Restablir la Confiança*
El dia 21 de novembre tindrem un nou Congrés dels Diputats on, a priori, el centredreta espanyol obtindrà una majoria folgada. Un canvi polític que permetrà a Mariano Rajoy governar amb total comoditat els propers quatre anys, que seran durs i complexos. Gaudirà, almenys, d'un mandat molt clar atorgat pels ciutadans i d'una autoritat moral de la qual l'actual govern espanyol no pot fer gala. I això és obvi que és una oportunitat, una manera de donar un nou impuls a la situació general espanyola, que no hi ha manera que entrelluqui els "brots verds" que li va semblar veure a la vicepresidenta Salgado ara fa ja tan de temps. Perquè, malgrat que l'economia sigui una ciència, tothom sap que en el fons actua en clau psicològica, en funció d'estímuls o d'amenaces, de la lògica de la confiança i la desconfiança.
El més important, en aquest camp, que pot fer el president del govern espanyol és generar confiança cap als seus conciutadans. Confiança que permeti que els ciutadans, les famílies, les entitats i les empreses es posin mans a la feina. I la manera de generar confiança, per part dels governs, passa essencialment per ésser seriós i governar a partir d'un pla, d'un projecte, un discurs, una visió. I també demostrar-ho, no ens enganyem; escenificar-ho, si cal. I aconseguir així engegar un espiral d'allò que se'n diu cercle virtuós; només la suma de confiances aconseguirà retornar la Confiança amb majúscula a la ciutadania i fer que la gent torni a comprar, les empreses a invertir i els bancs a funcionar. Ara, és clar, aquesta crisi és d'abast mundial i cal que es posin d'acord des del primer ministre grec al president de la Comissió Europea passant per Obama, el premier xinès i els grans bancs i multinacionals. I això és realment difícil, perquè enganyar-nos. Mai a la història ho havíem provat, de funcionar així; aquesta és la primera crisi d'un món globalitzat.
Però alerta: que els polítics puguin tenir una actuació rellevant en aquest àmbit, sobretot si els diferents països que participen d'organismes supraestatals com la Unió Europea sumen esforços, no significa que la seva actuació pugui ser definitiva, ni molt menys. Que els polítics generin confiança, per entendre'ns, és condició necessària, però no suficient. Hi ha molts altres factors en joc; altrament voldria dir que ens trobem en un sistema autàrquic. Però és clar, això que dic xoca contra una idea molt arrelada encara entre gran part de la gent segons la qual els polítics tenen la clau per solucionar els problemes dels ciutadans i, singularment, les situacions econòmiques.
Em sap greu, a vegades, quan els que es dediquen a la política, per ximples o per imprudents, ajuden a amplificar aquest missatge. Recordo que el conseller Mena, en una de les seves primeres declaracions, el 4 de gener de 2011, va dir-ne una d'aquestes: "El compromís personal d'aquest conseller és reduir a la meitat la xifra d'atur en quatre anys". És a dir que el 2015 hi hauria d'haver poc més de 300.000 aturats, a Catalunya, perquè la realitat no el desmentís. "Vas bé, conseller -vaig pensar-. Quina temeritat. Sort que pertanys a un govern liberal, que no vol controlar els sistemes de producció". Com pot algú agafar un compromís com aquest? I si resulta que no ho aconsegueixes, què faràs? Diràs de tu mateix que has estat un incapaç? Dimitir?
La història recent espanyola té altres exemples nefastos en aquest sentit. El propi Felipe González, el 1982, va prometre crear 800.000 llocs de treball. I Zapatero arriba a la plena ocupació, creant -ho va dir el 2007- dos milions de llocs de treball. Ara el PP de Mariano Rajoy "aspira" a crear 3,5 milions nous sous, també en una legislatura, després d'assegurar que la xifra dels cinc milions de parats és culpa del PSOE. O sigui que el 2015 tindrem segons el futurible president del govern espanyol només 1,5 milions d'aturats a l'Estat Espanyol i segons el conseller Mena només 300.000 a Catalunya. A qui volen enredar, senyors? I si deixem de jugar al conte de la lletera i ens dediquem a generar confianca?
