La transcendència del pop-rock

Aquest post és quasi un comentari a un dels posts de R.B., altrament conegut com el pare de la família bloggaire mataronina, però prou em costa trobar temps per fer els meus posts per anar engreixant de comments els dels altres (és conya...!). Parlava ell de fins a quin punt els grups joves que acostumen a fer allò que els músics clàssics (n'hi ha per matar-los!) diuen que és "música lleugera" són capaços de conectar amb allò més profund de cadascú i per tant fer-nos interrogar sobre el que som, el que fem, el que volem... i tot això a partir de petites cançons de 3 minuts i mig.

Ara mateix escolto una cançó, de Sopa, of course, que sempre m'ha fet flipar pels aires: Sents, del disc Nou. Aquesta cançó, i moltes d'altres, han sigut per mi un autèntic refugi, una injecció de piles i de ganes de viure, un regal incommensurable i... una manera de traslladar-me als terrenys de la religiositat i la transcendència, sense cap mena de dubte. I això de la mà d'uns músics que generalment es declaren antireligiosos ni qualsevol cosa que s'hi assembli...

"Dies que en la nit s'amaguen,
dies que no pesen gaire més
que un vell paper

Tardes que s'emporta l'aire,
cartes que la sort escampa,
sents que el món va fent.
Ningú perd l'esperança,
no et servirà de res,
voldria tornar a casa,
però esperaré potser després,

Quan em falti el teu alè,
quan el cor se'm queixi més
quan et caigui a sobre el cel
sortiré a buscar-te.

Dies que el record s'empassa
dies que la sort escampa
sents, el món va fent.

L'estiu estén les ales,
t'apropa més als deus
més tard et sents culpable
per un moment has oblidat

Que la vida és un regal
que hi ha dies que fan mal
que al final no canviaràs
tornaràs a caure

Dies que en la nit s'amaguen
dies que no pesen gaire més...
que un vell paper".