Viatge per a ser lliure

Sense mòbil, sense agenda electrònica, sense trucades de fix, sense missatges SMS, sense alarmes al mòbil, sense cites per esmorzar, dinar o sopar, sense ordinador per escriure, sense informatius per locutar, sense previsions de temes, sense horaris d'estudi, sense problemes tècnics a l'hora de fer la feina, sense revisions internes, sense telenotícies, sense diaris, sense polítics, sense periodistes, sense cites setmanals que et guien i t'asseguren, sense tots els amics, coneguts i saludats -menys tu és clar!-, sense tantes coses...


Amb por d'adonar-me que no sóc imprescindible, amb delit per viure tres setmanes fora de l'entorn, amb ganes de no sentir els mateixos conceptes cada dia, amb passió per llegir altres diaris i veure altres televisions, amb il·lusió per conèixer noves terres, amb voluntat de canviar per uns dies l'escala de valors, les preocupacions, els interessos, amb interès per explorar realitats i posicionaments que no entenc... amb tantes coses...

Però sobretot amb un quadern de viatge -escrit amb boli- per anar plasmant totes les sensacions, tots els vaivens de dinous dies de carretera i manta. Pot ser, doncs, un viatge per aprendre a gaudir de la llibertat.

Quintana al quadrat

Gerard Quintana, que és un apassionat del cinema, va tornar a ensenyar ahir una nova banya després de força temps sense presentar material i ho va fer instal·lat en un improvitzat escenari als cinemes Maldà, al carrer del Pi, que està especialitzat en cinema indi. Quintana, cul de mal seient, mostrava els fruits del seu darrer període vital treballats amb la seva enèssima banda, en aquest cas el guitarrista Francesc Bertran i el teclista Xavi Llosas. Es tracta del seu tercer treball en solitari, Treu banya, un disc que com el concert d'ahir està plantejat d'una forma molt senzilla: comença amb el dia que neix i la vida que esclata i es tanca amb l'arribada de la nit i la mort que s'hi pressent. Mentrestant, un cargol camina a poc a poc, una metàfora del propi Quintana -eivissenc, gironí, barceloní?-, que intenta treure pit i reivindica totalment la seva poètica pròpia i la forma d'entendre la música que té. Una poètica on destaquen els elements naturals -el sol, la lluna, la llum, la foscor...- i un sentit musical on els instruments s'intercanvien les funcions i la guitarra tan pot fer melodies com percussió. Quintana no és que es vagi doncs reinventant sinó que va aprofundint i creant un univers propi on els que el coneixem disfrutem de valent reconeixent frases, sons, conceptes i pensaments seus. Que tingui sort, doncs, en aquest tercer disc, aquest Treu banya que arriba ben aviat a les botigues.

El valor afegit del periodisme local

Les notícies globals –per dir-ho d’una manera- sempre tenen un enfocament local –per utilitzar la terminologia a l’ús-. A vegades, però, els enfocaments locals de les notícies tenen un valor afegit: són maneres de veure el tema que pràcticament ningú té –són doncs, inèdits- i només els poden servir els mitjans locals que són, per lògica, aquells que els treballen. Pensava això aquesta tarda treballant una informació d’aquest tipus: la reacció en l’associació de familiars de malalts d’Alzheimer respecte l’anunci del president Maragall que pateix aquesta dolència. Ascensió Miró, la capitana local d’aquest exèrcit que lluita per acabar amb el mal i per atenuar-ne almenys els efectes ha recordat l’interès que Maragall, com a president, va mostrar envers la seva entitat quan va visitar la Fundació Hospital, ara fa dos anys. “Ens va preguntar moltes coses, s’hi va interessar molt”, recordava. Qui havia de dir, dos anys després, que ell seria un dels futurs pacients de centres com aquests. Segurament, doncs, cap mitjà nacional podrà explicar aquesta petita història. Nosaltres, avui hem pogut demostrar que el periodisme local a vegades no té res a envejar amb suposadament general.

Viure la solitud... ara que es pot*

Tot i que a la vida hi arribem i la deixem sols, la possibilitat de viure en solitari ha estat més aviat escadussera durant la història. La necessitat econòmica de les cultures primitives de viure col·lectivament feia molt difícil que algú pogués exercir aquesta solitud. Fins fa poc temps aquesta ha estat una opció a l'abast de poques persones, amb dues excepcions: els religiosos i els artistes, aquells als quals la societat concedia el privilegi de viure sols com un privilegi atorgat en funció de la tas-ca sagrada que desenvolupaven. Més modernament, el desenvo-lupament de les societats modernes va provocar per un costat que els fills deixessin de viure a la mateixa casa que els pares quan ja tenen una certa edat i, per altre cantó, la més alta longevitat dels humans va fer aparèixer els vidus i les vídues, que viuen sols per la mort del seu cònjugue o company. Actualment té lloc un altre fenomen: els joves -si poden, és clar- comencen a emancipar-se sense companyia. Avui, doncs, a diferència de gran part de la història, viure sol no és estrany. Sembla doncs que la societat va incorporant la solitud com una faceta més de la persona humana. Per molts la solitud encara és una situació angoixant perquè aboca a viure només en companyia d'un mateix, i sabut és que no sempre ens agradem quan ens mirem al mirall. De mica en mica, però, sembla que entenem la necessitat de conrear la solitud i cultivar aquesta faceta íntima a fi de conèixer-nos millor a nosaltres mateixos, que és en realitat l'única forma de saber conviure amb els altres.

* editorial de la revista Valors del mes d'octubre. Consulteu-lo aquí.