant també s'acaba commocionant per la història de la persona qui li ha tocat seguir tant d'aprop i descriure fins i tot quan i de quina manera té relacions sexuals. I finalment ha de prendre una decisió: pensar en el seu ascens dins el Partit Socialista de l'època (SED, es deia a l'Alemanya "democràtica") o apostar per la dignitat humana, fent-ho des d'un anonimat que no sap si després serà remerciat o no.

La pel·lícula emociona a tothom qui la veu, com no pot ser d'altra manera, ja que com dèiem es tracta d'una pel·lícula que destaca la vessant humana de les persones més enllà d'ide-ologies, fílies i fòbies. Per això va rebre l'Oscar de 2006 a la pel·lícula de parla no anglesa, mentre que els Premis del Cine Europeu de 2006 van atorgar un premi a Ulrich Mühe, el protagonista, com a millor actor, així com a la pel·lícula en sí. Ab-solutament, doncs, recomanable per a qui no tingui por de veure i recordar les coses tal com són i van ser (abstenir-se nostàlgics del comunisme, doncs).

* Publicat a Valors, maig de 2007.