Una mirada global

Foto de Paollo Pellegrin, "La diàspora de l'Iraq".

L'agenda del mes de setembre porta des de fa anys una cita incorporada, que es manté d'any en any. És el festival Visa pour l'Image ("passatge per la imatge", traduït en català), que es fa a la capital nord-catalana, Perpinyà de finals d'agost a mitjans de setembre, i que permet repassar la situació del món a través de la mirada dels fotoperiodistes que hi exposen. La qualitat de la vintena de mostres presents a cada edició és extraordinària: es fa bona l'expressió de què una imatge val més que mil paraules perquè una instantània és capaç de traslladar-te en un indret i en un moment remot i explicar-te, amb tota la seva cruesa, la profunditat d'un conflicte o una situació d'aquelles que posen els pèls de punta. Com saben els que hi han anat o poden imaginar-se els que llegeixen aquestes línies les guerres i penúries són les protagonistes de la cita, que es fa en diversos espais reutilitzats de la ciutat (sobretot esglésies i convents dessacralitzats). L'Iraq, l'Afganistan, la re-gió dels Grans llacs o la violenta Centreamèrica són convidats fixes a la trobada els darrers anys (com els noranta ho eren els països de l'exIugoslàvia). El Visa pour l'Image, doncs, és una manera de repassar allò de més rellevant que ha passat arreu del planeta en els 365 dies anteriors -en aquesta ocasió Kenya, que ha viscut una situació molt conflictiva aquest 2008, s'endú la palma-.
La mentalitat dels fotoperiodistes, és a dir, dels fotògrafs que fan servir la imatge per comunicar una realitat, és la d'anar resseguint els indrets tenebrosos de la terra. No són allà on hi ha felicitat i diversió sinó, sobretot, en els punts calents del planeta. Aquesta forma de veure -i viure el món- els porta a voler retratar amb insistència la misèria, el malestar, la indignitat que s'escampen arreu. És tracta, per ells, d'una denúncia, d'una manera de cridar-nos l'atenció a tots aquells que tenim una existència una mica més plàcida.
Enguany, per exemple, una exposició versava sobre la regió de la Índia en què Gandhi va iniciar la revolta pacífica contra l'Imperi britànic, a principis del segle XX. Venia a dir que després de gairebé un segle pràcticament res havia canviat. I segurament és cert, vaja, que les condicions d'explotació de la metròpoli o una gran multinacional han tornat a fer viure aquelles terres en un cert esclavatge.
El que passa, però, és que després d'anar a veure el Visa pour l'image un pot experimentar una certa decepció i frustració. Vistes centenars de fotos de tragèdia, guerra, fam en poques hores, el visitant es queda amb la sensació que cada vegada tot va pitjor i les condicions de vida dels habitants del planeta van enrera. I això no és veritat (una altra cosa és si augmenta la desigualtat, que si que és cert). A la Índia, per exemple, per parlar del país a què fèiem referència, en pocs anys ha florit una pròspera classe mitjana, equiparable a la de casa nostra, que a hores d'ara ja integrarien entre tres-cents i quatre-cents milions de persones. L'avenç econòmic que ha protagonitzat la Xina en poc més de vint anys també contradiu aquesta teoria. O la del potencial que comencen a exhibir economies com la del Brasil, Mèxic, Sudàfrica o països tan poc sospitosos de ser rics com Ghana. "Una imatge val més que mil paraules" però "el llegir no ens ha de fer perdre l'escriure". Tot el que es veu al Visa pour l'Image és cert, però la realitat del planeta és molt més àmplia. Aquesta, però, és una feina de rercerca i aprofundiment que hem de fer durant la resta de l'any els visitants que anem cada setembre en processó cap a Perpinyà.

Comentaris

Publicacions populars