"¿Què vols que voti? El país està cada vegada més pobre"

Una persona que va manar molt a Catalunya, fi coneixedor d'Europa i de les seves diferents realitats nacionals, em deia fa uns dies que un dels problemes grecs -encara que segons en quin moment també pot ser una virtut- és el seu orgull. Orgull en el sentit de no voler admetre allò que els ulls de la raó ja veuen, però també en referència a la capacitat de resistència, de no deixar-se trepitjar a les primeres de canvi.

Orgull és precisament el que s'intuïa aquest diumenge a la nit a la plaça Sintagma de la capital grega, plena de partidaris de Syriza però tampoc abarrotada. Els grecs havien revalidat la seva confiança en el primer ministre Tsipras i clavat un cop dur a la Comissió Europea i els diferents governs, especialment a Alemanya, la bèstia negra. "Unfuck Greece" ("Deixeu de fotre Grècia") deia una pancarta d'una manifestant de mitjana edat que semblava sintetitzar el sentit majoritari de la plaça.

David contra Goliat. Astèrix contra l'emperador romà. I la petita Grècia contra la gegant Alemanya. Com comentava irat el propietari d'un restaurant de Kalampaka, a 400 quilòmetres d'Atenes, unes hores abans, només contemplava l'opció de votar 'no' en el referèndum. "¿Què vols que voti? Fa set anys que estem així, no paren de pujar els impostos i el país és cada vegada més pobre. ¿Hem de seguir així cent anys més? N'estic fart", afirmava amb vehemència. I, admetent ja que la seva opinió devia ser políticament incorrecta, comparava la cancellera Merkel amb Hitler, sense embuts: "¿Qui es pensa que és aquesta senyora? Ja vam tenir un Hitler i el vam derrotar una vegada. Que ho tingui clar". El record de la segona guerra mundial, quan els grecs van ser capaços d'expulsar els nazis gràcies a la seva capacitat d'insurrecció, persisteix en les generacions fins i tot de mitjana edat.

Hi havia ganes de festa a la plaça Sintagma, convertida en un petit compendi de totes les esquerres alternatives europees, allà presents. Però sobretot hi havia ganes de mostrar l'orgull grec, un país que ho va ser tot 3.500 anys enrere i que ara s'ha convertit en l'incòmode soci de la Unió Europea, en el Pep Consciències que no vol seguir el 'diktat' alemany i del Banc Central Europeu. Aquest orgull es notava en els himnes, en les cançons, en les consignes i els crits que els partidaris de l''oxi' van cantar en tot moment. L'històric orgull grec... que veurem on ens condueix.

* Article publicat a la web de EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. La foto és d'Àngels Ribas.