Jam session, Omagh...

Dissabte al matí celebrem amb Xavi Amat -l'únic Xavier que sé que es diu Xavi- una jam session a casa. Aquesta vegada ho fem en sèrio. Preparo un repertori amb les bestsongs de Sopa de Cabra a Els Pets passant per Lax'n'Busto -cadascú és fill de la seva època!- i estem quasi tres hores cantant i tocant amb les dues guitarres. Que bé que ens ho passem, provant d'arribar a les melodies més altes i reproduïnt aquelles cançons que ens han fet tant feliços... Al final, fets pols per l'esforç, comentem que aquesta és una de les últimes coses que es pot fer gratis, a part d'anar a la platja o a caminar pel bosc.
Al vespre, després d'ocupar la tarda menjant un gelat de vainilla de la Granja Caralt, anem amb A. a veure a Barcelona Omagh, una pel·lícula que narra l'atemptat que hi va haver el 15 d'agost de 1998 a una localitat nordirlandesa, just després dels acords de pau de Divendres Sant. A banda que el tema d'Irlanda del Nord em fascina, em fa "gràcia" anar-hi perquè exactament 24 hores abans d'aquell atemptat una petita expedició mataronina de la que jo formava part va passar prop d'allà (anant de Belfast a Dublín). Em sembla que érem en Quim Amargant, en Daniel Salom, en Pere i l'Oleguer Roura, en Francesc Amat i un servidor.
En aquella època, recordo, ningú tenia mòbil i per tant la única manera de comunicar-nos amb casa o saber què passava al món era trucant des d'un fixe. Total, que no ens vam assabentar del que havia passat just darrera nostra fins les 6 del matí del 16 d'agost de 1998, en un quiosc de Portbou, després de passar unes 30 hores baixant pitant fins a casa amb una combinació de ferrys i trens. Recordo veure la portada de El Periódico amb una gran foto de l'atemptat -devia ser l'únic dia en què el tema mereixia fer una portada tan Periódico- i quedar-me absolutament estupefacte: que no deien que al mes d'agost era l'únic moment de l'any en què no hi havia insureccions ni cops d'estat?
Tornant a la peli en sí, sempre m'ha fascinat que es facin pel·lícules de coses tan reals i tan properes; sovint penso que potser caldria deixar passar un temps abans de retratar una situació així, més que res per respecte a la gent que hi ha patit. Però cal dir que la pel·lícula si d'alguna cosa es cuida és d'honrar el dolor de les víctimes i de protestar pel que -venen a dir- és una necessitat més del procés de pau: fer la vista grossa i no perseguir amb prou contundència els que han provocat l'atemptat sabent que en aquests casos una petició dels grups terroristes per deixar les armes és que s'excarcerin els seus presos...