Els polítics, en les democràcies liberals, no són Peter Pan ni res que s'hi assembli. A veure si la crisi es converteix en catarsi i ens ajudar a tots a créixer d'una vegada: o ens arremanguem de veritat, deixem de confiar excessivament en el Pare Estat i aprenem a confiar en nosaltres mateixos o no ens en sortirem. Deixem de donar tota la culpa del que passa als altres -el nou diable, que ara sembla que són els mercats- i posem-nos a pensar com ho farem per sortir del clot on ens trobem.
* Article publicat a la revista Valors d'aquest novembre.
El més important, en aquest camp, que pot fer el president del govern espanyol és generar confiança cap als seus conciutadans. Confiança que permeti que els ciutadans, les famílies, les entitats i les empreses es posin mans a la feina. I la manera de generar confiança, per part dels governs, passa essencialment per ésser seriós i governar a partir d'un pla, d'un projecte, un discurs, una visió. I també demostrar-ho, no ens enganyem; escenificar-ho, si cal. I aconseguir així engegar un espiral d'allò que se'n diu cercle virtuós; només la suma de confiances aconseguirà retornar la Confiança amb majúscula a la ciutadania i fer que la gent torni a comprar, les empreses a invertir i els bancs a funcionar. Ara, és clar, aquesta crisi és d'abast mundial i cal que es posin d'acord des del primer ministre grec al president de la Comissió Europea passant per Obama, el premier xinès i els grans bancs i multinacionals. I això és realment difícil, perquè enganyar-nos. Mai a la història ho havíem provat, de funcionar així; aquesta és la primera crisi d'un món globalitzat.
Però alerta: que els polítics puguin tenir una actuació rellevant en aquest àmbit, sobretot si els diferents països que participen d'organismes supraestatals com la Unió Europea sumen esforços, no significa que la seva actuació pugui ser definitiva, ni molt menys. Que els polítics generin confiança, per entendre'ns, és condició necessària, però no suficient. Hi ha molts altres factors en joc; altrament voldria dir que ens trobem en un sistema autàrquic. Però és clar, això que dic xoca contra una idea molt arrelada encara entre gran part de la gent segons la qual els polítics tenen la clau per solucionar els problemes dels ciutadans i, singularment, les situacions econòmiques.
Em sap greu, a vegades, quan els que es dediquen a la política, per ximples o per imprudents, ajuden a amplificar aquest missatge. Recordo que el conseller Mena, en una de les seves primeres declaracions, el 4 de gener de 2011, va dir-ne una d'aquestes: "El compromís personal d'aquest conseller és reduir a la meitat la xifra d'atur en quatre anys". És a dir que el 2015 hi hauria d'haver poc més de 300.000 aturats, a Catalunya, perquè la realitat no el desmentís. "Vas bé, conseller -vaig pensar-. Quina temeritat. Sort que pertanys a un govern liberal, que no vol controlar els sistemes de producció". Com pot algú agafar un compromís com aquest? I si resulta que no ho aconsegueixes, què faràs? Diràs de tu mateix que has estat un incapaç? Dimitir?
La història recent espanyola té altres exemples nefastos en aquest sentit. El propi Felipe González, el 1982, va prometre crear 800.000 llocs de treball. I Zapatero arriba a la plena ocupació, creant -ho va dir el 2007- dos milions de llocs de treball. Ara el PP de Mariano Rajoy "aspira" a crear 3,5 milions nous sous, també en una legislatura, després d'assegurar que la xifra dels cinc milions de parats és culpa del PSOE. O sigui que el 2015 tindrem segons el futurible president del govern espanyol només 1,5 milions d'aturats a l'Estat Espanyol i segons el conseller Mena només 300.000 a Catalunya. A qui volen enredar, senyors? I si deixem de jugar al conte de la lletera i ens dediquem a generar confianca?
Els polítics, en les democràcies liberals, no són Peter Pan ni res que s'hi assembli. A veure si la crisi es converteix en catarsi i ens ajudar a tots a créixer d'una vegada: o ens arremanguem de veritat, deixem de confiar excessivament en el Pare Estat i aprenem a confiar en nosaltres mateixos o no ens en sortirem. Deixem de donar tota la culpa del que passa als altres -el nou diable, que ara sembla que són els mercats- i posem-nos a pensar com ho farem per sortir del clot on ens trobem.
* Article publicat a la revista Valors d'aquest novembre.
Comentaris