Fer-se la maleta

Com a casa, enlloc, diuen. I per molt que t'hi esforcis, intentar reproduir dins una motxil·la i una bossà de mà totes les comoditats de què gaudeixes en el teu indret habitual de residència és impossible. I segurament a més a més és absurd, perquè si el que volem és comoditats ja ens podríem quedar a casa. Aquesta és precisament una mica la mentida del viatge, una forma d'oci que s'ha arribat a magnificar -i jo el primer, eh!- i a imaginar com una successió de moments de felicitat completa i d'experiències fabuloses.

Doncs res, això és una "cuentu xino". El viatge és només -que ja és molt- canviar d'escenari. I d'actors secundaris. I de rol, fins i tot. Però el protagonista de la pel·lícula continues sent tu. Amb tots els teus dèficits i les teves manies, les teves fílies i les teves fòbies. Tenir ganes de passar-t'ho bé, de desconectar, de fer coses diferents... no et fa afrontar aquest repte amb més capacitats. Al contrari; de fet en un viatge pots arribar a passar-t'ho més malament que mai, ni que sigui momentàniament. Perquè no et sàpigues adaptar al lloc escollit per viatjar -pel menjar, perquè els lavabos no són occidentals-, perquè les coses no surten com esperaves o simplement perquè no et trobis bé -mals de panxa, picades, insomni...-.

Això és el més important que he après en els dos darrers viatges que he fet: no passa res si les coses no van com esperaves. No passa res si un dia et trobes malament i t'has de quedar a descansar on sigui. No passa res si aquell monument del qual tothom t'ha parlat al final et sembla absolutament banal. No passa res si al dia deu que ets fora de casa ja t'enyores i te'n ganes de passejar pels teus carrers. No passa res, en definitiva, si el viatge no et sembla brutal. Serà precisament quan t'hagis posat això al cap que tot començarà a ser fantàstic i el viatge esdevindrà un moment màgic per a tu i aquells que t'acompanyin.

Comença el viatge. Seguirem informant -depenent de la dificultat d'accedir a Internet, of course-.