En el cap de… Mark Zuckerberg*

Fa una mica de cosa, realment, pensar que un instrument que tu vas crear gairebé com un ‘divertimento’ s’hagi convertit en una cosa gegantina, una mena de gran plaça pública habitada per 1.230 milions de persones. Penseu que a Facebook tenim quasi tants usuaris com habitants té la Xina; només ens en falten cent! Cada vegada que m’adono del que tenim entre mans, em quedo realment estupefacte. Però com que ja fa dies que l’èxit dura, he après a viure-ho tot plegat amb normalitat. Hem fet una cosa que ha agradat, que funciona, que arriba a tot arreu i que té usuaris de totes les edats. I és quelcom que el món comparteix, que ens serveix per posar-nos a la pell dels altres! Quantes coses hi ha que el món comparteixi? Molt poques. Ei, i alerta, encara una cosa més bèstia: la nostra xarxa social –junt amb d’altres, evidentment- ha estat el catalitzador de coses tan importants per la història com les revolucions de la primavera àrab... hem donat l’oportunitat d’expressar-se als joves de llocs del món on fins ara no podien fer-ho... i de retruc això ens ha permès estar al cas als que vivim en països democràtics. Ens han transmès les seves revoltes en directe gràcies a Facebook! La informació ha de ser lliure.

Sé que tinc una pinta una mica excèntrica i que la gent no se m’acaba de prendre seriosament: això de la dessuadora que vesteixo sempre per a mi simbolitza la naturalitat amb què intento viure, la naturalitat amb què treballem a Facebook. No tinc cap despatx propi ni se m’ha passat pel cap tenir-lo; treballo com un més, en una taula normal i corrent. Algú, que no s’ho acabava de creure, em va preguntar un dia si anava també al mateix lavabo que tothom. Quina pregunta! On hauria d’anar, sinó? Que tot just acabo de fer trenta anys! Una altra cosa per la qual m’acusen d’excèntric: des de 2011, ara ja fa tres anys, he deixat de menjar carn. Bé, si que en menjo, però només en el cas que jo mati l’animal. Ho faig com un símbol d’agraïment i respecte al món que m’envolta.

I és que a alguns, una mica cínicament, els costa entendre que darrera conceptes com els de les xarxes socials hi ha una nova manera de veure la vida, més horitzontal, gratuïta i humana. Jo m’ho crec, tot això, i intento practicar amb l’exemple. Això es nota en el bon ambient que hi ha a la nostra empresa, com les estadístiques internes diuen. Intento ser el més proper possible a la gent, tot i que sé que tinc un caràcter una mica esmunyedís. Això inclou prendre’s les crítiques amb humor, encara que costi. A la pel•lícula que van fer sobre la meva història, La red social, se’m veia tota l’estona fotent-me martinins de poma. I això que jo no n’he begut mai! Doncs el dia que vam organitzar una projecció privada de la peli pels treballadors de Facebook, els vaig convidar a tots a una ronda de appletinis, hehe!

No sóc un gran amant dels luxes. La casa on visc, de lloguer, a Palo Alto, prop de l’oficina, és relativament senzilla, per bé que segurament té uns luxes dels quals no poden gaudir la majoria d’habitants d’Estats Units. Crec, però, que el meu exemple demostra que el somni americà segueix sent possible i que qualsevol, també un jove com jo, pot aconseguir una bona posició econòmica. Però el meu gran luxe és poder-me aixecar cada dia treballant en un projecte que segueix il•lusionant-me. Si, estic molt content de qui sóc i el que he aconseguit. Aquest és el meu gran èxit.

* Article publicat a la revista Valors de juny.

Comentaris

Entrades populars